Permiso para vivir (Antimemorias) / Alfredo Bryce Echenique

D’Alfredo Bryce Echenique ja ho he llegit gairebé tot, fa la tira, quan encara no tenia aquest blog (per això aquest és tot just el tercer llibre que apareix aquí després d’aquests dos). No sabia si seguir amb els llibres que em faltaven o tirar cap a les memòries, li vaig preguntar al meu colega Director Wilkins i com a coneixedor de l’obra em va dir que podia tirar directament cap aquí, i aquí estic.

No és un llibre de memòries ordenat cronològicament. L’autor va apuntant coses i moments però tal com li venen, podem anar de converses amb els seus amics d’infància a Lima a quan va arribar a Montpellier enmig d’una nevada (la primera nevada en dècades). Aquí hi ha alguns fragments de mostra.

He llegado siempre tarde a todas las edades de la vida y, hasta hoy, cuando me preguntan por mi edad, tiendo a decir que me encuentro entre los veinticinco años y la muerte. La gente cree ver una gran inmadurez en esta actitud, pero yo en cambio la relaciono con una sistemàtica rebeldía que me impide aceptar que la realidad no tenga un poco más de ficción, siquiera, y que, en momentos de melancolía o decaimiento, convierte mis días en un verdadero «oficio de sobreviviente», que simple y llanamente me impide comprender que un hombre posea una farmacia, por ejemplo. El reverso de esta podrida medalla lo conforman mis momentos de euforia, durante los cuales quemo brutalmente mis energías, trabajo como un loco, y sorprendo al farmacéutico que ayer atendió a un ser totalmente desasosegado, con un exceso de cordialidad y un sentimiento tal de admiración, que lo hacen pensar que hay un loco feliz entre su clientela gris.

Paris © shando., Creative Commons.

«Toda una vida de soledad en excelente compañía.» Son palabras que he puesto en boca de Martín Romaña. Lo hice sin querer queriendo. Pensando tal vez que era un buen hallazgo y una buena conclusión, una buena definición de su vida entera. The elephant, the huge old beast, is hard to mate, escribe D.H. Lawrence en un poema maravilloso, y ahora se me ocurre pensar que Martín Romaña era un elefante. Logró cansar a muchas mujeres, pero nunca se cansó de amarlas con pasión, con esa misma pasión con que había cultivado la amistad, pues quien no establece diferencias entre el amor y la amistad (y éste es su caso) no tiene por qué no hacer por un hombre lo que sí haría por una mujer y viceversa.

Existe el amor, la amistad, el trabajo (la literatura, en mi caso), y después no existe nada.

zürich 16 © matthias haemmerly, Creative Commons.

Ahora me hace mucha gracia contar historias y que la gente me diga que me las he inventado. Luego, cuando las escribo, me dicen que son autobiográficas. Definitivamente, la gente no se pone de acuerdo conmigo, con una excepción: los escritores. Ellos saben o intuyen, al menos, que en el arte la verdad está en el estilo, que, desgraciadamente, la mentira está en decadencia, que otra cosa es engañar, y que, como decía Oscar Wilde en su delicioso ensayo, el siglo XIX es, en gran parte, un invento de Balzac.

Peruggia ©Jim Hedd,www.historicmysteries.com , Creative Commons.

Siempre recordaré con nostalgia infinita aquellos cinco años en que fui escritor y punto. Empezaron durante el verano europeo del 65 en la pequeña ciudad de Peruggia, al cabo de mis primeros nueve meses en París, intensos, felices, plagados de breves desplazamientos a Londres, Bruselas, Amsterdam y varias ciudades alemanas. Me pregunto ahora si huía de algo cada vez que abandonaba París y creo que debo inclinarme ante una respuesta afirmativa: huía de mí mismo, de un enorme y bastante justificado temor a no ser el escritor que durante años había soñado ser.[…] ¿No había un lugar en el mundo donde uno pudiera retirarse unos meses sin aturdimiento alguno? Alguien me habló entonces de Peruggia y la palabra me sonó a serenidad y a conócete a ti mismo de una vez por todas, pedazo de imbécil.

Alfredo Bryce Echenique © Casa de América, Creative Commons.

I amb això més o menys encara no estem ni a la pàgina 200 d’un llibre que en té 500, i que està ple de paràgrafs que valdria la pena destacar i acabaria copiant aquí mig llibre, i tampoc és això. Sí heu llegit a Bryce ja coneixeu el seu estil i aquestes memòries-confessions pràcticament podrien passar per una novel·la, de material n’hi ha de sobres. A mi, de fet, m’està servint per veure els referents reals d’alguns dels seus personatges, és un autor amb una càrrega autobiogràfica important, això ajuda. He tingut la sensació de trobar-me amb un vell amic i que ens hem assegut una bona estona i amb calma m’ha posat al dia de tot. És aquesta sensació estranya de que coneixes a un escriptor, tot i que clarament no és així (encara que tingui un llibre signat per ell).

La part final del llibre està dedicada als seus records de Cuba. Un terreny pantanós, aquest. Hi va anar força cops, convidat, i va tenir algunes trobades amb Castro. Aquesta part final no és un atac furiós i anticastrista; tampoc és un elogi desmesurat de la revolució cubana. Bryce explica el que viu i veu i com ho viu i com ho veu, hi ha alguns elogis, força crítiques, i molt humor. Ell no va veure camps de presoners, però sí era conscient que la privacitat era inexistent, o que era un règim que portava molt malament les crítiques o… Cada cop hi anava més per la gent i a pesar de la política, una mica com els seus viatges de vacances a Espanya a mitjans seixanta i primers setanta, un lloc on anava tenint cada cop més amics tot i que des de París li critiquessin que anés a passar l’estiu a l’España de Franco.

Si ja heu gaudit amb les seves novel·les no dubteu amb aquest llibre, i si no jo us les recomano, especialment el díptic format per La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. M’hauré de posar amb una relectura seria de la seva obra i amb el segon volum d’aquestes memòries, a veure si Anagrama es decideix a publicar-lo en format de butxaca, i amb el tercer volum, a veure quan el publiquen per aquí.

