La noia de l’aniversari / Haruki Murakami; Kat Menschik

Haruki Murakami és un autor que tinc molt poc llegit, amb prou feines un parell de llibres dels molts que corren per casa perquè la meva senyora n’és molt fan. És un autor que m’agrada, però fins ara n’havia llegit novel·les, i aquest és un llibre molt més curt, a més a més és un llibre que compta amb il·lustracions de Kat Menschik. Aquesta il·lustradora alemanya ha treballat en l’edició de més llibres il·lustrats de Murakami (per exemple aquests tres) i és l’autora de les il·lustracions que acompanyen aquesta entrada. Crec que és important remarcar el fet que ens trobem davant d’un llibre xulo, el conte és curtet però l’edició i les il·lustracions són de primera, és un d’aquells llibres que es qualifiquen com “ideals per regalar”, hi estic d’acord.

© Kat Menschik.

La protagonista està treballant el dia del seu vintè aniversari, s’ho havia combinat per tenir la nit lliure però no se’n surt i ha de fer de cambrera. El seu cap es posa malalt i ella s’ha d’encarregar de dur el sopar al misteriós amo del restaurant que viu en un dels pisos de dalt. Ningú l’ha vist, només té contacte amb el cap, però aquesta nit li tocarà a ella dur el sopar al pis 604.

-Per molts anys, senyoreta -va dir-. Que tingui una vida rica i profitosa. I que res que no hi faci ombra.

Van fer dringar els gots.

Que res que no hi faci ombra, es va repetir ella. ¿Per què parlava d’aquella manera tan estranya?

-Vint anys només es fan un cop a la vida, senyoreta. I és una cosa única, irremplaçable.

-Sí, és clar -va respondre ella just abans de tastar el vi amb molta cura.

-I en un dia tan especial, ha tingut el detall de portar-me el sopar, com una fada bona.

-Només he fet el que m’han dit.

-Tot i així… -va dir el vellet fent que no amb el cap-. Tot i així és meravellosa, senyoreta.

© Kat Menschik.

Assistirem a aquesta desconcertant conversa des del seu record, la conversa i el que passa seran determinants per a la protagonista, d’una manera subtil i misteriosa, això sí. No puc revelar gaire més, a més a més de fer espòiler el conte és curt, i si explico més coses ja explico tot el llibre. El llibre es remata amb un epíleg (que més aviat sembla un article) on Murakami parla del seu propi aniversari.

Anem a la valoració. Crec que Murakami es mou millor en novel·les, el conte és un gènere on a mi se’m fa estrany veure’l (això pot ser un problema meu), de totes maneres és interessant. És un llibre ideal per si us voleu endinsar en aquest autor, però tenint present que és un tast, a les novel·les és on, a parer meu, ho dóna tot, però aquest tast és força més curt i ràpid que llegir una novel·la, s’ha de tenir en compte. També és un llibre ideal per regalar a algú que li agradi Murakami, encertareu segur. I posats a recomanar-ne novel·les jo triaria la de Tòquio Blues, però podeu començar amb el tast de La noia de l’aniversari.

 

L’art de la ficció: sobre llegir i escriure / James Salter

Etiqueto també en aquest llibre Eduard Márquez, autor d’un próleg que m’ha semblat fantàstic i molt revelador de com entén Eduard Márquez això de “llegir i escriure”, d’una manera molt semblant a James Salter de qui n’és un gran admirador (crec que vaig començar a llegir Salter després de saber el que ell en pensava, una mica el que em va passar amb Charles Baxter a qui vaig arribar a través de Quim Monzó). He ressenyat un parell de llibres de Márquez (a la versió antiga del blog) però els he llegit tots, i també he ressenyat a Salter (dos llibres només L’última nit i Això és tot, m’he de posar amb Anys llum i Joc i distracció), i no he ressenyat a Charles Baxter (això ho he d’arreglar, potser amb una relectura) i sí a Quim Monzó, i potser que ja pari i em centri en el llibre.

No volia posar extractes d’aquest llibre, però la temptació és massa forta. Del pròleg em quedo amb la idea de Márquez de que cada cop es llegeix menys, i això és especialment dramàtic quan parlem d’aspirants a escriptors. Si no es llegeix no es pot escriure, no sé si ho diu, però sino ho dic jo. I les frases que trec del llibre doncs sí, les suscric.

https://www.flickr.com/photos/swan-t/
Reading ©Svante Adermark, Creative Commons.

Com més anys passen, més em costa sentir-me còmode i a gust durant gaire estona quan coincideixo amb persones que no llegeixen o que no han llegit mai. Per a mi la lectura és essencial. Si no llegeixen, és com si els faltés alguna cosa, amplitud referencial, sentit de la història, un punt en comú. Els llibres són contrasenyes.

© Cesc Llaverias.

Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d’escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre’n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa.

I això lliga amb una frase de Dovlàtov que estic per tatuar-me: O vius o escrius.

https://www.flickr.com/photos/dynphoto/
Lucky moments © Fred Veenkamp, Creative Commons.

Tot el que no s’escriu desapareix, a excepció d’alguns moments que perduren, d’algunes persones, d’alguns dies. Els animals moren, la casa es ven, els fills s’han fet grans, fins i tot la parella s’ha esvaït, i tanmateix queda aquest poema.

© Cesc Llaverias.

Per aquest llibre [parla d’Això és tot] vaig emplenar dues llibretes gruixudes, llibres de referència dividits en seccions que contenien detalls dels meus dietaris que em podrien ser útils: incidències meteorològiques, llocs, converses, cares, defuncions, amor, sexe, persones. Toda [primer títol d’Això és tot]. En vaig aprofitar menys d’una quarta part.

