Crónicas quinquis / Javier Valenzuela

Més enllà del mite, de la construcció romàntica gràcies al periodisme sensacionalista i a tot un gènere de pel·lícules (algunes són grans pel·lícules), però en realitat sabem molt poc de fenòmen quinqui. Més enllà d’algunes dades molt crues, eren molt joves, molt violents i la gran majòria van acabar enganxats a l’heroïna que els va acabar matant.

Aquest llibre són articles escrits aquells anys 80s, però sense ni el sensacionalisme, ni el morbo, ni intentant salvar uns personatges que no tenen gaire salvació més enllà de reconèixer que no ho van tenir fàcil, però van triar el que van triar, molta gent que no ho va tenir fàcil no va fer el mateix. En aquest enllaç també podeu trobar més info gràcies a una expo que en va fer el CCCB més centrada en la vessant cinematogràfica.

No és un retrat que els vulgui afavorir, però de vegades costa no simpatitzar una mica amb algunes situacions en gran part responsables que acabessin com han acabat.

«Creo que he aceptado el talego sin darme cuenta de que estoy aquí dentro desde que era un chiquillo, que me estoy comiendo toda mi juventud aquí dentro, que parece como si hubiera nacido aquí.»

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Era una delinqüència molt boja, sense planificar i normalment fruït de la desesperació provocada pel síndrome d’abstinència, i no pas després d’una planificació. Això fa que els agafin quasi sempre i que a més a més obtinguin uns botins absolutament lamentables.

Un asalto a punta de navaja con un botín de treinta y cinco pesetas; un trapero desposeído de su carrito; un robo de cinco litros de gasolina, y la sustracción de dieciséis ruedas de automóvil son cuatro de los hechos delictivos perpetrados el martes en Madrid, según la información facilitada por la Jefatura Superior de Policía. Aunque en muchas ocasiones la falta de profesionalidad de los jóvenes heroinómanos la tinte en rojo, la crónica negra madrileña, en sus tres cuartas partes, está hecha por este tipo de delitos, frutos de la miseria, de la necesidad de conseguir cuatro perras con que comer o comprar caballo.

Aquest és el tema, és gent que anaven cap al crim empeses per la misèria, però l’addicció ho feia tot molt més desesperat.

Los delincuentes madrileños de los ochenta o son profesionales, de esos que saben cuándo han perdido y que evitan a toda costa el derramamiento de sangre. Los responsables de la actual psicosis de inseguridad ciudadana son aficionados de menos de veinticinco años, que se pinchan una heroína del cinco por ciento de pureza.

Pel meu gust el llibre es desinfla una mica cap a la part final, i es centra de manera quasi exclusiva en els quinquis i l’ambient marginal de Madrid, quan aquest fenòmen va ser urbà i va arribar pràcticament a tot arreu i Barcelona també va tenir la seva part. També podeu acostar-vos a aquest tema des de la novel·la Las leyes de la frontera, de Javier Cercas, i sempre us queda el cinema, a mig camí entre l’experimentació i la telerrealitat més tronada.

Todos deberíamos ser feministas / Chimamanda Ngozi Adichie

Aquesta és una autora que m’agrada, em va agradar molt el seu Americanah i m’he decidit a agafar aquest petit llibre, més o menys la transcripció-edició d’una xerrada de l’autora. Podem pensar que una autora que viu entre Estats Units i Nigèria no ens pot explicar coses sobre feminisme perquè les seves experiències seran massa allunyades. Fins que explica el cas d’una violació en grup en una universitat, i després de les condemnes no faltava qui deia que: «què feia una noia amb quatre nois en una habitació?». O sigui que no, el que ells pot explicar sobre el tema, que existeix i que és un problema i que l’hem d’arreglar entre tots, homes i dones. Un llibre breu que es llegeix en un moment d’un tema que no perd vigència.

All i salobre / Josep Maria de Sagarra

De Josep Maria de Sagarra n’he llegit Vida privada i La rambla de les floristes (en una edició de 1935 que potser val alguna cosa i tot); i potser Vida privada es mereixeria una relectura perquè em va agradar força.

