Proyectos de pasado / Ana Blandiana

Llegeixo un article, parlen d’un llibre i el deixen bé i normalment miro al catàleg de biblioteques si hi és (normalment sí) i me’l demano, i vaig renovant el préstec fins que trobo el moment de posar-m’hi, de vegades trigo massa i tot, en fi. Sota el pseudònim d’Ana Blandiana s’hi amaga Otilia Valeria Coman, una escriptora romanesa de la que ni he sentit a parlar ni he llegit mai res. Una constant, i això em passa per llegir articles de gent que parla de llibres i per anar cada dia a una biblioteca, que vulguis que no també ajuda força.

Tenim contes, i més aviat llargs, narrats amb un estil interessant i que en alguns punts em recorda a Dovlàtov per tot allò d’absurd que pot tenir el règim comunista on vivia.

Aquest fragment de l’inici de Reportaje potser serveix per fer-se una idea del que dic, el que seria una mena de sorpresa amb naturalitat.

Me encontraba en una gran ciudad, tal vez en el mismo París, y estaba mirando por la ventana. No sé por qué he dicho «tal vez en el mismo París», ya que no recuerdo los detalles que me hicieron suponer que se trataba de París y no de otra metrópoli. De todas formas, era una ciudad muy grande, porque desde donde yo estaba, mirando en derredor hasta muy lejos, hasta donde la tierra se difumina, se vuelve gris y casi imperceptiblemente da paso al cielo, no se veían más que tejados. Tejados y chimeneas. Debía de hallarme en algún lugar elevado, en un piso muy alto, puesto que la ciudad mostraba a mis pies una superficie extensa de tejados y chimeneas. Estaba mirando casualmente por la ventana, fascinada por aquel Tibet inmenso de tejados con aleros, hojalata, chimeneas, veletas y tejas que se desplegaban bajo mi mirada, cuando repentinamente me di cuenta de que por una chimenea salía lenta, pero continuamente, agua.

https://www.flickr.com/photos/sunfox/
Toîts de Paris © Sunny Ripert, Creative Commons.

O el conte Proyectos de pasado sobre la deportació al mig del no-res, una cosa molt de règims comunistes, comença amb una boda i llegim això:

La historia comenzó con una boda. Más exactamente, con el viaje de varios invitados —uno de los primeros domingos de octubre de 195…— a la fiesta que se celebraba en el pueblo de la novia, a unas decenas de kilómetros de nuestra ciudad. Lo que es acabar, acabó once años más tarde, con el regreso a casa de los invitados o, mejor dicho, de aquellos invitados que sobrevivieron, y el tiempo inscrito en este absurdo paréntesis representa no solamente la duración del acontecimiento, sino también su propio significado.

A mi se m’ha glaçat alguna cosa en llegir això.

El llibre en general no m’ha semblat a l’alçada de les expectatives, però no em refio gaire perquè la situació de confinament actual tampoc és la millor. He agafat el llibre una mica a contrapeu i això és únicament responsabilitat meva. Això sí trobo molt, però molt, destacables el conte que dóna títol al recull, també el darrer La iglesia fantasma i el de La gimnasia nocturna. Una narradora interessant, això sí, i sorprenent també, però no m’ha acabat de fer el pes, què hi farem!

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes / Tatiana Ţîbuleac

Primer llibre que llegeixo de l’autora Tatiana Ţîbuleac, moldava.

El llibre comença bé, de fet comença molt bé, potent i directe i cabró. Et deixa una mica descol·locat i de seguida en vols saber més, i aleshores és quan el llibre t’atrapa i ja no pares de llegir i comences a entendre perquè ha aparegut a tantes llistes dels «millors llibres de l’any». Els elogis són merescuts, així comença:

Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que haya existido jamás. Yo la miraba desde la ventana mientras ella esperaba junto a la puerta de la escuela como una pordiosera. La habría matado con medio pensamiento. Junto a mí, silenciosos y asustados, desfilaban los padres. Un triste hatajo de perlas falsas y corbatas baratas, venido a recoger a sus hijos defectuosos, escondidos de los ojos de la gente. Al menos ellos se habían tomado la molestia de subir. A mi madre yo le importaba un pimiento, al igual que el hecho de que hubiera conseguido terminar unos estudios.

https://www.flickr.com/photos/mrhayata/
Waiting Woman © mrhayata, Creative Commons.

