Desnudo en Garden Hills / Harry Crews

Molt bé, no presentaré gaire aquest llibre, només diré dues coses la primera que el publica Dirty Works, i la segona que l’autor és Harry Crews. I per mi són motius més que de sobres per anar a pel llibre.

Garden Hills és el lloc on passa l’acció, un lloc que va tenir un petit moment de glòria quan s’hi va fer la mina de fosfat més gran del món, tot un formiguer de gent treballant, foradant, movent terra, explotant… Un munt de treballadors també que venien atrets pel que era un sou fix, molt millor que les feines escadusseres que havien fet fins aleshores. Un lloc que es va construir amb dinamita, literalment.

—Bien —dijo el capataz—. Los hombres con familia tienen derecho a casa. Los solteros se quedan en el barracón. —Agarró a Wes por la nuca y señaló con el formulario—. Allí, en cuanto explotemos aquel punto. Allí estarán las casas.

Y, en efecto, allí las construyeron. Jack O’Boylan los tuvo viviendo en barracas temporales  hasta que explotaron aquella planicie de diez hectáreas y la convirtieron en un agujero de diez hectáreas. Fue entonces cuando se erigió el pueblo de Garden Hills en el fondo de un agujero. Las casas eran prefabricadas, las trajeron en camión una a una y las fueron montando según fueron llegando.

Panoramic view of reduction works and copper mines © Marion Doss, Creative Commons.

Indústria pesada, treball dur… uns entorns on els personatges de Harry Crews es mouen perfectament. Són uns entorns reals i els personatges que hi surten són reals, o ho podrien ser. Gent que es belluga fins que troba un medi de vida, i allà es queda. Després potser el medi de vida s’acaba i marxar ja costa molt més. És un panorama que coneixem, tant a casa nostra com als Estats Units, concretament a la part dels Estats Units que vota per Trump. Una feina dura, però també simple, no és només ideal per gent que l’únic que pot oferir és força per treballar, possiblement sigui l’única feina a que poden aspirar.

Ningún motivo. Y nunca se le había pasado por la cabeza buscar uno. Llegó por un rumor y se quedó por una cuestión de fe y noventa y siete dólares a la semana. Pero lo cierto era que una vez, en los viejos tiempos, al llegar a su hoyo una mañana se lo encontró tapado. Lo volvió a cavar en su turno de doce horas y se lo volvió a encontrar cubierto a la mañana siguiente. El taladro había desaparecido, se lo habían llevado a otro hoyo. El tractor que transportaba el taladro también había desaparecido. Lo único que quedaba era él y el supervisor que le supervisaba, más otro hombre de otro turno con otro supervisor para supervisarle. Cavaba todos los días y cada noche cubrían el hoyo. Y a todo el mundo le daba igual. Las máquinas seguían rugiendo, las luces seguían ardiendo y la planta minera seguía produciendo fósforo embolsado en grandes montones que luego los camiones transportaban hasta los vagones del mercancías. Fue así durante un año, cuatro hombres aislados en un cerro cubierto de ceniza cavando y recubriendo un agujero en el mismo insignificante punto de la propiedad de Jack O’Boylan, sin decir ni mu sobre lo que estaban haciendo a cambio de un salario que recibían puntualmente cada viernes.

I els personatges? Tenim a Jester, un ex-joquei negre que fa un metre deu d’alçada i pesa quaranta kilos; després està Fat Man, un metre amb cinquanta-dos centímetres d’alçada i més de dos-cents seixanta kilos de pes per justificar el seu malnom; Lucy, una mulata xicota de Jester, treballaven a la mateixa fira; i Dolly, la «Reina del Fosfato de Garden Hills» que després de ser rebutjada per Fat Man, se’n va anar a Nova York, hi va anar verge i en va tornar verge, però va tenir les típiques confusions d’una reina de la bellesa que no ha estat mai a la gran ciutat.

—¿Que si quiero que te quites la ropa? —respondió—. Pues mira, sí, puedes quitártela al otro lado de esa puerta.

Ella se dirigió impaciente hacia la puerta desabrochándose la falda y al cruzarla se vio de pronto en la calle. Se quedó ahí plantada, parpadeando al sol, con las caderas al aire. Nadie la miró. La gente pasaba a toda prisa, esquivándola. El agente le había dicho que se quitara la ropa. ¿Se lo había dicho en serio? ¿La estaba poniendo a prueba? ¿Era su manera de averiguar si tenía un cuerpo capaz de atraer a una multitud? Se había desabrochado el botón de la parte superior de la cremallera. No llevaba combinación. Una cadera y la tripa al aire. Estaba aterrada. Lo único que había llevado a Nueva York era su cuerpo; y si eso fallaba, ¿qué le quedaría? Ya se había abierto del todo la cremallera. Se bajó la falda un poco más. No se giró ni una sola cabeza. Tenía el pelo púbico rubio, rizado, sano. Pero los pies se apresuraban, los coches rugían. Nadie se paró para admirarla. De mala gana, triste, se volvió a subir la falda.

Sexy Erotic Madame Bink Naked Model Nude Woman

El personatges extrems són marca de la casa Crews. Igual que en el seu llibre Festín de serpientes començo a notar que hi ha un patró en els seus llibres, que les històries són un pèl més fluixes alhora que els personatges van més cap als extrems.

No podía amar a Lucy, se decía Jester, porque ella lo había visto —un jockey magnífico y perfecto— a lomos de un caballito balancín sobre un tonel de agua en una atracción de feria. Y él la había visto a ella fumándose un cigarrillo con el coño ante una multitud encantada de hombres que le pedían a gritos que probase a fumárselo con el ojete. No, era claramente imposible.

Late Fun © Phil Dolby, Creative Commons.

La història comença pel final, pels darrers dies abans de que passi al quasi fantasma poble de Garden Hills una cosa que s’està preparant de fa temps. Anirem tenint flash-backs de tots els personatges principals, sabrem com han arribat on han arribat i quines giragonses del destí els han fet coincidir a tots en una representació. I la paraula representació està molt, però molt,triada. Un bon llibre de Harry Crews amb tots els seus elements, ideal si ja sabeu al que aneu, potser per començar amb ell seria més recomanable Coche, però aquest potser també serviria. Espero que a la llarga els de Dirty Works publiquin totes les obres de Crews, ja deuen ser ben bé a mig camí.

Mi padre, el pornógrafo / Chris Offutt

Vaig arribar a aquest llibre després de llegir aquesta entrevista al seu autor Chris Offutt (les recomanacions de Kiko Amat no fallen), vaig veure que el llibre podia estar bé per força motius. El primer és que és un tipus de literatura molt grit lit, molt del que sol publicar Dirty Works, per exemple, també té molt de drama paterno-filial, zona rural americana mig salvatge i una gent que hi viu també mig salvatge. Tot i que el pare de l’autor era un escriptor, escriptor de pulp porno concretament, amb la frase que hi ha a la contraportada costa no tenir ganes per posar-se a llegir de manera immediata, frase curta i contundent i que ja indica per on anirà la cosa al llarg del llibre.