Aquesta novel·la va ser publicada el 1929, i el català que s’hi fa servir sumat al fet de ser un català de pescadors fa la lectura a estones una mica complicada. Per sort la història no és complicada.

Una manera bèstia de descriure el llibre seria dir que és com si Josep Pla es passés amb les descripcions i els adjectius i a dins de tot això i posés una història. Una història entre Quimet, que estudia per ser capellà i es quedà penjat de la Marí, una bellesa del poble amb una família que és per fugir i en Pere, que pretén a la Marí però tampoc està per casar-s’hi, de fet amb lo altre ja va servit. No, no és una novel·la gaire feminista, tot i que la noia és tot un caràcter. Aquest és en Quimet.

—Tens dinou anys, ets pobre, no serveixes per a res, els teus germans t’odien, ningú no t’estima, ningú no sap què vols. Si et veuen plorar es riuran de tu, t’engegaran una pedra com si fossis un gat ronyós. El teu pare és un miserable, un mal home, t’ha fet seguir els estudis de capellà per vanitat seva, t’ha fet estudiar per força; a casa teva sembla que trepitgis grotes, tot punxa. La teva mare t’amoixa, i cada moixaina et fa mal al cor. Quan arribes al poble, véns amb ganes de reposar un xic, però tan bon punt hi has posat els peus, que encara t’esqueixa més el malviure. Els companys de seminari, les sotanes i les ulleres dels teus mestres, els llibres, les oracions, tot et fa pudor de falsedat i de covardia… I tu t’ajups i aguantes, perquè al fons del fons ets tan gasiu i tan brètol com el teu pare i els teus germans, tens la mateixa covardia llepissosa de la teva mare. Per això els xicots del poble et miren com un gos. Perquè ets igual que ells, però tu tens les mans fines i et canses quan agafes els rems, i no ets bo per anar en mar, i només saps quatre butllofes i quatre llatinades que t’han ensenyat a Girona, però que no et passen de la llengua. I, quan sents que els altres minyons com tu fan petar les dents i reneguen, tu fas veure que el seu parlar et crema la sang, però al fons del fons t’és igual, i tant se te’n dóna que diguin el que vulguin de tots els sants.

Les descripcions del paisatge són un dels punts forts del llibre, l’entorn és pràcticament un personatge més.

La badia era com una gran petxina de color de rosa. Es veien els termes de muntanya, claríssims, rentats per l’aire més fi del món. L’aigua llisa tenia un tremolor imperceptible com la pell d’una noia despullada.

Calypso © Taymaz Valley, Creative Commons.

L’altre pretendent de la Marí, és un home de món i com que no està pas estudiant per capellà por fer-ho a cara descoberta.

En Pere Ballesta ha estat i és un aventurer mesquí de casa de meuques, de botigueta i de billar i dòmino. Anticlerical, fumador d’escanyapits, amb un gran sentimentalisme per l’arròs, pel brotet de menta i per totes les coses del seu poble relacionades amb el peix i la teca i la pell d’alguna cuixa que no hagi servit. En fi, en Pere Ballesta és un gat dels frares, que de tant en tant tira al dret i algun cop l’encerta i se la menja de viu en viu.

Tres personatges, un d’ells abusa de la noia, què farà l’altre? I la noia? Una trama típica d’òpera si voleu. I un detall important, la vida dels pescadors aquí no està idealitzada, gens ni mica, és una vida molt dura, molt esclava i de molta i molta misèria. Per això sortir del poble és pràcticament un somni inassolible per la majoria.

Tenim una primera part al poble, una segona on seguirem a Quimet al seminari de Girona, i una tercera on confluirà tota la història a Figueres. Quan dic que en alguns moments la novel·la pot ser difícil de llegir vull dir coses com això:

—No en futis pas cas, si no sum estat gota palicaire a l’arrabassada del vinyoble, que el mestier de la cupada fa fúgere l’amur com el llapí de la pistola. Mes ara el repòs mus faci de conhort, Marí, i balleu a Perpinyà demà mateix atraparíem tres o dues hores de bonur, i t’hi emmeni si et plau amb cor de no doldre, que és bo de menjar una bona grillada d’entrecote, acabant aquest mestier de merda, i un pixet de pansa avinyonenca, que mai et rata el profit de la vianda i et sulaja el bleix de demosela sucrada. Pas de mal visatge, Marí, ni danger gota, tot iràs llis i polit com fluta de pastre.