Crónicas quinquis / Javier Valenzuela

Més enllà del mite, de la construcció romàntica gràcies al periodisme sensacionalista i a tot un gènere de pel·lícules (algunes són grans pel·lícules), però en realitat sabem molt poc de fenòmen quinqui. Més enllà d’algunes dades molt crues, eren molt joves, molt violents i la gran majòria van acabar enganxats a l’heroïna que els va acabar matant.

Aquest llibre són articles escrits aquells anys 80s, però sense ni el sensacionalisme, ni el morbo, ni intentant salvar uns personatges que no tenen gaire salvació més enllà de reconèixer que no ho van tenir fàcil, però van triar el que van triar, molta gent que no ho va tenir fàcil no va fer el mateix. En aquest enllaç també podeu trobar més info gràcies a una expo que en va fer el CCCB més centrada en la vessant cinematogràfica.

No és un retrat que els vulgui afavorir, però de vegades costa no simpatitzar una mica amb algunes situacions en gran part responsables que acabessin com han acabat.

«Creo que he aceptado el talego sin darme cuenta de que estoy aquí dentro desde que era un chiquillo, que me estoy comiendo toda mi juventud aquí dentro, que parece como si hubiera nacido aquí.»

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Era una delinqüència molt boja, sense planificar i normalment fruït de la desesperació provocada pel síndrome d’abstinència, i no pas després d’una planificació. Això fa que els agafin quasi sempre i que a més a més obtinguin uns botins absolutament lamentables.

Un asalto a punta de navaja con un botín de treinta y cinco pesetas; un trapero desposeído de su carrito; un robo de cinco litros de gasolina, y la sustracción de dieciséis ruedas de automóvil son cuatro de los hechos delictivos perpetrados el martes en Madrid, según la información facilitada por la Jefatura Superior de Policía. Aunque en muchas ocasiones la falta de profesionalidad de los jóvenes heroinómanos la tinte en rojo, la crónica negra madrileña, en sus tres cuartas partes, está hecha por este tipo de delitos, frutos de la miseria, de la necesidad de conseguir cuatro perras con que comer o comprar caballo.

Aquest és el tema, és gent que anaven cap al crim empeses per la misèria, però l’addicció ho feia tot molt més desesperat.

Los delincuentes madrileños de los ochenta o son profesionales, de esos que saben cuándo han perdido y que evitan a toda costa el derramamiento de sangre. Los responsables de la actual psicosis de inseguridad ciudadana son aficionados de menos de veinticinco años, que se pinchan una heroína del cinco por ciento de pureza.

Pel meu gust el llibre es desinfla una mica cap a la part final, i es centra de manera quasi exclusiva en els quinquis i l’ambient marginal de Madrid, quan aquest fenòmen va ser urbà i va arribar pràcticament a tot arreu i Barcelona també va tenir la seva part. També podeu acostar-vos a aquest tema des de la novel·la Las leyes de la frontera, de Javier Cercas, i sempre us queda el cinema, a mig camí entre l’experimentació i la telerrealitat més tronada.

Todos deberíamos ser feministas / Chimamanda Ngozi Adichie

Aquesta és una autora que m’agrada, em va agradar molt el seu Americanah i m’he decidit a agafar aquest petit llibre, més o menys la transcripció-edició d’una xerrada de l’autora. Podem pensar que una autora que viu entre Estats Units i Nigèria no ens pot explicar coses sobre feminisme perquè les seves experiències seran massa allunyades. Fins que explica el cas d’una violació en grup en una universitat, i després de les condemnes no faltava qui deia que: «què feia una noia amb quatre nois en una habitació?». O sigui que no, el que ells pot explicar sobre el tema, que existeix i que és un problema i que l’hem d’arreglar entre tots, homes i dones. Un llibre breu que es llegeix en un moment d’un tema que no perd vigència.

Tota la veritat / Ferran Casas; Gerard Pruna; Marc Martínez Amat; Neus Tomàs; Odei A.-Etxearte; Roger Mateos

Un llibre coral que potser, i només potser, ajuda a que poguem treure l’aigua clara del que ha estat passant els darrers anys i sobretot la tardor del 2017. A veure tinc la meva opinió, he llegit moltes opinions, però m’agradaria tenir alguna certesa, no sé si amb aquest llibre en tindré alguna o només acabaré amb més preguntes, veurem.

El llibre deixa clar de bon principi que no és un llibre de bons i dolents, si es busca això en qualsevol dels dos bàndols no es trobarà. El llibre estava preparat abans però es va publicar després de la sentència del judici, suposo que per no acusar d’intentar influir. No és tampoc un llibre de propaganda.

Al principi del llibre s’expliquen les tensions entre CDC (el que en quedava) i ERC en el govern Puigdemont que va portar al referèndum. Les tensions, els recels… eren enormes, i els dos líders(Puigdemont i Junqueras) en cap moment es van caure mínimament bé, i hi havia gent als dos partits que volien fer marxa enrere però ningú volia assumir el pes de ser el que no s’atrevia, el cost electoral era bestial. Una lliçó: els polítics faran coses que no volen fer si intueixen que el preu electoral per no fer-ho serà excessiu. I de vegades va bé aquesta tensió «creativa» entre els líders per evitar que cap dels dos se’n vagi massa cap seu terreny (una mena de Lennon-McCartney en versió política?).

I una frase de Puigdemont quan encara hi havia gent que li proposava terceres vies:

Els autonomistes heu tingut quaranta anys per intentar-ho. Els independentistes només fa unes quantes setmanes que ho intentem. Deixeu-nos fer.

Terceres vies que no eren possibles amb un PP i una Soraya que ho veia tot com un partit de futbol i deia:

Estoy en condiciones de ganar diez a cero.

