La guerra / Ana María Shua

De vegades m’agradaria que em parlessin bé de llibres immensos, ho tindria més fàcil per no caure-hi, en fi, a veure aquest llibre d’Ana María Shua.

No és un llibre de contes, és un llibre de microcontes, cap passa de dues pàgines però el normal és que es resolguin en un o dos paràgrafs. És un gènere en sí, és portar el conte amb seu màxim formal, un dels exemples més coneguts seria el sensacional llibre (odiat per molts, això sí) Historias de cronopios y de famas, del genial Cortázar.

Aquí el tema central, el que lliga unes peces i unes altres és la guerra del títol, un concepte molt ampli que serveix a l’autora per fer un retrat de l’ànima humana com un trencadís.

VICTORIOSOS Y VENCIDOS

Se nos enseña a admirar a Espartaco, que se rebeló contra el poder de Roma, luchó contra las legiones romanas con su ejército de esclavos y fue destruido. Se nos enseña a admirar a los republicanos españoles y al Che Guevara, se nos incita a obtener la victoria y admirar a los vencidos.

https://pixabay.com/es/photos/che-guevara-rebelde-retrato-hombre-62918/
https://pixabay.com/es/photos/che-guevara-rebelde-retrato-hombre-62918/

A poc que hi pensem, gran part de la nostra història i mites, allò que forma el nostre passat i present ve de guerres, podem treure’n la part més diguem-ne bèl·lica, però la seva importància, per bé o per mal, és innegable.

Vuelve con tu escudo o sobre él, le dijo su madre espartana cuando partió hacia la batalla, pero la batalla fue breve y sangrienta, como todas, el ejército de Esparta fue derrotado […], no volverá con su escudo ni sobre él, no volverá, una madre puede tener muchos hijos, él tiene una sola vida, el mundo es grande, no todo es Esparta.

https://www.flickr.com/photos/lifes__too_short__to__drink__cheap__wine/
300 the movie © Σταύρος, Creative Commons.

De vegades combina l’humor amb el sentit de l’absurd, que també són molt presents en les guerres, que ben mirat són una manera de resoldre conflictes força dolenta.

NAPOLEÓN, EL MISTERIO

Salvo Rusia, salvo Inglaterra, en apenas diez años Napoleón se apoderó de casi toda Europa, por conquistas o por alianzas forzadas, vaya a saber por qué o para qué.

O aquest fragment de La finalidad dela guerra:

El enemigo ha sido derrotado, pero es muy difícil recordar por qué o para qué, ahora que la guerra ha terminado.

https://www.flickr.com/photos/marcelamcgreal/
Victory! © Marcela, Creative Commons.

Una autora d’allò més interessant, un llibre que ha estat un encert, sorprenent, entretingut i de molt bon (i ràpid) llegir.

Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: «Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.» Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como «una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.» Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: «Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.»

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su «deseo de quemar el mundo», y también «un príncipe dulcísimo», según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: «El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.» Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

Vivir abajo / Gustavo Faverón Patriau

Llibre que començo després de llegir un article que en parlava bé, a diferència d’altres casos similars aquí el llibre té una extensió considerable, no passarà en un moment, això segur. Amb el temps que he trigat en agafar-lo he llegit més articles (en diagonal per evitar espòilers) i tots coincideixen en deixar el llibre molt bé.

El començo i no pot ser millor. Tinc la impressió d’estar llegint el millor Bolaño, el de Los detectives salvajes i a estones el de 2666. Una mica tema, una mica estil però joder, amb aquestes referències i les primeres 100 pàgines… o això serà una obra mestra o ara anirà baixat i baixant cap a la decepció final, què m’oferirà aquest llibre de Gustavo Faverón Patriau?

I una mica com a Los detectives… el llibre té una primera part breu i després salta a una altra una mica més llarga. D’un suposat i desaparescut cineasta americà (George) embolicat en coses tèrboles a Lima passem a Maine i Mrs. Richards. i de nou George però abans de desaparèixer i abans de Lima, i abans de quasi tot amb son pare que treballa per la CIA a l’Amèrica llatina, i Chuck Atanasio i… la història es desborda i començo a témer si l’autor serà capaç o de contenir-la o de resoldre tots els fronts que se li obren.

https://www.flickr.com/photos/pavdw/
Sunrise © Paul VanDerWerf, Creative Commons.