Cuando Andrew Offutt murió, su hijo Chris heredó un escritorio, un rifle y ochocientos kilos de porno.

Yeah! Això ja és del propi llibre, un primer tast del pare de l’autor:

En 1990 llamé a mi padre para darle la noticia de que Vintage Contemporaries iba a publicar Kentucky seco, mi primer libro. Mientras papá digería la información se produjo un largo silencio.

—Lo siento —dijo.

—¿A qué te refieres? —dije yo.

—No sabía que te había dado una infancia tan terrible como para que acabaras siendo escritor.

Kentucky © Doug Kerr, Creative Commons.

Amb això ens fem una idea potser més exacta del que tenim al davant. El llibre no és una novel·la, són unes memòries, però que això no us faci enrere. A poc a poc ens anirem endinsant en el pare, un d’aquests pares terribles que són tan presents en la bona literatura americana, cal ser dur per aconseguir sobreviure-hi, potser això els hi dóna als autors un «no sé què» especial.

Una semana después del funeral, llevé a mamá a un invernadero hecho de paneles de plástico. Mamá escogió una planta de flores blancas; después sonrió, sacudió la cabeza y en su lugar eligió una de flores rojas.

—Tu padre era daltónico —dijo—. Yo compraba solo flores blancas para que él pudiese verlas.

Se llevó las rojas a casa. Después de cincuenta años, mamá plantaba en su propio jardín unas flores que le gustaban.

ReD © [[[Matías]]], Creative Commons.
No puc evitar recordar-me de John Fante i el seu fill Dan i la difícil relació que tenien (que podeu trobar en aquest llibre). La figura paterna i la pulsió d’escriure, i com aquesta pulsió anula a la persona en moltes altres facetes de la vida, com ser un pare raonable, per exemple. Tan John Fante com Andrew Offutt eren pares autoritaris, durs, i probablement genials, però no és fàcil conviure amb genis.

Lo que en general tenía entendido era que mi padre había escrito porno de manera ocasional para así complementar sus ingresos, un patrón que habían seguido muchos escritores. Al empezar a registrar su despacho, me di cuenta de que no era el caso. Mi padre se pasó media vida haciéndose pasar por escritor de ciencia ficción cuando en realidad ejercía de pornógrafo profesional. Los primeros once libros de papá eran porno. Lo extenso de su producción me sorprendió, pues el testamento secreto insinuaba solo una fracción de lo que descubrí. Cuando murió, también murió nuestro otro padre, su alter ego, John Cleve. A lo largo de su vida como escritor, papá había defendido a ultranza que él no usaba múltiples pseudónimos. Su personaje, John Cleve, tenía dieciséis pseudónimos. John Cleve tenía armario propio, material de papelería y firma. Y, lo más importante, a mi padre le gustava ser John Cleve. John Cleve escribía libros de sexo, era un swinger setentero y no tenía hijos.

Com que els llibres del seu pare no són pas per nens no el té gaire com a referència a l’hora d’escriure. Tot i que no cregui en els mentors, en els anys d’universitat va tenir la sort de poder estudiar amb James Salter (n’he parlat dels seus llibres aquí i aquí), de ser seleccionat de fet, hi havia tanta gent que volia treballar amb ell que estava obligat a seleccionar-los.

Muchos escritores jóvenes creen en el mito del mentor, pero yo nunca busqué un modelo a seguir. Había conocido a un único escritor en mi vida —a papá— e, ingenuo, presupuse que todos eran como él: controladores, pretenciosos, crueles y prepotentes. Mi actitud en Iowa fue beligerante. Los escritores consagrados eran el enemigo, y mi trabajo consistía en derrocar su dominio sobre la fortaleza de la literatura. Pese a mi resistencia, Salter me enseñó a mejorar mi trabajo. Había asistido a la universidad en West Point y se comportaba como si sus alumnos fuesen reclutas y él fuese un oficial, de esos que se arremangaban y alternaban con los mandos jóvenes. Hicimos caminatas juntos y nos salíamos de las pistas a través de los bosques locales, que yo conocía tan bien. Tenía una energía inagotable, tanto física como mental. Comentó que verme en el bosque era como verme escribir relatos.

Sign for Writers’ Museum © NH53, Creative Commons.

El lloc on s’instal·larà la família Offutt serà un entorn determinant, tot i que llegint el que n’explica costa trobar motius per viure allà, més enllà d’haver-hi nascut.

La nuestra era la primera familia que se instalaba en Haldeman en más de treinta años. Muchos de nuestros vecinos carecían de fontanería convencional. Cultivaban huertos de subsistencia, criaban cerdos y gallinas, y cazaban para comer. Algunas familias cultivaban por dinero una pequeña plantación de tabaco y recogían ginseng en el bosque para venderlo. Muchas recibían ayudas sociales. Nadie iba a la universidad, y muy pocos terminaban el instituto. No era inusual que los hombres fuesen por ahí armados.

Escriure sempre va ser el somni de son pare, i quan va considerar que era el moment ho va deixar tot i s’hi va dedicar en cos i ànima.

Mi madre recuerda que papá estaba sentado en el salón leyendo una novela pornográfica comprada por correo. Papá la arrojó contra la pared opuesta.

—¡Yo escribo mejor! —dijo él.

Ella le sugirió que lo hiciera. En 1969 había publicado cinco y firmado un contrato para dos más.

Un caràcter com aquell, tancat a casa tot el día, concentrat en escriure, no era fàcil de conviure-hi, i clar quan ets un nano i és la teva família no tens més opcions.

Mi cuñado comentó una vez que era sorprendente que papá hubiese vivido tanto sin que nadie le hubiese partido la cara. Yo no lo había considerado hasta entonces, pero tenía razón. El motivo era el cuidado que papá ponía en estructurar su vida: se resistía a participar en situaciones que no pudiese controlar. Nadie le pegó jamás porque evitaba el conflicto con cualquiera capaz de defenderse.

Amb això no es fa estrany saber que a la mínima que van poder tots els fills van marxar de la casa familiar. Com a escriptor de pulp de diferents tipus el seu pare va aconseguir un cert ressó en un món aleshores encara força marginal que organitzava convencions a les que hi anava amb els fills (un cop allà deixava dona i fills completament al seu aire, el seu alter ego no tenia fills i es veu que en aquells llocs es lligava força). La impressió d’aquestes convencions en els fills que només coneixien l’entorn rural va ser fort, sobretot en Chris, el gran.

Pero había visto otro mundo, exótico y extraño, y a veces lo echaba de menos. Me dejé crecer el pelo para parecerme más a los fans. Si me parecía a ellos, tal vez mi padre mostraría más interés por mí.

Buf, déu n’hi do! El pare volia que els seus fills, que tota la seva família l’adoressin, com uns groupies. El mite de l’artista torturat està potser massa suat, però és innegable que el pare de Chris tenia una personalitat complicada.

PORN! © Greg Burkett, Creative Commons.