© Jordi Borràs

La història ja sabem com va anar. Amb més o menys implicació tots ho hem viscut, però potser estar bé prendre una mica de distància i ordenar les coses. I és el que aquest llibre aconsegueix, ordenar i explicar què va passar realment aquells dies, i quines decisions són les que amb la perspectiva que dóna el temps ho van fer descarrilar tot.

En aquesta ressenya hi haurà poques cites del llibre, és dens i no pararia fins a gairebé copiar-lo, però sí hi ha un parell de coses destacables, com la col·laboració de Julian Assange en l’operatiu que va permetre el referèndum.

El vessant informàtic és clau, i l’operatiu compta amb un aliat de renom: el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. El seu entorn i ell mateix, des de l’asil que llavors li donava l’ambaixada de l’Equador a Londres, s’impliquen a fons en l’1-O. Els tuits des del seu compte personal sobre el Procés i en un perfecte català són constants durant els dies anteriors al referèndum. Considera que el que està passant a Catalunya és un esdeveniment de primer ordre. «Igual que als anys noranta havies de viure a Berlín si t’interessava la política, ara has de viure a Barcelona», diu als seus col·laboradors.

La part del Referèndum és la més triomfalista del llibre, a partir d’allà tot va de baixada, tots sabem més o menys com va anar tot plegat, en aquest llibre en sabrem més. I una revelació, dolorosa però evident, que es podria fer servir per resumir el llibre, o el procés fins i tot:

Hi havia pla fins al dia 1 i s’ha complert, però al Govern ningú no sap que passarà a partir de l’endemà. Ni tampoc els dies següents.

Imatge treta d’aquí © David Ramos / Getty.

Reunions, filtracions, més reunions, noves filtracions, els polítics, els partits al darrere posicionant-se, la maquinària judicial en marxa, les diferents mediacions, la tria entre exili o presó… M’hi estaria fins demà, per saber-ho tot haureu de llegir el llibre.

Es llegeix molt bé, tot i tenir moments densos no s’hi perd. I efectivament no és un llibre de propaganda, ni de part, aquí hi ha el que hi ha, el que va passar aquells dies, i els judicis doncs que els faci cadascú, reben tots, els d’una banda i els de l’altra, però sobretot els de la banda d’aquí, i amb justícia.

Mi padre, el pornógrafo / Chris Offutt

Vaig arribar a aquest llibre després de llegir aquesta entrevista al seu autor Chris Offutt (les recomanacions de Kiko Amat no fallen), vaig veure que el llibre podia estar bé per força motius. El primer és que és un tipus de literatura molt grit lit, molt del que sol publicar Dirty Works, per exemple, també té molt de drama paterno-filial, zona rural americana mig salvatge i una gent que hi viu també mig salvatge. Tot i que el pare de l’autor era un escriptor, escriptor de pulp porno concretament, amb la frase que hi ha a la contraportada costa no tenir ganes per posar-se a llegir de manera immediata, frase curta i contundent i que ja indica per on anirà la cosa al llarg del llibre.

Cuando Andrew Offutt murió, su hijo Chris heredó un escritorio, un rifle y ochocientos kilos de porno.

Yeah! Això ja és del propi llibre, un primer tast del pare de l’autor:

En 1990 llamé a mi padre para darle la noticia de que Vintage Contemporaries iba a publicar Kentucky seco, mi primer libro. Mientras papá digería la información se produjo un largo silencio.

—Lo siento —dijo.

—¿A qué te refieres? —dije yo.

—No sabía que te había dado una infancia tan terrible como para que acabaras siendo escritor.

Kentucky © Doug Kerr, Creative Commons.

Amb això ens fem una idea potser més exacta del que tenim al davant. El llibre no és una novel·la, són unes memòries, però que això no us faci enrere. A poc a poc ens anirem endinsant en el pare, un d’aquests pares terribles que són tan presents en la bona literatura americana, cal ser dur per aconseguir sobreviure-hi, potser això els hi dóna als autors un «no sé què» especial.

Una semana después del funeral, llevé a mamá a un invernadero hecho de paneles de plástico. Mamá escogió una planta de flores blancas; después sonrió, sacudió la cabeza y en su lugar eligió una de flores rojas.

—Tu padre era daltónico —dijo—. Yo compraba solo flores blancas para que él pudiese verlas.

Se llevó las rojas a casa. Después de cincuenta años, mamá plantaba en su propio jardín unas flores que le gustaban.

ReD © [[[Matías]]], Creative Commons.
No puc evitar recordar-me de John Fante i el seu fill Dan i la difícil relació que tenien (que podeu trobar en aquest llibre). La figura paterna i la pulsió d’escriure, i com aquesta pulsió anula a la persona en moltes altres facetes de la vida, com ser un pare raonable, per exemple. Tan John Fante com Andrew Offutt eren pares autoritaris, durs, i probablement genials, però no és fàcil conviure amb genis.

Lo que en general tenía entendido era que mi padre había escrito porno de manera ocasional para así complementar sus ingresos, un patrón que habían seguido muchos escritores. Al empezar a registrar su despacho, me di cuenta de que no era el caso. Mi padre se pasó media vida haciéndose pasar por escritor de ciencia ficción cuando en realidad ejercía de pornógrafo profesional. Los primeros once libros de papá eran porno. Lo extenso de su producción me sorprendió, pues el testamento secreto insinuaba solo una fracción de lo que descubrí. Cuando murió, también murió nuestro otro padre, su alter ego, John Cleve. A lo largo de su vida como escritor, papá había defendido a ultranza que él no usaba múltiples pseudónimos. Su personaje, John Cleve, tenía dieciséis pseudónimos. John Cleve tenía armario propio, material de papelería y firma. Y, lo más importante, a mi padre le gustava ser John Cleve. John Cleve escribía libros de sexo, era un swinger setentero y no tenía hijos.

Com que els llibres del seu pare no són pas per nens no el té gaire com a referència a l’hora d’escriure. Tot i que no cregui en els mentors, en els anys d’universitat va tenir la sort de poder estudiar amb James Salter (n’he parlat dels seus llibres aquí i aquí), de ser seleccionat de fet, hi havia tanta gent que volia treballar amb ell que estava obligat a seleccionar-los.

