L’últim estiu a Roma / Gianfranco Calligarich

Aquest llibre s’ha convertit en un clàssic de la literatura italiana recent, l’obra de Gianfranco Calligarich s’ha resistit passar de llarg des que es va publicar per primer cop l’any 1973. La peripècia editorial del llibre s’explica en una nota prèvia que aclareix això, que aquest és un llibre de culte que ha anat esgotant edicions de manera més o menys continuada, no està malament.

El llibre és entre altres coses un cant d’amor a la ciutat de Roma, una ciutat on pot passar qualsevol cosa i on fins i tot quan no passa res val la pena observar aquest no res.

Roma era la nostra ciutat, ens tolerava i ens afalagava, i jo també vaig acabar per descobrir que, a pesar de les feinetes esporàdiques, les setmanes de gana, les habitacions d’hotel humides i tenebroses, els mobles esgrogueïts i cruixidors, com matats i eixarreïts per una obscura malaltia del fetge, era l’únic lloc on podia viure. I, tot i això, si penso en aquells anys només aconsegueixo enfocar poquíssimes cares, poquíssims fets, perquè Roma posseeix una embriaguesa particular que crema els records. Més que una ciutat és una part de tu secreta, una bèstia amagada. Amb ella, res de mitges tintes, o un gran amor o te n’has d’anar perquè el que la dolça fera exigeix és això, ser estimada.

roma © ho visto nina volare, Creative Commons.

Qualsevol cosa pot passar a Roma, com per exemple una història d’amor, o alguna que s’hi assembla, no és el plantejament més original, però l’entorn i els personatges sí que ho són.

Els rellotges de les cantonades dels carrers marcaven les tres de la matinada, quan vam pujar al cotxe. La ciutat s’estava eixugant al vent nocturn però encara hi havia bassals grans com llacs que el petit automòbil anglès resseguia brunzent. La noia conduïa en silenci, orgullosa del seu perfil, i ja estava pensant que sortiria de la seva vida com de la d’un conductor d’autobús qualsevol, amb un cop de porta i una mirada pel retrovisor, quan va sacsejar els cabells i va dir:

—I com et deies, llavors?

Aquella primera nit ella li explica que s’ha barallat amb sa germana, entre d’altres coses. Tenen un grup d’amics comuns, i els fan servir per saber coses l’un de l’altre, gairebé com enviant-se missatges.

—Tot bé, amb la germana?

—És clar. No paren de barallar-se i fer les paus.

—És de les que són imprevisibles.

—És guapa, amor meu, i les persones guapes sempre són imprevisibles. Saben que facin el que facin les perdonaran. —Va collir una altra faldilla de terra.— Ai, sí! —va sospirar—. És millor fins i tot que ser ric, perquè la bellesa, amor meu, no fa mai pudor d’esforç i de conquesta, sinó que ve directament de Déu, i amb això n’hi ha prou per convertir-la en l’única verdadera aristocràcia humana, no creus?

Ja tenim els elements i el personatges presentats i disposats. I un principi d’estiu a la ciutat i als voltants, amb dies que començaven en alguna platja.

CARMEN FIANO © shots of carmen fiano, Domini públic.

Però la majoria de les vegades podíem estar sols i llavors sopàvem a la terrassa d’alguna trattoria, abans de posar-nos a vagar per la ciutat, que estava fresca, animada i formiguejant d’aventures i de cites davant dels bars i al voltant de les fonts. Normalment passejàvem buscant esglésies barroques, perquè l’Arianna tenia en ment una tesi de llicenciatura que demostrés que Borromini era superior a Bernini i d’una manera o altre sempre acabàvem davant de la façana de l’oratori de San Filippo, pàl·lida en la nit dels fars, exsangüe i elegant com una senyora que es nodrís exclusivament de te. Tot i que jo no entenia què tenia a veure el Barroc amb els problemes hidràulics de la salvació de Venècia, la seguia en aquell vagabundejar seu, besant-la a les criptes de les esglèsies, els seus llavis frescos com els seus pits, per acabar després a casa meva, on dormíem junts fins a la matinada, quan ella se n’anava perquè, en despertar-se, l’Eva la trobés al seu llit, i per preparar-se per a l’expedició al mar de l’endemà.

