L’instant precís / Albert Gassull

Un llibre que comença amb l’estil i les premisses clàssiques de la novel·la negra. Ho té tot, una dona misteriosa, diners, i tot de coses a mitges, negocis que no se sap ben bé que som, un prota amb un trauma i que s’ha arrossegat com els perdedors però ara torna a remuntar. El trauma té a veure amb el seu passat com a fotoreporter, sobretot en zones de guerra, se’ns aniran explicant detalls d’això.

Una part que no m’agrada, la dona colombiana parla en castellà i la resta de persones quan parlen amb ella també. Entenc que això es fa per donar versemblança però és un detall que no m’agrada, bàsicament perquè dóna per fet que tots els que saben català saben castellà, i no és el cas, i en general no s’acostuma a fer això si no es «subtitula», no sé si en gaires literatures s’admetrien parrafades en un altre idioma integrades dins del text. No dic que estigui malament, dic que a mi no m’agrada.

https://www.flickr.com/photos/bdwaydiva1/
The Jazz Singer © BdwayDiva1, Creative Commons.

I una cosa de la que en el llibre també n’hi ha molta: jazz, molt jazz.

No t’ho pots creure. T’adones que els músics també se la miren sorpresos, es dirigeixen mirades entre ells, somrient i assentint amb el cap. El trompetista es posa al seu costat, mirant-la, portant el ritme i ballant molt animat. Li fa un senyal perquè no s’aturi i la Mariana acaba el tema i es posa a improvisar. Quan s’acosta al final del corus tots els músics criden one more, one more. Ella se’ls mira somrient i segueix un corus més, al final del qual tot el local aplaudeix entusiasmat. Tu també. Et somriu i et fa l’ullet mentre s’aparta per cedir l’espai central al trompetista, que està començant el seu solo. Se’t fa un nus a la gola, te la mires mentre se’t barregen les imatges d’ella salvant-li la vida a aquella dona, de la seva cara fent l’amor, de la forma com riu quan està contenta… i has de respirar fondo per aguantar-te les llàgrimes que fa una estona que amenacen de sortir. Què t’està passant? Tots els músics fan uns solos fantàstics, potser esperonats per la qualitat del que acaben de sentir i, per acabar, la Mariana torna a cantar el tema. L’ovació és la més gran que hi ha hagut en tota la nit. Els tres músics de vent se li acosten i la feliciten, el pianista, el baixista i el bateria també l’elogien, somrient des dels seus llocs.

Tenim per una banda els tèrbols negocis de la colombiana, un passat seu que pràcticament no se’ns explica i després l’Àlex. El seu passat del que se’ns van explicant petits detalls, la seva vida o el seu intent de vida aquí, les fotos, nous projectes, dones i nits i més nits en un bar posant-se fi a alcohol i coca, com si volgués oblidar alguna cosa i no se’n sortís.

—La decisió de tornar va significar el trencament amb tot allò que estimava. I quan parlo d’estimar, parlo de la seva vida com a fotògraf. L’Àlex es va passar més de deu anys fent de testimoni de veritables barbaritats, fotografiant la desgràcia dels altres, l’horror de la guerra, la fam, les epidèmies, la mort, un patiment impossible de pair… Això canvia qualsevl. Ningú és el mateix després de les coses que vam arribar a viure. Però ell estimava viure-les, per sobre de tot. L’he vist en acció i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/hdptcar/
Rebel in northern Central African Republic 02 © hdptcar, Creative Commons.

Les diferents trames van confluint, potser massa lentament, cap a un punt final amb un parell de punts un pèl forçats pel meu gust, que no explico per no fer espòiler. El llibre m’ha agradat i l’he anat llegint amb velocitat creixent. Com el bon jazz el secret està en entrar en el ritme, en la música de la novel·la, però un cop està fet ja ho teniu. Un personatges molt ben dibuixats, un bon retrat del món actual en els seus racons més foscos, des del narcotràfic als sense sostre de Barcelona. Un llibre molt recomanable.

Los impunes / Richard Price

Començo aquest llibre sense tenir ni idea de que em trobaré, passa de tant en tant per un tema que ara tampoc bé al cas explicar aquí, a veure què em sembla aquest llibre de Richard Price.

Costa una mica d’entrar al llibre, i de seguida entenem el títol. Delinquents que han quedat impunes, pels motius més variats han aconseguit escapar de la justícia i ja només són l’obsessió particular d’un policia. Tenim un grup de policies, cadascun amb el seu impune particular a qui desitgen veure entre reixes.

Aquest impunes comencen a aparèixer morts. I tenim un joc de gat i rata entre policies i rancúnies del passat que no entendrem gaire fins pràcticament el final.

Un llibre molt justet, amb un remontada cap a la part final, però en general molt fluix.

Escapisme / Marc Moreno

Vaig agafar Temps de rates de casualitat i vaig flipar moltíssim amb Marc Moreno, de fet el vaig posar a llista dels millors del 2019, li tenia ganes al nou llibre, aquest Escapisme.

Un inici trepidant, un relat del món on vivim i una caiguda des d’un quart pis. A mida que passin les pàgines anirem perdent l’empatia que ens despertin els diferents personatges perquè sincerament no s’ho mereixen. No només són perdedors, que amb això ja hi comptem, a més a més són egoistes i en general males persones que només es preocupen d’ells mateixos.

https://www.flickr.com/photos/theeerin/
Chaperoned © TheeErin, Creative Commons.