Muchos escritores jóvenes creen en el mito del mentor, pero yo nunca busqué un modelo a seguir. Había conocido a un único escritor en mi vida —a papá— e, ingenuo, presupuse que todos eran como él: controladores, pretenciosos, crueles y prepotentes. Mi actitud en Iowa fue beligerante. Los escritores consagrados eran el enemigo, y mi trabajo consistía en derrocar su dominio sobre la fortaleza de la literatura. Pese a mi resistencia, Salter me enseñó a mejorar mi trabajo. Había asistido a la universidad en West Point y se comportaba como si sus alumnos fuesen reclutas y él fuese un oficial, de esos que se arremangaban y alternaban con los mandos jóvenes. Hicimos caminatas juntos y nos salíamos de las pistas a través de los bosques locales, que yo conocía tan bien. Tenía una energía inagotable, tanto física como mental. Comentó que verme en el bosque era como verme escribir relatos.

Sign for Writers’ Museum © NH53, Creative Commons.

El lloc on s’instal·larà la família Offutt serà un entorn determinant, tot i que llegint el que n’explica costa trobar motius per viure allà, més enllà d’haver-hi nascut.

La nuestra era la primera familia que se instalaba en Haldeman en más de treinta años. Muchos de nuestros vecinos carecían de fontanería convencional. Cultivaban huertos de subsistencia, criaban cerdos y gallinas, y cazaban para comer. Algunas familias cultivaban por dinero una pequeña plantación de tabaco y recogían ginseng en el bosque para venderlo. Muchas recibían ayudas sociales. Nadie iba a la universidad, y muy pocos terminaban el instituto. No era inusual que los hombres fuesen por ahí armados.

Escriure sempre va ser el somni de son pare, i quan va considerar que era el moment ho va deixar tot i s’hi va dedicar en cos i ànima.

Mi madre recuerda que papá estaba sentado en el salón leyendo una novela pornográfica comprada por correo. Papá la arrojó contra la pared opuesta.

—¡Yo escribo mejor! —dijo él.

Ella le sugirió que lo hiciera. En 1969 había publicado cinco y firmado un contrato para dos más.

Un caràcter com aquell, tancat a casa tot el día, concentrat en escriure, no era fàcil de conviure-hi, i clar quan ets un nano i és la teva família no tens més opcions.

Mi cuñado comentó una vez que era sorprendente que papá hubiese vivido tanto sin que nadie le hubiese partido la cara. Yo no lo había considerado hasta entonces, pero tenía razón. El motivo era el cuidado que papá ponía en estructurar su vida: se resistía a participar en situaciones que no pudiese controlar. Nadie le pegó jamás porque evitaba el conflicto con cualquiera capaz de defenderse.

Amb això no es fa estrany saber que a la mínima que van poder tots els fills van marxar de la casa familiar. Com a escriptor de pulp de diferents tipus el seu pare va aconseguir un cert ressó en un món aleshores encara força marginal que organitzava convencions a les que hi anava amb els fills (un cop allà deixava dona i fills completament al seu aire, el seu alter ego no tenia fills i es veu que en aquells llocs es lligava força). La impressió d’aquestes convencions en els fills que només coneixien l’entorn rural va ser fort, sobretot en Chris, el gran.

Pero había visto otro mundo, exótico y extraño, y a veces lo echaba de menos. Me dejé crecer el pelo para parecerme más a los fans. Si me parecía a ellos, tal vez mi padre mostraría más interés por mí.

Buf, déu n’hi do! El pare volia que els seus fills, que tota la seva família l’adoressin, com uns groupies. El mite de l’artista torturat està potser massa suat, però és innegable que el pare de Chris tenia una personalitat complicada.

PORN! © Greg Burkett, Creative Commons.

El sentido de la crueldad y del juicio de papá procedía de una anticuada forma de catolicismo. Se había construido una cruz de porno y se había mantenido firmemente clavado a ella, padeciendo sus propias obsesiones. Había trocado el cielo y el infierno por la reencarnación, pero el abismo de su oprobio era católico romano puro. El sexo era inmundo. La expiación era necesaria. La huida de escribir porno era un alivio de la culpa que le causaba escribir porno, una especie de cinta de Moebius que, interminable, se autoperpetuaba.

Això sí, en el tema del porno el pare no només era bo en qualitat, també en quantitat, força normal perquè aquest tipus de literatura es paga a preu fet i només és rentable si es mantenen uns ritmes d’escriptura absolutament demencials.

El éxito comercial de las novelas pornográficas estadounidenses tocó techo durante los años setenta, coincidiendo con el periodo más prolífico y más activo de mi padre. Solo en 1972 publicó dieciocho novelas. Papá escribió porno de piratas, porno de fantasmas, porno de ciencia ficción, porno de vampiros, porno histórico, porno de viajes en el tiempo, porno de espías, porno de intriga, porno de zombis y porno de la Atlántida. Una novela del Oeste inédita abre con sexo en un granero, con la participación de un pistolero llamado Sosegado Smith, sin lugar a dudas el mejor nombre de un personaje creado por papá. A finales de aquella década, papá afirmaba que había incrementado la calidad de la pornografía estadounidense sin ayuda de nadie. Según sus papeles personales, creía que en el futuro los estudiosos se referirían a él como el «rey de la pornografía escrita del siglo XX».

Es va equivocar, i sería recordat (en tot cas) com a pare de Chris Offutt, el que representaria tota una ofensa per ell. A través d’aquesta arqueologia pel porno que produia son pare Chris potser l’arriba a conèixer una mica millor. Com diu al principi creia que lo del porno era ocasional, no gairebé tot el que escribía, amb autèntica obsessió, i un estil on quedava encasellat, quan intentava escriure «normal» li quedava una cosa amb massa sexe per la literatura convencional i amb massa poc pels «llibres d’esquerrans» com en diuen de tota aquesta literatura que va morir en gran part amb l’adveniment del VHS.