Un llibre molt curt, però una passada de llibre i que serveix per saber com afrontava això dels llibres en James Salter, un autor que val molt i molt la pena. Crec que ell i Márquez comparteixen la mania pel treball obsessiu, i que no es pugui dir mai dels seus llibres que no estan prou treballats. El llibre es llegeix en un moment, però cala.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

Quan surt la reclusa / Fred Vargas

Una autora de la que mai he llegit res, excepte molt bones crítiques això sí, serà moment de provar a veure què.

Tenim a Adamsberg, un comissari que ha de tornar de les seves vacances abans per un cas d’assassinat que no és tan fàcil com sembla a primer cop d’ull. En la millor tradició de Sherlock Holmes el comissari resol el cas en un tres i no res, anant al seu aire i deixant desconcertats els seus col·legues fins que els explica el que està fent. Això sí, s’aguanta de fer l’homenatge complet i dir que és simplement elemental.

Durant aquesta investigació veu que un dels seus subordinats està obsessionat amb una aranya i les seves picades que de manera estranya poden esdevenir mortals. Curiosament en poc temps hi ha hagut morts per aquesta causa a França, una simple casualitat? Començaran a investigar el tema i potser, com en el cas inicial, no és tan senzill com sembla.

https://www.flickr.com/photos/arachnid_flame/
Brown Recluse Spider © Shannon Smedley, Creative Commons.

I tirant d’un petitíssim fil i seguint una intuïció (no és gaire creïble que la poli se’n refiï tant, però ho consideraré una llicència) anem reconstruint una història com més va més sòlida, i també més terrorífica de la que prefereixo no revelar coses.

https://www.flickr.com/photos/psc49/
rue de nimes © sabin paul croce, Creative Commons.

I una història que comença suau va atrapant i agafant ritme. I cada nou detall que descobreixen o cada nou camí que intenten és un nou nivell d’horror. No horror sobrenatural, no, el de debó, el protagonitzat per persones contra persones, l’horror que sí fa por. I com bona novel·la policíaca, anirem explorant en diferents direccions per treure l’entrellat del cas, arriba un moment que s’acumulen els sospitosos.

https://www.flickr.com/photos/sybarite48/
Le Louroux (Indre-et-Loire) ©Daniel Jolivet, Creative Commons.

És el primer llibre que llegeixo de Fred Vargas i no serà el darrer. M’ha agradat i la història m’ha anat atrapant. Això sí que el policia funcioni tant a base d’intuïcions o “protoidees” ho veig poc creïble, el personatge mola i la història mola, sí, però el treball policíac no es fa així. Aquest és el principal però, l’únic de fet, que abusa de les intuicions d’Adamsberg, però la novel·la va millorant a mida que es va llegint i perdonaré aquesta llicència.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fred_Vargas
Fred Vargas, foto treta de la seva entrada a la viquipèdia.

A l’ombra del crim: una trilogia / Manuel de Pedrolo

Com que aquesta ressenya es publica a tres dies de l’1 d’abril només puc començar dient: feliç centenari mestre!!!!!

I si voleu llegir altres ressenyes que he fet de Pedrolo no més cal que aneu a aquest enllaç, és l’autor més ressenyat d’aquest bloc.

Triple llibre de Pedrolo, o tres llibres recollits en un de sol i que per tant han acabat sent un tros de llibre. Aquí concretament es reuneixen Doble o res, L’inspector fa tard i Joc brut, tres clàssics del canon pedrolià en la seva vessant més negra.

Doble o res.

El primer dels llibres tracta del que ara en diem un segrest express. Tres persones agafen a un empresari en sortir de casa, a punta de pistola el duen en un amagatall on l’obliguen a firmar tres talons per 100.000 pessetes cadascú (600€ però al 1950 aquestes 100.000 pessetes eren molts diners). Dos dels segrestadors surten amb les talons a fer-los efectius i un tercer es queda a l’amagatall amb l’empresari esperant les notícies dels altres dos.

A falta de res millor a fer comencen a conversar, van guanyant confiança i l’empresari acaba fent una confessió que es remunta a la seva infantesa, els anys passats a França i la seva participació a la Gran Guerra, i Madeleine.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand soldiers in the front line on the Somme, La Signy Farm, France © Archives New Zealand, Creative Commons.

A Madeleine la va conèixer en un poble francés de rereguarda on es va estar una temporada abans no els enviessin a construir trinxeres més al nord. Una dona que va ser una obsessió, i també una manera de garantir-se un bon nivell de vida, i ell que no està massa orgullós del que va fer, tot i que en aquell moment no tenia manies. Com aconsegueix tenir rendida a Madeleine… en fi, d’aquelles coses que ara tindrien molts adjectius.

L’endemà, de bona hora, de bona hora per a mi que em llevava tard, vingué Madeleine a treure’m del llit. El nostre pla era passar el dia en un d’aquests hostals que hi ha al llarg del Sena i que semblen fets a posta per a refugi dels amants com nosaltres. Fou aquell un dia feliç, i els dies feliços, és conegut, no tenen història. Potser les últimes hores foren entelades pel pensament que l’endemà al matí ens separaríem, furtant així un dia, un dia sencer, a la nostra amor. Comprenia que per poc que hagués insistit, Madeleine no hauria objectat res al fet que em quedés. No hi ha res com la felicitat per ablanir les decisions més infrangibles, per vèncer les voluntats més obstinades. Però jo em vaig guardar bé de fer la més petita al·lusió a un possible ajornament del meu viatge. M’hi jugava el meu futur, i no era qüestió de mancar-lo per uns besos de més o de menys quan després, més tard, tindria tots els que voldria, i potser encara més dels que voldria…

https://www.flickr.com/photos/papaci/
Paris (64) © zatharis, Creative Commons.

