Voy a hablar de Sarah / Pauline Delabroy-Allard

He llegit que aquest és un dels llibres que ha passat sense fer gaire soroll i que seria una llàstima perdre-se’l i com que sóc de fàcil convéncer doncs em poso. Curiosament en parlen com el llibre que quasi va guanyar el Goncourt, el dia que complir 30 anys Pauline Delabroy-Allard va enviar el manuscrit i va triomfar.

Sabeu que de vegades parlo d’un llibre tot dient que es mereix una lectura tranquila i reposada? Doncs aquest no és el cas, aquest llibre et fa correr i et fa passar les pàgines amb pressa, sense temps per perdre.

No logro, en esta noche de calor húmedo, despegar los ojos de su cuerpo desnudo ni de su cabeza como de cera. De su perfil de muerta.

https://www.flickr.com/photos/65986072@N00/
Georges Callot (1857-1903) – Sommeil (1895) (colorized) © ketrin1407, Creative Commons.

Les dues protagonistes s’enamoren l’una de l’altra de manera total i sorprenent (mai havien estat amb una altra dona), un arrabatament que ho escombra tot al seu pas.

En los días posteriores solo pienso en lo que ha sucedido, en cuanto cierro los ojos las imágenes van y vienen por debajo de los párpados. Nunca pensé que algún día llegaría a tocar el cuerpo de una mujer ni que me gustaría tantísimo como para no dejar de pensar en ello, noche y día. Sarah no se me va de la cabeza. Me ronda, desnuda y sublime, hinchándome las venas y humedeciéndome el sexo. Es una revelación, una luz, una epifanía.

https://www.flickr.com/photos/65986072@N00/
Fernand Le Quesne (1856-1932) – Les Deux Perles (1889) (colorized) © ketrin1407, Creative Commons.

Un llibre amb una història d’amor total, si voleu posar-hi a més a més l’etiqueta lèsbic doncs endavant, però crec que l’amor i les relacions son les mateixes independentment de si les viuen un home i una dona, o dos homes, o dues dones o el que sigui mentre parlem de persones adultes que fan el que volen fer. Però no està tan clar si un amor tan bèstia deixa marge per la llibertat, ho omple tot amb una absoluta dependència de l’altra persona.

Así que tengo que irme. Deprisa. No quedarme en esta ciudad. Me paso dos días, puede que tres, caminando por París, mucho, casi sin detenerme. De día y de noche. Cruzo el río una y otra vez. A menudo corro. Detrás de los autobuses, de las palomas y de ella. Camino por mi ciudad. ¿Tanto la recorrimos juntas para que cada esquina me traiga recuerdos suyos? Tengo que coger un tren, un avión. Un barco. Marcharme. Deprisa. Tengo miedo de que me encuentren. De que se sepa lo que he hecho. Tengo miedo de que me dé caza. Con la muerte pisándome los talones. La muerte es ella. Sarah, la muerte. Tengo miedo de que me atrape otra vez en sus redes. No quiero volver a ver sus ojos. Esos ojos suyos tan hermosos. Sus ojos caídos.

Les passions tan absolutes no són ni molt menys innocues, i tampoc en aquest cas però prefereixo no fer espòiler, són menys de 200 pàgines que us recomano molt, i ja em direu què us semblen.

El diario de la princesa / Carrie Fisher

Un sol paper et pot marcar de per vida, o que li diguin a Carrie Fisher, tot i que ella ja venia de família del món de la faràndula i hauria d’estar previnguda, de saber on es ficava. Doncs no ben bé.

Havia viscut el món de la fama i de com aquesta fama és efímera amb sa mare. També havia fet alguns papers petits i de cop i volta la pel·lícula que per bé o per mal l’encasellaria de per vida (va passar si fa no fa el mateix amb Luke SkywalkerMark Hamill), del trio protagonista només va salvar-se i va fer tota una carrera (que encara continua) un jove Harrison Ford donant vida a Han Solo. Carrie Fisher, quan estava filmant la primera pel·lícula (amb la numeració actual seria l’Episodi IV), amb els postissos característics al cap, comptava amb 19 anys de no res.

—Te quieren a ti —añadió Wilt.

Se hizo el silencio.

—¿Me quieren a mí? —pregunté por fin—. Quiero decir… ¿a mí?

Wilt rio, luego reí yo, dejé caer el auricular y eché a correr hacia el patio delantero y después a la calle. Estaba lloviendo en Los Ángeles, donde nunca llovía. ¡Llovía en Los Ángeles y yo era la princesa Leia! Nunca antes había sido la princesa Leia, y ahora lo sería eternamente. Nunca dejaría de serlo. Entonces no sabía cuán profundamente cierto era eso ni cuánto duraba la eternidad.

https://www.flickr.com/photos/79597794@N07/
Carrie Fisher dressed as Princess Leia and George Lucas © Sal Ami, Creative Commons.

Una noia de 19 anys amb totes les inseguretats i complexos propis de l’edat, per molt que hagués crescut en un entorn poc habitual.

Al parecer, lo que yo veía en el espejo no era lo que veían muchos chicos adolescentes; si hubiese sabido cuántas masturbaciones generaría… Bueno, eso habría sido extraordinariamente raro desde muchos puntos de vista, y me alegra que no surgiera el tema, por así decirlo. Pero cuando algunos hombres —tanto de más de cincuenta años como muy jóvenes— se me acercan para informarme de que fui su primer flechazo, mis sentimientos son contradictorios. ¿Por qué a todos esos hombres les resultaba tan fácil enamorarse de mí entonces y tan difícil hacerlo ahora?

A veure, són els anys joves i «galàctics» de Carrie Fisher però explicats per una Carrie ja madura i mirant enrere. Si voleu coses de la Carrie de 19 anys a la part central del llibre hi ha el diari que va escriure mentre rodava la pel·lícula, bàsicament poesies d’amor per Harrison Ford i tota la confusió hormonal adolescent que poguem imaginar.

Sólo décadas más tarde se me ocurrió pensar que tal vez lo que perturbó a Harrison fue la posibilidad de que después tuviera que cargar con algo parecido a la responsabilidad, que de algún modo sentia que había recibido un regalo indeseado e inesperado.

https://www.flickr.com/photos/xoconostle/
Han Solo © locoxoconostle, Creative Commons.

Va ser un tema important per una jove Carrie Fisher, i una de les preguntes que més es deu haver fet a sí mateixa.