Un llibre que realment m’ha donat ganes de llegir altres llibres Chris Offutt, i l’experiència em diu que un llibre que fa venir ganes de llegir sempre és un bon llibre. En una editorial Malas Tierras, per cert, que mereix que doneu una ullada al seu catàleg, encara breu però prometedor.

Entre togues i reixes: Escrits de judici i presó / Joaquim Forn

Després de l’anterior llibre aquest podríem dir que «tocava». Joaquim Forn explicava el seu ingrés a presó fins al trasllat a Lledoners, i aquest llibre comença amb un altre trasllat, el que hauran de fer tots els presos polítics del procés a Soto del Real per poder ser traslladats cada dia a l’Audiència Nacional per seguir el judici. Per cert no seria més barat i fàcil i pràctic traslladar els jutges i fer el judici aquí?

El llibre comença amb un pròleg de Mònica Terribas i de seguida entrem en l’univers penitenciari de Joaquim Forn, i en la preparació del judici. Un judici en que el seu advocat Xavier Melero, vol fer una defensa tècnica, vist amb perspectiva podria haver fet una defensa no-tècnica, una sardana o un tres de vuit amb folre (3d8f), la sentència no hauria canviat gens ni mica, però m’estic avançant.

Al principi de tot també es parla de la vaga de fam que van fer els presos polítics per cridar l’atenció sobre el bloqueig que el Tribunal Constitucional estava fent als seus recursos. No es pot anar a la justícia europea fins esgotar aquesta via, i el TC que normalment accepta entre un 1 i un 5% del que se’ls hi presenta en el seu cas ho acceptava tot, i ho deixava en un calaix, impossibilitant recórrer a altres instàncies.  La vaga va tenir un cert efecte i la van abandonar poc abans de nadal, un nadal entre reixes on van celebrar una mena de tió (però sense apallissar el tronc, una idea que les autoritats de la presó no van considerar adient), un dels reclusos va dir això:

«Feliz Navidad y libertad para todos, especialmente para los políticos. Nosotros hemos hecho algo malo, pero ellos son inocentes.»

I després, entrar a una altra presó, amb les seves característiques pròpies de funcionament o de fred (el fred en aquella presó és legendari).

A Soto del Real —Soto del Relax, com en diuen alguns reclusos— et pots lliurar de fer les feines comunitàries. Tot i que tothom té assignat algun servei intern —jo formo part de l’equip de neteja del menjador—, aquí s’ha institucionalitzat la pràctica de pagar-li a un altre reclús perquè et faci la feina, cosa que no passa ni a Estremera ni a Lledoners.[…] a Soto del Real aquesta pràctica està tan institucionalitzada que, al mateix moment que se t’assigna una tasca, ja se’t comunica la persona que et pot substituir, sempre que tu hi estiguis d’acord. De fet, s’interpreta com un ajut que fas a les persones que no tenen cap mena d’ingrés i a les quals el centre penitenciari, per la raó que sigui, no pot destinar a cap feina remunerada.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg
https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg

Hi ha qui parla dels presos del procés com a polítics presos, no presos polítics, bé, a continuació dos exemples clars de polítics presos.

Els primers interns que se’ns van acostar a saludar-nos, molt educadament, van ser Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. Se’ns van presentar tot dient-nos el seu nom, encara que no calia: ja els coneixem, és obvi. Seguidament molts reclusos van venir a donar-se a conèixer i n’hi havia de contents de retrobar-se amb en Sànchez i en Cuixart, que van estar-se en el mòdul 10 de Soto del Real gairebé dos mesos.

La distància entre el que creuen que serà el judici, o el que hauria de ser un judici, i el que és en realitat… fa feredat.

Sempre hem entès el judici com una oportunitat per explicar-nos al món, per denunciar la vulneració dels drets fonamentals, per denunciar unes acusacions sense cap fonament, per argumentar que no hem comès cap crim. La nostra presó i l’exili, les imputacions de centenars d’alcaldes, de càrrecs públics i privats, no són més que l’expressió d’una voluntat de venjança d’aquells que no van acceptar que l’1 d’octubre la gent anés a votar i expressés el seu desig de llibertat. Avui tothom ens podrà escoltar després de molts mesos sense fer-ho. És una oportunitat per deixar-se sentir.

També hi ha bons moments a la presó. El judici és esgotador, i depriment, i cada cop els queda més clar que a més a més és inútil. Però acostumats a la situació de reclusió, cal buscar les coses bones.

He deixat per al final d’aquest recull de bons moments les tardes que no tenim judici. Bàsicament, són les tardes del cap de setmana. Així que obren les cel·les, nosaltres acostumem a ocupar els bancs que hi ha al pati i on hi toca un sol vivificador. Les cel·les són com neveres, tot i l’arribada del bon temps. La temperatura és molt més baixa que a l’exterior. El sol només hi toca a primera hora del matí.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
the light of our souls will lead the way © torbakhopper, Creative Commons.

L’estona que som al banc recuperem la temperatura corporal i passem una bona estona xerrant entre nosaltres. Parlem de tot i de no res, de qualsevol cosa: dels llibres que llegim, de les cartes que rebem, de les notícies que sentim… Riem força. És una estona distesa, bonica, agradable. Tots asseguts al banc, som ben bé la viva imatge dels jubilats que miren com avancen les obres del metro.

Aquest és un llibre molt més polític que l’anterior, de manera obligada perquè l’estan jutjant i encara que des de l’espanyolisme es vulgui despolititzar el judici… és difícil no entrar en valoracions davant de segons què.