Lo curioso de esa semana sin Clay es que en ella, es decir, durante su ausencia, comenzaron las dos historias que llenaron mis días de espanto y también de misterio, en el sentido religioso, digamos, más que en el sentido literario, o quizás al revés, al menos por un tiempo, y también de esperanza, por un tiempo más corto, y también de desesperación, por un tiempo mucho más largo, dos historias que parecieron terminar hace mucho, a principios de los años ochenta, casi a la vez, pero que ahora veo que no habían terminado: la historia de los Atanasio y la historia de las novelas anónimas. Las dos tienen que ver con esa otra, la que te ha hecho venir a verme, la historia de George. Por eso es que me detengo a contártelas, para que todo te quede claro, aunque la verdad es que yo misma he perdido la precisión de mis recuerdos. Ten en cuenta que, en 1971, yo era una chica de veinticuatro años, pero ahora soy una mujer de sesentaiséis.

Resumir es fa difícil, no sembla que hi hagi una història, més aviat aproximacions des de diferents angles a un nucli que potser no se’ns acabi d’explicar mai. El misteri es veure si aquest «aire bolañià» es confirma o no, perquè si és que sí la història i l’argument no m’importarà el més mínim, m’ho hauré passar de conya amb el viatge. En aquesta part a més de la bogeria de les novel·les anònimes començarem a veure el George cineasta de que es parla al principi del llibre, i a entendre una mica més d’on ve.

Les històries que s’expliquen, siguin d’on siguin, no estalvien detalls i cruesa i crueltat, a més d’elements que comencem a veure que són recorrents, com aquesta de la segona guerra mundial:

https://www.flickr.com/photos/juliusjaa/
Boys on a heavenly road, North of Vyborg, 2 July 1944. © Julius Jääskeläinen, Domini públic.

Después el niño cuenta que hasta hace unas semanas estaban obligados a acostarse con los Chetniks que pasaran por ahí, y que había unas viejas que los tenían amarrados a unas tarimas en esa casa de allá o en esa de allá o en esa casita detrás de la iglesia, y que, cuando las tropas de Tito o de la Brigada Pino Budicin o del Ejército Rojo se detenían en el pueblo, las viejas fingían que eran sus abuelas y contaban que todos los hombres se habían ido a la guerra o habían sido asesinados, pero que, cuando llegaban los alemanes o los Chetniks, las viejas recibían comida y agua o petróleo para sus lámparas o leña para sus cocinas y dejaban a los niños en las tarimas y se metían a la iglesia a rezar mientras los soldados hacían con ellos lo que les diera la gana. Hasta que los niños decidieron que la próxima vez iban a matarlos a todos.

—A los Chetniks y a las viejas —dijo el niño, hurgándose una fosa nasal.

Seguirem, és un dir perquè la novel·la no és precisament recta, a més a més de tenir una relació amb el temps complexa, a George que va buscant i investigant i trobant coses sobre son pare. Aquest viatge el porta a diferents països de sudamèrica, tots ells amb passats dictatorials, el primer és Paraguay.

De noche, Asunción parece, más que una cárcel, un cementerio, pero de madrugada, piensa George, parece un manicomio. Un manicomio que, sin embargo, alguien ha declarado inhabitable y hecho desalojar, porque locos no se ven, apenas borrachos y basureros con escobas y recogedores y de cuando en cuando un policía que dormita al pie de un árbol entre el aleteo o el claqueteo de los murciélagos. Frente a la puerta del zoológico circulan gatos y hay como una fibra de óxido en la vereda, como si la vereda fuera de metal y la humedad de Asunción la anduviera desbaratando a dentelladas.

https://www.flickr.com/photos/36376451@N05/
1294 – Asuncion, Paraguay © andrew campbell, Domini públic.

Tancaments, confinaments i aleshores abusos i/o tortura, són una constant en aquesta història, i anem veient el perquè.

Una noche venía y miraba las celdas y escogía a una mujer y pedía que se la tuvieran lista para la noche siguiente. Y a la noche siguiente llegaba con dos ramos de flores, siempre flores amarillas, y las colocaba en dos floreros que disponía uno a cada lado de la camilla. Después nos pedía que nos fuéramos. Más tarde, cuando él se iba, teníamos que ocuparnos de los restos. Daba pesadillas el solo imaginar lo que tendría que haber hecho para convertir a una mujer en esa cosa que nos dejaba para limpiar. Porque, más que recoger los restos, lo que teníamos que hacer era limpiar no solamente la camilla sino el patio, todo el patio, como si el cuerpo ya no fuera un cuerpo sino una especie de mugre o de residuo, como un despojo de otra cosa.

Una presó subterrània, una de tantes perquè a Paraguay no poden llençar els dissidents directament al mar com feia la dictadura argentina. Una presó feta per ordre d’Stroessner però l’arquitecte era el pare de George.

El subterrani, allò que passa per sota, una presó que no es veu, com tampoc es veuen els soterranis, soterranis on el pare de George va abusar d’un nano, on Laura Trujillo va estar retinguda nou mesos a Lima, una mena d’aproximació a l’infern però un infern al que hi podem arribar només de baixar uns graons o aixecar una trapa. I la relació George-Raymunda Walsh, una relació que el farà recórrer països, Paraguay-Argentina-Xile.

