Autobiografía de Marilyn Monroe / Rafael Reig

Llibre recentment reeditat que jo recupero en l’edició primigenia perquè sóc així de raro, primer llibre que llegeixo de  Rafael Reig.

Aquí tenim la veu de Marilyn Monroe, en primera persona, parlant al seu psicòleg o psiquiatra (sé que no és el mateix, no acaba de quedar clar i a més a més com que pot receptar coses potser és psiquiatra). Parla per exemple del seu primer marit.

Jim tenia unas necesidades muy limitadas, si sabe usted lo que quiero decir. Para mí el sexo siempre ha sido algo natural, agradable, hermoso. Y además, gratuito. Lo más gradable sobre la tierra y gratis, de manera que yo soy partidaria de practicarlo con frecuencia. Todos estamos tan solos, todos nos necesitamos tanto unos a otros, que me parece que debemos follar de modo casi constante, en primer lugar, por la satisfacción que produce, y aunque no proporcione placer, como casi siempre me sucede a mí, debemos acostarnos por una razón mucho más importante: para hacernos compañía.

https://www.flickr.com/photos/f7oor/
Marilyn Monroe photographed by Bert Stern, 1962 © Floor, Creative Commons.

Potser excessivament frívol? Potser, cal tenir en compte que parla ella, Marilyn, no pas Norma Jean a qui no ha pogut «matar» i de qui no aconsegueix desempallegar-se’n.

A veces creo que nunca me he librado de Norma Jean. A ella es a la única que no he conseguido asesinar. Esta niña triste, violada, amargada, arrinconada, que creció a demasiada velocidad, no està nunca del todo fuera de mi corazón. Es curioso: rodeada de éxito por todas partes, todavía puedo ver sus ojos asustados mirando a través de los míos. Esta escondida en alguna parte, oigo su voz. Es ella, Norma Jean, y repite siempre las mismas palabras: «Nunca me han querido: no he vivido». Siempre lo mismo.

https://www.flickr.com/photos/mtaphotos/
Marilyn Monroe Lexington Subway Image © Metropolitan Transportation Authority of the State of New York, Creative Commons.

Acostar-se al mite convertit en persona més que no pas a la persona convertida en mite. Potser ni ella mateixa tenia clar on començava una o altra. En aquestes sessions va repassant la seva vida, el seu inici com a artista i com en fer-ho va assassinar a la mestressa de casa que hauria pogut ser amb el seu primer marit, o la dona estrella del segon, o la senyora Di Maggio, la senyora Miller

Es curioso: formo parte de los sueños de la gente, pero soy yo la que no puede dormir. Es muy curioso.

Lo primero que había que hacer era correr la voz de que una era actriz. Entonces la llamaban a una starlet. ¿Sabe lo que es eso? Ben Hecht tenía una definición: decía que en Hollywood era starlet toda mujer menor de treinta años que no estaba empleada en un burdel. Con eso ya se va haciendo una idea. Eran los grandes tiempos del cine. Cientos de chicas querían ser actrices, tal vez miles de chicas, puede incluso que millones de chicas, sólo en los Estados Unidos. Y de ellas, varios miles se decidían cada año a intentarlo. Abandonaban hogares, colegios y conventos, maridos, amantes y familias enteras, guisos puestos al fuego y niños recién dormidos, hacían almoneda de las buenas enseñanzas recibidas, empaquetaban sus escasas posesiones y ponían proa hacia Hollywood para convertirse en starlets, que era lo que había que ser antes de llegar a star.[…]

Con respecto a lo otro, puede usted creerme, casi todas venían ya más inauguradas que el Golden Gate, se lo aseguro.

Amb aquestes sessions anem repassant el que sería la seva vida. No sé fins a quin punt podem esperar una certa veracitat. A veure, és una novel·la, i al marge de la investigació que hi pugui haver sobre el tema tot plegat no deixa de ser imaginació i literatura. Una literatura que és necessària per anar dels punts fixos i certs, com fites que marquen el camí, la literatura és el camí entre aquestes fites.

https://www.flickr.com/photos/orionpozo/
marilyn monroe reading Ulysses by Eve Arnold © orionpozo, Creative Commons.

Una part que m’ha agradat és la que fa referència al seu matrimoni amb Arthur Miller i el rodatge de Misfits. Segons el llibre potser el matrimoni amb Arthur va ser el millor, o el més semblant a un matrimoni diguem-ne normal.

Arthur me observaba mucho. Se fijaba en todo lo que yo hacía, en mi manera de moverme, en mi forma de caminar, creo que por las noches se quedaba despierto y me miraba dormir. A veces me ponía nerviosa, pero él decía siempre que el amor sólo consiste en poner atención en alguien. Así de fácil, así de sencillo: para querer sólo hace falta poner más atención, sentir curiosidad, eso decía, ¿usted qué piensa?

Però en aquell moment Marilyn ja estava bastant en caiguda lliure, treballava quasi permanentment drogada o borratxa o totes dues coses. No era l’única, Montgomery Clift també anava ja per lliure, vaig parlar del llibre en aquesta entrada, és una de les meves pel·lícules preferides, us en poso el trailer:

Un llibre curt i un repàs força encertat, entenent que estem parlant de ficció, del que seria la vida de Marilyn Monroe, si voleu més hi ha un llibre immens de Joyce Carol Oates sobre el tema, el llibre de Rafael Reig no arriba a les dues-centes pàgines, el de Oates frega les mil, estem parlant de tot un tros de llibre.

A veces estoy contenta, pero tengo ganas de llorar / Jens Christian Grøndahl

Crec que aquest era un d’aquells llibres que s’havien escapat el 2019, i a vegades llegir això és com una mena de repte i comença un procés on busco el llibre de Jens Christian Grøndahl i ara estem aquí. Sóc dèbil.

El llibre no és dèbil, tot i la seva brevetat, hi ha tota una història al darrera, amb força voltes que primer no ens acabem d’esperar. Costa una mica situar-nos i un cop ho fem doncs ja va més bé, perquè agafar el to i el ritme de la història costa. És una carta, una llarga carta i suposa que hi ha coses que l’altra part, la part receptora, ja sap, però nosaltres no i ens haurem de posar al día. Això ho veiem des del primer paràgraf.

Ahora tu marido también está muerto, Anna. Tu marido, nuestro marido. Me habría gustado que yaciera junto a ti, pero tienes vecinos, un abogado y una señora que enterraron hace un par de años. El abogado llevaba tiempo allí cuando llegaste tú. Encontré una tumba libre para Georg en la calle siguiente; desde tu tumba se ve la parte trasera de su lápida.

https://www.flickr.com/photos/carlosfpardo/
Cimetiere Montmartre © Carlos Felipe Pardo, Creative Commons.

Una història de dos matrimanis, d’un creuament, un accident i una reformulació dels termes que quedaven. Pot semblar estrany però no deixa de tenir una certa lògica. Parlar de lògica en segons quins temes pot semblar fred però crec que està injustament menyspreat i és molt important que perquè les coses passin aquestes siguin pràctiques. Per això anem llegint sense acabar de veure on comença la confessió i comença en retret, potser tampoc la narradora ho té clar.

Su ex se llama Masja; pero ¿de qué te valen todos estos nombres? La vida continuó sin ti, los años han pasado como un tren expreso con las ventanas llenas de caras nuevas. Ni siquiera estoy segura de que fueras a reconocer a tus chicos. Acababan de empezar la escuela. ¿Te habías llegado a imaginar cómo iba a ser su vida de adultos?

https://www.flickr.com/photos/jamesgayaldophotography/
Night Ride © James Gayaldo, Creative Commons.