La novel·la comença com una novel·la negra, després passa a ser una altra cosa, però també és negra, això sí no sabem que ens acaba interessant més, si la confessió de l’empresari o el que passa o no passa amb el seu segrest. Això sí, el final de la història de l’empresari porta molta reflexió, massa pel meu gust, el llibre s’alenteix molt cap al final i això no és bo, a més a més el primer és amb diferència el llibre més llarg del volum, s’allarga 400 de les 600 pàgines del llibre. Potser funcionaria millor amb una extensió més curta, per posar-hi algun però.

L’inspector fa tard.

Aquí el que tenim és un misteriós robatori dels diners per pagar els sous d’una fàbrica (antigament es feia així, és pagava en metàl·lic, normalment els dissabtes perquè es pagava per setmanes). El robatori és misteriós, i tot apunta a qui es va quedar vigilant a la fàbrica aquella nit, el protagonista.La policia el burxa, i també algú menys amistós encara que la policia li reclama els diners. Uns diners que no té ell, o potser sí?

https://www.flickr.com/photos/cooperweb/
Money © Keith Cooper, Creative Commons.

S’adonava, com no se n’havia adonat mai, de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, viscuda sempre amb la mirada atenta a les busques del rellotge, malgastada entre papers plens de xifres i esperes a la parada del tramvia. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Tot, al seu entorn, sempre havia estat desagradable, fosc, brut.

De nou, i això és constant, el crim és només un medi, aquí no tenim a delinqüents “de carrera”, tenim a gent que necessita els diners bàsicament per fugir d’una misèria a la que l’honradesa els condemna. És una crítica encoberta al sistema en la seva totalitat, als anys 50. Moltes vegades s’ha fet servir la novel·la negra per fer una crítica ferotge de la societat, hi ha grans retrats dels Estats Units de la Depressió a la novel·la negra. I com que les novel·les de lladres i serenos no es prenien en serio aquests tipus de crítiques (no gaire directes i relativament apolítiques) podien passar la censura.

Joc brut.

Una novel·la negra rotunda i rodona amb un inici espectacular:

Mítica portada de la primera edició a “La cua de palla”.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist una cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Legs © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

És un començament de novel·la simplement perfecte, i el ritme no decau.

Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m’hi. Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l’univers.

Aquí el tema és la dona fatal, i el crim necessari per assolir els diners i esquivar la misèria. Sempre el crim com a mètode per sortir de la pobresa, o almenys intentar-ho. De les tres obres que reuneix aquest volum aquesta és la més aconseguida i una de les més reeditades (a molta distància del Mecanoscrit), també és la més recent, aquesta ja de 1965 i en aquesta Pedrolo ja desplega tot el seu talent. La dona, el desig, el crim, l’engany, la venjança i el càstig.

https://www.flickr.com/photos/madalena_pestana/
paper-life – “femme fatale” © Madalena Pestana, Creative Commons.

S’estan reeditant tot de coses de Pedrolo, i aprofitant que aquest és el seu any jo vull demanar un parell de coses més: Els apòcrifs (4 volums) i Els anònims (3 volums), introbables si no és en llibreries de vell i tot i així, i potser també seria hora que es reedités Els quaderns d’en Marc, al cap i a la fi un llibre anònim no deu tenir despeses de drets d’autor (tampoc són gran cosa) i la darrera edició és del 2002; però sobretot el que cal que es reediti de manera ordenada i xula, és la sèrie Temps obert, tot i que no sé per on deuen rondar els drets dels onze llibres de la sèrie.

Els metecs / Pep Puig

Aquest autor va ser un descobriment que em va encantar i em vaig llegir tots els seus llibres, i són molt bons tot i la tendència de l’autor a repetir-se. Em pregunto si en aquest llibre també desapareixerà una adolescent de manera misteriosa i tota la gent del poble es desviurà per intentar trobar-la, per exemple.

Comencem explicant alguna cosa sobre el títol, una consulta a la página de l’IEC ens diu de metecPersona establerta en un país respecte al qual és un estranger.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El protagonista queda als matins al bar al davant de l’escola on deixa el fill amb altres pares que fan el mateix, fan un cafè o un cigaló i diuen animalades i/o es queixen de les dones i de les ex, o tot alhora. Un d’aquests pares és el Mario al que li diuen uruguaià, que li explica al protagonista, tot tornant de córrer, que fa poc ha tornat al poble després de 30 anys de no fer-ho. Tornar al poble és un dels temes recurrents de Pep Puig.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El fet que Pep Puig es repeteixi de fet és una bona noticia. No és un autor que només té una novel·la i la va reescrivint un cop i un altre, no. Però sí que té uns elements que sempre apareixen, com si fossin la seva obsessió, temes que acaben apareixent en més d’un llibre. Per tant els llibres no són 100% originals, però em sembla que cada cop escriu millor, o sigui que prefereixo no ser un tiquismiquis. I si el protagonista torna al poble com a L’home que torna doncs mira, que torni, si el poble sembla ser el mateix doncs perfecte, si recorden unes escapades amb bici fins al mar cap problema, camp de futbol com a Les llàgrimes de la senyoreta Marta? Vinga. Un amic forner? Endavant… i només porto les primeres 100 pàgines, si també desapareix una noia farà un combo amb un tema que surt a L’amor de la meva vida de moment, Les llàgrimes de la senyoreta Marta i La vida sense la Sara Amat. Repeteixo que per mi no és un problema, i si aquest és el primer llibre que llegiu de Pep Puig no us representarà cap problema, aquest autor fa llibres amb aquests elements, és el que tenim.