Si busqueu un llibre que idealitzi els pobres treballadors com a pobres però honestos i nobles i solidaris entre ells i… bé, no és això el que trobareu en aquest llibre, aquest és el protagonista.

Mai no ha mostrat aspiracions ni voluntat de tenir res ni de trobar una feina que odiï per comprar merdes que no necessita. Es conforma amb viure tranquil, sense preocupacions ni problemes al cap. No li cal una feina, no necessita calés per perdre el temps amb els col·legues. No consumeix drogues, que és la principal despesa de la majoria de nanos del barri. Beu alguna cervesa de tant en tant, però tampoc és un gran aficionat a l’alcohol. No fuma. No surt de festa. No va de putes. La mare sempre té un plat a taula. I el llit fet. Per a què vol la pasta?

https://www.flickr.com/photos/jopoe/
IMG_0413 © Joanna Poe, Creative Commons.

La seva mare, fent feines de neteja en negre, es cau des d’un balcó i a ell l’avisen de l’hospital. Va a urgències però no acaba de saber si sa mare està viva o morta i no s’atreveix a obrir la porta del seu box, enlloc d’això gira cua i torna a casa. Allà no hi ha res per dinar, apareix son germà (amb qui no convé discutir) a endur-se la tele per vendre-la i després el pare, que els va deixar fa una quinzena llarga d’anys, molt amoïnat buscant la pòlissa dels «morts» de la mare. A tot això, ni el protagonista ni nosaltres sabem si està viva o no, veient la vida que porta i la família que té no està gaire clar quina seria la millor opció.

Sap que si la mare ha mort aquesta és la vida que l’espera, si no espavila. I ell ja no està per espavilar-se, oi? Ja té vint-i-cinc anys, i pensa que és massa gran per reconduir una existència que va nèixer morta des del primer dia. Des que el pare va marxar sense dir adéu i no n’han tornat a saber res més. Des que el germà es va convertir en un desconegut i en el pitjor perill. I la mare. Ai, la mare, que és l’única que no l’ha deixat mai però que tampoc no és que hagi estat un suport especialment present quan més la va necessitar. Quan era un marrec.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Rambla de Guipúscoa © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

Al principi costa sentir simpatia per l’Aitor (o Bifar), no sembla tenir ni sang. Però a mida que avança el llibre i es va convertint en l’ase dels cops una mica de simpatia sí que sorgeix, no és que sigui bo, però és que de tots els personatges ell encara té un passi. Els personatges són altres penjats del barri, de diferent perillositat en funció de com estiguin de col·locats, i el germà (mala peça), i el pare retornat quinze anys després (encara pitjor), i també la seva ex-novia i la seva filla, a qui veu un cop al mes o així. També hi ha un conegut de Temps de rates, el Charly, un camell que encara té un passi de tota la tropa.

I l’entorn, la Verneda, un barri de Barcelona complex i difícil, on tirar endavant és prou complicat. Un ecosistema on també trobem una de les coses que comencen a no faltar ni a Barcelona ni a Catalunya, i potser és un tema ja planetari, un bar de xinesos.

El local és ple de gent amb mitjanes a la mà, la majoria drets i enraonant amb un volum de veu massa elevat, però això no sembla molestar ningú. El so de la televisió també està a tot drap, malgrat que no hi ha ni una sola persona que la miri. Les converses i les rialles omplen una atmosfera carregada de suor, alcohol i decibels.

Els problemes se li acumulen a l’Aitor, cada cop més gent li vol fer una cara nova per diferents motius i ell està preocupat perquè igual s’ha de buscar la vida i ni té ganes de treballar ni gaires habilitats per fer-ho. És l’estiu del 2017 quan l’atemptat de les Rambles van impactar-nos. Però això a l’Aitor li dóna una idea, una idea tan absurda que fins i tot podria funcionar, però clar, compta amb els elements humans de compta i ja no dic res més per no fer espòiler.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Landing in Barcelona just hous before the terrorist attack.Barcelona from 2000 feet above | 170817-1404-jikatu © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

El llibre és llegeix bé i ràpid, com la bona novel·la negra, i com també és típic fa un retrat de la societat en un moment concret. No sortim gaire ben parats, però és força realista, les coses com siguin. Novel·la negra de la bona, ambientada al costat de casa i ara mateix, no es pot demanar més.

Falso nueve / Philip Kerr

El desaparegut Philip Kerr tenia una sèrie negra fantàstica ambientada a l’Alemanya nazi protagonitzada per Bernie Gunther (seguiu aquest enllaç al blog antic i aneu al final), però sense deixar del tot el gènere negre la seva sèrie futbolística era molt destacada. He llegit Mercado de invierno i La mano de Dios, toca ara posar-se amb el darrer de la saga.

Scott Manson està sense equip després de la seva sortida del (fictici però molt semblant al Chelsea) London City. El perquè és un tema que no puc explicar sense fer espòiler de La mano de Dios, de fet el personatge tampoc pot dir res per un contracte de confidencialitat.

