Com s’esbrava la mala llet / Antònia Carré-Pons

Un llibre d’aquests que començo sense tenir ni idea de què em trobaré, ni pel títol ni per l’autora. Com a mínim és curt i en cas de decepció seria una decepció breu, podria suportar-ho. El text de la contraportada és força explícit i directe, i sincer també, i començo a intuir que serà un d’aquells llibres que em refermaran en allò que sempre dic «no us fieu dels llibres petits».

Són vuit contes, d’extensió variable però que passen molt bé, massa i tot segons com ens ho mirem.

Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies ni avis ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot esgira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.

https://www.flickr.com/photos/eltpics/
Elderly people © eltpics, Creative Commons.

I sí, trobem això, romanços de balls de casals (que van més al gra que altres coses de gent més jove perquè s’imposa la realitat que no hi ha temps per perdre), geriàtrics que a estones semblen més guarderies… Vellesa, amb v de vell, tal qual, i amb una mica d’humor negre que més que fer-ho més passador ho fa tot encara més punyent.

Els contes tenen un nivell molt alt, i jo li poso un magna cum laude al que dóna títol al llibre, un conte absolutament rodó com han de ser els bon contes: breu, directe, sorprenent i que et deixa amb una ganyota a la cara que no ets gaire capaç ni d’identificar.

És un d’aquells llibres del que no us heu de refiar, potser no és el més agradable de llegir però si tenim en compte l’envelliment progressiu i imparable de la població, segurament és molt necessari.

Soy una pornógrafa / Saskia Vogel

Vaig llegir alguna cosa sobre aquest llibre no recordo a on, no conec a l’autora Saskia Vogel però una mica sí els llibres de l’editorial Alpha Decay, m’agraden, me’n puc refiar.

La història comença quan la protagonista perd al seu pare en un accident d’escalada d’uns penyasegats a la costa. Els serveis d’emergència passen d’una operació de «rescat de víctima» a «recuperació de cadàver», sense cap resultat.

Així que tenim a una protagonista amb una mancança de figura paterna. Una incipient carrera d’actriu d’anuncis i pelis de sèrie B que es desmorona perquè va fent anys. Unes relacions estranyes, i records d’una relació amb una companya de classe fa alguns estius, i una veïna que és una dominatrix. Mentre de tant en tant treballa en un centre d’art com a model d’escultura, posar nua li agrada i la tensiona a parts iguals més que alliberar-la.

En el placer no éramos más que cuerpos y el cuerpo es todo lo que tenemos: aunque esta perspectiva no se libraba de los conflictos. Por eso, una mujer con la que estuve saliendo tras instalarme en mi piso me dijo que era una pornógrafa. Ella quería intimidad emocional antes de hacer el amor y yo le dije que quería saber cómo encajarían nuestros cuerpos antes de sentirme cómoda para abrirme a ella.

Le dije que era una cuestión de confianza y comunicación, pero le sentó como una patada. Pensé en la palabra pornógrafa. En cierto modo sí que iba conmigo, pero solo porque no sabía qué otra palabra darme. Para mí, el sexo era sagrado. Sabía que tenía el poder de transformar. Entre mis brazos, mis amantes ponían los ojos en blanco. Eran bocas abriéndose que me ofrecían sus lenguas, sus sueños y confesiones. Acudían a mí en busca de consuelo, me buscaban y cada acto era conjurar un hechizo. Solo un beso más, una carícia más, deseaba yo, y ese cuerpo resultará ser el de ella.

https://www.flickr.com/photos/metrola/
Mulholland Drive and homes in Hollywood Hills © Metro – Los Angeles, Creative Commons.

Tot això en un ambient de cert luxe a Los Angeles, els seus pares es van conèixer treballant al port de Rotterdam i al final es van traslladar a Califòrnia. La mare de la protagonista parla alemany, neerlandès, anglès i alguna cosa d’Itàlia d’un amor d’estiu de fa la tira d’anys. La veïna dominatrix de la protagonista es diu Orly, i viu amb una mena de client-soci-amic-esclau a qui anomena Piggy. Echo entra en aquesta relació i treballa amb Orly, en coses com trepitjar insistentment i amb tacons l’esquena d’un home tirat a terra, ensinistrar un home com si fos un cadell de gos… Un bon còctel.

Observaba a los hombres que llamaban a su puerta y dejaban su cuerpo a nuestro cuidado. Pedían ser atendidos y aquí encontraban placer. Mientras gozaban, ya no necesitaban ser hombres, solo cuerpos inmóviles o en movimiento. Cuerpos de recuerdo y anhelos. Confiaban en ella para que los llevase a bordo por corrientes desconocidas y que luego los devolviese a tierra, transformados.

Les podríamos haber hecho cualquier cosa: «Pero no lo hacemos», decía Orly. El sentido de la responsabilidad era abrumador. Cuánta ternura sentía yo hacia ellos. Me conmovía mucho la manera en que su piel cambiaba de color cuando forcejeaban contra las cuerdas, la oscuridad de su garganta. Cuerpos que podía romper y gente a la que podía destrozar, pero que confiaban en que no lo hiciera. Su confianza hizo que me volviera atenta y, en nuestras sesiones más brutales, su confianza hacía que me importasen. Me preguntaba qué sentían los hombres cuando decían que les gustaba verme comer. Era parecido al amor.

I en aquest cas el còctel té millor plantejament que resultats, no espereu una gran trama o que passin moltes coses, passaran coses i plenes de reflexió i voltes i intensitat, potser per acabar no bellugant-nos gaire d’on estàvem. Al cap i a la fi els vint-i-pocs de la protagonista no deixen de ser l’adolescència, una edat molt d’això: moure’s molt sense saber cap a on. Al cap i a la fi no deixa de ser un llibre d’un dol, personal i intransferible i com això porta al principi d’una altra cosa, i la relació d’ella amb la seva mare i amb la veïna.

https://www.flickr.com/photos/stankus/
Malibu Magic © Mr. Nixter, Creative Commons.

Tot i que el llibre en alguns moment podia semblar que no sabia on anava sí que ho sabia, manté el nivell del principi i el ritme i aconsegueix un final sorprenentment rodó. Una destacable primera novel·la.

Carta breve para un largo adiós / Peter Handke

Del premi Nobel me’n refio una mica i per això no és estrany que m’apropi a algun guardonat. Com és el cas de Peter Handke, aquesta mena de guanyador «a pachas» del premi d’aquest any perquè per vergonya van preferir fer com que s’oblidaven del tema l’any anterior i aquest han compensat amb dos premiats.

He triat aquest llibre per aquest article, no sempre coincideixo amb aquest autor però en general sí, o almenys no em recomana llibres dolents, una altra cosa són els gustos que no sempre són coincidents, ja seria inquietant.

La primera part és La carta breve, una mena d’esbojarrada ruta pels Estats Units, una mena de fugida o persecució (una ambigüitat amb la que juga) respecte a Judith. Una excusa per parlar d’ell mateix, amb un interés per les coses que l’envolten més aviat relatiu.

Esbojarrada però reflexiva, cap endins i amb un estil que va quedant. És peculiar, costa de definir però el notes. Potser és una obvietat, però ho vull remarcar, és un escriptor amb personalitat, no és limita a descriure. Al cap i a la fi és co-responsable del guió de la recomanable El cel sobre Berlín, de la que poso una imatge infringint segurament totes les lleis de copyright.

https://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/wingsofdesire/wingsofdesire.htm
© Wim Wenders.

Sólo prestava atención a las deformidades y las manías; lo demás no lo veía y después de la primera ojeada, y cuando tenía que hablar de ello me veía obligado a fantasear; sin embargo, como tampoco mi fantasía sabía nada, atribuía a todos señas especiales de identidad, como en una requisitoria. Esas señar de identidad sustituían paisajes enteros, contextos y destinos. Sólo con Judith —con la que por primera vez empecé a vivir algo— adquirí la capacidad de ver el mundo de una forma que no consistiera sólo en una primera ojeada aviesa. Dejé de coleccionar señas de identidad y comencé a tener paciencia.

https://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/features/philip-marlowe-is-back-on-the-mean-streets-of-la-private-eye-by-icon-of-american-literature-raymond-9187271.html
Imatge treta d’aquí.

A la segona part El largo adiós (res a veure amb el llibre de Chandler o la pel·lícula) se’ns explica més d’aquest afartament mutu entre el protagonista i Judith i aquesta fugida persecució amenaçant o el que sigui perquè a estones ni ells semblen tenir-ho gaire clar.

No nos separábamos porque ninguno de los dos quería abandonar. Pero no nos importaba tanto tener razón y demostrárselo al otro; lo más importante era, y eso era lo que buscábamos, hacer que el otro perdiera la razón por sí mismo después de esa demostración. Cuando se reprochaba algo a alguno se observaban después todos sus movimientos a fin de que él mismo se delatase. Lo peor era que no nos acusábamos ya el uno al otro, sino que, sin palabras, buscábamos situaciones en que el otro se sintiera culpable. No nos insultábamos ya: sólo queríamos humillar al otro.

Y una part final amb John Ford que m’ha fet força el pes, sorprenent i no sé si als 70 un podia arribar a casa d’una llegenda com ell i simplement passar a saludar i xerrar. Però què més dóna!

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:John_Ford_1946.jpg

—Contadme ahora vuestra historia —dijo John Ford.

Y Judith contó cómo habíamos venido a América, cómo me había perseguido, cómo me había desvalijado y había querido matarme y cómo, por fin, estábamos dispuestos a separarnos pacíficamente.

Un primer tast d’un escriptor prolífic i polèmic, fonamentalment per donar públicament suport a un fill de puta del nivell d’Slobodan Milošević, una mica a l’estil de Céline de qui hem d'»oblidar» coses perquè va escriure la meravella de Viatge al fons de la nit. Seguiré amb aquest autor.

Final / Karl Ove Knausgård

Els he ressenyat tots, per tant no podia faltar a aquesta cita amb el noruec i el seu darrer volum del monumental treball que és La meva lluita. I a més el senyor acaba llençant la casa per la finestra amb un volum de més de 1100 pàgines, després de 5 llibres que rondaven les 500 jo entenc que necessités moltes pàgines per acabar d’explicar el que fos que vol explicar. Sí, me n’en foto una mica, m’he llegit tots els seus llibres i trobo que fa falta desdramatitzar la lectura d’un llibre que podria ser considerat una arma blanca. Però potser que entri en matèria, aquí teniu les ressenyes dels altres llibres, i si les preferiu una a una teniu La muerte del padre, Un hombre enamorado, els dos primers en castellà i a partir que s’hi va posar L’Altra ja en català L’illa de l’infantesa, Ballar en la foscor, Dies de pluja i aquest Final.

El mateix em passava amb el telèfon: cada vegada que sonava se’m glaçava la sang. Era així des d’un dia que algú va trucar tard al vespre i va demanar de parlar amb el violador Karl Ove Knausgård.

