Sang a la neu / Jo Nesbø

Jo Nesbø és un dels autors de novel·la negra més prolífics i exitosos del moment, i també és nòrdic que sembla ser un factor afegit (o una moda), d’ell només m’havia llegit El pit-roig, i em va agradar, aquest llibre que tenim aquí, per això no és de la sèrie de Harry Hole, tenim un llibre negre com els de Nesbø però fora de la sèrie que l’ha fet famós.

Tenim un protagonista, treballa per un gànster eliminant gent. No pot fugir en cotxe, no pot traficar amb drogues, no pot atracar, i tampoc pot treballar amb prostitutes perquè se n’enamora, per tant l’assassinat és l’única opció que li queda en l’àmbit del crim.

La neu ballava com si fos cotó sota la llum del fanal. Sense rumb, no sabia si anar cap amunt o cap avall, i es deixava dur per aquell vent endimoniat que glaçava l’ambient, procedent de les tenebres que regnaven al fiord d’Oslo. El vent i la neu s’arremolinaven i feien voltes en l’obscuritat dels magatzems del moll, que aquella nit ja havien tancat. Fins que el vent se n’afartava i es desempallegava de la parella de ball contra el mur. Allà, la neu seca escombrada pel vent s’acumulava a sota de les sabates de l’home a qui jo acabava d’etzibar uns trets al pit i al coll.

Kulturkirken Jakob © Tore Sætre, Creative Commons.

Del que ell en fa en diu despatxar, no és una feina qualsevol, ell tampoc no és qualsevol i en aquesta breu novel·la el veurem canviar ràpidament de bàndol i de dona, com els clàssics del gènere negre. Un llibre breu i ràpid i molt en la línia de Nesbø, una manera molt recomanable de fer-ne un tast si no n’esteu gaire segurs, perquè els seus llibres normalment tripliquen aquest en extensió.

Halley 2042 / Anna Carreras i Aubets

Ja havia llegit altres llibres d’Anna Carreras (com aquest) d’un altre gènere, però no havia tastat la novel·la negra (també en té aquest altre també a Llibres del delicte) d’aquesta autora, som-hi!

El principi del llibre és dels que marquen el to de la novel·la, això és bo. A mi, a més a més, m’ha recordat un altre inici de novel·la, suposo que és inconscient però m’ha fet gràcia la coincidència. Aquest llibre comença així:

No he anat al llit amb ningú des de fa un any i mig. Fa mesos que la meva vida gravita entre un permanent estat clorofòrmic i unes immenses ganes de canviar de xip.

I així comença el llibre Women, de Bukowski, en la seva versió en castellà d’Anagrama:

Tenía cincuenta años y no me había acostado con una mujer desde hacía cuatro. No tenía amigas. Las miraba cuando me cruzaba con ellas en la calle o dondequiera que las viese, pero las miraba sin ningún anhelo y con una sensación de inutilidad. Me masturbaba regularmente, pero la idea de tener una relación con una mujer —incluso en términos no sexuales— estaba más allá de mi imaginación.

Naked mannequin showing tits © viZZZual.com, Creative Commons.

Però deixem estar les coincidències i anem al llibre i a la protagonista que ja se’ns ha presentat. Després de llegir-lo no acabo de tenir clar si m’agrada o no, i això no és del tot bo. La protagonista narradora viu amb el seu germà, que descriu així:

El meu germà té una feina, sí, amb un cap, uns horaris i poc temps lliure, un caràcter de gos rabiós i un oci que no tinc clar. Tot això no significa que jo no treballi. Jo escric a dos diaris, a dues revistes, faig traduccions de tant en tant i escric contes al blog. En alguns casos em paguen per fer-ho, però no em sotmeto al sistema. Soc prou capaç de gestionar el meu temps. Treballo fins i tot quan no treballo. Escric mentre miro la vida al carrer. I, si fa o no fa, el meu germà i jo portem els mateixos calés a casa.

El germà té un costat fumut, molt fumut, hi gratarem una mica. Hi ha una sèrie de raonaments sobre la parella i sobre la intel·ligència artificial que fan que un dels elements sorprenents del final del llibre no ho sigui gaire.

La seducció hauria de ser un art, pura intuició, com la música. La suma d’aquest canvi climàtic que somatitzem i la ferocitat de les noves tecnologies està a punt de provocar un segon big bang. Enllà del tòpic sobre una estació de l’any que desorganitza les hormones i accelera el corrent sanguini, penso sovint en la metàstasi que pateix actualment la seducció barata i acrítica. Que cardi tothom amb tothom no deixa de ser un símptoma d’inestabilitat global.

orgy meets introspection © Amber Rae, Creative Commons.