¿Y qué fue para mí? Una aventura corta y apasionante, de la que, con el tiempo, me alejaría con toda tranquilidad, sonriente y satisfecha.[…] Pero desde el principio ambos supimos que esa no sería una aventura amorosa, sino solo dos adultos que, aunque no se habían enamorado, se apreciaban. Porque ambos éramos adultos, así que ¿por qué no habríamos de divertirnos juntos? Nunca se me ocurrió ofenderme por que él no se hubiera enamorado de mí. ¡Si era mejor así! Sentimientos de amistad y un sexo maravilloso […].

Potser sí, però convé no oblidar que això és el que diu ara i potser en aquell moment les coses no van ser exactament com ara les recorda o les vol recordar. No insinuo res, no sé si diu la veritat o no, però el fet és que hi ha unes quatre dècades entre els fets i la narració, convé no oblidar-ho.

https://www.flickr.com/photos/boyce-d/
Star Wars Weekly, Number 1. © Boyce Duprey, Creative Commons.

I aleshores la pel·lícula es va estrenar i el món tal i com Carrie el coneixia va deixar d’existir. La fama que va assolir no es podia comparar a res anterior.

Está esa chica con mi firma tatuada en el trasero; la pareja que le puso Leia Carrie a su hija; el tío que se hizo cambiar legalmente el nombre por el de Luke Skywalker (imaginaos la cara del policia cuando detiene a Luke Skywalker por exceso de velocidad: «¿Qué ha ocurrido? ¿Es que Obi-Wan no te ha dejado usar el caza Ala-X esta noche?»). Celebran bodas donde, en lugar de los votos matrimoniales habituales uno dice «Te amo» y el otro contesta «Lo sé». Acuden vestidos con los trajes de las películas y no solo las mujeres llevan el bikini metálico, también algunos hombres, y están fantásticos.

Hi ha l’altra part de la fama, arruinar-se, rehabilitació i acceptar anar a convencions a signar autògrafs a tant la peça, el que ella en diu Lap Dance però on no li posen els diners dins de la roba interior. No és lamenta tant de la fama sinó del nivell que va assolir, no era el que havia conegut a la seva família, no era comparable a res, recordo que tenia 19 anys quan estava rodant la primera pel·lícula. Va quedar vinculada de per vida a la Princesa Leia Organa, per bé o per mal.

«¿Quién crees que habrías sido si no hubieras sido una princesa intergaláctica?»

Sería yo.

Ya lo sabéis. Carrie.

Solo yo.

Escrits de presó / Joaquim Forn

Quan des del futur mirem enrere aquests temps existirà una etiqueta que sigui «literatura processista»? La quantitat de llibres que surten és inabarcable, més enllà de teories m’agraden els llibres dels protagonistes, tot i la sospita de si estaran explicant o no la veritat, però quan no sembla que vulguin seguir dedicant-se a la política o ja no tenen gaire a perdre és possible que es deixin anar de debó. Veuré si és el cas del conseller (no sé si són com els presidents que sempre conserven el títol o no) Joaquim Forn en aquest llibre que com el seu títol indica comença a la presó.

Allà van viure el degoteig de detencions i les eleccions del 21-D i el festival per muntar govern, una frase de la filla de Joaquim Forn, Anna:

Només ens tenim a nosaltres per defensar-nos. O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà. Perquè el meu pare no pot ser mig a la presó i mig a casa, sinó a 700 quilòmetres de nosaltres o assegut a taula per Nadal.

Passa de la incredulitat que allò pugui passar a la realitat de la presó d’Estremera. Sabem poc de les presons més enllà de que existeixen i de que serveixen per tancar-hi gent. I aquí tenim algú que poc s’ho pensava entrant en aquest món, en un mòdul de respecte, confiant que serà per pocs dies. Vist amb perspectiva és molt trist veure com aquesta confiança es va desdibuixant. Però això és una de les coses, l’altre és la vida a la presó als ulls d’algú fins ara aliè a tot allò.

Un cas curiós és el del Quintela. Tenia permís aquests dies de festa i ha preferit tornar a la presó. Va marxar divendres a Madrid, i diumenge ja havia tornat amb la idea de sopar amb nosaltres. No té a ningú fora i diu que s’estima més estar amb nosaltres, els altres reclusos, que no pas sopar sol en un bar de la ciutat. Aquesta és una altra cara de la presó: la soledat que senten moltes persones quan surten d’aquí. En Quintela s’ha passat més de trenta-cinc anys a la presó. Coneix moltes presons d’Europa: Espanya, Itàlia, França, Suïssa…

Sempre diu que el primer que farà quan surti és tornar a «las andadas», i estic convençut que si ho fa serà per poder tornar a entrar en un centre penitenciari. La presó s’ha convertit en casa seva. Aquí dins encara és algú.

https://www.flickr.com/photos/neilconway/
Untitled © Neil Conway, Creative Commons.

Això va escriure ja fa temps, va estar encertat, malauradament.

No m’enfonso, però cada cop ho veig més negre i complicat. És evident que som ostatges: pagarem pels que hi som i pels que no hi som.

O això altre:

Els consellers empresonats i els Jordis ens hem convertit en un exemple públic de què els passa als súbdits que s’atreveixen a qüestionar segons quines coses. És com si ens exhibissin sobre un patíbul ben alt per poder ser vistos per la multitud. Si poguessin, retransmetrien per la tele el nostre dia a dia a la presó per tal que tothom prengués nota de com acaben els ciutadans díscols.

Un dels molts llibres que llegeix a la presó és el de Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla, m’ha fet gràcia veure que hem llegit un mateix llibre tot i que en circumstàncies molt i molt diferents. Aquesta és una constant, comentaris dels llibres que va llegint. I anàlisis sobre la situació.

Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.

Tot el temps que va passar-se a Estremera va poder «gaudir» de la «plural» oferta informativa dels medis estatals, un autèntic bombardeig que pateix una gent que no té cap alternativa a l’abast i que dedueixen que si tots els medis diuen el mateix allò és la veritat. Com quan els responsables polítics com Montoro deien que no hi havia malversació.

Els mitjans de comunicació espanyols, incloent-hi els suposats mitjans «progressistes», estan escandalitzats per la controvèrsia, en considerar que «dona ales als independentistes».

Em moltesta moltíssim aquesta actitud perquè, al capdavall, comproves clarament que als periodistes no els importa el més mínim si Montoro diu la veritat o no. L’únic que sembla importar als mitjans és que els independentistes no ens en sortim. Saber la veritat deu ser del tot insignificant, tenint en compte que els mitjans ja han decidit qui són els culpables des de fa mesos!