L’autor viu a Malmö amb la seva dona i els tres fills i la seva primera novel·la d’aquesta sèrie està a punt de sortir. Ha hagut de contactar amb tothom que hi apareix per si hi tenien algun inconvenient i si aquest era el cas deixar a la persona en qüestió irreconeixible (nom canviat i res d’altres dades que permetessin identificar-lo).

https://www.flickr.com/photos/kalleboo/
Malmö © Karl Baron, Creative Commons.

Per a un escriptor, el més vergonyós és que l’enxampin plagiant un altre escriptor. El següent més vergonyós, assemblar-se a un altre escriptor. No ser original no és vergonyós en el mateix sentit, però sí que és degradant: que una novel·la no sigui original és el pitjor que li poden dir en una ressenya.

El problemes vindran per part del seu tiet, el germà de son pare, que vol dur la novel·la directament als tribunals per difamació.

[…] el meu problema com a escriptor era precisament la meva ordinarietat. A mi m’agradava el futbol, tant jugar-hi com mirar un partit, m’agradaven les pel·lícules nord-americanes d’entreteniment, de tant en tant encara llegia còmics, mirava la previsió del temps i els telenotícies només per veure les belleses que els presentaven, podia fins i tot desenvolupar petits enamoraments platònics amb elles; en gran part, encara m’agradava la mateixa música que escoltava quan tenia dotze anys, i quan m’agradava un llibre o una pintura no sabia mai perquè i per explicar-ho recorria a les paraules i les idees que arreplegava del meu voltant i que no tenien res d’original. No tenia res d’especial a dir sobre res perquè jo no era una persona especial i no tenia cap tret singular.

https://www.flickr.com/photos/littledebbie11/
Watchmen ‘American Dream’ © Debs (ò‿ó)♪, Creative Commons.

Potser les coses no són com les va escriure? Potser. El nostre cervell juga amb nosaltres i moltes vegades fabrica records, o modifica els ja existents. És un fenòmen que està estudiat des de la psicologia, no és una cosa que m’inventi. Però de totes maneres el que li ha quedat del que va passar és el que té i és el que importa. I va viure com va viure la mort del seu pare, per més que la memòria primer i l’escriptura després dibuixin un escenari que no és 100% real. Una cosa que ja podem assumir quan algú vol recollir la seva vida amb una quantitat de detalls que no és possible que la memòria hagi retingut.

No podia refiar-me de mi mateix i de la meva memòria perquè estava contaminada per l’escriptura. Ho sabia de feia temps. Escriure sobre un record el transforma. De sobte no sabia què pertanyia al record i què pertanyia a l’escritura. No sabia què era cert. Si volia esbrinar-ho depenia de suports externs, és a dir, del que recordaven els altres.

Com en els altres llibres la dispersió és marca de la casa i tot i que en general escriu de la seva vida i les seves memòries en qualsevol moment pot sortir amb coses una mica més tangencials. O almenys tangencials en apariència, no deixen de ser les seves idees i el que el fa ser la persona que és.

La tasca dels terroristes en realitat era la de penetrar en el nostre subconscient —l’objectiu de tot escriptor— només que els terroristes van anar un pas més enllà. Eren els escriptors del nostre temps. Don DeLillo ho va escriure molts anys abans de l’onze de setembre del 2001. Les imatges que van crear van circular per tot el món i van colonitzar el nostre subconscient.[…] L’important eren les imatges. Com més bones eren, com més icòniques aconseguien fer-les, més existosa era l’acció.

https://www.flickr.com/photos/911pics/
9/11 WTC Photo © 9/11 Photos, Creative Commons.

S’enfronta a la possibilitat d’haver d’anar a judici i a més a més el seu matrimoni comença a donar algunes senyals d’esgotament. Nota que si ha d’anar a judici s’haurà de traslladar una bona temporada a Noruega deixant a la seva dona tota la feina de la llar i els nanos, i potser el seu matrimoni no aguantarà aquest sotrac.

Y més o menys aleshores l’autor es torna boig. Comença la part titulada El nom i la xifra. Suposa que si li hem aguantat els cinc totxos precedents li aguantarem el que sigui, i ho pensa demostrar. S’embranca en una dissertació-raonament sobre la literatura sueca, la religió i la biblia amb una atenció exasperant per les paraules exactes i concretes. A veure, té raó perquè tot i la pallissa he seguit, però he tingut pensaments de deixar el llibre en aquest punt.

Quins collons Karl Ove, quins collons!

https://www.flickr.com/photos/152076245@N05/
Hitler © Linsert tresniL, Creative Commons.

La cosa millora una mica quan passa a parlar d’Adolf Hitler, la seva vida i el seu llibre, no oblidem que també el va titular La meva lluita. Aquí la cosa millora i aquesta part no és tant exasperant de llegir. De totes maneres la part El nom i la xifra és molt, però molt espessota, si sou dels que l’autor ja us semblava espès a estones abans no sé si podreu, podeu saltar fins la següent. Tot i això el retrat que fa de Hitler, el seu deliri en forma de llibre, i la seva realitat és interessant, però vaja que us podeu saltar tota aquesta part sense remordiments.

Les persones decents es van distanciar de tot això, però no eren gaires, i val la pena parar-se un moment a reflexionar-hi perquè ¿qui volem ser el dia que la nostra decència es posi a prova? Ens atrevirem a posicionar-nos contra l’opinió de tothom, la dels nostres amics, veïns i col·legues, i instistirem que són indecents mentre que nosaltres som els decents? La força del nosaltres és molt poderosa, els seus lligams són gairebé impossibles de desfer, i tot el que podem fer en realitat és esperar que el nostre nosaltres sigui un bon nosaltres. Perquè si en ve un de dolent, no vindrà en la forma d’un d'»ells», una cosa aliena a nosaltres que podrem expulsar, sinó que vindrà en forma de «nosaltres». Vindrà com el que és correcte.

Acabada aquesta part El nom i la xifra torna a l'»ara» i a la promoció i els problemes de la seva novel·la, i les entrevistes sobre el llibre i les denúncies. Vaja que jo recomano saltar-se el parèntesi si se us atravessa, sense manies. També torna a un detall dels dos primers volums: els flashbacks. Uns flachbacks en els que sembla que la redacció d’aquells dos llibres va ser obrir-se en canal, sobretot quan la Linda s’ho va llegir, què fas en rebre una confessió com aquesta en que tu també reps? Per què aquells dos llibres impressionaven tant per això, sense aquest acarnissament no serien tan impactants, de fet els volums del tercer al cinquè afluixen una mica en això perquè Karl Ove era conscient de com eren rebuts els seus llibres i ell mateix reconeix que es va frenar una mica. Aquesta és una mica la idea d’ell i de tota aquesta La meva lluita, és un fragment complex però aclaridor.

Però el pacte entre l’escriptor i el lector, el pacte ficcional, consisteix a no treure aquesta conclusió i, si es treu, que es faci d’amagat. No s’ha de dir mai. El segell «novel·la» és la garantia d’això. Només així el que no pot ser dit, però és veritat, pot ser dit igualment. Aquest és el pacte, l’escriptor és lliure de dir el que ell o ella vol dir perquè l’escriptor sap que el que ell o ella digui mai serà, o hauria de ser, relacionat amb la seva vida privada. És un pacte necessari que aquests llibres, que van aixecar tanta polseguera i van provocar tanta ira, van trencar. Els vaig escriure perquè el compromís amb la novel·la no m’era suficient, jo volia fer un pas més enllà i comprometre’m amb la realitat, ja que l’impuls transgressor que va fer que jo pogués escriure per primera vegada una novel·la, descrivint la veritat a través de l’imaginari de la novel·la, s’havia exhaurit, estava buit, era un gest, no significava res, la meva sensació era que podia escriure sobre qualsevol cosa. I poder escriure sobre qualsevol cosa és la mort d’un escriptor. Un escriptor només pot escriure sobre una cosa concreta i el que delimita aquesta cosa concreta és precisament el compromís.

www.manoftaste.de
Keyboard / Tastatur I © Christian Schnettelker, Creative Commons.

I una mica més.

Per poder escriure cal ser lliure i per ser lliure cal no tenir escrúpols. És una eqüació irresoluble. […] Si un vol endinsar-se en la realitat tal com és per a la persona en particular —i no hi ha cap altra realitat— si un vol de veritat endinsar-s’hi, no pot tenir escrúpols. I això fa mal. Fa mal no tenir escrúpols. Aquesta novel·la ha fet mal a molta gent del meu entorn, m’ha fet mal a mi, i d’aquí uns anys, quan siguin prou grans per llegir-la, farà mal als meus fills. Si l’hagués escrita de manera que hagués fet més mal, seria encara més certa.

https://www.flickr.com/photos/45909111@N00/
Mein Kampf, by Hitler (t4) © Gwydion M. Williams, Creative Commons.

Aquesta part final del llibre m’ha recordat els dos primers volums. Amb la vida de l’autor saltant pels aires, la dona ingressada, els fills demanant atenció i mitja família mirant-se’l amb recel pel que havia escrit i uns compromisos promocionals no gaire eludibles i la redacció del darrer volum que estem llegint. Tot alhora, tot al mateix temps. En canal.

A veure aquest llibre té una part central insofrible, una primera apart abans que està força bé, i una darrera que va millorant fins a igualar els millors moments de la sèrie. Una sèrie que es pot dividir clarament en tres fases: els dos primers llibres, els llibres tres a cinc, i a part aquest darrer. Tots són necessaris per entendre la història, però el nivell dels dos primers és sensacional, i en algunes pàgines d’aquest s’hi torna.

No sé si aquests llibres seran una moda que passarà o d’aquí anys encara en parlarem. No hi ha manera de saber-ho, cal confiar que el temps posi les coses a lloc (de vegades funciona, però tampoc sempre). De totes maneres Karl Ove posa el llistó de l’autoficció a un nivell que hauria de fer desistir a qualsevol de seguir per allà, amb el que guanyaríem tots. I potser en algun moment ens haurem de plantejar els altres llibres de Knausgård, però després d’això seria difícil d’entrar en tota una altra cosa. És a dir, té unes novel·les i després té aquesta altra cosa que ens deixa sense alé. En fi, ara ja està, només em queda comprar-me els dos primers volums en català i tornar-los a llegir, però no ho faré just ara, m’he de desintoxicar.

La noche fenomenal / Javier Pérez Andújar

Javier Pérez Andújar és un d’aquests autors de qui sorprenentment no he llegit cap llibre. És sorprenent perquè el seu nom em sóna molt, d’acord que treballo entre llibres, i no és normal tenir un nom tan escoltat i tant poc llegit, posem-hi remei!

La novel·la és una marcianada d’allò més entretinguda. Al voltant d’un programa sobre ocultisme en una televisió local conflueixen personatges amb un punt estrambòtic. A mi m’ha recordat un programa que no tenia res d’ocultisme, en teoria, Toni Rovira y tú a 25tv, mai el vaig poder veure sencer però perquè us feu una idea a 25tv de matinada posen cutre-porno low cost… doncs el programa realment inquietant era el de Toni Rovira… Evidentment atenen a tot tipus de gent i de trucades, com qui diu que té un portal dimensional al lavabo de casa.