La relació amb el germà és difícil, el que s’afegeix als misteris de la veïna, a un nano que veu sempre en una terrassa de cafè escrivint, tota una sèrie de misteris que conflueixen en una part final del llibre que té moltes llacunes. Massa coses no ben aclarides en un final que no està a l’alçada, perquè la novel·la està bé, és interessant i es llegeix bé, però el final…

Tot i les meves reserves amb el final el llibre té punts molt bons com quan juga amb l’autoficció (o a mi m’ho sembla) amb un paràgraf per enmarcar.

Hi ha un menyspreu cap als escriptors, però encara més cap a la dona escriptora. Twitter visibilitza la realitat quotidiana o els micromasclismes als quals ens enfrontem les dones que escrivim sota l’etiqueta #ThingsOnlyWomenWritersHear. He sentit de tot. Frases de merda de periodistes de merda com ara: «Escriuràs sobre maternitat a partit d’ara?»; «Em va agradar el teu article, el vas escriure quan el plançó feia la migdiada?». O el fastigós: «Ets guapa, triomfaràs com a escriptora». Totes aquestes anècdotes en aparença trivials formen part d’una estructura opressiva molt més gran. Sé que els homes llegeixen menys llibres escrits per dones, mentre que les lectores no fan distinció entre el gènere de l’autor de la coberta.

Paulo Coelho’readers © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Una altra cosa que no em fa el pes, hi ha com un joc de descobrir qui és un misteriós personatge de facebook, que només posa frases profundes i demés en castellà. Però això del castellà en un llibre català reconec que és una mania molt meva, des d’aquí recordo que hi ha gent que parla el català però no el castellà, com a apunt.

El llibre està ben escrit i és interessant, però no està ben rematat, així que us agradarà o no en funció de com sou d’exigents amb això.

Dones que no perdonen / Camilla Läckberg

Una de les autores més exitoses de la novel·la negra nòrdica de la que encara no havia llegit res. Segurament aquesta és la frase que faig servir més en aquest blog, en fi, som-hi amb Camilla Läckberg!

Tenim a tres dones, totes elles en diferent situació de maltractament, la Ingrid, la Victoria i la Birgitta. La Birgitta és un cas clàssic, el marit l’atonyina, les marques les fa en llocs que no es veuen i ella s’ha convençut de que si no es veu no existeix. La Victoria va sortir de Rússia després que assassinessin el seu novio milionari, i com que podien anar per ella va tenir la pensada d’entrar en aquestes coses on senyors occidentals busquen dones russes. Així va acabar amb en Malte, que l’ha comprat i li dispensa el tracte que es dóna a les coses que s’han comprat, una merda de tractament. I després l’Ingrid, una dona amb una carrera prometedora que ha abandonat per cuidar de la filla mentre el marit va ascendint socialment i li fa el salt i no la tracta de manera especialment amable.

On a cold winter’s day © Blondinrikard Fröberg, Creative Commons.

—Tommy, has de…

El seu marit va fer un bot i la va fulminar amb la mirada.

—Jo no he de fer una puta merda. No tens ni idea de què és el millor per al diari, tu, per a nosaltres.

—Però…

—Tanca la boca, collons. No estic d’humor per a tot aixo. No tens ni idea de què estàs parlant.

Això és de l’Ingrid, que es podria que és de les tres la que té millor situació. Aquí teniu un tast de la Birgitta:

Va arribar el primer cop. Un puny tancat, al mateix lloc on havia impactat la setmana anterior. La Birgitta es va desplomar a terra. En Jacob la va fulminar amb la mirada, encara estesa sobre el parquet. Immòbil, quieta.

—Si no fossis tan lletja sospitaria que tens un amant. Però qui collons voldria cardar amb tu? —va dir.

Els ulls de la Birgitta es van clavar en la mà dreta del seu marit. Els dits li tremolaven. Era com si encara no hagués decidit si en vindrien més. Però la Birgitta sí que ho sabia, el coneixia massa bé per no dubtar que n’hi hauria més. Ja al matí ho havia sabut. En Jacob havia estat massa callat, taciturn. I era justament quan el seu home no l’escridassava que calia estar a l’aguait.

O la Victoria:

L’habitació del soterrani estava a les fosques.

La veu li sortia rogallosa quan intentava parlar, el coll li tibava i el dolor era intens. Més o menys com quan de petita havia tingut amigdalitis. Fins i tot li feia mal plorar. El vespre anterior estava convençuda que es moriria, amb els dits d’en Malte estrenyent-li el coll.

