Desde ahora te acompañaré a casa / Kjell Askildsen

Un autor nòrdic amb certa anomenada aquest Kjell Askildsen, i com que el llibre no és gaire llarg m’hi he decidit, tot i que és de relats i a priori no és el meu gènere preferit, però això és una mania meva que m’he de fer passar.

Els relats del principi estan ambientats en la joventut, són les coses que marquen l’entrada al món adult, com per exemple les noies o el sexe, tot un ritu de pas, una d’aquelles coses que mai s’obliden. Aquest és el tema del primer conte que dóna títol al llibre, que quan llegim el conte té tot un nou sentit.

—Bésame —dijo ella, y él empezó a bajarle la cremallera del pantalón marrón mientras la besaba. Tengo que hacerlo, pensaba, es lo único correcto. Seguía besándola mientras le bajaba los pantalones. Ella se retorcía debajo de él, y él dejó de besarla y la miró a los ojos.

—No te haré daño —dijo—. Si quieres, te prometo que solo miraré.

Le bajó los pantalones hasta las caderas, ella no hizo nada por impedírselo.

—Dime que me quieres —dijo ella.

—Te quiero.

Ella sonrió.

—¿Te parece bonito?

—Sí. Es más bonito que todo lo que he visto en pinturas y estatuas.

—Lo que pasa es que me daba vergüenza —dijo ella—. Era por eso.

—Sí —asintió él.

—Ya no me da vergüenza.

—A mí tampoco.

—Puedes tocarme si quieres.

https://www.flickr.com/photos/mislav-marohnic/
Tub © Mislav Marohnić, Creative Commons.

En general els contes són curts i esmolats, i recorden una mica a Carver per com treu històries de fets que aparentment no donen per fer-ho, per simples, per quotidians, per banals, clar que tot és banal si no se li aplica la mirada adient. La comparació pot semblar exagerada, la típica que es posa en faixes promocionals del llibre, però crec que s’escau força. Especialment destacables (dins que tots els contes són molt bons) em semblen La noche de Mardon i Todo como antes, d’on surt aquest fragment:

Se despertó avanzada la mañana en la pensión. Nina le acarició el pecho y el pelo y dijo que lo entendía todo.

Él sabía que ella no lo entendía todo.

Pero tal vez entendiera algo.

Los dedos de Nina lo acariciaban y lo tocaban mientras iban quitando cada vez más trozo de sábana del cuerpo de Carl. Él se acordaba de todo y quería resistirse, si no, todo sería como si nada hubiera pasado. Pero el deseo pudo con él, ella se dio cuenta y lo aprovechó, y no hubo nada que hacer.

https://www.flickr.com/photos/denisdenis/
Morning © DenisDenis, Creative Commons.

Un autor d’allò més interessant, uns contes sorprenents i un autor refugi que intueixo que no decep. Aprofito per fer notar que no està editat en català, si algú vol agafar la idea doncs que l’agafi.

A veces estoy contenta, pero tengo ganas de llorar / Jens Christian Grøndahl

Crec que aquest era un d’aquells llibres que s’havien escapat el 2019, i a vegades llegir això és com una mena de repte i comença un procés on busco el llibre de Jens Christian Grøndahl i ara estem aquí. Sóc dèbil.

El llibre no és dèbil, tot i la seva brevetat, hi ha tota una història al darrera, amb força voltes que primer no ens acabem d’esperar. Costa una mica situar-nos i un cop ho fem doncs ja va més bé, perquè agafar el to i el ritme de la història costa. És una carta, una llarga carta i suposa que hi ha coses que l’altra part, la part receptora, ja sap, però nosaltres no i ens haurem de posar al día. Això ho veiem des del primer paràgraf.

Ahora tu marido también está muerto, Anna. Tu marido, nuestro marido. Me habría gustado que yaciera junto a ti, pero tienes vecinos, un abogado y una señora que enterraron hace un par de años. El abogado llevaba tiempo allí cuando llegaste tú. Encontré una tumba libre para Georg en la calle siguiente; desde tu tumba se ve la parte trasera de su lápida.

https://www.flickr.com/photos/carlosfpardo/
Cimetiere Montmartre © Carlos Felipe Pardo, Creative Commons.

Una història de dos matrimanis, d’un creuament, un accident i una reformulació dels termes que quedaven. Pot semblar estrany però no deixa de tenir una certa lògica. Parlar de lògica en segons quins temes pot semblar fred però crec que està injustament menyspreat i és molt important que perquè les coses passin aquestes siguin pràctiques. Per això anem llegint sense acabar de veure on comença la confessió i comença en retret, potser tampoc la narradora ho té clar.

Su ex se llama Masja; pero ¿de qué te valen todos estos nombres? La vida continuó sin ti, los años han pasado como un tren expreso con las ventanas llenas de caras nuevas. Ni siquiera estoy segura de que fueras a reconocer a tus chicos. Acababan de empezar la escuela. ¿Te habías llegado a imaginar cómo iba a ser su vida de adultos?

https://www.flickr.com/photos/jamesgayaldophotography/
Night Ride © James Gayaldo, Creative Commons.

Hi ha un repàs de la seva vida ara, vídua d’una família que sempre ha sentit prestada, i els records de la seva mare i el seu propi pare. Una història d’un oficial alemany en un poble i la noia que servia al bar, i la guerra que acaba amb la derrota i desbandada dels nazis i el que passava a totes aquelles que havien estat a bones amb l’enemic. A mi és la part que m’ha agradat més.

https://www.flickr.com/photos/56380734@N05/
The «HIPO Game» of freedom © Comrade King, Creative Commons.

