Entre togues i reixes: Escrits de judici i presó / Joaquim Forn

Després de l’anterior llibre aquest podríem dir que «tocava». Joaquim Forn explicava el seu ingrés a presó fins al trasllat a Lledoners, i aquest llibre comença amb un altre trasllat, el que hauran de fer tots els presos polítics del procés a Soto del Real per poder ser traslladats cada dia a l’Audiència Nacional per seguir el judici. Per cert no seria més barat i fàcil i pràctic traslladar els jutges i fer el judici aquí?

El llibre comença amb un pròleg de Mònica Terribas i de seguida entrem en l’univers penitenciari de Joaquim Forn, i en la preparació del judici. Un judici en que el seu advocat Xavier Melero, vol fer una defensa tècnica, vist amb perspectiva podria haver fet una defensa no-tècnica, una sardana o un tres de vuit amb folre (3d8f), la sentència no hauria canviat gens ni mica, però m’estic avançant.

Al principi de tot també es parla de la vaga de fam que van fer els presos polítics per cridar l’atenció sobre el bloqueig que el Tribunal Constitucional estava fent als seus recursos. No es pot anar a la justícia europea fins esgotar aquesta via, i el TC que normalment accepta entre un 1 i un 5% del que se’ls hi presenta en el seu cas ho acceptava tot, i ho deixava en un calaix, impossibilitant recórrer a altres instàncies.  La vaga va tenir un cert efecte i la van abandonar poc abans de nadal, un nadal entre reixes on van celebrar una mena de tió (però sense apallissar el tronc, una idea que les autoritats de la presó no van considerar adient), un dels reclusos va dir això:

«Feliz Navidad y libertad para todos, especialmente para los políticos. Nosotros hemos hecho algo malo, pero ellos son inocentes.»

I després, entrar a una altra presó, amb les seves característiques pròpies de funcionament o de fred (el fred en aquella presó és legendari).

A Soto del Real —Soto del Relax, com en diuen alguns reclusos— et pots lliurar de fer les feines comunitàries. Tot i que tothom té assignat algun servei intern —jo formo part de l’equip de neteja del menjador—, aquí s’ha institucionalitzat la pràctica de pagar-li a un altre reclús perquè et faci la feina, cosa que no passa ni a Estremera ni a Lledoners.[…] a Soto del Real aquesta pràctica està tan institucionalitzada que, al mateix moment que se t’assigna una tasca, ja se’t comunica la persona que et pot substituir, sempre que tu hi estiguis d’acord. De fet, s’interpreta com un ajut que fas a les persones que no tenen cap mena d’ingrés i a les quals el centre penitenciari, per la raó que sigui, no pot destinar a cap feina remunerada.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg
https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg

Hi ha qui parla dels presos del procés com a polítics presos, no presos polítics, bé, a continuació dos exemples clars de polítics presos.

Els primers interns que se’ns van acostar a saludar-nos, molt educadament, van ser Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. Se’ns van presentar tot dient-nos el seu nom, encara que no calia: ja els coneixem, és obvi. Seguidament molts reclusos van venir a donar-se a conèixer i n’hi havia de contents de retrobar-se amb en Sànchez i en Cuixart, que van estar-se en el mòdul 10 de Soto del Real gairebé dos mesos.

La distància entre el que creuen que serà el judici, o el que hauria de ser un judici, i el que és en realitat… fa feredat.

Sempre hem entès el judici com una oportunitat per explicar-nos al món, per denunciar la vulneració dels drets fonamentals, per denunciar unes acusacions sense cap fonament, per argumentar que no hem comès cap crim. La nostra presó i l’exili, les imputacions de centenars d’alcaldes, de càrrecs públics i privats, no són més que l’expressió d’una voluntat de venjança d’aquells que no van acceptar que l’1 d’octubre la gent anés a votar i expressés el seu desig de llibertat. Avui tothom ens podrà escoltar després de molts mesos sense fer-ho. És una oportunitat per deixar-se sentir.

També hi ha bons moments a la presó. El judici és esgotador, i depriment, i cada cop els queda més clar que a més a més és inútil. Però acostumats a la situació de reclusió, cal buscar les coses bones.

He deixat per al final d’aquest recull de bons moments les tardes que no tenim judici. Bàsicament, són les tardes del cap de setmana. Així que obren les cel·les, nosaltres acostumem a ocupar els bancs que hi ha al pati i on hi toca un sol vivificador. Les cel·les són com neveres, tot i l’arribada del bon temps. La temperatura és molt més baixa que a l’exterior. El sol només hi toca a primera hora del matí.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
the light of our souls will lead the way © torbakhopper, Creative Commons.

L’estona que som al banc recuperem la temperatura corporal i passem una bona estona xerrant entre nosaltres. Parlem de tot i de no res, de qualsevol cosa: dels llibres que llegim, de les cartes que rebem, de les notícies que sentim… Riem força. És una estona distesa, bonica, agradable. Tots asseguts al banc, som ben bé la viva imatge dels jubilats que miren com avancen les obres del metro.

Aquest és un llibre molt més polític que l’anterior, de manera obligada perquè l’estan jutjant i encara que des de l’espanyolisme es vulgui despolititzar el judici… és difícil no entrar en valoracions davant de segons què.

Em treu de polleguera sentir parlar els guàrdies civils i els policies de la «cara de odio» que feia la gent l’1 d’octubre, tot comparant la situació viscuda els mesos de setembre i octubre a Catalunya amb la situació de violència que es va viure al País Basc durant els anys d’ETA. Sentir parlar de clima insurreccional, això sí que em rebel·la, tot i que miro de fer esforços per entendre’ls, per comprendre el seu punt de vista. Però no puc. Quan sento que s’empra la mentida impunement i sense cap vergonya, m’afecto molt. […] La veritat no els importa. L’única cosa que sembla que cosideren important és verificar les acusacions que figuren en els seus informes mitjançant el testimoni d’un seguit de persones, que no són ni més ni menys que els mateixos redactors dels informes. És kafkià, tot plegat.