I quan per casualitat veu a La 2 un programa sobre Salvador Espriu.

Ha estat molt bonic i emotiu, i m’he adonat que era el primer cop, al llarg de sis mesos, que sentia parlar en català a la televisió. El català no existeix a Espanya. No els interessa gens ni mica. No ha format mai part de la seva realitat, ni tenen cap interès que així sigui. El viuen com un problema.

Tot i que al llibre no hi ha odi, ni ganes de passar comptes, però de vegades resulta inevitable de cara a algunes actituds decididament cíniques.

Precisament divendres al vespre vaig veure un reportatge a la Sexta sobre els cinquanta anys del Maig del 68. Veure la Marina Subirats, en Joaquín Estefanía i un altre professor universitari que ha escrit sobre el maig francès dient meravelles de la mobilització universitària i dels treballadors, dels canvis que es van iniciar arran d’aquella revolta… i després veure que tota la progressia abjura del que passa a Catalunya perquè no respectem la Constitució, francament fa plorar.

Jugar a la revolució durant quinze dies per acabar pactant amb De Gaulle, anar a unes eleccions en què el gaullisme va arrasar, ho troben fantàstic. Que els catalans posem urnes perquè la gent pugui decidir el seu futur és un acte de violència i de rebel·lió.

FRANCE. Paris. May 6th 1968. 6th arrondissement. Boulevard Saint Germain. Students hurling projectiles against the police.

Cap a part final de llibre, quan el trasllat a una presó catalana és imminent, fa alguna repassada d’algunes coses, com els atemptats del 17 d’agost i el paper que hi van tenir els Mossos d’Esquadra.

Uns professionals d’una gran categoria tècnica i humana, sempre en el punt de mira dels nostres adversaris polítics. De tots aquells que no desitgen que Catalunya disposi de veritables estructures d’Estat. Dels mateixos que, arran del 17 d’agost, no van poder suportar que tot el món reconegués els Mossos d’Esquadra com una policia de primer ordre, equiparable a les millors.

No és un llibre fet per passar comptes, però de tant en tant no se’n pot estar, i tenint en compte la seva situació crec que es modera molt.

https://www.flickr.com/photos/convergenciaiunio/
Joaquim Forn, regidor de Barcelona, a la parada de CiU a la Rambla Catalunya © Convergència i Unió, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt i molt bé, imagino que hi ha una bona feina d’edició. És interessant per vàries coses: Forn no té la projecció o carisma d’altres dels presos polítics com Cuixart o Junqueras, aquest llibre ens l’acosta. I no deixa de ser el testimoni d’algú que està en un entorn absolutament estrany (no deixa de ser paradoxal que qui ho explica fos conseller d’interior, el responsable de la policia que agafa gent perquè els jutges els posin a la presó).

No és un pamflet polític. Òbviament les idees de Joaquim Forn són les que són, no és cap descobriment, i la seva opinió sobre les vistes al suprem, les detencions, el que diuen els exiliats, el 155, el 21-D o la moció de censura… tot això ho veu amb el seu biaix, però no intenta convéncer de res.

En fi, ara ja puc anar a llegir el següent llibre de Joaquim Forn: Entre togues i reixes.

Tardor / Ali Smith

No m’he llegit mai res d’Ali Smith però em refio bastant del criteri de la gent de Raig Verd. Descobreixo al pròleg que Ali Smith és tota una celebritat de les lletres britàniques, i que aquesta és la primera novel·la d’una sèrie de quatre que duran per títol les diferents estacions. I també descobreixo que es parla de la seva obra com a post-Brexit, sigui això el que sigui a part d’una etiqueta terriblement reduccionista.

Però sí, l’ambient de divisió del Brexit és present al llibre, i també un drama que és més propi de platges mediterrànies, amb imatges de les que es va parlar molt en el seu moment però que a força de repetides han deixat de fer efecte.

© REUTERS.

A la sorra, però, hi ha un cos portat per la marea. Hi va a mirar-se’l. És el seu?
No. És una persona morta.
Una mica més enllà d’aquesta persona morta, n’hi ha una altra. Més enllà una altra, i una altra.
Es mira al llarg de la riba la línia fosca de morts deixats per la marea.
Alguns cossos són de criatures molt petites. S’ajup a la vora d’un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins la jaqueta tancada amb cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat al pit inflat de l’home.
Més amunt de la platja hi ha més gent. Són humans, com els de la riba, però aquests són vius. Estan protegits per para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba.

Anem repassant l’estranya amistat entre Elisabeth (amb S) i Daniel Gluck al llarg dels anys, que comença quan ella és una nena i ell un veí un pèl estrany i ja força gran que a vegades li fa de cangur. Es fan amics i això fa sospitar a la mare de la nena tot de coses estranyes, no hi ha res d’això, però Daniel tracta a Elisabeth com una persona, sense segones intencions estranyes.

https://www.flickr.com/photos/david_e_smith/
Pembroke College, Oxford © Dave_S., Creative Commons.

Vull anar a un college, va dir l’Elisabeth, per rebre una educació i obtenir qualificacions per aconseguir una bona feina i guanyar molts diners.
Sí, però per estudiar què?, va dir en Daniel.
Encara no ho sé, va dir l’Elisabeth.
Humanitats? Dret? Turisme? Zoologia? Política? Història? Art? Matemàtiques? Filosofia? Música? Llengües? Clàssiques? Enginyeria? Arquitectura? Economia? Medicina? Psicologia?, va dir en Daniel.
Tot el que ha dit, va dir l’Elisabeth.
Per això has d’anar al collage, va dir en Daniel.
S’equivoca de paraula, senyor Gluck, va dir l’Elisabeth. La paraula que diu és per quan retalles imatges de cossos o formes de colors i les enganxes en un paper.

Elisabeth ho recorda, amb altres persones o directament amb ell mentre viu per una Anglaterra que, tot i ser molt real, sembla sortida de Black Mirror. Les escenes a correus intentant que li acceptin la documentació i les fotos pel nou passaport semblen sortides d’aquella sèrie, o de Kafka.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Cella Birtwell and some of her heroes (1963) – Pauline Boty (1938 – 1966) © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Tot això mentre repassem la vida i obra de Pauline Boty, també de Christine Keller i l’escàndol Ward (o cas Profumo).

https://www.flickr.com/photos/paille-fr/
profumo ©Paille, Creative Commons.