El Port de la Selva © Angelos Konstantinidis, Creative Commons.

Un llibre bo, en part eclipsat dins l’obra de l’autor pel seu celebrat Vida privada però que sens dubte té un interés. I potser si  Josep Pla hagués escrit novel·les hauria sortit una cosa semblant. Són paisatges i personatges empordanesos molt planians (Pla i Sagarra eren amics), això sí, l’autor ho retrata tot d’una manera crua i terrible, depriment si es vol, potser l’autor n’abusa una mica i acabem ignorant-ho, en tot cas de ben segur que això escandalitzava de mala manera els lectors de la burgesia que volien coses més «passadores» i no pas coses que remoguessin caus de misèria.

Una troballa de llibre molt recomanable.

El soldat plantat / Emili Teixidor

Que consti que poso Emili Teixidor perquè aquest és el nom oficial, tot i que en el llibre que jo tinc el que apareix és un Teixidó(de fet és la mateixa edició que en la foto que apareix aquí, però amb nom mal posat a la coberta, que no a la portada), sembla que en edicions més modernes això es va canviar. És aquesta foto que teniu aquí al costat, el llibre va ser part del botí de la darrera edició de la Fira del llibre d’ocasió, un lloc del que me n’hauria de mantenir allunyat pel bé del meu matrimoni.

Tenim un poble i una guerra inconcreta, amb elements de la Guerra Civil i amb elements de la Segona Guerra Mundial (és un llibre de 1967, la inconcreció té una raó de ser).

Formaven un exèrcit secret, l’exèrcit de les ombres, i els caps portaven noms extraordinaris, fantàstics, o a vegades, noms de guerra, ferms, plens de rancúnia com una caixa carregada d’explosius. Tothom s’havia canviat el nom. Com si la guerra ho hagués trasbalsat tot, i el país no fos el mateix, ni la gent la mateixa, ho havien rebatejat tot: com si volguessin deixar els vells vestits de la derrota que havia permès l’ocupació d’aquella terra sempre independent, valenta, i els noms nous fossin un himne a la llibertat perduda, una nova pàtria que començava en les paraules.

El protagonista l’Andreu, veu trasbalsada la seva vida en un poble ocupat quan uns nanos escapen d’un tren de la mort i li demanen ajuda per arribar amb els rebels abans que els soldats que els estan buscant no els agafin.

Tenim un exèrcit d’ocupació que no importa gaire quin sigui i unes forces rebels que viuen a la muntanya, com uns maquis o partisans. I els nanos, un grup de nanos que mentre esperen amagats a ser rescatats pels rebels s’expliquen les seves històries, històries de persecució, gueto, camps de treball, fugida i en algun moment la caiguda en mans dels soldats. Un retall de la història d’Europa (tot i la inconcreció volguda) des del punt de vista d’uns nens. Un llibre molt recomanable, sí, és un llibre juvenil, però això no ha de fer enrere a ningú, no sé si és necessari remarcar-ho, em temo que sí.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Zdzisław_de_Ville.jpg

La invención de Morel / Adolfo Bioy Casares

L’any passat per aquestes dates, en el retir de la platja, vaig decidir rellegir un llibre del qual pràcticament no n’havia entès res (va ser Pedro Páramo), i com que em va agradar l’experiència he decidit repetir aquest any amb un altre llibre que em va deixar més aviat fred el primer cop. De Juan Rulfo fa un any a Adolfo Bioy Casares ara.

És una novel·la curteta, 155 pàgines amb lletra de cos generós, i és potser per això que val la pena que ens hi dediquem bé, que ens hi summergim per treure’n tot el suc. Hi ha llibres que poden llegir-se a batzegades, però aquest no n’és un.