Així que parla amb gent del fúbol que el tantegen, tant pels Hibs, com el Niça, però sembla que l’oferta amb més cara i ulls ve de superlliga xinesa i el Shangai Nou Dracs, de nou un equip fictici que juga amb els colors del Barça. Però el que sembla una oferta molt lucrativa de seguida es revela com tota una altra cosa.

El llibre comença molt bé, amb molt bon ritme i ens permet retrobar el personatge en el punt on el vam deixar al segon llibre, però no ho patireu si és el primer llibre que llegiu de la sèrie.

Un jugador traspassat de manera una mica estranya entre PSG i Barça ha desaparegut, i com que Scott Manson se’n surt de resoldre coses d’aquestes li encarreguen que el trobi perquè es posi a les ordres de l’entrenador del Barça, Luis Enrique.

És un jugador francés, originari de Guadalupe que havia anat a passar uns dies a Antigua però no en va tornar, la seva casa a Paris està a la venda i és allà on Scott Manson acompanyat de l'»home per tot» del PSG, comença a indagar.

https://www.flickr.com/photos/james_sensor/
Paris – Bleu Blanc Rouge © james sensor, Creative Commons.

Quien está cansado de Londres está cansado de la vida, però quien está cansado de París debe de haberse cansado de la civilización. La existencia continuada de París —una gran afrenta para los muchos estadounidenses que no son capaces de entender la noble indiferencia que la ciudad demuestra por las preocupaciones ordinarias del ser humano— es, posiblemente, la labor más magnífica que el ser humano ha llevado a cabo en la vida. La extraordinaria proclamación de una belleza que nunca se desvanece es real, sobre todo, por la noche, que es cuando la dama tiene mejor aspecto.

París, Antigua, Guadalupe i a tot arreu l’Scott Manson que no té problemes amb enllitar-se amb les dones més espectaculars que es troba. Les semblances amb James Bond potser són excessives, però tampoc ens entretindrem en això.

Com en els bons llibres negres, el misteri és només l’excusa per fer-nos us retrat, de la societat o del tema que sigui. En aquests llibres el retrat es del món del fútbol, en paraules del propi Manson en un llibre que va escriure (i que no es va vendre tan bé com si hagués contractat a Kerr de negre).

El fútbol se ha convertido en el nuevo esperanto, una moderna lengua franca en el más estricto sentido de la palabra. En un idioma puente, un idioma comercial que facilita el intercambio cultural por todo el mundo. […] Este deporte es igualitario porque tiene algo que le gusta a todo el mundo. Es el último bastión del tribalismo en un mundo civilizado. Por tant, es un refugio del pensamiento políticamente correcto. […] Tanto los hombres como las mujeres se sienten a salvo en el mundo del fútbol. Es un enclave que se aleja de los valores santurrones de la BBC, del Guardian, del Partido Laborista, de los cincuenta y siete vejestorios, y de todas las preocupaciones del mundo. […] Cuando vas al fútbol no tienes que preocuparte por los esfuerzos económicos de tu país, por la gripe aviar, por el sida, por la igualdad de género, por la guerra de Irak, por Afganistán, por el conflicto de Irlanda del Norte, por el hambre en África, por el terrorismo islámico, por el islam, por el 11-S, por los palestinos… De hecho, no tienes que preocuparte por casi nada aparte de por el partido en sí. […] Cuando vas al fútbol, formas parte de una familia. Una familia que no te pregunta ni quién eres, ni qué eres, porque lo que cuenta es el color que vistes. Lo que importa es la bufanda que llevas, no lo que digas, lo que pienses o lo que hagas. Cuando vas al fútbol, ¡mandas a la mierda todo lo demás!

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

Recordem que el tema és un jugador que hauria de passar del PSG al Barça, i no podia faltar l’opinió del Barça d’Scott Manson.

—Lo más probable es que se aprenda en todos los equipos; pero, desde luego, en el Barcelona vas a aprender mucho. Yo diría que te va a encantar. Los barceloneses son muy suyos, pero no tanto como los parisinos. Desde luego, sienten mayor pasión por el fútbol. Una obsesión. Aunque yo diría que la sienten por todo. En especial, por la política. Allí harás muchos amigos si dices que estás de acuerdo con el referéndum de independencia de Cataluña, pero es todo lo que deberías decir al respecto. Te lo preguntarán, pero no le digas a nadie si votarías a favor o en contra de la independencia. Es mejor que mantengas la pólvora seca a ese respecto.

No explicaré què passa al final, Philip Kerr aconsegueix el mateix que en els altres llibres de la saga: arrodonir el final i deixar coses per aquí i per allà per poder recuperar el personatge quan vulgui. Malauradament amb la seva mort això no sembla que pugi passar, a menys que contractin a algú per escriure més novel·les d’Scott Manson. No sé si ha tingut un éxit suficient com perquè una aventura d’aquestes pugui ser rentable, és un llibre que jo sí llegiria.

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

I una curiositat, l’opinió d’Scott Manson sobre el català:

Sé algo de catalán —que es una mezcla interesante y casi hermética de francés, castellano, italiano y una tremenda actitud obstinada—, pero es castellano me parece más sencillo. Y se lo parece a todos aquellos que no hablan catalán. Los catalanes están muy orgullosos de su idioma, y no es para menos, dado que bajo la dictadura del general Franco tuvieron que luchar muchísimo para mantener viva su cultura. O, al menos, eso es lo que ellos dicen.