Abans de perdre el coneixement, s’havia preguntat quantes dones al llarg de la història havien arribat al final de les seves vides amb aquella mateixa visió: la de l’home amb qui s’havien casat, amb la cara retorçada de ràbia sobre seu, mentre les matava lentament amb les seves mans.

Però no són dones que es resignin, són víctimes però no pas victimitzades i han decidit tornar-s’hi, una mica a l’estil  Estranys en un tren, amb un creuament d'»objectius».

Stockholm skyline at night © Giuseppe Milo, Creative Commons.

El llibre té això de bo, que ens dóna allò que volem visceralment, però possiblement es passa de breu i d’optimista. És molt difícil acordar coses d’aquestes per internet sense deixar algun tipus de rastre, a més a més d’unes execucions que són una mica maldestres. Això per una banda té sentit perquè ningú espera que dones normals es comporin com assassines professionals. Trobo que el llibre és un bon tast de l’autora, però podria haver-ho estirat una mica més i explicar millor com les tres protagonistes arriben al seu particular «acord».

Pes mort / Llort

Primer llibre que llegeixo de Llort, un autor força prolífic però que fins ara no havia caigut i a la passada edició del BCNegra vaig aprofitar per demanar-li una dedicatòria i ara ja toca passar al llibre.

 

El llibre m’ha sorprés, més que res perquè no m’esperava que em sortís per aquí, amb una història que fins i tot costaria de classificar com a negra, això sí, hi ha un mort.

La Cris es va acostar amb un cert recel cap a la taula cinc. Li feia vergonya haver de despertar-lo. Va estar a punt de girar cua i negar-se a fer-ho. Se’l va mirar. Tenia els palmells de les mans damunt la taula i el cap inclinat endavant, amb la barbeta recolzada al pit. Si dormia, li havia agafat la son molt de cop. Quan va arribar al seu costat alguna cosa la va inquietar. No es movia gens. Gens. No respirava. No esbufegava com seria normal en un obès que dorm profundament. Li va tocar una espatlla. Res. El va sacsejar. Res. Llavors li va posar una mà al front i li va aixecar la cara. Tenia els ulls mig oberts, però buits de mirada. Li va posar dos dits al costat del coll, a la vena jugular, mentre li aguantava el cap amb l’altra mà. Res. Només la tebior de la pell aconseguia mantenir el miratge que aquell cos fos viu. Va pressionar més, carn endins, per si el greix amortia el batec. Res.

—Hòstia puta! És mort!

Nighthawk: Girl sitting alone in the Sea Grill, a bar and restaurant, waiting for a pickup. Washington D.C., April 1943. Photo by Esther Bubley. © Britt Fuller, Domini públic.

I a partir d’aquí la història gira al voltant de què coi fer amb el mort. Perquè ha estat una mort accidental però no és de les coses que ajuden a tirar endavant el negoci d’un restaurant. I tindrem al matrimoni de propietaris, la seva neboda xef i el cambrer, trastejant intentant treure’s el mort de sobre, mai millor dit. I amb aquesta excusa de què fer amb el mort anem veient els personatges i les seves circumstàncies, que és la gràcia del llibre, narrat de pressa, amb un estil viu i amb punts de tensió que mantenen l’interès de la narració. Perquè no es només un mort i les sorpreses es van succeint, una mica amb un ritme de comèdia negra, si es vol. Trobo que aquesta etiqueta li escau molt al llibre comèdia negra, i es llegeix bé i ràpid, no es pot demanar més.

L’instant precís / Albert Gassull

Un llibre que comença amb l’estil i les premisses clàssiques de la novel·la negra. Ho té tot, una dona misteriosa, diners, i tot de coses a mitges, negocis que no se sap ben bé que som, un prota amb un trauma i que s’ha arrossegat com els perdedors però ara torna a remuntar. El trauma té a veure amb el seu passat com a fotoreporter, sobretot en zones de guerra, se’ns aniran explicant detalls d’això.

Una part que no m’agrada, la dona colombiana parla en castellà i la resta de persones quan parlen amb ella també. Entenc que això es fa per donar versemblança però és un detall que no m’agrada, bàsicament perquè dóna per fet que tots els que saben català saben castellà, i no és el cas, i en general no s’acostuma a fer això si no es «subtitula», no sé si en gaires literatures s’admetrien parrafades en un altre idioma integrades dins del text. No dic que estigui malament, dic que a mi no m’agrada.

https://www.flickr.com/photos/bdwaydiva1/
The Jazz Singer © BdwayDiva1, Creative Commons.