Oratorio dei Filippini, Piazza della Chiesa Nuova, Rome.

Aquesta història, no sembla anar enlloc, i a mi almenys m’ha costat sentir empatia per l’Arianna, però també el protagonista té les seves coses, sobretot una enorme afició a la beguda. Cap dels dos està excessivament bé, potser per això aquesta mena d’ara sí-ara no. La relació com un joc que ràpidament se’ls en va de les mans fins que un jugador més expert se n’aprofita. El to crepuscular, de final, va augmentant a mida que van passant les pàgines del llibre. Tenim algun mort, passades per l’hospital, cases de gent de calés a la costa… L’únic que es sembla preocupar pel tema de guanyar-se la vida és el protagonista, i tampoc sempre, ella no, ella està al marge de totes aquestes coses. Però veiem que les coses no van bé, i no acabaran bé.

—Sí —vaig dir, mentre em començaven a caure al damunt fragments de l’any abans. En un moment em va envestir una allau d’emocions oblidades, de records de la meva vida amb ella, l’últim estiu de la meva vida. No vaig dir res més, i ella també va callar, però devia pensar en les mateixes coses, perquè quan casualment les nostres mans es van tocar es van quedar aferrades l’una a l’altra. Era molt petita, la seva mà dins la meva, i molt freda. Al nostre voltant la gent havia perdut les cares i passava amb una taca clara damunt les espatlles.— Escolta —vaig dir—, anem al meu hotel i tallem-nos les venes.

—Si de debò hem d’anar en un hotel potser podem fer coses més divertides —va dir ella—, ja no vius en aquella casa?

«and you were looking so good. you were barefoot» © nenuache., Creative Commons.

I ens encaminem a un final que poc o molt ens comencem a ensumar, el veiem a venir. I no dir res per no rebentar el llibre. Ràpid, maco, amb punts de gran bellesa contrapuntats amb una tristesa delicada. Un llibre que m’ha agradat i m’ha fet venir ganes de assaltar una mica seriosament les obres d’un altre italià, Alberto Moravia (el seu Agostino em va enlluernar), serà qüestió de posar-s’hi!

El Gattopardo / Tomasi di Lampedusa

Cal llegir els clàssics. Aquesta és una de les meves frases, l’altre seria que un llibre concret no és per tothom però que a mi m’ha encantat perquè en això sóc una mica rarot. En aquest cas la frase que s’aplica és la primera, ens trobem davant d’un clàssic, a més a més ben editat en tapa dura, mida manejable i bon cos de lletra, però ja al pròleg la primera pega. Quin sentit té deixar sense traduir del francés un parell de cartes de l’autor que s’hi inclouen? Ho pregunto seriosament. Per més conya en aquelles cartes es tradueix la data i la fòrmula per adreçar-se al destinatari per deixar tota la carta en francés? Quin sentit té? És una queixa recorrent quan en llibres s’abusa de frases en altres idiomes, em sembla fantàstic sempre que es posi ni que sigui en una nota a peu de pàgina la traducció, o si és una cita d’aquelles al principi del llibre, tot i que em quedo igual. I això val també per les poesies que figuren als apèndix, allà en italià… en fi.

Al pròleg m’assabento que Tomasi di Lampedusa no va veure la seva obra publicada en vida, tota la meva solidaritat amb ell. I el llibre està ambientat a Sicília durant la unificació d’Itàlia, un fet històric del que pràcticament no en sé res, aquest enllaç ho explica una mica.

https://www.flickr.com/photos/chrissmallwood/
Sicily © Chris Smallwood. Creative Commons.

El protagonista és un dels nobles, membres d’una aristocràcia cada cop més pobre i menys rellevant, amb un poder que ja no es basa en res tangible. No és factible que aquesta agonia allargui gaire més, sobretot en el context de canvi històric en marxa, i aleshores arriba una de les frases icòniques d’aquest llibre i que s’ha fet servir en moltíssims casos.

Si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gent són capaços de declarar-te la República. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens.