Una bona novel·la negra ambientada, i diria que molt correctament, en el món del fútbol, si no us agrada ni que sigui una mica potser no sigui el vostre llibre.

L’any que vaig assassinar rita barberà / Sebastià Bennasar

Un d’aquells llibres amb un títol que crida l’atenció i un autor que és tot un desconegut, potser que m’hi posi amb Sebastià Bennasar.

El llibre és divertit i interessant des de les primeres pàgines, enganxa de seguida. Dones de missa amb sobredosi de cocaïna, i un sicari que rep un encàrrec curiós, li encarreguen matar un editor, i un escriptor, i un escriptor acadèmic i un editor de gran grandíssim grup editorial.  Podeu jugar a endevinar els noms que s’amaguen al darrere dels noms inventats, però moure’s per aquí permet fer observacions sobre el món de la cultura.

—Idó, sí que anam arreglats, si els editors teniu aquesta visió pessimista del negoci. Així sí que mos costarà vendre llibres.

—No és una visió pessimista del negoci, és una visió realista. Si en poesia vens 300 exemplars ets un puta heroi, i en narrativa, amb 500 exemplars venuts en català, pots estar molt més que satisfet.

—Però així no hi ha manera que cap escriptor pugui ser professional, perquè, mira, un editor encara, si ho fa més o manco tot ell i des de casa, pot tenir un sou, però els autors no guanyen ni per a pipes.

—Sí, aquesta és la diferència, ells poden fer un o dos llibres a l’any i jo en puc fer una quinzena llarga. A mi em surten els números. Si de cada llibre en venc 450 de mitjana tinc un sou digne, però cap dels quinze autors no podran pagar ni un mes de lloguer amb els seus beneficis. És un desastre, tot plegat.

https://www.flickr.com/photos/teresa_grau_ros/
Diada de Sant Jordi 2016 © Teresa Grau Ros, Creative Commons.

Evidentment un autor mort implica un repunt de vendes important i els editors petits comencen a necessitar-ho per sortir de la punyetera crisi, i si a més a més es carreguen el editor de gran-grandíssim grup editorial s’armarà un sidral en el que encara podran pescar una mica.

I encara que molts escriptors siguin uns morts de gana, assassinar-los posarà en alerta la policia i els periodistes que ensumen una història (a més a més tenim un periodista que de fet un escriptor fent aquest feina per tenir un sou ja que amb les vendes dels seus llibres no hi arriba).

El llibre passa per València, Palma, Andorra (gran fer aparèixer Albert Vilaró com a secundari) i Barcelona, i fins i tot el Carmel que és un barri que conec força.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona El Carmel © joan ggk, Creative Commons.

Al carrer de Sigüenza, a la cantonada amb el carrer de la Murtra, al barri del Carmel, hi havia un edifici perfecte per les meves intencions. Sabia que no hi havia ningú a la planta superior perquè tres mesos abans havia fet una feina per a una associació de veïns de la tercera edat del barri: carregar-me l’agent de banca que havia estafat els propietaris i els fills amb bons preferents i que s’havia acabat quedant els dos pisos. Les dues famílies havien hagut de marxar del barri després de perdre-ho tot i un senyor havia preferit penjar-se a casa abans de veure’s abocat a la indigència.

La novel·la és llegeix ràpid i bé, amb punyalades de tant en tant però resulta una lectura agradable i entretinguda, no és pas poc.

Poder contar-ho / Ferran Torrent

Nou llibre de Ferran Torrent, temes de sempre i la seva mala llet, diversió assegurada. Després del seu darrer Individus com nosaltres a veure amb què ens sortirà ara, m’ho imagino, i m’agrada.

Locals de joc clandestí, boxa clandestí també, i un atracament dels de debó, amb un botí que ronda els 800-1000 milions de peles (som als primers vuitanta), uns 5-6 milions d’euros de res. Un atracament que faran coincidint amb la mascletà per aprofitar el rebombori general.

https://www.flickr.com/photos/acci0n/
Mascletà ©r0bz, Creative Commons.

Com en molts casos això és una excusa per retratar el nostre món, o potser aquest submón concretament on els personatges de Ferran Torrent es mouen com ningú. A mi el tema del joc m’agrada perquè vaig treballar en un casino, però el món del joc clandestí em resulta completament marcià. Bé, clandestí però la brigada del joc cobra la seva part de tots els locals oberts i així complementen el sou, una mica com el policia de Casablanca, capaç de tancar el bar de Rick perquè allà s’hi juga alhora que el croupier li entrega els guanys de la nit.

https://www.flickr.com/photos/thebarrowboy/
178/365 All In © thebarrowboy, Creative Commons.

El personatge central de la trama és el Llargo, tot i que hi ha un munt de personatges habituals de les novel·les de Torrent, com Barrera, Butxana, el periodista Marc Sendra, la Sara i el Gitano, el comissari Tordera, el pare Rafel… I sobetot el Messié, que vol convéncer el Llargo de que se sumi a l’atracament de li proposa un conegut seu, el Paul.