I una cosa de la que en el llibre també n’hi ha molta: jazz, molt jazz.

No t’ho pots creure. T’adones que els músics també se la miren sorpresos, es dirigeixen mirades entre ells, somrient i assentint amb el cap. El trompetista es posa al seu costat, mirant-la, portant el ritme i ballant molt animat. Li fa un senyal perquè no s’aturi i la Mariana acaba el tema i es posa a improvisar. Quan s’acosta al final del corus tots els músics criden one more, one more. Ella se’ls mira somrient i segueix un corus més, al final del qual tot el local aplaudeix entusiasmat. Tu també. Et somriu i et fa l’ullet mentre s’aparta per cedir l’espai central al trompetista, que està començant el seu solo. Se’t fa un nus a la gola, te la mires mentre se’t barregen les imatges d’ella salvant-li la vida a aquella dona, de la seva cara fent l’amor, de la forma com riu quan està contenta… i has de respirar fondo per aguantar-te les llàgrimes que fa una estona que amenacen de sortir. Què t’està passant? Tots els músics fan uns solos fantàstics, potser esperonats per la qualitat del que acaben de sentir i, per acabar, la Mariana torna a cantar el tema. L’ovació és la més gran que hi ha hagut en tota la nit. Els tres músics de vent se li acosten i la feliciten, el pianista, el baixista i el bateria també l’elogien, somrient des dels seus llocs.

Tenim per una banda els tèrbols negocis de la colombiana, un passat seu que pràcticament no se’ns explica i després l’Àlex. El seu passat del que se’ns van explicant petits detalls, la seva vida o el seu intent de vida aquí, les fotos, nous projectes, dones i nits i més nits en un bar posant-se fi a alcohol i coca, com si volgués oblidar alguna cosa i no se’n sortís.

—La decisió de tornar va significar el trencament amb tot allò que estimava. I quan parlo d’estimar, parlo de la seva vida com a fotògraf. L’Àlex es va passar més de deu anys fent de testimoni de veritables barbaritats, fotografiant la desgràcia dels altres, l’horror de la guerra, la fam, les epidèmies, la mort, un patiment impossible de pair… Això canvia qualsevl. Ningú és el mateix després de les coses que vam arribar a viure. Però ell estimava viure-les, per sobre de tot. L’he vist en acció i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/hdptcar/
Rebel in northern Central African Republic 02 © hdptcar, Creative Commons.

Les diferents trames van confluint, potser massa lentament, cap a un punt final amb un parell de punts un pèl forçats pel meu gust, que no explico per no fer espòiler. El llibre m’ha agradat i l’he anat llegint amb velocitat creixent. Com el bon jazz el secret està en entrar en el ritme, en la música de la novel·la, però un cop està fet ja ho teniu. Un personatges molt ben dibuixats, un bon retrat del món actual en els seus racons més foscos, des del narcotràfic als sense sostre de Barcelona. Un llibre molt recomanable.

Los impunes / Richard Price

Començo aquest llibre sense tenir ni idea de que em trobaré, passa de tant en tant per un tema que ara tampoc bé al cas explicar aquí, a veure què em sembla aquest llibre de Richard Price.

Costa una mica d’entrar al llibre, i de seguida entenem el títol. Delinquents que han quedat impunes, pels motius més variats han aconseguit escapar de la justícia i ja només són l’obsessió particular d’un policia. Tenim un grup de policies, cadascun amb el seu impune particular a qui desitgen veure entre reixes.

Aquest impunes comencen a aparèixer morts. I tenim un joc de gat i rata entre policies i rancúnies del passat que no entendrem gaire fins pràcticament el final.

Un llibre molt justet, amb un remontada cap a la part final, però en general molt fluix.

Escapisme / Marc Moreno

Vaig agafar Temps de rates de casualitat i vaig flipar moltíssim amb Marc Moreno, de fet el vaig posar a llista dels millors del 2019, li tenia ganes al nou llibre, aquest Escapisme.

Un inici trepidant, un relat del món on vivim i una caiguda des d’un quart pis. A mida que passin les pàgines anirem perdent l’empatia que ens despertin els diferents personatges perquè sincerament no s’ho mereixen. No només són perdedors, que amb això ja hi comptem, a més a més són egoistes i en general males persones que només es preocupen d’ells mateixos.

https://www.flickr.com/photos/theeerin/
Chaperoned © TheeErin, Creative Commons.