Escribo esto para dejar testimonio del adverso milagro. Si en pocos días no muero ahogado, o luchando por mi libertad, espero escribir la Defensa ante Sobrevivientes y un Elogio de Malthus. Atacaré, en esas páginas, a los agotadores de las selvas y de los desiertos; demostraré que el mundo, con el perfeccionamiento de las policías, de los documentos, del periodismo, de la radiotelefonía, de las aduanas, hace irreparable cualquier error de la justicia, es un infierno unánime para los perseguidos. Hasta ahora no he podido escribir sino esta  hoja que ayer no preveía. ¡Cómo hay de ocupaciones en la isla solitaria! ¡Qué insuperable es la dureza de la madera! ¡Cuánto más grande es el espacio que el pájaro movedizo.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Hem de llegir i tenir fresc tot el que hem llegit per poder fer encaixar les peces que ens van apareixent, no pas en forma de trencaclosques sinó d’un enigma en mig del que és real i el que no, sense que acabem de saber mai realment què ens podem i què no ens podem creure. No puc dir gaire més sense caure en el més vil dels espòilers. És l’únic llibre que he llegit (rellegit en aquest cas) d’Adolfo Bioy Casares, havia llegit alguns dels llibres que va coescriure amb Borges i no m’havien semblat gran cosa. Entenguem-nos, amb aquests dos autors són bons llibres, però eren més un joc o una broma privada entre ells que cap altra cosa. És definitivament un autor del que convé llegir més.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:La_invención_de_Morel.JPG

I a petició popular un petit afegit, ple, però completa i absolutament ple d’espòilers, no seguiu si no voleu tenir la novel·la completament destripada.

Jo no sabia per on anava. El protagonista estava mort? Ho estaven els altres? Aquella illa era una mena de purgatori o una avantsala del més enllà? O potser eren al·lucinacions? Seves? D’altres? O somnis? I amb la mateixa pregunta: qui sommia i qui és el sommiat?

Tot això situa la novel·la en un àmbit irreal, una illa secreta, un no-lloc, ple de gent amb la que no pot interactuar, i una maquinària que no entén ni pot aturar. La solució a l’engima, aquesta gravació i projecció permanent em sembla genial i molt visionària, perquè al cap i a la fi els nostres perfils d’instagram o facebook no fan sinó això, un reflex d’un moment amb tota la deformació i mentida que es vulgui. Les vides digitals de tots plegats no són més que projeccions, el protagonista està atrapat en un hashtag condemnat a veure els mateixos perfils un cop i un altre. Sense voler-ho va anticipar el nostre present d’una manera molt esfereïdora.

Retrat de l’artista adolescent / James Joyce

Fa quasi vint anys (collons sí que sóc vell!) que corre per casa (bé, ha corregut per 4 cases fins ara) una edició xula de l’Ulisses de Joyce, l’edició de Lumen conmemorativa dels 40 anys, en traducció de José María Valverde i tapa dura. I m’he proposat llegir el condemnat llibre d’una santa vegada, tot i que me’n puc penedir. Tenia clar que per posar-m’hi estaria bé portar llegida l’Odissea i els altres dos llibres anteriors de James Joyce, i per tant començo amb aquest llibre a mig camí entre la novel·la i les memòries, a veure.

El llibre pràcticament comença amb l’alter ego de James, Stephen, a l’escola de Clongowes, i els recels irlandesos entre protestants i catòlics, a més a més d’entre irlandesos i anglesos.

Potser això feia que es mostrés severa envers Parnell. I no volia que Stephen jugués amb Eileen, perquè Eileen era protestant i ella, de jove, havia conegut nois que solien jugar amb protestants i els protestants solien mofar-se de les lletanies de la Santíssima Verge. «Torre de vori —solien dir—. Casa d’or».  ¿Com podia, una dona, ser una torre de vori o una casa d’or? Qui tenia raó, doncs?

La ciutat de Dublin és escenari del moment que Stephen Dedalus no està entre llibres i esglèsies.

