Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

L’anterior llibre de Marta Orriols em va agradar prou, i en sortir aquest hi ha hagut un cert rebombori, sembla que l’autora s’ha superat i enlloc d’un recull de contes ara ataca amb una novel·la, i una novel·la necessàriament dura. No dura d’estil, dura de contingut, i des de l’inici, sense preparació ni anestesia.

 

Per fer-vos una idea una mostra, a les primeríssimes pàgines:

Estàvem vius.
Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida.
Algunes nits, del llit estant, envoltats pel confort d’uns coixins flonjos i enormes, i des de l’arrogància de la nostra joventut tardana, miràvem les notícies en la penombra, amb els peus entrellaçats, i era aleshores quan la mort, sense que nosaltres ho sabéssim, s’acomodava tota blavosa als vidres de les ulleres del Mauro.
[…]
Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
[…]
El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

 

https://www.flickr.com/photos/4645711/
alone © {Wheat}, Creative Commons.

Així ens trobem amb la protagonista, Paula, intentant refer-se, necessitant que la deixin tranquil·la i gestionant el final de la relació, justament abans de l’accident el Mauro li confessa que hi ha una altra dona i que la deixa. No només cal gestionar la mort, una mort a més a més en aquestes circumstàncies anòmales, d’algú que per ella encara era la seva parella tot i que ell ja estigués passant pàgina.

I la vida segueix, ella és neonatòloga, una especialitat que obliga a gestionar la probable mort de nadons, però és també un entorn ple de vida. A ella aquest “la vida segueix” la desconcerta i l’irrita, i comença a acumular hores de feina a l’hospital.

Quan he arribat a tres quarts de tres, la Marta i la Vanesa s’estaven posant la bata davant dels armariets, esvalotades, rient pels descosits.
—Bona tarda, noies. Veig que la guàrdia promet.
M’arrosseguen de seguida pel riu de la seva alegria i em parlen d’una botiga d’objectes eròtics que han posat als baixos de l’edifici on viu la Vanesa, a Horta. Em volen convèncer perquè les hi acompanyi una tarda. La Vanesa i la Marta són les residents que tinc al meu equip i les adoro. He intentat no estimar-les gaire perquè sé que acabaran marxant d’aquí a uns mesos, però ha estat impossible. Són tan joves i la vida els queda tan bé…

https://www.flickr.com/photos/xubangwen/
Ladies locker schrägen Schnalle Taille Jeans © Mathilda Samuelsson, Creative Commons.

La Paula intenta superar el trauma, però sobretot intenta que la deixin tranquila sobre com superar-lo, o si vol o no, vol recuperar la capacitat de decisió que sembla que entre tots li han tret, ha quedat desaparellada però en més d’un sentit.

Som dos adults que, com tants d’altres, hem quedat fora dels circuits familiars, fora de les maternitats, de les paternitats, de les parelles. Dos adults que viuen sense estar íntimament compromesos amb un altre ésser humà. Som lliures o potser presoners de la nostra llibertat.

https://www.flickr.com/photos/kunfy/
couple ©Thomas Bartherote, Creative Commons.

No és un llibre fàcil i tenir empatia amb la protagonista de vegades costa, però ella no vol la nostra empatia, ni que l’entenguem. No vol tirar endavant però no li queda un altre remei, i ho ha de fer amb les cicatrius, amb amputacions, una condició que ja no la deixarà, no tornarà a ser la d’abans.

El llibre és dur, trist i colpidor, i es llegeix en un moment perquè enganxa com una mala cosa. Si l’Anatomia de les distàncies curtes era un llibre que prometia aquest és un llibre que confirma Marta Orriols com una de les veus que val tenir molt en compte.

https://www.aldia.cat/catalunya/territori/noticia-marta-orriols-literatura-intimista-reflecteix-vida-amb-les-gestes-quotidianes-petits-herois-20181004100322.html
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Las doce balas de Samuel Hawley / Hannah Tinti

Tinc un problema (probablement més d’un): llegeixo ressenyes d’algun llibre i a poc que m’engresquin busco el llibre i el llegeixo i també en faig una ressenya, perpetuant una mena de cicle sense sentit, en fi. Vaig llegir aquesta ressenya d’aquest llibre escrita per Kiko Amat i hi vaig anar de cap. Des que Kiko Amat em va descobrir Harry Crews i Donald Ray Pollock que em crec les seves recomanacions a ulls clucs, almenys mentre no canviï de criteri. Primer tast amb aquesta autora, aquesta és la seva pàgina i aquesta la seva entrada a la wikipedia.

El llibre comença amb la història de la filla de Sam, Loo, disparant un fusell el dia del seu dotzè aniversari. I veiem quin és el modus vivendi d’ells dos: bàsicament  anar d’un lloc a un altre de manera bastant continuada sense la possibilitat d’arrelar enlloc.

https://www.flickr.com/photos/kstepanoff/
bad girl © Konstantin Stepanov, Creative Commons.

Loo se había pasado la vida yendo de un sitio para otro. Estaba acostumbrada a dejar cosas atrás. Permanecían instalados en una localidad durante seis meses o un año, y un buen día Loo volvía a casa del colegio y su padre tenía la camioneta cargada, y luego viajaban la noche entera, o dos noches, o semanas —alojándose en un motel detrás de otro y durmiendo a veces en la trasera, bajo una vieja piel de oso, con el seguro de las puertas echado—. De pequeña, la aventura le resultaba apetecible, pero según pasaban los años se le fue haciendo cada vez más difícil cambiar de colegio, hacer nuevas amistades, ser siempre la única que no se enteraba de los chistes. Empezó a temer los traslados, pero una parte de ella también los deseaba, porque implicaban que podía cesar en sus intentos de adaptación para limitarse a ocupar el lugar que le correspondía: el asiento del pasajero en la camioneta de su padre, lanzada a toda velocidad por la autopista.

https://www.flickr.com/photos/42220226@N07/
1966 Ford F-100 Styleside Pickup © Sicnag, Creative Commons.