Em treu de polleguera sentir parlar els guàrdies civils i els policies de la «cara de odio» que feia la gent l’1 d’octubre, tot comparant la situació viscuda els mesos de setembre i octubre a Catalunya amb la situació de violència que es va viure al País Basc durant els anys d’ETA. Sentir parlar de clima insurreccional, això sí que em rebel·la, tot i que miro de fer esforços per entendre’ls, per comprendre el seu punt de vista. Però no puc. Quan sento que s’empra la mentida impunement i sense cap vergonya, m’afecto molt. […] La veritat no els importa. L’única cosa que sembla que cosideren important és verificar les acusacions que figuren en els seus informes mitjançant el testimoni d’un seguit de persones, que no són ni més ni menys que els mateixos redactors dels informes. És kafkià, tot plegat.

Algunes obsessions de la fiscalia sobre el referèndum també són gairebé kafkianes, perquè es topen amb la realitat però com si res. Totes aquestes coses van deixant clar que els pronòstics més negres s’acabaran complint. És normal que cada part en un judici intenti portar la seva versió, però hi ha una part que juga a casa i amb l’àrbitre, i el que no interessa doncs entra per una orella i surt per l’altre.

Un altre testimoni que també m’ha agradat és el d’un home de Sant Esteve Sesrovires. Mentre el fiscal el burxa per saber si formava part d’algun grup organitzat, ell respon que va decidir anar a votar per convicció pròpia, que era una decisió personal. Que ningú no el va obligar a res, ni li va demanar res. Que va actuar així perquè volia votar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Referèndum_1-O,_Barcelona_-_Guinardó.jpg

M’adono que aquestes respostes desconcerten la Fiscalia. Ells encara tenen la idea que des del Govern, l’ANC i Òmnium Cultural es va forçar la voluntat de la gent, i que els més de dos milions de persones que van decidir votar són un simple ramat de xais obedients.

Constato que des que han començat les declaracions dels testimonis de les defenses, el judici ha deixat d’existir als mitjans de comunicació espanyols. Quan declaraven policies i guàrdies civils, cada dia en feien una crònica amb les frases més punyents, sovint extretes de context. Ara, però, que declaren les persones que van patir les agressions policials, és com si hi hagués hagut una apagada informativa, com si el judici hagués deixat de tenir interès.

Això dels medis no és més que la constatació d’una realitat, el partit del judici es jugava en camp contrari, i si només hagués sigut això encara. Els medis tenen una obligació, tots, i es critica molt (i de vegades amb raó) a TV3 però la resta de medis, tots els medis estatals privats i públics seria per fer-s’ho mirar, bé, si hi hagués alguna cosa semblant a l’ètica professional, que no és el cas.

Sembla gairebé impossible, però el judici s’acaba. Tinc ganes que tanquin la paradeta judicial i d’estar-me a la presó —qui m’ho hauria d’haver dit— sense trasllats ni sessions inacabables que sovint han estat un malson.

El judici no ha servit absolutament per res, ningú ha mogut les seves conviccions ni un mil·límetre, era un tràmit que calia fer. I algunes conviccions eren tan delirants que sembla que no es podrien sostenir, però sí, moltes coses que semblaven impossibles per sentit comú dons resulta que sí eren possibles.

Per a la Fiscalia, i tal com ja he sentit en altres ocasions per boca d’alguns tertulians espanyols, el 23-F i l’1-O són actes de la mateixa naturalesa! Posar urnes perquè la gent voti i entrar amb la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats per instaurar un nou govern són la mateixa cosa.

I la seva nota pràcticament final:

Ara començo una nova etapa. L’encaro amb més fortalesa, amb més serenitat i noves perspectives. No perdo la il·lusió, tan necessària, per seguir endavant. Em fixo nous reptes i nous objectius. No deixaré mai de lluitar pels meus ideals i sé que algun dia sortiré i que aquest sacrifici que he fet juntament amb els meus companys no haurà estat en va.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Independència_10_Votarem_Clavells.jpg

Com ja he comentat, aquest és un llibre molt més polític. És un altre punt de vista del judici, un punt des de dins, amb temes d’intendència i logística. Dos anys de presó i una actitud dels presos que contrastava amb la primera declaració davant del jutge quan volien evitar l’entrada a presó, ja en el moment del judici tenen una actitud de «se’ns en fot» que almenys va reconfortar una mica a la gent. És allò de: «si jo no tinc por, tu no tens poder». Un llibre interessant si us interessa el tema, i trobo que força ben escrit, és llegeix ràpid i bé, és un llibre lleuger de llegir i això és un mèrit.

Sis nits d’agost / Jordi Lara

Sembla que va camí de ser un dels llibres de l’any passat i al final m’ha picat la curiositat per aquest llibre de Jordi Lara sobre Lluís Maria Xirinacs.

Aquest llibre se centra sobretot en la mort de Xirinacs, en com va triar un lloc a la muntanya i s’hi va quedar amb la idea de morir. No, va anar a un lloc a morir, més com una cosa conscient i volguda que com una fatalitat inevitable. Un suicidi força estrany si voleu, però se’n va sortir. Però per parlar d’aquest final és imprescindible repassar altres moments de la seva vida i dels seus raonaments. De manera breu i ràpida, aquest és un llibre curt, una aproximació, si voleu una biografia més canònica n’hi ha una que es cita al text d’unes 800 pàgines, aquesta.

Una vegada, per fer-li la guitza, algú li va dir a en Xiri que potser Jesús no havia existit mai. ¿I saps què li va respondre, ell? «Millor, així li vam estalviar tant de sofriment a un home. I el missatge és el mateix.»

El seu compromís i les seves idees no encaixaven ni amb les de l’esglèsia ni amb la gent. Suposo que xocar amb la jerarquia ja ho trobava normal, però que el seu missatge no arribés a la gent, o arribés però ningú el seguís, deuria ser força més dur.

https://www.flickr.com/photos/136304108@N06/
Freeway at sunset © Marcel Sala, Creative Commons.

Els quatre anys com a vicari rural de Balsareny el van desenganyar: el poble que volia despertar no volia ser despertat, li semblava una massa apàtica que no anhelava la llibertat sinó el confort.[…] «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quen siguem forts», va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis

Va aconseguir tota una fita: ser un personatge incòmode pràcticament per a tothom, durant i franquisme i també després. Una posició que amb els anys no sembla tant desencaminada com potser es volia creure en aquells moments. Si es va mantenir fidel a alguna cosa va ser a sí mateix i als seus ideals, al marge de les circumstàncies.