Mario torna al poble de Les Voltes, sense a dir a la gent que es troba qui és, ell els reconeix però ells a ell no. S’inventa que ve de part d’Òmnium perquè estan buscant pobles per fer una activitat de literatura. El paissatge no ha canviat tant com ell, i els que abans eren els seus companys i amics. Al final es va fent tard i li acaben recomanant un lloc on hostatjar-se, d’estranquis això sí. I allà hi ha Caterina Jou, un dels seus amors platònics de quan era un nen i vivia allà.

-Si no et fa res…
-Si no em fa res què?
-Fer-me alguna cosa de sopar…
Clar que no em fa res, jo també he de sopar. Et va bé una truita de verdures i una amanida? Li anava bé. Ah, suposo que ja ho has sentit. Em dic Caterina. Li va allargar la mà i el Mario no va tenir altre remei que estirar la seva i encaixar. Jo Mario, va pensar mentre li deia:
-Joan, encantat.
I tan encantat. Perquè a més es va quedar així, tot quiet, sentint com la Caterina baixava les escales fins al pis de baix, i encara va seguir quiet sentint com entrava a la cuina o on fos que hagués entrat i començava a feinejar, si és que començava a feinejar. Com si necessités el consentiment d’algú per moure’s, el Mario no es va bellugar fins que es va adonar de la pròpia immobilitat. Déu meu, la Caterina Jou, m’ha dit que va pensar. Es va asseure a la vora del llit i es va deixar caure enrere, com un ninot. Al sostre, una renglera de cabirons. La Caterina Jou, aquella nena terrible, trenta anys després. Despertem els records i després què se suposa que n’hem de fer?
 https://www.flickr.com/photos/brooke/
third bedroom © Brooke Raymond, Creative Commons.
-La infusió no la incloc com a servei, forma part del sopar -li va dir la Caterina dreta al costat de la taula-. Però si vols i et portes bé, més tard quan siguis al quarto et puc venir a fer un petó de bona nit…
Un esvalot sobtat de cavalls. Tots cap allà, espantats del mateix ensurt. Feia temps que no li passava, m’ha dit, aquella revolució de la sang. Va somriure, mig abaixant el cap, com si ella hagués fet una broma. Però sabia que no l’havia fet i el va tornar a aixecar.
https://www.flickr.com/photos/johnjoh/
Going up the stairsy © star5112, Creative Commons.
-Vine, va -li va dir.
-A on? -va preguntar ell, tot i que era evident on el volia dur.
-No cal que parlem -li va dir ella.
No dubtava, ni tan sols ho feia veure. Només demorava el moment perquè sabia que un cop li agafés la mà ja no hi hauria volta enrere. Li va acabar agafant la mà. Sense deixar-la anar la va començar a seguir en direcció a les escales, i de les escales cap al pis de dalt. Per la fermesa amb què ella l’agafava durant el trajecte va tenir la sensació que la Caterina era una mena d’institutriu que l’acompanyava al quarto dels nois que s’han portat malament. No s’havia portat malament, però va sentir que estava molt a punt de fer-ho. Caterina, li van venir ganes de dir-li mentre entraven al quarto i ella tancava la porta suaument, soc el Mario, el germà gran de la teva amiga Laura. Pobre Mario; se sentia tan desvalgut que ella devia tenir la sensació que estava davant d’un púber el dia de la seva estrena.
-Va, que aviat tot passarà.
https://www.flickr.com/photos/batega/
I wanna hold your hand © Josep Ma. Rosell, Creative Commons.
Això és el que li explica el Mario a el protagonista i narrador, el Pere, perquè escrigui aquesta història. I el Pere hi va pensant, entre converses al bar amb la resta de pares separats que poc o molt també són metecs, fins que es decideixi a anar al poble a completar el cercle, i satisfer la curiositat que li provoca la Caterina Jou. Personatge quasi mític i una de les troballes del llibre, un personatge molt més complex del que pot semblar en un primer moment. Però a Barcelona, als matins, es segueix reunint amb els altres metecs, i de vegades amb la dona i tot d’algun d’ells.
https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Café y anís ©Daniel Lobo, Creative Commons.
-Penso que feu pena, Pere. -La meva ganyota de perplexitat la va fer tornar a riure, però no es va estar de seguir, mentre m’estrenyia més fort el braç.- Penso que sou una colla de reprimits que necessiteu aquest espai per conjurar-vos contra les dones pel poc cas que us fem…
[…]
-Tu tia flipes! -li va etzibar-. Si ens conjurem no és pel poc cas que ens feu les dones, sinó perquè d’una vegada per totes ens deixeu d’enredar i anar al darrere xuclant-nos tot el que podeu…
https://www.flickr.com/photos/69214385@N04/
Uphill – Explored © Don McCullough, Creative Commons.
Dilluns vam tornar a anar a córrer amb el Mario. Gairebé per art d’encanteri, el cap de setmana amb el meu fill va quedar tan allunyat com aparentment diluït el meu desig peremptori d’anar a Les Voltes. Barcelona ja ho té, això, les grans ciutats: posposa les urgències, distreu les necessitats reals, i ens esborra la memòria del present perquè puguem ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra sense ser-ne conscients i així puguem creure que la nostra lluita diària té un sentit.
https://www.flickr.com/photos/samjordan/
Book © Sam, Creative Commons.

El llibre acaba amb el viatge de Pere al poble, “per documentar-se” però de fet és molt més, és una radiografia ràpida del que suposa viure en un poble amb les seves petites-grans coses, i també les petites-grans enemistats i tota aquesta sèrie de coses i la gran pregunta que el Pere no pot evitar fer a la Caterina Jou: Per què t’has quedat? Una pregunta sense gaire sentit, això també.  I ja que hi és aprofita per regalar-li un llibre i fardar de ser escriptor.