Tenim les ramificacions dels preparatius d’aquest atracament i diferents temes de xantatge en marxa, delacions interessades a la policia i un entorn enormement canviant. El país ha entrat a la democràcia, els socialistes han guanyat i en un entorn com el policial encara molt ancorat al passat això ha representat un trasbañs. En són una mostra els policies: el comissari Tordera i en Marcel·lí (o Marcelino a comissaria, el canvi de nom només amb segons qui).

—Espera’t que faça una cagada i veuràs el malparit de Marc Sendra com se les gasta.

—Que, per cert, estava al garito del Llargo.

—És un ludòpata.

—Li fem un dossier?

—Bah! No serviria de res. La majoria són borratxos i jugadors. Periodistes! No tindria cap efecte. Si el Sendra és amic de Butxana!

—Li passa informació per a reportatges. Em jugaria el que duc a la butxaca que sabia anticipadament que teníem cita amb el governador. Tenen confidents a tot arreu. Tordera —Marcel·lí, pensatiu—, i si fem un dossier sobre el governador?

Es van aturar davant d’una botiga de roba. El comissari ho meditava.

—Tenim gent nostra, de confiança —afegí l’ajudant.

—És perillós.

—Molt delicat, però és una gran arma.

—Estem donant per fet que té vicis.

—És el que hem d’esbrinar.

—No fa pinta de tindre’n.

—Tots els gobernadors que hem conegut eren puteros.

—Marcel·lí, aquells manaven de veritat i no havien de donar cap explicació. Si els haguérem fet un dossier el capità general ens hauria afusellat. Oblidem-nos del dossier —Tordera mirava l’aparador de la botiga, amb jerseis i americanes d’home—. De vegades pense que hauríem de canviar d’estètica. Anar amb el temps, amb la moda.

https://www.flickr.com/photos/trendscout/
valencia:: ©Matthias Mueller, Creative Commons.

Les pàgines van passant i començo a sospitar si no arribarem a l’atracament o el resoldrà de presa i corrents o amb una elipsi, és la peça que més costa mentre que totes les altres es van col·locant disciplinadament (és un dir) allà on toca per tenir-ho tot lligat. Però no, arribem on hem d’arribar, s’explica tot, l’atracament que cau com una bomba i les conseqüències, amb tot de gent que para la mà, i descobrirem com va començar tot.

Ferran Torrent en sap i es mou en un terreny que domina molt i molt bé. Un llibre que passa sense pensar tot i fregar les 500 pàgines i que deixa amb ganes de més. Ferran Torrent poc ser un d’aquells escriptors que potser sempre estan escrivint el mateix però com que cada cop ho fan millor no és cap problema.

Nota al marge: Roda de premsa de David Lagercrantz el dia 7 de setembre

David Lagercrantz és una de les estrelles presents a la Setmana del llibre en català, a més a més presenta el darrer dels seus llibres que continuen la saga Millennium creada pel desaparegut Stieg Larsson. Una saga amb xifres milionàries i una expectació a l’alçada. Aquestes són algunes de les coses que va dir a la roda de premsa:

El llibre sobre Zlatan Ibrahimović va esdevenir un èxit de vendes a Suècia, amb xifres de rècord, un llibre que va comprar molta gent que normalment no compra llibres. Gent que com Zlatan havien crescut en guetos o en barris poc afavorits. Amb això va pensar que potser era millor escriptor treballant amb històries d’altres. Al cap i a la fi el seu gran èxit va ser escriure una vida que no va haver d’inventar.
Li va arribar la proposta d’escriure el quart llibre de Millennium, de continuar la saga. Era una primícia i com a periodista estava entusiasmat, i just després va tenir molta por. La passió per la història i la por per fer un llibre que no complís les expectatives van ser el motor que van fer possible els tres llibres amb el gran final al darrer. Ara ha d’aturar-se i centrar-se en altres coses perquè si segueix amb Millennium caurà en la rutina.
Aquest tercer llibre (sisè de la saga) presenta la gran batalla final entre les dues germanes Lisbeth i Camilla, nèmesis una de l’altra. També es toca molt el tema de les fake news que poden acabar provocant violència i que molta gent, gent poderosa com per exemple Trump, fa servir pels seus interessos. La guerra sempre comença amb les paraules.
Stieg Larsson no va deixar notes o idees escrites sobre el quart llibre de la saga. És un mite que s’ha creat que no es correspon amb la realitat. David Lagercrantz va llegir a fons i vàries vegades els tres primers llibres i a partir d’aquí va intentar veure per on podrien anar els personatges si seguia les seves històries.
En aquest llibre hi ha una mena d’homenatge a Tom Wolfe i La foguera de les vanitats ja que intenta fer un retrat de la societat des del punt més baix fins al més alt. Es tractaria de la història que vincula el pidolaire que apareix molt amb el ministre suec de defensa. A més a més es retrata una realitat, la de la gent sense sostre, completament nova a Suècia. No hi havia vagabunds i gente sense llar abans, i d’uns anys ençà Estocolm n’està ple..
Lisbeth és un personatge completament revolucionari en la literatura. És una dona poc convencional tant la manera de pensar com sobretot d’actuar. No és pas un personatge subordinat al protagonista masculí, actua pel seu compte i en molts casos potser com ho faria un home.
Està treballant en el seu nou llibre, ja fora de la saga Millennium. Hi haurà dos protagonistes que seran personatges completament contraposats. Considera que ara, després del llibre sobre Zlatan i els tres de Millennium és millor escriptor que abans i se’n podrà sortir.
Es va haver de documentar sobre els hackers i per això va parlar amb un, en David Jacoby, per intentar que almenys aquesta part de les novel·les dos creïble. Va descobrir que hi ha tres tipus de hackers: blackhackers (dolents), greyhackers (aquí entraria la Lisbeth) i whitehackers que treballen per empreses protegint-les dels hackers com ells.
Va escriure el llibre en un ordinador sense connexió a internet, era una exigència de l’editorial per evitar el pirateig. De fet hi va haver algun intent, l’editorial rebia correus electrònics com si fossin de les editorials que tenien els drets en altres idiomes demanant que els enviessin el material per anar avançant feina. Eren correus que semblaven 100% reals i autèntics però que eren un intent de filtrar material.
Stieg Larsson és una inspiració per a d’altres escriptors pel seu llegat. Un llegat que no és únicament literari, és un llegat de consciència social, i d’importància del periodisme com a contrapoder.
Va afrontar les possibles crítiques que rebria el seu llibre amb una frase que li va dir Zlatan: «si t’escridassen és que ets important».
Els llibres poden salvar el món.