Si busqueu un llibre que idealitzi els pobres treballadors com a pobres però honestos i nobles i solidaris entre ells i… bé, no és això el que trobareu en aquest llibre, aquest és el protagonista.

Mai no ha mostrat aspiracions ni voluntat de tenir res ni de trobar una feina que odiï per comprar merdes que no necessita. Es conforma amb viure tranquil, sense preocupacions ni problemes al cap. No li cal una feina, no necessita calés per perdre el temps amb els col·legues. No consumeix drogues, que és la principal despesa de la majoria de nanos del barri. Beu alguna cervesa de tant en tant, però tampoc és un gran aficionat a l’alcohol. No fuma. No surt de festa. No va de putes. La mare sempre té un plat a taula. I el llit fet. Per a què vol la pasta?

https://www.flickr.com/photos/jopoe/
IMG_0413 © Joanna Poe, Creative Commons.

La seva mare, fent feines de neteja en negre, es cau des d’un balcó i a ell l’avisen de l’hospital. Va a urgències però no acaba de saber si sa mare està viva o morta i no s’atreveix a obrir la porta del seu box, enlloc d’això gira cua i torna a casa. Allà no hi ha res per dinar, apareix son germà (amb qui no convé discutir) a endur-se la tele per vendre-la i després el pare, que els va deixar fa una quinzena llarga d’anys, molt amoïnat buscant la pòlissa dels «morts» de la mare. A tot això, ni el protagonista ni nosaltres sabem si està viva o no, veient la vida que porta i la família que té no està gaire clar quina seria la millor opció.

Sap que si la mare ha mort aquesta és la vida que l’espera, si no espavila. I ell ja no està per espavilar-se, oi? Ja té vint-i-cinc anys, i pensa que és massa gran per reconduir una existència que va nèixer morta des del primer dia. Des que el pare va marxar sense dir adéu i no n’han tornat a saber res més. Des que el germà es va convertir en un desconegut i en el pitjor perill. I la mare. Ai, la mare, que és l’única que no l’ha deixat mai però que tampoc no és que hagi estat un suport especialment present quan més la va necessitar. Quan era un marrec.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Rambla de Guipúscoa © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

Al principi costa sentir simpatia per l’Aitor (o Bifar), no sembla tenir ni sang. Però a mida que avança el llibre i es va convertint en l’ase dels cops una mica de simpatia sí que sorgeix, no és que sigui bo, però és que de tots els personatges ell encara té un passi. Els personatges són altres penjats del barri, de diferent perillositat en funció de com estiguin de col·locats, i el germà (mala peça), i el pare retornat quinze anys després (encara pitjor), i també la seva ex-novia i la seva filla, a qui veu un cop al mes o així. També hi ha un conegut de Temps de rates, el Charly, un camell que encara té un passi de tota la tropa.

I l’entorn, la Verneda, un barri de Barcelona complex i difícil, on tirar endavant és prou complicat. Un ecosistema on també trobem una de les coses que comencen a no faltar ni a Barcelona ni a Catalunya, i potser és un tema ja planetari, un bar de xinesos.

El local és ple de gent amb mitjanes a la mà, la majoria drets i enraonant amb un volum de veu massa elevat, però això no sembla molestar ningú. El so de la televisió també està a tot drap, malgrat que no hi ha ni una sola persona que la miri. Les converses i les rialles omplen una atmosfera carregada de suor, alcohol i decibels.

Els problemes se li acumulen a l’Aitor, cada cop més gent li vol fer una cara nova per diferents motius i ell està preocupat perquè igual s’ha de buscar la vida i ni té ganes de treballar ni gaires habilitats per fer-ho. És l’estiu del 2017 quan l’atemptat de les Rambles van impactar-nos. Però això a l’Aitor li dóna una idea, una idea tan absurda que fins i tot podria funcionar, però clar, compta amb els elements humans de compta i ja no dic res més per no fer espòiler.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Landing in Barcelona just hous before the terrorist attack.Barcelona from 2000 feet above | 170817-1404-jikatu © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

El llibre és llegeix bé i ràpid, com la bona novel·la negra, i com també és típic fa un retrat de la societat en un moment concret. No sortim gaire ben parats, però és força realista, les coses com siguin. Novel·la negra de la bona, ambientada al costat de casa i ara mateix, no es pot demanar més.

Falso nueve / Philip Kerr

El desaparegut Philip Kerr tenia una sèrie negra fantàstica ambientada a l’Alemanya nazi protagonitzada per Bernie Gunther (seguiu aquest enllaç al blog antic i aneu al final), però sense deixar del tot el gènere negre la seva sèrie futbolística era molt destacada. He llegit Mercado de invierno i La mano de Dios, toca ara posar-se amb el darrer de la saga.