La família la formen ells dos, pare i filla, la mare va morir fa anys i el llibre comença quan ells dos s’instal·len al poble de la mare, on encara hi viu l’àvia que al principi no vol saber-ne res d’ells. És un poble pesquer on Sam es guanyarà la vida fent de pescador furtiu, ell és tot un caràcter, i també la filla, la Loo. L’adaptació i l’acceptació entre ells dos i el poble no serà gens fàcil.

De modo que para demostrar que no estaba teniendo sexo con Loo acabó siguiéndola un día al salir del colegio para tumbarla en la arena, quitarle las sandalias y arrojarlas al océano, tan lejos que la chica tuvo que nadar para ir a recogerlas antes de que se las llevara la corriente. Se vio arrastrada bajo el agua, hasta el mismo fondo, y tragó tanta arena y tanta sal que le salían por los ojos. Cuando por fin consiguió regresar a la orilla,llevaba la ropa pegada al cuerpo, igual que su padre cuando volvío a subirse al embarcadero, y tras gatear y toser y liberarse, fue una persona distinta de la que era cuando se metió en el agua. Ya no estaba asustada.
Loo agarró un trozo de madera de deriva y echó a correr en pos de Marshall Hicks. Lo dejó inconsciente del golpe. Luego eligió el dedo índice del chico y lo dobló hacia atrás hasta rompérselo. Com el chasquido del hueso dejó sellado su miedo, como quien ajusta el témpano de un tonel y lo clava a martillazos.

Un cop al poble accepten a en Sam el comencen a rondar les vidues, no deixa de ser un home sol i amb una filla en un poble on moltes dones han perdut els marits al mar. Però tant Sam com Loo no semblen gaire disposats a entrar en el joc. Ens enterarem de la vida de Sam i de com ha aconseguit tenir el cos ple de cicatrius de ferides de bala.

Els flashbacks són una constant i ens hem d’anar acostumant a dues línies de narració. Per una banda les coses que passen “ara” amb Loo entrant de cap en una adolescència rebel i complicada, i per l’altra els anys de joventut de Sam. A la mort del seu pare Sam va quedar fet un bala perduda que es va escapar de la llar d’acollida, i amb el fusell patern va atracar una licoreria i va començar una carrera en el món criminal. Aquesta carrera li ha representat ferides de bala, però també gràcies a això va conèixer a Lilly, amb qui es va casar i va tenir a Loo.

Fue así de fácil. Estuvieron hablando hasta que cerró el local. Pagaron y le dejaron propina a la camarera. Luego alquilaron una habitación en el motel de enfrente.

Lily lo había cogido de la mano en el aparcamiento. Eso se le fijó en el recuerdo más que el sexo de aquella noche: cómo se quedó mirando los dedos de Lily entrelazados con los suyos, sin acabar de creerse que su suerte hubiera podido cambiar tanto.
Pasaron una semana juntos en ese motel. Leyendo el periódico por la mañana, encargando comida de fuera, compartiendo historias, jugando a las cartas y haciendo el amor hasta fatigarse lo suficiente para dormir. Lily le cambiaba las vendas y le limpiaba la herida de la pierna, y cuando se ponía el sol, Hawley se acercaba cojeando hasta la piscina y la miraba nadar entre las luces azules en ropa interior. Lily tenía unas piernas largas y potentes, se le notaban los músculos de la espalda, su cara era un borrón cuando la asomaba para respirar entre brazadas.

 

https://www.flickr.com/photos/vwcampin/
Night Swim © Shelby L. Bell, Creative Commons.
Cuando terminaba con la natación, Lily salía del agua en un movimiento fluido, luego se le acercaba chorreando sobre el suelo de cemento. Él le tendía una toalla y la envolvía en ella y sentía el frío de su cuerpo a través del tejido.
https://www.flickr.com/photos/see-through-the-eye-of-g/
Marble Walk © GollyGforce – Living My Worst Nightmare, Creative Commons.

Tot aquest passat és el que desconeixiem, el crim organitzat, els “encàrrecs” i el fet de no poder anar als hospitals a curar-se les ferides (els hospitals estan obligats a informar a la policia de les ferides de bala). Amb això anem intuint el perquè d’aquest moviment constant que sembla una fugida i cada cop tenim més elements per preveure que no és que ho sembli, ho és. I mentre anem descobrint això Loo va descobrint coses de la seva mare, a través de l’àvia, coses que fan que la història que son pare li ha explicat comenci a trontollar.

Fue como mirarse en un espejo. La misma esperanza intermitente de Loo, la misma desesperada necesidad de ser amada, ahí estaban, en la madre de Marshall. Y también en el director Gunderson, en esa vieja foto de su promoción en que tenía a Lily asida por la cintura. Y también en Agnes, apretando con los pies los estribos de la mesa de parto, oyendo el llanto de su hijo. Y estaba en Hawley, llorando con sus trozos de papel en el cuarto de baño. Sus corazones pasaban todos por la misma locura —el hallazgo, el éxtasis, la pérdida, la desesperación—, como planetas dando vueltas alrededor del Sol. Cada uno con su propia fuerza de gravedad, acercándose y aferrándose a todo lo que entraba en sus atmósferas. Incluso Loo, escribiendo sus miles de nombres allá lejos, al borde del universo, se sentía mejor sabiendo que otros viajaban por su mismo derrotero elíptico, que a veces se cruzarían con ella, que encontrarían el amor y lo perderían y se recuperarían del amor y volverían a amar; porque si iban todos en círculo, y Loo era Plutón, cada 248 años incluso ella tendría la suerte de estar más cerca del Sol.