The step – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Els diumenges, Stephen, amb el pare i l’avi-oncle, feien una passejada higiènica. L’ancià era un àgil caminador malgrat els seus ulls de poll, i sovint cobrien ben bé els seus disset o divuit quilòmetres. El menut poblet de Stillorgan era el punt on se separaven els camins. Els vianants, o bé tiraven a l’esquerra cap a les muntanyes de Dublín, o bé seguien la carretera de Goatstown i d’allí cap a Dundrum, i tornaven a casa per Sandyford. Tot caminant i afanyant-se camí enllà o fent parada en alguna taverna greixosa de vora la ruta, la gent gran parlaven constantment dels temes que més els interessaven, de la política irlandesa, de Munster i de les llegendes de llur família, conversa que Stephen escoltava àvidament.

Però a mida que el jove Stephen creix també hi ha el tema de les dones i el sexe, tot això en la molt catòlica irlanda, una molt mala barreja si algú, com el protagonista (i sospito que l’autor) es creia totes aquelles coses de pecats i infern i demés.

Pauline © Fabio, Creative Commons.

Stephen havia pecat mortalment, no pas una, sinó diversesvegades, i ell saba que, si només pel primer pecat ja estava en perill de damnació eterna, amb cada pecat successiu multiplicava la seva culpa i el seu càstig. Els seus dies, les seves obres i els seus pensaments no li podien servir d’expiació, car les fontanes de la gràcia santificant havien deixat de refrescar la seva ànima. […] ¿De què servia resar, si ell sabia que tenia lànima assedegada de la seva mateixa destrucció?

I més o menys així entrem en dos capítols que m’han fet venir ganes de desistir. Una puta turra sobre el pecat i l’infern i aquestes collonades catòliques de gent que se les creu. Pàgines i pàgines de culpa i infern i capellans i un pobre Stephen amb por d’anar a l’infern al qual segun que alguns lectors (jo per exemple) l’enviaríem de manera ràpida i justa. Prop de 100 pàgines d’aquesta puta turra, en fi, suposo que deu ser indestriable de Joyce, i això no és un argument a favor seu.

Després la cosa millora una mica, això sí les seves idees sobre Irlanda són les que són.

—Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n’adoptaren una altra —digué Stephen—. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T’imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deutes que ells van contraure? Per què?

—Per la nostra llibertat —digué Davin.

—Des dels temps de Tone als de Parnell —digué Stephen— no hi ha hagut cap home honorable i sincer que us hagi dedicat la seva vida i la seva joventut, sense que l’hàgiu venut a l’enemic, o l’hàgiu abandonat a l’hora de la necessitat, o l’hàgiu denigrat i deixat per un altre. I ara m’invites a fer-me dels teus. Primer us engegaré a tots al diable.

[…]

—Saps que és Irlanda? —preguntà Stephen, amb freda violència—. Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells.

Ireland Grunge Flag © Nicolas Raymond, Creative Commons.

I ja cap a la part final del llibre una declaració d’intencions de què pensa fer, o vol fer, o com vol enfocar la seva vida. Al cap i a la fi una novel·la de tema «adolescent» o de creixement ha d’acabar amb alguna mena de resolució de cara al futur, que tot plegat tingui un sentit.

—Mira, Cranly —va dir—. M’has preguntat què faria i què deixaria de fer. I jo et diré què faré i què no faré. No vull servir en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria com la meva Església; i intentaré d’expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d’art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i, per defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d’usar: el silenci, l’exili i l’astúcia.

Què m’ha semblat el llibre? Té cinc capítols, i per mi el tercer i el quart són per enviar l’autor a la forca, sobretot el tercer. A part d’això em faig una idea bastant completa del personatge, una idea molt introspectiva ja que Joyce no s’esplaia excessivament el descripcions i és tot una acció «cap endins». Això sí, la llosa de la religió en aquest cas clarament va fer molt més mal que bé. Seguirem amb la propera etapa, Dublinesos, de camí cap al Tourmalet de Joyce, l’Ulisses.

Els seus noms per sempre / Simon Stranger

Primer tast de l’autor noruec Simon Stranger. Conec pocs autors noruecs, més enllà de Karl Ove Knausgård, i Knut Hamsun, però la literatura nòrdica sempre m’ha resultat interessant (sóc molt fan d’Sjón, aquí i aquí), així que agafo el llibre amb moltes ganes.

