Entre togues i reixes: Escrits de judici i presó / Joaquim Forn

Després de l’anterior llibre aquest podríem dir que «tocava». Joaquim Forn explicava el seu ingrés a presó fins al trasllat a Lledoners, i aquest llibre comença amb un altre trasllat, el que hauran de fer tots els presos polítics del procés a Soto del Real per poder ser traslladats cada dia a l’Audiència Nacional per seguir el judici. Per cert no seria més barat i fàcil i pràctic traslladar els jutges i fer el judici aquí?

El llibre comença amb un pròleg de Mònica Terribas i de seguida entrem en l’univers penitenciari de Joaquim Forn, i en la preparació del judici. Un judici en que el seu advocat Xavier Melero, vol fer una defensa tècnica, vist amb perspectiva podria haver fet una defensa no-tècnica, una sardana o un tres de vuit amb folre (3d8f), la sentència no hauria canviat gens ni mica, però m’estic avançant.

Al principi de tot també es parla de la vaga de fam que van fer els presos polítics per cridar l’atenció sobre el bloqueig que el Tribunal Constitucional estava fent als seus recursos. No es pot anar a la justícia europea fins esgotar aquesta via, i el TC que normalment accepta entre un 1 i un 5% del que se’ls hi presenta en el seu cas ho acceptava tot, i ho deixava en un calaix, impossibilitant recórrer a altres instàncies.  La vaga va tenir un cert efecte i la van abandonar poc abans de nadal, un nadal entre reixes on van celebrar una mena de tió (però sense apallissar el tronc, una idea que les autoritats de la presó no van considerar adient), un dels reclusos va dir això:

«Feliz Navidad y libertad para todos, especialmente para los políticos. Nosotros hemos hecho algo malo, pero ellos son inocentes.»

I després, entrar a una altra presó, amb les seves característiques pròpies de funcionament o de fred (el fred en aquella presó és legendari).

A Soto del Real —Soto del Relax, com en diuen alguns reclusos— et pots lliurar de fer les feines comunitàries. Tot i que tothom té assignat algun servei intern —jo formo part de l’equip de neteja del menjador—, aquí s’ha institucionalitzat la pràctica de pagar-li a un altre reclús perquè et faci la feina, cosa que no passa ni a Estremera ni a Lledoners.[…] a Soto del Real aquesta pràctica està tan institucionalitzada que, al mateix moment que se t’assigna una tasca, ja se’t comunica la persona que et pot substituir, sempre que tu hi estiguis d’acord. De fet, s’interpreta com un ajut que fas a les persones que no tenen cap mena d’ingrés i a les quals el centre penitenciari, per la raó que sigui, no pot destinar a cap feina remunerada.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg
https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg

Hi ha qui parla dels presos del procés com a polítics presos, no presos polítics, bé, a continuació dos exemples clars de polítics presos.

Els primers interns que se’ns van acostar a saludar-nos, molt educadament, van ser Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. Se’ns van presentar tot dient-nos el seu nom, encara que no calia: ja els coneixem, és obvi. Seguidament molts reclusos van venir a donar-se a conèixer i n’hi havia de contents de retrobar-se amb en Sànchez i en Cuixart, que van estar-se en el mòdul 10 de Soto del Real gairebé dos mesos.

La distància entre el que creuen que serà el judici, o el que hauria de ser un judici, i el que és en realitat… fa feredat.

Sempre hem entès el judici com una oportunitat per explicar-nos al món, per denunciar la vulneració dels drets fonamentals, per denunciar unes acusacions sense cap fonament, per argumentar que no hem comès cap crim. La nostra presó i l’exili, les imputacions de centenars d’alcaldes, de càrrecs públics i privats, no són més que l’expressió d’una voluntat de venjança d’aquells que no van acceptar que l’1 d’octubre la gent anés a votar i expressés el seu desig de llibertat. Avui tothom ens podrà escoltar després de molts mesos sense fer-ho. És una oportunitat per deixar-se sentir.

També hi ha bons moments a la presó. El judici és esgotador, i depriment, i cada cop els queda més clar que a més a més és inútil. Però acostumats a la situació de reclusió, cal buscar les coses bones.

He deixat per al final d’aquest recull de bons moments les tardes que no tenim judici. Bàsicament, són les tardes del cap de setmana. Així que obren les cel·les, nosaltres acostumem a ocupar els bancs que hi ha al pati i on hi toca un sol vivificador. Les cel·les són com neveres, tot i l’arribada del bon temps. La temperatura és molt més baixa que a l’exterior. El sol només hi toca a primera hora del matí.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
the light of our souls will lead the way © torbakhopper, Creative Commons.

L’estona que som al banc recuperem la temperatura corporal i passem una bona estona xerrant entre nosaltres. Parlem de tot i de no res, de qualsevol cosa: dels llibres que llegim, de les cartes que rebem, de les notícies que sentim… Riem força. És una estona distesa, bonica, agradable. Tots asseguts al banc, som ben bé la viva imatge dels jubilats que miren com avancen les obres del metro.

Aquest és un llibre molt més polític que l’anterior, de manera obligada perquè l’estan jutjant i encara que des de l’espanyolisme es vulgui despolititzar el judici… és difícil no entrar en valoracions davant de segons què.

Em treu de polleguera sentir parlar els guàrdies civils i els policies de la «cara de odio» que feia la gent l’1 d’octubre, tot comparant la situació viscuda els mesos de setembre i octubre a Catalunya amb la situació de violència que es va viure al País Basc durant els anys d’ETA. Sentir parlar de clima insurreccional, això sí que em rebel·la, tot i que miro de fer esforços per entendre’ls, per comprendre el seu punt de vista. Però no puc. Quan sento que s’empra la mentida impunement i sense cap vergonya, m’afecto molt. […] La veritat no els importa. L’única cosa que sembla que cosideren important és verificar les acusacions que figuren en els seus informes mitjançant el testimoni d’un seguit de persones, que no són ni més ni menys que els mateixos redactors dels informes. És kafkià, tot plegat.

Algunes obsessions de la fiscalia sobre el referèndum també són gairebé kafkianes, perquè es topen amb la realitat però com si res. Totes aquestes coses van deixant clar que els pronòstics més negres s’acabaran complint. És normal que cada part en un judici intenti portar la seva versió, però hi ha una part que juga a casa i amb l’àrbitre, i el que no interessa doncs entra per una orella i surt per l’altre.