Tot plegat una barreja estranya feta a base dels records de les converses d’Elisabeth amb Daniel i les investigacions de la pròpia Elisabeth mentre en Daniel (centenari) jau en una residència.

(La seva mare: Quants anys té, senyor Gluck?
Daniel: Gens a prop de l’edat a què pretenc arribar, senyora Demand.)
Avui sembla un senador romà, el noble cap adormit, els ulls tancats i quiets com una estàtua, les celles, purs instants de rosada.
És un privilegi veure dormir algú, es diu l’Elisabeth a ella mateixa. És un privilegi mirar algú que és aquí i no és aquí. Participar de l’absència d’algú és un honor, i demana calma. Demana respecte.
No. És espantós.
És francament espantós.
És espantós estar literalment a l’altra banda dels seus ulls.
Senyor Gluck, diu.
Ho diu fluixet, confidencialment, a l’orella esquerra.
Dues coses. No sé ben bé què hem de fer respecte als diners que s’han de pagar. M’agradaria saber què voldria que fes. I l’altra cosa. Volen saber si han de continuar el tractament. Vol que el continuin?
Vol anar-se’n?
Vol quedar-se?

https://www.flickr.com/photos/mah_japan/
my mother’s bed © Masahiko OHKUBO, Creative Commons.

Un apunt divertit però cruel és que a la residència volen saber qui pagarà tot allò perquè la pòlissa de Daniel Gluck ja ha cobert tot el que podia cobrir. Fa falta que algú pagui perquè el mantinguin allà o algú decideixi suspendre el tractament a veure si es mor, o se l’emporti o que els doni permís per deixar-lo literalment al carrer, amb 101 anys. Penseu en això el proper cop que algú us parli de privatitzar la sanitat.

El llibre m’ha agradat, molt. Té tot el que fa que una història funcioni, humor, bons personatges i química entre ells. Alguns detalls i una certa atmòsfera m’han recordat el millor dels bons llibres britànics. Tot i això, crec que m’en faré una idea més completa quan vagi llegint la resta de llibres de la sèrie, tinc la sensació que d’aquesta manera tot tindrà més sentit i la conclusió serà més ferma. No tinc ni idea de si pensa seguir amb els mateixos personatges (m’encantaria) o no, però sí tinc clar que em penso llegir el següent llibre.

https://variety.com/2019/tv/news/phoebe-waller-bridges-fleabag-japan-deal-wowow-all3media-1203422081/
© CREDIT: ALL3MEDIA

Nota absurda: no sé perquè, però m’imagino a l’Elisabeth com Phoebe Waller-Bridge, autora i protagonista de la sèrie Fleabag.

 

Donde el silencio se bifurca / Gerardo Piña

Aquest llibre no té capítols, ni punts i a part, ni paràgrafs… és tota una tirada de 141 pàgines sense aturador amb les disgressions d’algú de qui anem descobrint coses del seu passat alhora que el seu present és cada cop més confús fins i tot per ell. És un llibre petit però no es llegeix ràpid ni és especialment fàcil, jo vaig fer el que dic que no s’ha de fer mai: em vaig refiar d’un llibre petit, i així em va. I d’un autor, Gerardo Piña, del que no he llegit absolutament res.

Tampoc sembla la millor idea del món agafar aquest llibre amb son, perquè l’efecte pot ser letal. És una lectura exigent, convé alternar-la amb alguna altra més narrativa per  descansar. Tot i que no estic posant el llibre gaire bé, és força bo i algunes de les observacions que hi ha són brillants, com sobre els artistes.

Cuando los artistas vieron que los gobernantes entregaban el gobierno a los bancos y a los narcotraficantes, no hicieron nada salvo montar alguna instalación, publicar algunas palabras financiadas por el propio gobierno y se dieron a la tarea de vivir plácidamente en una vida esquizoide: eternos becarios. Fingen que critican la corrupción de vez en cuando y viven de la corrupción.

https://www.flickr.com/photos/mini_malist/
glossy life © mini_malist (off is the new on), Creative Commons.

O sobre les històries, que en teoria no deixa de ser el que esperaríem llegir.

Las tramas eran siempre desafortunadas. Y eso que no soy exigente con las tramas. Lo que me importa de una historia es que esté bien contada, no que los hechos me sorprendan. Si uno observa con cuidado verá que ningún hecho debería sorprender a nadie. Todo es un asunto de comprender el marco de referencia y la causalidad de una cadena de acontecimientos. Si uno no comprende los motivos de alguien para hacer algo, lo de menos es comprender la trama.

Tot el llibre és així, un discurs ben connectat entre ell mateix però mal ensamblat amb una realitat que ni tan sols acabem d’intuir. Un llibre més que notable, tot i que no m’hagi entusiasmat i posi l’accent en les coses que  poden fer enrere. No l’he deixat, i en alguns fragments no he hagut de lluitar amb la lectura i m’he pogut deixar portar.

Els camins de la Rut / Lluís-Anton Baulenas

Tinc molt bon record de Lluís-Anton Baulenas de quan vaig llegir fa la tira d’anys La felicitat, o sigui que entro amb ganes en aquest llibre.

La protagonista, la Rut, se’ns presenta com una dona amb grua. També està embarassada i acaba de deixar plantat el xicot, la seva segona relació estable, de manera bastant automàtica en saber que tindria una filla (sap que serà una filla). A la grua hi va arribar gràcies al Fede, la seva anterior parella estable, amb ell en va aprendre i es va treure el carnet i es va comprar la grua amb la que treballa. La grua ha arribat a formar part de la seva persona.

Quan li va semblar que era prou segur, la Rut va aturar-se en una estació de servei per fer la trucada. Va aparcar la grua i es va dirigir cap a una cabina telefònica. Estava clavad enmig d’aquella benzinera com una estaca, tota sola, als quatre vents, sota el sol. Encara no havia acabat de marcar el número, que ja estava suant. No sabia ben bé per què trucava a en Miquel. L’empenyia a fer-ho una resta estranya de lleialtat cap a ell: li semblava que, com a mínim, després de tretze mesos de convivència, es podien dir adéu. Això sí, des de ben lluny.

https://www.flickr.com/photos/opie1/
Tow truck © Michael Miller, Creative Commons.

Una dona en un món d’homes, la Catalunya dels primers 80. Quan arriba prop de Montblanc, i de seguida torna a marxar, com amb una alergia a l’estabilitat, entre tant moviment els flashbacks ens permeten veure bé qui és i com ha arribat aquí. Menció especial la mare del seu segon xicot estable, el Miquel, i el seu bon caràcter quan li truca.

https://www.flickr.com/photos/dullhunk/
Parental Advisory: Explicit Semantics! via @micheldumontier © Dunk 🐝, Creative Commons.