Tinc la sospita que la majoria d’escriptors catalans tenim algun exemplar dels nostres llibres al maleter del cotxe, m’ensumo que alguns, fins i tot, tenen més llibres al maleter que a les prestatgeries de les cases de la gent. Jo no en tenia un sinó dos, dins d’una bossa de paper, sota el seient de l’acompanyant. En vaig agafar un i vaig tornar corrents a ca la Caterina.

Anem a les conclusions ja. Molt bon llibre, i sí, Pep Puig es repeteix, què hi farem! Els seus personatges també van creixent i ara ens els trobem a tots amb família i separats. I el fet de fer un llibre dient que es farà un llibre amb un narrador que sembla l’autor… potser n’estem fent un gra massa amb això de l’autoficció, no? Però això és mania personal. Si us van agradar els seus altres llibres us agradarà aquest i és també un bon llibre per començar amb aquest autor.
https://www.flickr.com/photos/omniumcultural/
56è premi Sant Jordi de novel·la_Pep Puig_La vida sense la Sara Amat_BAIXA RES_Foto Òmnium Dani Codina © Òmnium Cultural, Creative Commons.

 

Quan la mort és la vida i la vida és la mort : per Nicolau Esnaola Segarra / David Cordero Espín

Un llibre que m’agrada des de la primera pàgina. Té una bona combinació de mala llet i odi que cal sumar a molts renecs i molt poques manies a l’hora de posar-los. En les primeres 20 pàgines he perdut el compte de putos, malparits i demés. I això és bo, què dic bo, això és de puta mare collons!

A més a més el llibre és com una mena de confessió que ens fa Nicolau Esnaola Segarra, a qui tothom diu Nico.

Un exemple de l’estil de l’autor, i de la mala llet, i de ser políticament incorrecte, i divertit:

Em ve a la memòria aquell acudit que diu que un home va al metge a recollir unes proves i el facultatiu li recomana no menjar picant, deixar el tabac, res d’alcohol i el sexe ni tan sols per Internet. Llavors el tio se’l mira amb cara de resignació i li pregunta: i amb això vostè creu que viuré més temps doctor? I l’altre li respon: no, ni de conya, però se li farà de llarg… Doncs això precisament em refereixo, per què collons hauria de desitjar arribar als noranta si a partir dels seixanta no puc fumar-me un bon cigar, beure uns cigalons després de fotre’m unes costelletes de xai amb un cabàs d’allioli i cardar com si en tingués vint amb una tia que els tingués realment.

https://www.flickr.com/photos/tomhead/
Georgia’s Spanish Easter Party © Tom Head, Creative Commons.

O el bar del Paco, aquí explica com es van conèixer, a la sala d’espera del CAP:

Ens vàrem posar a xerrar de tot i de res i ens va sobtar com tots dos coincidíem també en el motiu d’aquella inusual entrevista con el vampiro: un cap de setmana fent el víking. La conversa va anar pujant de to fins a convertir-se en una crítica ferotge a la vida en sí mateixa i en una apologia de l'”ara o mai”, així és que a la fi ens vam engrescar i vam decidir desestimar l’ajuda facultativa i marxar plegats a fer unes copes i després de putes.

https://www.flickr.com/photos/httpoldmaisonblogspotcom/
prostitute © Charles LeBlanc, Creative Commons.

Amb això us feu una idea, aquests fragments són perfectament representatius del to i l’estil.

Però, sempre hi ha d’haver un però, el llibre perd pistonada quan apareix la trama. No us l’explicaré, és un pèl estranya però està molt ben portada. El problema és que el llibre es centra en això i les animalades, les sortides de to, l’humor negre i corrossiu… tot això queda en un segon terme. Va sortint, a batzegades, de tant en tant, però costa.

https://www.flickr.com/photos/26349479@N07/
The All-Seeing Eye © adrian8_8, Creative Commons.

El llibre no perd múscul, però es fa més… no sé com dir-ne, seriós no seria la paraula… diguem que agafa un to menys canalla i ja posa velocitat de creuer. Un llibre entretingut i divertit, que per mi va una mica de més a menys i que necessitaria un cos de lletra una mica menys assassí per facilitar una lectura més còmoda.

http://www.llegeixbarcelona.net/archives/28623
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents / J. L. Badal

Un llibre que està rebent elogis per tot arreu d’una editorial que comença a cridar l’atenció, som-hi doncs!

Però primer deixeu-me explicar l’anècdota, perquè en aquest cas conec a l’autor. Era el Sant Jordi de 2016, i jo tenia un llibre a la venta a la llibreria La Temerària de Terrassa, i vaig dir que el dia Sant Jordi podia passar a signar amb l’esperança de vendre algun exemplar. Em van posar no recordo si a les cinc o a les sis de la tarda, i el J.L. Badal era “la meva parella”. Ens hi vam posar, vam xerrar una mica, ell va poder saludar alguns lectors i no portàvem allà ni deu minuts que va començar a ploure. Ens vam retirar i jo vaig ajudar als de la llibreria a traginar caixes de llibres cap dins perquè la parada al carrer no era un bon lloc. No va ser una d’aquelles pluges de primavera suaus, no, va tenir una estona de pluja forta i incòmoda. I d’això conec a l’autor.

https://www.nuvol.com/critica/les-coses-que-realment-han-vist-aquests-ulls-inexistents/
Foto de l’autor treta d‘aquest article a Núvol, no es menciona autor.

Quin tipus de llibre és aquest? Doncs no és fàcil de definir, i això és bo, a més a més és el lema de :Rata_ un llibre que quan et pregunten de què va ets incapaç de respondre.