Podeu llegir les ressenyes als seus llibres de la saga Millennium: El que no et mata et fa més fort; L’home que perseguia la seva ombra; i La noia que va viure dues vegades.

La noia que va viure dues vegades / David Lagercrantz

Aquest llibre s’anuncia com el final de la saga, ja veurem en que queda això perquè mentre els llibres segueixin rendint dubto que decideixin deixar d’explotar-los. Sí, sembla que serà el darrer llibre signat per David Lagercrantz que s’havia compromés a fer 3 llibres, aquest punt sembla segur.

A mi els tres llibres d’Stieg Larsson em van agradar molt, el quart llibre (el primer de Lagercrantz) em va agradar menys però em va fer el pes, igual com el cinquè tot i que aquell ja una mica menys. Espero reconciliar-me amb la saga amb aquests sisè. El personatge de la Lisbeth Salander és refotudament bo i això ja predisposa amb ganes cap aquest llibre, tot i el seu canvi de look. A mi em costa deixar d’imaginar-la com a les pel·lis, què voleu que us digui.

https://www.flickr.com/photos/93075200@N08/
IMG_5218_P © Azur Cosplay Photography, Creative Commons.

La Lisbeth Salander era en una habitació d’hotel a la plaça del Manège de Moscou, asseguda davant de l’ordinador, observant com en Mikael sortia per la porta principal de Fiskargatan. No desprenia la seva energia habitual, sinó que semblava perdut, i la Lisbeth va sentir una fiblada que no va acabar de comprendre o, encara menys, no es va prendre el temps ni la molèstia d’analitzar. Es va limitar a alçar els ulls de l’ordinador i va mirar cap a la cúpula de vidre que s’elevava a l’altra banda de la finestra i que refulgia en una claror irisada.

Perquè tot i que ha deixat els piercings i ara vesteix més com una executiva la Lisbeth segueix sent ella. Viu per sota del radar perquè els seus enemics cada cop són més variats i poderosos, però el perill més gran és la seva germana Camilla.

https://www.flickr.com/photos/pedrosz/
Stockholm © Pedro Szekely, Creative Commons.

I a part tenim una altra història paral·lea que obre el llibre i és la que investiga en Mikael, amb alguna ajuda de la Lisbeth. És la mort d’un indigent, sembla un cas típic d’indocumentat alcoholitzat fins a la mort, un cas que comença a no ser estrany a la rica Suècia. Aquest home només tenia un paper amb el telèfon del Blomkvist, la forense que s’encarrega del cos el truca i comencen a investigar qui era aquest home i què tenia amb el ministre de defensa suec. Un ministre que per cert està rebent una allau d’atacs amb fakenews des de Rússia, justament des d’on opera Camilla.

https://www.flickr.com/photos/petralinks/
Red Square (5) ©Petra Links, Creative Commons.

Tant la Lisbeth com la Camilla es preparen per un enfrontament que es preveu definitiu. Mentrestant anem descobrint la identitat de l’indigent mort i anem descobrint coses de la Camilla-nena i com era la seva relació amb en Zala, el tirànic pare i una altra troballa de personatge.

https://www.flickr.com/photos/question_everything/
Lisbeth Salander lived on the top floor © Let Ideas Compete, Creative Commons.

No puc dir res més per no reventar la novel·la. Hi ha acció, un final trepidant i una història paral·lela que no aconsegueix captar la nostra atenció tant com el que fa la Lisbeth que, com en els altres llibres, s’erigeix en l’autèntica protagonista. Un llibre ideal pels fans de la saga, no tant per començar a entrar-hi tot i que entendreu tot l’argument perfectament, això sí ho tenen els llibres de la «segona trilogia» Millennium, es poden llegir independentment millor que la primera.

Els àngels em miren / Marc Pastør

Un nou llibre de Marc Pastor (que ha decidit firmar amb aquesta o viquinga ø al seu cognom i quedar-se en Pastør), li vaig fer el salt amb Farishta però apart els he llegit tots, només hi ha la ressenya de Montecristo per coses aquestes d’internet, en fi. Molt recomanable per cert L’any de la plaga.