Aquest llibre igual que l’anterior també parla del tema de la deportació de jueus, o la xoà o l’holocaust o la paraula que preferiu, espero no quedar gaire saturat. No era conscient que des de Noruega s’haguessin practicat deportacions, suposo que deu ser una part de la història que no els agrada recordar.

Segons la tradició jueva, tothom mor dues vegades. La primera és quan el cor deixa de bategar i les sinapsis del cervell s’aturen, com quan en una ciutat se’n va la llum per una avaria elèctrica.

La segona vegada és quan el nom del difunt és mencionat, llegit o pensat per última vegada, al cap de cinquanta, cent o quatre-cents anys. No és fins llavors, que aquella persona se n’ha anat, ha desaparegut del tot de la vida en aquest món. Aquesta segona mort és el motiu pel qual l’artista alemany Gunter Demnig va començar a crear les llambordes cobertes amb una placa de llautó, on gravava el nom dels jueus assassinats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, i les col·locava a la vorera de davant la casa on aquelles persones van viure. En diu Stolpersteine, «llambordes per fer ensopegar». Fent això es proposa ajornar la segona mort, documentant els noms de les víctimes, a fi que al llarg de les pròximes dècades els vianants mirin a terra, els llegeixin i així els mantinguin vius, alhora que contribueix a mantenir viu el record d’un dels pitjors capítols de la història d’Europa —talment com cicatrius visibles en el rostre de la ciutat. Fins ara s’han posat seixanta-set mil Stolpersteine a tot Europa.

Una d’elles és teva.

Bryggene i Kanalen sett fra Merakerbrua (1942) © Municipal Archives of Trondheim, Creative Commons.

I amb això anem a Trondheim el 1942 quan un dels protagonistes rep una trucada de la Gestapo citant-lo en un hotel per un interrogatori. I a partir d’allà la història es divideix.

Tenim una família que va a viure a la casa on s’havia estat la banda de Rinnan (un centre ilegal de detenció i tortures), el mateix Rinnan (tot un personatge, mireu l’enllaç), i la família de l’home de l’interrogatori amb la Gestapo, com ell va a un camp de treball-concentració a Falstad i els seus fills que escapen cap a Suècia gràcies a una gent que es jugava la vida per fer-ho i i ho feia a canvi de res. En les situacions fumudes de vegades també surt el millor de la gent.

La sala d’actes estava totalment en silenci. Queien llàgrimes. Vaig mirar la Rikke, que em va tornar el somriure amb els ulls humits. Si no hagués estat per Carl Fredriksens Transport, ella no hauria nascut.

La Gerd va baixar de seguida de l’escenari, encara viva, però a tan sols dos-cents metres del port on hauria d’haver embarcat en el Donau. Finalment, havia fugit a Suècia gràcies a les quatre persones de Carl Fredriksens Transport que aquella tardor van treballar nit i dia. Més llistes, més conductors i més transports de persones en silenci dins de camions ataconats de gent.

View_into_Sweden_Carl_Fredriksens_transport. By Leifern – Own work, CC BY-SA 3.0,

I també tenim part de la història en l’actualitat, recordant i investigant sobre allò.

El tema de Carl Fredriksens Transport té molta semblança amb el ferrocarril subterrani que feien servir els esclaus negres americans per fugir fins a estats abolicionistes. Gent que es juga la vida per portar perseguits a l’altra banda de la frontera, per un petit preu i si no el podien pagar de franc. El càstig per això era la mort, o sigui que podem descartar la motivació purament econòmica.

I tenim a Rinnan, amb una infància complicada, i una condició complicada (medir un metre seixanta-u a la Noruega de l’època era ser excessivament baixet) i que no té cap problema en posar-se al servei dels ocupants, el valoren, li paguen bé i la gent que fins fa poc se’n reia ara el respecten, el temen… com no caure-hi? No cal ser especialment dolent, o pervers, només cal tenir suficient odi i ressentiment i que algú et doni la manera de canalitzar-ho. El mal és així de simple i de primari.

Tot un tros de llibre, i una part de la història per mi completament desconeguda

El gueto interior / Santiago H. Amigorena

Primera novel·la del cineasta Santiago H. Amigorena, un autor argentí que escriu en francès, on hi està afincat i on fa les seves pel·lícules.