El dictador va morir poc després, mentre Xirinacs ja era tancat a Montserrat amb els anomenats «captaires de la pau» —»Pare, tu faràs justícia i tu saps què i a qui cal perdonar», va escriure pensant en Franco—, però aquella nova acció va tenir un final amarg: per una banda, el rei Joan Carles no va decretar l’amnistia que reclamaven; per l’altra, les desavinences de Xirinacs amb els monjos, que no els volien acollir dins les parets de l’abadia, i els primers moviments dels partits polítics al marge de l’Assemblea de Catalunya van anar situant Xirinacs en un lloc incòmode i massa irreductible per als qui, denunciava ell, ja es fregaven les mans pensant en el pastís autonomista d’un nou escenari polític.

https://www.flickr.com/photos/jazonz/
Montserrat © Jarek Zok, Creative Commons.

I l’escenari final: la muntanya, on va ser trobat per un boletaire de la zona. Gran part del llibre és això, preguntar a la gent dels voltants, per si el van veure els darrers dies, o com el van trobar, o… i és una cosa que costa. Primer perquè la gent de muntanya té un tarannà una mica més tancat, costa d’arribar-hi. I també perquè a tota aquella gent els agrada força la tranquil·litat en què viuen, i no volen que allò es converteixi en una mena d’atracció.

—Noi, no ho sé pas, però ja et dic jo que si se sap morir ara el troben el mateix dia. Els de les motos, els excursionistes, aquests que surten a córrer. Fa deu anys encara no hi havia aquesta afició de córrer pels comellars com una daina. Ara la muntanya torna a estar plena, però de gent que hi ve a jugar.

Vaig pensar en l’home de ciutat que puja a la muntanya que ha colgat d’encarnacions simbòliques i es troba una natura despietada i voluble per desballestar-li la paradeta mística. De manera que Xirinacs havia vingut a morir-se en un antic camps de patates, en un indret més deshabitat que verge, encara amb l’eco centenari dels crits de la mainada que s’hi atipava enfilada als arbres fruiters. I se li havien avançat per morir-hi un maquis i un guàrdia civil.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pla_de_can_Pegot,_a_Ogassa._Monument_a_en_Xirinacs_-_panoramio.jpg
Pla de can Pegot, a Ogassa. Monument a en Xirinacs.

Un llibre breu i que es llegeix bé, i que potser passa massa de puntetes per tot el pensament de Xirinacs, tan la vessant política, com la humanista o social o teològica. Abarcar tot el pensament de Xirinacs és una tasca que espanta. I a com va anar encaminant tot això al llarg de la seva vida, quan els seus anys de polític ja quedaven cada cop més enrere.

I després aquest acte de sobirania últim. Decidir morir-se, sense més, i fer-ho sol i sense que ningú el destorbés. Li va sortir bé a mitges perquè quan el van trobar doncs van haver de destorbar el seu descans i portar-lo a fer-li una autòpsia i totes aquestes coses que fem amb els morts. No li deuria fer gràcia però suposo que ja imaginava que passaria i que no s’hi podria fer més, almenys ja no hi seria.

Un autor al que us podeu acostar amb els seus llibres, per anar-hi directes, aquí en teniu uns quants.

Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: «Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.» Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como «una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.» Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: «Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.»

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su «deseo de quemar el mundo», y también «un príncipe dulcísimo», según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: «El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.» Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

La força de la gent / Jordi Borràs

Vivim uns temps interessants, potser ara no ho podem veure amb suficient perspectiva, però ho són. Al marge de la valoració que se’n vulgui o pugui fer, que això ja és una mica cosa de cadascú. Més o menys és el que vaig dir quan parlava del llibre Dies que duraran anys i té sentit que ho tregui ara amb aquest nou llibre de fotografies de Jordi Borràs, a partir de la sentència del procés i amb textos de Núria Cadenes, Roc Casagran, Julià de Jòdar, Joan-Lluís Lluís, Carme Martí, Laura Pinyol, Carles Rebassa i Estel Solé.

Tothom s’esperava una sentència extremadament dura, i també hi ha molta gent que considera que un sol dia a la preso pels presos i les preses polítiques ja és excessiu. Per tant la sentència va caure com un gerro d’aigua freda, gran part dels catalans van engegar a fer punyetes el «famós seny ancestral» (com deia La Trinca) i hi va haver protestes, i el tema de no deixar ni un paper a terra doncs també va quedar superat.

Urquinaona, l’aeroport, batalles campals, carrers tallats… i res de revolució de somriures, ara el que hi ha és un cabreig monumental. També hi ha manifestacions multitudinàries, però les cares són de tensió.

El llibre comença amb les detencions a uns terroristes que només existien en la imaginació de policies i medis. Un nou nivell: si detenir a dirigents i líders polítics no serveix (i ningú defensa que hagi servit de res) es va a per la gent de baix. Demostren que poden deternir a qualsevol i aplicar la llei antiterrorista i fer el que els roti a veure si així acolloneixen al personal. És una idea de merda, i que no funciona, i que radicalitza postures, una d’aquelles coses que ens fa voler dir el que aquell tall de l’APM: «et felicito fill».

Un fragment del text de Núria Cadenes:

Qui va decidir d’enviar porres i escopetes contra els catalans, d’aplicar contra el dret de manifestació la vella tàctica d’assalta i provoca i encén i digues després que la violència és seva, de la noia que van arrossegar, del noi asegut a terra, devia pensar que els robocops s’ho ventilarien en un tres i no res. Però es van trobar, al davant, un escut invicte de versos.

I aquest altre de  Carme Martí:

L’emoció de tenir barricades a la ciutat amb el jovent resistint es barreja amb l’estupefacció per les accions i les detencions. La detenció d’un periodista i les agressions a tants d’altres són un retrat lamentablement magnífic de la qualitat democràtica del país.

https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-detingut-via-laietana-maltractaments/
Imatge treta d’aquest article de Vilaweb.