El sentido de la crueldad y del juicio de papá procedía de una anticuada forma de catolicismo. Se había construido una cruz de porno y se había mantenido firmemente clavado a ella, padeciendo sus propias obsesiones. Había trocado el cielo y el infierno por la reencarnación, pero el abismo de su oprobio era católico romano puro. El sexo era inmundo. La expiación era necesaria. La huida de escribir porno era un alivio de la culpa que le causaba escribir porno, una especie de cinta de Moebius que, interminable, se autoperpetuaba.

Això sí, en el tema del porno el pare no només era bo en qualitat, també en quantitat, força normal perquè aquest tipus de literatura es paga a preu fet i només és rentable si es mantenen uns ritmes d’escriptura absolutament demencials.

El éxito comercial de las novelas pornográficas estadounidenses tocó techo durante los años setenta, coincidiendo con el periodo más prolífico y más activo de mi padre. Solo en 1972 publicó dieciocho novelas. Papá escribió porno de piratas, porno de fantasmas, porno de ciencia ficción, porno de vampiros, porno histórico, porno de viajes en el tiempo, porno de espías, porno de intriga, porno de zombis y porno de la Atlántida. Una novela del Oeste inédita abre con sexo en un granero, con la participación de un pistolero llamado Sosegado Smith, sin lugar a dudas el mejor nombre de un personaje creado por papá. A finales de aquella década, papá afirmaba que había incrementado la calidad de la pornografía estadounidense sin ayuda de nadie. Según sus papeles personales, creía que en el futuro los estudiosos se referirían a él como el «rey de la pornografía escrita del siglo XX».

Es va equivocar, i sería recordat (en tot cas) com a pare de Chris Offutt, el que representaria tota una ofensa per ell. A través d’aquesta arqueologia pel porno que produia son pare Chris potser l’arriba a conèixer una mica millor. Com diu al principi creia que lo del porno era ocasional, no gairebé tot el que escribía, amb autèntica obsessió, i un estil on quedava encasellat, quan intentava escriure «normal» li quedava una cosa amb massa sexe per la literatura convencional i amb massa poc pels «llibres d’esquerrans» com en diuen de tota aquesta literatura que va morir en gran part amb l’adveniment del VHS.

Un llibre que realment m’ha donat ganes de llegir altres llibres Chris Offutt, i l’experiència em diu que un llibre que fa venir ganes de llegir sempre és un bon llibre. En una editorial Malas Tierras, per cert, que mereix que doneu una ullada al seu catàleg, encara breu però prometedor.

Las campanas no doblan por nadie / Charles Bukowski

Charles Bukowski és un dels meus autors de capçalera, suposo que no estranya a ningú. I m’he llegit tots o gairebé tots els seus llibres, per això que aparegui un llibre amb material inèdit és una bona noticia. Pot ser una noticia que cal acollir amb recel, possiblement el seu material més brillant ja va ser editat i ara es tracta de recopilar coses inèdites de segona fila per fer calaix. No seria gens estrany però és Bukowski i no m’hi puc resistir, amb una cella aixecada preventivament m’hi poso (espero poder-la baixar que mantenir aquesta cara cansa).

https://www.flickr.com/photos/bunnicula/
«What matters most is how well you walk through the fire» – Charles Bukowski © bunnicula. Creative Commons.

Si voleu un material de Bukowski de primera categoria sense cap mena de dubtes en aquesta entrada trobareu tot el que necessiteu. Ara veurem si aquest llibre compleix les expectatives, som-hi!

Desperté en un dormitorio desconocido en una cama desconocida con una mujer desconocida en una ciudad desconocida. Estaba pegado a su espalda y tenía el pene metido en su coño al estilo perro. Hacía calor y tenía el pene duro. Lo moví un poco y ella gimió. Parecía dormida. Tenía el pelo largo y moreno, bastante largo; de hecho, tenía un buen mechón sobre mi boca: lo aparté para respirar mejor y seguí dándole. Tenía resaca. Saqué la polla, me puse boca arriba e intenté reconstruir.

my momma’s bed is the most comfiest antique king sized with 4 matresses, i fell asleep in it after taking these. © Kayla Kandzorra, Creative Commons.

Ens trobem amb Bukowski en plenes facultats, contes escrits pel millor Bukowski, el que fa servir la seva vida i els seus records com a combustible de les seves històries. Això vol dir que alguns contes tinguin personatges o situacions que us sonin molt d’altres, és normal, és el seu univers i el seu estil. Podem considerar-los proves, o intents, o simulacres o esborranys del que després va acabar apareixent en les seves novel·les més endavant, novel·les que de fet fan un recorregut per tota la seva vida. Una mena de biografia novel·lada amb una part verídica en percentatge variable.

Lucille no era mala tía, por lo menos en comparación con la mayoría de las que habían vivido conmigo. Al igual que las otras bebía, mentía, engañaba, robaba y exageraba, pero a medida que pasan los años un hombre deja de buscar el percal entero, se conforma con un pedazo de trapo. Y luego se lo pasará al siguiente mientras se rasca la oreja.

Pero, por lo general, mientras las cosas funcionen aunque solo sea un poquito, un hombre con dos dedos de frente tiende a aceptar el momento porque si no lo haces lo único que consigues es una bolsa contigo dentro y cuando la sacudes solo oyes un ruido. Tío, hay que echarle huevos de vez en cuando para averiguar dónde alumbra el sol.

Com en molts llibres de Bukowski els grans temes són les dones i l’alcohol, entre d’altres. Les relacions no van ser mai fàcils per ell, la seva vida no va ser fàcil.

—Mira, Lilly, lo que necesitar es una clase distinta de tipo…

—¡Ah, los hombres siempre decís eso! ¡No os ADAPTÁIS nunca! ¡Nunca os sentáis y decís, bueno, mira, igual debería probar tal o cual o probar cualquier cosa! ¡Siempre decís: «Bueno, si no te gusta como soy, pues me LARGO, me LARGO»! ¡Cada vez que hablamos de esto, te largas! ¡Y llevamos juntos cuatro años! ¡Al principio teníamos unas peleas violentas y luego nos reconcilíabamos y el reencuentro era maravilloso! Ahora simplemente vuelves. ¡Antes me acusabas de cosas, antes te quejabas! ¡Ahora simplemente vuelves, te quitas los zapatos y lees el periódico! ¡No tienes ni rastro de energía![…] ¡Ya ni siquiera tienes celos de lo que hago con otros hombres!

—Me dijiste que aborrecías mis celos, que amar de verdad supone confiar en la otra persona.

Charles Bukowski © Carl Mikoy, Creative Commons.

El recull manté un to molt bo. Alguns contes són una mica més irregulars que els altres, sobretot els de la part final. Quan Bukowski inventa més que recrea fluixeja una mica. De totes maneres aquest és un llibre excel·lent si esteu pensant en fer un tast de l’autor, Bukowski 100% i una antologia més que recomanable. Això sí, sembla que no tot el material és inèdit, potser a Anagrama han oblidat el llibre Escritos de un viejo indecente, però una grandíssima part de relats són d’allà. Si sou fans de Bukowski molts dels contes o històries us sonaran, però mai és tard per revisitar el mestre.

