Trenes hacia Tokio / Alberto Olmos

Llegeixo alguns articles d’algú i miro si té llibre i hi vaig, un costum que em porta a llegir per damunt de les meves possibilitats, si tal cosa és possible. Després d’alguns articles d’Alberto Olmos he agafat aquest llibre, serà un descobriment o una cosa que m’hauria pogut estalviar?

El llibre està prou bé. Tenim un protagonista espanyol trasplantat a Japó i per tant la visió que té del país és com la que tindríem nosaltres, no tinc del tot clar si això és bo o dolent però és així. Es guanya la vida (malament) fent classes d’anglès a nens de 4 anys en una escola, té una xicota japonesa Kokoro, amb qui trenca i s’ha d’enfrontar tot sol al país, i amb totes les seves característiques, com per exemple una oferta desmesurada de porno.

https://www.flickr.com/photos/sizumaru/
日本便利商店真便利 It’s really convenient for adults in convenience store © Yellow, Creative Commons.

La joven a cuatro patas tiene dos pollas en la boca. A su lado, otra joven tiene sólo una polla en la boca. A su lado, otra joven se acerca golosamente un consolador a la boca. A su lado, una joven chupa aplicadamente la polla de un perro. A su lado, dos jóvenes hociquean recíprocamente sus coños. A su lado, una mujer madura mira al cielo mientras chorrea esperma de su boca. A su lado, una profesora se masturba sobre un pupitre.[…] Cuento las películas que caben en una sola balda y las baldas que conforman una estantería. A ojo, cada estantería aloja quinientas películas pornográficas. Quinientas por cada lado. Luego voy contando las estanterías que hay en cada sección (las secciones: violación, mujer madura, hermana mayor, oral, amateur, sado, tortura, colegialas, CWNM, TV, interracial, dibujos animados, etcétera) y obtengo como resultado un total de 20 estanterías. Multiplico: veinte mil películas; a una hora por película: veinte mil horas; entre las veinticuatro horas del día: ochocientos treinta y tres días sin hacer otra cosa que ver pornografía: imposible; entre ocho horas al día ) jornada pornolaboral): dos mil días de contrato, 6,8 años visionando perversiones. Interesante perspectiva.

https://www.flickr.com/photos/layant/
tokyo metropolitan central library © Pedro Layant, Creative Commons.

Un dels llocs on el protagonista va és la biblioteca, i com que sóc bibliotecari aquesta part m’ha fet gràcia, poso només el principi:

Balada de las bibliotecarias dominatrices.

1.

Las bibliotecarias son las trabajadoras del mundo que más pinta tienen de estar haciendo lo que hacen como podrían estar haciendo cualquier otra cosa. Yo siempre me quedo mirando a las bibliotecarias y pensando qué otra cosa podrían estar haciendo. Manosear libros es algo para lo que evidentemente no ha nacido nadie. La de bibliotecaria no es una vocación, sino una renuncia.

Por otro lado, perversiono a menudo con a idea de ser violado por una banda de bibliotecarias, sobre una mesa de biblioteca y con todas las novelas de William Faulkner encima, abiertas por la página 33.

Els seus intents de relacionar-se/enrrotllar-se/follar i ja, no funcionen gaire tot i que són entretinguts i el divertit és veure el protagonista estimbar-se un cop i un altre contra aquest mur nipó d’indiferència.

Y aquí seguimos, bebiendo. Ai tenía un novio con el que rompió hace unos días. Eso, claro, me da esperanzas. Me dice que es un rockero que toca la guitarra en un grupo y que le sigue escribiendo mails y que esperará un mes (un mes exacto) antes de contestarle, para que sufra. Nota: una persona que tiene los días contados, ESPERA un mes para contestar al tipo al que en el fondo ama. Eso sí es ser una mujer, pienso, eso es feminidad. Lo demás es una mierda.

https://www.flickr.com/photos/kurtbudiarto/
Eri in black and white. © kaybee07, Creative Commons.

La novel·la es llegeix bé però no hi ha un gran argument o trama, simplement és el seu dia a dia a través d’una separació i immers en un món tan diferent del nostre. I el final és una mica així, la novel·la simplement acaba, no és un llibre rodó tot i que s’hi acosta i es llegeix amb interés. Provaré més coses d’aquest autor, sí.

El país dels cecs / Víctor García Tur

Els llibres de Víctor García Tur m’agraden i a més a més m’agrada que no és un autor ancorat en un estil i uns temes, o sigui que a més a més no sé què em trobaré, les sorpreses a priori m’agraden.

I el llibre sorprén, els contes sorprenent perquè de seguida veus que no saps per on et por sortir l’autor. Tant pot parlar d’un Borges català com d’una tribú aïllada en plena segona guerra mundial com… No li fa por res i això s’agraeix, de totes maneres en resultat en general és bo tot i que hi ha contes millor resolts que d’altres.

https://www.flickr.com/photos/cadampol/
Borges y María Kodama © Carlos Adampol Galindo, Creative Commons.

El que dóna títol al llibre justament no és el que més m’ha agradat, tot i la gràcia d’un Borges català m’ha semblat un pèl forçat en alguns punts.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Tesemay Tribe, Omo Valley © Rod Waddington, Creative Commons.