—Si goses acostar-te a casa meva faré que els meus fills et rebentin a cops fins a fer-te sortir els budells pel melic i el cul. Després et llençaran a un abocador d’escombraries, on possiblement les rates, de tu, no en deixaran ni els tendrums. O no —va continuar—, potser ni tan sols les rates voldrien rosegar el teu cos fastigós.

Repassarem les seves relacions, sobretot amb el Fede, el Peter i el fill d’ell, el Miquel amb qui passa els tretze mesos que es diuen al principi i l’ha deixat embarassada i té la mare «simpàtica».

—T’he dit que t’estimo? —va aconseguir dir en Miquel.

—No.

—Doncs t’ho dic.

—Doncs ets idiota. No ho pots deixar anar a la babalà. Si dius «t’estimo», després, tard o d’hora, has de dir «ja no t’estimo».

Tot això ho veurem tant des del seu punt de vista com des del punt de vista de la filla, la Rutona. Però al principi del llibre de moment només la tenim a ella, i els seus records dels seus homes, comparses d’ella, mai a l’inrevés.

https://www.flickr.com/photos/akudrin/
Golden mood © Andrew Kudrin, Creative Commons.

—Tu vols això…

I tal com estava, dreta, es va treure la brusa pel cap i les faldilles pels peus. Després va descordar-se els sostenidors i es va abaixar les calces. Tot un recital d’intimitat, de colors, de textures, que deixava que en Miquel anés absorbint, a contrallum, mig enlluernat per aquell sol abassegador. Se sentia jove i volia que en Miquel la veiés jove, encara que se n’hagués anat al llit amb el seu pare, cosa que la convertia en una vella.

Va deixar que la mirés per davant. I per darrere. En silenci, a ple sol. Va estirar els braços amunt. Tenia esgarrapades de feia cinc minuts. Els pits li van pujar, el ventre i les cuixes eren ben blanques i els pèls púbics, mig rogencs, ballaven a l’entrecuix i atreien la mirada del noi com si el volguessin hipnotitzar.

En Miquel se’n va omplir tant els ulls que no va donar l’abast.

Sí, anar tota sola pel món era molt pesat, havies d’estar sempre a l’aguait. I els pares ja no et venien a buscar si et ficaves en un embolic, ja no et rescataven i et tornaven a casa.

I, a més, els homes se’t volien follar.

Tots.

Però valia la pena. Per instants com aquell, borratxos tots dos de sol i de claror.

Una escena eròtica que acaba sent una gran descripció del que és ser jove i ser en el món. Aquesta repassada d’homes inclou el seu primer amor, en Gunther i aquell moment en que tot estava canviant a finals dels setanta i semblava que tot era possible fins que ràpidament tothom es va domesticar. I els que van venir després del Fede i el Miquel, i el Peter, i el Ramon, i el Jeep i una Rut que sempre es comporta igual, sincera però molt egoista, no vol viure la decadència de l’amor, l’anar tirant de moltes parelles.

https://www.flickr.com/photos/kelsey97/
GOOD BYE and THANK YOU © fernando butcher, Creative Commons.

No s’havia de dir ja no t’estimo. Encara que ja no estimis. La Rut ho havia après als nou anys. No volia que ningú es rebentés el cap per ella.

Gairebé tothom al llibre té relacions obsessives o desequilibrades… vaja que la decisió d’ella de no aguantar no és gaire criticable veient el que ella veu en pares, familia, coneguts, tot això conforma una visió del món que transmet a la Rutona, la seva filla, fins i tot abans que neixi.

Ells es passen la vida sense entendre gaire res però sense parar de moure’s, de bellugar-se. Ho he vist en en Gunther, el meu primer amor. I en en Fede, el meu segon amor, que és el que em va ajudar a aconseguir la grua. Els homes viuen com si anessin amb bicicleta, si s’aturen, cauen. I cal acompanyar-los perquè no caiguin. I si cauen, curar-los amb Mercromina l’esgarrapada del genoll.

Les relacions funcionen una mica com a punts de referència a la vida de la Rut, i sobretot les ruptures i tot el que comporten, la ruptura d’un món, d’uns amics i d’un petit microcosmos que totes les parelles creen al seu voltant.

Valia la pena? Pregunta incorrecta. No ho decidim nosaltres, es deia. No li agrada a ningú, el final de l’amor, el final d’una relació. Som idiotes, però no tant. Ningú no vol patir per patir. La vida esdevé una muntanya russa que et desfà els nervis. Vius a base de resurreccions. I cada vegada, amb una relació nova, amb un nou amor, no tens més remei que jugar la partida, guanyadora al principi, perdedora al final. Com pots jugar-te res sabent que perdràs? Es tracta d’acceptar la coexistència de termes contraris: t’enamores estant absolutament segur que algú és l’amor de la teva vida, però alhora sabent que possiblement no acabarà bé. És estadístic.

Sembla que troba una certa estabilitat per ella i la Rutona prop de Figueres, en una casa amb espai per aparcar la grua al davant al costat d’uns veïns amb un Dauphine pràcticament per desballestar que ella decideix arreglar abans que la casa on han de viure i tot.

https://www.flickr.com/photos/andreboeni/
Renault Dauphine (1960) © Andrew Bone, Creative Commons.

Quant trigaria a fer-se seva aquella casa?, va pensar. Però de seguida va veure que no podia respondre. Va seure en un esglaó de l’escala: no sabia què li passava. Era una mena de transhumant, de migrant contínua. Emigrava dels llocs i dels homes. No tenia gaires pertinences personals. Hauria pogut viure en una tenda de campanya. O dins la cabina de la grua. De fet, això darrer ja ho havia fet alguna vegada. El seu món era a fora. A dins hi havia, segons el moment, algun home. I la seva filla, que estimava a la seva manera.

Al llibre encara han de passar força coses, bàsicament la Rutona que vindria a ser una Rut però curiosament molt més centrada que la seva mare, amb una vida amb uns paral·lelismes que fan una mica de por i que ajuden a tancar algunes trames obertes des de pràcticament el principi del llibre. Llibre molt recomanable que ens va portant a través de la Rut com en un viatge iniciàtic, que de fet és com la Rut veia la vida tot i el seu posat d’estar de tornada de tot.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes / Tatiana Ţîbuleac

Primer llibre que llegeixo de l’autora Tatiana Ţîbuleac, moldava.