El llibre es llegeix en un moment, però potser no convé llegir-lo de pressa i corrent, o potser sí però agafant-nos un moment després per deixar que reposi tot el que hem llegit. És un llibre rodó, i les lectures de llibres rodons necessiten un cert repòs.

Final / Karl Ove Knausgård

Els he ressenyat tots, per tant no podia faltar a aquesta cita amb el noruec i el seu darrer volum del monumental treball que és La meva lluita. I a més el senyor acaba llençant la casa per la finestra amb un volum de més de 1100 pàgines, després de 5 llibres que rondaven les 500 jo entenc que necessités moltes pàgines per acabar d’explicar el que fos que vol explicar. Sí, me n’en foto una mica, m’he llegit tots els seus llibres i trobo que fa falta desdramatitzar la lectura d’un llibre que podria ser considerat una arma blanca. Però potser que entri en matèria, aquí teniu les ressenyes dels altres llibres, i si les preferiu una a una teniu La muerte del padre, Un hombre enamorado, els dos primers en castellà i a partir que s’hi va posar L’Altra ja en català L’illa de l’infantesa, Ballar en la foscor, Dies de pluja i aquest Final.

El mateix em passava amb el telèfon: cada vegada que sonava se’m glaçava la sang. Era així des d’un dia que algú va trucar tard al vespre i va demanar de parlar amb el violador Karl Ove Knausgård.

L’autor viu a Malmö amb la seva dona i els tres fills i la seva primera novel·la d’aquesta sèrie està a punt de sortir. Ha hagut de contactar amb tothom que hi apareix per si hi tenien algun inconvenient i si aquest era el cas deixar a la persona en qüestió irreconeixible (nom canviat i res d’altres dades que permetessin identificar-lo).

https://www.flickr.com/photos/kalleboo/
Malmö © Karl Baron, Creative Commons.

Per a un escriptor, el més vergonyós és que l’enxampin plagiant un altre escriptor. El següent més vergonyós, assemblar-se a un altre escriptor. No ser original no és vergonyós en el mateix sentit, però sí que és degradant: que una novel·la no sigui original és el pitjor que li poden dir en una ressenya.

El problemes vindran per part del seu tiet, el germà de son pare, que vol dur la novel·la directament als tribunals per difamació.

[…] el meu problema com a escriptor era precisament la meva ordinarietat. A mi m’agradava el futbol, tant jugar-hi com mirar un partit, m’agradaven les pel·lícules nord-americanes d’entreteniment, de tant en tant encara llegia còmics, mirava la previsió del temps i els telenotícies només per veure les belleses que els presentaven, podia fins i tot desenvolupar petits enamoraments platònics amb elles; en gran part, encara m’agradava la mateixa música que escoltava quan tenia dotze anys, i quan m’agradava un llibre o una pintura no sabia mai perquè i per explicar-ho recorria a les paraules i les idees que arreplegava del meu voltant i que no tenien res d’original. No tenia res d’especial a dir sobre res perquè jo no era una persona especial i no tenia cap tret singular.

https://www.flickr.com/photos/littledebbie11/
Watchmen ‘American Dream’ © Debs (ò‿ó)♪, Creative Commons.

Potser les coses no són com les va escriure? Potser. El nostre cervell juga amb nosaltres i moltes vegades fabrica records, o modifica els ja existents. És un fenòmen que està estudiat des de la psicologia, no és una cosa que m’inventi. Però de totes maneres el que li ha quedat del que va passar és el que té i és el que importa. I va viure com va viure la mort del seu pare, per més que la memòria primer i l’escriptura després dibuixin un escenari que no és 100% real. Una cosa que ja podem assumir quan algú vol recollir la seva vida amb una quantitat de detalls que no és possible que la memòria hagi retingut.

No podia refiar-me de mi mateix i de la meva memòria perquè estava contaminada per l’escriptura. Ho sabia de feia temps. Escriure sobre un record el transforma. De sobte no sabia què pertanyia al record i què pertanyia a l’escritura. No sabia què era cert. Si volia esbrinar-ho depenia de suports externs, és a dir, del que recordaven els altres.

Com en els altres llibres la dispersió és marca de la casa i tot i que en general escriu de la seva vida i les seves memòries en qualsevol moment pot sortir amb coses una mica més tangencials. O almenys tangencials en apariència, no deixen de ser les seves idees i el que el fa ser la persona que és.

La tasca dels terroristes en realitat era la de penetrar en el nostre subconscient —l’objectiu de tot escriptor— només que els terroristes van anar un pas més enllà. Eren els escriptors del nostre temps. Don DeLillo ho va escriure molts anys abans de l’onze de setembre del 2001. Les imatges que van crear van circular per tot el món i van colonitzar el nostre subconscient.[…] L’important eren les imatges. Com més bones eren, com més icòniques aconseguien fer-les, més existosa era l’acció.

https://www.flickr.com/photos/911pics/
9/11 WTC Photo © 9/11 Photos, Creative Commons.

S’enfronta a la possibilitat d’haver d’anar a judici i a més a més el seu matrimoni comença a donar algunes senyals d’esgotament. Nota que si ha d’anar a judici s’haurà de traslladar una bona temporada a Noruega deixant a la seva dona tota la feina de la llar i els nanos, i potser el seu matrimoni no aguantarà aquest sotrac.

I més o menys aleshores l’autor es torna boig. Comença la part titulada El nom i la xifra. Suposa que si li hem aguantat els cinc totxos precedents li aguantarem el que sigui, i ho pensa demostrar. S’embranca en una dissertació-raonament sobre la literatura sueca, la religió i la biblia amb una atenció exasperant per les paraules exactes i concretes. A veure, té raó perquè tot i la pallissa he seguit, però he tingut pensaments de deixar el llibre en aquest punt.