Mentre tot aquest procés avança veiem com Fabrizio va movent els fils del seu poder, de la seva família, sempre atent a les tradicions i al lloc d’on bufa el vent. Tancredi, el seu nebot és un dels «revolucionaris» cosa que ell no veu del tot malament, si guanyen com sembla caldrà estar a bones amb ells. Una de les coses que li toca, com a patriarca, és preocupar-se de possibles enllaços matrimonials.

https://www.flickr.com/photos/michiluzzu/
26082014-IMG_4500 © Michiluzzu. Creative Commons.

Un d’aquests enllaços seria el que uniria en Tancredi amb la filla del Gattopardo, la Concetta, però el gran home de seguida veu que allò no podrà ser.

Estava segur que el noi tenia un gran futur al davant; podria ser l’ariet del contraatac que la noblesa, amb un uniforme nou, podia dirigir contra el nou ordre polític. I per fer-ho només li faltava una cosa: diners. No tenia ni cinc. I per fer carrera política, ara que el nom ja no comptaria tant com abans, en feien falta molts, de diners; diners per comprar vots, diners per fer favors als electors, diners per dur un tren de vida que enlluernés. Un tren de vida… I la Concetta, amb totes les seves virtuts passives, seria capaç d’ajudar un marit ambiciós i brillant a pujar les relliscoses escales de la nova societat? Tímida, reservada i introvertida com era? No, ella no deixaria mai de ser la bonica col·legiala que era, és a dir, una cadena de plom als peus del marit.

La revolució està en marxa, que tot canviï per tal que tot segueixi igual aquesta frase (que només surt un cop en el llibre) el sobrevola, com una mena de lema que en cap moment cal perdre de vista. Per això en Tancredi es casa amb Angelica, filla d’un nou ric Calogero, sense nom ni noblesa ni tradició, però amb diners a cabassos. Els burgesos arribaven al poder sense ser-hi convidats.

Perquè banda, petards, campanes, «zingarelles» i tedèums en arribar, d’acord; però després, la revolució burgesa pujant les escales de casa seva en el frac de don Calogero, la bellesa de l’Angelica fent ombra a la gràcia continguda de la seva Concetta, en Tancredi accelerant els temps de l’evolució prevista, i que a sobre podia guarnit els motius reals amb l’embruix sensual; els escrúpols i els equívocs del plebiscit; les mil astúcies a què havia de recórrer ell, el Gattopardo, que durant tants anys havia esbandir qualsevol dificultat d’una grapada.

https://www.flickr.com/photos/aquilano76/
Garibaldi © Andrea. Creative Commons.

I a tot això alguns detalls de Sicília, és una illa, i això sempre confereix un caràcter col·lectiu (si tal cosa existeix) una mica particular.

Havia entrat en joc el maquiavel·lisme instintiu dels sicilians, que en aquells temps induïa molta gent, generosa de mena, a alçar bastides molt sofisticades sobre bases d’allò més fràgils. Com cirurgians d’allò més hàbils en el tractament però que partissin d’anàlisis de sang u orina errònies, i massa mandrosos per fer-les repetir, els sicilians (d’aleshores) acabaven matant el malalt, o sigui ells mateixos, precisament com a conseqüència de la refinadíssima astúcia que no es basava gairebé mai en un coneixement real dels problemes, o com a mínim dels interlocutors.

Els jocs de Tancredi i Angelica, escapant-se pels mils racons del palau de Donnafugata, racons que ni el mateix Gattopardo coneixia perquè una casa de la que es coneix tot no és un lloc on valgui la pena viure.

Una tarda desenfonyaren d’un canterano amb una pota de menys quatre capsetes de música d’aquelles tan apreciades per la ingenuïtat artificiosa del segle anterior. De les quatre, tres estaven inutilitzades i mudes per culpa de la pols i les teranyines; però la quarta, més nova i més ben tancada en el petit cofre de fusta fosca, consentí que el cilindre de coure eriçat de puntes rodés i les llengüetes d’acer, alçant-se, deixaren sentir de cop i volta una musiqueta gràcil, feta d’argentins aguts, el famós Carnaval de Venècia; ells ritmaren les seves besades als acords d’aquella jocunditat decebuda; i en afluixar l’abraçada quedaren sorpresos de veure que el so havia cessat feia estona i que les carícies que es feien no havien seguit altre ritme que el del record d’aquell fantasma de melodia.

https://www.flickr.com/photos/geraldpereira/
Ballerina II © Gerald Pereira. Creative Commons.