De fet són pocs contes, i molt desiguals en intenció i extensió, això sí tant el que obre el llibre com el que el tanca són gairebé «nouvelles» aquest artefacte a mig camí del conte llarg i la novel·la curta. I el darrer conte L’iceberg de la teoria m’ha semblat absolutament magistral, sense fissures, un conte on es barreja crítica i història literària i viatges en el temps i realitats alternatives… ho té tot i ho té bé, tot i un començament que fa pensar en un altre tipus de conte.

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’edat de la saviesa, i també de la bogeria. No et deslliures fàcilment de l’època que et toca viure, si no és que aconsegueixes una màquina del temps, o si no és que ets un vegetal autista que mata les hores bajejant en l’aïllament d’un coma.

Moby Dick escrita per Dickens? Partint d’un original de Melville? Una opinió de Dickens sobre l’original que coincideix força amb aquest article.

La balena blanca de Melville és el típic compendi d’ensopegades d’auteur dilettante, és a dir; a) personatges que apareixen i desapareixen, b) greus contradiccions argumentals, c) caps per lligar o mal nuats, d) referències veterotestamentàries abusives, e) desordre cronològic, f) un narrador flotant (diguem-ne) que no es taca les mans en l’acció sinó que s’esfuma quan a l’autor li rota, g) un farrigo-farrago d’idees fotudes a pressió, h) i un desvessall de mots pescats de l’argot mariner (galimaties digne del capítol u de la segona part del Gulliver, encara que sense el benefici de la ironia swiftiana). En definitiva, un caos sense contenció, sense tisorada, amb interminables parèntesis sobre biologia marina i disquisicions teòriques entre la moral i l’antropologia que, ficades amb calçador, sufoquen el lector més sofert.

https://www.flickr.com/photos/literarypanda/
Big White Whale © Christine Cowen, Creative Commons.

Un nou llibre de Víctor García Tur que de nou és una sorpresa agradable, cada cop escriu millor tot i que no es pot saber per on sortirà, un llibre que és una aposta segura si us agraden els contes que s’atreveixen a ser diferents.

14 de juliol / Éric Vuillard

Després del molt recomanable L’ordre del dia un nou llibre d’Éric Vuillard, en aquest cas el moment històric escollit és l’esclat de la Revolució Francesa.

No es tracta aquí de fer una classe d’història o de repetir tot el que s’explica al llibre. Al principi el llibre es centra en el gran contrast entre el poble pobre i asfixiat a impostos i la cort de Versalles que vivien amb absolutament tots els luxes imaginables, dilapidant diners de manera obscena pel que té de contrast amb la situació general.

Però a Versalles sobretot es juga, es juga insolentment, incansablement, bojament, agosaradament, es juguen sumes considerables, tot Versalles juga. El rei juga. La reina juga. Hi ha taules de joc a totes les cambres, a tots els edificis. Es juga al faraó, als daus, a la loteria, a qualsevol cosa. Un banquer ve expressament de la ciutat per proveir les taules de diners en efectiu i per anotar els deutes. Es desgasta el tapet verd. Mentre la multitud parisenca manduca per deu sous i xuma al cabaret la seva ampolla d’aiguardent; mentre Raffetin endrapa amb Cottin, al cabaret del Grand-Faucheur, i es mama i es juga per uns pocs cèntims, enmig d’un gran guirigall ple de fum, entre les restes de peix i les molles de pa; mentre una clienta eixuga els culs dels seus nanos, al costat d’un ramat de captaires i drapaires; mentre el regne raneja a la fallida, el dèficit de la pensió de la reina s’eleva al final de l’any a quasi cinc-centes mil lliures.

No és només que la gent fos pobre i passés gana, és que les finances de l’estat tenien un deute bestial, en part per la col·laboració francesa a la guerra d’independència dels Estats Units, però també per una successió de sàtrapes corruptes fent de ministres que enlloc d’arreglar les coses les anaven empitjorant, cada cop una mica més aprop de l’abisme.

https://www.flickr.com/photos/fran001/
Versailles © Francisco Anzola, Creative Commons.

Amb tot hi havia molta gent rica. Amb les colònies molta gent s’havia enriquit molt i a més a més els rics pràcticament no pagaven impostos. Tot això feia encara més sagnant les diferències entre classes. Fins que la cosa esclata.

https://www.flickr.com/photos/royaloperahouse/
Liberty Leading the People (28th July 1830) by Eugène Delacroix (1798–1863) © Royal Opera House Covent Garden, Creative Commons.

Hi ha aldarulls diversos i greus que són el presagi d’una cosa més gran quan finalment tot el poble de París assetja i pren la Bastilla. Cau el símbol de l’opressió i l’antic règim.

L’assalt va començar des de tot arreu i des d’enlloc, a còpia de tirs de fusells i de còdols. Els crits van fer el seu paper. Els renecs van fer el seu paper. Va ser una gran guerra de gestos i paraules. La multitud movedissa, expressiva, llançava pedres i barrets vells. Tot eren blastomies, guirigall espantós. Els soldats, l’ordre que representaven, rebien tots els noms del porc possibles: cagats, sabatots de tripaire, orinals, becs molls, moscardes de merda, ampolles de merda, i totes les coses de merda, i tots els colors de merda, merdes vermelles, merdes blaves, merdes grogoses. I tot això rajava descaradament. Quan de sobte va sortir un nou tret de les torres.