Quins collons Karl Ove, quins collons!

https://www.flickr.com/photos/152076245@N05/
Hitler © Linsert tresniL, Creative Commons.

La cosa millora una mica quan passa a parlar d’Adolf Hitler, la seva vida i el seu llibre, no oblidem que també el va titular La meva lluita. Aquí la cosa millora i aquesta part no és tant exasperant de llegir. De totes maneres la part El nom i la xifra és molt, però molt espessota, si sou dels que l’autor ja us semblava espès a estones abans no sé si podreu, podeu saltar fins la següent. Tot i això el retrat que fa de Hitler, el seu deliri en forma de llibre, i la seva realitat és interessant, però vaja que us podeu saltar tota aquesta part sense remordiments.

Les persones decents es van distanciar de tot això, però no eren gaires, i val la pena parar-se un moment a reflexionar-hi perquè ¿qui volem ser el dia que la nostra decència es posi a prova? Ens atrevirem a posicionar-nos contra l’opinió de tothom, la dels nostres amics, veïns i col·legues, i instistirem que són indecents mentre que nosaltres som els decents? La força del nosaltres és molt poderosa, els seus lligams són gairebé impossibles de desfer, i tot el que podem fer en realitat és esperar que el nostre nosaltres sigui un bon nosaltres. Perquè si en ve un de dolent, no vindrà en la forma d’un d'»ells», una cosa aliena a nosaltres que podrem expulsar, sinó que vindrà en forma de «nosaltres». Vindrà com el que és correcte.

Acabada aquesta part El nom i la xifra torna a l'»ara» i a la promoció i els problemes de la seva novel·la, i les entrevistes sobre el llibre i les denúncies. Vaja que jo recomano saltar-se el parèntesi si se us atravessa, sense manies. També torna a un detall dels dos primers volums: els flashbacks. Uns flachbacks en els que sembla que la redacció d’aquells dos llibres va ser obrir-se en canal, sobretot quan la Linda s’ho va llegir, què fas en rebre una confessió com aquesta en que tu també reps? Per què aquells dos llibres impressionaven tant per això, sense aquest acarnissament no serien tan impactants, de fet els volums del tercer al cinquè afluixen una mica en això perquè Karl Ove era conscient de com eren rebuts els seus llibres i ell mateix reconeix que es va frenar una mica. Aquesta és una mica la idea d’ell i de tota aquesta La meva lluita, és un fragment complex però aclaridor.

Però el pacte entre l’escriptor i el lector, el pacte ficcional, consisteix a no treure aquesta conclusió i, si es treu, que es faci d’amagat. No s’ha de dir mai. El segell «novel·la» és la garantia d’això. Només així el que no pot ser dit, però és veritat, pot ser dit igualment. Aquest és el pacte, l’escriptor és lliure de dir el que ell o ella vol dir perquè l’escriptor sap que el que ell o ella digui mai serà, o hauria de ser, relacionat amb la seva vida privada. És un pacte necessari que aquests llibres, que van aixecar tanta polseguera i van provocar tanta ira, van trencar. Els vaig escriure perquè el compromís amb la novel·la no m’era suficient, jo volia fer un pas més enllà i comprometre’m amb la realitat, ja que l’impuls transgressor que va fer que jo pogués escriure per primera vegada una novel·la, descrivint la veritat a través de l’imaginari de la novel·la, s’havia exhaurit, estava buit, era un gest, no significava res, la meva sensació era que podia escriure sobre qualsevol cosa. I poder escriure sobre qualsevol cosa és la mort d’un escriptor. Un escriptor només pot escriure sobre una cosa concreta i el que delimita aquesta cosa concreta és precisament el compromís.

www.manoftaste.de
Keyboard / Tastatur I © Christian Schnettelker, Creative Commons.

I una mica més.

Per poder escriure cal ser lliure i per ser lliure cal no tenir escrúpols. És una eqüació irresoluble. […] Si un vol endinsar-se en la realitat tal com és per a la persona en particular —i no hi ha cap altra realitat— si un vol de veritat endinsar-s’hi, no pot tenir escrúpols. I això fa mal. Fa mal no tenir escrúpols. Aquesta novel·la ha fet mal a molta gent del meu entorn, m’ha fet mal a mi, i d’aquí uns anys, quan siguin prou grans per llegir-la, farà mal als meus fills. Si l’hagués escrita de manera que hagués fet més mal, seria encara més certa.

https://www.flickr.com/photos/45909111@N00/
Mein Kampf, by Hitler (t4) © Gwydion M. Williams, Creative Commons.

Aquesta part final del llibre m’ha recordat els dos primers volums. Amb la vida de l’autor saltant pels aires, la dona ingressada, els fills demanant atenció i mitja família mirant-se’l amb recel pel que havia escrit i uns compromisos promocionals no gaire eludibles i la redacció del darrer volum que estem llegint. Tot alhora, tot al mateix temps. En canal.

A veure aquest llibre té una part central insofrible, una primera apart abans que està força bé, i una darrera que va millorant fins a igualar els millors moments de la sèrie. Una sèrie que es pot dividir clarament en tres fases: els dos primers llibres, els llibres tres a cinc, i a part aquest darrer. Tots són necessaris per entendre la història, però el nivell dels dos primers és sensacional, i en algunes pàgines d’aquest s’hi torna.