Algunes obsessions de la fiscalia sobre el referèndum també són gairebé kafkianes, perquè es topen amb la realitat però com si res. Totes aquestes coses van deixant clar que els pronòstics més negres s’acabaran complint. És normal que cada part en un judici intenti portar la seva versió, però hi ha una part que juga a casa i amb l’àrbitre, i el que no interessa doncs entra per una orella i surt per l’altre.

Un altre testimoni que també m’ha agradat és el d’un home de Sant Esteve Sesrovires. Mentre el fiscal el burxa per saber si formava part d’algun grup organitzat, ell respon que va decidir anar a votar per convicció pròpia, que era una decisió personal. Que ningú no el va obligar a res, ni li va demanar res. Que va actuar així perquè volia votar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Referèndum_1-O,_Barcelona_-_Guinardó.jpg

M’adono que aquestes respostes desconcerten la Fiscalia. Ells encara tenen la idea que des del Govern, l’ANC i Òmnium Cultural es va forçar la voluntat de la gent, i que els més de dos milions de persones que van decidir votar són un simple ramat de xais obedients.

Constato que des que han començat les declaracions dels testimonis de les defenses, el judici ha deixat d’existir als mitjans de comunicació espanyols. Quan declaraven policies i guàrdies civils, cada dia en feien una crònica amb les frases més punyents, sovint extretes de context. Ara, però, que declaren les persones que van patir les agressions policials, és com si hi hagués hagut una apagada informativa, com si el judici hagués deixat de tenir interès.

Això dels medis no és més que la constatació d’una realitat, el partit del judici es jugava en camp contrari, i si només hagués sigut això encara. Els medis tenen una obligació, tots, i es critica molt (i de vegades amb raó) a TV3 però la resta de medis, tots els medis estatals privats i públics seria per fer-s’ho mirar, bé, si hi hagués alguna cosa semblant a l’ètica professional, que no és el cas.

Sembla gairebé impossible, però el judici s’acaba. Tinc ganes que tanquin la paradeta judicial i d’estar-me a la presó —qui m’ho hauria d’haver dit— sense trasllats ni sessions inacabables que sovint han estat un malson.

El judici no ha servit absolutament per res, ningú ha mogut les seves conviccions ni un mil·límetre, era un tràmit que calia fer. I algunes conviccions eren tan delirants que sembla que no es podrien sostenir, però sí, moltes coses que semblaven impossibles per sentit comú dons resulta que sí eren possibles.

Per a la Fiscalia, i tal com ja he sentit en altres ocasions per boca d’alguns tertulians espanyols, el 23-F i l’1-O són actes de la mateixa naturalesa! Posar urnes perquè la gent voti i entrar amb la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats per instaurar un nou govern són la mateixa cosa.

I la seva nota pràcticament final:

Ara començo una nova etapa. L’encaro amb més fortalesa, amb més serenitat i noves perspectives. No perdo la il·lusió, tan necessària, per seguir endavant. Em fixo nous reptes i nous objectius. No deixaré mai de lluitar pels meus ideals i sé que algun dia sortiré i que aquest sacrifici que he fet juntament amb els meus companys no haurà estat en va.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Independència_10_Votarem_Clavells.jpg

Com ja he comentat, aquest és un llibre molt més polític. És un altre punt de vista del judici, un punt des de dins, amb temes d’intendència i logística. Dos anys de presó i una actitud dels presos que contrastava amb la primera declaració davant del jutge quan volien evitar l’entrada a presó, ja en el moment del judici tenen una actitud de «se’ns en fot» que almenys va reconfortar una mica a la gent. És allò de: «si jo no tinc por, tu no tens poder». Un llibre interessant si us interessa el tema, i trobo que força ben escrit, és llegeix ràpid i bé, és un llibre lleuger de llegir i això és un mèrit.

Sis nits d’agost / Jordi Lara

Sembla que va camí de ser un dels llibres de l’any passat i al final m’ha picat la curiositat per aquest llibre de Jordi Lara sobre Lluís Maria Xirinacs.

Aquest llibre se centra sobretot en la mort de Xirinacs, en com va triar un lloc a la muntanya i s’hi va quedar amb la idea de morir. No, va anar a un lloc a morir, més com una cosa conscient i volguda que com una fatalitat inevitable. Un suicidi força estrany si voleu, però se’n va sortir. Però per parlar d’aquest final és imprescindible repassar altres moments de la seva vida i dels seus raonaments. De manera breu i ràpida, aquest és un llibre curt, una aproximació, si voleu una biografia més canònica n’hi ha una que es cita al text d’unes 800 pàgines, aquesta.

Una vegada, per fer-li la guitza, algú li va dir a en Xiri que potser Jesús no havia existit mai. ¿I saps què li va respondre, ell? «Millor, així li vam estalviar tant de sofriment a un home. I el missatge és el mateix.»

El seu compromís i les seves idees no encaixaven ni amb les de l’esglèsia ni amb la gent. Suposo que xocar amb la jerarquia ja ho trobava normal, però que el seu missatge no arribés a la gent, o arribés però ningú el seguís, deuria ser força més dur.

https://www.flickr.com/photos/136304108@N06/
Freeway at sunset © Marcel Sala, Creative Commons.

Els quatre anys com a vicari rural de Balsareny el van desenganyar: el poble que volia despertar no volia ser despertat, li semblava una massa apàtica que no anhelava la llibertat sinó el confort.[…] «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quen siguem forts», va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis

Va aconseguir tota una fita: ser un personatge incòmode pràcticament per a tothom, durant i franquisme i també després. Una posició que amb els anys no sembla tant desencaminada com potser es volia creure en aquells moments. Si es va mantenir fidel a alguna cosa va ser a sí mateix i als seus ideals, al marge de les circumstàncies.

El dictador va morir poc després, mentre Xirinacs ja era tancat a Montserrat amb els anomenats «captaires de la pau» —»Pare, tu faràs justícia i tu saps què i a qui cal perdonar», va escriure pensant en Franco—, però aquella nova acció va tenir un final amarg: per una banda, el rei Joan Carles no va decretar l’amnistia que reclamaven; per l’altra, les desavinences de Xirinacs amb els monjos, que no els volien acollir dins les parets de l’abadia, i els primers moviments dels partits polítics al marge de l’Assemblea de Catalunya van anar situant Xirinacs en un lloc incòmode i massa irreductible per als qui, denunciava ell, ja es fregaven les mans pensant en el pastís autonomista d’un nou escenari polític.

https://www.flickr.com/photos/jazonz/
Montserrat © Jarek Zok, Creative Commons.