Regreso a la tierra / Jim Harrison

La veritat és que Dalva em va agradar molt, prou com per intentar-ho amb un altre llibre de Jim Harrison.

Un autor que costa una mica emparentar amb algun altre, però si ho hagués de fer amb algú seria amb Cormac McCarthy, un escriptor que retrata un oest real i allunyat dels tòpics però configurat pel seu pes, i pel de la seva història, sovint cruel i terrible. De fet el pes en l’imaginari col·lectiu dels westerns i la ficció és tan bèstia que pràcticament no en sabem res d’aquella zona, ni de la seva història.

En fin, Flower me sacudió el cerebro como uno de los muchos sonajeros que colgaban de las vigas de su choza alquitranada. Para ganarse la vida limpiaba las cabañas y hacía la colada de los veraneantes, vendía pasteles de frutos del bosque, recogía hierbas que se parecían al ginseng y se ganaba un buen dinero. En invierno ponía trampas, y según mi padre lo hacía muy bien. No cobraba nada del estado, el condado o el gobierno federal, porque no quería firmar ningún papel. Su abuelo había perdido muchas tierras firmando contratos de explotación maderera con empresas de blancos. Su abuelo no sabía leer, y le hicieron firmar contratos de ventas disimuladamente; después le echaron de su tierra en Trenary. Estas cosas pasaban en aquella época por culpa de hombres perversos y su avaricia con el dinero.

A través d’un moribund anem recuperant la història de la seva família, que no deixa de ser la història dels Estats Units. Una família amb una afició per repetir noms que ho fa tot plegat una mica confús, almenys a mi és la impressió que em dóna.

Estem en la zona d’Estats Units que limita amb Canadà i amb el llac Superior, i a Canadà ser indi encara que sigui en part (fins a un 50% em sembla) mereix ser considerat Primer Ciutadà, i això està bé. Tot i que històricament el tractament de Canadà als indis americans no ha estat gaire modèlic tot i ser millor que el dels seus veïns del sud (el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee us pot il·lustrar sobre el tema).

https://www.flickr.com/photos/justinvrba/
Icebergs on Lake Superior © Justin Vrba, Creative Commons.

Tenim 4 parts, cadascuna narrada per diferents personatges Donald (la mort del qual fa d’eix de tota la resta), K, David i Cynthia. Habitants del nord, amb sang nadiua, tot un tema molt complex i que aquí es tracta més enllà de tòpics, no en profunditat (és un tema molt extens) però sí amb cert criteri, em sembla a mi. També sembla ser un tema recorrent en l’obra de Jim Harrison.

La semana pasada recibí una bonita carta de Fred desde Hawai. Contenía un fascinante párrafo sobre todas las sensaciones que puede provocar la muerte de un ser querido en los que quedan. Citaba a un filósofo japonés, cuyo nombre ahora no recuerdo: «No cambiar la realidad para ajustarla al yo». Le enseñé la carta a Clare, que se enfadó y se fue. Finalmente, reconoció que cree que su padre fallecido se ha convertido en oso. A mí me parece una locura, por mucho que sepa que se trata de una creencia chippewa. Creo que pasaba tanto tiempo en las llanuras de Yellow Dog porque buscaba a su padre en la forma de un oso. Los dos solían ir a pescar a las Yellow Dog cuando íbamos a visitar a Clarene, en Marquette. No se lo dije a Clare, pero la verdad es que me sentí aliviada cuando empezó la temporada de hibernación de los osos.

https://www.flickr.com/photos/rosiejuliet/
grizzly success and flying salmon roe © marneejill, Creative Commons.

El llibre m’ha anat convencent a mida que he anat avançant. La veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi, però això pot tenir més a veure amb la situació que estem patint ara més que no pas amb el llibre en sí. Abans he parlat de Cormac com un autor que es pot emparentar amb Harrison, però a mida que anava llegint un altre nom em sortia: Bonnie Jo Campbell. La connexió o el coneixement del medi, aquesta mena de comunió amb la natura dels indis americans m’ha recordat molt a Margo (Érase un río), que no és india però que també sent aquesta comunió amb un medi (el riu) que sap que li proveirà menjar sempre que el tracti amb cert respecte. Una connexió força evident em sembla. Entre aquest llibre i Dalva ho tinc complicat, són llibres molt diferents i qualsevol dels dos serà una entrada fantàstica al món de Jim Harrison.

Los impunes / Richard Price

Començo aquest llibre sense tenir ni idea de que em trobaré, passa de tant en tant per un tema que ara tampoc bé al cas explicar aquí, a veure què em sembla aquest llibre de Richard Price.

Costa una mica d’entrar al llibre, i de seguida entenem el títol. Delinquents que han quedat impunes, pels motius més variats han aconseguit escapar de la justícia i ja només són l’obsessió particular d’un policia. Tenim un grup de policies, cadascun amb el seu impune particular a qui desitgen veure entre reixes.

Aquest impunes comencen a aparèixer morts. I tenim un joc de gat i rata entre policies i rancúnies del passat que no entendrem gaire fins pràcticament el final.

Un llibre molt justet, amb un remontada cap a la part final, però en general molt fluix.

Érase un río / Bonnie Jo Campbell

Els contes de Bonnie Jo Campbell recollits a Desguace americano em van agradar molt, però sóc més de novel·les i l’autora de Kalamazoo ara fa una novel·la, un llibre que agafo amb moltíssimes ganes.

Els rius són elements importants a la ruralia dels Estats Units, frontera, aigua, desaigüe, pesca i medi de transport. Si pensem en rius i llibres americans Huckleberry Finn és el primer que surt, però si venim una mica més cap aquí recordo la presència del riu en el conte que donava títol al fantàstic llibre Furtivos de Tom Franklin (senyors de Dirty Works, publiquin més d’aquest autor, coi!).

El principi del llibre m’ha recordat molt i bé (m’ha recordat un llibre que em va agradar molt, doble jackpot!) a Winter’s Bone, i això sol ja m’anima i em fa veure amb tota la lògica del món una violació a una menor i uns germans que es parteixen la boca a trompades (per la violació o pel que sigui) i que no es parlin tot i estar a ribes oposades del riu. Unes relacions familiars peculiars i marcades per una barreja d’amor i odi i una mena de pertinença animal, a la protagonista li preguntaran si ha estat criada per llops, perquè ens fem una idea.

https://www.flickr.com/photos/boston_public_library/
Deer hunting at Lac Chapelle © Boston Public Library, Creative Commons.

I la protagonista, Margo, una tiradora excel·lent que caça més cèrvols dels que poden menjar o vendre, també fa servir l’escopeta per disparar contra una part molt concreta de l’anatomia de Cal (el tiet que l’ha violat) per «igualar el marcador». I això en només 50 pàgines!

https://www.flickr.com/photos/kplarchives/
AW025 «View on the Kalamazoo River» © Kalamazoo Public Library Historical Photographs, Creative Commons. Domini públic.

El riu, la gent que s’hi troba en la seva mena de fugida a la recerca de la mare que se’n va anar quan ella era petita. Només es va desplaçar una cinquantena de quilòmetres riu amunt, un món de diferència. Realment els desplaçaments són contradictoris i molts pocs quilómetres semblen planetes o galàxies de diferència, com si tothom tingués clara quina és la seva part de riu i no se’n mogués. La gent que coneix li ofereix refugi, però res és de franc. I ella és una noia jove, maca i a qui agraden els nois, això fa que sembli que salta d’un llit a un altre, però és força més complicat.

Solía gustarle estar desnuda o casi desnuda cerca del río, al menos cuando hacía calor, pero ahora quería cubrir todo su cuerpo igual que Annie Oakley. Margo tenía la sensación de que su cuerpo,recién reesculpido, tenía un poder que debía mantener en secreto. Se puso ropa interior limpia, una camiseta de cuello alto y los otros vaqueros.

Tot i ser una tiradora excel·lent és una noia de quinze anys, no té res a fer en força bruta contra un home fet i dret, això li queda molt clar, per desgràcia. El tema dels germans i la noia i la violació és recorrent, sobretot al principi. Però no patiu, Margo no és una víctima i sempre que rep ja comença a planejar la venjança.

https://www.flickr.com/photos/91591049@N00/
1965 Marlin 336 Rifle Advertisement Sports Afield September 1965 © SenseiAlan, Creative Commons.

És complicat no recordar el riu de Twain, el viatge de Margo va fent etapes pel riu, establint-se en diferents llocs fins que alguna cosa la força a moure’s, un home, un assassinat…

—¿Por qué estabas ahí fuera, en la lluvia? —susurró él.

Por la forma en que preguntaba, daba la impresión de que los problemas se podían debatir y solucionar, que nada era tan tremendo como pudiera parecer. Aún no podía contestarle, pero pensó en contarle algo, algo interesante —quizá que una vez había visto a una garza volar hacia el nido con una serpiente—, pero entonces él querría hablar más y ahora ella deseaba estar en silencio con él. Quería conocer su pecho terso, sus costillas, sus sólidos hombros, su cuello delicado. Esos brazos no podían sujetarla contra su voluntad, no podían obligarla a quedarse donde no quería. Ante un hombre como Michael, una chica podía resistirse y pelear en lugar de tener que huir. Con él solo haría lo que quisiera hacer. La lámpara de queroseno al otro lado del río perdió intensidad, varios minutos antes de parpadear y apagarse.

—¿Qué es lo que tanto te da miedo de esa cabaña?

—No me da miedo nada —susurró ella.

Aunque era mentira, le gustó decirlo.

Només es sent ella mateixa prop d’un riu, amb un curs d’aigua a tocar i tota la natura salvatge que hi ha. El món del riu Stark i Kalamazoo amb les seves poques fàbriques i poques perspectives més enllà de dur una vida semisalvatge. Un lloc que va ser llar dels indis i on té una revelació sobre quin és el seu animal esperit.

https://www.flickr.com/photos/biodivlibrary/
n46_w1150 © Biodiversity Heritage Library, Creative Commons. Domini públic.

Un món petit que té molt ben apamat i on sorprenentment està més segura i protegida que en altres llocs. Allà una noia que sap disparar sempre tindrà la manera de fer-se respectar. El trajecte la porta seguint sempre el riu, direcció a sa mare, però com en els bons viatges el realment important no és el destí, és el que es va trobant.

Margo no podía dejar de mirarlo. Era completamente absurdo, como un hechizo que no pudiera romper. Ella era consciente de que esa era la forma en que las mujeres se buscaban la ruina. Una mujer se encontraba bien, buscándose techo y comida, y entonces aparecía un tipo que empezaba a tocarla y a peinarla. Empezaba a atravesarla una especie de corriente eléctrica, y entonces pensaba que había encontrado un caladero único en todo el mundo. Si una chica se iba con un tipo así, no era de extrañar que de repente abandonara la búsqueda de su madre o perdiera el rumbo de su vida.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bonniejocampbell.jpg
Bonnie Jo Campbell

Un llibre molt però que molt recomanable, i un personatge femení en la millor tradició de personatges femenins, no és comparsa de ningú, no es deixa trepitjar i s’ha adaptat tant bé al medi que tenim dubtes de si se’n sortirà a fora. I amb una habilitat amb el fusell que la fa doblement perillosa. Una troballa de llibre i un retrat de l’america profunda molt en la línia dels llibres de Dirty Works. Un petit afegit, si com jo us heu llegit abans Desguace americano el principi del llibre us sonarà moltíssim, aquest Érase un río parteix d’una de les històries que hi ha en aquell recull, ho he vist a la nota final.

I vaig aprofitar que Bonnie Jo venia al festival BCNegra 2020 per fer un mica de fan i aconseguir una foto, una dedicatòria i parlar una mica de res amb ella que es va mostrar encantadora i em va dir que hi ha una peli que arribarà en no gaire temps a les pantalles basada en el llibre. I també que té més llibres escrits i publicats en anglès i que es qüestió que els de Dirty Works s’hi posin.

Gent de Dirty: primer avís.

D’esquerra a dreta: Bonnie Jo Campbell, Senyor Dolent.

I ara sí, deixo aquesta entrada ja.

Amor del meu cor / Gabriel Tallent

Sabeu aquells articles de «llibres que t’has perdut el 2019 i seria una pena», doncs ara ja sabeu com vaig arribar a aquest llibre, ni més ni menys que la novel·la de debut de Gabriel Tallent que ha tingut molt bona acollida.

Tenim una noia, la Julia a qui tothom diu Turtle. Viu en una cabana en plena natura amb son pare, tot un personatge que sembla el prototipus del redneck. El pare li va ensenyar a disparar amb sis anys. Ara mateix la Turtle és capaç d’encertar a una carta amb la pistola, una carta posada de perfil.

És alta per tenir catorze anys, de complexió encara verda i desmanegada, cames i braços llargs, malucs i espatlles amples però esvelts, el coll llarg i nerviüt. Els ulls són el seu tret més imponent, blaus i ametllats, en un rostre massa prim, de pòmuls amples i marcats, i la boca torta, de dents grosses; una cara lletja, ja ho sap, i també insòlita. Els cabells són espessos i rossos, amb blens aclarits pel sol. Té la pell esquitxada de pigues marrons. Els palmells, la part inferior dels avantbraços i l’interior de les cuixes revelen embulls de venes blaves.

https://www.flickr.com/photos/oh_debby/
julie © oh_debby, Creative Commons.

Però aquestes habilitats no li serveixen a l’escola on és una marginada associal i sempre ha de vigilar el que diu als professors, sap que si s’equivoca potser no seguirà amb son pare. Els professors intueixen que alguna cosa no va a l’hora, passarà a l’institut amb una capacitat lectora mínima i ni ella ni son pare volen sentir parlar de que vagi a parlar amb la psicóloga de l’escola.