Scott Manson està sense equip després de la seva sortida del (fictici però molt semblant al Chelsea) London City. El perquè és un tema que no puc explicar sense fer espòiler de La mano de Dios, de fet el personatge tampoc pot dir res per un contracte de confidencialitat.

Així que parla amb gent del fúbol que el tantegen, tant pels Hibs, com el Niça, però sembla que l’oferta amb més cara i ulls ve de superlliga xinesa i el Shangai Nou Dracs, de nou un equip fictici que juga amb els colors del Barça. Però el que sembla una oferta molt lucrativa de seguida es revela com tota una altra cosa.

El llibre comença molt bé, amb molt bon ritme i ens permet retrobar el personatge en el punt on el vam deixar al segon llibre, però no ho patireu si és el primer llibre que llegiu de la sèrie.

Un jugador traspassat de manera una mica estranya entre PSG i Barça ha desaparegut, i com que Scott Manson se’n surt de resoldre coses d’aquestes li encarreguen que el trobi perquè es posi a les ordres de l’entrenador del Barça, Luis Enrique.

És un jugador francés, originari de Guadalupe que havia anat a passar uns dies a Antigua però no en va tornar, la seva casa a Paris està a la venda i és allà on Scott Manson acompanyat de l'»home per tot» del PSG, comença a indagar.

https://www.flickr.com/photos/james_sensor/
Paris – Bleu Blanc Rouge © james sensor, Creative Commons.

Quien está cansado de Londres está cansado de la vida, però quien está cansado de París debe de haberse cansado de la civilización. La existencia continuada de París —una gran afrenta para los muchos estadounidenses que no son capaces de entender la noble indiferencia que la ciudad demuestra por las preocupaciones ordinarias del ser humano— es, posiblemente, la labor más magnífica que el ser humano ha llevado a cabo en la vida. La extraordinaria proclamación de una belleza que nunca se desvanece es real, sobre todo, por la noche, que es cuando la dama tiene mejor aspecto.

París, Antigua, Guadalupe i a tot arreu l’Scott Manson que no té problemes amb enllitar-se amb les dones més espectaculars que es troba. Les semblances amb James Bond potser són excessives, però tampoc ens entretindrem en això.

Com en els bons llibres negres, el misteri és només l’excusa per fer-nos us retrat, de la societat o del tema que sigui. En aquests llibres el retrat es del món del fútbol, en paraules del propi Manson en un llibre que va escriure (i que no es va vendre tan bé com si hagués contractat a Kerr de negre).

El fútbol se ha convertido en el nuevo esperanto, una moderna lengua franca en el más estricto sentido de la palabra. En un idioma puente, un idioma comercial que facilita el intercambio cultural por todo el mundo. […] Este deporte es igualitario porque tiene algo que le gusta a todo el mundo. Es el último bastión del tribalismo en un mundo civilizado. Por tant, es un refugio del pensamiento políticamente correcto. […] Tanto los hombres como las mujeres se sienten a salvo en el mundo del fútbol. Es un enclave que se aleja de los valores santurrones de la BBC, del Guardian, del Partido Laborista, de los cincuenta y siete vejestorios, y de todas las preocupaciones del mundo. […] Cuando vas al fútbol no tienes que preocuparte por los esfuerzos económicos de tu país, por la gripe aviar, por el sida, por la igualdad de género, por la guerra de Irak, por Afganistán, por el conflicto de Irlanda del Norte, por el hambre en África, por el terrorismo islámico, por el islam, por el 11-S, por los palestinos… De hecho, no tienes que preocuparte por casi nada aparte de por el partido en sí. […] Cuando vas al fútbol, formas parte de una familia. Una familia que no te pregunta ni quién eres, ni qué eres, porque lo que cuenta es el color que vistes. Lo que importa es la bufanda que llevas, no lo que digas, lo que pienses o lo que hagas. Cuando vas al fútbol, ¡mandas a la mierda todo lo demás!

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

Recordem que el tema és un jugador que hauria de passar del PSG al Barça, i no podia faltar l’opinió del Barça d’Scott Manson.