I l’escenari final: la muntanya, on va ser trobat per un boletaire de la zona. Gran part del llibre és això, preguntar a la gent dels voltants, per si el van veure els darrers dies, o com el van trobar, o… i és una cosa que costa. Primer perquè la gent de muntanya té un tarannà una mica més tancat, costa d’arribar-hi. I també perquè a tota aquella gent els agrada força la tranquil·litat en què viuen, i no volen que allò es converteixi en una mena d’atracció.

—Noi, no ho sé pas, però ja et dic jo que si se sap morir ara el troben el mateix dia. Els de les motos, els excursionistes, aquests que surten a córrer. Fa deu anys encara no hi havia aquesta afició de córrer pels comellars com una daina. Ara la muntanya torna a estar plena, però de gent que hi ve a jugar.

Vaig pensar en l’home de ciutat que puja a la muntanya que ha colgat d’encarnacions simbòliques i es troba una natura despietada i voluble per desballestar-li la paradeta mística. De manera que Xirinacs havia vingut a morir-se en un antic camps de patates, en un indret més deshabitat que verge, encara amb l’eco centenari dels crits de la mainada que s’hi atipava enfilada als arbres fruiters. I se li havien avançat per morir-hi un maquis i un guàrdia civil.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pla_de_can_Pegot,_a_Ogassa._Monument_a_en_Xirinacs_-_panoramio.jpg
Pla de can Pegot, a Ogassa. Monument a en Xirinacs.

Un llibre breu i que es llegeix bé, i que potser passa massa de puntetes per tot el pensament de Xirinacs, tan la vessant política, com la humanista o social o teològica. Abarcar tot el pensament de Xirinacs és una tasca que espanta. I a com va anar encaminant tot això al llarg de la seva vida, quan els seus anys de polític ja quedaven cada cop més enrere.

I després aquest acte de sobirania últim. Decidir morir-se, sense més, i fer-ho sol i sense que ningú el destorbés. Li va sortir bé a mitges perquè quan el van trobar doncs van haver de destorbar el seu descans i portar-lo a fer-li una autòpsia i totes aquestes coses que fem amb els morts. No li deuria fer gràcia però suposo que ja imaginava que passaria i que no s’hi podria fer més, almenys ja no hi seria.

Un autor al que us podeu acostar amb els seus llibres, per anar-hi directes, aquí en teniu uns quants.

Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: «Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.» Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como «una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.» Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: «Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.»

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su «deseo de quemar el mundo», y también «un príncipe dulcísimo», según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: «El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.» Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

La força de la gent / Jordi Borràs

Vivim uns temps interessants, potser ara no ho podem veure amb suficient perspectiva, però ho són. Al marge de la valoració que se’n vulgui o pugui fer, que això ja és una mica cosa de cadascú. Més o menys és el que vaig dir quan parlava del llibre Dies que duraran anys i té sentit que ho tregui ara amb aquest nou llibre de fotografies de Jordi Borràs, a partir de la sentència del procés i amb textos de Núria Cadenes, Roc Casagran, Julià de Jòdar, Joan-Lluís Lluís, Carme Martí, Laura Pinyol, Carles Rebassa i Estel Solé.

Tothom s’esperava una sentència extremadament dura, i també hi ha molta gent que considera que un sol dia a la preso pels presos i les preses polítiques ja és excessiu. Per tant la sentència va caure com un gerro d’aigua freda, gran part dels catalans van engegar a fer punyetes el «famós seny ancestral» (com deia La Trinca) i hi va haver protestes, i el tema de no deixar ni un paper a terra doncs també va quedar superat.

Urquinaona, l’aeroport, batalles campals, carrers tallats… i res de revolució de somriures, ara el que hi ha és un cabreig monumental. També hi ha manifestacions multitudinàries, però les cares són de tensió.

El llibre comença amb les detencions a uns terroristes que només existien en la imaginació de policies i medis. Un nou nivell: si detenir a dirigents i líders polítics no serveix (i ningú defensa que hagi servit de res) es va a per la gent de baix. Demostren que poden deternir a qualsevol i aplicar la llei antiterrorista i fer el que els roti a veure si així acolloneixen al personal. És una idea de merda, i que no funciona, i que radicalitza postures, una d’aquelles coses que ens fa voler dir el que aquell tall de l’APM: «et felicito fill».

Un fragment del text de Núria Cadenes:

Qui va decidir d’enviar porres i escopetes contra els catalans, d’aplicar contra el dret de manifestació la vella tàctica d’assalta i provoca i encén i digues després que la violència és seva, de la noia que van arrossegar, del noi asegut a terra, devia pensar que els robocops s’ho ventilarien en un tres i no res. Però es van trobar, al davant, un escut invicte de versos.

I aquest altre de  Carme Martí:

L’emoció de tenir barricades a la ciutat amb el jovent resistint es barreja amb l’estupefacció per les accions i les detencions. La detenció d’un periodista i les agressions a tants d’altres són un retrat lamentablement magnífic de la qualitat democràtica del país.

https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-detingut-via-laietana-maltractaments/
Imatge treta d’aquest article de Vilaweb.

El trasbals emocional creix amb la repressió. A la terrible i habitual banalització del nazisme, s’hi suma la banalització del terrorisme, que tenim ben present amb les sentències dels nois d’Altsasu. Entre tantes escenes cruelment inversemblants, amb la mama parlem de la del noi de la dessuadora taronja, abatut i detingut mentre seia en una manifestació pacífica. Encara no sabem com es diu, no ens importa: és el seu net, és el meu fill.

© Jordi Borràs.