No sé si aquests llibres seran una moda que passarà o d’aquí anys encara en parlarem. No hi ha manera de saber-ho, cal confiar que el temps posi les coses a lloc (de vegades funciona, però tampoc sempre). De totes maneres Karl Ove posa el llistó de l’autoficció a un nivell que hauria de fer desistir a qualsevol de seguir per allà, amb el que guanyaríem tots. I potser en algun moment ens haurem de plantejar els altres llibres de Knausgård, però després d’això seria difícil d’entrar en tota una altra cosa. És a dir, té unes novel·les i després té aquesta altra cosa que ens deixa sense alé. En fi, ara ja està, només em queda comprar-me els dos primers volums en català i tornar-los a llegir, però no ho faré just ara, m’he de desintoxicar.

Nota al marge: Roda de premsa de David Lagercrantz el dia 7 de setembre

David Lagercrantz és una de les estrelles presents a la Setmana del llibre en català, a més a més presenta el darrer dels seus llibres que continuen la saga Millennium creada pel desaparegut Stieg Larsson. Una saga amb xifres milionàries i una expectació a l’alçada. Aquestes són algunes de les coses que va dir a la roda de premsa:

El llibre sobre Zlatan Ibrahimović va esdevenir un èxit de vendes a Suècia, amb xifres de rècord, un llibre que va comprar molta gent que normalment no compra llibres. Gent que com Zlatan havien crescut en guetos o en barris poc afavorits. Amb això va pensar que potser era millor escriptor treballant amb històries d’altres. Al cap i a la fi el seu gran èxit va ser escriure una vida que no va haver d’inventar.
Li va arribar la proposta d’escriure el quart llibre de Millennium, de continuar la saga. Era una primícia i com a periodista estava entusiasmat, i just després va tenir molta por. La passió per la història i la por per fer un llibre que no complís les expectatives van ser el motor que van fer possible els tres llibres amb el gran final al darrer. Ara ha d’aturar-se i centrar-se en altres coses perquè si segueix amb Millennium caurà en la rutina.
Aquest tercer llibre (sisè de la saga) presenta la gran batalla final entre les dues germanes Lisbeth i Camilla, nèmesis una de l’altra. També es toca molt el tema de les fake news que poden acabar provocant violència i que molta gent, gent poderosa com per exemple Trump, fa servir pels seus interessos. La guerra sempre comença amb les paraules.
Stieg Larsson no va deixar notes o idees escrites sobre el quart llibre de la saga. És un mite que s’ha creat que no es correspon amb la realitat. David Lagercrantz va llegir a fons i vàries vegades els tres primers llibres i a partir d’aquí va intentar veure per on podrien anar els personatges si seguia les seves històries.
En aquest llibre hi ha una mena d’homenatge a Tom Wolfe i La foguera de les vanitats ja que intenta fer un retrat de la societat des del punt més baix fins al més alt. Es tractaria de la història que vincula el pidolaire que apareix molt amb el ministre suec de defensa. A més a més es retrata una realitat, la de la gent sense sostre, completament nova a Suècia. No hi havia vagabunds i gente sense llar abans, i d’uns anys ençà Estocolm n’està ple..
Lisbeth és un personatge completament revolucionari en la literatura. És una dona poc convencional tant la manera de pensar com sobretot d’actuar. No és pas un personatge subordinat al protagonista masculí, actua pel seu compte i en molts casos potser com ho faria un home.
Està treballant en el seu nou llibre, ja fora de la saga Millennium. Hi haurà dos protagonistes que seran personatges completament contraposats. Considera que ara, després del llibre sobre Zlatan i els tres de Millennium és millor escriptor que abans i se’n podrà sortir.
Es va haver de documentar sobre els hackers i per això va parlar amb un, en David Jacoby, per intentar que almenys aquesta part de les novel·les dos creïble. Va descobrir que hi ha tres tipus de hackers: blackhackers (dolents), greyhackers (aquí entraria la Lisbeth) i whitehackers que treballen per empreses protegint-les dels hackers com ells.
Va escriure el llibre en un ordinador sense connexió a internet, era una exigència de l’editorial per evitar el pirateig. De fet hi va haver algun intent, l’editorial rebia correus electrònics com si fossin de les editorials que tenien els drets en altres idiomes demanant que els enviessin el material per anar avançant feina. Eren correus que semblaven 100% reals i autèntics però que eren un intent de filtrar material.
Stieg Larsson és una inspiració per a d’altres escriptors pel seu llegat. Un llegat que no és únicament literari, és un llegat de consciència social, i d’importància del periodisme com a contrapoder.
Va afrontar les possibles crítiques que rebria el seu llibre amb una frase que li va dir Zlatan: «si t’escridassen és que ets important».
Els llibres poden salvar el món.

Podeu llegir les ressenyes als seus llibres de la saga Millennium: El que no et mata et fa més fort; L’home que perseguia la seva ombra; i La noia que va viure dues vegades.

La noia que va viure dues vegades / David Lagercrantz

Aquest llibre s’anuncia com el final de la saga, ja veurem en que queda això perquè mentre els llibres segueixin rendint dubto que decideixin deixar d’explotar-los. Sí, sembla que serà el darrer llibre signat per David Lagercrantz que s’havia compromés a fer 3 llibres, aquest punt sembla segur.

A mi els tres llibres d’Stieg Larsson em van agradar molt, el quart llibre (el primer de Lagercrantz) em va agradar menys però em va fer el pes, igual com el cinquè tot i que aquell ja una mica menys. Espero reconciliar-me amb la saga amb aquests sisè. El personatge de la Lisbeth Salander és refotudament bo i això ja predisposa amb ganes cap aquest llibre, tot i el seu canvi de look. A mi em costa deixar d’imaginar-la com a les pel·lis, què voleu que us digui.

https://www.flickr.com/photos/93075200@N08/
IMG_5218_P © Azur Cosplay Photography, Creative Commons.