Hi ha un repàs de la seva vida ara, vídua d’una família que sempre ha sentit prestada, i els records de la seva mare i el seu propi pare. Una història d’un oficial alemany en un poble i la noia que servia al bar, i la guerra que acaba amb la derrota i desbandada dels nazis i el que passava a totes aquelles que havien estat a bones amb l’enemic. A mi és la part que m’ha agradat més.

https://www.flickr.com/photos/56380734@N05/
The «HIPO Game» of freedom © Comrade King, Creative Commons.

El llibre es llegeix en un moment, però potser no convé llegir-lo de pressa i corrent, o potser sí però agafant-nos un moment després per deixar que reposi tot el que hem llegit. És un llibre rodó, i les lectures de llibres rodons necessiten un cert repòs.

Ho tornarem a fer / Jordi Cuixart

Seguim amb el que podríem dir literatura «processista», almenys el que llegiré seran coses escrites pels protagonistes, com en aquest cas un dels Jordis, en Cuixart, en presó per aconseguir que una manifestació espontània davant la conselleria d’economia fos pacífica.

Per si encara no us sona aquesta és una foto de tot allò, aquí potser comença a fer una cara de que tot allò potser se li està escapant de les mans, la foto és de Jordi Borràs i apareix en el llibre Dies que duraran anys, és aquesta:

Estic bastant convençut que en aquell moment no creia que tot allò acabés amb ell a la presó.

Penso que mai no s’està preparat per entrar a la presó. De fet, encara avui em sorprenc que la meva prioritat no sigui sortir-ne. Però no ho és. I us asseguro que no és pas ni per una voluntat de martiri, ni perquè a la presó s’hi estigui bé.

Estic d’acord amb l’afirmació de la Nadia de les Pussy Riot: «La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa». Una declaració admirable, i més sabent que es refereix a una presó russa.

https://www.flickr.com/photos/hinkelstone/
pussy riot © quapan, Creative Commons.

Fa més de 600 dies que estic empresonat, sota l’acusació de rebel·lió contra l’Estat espanyol. Vaig entrar a la presó el 16 d’octubre del 2017, juntament amb l’aleshores president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez. Escric aquestes línies poc després que s’hagi acabat el nostre judici al Tribunal Suprem.

El llibre es llegeix bé i ràpid, és una declaració d’intencions, un discurs polític si es vol. Així com altres llibres com el de Quim Forn es centren més en el dia a dia penitenciari aquest no. Jordi Cuixart és un pres polític i com a tal explica perquè és a la presó. I també quina és la situació que s’ha creat perquè a algú li arribés a semblar en algun moment que això era una idea bona, o almenys pràctica.

La repressió és un parany. A la pràctica, és molt fàcil que l’Estat pugui utilitzar-la per escapçar qualsevol moviment. Però la repressió també pot convertir-se en el principal altaveu de l’oprimit. És amb la por, que l’Estat pot ofegar la desobediència civil. Per això és tant important treballar per no deixar-se vèncer per la por, per això cal estar sempre preparats per sobreposar-se a les amenaces amb què ens pretenen condicionar. Quan les lleis només es poden defensar i mantenir a través de la força és que potser tenen els dies comptats. Només cal perdre la por, o, en qualsevol cas, tenir sempre més esperança que por.

Una declaració de principis i un «on som ara mateix» per algú que, potser sense voler-ho, s’ha convertit en un dels líders del procés. Per desgràcia a la presó de temps per pensar n’ha de sobrar i tot.

Com deia Manuel de Pedrolo, «cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res». Som fills de moltes derrotes, és cert, però no fer res no és cap alternativa. Hem après que la història es construeix pas a pas, a cada racó del país, i és així com el que avui sembla una derrota pot ser la base i el fonament de la victòria.

De les moltes reflexions em quedo amb aquesta:

L’1-O vam tastar el poder, vam veure què passa quan milers i milers de catalans s’organitzen a partir de la consciència i la convicció de no voler ser súbdits i de no voler renunciar als seus drets bàsics. I vam viure en pròpia pell la impotència de la força bruta de l’Estat davant d’una muralla humana de dignitat.

© Jordi Borràs

Tots els llibres, tota la literatura processista, fan una foto fixa d’un moment i només el temps i la perspectiva ens permetran entendre-ho tot, o potser ni això. Almenys s’agraeix que algú dels que s’ha jugat la llibertat pel tema expliqui les coses tal com les veu. Reconeixent que a la primera declaració davant el jutge va dir el que creia que volia sentir, de seguida va veure que no valia la pena, que no servia, i aleshores es perd la por i ja no tenen res.

A destacar del llibre el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, fundada per Gene Sharp i dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció noviolenta. Noms que poden ser útils per aprofundir en aquest tema.

Madame Bovary de extrarradio / Sophie Divry

Els llibres de la francesa Sophie Divry sempre m’han agradat, tant Signatura 400 (no té mèrit perquè sóc del gremi) com Cuando el diablo salió del baño. Per això agafo amb ganes aquesta mena de revisió del mite de Madame Bovary, poc s’ho pensava Flaubert que acabaria creant una de les històries més revisitades de la literatura. O potser sí, la dona casada infeliçment que busca en l’adulteri allò que li falta en la vida, sigui sexe o amor o sentir-se desitjada o sortir del tedi… No és l’argument més original que se m’acut, però potser sí un dels més interessants i que poden donar més joc i que no passen de moda.

Pero entonces te fuiste a estudiar a la ciudad. Allí comiste bocadillos de diez francos, te familiarizaste con nombres de salas y auditorios, fumaste cigarrillos, te desvelaste en víspera de exámenes, esperaste autobuses y metros, aprendiste a pedir una caña y a participar en la conversación cuando estabas sentada a una mesa con una docena de amigos, leíste libros escritos con letra menuda, dibujaste gráficos, percibiste la carestía de la vida, por primera vez caíste enferma sin que tu madre estuviera a la cabecera de tu cama, el viernes por la tarde volviste a casa de tus padres con la colada, sus gestos te parecieron más lentos, sus caras envejecidas, querías largarte de allí, participaste en la asamblea donde se convocó una huelga, fuiste a una fiesta extraña, diste compresas, te sentiste pobre, como nadie te miraba comiste pasta directamente de la cacerola y un buen día te dieron el título.

https://www.flickr.com/photos/jmenj/
Lyon © Jeanne Menjoulet, Creative Commons.

Com que intuim l’argument el que va passant no ens sorpren. De totes maneres narrar-ho i fer-ho creïble i fer-ho bé. Tot això és important, hem de pujar ben amunt, perquè ja sabem que la patacada arribarà.

Todo és de lo más natural. François, al igual que tú, toma el café con azúcar y prefiere los biscotes al pan. Os despedís en la entrada del edificio con un «hasta mañana»; vuestra vida de pareja empieza así. Unos días más tarde estás sentada en su cama. Te acaricia los pechos, te dice que eres bonita, que te ama desde el primer día (o algo por el estilo). ¿Para qué seguir jugando al pudor si ya estás segura de gustarle? Lo ayudas a desvestirte. Te besa, lo tacas. No da miedo acostarse con François, es como continuar vuestra conversación pero de otro modo, es dulce y sin complicaciones; lo hacéus una y otra vez durante gran parte del día; al fin; la onda cálida encuentra dónde propagarse en ti; al fin ese momento en que podemos estrechar contra nosotros otro cuerpo que nos desea.

https://www.flickr.com/photos/434pics/
She is my drug © Bryan Brenneman, Creative Commons.