De Diego levantó la tapa del inodoro, sacó del interior de su chaleco de safari una linterna fina y alargada e iluminó el fondo de la taza.

—Ya he mirado cuando entré y no se ve nada raro. Probemos otra vez a tirar de la cadena. Pero funciona muy bien. Quizá el perno está un poco flojo. Cuando acabemos se lo apretamos. Sea como sea, estoy seguro de que esto es una puerta, un agujero. Un paso al otro lado igual que el que debió de utilizar el hombre que se había transformado en Walt Disney cuando nos lo encontramos en el Ski. Me han contado más casos.

—Sí. Yo también he hablado con otros transformados.

De Diego bajó la voz.

—Eso me lo tienes que explicar. Creo que todo esto también tiene que ver con el cambio climático. ¿Te has fijado? Los transformados salen cuando hay lluvia. Como los caracoles, salvando las distancias. A lo mejor no es precisamente dentro del váter, pero seguro que en un punto de este lavabo existe uno de esos agujeros. Quizá debiéramos pedirle a esta señora que nos deje volver aquí en cuanto vuelva a llover. Me queo echando un cigarrillo, ahora salgo.

https://www.flickr.com/photos/halderman/
Dimensions © Hldrmn, Creative Commons.

Tenim aquesta gent que de cop i volta es transforma en altres persones, o que ve de l'»altra banda», perquè aquí tot és més barat o per fer turisme. Una tempesta descomunal fa que a Barcelona es comencin a obrir portals a l’altra banda de manera massiva. I aproximadament passada la meitat he començat a notar que la història se li escapa a l’autor, que fa aigües, que ha volgut posar tantes coses i forçar tant la realitat que està en aquell punt que no sembla que ho pugui acabar de manera convincent. I així fins al final, després d’un començament interessant gairebé tota la resta de la novel·la és en baixada, força decepcionant.

L’amic / Paul Léautaud

M’estreno amb aquest autor, un amic va comentar-ne no sé qué i vaig anar ràpidament a buscar-ne alguna cosa. Sóc així, un temerari. A més un autor francés i un llibre ambientat a París era molt aprofitable per un viatge d’avió just a París, hi ha coincidències que cal aprofitar, i així entro en l’obra de Paul Léautaud.

Aquest és un llibre de memòries de la seva infantesa, de les seves vivències sempre rodejat de dones de la vida, com la seva mare, i les seves mancances afectives al respecte. També és un retrat del París canalla del tombant de segle XIX-XX. I com ell, de nen, veia aquell enorme i enlluernador decorat.

Un dimarts de carnaval, les màscares de poc no em fan morir de por. Aleshores tenia cinc anys. La meva vella minyona Marie s’havia pensat que m’agradaria que em portés a veure-les. Em va haver de tornar cap a casa de pressa i corrents, a coll. Vaig tenir febre tta la nit, i durant uns quants dies em vaig negar a sortir, de por de tornar a veure més màscares. Malauradament, des d’aquell temps m’he espatllat una mica: ara, em passejo tan tranquil pels carrers, malgrat l’aspecte grotesc de la gent armada i les males cares de molta gent.

https://www.flickr.com/photos/joegoauk69/
Viva Carnival ©joegoauk69, Creative Commons.

Ah!, aquell nen, aquell nen, on és ara, doncs?, i com m’entendreix quan el miro! Dies llunyans, si els pogués tornar a viure, si pogués tornar a ser l’estimat vailet d’aquell temps! No tenia cap ambició, cap preocupació literària. Ignorava la neessitat d’escriure i l’avorriment de passar res en net; tenia una mena de tristor que m’era suficient per ser feliç i al cap inclinat només hi tenia coses dolces i lleugeres.

https://www.flickr.com/photos/psc49/
le pont de PARIS © sabin paul croce, Creative Commons.

Després van tornar amb cotxe per l’avinguda dels Camps Elisis i el carrer Rivoli, fins a un restaurant del Palais-Royal, Véfour, ho vaig anar a comprovar no fa gaire, i hi vam sopar. Tota la vida em veuréa aquella taula de restaurant, al costat d’una finestra, no gaire lluny dels altres clients que ens miraven, amb la mare davant meu, i el jardí sota els nostres ulls, a baix, a la meva dreta. Devia fer cara de fill de barjaula de sortida amb la mare (després, de vegades, l’he vist fer a altres nens!).

Molt gran el concepte «cara de fill de barjaula». Mai parla malament d’aquestes dones, n’entén la situació i les tracta amb respecte i per això elles també hi tenen més consideració. També és cert que com que n’ha tractat des de petit no s’hi sent gens estrany, per a ell eren les amigues de la mare, dones maques i simpàtiques amb ell.

En tot el llibre es veu la lluita entre viure o escriure. Escriure, la literatura, els llibres, les grans obres… tot això és el contrari del que representen la nit, els balls i les dones, la vida en tot el seu esplendor.

Amb això ja en tenia prou i em calmava. En el fons, estava massa content de no tornar amb els meus grans llibres. Què hauria fet a casa?, literatura? Estava molt millor amb elles, ocupat amb les imatges encisadores que em tornaven a venir, de tan lluny. A aquelles criatures, a més, les tenia tan a prop del cor, a causa de tants records, i jo m’hi assemblava tant, en el fons del fons! ¿Que no són les que ja estan cansades abans de posar-se a fer res, no?, ¿les que cultiven el desig sense sentir-ne gaire, i que de l’amor no en fan sinó els gestos, de la mateixa manera que jo, de la literatura, la majoria de vegades, no en faig sinó els moviments cerebrals?

https://www.flickr.com/photos/aerosolhalos/
PB061427 © Nico Paix, Creative Commons.

Han sentit mai res d’aquests ambients vibrants? Els llibres, les llargues tardes d’estudi en una habitació tancada, potser no coneixen res més. Que es diverteixin. Jo ja n’estic tip, perquè no hi vaig trobar res que em fes feliç, feliç com volia. Com em vaig avorrir, durant uns deu anys, llegint totes aquelles obres mestres, fent veure que m’ho passava bé i buscant-m’hi inútilment. No serà fàcil que m’hi tornin a trobar. D’altra banda, no en vaig treure cap benefici, ni cap idea.

És la contradicció de la seva vida, la literatura i aquest món nocturn que no vol deixar, i que és d’on ve la seva mare, un punt de contacte feble per tots els anys que van estar allunyats i pràcticament aïllats l’un de l’altre.

https://www.flickr.com/photos/rverc/
At the Moulin Rouge The Dance PMA(19) ©Regan Vercruysse, Creative Commons.

De vegades també m’aïllo i deico que les meves amigues facin el seu fet. M’abandono al meu plaer: records d’infantesa, delectació de l’ambient, frueixo del reflex dels miralls, de la combinació dels colors, del moviment mai igual de la gent, i del frenesí barrejat amb languidesa de tota l’atmosfera. Ah!, com m’agraden aquestes nits, la meva pal·lidesa sota la resplendor de l’electricitat! Immòbil al lloc de sempre, a la galeria de la sala d’espectacle, penso més que mai en aquell nen d’un dia i en la seva preciosa mare, mentre deixo que els desvagats m’empenyin i sense veure, del que passa a l’escenari, sinó un vague joc mòbil i lluminós. Quin gust, aleshores, que no està a l’abast de tothom! I quina llàstima que estigui casada, vés a saber on, en comptes de ser aquí amb mi, la meva estimada mare! Ara jo tindria una amiga més i potser la més generosa.

Finalment es retroben, quasi com dos desconeguts, tenen records en comú, pocs, ja que les seves vides han anat per camins diferents.

Grandor de l’home de lletres! Ja pots ser un fill, ja pots retrobar la teva mare després de vint anys de separació que si tens un llibre entre mans, no hi ha res que, li passi al davant. No hi ha cap cosa que sentis, que et diguin o que vegis que no pensis en posar-la al llibre, per més sagrada que sigui.

https://www.flickr.com/photos/ergsart/
hassam_rainy_day_paris_1893 © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons.

Fins i tot ella li proposa que aprofiti els seus records i en faci un llibre, el llibre que estem llegint i que l’autor ens confessa que està escrivint.

Una novel·la sobre la meva vida! I jo que sempre havia pensat que la vida no era una novel·la, sinó a tot estirar una pallassada! Sensdubte érem mare i fill. Ens coneixíem més aviat poc, és cert; l’un per l’altre érem més aviat dos forasters. Però, tanmateix, tots dos havíem tingut la mateixa idea, jo una mica abans i ella una mica després, simplement. Era tan commovedor que em feia sentir filial.

El retrobament que sembla de conte de fades poc a poc es va enrarint en una relació epistolar cada cop més equívoca. Dóna la impressió que a l’autor no li acaba d’importar o no de manera dramàtica, té el seu llibre. Tot i que, com molts autors, no n’acaba d’estar del tot content.

De totes maneres, algun dia potser refaré aquest llibre, en una cinquantena de pàgines; veig de sobres tot el que caldria treure’n. I tot i així… Aquest llibre no m’agrada, això queda clar, o almenys, si un dia m’agrada, els tres següents no. Però no deixa de ser cert que he sentit les coses que hi explico. Aquí la meva natura entra en conflicte amb el meu gust, així de senzill. És molt divertit.

Un autor interessant i un gran ressenyador, una cosa que tenim en comú, almenys la intenció hi és.

Apòcrifs / Manuel de Pedrolo

Aquí parlaré d’una tetralogia, una de les obres rares de Manuel de Pedrolo sobre la que quasi no hi ha informació (l’altre seria els Anònims), i com que no hi ha informació l’única manera de treure’n l’entrellat serà llegir els llibres. No em doneu les gràcies, no cal.

Per acabar-ho de fer fàcil els llibres estan descatalogats, i fins i tot costen de trobar a biblioteques, els quatre llibres que formen aquesta tetralogia són els següents: Apòcrif u: Oriol; Apòcrif dos: Tina; Apòcrif tres: Verònica i Apòcrif quatre: Tilly. Potser no estaria malament aprofitar l’Any Pedrolo (ja finiquitat) per reeditar aquestes dues rareses, i també la sèrie Temps Obert, ja posats, és una suggerència. Es van publicar a partir de 1982 a un per any, el primer està datat a primer trimestre de 1978. Eren obres que des de la seva redacció es podrien publicar-se sense problemes i sense censura, en un autor tan castigat per la censura com Pedrolo és un tema a tenir en compte.

 

APÒCRIF U: ORIOL.

Tenim els records de Tilly i aquests mateixos records escrits per Oriol. Uns records d’abans de la guerra d’una infantesa solitària amb una presència ominosa de l’esglèsia i un descobriment del sexe desconcertant.

Oriol és el centre de la narració, casat per interés amb Tilly (que li treu més de de vint anys), i amb records encara del seu amor de joventut (una joventut molt propera encara), Tina, i també apareix Verònica. Tenim els quatre personatges que donen títol a cadascún dels apòcrifs ja en aquest primer, i les relacions entre ells.