Y George camina hasta la cama en la que ya está sentado el otro George, y se sienta junto a sí mismo, y en su sueño mira lo que el otro George mira en su vigilia soñada: el cuerpo de Raymunda Walsh, cuyos hermanos han sido asesinados por la dictadura, un cuerpo, piensa George, que es una rebeldía y una sublevación contra todas las formas del mal y del sufrimiento, un cuerpo que es la prueba tangible de que existen el reposo y la belleza del amor en el mundo a pesar de todo el dolor y toda la crueldad. […]

https://www.flickr.com/photos/stf-o/
Lamdda… © stephane, Creative Commons.

La nostalgia y el desaliento se disipan y le da un beso a George en la mejilla mientras la sábana se le escapa de las manos y George ve su cuerpo y confirma que el cuerpo de Raymunda Walsh es una victoria de la hermosura sobre todos los infiernos del mundo y del submundo de todos los infiernos y Raymunda le dice llévame al sótano.

La presó paraguaya on s’està George no deixa de ser una cruel ironia.

Otra cosa curiosa en la que no podía dejar de pensar era que yo estaba en una cárcel en Paraguay mientras mi padre estaba en una cárcel en Warren, Maine, y cuando pensaba en eso, todo parecía simétrico y armonioso, hasta que recordaba que la cárcel donde estaba yo la había construido él, mientras que la cárcel donde estaba él no la había contruido yo, sino alguien más. ¿Pero quién más?, pensaba, y me quedaba dormido tratando de imaginar el rostro de esa tercera persona. Pero la mayor parte del tiempo solo pensaba que la cárcel era una tumba o que era un infierno y que yo solo podía ser un cadáver o un fantasma. Esa es la verdad: Jaime Saenz, Raymunda: estoy muerto, siempre lo supe.

https://www.flickr.com/photos/sagesolar/
The spiralling decent © sagesolar, Creative Commons.

A la presó hi ha coses curioses, com les pel·lis que George imagina i projecta tel·lepàticament als altres presoners. Cada presoner amb la seva història, com el que cuinava per Stroessner i planejava com fer-ho per matar-lo i anava provant diferents plats per trobar un plat ideal per l’assassinat del dictador. Unes provatures que criden l’atenció.

Stroessner no solo no me mandó a llamar, sino que un viernes envió a un edecán (con trazas de sicario) a decir que por favor ese cocinero sospechoso acabara con sus mestizajes contranatura, sus androginias subversivas, sus connubios y proxenetismos culinarios, que depusiera su hermafroditismo gastronómico para hacer el favor de hornear cinco pizzas decentes (en lugar de tanto vanguardismo).

Aquest viatge implicarà coses com triar un cotxe, un moment francament divertit amb les característiques del cotxe que necessiten i els consells del venedor que vol vendre com sigui..

Quiero un auto ligero, en el que se pueda escapar de inmediato, dice George. En ese caso, el Opel, dice el hombre. Pero quiero un auto que se pueda estrellar contra otros autos y resista el golpe, dice George. Le conviene el LeMans, sin duda, dice el hombre. Pero quiero un auto en el que pueda espiar una casa sin ser notado, sin llamar la atención, dice George, sin que un carabinero me pregunte qué estoy haciendo ahí, qué estoy planeando. El Opel es el carro para usted, dice el hombre. Pero quiero un auto donde pueda secuestrar a una mujer, atarla de pies y manos debajo de un asiento, y echar a su hijo debajo de otro asiento, y que desde afuera todo parezca normal, que nadie vea nada. Siendo así, el LeMans, dice el hombre, amicalmente. Pero quiero cruzar una frontera sin que nadie me note, con la mujer y su hijo amordazados, un auto irrelevante, que se parezca a todos. Sin duda, ese es el Opel, dice el hombre. Pero además necesito espacio para arrojar en la maletera el cadáver del marido de la mujer, o quizá su cuerpo agonizante, y, en esa hipótesis, no quiero escucharlo patalear y resollar desde adentro, quiero sentir que no está, que ya murió, aunque todavía no haya muerto, no se si me entiende. El LeMans fue prácticamente diseñado para eso, dice el hombre. Ok, entonces, dice George. Me llevo el LeMans. ¿Puedo probarlo antes? Faltaba más, dice el hombre.

https://www.flickr.com/photos/autohistorian/
1973 Pontiac LeMans 2-Door Colonnade Hardtop © Alden Jewell, Creative Commons.

Xile, el país de Bolaño, un país segons el Murciélago on hi havia nazis molt abans que a Alemanya i on Pinochet era el més normal i no pas l’excepció. On la història que portem més de 500 pàgines llegint començarà a tancar-se, o a intuir un tancament.