Tenim aquestes dues històries, a mi m’interessava més l’entrada de Loo en el món adolescent-adult que no pas el passat del pare, crec que és una part que es desaprofita perquè cal explicar tota la vida del pare, les seves dotze bales. Mentre Loo s’enamora de Marshall i comença a falsificar i aprén fer el pont als cotxes mentre treballa de cambrera al Sawtooth, un dels restaurants que compren peix a son pare, el restaurant el gestiona el director de l’institut on va Loo i que fa molts i molts anys estava col·lat (i no correspost) per la seva mare, Lily.

https://www.flickr.com/photos/elsiehui/
Fisherman Direct Seafood – 1 Piece Cod and Chips © Elsie Hui, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat molt. Posats a trobar-hi alguna pega és possible que sigui massa extens, un ritme més ràpid permetria “aprimar” el llibre, però estic posant-me molt perepunyetes, les pàgines passen bé, hi ha la combinació justa de plantejar interrogants i respondre coses i un crescendo final que deixa sense alé i amb la història millorant encara una mica més. Una autora que és un descobriment, un més, no em dóna la vida per tot el que voldré llegir…

La mort del comanador. Llibre 1 / Haruki Murakami

L’autor Haruki Murakami el sento com una assignatura pendent, la meva dona (Senyora Dolenta?) n’és molt fan i a casa tenim crec que tots els seus llibres. Jo només n’he llegit Tòquio blues, After dark i La noia de l’aniversari, hauré de posar-me amb la seva lleixa però de moment assaltaré el seu darrer llibre.

La dona del protagonista vol trencar la relació, i ell decideix marxar i vagarejar per Japó abans d’establir-se en una casa aïllada que li deixa un amic, una casa que pertany al pare de l’amic que era pintor com el protagonista. Té un parell de relacions amb algunes dones a les que fa classes de pintura en una escola del poble més proper, amb una d’elles la relació s’allarga força temps.

De vegades, mentre érem al llit, feia un esbós a llapis del seu cos despullat. Gairebé tots eren dibuixos pornogràfics. Per exemple, jo penetrant-la o ella amb el meu penis a la boca. Ella es posava vermella, però en realitat li agradava mirar aquells dibuixos. Quan es tracta de fotografies, a la majoria de les dones no els agraden, i la persona que les fa els provoca un sentiment de rebuig o de desconfiança. Quan es tracta d’esbossos, en canvi, si estan ben fets, a quasi totes les dones els agraden, segurament perquè hi troben l’escalf de la vida, operquè com a mínim no hi veuen una simple fredor mecànica.

https://www.flickr.com/photos/wet-hot-lips/
Naranja © Eleazar Fuentes, Creative Commons.

La seva idea de deixar de pintar retrats per encàrrec i pintar coses que li agradin no acaba de funcionar, està bloquejat. Fins que li arriba un encàrrec, un altre retrat d’un home de negocis, ell ja no s’hi vol dedicar però li ofereixen una xifra tan astronòmica que no s’hi pot resistir. A més a més li exigeix que pinti el retrat en l’estil que més li agradi, completament lliure, i també exigeix posar quan fins aquell moment els retrats els feia en base a una petita xerrada i algunes fotos. Aquest estrany i enigmàtic home és un dels pilars de la història, viu en una casa que es pot veure des de la casa on viu el protagonista, són veïns en certa manera.

Tornem al protagonista. Troba un quadre a la casa on viu, un quadre estrany que duu per títol La mort del comanador, un quadre ambientat en un Japó de fa segles, però potser això és només el que sembla, la superfície? La història d’aquest quadre i de l’home que el va pintar també apareix. El pintor va passar els anys de joventut a Viena durant l’Anschluss i després va tornar de manera precipitada i en fer-ho va deixar l’estil de pintura occidental per l’estil de pintura japonesa, un estil on s’engloba el quadre, un quadre amagat i que mai va ensenyar a ningú.

https://www.flickr.com/photos/ergsart/
[Òbviament aquest no és el quadre però us podeu fer una idea de l’estil] hokusai_te_plantation_katakur_surug_province © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons, Domini Públic.
I les relacions del protagonista amb la dona casada, que sap algunes coses sobre el seu misteriós client, en Menshiki, i li explica bocins d’informació entre clau i clau. I els records de la germana del protagonista i…

Bé, evidentment, no tothom era una simple ombra. I és que, de totes aquelles persones, vaig triar dues dones i hi vaig mantenir una relació personal. Quan vam començar a tenir relacions sexuals, totes dues van deixar de venir a l’acadèmia. Els devia incomodar. Jo vaig sentir una certa responsabilitat.

La segona d’aquelles dues dones (la més gran), havia de venir a casa l’endemà a la tarda. Segurament ens passaríem unes quantes hores al llit, fent l’amor. Per tant, ella no era una simple ombra que passava. Era una presència real, amb un cos en tres dimensions. O potser era una ombra que passava amb un cos en tres dimensions. No ho sabria dir.

https://www.flickr.com/photos/yotut/
Temple in the Trees © YoTuT, Creative Commons.

La història pren moltes direccions, es ramifica molt, i en ser un primer volum tinc clar que no tancarà en aquest llibre gaires interrogants. Hi ha un element a la narració que entraria dins el sobrenatural i que tot i el joc que aporta a la trama no m’acaba de convèncer, em grinyola i no tinc del tot clar si la història no podria funcionar igual prescindint-ne. I la història acaba amb l’aparició de Marie, una noia de 12 anys de qui el protagonista en fa un retrat per encàrrec de Menshiki per motius que és millor no dir ara.