I ara sí que es desconcertava una mica, la dona adúltera, i se la mirava mig partida entre la incredulitat que jo comparteixo i el desig de creure-la, d’acceptar aquella situació tan romàntica que la confortava tot i que no hi tingués res a veure, personalment: era una dona ara maridada que, als catorze anys, quan encara anava a les monges i tot just feia tercer curs de batxillerat, va lliurar-se a un noi que  en tenia setze i hi va dormir prou de temps, dos anys gairebé, i amb prou il·lusió, per no oblidar mai aquella adolescència turmentada i deliciosa que durava encara i la convertia, probablement, en una esposa difícil i, d’acte o de pensament, infidel.

https://www.flickr.com/photos/image-catalog/
Drawing by Egon Schiele © Image Catalog, Public Domain.

No és un llibre fàcil. Pedrolo no ho posa fàcil aquí. A mida que anem llegint, almenys al principi, queda clar que el sexe és un dels punts importants a la història, no és l’únic motor, potser no és el principal, però gairebé.

—Què faries, si ara fos ella? —em pregunta un vespre la Tilly.

—No ho és.

—I si ho fos?

—Et repeteixo que no ho és.

—Però imagina-t’ho; suposem que ho sigui.

—No res.

Creu que l’enyoro, que mai no he superat ben bé del tot aquella adolescència enderiada, que encara ara, als trenta anys, sóc presoner d’aquella vagina que vaig obrir un dia, a les darreries de l’estiu, i que m’enterra; que tota la meva obra és un cant ad majorem gloria dels nostres jocs, de les nostres blasfèmies, del nostre desllorigament dels sentits.

https://www.flickr.com/photos/badjonni/
looking for japanese porn © John Goodridge, Creative Commons.

Si comprés la teoria que Pedrolo és autor d’Els quaderns d’en Marc podria semblar que aquells quaderns són com un assaig de moure’s en la narrativa eròtica, però el projecte de muntar una història gran amb tints eròtics era aquesta. Potser batejar aquest llibre com El quadern d’Oriol hauria estat massa poc subtil. Repeteixo que tot això seria si comprés l’autoria de Pedrolo d’aquell altre llibre, una cosa que no tinc del tot clara.

Mai no me n’havia anar al llit amb una dona tan madura i, si vaig decidir-m’hi, fou per pura perversitat. Una perversitat prou elaborada, afegeixo, per fer-me arribar fins a l’extrem de declarar-li-ho amb greu mancança a les normes imposades perla delicadesa. No hi feia res que exteriorment, vestida, aparentés una quarantena d’anys ben conservats, a tot estirar; al llit, sospitava, trobaria una femella amb les mamelles caigudes, les cuixes i el ventre massa tous, i potser excessivament oberta i tot. Que és una dona excepcional ho demostra la seva resposta a les meves impertinències.

—I què hi vols fer?

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Smoking woman sits on the porch © simpleinsomnia, Creative Commons.

Potser no tenia tantes ganes de dormir-hi, doncs. Potser volia, ben a l’inrevés, ofendre-la prou per estalviar-me una prova que em podia fer quedar malament i, en aquest cas, la perversitat  de la meva conducta és simplement quelcom que m’imagino ara. Com tantes altres coses, perquè, segons ella, sempre visc en el possible de la imaginació, en la provisionalitat de les meves construccions mentals. Fos com fos, va ser ben real la meva sorpresa. Ella va somriure:

—Has arribat a temps, encara. Els cossos són una mica com les cases —va dir-me—; n’hi ha que es van enrunant a poc a poc i d’altres que cauen de sobte, gairebé sense haver donat senyals precursors. Es veu que jo sóc d’aquestes; que ho és el meu cos. I t’asseguro que me n’alegro per tu.

L’estil és rebuscat, espès, a la història li costa anar avançant.

https://www.flickr.com/photos/666_is_money/
Suicide Truck & Guardrail © Raquel Baranow, Creative Commons.

—No em diguis que no saps que és morta…

Hi ha un silenci mentre dintre meu es congela alguna cosa. La brutalitat involuntària de la revelació fa que cervell enllà, i cap al cor, avanci una onada gèlida, fina com la punta d’un bisturí, que m’atura el pols i aleshores l’engega amb tanta duresa que me’l sento a la gargamella a les mandíbules, fent-se unitat amb el batec de les temples… És cert, com pretén la Tilly, que encara la duc arrapada a la meva vida i que des d’aquells dies d’adolescent tot ha girat una mica entorn d’ella, com si cap dels fets posteriors no fos comparable a l’exaltació d’un descobriment que compartíem com mai no he compartit res amb altra persona?

La vida de l’Oriol no es desempallega del seu passat, un passat carregat de la sensualitat del descobriment del sexe. Un descobriment que de seguida carrega contra les convencions catòliques que eren norma a l’època.

—No hi creia, l’Oriol, en el pecat.

—És clar. Bé havia de justificar el que fèieu.

—Justificar? Només haurien estat paraules, en aquest cas, i cap paraula no m’hauria tret un neguit íntim, una sensació de cosa mal feta, si l’hagués tinguda. No la tenia.

—Ni els primers cops?

—No; mai no em vaig sentir culpable. Jo era feliç, Laura… Saps què vol dir ser feliç, feliç de debó? Ell de vegades em preguntava: «T’ho sembla, que estàs pecant, Tina?» No volia que li contestés a la lleugera, sinó que hi relexionés de veres, que m’auscultés… I jo passava revista a totes les coses que m’havien ensenyat, a totes les amenaces amb què es reforçaven les prohibicions, i ho veia tot tan trist al costat d’aquella alegria meva, em sentia tan viva i tan plena d’amor, que l’abraçava més fort, el feia endinsar-se encara en mi, i li deia: «No, Oriol, no es pot pecar, així!» I després, quan ens separàvem, la felicitat durava, pura… com ja no ho havia de ser mai més. Com podia ser pecat, com podia ser reprobable un acte fet amb amor, només amb amor, i que em deixava amarada de tendresa?

https://www.flickr.com/photos/hernanpc/
Redención / Redemption © Hernán Piñera, Creative Commons.

Més coses sobre el matrimoni Oriol-Tilly, perquè clar, un home jove amb una dona més gran i amb diners és per sospitar. La Tilly venia d’una família de dretes dedicada als dos fills mascles i mentrestant ella sense poder fer res, començant a fer nosa i decidida a fer la seva vida, fins que l’objectiu de casar-se i formar una família començava a ser difícil, per anys (que n’anava) fent i perquè no podia tenir fills. Per això l’entesa amb l’Oriol és tan bona, tots dos en treuen alguna cosa d’aquest acord, i a més a més s’entenen bé. De fet els records del despertar sexual de Tilly formen part del llibre que l’Oriol escriu i que també anem llegint.

I vostè creu que l’estabilitat d’un matrimoni s’assegura així? (Gerard). Tal com l’entenen vostès, no. Ella i jo en tenim un altre concepte, molt menys convencional (Oriol). Com? (Ramon). Una relació que ens enriqueixi com a persones i com a parella. O sigui que hi abocarem la nostra llibertat. Només així pot durar (Oriol). Galdosa llibertat! (Gerard). Llibertinatge (Ramon). Llibertinatge, és clar. Sempre ho és quan algú l’entén d’una altra manera (Oriol). És difícil conversar amb vosté (Gerard). Cal una mica de :::: (Oriol) :::: Ramon (Gerard). Gràcies per la visita (Oriol).

El despertar sexual-sensual de l’Oriol va ser al poble (no s’especifica, a mi m’agrada imaginar que és la Tàrrega on va crèixer Pedrolo) amb la Tina, ell amb divuit anys i ella amb setze. Ara Oriol està prop dels trenta, o sigui que han passat una dotzena d’anys. Els pares s’hi van oposar i van enviar la Tina a un col·legi intern de monges. Però en l'»ara» Oriol rep trucades d’algú que diu que és la Tina i que li recorda aquelles promeses abrandades d’amor, però la Tina va morir calcinada en un accident de cotxe (calcinada, la van identificar per l’anell, no crec que això sigui un detall menor). Qui truca doncs?

I Verònica, que quan es queda orfe deixa el seu pis de la Trinitat Vella i se’n va a viure amb el matrimoni Oriol-Tilly.

Dos detalls que queden molt clars en aquest llibre i imagino que es mantindrà en els següents. Aquí el sexe no és fred i mecànic, ha d’anar acompanyat de sentiments, no cal passar-se no cal que siguin promeses d’amor eternes, però sí una certa estima per l’altra persona i sobretot respecte. En aquest llibre la seducció, i l’atractiu sexual de la gent és una qüestió d’actitud més que no pas física. De manera absolutament desacomplexada i allunyada de la moral catòlica i la seva visió antinatural de la sexualitat. Una postura que fins i tot ara és agosarada, el llibre va ser escrit el 1978.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Loving couple leaning on barn wall © simpleinsomnia, Creative Commons.

Perquè no els podia pas parlar, a ells, d’un amor que ho justifica tot; no m’haurien entès. Sempre havien cregut que l’amor era el matrimoni, la llar, un ordre de convivència aprovat pels veïns, pels poders públics, per l’Esglèsia; la resta era pura disbauxa, una dona i ara, concretament, en aquella mocosa de setze anys que, obedient a una naturalesa lasciva, em revelà les delícies ignominioses de la fruita prohibida.

Un llibre a més a més esquitxat de referències polítiques, sobre la política clandestina i les aspiracions nacionals de Catalunya i les reivindicacions de lluita obrera. I només és el primer de quatre…

I aquest llibre acaba amb l’aparició de qui creiem un fantasma però és ben real, l’Oriol es troba pel carrer a la Tina.

APÒCRIF DOS: TINA.

Aquí apareix una Cristina que no és la Tina tot i que ella creu que en part sí, i es troba amb l’Oriol i vol reprendre la «seva» història. Força confús però aconsegueix funcionar. Però abans d’entrar més en matèria un petit comentari sobre l’edició del llibre, el cos de lletra és una putada! És un llibre de més de tres-centes pàgines, una extensió força normal si no fos per això:

No, o sigui, no! Si en el diàmetre d’una moneda d’un putu cèntim d’euro (0.01€) hi caben cinc línies això no és ni bo, ni sa, ni sobretot còmode!

La Cristina va conèixer la Tina i van parlar de les trobades amb l’Oriol a l’era del poble, trobades que ella a més a més havia espiat, i per aquí aquesta fixació. Sí, és força rebuscat, i a més a més hi apareix una mena de possessió que no sé gaire com interpretar, afortudament tampoc Oriol ho té gens clar.

—Sé distingir, Oriol. Tu vols dir que entre aquestes converses i l’amor que ja et tenia m’he anat obsessionant i que ara ja no distingeixo bé entre la realitat i la imaginació. Però ho faig, t’ho asseguro. Sé que aquella que estimaves al clos de la vostra era no era jo, però ara és com si ho fos perquè m’ho he incorporat tot, de la seva vida. Hi ha la meva vida diària, rutinària, Oriol —prossegueix—, i la visc sola. Però quan hi intervens tu, hi som totes dues: ella que em dóna el passat i jo que vull donar-li el present, el futur.