Un altre testimoni que també m’ha agradat és el d’un home de Sant Esteve Sesrovires. Mentre el fiscal el burxa per saber si formava part d’algun grup organitzat, ell respon que va decidir anar a votar per convicció pròpia, que era una decisió personal. Que ningú no el va obligar a res, ni li va demanar res. Que va actuar així perquè volia votar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Referèndum_1-O,_Barcelona_-_Guinardó.jpg

M’adono que aquestes respostes desconcerten la Fiscalia. Ells encara tenen la idea que des del Govern, l’ANC i Òmnium Cultural es va forçar la voluntat de la gent, i que els més de dos milions de persones que van decidir votar són un simple ramat de xais obedients.

Constato que des que han començat les declaracions dels testimonis de les defenses, el judici ha deixat d’existir als mitjans de comunicació espanyols. Quan declaraven policies i guàrdies civils, cada dia en feien una crònica amb les frases més punyents, sovint extretes de context. Ara, però, que declaren les persones que van patir les agressions policials, és com si hi hagués hagut una apagada informativa, com si el judici hagués deixat de tenir interès.

Això dels medis no és més que la constatació d’una realitat, el partit del judici es jugava en camp contrari, i si només hagués sigut això encara. Els medis tenen una obligació, tots, i es critica molt (i de vegades amb raó) a TV3 però la resta de medis, tots els medis estatals privats i públics seria per fer-s’ho mirar, bé, si hi hagués alguna cosa semblant a l’ètica professional, que no és el cas.

Sembla gairebé impossible, però el judici s’acaba. Tinc ganes que tanquin la paradeta judicial i d’estar-me a la presó —qui m’ho hauria d’haver dit— sense trasllats ni sessions inacabables que sovint han estat un malson.

El judici no ha servit absolutament per res, ningú ha mogut les seves conviccions ni un mil·límetre, era un tràmit que calia fer. I algunes conviccions eren tan delirants que sembla que no es podrien sostenir, però sí, moltes coses que semblaven impossibles per sentit comú dons resulta que sí eren possibles.

Per a la Fiscalia, i tal com ja he sentit en altres ocasions per boca d’alguns tertulians espanyols, el 23-F i l’1-O són actes de la mateixa naturalesa! Posar urnes perquè la gent voti i entrar amb la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats per instaurar un nou govern són la mateixa cosa.

I la seva nota pràcticament final:

Ara començo una nova etapa. L’encaro amb més fortalesa, amb més serenitat i noves perspectives. No perdo la il·lusió, tan necessària, per seguir endavant. Em fixo nous reptes i nous objectius. No deixaré mai de lluitar pels meus ideals i sé que algun dia sortiré i que aquest sacrifici que he fet juntament amb els meus companys no haurà estat en va.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Independència_10_Votarem_Clavells.jpg

Com ja he comentat, aquest és un llibre molt més polític. És un altre punt de vista del judici, un punt des de dins, amb temes d’intendència i logística. Dos anys de presó i una actitud dels presos que contrastava amb la primera declaració davant del jutge quan volien evitar l’entrada a presó, ja en el moment del judici tenen una actitud de «se’ns en fot» que almenys va reconfortar una mica a la gent. És allò de: «si jo no tinc por, tu no tens poder». Un llibre interessant si us interessa el tema, i trobo que força ben escrit, és llegeix ràpid i bé, és un llibre lleuger de llegir i això és un mèrit.

Regreso a la tierra / Jim Harrison

La veritat és que Dalva em va agradar molt, prou com per intentar-ho amb un altre llibre de Jim Harrison.

Un autor que costa una mica emparentar amb algun altre, però si ho hagués de fer amb algú seria amb Cormac McCarthy, un escriptor que retrata un oest real i allunyat dels tòpics però configurat pel seu pes, i pel de la seva història, sovint cruel i terrible. De fet el pes en l’imaginari col·lectiu dels westerns i la ficció és tan bèstia que pràcticament no en sabem res d’aquella zona, ni de la seva història.

En fin, Flower me sacudió el cerebro como uno de los muchos sonajeros que colgaban de las vigas de su choza alquitranada. Para ganarse la vida limpiaba las cabañas y hacía la colada de los veraneantes, vendía pasteles de frutos del bosque, recogía hierbas que se parecían al ginseng y se ganaba un buen dinero. En invierno ponía trampas, y según mi padre lo hacía muy bien. No cobraba nada del estado, el condado o el gobierno federal, porque no quería firmar ningún papel. Su abuelo había perdido muchas tierras firmando contratos de explotación maderera con empresas de blancos. Su abuelo no sabía leer, y le hicieron firmar contratos de ventas disimuladamente; después le echaron de su tierra en Trenary. Estas cosas pasaban en aquella época por culpa de hombres perversos y su avaricia con el dinero.

A través d’un moribund anem recuperant la història de la seva família, que no deixa de ser la història dels Estats Units. Una família amb una afició per repetir noms que ho fa tot plegat una mica confús, almenys a mi és la impressió que em dóna.

Estem en la zona d’Estats Units que limita amb Canadà i amb el llac Superior, i a Canadà ser indi encara que sigui en part (fins a un 50% em sembla) mereix ser considerat Primer Ciutadà, i això està bé. Tot i que històricament el tractament de Canadà als indis americans no ha estat gaire modèlic tot i ser millor que el dels seus veïns del sud (el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee us pot il·lustrar sobre el tema).

https://www.flickr.com/photos/justinvrba/
Icebergs on Lake Superior © Justin Vrba, Creative Commons.

Tenim 4 parts, cadascuna narrada per diferents personatges Donald (la mort del qual fa d’eix de tota la resta), K, David i Cynthia. Habitants del nord, amb sang nadiua, tot un tema molt complex i que aquí es tracta més enllà de tòpics, no en profunditat (és un tema molt extens) però sí amb cert criteri, em sembla a mi. També sembla ser un tema recorrent en l’obra de Jim Harrison.

La semana pasada recibí una bonita carta de Fred desde Hawai. Contenía un fascinante párrafo sobre todas las sensaciones que puede provocar la muerte de un ser querido en los que quedan. Citaba a un filósofo japonés, cuyo nombre ahora no recuerdo: «No cambiar la realidad para ajustarla al yo». Le enseñé la carta a Clare, que se enfadó y se fue. Finalmente, reconoció que cree que su padre fallecido se ha convertido en oso. A mí me parece una locura, por mucho que sepa que se trata de una creencia chippewa. Creo que pasaba tanto tiempo en las llanuras de Yellow Dog porque buscaba a su padre en la forma de un oso. Los dos solían ir a pescar a las Yellow Dog cuando íbamos a visitar a Clarene, en Marquette. No se lo dije a Clare, pero la verdad es que me sentí aliviada cuando empezó la temporada de hibernación de los osos.

https://www.flickr.com/photos/rosiejuliet/
grizzly success and flying salmon roe © marneejill, Creative Commons.