—Lo más probable es que se aprenda en todos los equipos; pero, desde luego, en el Barcelona vas a aprender mucho. Yo diría que te va a encantar. Los barceloneses son muy suyos, pero no tanto como los parisinos. Desde luego, sienten mayor pasión por el fútbol. Una obsesión. Aunque yo diría que la sienten por todo. En especial, por la política. Allí harás muchos amigos si dices que estás de acuerdo con el referéndum de independencia de Cataluña, pero es todo lo que deberías decir al respecto. Te lo preguntarán, pero no le digas a nadie si votarías a favor o en contra de la independencia. Es mejor que mantengas la pólvora seca a ese respecto.

No explicaré què passa al final, Philip Kerr aconsegueix el mateix que en els altres llibres de la saga: arrodonir el final i deixar coses per aquí i per allà per poder recuperar el personatge quan vulgui. Malauradament amb la seva mort això no sembla que pugi passar, a menys que contractin a algú per escriure més novel·les d’Scott Manson. No sé si ha tingut un éxit suficient com perquè una aventura d’aquestes pugui ser rentable, és un llibre que jo sí llegiria.

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

I una curiositat, l’opinió d’Scott Manson sobre el català:

Sé algo de catalán —que es una mezcla interesante y casi hermética de francés, castellano, italiano y una tremenda actitud obstinada—, pero es castellano me parece más sencillo. Y se lo parece a todos aquellos que no hablan catalán. Los catalanes están muy orgullosos de su idioma, y no es para menos, dado que bajo la dictadura del general Franco tuvieron que luchar muchísimo para mantener viva su cultura. O, al menos, eso es lo que ellos dicen.

Una bona novel·la negra ambientada, i diria que molt correctament, en el món del fútbol, si no us agrada ni que sigui una mica potser no sigui el vostre llibre.

L’any que vaig assassinar rita barberà / Sebastià Bennasar

Un d’aquells llibres amb un títol que crida l’atenció i un autor que és tot un desconegut, potser que m’hi posi amb Sebastià Bennasar.

El llibre és divertit i interessant des de les primeres pàgines, enganxa de seguida. Dones de missa amb sobredosi de cocaïna, i un sicari que rep un encàrrec curiós, li encarreguen matar un editor, i un escriptor, i un escriptor acadèmic i un editor de gran grandíssim grup editorial.  Podeu jugar a endevinar els noms que s’amaguen al darrere dels noms inventats, però moure’s per aquí permet fer observacions sobre el món de la cultura.

—Idó, sí que anam arreglats, si els editors teniu aquesta visió pessimista del negoci. Així sí que mos costarà vendre llibres.

—No és una visió pessimista del negoci, és una visió realista. Si en poesia vens 300 exemplars ets un puta heroi, i en narrativa, amb 500 exemplars venuts en català, pots estar molt més que satisfet.

—Però així no hi ha manera que cap escriptor pugui ser professional, perquè, mira, un editor encara, si ho fa més o manco tot ell i des de casa, pot tenir un sou, però els autors no guanyen ni per a pipes.

—Sí, aquesta és la diferència, ells poden fer un o dos llibres a l’any i jo en puc fer una quinzena llarga. A mi em surten els números. Si de cada llibre en venc 450 de mitjana tinc un sou digne, però cap dels quinze autors no podran pagar ni un mes de lloguer amb els seus beneficis. És un desastre, tot plegat.

https://www.flickr.com/photos/teresa_grau_ros/
Diada de Sant Jordi 2016 © Teresa Grau Ros, Creative Commons.

Evidentment un autor mort implica un repunt de vendes important i els editors petits comencen a necessitar-ho per sortir de la punyetera crisi, i si a més a més es carreguen el editor de gran-grandíssim grup editorial s’armarà un sidral en el que encara podran pescar una mica.

I encara que molts escriptors siguin uns morts de gana, assassinar-los posarà en alerta la policia i els periodistes que ensumen una història (a més a més tenim un periodista que de fet un escriptor fent aquest feina per tenir un sou ja que amb les vendes dels seus llibres no hi arriba).

El llibre passa per València, Palma, Andorra (gran fer aparèixer Albert Vilaró com a secundari) i Barcelona, i fins i tot el Carmel que és un barri que conec força.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona El Carmel © joan ggk, Creative Commons.

Al carrer de Sigüenza, a la cantonada amb el carrer de la Murtra, al barri del Carmel, hi havia un edifici perfecte per les meves intencions. Sabia que no hi havia ningú a la planta superior perquè tres mesos abans havia fet una feina per a una associació de veïns de la tercera edat del barri: carregar-me l’agent de banca que havia estafat els propietaris i els fills amb bons preferents i que s’havia acabat quedant els dos pisos. Les dues famílies havien hagut de marxar del barri després de perdre-ho tot i un senyor havia preferit penjar-se a casa abans de veure’s abocat a la indigència.