La vida que porta l’Oriol amb la Tilly és un dels temes de la tetralogia.

Però no s’entreté en aquestes informacions, preocupada com està pels gaudis que la Tilly es permet als seus anys. Abans de fer un centenar de passes ja he descobert, amb un esbalaïment injustificat, la seva convicció que a les dones, passades la menopausa, no els diuen res els jocs de llit. Típica noia del període franquista, ningú no l’ha instruïda en matèria sexual i ha anat arreplegant, doncs, tot de falses dades obtingudes amb companyes que tampoc no veien les coses gaire clares. Ni un mot a col·legi, ni un mot a casa. Els poders temporals i espirituals que han regit i regeixen els nostres destins consideren el sexe cosa nefanda, una mena d’error de Déu. De segur que, si els haguessin consultat al moment de la creació, els nostres carques haurien trobat algun altre procediment més pudibund per a la reproducció de l’espècie…

Oriol va donant forma de novel·la als seus records.

Potser no has oblidat que, després de córrer precipitadament cap a l’aixopluc que feia d’estable, vam repensar-nos i ens despullàrem per sortir a rebre-la. A part que no era encara temps de batuda, no era de preveure que ningú de casa teva vingués a estorbar-nos mentre l’aiguat no amainés. Ens sentíem doncs segurs i deixàrem el nostre refugi per plantar-nos prop del que restava del paller de la collita anterior. L’aigua, tèbia, queia al nostre damunt, ens inundava la cara i s’esmunyia cames enllà i per entre les cuixes. A tu et rajava del sexe, gairebé com si orinessis, i tots dos rèiem i ens tocàvem. Mai no havíem gaudit com ara de la llibertat dels nostres cossos nus, sense aquelles peces de roba que no ens atrevíem a treure’ns, a l’estiu per por d’una sorpresa, a l’hivern per culpa del fred.

https://www.flickr.com/photos/loimere/
Barn © Derek Hatfield. Creative Commons.

També tenim els records de joventut de la Tilly, aquests molt marcats per tot el trasbals que va representar la guerra i part de la fugida per carreteres i camins ja en plena desbandada. Hi ha una escena en un paller que per alguna d’aquelles coses jo creia que ho havia llegit a Rodoreda, però no. Tot un grup passa la nit en un paller, i hi ha gent que aprofita per follar, i la Tilly els veu perquè estan justament al seu costat.

L’home encara era sobre la dona, o s’hi havia tornat a posar; el fet és que copulaven altre cop, sempre silenciosos, fent-ho durar, i ella l’abraçava amb les cuixes. Mai no havia vist, ni veuria després, una fornicació com aquella, tan llarga, tan inacabable, i que prosseguiria cap a la matinada, quan ja començava a llostrejar i ell muntava per segona vegada la dona que jo tenia al costat, la qual ara va veure que els mirava i em somrigué…

És una manera d’afirmar-se quan les possibilitats vitals s’escurcen, i jo per un creuament de cables creia que era una escena de Quanta, quanta guerra… suposo que deuria llegir els llibres relativament a prop.

Aquest llibre és força dens, amb més personatges i sobretot Oriol que sembla pontificar a cada moment, una actitud que cansa una mica. No ajuda a la fluidesa els minicapítols que són sobre sindicats i lluita obrera-catalanista o alguns dels bans que es van aprovar en acabar la guerra civil per deixar clar qui havia guanyat. Al respecte d’això una anecdota de la Tina, després d’escriure una redacció escolar en català:

Després em va caldré repetir l’exercici i escriure cinc-centes vegades, a tall de penitència, «La lengua de España es el español». Desafiadorament, si bé prou submisa per complir, vaig posar les enyes catalanes. Ningú no protestà. Potser tenien prou feina a comptar que la mesura hi era.

Poc després arribem a una escapada picnic prop de Sant Miquel del Fai amb Oriol i Tilly i Mònica i Cristina. Estem a poc més de mig llibre i ja han quedat paleses força obsessions de l’autor: la llibertat personal, l’anhel de llibertat nacional, els records de la guerra i de la posguerra, la lluita clandestina i una concepció de l’amor i el sexe completament lliure i sense prejudicis, molt allunyada de la religió, també hi ha palès un cert odi a la religió, un despreci i un voler seguir el seu propi camí sense normes o intèrprets. No és tant un apartar-se de la idea de divinitat sinó sobretot separar-se de les religions organitzades que no són més que empreses de dominació mental i material. Un escenari pràcticament bucòlic amb una escena molt pedroliana.
https://www.flickr.com/photos/26464152@N05/
stripping away the unnecessary © Rainbow World. Creative Commons.
—Què fas,Tilly? —interrompo la conversa, i ella, des de sota la roba, que se li ha enganxat a l’orella, ens informa:
—Tinc ganes de banyar-me.
—No ets tu sola. La Cristina també ho ha dit.
Amb un salt, m’aixeco a ajudar-la, i després la sostinc mentre es descorda els pantalons i els fa lliscar cames avall i fins als peus, que alça successivament per alliberar-se’n.
—Deu ésser freda —diu la Mònica.
—Amb aquest sol? Serà al moment d’entrar-hi…
La retinc quan es disposa a fer una passa i, somrient-li, li descordo els sostenidors i els hi enretiro abans d’estirar-li, sense que s’hi oposi ni amb el gest ni amb les paraules, les calces blanques i tan cenyides que li han deixat dues ratlles vermelloses als malucs.
Totes dues la contemplen, la Cristina encara agenollada sobre la pedra, i observen seguidament amb interès, com redreça la cara per oferir-me els llavis i com jo la beso. Tots tres mirem com s’endinsa en el toll amb una petita exclamació en sentir la ferida de l’aigua, que no és gaire profunda; el líquid tot just la cobreix fins a la cintura que es gira i diu:
—Es pot resistir ben bé…
La fredor li ha endurit els mugrons que ara es drecen, quasi morats en la fermesa dels pits bruns i ben aviat sotstrets a les nostres mirades, car el cos es va submergint sobre les cames que es vinclen i es desplaça cap a darrera la cortina de la caiguda que ens l’oculta abans no surti per l’altra banda, d’on crida:
—No us animeu?
https://www.flickr.com/photos/63112805@N04/
spinny dipping hippy girls © Mardi Grass. Creative Commons.
Una escena que té a més a més una mica de competició entre les dones, no ben bé o no només una competició per l’Oriol, una lluita entre elles de la que surt guanyadora la Tilly que simplement sap el que vol i el que té i amb aquesta aparent senzillesa guanya.
—En canvi —diu la Cristina— a mi m’ha xocat com una mena d’exhibicionisme, com una complaença a mostrar-nos, a nosaltres dues, a la Mònica i a mi, no a l’Oriol que tants cops et deu haver vist nua, que tenies un cos esplèndid. Perquè el tens, Tilly.
—Gràcies —li somriu ella—. T’ha fet la impressió que volia competir, oi?
—Sí, una mica. Al capdavall —i no vacil·la a dir-ho— no ignores que a l’Oriol el vull per a mi.
Espero, mut, bo i que la Mònica em fiti com invitant-me a intervenir abans que la situació no es faci incontrolable. Però ella no coneix com jo la Tilly, que no es deixa impressionar.
—L’Oriol no és de ningú, Cristina. Ni meu, encara que hi estigui casada. No el posseeixo —recalca—, de manera que no el puc disputar a cap altra dona.
https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Two figures (1963) – Philip Pearlstein (1924) © Pedro Ribeiro Simões. Creative Commons.
Una escena que es contempla amb l’aparició novel·lada de diferents capellans que increpen la nuesa i discuteixen filosòficament des de diferents punts de vista, pràcticament tot. No apareixen «realment» allà, per això els pot fer tenir qualsevol reacció o canviar-los per un altre més convenient o amb una altra actitud.
—Sou massa pessimista —li retrec—. Per ser com sou un pastor d’ànimes.
—De cossos! D’ànimes gairebé no en queden des que s’ha generalitzat el descobriment del clítoris i les dones es masturben per suplementar les racions conjugals, o per correspondre a les sol·licitacions d’un voyeur. Aquesta mania de tocar-se la figa, en la qual alguns veuen l’adveniment d’una altra època daurada, quan simplement forma part de les contradiccions internes del capitalisme.
—La veritat —recapacito— és que no hi ha per on agafar-vos. Massa anys de confessionari, probablement.
https://www.flickr.com/photos/marikabunny/
XT108390 © Marika Bunny. Creative Commons.
Qualsevol moment es bo per explorar com veu l’autor les relacions humanes, de vegades això es fa encaixar bé en l’acció de la novel·la.
—No ens tornarem a veure, Percy, però vull que sàpigues que fa sis anys que no dormo amb cap home i que, abans, només n’hi va haver un…
—Al qual vas deixar fer tot el que va voler,oi?
—Amb el qual —li he rectificat— vaig fer tot el que vam voler tots dos. Això és el que hauries de retenir: que de vici, d’indignitat, de perversió, únicament n’hi ha quan l’un no vol i l’altre l’obliga, per la força, amb promeses, amb enganys… com sigui.
Potser aquest és un defecte que en aquest segon volum és fa molt palès. Pedrolo vol explicar un munt de coses, sobre l’amor, el sexe i la religió i l’organització de la societat i com totes aquestes coses estan interrelacionades. I això, aquestes petites «parrafades»van en detriment de la narrativa de la història. No deixa de ser xocant perquè si en alguna cosa Pedrolo excel·lia era justament en ser un narrador increïblement eficaç. Fent un símil futbolístic sembla com si en alguns moments Pedrolo «s’atipés de pilota» més que no pas anés cap a «encarar la porteria». Això no és així en tot aquest llibre, però sí que passa en força moments com per ser destacable.
El retrat històric que ens arriba sobretot via Tilly també és molt destacable, un període que Pedrolo coneixia molt bé.
Cap a començaments del quaranta tot rutllava satisfactòriament. Els llops de Hitler devoraven anyells pels camps d’Europa; els botxins de la nova Espanya Imperial percaçaven polítics a l’exili; el fossar de la Pedrera, a Montjuïc, era ple fins dalt, però encara n’hi cabien, de cadàvers, i n’hi van anar portant; a Castellsau, un de tants racons de món, les depuracions ja estaven pràcticament enllestides, sense que els jerarques oblidessin, tanmateix, el nom dels escàpols, per si tornaven o, resurrectes, se’ls descobria en algun altre lloc amb una identitat falsa; l’Auxilio Social, instal·lat als antics locals del POUM, feia caritats a adherents i submisos recuperats per l’ordre eternal i tot de belles damisel·les amb faldilles llargues i les cames ben mitjades servien sopes als desposseïts; botiguers i propietaris es perdonaven mútuament passats foscos de lliga o d’esquerres moderades bo i palpant-se, a la butxava, el carnet tranquil·litzador o, si no el tenien encara, com era corrent, consultant sovint el tiquet/rebut de la cotització mensual que els servia de justificant; els convents es repoblaven amb monges i frares vells que, quan eren doctes, recomençaven les antigues ensenyances, més rigoroses, amb un «como decíamos ayer» pronunciat des del costat de la inquisició; i el senyor Gerard Cardona es repenjava en el seu cunyat per infiltrar-se on més li convenia.
http://www.bcn.cat/bcnpostguerra/exposiciovirtual/es/5.3-organizaciones-de-la-dictadura.html
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

I jo he vist, Oriol, que no hi ha ningú que sigui gran si no és contrariat, si en algun lloc de la seva vida no sorgeix un dolor perdurable, un turment que tempra l’ànima i la manté contínuament desperta, viva fins i tot més enllà del moment en què la sofrença decisiva és pal·liada pels anys, per d’altres experiències, per d’altres satisfaccions, per d’altres amors. Sí, Oriol, per d’altres amors. Veig les teves dones futures, tremolo per elles i les envejo.[…] La teva necessitat de fer una obra es confon amb la necessitat que tens de mi, d’aquesta comunitat que som, i perquè ho entenc, ho accepto i vull que sempre sigui igual, renuncio a tu. Només procedint d’aquesta manera «insensata»  puc estar segura que tu no em renunciaràs mai, que seré encara un motor de la teva creació.