I es casen, i es muden a l’extrarradi (d’una ciutat petita, no pas de París), en una casa que queda bé perquè ell arribi a la feina,i arriben els fills… tot plegat sóna familiar. Perquè el llibre de Flaubert no deixa de ser coses que van passar fa molt temps, però això ens pot passar a nosaltres ara mateix. Aquest terror sord que comença a venir quan tot surt exactament com se suposa que ha de sortir.

Esperabas algo. Proponías a François una escapada de fin de semana, ibas al cine o fregabas frenéticamente el cuarto de baño. Habrías querido que cada semana nuevas palabras marcasen el calendario, fecha de espectáculo, peluquería, compra de un mueble nuevo, cualquier actividad, te esmerabas mucho en prever todo eso, y si, pese a todos tus esfuerzos, resultaba que veías una semana hueca en el calendario, un abatimiento sordo te envolvía desde el domingo. Ante esa semana en que nada estaba escrito casi habrías llorado.

El tedi es va tancant al seu voltant, a sobre seu i sentim la seva sensació d’ofec. Un ofec creat per la rutina, per la comoditat, per decisions que ella ha pres però tot i això ofec.

https://www.flickr.com/photos/londonmatt/
Dead End Street © Matt Brown, Creative Commons.

Pero de momento; la incorporación al nuevo curso finalizada, Xavier apuntado a judo; tú atrapada cada minuto del día por las exigencias del hogar, viviendo en un desahogo blanco, llamando por teléfono a tus padres dos veces a la semana, visitándolos el domingo, habiendo encontrado a una niñera para la peque, haciendo el amor una vez por semana, la posición del perrito cada quince días, una felación semanal, un cunnilingus semestral; de momento, entonces, todo está en orden. Has llegado adonde querías llegar cuando charlabais fumando en los pufs; estar casada, tener hijos, «sin dejar de trabajar porque hay que ser independiente», ¿por qué, entonces, no sentías verdadera satisfacción?

Amb tot això ens podem fer una idea d’en quin punt es troba la protagonista quan passa el que ha de passar perquè el títol tingui tot el seu sentit. La infidelitat, el no ser descoberta però sí abandonada per l’amant, la desesperació i una família que no reacciona i que la segueixen estimant amb devoció. Ni tan sols s’hi pot enfadar, no té vàlvula per fer sortir tot el que té a dins, tot el que ha reviscut amb el seu afer i que ara està tan sense destí.

https://www.flickr.com/photos/tohoscope/
Adultery Inc © Toho Scope, Creative Commons.

El llibre de Flaubert el vaig llegir fa anys en un club de lectura on ningú va mostrar la més mínima empatia cap a la pobre Emma Bovary. En aquest llibre és molt difícil que passi això. Potser és una història que ens resulta més propera, potser l’entenem més, no ho sé. Però anem llegint el llibre, veiem la seva vida, la seva relliscada (millor no dono detalls) i com ha seguit tot plegat i sí tenim empatia per ella. No podem no sentir-la, al marge de si les seves decisions ens agraden o no, les entenem. Al cap i a la fi, fa el que fa com a supervivència, perquè fer més tolerable la vida, amb petites aventures si cal, no deixa de ser un tema de supervivència.

El llibre es llegeix bé, poques pàgines però denses, hi ha més del que sembla. L’edició de Malpaso és molt bona, una marca de la casa però que no està de més valorar. I definitivament Sophie Divry és algú que cal seguir en el panorama de les lletres franceses. I a mi a sobre m’ha donat ganes de rellegir Madame Bovary, no es pot demanar més.

Las nubes por dentro / Andrés Trapiello

Segueixo amb aquesta sèrie, tot i que amb una mica de mandra, un altre llibre on el mateix autor ens explica el devenir d’un altre any. Un nou nivell del cas de l’autor que està sempre escrivint el mateix llibre, però cal reconèixer que ho fa molt bé, les coses com siguin,  Andrés Trapiello sap escriure.

Aquest volum correspon al 1990 i es va publicar (i vull entendre que editar i tot això) el 1995. I com sempre comencem amb la segona part de les festes nadalenques, uns dies que passa fora de Madrid. I la festa de reis, i els nens entrant al dormitori amb els regals.

¿Tiene un hombre derecho a hablar de su felicidad? Es tan rara que ésta ocurra, que no hacerlo sería tan grave como podar un árbol para que no diera fruto.

Habría bastado ese instante, el momento en el que entraron corriendo al dormitorio con los regalos en la mano, para justificar la vida de un hombre. No hay muchas más cosas firmes. Tal vez las habrá más importantes, pero no más firmes ni más puras.

Sí, todo como en los anuncios de la TV. ¿Y qué? Tal vez el principal error de la izquierda intelectual en todo el mundo a partir del 1945 haya sido no sus escandalosos errores y sus sangrientos fracasos respecto de la revolución de los bolchevís y sus secuaces, sino considerar que la felicidad era reaccionaria. Como el fuego. Como el jabón. Hace unos días uno de Valladolid (ciudad impar), confesaba a unos conocidos que no se lavaba porque eso era burgués. Podría parecer una broma, pero no lo era. Resulta maravilloso tropezarse todavía frases como esa, como sorprender en una ladera verde una vaca pastando.

Si se acepta que la vida es un juego, más o menos serio, y la felicidad la ganancia, no es inaceptable admitir que siempre es mucho más difícil conducirse por ella como un ganador que como un perdedor. Todos sabemos perder, pero son muy pocos los que pueden o saben ganar, lo poco que ganamos, con un mínimo de dignidad y decencia.

Hi trobo alguna diferència amb els altres volums, almenys al principi, una mica menys moments francament brillants però un millor to general. Com si el que es perd en el regat curt ho guanyés fent una marató més consistent. No sé si aquest símil esportiu serveix per la imatge que vull donar.

Un altre dels seus temes que sempre surten és el dels diaris que escriu-llegim, i el sentit que tenen en general i incardinats dins la seva obra. Un tema sobre el que sempre dóna voltes.

Para un escritor lo más difícil es casi siempre saber utilizar el yo, la primera persona, y no parecer un hombre impositivo ni pedante. En el yo el escritor, sin querer, compone la figura, como cuando le retrata la cámara fotográfica, y los más aviesos o experimentados han aprendido incluso la manera de parecer naturales, poses que estudian como los actores.

Lo más difícil de un diario como éste, me parece a mí, tiene que ser el yo.

Creo sinceramente que si pudiera llegar a conocer algunas cosas sin tener que pasar por estas páginas, prescindiría de ellas, pero hay cosas que sólo descubrimos cuando las leemos o cuando las escribimos.

I encara una mica més.

En cierto modo un diario es como llenar un álbum familiar de instantáneas que conciernen únicamente a su propietario y protagonista, y a muy pocos más.

https://www.flickr.com/photos/bdorfman/
Diary © Barnaby Dorfman, Creative Commons.

No hay cosa más aburrida que mirar los álbumes familiares de los otros, ya que la privacidad y en cierto modo el secreto de su historia, excluye de su círculo de interés a todos los que no pertenecen a él.