Avaluar el llibre se’m fa difícil i és una cosa que s’hauria de fer havent llegit les dues parts (sóc l’únic a qui no li faria res llegir d’una tacada 900 pàgines?), així que seré prudent. El llibre m’agrada, es llegeix bé, el to i el múscul de Murakami, l’estil i la veu, el que preferiu, hi és ben present. És un llibre interessant que planteja moltes coses i obre molts camins que espero que conclogui en el segon volum i que aleshores tot tingui sentit. Si això no us sembla prou com per decidir-vos per aquest llibre però voleu provar amb Murakami teniu les meves ressenyes dels seus llibres al principi d’aquesta entrada, com a llibre curt ideal per un tast After dark, i com a un dels més emblemàtics de l’autor Tòquio Blues.

Quedo a l’espera del segon llibre per fer un judici més definitiu, però de moment la cosa pinta prou bé.

Pequeño fracaso / Gary Shteyngart

Els orígens russos d’aquest escriptor (va nèixer i crèixer a la URSS abans d’emigrar) i que s’establís a Nova York i la seva afició de tant en tant a veure com una mala bèstia… són coses que me l’acosten a Dovlàtov i me’l fan simpàtic pràcticament a primera vista, sóc així. De fet començo a pensar que els escriptors russos funcionen millor trasplantats a Estats Units, tot i que qualificar Shteyngart de rus no seria correcte, d’origen soviètic i perfectament integrat (més o menys) al seu nou país.

 

Tengo la esperanza de que no seamos un pueblo demasiado sentimental, pero tenemos una extrordinaria intuición para saber qué cosas debemos guardar y cuántos documentos arrugados irán a parar algún día a un armario de Manhattan.

L’autor va repassant la història de la seva família i com aquesta va passar per coses com la Segona Guerra Mundial o el setge de Leningrad. I sobretot la gran odissea, l’emigració als Estats Units. Com en el cas de Dovlàtov els orígens jueus van ser un factor decisiu perquè la família pogués sortir de l’URSS. Tot i que no va ser ni de lluny com a l’Alemanya nazi els jueus no estaven bé a l’URSS.

https://www.flickr.com/photos/faceme/
Lenin in Assen © FaceMePLS, Creative Commons.

Corre el año 1978, cuando se permite a los judíos soviéticos emigrar a Israel, y también, por suerte, a Estados Unidos y a Canadá. La enemiga de mi madre, que lleva puesta una sucia bata blanca, repara en su nariz y en su pelo oscuro y le contesta con otro grito: “¡Cuando se vaya a Israel le cortarán el jamón sin grasa!”.
—Sí —contesta mi madre— , en Israel me darán el jamón sin grasa, y todos vosotros tendréis que seguir comiéndoos la grasa.
Puede parecer una conversación absurda sobre un jamón que no era kósher, es decir, apto para el consumo según la ley judía, pero en realidad esta respuesta fue la primera frase sincera y valiente que mi madre pronunció en sus treinta años de vida soviética, y la primera vez que hizo valer sus derechos frente al “sistema”, y aquí hay que tener en cuenta que el gastronom representa lo más fundamental del sistema.

Els pares de l’Igor, rebatejat Gary l’estimen, però a la manera russa:

Estoy aquí y te estoy pegando. Y nunca te abandonaré, no te preocupes, porque soy tu Dios, tu padre. Y así como a mí me pegaban de pequeño, yo también te pego a ti y tú también pegarás a los tuyos, ve imru Amen. Digamos amén.

L’arribada als Estats Units i a la propietat privada, s’hi integren amb tantes ganes que noten que ja són l’enemic.

https://www.flickr.com/photos/formulanone/
Flushing, Queens 2 © formulanone, Creative Commons.

[…] Cierro los ojos y siento el poder de la propiedad privada.
Nuestro, nuestro, nuestro.
¡Estamos ascendiendo! Hemos dejado atrás a las tías que viven como reinas gracias a los subsidios y a los hispanos que no se separan jamás de sus radiocasetes, hasta llegar a un barrio de blancos católicos de clase obrera que tienen el patio lleno de banderines de los Yankees. Adonai Eloheinu, déjanos alcanzar un día el mismo nivel económico de los judíos de la escuela Solomon Schechter, para que así esos judíos puedan ser nuestros amigos porque todos tenemos un coche familiar y hablamos de las comidas que son kósher y de las que no lo son.

https://www.flickr.com/photos/vaticanus/
TIMES SQ NYC 1982 © vaticanus, Creative Commons.

I la cultura russa, i el fet que ell ha de ser el millor i ha de progressar com si totes les esperances de la família caiguessin a les seves espatlles.

Al otro lado del sofá cama se halla la librería de caoba con puertas de cristal que representa el centro focal de todos los hogares rusos. La librería suele encontrarse en la sala de estar, donde las visitas pueden apreciar los gustos de los anfitriones e ir anotando sus deficiencias culturales. No es que mis padres me estén animando a hacerme escritor —todo el mundo sabe que los hijos de padres inmigrantes deben estudiar medicina, derecho o esa extraña disciplina nueva que se llama “informática”—, sino que al colocar la estantería en mi dormitorio están enviándome el mensaje inconfundible de que yo soy el futuro de la família y he de ser el mejor de los mejores. “Y lo seré, mamá y papá, os lo juro”.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
stuyvessant town : manhattan (2007) © torbakhopper, Creative Commons.