La història comença amb la troballa de dues noies assassinades en una casa abandonada de Sant Andreu. Els han tallat la punta de la llengua i a una d’elles a més a més l’han violada. No tenien cap connexió entre elles aparentment, ni amb la casa on han aparegut. Només tenen una cosa en comú: un tatuatge d’unes ales. A part d’això res més, als mossos d’esquadra se’ls hi gira feina.

Dues noies de costat, capiculades, sobre el llit de l’habitació il·luminada per la llum d’una bombeta que penja del sostre. L’una porta un vestit blau cel, curt, la faldilla arromangada fins als malucs, sense calces, el pubis al descobert, mitjons de punt, els cabells rossos esborrallats ocultant-li la cara, blens de sang escrostonada. L’altra és morena, amb els braços encreuats al pit, com una mòmia, els ulls esbatanats i aquosos, la boca oberta com en un crit ofegat, un volcà d’on ha brollat la sang  —fresca fresquísima, lluent— que li regalima per la cara, desfigurada pels cops, el nas trencat, blaus als pòmuls, talls que la creuen com el mapa d’un laberint; brusa i texans, vambes Jhayber.

No les han matades aquí. El llit és un matalàs rònec sense llençols ni flassades ni, sobretot, sang. Només hi ha les taques que s’han escorregut des de les boques de les noies, però n’hi hauria d’haver molta més. Em col·loco a la gatzoneta, al costat del cadàver de la morena, que deu tenir uns vint anys, com a màxim. L’altra dubto que arribi als divuit.

—Les tenim identificades? —pregunto.

https://www.flickr.com/photos/markb120/
Wings © Mark Belokopytov. Creative Commons.

La feina de la policia serà anar recollint informació aquí i allà per intentar treure’n l’entrellat. Entre els policies hi ha Abraham Corvo, i de seguida veurem que és molt més del que sembla o del que es veu. I si hem de parlar dels policies cal que parlem d’una altra cosa i és l’escenari.

Catalunya està com està i ningú és capaç de dir com estarà en un o dos o cinc anys. En aquesta novel·la la cosa ja està més o menys resolta i Catalunya és una república més o menys independent tutelada per la UE, i amb grups terroristes que volen tornar a formar part d’España, i amb divisions entre policies segons quina posició van prendre en un moment donat. Tota aquesta informació Marc Pastør la va donant a poc a poc, sense fer ni un manifest ni res més que ambientar la història que explica. Una història perfectament creïble, si aquesta part d’història-ficció no us agrada podeu fer com si res; no és l’argument és l’escenari. Tot i que entre les pàgines 197-211 es dedica només a explicar-nos això, i jo he llegit aquestes pàgines contenint l’alè.

© Jordi Borràs

Apareixeran personatges que ens poden sonar d’altres llibres com Victor Negro i el seu ecosistema de L’any de la plaga, però són secundaris. Aquí el protagonista és Abraham Corvo, que no és poc, i el seu origen i la seva «fugida» de Guinea cap a Barcelona. Estic en aquell punt que dir més pot voler dir esguerrar la novel·la, per tant em callaré.

https://www.flickr.com/photos/maxbraun/
Animism © Max Braun, Creative Commons.

La trama purament detectivesca va avançant, a empentes i reculons i amb els culs de sac típics de la novel·la negra, ben narrat i amb gràcia . El sobrenatural té una certa presència, però crec que no serà excessiva pels puristes que no poden amb això, no estem en una novel·la de Connolly (tot i que en alguns moments amenaça de tirar per allà), en aquestes dues ressenyes us ens podeu fer una idea. En tot aquest treball policial es fa patent el coneixement que Marc Pastør té de com treballa la policia, una quantitat de sigles i departaments que pot estabornir una mica als que no tenim gaire idea i només arribem a diferenciar els diferents cossos en funció de l’uniforme que porten.

https://www.flickr.com/photos/jenikilo/
Cementerio Montjuic © Jens, Creative Commons.

La novel·la es llegeix ràpid i bé, molt bé. Després de tocar gèneres variats Marc Pastør amenaça amb tornar amb Abraham Corvo en un proper llibre, potser tindrem una saga detectivesca actual i nostrada però amb una ø vikinga al cognom? Trobo que seria una molt bona noticia!

http://www.illadelsllibres.com/farishta-nova-novella-marc-pastor-arribara-febrer/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Un darrer apunt. He mencionat dues coses que potser poden fer enrere a més d’un i no hauria de ser així. El tema sobrenatural està justificat i no se n’abusa (no es resoldrà el crim gràcies a un «fantasma» que decideix intervenir, per entendre’ns). L’altre tema és més espinós: el tema polític. No sé quines són les idees polítiques de Marc Pastor (me’n faig una idea per facebook, però saber-ho del cert no ho sé). En aquest llibre no defensa unes idees o unes altres, no ho fa. Agafa la realitat tal i com la coneixem fins a l’octubre de 2017 i a partir d’allà va per lliure, sense bons i dolents (o amb molts dolents a totes bandes), no ens vol convèncer, ni ell ni els seus personatges. Entre els personatges n’hi ha que veuen les coses bé, n’hi ha que malament i n’hi ha que tant els és. Pinzellades d’aquesta realitat alternativa van apareixent, el punt més extens i monotemàtic són com ja he dit les pàgines 197-211, i si és un tema del que ja esteu més que tips us les podeu saltar, la trama de la novel·la l’entendreu igual.