El llibre és sensacional, ara ja sens dubte, i cada poc va deixant anar fragments sensacionals, és difícil triar-ne i una selecció més justa acabaria incloent pràcticament tot el llibre.

Que el escritor  es un ser marginal, un rebelde, un inconforme, un ave de rapiña, un anticristo, un revoltoso, un guerrillero, un antihéroe, un genio maligno que quiere revertir el universo confrontándolo con otro, dicen, en un café de la Rue de Toulon. O que es un monje cenobita, un santón de herbolario, un mártir misantrópico parado en un pie en lo alto de la única columna indemne de un templo incendiado por los hunos, que resiste la embestida de la barbarie armado con un papiro y una pluma de alcaraván, dicen, en un safari en Madagascar. O que es un iluso, un romántico, un asilado en su cosmos interior, un inhibido, un introvertido, un introspectivo con ojos de endoscopio que ha roto amarras con la humanidad, dicen, paseando un poodle bajo la puerta de Alcalá. ¿Cuál de esas cosas era yo? No era ninguna. Yo no escribí para cambiar el mundo, tampoco escribí para que el mundo no cambiara, tampoco escribí para no enterarme de si el mundo cambiaba o no. Simplemente escribí.

flickr.com/photos/link2lando/
My model for the typewriting photo shoot by my friend Andrea! © Orlando López, Creative Commons.

Potser per posar una pega el final s’arrossega una mica, hi ha molt per tancar i es noten les ganes de fer-ho bé, a consciència, i en una novel·la de més de 600 pàgines tampoc ens podem posar exigents amb la brevetat. I quan el que llegeixo m’agrada tant pràcticament preferiria que no acabés.

No se puede escribir sin matar, la poesía no existe sin la muerte. Los mejores poetas son las peores personas, los mejores poetas son responsables de muchas muertes, operarios de la muerte, son los heraldos negros que nos manda la muerte, solo que, si tú eres el poeta, tú eres el heraldo. Tienes que asumir que es así, acabas odiándote. Cuando eres joven y empiezas a escribir, crees que eres una especie de arquitecto que construye puentes para que la gente los cruce, para que la gente vaya  del lugar desolado donde vive a un lugar lleno de vida donde se abolirá la desolación. Con el tiempo te das cuenta de que no es así. Los puentes que construyes son, inevitablemente, demasiado frágiles. Se rompen apenas alguien trata de cruzarlos. Los ves caer y sabes que el poema que escribiste era una trampa mortal. Después lo haces de nuevo, solo que ahora eres consciente. Ese es tu oficio.

https://www.flickr.com/photos/151869625@N04/
Mostar © rola balthus, Domini públic.

Llibre sensacional que va de cap a la llista de millors llibres de l’any i perquè no sóc de fer llistes per dècada que també hi entraria. Molt recomanable, molt bon llibre, però molt!

Cometierra / Dolores Reyes

Aquí hi ha hagut dos factors, primer llegir molt que aquest llibre era molt bo i després veure a l’autora parlar-ne al BCNegra (per cert, la parada de llibres va esgotar aquest Cometierra), a veure què tal.

La protagonista té un do. Té una fixació per menjar terra i aquesta terra si ha estat en contacte amb algú li permet veure on és aquest algú, sigui en aquest món en un l’altre. Un do o una maledicció, perquè no pot lliurar-se del que veu, de tot el mal que ha de contemplar, i de tota la gent que li demana ajuda per trobar gent desapareguda, sobretot dones.

https://www.flickr.com/photos/160831427@N06/
Soil Survey09.tif © USDA NRCS Montana, Domini públic.

Ezequiel pidió una cerveza que yo no había tomado nunca. Una negra de una marca rara. La trajeron de toque, helada. Todo lo que me gustaba de estar ahí, de sacarme la tristeza de la tierra en el cuerpo con papas fritas y birra.

—Sabés que tenemos que volver, ¿no? —dijo Ezequiel cuando iba por la mitad del vaso.

Yo le dije que sí con la cabeza. Eso lo sabía muy bien. María estaba viva y yo no sabía cómo hacer para averiguar en dónde. No necesitaba volver a tragar tierra para que me llegara el terror en sus ojos abiertos. Su tierra todavía estaba en mi cuerpo.

Es dedica a resoldre aquests misteris, a assenyalar culpables i jugar als límits entre dos mons fins que al final ha de fugir.

Bon llibre, potser donava per una mica més, per entrar més a fons en la negra ànima dels crims. La part en que es van succeint casos potser és un pèl rutinària. A part d’això és llibre enganxa i dóna una mica de mal rotllo i tot, i quan això passa és que el que s’escriu ens arriba.