Si aquest llibre tingués dates seria un diari, “el Quadern gris” de J.L. Badal, i en aquestes pàgines parla de tot i res: del que pensa, del que recorda, del que sent, i podria parlar de coses diametralment oposades, només cal canviar el factor temps, aquest llibre escrit ara potser seria diferent, perquè som diferents i aquests llibres són una mica una foto fixa del món de l’autor en un moment concret. Això és una apreciació absolutament subjectiva i potser no encertada, però és com ho veig. Tot això amb un estil propi i una cura per l’idioma i per la senzillesa, si ho pot dir amb una paraula no n’emprarà dues.

https://www.flickr.com/photos/supertin/
Clouds © Tim Bates, Creative Commons.

Doneu-me un punt de recolzament i mouré la Terra, diu Arquímedes, que en realitat no ho diu així (ell demana d’anar a un altre planeta, des d’on mouria la Terra). Però algú ha trobat aquesta frase i ens sembla bé.

És el punt fix que no trobem, que expliquem per convèncer-nos, com en oració. Que somiem. Planetes en dansa que busquem un punt fix des d’on moure la nostra òrbita cap al no-res.

Busquem el punt fix d’una persona, d’un pensament, d’un text, llavors el coneixem millor.

Els núvols blancs són un punt fix.

https://www.flickr.com/photos/wandering_angel/
Evening Siren © Angelo Juan Ramos, Creative Commons.

Miro al meu voltant i ho sé. Miro aquesta dona que contempla el mar i ho sé. Miro la meva mare, el meu germà, l’home del carretó que camina pel Raval de Barcelona (es diu Juan Manuel, va ser conserge del primer institut on vaig treballar; era llicenciat en ciències exactes, va sofrir un accident de bicicleta, va perdre la raó, un ull, la ròtula, la família, la casa, el centre. Ara té un nou centre, però ja se’n va), l’home que camina de dreta a esquerra davant d’un control israelià a la frontera de Gaza. Miro un determinat revolt del riu Congo, la frontera d’Hongria amb Sèrbia i Croàcia i ho sé. M’assec en el darrer graó de l’escala de la que va ser casa meva en el carrer Montcada i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/jjpeg/
Hug © JJ_peg, Creative Commons.

Cada fibra del nostre ésser ho sent així. Sentim que formem part d’aquesta matèria, i el punt àlgid de la nostra existència sembla acomplir-se quan ens apropem a la unió. Amb la natura. Amb la música. Amb l’art. L’abraçada amb l’altre. El sexe. L’orgasme. L’ebrietat, de qualsevol tipus. Determinats estats del somni i l’entreson, determinades meditacions. Sentir que cada òrbita electrònica del nostre ésser vibra en consonància i dependència amb cada òrbita electrònica que fluctua en aquest univers.

https://www.flickr.com/photos/dominart/
Tree © Dominic Wade, Creative Commons.

Qui ha tastat l’arbre de la ciència sent que ja no té possibilitat de retorn. El temps es crea en la llengua i no té, en la llengua retorn.

L’infant que ha après a parlar no pot tornar a no saber-ne. Les neus d’ahir, dins el tinter, no tornaran a ser blanques.

Estem condemnats a l’exili.

Però en l’exili descobrim de cop que existia el paradís. Aprenem a estimar-lo.

Estem condemnats al mal. El creem. El descobrim anomenant-lo, donant-li un nom. Però alhora en posseïm l’antídot: és la mateixa paraula. Per evitar-lo. Per consolar-nos. Per dreçar-nos superbament contra la inèrcia de la matèria. Contra la inèrcia del paradís, que conté la destrucció, el càstig, la condemna.

https://www.flickr.com/photos/syriafreedom/
Syrian Refugees © Freedom House, Creative Commons.

Deportacions. La Unió Europea expulsa els refugiats i els porta a Turquia. Agafar un d’aquests nens que veiem en fotografia, és a dir en dues dimensions, i explicar-li “amb bones paraules” que hi ha profunds motius darrere aquest policia.

Edgar Morin, l’esperança: “Le pire est le plus probable, mais le meilleur n’est pas impossible”. El pitjor és el més probable, però el millor no és impossible. La primera part de la proposició és la tragèdia, la segona el drama.

Que no es desenvolupi la possibilitat del drama és la tragèdia. El pare sirià amb un nen a cada mà de la imatge televisiva. El pare amb un nen a cada mà a Mogadiscio, que no surt a la televisió, és la tragèdia. Els homes que oculten la possibilitat del millor per poder ser reis de Tebes, d’Atenes, de Roma, de Nova York, són la tragèdia.

https://www.flickr.com/photos/tara_siuk/
100_1142 © ttarasiuk, Creative Commons.

He vist M., una adolescent de quinze anys odiar en silenci G., una companya de classe amb una deficiència i un retard considerables. Però G. és físicament bella. M. s’està mesos creant una identitat falsa a Facebook, la d’un ídol juvenil del pop que agrada a G. Finalment, G. es convenç que l’ídol està enamorat d’ella.

Veig el rostre de M. davant la pantalla de l’ordinador a partir de les onze de la nit, el reflex de la pantalla en les seves ulleres. Veig la foguera reflectida en la còrnia d’una altra M., el 1552. Aquesta vella M. ha creat la faula que T. practica la bruixeria i el concúbit amb el diable. Vet aquí la seva obra. Cinc-cents anys després cremarà G. a la foguera de Facebook. La fa despullar davant la pantalla, G. no s’adona del que està fent. En certa manera, i des del seu petit infern, ella no ha abandonat mai del tot el paradís.

M. penja les imatges a la xarxa, les fa arribar a bona part dels seus companys d’institut.

https://www.flickr.com/photos/ardenswayoflife/
empty pages 2 © Arden, Creative Commons.

Seure davant del paper cru. És sorra de temps donada al rellotge que amb lletres mesura la nostra vida. Bons grans que entorpiu l’escolament de lletres, paraules, frases!