Aquests comentaris són gran part de les disquisicions de Trapiello en aquest llibre, i sobretot al principi sembla més preocupat per aquestes coses mentre la realitat objectiva o les coses que li passen les despatxa de manera telegràfica, i això si ho despatxa.

Luego, antes de despedirnos, hablamos de generalidades, de algunos premios, de algunos chismes, lo mismo que harían dos médicos con asuntos de su profesión, o dos dependientes. Desgranamos media docena de maldades contra esto o aquello, contra éste o aquél. Son comentarios inofensivos. Del mismo género de las que me dedicará cuando hable con sus amigos. Del mismo género de las que le dedicaré yo hablando con los míos, satisfechos los dos, o mejor, tranquilos, de que el fruto de nuestro trabajo nos deje indiferentes.

Toda esta simetría va poniéndome un poco triste. ¿Es necesario representarla? ¿No sería preferible terminarla de una vez?

En el fondo, nos decimos, esto es la vida literaria. Pero sabemos que la vida o es vida o es literaria.

https://www.flickr.com/photos/brizzlebornandbred/
memories of 1966 © Paul Townsend, Creative Commons.

També trobem comentaris sobre política, sense mullar-se excessivament, o sí, tot depén del que es consideri mullar-se. També cal pensar en el moment, era el 1990, i a part les coses que van passar el món i el país encara era tot un altre.

Si los programas de izquierdas pudieran llevarlos a cabo las personas de derechas, este país mejoraría, pero una afirmación como ésta es suficiente para que piensen, las izquierdas y las derechas, que uno es tonto de baba, como los aristócratas, pero sin título.

Cuando la gente de izquierdas se junta es porque quiere cambiar las cosas. Cuando se juntan las derechas, es para que sigan como estaban. Es decir, unos tienen todas las de ganar, y otros, las de perder, aunque lo normal es que quienes tienen las de ganar, suelan perder casi siempre, y, por el contrario, los que tienen las de perder, ganan la mayoria de las veces.

En fin. Esto, como se ve, es alta política de casino. Ya me he cansado por hoy. A morirse, y a otra cosa.

De vegades encara li surt aquell regat curd, a mitges entre l’aforisme i la minicolumna.

Me han pedido un «curriculum profesional». En cuanto lo tuve listo, pensé, he ahí una vida desperdiciada. De todo cuanto en verdad importó, nada ha quedado. Lo que en verdad fue algo, se ha quedado en el camino, entre fecha y fecha, entre libro y libro.

https://www.flickr.com/photos/badjonni/
Curriculum Vitae © badjonni, Creative Commons.

En aquest llibre hi ha una mort, el seu amic V. amb qui va treballar a l’editorial Trieste. Són pàgines colpidores. La mort se’ns va anticipant de manera ferotge i quan arriba no ens sorprén, com tantes vegades, però fa mal igual. Aquí tenim una tristor negra, silenciosa, modesta, castellana però igualment terrible, potser justament per aquest voler passar sense fer escàndol. Possiblement les millors pàgines del llibre, aquelles on arribem més a Trapiello i menys a les seves interaccions amb el món, l’efecte que té la mort quan ens agafa de prop. No he agafat res d’aquesta part, no tinc gaire clar el perquè.

De vegades li surten petits paràgrafs molt meritoris o simplement divertits. L’originalitat no està barallada amb la realitat, o no sempre.

He tomado de C. esta noticia, que podría servir para un relato. Es posible que ni él ni los italianos, se hayan dado cuenta de lo sugestiva que era la historia, por demasiada proximidad. Los argumentos hay que mirarlos a cierta distancia. El de Le rouge et le noir no era nada. Se trata de un hombre de noventa y tres años que murió en Italia. Desde hacia veinte, vivía en vagones de tren. Bajaba de un tren para subir en otro; no hacía otra cosa, y no tenía casa. Había sido diputado de la Asamblea y como tal tenía derecho a un pase para viajar gratis; toda su gran fortuna se había esfumado, lo único que le quedaba era ese pase. Murió en la estación Central de Turín, al hacer un transbordo.

https://www.flickr.com/photos/129231073@N06/
Torino – Torino Porta Nuova © Fred Romero, Creative Commons.

Es posa carregós quan critica un article a El País on es critica la participació española a Guerra del Golf (som al 199o), fa el que era la versió del moment del que ara sería un «¿y Venezuela qué?» criticant que els mateixos que critiquen aquella intervenció no piulen amb les atrocitats de Cuba o Iran. Carrega, i a més a més amb uns arguments terriblement simples, pots estar a favor de la Guerra del Golf i d’anar a lluitar contra Irak, però amb aquests arguments costarà defensar-ho.

Una constat són els actes literaris, variats i excèntrics i sospito que molt avorrits, que li donen per reflexions variades.

Yo creo que a una conferencia un sábado a las 8,30 de la tarde sólo tiene que ir gente con problemas e insatisfecha, o familiares del conferenciante.

A la que yo he dado esta tarde en el Círculo de Bellas Artes han ido cinco amigos y dos docenas de personas que me miraban con lástima. De las dos docenas, yo creí descubrir al menos doce o catorce poetisas locas, de esas que han logrado llegar a los cuarenta y cinco años y a los setenta kilos mirando a los hombres creyendo que siguen teniendo 20 y pesando cuarenta y cinco.

Todo el rato me preguntaba: ¿a quién le interesará lo que pueda yo decir de tipografía, poesía e imprentas?

https://www.flickr.com/photos/mbiddulph/
Arkonaplatz type © Matt Biddulph, Creative Commons.

Un llibre més, el quart de la sèrie, recomanable com els altres, tot i que en aquest ja noto una certa millora. Potser és que ja li trobo el to, podria ser. I ara toca una aturada. Aquests són llibres que un o dos a l’any com a molt, a més a més aquest me l’he pres amb una calma excessiva i el vaig començar el 2019, no sé si aquest 2020 ja em posaré amb el següent. A més a més hi ha un altre problema, el cinqué volum Los caballeros del punto fijo sembla que és introbable (ni a biblioteques) i he de decidir si l’intento trobar com sigui com un completista boig o si salto directament al sisè Las cosas más extrañas. En fi, problemes del primer món.

L’instant precís / Albert Gassull

Un llibre que comença amb l’estil i les premisses clàssiques de la novel·la negra. Ho té tot, una dona misteriosa, diners, i tot de coses a mitges, negocis que no se sap ben bé que som, un prota amb un trauma i que s’ha arrossegat com els perdedors però ara torna a remuntar. El trauma té a veure amb el seu passat com a fotoreporter, sobretot en zones de guerra, se’ns aniran explicant detalls d’això.

Una part que no m’agrada, la dona colombiana parla en castellà i la resta de persones quan parlen amb ella també. Entenc que això es fa per donar versemblança però és un detall que no m’agrada, bàsicament perquè dóna per fet que tots els que saben català saben castellà, i no és el cas, i en general no s’acostuma a fer això si no es «subtitula», no sé si en gaires literatures s’admetrien parrafades en un altre idioma integrades dins del text. No dic que estigui malament, dic que a mi no m’agrada.

https://www.flickr.com/photos/bdwaydiva1/
The Jazz Singer © BdwayDiva1, Creative Commons.

I una cosa de la que en el llibre també n’hi ha molta: jazz, molt jazz.