El llibre salta d’un protagonista a un altre, gairebé sempre gent molt anònima que amb Vuillard tenen un nom i un cognom i una història. L’autor ens els individualiza i humanitza dins de la multitud que va fer una revolució contra l’ordre establert, societat de classes, noblesa, rei… El llibre dissecciona aquesta massa humana i també el procés perquè prendre la Bastilla no va ser ni fàcil ni ràpid ni una cosa que es fes en un sol moviment.

Però allò també va ser molt seriós. Per fi van agafar la pólvora. Tothom se’n va servir. Aquell mateix vespre el poble sencer estava en armes. A tots els racons de la ciutat es repetia que havien pres la Bastilla, que les seves portes eren obertes. La joia va arribar a tothom. Unes descàrregues d’artilleria celebraven la victòria. Hi va haver una setmana de festes públiques, d’abraçades fraternals. I la nit del 14 de juliol fou segurament la més agitada, la més feliç, però també la més turmentada que hagi conegut mai cap ciutat.

https://www.flickr.com/photos/lsuchick142/
(119/365) fleur de lis © Britt-knee, Creative Commons.

Un llibre que analitza i desmitifica la història i ens la fa més propera, hi posa la dimensió humana que es perd amb el temps i amb la importància que tenen les coses amb perspectiva històrica. Aquí es recrea en la gent que va participar en un assalt que seria un fet cabdal de la revolució francesa, en la petita gent que de tant en tant a més de patir la història la fa. I tot i aquesta desmitificació la revolució francesa va ser una de les fites de la història i un empoderament dels desfavorits, va significar capgirar la situació d’una manera impensable en aquell moment.

L’origen de les cols violeta / Marta Batallé

Aquest no és només el primer llibre que jo em llegeixo de l’autora, també és el seu primer llibre. A veure què tal és l’escriptora Marta Batallé.

La feina li dóna l’oportunitat a la protagonista, Maria, de marxar. Aquí deixa el que vindria a ser la seva parella Arnau, submergit de manera profunda en un projecte de l’estudi d’arquitectura on treballa. També deixa aquí el seu pare metge i la seva germana Sara de la que sabem que potser necessitaria teràpia de grup. La situació no és idíl·lica, massa coses no acaben de rutllar bé i posar distància sembla una opció raonable així que accepta el projecte que implica passar 9 mesos treballant a Toulouse, i aprofita que a Mirepoix hi ha l’antiga casa dels avis per instal·lar-s’hi.

https://www.flickr.com/photos/deborah_s_perspective/
Mirepoix © Deborah, Creative Commons.

Tenim una història de noia de ciutat trasplantada al poble. Amb les seves particularitats com el botiguer fan d’Iron Maiden, el bar, en Jérôme i el petit ecosistema que es troba quan arriba i al que més o menys s’adapta. Té molt clar que va allà per un temps concret, així que no deixa de posar una certa distància. Però també ha posat distància amb l’Arnau, que hi anirà a passar un cap de setmana, i amb la seva germana que ha tornat a tenir un atac d’ansietat. Tot i que la protagonista és la Maria a poc a poc anem sabent més coses de la Sara, la mort prematura de la mare va ser massa per ella i ara es manté en un equilibri precari.

A poc a poc (potser el ritme és una mica lent) qui va perdent l’equilibri és la Maria, i comença a tenir la sensació que tornar no li farà recuperar l’equilibri. Mentre tot això passa tenim alguna relliscada, alguna enganxada amb l’Arnau i un viatge a París a presentar en una fira les cols que són l’orgull del botiguer heavy (l’he batejat així).

https://www.flickr.com/photos/ruthanddave/
Cabbages © Ruth Hartnup, Creative Commons.

«Es avui… nest-ce pas?» El missatge de la Sara la sorprenia quan encara no s’havia tret el pijama. Li recordava que no estava sola al món, que hi havia algú fent contrapès per retornar-la a l’equilibri. «Sí, avui. Ha arribat el dia de donar a conèixer les cols al món». Ha obert les finestres i ha topat amb l’estampa grisa del poble abans no hagi despuntat el sol. La imatge li ha recordat una foto de l’àlbum familiar; presa des del mateix angle, quaranta anys enrere.

El viatge a París, la fira, i en Jérôme marquen el desencadenant final del llibre, la decisió que haurà de prendre Maria sobre la seva vida i el seu futur.

https://www.flickr.com/photos/loco085/
Notre Dame y luna llena (París) © Leandro Kibisz, Creative Commons.

Segueixen sumant petjades en aquell punt de peregrinació obligat per a turistes de tot el món. Passen de llarg davant d’edificis contemporanis i clàssics, pintades que reclamen la reducció del preu dels transports. Compren unes creps a un venedor ambulant i s’endinsen al Pont des Arts. S’instal·len davant de la barana, on un cartellet hi prohibeix penjar cadenats. La Maria col·loca la bufanda sobre les làmines de fusta i s’uneixen a un ritual que compartiran amb desenes de desconeguts. Un llit format per mocadors palestins i estovalles que acull xampany en vasos de plàstic.

Tornar a una vida a Barcelona que en molts aspectes no l’atrau gaire o deixar-se seduir per aquesta mena de fugida i allargar-la indefinidament? Perquè el contracte que té se li acaba i ha de decidir-se. No explicaré pas què fa.

https://www.flickr.com/photos/deborah_s_perspective/
Mirepoix © Deborah, Creative Commons.