La Lisbeth Salander era en una habitació d’hotel a la plaça del Manège de Moscou, asseguda davant de l’ordinador, observant com en Mikael sortia per la porta principal de Fiskargatan. No desprenia la seva energia habitual, sinó que semblava perdut, i la Lisbeth va sentir una fiblada que no va acabar de comprendre o, encara menys, no es va prendre el temps ni la molèstia d’analitzar. Es va limitar a alçar els ulls de l’ordinador i va mirar cap a la cúpula de vidre que s’elevava a l’altra banda de la finestra i que refulgia en una claror irisada.

Perquè tot i que ha deixat els piercings i ara vesteix més com una executiva la Lisbeth segueix sent ella. Viu per sota del radar perquè els seus enemics cada cop són més variats i poderosos, però el perill més gran és la seva germana Camilla.

https://www.flickr.com/photos/pedrosz/
Stockholm © Pedro Szekely, Creative Commons.

I a part tenim una altra història paral·lea que obre el llibre i és la que investiga en Mikael, amb alguna ajuda de la Lisbeth. És la mort d’un indigent, sembla un cas típic d’indocumentat alcoholitzat fins a la mort, un cas que comença a no ser estrany a la rica Suècia. Aquest home només tenia un paper amb el telèfon del Blomkvist, la forense que s’encarrega del cos el truca i comencen a investigar qui era aquest home i què tenia amb el ministre de defensa suec. Un ministre que per cert està rebent una allau d’atacs amb fakenews des de Rússia, justament des d’on opera Camilla.

https://www.flickr.com/photos/petralinks/
Red Square (5) ©Petra Links, Creative Commons.

Tant la Lisbeth com la Camilla es preparen per un enfrontament que es preveu definitiu. Mentrestant anem descobrint la identitat de l’indigent mort i anem descobrint coses de la Camilla-nena i com era la seva relació amb en Zala, el tirànic pare i una altra troballa de personatge.

https://www.flickr.com/photos/question_everything/
Lisbeth Salander lived on the top floor © Let Ideas Compete, Creative Commons.

No puc dir res més per no reventar la novel·la. Hi ha acció, un final trepidant i una història paral·lela que no aconsegueix captar la nostra atenció tant com el que fa la Lisbeth que, com en els altres llibres, s’erigeix en l’autèntica protagonista. Un llibre ideal pels fans de la saga, no tant per començar a entrar-hi tot i que entendreu tot l’argument perfectament, això sí ho tenen els llibres de la «segona trilogia» Millennium, es poden llegir independentment millor que la primera.

A través de la noche / Stig Sæterbakken

Estreno autor i juraria que editorial i tot, a veure.

El llibre comença amb moltes paraulotes i una família desfeta per la mort d’un fill. Ja he llegit algun altre llibre amb aquest tema i la veritat és que tira una mica cap enrera, penso en el llibre La hora violeta que em va deixar fet un nyap i em plantejo seriosament si seguir o no a les primeres pàgines.

Però el llibre no es centra en això, o no de seguida, perquè ràpidament passem als inicis de la relació, quan el fill aquest no era més que una remota possibilitat primer i un secundari en una parella que comença a fer aigües després.

Les discussions amb la seva dona poden ser així, discussions de nivell.

—¿Por qué? —dijo y se tomó una pausa antes de continuar—. ¿Por qué te casaste conmigo? ¿Por qué no esperaste hasta encontrar a otra persona? ¿Qué tenía yo de especial? ¿No es verdad, en el fondo, que podría haber sido cualquiera? ¿Qué fue una simple casualidad que fuera yo? ¿Que era a mí a quien tenías a mano cuando pensaste que había llegado el momento?

Pronuncié su nombre, pero ella no me oyó. Estaba totalmente ida. Y yo no sabía qué hacer para que regresara. Como no la recupere ya, me dije, la noche se habrá echado a perder. Y entonces fue como si Eva volviera a la vida, se le sonrojaron las mejillas, una danzarina llama se le extendió por el cuello y la piel se le tensó tanto sobre las venas palpitantes que pensé que su clavícula iba a empezar a arder.

—Karl, ¿soy tu gran amor? ¿Ese que se solo llega una vez en la vida? ¿Lo soy? —y continuó—: ¿Crees que ese amor solo llega una vez en la vida? ¿U ocurre más veces? ¿Tú qué crees? ¿Quizá lo gastamos? —y luego añadió—: ¿Y tú qué, Karl? ¿Serás capaz de amar más veces? ¿Todavía te queda amor? ¿O lo he acaparado todo yo?

https://www.flickr.com/photos/torbus/
Winter in Oslo © Tore Bustad. Creative Commons.

Una amiga de la dona fa poc que ha trencat amb el seu marit per infidelitats constants i reiterades i la reflexió que en fa és una mica… peculiar.

Lo que atormentaba a la amiga de Eva no era que su marido le hubiera sido infiel, sino que ella no lo hubiera sido. El hecho de que ella se hubiera abstenido, dejaba en ridículo todos sus años de fidelidad. Toda su mentalidad, su entrega, su entera inversión en el matrimonio, le habían sido arrebatadas de un plumazo. Su elección de vida era objeto de burla, con efecto retroactivo. Su postura había quedado en ridículo. A la hora de la verdad, su dedicación se había demostrado estéril.

https://www.flickr.com/photos/blackstarryskyy/
Eve © Jenavieve. Creative Commons.

Hi ha coses que directamente no es poden contestar, només donen ganes de fugir.