El llibre m’ha anat convencent a mida que he anat avançant. La veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi, però això pot tenir més a veure amb la situació que estem patint ara més que no pas amb el llibre en sí. Abans he parlat de Cormac com un autor que es pot emparentar amb Harrison, però a mida que anava llegint un altre nom em sortia: Bonnie Jo Campbell. La connexió o el coneixement del medi, aquesta mena de comunió amb la natura dels indis americans m’ha recordat molt a Margo (Érase un río), que no és india però que també sent aquesta comunió amb un medi (el riu) que sap que li proveirà menjar sempre que el tracti amb cert respecte. Una connexió força evident em sembla. Entre aquest llibre i Dalva ho tinc complicat, són llibres molt diferents i qualsevol dels dos serà una entrada fantàstica al món de Jim Harrison.

La guerra / Ana María Shua

De vegades m’agradaria que em parlessin bé de llibres immensos, ho tindria més fàcil per no caure-hi, en fi, a veure aquest llibre d’Ana María Shua.

No és un llibre de contes, és un llibre de microcontes, cap passa de dues pàgines però el normal és que es resolguin en un o dos paràgrafs. És un gènere en sí, és portar el conte amb seu màxim formal, un dels exemples més coneguts seria el sensacional llibre (odiat per molts, això sí) Historias de cronopios y de famas, del genial Cortázar.

Aquí el tema central, el que lliga unes peces i unes altres és la guerra del títol, un concepte molt ampli que serveix a l’autora per fer un retrat de l’ànima humana com un trencadís.

VICTORIOSOS Y VENCIDOS

Se nos enseña a admirar a Espartaco, que se rebeló contra el poder de Roma, luchó contra las legiones romanas con su ejército de esclavos y fue destruido. Se nos enseña a admirar a los republicanos españoles y al Che Guevara, se nos incita a obtener la victoria y admirar a los vencidos.

https://pixabay.com/es/photos/che-guevara-rebelde-retrato-hombre-62918/
https://pixabay.com/es/photos/che-guevara-rebelde-retrato-hombre-62918/

A poc que hi pensem, gran part de la nostra història i mites, allò que forma el nostre passat i present ve de guerres, podem treure’n la part més diguem-ne bèl·lica, però la seva importància, per bé o per mal, és innegable.

Vuelve con tu escudo o sobre él, le dijo su madre espartana cuando partió hacia la batalla, pero la batalla fue breve y sangrienta, como todas, el ejército de Esparta fue derrotado […], no volverá con su escudo ni sobre él, no volverá, una madre puede tener muchos hijos, él tiene una sola vida, el mundo es grande, no todo es Esparta.

https://www.flickr.com/photos/lifes__too_short__to__drink__cheap__wine/
300 the movie © Σταύρος, Creative Commons.

De vegades combina l’humor amb el sentit de l’absurd, que també són molt presents en les guerres, que ben mirat són una manera de resoldre conflictes força dolenta.

NAPOLEÓN, EL MISTERIO

Salvo Rusia, salvo Inglaterra, en apenas diez años Napoleón se apoderó de casi toda Europa, por conquistas o por alianzas forzadas, vaya a saber por qué o para qué.

O aquest fragment de La finalidad dela guerra:

El enemigo ha sido derrotado, pero es muy difícil recordar por qué o para qué, ahora que la guerra ha terminado.

https://www.flickr.com/photos/marcelamcgreal/
Victory! © Marcela, Creative Commons.

Una autora d’allò més interessant, un llibre que ha estat un encert, sorprenent, entretingut i de molt bon (i ràpid) llegir.

Desde ahora te acompañaré a casa / Kjell Askildsen

Un autor nòrdic amb certa anomenada aquest Kjell Askildsen, i com que el llibre no és gaire llarg m’hi he decidit, tot i que és de relats i a priori no és el meu gènere preferit, però això és una mania meva que m’he de fer passar.

Els relats del principi estan ambientats en la joventut, són les coses que marquen l’entrada al món adult, com per exemple les noies o el sexe, tot un ritu de pas, una d’aquelles coses que mai s’obliden. Aquest és el tema del primer conte que dóna títol al llibre, que quan llegim el conte té tot un nou sentit.

—Bésame —dijo ella, y él empezó a bajarle la cremallera del pantalón marrón mientras la besaba. Tengo que hacerlo, pensaba, es lo único correcto. Seguía besándola mientras le bajaba los pantalones. Ella se retorcía debajo de él, y él dejó de besarla y la miró a los ojos.

—No te haré daño —dijo—. Si quieres, te prometo que solo miraré.

Le bajó los pantalones hasta las caderas, ella no hizo nada por impedírselo.

—Dime que me quieres —dijo ella.

—Te quiero.

Ella sonrió.

—¿Te parece bonito?

—Sí. Es más bonito que todo lo que he visto en pinturas y estatuas.

—Lo que pasa es que me daba vergüenza —dijo ella—. Era por eso.

—Sí —asintió él.

—Ya no me da vergüenza.

—A mí tampoco.

—Puedes tocarme si quieres.

https://www.flickr.com/photos/mislav-marohnic/
Tub © Mislav Marohnić, Creative Commons.

En general els contes són curts i esmolats, i recorden una mica a Carver per com treu històries de fets que aparentment no donen per fer-ho, per simples, per quotidians, per banals, clar que tot és banal si no se li aplica la mirada adient. La comparació pot semblar exagerada, la típica que es posa en faixes promocionals del llibre, però crec que s’escau força. Especialment destacables (dins que tots els contes són molt bons) em semblen La noche de Mardon i Todo como antes, d’on surt aquest fragment:

Se despertó avanzada la mañana en la pensión. Nina le acarició el pecho y el pelo y dijo que lo entendía todo.

Él sabía que ella no lo entendía todo.

Pero tal vez entendiera algo.

Los dedos de Nina lo acariciaban y lo tocaban mientras iban quitando cada vez más trozo de sábana del cuerpo de Carl. Él se acordaba de todo y quería resistirse, si no, todo sería como si nada hubiera pasado. Pero el deseo pudo con él, ella se dio cuenta y lo aprovechó, y no hubo nada que hacer.

https://www.flickr.com/photos/denisdenis/
Morning © DenisDenis, Creative Commons.

Un autor d’allò més interessant, uns contes sorprenents i un autor refugi que intueixo que no decep. Aprofito per fer notar que no està editat en català, si algú vol agafar la idea doncs que l’agafi.

Primera memoria / Ana María Matute

Abans de res: no m’he llegit el llibre amb aquesta portada que veieu a l’esquerra, però de vegades costa trobar la portada corresponent i al cap i a la fi ja us feu una idea. Fa moltíssim que no llegeixo res d’Ana María Matute, de fet és el primer cop que apareix per aquí, tinc un grandíssim records dels seus llibres (que tinc signats!) Olvidado rey Gudú i Aranmanoth.

Però aquest tipus de génere fantàstic més descarat era els dels seus darrers anys, no pas dels 50, fa impressió imaginar que hauria fet si hagués abraçat de manera desacomplexada la fantasia aleshores.

https://www.flickr.com/photos/windenric1/
SA MESQUIDA © Enric Rubio Ros, Creative Commons.

Tenim una història en una illa de les Balears, no queda clar quina, una història de un noi i una noia, cosins, a casa de l’àvia, la vella senyora de la contrada que vigila tots els voltants amb uns prismàtics de teatre. Els pares respectius estan a la guerra, lluitant en bàndols oposats a més a més. Però la guerra els resulta tan llunyana com el món fora de la illa.

Estábamos tan indefensos, tan obligados, tan —oh, sí— tan lejanos al ellos: al retrato de tío Álvaro, a los Taronjí, al recuerdo de mi padre, a Antonia, al Chino… Qué extranjera raza la de los adultos, la de los hombres y las mujeres. Qué extranjeros y absurdos, nosotros. Qué fuera del mundo y hasta del tiempo. Ya no éramos niños. De pronto ya no sabíamos lo que éramos. Y así, sin saber por qué, de bruces en el suelo, no nos atrevíamos a acercarnos el uno al otro. Él ponía su mano encima de la mía y sólo nuestras cabezas tocaban. A veces notaba sus rizos en la frente, o la punta fría de su nariz. Y él decía, entre bocanadas de humo: «¿Cuándo acabará todo esto…!» Bien cierto es que no estábamos muy seguros a qué se refería: si a la guerra, la isla, o a nuestra edad.

https://www.flickr.com/photos/datlee30/
DSCF0097 © Lý Tuấn Đạt, Creative Commons.

La petita societat al voltant de la seva àvia, el mossén, l’administrador, i els treballadors i jornalers… i els grups de nanos dividits en funció també d’això: de la classe, de qui són els seus pares, d’una manera potser no tan visceral però igual de real. Una separació que les habituals treves no fan més que anar assentant.

I algú amb qui no s’hauria de relacionar i que, òbviament, és de qui s’acaba encaterinant.

Se levantó. Como nunca estuvimos tan cerca una del otro, vi que era más algo que yo. Pensé: «Ojalá éste me creyera mayor que él: lo menos de dieciocho años. Ojalá».

—Ven conmigo, tonto.

Y sabía —en aquel momento lo supe por primera vez— que él iría a donde yo le pidiese.

Eché a andar muy segura de mí. Y aunque no le oía, sabía que venía detrás, que vendría siempre. (Y cuánto me dolió después. O, al menos, cuánto me dolió en algún tiempo, que ahora ya parece perdido.)

https://www.flickr.com/photos/hedera_baltica/
Following mommy © hedera.baltica, Creative Commons.

L’estada dels dos cosins a l’illa s’allarga, com la guerra, remota però decisiva, i decideixen tornar-los a enviar a escola passat reis. Tancaran una etapa de les seves vides, una infantesa que ja comencen a deixar enrere veient les contradiccions i les hipocresies i el sentit del món adult. Un món estranger i cruel (i encara més en aquell moment) en el que han d’entrar vulguin o no, i a empentes i de cop si cal, no és moment per delicadeses.

El llibre no és de lectura fàcil, una escriptura densa i plena de detalls. Amb el anys Ana María Matute va anar cap a una escriptura més depurada, més essencial. Tot i així el llibre és interessant, tot i que és una lectura exigent.

Sis nits d’agost / Jordi Lara

Sembla que va camí de ser un dels llibres de l’any passat i al final m’ha picat la curiositat per aquest llibre de Jordi Lara sobre Lluís Maria Xirinacs.

Aquest llibre se centra sobretot en la mort de Xirinacs, en com va triar un lloc a la muntanya i s’hi va quedar amb la idea de morir. No, va anar a un lloc a morir, més com una cosa conscient i volguda que com una fatalitat inevitable. Un suicidi força estrany si voleu, però se’n va sortir. Però per parlar d’aquest final és imprescindible repassar altres moments de la seva vida i dels seus raonaments. De manera breu i ràpida, aquest és un llibre curt, una aproximació, si voleu una biografia més canònica n’hi ha una que es cita al text d’unes 800 pàgines, aquesta.

Una vegada, per fer-li la guitza, algú li va dir a en Xiri que potser Jesús no havia existit mai. ¿I saps què li va respondre, ell? «Millor, així li vam estalviar tant de sofriment a un home. I el missatge és el mateix.»

El seu compromís i les seves idees no encaixaven ni amb les de l’esglèsia ni amb la gent. Suposo que xocar amb la jerarquia ja ho trobava normal, però que el seu missatge no arribés a la gent, o arribés però ningú el seguís, deuria ser força més dur.

https://www.flickr.com/photos/136304108@N06/
Freeway at sunset © Marcel Sala, Creative Commons.

Els quatre anys com a vicari rural de Balsareny el van desenganyar: el poble que volia despertar no volia ser despertat, li semblava una massa apàtica que no anhelava la llibertat sinó el confort.[…] «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quen siguem forts», va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis

Va aconseguir tota una fita: ser un personatge incòmode pràcticament per a tothom, durant i franquisme i també després. Una posició que amb els anys no sembla tant desencaminada com potser es volia creure en aquells moments. Si es va mantenir fidel a alguna cosa va ser a sí mateix i als seus ideals, al marge de les circumstàncies.

El dictador va morir poc després, mentre Xirinacs ja era tancat a Montserrat amb els anomenats «captaires de la pau» —»Pare, tu faràs justícia i tu saps què i a qui cal perdonar», va escriure pensant en Franco—, però aquella nova acció va tenir un final amarg: per una banda, el rei Joan Carles no va decretar l’amnistia que reclamaven; per l’altra, les desavinences de Xirinacs amb els monjos, que no els volien acollir dins les parets de l’abadia, i els primers moviments dels partits polítics al marge de l’Assemblea de Catalunya van anar situant Xirinacs en un lloc incòmode i massa irreductible per als qui, denunciava ell, ja es fregaven les mans pensant en el pastís autonomista d’un nou escenari polític.

https://www.flickr.com/photos/jazonz/
Montserrat © Jarek Zok, Creative Commons.

I l’escenari final: la muntanya, on va ser trobat per un boletaire de la zona. Gran part del llibre és això, preguntar a la gent dels voltants, per si el van veure els darrers dies, o com el van trobar, o… i és una cosa que costa. Primer perquè la gent de muntanya té un tarannà una mica més tancat, costa d’arribar-hi. I també perquè a tota aquella gent els agrada força la tranquil·litat en què viuen, i no volen que allò es converteixi en una mena d’atracció.

—Noi, no ho sé pas, però ja et dic jo que si se sap morir ara el troben el mateix dia. Els de les motos, els excursionistes, aquests que surten a córrer. Fa deu anys encara no hi havia aquesta afició de córrer pels comellars com una daina. Ara la muntanya torna a estar plena, però de gent que hi ve a jugar.

Vaig pensar en l’home de ciutat que puja a la muntanya que ha colgat d’encarnacions simbòliques i es troba una natura despietada i voluble per desballestar-li la paradeta mística. De manera que Xirinacs havia vingut a morir-se en un antic camps de patates, en un indret més deshabitat que verge, encara amb l’eco centenari dels crits de la mainada que s’hi atipava enfilada als arbres fruiters. I se li havien avançat per morir-hi un maquis i un guàrdia civil.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pla_de_can_Pegot,_a_Ogassa._Monument_a_en_Xirinacs_-_panoramio.jpg
Pla de can Pegot, a Ogassa. Monument a en Xirinacs.

Un llibre breu i que es llegeix bé, i que potser passa massa de puntetes per tot el pensament de Xirinacs, tan la vessant política, com la humanista o social o teològica. Abarcar tot el pensament de Xirinacs és una tasca que espanta. I a com va anar encaminant tot això al llarg de la seva vida, quan els seus anys de polític ja quedaven cada cop més enrere.

I després aquest acte de sobirania últim. Decidir morir-se, sense més, i fer-ho sol i sense que ningú el destorbés. Li va sortir bé a mitges perquè quan el van trobar doncs van haver de destorbar el seu descans i portar-lo a fer-li una autòpsia i totes aquestes coses que fem amb els morts. No li deuria fer gràcia però suposo que ja imaginava que passaria i que no s’hi podria fer més, almenys ja no hi seria.

Un autor al que us podeu acostar amb els seus llibres, per anar-hi directes, aquí en teniu uns quants.

Viaje al fondo de la habitación / Tibor Fischer

Som-hi amb aquest autor que he sentit qualificar de gamberro en aquest article i he pensat que pot estar bé fer-hi una ullada.

Llibre estrany, una protagonista rica que ho ha aconseguit quasi sense voler i que viu en un Londres una mica fantasmal, massa car pels turistes però ple de ricatxos de mig món. Recull la correspondència de l’edifici on viu i veu arribar les cartes de cobrament de morosos a nom de veïns que fa anys que ja no viuen allà. Quan vol viatjar paga el que calgui i no es mou de Londres, busca gent i van a restaurants locals, sintonitza la seva parabòlica per veure la televisió del lloc en qüestió. Una mica estrambòtic tot plegat, almenys aquest és el principi de la novel·la, i després arribem a la part ambientada a Barcelona.

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
81cf4a0a549c93d35fb1cfda83b4088a © Ur Cameras, domini públic.

Era abans, com una mena de flashback i la protagonista, Oceane, acaba treballant en un local que sembla estar inspirat en un de ben real.

Policía. Troglodita. Maestra. Colegiala. Doncella francesa. Enfermera. Novia azorada. Bailarina de la danza del vientre. Soldado. Geisha. Sargenta de nave espacial. El vestuario formaba parte esencial del espectáculo, ya que una vez eliminbas los trajes y la pobre coreografía quedaba lo que Jorge llamaba «el polvo». Yo hice de doncella francesa y de enfermera, pues ésos eran los trajes que me cabían. Mis compañeras estaban contentas con la temática, salvo Marina, que intentaba introducir a mujeres históricas y legendarias supuestamente célebres de las que las demás nunca habíamos oido hablar: filósofas que murieron lapidadas, reinas cuya influencia en el cultivo de la patata no fue reconocida, estrategas violadas, químicas fanáticas…

—No —decía Jorge—. El público sabe que lo quiere.

https://www.flickr.com/photos/robinelaine/
Bagdad Porno-Show © Robin Taylor, Creative Commons.

Una vida en que sembla una estrella, reclosa en un local on tenen tot el necessari (inclosa una piscina al terrat, i drogues i les conseqüències esperables). Tot i això sempre té els moments per deixar anar reflexions sobre temes, temes una mica aleatoris però ho compensa perquè ho fa francament divertit.

A los hombres con furgoneta es mejor darles calabazas desde el principio; o bien manifiestan un interés fuera de lo común por las herramientas eléctricas, o son asesinos en serie. En qualquier caso, no les hables de acompañarte al ballet.

No penséis que soy una esnob. Os aconsejo encarecidamente que rechacéis a cualquier chófer vestido de librea que llame a vuestra puerta en mitad de la noche anunciando que un famoso os aguarda fuera en su limusina gigante. Sólo conseguiréis que os atiborren de heroína y que exijan de vuestro trasero la ejecución de tareas que van más allá del deber. Hay que evitar las limusinas gigantes, porque una persona capaz de alquilar una sala de fiestas, a diferencia de quien las frecuenta buscando compañía, no se interesará por vosotras, y es muy probable que no desee acompañaros al ballet.

Els personatges que coneix a Barcelona son una colecció absolutament esbojarrada d’exemplars humans, potser massa i tot però no estic del tot segur. Si és una cosa dolenta, les persones sempre poden empitjorar.