 

El llibre comença bé, de fet comença molt bé, potent i directe i cabró. Et deixa una mica descol·locat i de seguida en vols saber més, i aleshores és quan el llibre t’atrapa i ja no pares de llegir i comences a entendre perquè ha aparegut a tantes llistes dels «millors llibres de l’any». Els elogis són merescuts, així comença:

 

Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que haya existido jamás. Yo la miraba desde la ventana mientras ella esperaba junto a la puerta de la escuela como una pordiosera. La habría matado con medio pensamiento. Junto a mí, silenciosos y asustados, desfilaban los padres. Un triste hatajo de perlas falsas y corbatas baratas, venido a recoger a sus hijos defectuosos, escondidos de los ojos de la gente. Al menos ellos se habían tomado la molestia de subir. A mi madre yo le importaba un pimiento, al igual que el hecho de que hubiera conseguido terminar unos estudios.

https://www.flickr.com/photos/mrhayata/
Waiting Woman © mrhayata, Creative Commons.

Una relació fill-mare complicada, un pare absent (i molt millor així pel que anirem veient), una germana  (Mika) morta, i una àvia devota, i el protagonista (Aleksy) amb problemes psíquics. Aquest és més o menys el quadre que tenim.

Ojalá mi madre hubiera atado a Mika con una goma.

Ojalá hubiera muerto mi padre en su lugar.

Si la muerte tuviera en cuenta la opinión de los demás, moriría mucha más gente adecuada.

Amb vagues promeses d’un cotxe la mare convenç al fill d’anar a passar l’estiu a França. Una cosa que fan molts britànics, ho tenen a prop, els preus per ells són prou bons i sobretot no tenen la merda de temps que ells ja estan farts de patir. No entenem massa perquè hi van, ni a fer què perquè ells dos no s’aguanten gaire i tampoc sembla que el que fan sigui particularment divertit. Però descobrim que hi ha més, la mare li diu a l’Aleksy que té càncer, i que s’està morint, de manera imminent a més a més, compta amb acabar l’estiu tan sols.

Me preguntó si quería palomitas y sí quería. ¿Y cerveza? También cerveza. Esos eran nuestros desayunos favoritos, poco saludables, por supuesto, pero, en nuestra situación, ¿a quién le preocupaba la salud? Un cuerpo devorado por el cáncer y un cerebro enfermo. Aquel año me autodestruí mucho más que el resto de los años y, sin embargo, nunca estuve más lleno de vida. Mi madre parecía una planta de interior sacada al balcón. Yo parecía un criminal lobotomizado. Éramos, por fin, una familia.

https://www.flickr.com/photos/89411488@N07/
Village Normand sous ciel menaçant ! © Marie-Anne K, Creative Commons.

La relació de seguida fa un gir amb això. Aleksy no suporta a sa mare, i amb raó, ha estat una mare lamentable gairebé sempre, i ell tampoc ajuda. Però veure el final tan a prop fa canviar la perspectiva. La mare entén que el fill té motius de sobres per no estimar-la, ella també tenia les seves raons i males decisions encadenades, una d’elles per exemple amb el pare d’Aleksey. Però amb l’altra filla morta, l’ex-marit feliçment fugit amb una altra dona i sense parlar-se amb l’àvia, la trista realitat és que només es tenen l’un a l’altre.

Aunque se había vuelto más guapa y más lista, mi madre se desmayaba cada vez más a menudo y estaba cada vez más débil. Cuando caminaba, los brazos se balanceaban junto al cuerpo como los de las muñecas de trapo, se le habían descolgado las comisuras de la boca y ahora parecía un niño enfadado. Sin embargo, era la mejor madre que había tenido yo hasta entonces. Si hubiera sabido que eso es lo que hace la enfermedad con un ser humano, habría pedido por Navidad un cáncer para mi madre en lugar de sexo con Jude. A mi padre no creo que lo hubiera transformado ninguna enfermedad.

I això és el llibre, aquest estiu en que mare i fill intenten gaudir de la vida, ser feliços i quedar més o menys en pau l’un amb l’altre.

https://www.flickr.com/photos/33852840@N06/
Veules-les-Roses, F-76 © isamiga76, Creative Commons.

El llibre comença molt bé, molt fort, molt amunt. I això pot ser un problema. El llibre no supera el nivell de l’inici, però en general tampoc se n’allunya, es manté i això és molt meritori. La història és dura, i és real perquè una situació així tots la podem viure, tots ens morirem. Fa mal llegir-ho, i fa mal veure com en realitat l’odi que es tenien no era res i podrien haver tingut tota una altra relació, tota una altra vida.

https://www.flickr.com/photos/wonderlane/
A couple enjoying sunset at Golden Gardens beach, warm night, cool blue light, gloomy weather and rain being appreciated! Seattle, Washington, USA © Wonderlane, Creative Commons.

A la part negativa només assenyalar que el llibre pot semblar confús a estones amb salts endavant i endarrere i amb acotacions o coses del passat però importants que es van apuntant però només de passada. De totes maneres un molt bon llibre per començar l’any.

Els millors de 2019

Doncs ja hi som, un any més toca fer la repassada de les lectures d’aquest any que acaba, no arribaré al meu rècord de més de 100 llibres però déu n’hi do la xifra: 88 (potser cau algun més però si de cas ja el posaria en els millor del 2020).

Ha estat un any en què per fi he complert algun dels objectius que sempre em poso, he llegit més llibres de no-ficció, i això està molt bé, i tot i que poc he fet alguna relectura. Són dos àmbits que he d’ampliar, però no sé d’on treure més temps.

Aquest any també ha sigut el d’una de les entrades de les que estic més orgullós Els apòcrifs de Manuel de Pedrolo. En l’àmbit de grans sagues també he llegit Final i així he culminat la lluita de Knausgård, també he seguit amb els llibres de Trapiello, i les obres completes de Josep Pla aniran fent, no me les penso agafar pas amb pressa.

No he llegit ni un llibre en anglès, quin desastre! A veure si netejo una mica la lleixa de pendents i em poso amb la trilogia USA de John Dos Passos, un llibre de més de 1.000 pàgines, o almenys amb algun dels de Ring Lardner.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png

I ara ja el que tots esteu esperant, el que fa que aquesta sigui una de les entrades amb més visites de tot l’any. I parlant de visites, aquest any la cosa ha augmentat, i en general m’he mogut al voltant de les 500 visites mensuals. Aquest demencial blog que va començar a finals de 2010, amb una persistència suicida, sembla que va creixent i funcionant, moltes gràcies a tots! I ja paro, la llista és aquesta, com sempre hi ha llibres bons i molt bons que en queden fora, seleccionar és el que té, però els llibres que queden són molt i molt bons, per recomanar a ulls clucs o per demanar als reis.