És una molt bona novel·la negra, absolutament recomanable pels fans del gènere o del autor.

Temps de rates / Marc Moreno

Aquesta novel·la negra és com han de ser les novel·les negres: directa, trepidant, a hòsties i malparlada. No hi ha una altra opció per fer una bona novel·la negra, és el que hi ha.

Som a la Verneda, un barri de Barcelona retratat aquí de manera prou fidel. Joves ninis que es passen el dia al parc sense fer res i fumant porros. Desocupats de llarga llargíssima durada. Bars de xinesos amb preus molt baixos que tenen per clients sobretot als aturats de llarga durada. Mossos d’esquadra corruptes. Camells, i gitanos camells amb molt poques ganes de tenir competència. No és una novel·la políticament correcta i en general tothom surt malparat.

https://www.flickr.com/photos/santiagomartin/
Puente del Trabajo © Santiago Martín, Creative Commons.

Tot això comença amb un paio que ha de fotre el camp perquè el volen pelar. Té gairebé vuit quilos de cocaïna a casa i només troba una sortida possible. Si deixa la droga al seu pis, ja l’ha vist prou. Si se l’endú, corre el risc que l’enxampin amb el merder a sobre. Així que pensa en el noi de dinou anys que viu a la porta del costat. Creua el replà, pitja el timbre i, quan el veí obre, li encoloma una motxilla negra amb els vuit quilos de droga.

—Guarda això sota el llit fins que ho pugui tornar a buscar. I no l’hi diguis a ningú!

Així comença i ja serà un no parar. Evidentment el nano (Eloi) mira el que hi ha a la motxilla i convida a farlopa als seus amics (el Charly i el Mentens) i a una noia del barri que té dues característiques: està molt bona, i es folla a qualsevol que la convidi a coca, així és la Jèssica.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Only me © Pietro Zuco, Creative Commons.

Dues setmanes després d’aquella nit, l’Eloi té el prepuci incandescent, vermell fosc, quasi granat. La seva polla té la forma dels llavis de la Jèssica i el cul pel qual bavegem tots a la Verneda té tatuats els dits i el palmell de l’Eloi a les dues natges. Resulta que les històries que sentíem de la noia de quatre grapes bufant cocaïna mentre li donen pel cul eren veritat. Li encanta esnifar mentre se la carden pel darrere.

Que un nano mort de gana de cop i volta fardi de farlopa de la bona crida l’atenció, i que a més a més això coincideixi amb la desaparició del seu veí camell fa que molta gent sumi dos i dos. Perquè en aquell barri tampoc hi ha gaires més coses a fer que estar pendent de coses així.

L’Eloi s’acomiada del Mentens, massa alterat per continuar parlant amb ell, i marxa sol cap a a casa. Passa pel costat d’un banc on un grup de nois que han deixat d’anar a l’institut massa aviat comparteixen alguns porros amb la mateixa desesperança amb què l’Eloi, el Mentens i jo ho fem normalment. Una mica més enllà, al Bar Juan una colla d’aturats de llarga durada miren una partida de cartes. Quatre vells juguen a la taula del costat a dòmino. El 23 aparca el seu M3 blau metal·litzat a la porta, en doble fila, i baixa amb un somriure d’orella a orella. Al bar tots el saluden amb afecte.

https://www.flickr.com/photos/muammer/
Bar © muammerokumus, Creative Commons.

Tothom vol la droga, i tothom sospita que la té ell, amb la qual cosa l’Eloi es converteix en l’ase dels cops. Rep pallisses successives dels que treballen pels gitanos, dels que van més per lliure i també de la policia. Atonyinar l’Eloi buscant la coca és l’esport del barri.

Sense aconseguir calmar-se, però assumint que no pot fer gairebé res per reconduir una situació que se li ha escapat de les mans, l’Eloi decideix tornar al parc sense pensar-hi gaire. I s’encomana a la manca de cervell que regna en aquests carrers, entre tots els joves que els poblem, com una mena de resum definitiu d’un escenari que transmet un immobilisme crònic de generació en generació.

La sensació del carreró sense sortida.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona © joan ggk, Creative Commons.

La novel·la comença de manera trepidant i no afluixa. I l’Eloi va repassant les opcions que té per seguir respirant que són cada cop més i més minses i si explico més coses revento el final del llibre i seria una pena. Un llibre que us llegireu pràcticament d’una sentada i una novel·la negra que considero que feia falta. Bé per en Marc Moreno!

M’esplaiaré en aquest punt. Tenim molta novel·la negra i de molta qualitat, no em posaré ara a repassar noms, no va d’això. Em problema amb alguna d’aquesta novel·la és que ha quedat lleugerament desubicada. Els bons llibres segueixen sent bons, però la novel·la negra té uns elements de crònica social que estan molt incardinats en un lloc i un moment. Per això fa falta que aparegui novel·la negra actual, situada als barris d’ara, problemes d’ara, situacions d’ara. El llibre és molt bo però que els escenaris de fons seguin perfectament identificables (i a distància d’un trajecte en metro!) és un valor afegit que m’agrada reivindicar.