Una noche con Sabrina Love / Pedro Mairal

La uruguaya m’ha agradat prou com per anar a un altre llibre del mateix autor, un llibre en aquest cas anterior i que va comptar amb adaptació al cinema amb la gran Cecilia Roth.

La premisa és simple: un nano guanya en un sorteig passar una nit amb una actriu porno, Sabrina Love. Viu en un poble de l’interior i cada nit veu el seu programa, una combinació de porno amb entrevistes i altres coses, un d’aquells problemes a altes hores de la matinada que veu amb una connexió per cable pirata. Té disset anys, però diu que en té divuit, és verge i ha d’anar fins a Buenos Aires per gaudir del premi. Tot un viatge iniciàtic.

https://www.flickr.com/photos/davidberkowitz/
Congress – Buenos Aires Argentina © David Berkowitz, Creative Commons.

—¿Y qué vas a hacer a Buenos Aires? ¿A pasear?

—No —contestó con una sonrisa—, voy a pasar una noche con una mina.

—¿Con qué mina?

—Con Sabrina Love.

—¿Con quién?

—Sabrina Love. Una rubia que raja la tierra.

—¿A sí? ¿Y cómo vas a hacer para pasar la noche con ella?

—Ya está todo cocinado —dijo Daniel.

—Mirá que las minas son una trampa, pibe. Vos te enamorás y creés que esas tetas son para vos, que esas caderas son para vos, para que vos que te pongas loco, ¿viste? Pensás que la mina es toda tuya. Pero despuésresulta que es una trampa armada para que vos caigas y la preñes y cuando nace el crío te das cuenta que en verdad las caderas eran para poder parirlo y las tetas para darle leche, o sea que para vos no había nada, era todo para el hijo, ¿me entendés? Ya lo dijo Discépolo: «Tu silueta fue el anzuelo donde yo me fui a ensartar». Y es así, las curvas de las mujeres son un anzuelo, pibe.

És una constant, tot aquell que es troba li dóna la seva opinió sobre les dones, que és tant com dir la seva opinió sobre la vida.

—Lo malo de las mujeres es que una vez que se te suben a la cabeza estás perdido. Yo, la perdición la heredé de mi viejo que correteaba minas todo el día, vivía un poco en Brasil y otro poco en la Argentina. Cuando se estaba por morir de cáncer a los sesenta años vino un cura a darle la extremaunción y él le pidió confesarse. Le dijo «Padre, he fornicado con muchas mujeres blancas y también con muchas mujeres negras». El cura le dijo «¿Y te arrepientes de ello hijo mío?» Y él le dijo «Más o menos, pero de lo que sí me arrepiento es de no haber fornicado nunca con una mujer pelirroja». Eso le dijo. Me lo contó mi tío el día de mi casamiento. Lo raro es que yo me casé con una pelirroja sin conocer la historia.

El viatge a Buenos Aires és una odissea de més de 500 quilòmetres, una primera part en barca i després fent autostop, sent atracat per uns soldats, arriba a Buenos Aires i l’agafa la pluja… I quan arriba a l’hotel on ha de tenir la trobada li diuen que millor torni en dos dies.

https://www.flickr.com/photos/3336/
Buenos Aires Taxicabs © Diego Torres Silvestre, Creative Commons.

La gent que es troba, a la mínima li expliquen coses de les dones, no se’n lliura com amb un taxista.

—¡Ah! Son lindas las minas, pero son hijas de puta —dijo el taxista—. Yo ahora salgo con yiros solamente, las otras son hijas de puta. A unyiro vos la invitás a cenar y te agradece, le das un poco de cariño y te agradece, en cambio las otras… ¿Vos sabés que el perro es más inteligente que algunas minas?

—¿Te parece?

—Sí, mirá. Vos a un perro que hace algo mal le pegás bien, pero bien, no así un chirlito, les das una buena paliza y no lo vuelve a hacer nunca más en toda la vida, en cambio a una mina que hace algo mal aunque la fajes bien no aprende, se olvida, sigue mandándose las mismas cagadas.

Què farà a Buenos Aires fins la cita amb Sabrina Love? Recorre a un amic de son germà que viu allà i l’extorsionarà una mica perquè el deixi estar-se allà i en una festa coneixerà una noia. Queda amb aquesta noia l’endemà i el cita per l’altre dia, haurà de decidir si queda amb aquesta noia o si va amb Sabrina Love.

https://www.flickr.com/photos/photographingfairies/
Morning Light © Lily, Creative Commons.

Un petit llibre sensacional, un protagonista proper i amb qui ens podem identificar (qui no ha sigut algun cop jove i ingenu i verge). Un llibre que és llegeix molt bé i amb cops d’humor, molt recomanable. Després de llegir el llibre he vist la pel·lícula i no la recomano, potser sense haver llegit el llibre funcioni més, però son tants els canvis que per mi arriben a desvirtuar totes les coses interessants i que donen valor al llibre.