—Si encontraras a alguien que te resultara atractivo, a una persona con quien no te importaría acostarte, a una persona que sabes que podría ser tuya, si quisieras, si permitieras que sucediera, y finalmente, por consideración hacia mí, no lo hicieras, ¿me habrías sido infiel de todos modos? ¿Qué valor tendría si, al final, te quedaras dándole vueltas a lo mucho que te habría gustado hacerlo? ¿Qué diferencia habría? ¿Afectaría menos a nuestra relación el hecho de que no lo hubieras llevado hasta el final? ¿Quedaría nuestro matrimonio menos dañado se solo lo hiciéramos de pensamiento y no en la realidad?

Por enésima vez aquella noche, no contesté.

No m’estranya, no hi ha cap resposta que no sigui o una mentida o una entrada en un camp de mines, o potser les dues coses ahora. I anirem veient com la relació amb la dona s’acaba quan entra una altra dona, hi ha un divorci i una mudança i un nou desencantament…

És un personatge protagonista que recorda al Karl Ove Knausgrd de La meva lluita, per la manera com analitza les coses de manera quirúrgica i sense intentar deixar bé al protagonista. El llibre enganxa, veure les relacions i com se’n van a fer punyetes té una mica de veure un accident de cotxe… no pots deixar de mirar.

L’ordre més o menys seria: comença el llibre i ens enterem del fill mort, anem al principi de la relació d’ells dos, a la ruptura, a quan ell torna, i després la mort del fill en un accident de cotxe. Després d’això ell comença una mena de fugida de tot, una part una mica més previsible on el ritme del llibre s’afluixa.

El procés d’esgotament de la relació amb Eva, l’aparició d’una altra dona Mona (17 anys més jove) i com passa d’una a l’altra i el divorci sembla inevitable i com un tràmit, la seva «caiguda del cavall» amb Mona i la tornada amb Eva. Aquest darrer punt és el més poc creïble, tant que la decepció amb Mona sigui en un moment i una mica per una tonteria com que pugui tornar a fer vida amb Eva i els fills pràcticament com si res.  Tot i aquest detall és la millor part del llibre i és un retrat de les emocions i les relacions que m’ha semblat molt encertat pel que té de caòtic, d’inexplicable, fins i tot una mica nihilista si es vol, com si la nostra capacitat de reacció fos molt petita i només al començament i tot el que vingués després fos una conseqüència inevitable d’aquella petita i llunyana decisió.

I a partir de la pàgina 219 la novel·la entra en una derrapada absurda de la que només sembla que es recupera al final però un absurd gir en el temps de descompte fa que ni tan sols això. Coi tant bé com anava i s’esconya el llibre per una part final absurda.

L’home que perseguia la seva ombra / David Lagercrantz

Agafar uns personatges aliens i fer-ne una novel·la no és una cosa de la que en sigui gaire partidari, però si m’oblido d’aquest prejudici la veritat és que vaig gaudir amb la continuació de les aventures de Lisbeth Salander escrites per David Lagercrantz a El que no et mata et fa més fort, i espero seguir passant-m’ho bé.

Tot i que la història cronològicament va després de El que no et mata… no cal haver-la llegit, aquesta història funciona de manera autònoma, obviament si coneixem alguns dels personatges en gaudirem més. Comencem amb  Lisbeth Salander en una presó de màxima seguretat on no hi falta res, ni la mafiosa reina de la presó ni els funcionaris entre corruptes i desmotivats o acollonits. Després de la darrera aventura Lisbeth ha estat condemnada a presó i ni tan sols s’hi ha resistit ni va voler apel·lar al judici.

https://www.flickr.com/photos/12359637@N03/
background2-8 copy 5 © Tori, Creative Commons.

Tenim en Mikael, i la revista Milleniumm, i el passat de Lisbeth amb unes ramificacions que arriben encara fins avui dia, si m’he de creure el llibre durant uns anys Suècia va ser com l’Alemanya nazi amb serveis secrets fent i desfent de mala manera i amb un tuf supremacista a sobre.

https://www.flickr.com/photos/actualitte/
David Lagercrantz – Millenium 4 rencontre à la Fnac 5 © ActuaLitté, Creative Commons.

La part dolenta? El llibre és molt lent per arrencar. Els altres llibres també, però en aquest m’ha carregat molt més, pràcticament 200 pàgines perquè comencin a passar coses. I quan comencen a passar tampoc se sap massa bé el què, triga en arrencar i triga en donar pistes de per on van les coses, que és una cosa que els tres primers llibres feien magistralment bé, dosificar la informació per mantenir-nos enganxats i intrigats alhora. No és gens fàcil fer-ho.

La benzina del llibre la subministren els personatges creats per Stieg Larsson, tot i que en van apareixent de nous que semblen prometedors. Aquest cinquè volum baixa una mica el llistó i és el més fluix de la sèrie, tot i això és un llibre entretingut amb uns personatges molt potents. Llàstima de l’arrencada això sí.

https://www.flickr.com/photos/stylisticflowz/
Roger and The Dragon 5 © Jeremiah, Creative Commons.