Una relació fill-mare complicada, un pare absent (i molt millor així pel que anirem veient), una germana  (Mika) morta, i una àvia devota, i el protagonista (Aleksy) amb problemes psíquics. Aquest és més o menys el quadre que tenim.

Ojalá mi madre hubiera atado a Mika con una goma.

Ojalá hubiera muerto mi padre en su lugar.

Si la muerte tuviera en cuenta la opinión de los demás, moriría mucha más gente adecuada.

Amb vagues promeses d’un cotxe la mare convenç al fill d’anar a passar l’estiu a França. Una cosa que fan molts britànics, ho tenen a prop, els preus per ells són prou bons i sobretot no tenen la merda de temps que ells ja estan farts de patir. No entenem massa perquè hi van, ni a fer què perquè ells dos no s’aguanten gaire i tampoc sembla que el que fan sigui particularment divertit. Però descobrim que hi ha més, la mare li diu a l’Aleksy que té càncer, i que s’està morint, de manera imminent a més a més, compta amb acabar l’estiu tan sols.

Me preguntó si quería palomitas y sí quería. ¿Y cerveza? También cerveza. Esos eran nuestros desayunos favoritos, poco saludables, por supuesto, pero, en nuestra situación, ¿a quién le preocupaba la salud? Un cuerpo devorado por el cáncer y un cerebro enfermo. Aquel año me autodestruí mucho más que el resto de los años y, sin embargo, nunca estuve más lleno de vida. Mi madre parecía una planta de interior sacada al balcón. Yo parecía un criminal lobotomizado. Éramos, por fin, una familia.

https://www.flickr.com/photos/89411488@N07/
Village Normand sous ciel menaçant ! © Marie-Anne K, Creative Commons.

La relació de seguida fa un gir amb això. Aleksy no suporta a sa mare, i amb raó, ha estat una mare lamentable gairebé sempre, i ell tampoc ajuda. Però veure el final tan a prop fa canviar la perspectiva. La mare entén que el fill té motius de sobres per no estimar-la, ella també tenia les seves raons i males decisions encadenades, una d’elles per exemple amb el pare d’Aleksey. Però amb l’altra filla morta, l’ex-marit feliçment fugit amb una altra dona i sense parlar-se amb l’àvia, la trista realitat és que només es tenen l’un a l’altre.

Aunque se había vuelto más guapa y más lista, mi madre se desmayaba cada vez más a menudo y estaba cada vez más débil. Cuando caminaba, los brazos se balanceaban junto al cuerpo como los de las muñecas de trapo, se le habían descolgado las comisuras de la boca y ahora parecía un niño enfadado. Sin embargo, era la mejor madre que había tenido yo hasta entonces. Si hubiera sabido que eso es lo que hace la enfermedad con un ser humano, habría pedido por Navidad un cáncer para mi madre en lugar de sexo con Jude. A mi padre no creo que lo hubiera transformado ninguna enfermedad.

I això és el llibre, aquest estiu en que mare i fill intenten gaudir de la vida, ser feliços i quedar més o menys en pau l’un amb l’altre.

https://www.flickr.com/photos/33852840@N06/
Veules-les-Roses, F-76 © isamiga76, Creative Commons.

El llibre comença molt bé, molt fort, molt amunt. I això pot ser un problema. El llibre no supera el nivell de l’inici, però en general tampoc se n’allunya, es manté i això és molt meritori. La història és dura, i és real perquè una situació així tots la podem viure, tots ens morirem. Fa mal llegir-ho, i fa mal veure com en realitat l’odi que es tenien no era res i podrien haver tingut tota una altra relació, tota una altra vida.

https://www.flickr.com/photos/wonderlane/
A couple enjoying sunset at Golden Gardens beach, warm night, cool blue light, gloomy weather and rain being appreciated! Seattle, Washington, USA © Wonderlane, Creative Commons.

A la part negativa només assenyalar que el llibre pot semblar confús a estones amb salts endavant i endarrere i amb acotacions o coses del passat però importants que es van apuntant però només de passada. De totes maneres un molt bon llibre per començar l’any.