Com grans de sorra al cabell d’infants que juguen a la platja.

https://www.flickr.com/photos/dollen/
Where Did You Sleep Last Night? © dollen, Creative Commons.

Inicis d’estiu, 1997. L’home jove seu al llit, falta poc perquè surti el sol. A fora plou molt. L’home no pot apartar la mirada de la cintura de la dona que dorm, nua, al seu costat. La pluja repica a la persiana.

La boca conserva el gust de l’aigua neta, lleugerament salada, que deixen els cossos quan es desitgen. L’estructura de l’aigua reprodueix l’estructura d’aquest sentiment estrany: ser una casa. Una nostàlgia satisfeta, ofegada durant el retorn. La pell, el cos, esdevenen impensables, insensibles com ho és el propi pàncrees. Una corba igual que aquesta dibuixa el llom de determinada muntanya, de determinada galàxia, de determinat període sintàctic. Els ulls llagrimegen sols un instant, el cos no es pot moure, caldria que ella es despertés per recuperar el moviment. La pluja no s’acabarà mai. La respiració seu sobre el ventre de la dona.

https://www.flickr.com/photos/26514616@N04/
Simply Wonderful (soft glow) © sole_lover, Creative Commons.

Els peus freds de la companya, com núvols de pluja sobre la muntanya. L’escalfor de sota el pit. De la seva boca. Del seu sexe. No prové del sol sinó del nucli càlid de la terra. Les vèrtebres retornen a casa i ja no existeix la nostàlgia.

Amb aquests fragments us en podeu fer a la idea. És un llibre que cal llegir amb atenció perquè en qualsevol moment et pots trobar un tros com els que us he posat, un tros que et salta a la cara. Parlant de no-res J.L. Badal parla de tot. I m’agradaria destacar la penúltima part del llibre, Comiat, una part per treure’s el barret. Un llibre que no és una novel·la, no és ficció… és un objecte literari, simplement això, com si això fos simple.

Primer llibre d’aquesta editorial :Rata_ i no serà el darrer, i els he de felicitar per l’edició, molt cuidada i resistent i atractiva, a l’alçada del contingut, espero que mantinguin el criteri.

Els fills de Llacuna Park / Maria Guasch

La protagonista d’aquest llibre, la Clara treballa fent una substitució d’una professora la presó de Can Brians, mòdul de dones. Allà es troba amb una antiga companya de classe, dels anys que tot i viure al Congrés va estudiar al l’institut del poble de Canyars perquè era el mateix on els seus pares (professors tots dos) feien classe.

El desplaçament és una constant, per anar a l’institut i ara per anar a la feina. I aquesta companya la fa retornar d’alguna manera amb l’adolescent que era quan compartia aula amb altres noies, entre elles la Sònia, que ara compleix condemna.

© Cesc Llaverias.

Una feina que és una substitució, mentre viu amb son germà i la cunyada i el fill, el seu nebot, de qui quasi en fa més de mare. La protagonista dóna la impressió de no tenir clar cap a on anar, i potser per això es centra en d’on ve. Els entorns relativament tancats, plens de jerarquies com són les presons però també els instituts o escoles, la protagonista sembla moure’s segura en aquests entorns, o almenys sembla millor situada, els retrobaments amb gent del seu passat sempre fan referència a aquesta situació: les classes, els grups d’amics, les novies…

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Barri_Congr%C3%A9s_plaza.jpg
Barri del Congrés i els Indians, foto treta d’aqui.

-Se’t veu molt per aquí, últimament.
Ella i l’Alba Torres encreuen una mirada carregada de sentit. A la pantalla del fons Beyoncé es pregunta què passaria si fos un noi.
¿Què en trauré, de ser aquí? Però sempre s’ha de ser en algun lloc, i a més ja gairebé no em fan mal, ni els braços ni les espatlles, i això almenys era alguna cosa. Al Gabriel encara li deu cremar la cara. M’envaeix la pena, càlida, que creix com una onada, “como una ola”, penso estúpidament en la cançó, i és com quan a l’institut se’m posaven els ulls vermells d’imaginar-lo, dèbil i amb l’halo de tragèdia, i el meu secret era que ningú podia sentir tanta pena per ell com jo.
-¿És veritat que la Sònia Bermúdez està a la presó?

No és un llibre talegero, tot i ser un entorn que apareix no s’hi aprofundeix excessivament més enllà que com a decorat necessari. Tampoc és un llibre sobre educació, ni profes, ni instituts ni alumnes problemàtics, tot i que hi apareixen i és inevitable fer paral·lelismes amb els reclusos.

https://www.flickr.com/photos/axeldeviaje/
Roomates © Axel Tregoning, Creative Commons.

El llibre però no m’ha acabat de resultar rodó, però això és una apreciació completament subjectiva, tot i això és un llibre perfectament recomanable, i una lectura que passa molt bé. I també em sembla destacable l’ús desacomplexat del castellà en frases (clar que una Yeni parlant en català potser sonaria estrany) o fragments com algun diàleg de The Big Bang Theory. Per cert que em sembli destacable no vol dir que hi estigui a favor, ni en contra, és un tema destacable i en quasi qualsevol text les paraules en un altre idioma estarien traduides o directament “doblades” però clar això amb el català i el castellà té una sèrie d’implicacions en les que avui prefereixo no entrar.

Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

Jo soc aquell que va matar Franco / Joan-Lluís Lluís

 Joan-Lluís Lluís és un d’aquells autors que han passat per un empat. I com que això és una cosa molt meva potser que ho expliqui. Mai (o quasi mai) descarto un autor per un sol llibre, sempre dono dues oportunitats, i el cas d’empat és quan un llibre sí m’agrada i l’altre no o no m’acaba de fer el pes. El dia de l’ós no em va acabar de fer peça però Els ulls de sorra sí, o sigui que amb aquest llibre desempataré.