Dies de pluja / Karl Ove Knausgård

Cinquè volum, un dels llibres que comença a ser tradició que em llegeixi a l’estiu (potser per intentar compensar la temperatura?), en el quart deixàvem en Karl Ove de ple a la vida adulta, en tot el sentit de la paraula d’una punyetera vegada, i amb aquell final les possibilitats per aquest llibre són quasi ilimitades.
Ara en Karl Ove va cap a Bergen, l’han acceptat a l’escola d’escriptura i ell el que vol és ser escriptor. L’estiu anterior el passa vagabundejant per Europa i col·lant-se al ferry per tornar des de Dinamarca.
A l’escola d’escriptura té dos escriptors com a professors i ha de llegir un munt i també escriure, i el que ell escriu no sol sortir gaire ben parat de les classes, molts clixés i en general molt poc a explicar, cosa bastant normal, el nano té amb prou feines vint anys.
A més del seu picar pedra personal és una persona dificil, plena d’inseguretats, complexos i una certa tendència a la bipolaritat i a un alcoholisme difícil (probablement heredat). Tocarà en grups de música, sortirà de farra amb son germà (germà que començarà a sortir amb l’Ingvild, la noia de qui en Karl Ove n’està perdudament enamorat) i al final en una festa coneix a la Gunnvor amb qui s’estarà uns anys, i a qui de tant en tant farà el salt. A veure, surt, s’emborratxa i si alguna noia se li posa a tiro doncs se la tira, l’endemà està ple de remordiments recorda que té novia i li demana a la noia que si us plau no ho digui, amb el cabreig evidentment no les torna a veure. Que això passi un cop encara, però si no vols que passi més has d’evitar posar-te en la situació que t’hi pot conduir, no pugis a una muntanya amb una bici sense frens si no vols haver-la de baixar. Sembla lògic, m’ho sembla a mi ara, però amb vint-i-escaig no era gaire millor, ni jo ni ningú.
Perquè ho volem dissimular, però si revisem el nostre passat amb una mica de rigor no hi ha qui se salvi. I això és lo bo d’aquesta sèrie, que l’autor no es vol redimir de res, o en tot cas no es vol redimir reescrivint el passat, la sensació de vergonya aliena hi és. Això i que som tafaners de mena.

Bergen (c) Bernt Rostad, Creative Commons.

Després de la Gunnvor, l’universitat, una estada a Islàndia amb ella, el servei social a una ràdio, arriba la Tonje. I amb aquesta la història va bé, i s’hi casa i tot. Però segueix estimbant-se quan intenta escriure, i això el porta a un lloc on la Tonje no arriba. Ella nota això, que és una comparsa en la obsessió d’en Karl Ove. Cap al final del llibre arribem a la mort del pare, lligant i donant la volta cap al primer volum de la sèrie. I l’èxit que finalment li arriba, és un escriptor premiat i respectat, i comença a no poder escriure res més.
En molt poc temps passa a no tenir pare, tenir l’èxit que tant ha perseguit com a escriptor, i tornar a estar solter, i així se’n va de Bergen. Suposo que ara anirem una mica al que va explicar al segon volum i també explicarà com va començar amb aquest demencial projecte.

(c) Cesc Llaverias.

I com a remat a això, ahir dia 27 de juny hi va haver una xerrada amb Karl Ove Knausgård al CCCB dins la programació contínua de Kosmopolis. Una oportunitat per escoltar l’autor (en un impecable i fantàsticament comprensible anglès, tot sigui dit) parlar del seu llibre, de la repercussió inesperada que ha tingut. No resumiré tota la xerrada, però algunes dades, quan li van dir que com pot ser que recordi amb tant detall coses com què va sopar un dia a casa d’un amic… No ho recorda, recorda coses i potser aquell no va ser el seu sopar, però s’hi assemblava, els llibres són sobre com ell recorda la seva vida, no poden ser 100% exactes ni dades. Els llibres també l’han ajudat a reconciliar-se amb la figura de son pare, bàsicament perquè en motls punts de la vida van fer les mateixes coses com enamorar-se i beure, com si la tendència autodestructiva fos heredada.

(c) Cesc Llaverias.

I també va explicar el perquè del títol genèric de la saga. El llibre de Hitler és un deliri d’un home obsessionat amb la seva visió de quins són els problemes del món i quina és la manera de resoldre’ls, res més importa és el seu llibre la seva visió la seva idea i la seva Alemanya. Però Hitler va ser jove, li agradava la música, era massa tímid per demanar-li sortir a la noia que li agradava… encara no havia fet coses dolentes quan va escriure el llibre.
El pare de Karl Ove (del que no es diu el nom, en cap dels llibres, o això va comentar i suposo que ho deu saber, no recordo aquest detall) no era dolent, o no ho era al principi, la vida el va portar per allà (sort que l’autor no llegeix crítiques, no sé si aquesta analogia entre Hitler i son pare li faria gràcia).
Per cert, el tercer llibre es l’únic de la sèrie que li va dir a sa mare que no llegís, bastant comprensible. Aquests llibres són la seva vida, necessariament sense perspectiva, absolutament subjectius i en primera persona, no hi ha res més, no hi ha un gran context, no està pensant en construir una casa, va movent maons un a un fins que al final hi ha una casa (aquesta metàfora és d’ell).
Després de la xerrada, les preguntes (excepte dues totes fetes en anglès) i després d’això va sortir a fumar un cigarret abans de posar-se a signar, sense dedicatòries personalitzades, però va firmar a una cua llarguíssima, i així em vaig poder endur un bon record, i ara només espero el sisè llibre per poder valorar aquesta saga en el seu conjunt.

(c) Sandra Moscoso.

 

El chico que nunca existió / Sjón

Qualsevol que segueixi aquest blog sap que m’agrada molt Sjón, i ni jo entenc massa perquè. Un estil estrany, i unes històries que de vegades es passen de rebuscades, que semblen moure’s més en l’oníric que no pas en el món real. I si un s’imagina els paisatges islandesos s’entén que hi hagi poca connexió amb el món real (no em malinterpreteu, m’encantaria viatjar a Islàndia, però alguns paisatges de tan impressionats semblen irreals).

Tenim Islàndia a principis de segle, mentre el món resol la primera guerra mundial Mánni Steinn viu amb la seva besàvia en unes golfes de Reykjavík i passa el dia al cinema veient pel·lícules provinent de Dinamarca. Arriba la grip espanyola i la vida a la ciutat s’atura. A més a més al segon paràgraf del llibre se’ns deixa clara l’homosexualitat de Mánni, en un societat en aquell moment molt tancada en aquest aspecte.