No t’ho pots creure. T’adones que els músics també se la miren sorpresos, es dirigeixen mirades entre ells, somrient i assentint amb el cap. El trompetista es posa al seu costat, mirant-la, portant el ritme i ballant molt animat. Li fa un senyal perquè no s’aturi i la Mariana acaba el tema i es posa a improvisar. Quan s’acosta al final del corus tots els músics criden one more, one more. Ella se’ls mira somrient i segueix un corus més, al final del qual tot el local aplaudeix entusiasmat. Tu també. Et somriu i et fa l’ullet mentre s’aparta per cedir l’espai central al trompetista, que està començant el seu solo. Se’t fa un nus a la gola, te la mires mentre se’t barregen les imatges d’ella salvant-li la vida a aquella dona, de la seva cara fent l’amor, de la forma com riu quan està contenta… i has de respirar fondo per aguantar-te les llàgrimes que fa una estona que amenacen de sortir. Què t’està passant? Tots els músics fan uns solos fantàstics, potser esperonats per la qualitat del que acaben de sentir i, per acabar, la Mariana torna a cantar el tema. L’ovació és la més gran que hi ha hagut en tota la nit. Els tres músics de vent se li acosten i la feliciten, el pianista, el baixista i el bateria també l’elogien, somrient des dels seus llocs.

Tenim per una banda els tèrbols negocis de la colombiana, un passat seu que pràcticament no se’ns explica i després l’Àlex. El seu passat del que se’ns van explicant petits detalls, la seva vida o el seu intent de vida aquí, les fotos, nous projectes, dones i nits i més nits en un bar posant-se fi a alcohol i coca, com si volgués oblidar alguna cosa i no se’n sortís.

—La decisió de tornar va significar el trencament amb tot allò que estimava. I quan parlo d’estimar, parlo de la seva vida com a fotògraf. L’Àlex es va passar més de deu anys fent de testimoni de veritables barbaritats, fotografiant la desgràcia dels altres, l’horror de la guerra, la fam, les epidèmies, la mort, un patiment impossible de pair… Això canvia qualsevl. Ningú és el mateix després de les coses que vam arribar a viure. Però ell estimava viure-les, per sobre de tot. L’he vist en acció i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/hdptcar/
Rebel in northern Central African Republic 02 © hdptcar, Creative Commons.

Les diferents trames van confluint, potser massa lentament, cap a un punt final amb un parell de punts un pèl forçats pel meu gust, que no explico per no fer espòiler. El llibre m’ha agradat i l’he anat llegint amb velocitat creixent. Com el bon jazz el secret està en entrar en el ritme, en la música de la novel·la, però un cop està fet ja ho teniu. Un personatges molt ben dibuixats, un bon retrat del món actual en els seus racons més foscos, des del narcotràfic als sense sostre de Barcelona. Un llibre molt recomanable.

Vivir abajo / Gustavo Faverón Patriau

Llibre que començo després de llegir un article que en parlava bé, a diferència d’altres casos similars aquí el llibre té una extensió considerable, no passarà en un moment, això segur. Amb el temps que he trigat en agafar-lo he llegit més articles (en diagonal per evitar espòilers) i tots coincideixen en deixar el llibre molt bé.

El començo i no pot ser millor. Tinc la impressió d’estar llegint el millor Bolaño, el de Los detectives salvajes i a estones el de 2666. Una mica tema, una mica estil però joder, amb aquestes referències i les primeres 100 pàgines… o això serà una obra mestra o ara anirà baixat i baixant cap a la decepció final, què m’oferirà aquest llibre de Gustavo Faverón Patriau?

I una mica com a Los detectives… el llibre té una primera part breu i després salta a una altra una mica més llarga. D’un suposat i desaparescut cineasta americà (George) embolicat en coses tèrboles a Lima passem a Maine i Mrs. Richards. i de nou George però abans de desaparèixer i abans de Lima, i abans de quasi tot amb son pare que treballa per la CIA a l’Amèrica llatina, i Chuck Atanasio i… la història es desborda i començo a témer si l’autor serà capaç o de contenir-la o de resoldre tots els fronts que se li obren.

https://www.flickr.com/photos/pavdw/
Sunrise © Paul VanDerWerf, Creative Commons.

Lo curioso de esa semana sin Clay es que en ella, es decir, durante su ausencia, comenzaron las dos historias que llenaron mis días de espanto y también de misterio, en el sentido religioso, digamos, más que en el sentido literario, o quizás al revés, al menos por un tiempo, y también de esperanza, por un tiempo más corto, y también de desesperación, por un tiempo mucho más largo, dos historias que parecieron terminar hace mucho, a principios de los años ochenta, casi a la vez, pero que ahora veo que no habían terminado: la historia de los Atanasio y la historia de las novelas anónimas. Las dos tienen que ver con esa otra, la que te ha hecho venir a verme, la historia de George. Por eso es que me detengo a contártelas, para que todo te quede claro, aunque la verdad es que yo misma he perdido la precisión de mis recuerdos. Ten en cuenta que, en 1971, yo era una chica de veinticuatro años, pero ahora soy una mujer de sesentaiséis.

Resumir es fa difícil, no sembla que hi hagi una història, més aviat aproximacions des de diferents angles a un nucli que potser no se’ns acabi d’explicar mai. El misteri es veure si aquest «aire bolañià» es confirma o no, perquè si és que sí la història i l’argument no m’importarà el més mínim, m’ho hauré passar de conya amb el viatge. En aquesta part a més de la bogeria de les novel·les anònimes començarem a veure el George cineasta de que es parla al principi del llibre, i a entendre una mica més d’on ve.

Les històries que s’expliquen, siguin d’on siguin, no estalvien detalls i cruesa i crueltat, a més d’elements que comencem a veure que són recorrents, com aquesta de la segona guerra mundial:

https://www.flickr.com/photos/juliusjaa/
Boys on a heavenly road, North of Vyborg, 2 July 1944. © Julius Jääskeläinen, Domini públic.

Después el niño cuenta que hasta hace unas semanas estaban obligados a acostarse con los Chetniks que pasaran por ahí, y que había unas viejas que los tenían amarrados a unas tarimas en esa casa de allá o en esa de allá o en esa casita detrás de la iglesia, y que, cuando las tropas de Tito o de la Brigada Pino Budicin o del Ejército Rojo se detenían en el pueblo, las viejas fingían que eran sus abuelas y contaban que todos los hombres se habían ido a la guerra o habían sido asesinados, pero que, cuando llegaban los alemanes o los Chetniks, las viejas recibían comida y agua o petróleo para sus lámparas o leña para sus cocinas y dejaban a los niños en las tarimas y se metían a la iglesia a rezar mientras los soldados hacían con ellos lo que les diera la gana. Hasta que los niños decidieron que la próxima vez iban a matarlos a todos.

—A los Chetniks y a las viejas —dijo el niño, hurgándose una fosa nasal.

Seguirem, és un dir perquè la novel·la no és precisament recta, a més a més de tenir una relació amb el temps complexa, a George que va buscant i investigant i trobant coses sobre son pare. Aquest viatge el porta a diferents països de sudamèrica, tots ells amb passats dictatorials, el primer és Paraguay.