Tenim una història situada a l’any 1940, quan Vicente (ja ningú lu diu Wincenty) veu amb preocupació des de Buenos Aires el que està passant a la seva Polònia natal. Ell en va marxar després de lluitar a la Gran Guerra i que els seus compatriotes el recompensessin insultant-lo dient-li «jueu». Allà ha deixat a la seva mare i dos germans, i les noticies sobre el guetto de Varsòvia no el deixen indiferent.

«Per què fins ara he estat nen, adult, polonès, soldat, oficial, estudiant, casat, pare, argentí, venedor de mobles, però mai jueu? Perquè no he estat mai jueu com ho soc avui —avui que no soc més que això». Com tots els jueus, en Vicente havia pensat que ell era moltes coses fins que els nazis li van demostrar que el que el definia era una sola cosa: ser jueu.

Avenida Corrientes au niveau de la calle Florida
Photo : 1940. Quartier de San Nicolas. Buenos Aires © www.petitherge.com, Creative Commons.

Els nazis però no van inventar l’antisemitisme, ja hi era d’abans, una tradició malauradament molt antiga.

En els mil cinc-cents anys que havien passat des que el cristianisme s’havia convertit en una religió d’Estat i en el transcurs dels quals una progressió d’allò més coherent havia elaborat un discurs que havia començat dient als jueus: «No teniu dret a viure entre nosaltres si continueu sent jueus», després havia escurçat la frase: «No teniu dret a viure entre nosaltres», i al final ja els deia directament: «No teniu dret a viure».

Les escadusseres noticies que arriben són cada cop més terribles, de fet fins i tot resulten poc creïbles. Cada cop pateix més per la seva família polonesa de la que no en té notícies, i cada cop és sent més jueu. D’una manera estranya perquè això del judaisme no li havia importat mai gaire.

Es tanca en si mateix, en un mutisme i una apatia perquè res té sentit. Com seguir vivint i estimant mentre la maquinària de la mort dels camps d’extermini està en marxa? Sense que la comunitat internacional se’n preocupi gaire, a més a més.

Aixecament del Gueto de Varsòvia – Fotografia presa per Jürgen Stroop en un reportatge per a Heinrich Himmler al maig de 1943.

Les notícies que arribaven en diaris sempre amb retard de mesos, i les cartes de la seva mare, cada cop més espaiades i descrivint una situació de fam i angoixa al gueto de Varsòvia, tot plegat fan que el Vicente també es tanqui en si mateix, com si volgués expiar la culpa de no ser on eren els seus, de no haver-los tret.

Després d’aquella última carta, en Vicente va deixar de creure. Va deixar de creure en tot. En la dona, en els fills, en ell mateix. Va deixar de creure que la vida era més important que la mort.

La història dels que es van lliurar de la matança però no pas del seu espectacle i el seu patiment. Res en comparació amb morir, però una marca que quedaria per sempre.

Havia estat un home com tants altres homes, i de sobte, sense que passés res allà on era, sense que canviés res en la seva vida de cada dia, tot havia canviat. S’havia convertit en un fugitiu, en un traïdor. En un covard. S’havia convertit en aquell que no era on hauria d’haver estat, en aquell que havia fugit, en aquell que vivia mentre els seus morien. I a partir d’aquell moment, es va estimar més viure com un fantasma, silenciós i solitari.

La mare del protagonista va morir a Treblinka, un camp que mai va ser de treball, aquest era directament d’extermini, la màxima expressió de la indústria de la mort…

Res més, llibre ràpid de llegir, dur i un autor interessant del que estaria bé llegir més coses.

Sang a la neu / Jo Nesbø

Jo Nesbø és un dels autors de novel·la negra més prolífics i exitosos del moment, i també és nòrdic que sembla ser un factor afegit (o una moda), d’ell només m’havia llegit El pit-roig, i em va agradar, aquest llibre que tenim aquí, per això no és de la sèrie de Harry Hole, tenim un llibre negre com els de Nesbø però fora de la sèrie que l’ha fet famós.