APÒCRIF TRES: VERÒNICA.

Recuperem a Verònica que va fer una aparició a finals del primer llibre i que va entrar a la parella Oriol-Tilly. Tot i que ella és més accessòria i el primer centenar de pàgines està molt més dedicat a la parella Oriol-Tilly. El personatge de Tilly és la gran troballa d’aquests llibres, també ho és el personatge d’Oriol, però arriba un punt que carrega.

És sempre considerat, amable, bo i a més a més seductor i intel·ligent i sempre té la paraula justa a la boca… Carrega una mica de massa perfecte. Els llibres no són de lectura fàcil i en aquest tercer volum es nota potser massa. Pedrolo volia dir moltes coses i potser s’estava agradant i potser va perdre de vista coses com una certa agilitat narrativa. La lectura és interessant però terriblement densa, i en alguns punts dóna massa voltes a argumentacions que potser no en necessiten tanta, per això dic allò que potser Pedrolo «s’estava agradant».

A més a més de les particularitats del matrimoni Oriol-Tilly ens endinsarem en les particularitats de Verònica i la seva relació (dominació? secta? opus?) amb un capellà que li exigeix que es mantingui verge perquè sinó «no serviria». Això permet que els personatges divagin al llarg de pàgines sobre el valor de la virginitat en les societats occidentals. Res a objectar, tret que es podria dir el mateix en molt menys espai. A més a més a Pedrolo el tema de carregar contra l’església en general li agradava d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/ultracuerpo/
Look at the camera © Fidelio García, Creative Commons.

—Hi penso ara, gràcies a tu. I penso que no ets pas únicament un cos, com dius o dónes a entendre, sinó una actitud, una posició… no tan sols física —aclareixo—. Hi ha la teva nuesa d’amant, sovint magníficament impúdica, com cal que les amants siguin, i aquesta d’ara, no pas indiferent, puix que uns ulls d’home et contemplen amb goig i tu coneixes aquest home molt íntimament, però distinta perquè, mentre t’exposes, i t’hi plaus, el cervell estableix d’altres relacions, el lliura a un joc intel·lectual, especula. Una especulació que no es desenvoluparia en els termes actuals sense aquesta mitja nuesa que la dirigeix i l’esperona… Sí, és veritat, Tilly, i ara me n’adono, hi ha una correspondència entre la teva nuesa incompleta i allò que en tu genera i les meves idees. Contra el que tu creus, però, totes dues coses em són alhora familiars i misterioses.

Una inesperada herència provoca que Oriol hagi de retornat al poble, ara amb Tilly, entrarà en un món de records on la presència fantasmal de l’adorada Tina és molt present, potser massa i tot.

Ploro, i també a ella li ragen les llàgrimes mentre de la seva feblesa extàtica s’eleva el cant de paraules que cremen, del meu nom que bat la tarda i rabeja els temps de pausa en pausa com una febrada exquisida en els vessants d’una carn mútua, ella sempre blanca com qui expira i amb el cor, contra el meu, que dispara ritmes cap al ventre, cap al turment de la vulva, i clivella l’ànima perquè ens penetrem en els intersticis d’aquest ser comú que no oblidarem ni quan, l’un en braços de l’altre i estroncats els sanglots, la tarda torna a asserenar-se sense que s’aquieti l’amor.

—Mai no hi havia hagut un home que plorés al meu damunt, endinsat en mi… —sento que xiuxiueja—. Ja sé que has pensat en ella, en la Tina, però no pas per oblidar-me. És com si em volguessis des de la teva adolescència, Oriol, i jo mateixa m’he sentit adolescent, m’hi sento en aquesta dolcesa, en aquesta frisança que em fa gaudir i em fa sofrir encara ara, quan dintre meu tot és tan tendre, tan fràgil, i tot et vol com una amant jove que l’estimat penetra per primera vegada… Et voldria dir tantes coses i no sé com!

https://www.flickr.com/photos/ladriver1/
1 weezie tears © weezie pie, Creative Commons.

Les descripcions sexuals són una de les coses que a Pedrolo se li donaven bé, fins i tot quan potser es passava de poètic.

No ho sabré fins al cap de molta estona, en un llit que sembla sacsejat per ventades sense control, puix que en el seu cos hi ha reserves immenses de luxúria que van aflorant de pous fins ara no explorats i, desbridades, perquè no es preocupa pas de controlar-les, se succeeixen entre pauses breus; la seva voluptuositat, que li infla els pits sota les mans o la boca i li eixampla la generositat de les anques, és com una font d’aigües termals que m’envolupen i entre les quals, a la fi, brolla una altra deu que la calma…

https://www.flickr.com/photos/shyanne69/
Orgasm © Shyanne Williams, Creative Commons.

El tema de Verònica i el capellà acaba malament, amb el capellà degollat per ella i ella després suicidada a base de somnífers. Per això i a tall d’homenatge decideixen l’Oriol i la Tilly posar el nom de la noia a aquest llibre i no el que estava inicialment previst, que era el de Tilly. Això ho explica una mica, perquè Verònica no deixava de ser un personatge secundari (i bastant carregós) i el pes de la narració el portava la vida de la Tilly, pràcticament des de la fi de la guerra, la ruptura amb la família i el anar-se’n a viure a Barcelona i la tornada a la mort del pare.

Una família de la Tilly molt representativa de la burgesia que va acollir el franquisme amb els braços oberts, i que a canvi de poder fer negocis tranquils i tenir els obrers controlats no posaven cap pega a entregar el país, o el que encara en quedava, al bàndol guanyador.

I amb això finalment arribo al darrer volum de la sèrie.

APÒCRIF QUATRE: TILLY.

Per fi anem, espero ara que ja sense distraccions, al gran personatge d’aquesta sèrie, la Tilly. I aquí també fa aparició un personatge fins ara només mencionat, l’Ignasi, un «monstre» adolescent que porta milers de pàgines escrites, que busca en l’Oriol el consell de l’escriptor consagrat però que es troba amb la Tilly també.

Ara sec al seu davant, a la butaca, amb la meva bata d’alumna dels Maristes, de la qual he deixat descordat el primer botó de dalt. Sí, sí, no m’estalviaré de confessar-ho: a la seva mirada he volgut oferir, malgrat la meva pretesa despreocupació, la naixença d’aquest camí entre els pits, la promesa d’un cos nu… Bé, el pecat és més aviat de negligència: el botó es descorda, i ho respectes. Tant se val. Inevitablement, el crido amb aquest cos de de l’entrada, quan en dir-li que l’Oriol no hi era ha estat a punt de lliurar-me la camiseta allí mateix, al llindar de la porta, i m’ha calgut mormolar «entra», precedint-lo ja cap a aquesta habitació on ara em fita, on els seus llavis tenen una lleugera tremolor quan contesto amb una pregunta:

—M’has escollit, doncs?

La veu ho pot expressar tot i convertir en resposta, en assentiment, la interrogació que fa. I hom por quedar-se silenciós, emmudit, per l’inesperat: que la dona, prop teu, inclinada cap a tu, faci entendre amb tanta naturalitat que ja no et caldrà turmentar-te més cercant com insinuar-li o amb quins mots i en quina circumstància declarar-li allò que ja sap: que vols fer-li l’amor.

https://www.flickr.com/photos/jjmerlin/
Stop undressing me with your eyes! Use your Teeth!! © Jean-Jacques Merlin, Creative Commons.

La Tilly se n’anirà d’escapada amb l’Ignasi, l’Oriol ho sap però són una parella on es tol·leren aquestes coses, no només l’Oriol se’n pot aprofitar, també ella. I que l’ús d'»aprofitar» no porti a error, ningú s’aprofita de ningú, és una relació equitativa. Una mena de road-movie que per ell ho té tot de viatge iniciàtic, és una mica més misteriós que n’espera la Tilly, tot i que des del principi li deixa clar que no serà un viatge d’arribar i moldre.

—Au, ara a dormir… No vols donar la bona nit a la teva puta? —perquè d’això m’ha tractat en veure’s decebut i, cal creure, humiliat en el seu orgull de mascle.

A tall de resposta que no m’esperava, atès el posat absent, cellut i tot, amb que m’ha permès de despullar-lo, la cara s’abalança cap a la meva espatlla, amb un gest convencionalment reservat a la femella en destret, i hi reposa mentre les mans, que també ha avançat, se m’arrapen al capdamunt dels braços. I, meravella de les meravelles, sento unes llàgrimes que em mullen la pell.

L’home que plora per una dona, al seu davant, s’endinsa en el seu ànim amb pregoneses que tantes vegades no té el sexe, i la dona per la qual l’home plora sense amagar-ho pot ser que senti una agradable dolcesa  a la vulva i una temptació, una necessitat de besades. I aquestes besades, que volen conhortar, són confortables, d’una calidesa que la passió crema molt de pressa i que la tendresa conserva llargament. Galtes i bescoll, les parpelles que es tanquen sobre uns ulls molls i els llavis d’una ductilitat que enamora, d’una carnositat flexible i receptiva que commou…

https://www.flickr.com/photos/uomoelettrico/
Boys don’t cry © Corrado Alisonno, Creative Commons.

L’Ignasi s’inventa una història rere l’altre sobre perquè l’atrau la Tilly, que li treu més de vint anys. Costa saber què pretén o quin Ignasi és el de debó, i sembla que és això el que vol la Tilly, per això costarà tant. No serà un viatge ple de sexe i una història típica de dona madura i jove que perd la innocència, això seria el fàcil i el previsible, però en aquests llibres les coses no són ni fàcils ni previsibles, i aquest viatge tampoc. És un viatge també dins d’ells dos, sobretot dins la Tilly que en aquest volum coneixem com es mereix i podem entendre l’evolució que l’ha duta al punt on és ara.