No he aconseguit fer una llista de 10, ni de 12 i deixar-ho en un per mes, almenys no he passat de 20. Aquesta és la llista:

Sobre la terra impura / Melcior Comes
Madrid: frontera / David Llorente
L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola
Ariel i els cossos / Sebastià Portell
Temps de rates / Marc Moreno
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies
Un polvo en condiciones / Irvine Welsh
Els àngels em miren / Marc Pastor
Persecució / Toni Sala
Testament / Joaquim Carbó
Antes del huracán / Kiko Amat
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Feliz final / Isaac Rosa
Sigue, como si estuvieras viva / Rafael Fernández
Les lleialtats / Delphine de Vigan
La batalla d’Occident / Éric Vuillard

I entra per qüestió de dies però merescudament:

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

I això vindria a ser tot, el 2020 més, bon any i bones lectures!

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

Un nou llibre d’un dels meus autors preferits, teniu totes aquestes ressenyes que ho demostren.

I m’adono d’una cosa que em comença a passar amb aquest autor: em costa posar-m’hi i quan m’hi poso vaig a poc a poc, vull ajornar al màxim la sensació de ser al final. Vull passar més temps llegint Dovlàtov, però la llargada dels seus llibre sempre és la que és, és el que hi ha i no val la pena queixar-se, només resar perquè els de LaBreu segueixin publicant tots els seus llibres.

Tenim els temes recorrents de Dovlàtov, l’emigració russa de la tercera onada (la primera després de la revolució de 1917, la segona just al final de la Segona Guerra Mundial) als anys 70. La gent de l’emigració, amb les seves històries, les seves diferències i els seus punts en comú.

En Karavàiev bevia molt, sobretot per fer-se passar la ressaca. Sort que al nostre barri es pot comprar cervesa les vint-i-quatre hores del dia.

https://www.flickr.com/photos/geoapimd/
Бельцы, памятник Ленину, площадь Ленина, 1970-е © Photobank MD, Creative Commons.

Passar de l’URSS comunista als USA dels anys 70 era anar d’un extrem a l’altre, i provocava reaccions estranyes.

Perquè et facin cas a Amèrica, com és ben sabut, has de parlar fluix. En Zaretski això no ho havia acabat d’entendre. Escridassava a tothom. Escridassava els assistents socials. L’editor del diari de l’emigració. Les infermeres de la clínica. Escridassava els escarabats i tot.

A conseqüència d’això, van deixar de fer-li cas. Amb tot, ell continuava anant sempre a les trobades d’emigrants a fer crits. Cridava que la democràcia occidental estava amenaçada. Que Geraldine Ferraro era una espia soviètica. Que la literatura americana no existia. Que la carn dels supermercats era artificial. Que calia bombardejar Harlem i apujar els subsidis.

L’humor negre és una marca de la casa de Dovlàtov, un humor negre que fins i tot resulta tendre, i ja sé que sembla contradictori, però és així. Observacions molt agudes de la vida soviètica, des de fora, i sempre amb el seu toc.

De fet, estic convençut que la pobresa i la riquesa són qualitats congènites. Com el color dels cabells o l’orella musical, posem per cas. N’hi ha que neixen pobres i d’altres que neixen rics. I en realitat els diners no hi pinten res, aquí.[…]

Els pobres hi perden en qualsevol circumstància. Els multen fins i tot perquè el seu gos ha evacuat on no tocava. Si a un pobre li cau la xavalla per accident, segur que les monedes se li escolaran per la claveguera.

En el cas dels rics, es tot al contrari. Troben diners en americanes velles. Guanyen la loteria. Hereten cases de parents a qui amb prou feines coneixien. Els seus gossos reben premis en metàl·lic a les exposicions.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
USSR … © James Vaughan, Creative Commons.

I arribem a la protagonista del llibre i la seva vida fins al moment que decideix emigrar i en quin entorn vivia.

Hi ha uns trets que garanteixen que qualsevol persona pugui ascendir de manera fulgurant en la nomenklatura. Per aconseguir-ho, cal posseir quatre qualitats primàries. Cal ser rus, del Partit, capaç i abstemi. A més a més és imprescindible que totes quatre qualitats es donin en conjunt. Si en falta cap, la combinació es torna ben absurda.

Un rus del Partit que sigui un borratxo capaç no serveix. Un rus del Partit que sigui un ximple abstemi és una figura que ha quedat antiquada. Algú que tingui les altres tres fantàstiques qualitats però no sigui del Partit, no genera confiança. I, per acabar, un jueu comunista que sigui capaç i abstemi m’emprenya fins i tot a mi.

Ella, la Marússia, emigra bàsicament per avorriment, els seus pares tenen càrrecs prou bons i això vol dir un nivell de vida força bo. No pateixen l’escassetat que sí pateixen molts altres compatriotes, té diners, surt, una vida força regalada en la que la idea d’emigrar apareix sense massa sentit. I comença a fer anys i té un fill i una vida sentimental sense gaire rumb. Potser intenta que tenir un rumb físic l’ajudi a orientar-se també en la vida. De totes maneres cal deixar molt clar que ella no fuig, ni li han recomanat emigrar. Potser per això l’adaptació no és fàcil, no té tan clar que això sigui un viatge sense bitllet de tornada.

https://www.flickr.com/photos/avianto/
NYC Subway © boy avianto, Creative Commons.

La Marússia corria cap a l’estació del metro a primera hora del matí. Llavors es passava cap a una hora en el tronador i aterridor Nova York subterrani. La ració diària de por.

Per a la Marússia, Nova York era tot un esdeveniment, un concert, un espectacle. No va convertir-se en una ciutat fins al cap d’un parell o tres de mesos. De mica en mica, figures, colors i sons van començar a sorgir del caos. La bulliciosa cantonada comercial de cop i volta es va descompondre en una verduleria, una cafeteria, una agència d’assegurances i una botiga de delicadeses. La cua de cotxes del bulevard va transformar-se en una parada de taxis. L’olor de pa calent va esdevenir indestriable del rètol bigarrat que deia Bakery. Es va establir un vincle entre el criaturam i l’escola de maó de dues plantes…

A la Marússia, Nova York li provocava un sentiment de por i irritació.

https://www.flickr.com/photos/en321/
12/07 empire state bldg © Susan Sermoneta, Creative Commons.