Son pare, Martin, és el paradigma de redneck paranoïc sobre la fi del món i fanàtic de les armes i la supervivència. Totes aquestes coses les ensenya a la seva filla, que munta i desmunta una pistola com qui res. I si us ho esteu preguntant sí, el pare abusa sexualment de la noia. És un abús narrat gairebé com amb consentiment, com si a la noia en realitat tampoc li molestes tant. No ho estic excusant ni res d’això, però és la impressió que dóna, que per ella tant és. Ell pot ser violent però no sembla un maltractador, només abusador. Potser els abusos intrafamiliars són així, com dissimulats amb una mena de consentiment tàcit. Suposo que això s’anirà desenvolupant. Aquí teniu el pare i la seva filosofia de vida.

https://www.flickr.com/photos/gammaman/
And Guns (In God We Trust and Guns)) © Eli Christman, Creative Commons.

—Són els desgraciats com tu—diu en Martin amb tota la tranquil·litat—. Desgraciats panxuts que no han vist passar mai res de dolent, que es pensen que n’hi ha prou de ser bona persona. Però la veritat, Jim, és que pot anar de qualsevol manera, i de vegades tant li fot que siguis molt bona persona.

L’obsessió pel final apocalíptic del món és una constant de Martin. Aquí xerra amb el seu pare, l’avi de la Turtle, que li recrimina pels blaus de la nena (li ha pegat amb un atiador).

—No és manera de pujar una nena…? Si no trobes que el món està donat pel sac, pare, és que no pares atenció. El uapití, l’os bru, el llop, tots han desaparegut. El salmó, gairebé. Les sequoies, bon vent. Els pins morts hectàrea rere hectàrea. Les teves abelles s’han mort. Com vam poder dur la Julia en aquest món de merda? Aquest residu moribund, violat, podrit del que havia de ser? Com es puja una nena exactament en companyia de menjamerdes obsessionats amb ells mateixos que han dilapidat i destruït el món en què hauria d’haver crescut? I com s’hi pot entendre mai, ella, amb aquesta gent? De cap manera. No hi ha negociació. No hi ha alternativa. Estan matant el món i continuaran matant-lo i no canviaran mai ni s’aturaran. Res del que jo pugui fer, i res del que pugui fer ella no els farà canviar d’idea, perquè són incapaços de pensar, de veure el món com una cosa externa a ells. I en cas que ho vegin, es creuen que hi tenen tot el dret. I ara tu em dius que la ràbia que sento per aquesta gent, per aquesta societat, és una merderada? Em dius que així no és manera de pujar una nena, i sí, ja ho sé. Però què més puc fotre?

https://www.flickr.com/photos/ronguillen/
Sig Sauer P220 © R0Ng, Creative Commons.

Turtle un dia surt de casa, descalça i amb la pistola i passeja sense rumb per la muntanya fins que es troba uns excurionistes perduts a qui va seguint i els ajuda a muntar un refugi per passar la nit de pluja en que s’han ficat. Els dos nois són el Brett i el Jacob, i son tan diferents de tot el que ella coneix a l’escola primària que comença a pensar que potser hi ha un altre món allà fora. La mare d’un d’ells coneixia a sa mare, i després de que son pare desaparegui després de la mort de l’avi ella pràcticament s’instal·la a casa del Jacob, on observa unes dinàmiques familiars que li són completament estranyes.

https://www.flickr.com/photos/clinger-holsters/
Girl with gun © Clinger Holsters, Creative Commons.

Se sent atreta pel Jacob, i per això la pallissa amb l’atiador, el pare el veu com una amenaça i per tant ell mateix es converteix en una amenaça. No és algú a qui convingui tenir per enemic. Després de l’escapada de Martin després de la mort de l’avi, al cap del temps, torna, amb una nena de nou anys, la Cayenne, i amb la mateixa actitud. La mateixa presencia que un omple tot, que no deixa espai per res més que no sigui la sensació de perill imminent.

En Martin només em té a mi, i jo no el puc deixar i prou. No puc. Pensa: quan el papa hi veu amb claredat, llavors ho vol tot per tu, i quan no, quan no és capaç de veure que ets una persona individual, llavors vol que t’ensorris amb ell. Com podria saber-ne res, en Jacob, com podria tenir raó quan parla d’en Martin? En Martin té més dolor a dintre i és més valent del que en Jacob podria entendre mai. Et miren i veuen què necessites. Ves-te’n, diuen. Corre. Però no ho veuen des de la meva posició. No veuen qui deixaries enrere i tot el que això significava per tu. No poden. Només ho veuen a la seva manera. I en Jacob només té raó en el sentit que diu el que qualsevol altre diria, com si no fos complicat, però no ho entén. No ho entén, cony, no n’entén el fons, no ho entendrà mai, i aquest món, pensa la Turtle, no s’ha portat tan bé amb tu perquè li deguis res. Només perquè tothom cregui alguna cosa, només perquè hi creguin tots menys tu, no vol dir que estiguis equivocada.

https://www.flickr.com/photos/sheila_sund/
Storm over the Eel River) ©Sheila Sund, Creative Commons.

Tothom detecta que alguna cosa no va bé, però sembla que ella no s’atreveix a fer el pas. Hi ha un crescendo de tensió, ella és cada cop més conscient del tipus de vida a que la reduirà son pare, pràcticament com una presonera. Però els murs mentals són els més difícils de saltar, tot i que cada cop ho va tenint més clar. A més a més, Martin no és algú que doni segones oportunitats, això no ho pensa la protagonista però els lectors sí.

Pensa: Turtle Alveston, t’ha violat i tu has tornat a buscar-ne més. Estàs embarassada o ho estaràs aviat. Si te’n vas, ell baixarà a la sala d’estar i matarà la Cayenne. Llavors anirà al número 266 de Sea Urchin Drive i matarà en Jacob. Has d’acceptar on ets. Has de mirar-t’ho sense enganyar-te a tu mateixa, de debò, coi.

I el crescendo i la tensió i el personatge de Turtle fent-se més i més gran amb les darreres pàgines. Unes pàgines amb un poder d’atracció com feia temps que no trobava, m’ha faltat poc per saltar-me l’estació en els trajectes en tren. És un llibre dur i retrata una realitat complexa sense voler caure en blancs o negres ni en dignificar segons què. Els abusos sexuals intrafamiliars estan malament, obviament, i això en cap moment s’amaga, però justament per aquest «intrafamiliars» son força més complexos que un abús sexual diguem-ne no-intrafamiliar. És un equilibri molt difícil, però l’autor se’n surt amb nota.

Anem a les connexions o a llibres que aquest llibre m’ha recordat, sobretot a Las doce balas de Samuel Hawley, de Hannah Tinti, i també a tots els llibres de Dirty Works, aquest llibre no desentonaria el més mínim en aquella editorial i això és una bona noticia pels que preferim llegir en català.

Mi nombre era Eileen / Ottessa Moshfegh

Llibre que llegeixo perquè no sé on he llegit que en parlaven bé, he de deixar de fer això però l’accés als llibres que dóna una biblioteca és matador. Primer llibre que llegeixo d’Ottessa Moshfegh, veurem si n’hi haurà més.

Recorda molt a llibres que he devorat de Dirty Works sobretot. La protagonista té 24 anys i força problemes d’acceptació del seu cos i de relacionar-se amb els altres. Un pare ex-poli alcohòlic, mare morta, germana absent liberal i consentida, i una feina al reformatori que hi ha als afores del poble. Un reformatori amb treballadors que hi vegeten o que treballen a la seguretat d’allà perquè també són exconvictes i ja coneixen les dinàmiques d’aquests llocs. Ella tot el que fa es fantasiejar amb el xelador Randy, fantasies força vagues perquè no té gaire idea de res de res, estem a 1964 i la possibilitat de descobrir tot el que es vulgui sobre el sexe obrint internet no existia. Té 24 anys però algunes de les seves fantasies són en realitat força «adolescents», i es repeteixen el tema de la mort i el de marxar d’allà del poble de X-ville i plantar-se a un lloc com Nova York.

Todo lo que podía ofrecer era mi competencia como persona que recibe las bofetadas, una pared en blanco, alguien lo bastante desesperado para hacer cualquier cosa —excepto asesinar, pongamos— con tal de conseguir gustarle a alguien, por no hablar de que alguien me amara. Hasta que unos días más tarde apareció Rebecca, lo único que podía pedir en mis oraciones era una especie de chiripa o milagro mediante el cual Randy se viera obligado a necesitarme y desearme, como si por un azar yo le salvara la vida en un incencio o un accidente de moto, o entrara en su habitación con un pañuelo y un hombro en el que llorar en el momento en que se enteraba de que su madre había muerto. Esas eran mis fantasías románticas.

https://www.flickr.com/photos/mikecogh/
Prison Bars ©Michael Coghlan, Creative Commons.

De cop i volta al reformatori arriba Rebecca, una educadora professional que té idees noves de què cal fer amb aquests nanos, idees que xoquen amb el que es fa allà on són de la vella escola (recordem, 1964), i per Eileen la seva arribada és una petita revolució. Rebecca és tot el que ella aspira a ser, guapa, intependent i respectada i què fa el que vol sense haver de donar comptes.

Y es que los chicos eran encantadores a su manera. ¿Los echaría de menos cuando me marchara? Claro que no, y no los eché de menos, aunque me preguntaba, aquel día, mientras observaba sus nucas en la capilla, si recordaría alguna de aquellas caras, si lamentaría que alguno de ellos muriera. ¿Los habría ayudado de haber podido? ¿Me habría sacrificado por alguno de ellos? La respuesta es un avergonzado pero honesto no. Yo era egoísta, solo me intereseban mis propios deseos y necesidades. Recuerdo que me fijé en Randy entre la oscuridad del auditorio. Me pregunté si llevaba sus partes pudendas aplastadas dentro del pantalón.

Comença una relació amb ella, pràcticament de vassalatge, d’admiració rendida i sorpresa que una noia tan impressionant no només s’adoni que existeix sinó que vulgui passar estones amb ella i xerrar i socialitzar fora de l’entorn laboral. Les coses es precipiten i arriben al que sabem que són les seves darreres hores a X-ville, però encara no sabem com ni perquè, quin serà el disparador que la farà agafar i marxar d’una vida que és tan presó com el lloc on treballa. S’acosta Nadal i Rebecca convida a Eileen a passar la revetlla amb ella a casa seva.

https://www.flickr.com/photos/davidgsteadman/
Snowy Town © davidgsteadman, Creative Commons.

No puc explicar més per no reventar l’argument, la part final és molt sorprenent. No el fet que acabi marxant, que se’ns explica des del principi, la narradora parla des d'»ara» i recorda aquells dies, els evoca i ja sabem que efectivament allà va passar alguna cosa que la va decidir, que la va fer passar de voler marxar a efectivament fer-ho.

El llibre està bé, ara no és un llibre especialment optimista i té un ritme dens i lent, no és una lectura que cau en un parell d’assegudes.

Química / Weike Wang

Aquest llibre té un premi que no sé si respecto però almenys no és un dels que desprecio sense manies, el PEN/Hemingway. Amb aquestes referències començo el llibre de la desconeguda Weike Wang, una autora americana però d’origen i naixement xinesa, chinese-american author, que en diuen.

Aquesta dualitat de cultures també conforma de manera important el seu caràcter.

 

Una nova por que tinc és perdre la xinesa que hi ha en mi. Em cau a trossos, com la pell morta.

I a sota d’aquesta pell viu l’americana que hi ha en mi.

De petita somio en xinès, però fa temps que no em passa. Els passos de la lògica, per tant, ergo, és a dir, ara els faig en anglès. Per més estrany que sembli, però, encara compto en xinès, així que faig tots els possibles per comptar tot el que veig.

Tres plàtans.

Set bicicletes.

Dotze nadons enganxats a dotze adults.

D’aquesta manera la pell no em cau tant.

Té uns pares que compleixen el tòpic de voler que els fills estudiïn molt i es treguin doctorats i una bona feina amb un bon sou. Un trajecte el línia recta que no admet dubtes ni dilacions, però això no és ben bé el que li passa a la protagonista. Un doctorat que no acaba mai, una feina d’investigació al laboratori que no porta enlloc, i de mentres la seva parella sí que va en línia recta i ja ha acabat el doctorat i busca feina en alguna universitat, la idea és que ella l’acompanyi. Les referències a les feines de doctorands són constants a la primera part del llibre.

Hi ha un professor al meu departament a qui ja no deixen dirigir tesis. Sota la seva tutela, massa doctorands han comès suïcidi. La seva exigència de feina és excepcionalment alta. Té una tècnica que consisteix a demanar als estudiants si van enfeinats, mentre espera que ells, amb cautela, li responguin que sí. Llavors els fa descriure al detall la feina que fan per veure si realment els ocupa catorze hores al dia.

Els estudiants comencen a fer llista.

I també a suar.

Les pauses per anar al lavabo no compten. Menjar no compta. Si no poden justificar les catorze hores de feina, el professor dictamina que l’estudiant no va prou enfeinat i li posa més feina.

Mentre el futur d’ell sembla clar, ella ha deixat la feina a la universitat (i la universitat) i està en teràpia, no està bé i no sap què vol fer amb la seva vida, ni què pot fer, i com que ha deixat d’estudiar per la seva família és com si no existís. Ha fracassat i això no es tolera. La gent del seu voltant té vides, fan coses, evolucionen es casen i tenen fills i ella només pot fer classes de repàs de ciències i arrossegar-se de tornada a casa.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Depression © adohnes, Creative Commons.

Les estones a casa les passa veient la tele mentre a fora neva amb força, els concursos televisius de cuina li serveixen per tornar a un tema recorrent: els tòpics en les relacion paterno-filials xineses, especialment xocants als Estats Units.