La part més interessant és l’adaptació. L’educació en una escola hebrea amb un nivell molt fluix de matemàtiques fins que pot anar a l’institut Stuyvessant per nanos que són autèntics cracks de les matemàtiques, allà ja no és el més llest ara és un més del grup, un inadaptat en classes plenes d’inadaptats. També comença a fer campana, beure, fumar i tontejar amb noies el que li deixen. Una adolescència més o menys normal. I unes vacances familiars més o menys normals.

https://www.flickr.com/photos/miamism/
South Beach from New World Symphony ©Ines Hegedus-Garcia, Creative Commons.

El trayecto por la Autopista MacArthur hacia Miami Beach es mi verdadera ceremonia del juramento de la ciudadanía americana. Lo quiero todo: las palmeras, los yates que se balancean frente a las mansiones que solo se pueden comprar con divisas fuertes, las urbanizaciones de vidrio y hormigón que se levantan sobre sus propios reflejos en las transparentes aguas azules; la tácita disponibilidad de relaciones con mujeres amorales.

El record de la URSS cada cop més feble, un país amb Gorbatxov al càrrec, glàsnost i perestroika i tot i això no se’n refien. Ells com altres són conscients que han fet el viatge només amb bitllet d’anada.

Las mentiras más grandes de nuestra infancia son las que nos cuentan quién va a protegernos. Aquí hay una ciudad entera que viene hacia mí para atraparme con sus gruesos y feos brazos. Pero aquí, por mucho que se hable de atracadores y navajeros, nadie me ha hecho daño. Porque si aquí hay una religión, es la que nosotros mismos nos hemos creado. Padres, obedeced en el Señor a vuestroshijos, porque esto es justo.

Un llibre que m’ha sorprès i que es llegeix de manera agradable, al principi li costa una mica però de seguida agafa embranzida i ja no para. Una vida interessant, no tant pel que té d’única, sinó pel que té de comú amb tants altres emigrants soviètics que van haver de buscar aixopluc a l'”enemic”.

https://jewishstudies.washington.edu/our-events/2018-stroum-lectures-gary-shteyngart/
Author Gary Shteyngart. Portrait by Brigitte Lacombe.

Un llibre interessant i autor acabat de descobrir de nou directament amb memòries més que no amb les seves novel·les, com amb Piglia, no sé si això vol dir alguna cosa o no.

 

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Vaig descobrir aquesta autora a través de Leviatán, de Paul Auster (també en parlo al blog antic), com a personatge. Per mi va ser la segona esposa de Paul Auster molt temps, no ajudava gaire que quasi no tingues obra publicada aquí. Aquest llibre sembla ser un dels més celebrats de l’autora, som-hi doncs!

La veritat és que en començar a llegir noto una atmòsfera semblant als llibres d’Auster, als bons llibres, no als normalets. Un estil que tot i ser dens passa amb molta facilitat, i de seguida ens endinsem en la vida de dues parelles, Leo i Erica i l’artista Bill i la seva dona la poetessa Lucille. Les dues parelles a més a més tenen el primer fill pràcticament alhora i el matrimoni Bill-Lucille es trenca quan ell decideix que el seu amor era la model dels seus primers quadres, la Violet.

Em pensava que tindria més temps per cartografiar el teu cos, per traçar-ne els pols, els contorns i el terreny, les regions interiors, tant les temperades com les tòrrides: una topografia completa de pell, múscul i os. No t’ho havia dit, però m’imaginava tota la vida fent-te de cartògrafa, anys d’exploració i descobriments que no pararien de modificar el traçat del meu mapa. Sempre caldria tornar-lo a traçar i configurar per adaptar-se a tu. Estic segura que m’he deixat coses, o que les he oblidades, perquè la meitat del temps m’he passejat pel teu cos totalment èbria de felicitat. Encara hi ha llocs que no he vist.

https://www.flickr.com/photos/125382597@N08/
Black Monday (1987) 黑色星期一 © Roger Hsu, Creative Commons.

Les dues parelles (o dues i mitja) transitaran pels feliços 80 amb l’ombra del black monday al damunt, una crisi econòmica que no pot evitar recordar la més recent que hem viscut. Molts nous rics i moltes fortunes sortides del no-res van tornar al no-res.

En Bill va capejar la crisi perquè tenia diners al banc, i tenia diners al banc perquè vivia atemorit pel passat, per la nefasta pobresa que l’havia obligat a fer de guixaire i pintor de parets. Aleshores estava casat amb la Lucille, i em vaig adonar que en Bill parlava d’aquella època de la seva vida cada cop amb més malenconia, com si vista retrospectivament hagués esdevingut més fosca i més dolorosa que quan l’estava vivint. En Bill reescrivia la seva vida, com tothom. Els records d’un home gran són diferents dels d’un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem històries a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d’imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N’esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim.

No és el cas dels protagonistes, Leo és historiador de l’art, Erica de Henry James, i Bill és artista i la Violet investiga coses com el tractament mèdic de la histèria, una malaltia mig inventada que tenia com a víctimes les dones, d’aquí passa als trastorns alimentaris que també se centren més en dones, no li interessen tant els aspectes mèdics com la psique de les pacients.

https://es.wikipedia.org/wiki/Henry_Darger
© Henry Darger.

Però passen coses, coses (ho sento) molt Paul Auster, i ens agafa per sorpresa i tot s’enfonsa i ens trobem amb un llibre nou… abans de la pàgina 200 d’un llibre més de 400. És un llibre dens, que es llegeix molt bé perquè enganxa. Tenim una radiografia de les relacions humanes, de les ruptures i les pèrdues, i també del món de l’art, i dels estudis que abarquen temes “femenins” (les pacients “histèriques” eren dones, els trastorns alimentaris afecten a dones en una proporció molt major que homes, i així) que no deixen de ser un reflex de la societat que hem creat. I com tot aquest, diguem-ne ecosistema, evoluciona al llarg dels anys, a partir de dues parelles joves i els anys i la vida.