El gruix central de les fotografies són del que ja es coneix com «la batalla d’Urquinaona». No es comenta gaire, però aquella «batalla» va tenir uns vencedors, una pista: no van ser els policies. Tampoc ha acabat servint de gaire, almenys al curt termini, això és així, de moment com a mínim. És tot allò que deia a l’inici de la manca de perspectiva.

L’altra part protagonista del llibre és el tall de l’AP-7 a La Jonquera. Un moment que va tenir la virtut d’internacionalitzar el problema sense ni tan sols sortir de Catalunya.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Jordi_Borràs_Abelló.jpg
Jordi Borràs

El propi Jordi Borràs comenta una diferència fonamental entre aquest llibre i el previ Dies que duraran anys, en aquest llibre hi apareix la gent, el poble, els manifestants, en tot el llibre apareixen un total de 3 polítics. En aquesta fase del procés els polítics han quedat enrere de la gent. Al pas que anem aquest no serà el darrer llibre de Jordi Borràs sobre el tema, a veure si el següent pot ser, perquè la situació ho permet, de celebració.

El que surt al llibre és real, el què significa o el que representa queda per cadascú, però tot allò va passar. I un apunt, al llibre es repeteix vàries vegades que durant les protestes quatre persones van perdre un ull. No. No van perdre un ull com qui perd una moneda d’un euro entre els coixins del sofà. A quatre persones la policia els hi va rebentar un ull és més ajustat a la veritat.

Ho tornarem a fer / Jordi Cuixart

Seguim amb el que podríem dir literatura «processista», almenys el que llegiré seran coses escrites pels protagonistes, com en aquest cas un dels Jordis, en Cuixart, en presó per aconseguir que una manifestació espontània davant la conselleria d’economia fos pacífica.

Per si encara no us sona aquesta és una foto de tot allò, aquí potser comença a fer una cara de que tot allò potser se li està escapant de les mans, la foto és de Jordi Borràs i apareix en el llibre Dies que duraran anys, és aquesta:

Estic bastant convençut que en aquell moment no creia que tot allò acabés amb ell a la presó.

Penso que mai no s’està preparat per entrar a la presó. De fet, encara avui em sorprenc que la meva prioritat no sigui sortir-ne. Però no ho és. I us asseguro que no és pas ni per una voluntat de martiri, ni perquè a la presó s’hi estigui bé.

Estic d’acord amb l’afirmació de la Nadia de les Pussy Riot: «La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa». Una declaració admirable, i més sabent que es refereix a una presó russa.

https://www.flickr.com/photos/hinkelstone/
pussy riot © quapan, Creative Commons.

Fa més de 600 dies que estic empresonat, sota l’acusació de rebel·lió contra l’Estat espanyol. Vaig entrar a la presó el 16 d’octubre del 2017, juntament amb l’aleshores president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez. Escric aquestes línies poc després que s’hagi acabat el nostre judici al Tribunal Suprem.

El llibre es llegeix bé i ràpid, és una declaració d’intencions, un discurs polític si es vol. Així com altres llibres com el de Quim Forn es centren més en el dia a dia penitenciari aquest no. Jordi Cuixart és un pres polític i com a tal explica perquè és a la presó. I també quina és la situació que s’ha creat perquè a algú li arribés a semblar en algun moment que això era una idea bona, o almenys pràctica.

La repressió és un parany. A la pràctica, és molt fàcil que l’Estat pugui utilitzar-la per escapçar qualsevol moviment. Però la repressió també pot convertir-se en el principal altaveu de l’oprimit. És amb la por, que l’Estat pot ofegar la desobediència civil. Per això és tant important treballar per no deixar-se vèncer per la por, per això cal estar sempre preparats per sobreposar-se a les amenaces amb què ens pretenen condicionar. Quan les lleis només es poden defensar i mantenir a través de la força és que potser tenen els dies comptats. Només cal perdre la por, o, en qualsevol cas, tenir sempre més esperança que por.

Una declaració de principis i un «on som ara mateix» per algú que, potser sense voler-ho, s’ha convertit en un dels líders del procés. Per desgràcia a la presó de temps per pensar n’ha de sobrar i tot.

Com deia Manuel de Pedrolo, «cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res». Som fills de moltes derrotes, és cert, però no fer res no és cap alternativa. Hem après que la història es construeix pas a pas, a cada racó del país, i és així com el que avui sembla una derrota pot ser la base i el fonament de la victòria.

De les moltes reflexions em quedo amb aquesta:

L’1-O vam tastar el poder, vam veure què passa quan milers i milers de catalans s’organitzen a partir de la consciència i la convicció de no voler ser súbdits i de no voler renunciar als seus drets bàsics. I vam viure en pròpia pell la impotència de la força bruta de l’Estat davant d’una muralla humana de dignitat.

© Jordi Borràs

Tots els llibres, tota la literatura processista, fan una foto fixa d’un moment i només el temps i la perspectiva ens permetran entendre-ho tot, o potser ni això. Almenys s’agraeix que algú dels que s’ha jugat la llibertat pel tema expliqui les coses tal com les veu. Reconeixent que a la primera declaració davant el jutge va dir el que creia que volia sentir, de seguida va veure que no valia la pena, que no servia, i aleshores es perd la por i ja no tenen res.

A destacar del llibre el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, fundada per Gene Sharp i dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció noviolenta. Noms que poden ser útils per aprofundir en aquest tema.

Guillem / Núria Cadenes

Un llibre que darrerament està sonant força i m’ha entrat el dubte de si el soroll tenia o no raó de ser. Podria resoldre aquestes coses llençant una moneda a l’aire i no aniria tan desbordat de lectures, però no seria jo, i en general mai em puc penedir de llegir un bon llibre, caldrà veure si aquest ho és.

Aquest és un llibre més periodístic, potser fins i tot de true crime, per fer servir una etiqueta que sembla que està fent fortuna, sobre l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador el 1993. També és el primer llibre que llegeixo de Núria Cadenes, som-hi doncs!

¡Arribaspaña!

El crit ha rebotat sobre les pedres del carreró, aspre com una fuetada. Se sent una altra veu que li respon, en un acte reflex, que viva Franco. El Picha tiba el braç enlaire i continuen corrent.