Donde el silencio se bifurca / Gerardo Piña

Aquest llibre no té capítols, ni punts i a part, ni paràgrafs… és tota una tirada de 141 pàgines sense aturador amb les disgressions d’algú de qui anem descobrint coses del seu passat alhora que el seu present és cada cop més confús fins i tot per ell. És un llibre petit però no es llegeix ràpid ni és especialment fàcil, jo vaig fer el que dic que no s’ha de fer mai: em vaig refiar d’un llibre petit, i així em va. I d’un autor, Gerardo Piña, del que no he llegit absolutament res.

Tampoc sembla la millor idea del món agafar aquest llibre amb son, perquè l’efecte pot ser letal. És una lectura exigent, convé alternar-la amb alguna altra més narrativa per  descansar. Tot i que no estic posant el llibre gaire bé, és força bo i algunes de les observacions que hi ha són brillants, com sobre els artistes.

Cuando los artistas vieron que los gobernantes entregaban el gobierno a los bancos y a los narcotraficantes, no hicieron nada salvo montar alguna instalación, publicar algunas palabras financiadas por el propio gobierno y se dieron a la tarea de vivir plácidamente en una vida esquizoide: eternos becarios. Fingen que critican la corrupción de vez en cuando y viven de la corrupción.

https://www.flickr.com/photos/mini_malist/
glossy life © mini_malist (off is the new on), Creative Commons.

O sobre les històries, que en teoria no deixa de ser el que esperaríem llegir.

Las tramas eran siempre desafortunadas. Y eso que no soy exigente con las tramas. Lo que me importa de una historia es que esté bien contada, no que los hechos me sorprendan. Si uno observa con cuidado verá que ningún hecho debería sorprender a nadie. Todo es un asunto de comprender el marco de referencia y la causalidad de una cadena de acontecimientos. Si uno no comprende los motivos de alguien para hacer algo, lo de menos es comprender la trama.

Tot el llibre és així, un discurs ben connectat entre ell mateix però mal ensamblat amb una realitat que ni tan sols acabem d’intuir. Un llibre més que notable, tot i que no m’hagi entusiasmat i posi l’accent en les coses que  poden fer enrere. No l’he deixat, i en alguns fragments no he hagut de lluitar amb la lectura i m’he pogut deixar portar.

Mona / Pola Oloixarac

Vaig anar a parar a aquest llibre per aquest article, vaig pensar que almenys era un llibre curtet i que en el pitjor dels casos m’amargaria 3 o 4 trajectes en tren mentre descobria si Pola Oloixarac val o no la pena. L’article tampoc és que sigui un gran elogi del llibre però com aspirant a escriptor el món dels festivals literaris m’intriga i només recordo un llibre que en parlés, el divertidíssim L’impostor sentimental de Xavier Moret. Som-hi amb aquest doncs!

Una protagonista escriptora peruana afincada als Estats Units és convidada a un festival literari a Suècia que culmina amb l’entrega d’un premi prestigiós dotat amb uns 200.000€ (tot i que potser seria més normal fer servir corones). I aquest és el principi i l’escenari suposadament culte on la protagonista es dedica a passar entre borratxa i posada de pastilles mentre rememora els claus que ha fet amb alguna de la gent que es troba.

A mi em sembla que el llibre podria donar força més per la part còmica perquè algunes de les coses que diuen els personatges tenen tela. Normalment es passen, i molt, de pedants, però de tant en tant deixen caure alguna idea interessant.

No es que en nuestra época ya no haya personalidades literarias… si no que vienen a lugares como estos creyéndose escritores y se van como personajes. ¡Los festivales son las verdaderas novelas!

El llibre és curtet així que no carrega massa, però es queda a mig camí d’on podria arribar amb una mica més d’humor, m’imagino en aquest congrés a una versió femenina de Bryce Echenique i ja salivo amb el que podria llegir. La part final es fa carregosa, amb la sensació que no sap com acabar el llibre aprofita per col·locar una informació bàsica i acaba de manera abrupta. Al final un llibre molt, molt justet.

Guía triste de París / Alfredo Bryce Echenique

Sóc molt fan d’Alfredo Bryce Echenique, tinc el primer volum de les seves memòries que no em decideixo a començar, he passat grans estones amb ell i al final he agafat aquest llibre que almenys és curtet i fa molt poc que he estat a París, ja sé que és un llibre literari però em fa gràcia aquesta coincidència.

Aquest és un llibre de contes, un gènere que Bryce Echenique domina igual de bé que la novel·la. Contes ambientats a París, un París que ell coneix molt bé, barri llatí, beques, universitats i molts llatinoamericans que corrien per allà, a estudiar o a buscar-se la vida i una mica a l’aventura en una societat molt diferent de la seva original i amb més possibilitats.

https://www.flickr.com/photos/streetwrk/
alors on danse © streetwrk.com, Creative Commons.