Un dels punts que potser més em sorprén és que el protagonista principal sigui un home, sobretot perquè l’autora és una dona, un pensaria que li resultaria més senzill ficar-se en la pell d’una dona.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Siri_Hustvedt_1.jpg
© Creative Commons.

El llibre va enganxant a mida que s’avança i cap al final ja no el podem deixar. I ara un detall, el personatge Mark està inspirat en el fill del primer matrimoni de Paul Auster (amb Lydia Davis), Daniel, aquí un article sobre un episodi de la seva vida que no haurieu de llegir si no us agraden els espòilers.

És sol parlar d’aquest llibre com el gran llibre de Siri Husvedt, en ser l’únic que he llegit d’ella no puc confirmar això, però sí dir que aquest és un llibre excepcional i que dóna per més d’una lectura, i que em recorda (imagino que de manera inevitable) a una altra demostració de força a l’hora d’escriure com Paul Auster i el seu 4321. Les connexions estableixo de vegades són més estranyes però en aquest cas es veia venir de lluny això.

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Els llibres de Vicenç Pagès Jordà (aquesta mania de fer servir els dos cognoms em recorda als àrbitres de futbol) m’agraden, n’he ressenyat tots els que he llegit, i sempre bé, fins i tot a l’antic blog.

Aquí Vicenç Pagès fa una tria dels seus contes i els presenta de nou, entenc que “remasteritzats”, després de gestionar la decepció que hagi deixat fora un conte que em va encantar (La dutxa d’Heràclit) m’hi poso.

Els contes són excel·lents. Pot no agradar-nos el tema que tracten però deixant de banda els gustos són inatacables. No em posaré a fer una lectura comparada dels contes abans i després, ni tinc els llibres anteriors (excepte un) ni crec que tingui sentit. L’autor n’ha après (i sembla que ha trobat afició en això de revisar, ja ho va fer amb El món d’Horaci, crec, no estic 100% segur).

https://www.flickr.com/photos/efsavage/
DC Metro © Eric Savage, Creative Commons.

A cada conte aconsegueix recrear l’atmòsfera necessària, a Per llegir al metro tot el text es mou en una mena d’irrealisme oníric, un infràmon subterrani i circular. O en el conte que titola el primer dels llibres recollits Cercles d’infinites combinacions, aconsegueix que sembli un thriller, una novel·la de misteri (tot i que alguns dels significats els hauria hagut de posar, esperar que la gent consulti un diccionari de Fabra és esperar massa, sí queda críptic però és això o espòiler).

Fa aproximadament dos mesos, Mauri em va fer arribar la fotocòpia d’un manuscrit breu per tal que l’hi passés a màquina. Em va estranyar que no el mecanografiés ell mateix, ja que amb prou feines ocupava dos folis, però em consta que els escriptors no sempre actuen de manera lògica, així és que em vaig limitar a desar-lo al calaix dels treballs pendents. Uns dies després llegia al diari que Àngel Mauri havia desaparegut i que es temia per la seva vida.

https://www.flickr.com/photos/teresa_grau_ros/
Diccionari ortogràfic : precedit d’una exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. D’E. C. / redactat sota la direcció de P. Fabra © Teresa Grau Ros, Creative Commons.

M’arrisco a repetir-me però és igual, a mi Vicenç Pagès m’agrada en les distàncies llargues, és un tema de gustos, però si algú s’hi vol acostar aprofitant aquest llibre és una gran oportunitat.

No és fàcil treure’n frases o fragments. Quan un text és bo tinc la tentació de copiar-ho tot, o de no copiar res que és la reacció normal, de totes maneres aquest petit paràgraf del contes El captiu m’ha fet somriure:

Visc una autèntica crisi adolescent: la vida és buida, res no té sentit, ningú m’entén, vull fugir de casa, etc. Albert Camus és la meva lectura de capçalera. Amb això ja està tot dit.

https://www.flickr.com/photos/10068173@N08/
Albert Camus © SPDP, Creative Commons.

No sé si aquests contes hauran servit a l’autor per fer l’exorcisme del títol, i a mi això de revisar coses ja publicades no m’acaba d’agradar, però ha quedat un llibre rodó, potser un punt i a part entre el que ja ha escrit i el que ha de venir? De totes maneres un llibre molt recomanable pels lectors de Vicenç Pagès Jordà, una reinterpretació i selecció sobre uns llibres que la dinàmica de mercat ha convertit en difícilment trobables.

I una frase a mi m’ha matat:

No va trobar cap frase prou memorable perquè fos l’última.

https://www.flickr.com/photos/nakrnsm/
No Substitute © Patrick Feller, Creative Commons.

Algú que no hi havia de ser / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo era un mestre, i un dels camps on es notava més era el de la novel·la negra, on es movia com un dels grans. Els seus llibres tenen el ritme i l’estil dels clàssics americans que tant va contribuir a difondre des del seu càrrec de responsable de La cua de palla.

Tenim un banc, una escletxa en la seguretat i un protagonista que veu una manera de fer un atracament gairebé perfecte. Com en altres llibres de Pedrolo els lladres no ho són per cobdícia, ho són per sortir d’una situació injusta, per en certa manera comprar-se a ells mateixos, o comprar-se temps lluny de feines embrutidores i sempre mal pagades. I com en totes aquestes històries hi ha una dona, que fins i tot com a ostatge no pot evitar ser un objecte de desig, una dona fatal… sí això avui dia no sona gaire correcte, què hi farem!