En tombar la cantonada, frenen. El Ventosa torna la navalla al de la cueta. Cantussegen el Cara al sol.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg

Així comença el llibre, deixant les coses clares amb alguns elements que ens trobarem. Un assassinat perpetrat per uns neonazis i tota una actuació des de la policia a la judicatura que qualificar de complicitat i encobriment és el més suau que se’n pot dir. Benvinguts al País Valencià, l’any és el 1993 tot i que més d’un mantenia el rellotge vint anys enrere.

Matinada al barri del Carme de València, carrer dels Cavallers. Encara hi ha locals oberts. Gent que passeja, que torna a casa o que cerca un bar per a la darrera, va, la darrera i mo n’anem.

Només que, de cop, una trentena d’individus omplen l’escena, i la capgiren. Avancen a grans gambades, en formació, a l’assalt. Porten cascs, elàstics amb la bandera espanyola, sivelles amb esvàstiques. Texans estrets, caçadores bomber, botes negres. Branden cadenes, bats de beisbol, porres, trenquen els vidres, colpegen tothom qui troben.

La gent fuig.

N’hi ha que planten cara.

Una escena terrible, que acaba malament, i això no és realment dramàtic, és això:

El pitjor, però, és saber que saben que no els passarà res.

I tornar-ho a constatar.

Perquè això és el pitjor del llibre. Una policia interessadament incompetent, però si es tracta d’independentistes terriblement estricte, i una justicia que té molt clar qui són els seus i qui no. I la mort de Guillem i tot un procés de culpabilitzar a la víctima i repetir que duia un puny americà (mai va aparèixer) i que per això una baralla entre bandes d’antiracistes i nazis (però sense component ideològic, i van començar els nazis) va derivar en un apunyalament que… bé, en fi, una condemna ridícula i aquest saben que no els passarà res.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg

El llibre ens porta al cas i a tot el que l’envolta, les reaccions i els entorns on es movien els oponents i la campanya a la premsa i el procés judicial. És indignant, no és cap sorpresa perquè ja sabem la merda d’estat que tenim, però indigna igualment.

El llibre no segueix una estructura diguem-ne clàssica. No tenim una novel·lització o una narració dels fets de manera ordenada cronològicament. Aquí hi ha una altra feina, un acostament com fragmentari als fets, i més que als fets a tot el que els envolta. L’assassinat apareix descrit un cop, un parell potser i ja, però el que es dibuixa és tota la resta, com fent un retrat en negatiu: tot allò que no mencionem és el nucli de la història.

Per això potser no és un llibre «fàcil», no tenim una redacció explicant els fets poc més que sumariament, hi entrem a fons però sempre pels laterals, intuïnt que aquesta és la història interessant. I el que se’ns retrata des dels laterals és una història que anem veient com acabarà. El llibre fa enfadar, i les coses que ens fan enfadar són aquelles que més necessitem saber, per estar preparats, per no anar sempre amb el lliri a la mà. Potser no és gaire, però ja és alguna cosa, potser tenim les de perdre però que no ens imposin també el relat.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg

Josep Pla vist de prop / Josep Martinell

Després del llibre Josep Pla: sis amics i una amant, em va entrar la curiositat per Josep Martinell, un dels amics que s’hi menciona i que a més a més havia escrit un parell de llibres sobre Josep Pla, força difícils de trobar fins i tot en biblioteques, però aquí el tinc, a veure.

El títol no enganya i el que ens ofereix és una mena de biografia de Josep Pla, que era algú poc donat a les confidències i gran part de la seva infantesa i joventut la ventilava dient que no la recordava. Almenys tenim l’esperança que amb un amic, amb el pas del temps i les converses doncs acabés sincerant-se una mica més, qua abaixés la guàrdia en no veure’s interrogat. Els anys de joventut de Pla els tenim a El quadern gris, aquí és una mica més com els recorda ja en la distància. I també la relació amb els altres grans temes planians, el paisatge, el mar, la cuina…

Algunes reflexions interessants, per exemple sobre l’eina de Pla, el llenguatge.

Els que no tenen res a dir, tenen la dèria de perfeccionar la llengua. En una cosa o altra s’han d’entrentenir. Deixant ben entès, que acabaran per escriure un català tan alambinat que només servirà per a llegir-lo entre ells.

El català ha de ser una llengua viva, i creiem que s’ha d’escriure com si conversessis amb el veí. Fer-te entendre per la més gran quantitat possible. Els refinaments de la puresa idiomàtica són coses de minories literàries. Més que un llenguatge vital, una llengua per a literats.

O sobre el seu conservadurisme:

És possible que algú en quedi sorprès per ignorar una treta molt particular de Josep Pla que tothom qui el coneix i el llegeix amb atenció ha pogut perfectament constatar: és un conservador del que valgui la pena, però també és partidari d’incorporar tot el que pugui fer marxar el país. Quant a tot el que es refereix a posar-nos al dia en relació amb Europa, sempre es troba disposat a defensar-ho.

O la seva posició diguem-ne vital en relació a Catalunya i el català, en paraules del propi Pla:

«Una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.»

És un llibre curt i de bon llegir, potser no és un estudi o una biografia feta de manera més acadèmica, té algunes limitacions i algunes llicències. La millor manera d’acostar-se a Pla és amb els seus llibres (El carrer estret o El quadern gris són les millors opcions), però si necessiteu fer-vos una «composició de lloc» prèvia aquest llibre us servirà.

El diario de la princesa / Carrie Fisher

Un sol paper et pot marcar de per vida, o que li diguin a Carrie Fisher, tot i que ella ja venia de família del món de la faràndula i hauria d’estar previnguda, de saber on es ficava. Doncs no ben bé.

Havia viscut el món de la fama i de com aquesta fama és efímera amb sa mare. També havia fet alguns papers petits i de cop i volta la pel·lícula que per bé o per mal l’encasellaria de per vida (va passar si fa no fa el mateix amb Luke SkywalkerMark Hamill), del trio protagonista només va salvar-se i va fer tota una carrera (que encara continua) un jove Harrison Ford donant vida a Han Solo. Carrie Fisher, quan estava filmant la primera pel·lícula (amb la numeració actual seria l’Episodi IV), amb els postissos característics al cap, comptava amb 19 anys de no res.