I aquest llibre tracta sobre la guerra civil i el després, un tema que comença a estar massa tractat, però des d’una perspectiva d’ucronia. Què hauria passat si després d’acabada la guerra civil espanyola Franco hagués acceptat acompanyar Hitler i declarar la guerra a França i la Gran Bretanya? Aquest llibre ens posa en aquest escenari que no va existir per ben poc. De fet Espanya sí va participar a la segona guerra mundial com a aliats de Hitler enviant la División Azul a lluitar al front oriental, contra el russos, En anar acabant la guerra el franquisme se’n va mig desentendre mentre es feien els amics dels americans no fos que també es posessin a envair Espanya.

Réfugiés espagnols pendant leur transfert au camp de Barcarès (Pyrénées-Orientales), mars 1939, Robert Capa © Musée national de l’histoire et des cultures de l’immigration.

El protagonista, amb un amor desmesurat per la llengua catalana i una feina de corrector primer a una editorial i després al servei de propaganda ha de fugir en acabar la guerra. Bé, l’han de motivar a fugir perquè a ell el que li agrada és quedar-se quiet. I acaba a Argelers, fins que un bombardeig franquista destrossa el camp, i aleshores pren la decisió d’anar a matar franquistes. Franco ha ocupat el Rosselló que és ara una provincia d’Espanya amb capital a Perpinyà, a on ràpidament s’envien capellans i mestres afins a Franco per espanyolitzar aquelles gents, poc més o menys el que estava fent Hitler per l’altre extrem de França. L’hipotesi d’una invasió de França pel sud és força creible vistes les extremes facilitats que van tenir les tropes alemanyes per entrar-hi des del nord.

https://www.flickr.com/photos/ooocha/
Adolf Hitler in Paris, June 23, 1940 © Marion Doss, Creative Commons.

De nou en camí amb la recua de derrotats cap a no se sap on, acaba fugint cap a la muntanya i unint-se als maquis que es comencen a formar.

Un borni por enrolar-se en un exèrcit, ni que sigue un exèrcit clandestí, i pretendre disparar  amb èxit contra els invasors? Puc respondre sí i puc respondre no.

Sí, perquè podría ser veritat que tota llenya fes foc, fins i tot si és llenya malgirbada com jo.

No, perquè soc, per necessitat, esquerrà d’ull però, per natura, dretà de mà.

I per això ell va amb un Enfield número 2 MK1 com el de la imatge enlloc d’un fusell.

https://www.buymilsurp.com/enfield-no-2-mk1-revolver-short-barrel-rsaf-p-5085.html
Foto treta d’aquí.

I unes notes sobre França, sobre la França de la novel·la que crec que serien aplicables a la França real.

Enlloc no es veu tan bé aquesta diferència entre uns i altres catalans com en els noms dels pobles. Els francesos van desfigurar amb prou determinació una gran part d’aquests noms: Coustouges, Serralongue o Lamanère són escopinades ortogràfiques que fan venir-me basques. I ara els espanyols han imaginat una segona abominació amb San Lorenzo de Cerdans, Prados de Molló o Montherrero. Però quan, de nits, algunes mans empastifen la nova forma oficial sempre hi posen, amb pinzellades maldestres, els noms donats pels francesos. Rebutgen Corsavín però no pensen que Cortsaví els serveixi de res: tan sols els plau Corsavy. Imagino que deu ser igual arreu d’aquest estrany territori que ha anat fent dels catalans els millors amics d’aquells que els ho van prendre tot. Suposo doncs que els perpinyanesos deuen maldar perquè Perpignan venci Perpiñán sense que Perpinyà sigui res més que el testimoni indefens de la pugna entre dues formes successivament oficials i igualment usurpadores.

https://www.flickr.com/photos/23849853@N06/
Paisatge del poble la Menera, Paisaje del pueblo la Menera. © neusbordas, Creative Commons.

Aquest és un tema recorrent en aquest autor, nascut a Perpinyà però que escriu en català, un dels pocs que ho fa, juntament amb Bezsonoff.

Tindrem així uns maquis lluitant contra Franco a França, l’Exèrcti Lliure de Catalunya, que després de l’afusellament de Companys (aquest fet sí es manté) actuen per separat de les restes de les forces republicanes espanyoles. Uns maquis que van reben nous efectius dels mateixos francesos tips de l’ocupació. Tenen un mateix enemic però no pas el mateix objectiu. Mentrestant la diplomàcia intenta buscar una sortida per tota aquesta gent (o almenys ser tinguts en compte pel bàndol guanyador) mentre la guerra fa el tomb que va fer en la realitat i les forces de l’eix comencen a recular de resultes dels atacs aliats. No revelaré el final, només diré que em sembla molt realista, no puc dir gaire més.

https://www.flickr.com/photos/johnbooty/
GNEU2380 © John Booty, Creative Commons.
https://rarehistoricalphotos.com/soviet-flag-reichstag-berlin-1945/
© Yevgeny Khaldei. Foto treta d’aquesta pàgina.

Una ucronia a mitges, canvia alguns detalls però això afectarà el gran curs de la història? I una història trepidant a banda i banda dels Pirineus i amb el Canigó allà al mig, com un rei caigut. Tot això amb un protagonista que prefereix quedar-se quiet. Un llibre que es llegeix molt bé i que en el meu cas desempata Joan-Lluís Lluís en positiu.

https://www.nuvol.com/noticies/joan-lluis-lluis-guanya-el-premi-lletra-dor-2013-amb-les-croniques-del-deu-coix/
© Ariana Nalda, foto treta d’aquesta entrevista a Núvol.