Va girar-se cap al vidre, l’abaixà dos o tres dits i va llençar la punta de la cigarreta. L’abric se li havia tornat a obrir sobre les cuixes plenes que la posició esclafava una mica, però aquest cop no va recollir els faldons tot i que va veure perfectament que la mirava. Quan vaig alçar-lo, va sostenir-me l’esguard i els llavis se separaren indecisament sota els badius que s’estremien. Els ulls s’anaren enfosquint, sense hostilitat, i es desplaçaren cap a la mà quan l’avançava. Però no vaig completar el gest, i la mirada tornà a encadenar-se a la meva. Hi havia una barreja de calidesa i de burla que m’eixugà la gargamella.

https://www.flickr.com/photos/andry_portfolio/
Julya on the bed © Andry Fridman, Creative Commons.

Però Pedrolo sempre ens engaña i quan creiem que estem llegint una història tìpica com n’hi ha tantes descobrim que no, que hi ha dues històries i que el cop perfecte és només el principi, el que realment és interessant ve després. I que pràcticament ningú és el que sembla en aquest joc d’enganys.

Aquesta novel·la es va publicar el 1972, algunes referències sexuals són més explícites que en obres anteriors i també es parla (de manera molt més indirecta) de lluita i de resistència. Els darrers anys del franquisme van ser un bullidor de grups i grupuscles que lluitaven de diverses maneres per canviar les coses. En aquest llibre Pedrolo va d’un gènere negre més “americà” (més directament hereu dels grans clàssics com Chandler o Hammet) a un de més europeu, o potser simplement més pedrolià. Un llibre curt, directe, contundent i sorprenent, el millor Pedrolo.

Padre e hijo / Larry Brown

Larry Brown és un dels autors de capçalera de la gent de Dirty Works i que ja vaig llegir en el primer llibre de l’editorial (i que hi dóna nom) Trabajo Sucio.

El protagonista, Glen, surt de la presó on s’ha passat tres anys i torna al poble. De seguida es fa evident que el temps a la garjola no l’ha suavitzat ni l’ha fet recapacitar o voler una vida sense problemes. Tot el món ha seguit fent la seva però ell sembla que només ha fet que alimentar la seva rancúnia i la seva mala bava. No pinta pas bé, a més a més tampoc es pot dir que torni a un lloc precisament idíl·lic.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Montana State Prison c. 1940s in Deer Lodge © simpleinsomnia, Creative Commons.

El lugar parecía estar más o menos como siempre, la vieja casa sin pintar plantada en medio de la maleza y con la chapa del tejado oxidada, llena de manchas grises y marrones. El Chevy del 48 seguía abandonado a un extremo del solar con sus cuatro ruedas deshinchadas, y su padre continuaba allí, en la silla, tal y como lo había dejado la última vez que lo vio, como si el tiempo se hubiese replegado y nada se hubiese movido en los tres años que había pasado entre rejas.

https://www.flickr.com/photos/darronb/
Dead Cow Shed ND8 grad tonemapped © Darron Birgenheier, Creative Commons.

A poc a poc anirem descobrint coses del seu passat, perquè va anar a la presó, i quina vida havia dut. I també anirem descobrint detalls de la seva relació amb el pare, detalls que potser expliquen aquesta distància que els separa, aquesta hostilitat.

En cierta época él también trabajó allí, se levantaba temprano para ir con su madre a la parcela donde tenían aparcado el camión, recogian las hortalizas aún húmedas de rocío, las cargaban y se dirigían a la plaza a primera hora de la mañana para instalarse, colgar las básculas, disponer las bolsas de papel y pasarse allí todo el día para obtener el dinero que su padre se bebería el fin de semana.

I les dones. Una de les primeres coses que fa en sortir és anar a veure Jewel, amb qui va tenir un fill però per ell com si no, no té cap ganes de fer de pare. Jewel és una de les persones que ha deixat a mitges en la seva estada a la presó. Tot i que ella l’ha esperat, més o menys.

Ni siquiera sabía por qué se casó en su día con Melba. Le reprochaba que bebía demasiado y que siempre andaba correteando por ahí, pero eso era lo que hacía antes de que se casasen, así que tenía que haber sabido que no iba a cambiar de hábitos solo por ella. En cualquier caso, no tenía la menor idea de qué esperaban las mujeres. Suponía que verle trabajar como un perro cuarenta horas a la semana para quedarse en casa el sábado por la noche, ir a misa el domingo y darles todo tu dinero. ¿Y ni siquiera salir a tomar una cerveza? A tomar por culo. Se alegraba de que se hubiese ido y esperaba no volver a verla en la via. Además, las pocas veces que la había pegado lo había estado pidiendo a gritos. “¿De dónde vienes? ¿Con quién has estado? ¿Qué es eso que llevas encima?”. Se hartó de escuchar toda esa mierda. Si Jewel quería seguir tendría que aceptarle tal y como era. Y si no le gustaba no era la única mujer de los alrededores.
Erline Price había crecido. Vaya que sí. Se preguntó hasta qué punto. Quizá pudiese verificarlo.
https://www.flickr.com/photos/suzanneandsimon/
IMG_4450 © Simon Davison, Creative Commons.

Per acabar-ho de rematar el pretendent actual de Jewel és Bobby, el sheriff i segons Glen el responsable que acabés a la presó.

Una de les característiques de Glen és que no acaba de ser conscient de ser dolent. Més o menys. No hi ha una gran retòrica, fa el que ha de fer perquè li sembla l’única opció possible, com si tot estigués fatalment predestinat. En realitat no és així, però és la manera que ha trobat Glen de suportar-se. Hi ha una realitat paral·lela, molt propera a la realitat de debó, on Glen fa el que fa perquè no té alternativa, ell mentalment ja hi és. Vist des de fora tot semblar una fugida endavant, un anar xutant la pilota cap amunt. I cada cop sabem més coses i Glen fa més coses i la cosa es posa més i més malament a cada pàgina. Sense dramatisme, com si l’autor ens hagués de narrar l’única història possible (potser m’estic passant de críptic).