De noche, Asunción parece, más que una cárcel, un cementerio, pero de madrugada, piensa George, parece un manicomio. Un manicomio que, sin embargo, alguien ha declarado inhabitable y hecho desalojar, porque locos no se ven, apenas borrachos y basureros con escobas y recogedores y de cuando en cuando un policía que dormita al pie de un árbol entre el aleteo o el claqueteo de los murciélagos. Frente a la puerta del zoológico circulan gatos y hay como una fibra de óxido en la vereda, como si la vereda fuera de metal y la humedad de Asunción la anduviera desbaratando a dentelladas.

https://www.flickr.com/photos/36376451@N05/
1294 – Asuncion, Paraguay © andrew campbell, Domini públic.

Tancaments, confinaments i aleshores abusos i/o tortura, són una constant en aquesta història, i anem veient el perquè.

Una noche venía y miraba las celdas y escogía a una mujer y pedía que se la tuvieran lista para la noche siguiente. Y a la noche siguiente llegaba con dos ramos de flores, siempre flores amarillas, y las colocaba en dos floreros que disponía uno a cada lado de la camilla. Después nos pedía que nos fuéramos. Más tarde, cuando él se iba, teníamos que ocuparnos de los restos. Daba pesadillas el solo imaginar lo que tendría que haber hecho para convertir a una mujer en esa cosa que nos dejaba para limpiar. Porque, más que recoger los restos, lo que teníamos que hacer era limpiar no solamente la camilla sino el patio, todo el patio, como si el cuerpo ya no fuera un cuerpo sino una especie de mugre o de residuo, como un despojo de otra cosa.

Una presó subterrània, una de tantes perquè a Paraguay no poden llençar els dissidents directament al mar com feia la dictadura argentina. Una presó feta per ordre d’Stroessner però l’arquitecte era el pare de George.

El subterrani, allò que passa per sota, una presó que no es veu, com tampoc es veuen els soterranis, soterranis on el pare de George va abusar d’un nano, on Laura Trujillo va estar retinguda nou mesos a Lima, una mena d’aproximació a l’infern però un infern al que hi podem arribar només de baixar uns graons o aixecar una trapa. I la relació George-Raymunda Walsh, una relació que el farà recórrer països, Paraguay-Argentina-Xile.

Y George camina hasta la cama en la que ya está sentado el otro George, y se sienta junto a sí mismo, y en su sueño mira lo que el otro George mira en su vigilia soñada: el cuerpo de Raymunda Walsh, cuyos hermanos han sido asesinados por la dictadura, un cuerpo, piensa George, que es una rebeldía y una sublevación contra todas las formas del mal y del sufrimiento, un cuerpo que es la prueba tangible de que existen el reposo y la belleza del amor en el mundo a pesar de todo el dolor y toda la crueldad. […]

https://www.flickr.com/photos/stf-o/
Lamdda… © stephane, Creative Commons.

La nostalgia y el desaliento se disipan y le da un beso a George en la mejilla mientras la sábana se le escapa de las manos y George ve su cuerpo y confirma que el cuerpo de Raymunda Walsh es una victoria de la hermosura sobre todos los infiernos del mundo y del submundo de todos los infiernos y Raymunda le dice llévame al sótano.

La presó paraguaya on s’està George no deixa de ser una cruel ironia.

Otra cosa curiosa en la que no podía dejar de pensar era que yo estaba en una cárcel en Paraguay mientras mi padre estaba en una cárcel en Warren, Maine, y cuando pensaba en eso, todo parecía simétrico y armonioso, hasta que recordaba que la cárcel donde estaba yo la había construido él, mientras que la cárcel donde estaba él no la había contruido yo, sino alguien más. ¿Pero quién más?, pensaba, y me quedaba dormido tratando de imaginar el rostro de esa tercera persona. Pero la mayor parte del tiempo solo pensaba que la cárcel era una tumba o que era un infierno y que yo solo podía ser un cadáver o un fantasma. Esa es la verdad: Jaime Saenz, Raymunda: estoy muerto, siempre lo supe.

https://www.flickr.com/photos/sagesolar/
The spiralling decent © sagesolar, Creative Commons.

A la presó hi ha coses curioses, com les pel·lis que George imagina i projecta tel·lepàticament als altres presoners. Cada presoner amb la seva història, com el que cuinava per Stroessner i planejava com fer-ho per matar-lo i anava provant diferents plats per trobar un plat ideal per l’assassinat del dictador. Unes provatures que criden l’atenció.

Stroessner no solo no me mandó a llamar, sino que un viernes envió a un edecán (con trazas de sicario) a decir que por favor ese cocinero sospechoso acabara con sus mestizajes contranatura, sus androginias subversivas, sus connubios y proxenetismos culinarios, que depusiera su hermafroditismo gastronómico para hacer el favor de hornear cinco pizzas decentes (en lugar de tanto vanguardismo).

Aquest viatge implicarà coses com triar un cotxe, un moment francament divertit amb les característiques del cotxe que necessiten i els consells del venedor que vol vendre com sigui..

Quiero un auto ligero, en el que se pueda escapar de inmediato, dice George. En ese caso, el Opel, dice el hombre. Pero quiero un auto que se pueda estrellar contra otros autos y resista el golpe, dice George. Le conviene el LeMans, sin duda, dice el hombre. Pero quiero un auto en el que pueda espiar una casa sin ser notado, sin llamar la atención, dice George, sin que un carabinero me pregunte qué estoy haciendo ahí, qué estoy planeando. El Opel es el carro para usted, dice el hombre. Pero quiero un auto donde pueda secuestrar a una mujer, atarla de pies y manos debajo de un asiento, y echar a su hijo debajo de otro asiento, y que desde afuera todo parezca normal, que nadie vea nada. Siendo así, el LeMans, dice el hombre, amicalmente. Pero quiero cruzar una frontera sin que nadie me note, con la mujer y su hijo amordazados, un auto irrelevante, que se parezca a todos. Sin duda, ese es el Opel, dice el hombre. Pero además necesito espacio para arrojar en la maletera el cadáver del marido de la mujer, o quizá su cuerpo agonizante, y, en esa hipótesis, no quiero escucharlo patalear y resollar desde adentro, quiero sentir que no está, que ya murió, aunque todavía no haya muerto, no se si me entiende. El LeMans fue prácticamente diseñado para eso, dice el hombre. Ok, entonces, dice George. Me llevo el LeMans. ¿Puedo probarlo antes? Faltaba más, dice el hombre.

https://www.flickr.com/photos/autohistorian/
1973 Pontiac LeMans 2-Door Colonnade Hardtop © Alden Jewell, Creative Commons.

Xile, el país de Bolaño, un país segons el Murciélago on hi havia nazis molt abans que a Alemanya i on Pinochet era el més normal i no pas l’excepció. On la història que portem més de 500 pàgines llegint començarà a tancar-se, o a intuir un tancament.

El llibre és sensacional, ara ja sens dubte, i cada poc va deixant anar fragments sensacionals, és difícil triar-ne i una selecció més justa acabaria incloent pràcticament tot el llibre.

Que el escritor  es un ser marginal, un rebelde, un inconforme, un ave de rapiña, un anticristo, un revoltoso, un guerrillero, un antihéroe, un genio maligno que quiere revertir el universo confrontándolo con otro, dicen, en un café de la Rue de Toulon. O que es un monje cenobita, un santón de herbolario, un mártir misantrópico parado en un pie en lo alto de la única columna indemne de un templo incendiado por los hunos, que resiste la embestida de la barbarie armado con un papiro y una pluma de alcaraván, dicen, en un safari en Madagascar. O que es un iluso, un romántico, un asilado en su cosmos interior, un inhibido, un introvertido, un introspectivo con ojos de endoscopio que ha roto amarras con la humanidad, dicen, paseando un poodle bajo la puerta de Alcalá. ¿Cuál de esas cosas era yo? No era ninguna. Yo no escribí para cambiar el mundo, tampoco escribí para que el mundo no cambiara, tampoco escribí para no enterarme de si el mundo cambiaba o no. Simplemente escribí.

flickr.com/photos/link2lando/
My model for the typewriting photo shoot by my friend Andrea! © Orlando López, Creative Commons.