La novel·la és llegeix ràpid i bé, amb punyalades de tant en tant però resulta una lectura agradable i entretinguda, no és pas poc.

Poder contar-ho / Ferran Torrent

Nou llibre de Ferran Torrent, temes de sempre i la seva mala llet, diversió assegurada. Després del seu darrer Individus com nosaltres a veure amb què ens sortirà ara, m’ho imagino, i m’agrada.

Locals de joc clandestí, boxa clandestí també, i un atracament dels de debó, amb un botí que ronda els 800-1000 milions de peles (som als primers vuitanta), uns 5-6 milions d’euros de res. Un atracament que faran coincidint amb la mascletà per aprofitar el rebombori general.

https://www.flickr.com/photos/acci0n/
Mascletà ©r0bz, Creative Commons.

Com en molts casos això és una excusa per retratar el nostre món, o potser aquest submón concretament on els personatges de Ferran Torrent es mouen com ningú. A mi el tema del joc m’agrada perquè vaig treballar en un casino, però el món del joc clandestí em resulta completament marcià. Bé, clandestí però la brigada del joc cobra la seva part de tots els locals oberts i així complementen el sou, una mica com el policia de Casablanca, capaç de tancar el bar de Rick perquè allà s’hi juga alhora que el croupier li entrega els guanys de la nit.

https://www.flickr.com/photos/thebarrowboy/
178/365 All In © thebarrowboy, Creative Commons.

El personatge central de la trama és el Llargo, tot i que hi ha un munt de personatges habituals de les novel·les de Torrent, com Barrera, Butxana, el periodista Marc Sendra, la Sara i el Gitano, el comissari Tordera, el pare Rafel… I sobetot el Messié, que vol convéncer el Llargo de que se sumi a l’atracament de li proposa un conegut seu, el Paul.

Tenim les ramificacions dels preparatius d’aquest atracament i diferents temes de xantatge en marxa, delacions interessades a la policia i un entorn enormement canviant. El país ha entrat a la democràcia, els socialistes han guanyat i en un entorn com el policial encara molt ancorat al passat això ha representat un trasbañs. En són una mostra els policies: el comissari Tordera i en Marcel·lí (o Marcelino a comissaria, el canvi de nom només amb segons qui).

—Espera’t que faça una cagada i veuràs el malparit de Marc Sendra com se les gasta.

—Que, per cert, estava al garito del Llargo.

—És un ludòpata.

—Li fem un dossier?

—Bah! No serviria de res. La majoria són borratxos i jugadors. Periodistes! No tindria cap efecte. Si el Sendra és amic de Butxana!

—Li passa informació per a reportatges. Em jugaria el que duc a la butxaca que sabia anticipadament que teníem cita amb el governador. Tenen confidents a tot arreu. Tordera —Marcel·lí, pensatiu—, i si fem un dossier sobre el governador?

Es van aturar davant d’una botiga de roba. El comissari ho meditava.

—Tenim gent nostra, de confiança —afegí l’ajudant.

—És perillós.

—Molt delicat, però és una gran arma.

—Estem donant per fet que té vicis.

—És el que hem d’esbrinar.

—No fa pinta de tindre’n.

—Tots els gobernadors que hem conegut eren puteros.

—Marcel·lí, aquells manaven de veritat i no havien de donar cap explicació. Si els haguérem fet un dossier el capità general ens hauria afusellat. Oblidem-nos del dossier —Tordera mirava l’aparador de la botiga, amb jerseis i americanes d’home—. De vegades pense que hauríem de canviar d’estètica. Anar amb el temps, amb la moda.

https://www.flickr.com/photos/trendscout/
valencia:: ©Matthias Mueller, Creative Commons.

Les pàgines van passant i començo a sospitar si no arribarem a l’atracament o el resoldrà de presa i corrents o amb una elipsi, és la peça que més costa mentre que totes les altres es van col·locant disciplinadament (és un dir) allà on toca per tenir-ho tot lligat. Però no, arribem on hem d’arribar, s’explica tot, l’atracament que cau com una bomba i les conseqüències, amb tot de gent que para la mà, i descobrirem com va començar tot.

Ferran Torrent en sap i es mou en un terreny que domina molt i molt bé. Un llibre que passa sense pensar tot i fregar les 500 pàgines i que deixa amb ganes de més. Ferran Torrent poc ser un d’aquells escriptors que potser sempre estan escrivint el mateix però com que cada cop ho fan millor no és cap problema.