Quines coses fa Glen? Assalt, assassinat múltiple, matar un primat, una violació d’una adolescent… No ha de ser fàcil ser ell, i la seva actitud no ajuda, tampoc sembla que sigui gaire salvable, potser en algún moment ho va arribar a ser però d’això fa molt, està en un estat mental que representa molt bé aquest fragment:

Él sabía de errores. Había tenido que pagar por los suyos y también por los de su padre. Bobby también había cometido uno y su madre iba a pagarlo. Iba a pagar por este y por el suyo, por los dos a la vez. Se preguntó cuándo aprendería la gente a no tocarle las pelotas. Siempre había alguien con ganas de tocarle las pelotas y ya estaba más que harto. Estaba hasta las mismísimas pelotas. No podías dejar que la gente te avasallara. Porque acabarían por pensar que podían hacerlo cuando se les antojase y no dejarían de hacerlo a menos que tomases cartas en el asunto. Y él ya había tenido bastante de la mierda de esta señora. Su madre se había pasado la vida contándole cosas de ella. Estaba defendiendo a su madre. Ya era hora de que alguien lo hiciera.

https://www.flickr.com/photos/soundlessfall/
Self © Aimee Heart, Creative Commons.

Totes les peces del llibre es van movent fatalment, tots els personatges estan múltiplement connectats, i el llibre es va acostant a un clímax final que només pot acabar d’una manera.

El fil invisible / Gemma Lienas

Una autora amb una vuitantena de títols i jo no me n’he llegit cap, així que potser aquest títol és una bona manera de començar. Gemma Lienas s’ha dedicat molt especialment a la literatura juvenil, un camp molt difícil, aquest llibre però forma part de la seva obra destinada al públic adult i ha rebut el premi BBVA Sant Joan. Som-hi!

La protagonista és la Júlia Coma (nom artístic Júlia Le Goff), 31 anys, casada amb un home amb deu anys més que comença a tenir pressa per tenir descendència, però ella no. Té la seva vida, la seva independència econòmica i la seva feina de guionista de documentals (tot i que no sé si cobrar avançaments és una cosa habitual en aquell món, em temo que no), i les seves amigues i una família d’origen bretó de la que està completament deslligada, fins que la conviden pel centenari de la seva besàvia Yvonne.

https://www.flickr.com/photos/olybrius/
Île-de-Batz © Anicius Olybrius, Creative Commons.

Aleshores, em vaig adonar que ignorava moltes coses de la meva família francesa. Evidentment, sabia que l’àvia Odile havia nascut, pocs anys abans que comencés la Segona Guerra Mundial, a l’illa de Batz, una illa molt petita de la costa bretona, davant del port de Roscoff. Que el seu pare, en Vincent, era metge rural i la seva mare, la Yvonne, era molt hàbil fent créixer herbes remeieres i preparant pocions que es venien a la farmàcia. Que el 1956, amb vint anys, l’àvia Odile havia fet un viatge a Barcelona i havia conegut el que després havia de ser el meu avi, que li portava setze anys i amb qui no va trigar gens a casar-se. “Tenia pressa per anar-me’n de casa”, m’havia explicat una vegada, “en aquella època, les dones gaudíem de molt poca llibertat. Me’n vaig enamorar, tant de l’avi com de la ciutat, i ja no vaig voler tornar a l’illa”. Sabia que l’àvia Odile tenia dos germans i una germana i que, molts anys ençà, havia tallar la relació amb la família.

https://www.flickr.com/photos/achillifamily/
Ile de Batz, Bretagne © Achilli Family | Journeys, Creative Commons.

Així doncs la Júlia se’n cap a Batz a reflexionar sobre la seva relació amb el Carles i la seva exigència de tenir un fill, a conèixer la seva família (especialment el seu oncle que per videoconferència semblava especialment atractiu) i a treballar en el seu guió. Un guió sobre el descobriment de l’ADN i com una dona que hi va treballar, Rosalind Franklin, va ser silenciada i boicotejada pels seus col·legues, una dona que a més a més va passar una temporada fa molt temps a la mateixa illa de Batz. Una illa i una família que amaguen més del que es veu a simple vista, sobretot la matriarca quasi centenària Yvonne.

https://www.flickr.com/photos/dennism2/
Illustration of DNA © DennisM2, Public domain, Creative Commons.

Així que un cop allà va combinant les investigacions sobre la seva pròpia família per esbrinar què va passar perquè l’àvia Odile trenqués tota relació amb la seva família, i la reconstrucció de les investigacions de Rosalind Franklin, una dona en un món d’homes no gaire respectuosos amb ella (o amb les dones en general).

No puc explicar gaire res més de l’argument per no esgerrar-lo, així que aniré directe a la valoració del llibre.

Es llegeix bé, no costa gens d’entrar-hi i la història té un ritme i un interés creixents. Tot i ser un llibre de dimensions respectables passa prou de pressa, i els personatges “viuen” i no pots evitar sentir cada cop més interés per què els passa.

A la llista dels “peròs” que sempre n’hi ha: hi ha dos o tres moments en que es trenca la narració per oferir flashbacks d’altres personatges o directament els elements que ens falten per completar la història. És un recurs vàlid, però a mi m’hauria agradat integrar aquests “descobriments” en la trama principal. Suposo que és un tema de gustos però m’hauria semblat millor resoldre-ho així, o més elegant. Però per gustos colors..

Una  molt bona entrada al món literari de Gemma Lienas.