El trasbals emocional creix amb la repressió. A la terrible i habitual banalització del nazisme, s’hi suma la banalització del terrorisme, que tenim ben present amb les sentències dels nois d’Altsasu. Entre tantes escenes cruelment inversemblants, amb la mama parlem de la del noi de la dessuadora taronja, abatut i detingut mentre seia en una manifestació pacífica. Encara no sabem com es diu, no ens importa: és el seu net, és el meu fill.

© Jordi Borràs.

El gruix central de les fotografies són del que ja es coneix com «la batalla d’Urquinaona». No es comenta gaire, però aquella «batalla» va tenir uns vencedors, una pista: no van ser els policies. Tampoc ha acabat servint de gaire, almenys al curt termini, això és així, de moment com a mínim. És tot allò que deia a l’inici de la manca de perspectiva.

L’altra part protagonista del llibre és el tall de l’AP-7 a La Jonquera. Un moment que va tenir la virtut d’internacionalitzar el problema sense ni tan sols sortir de Catalunya.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Jordi_Borràs_Abelló.jpg
Jordi Borràs

El propi Jordi Borràs comenta una diferència fonamental entre aquest llibre i el previ Dies que duraran anys, en aquest llibre hi apareix la gent, el poble, els manifestants, en tot el llibre apareixen un total de 3 polítics. En aquesta fase del procés els polítics han quedat enrere de la gent. Al pas que anem aquest no serà el darrer llibre de Jordi Borràs sobre el tema, a veure si el següent pot ser, perquè la situació ho permet, de celebració.

El que surt al llibre és real, el què significa o el que representa queda per cadascú, però tot allò va passar. I un apunt, al llibre es repeteix vàries vegades que durant les protestes quatre persones van perdre un ull. No. No van perdre un ull com qui perd una moneda d’un euro entre els coixins del sofà. A quatre persones la policia els hi va rebentar un ull és més ajustat a la veritat.

Ho tornarem a fer / Jordi Cuixart

Seguim amb el que podríem dir literatura «processista», almenys el que llegiré seran coses escrites pels protagonistes, com en aquest cas un dels Jordis, en Cuixart, en presó per aconseguir que una manifestació espontània davant la conselleria d’economia fos pacífica.

Per si encara no us sona aquesta és una foto de tot allò, aquí potser comença a fer una cara de que tot allò potser se li està escapant de les mans, la foto és de Jordi Borràs i apareix en el llibre Dies que duraran anys, és aquesta:

Estic bastant convençut que en aquell moment no creia que tot allò acabés amb ell a la presó.

Penso que mai no s’està preparat per entrar a la presó. De fet, encara avui em sorprenc que la meva prioritat no sigui sortir-ne. Però no ho és. I us asseguro que no és pas ni per una voluntat de martiri, ni perquè a la presó s’hi estigui bé.

Estic d’acord amb l’afirmació de la Nadia de les Pussy Riot: «La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa». Una declaració admirable, i més sabent que es refereix a una presó russa.

https://www.flickr.com/photos/hinkelstone/
pussy riot © quapan, Creative Commons.

Fa més de 600 dies que estic empresonat, sota l’acusació de rebel·lió contra l’Estat espanyol. Vaig entrar a la presó el 16 d’octubre del 2017, juntament amb l’aleshores president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez. Escric aquestes línies poc després que s’hagi acabat el nostre judici al Tribunal Suprem.

El llibre es llegeix bé i ràpid, és una declaració d’intencions, un discurs polític si es vol. Així com altres llibres com el de Quim Forn es centren més en el dia a dia penitenciari aquest no. Jordi Cuixart és un pres polític i com a tal explica perquè és a la presó. I també quina és la situació que s’ha creat perquè a algú li arribés a semblar en algun moment que això era una idea bona, o almenys pràctica.

La repressió és un parany. A la pràctica, és molt fàcil que l’Estat pugui utilitzar-la per escapçar qualsevol moviment. Però la repressió també pot convertir-se en el principal altaveu de l’oprimit. És amb la por, que l’Estat pot ofegar la desobediència civil. Per això és tant important treballar per no deixar-se vèncer per la por, per això cal estar sempre preparats per sobreposar-se a les amenaces amb què ens pretenen condicionar. Quan les lleis només es poden defensar i mantenir a través de la força és que potser tenen els dies comptats. Només cal perdre la por, o, en qualsevol cas, tenir sempre més esperança que por.

Una declaració de principis i un «on som ara mateix» per algú que, potser sense voler-ho, s’ha convertit en un dels líders del procés. Per desgràcia a la presó de temps per pensar n’ha de sobrar i tot.

Com deia Manuel de Pedrolo, «cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res». Som fills de moltes derrotes, és cert, però no fer res no és cap alternativa. Hem après que la història es construeix pas a pas, a cada racó del país, i és així com el que avui sembla una derrota pot ser la base i el fonament de la victòria.

De les moltes reflexions em quedo amb aquesta:

L’1-O vam tastar el poder, vam veure què passa quan milers i milers de catalans s’organitzen a partir de la consciència i la convicció de no voler ser súbdits i de no voler renunciar als seus drets bàsics. I vam viure en pròpia pell la impotència de la força bruta de l’Estat davant d’una muralla humana de dignitat.

© Jordi Borràs

Tots els llibres, tota la literatura processista, fan una foto fixa d’un moment i només el temps i la perspectiva ens permetran entendre-ho tot, o potser ni això. Almenys s’agraeix que algú dels que s’ha jugat la llibertat pel tema expliqui les coses tal com les veu. Reconeixent que a la primera declaració davant el jutge va dir el que creia que volia sentir, de seguida va veure que no valia la pena, que no servia, i aleshores es perd la por i ja no tenen res.

A destacar del llibre el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, fundada per Gene Sharp i dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció noviolenta. Noms que poden ser útils per aprofundir en aquest tema.