Potser per posar una pega el final s’arrossega una mica, hi ha molt per tancar i es noten les ganes de fer-ho bé, a consciència, i en una novel·la de més de 600 pàgines tampoc ens podem posar exigents amb la brevetat. I quan el que llegeixo m’agrada tant pràcticament preferiria que no acabés.

No se puede escribir sin matar, la poesía no existe sin la muerte. Los mejores poetas son las peores personas, los mejores poetas son responsables de muchas muertes, operarios de la muerte, son los heraldos negros que nos manda la muerte, solo que, si tú eres el poeta, tú eres el heraldo. Tienes que asumir que es así, acabas odiándote. Cuando eres joven y empiezas a escribir, crees que eres una especie de arquitecto que construye puentes para que la gente los cruce, para que la gente vaya  del lugar desolado donde vive a un lugar lleno de vida donde se abolirá la desolación. Con el tiempo te das cuenta de que no es así. Los puentes que construyes son, inevitablemente, demasiado frágiles. Se rompen apenas alguien trata de cruzarlos. Los ves caer y sabes que el poema que escribiste era una trampa mortal. Después lo haces de nuevo, solo que ahora eres consciente. Ese es tu oficio.

https://www.flickr.com/photos/151869625@N04/
Mostar © rola balthus, Domini públic.

Llibre sensacional que va de cap a la llista de millors llibres de l’any i perquè no sóc de fer llistes per dècada que també hi entraria. Molt recomanable, molt bon llibre, però molt!

Cometierra / Dolores Reyes

Aquí hi ha hagut dos factors, primer llegir molt que aquest llibre era molt bo i després veure a l’autora parlar-ne al BCNegra (per cert, la parada de llibres va esgotar aquest Cometierra), a veure què tal.

La protagonista té un do. Té una fixació per menjar terra i aquesta terra si ha estat en contacte amb algú li permet veure on és aquest algú, sigui en aquest món en un l’altre. Un do o una maledicció, perquè no pot lliurar-se del que veu, de tot el mal que ha de contemplar, i de tota la gent que li demana ajuda per trobar gent desapareguda, sobretot dones.

https://www.flickr.com/photos/160831427@N06/
Soil Survey09.tif © USDA NRCS Montana, Domini públic.

Ezequiel pidió una cerveza que yo no había tomado nunca. Una negra de una marca rara. La trajeron de toque, helada. Todo lo que me gustaba de estar ahí, de sacarme la tristeza de la tierra en el cuerpo con papas fritas y birra.

—Sabés que tenemos que volver, ¿no? —dijo Ezequiel cuando iba por la mitad del vaso.

Yo le dije que sí con la cabeza. Eso lo sabía muy bien. María estaba viva y yo no sabía cómo hacer para averiguar en dónde. No necesitaba volver a tragar tierra para que me llegara el terror en sus ojos abiertos. Su tierra todavía estaba en mi cuerpo.

Es dedica a resoldre aquests misteris, a assenyalar culpables i jugar als límits entre dos mons fins que al final ha de fugir.

Bon llibre, potser donava per una mica més, per entrar més a fons en la negra ànima dels crims. La part en que es van succeint casos potser és un pèl rutinària. A part d’això és llibre enganxa i dóna una mica de mal rotllo i tot, i quan això passa és que el que s’escriu ens arriba.

És que abans no érem així / Empar Moliner

Tinc lamentablement poc llegida a Empar Moliner, per cap motiu en particular, en aquest bloc només he ressenyat dos llibres d’ella, el primer i el segon. Darrerament sóc més seguidor dels seus articles. M’agrada com escriu i la seva mirada sobre el món on ens ha tocat viure, així que aprofito nou llibre per veure si m’hi reenganxo, pensant que no sé si quedarà gaire de l’autora dels dos primers llibres o de T’estimo si he begut, les meves úniques aproximacions.

De seguida se m’esvaeixen les pors i em trobo amb l’Empar Moliner sarcàstica de sempre, capaç d’allargar una anècdota sense importància convertint-la en una bola de neu que ho arrassa tot al primer conte Una obra mestra. Després, aconsegueix crear angoixa i mal rotllo en el segon Ester (sense hac). Torna a l’humor (qui sap si autobiogràfic) amb El pregó o amb el divertit i angoixant conte de Ja et porto, deixa, d’on surt això:

La becaria Ridau ha observat, a la redacció de la productora televisiva on totes dues treballen, el comportament de la periodista Farràs i de les seves col·legues, a l’hora de dinar, davant de l’ordinador. Les que són mares es detecten entre elles, com els drogoaddictes, i tendeixen a agrupar-se. Poden passar-se una hora sencera parlant només dels fills. D’educació, de caques, de malalties, d’estimulació, de notes, de mestres, dels llibres que els han comprat. S’ensenyen fotos per torns. Qualsevol tema de conversa que se’ls proposi saben desviar-lo cap al dels fills. No parlen de res més, excepte quan estan treballant (amb una professionalitat i brillantor tan naturals que l’admiren).

https://www.flickr.com/photos/kattestrophe/
Untitled © kattestrophe, Creative Commons.

Torna a l’angoixa i al mal rotllo creixent amb Núria (diuen els metges que t’haig de parlar), sembla que estem en la típica història de parella, crisi dels quaranta (d’ell) la parella que es trenca els retrets… Tot això hi és, però hi ha molt més, com en aquest retret, sobre la llibreta del marit amb les alumnes a qui fa classe a l’institut.

Després potser fas classe sense deixar d’observar la Vera Rabell, la que ens diu «Mandonguilles», i, quan fan els exercicis, li poses la creueta vermella a la llibreta. A final de curs totes han de tenir creueta, que vol dir que t’ho has fet amb totes, sense deixar-te’n ni una, per molt que et costi. Veus com en sé, de coses? Ho fas cada any. Veus com et puc ensorrar? Les alumnes lletges, les que et costen, les combines amb les que t’agraden més, i amb aquestes repeteixes (dues creuetes, tres creuetes). La Magalí Valls, que la trobaves molt lletja (i n’és, amb això et dono la raó, té el mateix bigoti que el pare), la vas combinar amb la Paula García, la més guapa de la classe (creueta blava, creueta vermella). Fins a aquest dia, el dia dels Mandonguilles, no has tingut en compte la Vera, que ara et sembla la més desitjable, amb la seva veueta aflautada i repel·lent, oi?

I més coses, els retrets van més per una altra banda, per tot el que passa quan el marit s’aprima i es dedica a l’esport.