Però cal distingir, remarco, entre l’Oriol i jo. En el meu cas hi ha la guerra, aquestes grans vacances de la moral tradicional, sense la qual segur que la família m’hauria domesticat ni que m’hi resistís, com feia. ¿No s’hi resisteixen tots els adolescents que després, homes, seran gent de «profit», «puntals» de la societat, i, elles, «honestes» mares de família i «guardianes» rigoroses de l’ordre que les discrimina?
La guerra va donar-me l’ocasió d’infringir un codi, de conquistar la més bàsica i la més perseguida de les llibertats. En el moment oportú, afavorida pel col·lapse de les estructures burgeses, podia ser dona. I ho vaig ser amb gust, com ho és sempre qualsevol noia normal en l’esperit de la qual no s’han pogut instal·lar encara d’una manera decisiva els mecanismes restrictius que provoquen temors, neguits, problemes de consciència. Des d’aleshores, i ajudada per un relaxament familiar ben comprensible en la nostra posició incòmoda, ja no podrien tornar a junyir-me a la sínia. Sabia què era una sínia i que hom només pot escapar-se’n per la transgressió.

https://www.flickr.com/photos/joegoauk72/
Ox – Driven Coconut Oil mill © joegoauk Last Namegoa, Creative Commons.

Una transgressió i un ser dona i lliure amb totes les conseqüències que no té cabuda ni al poble ni en els costums i la moral de després de la guerra. Però va trobar-se amb l’Oriol i el que va començar com una relació més de seguida va ser una compenetració d’ànimes que anava molt més enllà, una mica com un model del que podrien ser les relacions si ens treiem de sobre les convencions socials.

I no crec que fos indiferent la diferència d’anys, d’experiències. Potser era precisament necessària. La realitat de la Tilly fecundava la imaginació de l’Oriol perquè ell, disposat com ja hi estava, pogués penetrar més en la dona que, en obrir-se-li totalment, amb una passió sense reserves, suïcida, li comunicava la dimensió radical de la feminitat. L’Oriol tocà el tou d’un món carnal en el qual la receptivitat es confonia amb l’acció i fou endut per una fal·lera creixent que l’endinsava cap al centre de la fundació de l’univers humà, de la metamorfosi que, abraçant-ho tot, es realitza en termes eròtics. Prou ha procurat el novel·lista explicitar-ho en aquest llibre, entre els més romàntics que s’hagin escrit mai, però la meva impressió és que no se n’ha sortit, que no podia sortir-se’n. Aquell món que vivien tots dos resta secret per una diversitat de raons, però sobretot per una de fonamental: els enlluernava. El text, doncs, conceptualitza només les pampallugues. On eren de debó, els ulls (llegiu les paraules) no hi arriben.

https://www.flickr.com/photos/johnlembo/
Sunset couple © John_DL, Creative Commons.

I unes poques pàgines després, Manuel de Pedrolo decideix acabar la novel·la bastant de mala manera. Ho fa per la via definitiva, però ho resol de pressa i corrents i deixant moltes històries a mitges o amb la sensació que tot plegat podia donar força més. Ni idea de perquè ho fa així. Hi ha vàries possibilitats, les més fàcils són que comencés a pensar que no podria acabar mai la història, o que se’n cansés, qualsevol cosa que el decidís a aturar-se. Potser algun tema que no sabem? Podria ser fins i tot que veiés que necessitava un parell de llibres més per la sèrie i que li fes mandra posar-s’hi i preferís deixar-ho per centrar-se en altres coses. El darrer llibre està datat el 1983, i ell va morir el 1990 d’un càncer, no es descartable que preferís dedicar-se a altres llibres.

Per la manera com escrivia Pedrolo costa de creure que tingués un pla estricte i rigorós de tot el que feia, sembla que escrivia molt a raig, directament a la màquina, amb un instint de novel·lista absolutament magistral. Però aquest final… Han estat 4 volums d’unes 300 pàgines, 1200 en total, que amb un cos de lletra que no fes sangrar les retines s’allargaria ben bé fins a les 2000. Dues mil pàgines sensacionals es mereixen una conclusió a l’alçada que arrodoneixi el conjunt, i lamentablement això no és el que tenim. Fa mal, però és el que hi ha.

Tot i el regust deixat per aquest final el conjunt dels Apòcrifs és sensacional. Té alguns «peròs», això sí. Per començar aquest del final, també una certa dispersió que va en augment, sobretot en el tema polític, potser planificava desenvolupar més aquesta faceta en algun altre volum, i la densitat. Són llibres densos, aquí Pedrolo no ens ho vol posar fàcil, ens exigeix i si el llibre a estones ens estaborneix doncs és el nostre problema. Això a mi em sembla bé, o en tot cas millor que malacabar una sèrie. És una pena que aquests llibres no fossin rescatats durant l’Any Pedrolo, a més a més són complicats de trobar i en no gaire temps seran directament introbables, i trobo que tenen qualitat de sobres per ser més coneguts i per ser reconeguts dins de la vastíssima obra de Pedrolo com una de les peces fonamentals a un nivell similar al que té la tetralogia de La terra prohibida.

Vaig començar a llegir els Apòcrifs a primers d’aquest any, ara se’m fa estrany acabar, però tot té un final, fins i tot aquesta ressenya que ja passa de les 6500 paraules, quina barbaritat! Felicitats si heu arribat fins aquí.

 

La batalla d’Occident / Éric Vuillard

Un autor d’allò més interessant que sol agafar un fet històric important i reduir-lo a la quotidianitat més individual, i també de vegades més ridícula (com els tancs alemanys amb pana a la carretera camí d’ocupar Àustria de L’ordre del dia). Aquí el tema és la Primera Guerra Mundial, o com se’n va dir aleshores la Gran Guerra. Comparada amb el que va venir després pot no semblar tan terrible, la Segona Guerra Mundial va tenir unes xifres absolutament demencials, però la Primera va ser la comtesa bèl·lica més gran de que es tenia noticia, va ser un rècord de matança.

Va tenir molt de sorpresa, de cosa que no podia passar, en part perquè a molta gent ja li anava bé que les coses no canviessin.

https://www.flickr.com/photos/katinalynn/
villefranche-sur-mer © Katina Rogers, Creative Commons.

Tot anava bé. Costava distingir els primers ministres, els reis, els presidents. L’autoritat tenia més o menys el mateix aspecte barbut, els homes portaven tots al coll una bonica gorgera de gall dindi. Un turisme elegant reunia tothom cada estiu a la costa francesa, es jugava al whist, es compartien les amants. A banda d’això, els únics estrangers que hom podia trobar lluny de casa eren mariners, criats o lladres. Era un món d’una anterioritat orgullosa, però que es finançava amb la lepra de les parets. Es regnava sobre el pam de felicitat gràcies als diners de la copra i del cautxú, gràcies a la suor de tot un poble de treballs.

La maquinària de guerra es posa en marxa, greixada amb joves, el que seria la definició de carn de canó.

De seguida s’adonaran que se’ls ha arrossegat cap a la cita espantosa, que se’ls ha privat de tot el que coneixen i que se’ls demana que sacrifiquin, de bon grat o per la força, aquell bé de Déu de frescor que se’ls enveja. Prou que se n’adonen, que els han fet venir perquè perdin aquella felicitat ordinària i aquella alegria que els era pròpia. Veuen allunyar-se d’ells tot allò que desitjaven viure.

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: DW Griffith Filming in WWI Trenches by David W. Griffith ca. 1917-1919 (NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

I allò no va trigar en ser un conflicte d’abast mundial, tot i que amb trinxeres a Europa, però aquí va participar tothom, entre altres coses perquè hi ha participar el Regne Unit i en aquells moments l’Imperi Britànic ocupava el 25% del planeta.

I així s’envien milers d’invitacions al ball. Perquè ara tots els països que es reparteixen el món, aquests països petitets que es van llançar sobre la Xina, l’Índia, Àfrica, i que les van esquarterar, les van tallar, van aixecar-hi a dintre altres fronteres i van rebatejar-ho tot amb altres noms, tots aquests països petitets i turbulents, que van sorprendre els pobles d’ultramar en el seu son vell i els van sacsejar perquè els caiguessin totes les monedes de les butxaques, ara volen ballar una giga formidable, una branda, una romàntica. Es conviden, s’empenyen, s’envien papers ardents en sobres de colors.

https://www.flickr.com/photos/squeakymarmot/
NASM 39 © Mike, Creative Commons.

A més a més del cost humà d’una guerra aquesta va ser una de les primeres guerres de la industrialització, el cost econòmic de tot allò no s’escapava pas a ningú. Era colossal.

Caldrà disparar bitllets, bitllets de banc, ben llisos al principi, tots recoberts de tinta i de dibuixos encantadors. I en caldran cada cop més. Els bitllets són notetes dolces que els caps d’estat i els banquers envien per centenars de milers als pobles per amor. Però a vegades aquestes proves d’amor es panseixen misteriosament; es devaluen i els preus s’enfilen més de pressa que l’heura per les ruïnes. Aviat el cartutx més petit surt tan car que es pregunten si paga la pena matar un enemic. Es pensa bé abans de disparar, es tria el blanc, això ja no va bé. Però Alemanya vol lliurar la seva batalla lliurement, i imprimirà bitllets com aquells llibres dolents que tothom llegeix però que no recorda ningú.

https://cs.wikipedia.org/wiki/Tlustá_Berta
Big Bertha © Domini públic.

Es va conèixer aquesta guerra com la guerra de les trinxeres, la lluita a trinxeres era terrible però el veritable terror era sortir a la terra de ningú en direcció cap a l’enemic. Aquestes accions van provocar autèntiques massacres.

Una veu crida: «Endavant!»; i no saben per què però travessen el parapet, salten els sacs de terra, es llancen i acaben sota el foc. Tothom corre cap a on pot, no hi ha enemic. Ningú no sap el que fa. Alguns homes cauen. Un altre, tot sol, avança esquivant les restes de ferro i els forats. De sobte una mina explota i acabem sepultats, amb la cara plena de terra. Quant de temps ens quedem així, estirats al fang? No ho sap ningú. Lentament ens alliberem, el tiroteig ha parat. Tornem a marxar, amb les cames mortes. Al cap d’uns quants minuts torna el tiroteig, però aquest cop estem sols, sense arma i a les fosques. Llavors el temps ja no és el nostre. Una mà glaçada ens toca. L’ànima s’està en una columna de por. Res no és més real que això. Xipollegem en un forat on s’escola l’aigua de pluja. En un no-res irritat. Qui som? Què fem aquí, entre els cadàvers, en aquesta estranya insensibilitat del món? Res. No fem res.

https://www.flickr.com/photos/state_library_south_australia/
World War I trenches © State Library of South Australia, Creative Commons.

Què tal el llibre? Bé, molt bé. És 100% Vuillard, no hi ha una història sinó moltes històries, petites històries de les persones que no sempre surten als llibres d’història tot i que l’acaben protagonitzant. No és un gran llibre sobre la primera guerra mundial, aquest títol se’l disputen molts i molt bons llibres, i potser aquest «ser fidel al seu estil» fa que el llibre pequi de certa dispersió cap a la part final sobretot. No és greu, ja sabem com va acabar la guerra, en el cas que no ho sabeu potser aquest no és el vostre llibre. Vuillard sempre ens demana un cert coneixement del tema per així poder atacar-lo més «lateralment», més de biaix. De totes maneres els seus llibres fan un retrat molt interessant de moments històrics cabdals, val molt la pena.