El llibre es llegeix bé, i la història està ben travada i resulta interessant, i també els personatges, tots ells ben treballats i resoltos. Posats a posar-hi pegues, menors però pegues, el ritme potser és massa lent i jo creia que la casa havent estat dels avis seria pràcticament un personatge que tindria la seva rellevància en forma de records i no ha estat així. Dos detalls una mica perepunyetes que no desmereixen per res la bona valoració del llibre. Un bon llibre i un molt prometedor primer llibre.

L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies

Sergi Pàmies és un dels meus autors preferits però no l’he ressenyat gaire per aquí, una ressenya relativament recent i una altra encara amb el blog antic. Darrerament Pàmies ha fet un gir en la seva narrativa afegint-hi elements en part autobiogràfics que ha aconseguit per mi dues coses: la primera és allunyar-lo de la línia seguida per Quim Monzó i la segona és que ara sigui molt més interessant un llibre de Pàmies que un de Monzó. Un altre dia si de cas ja discutirem qui dels dos és millor, ara mateix el més interessant i al que cal estar més atent és

Sergi Pàmies.

Sergi Pàmies, Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies, imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I només començar a llegir aquest punt és confirma. Sergi Pàmies té una vida que val la pena explicar-se, nascut a París fill dels exiliats Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo va viure en una casa on es respirava cultura, compromís i comunisme. I igual que en el seu anterior llibre Cançons d’amor i de pluja tenim aquí un Pàmies que no té problemes en que la seva vida es filtri als seus contes. No són del tot contes autobiogràfics, ni l’autoficció tant de moda (una moda que ja comença a cansar), simplement agafa la seva experiència com a base per escriure i ja no vol mantenir una distància amb el que explica. Hi ha emoció, tristesa, mala llet, reflexió i una veu cada cop més esmolada i un estil cada cop més pur que fa que ens quedem en segons quins punts amb la boca oberta.

D’ Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats:

Les parelles que se separen no haurien d’esperar la decadència de l’avorriment ni la temptació de l’engany. En el moment de plenitud, quan l’amor es propulsa gràcies a les afinitats i l’entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts.[…] Com els millors esportistes, que saben adonar-se de la imminència del declivi, els amants d’haurien de protegir l’un a l’altre amb lleialtat i coratge.

De l’avorriment se’n parla poc, però vull aprofitar el marc d’aquest congrès de separats per dir que deu ser el primer factor d’enverinament de les relacions. Sóc tan avorrit que, gràcies a la feina d’escriptor, m’he hagut d’empescar tota una filosofia sobre la grandesa de l’home gris i normal confrontat amb el tòpic literari de l’aventurer insaciable i amb l’apologia del moviment, la novetat i la fantasia. És un recurs pensat perquè no se’m noti gaire la facilitat per ser, fins i tot quan no m’ho proposo, d’una insipidesa tragicòmica.

https://www.flickr.com/photos/jmettraux/
I’m boring © jmettraux, Creative Commons.

De Nadala maternofilial, o un repàs als darrers anys de Teresa Pàmies:

Amb gravetat d’oncòleg, es va manifestar esparverat pel relat de la mare. «No és normal que una persona parli només de la guerra civil, de l’exili i de Praga» va diagnosticar com si fossin els símptomes d’una nova forma de demència fantasiosa. Si no haguéssim estat tan espantats, el meu germà i jo hauríem compartit un somriure de melancòlica comprensió.

https://www.flickr.com/photos/romanboed/
Prague: Charles Bridge in the Mist (Explored) © Roman Boed, Creative Commons.

Un dels contes de que més s’ha parlat, un punt de partida que pot semblar extravagant però que es condueix molt i molt bé, No sóc ningú per donar-te consells:

I. En el període més convuls de la meva adolescència vaig fantasiejar amb la possibilitat de ser fill de Jorge Semprún. No era una hipòtesi inversemblant. La meva mare i Semprún havien compartit militància a l’exili i, tot i la distància forçada per les circumstàncies, mantenien un respecte que s’encarnava en llibres d’ell a les prestatgeries de casa i en aparicions intermitents a les converses de sobretaula. Que durant un congrés fratricida a Txecoslovàquia el meu pare hagués intervingut de manera activa en l’expulsió de Semprún del Partit Comunista afegia morbositat a la història.

[…] aleshores ja sabia que les admiracions que un construeix a la infància i a l’adolescència no es veuen mai confirmades per la realitat (amb l’excepció de Johan Cruyff, naturalment; acostumem a dir que és millor no conèixer els nostres mites perquè sempre ens deceben però és una presumpció que no té en compte fins a quin punt nosaltres els deven decebre a ells).

A les sobretaules, la vellesa dels pares, compartida amb la mateixa tenacitat i afecte de sempre, no elimina els moments de discrepància, però, tot i que la política sempre hi és present, s’imposen problemes més terrenals relacionats amb la salut i un estil de vida que inclou caigudes i fisioteràpies, dietes baixes en sal i, sobretot, funerals de camarades i amics.

https://www.flickr.com/photos/ndrwfgg/
wall remnant 2 © Andy / Andrew Fogg, Creative Commons.