Això és de Verita y la Ciudad luz:

Sin embargo, L’Escale distaba mucho de ser un local distinguido o mínimamente elegante, siquiera, y ahí uno se instalaba como podía en mesitas apretujadas y se sentaba en incomodísimos y muy bajos taburetitos, sin saber nunca muy bien qué hacer con las piernas. Pero aquel simpático y muy popular antrillo era algo así como la meca musical de los latinoamericanos en la época en que llegué a París y lo seguiría siendo muchísimos años después. En él habían cantado o tocado la guitarra, el arpa, la quena, el charango y qué sé yo cuántos instrumentos más del folclor latinoamericano, con la única finalidad de ganarse un con qué vivir, jóvenes promesas de las letras y de las artes, como el venezolano Soto, cuya obra plástica adquiriría con el tiempo renombre universal. Y a él acudía cada noche, a escuchar su música y beberse tintorros y sangrías de nostalgia, o simple y llanamente a divertirse con un grupo de amigotes o con una chicoca, toda la fauna proveniente de cuanto rincón pueda encontrar uno entre el Grande y la Patagonia.

https://www.flickr.com/photos/christof_tim/
Paris Seine © Christof Timmermann, Creative Commons.

Els personatges són variats, agregats diplomàtics, i estudiants sobretot, i també aspirants a escriptor, com el de Retrato de escritor con gato negro quan discuteix amb la seva dona justament això, un gat que ell no vol tenir:

—[…]En  Lima hay casas en las que hasta un león puede correr feliz por el jardín en incluso bañarse en la piscina, sin que los niños que juegan a su alrededor corran el menor peligro… ¿Me entiendes, Betty?

—Mira, Rodrigo, si en vez de ponerte a soñar tus novelas, las escribieras…

—Juan Rulfo sólo escribió dos libritos, y es un genio, un inmortal…

—Mira, idiota, vuélveme a mencionar los dos libritos de Rulfo y yo mañana mismo, a primera hora, te traigo dos gatos en vez de uno.

https://www.flickr.com/photos/dougliz/
Just Browsing © Peter McConnochie, Creative Commons.

O un conte dedicat a un col·lectiu, les porteres de París amb qui va haver de batallar (com a La vida exagerada de Martín Romaña), Las porteras nuestras de cada día, quan parla de la portera bona però que va arribar ja massa tard:

Bueno, fue un ejemplo típico de algo que siempre suele hacerle París a los que están a punto de irse para siempre. Consiste en que, no bien empezamos a hacer el equipaje del adiós definitivo, París nos muestra, con alevosía y gran maldad, los tesoros y encantos, ante los cuales ya sólo nos queda decir, con nostálgicas lágrimas en los ojos, Demasiado tarde, trop tard, troppo tardi… Y es que, en efecto, ya todo es demasiado y ya todo es demasié.

https://www.flickr.com/photos/30209983@N02/
Numériser 1 © zenithe, Creative Commons.

Estil 100% Bryce Echenique, humor, tendresa i una musicalitat i unes aliteracions que donen caràcter als contes. Bryce Echenique brilla a les novel·les, però els seus contes convé no deixar-los escapar, hi ha petits tresors.

La uruguaya / Pedro Mairal

El llibre comença amb un viatge a Uruguai i un adulteri. Són els anys del corralito, i un escriptor argentí cobra els seus drets d’autor en dòlars en un banc a l’altra banda del riu per evitar que siguin «pesificats» al moment. Va i torna i porta els dòlars a la butxaca amb un valor més alt que el canvi oficial que en fan els bancs.

El protagonista va a Uruguai on també espera retrobar-se amb Guerra, a qui va conèixer en una recent fira d’escriptors i editorials. Sóc molt fan d’aquest fragment de calentón.

Y ahora sí le di un beso. Le rodeé la cintura, la apreté contra mí. Beso de lengua, de trampa, de perfecta intimidad como si la enorme cúpula del cielo se acercara hasta ser un cono de silencio. Las ganas y el calor. Mi mano despacio por sus caderas, por su panza chata, la piel bronceada y el borde de la tanga de su bikini, mi mano ya en territorio comanche, un poco más allà, estaba depilada, y de pronto con la yema del dedo toqué algo no humano. Metálico. Un mínimo punto extraterrestre. Un arito. La miré a los ojos y le divirtió mi sorpresa. Guerra tenía un piercing en el clítoris. Entonces mi dedo se perdió en su concha mojada y caliente, su divina concha mojada para mí, su agua sexual que se quedó conmigo en una memoria física que, a pesar de todo lo que pasó, puedo encontrar cuando quiero y me sigue provocando inmediatamente una revolución solar en toda la extensión de mi sangre.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Carrasco, Montevideo, Uruguay © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