Tenim un protagonista, treballa per un gànster eliminant gent. No pot fugir en cotxe, no pot traficar amb drogues, no pot atracar, i tampoc pot treballar amb prostitutes perquè se n’enamora, per tant l’assassinat és l’única opció que li queda en l’àmbit del crim.

La neu ballava com si fos cotó sota la llum del fanal. Sense rumb, no sabia si anar cap amunt o cap avall, i es deixava dur per aquell vent endimoniat que glaçava l’ambient, procedent de les tenebres que regnaven al fiord d’Oslo. El vent i la neu s’arremolinaven i feien voltes en l’obscuritat dels magatzems del moll, que aquella nit ja havien tancat. Fins que el vent se n’afartava i es desempallegava de la parella de ball contra el mur. Allà, la neu seca escombrada pel vent s’acumulava a sota de les sabates de l’home a qui jo acabava d’etzibar uns trets al pit i al coll.

Kulturkirken Jakob © Tore Sætre, Creative Commons.

Del que ell en fa en diu despatxar, no és una feina qualsevol, ell tampoc no és qualsevol i en aquesta breu novel·la el veurem canviar ràpidament de bàndol i de dona, com els clàssics del gènere negre. Un llibre breu i ràpid i molt en la línia de Nesbø, una manera molt recomanable de fer-ne un tast si no n’esteu gaire segurs, perquè els seus llibres normalment tripliquen aquest en extensió.

La musa fingida / Max Besora

L’anterior llibre de Max Besora ja m’havia semblat una gamberrada d’allò més divertida, així que agafo aquest llibre amb una bona disposició, amb ganes de passar-ho bé.

Comencem amb uns textos que prescindeixen completament de puntuació, són complicats de seguir però ja ens posen en el to gamberro que crec és l’adient per llegir aquesta novel·la. Perquè això és el que llegirem, pur pulp gamberro i desmadrat on res és excessiu. Té una certa tendència a la dispersió, i una credibilitat molt baixa, tot i així és enormement divertit.

Daring Crime Cases. Vol. 2, no. 6 (August–September 1943) / Daring Crime Cases, vol. 2, no 6 (août-septembre 1943) © BiblioArchives / LibraryArchives, Creative Commons.

El propi autor apareix en un parell de moments del llibre en un es troba amb un crític/escriptor/jurat de premis/tertulià molt famós a nivell comarcal que li diu el que opina del llibre que estem llegint.

ei però si aquí no parles pas de cap musa només parles de violència extrema sense cap mena de sentit parles sobre coses realment fastigoses històries de pervertits violadors masclisme i assassins estàs

malalt del cap o què em diu ell a més no saps ni escriure sembles analfabet per què no escrius una literatura que agradi a tothom sobre la postguerra o una família de classe mitjana-alta que és lo que es porta encara guanyaries fama i algun premi

95a Weird Tales Nov-1935 May-2009 Girasol Collectibles Pulp Magazine Reprint Cover by Margaret Brundage Includes The Hand of Wrath by E. Hoffmann Price © Will Hart, Creative Commons.

També li dóna consells per fer carrera, una mena de decàleg del que no és aquest llibre:

[…] el que hauria de fer per ser un escriptor d’èxit i guanyar premis és

1 ferllibres domesticats que agradin a tothom

2 sortir a la tv ràdio o qualsevol altre mitjà cada dia i somriure molt

3 tenir molts contactes en el món literari

4 fer-se autopropaganda a les xarxes socials cada dia

5 tenir un cognom il·lustre d’algun avantpassat adinerat i viure del cuento

6 ser un llepaculs professional i quedar bé amb tothom

7 tots els anteriors punts a la vegada

Aquest fragment és el més seriós de tot el llibre. De vegades la sàtira permet llençar càrregues de profunditat. Però anem una mica més al llibre, què hi trobareu? Excés, en tots els sentits, tant que la trama en sí perd tota rellevància en el cúmul de despropòsits que llegirem. És un llibre per riure, per destensar, per passar-sho bé i per fer una botifarra a tots els que aposten per una cultura seriosa (avorrida) en un pedestal al que només es pot reverenciar, doncs no, cultura també és això!

A sobre m’han entrat ganes de llegir els primers llibres de Max Besora, això és molt bona senyal.