Tu et preparaves per a un triatló. Jo feia pastissos i més pastissos. No era maldat. O potser una mica, sí, va, t’ho dic ara que ja és igual. Volia que caiguessis en la temptació, volia que tornessis a ser meu, perquè ja no n’eres. Però no hi queies.[…]

Quan érem dos grassonets i teníem una nena grassoneta, la vida era passable. Teníem un escut, una crosta, aquella cúpula transparent que s’activa al damunt del poblat de La guerra de les galàxies per impedir els atacs. Burles cap als que «es cuiden» i als que fan esport. Als que corren: de què fuges? La vida és massa curta per fer règim, etcètera. Si el metge em prohibeix el dolç, hauré de canviar de metge, etcètera. Per culpa teva tot es va fer miques.

https://www.flickr.com/photos/bike/
Alison Starnes Tibco © Richard Masoner / Cyclelicious, Creative Commons.

Patia per si qualsevol de les teves amigues ciclistes et tirarien la canya. Que t’haguessis aprimat era com una traïció a nosaltres com a parella i a la nostra filleta (filleta? fillota? fillassa?). De cop eres un altre. Eres algú que ho havia aconseguit. Ara eres «normal», ja havies sortit del nostre petit univers. Podies anar al llit amb una que no fes el gosset, que se’t posés a sobre, a sota, de costat, amb les cames cap amunt, cap avall, com una atleta (com una triatleta).

Un retrat àcid i divertit de com som, o de com podem arribar a ser, això arriba al seu punt màxim en el darrer conte Manual de les bones pràctiques sexuals (recomanades) que no puc evitar llegir amb el mateix neguit que quan llegeixes distopies i veus que pràcticament ja hi som i que només ens faria falta un saltet de res per arribar-hi.

Per això procura acceptar, només, les proposicions de dones compromeses, que procura distingir per certs indicis. Ulleres gruixudes, tall de cabells irregular, dues carreres, bicicleta, aixelles sense depilar o tot alhora. Però, després, resulta que aquestes són les que li porten roba interior vermella, engonals brasilers i expressen ganes de prostituir-se.

https://www.flickr.com/photos/wildnightparties/
Sexy Underwear © Wild Night, Domini públic..

—Les mamades no estan prohibides! —li crida la regidora. I es duu la mà a les temples, perquè, segons com, tot li dona voltes.

—Fel·lacions —la corregeix ell—. Prohibides, prohibides no.

—Doncs va! T’ho estic oferint! No en tens ganes? Vols que signi el consentiment explícit? Treu el paper, en deus tenir, al calaix, amb els condons.

—No estan prohibides ja saps quan…! —crida ell. I es duu la mà a la boca, penedit. No vol cridar. Ella posa els ulls en blanc, com si hagués tingut un cop de calor. Al Manual de les bones pràctiques sexuals hi diu, clarament, que la fel·lació només serà possible si els dos membres de la parella en tenen ganes (i ho expliciten amb un sí per escrit, lliure de coaccions) i si hi ha principi de reciprocitat, és a dir: si abans s’ha produït un cunnilingus. Pel que fa al temps de cada pràctica, s’hauran de tenir en compte les diferències temporals orgàsmiques entre ambdós consentidors (que no haurien de culpabilitzar cap dona; ans al contrari).

—Deixa el manual! T’estic dient que consento. Treu el paper! Prefereixes que et faci una cubana?

Ell fa que no amb el cap, vehement. No. Una cubana, no! Per això, ara, no accepta mai les proposicions de les dones de pits grossos. No vol pensar en aquestes pràctiques.

Riguem de tot això mentre poguem, però de debó, un saltet una mica massa fort i ens podem passar de frenada i trobar-nos aquí en un tres i no res.

Un bon llibre que es llegeix bé i ràpid i que ens ofereix desde diferents angles un retrat del món on vivim, tot això passat pel prisma particular de l’autora, un prisma d’humor negre que de vegades passa directament al negre sense quasi humor deixant-nos amb un somriure glaçat als llavis.

Guillem / Núria Cadenes

Un llibre que darrerament està sonant força i m’ha entrat el dubte de si el soroll tenia o no raó de ser. Podria resoldre aquestes coses llençant una moneda a l’aire i no aniria tan desbordat de lectures, però no seria jo, i en general mai em puc penedir de llegir un bon llibre, caldrà veure si aquest ho és.

Aquest és un llibre més periodístic, potser fins i tot de true crime, per fer servir una etiqueta que sembla que està fent fortuna, sobre l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador el 1993. També és el primer llibre que llegeixo de Núria Cadenes, som-hi doncs!

¡Arribaspaña!

El crit ha rebotat sobre les pedres del carreró, aspre com una fuetada. Se sent una altra veu que li respon, en un acte reflex, que viva Franco. El Picha tiba el braç enlaire i continuen corrent.

En tombar la cantonada, frenen. El Ventosa torna la navalla al de la cueta. Cantussegen el Cara al sol.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg

Així comença el llibre, deixant les coses clares amb alguns elements que ens trobarem. Un assassinat perpetrat per uns neonazis i tota una actuació des de la policia a la judicatura que qualificar de complicitat i encobriment és el més suau que se’n pot dir. Benvinguts al País Valencià, l’any és el 1993 tot i que més d’un mantenia el rellotge vint anys enrere.

Matinada al barri del Carme de València, carrer dels Cavallers. Encara hi ha locals oberts. Gent que passeja, que torna a casa o que cerca un bar per a la darrera, va, la darrera i mo n’anem.

Només que, de cop, una trentena d’individus omplen l’escena, i la capgiren. Avancen a grans gambades, en formació, a l’assalt. Porten cascs, elàstics amb la bandera espanyola, sivelles amb esvàstiques. Texans estrets, caçadores bomber, botes negres. Branden cadenes, bats de beisbol, porres, trenquen els vidres, colpegen tothom qui troben.

La gent fuig.

N’hi ha que planten cara.

Una escena terrible, que acaba malament, i això no és realment dramàtic, és això:

El pitjor, però, és saber que saben que no els passarà res.

I tornar-ho a constatar.

Perquè això és el pitjor del llibre. Una policia interessadament incompetent, però si es tracta d’independentistes terriblement estricte, i una justicia que té molt clar qui són els seus i qui no. I la mort de Guillem i tot un procés de culpabilitzar a la víctima i repetir que duia un puny americà (mai va aparèixer) i que per això una baralla entre bandes d’antiracistes i nazis (però sense component ideològic, i van començar els nazis) va derivar en un apunyalament que… bé, en fi, una condemna ridícula i aquest saben que no els passarà res.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg

El llibre ens porta al cas i a tot el que l’envolta, les reaccions i els entorns on es movien els oponents i la campanya a la premsa i el procés judicial. És indignant, no és cap sorpresa perquè ja sabem la merda d’estat que tenim, però indigna igualment.

El llibre no segueix una estructura diguem-ne clàssica. No tenim una novel·lització o una narració dels fets de manera ordenada cronològicament. Aquí hi ha una altra feina, un acostament com fragmentari als fets, i més que als fets a tot el que els envolta. L’assassinat apareix descrit un cop, un parell potser i ja, però el que es dibuixa és tota la resta, com fent un retrat en negatiu: tot allò que no mencionem és el nucli de la història.

Per això potser no és un llibre «fàcil», no tenim una redacció explicant els fets poc més que sumariament, hi entrem a fons però sempre pels laterals, intuïnt que aquesta és la història interessant. I el que se’ns retrata des dels laterals és una història que anem veient com acabarà. El llibre fa enfadar, i les coses que ens fan enfadar són aquelles que més necessitem saber, per estar preparats, per no anar sempre amb el lliri a la mà. Potser no és gaire, però ja és alguna cosa, potser tenim les de perdre però que no ens imposin també el relat.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg