Les millors vacances de la meva vida / Neus Canyelles

Primer llibre que llegeixo de Neus Canyelles, a veure què tal.

El llibre enganxa. Un estil en apariència senzill per explicar una història que no és fàcil, ni agradable. Ras i curt: la protagonista està ingressada en un psiquiàtric després d’un intent (evidentment fallit) de suicidi.  A poc a poc anem repassant amb ella el perquè, i el més xocant és que no hi ha un gran perquè, sembla ser el final lògic a una llarga caiguda, una caiguda molt suau, molt llarga, quasi ni és una caiguda. La protagonista té família, feina i una vida estructurada, no és la típica bala perduda que intenta el còctel de barbitúrics com a sortida desesperada.

https://www.flickr.com/photos/majcher/
IMG_1497 © Marc Majcher, Creative Commons.

Els meus pares em varen venir a veure. Em varen semblar molt vellets, molt espantats, com si entressin en un corredor de la mort d’on jo nopodia sortir sense permís, però no com si els fes vergonya tenir una filla allà dins. Tal vegada si els hagués passat allò molt abans sí que haurien passat vergony, però ara ja no. Els vuitante anys calmen els esperits. La meva mare que no hi sent; el meu pare que només plora. Els veia com dues personetes molt petites que no podien fer res per mi, tot i que eren les més estimades. La meva mare em preguntà si estava bé en aquell lloc, si em tractaven bé. Les mares duen sempre una llar al cor. Li vaig contestar que sí. Que no es preocupés. El meu pare no deia res. No em renyaren. Jo veia que no podien suportar aquell dolor, i se’m feien petits. Ja no eren aquelles persones que ho solucionaven tot, i a les faldes de les quals la vida era encantadora.

https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

La vida allà dins es converteix en un concurs amb regles confuses i canviants entre l’equip Verd (els interns) i els Blancs (els metges), com un concurs de la tele on el premi és sortir d’allà. No és completament desencaminat veure-ho així. A més a més en un interludi parla de la seva escriptura, que en part per no escriure és pel que està allà tancada.

No entenc els escriptors que escriuen com si fessin una obra de misericòrdia. Quan els pregunten si pensen escriure un altre llibre d’èxit —se suposa que ja n’han fet un—, contesten: “Ja m’agradaria tenir una fórmula perquè me’n sortís un altre d’igual”. No saps si parlen de llibres o de camaiots. Però és per solidaritat. El lector els necessita. Estan disposts a fer qualsevol cosa per atendre’l (cursos, tallers creatius). Alguns escriptors semblen oenagés. Donen de llegir al proïsme.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

El meu ofici m’ocupa totes les hores del dia. Vull dir que estic segura que tot el que he fet  m’ha encaminat cap a les coses que he escrit. Fins i tot la supervivència. Tot, tot s’ha convertit en literatura. Les coses bones perquè s’ho mereixien. Les dolentes per poder-les suportar.

I no dic res més per no espatllar el final. És un llibre curt i que atrapa i que el llegeix molt i molt bé. I una història dura tractada de manera sorprenent, defugint el drames, l’autocompassió i sense caure tampoc en l’altre extrem de despersonalitzar i caricaturitzar els personatges. Tenen relleu i matisos i llums i ombres tots ells.

Un anécdota del llibre m’ha fet especial gràcia. Al taller on fan manualitats posen música, hi ha uns joves que sempre posen Extremoduro i Marea, però un dia li demanen a la protagonista que triï. Ella demana Palabras para Julia, la versió en cançó del poema de Goytisolo que va fer Paco Ibáñez, no troben aquesta versió però en posen una altra que els heavies de seguida identifiquen com aquella cançó que cantaven Los Suaves, no recordava que ells també l’haguessin interpretada. Us poso la versió de Los Suaves i després la de Paco Ibáñez i aquí teniu la lletra d’aquest excel·lent poema, que no és ben bé com la cançó.

Desguace americano / Bonnie Jo Campbell

El catàleg de Dirty Works estava format únicament per homes, fins que va arribar ella, Bonnie Jo Campbell , l’autora nascuda a Kalamazoo (quin nom més xulo per una ciutat) per retratar el Michigan rural. Potser no sigui un lloc que ens agradi, però de ben segur serà interessant.

I sí, els contes em porten a un entorn que em sona, és l’entorn dels contes de Franklin, de Pollock,de Brown i de Woodrell. Un entorn rural, allunyat de les ciutats amb gent perduda i desesperada que aprofita cases d’estiueig d’altres per preparar meta i així podem observar les diferències entre els que hi estiuegen i els que s’hi colen a “cuinar”.

La hija ha vivido más de trece años sin tener que pasar ni una noche con la cómoda colocada contra la puerta de la habitación para impedir que entren los amigos de su madre. Nunca nadie le ha quemado la cara con un cigarrillo y ella nunca se ha quemado los brazos con cigarrillos para recordarse lo mucho que duele. La hija nadadora nunca ha intentado inyectarse con una aguja rota, nunca ha estado recluida en un reformatorio ni en el baño mugriento de un apartamento abandonado en un sótano, nunca ha pasado una noche entera temblando de manera incontrolable en el asiento trasero de un coche. La hija nunca ha roto una ventana para colarse en la casa de otra gente, nunca ha deseado algo hasta el punto de hacer cualquier cosa con tres hombres, desconocidos, para conseguirlo.

https://www.flickr.com/photos/donaldjudge/
68 Vyssi Brod foursome 19.8.07.jpg © Donald Judge, Creative Commons.

O gent que es prepara per l’efecte 2000 com si esperessin l’apocalipsi, en més d’un conte, es veu que als Estats Units rurals aquesta febrada va ser forta.

Mack y sus colegas paramilitares no eran, ni mucho menos, los únicos alarmistas tocapelotas que había en el pueblo esos días. Susan tenía pedidos de equipamiento de supervivencia para ejecutivos desasosegados de la empresa de celulosa, dos concejales y, la semana pasada, el mismo vicedirector del colegio con el que acababa de hablar —a lo mejor tenía que devolverle la llamada y amenazar con cancelar su pedido de propano, una fuente de energía ligera y supereficiente, si expulsaba a Josh—. Todos esos hombres creían que llegaba la gran hecatombe y tenían la presuntuosidad de pensar que, si planeaban las cosas con inteligencia y compraban las máquinas necesarias, sobrevivirían, apiñados en sus sótanos u oteando el horizonte desde sus torres de vigilancia.

https://www.flickr.com/photos/dvids/
US service members compete in an international machine gun match during AASAM 2012 [Image 18 of 18] @ NOPA © DVIDSHUB, Creative Commons.
El consum és una constant, alcohol, i sobretot meta, o tot alhora, i opiacis també, per què no?

Ahora se daba cuenta de que el whisky había sido un error. Ya no bebería más whisky… Bebería cerveza. La cerveza le hidrataría, como la hidroterapia. Sacó un cigarrillo del paquete de la encimera, pero no había cerillas a la vista, y la sola idea de encender un fuego de la cocina y acercarse a la llama le parecía inconcebible.

Com els personatges de tot aquest rural noir estem parlant de gent que no ho ha tingut gens fàcil. Les seves vides poden incloure presó, sanatoris, clíniques de rehabilitació (però normalment no perquè són cares), experiència militar…

Harold llevaba cuatro años felizmente casado con Trisha, pese a las ocasionales borracheras nocturnas y lloreras de su mujer, que se habían vuelto más frecuentes desde la guerra de Irak, donde se encontraba su hermano en su tercera misión. Una noche, el día que una tormenta dejó veinte centímetros de nieve en su zona de Michigan, Harold estaba tumbado en la cama leyendo un libro de jardinería.

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
Grocery Shoppers © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Un tros de llibre, tot un llibre dirty i una excel·lent carta de presentació d’aquesta autora de la que vull llegir alguna cosa més.

Un circ al pati de casa / Damià Bardera

Un llibre que és com aquells discs de grans éxits que sempre inclouen algun tema inèdit perquè compensi comprar-lo encara que tinguis els discs originals. Això en la música, en la literatura els llibres passen tan ràpid a descatalogats que és molt possible que per molta gent aquesta sigui la primera oportunitat d’acostar-se als contes de Damià Bardera, com és el meu cas sense anar més lluny.

El normal ara seria parlar de quins contes m’han agradat més i posar-ne alguns fragments… però no.

Agafar extractes de novel·les ja és injust, de contes és encara més injust, i de contes que en molts casos són de dues pàgines simplement no té gaire sentit. Us haureu de conformar amb la meva valoració.

https://www.flickr.com/photos/trialsanderrors/
The lion queen, 1874 © trialsanderrors, Creative Commons.

Aquests contes són collonuts. Molt collonuts. Sóc una persona que llegeixo bastant i aquest autor m’havia passar completament desapercebut fins ara, no és ja no haver llegit res és que ni sonar-me el nom. Per tant aquest llibre em permet acostar-me a un contista excepcional d’un nivell molt proper als contes Quim Monzó, que no és pas poc, de fet alguns dels contes d’aquest llibre recorden molt a d’altres contes de Monzó, per un plantejament original sobre tòpics o clàssics més que res.

Així no puc menys que recomanar aquest llibre si com jo no havieu sentit parlar mai d’aquest autor. A més a més són contes breus que es llegeixen en un moment i això és una virtud en els esbojarrats temps que vivim.

L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola

Segon llibre de Jordi Masó Rahola  després de La biblioteca fantasma, ara però és una novel·la, a vore com se’n surt. La veritat és que La biblioteca fantasma em va agradar molt, a veure per on surt ara amb aquest llibre que ja des del títol el recorda als germans Lawrence i Gerald Durrell i els seus estiueigs d’anglesos benestants a la rústega i mig salvatge Corfú.

Tenim un creuer i un protagonista que hi viatja sol. Li ha tocat el creuer en un sorteig a la feina, la noia que li va vendre el número i va prometre que l’acompanyaria es va desdir. Divorciat i sense ganes de viatjar no sembla que un creuer sigui el millor lloc on ser, a més a més decideix no desembarcar, ell es queda al vaixell. I això li hauria de donar una certa estabilitat, si no fos perquè contínuament es troba amb nous treballadors. El barman del primer dia no el torna a veure, ni el cambrer del local de tapes, ni… Comença a creure que tot plegat és més que no pas el continu moviment de torns entre treballadors explotats i torns impossibles. Comença a tenir la sensació que treballadors i passatgers desapareixen i són subtituits per d’altres. Clar que en casos com aquest no és tan mala cosa que no aparegui més:

En Jeroni Cabré va voler saber si viatjava sol. “Doncs està vostè de sort: encara pot sortir a pescar sense por. Jo he de limitar-me a mirar el bestiar a distància, ja m’entén.” L’Osvaldo va servir les begudes i van brindar: “Per les dones!” En Jeroni Cabré viatjava amb la família: la dona, tres fills i els sogres. “El clan dels Cabré! Ja em pot plànyer, ja!” I es queixava: “Això no són vacances, amic meu. Estem a alta mar però mantenim el cony d’hàbits de sempre: posar pau a les baralles dels nanos i repartir plantofades, discutir amb la dona dia i nit, sentir els ulls recriminadors de la sogra… Si és el que jo dic:  això no són vacances”. Amb un cop de cap enrere, va buidar la copa. “Per això a les nits he de sortir a esbravar-me. M’ho mereixo, no li sembla?”

https://www.flickr.com/photos/stockispicts/
family trip to the sea © peter, Creative Commons.

Un referent clar i reconegut pel propi narrador és Ronda naval sota la boira, la magistral novel·la de Pere Calders, per cert que el narrador remarqui a cada moment que estem llegint un llibre que navega (en més d’un sentit) i sense un fil conductor o que doni interés… Amb un cop que ens ho digui crec que ja queda clar.

Italianes madures en busca de gresca, prostitutes eslaves treballant al creuer, i una joiera amb qui intenta alguna cosa abans que ella també desaparegui inevitablement.

Quan en Bertran va sortir del lavabo, descamisat, va recórrer els passadissos amb l’esperança que la Neus encara no hagués arribat a la seva cabina. Podem assegurar que va passar davant la 2372 i que, per un segon, només els va separar la barrera d’una porta. La Neus i en Bertran no estarien tan a prop mai més.

https://www.flickr.com/photos/mollenborg/
Cabins © Kristian Mollenborg, Creative Commons.

Les seves peripècies van augmentant perquè en definitiva se sap immune, l’endemà tothom qui el rodeja és nou i per tant pot fer el que vulgui. Recorda una mica al Bill Murray de la pel·lícula Atrapat en el temps, tot i que amb la premisa invertida, tothom es repeteix i tota la resta de la gent segueix ancorada al mateix dia.

La part final m’ha recordat a El bigoti, i potser és la part menys ben resolta. Sembla que acabi el llibre més que concloure’l, però tot i així és un tancament que funciona, com la novel·la, una novel·la curta (nouvelle) que es llegeix d’una tirada i que no decebrà els lectors que van gaudir (com és el meu cas) amb La biblioteca fantasma.

Madrid: frontera / David Llorente

Te llamas Igi W. Manchester. Tienes treinta años y tu vida es un interminable día de lluvia. Es algo que no debes olvidar jamás. La pérdida de la identidad (no saber quiénes somos) es la madre de todas las desgracias. ¿Entiendes?

Sí.

Bien.

I així comença i amb això David Llorente (de qui ja havia llegit aquest llibre) ens porta a un Madrid distòpid, absurd, terrible, postapocalíptic, però amb massa similituds amb el Madrid real i amb el nostre món d’ara. Així que el que podria ser simplement ciència-ficció especulativa es converteix en un d’aquells llibres que posen els pèls de punta. Benvinguts!

https://www.flickr.com/photos/mpeinadopa/
013665 – Madrid © M.Peinado, Creative Commons.

Sanitat privatitzada, gent desnonada que viu al carrer i ha de menjar escombraries, gent que no pot més i es tira de cap al mar als penyasegats (perquè Madrid té mar, i també sirenes i plataformes petrolíferes que es veuen des de terra ferma). I un poder inqüestionable, tirànic i despòtic i impersonal, una mica a l’estil de 1984 o V for Vendetta., el poder de: el Cubo, i un dictador-alcalde-elquesigui anomenat Ezequiel Caballo, i les coses típiques de les dictadures, entre elles com no la prostitució d’alt nivell.

Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) lo ha esquivado casi todo en la vida (la pobreza, la enfermedad, la desesperanza, el rencor), pero el tiro de la prostitución le acertó de lleno en el pecho. En la última planta de la discoteca KPT se bebe whisky, se malgasta el caviar y decenas de caras orondas se hunden en montañas de cocaína. A los banqueros y a los altos funcionarios del Cubo les gusta rodearse de putas, pero acaban la noche tan borrachos que no pueden acostarse con ellas y se conforman con que se la chupen mientras un amigo les hace fotos. Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) es de las más veteranas. A veces le está haciendo una paja a un ministro y entonces mira por la ventana y se queda observando las calles de la ciudad de Madrid, las aceras llenas de cartones y la gente que duerme debajo de ellos.

Otras veces cierra los ojos.

https://www.flickr.com/photos/75749011@N07/
Luxury Liqueur © Luxury Liqueur, Creative Commons.

Infiltrats a el Cubo que resulta que no ho són tant, morts poc explicables en llocs poc convenients i un bany de sang cap al final en plan bogeria vikinga. Un llibre que no es pot deixar i que deixa amb ganes de més d’aquest autor.

La mort del comanador. Llibre 2 / Haruki Murakami

El primer llibre em va agradar força a l’espera de que resolgués les moltes incògnites en aquest segon i darrer volum. Per tant caldrà veure si Murakami passa l’examen, la disposició és bona, això sí.

Tornen a aparèixer Menshiki, la noia Marie amb la seva tieta Shoko, el pintor, el comanador, el so de la campana i el retrat de l’home del Subaru. L’acció segueix però jo m’estic retrobant amb uns personatges, insisteixo en que no entenc per què publicar això en dos llibres, més enllà d’un tema comercial que no em sembla suficient. Per aquest tema mateix l’autor ens torna a explicar unes coses que ja havia explicat al llibre anterior. O es publica tot com un sol llibre i aquestes “repassades” són innecessàries, o es publiquen dos llibres i si algú va al segon sense haver fet els deures que s’espabili, però aquest cobrir totes les possibilitats… en fi, que no.

Diumenge va fer un dia esplèndid. No bufava gens d’aire, i el sol de tardor feia lluir el fullatge acolorit de la muntanya. Uns ocells petits amb una taca blanca al pit saltaven de branca en branca, espicossant amb traça els fruits vermells dels arbres. Vaig seure a la terrassa i vaig contemplar el paisatge sense avorrir-me’n. La natura oferia la seva bellesa tant als rics com als pobres, sense fer cap distinció. Igual que el temps… No, el temps potser no. De fet, els rics podien comprar més temps afegint-hi uns quants diners.

A les deu en punt, el Toyota Prius de color blau clar va pujar la costa que duia fins a casa. La Shoko Akikawa anava amb un jersei de coll alt prim, de color beix, i uns pantalons de cotó estrets, de color verd fluix. Al coll hi portava un collaret d’or no gaire brillant. Com el primer dia, duia un pentinat gairebé perfecte. Quan els cabells se li movien una mica, deixaven entreveure un coll molt bonic. En lloc de la bossa de mà del primer dia, en portava una d’ant penjada a l’espatlla. Als peus hi duia unes nàutiques de color marró. Anava informal, però cuidant tots els detalls. I, certament, tenia uns pits molt bonics. Segons la informació secreta que m’havia passat la seva neboda, eren uns pits “sense farciment”. Aquells pits em van cridar l’atenció (en un sentit purament estètic).

https://www.flickr.com/photos/tsuda/
night in Shirakawago © tsuda, Creative Commons.

Menshiki està molt interessat en Marie, la model que està pintant el protagonista, ell li ha demanat que ho faci per acostar-s’hi ja que és molt probable que sigui filla seva. És una noia molt callada, a qui només li sembla interessar la pintura, l’art. Menshiki a més a més i com a passatemps està fent investigar la vida d’Amada, de qui és la casa on s’està el protagonista, intentant esbrinar que va provocar la seva tornada d’Europa i què vol dir el misteriòs quadre que dóna títol als dos llibres.

El sobrenatural. En el primer llibre ja hi havia elements sobrenaturals, el comanador del quadre que s’apareix al protagonista, la campana que apareix al forat al bosc… Aquí això passa encara més, si aquest tipus de coses us donen alergia penseu-vos-ho. Bàsicament Marie desapareix i el protagonista haurà d’anar a un món estrany i ocult per intentar que torni, una mena d’inframón. En tot això hi tenen un paper cabdal el quadre, el forat del bosc i d’una manera que s’ha d’anar aclarint Menshiki, un personatge de qui com més sabem més coses sembla que n’ignorem.

https://www.flickr.com/photos/juanelo242a/
Subaru Forester S 2003 © RL GNZLZ, Creative Commons.

I també la presència inquietant i intermitent de l’home del Subaru Forester blanc, a qui intenta pintar tot i sentir que no ho ha de fer. També em comença a resultar inquietant una premonició meva, i és que les pàgines que queden van minvant i minvant i no sé si Murakami explicarà totes les coses que ha d’explicar o les deixarà mig insinuades i ja.

https://www.flickr.com/photos/111470844@N05/
Bell © Himanshu Ahire, Creative Commons.

Cadascun de nosaltres viu amb algun secret que no pot revelar.

Efectivament la meva premonició és correcta i hi ha coses que acabarem no sabent, no pas totes però sí algunes d’importants, no faig la llista per no fer espòiler. És una mica una sensació que ja amb va quedar amb After Dark, hauré d’assumir que és una mena de “marca” de l’autor.

De totes maneres és un molt bon llibre, potser l’extensió no hi juga a favor, però Murakami s’agrada i li agrada recrear-se, si en sou fans el llibre us agradarà i si no el coneixeu penseu que són dos volums, potser és una manera de començar una mica dura, però això ja va a gustos.

Salvación en Sand Mountain / Dennis Covington

Un llibre de la factoría Dirty i que no puc evitar relacionar amb Manifiesto Redneck, de Jim Goad. Predicadors esbojarrats i fervorosos als Estats Units més rurals i serps de cascavell… què pot sortir malament?

L’autor arriba al tema a través de la cobertura que ha de fer d’un judici a Scottsboro, es jutja a un predicador acusat d’intentar matar a la seva dona obligant-la a deixar-se picar per les serps que guardava en caixes per les misses (o funcions potser seria més correcte). 

Me quedé en Scottsboro esa noche, en un motel barato propiedad de una família de la India. La habitación olía a curry y alubias carillas, una mezcolanza que reflejaba el estado de mi mente. No sabía a quién creer ni sobre qué iba el juicio. Aunque las declaraciones habían puesto sobre la mesa temas de una sociedad secular llena de problemas —infidelidad, maltrato y alcoholismo—, también se habían planteado cuestiones sobre fe, perdón, redención y, por supuesto, serpientes.

https://www.flickr.com/photos/utcomm/
100._Tent_Revival__Church_of_the_Holiness_in_Jesus_Christ_s_Name__snake_handling_congregation__Kingston__Georgia__1974 © Moody College of Communication, Creative Commons.

Però parlem una mica de l’autor, algú que va anar a cobrir la guerra civil a El Salvador amb només 7 paraules de castellà: Soy periodista. Por favor no dispare.

Me hice periodista en El Salvador. Y allí me ocurrió algo más. Fue más que aprender un oficio y un nuevo idioma. En El Salvador encontré el antídoto a una vida convencional: pasé mucho miedo. Desde entonces no he sido el mismo. En el avión de ida, leí un artículo sobre John Sullivan, un periodista freelance al que, en su primera noche en El Salvador, sacaron del hotel unos hombres armados, le torturaron, decapitaron y emparedaron. En el aeropuerto, los policías armados de la aduana confiscaron mis prismáticos y mi cantimplora de Boy Scout. Nuestro taxista nos metió en la ciudad por los pelos antes de que comenzara el toque de queda. En el exterior del hotel, soldados con armas automáticas detenían a los coches al azar y registraban a los ocupantes. Los teléfonos del hotel estaban pinchados.

Després l’autor fa una repassada de com entra en contacte (ja de tornada als EUA) amb les esglèsies on fan coses amb serps, i els predicadors i la gent que en algunes d’aquestes misses doncs parlen llengües es desmaien i manegen despreocupadament serps potencialment letals. De tant en tant hi ha picades, no solen complicar-se si la víctima rep atenció hospitalària immediata, però de vegades prefereixen curar-se a base de resar, no acostuma a funcionar… Podria mostrar-me respectuós amb aquesta manera de creure, però no ho faré, les idees no són respectables, les persones sí. Respecto a les persones que es dediquen a això però la seva creença implica un grau de bogeria enorme barrejat amb una temeritat suicida. Agafar una cascabell confiant que l’esperit sant farà que no et piqui és simplement una imbecilitat, i ganes de jugar a la ruleta russa, i també una meravellosa candidatura als premis Darwin.

Lo único que tenía para darme era la serpiente, eso es lo que me decían sus ojos. Pero si la tomaba, por muy despreciable y repulsiva que fuera, estaría en posesión de lo sagrado. No se requería nada salvo obediencia. No tenía que dar nada salvo mi voluntad. Aquel era el momento. No me paré a pensarlo. Simplemente me entregué. Me adelanté y tomé la serpiente con las dos manos. Carl la liberó para mí. Me giré de cara a la congregación y elevé la serpiente a la luz. Se movía como si quisiera subir más, para escalar fuera de la iglesia y hacia el aire. Y fue exactamente como los manipuladores me habían dicho. No sentí miedo. Parecía que la serpiente era una extensión de mí mismo. Y de repente no había nada en la sala salvo la serpiente y yo. Todo lo demás había desaparecido. Carl, la congregación, Jim… todos se habían ido, evaporado. Ni siquiera oía la música atronadora. El aire estaba en silencio, quieto, lleno de una luz potente y uniforme. Y me di cuenta de que yo, también, me estaba evaporando.

https://www.flickr.com/photos/berniedup/
Western Diamond-backed Rattlesnake (Crotalus atrox) young (captive specimen) © Bernard DUPONT, Creative Commons.

El llibre en alguns passatges és fa un pèl feixuc però dóna una visió molt completa d’aquestes congregacions i dels seus orígens històrics (bé, sempre hi ha hagut gent xalada), i també en gran part del viatge espiritual de l’autor des d’una esglèsia més convencional a una amb uns rites que implicaven passió i perill. Afortunadament és un viatge d’anada i tornada, aquests grups tancats de fanàtics toleren els forasters fins a un cert punt, normalment perquè diuen que poden tergiversar el que veuen, jo crec que en realitat és perquè diuen el que realment hi ha, i això no sempre és agradable.

Sobre la terra impura / Melcior Comes

Aquesta novel·la de Melcior Comes s’ha col·lat entre els tres finalistes pel premi d’Omnium a la millor novel·la publicada el 2018.

El protagonista fa de periodista cultural i escriptor instal·lat en la precarietat habitual del medi. Té un fill amb la seva ex i aquesta és la raó, juntament amb la poca feina que té, que el manté a Barcelona perquè sinó se’n tornaria a la seva Mallorca natal a treballar amb son germà, idea que no l’apassiona. S’entera de la mort de Dora Bonnín pels diaris, i això li fa venir records de la seva juventut, quan la va conèixer i va ser un gran amic del seu fill, en Leo. Es presenta a l’enterrament, un més, allà es troba amb la seva editora que està treballant en un llibre de memòries de la Dora i li n’encarrega la feina, es tracta de transcriure els seus diaris i aleshores esporgar i editar el resultat. Els diaris els té Griselda, la fantàstica xicota de Leo, i ell va a les tardes a treballar amb ella amb els diaris, de tant en tant apareix l’antic amic, ara molt canviat amb una vida que veurem que està bastida amb mentides i alcohol i cocaïna. Una nit després de treballar i sopar es queda a dormir a casa de la parella, la seva habitació fa paret amb la d’ells dos…

https://www.flickr.com/photos/54031665@N00/
guest bedroom © Gislane Lima, Creative Commons.

I no podia dormir. En primer lloc, per un pensament rancorós: en Leo havia follat amb la Griselda aquella nit només per humiliar-me. Devia haver detectat que jo la desitjava, que m’atreia —com devia atraure qualsevol home—, i havia decidit mostrar-me el seu poder convidant-me a “dormir” rere aquella paret prima mentre ell s’abocava al més ostentós dels manierismes sexuals. No m’ho podia treure del cap. L’altre motiu pel qual no podia dormir eren les obres de la piscina.

Amb la boda entre Leo i Griselda acaba la primera part del llibre. A la segona tenim les conseqüències de la boda que són unes quantes. El protagonista s’embolica amb la Blanca, germana de Leo.

Però quan em vaig despertar, enmig d’un llit enorme en una habitació gegantina de l’hotel on s’havia celebrat la boda d’en Leo, amb la Blanca encara mig encavalcada sobre meu, estabornida per l’esgotament i la lassitud de després de fer l’amor dues vegades en poc menys de sis hores, no pensava en el meu fill, havia oblidat on era, qui era, què havia passat fins llavors. Només veia una cosa: el cos d’aquella dona en pèl, de bocaterrossa, els cabells caiguts sobre la cara i el cul a l’aire, les cames obertes i els pits guaitant-li per sota les aixelles. La llum entrava per les escletxes larerals de les cortines; només se sentia la seva respiració i la blana alenada dels conductes d’aire condicionat.

https://www.flickr.com/photos/denisdenis/
After the beach © DenisDenis, Creative Commons.

La família mallorquina del protagonista té una padrina que de tant en tant se li en va el cap per l’Alzheimer.

Del president espanyol Rajoy deia que era “l’apotecari Xot”; d’Obama, “el carboner, s’homo de sa llobinera vella”; Messi era “l’escolanet major, que s’ha fet futbolista”; Artur Mas, “l’amo de Ca l’Estrella”, etc. Els únics a qui identificava perfectament eren el rei d’Espanya i el papa de Roma.

I la Griselda desapareix la nit de noces. El consum descontrolat de substàncies de Leo fa que no sigui gaire de fiar, així que el detenen per homicidi tot i que els advocats de la família (riquíssima) el treuen de seguida de la presó. No hi ha cadàver per més que es busca i comença a semblar possible que ella marxés. La teoria de Leo és que son pare, amb qui es porta fatal (com amb tota la família de fet) l’ha segrestada. A més a més la suite nupcial està en una illa amb un petit far i no hi havia barca.

https://www.flickr.com/photos/tommiehansen/
Sunset in Colonia de Sant Jordi, Mallorca (Spain) © Tommie Hansen, Creative Commons.

Els diaris de Dora desapareixen, Leo diu que els hi han robat i ara el protagonista es troba que hauria de fer un llibre que ara és impossible. La seva relació amb Blanca va endavant, treballa per la marca de sabates de la família d’ella (Belper) com a redactor publicitari, els seus problemes econòmics desapareixen i entra en una família amb molta història, i amb un nom misteriós i una cara en una foto i una data gravada: Bruc 77.

La tercera part ens porta als grups terroristes de la transició i el seu assalt a empresaris rics per finançar la lluita. Anirem intuint com això pot vincular-se a la nissaga dels riquíssims Verdera.

A poc a poc (de manera potser una mica massa confusa a estones) es va revelant qui era aquest Bruc, i quina relació té amb la família. La família ha bastit un autèntic imperi, no deixaran que res ni ningú ho faci perillar, i és aleshores quan les teories del Leo sobre segrestos i robatoris i demés comencen a no semblar tant esbojarrades i comencem a pensar “i si…?” No faré spòilers, només diré que les idees de Leo potser no eren tan impossibles  com podien semblar.

https://www.flickr.com/photos/nalejandro/
© Nicolas Alejandro, Creative Commons.

La trama no deixa de ser una excusa per retratar un tipus de família, un tipus de família que queda retratada en una frase del patriarca Higini Verdera: No som una família, som una història! Aquesta idea que els diners i l’èxit i el poder que comporta els posa per damunt del bé i del mal, que tots els seus desitjos s’han de complir perquè tot i tothom es pot comprar (o això creuen, de vegades s’equivoquen, però poques vegades) i que a més a més tenen massa a perdre i això ho justifica tot per mantenir-se ben amunt.

Aquest lliubre ha estat un descobriment i no es pot deixar, ja les darreres pàgines són una droga que enganxa (tot i algunes tècniques narratives que no m’acaben de convéncer).

—La veritat? —va riure, per fi va encendre el cigarret amb un misto, que va fer un dolç petarrelleig. Va pensar una mica abans de continuar.— La veritat, fill? Quina veritat? La saps tu, la veritat…? No em facis riure. Tot es basa en l’oblit, en l’amnèsia. I l’oblit té guardians, en aquest país. I no siguis beneit. Només hi ha dues coses: el que decideixes creure i el que decideixes ignorar. D’això dependrà la vida que tindràs. Cap de fava.

Molt, però molt, recomanable, un digne guanyador si s’emporta el premi Òmnium.

Per tenir casa cal guanyar la guerra / Joan Margarit

Un llibre de memòries del que se n’ha parlat força i un autor, Joan Margarit, del que no he llegit res.

L’autor va nèixer el 1938 en plena Guerra Civil.  Aquesta guerra i les seves conseqüències van ser decisives al llarg de la vida de l’autor, com la de tantíssima gent. Passar d’una república que intentava (amb dificultats) modernitzar el país i avançar en drets socials, a una dictadura negra amb ànim de anihilació i revenja. Aquest tema resultava ser cabdal per entendre-ho tot, però sobre això quasi bé no es podia ni parlar.

Quan ja no els ho podia preguntar al pare i la mare perquè eren morts, van començar a sorgir les preguntes sense resposta. Tota gran tragèdia té alguna cosa de malefici. De mal averany. El cert és que la meva infància transcorrerà sota un gran paraigua negre de violència i mort. Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats.

Té punts en comú amb altres autors de l’època, la negra postguerra, i la negació pràcticament sistemàtica de la seva llengua i cultura, tot i que a aquestes coses hi arribaria més tard. Tocava crèixer en aquest ambient.

Vora una d’aquestes fonts, en un bosc que es diu Can Xercavins, en arribar el bon temps les dues classes de l’escola de la mare, amb les dues mestres, van a passar el dia una vegada cada curs. A mi, que ja vaig a l’escola del senyor Grimalt però que també participo en aquesta excursió, les nenes de la segona classe em fan respecte i vergonya. És la llavor d’una nova complexitat. Les miro jugar i entre elles n’hi ha una que quan escrigui això, al cap de setanta-cinc anys, encara recordaré d’una manera especial. Neta i planxada, amb dues trenes. A la nit tinc un somni en què aquestes nenes em banyen despullat en un gibrell d’aigua calenta. Serà el primer somni eròtic, l’avís que pot haver-hi coses que m’importen però que poden actuar sense que jo les controli.

https://www.flickr.com/photos/centralasian/
[ B ] Hans Sebald Beham – Women with Two Children in a Bath-House (1548) © cea +, Creative Commons.
Els avis de Joan Margarit eren pagesos, amb penes i treballs van aconseguir donar una carrera al seu fill que va ser arquitecte, en un moment en que tenir carrera era força excepcional i funcionava com ascensor social. Tot i així la família es movia amb molts equilibris entre la classe treballadora, la classe mitjana amb certa cultura, i la classe mitjana econòmica tot just albirada però que feia pensar que als seus fills les coses els podien ara millor o almenys podien tenir un accès als estudis més fàcil. El pare arquitecte i la mare mestre d’escola, tot i ser classe treballadora eren dos pares amb certa cultura.

Passo moltes hores sense control, però no sol sinó amb molta companyia, enmig d’una complexitat de relacions a la qual no estic acostumat. La vida del barri és densa i dura, però també càlida, una barreja de murcians i catalans que intenten sobreviure al fracàs amb què ha començat l’època que ens ha tocat. Adults i infants tenen també bones relacions, els més grans cuiden els petits, i això val per a totes les edats.

https://www.flickr.com/photos/beegee49/
Nice Toy © Brian Evans, Creative Commons.

Sanaüja, Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Girona, Barcelona… Les mudances eren continues, la feina de son pare obligava i normalment només podia passar a casa els caps de setmana. Amb tants canvis l’arrelament no li resultava gens fàcil, però no era algú a qui la soledat fes por, era un element com un altre del seu entorn que li permetia reflexionar, la introspecció. Hi sabia conviure, no era un solitari, no buscava estar sol, però si era el que tocava doncs era el que tocava.

No soc conscient que aviat aquests llocs per on camino o m’aturo ho seran del record, que ja no existiran. En perdré la proporció, la llum, l’obscuritat d’ara. Que em cobriran unes noves capes de persones, paviments, edificis, arbres, i que res no tindrà res a veure amb aquest nen que soc. Ens separaran el temps i l’espai, jo aniré quedant per sempre en un altre lloc diferent. L’home que seré es mourà per on sigui en cada moment duent aquestes estimades imatges, sense poder-les confrontar amb ningú. Intentarà sorprendre el nen que s’ha anat convertint en un noi, escriurà sobre ell. No podrà demanar ajut ni consell a ningú per respondre les seves preguntes. Aquest nen, aquest noi, serà l’únic que un dia tindrà l’home per comprendre’s a ell mateix, per saber qui és i per què. L’home l’enyorarà, el buscarà en totes les novel·les i pel·lícules, en tots els poemes i en tota la música que l’aniràn acompanyant durant tota la vida.

La situació a casa era complexa, pare que treballava fora, mare que treballava, germanes, ell a càrrec de l’àvia la majoria del temps. Era una realitat que demanava una mica d’evasió. I l’evasió tenia dues formes per al jove Joan Margarit: el cinema i més endavant els llibres, i parlar de llibres a Barcelona vol dir parlar del Mercat de Sant Antoni.

© Cesc Llaverias.

Un altre lloc que és semblant a ser a dins d’un conte infantil primer i dins d’una gran novel·la del XIX després és el mercat dels llibres, al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí. És un espai que respira envelliment i alegria. Mig quilòmetre de parades de llibres de segona mà. Ni les autoritats franquistes ni l’Església aparenten manar, aquí, on d’alguna manera hi ha una riquesa cultural d’abans de la guerra. Cap llibreria de la ciutat pot causar aquest impacte. Tothom sap que, si busca i pregunta, hi pot trobar o encarregar llibres contemporanis i prohibits. Quedo submergit en la multitud i m’és difícil arribar a les parades, l’únic lloc des d’on puc veure els llibres i les revistes. Avanço amb dificultat, agafant-me al pare per no perdre’l. Per damunt de les olors de la multitud, m’agrada l’olor de paper vell, malgrat que d’aquest teatre al voltant dels llibres, un dia, sols m’emocionarà el seu record.

Els llibres i els clàssics…

És la literatura que em va introduint en el que serà la lectura per a mi, un mirall en profunditat on descobreixo què soc en cada moment i en el qual de seguida identifico els clàssics, novel·les que poden ser tornades a llegir d’una manera diferent a cada nova edat, en relectures que sovint són més emocionants del que va ser-ho el mateix descobriment, com sol passar amb l’amor.

© Cesc Llaverias.

Tot això mentre va encadenant cursos de la seva educació amb un entusiasme nul en el tema, però tot i així se’n va sortint, com qui fa una feina.

L’èxit és purament el de les notes, que no depenen de l’interès, sinó de les hores passades davant d’un llibre. És com si l’objectiu fos preparar-nos en una mena de preludi del que se’n diu en aquest país fer oposicions: un plantejament alhora interessat (gairebé el contrari d’interessant) i alhora infantil de l’aprenentatge, consistent a passar muntayes d’hores “estudiant” temes que no interessen per tal de “saber-ne” més que els altres competidors. Mitjançant això, accedir a un lloc remunerat per a tota la vida i no tornar a pensar mai més en la major part del que s’ha estudiat.

Amb aquest amor per l’estudi fer campana no és estrany i això li permet anar descobrint el món que és Barcelona, amb les seves peculiaritats.

Les tardes de fugida habitualment anem al cinema, amb freqüència a l’Oriente, al carrer Aragó, en el centre del qual s’obre el forat de la via del tren des d’on surt la fumera de la màquina de vapor si passa un comboi. És un dels més barats, com el Diana, al barri Xino, on també anem alguna vegada. En aquest, hi ha pajilleras, dones que fan masturbacions a dues pessetes a les files del darrere o bé a dalt, a general. Diuen que a l’Oriente també n’hi ha, malgrat que no n’hi veuré mai cap. Però al cinema l’important és la mena de costum que marcarà la nostre imaginació: tancar-se en una sala gran i fosca amb altres persones desconegudes, tots en silenci i pendents de la història de la pantalla. I al final sortir al carrer, enlluernats altra vegada per la realitat de la qual ens hem escapat durant unes hores. El cine i les primeres novel·les són el gresol on començo a posar ordre a la curiositat sentimental.

https://www.flickr.com/photos/28840305@N02/
Electric Cinema © Steve N, Creative Commons.

La família, a Catalunya, les passa força magres i finalment se’n van a Tenerife on les coses els somriuen per fi i el pare té tanta feina d’arquitecte com vulgui. Els fills s’adapten i accedeixen a un nivell de vida fins aleshores impensable. Però els pares no tenen cap ganes de quedar-se ni de fer-hi vida, el seu objectiu és treballar tot el possible guanyar tants diners com puguin i tornar. L’autor no ho acaba d’entendre i llegint el llibre jo tampoc, per molt amor que es tingui a uns orígens entre un lloc on no hi ha manera de sortir-se’n i un altre on tot són facilitats jo ho tindria molt clar. A més a més, el Tenerife d’aquells temps era un lloc d’allò més tranquil, sense inseguretat, amb poca gent, molta calma i gens de turisme ,només gent de pas, res a veure amb avui en dia.

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Teide © Joan Sorolla, Creative Commons.

Els primers mesos, cadascun de nosaltres fa front a la seva manera a la sensació de llunyania. A tots els sembla que trigarem molt de temps a tornar a viure a Barcelona, fins i tot que potser no hi tornarem mai més. Aquesta impressió es va instal·lant a casa. L’àvia em pregunta en quina direcció queda Montserrat, per resar-hi de cara. A través d’un mapa i d’una brúixola que conservo dels escoltes, l’hi situo. L’àvia sap que a ella l’oncle Lluís de seguida que pugui la farà anar a viure amb ell. Pel que fa a mi, els meus constants descobriments en aquesta illa sorprenent, misteriosa com jo no he conegut cap indret fins ara, farà que la qüestió de l’enyorança de la nostra terra em duri poc, acostumat des de la infància a adaptar-me a tots els canvis de vida i de paisatge. De seguida la meva joventut es negarà a mirar cap al passat, i això, és clar, serà encara més evident en el cas de les meves germanes.

Un tema que va apareixent és el del sexe, la masturbació i l’obsessió de l’església amb això. L’autor ventila el seu debut sexual en un viatge a Madrid amb una economia de mitjans realment admirable. Hi va per concertar un acte a la Universitat de Barcelona amb alguns escriptors, al final no es farà res, però hi va i hi estableix contacte, un d’ells està acompanyat d’una dona a qui no pot treure els ulls de sobre.

Parla un parell d’hores de la seva pròpia obra teatral i de política, mentre jo continuo prestant-li atenció a ella. Potser hi col·labora que ja dec estar al límit de les necessitats sexuals: en arribar la nit, me’n vaig al llit per primera vegada amb una dona. Pagant, és clar, i baratet, la trobo per un carrer no gaire lluny de la pensió. I per aquest barri desert em porta a un pis on lloguen habitacions per hores. Un eufemisme, perquè no crec que ens hi hàgim estat ni trenta minuts. Li explico la situació i ella, sense complicar-ho gaire, em renta els genitals amb un punt d’eficiència maternal, fem la feina i ens tornem a vestir. Tot sense somriure ni una vegada. El retorn als carrers sense ningú ha estat un alleujament.

https://www.flickr.com/photos/64249193@N04/
whore wait for client © chantalre1, Creative Commons.

El llibre es llegeix bé, es va llegint bé, un cop superades les primeres pàgines on pot semblar que a l’autor li costa d’arrencar. Pot ser perquè el que ell domina més és la poesia o pot ser una sensació meva, sembla com si el canvi de registre li faci perdre una certa fluidesa en alguns moments del text. El llibre va millorant a mida que passen les pàgines i l’autor s’hi troba bé (repeteixo que això pot ser només una impressió meva). Després de llegir aquest llibre tinc dues qüestions, la primera és llegir-me alguns poemes de Joan Margarit que ara em sembla que el conegui, i l’altra és que m’agradaria saber com segueix tot plegat, que l’autor ho deixa tot pràcticament a la primera trentena de la vida i ara que ha començat a explicar-la estaria bé que seguís.

Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!