Acabada la conversa me’n torno a mirar la tele. Des de fa un temps m’he aficionat als concursos de cuina. M’agrada mirar-los perquè són d’encefalograma pla. M’adono que l’aspirant d’origen xinès sempre és el que diu: vull que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Els vull demostrar que sé cuinar i que m’ho prenc seriosament. Sovint l’aspirant d’origen xinès és el guanyador.

Quan perd, és l’únic que diu: espero que això no suposi el meu fracàs a la vida.

https://www.flickr.com/photos/littlebiglens/
The evolution of tv in design and how we view it. © Steve Baker, Creative Commons.

Altres persones del seu voltant sí van endavant, a més a més del seu xicot, la seva «millor amiga» que està casada i té una filla i viu a Nova York i tot sembla que sigui un triomf. Ella de seguida es troba sola amb el gos perquè el xicot se’n va a treballar i es donen un descans, i a la millor amiga li passa una mica el mateix. Després del part s’ha abocat tant amb la nena i ha deixat tant de banda el marit que aquest s’ha embolicat amb la secretària. Ella l’engega de casa, ella té raó, ha fet amb la seva vida tot el que toca però es troba si fa no fa com la protagonista. Derrotada.

El principi d’incertesa de Heisenberg diu que intentar determinar la posició precisa d’una partícula només farà augmentar-ne la velocitat. Passa el mateix amb el marit: intentar demanar-li on ha passat la nit només farà que s’intenti desempallegar d’ella, que intenti esquivar i evitar la pregunta. Només farà que torni a desaparèixer.

Per tant, la millor amiga ha optat per deixar de preguntar.

https://www.flickr.com/photos/timsnell/
heisenberg © Tim Snell, Creative Commons.

El llibre al principi no m’atrapava. Era un estil massa sec, massa pla. A poc a poc he anat entrant en la complexitat de la protagonista i veient que no es podia narrar d’una altra manera. I això també fa bo el tòpic sobre el xinesos i que costa saber què pensen. Més enllà del tema xinès és un llibre típic de crisi dels trenta però que passa bé tot i que no dóna un missatge excessivament optimista. Bé, les crisis no són optimistes, però ens podem consolar en que poc més o menys a tots ens pot tocar.

Soy una pornógrafa / Saskia Vogel

Vaig llegir alguna cosa sobre aquest llibre no recordo a on, no conec a l’autora Saskia Vogel però una mica sí els llibres de l’editorial Alpha Decay, m’agraden, me’n puc refiar.

La història comença quan la protagonista perd al seu pare en un accident d’escalada d’uns penyasegats a la costa. Els serveis d’emergència passen d’una operació de «rescat de víctima» a «recuperació de cadàver», sense cap resultat.

Així que tenim a una protagonista amb una mancança de figura paterna. Una incipient carrera d’actriu d’anuncis i pelis de sèrie B que es desmorona perquè va fent anys. Unes relacions estranyes, i records d’una relació amb una companya de classe fa alguns estius, i una veïna que és una dominatrix. Mentre de tant en tant treballa en un centre d’art com a model d’escultura, posar nua li agrada i la tensiona a parts iguals més que alliberar-la.

En el placer no éramos más que cuerpos y el cuerpo es todo lo que tenemos: aunque esta perspectiva no se libraba de los conflictos. Por eso, una mujer con la que estuve saliendo tras instalarme en mi piso me dijo que era una pornógrafa. Ella quería intimidad emocional antes de hacer el amor y yo le dije que quería saber cómo encajarían nuestros cuerpos antes de sentirme cómoda para abrirme a ella.

Le dije que era una cuestión de confianza y comunicación, pero le sentó como una patada. Pensé en la palabra pornógrafa. En cierto modo sí que iba conmigo, pero solo porque no sabía qué otra palabra darme. Para mí, el sexo era sagrado. Sabía que tenía el poder de transformar. Entre mis brazos, mis amantes ponían los ojos en blanco. Eran bocas abriéndose que me ofrecían sus lenguas, sus sueños y confesiones. Acudían a mí en busca de consuelo, me buscaban y cada acto era conjurar un hechizo. Solo un beso más, una carícia más, deseaba yo, y ese cuerpo resultará ser el de ella.

https://www.flickr.com/photos/metrola/
Mulholland Drive and homes in Hollywood Hills © Metro – Los Angeles, Creative Commons.

Tot això en un ambient de cert luxe a Los Angeles, els seus pares es van conèixer treballant al port de Rotterdam i al final es van traslladar a Califòrnia. La mare de la protagonista parla alemany, neerlandès, anglès i alguna cosa d’Itàlia d’un amor d’estiu de fa la tira d’anys. La veïna dominatrix de la protagonista es diu Orly, i viu amb una mena de client-soci-amic-esclau a qui anomena Piggy. Echo entra en aquesta relació i treballa amb Orly, en coses com trepitjar insistentment i amb tacons l’esquena d’un home tirat a terra, ensinistrar un home com si fos un cadell de gos… Un bon còctel.

Observaba a los hombres que llamaban a su puerta y dejaban su cuerpo a nuestro cuidado. Pedían ser atendidos y aquí encontraban placer. Mientras gozaban, ya no necesitaban ser hombres, solo cuerpos inmóviles o en movimiento. Cuerpos de recuerdo y anhelos. Confiaban en ella para que los llevase a bordo por corrientes desconocidas y que luego los devolviese a tierra, transformados.

Les podríamos haber hecho cualquier cosa: «Pero no lo hacemos», decía Orly. El sentido de la responsabilidad era abrumador. Cuánta ternura sentía yo hacia ellos. Me conmovía mucho la manera en que su piel cambiaba de color cuando forcejeaban contra las cuerdas, la oscuridad de su garganta. Cuerpos que podía romper y gente a la que podía destrozar, pero que confiaban en que no lo hiciera. Su confianza hizo que me volviera atenta y, en nuestras sesiones más brutales, su confianza hacía que me importasen. Me preguntaba qué sentían los hombres cuando decían que les gustaba verme comer. Era parecido al amor.

I en aquest cas el còctel té millor plantejament que resultats, no espereu una gran trama o que passin moltes coses, passaran coses i plenes de reflexió i voltes i intensitat, potser per acabar no bellugant-nos gaire d’on estàvem. Al cap i a la fi els vint-i-pocs de la protagonista no deixen de ser l’adolescència, una edat molt d’això: moure’s molt sense saber cap a on. Al cap i a la fi no deixa de ser un llibre d’un dol, personal i intransferible i com això porta al principi d’una altra cosa, i la relació d’ella amb la seva mare i amb la veïna.

https://www.flickr.com/photos/stankus/
Malibu Magic © Mr. Nixter, Creative Commons.

Tot i que el llibre en alguns moment podia semblar que no sabia on anava sí que ho sabia, manté el nivell del principi i el ritme i aconsegueix un final sorprenentment rodó. Una destacable primera novel·la.