Es quedarà amb ella? O amb la seva dona? Serà només això, un calentón, o la cosa anirà a més? Ho descobrirem seguint al protagonista en un dia, un sol dia que donarà per molt, sobretot perquè ell es faci il·lusions i faci plans que no arribaran enlloc i perquè res surti com ha planejat. Perquè Uruguai no és com una provincia argentina però plena de bona gent i sense corrupció ni delinqüència i amb la marihuana legalitzada. No del tot, o potser sí i el tema és amb qui s’ajunta.

Una novel·la que es llegeix molt bé i que aconsegueix fer interessant un argument relativament escàs i plena d’observacions brillants (escampades aquí i allà, massa per recollir-les totes). Com sempre en els bons llibres hi ha més del sembla a un primer cop d’ull, per començar un autor com Pedro Mairal que pot ser tot un descobriment.

Estoico y frugal / Pedro Juan Gutiérrez

Darrer llibre d’un dels meus autors preferits, el cubà Pedro Juan Gutiérrez. Aquí links a les meves ressenyes d’ell tant al blog actual com a l’antic.

Aquí l’autor recrea, com un novel·la de 170 pàgines d’un sol paràgraf, l’any 1998 quan va estar uns mesos vivint a Madrid. S’havia publicat amb cert éxit la seva Trilogía… i al seu país potser no seria ben rebut perquè també s’han llegit el llibre i no ha agradat gaire. Madrid i altres parts d’Espanya i Europa, a mig camí entre gira promocional i viatge de plaer.

Es imposible escapar, como dije antes. Es fácil trasladarse físicamente a otro lugar. Pero uno no puede escapar. Ahí está siempre la memoria, jugando sucio con nosotros. Uno implora un poco de mala memoria. Y lo más que logra es que todo se esconda en el subconsciente, y entonces empiezas a tener pesadillas agobiantes y despiertas gritando como un loco en medio de la noche.

Hi ha continus flashbacks des de Madrid als primers 90 a Cuba, quan l’URSS va desaparèixer i a Cuba va començar a faltar absolutament de tot començant pel menjar. Va apareixer la prostitució de manera massiva i la crisi dels balseros, tot un cóctel demolidor en un país del que tothom en volia marxar. Ell no creia en política, el capitalisme és dolent i el socialisme és pitjor però no va fer un llibre denúncia, simplement explicava el que hi havia, el que veia, el que vivia i com ho vivia. Tot i així, en totes les xerrades, entrevistes i conferències, es limiten a la lectura política del llibre. Al marge de la literatura l’autor té una sensació permanent de ser en algun límit, una manera de viure al dia que ja forma part d’ell mateix.

Me pareció que era lo que había hecho toda mi vida: caminar sin rumbo. En la noche. Caminar y caminar. Caminé hasta que amaneció, sin pensar. Me había convertido en un experto en el arte de no pensar, no torturarme con demasiadas ideas. Quizás es una ley básica de la supervivencia. Yo tenía la impresión de que no controlaba nada en mi vida. Vivía con una pistola cargada en la sien, aunque no era consciente de esa situación. Pero me causaba desasosiego y miedo. Impetuoso como un estúpido. Tenía que aprender a dejar fluir las cosas. Y flotar río abajo. Pero no. Yo tenía el vicio de controlar todo. O mejor dicho: intentar controlar. Al final uno no controla nada.

https://www.flickr.com/photos/zedzap/
Our Man in Havana series © Nick Kenrick, Creative Commons.

Si heu llegit altres coses de Pedro Juan doncs això és una mica el que trobareu en aquest llibre, i tampoc és una mala elecció per iniciar-vos-hi. Ens trobem un Pedro Juan que sense deixar de ser ell mateix és més madur, més reposat. Com si fora de la seva Cuba natal també establís una distància amb tot el que el rodeja. Anirá d’un lloc a un altre, beurà, fumarà, farà l’animal i es ficarà al llit, sí, però amb un ritme o unes sensacions diferents de com ho feia als seus primers llibres. Ara ja ha publicat i això ha transformat tant el seu entorn que també l’ha acabat afectant a ell. I així tenim la quadratura del cercle: un autor que evoluciona (i molt) sense deixar de ser ell mateix. Cal tenir en compte que el llibre narra el nadal del 1998, però està escrit amb la distància i l’ofici que l’autor té a dia d’avui. Potser el secret simplement és aquest. Això sí, l’estil d’escriptura continuada és poc amable de cara al lector, és una opció, estètica o literària, com una altra però trobo que no aporta res i que resta comoditat de lectura.