Una emigració atípica, amb el propi Dovlàtov fent de personatge i amb una Marússia tant odiosa com inaguantable, una d’aquelles persones que funcionen amb una lògica pròpia i no entenen perquè la resta de coses i persones no s’hi adapten.

De nou un llibre molt més que recomanable, una aposta segura.

Josep Pla: sis amics i una amant / Xavier Febrés

L’obra de Pla és enorme, i llibres que poden ajudar a comprendre l’home darrere dels més de 40 volums de les seves obres completes doncs sempre són d’agrair. Com és el cas d’aquest llibre.

És com un retrat fet a partir de gent que hi va tenir contacte, com per ajudar-nos així a fer visibles els contorns de l’homenot. Aquestes fonts són: Alexandre Plana, el Pigmalió; Sebastià Puig, l’Hermós; Josep Martinell, l’amic; Albert Puig Palau, el mecenes de postguerra; Manuel Ortínez, els burgesos; Aurora Perea, l’amant; i Josep Vergés, l’editor. Una de les principals fons és l’amic Josep Martinell, autor d’un parell de llibres sobre Josep Pla (aquest i aquest altre) que es citen bastant en aquest llibre .

Josep Martinell polsava la mateixa corda naturalista quan deia a Josep Pla vist de prop: «Els prostíbuls eren tristos però a vegades passava que s’alegraven amb una alegia fugaç, vaporosament alcohòlica. Però de tristos ho eren»: En privat repetia que la clau de moltes coses de Pla i d’ell mateix era l’obra de l’escriptor parisenc Paul Léautaud, un nom poc conegut en general, però autor de culte per a seguidors iniciats. Josep Pla havia llegit Léautaud de jove a París com a cronista teatral del Mercure de France i de la Nouvelle Revue Française. El vessant de dietarista misantrop i llibertí de Léautaud esclataria més endavant i va atraure els dos amics palafrugellencs en aquesta segona època.

M’ha fet gràcia a un autor que jo he descobert recentment com Léautaud, suposo que els grans escriptors d’una o altra manera sempre estan connectat entre ells.

Quan Pla escriu a Notes disperses, pàg. 131: «Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable». Aquesta frase podria molt bé haver-la escrita Léautaud, perquè hi ha coincidències de criteri que no fallen. Vergés em deia que, amb freqüència, llegint Léautaud li semblava que llegia Pla traduït al francès. […] Una cosa sí, pròxima a la certesa, és la influència de Léautaud en els últims diaris de Pla».

https://www.eltemps.cat/article/7012/paris-madrid-i-nova-york-la-mirada-dun-viatger-anomenat-josep-pla
Josep Pla, davant el Palau de Luxemburg de París, l’any 1920. | Fundació Josep Pla.

Amb Albert Puig Palau es fa una repassada a la gent que va començar a descobrir la Costa Brava (i també la seva finca) i què realment fa impressió,molta impressió.

El gran moment del Mas Castell i de la Costa Brava de l’època va ser l’arribada l’abril del 1950 de «l’animal més bell del món», Ava Gardner, per al rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante en escenaris naturals[…] Quatre anys després, Orson Welles rodava als exteriors de S’Agaró algunes seqüències de Mr. Arkadin. El 1956 la finca de Puig Palau tornava a acollir un altre rodatge internacional, amb el jove Dirk Bogarde en El jardinero infiel, i el 1959 desembarcaria Elizabeth Taylor a Begur i S’Agaró per al rodatge de De repente el último verano. […] Madeleine Carroll […] Robert Ruark […] Ron Kitaj […] Artie Shaw […] tres estius passats a Palamós entre 1960 i 1963 per Truman Capote mentre escrivia A sang freda.

https://www.flickr.com/photos/tom-margie/1549461280
Ava Gardner.

Quan ens acostem a la gent en principi més propera a Josep Pla hi ha una capa de silenci, el grafóman tenia molt clar que algunes coses i algunes persones havien de quedar fora dels seus llibres, Aurora Perea almenys apareix (de vegades només com a A), ja és més que les altres parelles com la dona de Pla durant dotxe anys Adi Enberg.

La biografia de l’homenot continua sent un misteri en aspectes importants. La seva literatura és tot sovint un art del camuflatge, com ho resumia Martinell amb coneixement de causa: «Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir».

I l’editor, una peça clau de la gran obra, de les obres completes, i de la biografia de l’autor.

Pot semblar que Josep Pla va dedicar tota l’obra a descriure l’activitat personal, la seva vida, la seva visió de les coses, els escenaris i els personatges que va conèixer. L’aparença autobiogràfica del seu realisme memorialísitc indueix a error amb facilitat. Alguns episodis importants, per exemple la Guerra Civil o les successives parelles femenines amb qui va conviure, no els va convertir mai en reflexió literària explícita, per més que marquessin la seva trajectòria. També per aquest motiu els coneixements sobre l’escriptor divulgats per Josep Martinell o per Josep Vergés adquireixen una importància particular. Josep Vergés no només va ser l’editor, també es va convertir en el modelador de l’Obra Completa de Pla. Josep Martinell no només va ser un amic de la segona meitat de la seva vida, també esdevindria el testimoni que començaria a presentar alguns dels seus secrets des d’un altre angle.

https://fundaciojoseppla.cat/vermut-literari-josep-pla-al-terralet-de-llafranc/
Sebastià Puig, l’Hermós i Josep Pla, foto treta d’aquí.

Aquí una definició molt encertada del volum de l’obra planiana.

El volum de la producció torrencial, selvàtica, desbocada, irrefrenable de Josep Pla té un nom: grafomania. O, si es vol, graforrea. L’homenot patia d’incontinència creadora, era un obsés textual. Es tracta d’una febre impenitent. També constitueix un legítim recurs personal en la lluita contra el tedi. Caure en el desordre compulsiu de la grafomania no pot ser un judici de valor, literàriament parlant. Hi ha desordres i excessos genials. A alguns escriptors els agrada l’abundància acumulativa i escassament compactada, dintre de la qual la genialitat treu el cap de tant en tant enmig del caos. Altres prefereixen una destil·lació més depurada, articulada, construïda.

Un llibre interessant, una bona aproximació a la figura de Josep Pla i que fa el millor que poden fer aquest tipus de llibres: donar ganes d’agafar les obres de Pla i posar-s’hi si no n’has llegit cap o continuar si ja has llegit alguna cosa.