El revers de la Nadala maternofilial és, lògicament, la Nadala paternofilial. Sergi Pàmies sempre ha parlat del seu pare com un pare en gran part absent, així que els records d’ell en segons quins anys són escadussers, aquest és un d’aquells records que el pas del temps ha madurat, em quedo només amb una observació que m’ha semblat brillant (i els pares ja em diran si és o no encertada):

I aleshores, demostrant que la paternitat és un noranta per cent d’improvisació i un deu per cent de pànic, el pare es va agenollar, com si estigués a punt de revelar-me una veritat definitiva.

https://www.flickr.com/photos/krasava/
Father and son handshake © Alex Krasavtsev, Creative Commons.

En un recull de contes tant bons costa destacar-ne algun, tot i així i sense desmerèixer la resta, a mi m’ha enamorat la frase final del conte final «Bonus track»:

I, inevitablement —i avui tampoc no serà una excepció—, tornaves a la lluminosa finestra de l’apartament de Nova York, quan miraves com l’Anna somreia i com et corresponia amb una expressió que —ara te n’adones— volia dir que encara tenia l’esperança que la fessis feliç i que, un dia rere l’altre —i durant molts anys—, et donaria l’oportunitat que fossis tu —i no cap altre— qui ho aconseguís.

https://www.flickr.com/photos/erickllawrence/
Maria © ericklawrence, Creative Commons.

El llibre és curt i es llegeix en un moment, però que això no us enganyi, és el típic llibre que no us deixarà, que no l’oblidareu tant bon punt gireu el darrer full, aquest llibre ha arribat per quedar-se. A mi de moment em sembla el millor llibre de Sergi Pàmies, i me’ls he llegit tots. El problema és que ara em sembla que em tocarà llegir també els llibres de Teresa Pàmies, bé potser problema no seria la paraula correcta.

Temps de rates / Marc Moreno

Aquesta novel·la negra és com han de ser les novel·les negres: directa, trepidant, a hòsties i malparlada. No hi ha una altra opció per fer una bona novel·la negra, és el que hi ha.

Som a la Verneda, un barri de Barcelona retratat aquí de manera prou fidel. Joves ninis que es passen el dia al parc sense fer res i fumant porros. Desocupats de llarga llargíssima durada. Bars de xinesos amb preus molt baixos que tenen per clients sobretot als aturats de llarga durada. Mossos d’esquadra corruptes. Camells, i gitanos camells amb molt poques ganes de tenir competència. No és una novel·la políticament correcta i en general tothom surt malparat.

https://www.flickr.com/photos/santiagomartin/
Puente del Trabajo © Santiago Martín, Creative Commons.

Tot això comença amb un paio que ha de fotre el camp perquè el volen pelar. Té gairebé vuit quilos de cocaïna a casa i només troba una sortida possible. Si deixa la droga al seu pis, ja l’ha vist prou. Si se l’endú, corre el risc que l’enxampin amb el merder a sobre. Així que pensa en el noi de dinou anys que viu a la porta del costat. Creua el replà, pitja el timbre i, quan el veí obre, li encoloma una motxilla negra amb els vuit quilos de droga.

—Guarda això sota el llit fins que ho pugui tornar a buscar. I no l’hi diguis a ningú!

Així comença i ja serà un no parar. Evidentment el nano (Eloi) mira el que hi ha a la motxilla i convida a farlopa als seus amics (el Charly i el Mentens) i a una noia del barri que té dues característiques: està molt bona, i es folla a qualsevol que la convidi a coca, així és la Jèssica.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Only me © Pietro Zuco, Creative Commons.

Dues setmanes després d’aquella nit, l’Eloi té el prepuci incandescent, vermell fosc, quasi granat. La seva polla té la forma dels llavis de la Jèssica i el cul pel qual bavegem tots a la Verneda té tatuats els dits i el palmell de l’Eloi a les dues natges. Resulta que les històries que sentíem de la noia de quatre grapes bufant cocaïna mentre li donen pel cul eren veritat. Li encanta esnifar mentre se la carden pel darrere.

Que un nano mort de gana de cop i volta fardi de farlopa de la bona crida l’atenció, i que a més a més això coincideixi amb la desaparició del seu veí camell fa que molta gent sumi dos i dos. Perquè en aquell barri tampoc hi ha gaires més coses a fer que estar pendent de coses així.

L’Eloi s’acomiada del Mentens, massa alterat per continuar parlant amb ell, i marxa sol cap a a casa. Passa pel costat d’un banc on un grup de nois que han deixat d’anar a l’institut massa aviat comparteixen alguns porros amb la mateixa desesperança amb què l’Eloi, el Mentens i jo ho fem normalment. Una mica més enllà, al Bar Juan una colla d’aturats de llarga durada miren una partida de cartes. Quatre vells juguen a la taula del costat a dòmino. El 23 aparca el seu M3 blau metal·litzat a la porta, en doble fila, i baixa amb un somriure d’orella a orella. Al bar tots el saluden amb afecte.

https://www.flickr.com/photos/muammer/
Bar © muammerokumus, Creative Commons.

Tothom vol la droga, i tothom sospita que la té ell, amb la qual cosa l’Eloi es converteix en l’ase dels cops. Rep pallisses successives dels que treballen pels gitanos, dels que van més per lliure i també de la policia. Atonyinar l’Eloi buscant la coca és l’esport del barri.

Sense aconseguir calmar-se, però assumint que no pot fer gairebé res per reconduir una situació que se li ha escapat de les mans, l’Eloi decideix tornar al parc sense pensar-hi gaire. I s’encomana a la manca de cervell que regna en aquests carrers, entre tots els joves que els poblem, com una mena de resum definitiu d’un escenari que transmet un immobilisme crònic de generació en generació.

La sensació del carreró sense sortida.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona © joan ggk, Creative Commons.

La novel·la comença de manera trepidant i no afluixa. I l’Eloi va repassant les opcions que té per seguir respirant que són cada cop més i més minses i si explico més coses revento el final del llibre i seria una pena. Un llibre que us llegireu pràcticament d’una sentada i una novel·la negra que considero que feia falta. Bé per en Marc Moreno!

M’esplaiaré en aquest punt. Tenim molta novel·la negra i de molta qualitat, no em posaré ara a repassar noms, no va d’això. Em problema amb alguna d’aquesta novel·la és que ha quedat lleugerament desubicada. Els bons llibres segueixen sent bons, però la novel·la negra té uns elements de crònica social que estan molt incardinats en un lloc i un moment. Per això fa falta que aparegui novel·la negra actual, situada als barris d’ara, problemes d’ara, situacions d’ara. El llibre és molt bo però que els escenaris de fons seguin perfectament identificables (i a distància d’un trajecte en metro!) és un valor afegit que m’agrada reivindicar.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell

Aquest mateix autor ja va sorprendre amb el seu darrer llibre El dia que va morir David Bowie, ara ens presenta un llibre diferent, molt més reflexiu que l’anterior que no deixava de ser esbojarrat i desenfadat. També ha participat en un parell de llibres col·lectius que també he ressenyat, però anem amb Ariel i els cossos.

Aquí tenim un amor a primera vista que no és com els altres, que és total fins a perdre la perspectiva de les coses, de totes, fins i tot dels noms dels personatges que no es diuen Eugeni o Ariel, o potser en realitat sí que se’n diuen?

—Però jo vull dir-te per un nom que només et sàpiga jo, i el nom que tens escrit a la bústia pot llegir-lo tothom. Fins i tot jo, que no et conec de res i que et conec de tot i que no sé res dels teus pares.

Vaig callar.

—No t’espantis, ara, que no vull conèixer els teus pares.

Vaig riure. Ell no va riure i m’hauria agradat que riguéssim plegats.

—El que vull dir és que no vull que ens diguem paraules gastades. I que penso que Eugeni és el nom que em demana el teu cos.

https://www.flickr.com/photos/127612900@N02/
Androgyny14 © RAZ Zarate, Creative Commons.

El llibre s’estructura en forma de sessions, sessions de psicòleg o de psiquiatra després de les quals arriba una petita «nota a peu d’ànima» i un intent d’Eugeni per descriure Ariel. El protagonista rememora la seva història d’amor, una història que ha de lluitar contra la incredulitat general. Com si Ariel fos fruit de la ment del protagonista o un àngel (cosa que explicaria la seva reticència al sexe). La seva sexualitat no està del tot clara i el protagonista mai l’ha vist nu. És un home perquè el protagonista el veu com un home.

I quan la primera part del llibre comença a estar esgotada anem a la segona. Canvi de protagonistes i escenari. Aquí tenim un escriptor, David, amb la seva ex Sara que acaba de marxar a una residència d’escriptors a Islàndia, l’editor Elies i Ariel que entra a la vida de David com a dona. Bé això no és exacte, ell la veu com una dona i ella no fa res per corregir-lo. En aquest cas sí que hi ha sexe i si us pregunteu com pot ser que David no s’adoni que potser no és amb una dona feu servir la imaginació o aquesta imatge tan subtil.

https://www.flickr.com/photos/pocarles/
Hippies – Use Backdoor 🙂 © Pierre-Olivier Carles, Creative Commons.

El tema no és tant què és Ariel, o quin és el seu gènere, Ariel és com la veu la persona estimada i les definicions de gènere aquí no tenen cabuda perquè no defineixen sinó que limiten. No es poden posar límits a Ariel.

Aquí la història s’explica a través dels mails que es creuen David i Sara. Veiem com van d’un primer afartament post-ruptura a una cosa més personal o com més de tornar enrera. Mentre David ha posat a Ariel a casa seva (una mica com qui posa un moble sí) i intenta escriure la gran novel·la que li demana Elies i per la que ja li ha avançat diners (jo estic segur que aquest detall és ciència-ficció, editors avançant diners per una novel·la encara no escrita…).

[…] li he respost amb una mentida i a tu te la puc dir. No tinc absolutament res escrit, Sara. Ni una escaleta, ni una idea, ni un fil per estirar.

De sobte penso que la cosa funciona. Em planto davant l’ordinador, Ariel em mira. Ariel és el gat silenciós que ha de tenir tot escriptor i que mai havia arribat a tenir, i ja t’aviso que sempre negaré haver fet aquesta afirmació, però és ben certa. El cas és que m’ajuda. M’assec, miro la pantalla, ella em mira a mi, pico tres o quatre paraules, quatre conceptes amb guionet. Però resulta que el que havia d’arribar amb la potència de cent cavalls en el millor dels casos se’m presenta com una tropa de poltres amb les potes massa dèbils per aguantar el propi pes. Cauen i ensopego amb ells. No puc, no en sé, no funciona. Fluixegem. I ho tornem a intentar. És insuportable.

https://www.flickr.com/photos/eiriknewth/
O inspiration where art thou © Eirik Newth, Creative Commons.

Aquesta novel·la no li surt, però li van sortint esborranys d’una crueltat i cruesa infantils realment inquietants. I les cartes que Ariel escriu però no envia a David. Igual que la primera part aquesta s’estructura amb aquests elements que ens ofereixen una imatge de conjunt fragmentada.

Si algú busca en aquest llibre alguna cosa com ara una continuació una prórroga o una mica més del que va llegir a El dia que va morir David Bowie que no s’acosti a aquest llibre. No té res a veure més enllà del nom de l’autor. Aquest és un llibre molt més treballat, molt més ambiciós i molt millor. El dia que va morir David Bowie no és un mal llibre però era sobretot una gran promesa, la promesa d’un llibre com aquest, ni més ni menys. Molts autors se la juguen realment en el segon o tercer llibre, i Sebastià Portell se’n surt amb nota.

Les millors vacances de la meva vida / Neus Canyelles

Primer llibre que llegeixo de Neus Canyelles, a veure què tal.

El llibre enganxa. Un estil en apariència senzill per explicar una història que no és fàcil, ni agradable. Ras i curt: la protagonista està ingressada en un psiquiàtric després d’un intent (evidentment fallit) de suicidi.  A poc a poc anem repassant amb ella el perquè, i el més xocant és que no hi ha un gran perquè, sembla ser el final lògic a una llarga caiguda, una caiguda molt suau, molt llarga, quasi ni és una caiguda. La protagonista té família, feina i una vida estructurada, no és la típica bala perduda que intenta el còctel de barbitúrics com a sortida desesperada.

https://www.flickr.com/photos/majcher/
IMG_1497 © Marc Majcher, Creative Commons.

Els meus pares em varen venir a veure. Em varen semblar molt vellets, molt espantats, com si entressin en un corredor de la mort d’on jo nopodia sortir sense permís, però no com si els fes vergonya tenir una filla allà dins. Tal vegada si els hagués passat allò molt abans sí que haurien passat vergony, però ara ja no. Els vuitante anys calmen els esperits. La meva mare que no hi sent; el meu pare que només plora. Els veia com dues personetes molt petites que no podien fer res per mi, tot i que eren les més estimades. La meva mare em preguntà si estava bé en aquell lloc, si em tractaven bé. Les mares duen sempre una llar al cor. Li vaig contestar que sí. Que no es preocupés. El meu pare no deia res. No em renyaren. Jo veia que no podien suportar aquell dolor, i se’m feien petits. Ja no eren aquelles persones que ho solucionaven tot, i a les faldes de les quals la vida era encantadora.

https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

La vida allà dins es converteix en un concurs amb regles confuses i canviants entre l’equip Verd (els interns) i els Blancs (els metges), com un concurs de la tele on el premi és sortir d’allà. No és completament desencaminat veure-ho així. A més a més en un interludi parla de la seva escriptura, que en part per no escriure és pel que està allà tancada.

No entenc els escriptors que escriuen com si fessin una obra de misericòrdia. Quan els pregunten si pensen escriure un altre llibre d’èxit —se suposa que ja n’han fet un—, contesten: «Ja m’agradaria tenir una fórmula perquè me’n sortís un altre d’igual». No saps si parlen de llibres o de camaiots. Però és per solidaritat. El lector els necessita. Estan disposts a fer qualsevol cosa per atendre’l (cursos, tallers creatius). Alguns escriptors semblen oenagés. Donen de llegir al proïsme.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

El meu ofici m’ocupa totes les hores del dia. Vull dir que estic segura que tot el que he fet  m’ha encaminat cap a les coses que he escrit. Fins i tot la supervivència. Tot, tot s’ha convertit en literatura. Les coses bones perquè s’ho mereixien. Les dolentes per poder-les suportar.

I no dic res més per no espatllar el final. És un llibre curt i que atrapa i que el llegeix molt i molt bé. I una història dura tractada de manera sorprenent, defugint el drames, l’autocompassió i sense caure tampoc en l’altre extrem de despersonalitzar i caricaturitzar els personatges. Tenen relleu i matisos i llums i ombres tots ells.

Un anécdota del llibre m’ha fet especial gràcia. Al taller on fan manualitats posen música, hi ha uns joves que sempre posen Extremoduro i Marea, però un dia li demanen a la protagonista que triï. Ella demana Palabras para Julia, la versió en cançó del poema de Goytisolo que va fer Paco Ibáñez, no troben aquesta versió però en posen una altra que els heavies de seguida identifiquen com aquella cançó que cantaven Los Suaves, no recordava que ells també l’haguessin interpretada. Us poso la versió de Los Suaves i després la de Paco Ibáñez i aquí teniu la lletra d’aquest excel·lent poema, que no és ben bé com la cançó.

Desguace americano / Bonnie Jo Campbell

El catàleg de Dirty Works estava format únicament per homes, fins que va arribar ella, Bonnie Jo Campbell , l’autora nascuda a Kalamazoo (quin nom més xulo per una ciutat) per retratar el Michigan rural. Potser no sigui un lloc que ens agradi, però de ben segur serà interessant.

I sí, els contes em porten a un entorn que em sona, és l’entorn dels contes de Franklin, de Pollock,de Brown i de Woodrell. Un entorn rural, allunyat de les ciutats amb gent perduda i desesperada que aprofita cases d’estiueig d’altres per preparar meta i així podem observar les diferències entre els que hi estiuegen i els que s’hi colen a «cuinar».

La hija ha vivido más de trece años sin tener que pasar ni una noche con la cómoda colocada contra la puerta de la habitación para impedir que entren los amigos de su madre. Nunca nadie le ha quemado la cara con un cigarrillo y ella nunca se ha quemado los brazos con cigarrillos para recordarse lo mucho que duele. La hija nadadora nunca ha intentado inyectarse con una aguja rota, nunca ha estado recluida en un reformatorio ni en el baño mugriento de un apartamento abandonado en un sótano, nunca ha pasado una noche entera temblando de manera incontrolable en el asiento trasero de un coche. La hija nunca ha roto una ventana para colarse en la casa de otra gente, nunca ha deseado algo hasta el punto de hacer cualquier cosa con tres hombres, desconocidos, para conseguirlo.

https://www.flickr.com/photos/donaldjudge/
68 Vyssi Brod foursome 19.8.07.jpg © Donald Judge, Creative Commons.

O gent que es prepara per l’efecte 2000 com si esperessin l’apocalipsi, en més d’un conte, es veu que als Estats Units rurals aquesta febrada va ser forta.

Mack y sus colegas paramilitares no eran, ni mucho menos, los únicos alarmistas tocapelotas que había en el pueblo esos días. Susan tenía pedidos de equipamiento de supervivencia para ejecutivos desasosegados de la empresa de celulosa, dos concejales y, la semana pasada, el mismo vicedirector del colegio con el que acababa de hablar —a lo mejor tenía que devolverle la llamada y amenazar con cancelar su pedido de propano, una fuente de energía ligera y supereficiente, si expulsaba a Josh—. Todos esos hombres creían que llegaba la gran hecatombe y tenían la presuntuosidad de pensar que, si planeaban las cosas con inteligencia y compraban las máquinas necesarias, sobrevivirían, apiñados en sus sótanos u oteando el horizonte desde sus torres de vigilancia.

https://www.flickr.com/photos/dvids/
US service members compete in an international machine gun match during AASAM 2012 [Image 18 of 18] @ NOPA © DVIDSHUB, Creative Commons.
El consum és una constant, alcohol, i sobretot meta, o tot alhora, i opiacis també, per què no?

Ahora se daba cuenta de que el whisky había sido un error. Ya no bebería más whisky… Bebería cerveza. La cerveza le hidrataría, como la hidroterapia. Sacó un cigarrillo del paquete de la encimera, pero no había cerillas a la vista, y la sola idea de encender un fuego de la cocina y acercarse a la llama le parecía inconcebible.

Com els personatges de tot aquest rural noir estem parlant de gent que no ho ha tingut gens fàcil. Les seves vides poden incloure presó, sanatoris, clíniques de rehabilitació (però normalment no perquè són cares), experiència militar…

Harold llevaba cuatro años felizmente casado con Trisha, pese a las ocasionales borracheras nocturnas y lloreras de su mujer, que se habían vuelto más frecuentes desde la guerra de Irak, donde se encontraba su hermano en su tercera misión. Una noche, el día que una tormenta dejó veinte centímetros de nieve en su zona de Michigan, Harold estaba tumbado en la cama leyendo un libro de jardinería.

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
Grocery Shoppers © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Un tros de llibre, tot un llibre dirty i una excel·lent carta de presentació d’aquesta autora de la que vull llegir alguna cosa més.

Un circ al pati de casa / Damià Bardera

Un llibre que és com aquells discs de grans éxits que sempre inclouen algun tema inèdit perquè compensi comprar-lo encara que tinguis els discs originals. Això en la música, en la literatura els llibres passen tan ràpid a descatalogats que és molt possible que per molta gent aquesta sigui la primera oportunitat d’acostar-se als contes de Damià Bardera, com és el meu cas sense anar més lluny.

El normal ara seria parlar de quins contes m’han agradat més i posar-ne alguns fragments… però no.

Agafar extractes de novel·les ja és injust, de contes és encara més injust, i de contes que en molts casos són de dues pàgines simplement no té gaire sentit. Us haureu de conformar amb la meva valoració.

https://www.flickr.com/photos/trialsanderrors/
The lion queen, 1874 © trialsanderrors, Creative Commons.

Aquests contes són collonuts. Molt collonuts. Sóc una persona que llegeixo bastant i aquest autor m’havia passar completament desapercebut fins ara, no és ja no haver llegit res és que ni sonar-me el nom. Per tant aquest llibre em permet acostar-me a un contista excepcional d’un nivell molt proper als contes Quim Monzó, que no és pas poc, de fet alguns dels contes d’aquest llibre recorden molt a d’altres contes de Monzó, per un plantejament original sobre tòpics o clàssics més que res.

Així no puc menys que recomanar aquest llibre si com jo no havieu sentit parlar mai d’aquest autor. A més a més són contes breus que es llegeixen en un moment i això és una virtud en els esbojarrats temps que vivim.