Fan falta braços i després de sobreviure a la grip (que va ser una autèntica pandemia) Mánni acompanya Sóla a qui han encarregat portar el camió amb el metge per fer les visites a les cases, i de vegades retirar els cossos, de vegades de nens acabats de nèixer, les embarassades perden els fills… afecta a moltíssima gent en una illa molt poc poblada, l’escenari és apocalíptic. Una sèrie de successos el dia que Dinamarca entrega a Islàndia la sobirania acaben amb Mánni desterrat. Acaba sent en més d’un sentit algú que no ha arribat a existir.

Sjón at Booksmith (c) Steve Rhodes, Creative Commons

No em canso de dir-ho, així que hi tornaré, Sjón està inèdit en català, a veure si algú es decideix coi!

Ballar en la foscor / Karl Ove Knausgård

Quart volum de la monumental La meva lluita del noruec Karl Ove Knausgård. Per cert Knausgård té altres llibres apart d’aquest sextet que potser estaria bé que algú publiqués, no sé és una idea que dono.
Aquí ens trobem amb un Karl Ove de divuit anys que en acabar l’institut es posa a donar classes de primària, una cosa que a Noruega és possible, té amb prou feines un o dos anys més que els seus alumnes més grans. Se’n va al nord de Noruega, al petit poble pesquer de Håfjord amb la idea de viure com un adult i dedicar-se a escriure. No pretén fer carrera en la docència però aquesta semblava la sortida més raonable per guanyar alguns diners i fer alguna cosa ja que en acabar l’institut no té intenció ni d’anar a la universitat ni res més apart de dedicar-se a escriure.
Però no deixa de ser un nano de divuit anys, que amb prou feines ha sortit de casa i que encara és verge, una idea que el turmenta i que afronta de la manera més racional: mentint.
I el nord de Noruega és un lloc d’una natura que s’ho emporta tot per davant, pobles petits on absolutament tothom es coneix, on tot se sap.

(c) Maria Teresa Slanzi, tret de la web de L’Altra

Håfjord és un poble de 250 habitants, però té una escola pública que podria competir aquí amb les millors escoles privades. Però és molt al nord, i quan comença l’hivern les condicions són terriblement dures, fred i nit, i les alternatives per fer alguna cosa diferent els caps de setmana es redueixen a beure amb la mateixa gent que veus cada dia. I el tema de la beguda ens porta, com no, al seu pare. Aquesta serie comença amb la mort del pare, i a partir d’allà flash-backs, el pare s’ha separat s’ha casat amb una noia més jove i s’està alcoholitzant. Si existeix per això una predisposició genètica està clar que Karl Ove la té, borratxeres cada cop més dures, llacunes de memòria… almenys se n’adona i comença a afluixar i escriure una mica, i resulta que el que escriu és bo.

No és Håfjord, és Tromso. Tromso (c) Moyan Brenn, Creative Commons

A més del moment «actual» tenim molts flashbacks cap al seu darrer any d’institut, on feia campana de manera quasi contínua, també bevia molt i va començar a escriure professionalment fent ressenyes de discs, no li pagaven però es podia quedar els discs, es sentia algú. Aquest darrer any vivia amb sa mare, quan havia de passar el dia a la ciutat per anar al diari es quedava a casa sons avis, fins que aquests van dir (per indicació de son pare) que això de passar sense avisar i quedar-se a dinar s’havia d’acabar. La separació era complicada econòmicament, també per la mare que no era conscient de fins a quin punt els seus fills temien a son pare, més que por en ocasions era autèntic terror. En aquest llibre però la presència del pare és menys marcada, es va esvaïnt i (potser per l’efecte de l’alcohol) es va fent borrosa. Amb el final d’aquest darrer any i la corresponent celebració del russ i un stage amb el seu equip de futbol a Dinamarca (on quasi lliga amb una turista ianqui, llàstima que els companys el fotessin atrinxerant-se a l’habitació, què cabrons!) tornem a l'»actualitat».

Estudiants de Noruega celebrant el russ. May 17th 2007 (c) Ronny-André Bendiksen, Creative Commons

Les classes avancen, és un sistema molt diferent del nostre, moltes classes juntes, molts patis (el moment, no l’espai), i alumnes tímids, d’altres de sobrats i alguna noia que li sembla que n’està enamorada. Ell no encaixa allà, tampoc vol, tampoc fa gaires intents i fins i tot envia en orris una relació que podria funcionar amb una noia del poble que estudia a la propera Finnsnes per no lligar-se, ell vol escriure i marxar d’allà quan acabi aquest curs. Conviu, però no s’integra, està de pas i ho sap ell i la resta del poble. I segueix sent verge, tot i que els seus intents arriben cada cop més a prop, al final fa patir i tot.
En aquest darrer volum ens trobem un autor que entra ja de ple a la vida adulta, hi entra com tothom amb les idees menys clares del que aparenta, derrapant i amb excessos i combinant moments diguem-ne dignes amb una necessitat de follar bastant imperiosa, que ja está tip d’anar mentint.

Karl Ove Knausgård a l’edat que tenia en aquest llibre, foto treta d’aquí no mencionen autor

Tinc ganes de llegir els dos volums que falten, i algun dia de rellegir tota la sèrie en català (a poder ser amb els dos primers volums traduïts del noruec i no de l’anglès, i per la mateixa traductora que fa una gran feina). I sense fer espòiler la darrera escena del llibre, pràcticament darrera frase, m’ha encantat. No sé si serà premonitori de la resta o només un punt estrany sense continuïtat, però aposto per la primera opció.