Nota al marge: Presentació de «Les lleialtats», Delphine de Vigan, 8 d’octubre 2019.

A continuació explico una mica com va anar la presentació de Les lleialtats a l’Institut Francés de Barcelona amb Delphine de Vigan. Com que no sóc periodista vaig anar prenent notes i aquí les intento ordenar una mica, no sé si quedarà gaire professional. Algunes de les respostes després de llegir la novel·la les entenc més i millor. És el que haurien de ser les presentacions, que t’animin a agafar el llibre. A veure com em queda.

Les lleialtats és una història d’adolescència, depressió i alcohol, amb uns joves perduts i en un entorn de crisi. Es pot considerar una novel·la social o política, però també íntima, familiar, social. Ens permet veure aquesta lleialtat del títol des de tots els angles.

Fan falta quatre veus. Volia parlar dels dos joves però després les dues dones li permeten dir coses diferents ja que els joves són en part presoners. Així hi ha dues visions de la història i de les lleialtats, que poden ser tant positives com negatives. La lleialtat és un recolzament però també un encadenament i una responsabilitat.

Fa servir diferents veus i estils narratius. Les dones sí tenen una veu pròpia i per això les seves parts estan narrades en primera persona, però pels joves necessitava una tercera persona i una visió més objectiva i més allunyada.

És una novel·la per ser llegida per joves. A França s’ha llegit a instituts. Parla dels joves i ells s’hi reconeixen i s’hi senten interpel·lats.

Una pregunta recurrent és si fa autoficció. Ella busca els rastres que ens ha deixat la infància. Es poden arreglar les ferides de la infantesa? Això és el que intenta explorar, amb dos adolescents actuals. Tant els personatges com l’entorn són molt diferents de la seva pròpia adolescència.

Són nens enfrontats al món. La paradoxa d’aquests nens, d’aquesta generació, és que són nens molt mimats però molt sols. Adolescents que tenen relacions virtuals i una tendència a l’alcoholisme que almenys a França cada cop comença abans i més fort, també amb el consum de cànnabis. Ja no com un consum festiu, és un consum d’angoixa i por pel futur, les drogues com una fugida. Hi ha por de l’apocalipsi, els psiquiatres alerten que és una por molt estesa entre els joves. El món que estem construint, quin espai deixa als joves que venen darrera? Es pregunten cap a on va el món i què hi faran ells, o si val la pena tenir fills tal i com està el món. Els adolescents ara tenen veu. Tenen medis per expressar-se directes i simples però, els escoltem?

Els comportaments de risc els permeten escapar de la realitat, potser per canals que no són els tradicionals.

La intencionalitat en la forma de la novel·la és aconseguir un llibre més curt, una forma més concisa per mantenir la tensió dramàtica, dir el màxim amb el mínim. Més directa i més simple. Mostrar que cada persona té una visió parcial i subjectiva, però el lector té tota la informació i pot completar el trencaclosques.

El personatge de la professora és difícil, vol canviar les coses per lleialtat a les seves promeses de jove i això la porta a la veritat i és el que li permet intentar canviar el destí del nano. És un personatge capaç d’anar contra la institució, ella veu el que els altres no perquè ella coneix els senyals. Va més enllà en la seva feina perquè no es demana als professors aquesta implicació.

I al final de la presentació va caure aquesta pregunta: Que en pensa de la persecució a Roman Polanski? És un tema complex,  i tots els punts de vista al seu voltant són legítims. Va passar fa temps i els valors eren uns altres i cal separar home i l’artista, la seva obra. Aquests canvis de criteris volen dir que la nostra mirada està canviant.

I fins aquí.

Les lleialtats / Delphine de Vigan

Llibre amb que m’estreno amb Delphine de Vigan.

Ràpidament apareixen els protagonistes, Hélène, professora que observa en Théo uns signes que creu reconéixer, ella va ser maltractada i creu que Théo es troba en la mateixa situació.

Tenim Théo, amb pares separats i custòdia compartida. Mathis és el company i amic, únic amic, de Théo, amb qui s’emborratxa en un amagatall a l’escola (els dos tenen entre 12 i 13 anys).

Són al seu cau, al seu refugi. És el seu territori. Sota l’escala que porta al menjador van descobrir aquest espai buit, un metre quadrat on quasi es poden estar drets. Hi ha un armari ben ample per barrar el pas, però amb una mica d’agilitat poden escolar-s’hi per sota. Es tracta de trobar el moment. Cal amagar-se als lavabos fins que tothom sigui a classe. Esperar uns quants minuts més, i deixar que s’allunyi el vigilant que comprova cada hora que no hi hagi alumnes pels passadissos.

Cada cop que aconsegueixen encabir-se darrere l’armari s’adonen que és qüestió de centímetres. D’aquí a pocs mesos ja no podran.

En Mathis li allarga l’ampolla.

https://www.flickr.com/photos/edinburghgreens/
Vodka Bottle © Edinburgh Greens, Creative Commons.

El tema de la custòdia compartida i com ho veu la mare d’en Théo, o com no ho veu, o com ho afronta.

Cada divendres, el mateix ritual: aplegar-ho tot, la roba, les vambes, tots els llibres, carpetes i quaderns, la raqueta per l’activitat de ping-pong, el doble decímetre, el paper de calcar, els retoladors, la cartolina de dibuix. No es pot descuidar res. Cada divendres, carregat com una mula, migra d’un lloc a l’altre. […].

A vuit parades de metro: una altra cultura, uns altres costums, un altre llenguatge. Només té uns minuts per aclimatar-se.

Són les 18.30 h quan obre la porta i la mare ja hi és.[…]

Ella el mira, el repassa de dalt a baix, escàner silenciós, ull radar, no ho pot evitar. L’ensuma. Una setmana sense veure’l, no l’abraça, el que busca i tem alhora és l’empremta de l’altre, el rastre de l’enemic.

No ho suporta, que vingui de l’altra banda. En Théo se n’ha adonat de seguida, per la cara de malfiança que fa sempre quan ell torna de casa del pare, i pel gest de rebuig que li costa dissimular.

De fet la majoria de les vegades, abans fins i tot de dir-li hola, li diu: «Ves a dutxar-te».

https://www.flickr.com/photos/kristaroesinger/
Backpack school supply drive © Hopeisalot, Creative Commons.

La cosa no pinta gaire bé i desperta les sospites d’Hélène que ho veu sota el seu prisma de maltractaments i no acaba d’encertar, sospita que en Théo pateix, com ella, maltractaments. En el seu cas el maltractament seria la desatenció, i el problema principal que ho vulgui resoldre bevent.

Jo volia portar el cas d’e Théo Lubin a la pròxima reunió del grup de vigilància. En Frédéric m’ha convençut que no ho faci, que esperi una mica. Segons ell no tinc prou elements. A més, l’esment d’un cas sempre deixa rastre, i aixo podia perjudicar en Théo o la seva família, no ens ho podíem prendre a la lleugera.[…]

Ahir a la tarda, quan vaig veure entrar en Théo a l’aula, just darrere en Mathis, em va fer un salt el cor. Em vaig penedir d’haver-me rendit. De seguida el vaig trobar estrany, inestable, caminava amb precaució, com si el terra amenacés a cada pas de cedir sota els seus peus. Feia llàstima, pobre nano, repenjant-se a les taules per avançar fins a la seva, allò em va escruixir, semblava que anés mamat. Vaig pensar que devia tenir alguna ferida a la cama, o a l’esquena, li costava molt avançar. Llavors es va deixar caure a la cadira, aparentment alleujat d’haver arribat fins allà. Amb els ulls clavats a terra, em defugia la mirada.

I Cécile, la mare d’en Mathis a qui en Théo no fa gaire gràcia i amb un marit que li diu que tot són imaginacions seves. Un marit que descobrim que té un passatemps com a trol d’internet. Cécile descobreix que el seu fill beu, i beu fort, i això del seu marit, sent que el seu món es desmorona.

Aquestes són les peces. Delphine De Vigan les va movent i aconsegueix que una novel·la curta i de molt bon llegir sigui molt més densa del que ens podríem imaginar en un primer moment.

https://www.flickr.com/photos/ryuu_ji/
Grown up! © ryuu ji 竜次, Creative Commons.

[Théo] A vegades es pregunta si de debó val la pena ser adult. Si «paga el tret», com diria la seva iaia, que omple columnes d’arguments «a favor» i «en contra», separades per una gran ratlla vertical traçada amb regle, quan ha de prendre una decisió important. Pel que fa a fer-se adult, són equivalents, les dues columnes?

El pare de Théo cada cop viu pitjor i no es pot fer càrrec de si mateix ja ni parlem d’un nano. La professora fica la pota intentant parlar amb la mare. Mathis es comença a espantar amb la desesperació amb que Théo agafa l’ampolla. Recordem-ho: entre 12 i 13 anys.

Beure per fugir d’una realitat, alguna cosa a la que agafar-se, per Hélène va ser la seva promesa de deixar enrere la infància, de no deixar que allò que va passar la marques i li condicionés l’existència. Intueix que li passa a Théo, però comença a veure que no podrà fer gaire més que atacar les conseqüències, no les causes.

Però en el fons ja la sé, la resposta.
Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort.
Avui sé una cosa que d’altres ignoren. I no puc tancar els ulls.
A vegades penso que fer-se adult només serveix per reparar les pèrdues i els danys del començament. I per complir les promeses de la criatura que hem estat.

I una darrera observació sobre les xarxes socials. Que el marit de Cécile sigui un trol és per ella tot un shock. Les xarxes són un desdoblament estrany de la personalitat on persones normals i tranquil·les es transformen en trols plens d’odi, és estrany i relativament nou i comença ser un tema que apareix a la literatura.

https://www.flickr.com/photos/ipredator/
#bebest-sociopaths-troll-triad-michael-nuccitelli © iPredator, Domini públic.

La veritat és que ja he deixat de buscar. Ja no encenc l’ordinador des que vaig descobrir que el meu marit també tenia obert un compte de Twitter, que li permet, en un format més incisiu i en un to igual de sorneguer, comentar-ho tot sense responsabilitzar-se del contingut dels seus missatges. Déu-n’hi do, aquest món que ens deixa anar abocant aquí i allà un discurs anònim, ambivalent o radical, sense haver-nos d’identificar.

La novel·la potser abusa de la seva concisió per no tancar gaire coses. L’autora vol fer un retrat i a la vida els arguments no queden tan tancats i resolts com a les novel·les. Vol fer el retrat d’un moment, i el fa, i és un retrat que fa por. Només una petita objecció sobre l’edat dels dos nanos, per algunes reaccions i alguns raonaments que fan (sobretot en Théo) jo els hi hauria posat uns 2 o 3 anys més, però és un apreciació personal, els 12 ja em queden molt lluny i potser sí eren així.

Us llegireu el llibre en un moment, però no us refieu d’això.