Lo inquietante de Sergio era su incapacidad para distinguir entre una pregunta como «¿Tomamos una cerveza?» y «¿Secuestramos a alguien y lo atamosny amordazamos hasta que se asfixie lentamente mientras tomamos una cerveza?». Cuando discutimos la posibilidad de deshacernos de Rutger, el macarrónico italiano de Janos patinó, y Sergio malinterpretando nuestras intenciones, sugirió por gestos tan campante que lo metiéramos de cabeza en la piscina hasta que se ahogara. Janos se echó a reír, pero todos nos horrorizamos al comprender que su amigo no bromeaba. No nos atrevimos a mirarle a la cara. Esto sucedió al poco de que Hamish pereciera en la piscina.

https://www.flickr.com/photos/alyssablack/
rooftops. © alyssa BLACK., Creative Commons.

I quan «acaba» amb l’experiència barcelonina anem a una part que només pel títol ja ens situa en un marc temporal concret  «Yugoslavia». On ens explica com Audley va cap allà en plena guerra per allistar-se i aconsegueix estar en un grup d’estrangers a qui tenen entretinguts vigilant un punt amb cap valor estratègic bàsicament perquè no facin nosa.

En aquest punt la novel·la comença a naufragar i tot i que té fragments bons i divertits començo a intuir que l’autor no sap com acabar-la, sembla que no li importi i aquesta sensació s’encomana sempre al lector.

No obstante, la concupiscencia acaba por confirmarse como la única actividad que merece la pena. Los amigos quizá te abandonen, pueden robarte el dinero, las casas se desmoronan, pero el goce perdura mientras se tiene memoria. El mete-saca es el único pasatiempo de calidad. Un espacio de tiempo que puede catalogarse como bien empleado. Uno lamenta lo que viene antes y después, pero puedo afirmar con absoluta franqueza que el acto en sí, incluso cuando no hace justicia a los prolegómenos, suele ser satisfactorio. Es una lástima que no se pueda practicar a todas horas, por muy atlético que uno sea; ahí es cuando empiezan los desengaños y las peleas. Gozar nunca causa problemas, sino las emociones y la logística.

https://www.flickr.com/photos/desdetasmania/
Fucking © Ramón Peco, Creative Commons.

Novel·la entretinguda i que es llegeix bé, però amb aquesta mena de desinflada final, de no saber cap a on va o potser en cap moment s’ha sabut. És prou interessant i potser m’agafaré alguna altra cosa d’aquest autor, però no em deixa massa amb bones sensacions, m’esperava una cosa més rodona.

Els anys / Annie Ernaux

Després de molt escoltar que Annie Ernaux és una escriptora que cal llegir al final m’hi he decidit. Això vol dir que he buscat un llibre, l’he demanat i l’he posat en una lleixa de pendents que va camí de convertir-se en motiu de divorci, però això és un altre tema.

I les primeres pàgines em porten una sensació: sembla que sí que aquesta autora val la pena. Ens trobem amb una mena d’autobiografia, el que vindria a ser la seva vida construïda a partir de records fragmentaris i no sempre connectats entre sí. I la segona guerra mundial terriblement present en el record, mes en el col·lectiu que en el seu, al cap i a la fi va nèixer el 1940.

l’arribada dels alemanys —cadascú situava exactament on, en quina ciutat—, els anglesos sempre correctes, els americans sense manies, els col·laboracionistes, el veí ficat en la Resistència, la noia X rapada a l’Alliberament

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

Uns records que a mi em porten al llibre El dolor de Marguerite Duras, que també parla i sobretot desmitifica el final de la guerra a França.

Després de la guerra, a la taula interminable dels dinars de festa, enmig de les rialles i les exclamacions, aviat ens arribarà el torn, aprofitem el que ens queda de vida!, la memòria dels altres ens situava en el món.

Són uns anys difícils, a casa nostra en una postguerra que no s’acabava mai i a la resta del món en una postguerra més nova però amb les mateixes limitacions.

A totes les famílies hi havia nens morts. Per culpa d’afeccions sobtades i sense remei, diarrea, convulsions, diftèria. El rastre del seu breu pas per la terra era una tomba en forma de llitet amb els barrots de ferro i la inscripció «un àngel al cel», fotos que s’ensenyaven eixugant-se una llàgrima furtiva, converses a mitja veu, gairebé serenes, que espantaven els nens vius, que se sentien en pròrroga. No s’haurien salvat fins als dotze o quinze anys, després d’haver travessat la tos ferina, la rubèola i la varicel·la, les galteres i les otitis, la bronquitis de tos a l’hivern, escapat a la tuberculosi i la meningitis, i aleshores dirien que «s’havien enfortit».

I l’educació, que a la liberal i moderna França encara aleshores era segregada, l’autora òbviament retrata el que era l’educació femenina.

S’interpel·laven cridant-se ei tu comtediguis!, escoltaven i repetien xiuxiuejant, la mà a la boca, històries poc amables, reien per sota el nas de la història de Maria Goretti, que havia preferit morir abans que fer amb un noi allò que totes es delien per fer, s’espantaven de la seva viciositat, insospitada pels adults. Somiaven tenir pits i pèls, una compresa amb sang a les calces.

https://www.flickr.com/photos/rallion/
bumpers © Slow Brook, Creative Commons.

Un món amb un pes encara molt gran de la religió i de la moral que se’n desprenia, una moral que es disfressava com a ciència però que no ho era.

En aquestes condicions, els anys de masturbació abans de tenir el permís per fer l’amor dins del matrimoni eren interminables. Calia viure amb el desig d’aquest plaer que crèiem reservat als adults i que reclamava satisfacció a qualsevol preu malgrat totes les temptatives de distracció, les pregàries, covant un secret que ens arrenglerava al costat dels perversos, els histèrics i les putes.

Al Larousse hi havia escrit:

onanisme: conjunt de mitjans adoptats per provocar artificialment el plaer sexual. L’onanisme provoca sovint accidents molt greus; per aquest motiu, cal vigilar els infants quan s’apropin a la pubertat. Els bromurs, les hidroteràpies, la gimnàstica, l’exercici, la cura d’altitud, les medicacions marcials i arsèniques, etc., es poden utilitzar de forma alternativa i complementària.

Al llit o als lavabos, ens masturbàvem davant la mirada de la societat sencera.

Es va configurant la persona i l’escriptora, i com sempre el primer que ve és la comprensió del món.

Sens dubte, la informació que rep sobre els esdeveniments del món es transforma en sensacions, sentiments i imatges sense cap rastre de les ideologies que inicialment els han provocat. Així, el que veu és:

Europa dividida en dos per un mur d’acer. A l’oest, sol i colors. A l’est, l’ombra, el fred, la neu i els tancs soviètics que un dia travessaran la frontera francesa, s’instal·laran a París, com a Budapest. L’obsessionen els noms d’Imre Nagy i de Kadar i en repeteix les síl·labes per intermitència

Algèria com una terra encesa de sol i de sang, plena d’emboscades al voltant de les quals voletegen homenets amb gel·labes vaporoses, imatge extreta del llibre d’història de tercer, que explicava la conquesta d’Algèria el 1830 il·lustrada per un quadre, La Prise de la smala d’Abd el-Kader […]

No hi ha res de tot això en el diari íntim que ha començat a escriure, on descriu el seu tedi, la seva espera de l’amor amb un vocabulari novel·lesc i grandiloqüent.

No deixen de ser curioses les observacions sobre el conservadurisme de la societat, potser hem idealitzat massa a França o potser el contrast en segons quines époques era molt acusat, però el text següent pràcticament s’hauria pogut escriure pensant en casa nostra.

La vergonya no deixava de perseguir les noies. La seva forma de vestir-se i maquillar-se, sempre acotada amb els massa: curt, llarg, escotat, estret, vistós, etc. L’altura dels talons, les amistats, les sortides i entrades a casa, el fons de les calces cada mes, tot al seu voltant era objecte de la vigilància generalitzada de la societat. A les que es veien obligades a deixar el nucli familiar, la societat els oferia la Maison de la Jeune Fille, la ciutat universitària separada de la dels nois, per protegir-les dels homes i el seu vici. Ni la intel·ligència, ni els estudis, ni la bellesa, res no comptava tant com la reputació sexual d’una noia, és a dir, el seu valor en el mercat del matrimoni, del qual les mares, seguint l’exemple de les seves, s’erigien com a guardianes: «si te’n vas al llit abans d’estar casada, no et voldrà ningú», i se sobreentenia: «excepte un altre saldo del costat masculí, un tarat o un malalt, o, encara pitjor, un divorciat». La mare soltera no valia res, no podia esperar res, només l’abnegació d’un home que acceptés recollir-la amb el producte de la seva falta.

Fins al casament, les històries d’amor es desenvolupamven sota la mirada i el judici dels altres.

https://www.flickr.com/photos/iisg/
08-23-1960_17440 Alice en Ellen Kessler © IISG, Creative Commons.

Els somnis es van succeint amb els anys.

Dos objectius futurs coexisteixen: 1) convertir-se en una noia prima i rossa, 2) ser lliure, autònoma i útil al món. S’imagina convertint-se en una Mylène Demongeot i una Simone de Beauvoir.

Però arriba la vida, amb els seus propis plans que no solen tenir res a veure amb els seus. És força general això que la vida et fa anar per on vol, o per on cal, sense preguntar.

Ja no somia desperta com abans, ni s’imagina a la platja el proper estiu o com a escriptora publicant el seu primer llibre. El futur s’anuncia en termes materials precisos, l’obtenció d’un millor lloc de treball, promocions i adquisicions, l’entrada de l’infant a l’escola, això no són somnis, són previsions. Sovint li venen al cap imatges de quan estava sola, es veu pels carrers de la ciutat per on ha caminat, a les diferents habitacions que ha ocupat —a Rouen en una residència per a noies, a Finchley de cangur, a Roma de vacances en una pensió al carrer Servio Tullio. Li sembla que són els seus «jos» que continuen existint allà. El passat i el futur, en definitiva, s’han invertit, és el passat, no el futur, que és ara objecte de desig: trobar-se de nou a l’habitació de Roma, a l’estiu del 1963.

I alguns apunts del maig del 68, viscut des de provincies, això sí.

Nosaltres, que no havíem lluitat mai per les condicions de treball, que no volíem en el fons les coses que compràvem, ens reconeixíem en aquells estudiants no gaire més joves que nosaltres que llançaven llambordes a la policia antiavalots. Llançaven al poder, en lloc nostre, els anys de censura i repressió, el placatge violent de les manifestacions contra la guerra a Algèria, els atacs racistes, la prohibició de La Religieuse i els Citroën DS negres sense matrícula de la policia. Ens venjaven de tota la contenció de la nostra adolescència, del silenci respectuós a les aules, de la vergonya de rebre els nois d’amagat a les habitacions de la residència. És en un mateix, en els desitjos limitats, en les renúncies de la submissió, on residia la nostra adhesió a les nits enceses de París. Ens sabia greu no haver conegut tot això abans, però sentíem que teníem la sort que ens passés a l’inici de les nostres carreres.

De cop, el 1936 de les històries familiars es feia realitat.

I les conseqüències que tot allò va tenir.

Ara tot el que fins aleshores es considerava normal, era objecte de revisió. La família, l’educació, la presó, el treball, les vacances, la bogeria, la publicitat, tota la realitat se sotmetia a examen, també la paraula d’aquell que criticava, que havia de sondejar el rerefons dels seus orígens, des d’on parles tu? La societat havia deixat de funcionar ingènuament. Comprar un cotxe, qualificar uns deures, parir, tot generava sentit.

Res del planeta no ens havia de resultar aliè, els oceans, el crim de Bruay-en-Artois, formàvem part activa en totes les lluites, el Xile d’Allende i Cuba, el Vietnam, Txecoslovàquia. Avaluàvem els sistemes, buscàvem models. Fèiem una lectura política generalitzada del món. La paraula principal era «alliberació».

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
2d8b558696bef2c2c654277d341d626b © Ur Cameras, domini públic.

L’evolució de la societat francesa (i de fet quasi tota l’europea) des del final de la segona guerra mundial, al llarg de la guerra freda, i quan aquesta va començar a anar-se acabant, encarant els anys 70 i els 80 amb tots els canvis que això va comportar.

La publicitat mostrava com calia viure i comportar-se, moblar-se la casa, era la instructora cultural de la societat. I els nens reclamaven aigua Évian aromatitzada, «és mes fortificant», galetes Cadbury, Kiri, un tocadiscos portàtil per escoltar la cançó dels Aristogats i La Bonne du curé, un cotxe teledirigit i una nina Barbie. Els pares tenien l’esperança que, amb tot el que els arribaven a donar, més endavant no fumarien porros. I nosatres, que no érem crèduls, que examinàvem seriosament els perills de la pubilicitat amb els alumnes i proposàvem com a tema de debat «la posessió de coses condueix a la felicitat?», compràvem a la FNAC una cadena d’alta fidelitat, un radiocasset Grundig, una càmera supervuit Bell i Howell, amb la impressió d’utilitzar la modernitat amb fins intel·ligents. Per a nosaltres i a través de nosaltres, el consum es purificava.