—Te quieren a ti —añadió Wilt.

Se hizo el silencio.

—¿Me quieren a mí? —pregunté por fin—. Quiero decir… ¿a mí?

Wilt rió, luego reí yo, dejé caer el auricular y eché a correr hacia el patio delantero y después a la calle. Estaba lloviendo en Los Ángeles, donde nunca llovía. ¡Llovía en Los Ángeles y yo era la princesa Leia! Nunca antes había sido la princesa Leia, y ahora lo sería eternamente. Nunca dejaría de serlo. Entonces no sabía cuán profundamente cierto era eso ni cuánto duraba la eternidad.

https://www.flickr.com/photos/79597794@N07/
Carrie Fisher dressed as Princess Leia and George Lucas © Sal Ami, Creative Commons.

Una noia de 19 anys amb totes les inseguretats i complexos propis de l’edat, per molt que hagués crescut en un entorn poc habitual.

Al parecer, lo que yo veía en el espejo no era lo que veían muchos chicos adolescentes; si hubiese sabido cuántas masturbaciones generaría… Bueno, eso habría sido extraordinariamente raro desde muchos puntos de vista, y me alegra que no surgiera el tema, por así decirlo. Pero cuando algunos hombres —tanto de más de cincuenta años como muy jóvenes— se me acercan para informarme de que fui su primer flechazo, mis sentimientos son contradictorios. ¿Por qué a todos esos hombres les resultaba tan fácil enamorarse de mí entonces y tan difícil hacerlo ahora?

A veure, són els anys joves i «galàctics» de Carrie Fisher però explicats per una Carrie ja madura i mirant enrere. Si voleu coses de la Carrie de 19 anys a la part central del llibre hi ha el diari que va escriure mentre rodava la pel·lícula, bàsicament poesies d’amor per Harrison Ford i tota la confusió hormonal adolescent que poguem imaginar.

Sólo décadas más tarde se me ocurrió pensar que tal vez lo que perturbó a Harrison fue la posibilidad de que después tuviera que cargar con algo parecido a la responsabilidad, que de algún modo sentia que había recibido un regalo indeseado e inesperado.

https://www.flickr.com/photos/xoconostle/
Han Solo © locoxoconostle, Creative Commons.

Va ser un tema important per una jove Carrie Fisher, i una de les preguntes que més es deu haver fet a sí mateixa.

¿Y qué fue para mí? Una aventura corta y apasionante, de la que, con el tiempo, me alejaría con toda tranquilidad, sonriente y satisfecha.[…] Pero desde el principio ambos supimos que esa no sería una aventura amorosa, sino solo dos adultos que, aunque no se habían enamorado, se apreciaban. Porque ambos éramos adultos, así que ¿por qué no habríamos de divertirnos juntos? Nunca se me ocurrió ofenderme por que él no se hubiera enamorado de mí. ¡Si era mejor así! Sentimientos de amistad y un sexo maravilloso […].

Potser sí, però convé no oblidar que això és el que diu ara i potser en aquell moment les coses no van ser exactament com ara les recorda o les vol recordar. No insinuo res, no sé si diu la veritat o no, però el fet és que hi ha unes quatre dècades entre els fets i la narració, convé no oblidar-ho.

https://www.flickr.com/photos/boyce-d/
Star Wars Weekly, Number 1. © Boyce Duprey, Creative Commons.

I aleshores la pel·lícula es va estrenar i el món tal i com Carrie el coneixia va deixar d’existir. La fama que va assolir no es podia comparar a res anterior.

Está esa chica con mi firma tatuada en el trasero; la pareja que le puso Leia Carrie a su hija; el tío que se hizo cambiar legalmente el nombre por el de Luke Skywalker (imaginaos la cara del policia cuando detiene a Luke Skywalker por exceso de velocidad: «¿Qué ha ocurrido? ¿Es que Obi-Wan no te ha dejado usar el caza Ala-X esta noche?»). Celebran bodas donde, en lugar de los votos matrimoniales habituales uno dice «Te amo» y el otro contesta «Lo sé». Acuden vestidos con los trajes de las películas y no solo las mujeres llevan el bikini metálico, también algunos hombres, y están fantásticos.

Hi ha l’altra part de la fama, arruinar-se, rehabilitació i acceptar anar a convencions a signar autògrafs a tant la peça, el que ella en diu Lap Dance però on no li posen els diners dins de la roba interior. No és lamenta tant de la fama sinó del nivell que va assolir, no era el que havia conegut a la seva família, no era comparable a res, recordo que tenia 19 anys quan estava rodant la primera pel·lícula. Va quedar vinculada de per vida a la Princesa Leia Organa, per bé o per mal.

«¿Quién crees que habrías sido si no hubieras sido una princesa intergaláctica?»

Sería yo.

Ya lo sabéis. Carrie.

Solo yo.

Escrits de presó / Joaquim Forn

Quan des del futur mirem enrere aquests temps existirà una etiqueta que sigui «literatura processista»? La quantitat de llibres que surten és inabarcable, més enllà de teories m’agraden els llibres dels protagonistes, tot i la sospita de si estaran explicant o no la veritat, però quan no sembla que vulguin seguir dedicant-se a la política o ja no tenen gaire a perdre és possible que es deixin anar de debó. Veuré si és el cas del conseller (no sé si són com els presidents que sempre conserven el títol o no) Joaquim Forn en aquest llibre que com el seu títol indica comença a la presó.

Allà van viure el degoteig de detencions i les eleccions del 21-D i el festival per muntar govern, una frase de la filla de Joaquim Forn, Anna:

Només ens tenim a nosaltres per defensar-nos. O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà. Perquè el meu pare no pot ser mig a la presó i mig a casa, sinó a 700 quilòmetres de nosaltres o assegut a taula per Nadal.

Passa de la incredulitat que allò pugui passar a la realitat de la presó d’Estremera. Sabem poc de les presons més enllà de que existeixen i de que serveixen per tancar-hi gent. I aquí tenim algú que poc s’ho pensava entrant en aquest món, en un mòdul de respecte, confiant que serà per pocs dies. Vist amb perspectiva és molt trist veure com aquesta confiança es va desdibuixant. Però això és una de les coses, l’altre és la vida a la presó als ulls d’algú fins ara aliè a tot allò.

Un cas curiós és el del Quintela. Tenia permís aquests dies de festa i ha preferit tornar a la presó. Va marxar divendres a Madrid, i diumenge ja havia tornat amb la idea de sopar amb nosaltres. No té a ningú fora i diu que s’estima més estar amb nosaltres, els altres reclusos, que no pas sopar sol en un bar de la ciutat. Aquesta és una altra cara de la presó: la soledat que senten moltes persones quan surten d’aquí. En Quintela s’ha passat més de trenta-cinc anys a la presó. Coneix moltes presons d’Europa: Espanya, Itàlia, França, Suïssa…

Sempre diu que el primer que farà quan surti és tornar a «las andadas», i estic convençut que si ho fa serà per poder tornar a entrar en un centre penitenciari. La presó s’ha convertit en casa seva. Aquí dins encara és algú.

https://www.flickr.com/photos/neilconway/
Untitled © Neil Conway, Creative Commons.

Això va escriure ja fa temps, va estar encertat, malauradament.

No m’enfonso, però cada cop ho veig més negre i complicat. És evident que som ostatges: pagarem pels que hi som i pels que no hi som.

O això altre:

Els consellers empresonats i els Jordis ens hem convertit en un exemple públic de què els passa als súbdits que s’atreveixen a qüestionar segons quines coses. És com si ens exhibissin sobre un patíbul ben alt per poder ser vistos per la multitud. Si poguessin, retransmetrien per la tele el nostre dia a dia a la presó per tal que tothom prengués nota de com acaben els ciutadans díscols.

Un dels molts llibres que llegeix a la presó és el de Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla, m’ha fet gràcia veure que hem llegit un mateix llibre tot i que en circumstàncies molt i molt diferents. Aquesta és una constant, comentaris dels llibres que va llegint. I anàlisis sobre la situació.

Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.

Tot el temps que va passar-se a Estremera va poder «gaudir» de la «plural» oferta informativa dels medis estatals, un autèntic bombardeig que pateix una gent que no té cap alternativa a l’abast i que dedueixen que si tots els medis diuen el mateix allò és la veritat. Com quan els responsables polítics com Montoro deien que no hi havia malversació.

Els mitjans de comunicació espanyols, incloent-hi els suposats mitjans «progressistes», estan escandalitzats per la controvèrsia, en considerar que «dona ales als independentistes».

Em moltesta moltíssim aquesta actitud perquè, al capdavall, comproves clarament que als periodistes no els importa el més mínim si Montoro diu la veritat o no. L’únic que sembla importar als mitjans és que els independentistes no ens en sortim. Saber la veritat deu ser del tot insignificant, tenint en compte que els mitjans ja han decidit qui són els culpables des de fa mesos!

I quan per casualitat veu a La 2 un programa sobre Salvador Espriu.

Ha estat molt bonic i emotiu, i m’he adonat que era el primer cop, al llarg de sis mesos, que sentia parlar en català a la televisió. El català no existeix a Espanya. No els interessa gens ni mica. No ha format mai part de la seva realitat, ni tenen cap interès que així sigui. El viuen com un problema.

Tot i que al llibre no hi ha odi, ni ganes de passar comptes, però de vegades resulta inevitable de cara a algunes actituds decididament cíniques.

Precisament divendres al vespre vaig veure un reportatge a la Sexta sobre els cinquanta anys del Maig del 68. Veure la Marina Subirats, en Joaquín Estefanía i un altre professor universitari que ha escrit sobre el maig francès dient meravelles de la mobilització universitària i dels treballadors, dels canvis que es van iniciar arran d’aquella revolta… i després veure que tota la progressia abjura del que passa a Catalunya perquè no respectem la Constitució, francament fa plorar.

Jugar a la revolució durant quinze dies per acabar pactant amb De Gaulle, anar a unes eleccions en què el gaullisme va arrasar, ho troben fantàstic. Que els catalans posem urnes perquè la gent pugui decidir el seu futur és un acte de violència i de rebel·lió.

FRANCE. Paris. May 6th 1968. 6th arrondissement. Boulevard Saint Germain. Students hurling projectiles against the police.

Cap a part final de llibre, quan el trasllat a una presó catalana és imminent, fa alguna repassada d’algunes coses, com els atemptats del 17 d’agost i el paper que hi van tenir els Mossos d’Esquadra.

Uns professionals d’una gran categoria tècnica i humana, sempre en el punt de mira dels nostres adversaris polítics. De tots aquells que no desitgen que Catalunya disposi de veritables estructures d’Estat. Dels mateixos que, arran del 17 d’agost, no van poder suportar que tot el món reconegués els Mossos d’Esquadra com una policia de primer ordre, equiparable a les millors.

No és un llibre fet per passar comptes, però de tant en tant no se’n pot estar, i tenint en compte la seva situació crec que es modera molt.

https://www.flickr.com/photos/convergenciaiunio/
Joaquim Forn, regidor de Barcelona, a la parada de CiU a la Rambla Catalunya © Convergència i Unió, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt i molt bé, imagino que hi ha una bona feina d’edició. És interessant per vàries coses: Forn no té la projecció o carisma d’altres dels presos polítics com Cuixart o Junqueras, aquest llibre ens l’acosta. I no deixa de ser el testimoni d’algú que està en un entorn absolutament estrany (no deixa de ser paradoxal que qui ho explica fos conseller d’interior, el responsable de la policia que agafa gent perquè els jutges els posin a la presó).

No és un pamflet polític. Òbviament les idees de Joaquim Forn són les que són, no és cap descobriment, i la seva opinió sobre les vistes al suprem, les detencions, el que diuen els exiliats, el 155, el 21-D o la moció de censura… tot això ho veu amb el seu biaix, però no intenta convéncer de res.

En fi, ara ja puc anar a llegir el següent llibre de Joaquim Forn: Entre togues i reixes.