Els ideals de maig es convertien en objecte i diversió.

https://www.flickr.com/photos/84369496@N00/
1970’s Butter Up Tanning Lotion © twitchery, Creative Commons.

I a poc a poc, les successives mudances acostant-se a París. En un país tan absurdament centralista com ara França la diferència entre viure a París o viure a fora és abismal. No són pocs els francesos (i molts europeus també) que consideren que França és: París, i la resta.

Viure a la regió parisenca era:

veure’s catapultat a un territori sense geografia, enterbolit per l’entramat de camins que només recorríem amb cotxe

no poder alliberar-nos de l’espectacle de la mercaderia conqueridora, agrupada en terrenys erms o estesa al llarg de les carreteres en un cordó heteròclit de magatzems que anunciaven, en els seus cartells, la desmesura, Tot Saló, Mundial Moqueta, Cuir Center, i de cop conferien una estranya realitat a les publicitats de les ràdios comercials, Saint-Maclou, és clar!

Era impossible trobar un ordre harmònic en el que vèiem.

Amb això aproximadament em planto a la meitat del llibre i potser que pari de posar fragments, o potser no, va un més que fa referència sobretot al que vindria a ser el llibre mateix que estic llegint. Un llibre i una dificultat que solventa de diferents maneres, en molts punts agafa com a punt de partida una foto, aquelles fotos familiars d’unes vacances o de quan era una nena petita o… el que fos, ens descriu la fotografia i com que aquesta foto correspon a un moment i a una data dons a partir d’aquí va fent.

Perquè en la soledat retrobada descobreix pensaments i sensacions que la vida en parella obnubila, ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria senti el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història, una «novel·la total» que s’acabaria amb la despossessió dels éssers i les coses, familiars, marit, fills que se’n van de casa, mobles venuts. Té por de perdre’s en la multiplicitat dels objectes de la realitat que vol copsar. I com podria organitzar aquesta memòria acumulada d’esdeveniments, de successos, de milers de dies que la condueixen fins avui?

Crec que us feu una idea sobrada del que us podeu trobar en el llibre, una idea mínima, pràcticament tot el llibre té aquest magnífic nivell. Podrem estar d’acord o no en les seves observacions, però hi ha lucidesa, molta, i capacitat de fer-nos arribar el seu missatge, també molta. No és un llibre que es pugui llegir de pressa, és dens, i té una música a la que costa agafar el truc, i de vegades sembla que podría córrer més, o recrear-se més en certes coses.

La vida privada de Annie Ernaux

No és un llibre de safareig, és un retrat d’un món en canvi continu. Em recorda, a molta distància i amb les obvies diferències a El món d’ahir d’Stefan Zweig, un llibre magnífic on amb prou feines descobrirem coses de la vida de l’autor, com aquí, una paradoxal tranctant-se d’una biografia o una mena de memòries, però no per això menys seductor.

Bé, el que he llegit em confirma els rumors de que aquesta autora val la pena, o sigui que aniré mirant que més en trobo.

Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: «Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.» Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como «una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.» Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: «Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.»

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su «deseo de quemar el mundo», y también «un príncipe dulcísimo», según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: «El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.» Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

Proyectos de pasado / Ana Blandiana

Llegeixo un article, parlen d’un llibre i el deixen bé i normalment miro al catàleg de biblioteques si hi és (normalment sí) i me’l demano, i vaig renovant el préstec fins que trobo el moment de posar-m’hi, de vegades trigo massa i tot, en fi. Sota el pseudònim d’Ana Blandiana s’hi amaga Otilia Valeria Coman, una escriptora romanesa de la que ni he sentit a parlar ni he llegit mai res. Una constant, i això em passa per llegir articles de gent que parla de llibres i per anar cada dia a una biblioteca, que vulguis que no també ajuda força.

Tenim contes, i més aviat llargs, narrats amb un estil interessant i que en alguns punts em recorda a Dovlàtov per tot allò d’absurd que pot tenir el règim comunista on vivia.

Aquest fragment de l’inici de Reportaje potser serveix per fer-se una idea del que dic, el que seria una mena de sorpresa amb naturalitat.

Me encontraba en una gran ciudad, tal vez en el mismo París, y estaba mirando por la ventana. No sé por qué he dicho «tal vez en el mismo París», ya que no recuerdo los detalles que me hicieron suponer que se trataba de París y no de otra metrópoli. De todas formas, era una ciudad muy grande, porque desde donde yo estaba, mirando en derredor hasta muy lejos, hasta donde la tierra se difumina, se vuelve gris y casi imperceptiblemente da paso al cielo, no se veían más que tejados. Tejados y chimeneas. Debía de hallarme en algún lugar elevado, en un piso muy alto, puesto que la ciudad mostraba a mis pies una superficie extensa de tejados y chimeneas. Estaba mirando casualmente por la ventana, fascinada por aquel Tibet inmenso de tejados con aleros, hojalata, chimeneas, veletas y tejas que se desplegaban bajo mi mirada, cuando repentinamente me di cuenta de que por una chimenea salía lenta, pero continuamente, agua.

https://www.flickr.com/photos/sunfox/
Toîts de Paris © Sunny Ripert, Creative Commons.

O el conte Proyectos de pasado sobre la deportació al mig del no-res, una cosa molt de règims comunistes, comença amb una boda i llegim això:

La historia comenzó con una boda. Más exactamente, con el viaje de varios invitados —uno de los primeros domingos de octubre de 195…— a la fiesta que se celebraba en el pueblo de la novia, a unas decenas de kilómetros de nuestra ciudad. Lo que es acabar, acabó once años más tarde, con el regreso a casa de los invitados o, mejor dicho, de aquellos invitados que sobrevivieron, y el tiempo inscrito en este absurdo paréntesis representa no solamente la duración del acontecimiento, sino también su propio significado.

A mi se m’ha glaçat alguna cosa en llegir això.

El llibre en general no m’ha semblat a l’alçada de les expectatives, però no em refio gaire perquè la situació de confinament actual tampoc és la millor. He agafat el llibre una mica a contrapeu i això és únicament responsabilitat meva. Això sí trobo molt, però molt, destacables el conte que dóna títol al recull, també el darrer La iglesia fantasma i el de La gimnasia nocturna. Una narradora interessant, això sí, i sorprenent també, però no m’ha acabat de fer el pes, què hi farem!