Josep Pla: sis amics i una amant / Xavier Febrés

L’obra de Pla és enorme, i llibres que poden ajudar a comprendre l’home darrere dels més de 40 volums de les seves obres completes doncs sempre són d’agrair. Com és el cas d’aquest llibre.

És com un retrat fet a partir de gent que hi va tenir contacte, com per ajudar-nos així a fer visibles els contorns de l’homenot. Aquestes fonts són: Alexandre Plana, el Pigmalió; Sebastià Puig, l’Hermós; Josep Martinell, l’amic; Albert Puig Palau, el mecenes de postguerra; Manuel Ortínez, els burgesos; Aurora Perea, l’amant; i Josep Vergés, l’editor. Una de les principals fons és l’amic Josep Martinell, autor d’un parell de llibres sobre Josep Pla (aquest i aquest altre) que es citen bastant en aquest llibre .

Josep Martinell polsava la mateixa corda naturalista quan deia a Josep Pla vist de prop: «Els prostíbuls eren tristos però a vegades passava que s’alegraven amb una alegia fugaç, vaporosament alcohòlica. Però de tristos ho eren»: En privat repetia que la clau de moltes coses de Pla i d’ell mateix era l’obra de l’escriptor parisenc Paul Léautaud, un nom poc conegut en general, però autor de culte per a seguidors iniciats. Josep Pla havia llegit Léautaud de jove a París com a cronista teatral del Mercure de France i de la Nouvelle Revue Française. El vessant de dietarista misantrop i llibertí de Léautaud esclataria més endavant i va atraure els dos amics palafrugellencs en aquesta segona època.

M’ha fet gràcia a un autor que jo he descobert recentment com Léautaud, suposo que els grans escriptors d’una o altra manera sempre estan connectat entre ells.

Quan Pla escriu a Notes disperses, pàg. 131: «Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable». Aquesta frase podria molt bé haver-la escrita Léautaud, perquè hi ha coincidències de criteri que no fallen. Vergés em deia que, amb freqüència, llegint Léautaud li semblava que llegia Pla traduït al francès. […] Una cosa sí, pròxima a la certesa, és la influència de Léautaud en els últims diaris de Pla».

https://www.eltemps.cat/article/7012/paris-madrid-i-nova-york-la-mirada-dun-viatger-anomenat-josep-pla
Josep Pla, davant el Palau de Luxemburg de París, l’any 1920. | Fundació Josep Pla.

Amb Albert Puig Palau es fa una repassada a la gent que va començar a descobrir la Costa Brava (i també la seva finca) i què realment fa impressió,molta impressió.

El gran moment del Mas Castell i de la Costa Brava de l’època va ser l’arribada l’abril del 1950 de «l’animal més bell del món», Ava Gardner, per al rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante en escenaris naturals[…] Quatre anys després, Orson Welles rodava als exteriors de S’Agaró algunes seqüències de Mr. Arkadin. El 1956 la finca de Puig Palau tornava a acollir un altre rodatge internacional, amb el jove Dirk Bogarde en El jardinero infiel, i el 1959 desembarcaria Elizabeth Taylor a Begur i S’Agaró per al rodatge de De repente el último verano. […] Madeleine Carroll […] Robert Ruark […] Ron Kitaj […] Artie Shaw […] tres estius passats a Palamós entre 1960 i 1963 per Truman Capote mentre escrivia A sang freda.

https://www.flickr.com/photos/tom-margie/1549461280
Ava Gardner.

Quan ens acostem a la gent en principi més propera a Josep Pla hi ha una capa de silenci, el grafóman tenia molt clar que algunes coses i algunes persones havien de quedar fora dels seus llibres, Aurora Perea almenys apareix (de vegades només com a A), ja és més que les altres parelles com la dona de Pla durant dotxe anys Adi Enberg.

La biografia de l’homenot continua sent un misteri en aspectes importants. La seva literatura és tot sovint un art del camuflatge, com ho resumia Martinell amb coneixement de causa: «Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir».

I l’editor, una peça clau de la gran obra, de les obres completes, i de la biografia de l’autor.

Pot semblar que Josep Pla va dedicar tota l’obra a descriure l’activitat personal, la seva vida, la seva visió de les coses, els escenaris i els personatges que va conèixer. L’aparença autobiogràfica del seu realisme memorialísitc indueix a error amb facilitat. Alguns episodis importants, per exemple la Guerra Civil o les successives parelles femenines amb qui va conviure, no els va convertir mai en reflexió literària explícita, per més que marquessin la seva trajectòria. També per aquest motiu els coneixements sobre l’escriptor divulgats per Josep Martinell o per Josep Vergés adquireixen una importància particular. Josep Vergés no només va ser l’editor, també es va convertir en el modelador de l’Obra Completa de Pla. Josep Martinell no només va ser un amic de la segona meitat de la seva vida, també esdevindria el testimoni que començaria a presentar alguns dels seus secrets des d’un altre angle.

https://fundaciojoseppla.cat/vermut-literari-josep-pla-al-terralet-de-llafranc/
Sebastià Puig, l’Hermós i Josep Pla, foto treta d’aquí.

Aquí una definició molt encertada del volum de l’obra planiana.

El volum de la producció torrencial, selvàtica, desbocada, irrefrenable de Josep Pla té un nom: grafomania. O, si es vol, graforrea. L’homenot patia d’incontinència creadora, era un obsés textual. Es tracta d’una febre impenitent. També constitueix un legítim recurs personal en la lluita contra el tedi. Caure en el desordre compulsiu de la grafomania no pot ser un judici de valor, literàriament parlant. Hi ha desordres i excessos genials. A alguns escriptors els agrada l’abundància acumulativa i escassament compactada, dintre de la qual la genialitat treu el cap de tant en tant enmig del caos. Altres prefereixen una destil·lació més depurada, articulada, construïda.

Un llibre interessant, una bona aproximació a la figura de Josep Pla i que fa el millor que poden fer aquest tipus de llibres: donar ganes d’agafar les obres de Pla i posar-s’hi si no n’has llegit cap o continuar si ja has llegit alguna cosa.