Més sobre Sicília, no sé si el retrat és o no encertat, però complaent no ho és gens ni mica.

A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonen de cap de les maneres és, senzillament, «fer». Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; nosaltres som tan blancs som vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; i tanmateix fa dos mil cinc-cents anys que som colònia. No ho dic per lamentar-me: en bona part és culpa nostra. Però estem esgotats igualment.

I passen els anys, implacables, amb el declivi que comporta la vellesa, i també amb certa lucidesa.

Era inútil pretendre creure el contrari, l’últim Salina era ella, el gegant ensorrat que ara agonitzava al balcó d’un hotel. Perquè el significat d’un llinatge noble rau en les tradicions, en els records viscuts; i ell era l’últim que posseïa records insòlits, diferents dels de les altres famílies.

https://www.flickr.com/photos/lulazzo/
. © luca savettiere. Creative Commons.

Tot un tros de llibre on assistim a l’ensorrament d’un món, lligat a l’ascens del nou estat italià, però igualment inevitable. Un clàssic modern que tot i la monumentalitat es llegeix molt i molt bé, i que enllaça amb altres llibres que retraten aquests canvis en la societat, penso per exemple en Vida privada, de Sagarra, un món que s’acaba encarnat en els darrer especímens, fins que aquests inexorablement moren i no queda res més que un gos dissecat llençat per la finestra a l’espera que els escombriaires el recullin.

La noia amb la Leica / Helena Janeczek

La guerra civil espanyola va ser un desastre, i també un moment ple de gent d’allò més interessant. Va ser l’avant-sala de la segona guerra mundial, i una novetat és que en aquesta guerra hi havia fotos. Les càmeres s’havien fet prou petites com per carregar-les en zones de conflicte i retratar allò que passava i que així els diaris tinguessin alguna cosa per oferir més enllà de text i xifres. Un dels fotògrafs més famosos de l’època era Robert Capa, però resulta que no existia, eren dues persones Gerta PohorylleEndre Ernő Friedmann. Al principi venien fotos de l’un o l’altre indistintament sota el nom d’un suposat periodista americà anomenat Robert Capa, finalment ell va seguir fent el pseudònim i ella va ser coneguda com a Gerda Taro. Una mica eclipsada al costat de Capa (que era un fotògraf molt bo) i també pel fet d’haver resultat morta el 1937 i per tant tenir un carrera molt més curta; també segurament ajudava a aquest poc reconeixement el fet de ser dona. Aquest llibre és sobre ella.

Una de les fotos més conegudes de la parella Taro-Capa. Domini públic.

Primer amb algunes fotos icòniques de Barcelona el 1936 i després de seguida anirem a Paris, on arriben jueus i gent en general que fuig del feixisme que sembla no tenir fre. Allà Gerda Taro començarà a fer fotografies amb una Leica, i coneixerà Robert Capa i tindran la idea de crear aquest personatge per vendre fotos. Però tot això més endavant, de moment Gerda es dedica a enlluernar amb la seva bellesa i inteligència.

Es referia a Gerda com un pobre melamed es refereix a l’Únic i Suprem, tot i que ell l’anomenava, i tant, ironitzava Willy pensant en el mestre de Galítsia que l’havia preparat per a la bar mitsvà. Això no excusava les seves consolacions de la nit abans, però fins a cert punt s’havia de reconèixer: Capa no era l’únic que queia en tota mena d’embriagueses quan Gerda entrava en joc. Desintoxicar-se d’una font tant fresca era gairebé impossible.

https://www.flickr.com/photos/132420193@N06/
Copy Leica , DRP Wetzlar. © Luis Cozeto, Creative Commons.

Anirem seguint a Gerda a través de diferents personatges i això permet que anem endavant i endarrere en la seva vida.

Gare d’Austerlitz a una hora estranya per la bohèmia dels refugiats i per la intel·lectualitat parisenca, més habituada a fer vida de nit. Però hi eren tots a l’hora, aquell matí. I quan els companys ferroviaris havien baixat el fèretre cobert amb una bandera de la República espanyola, només havia quedat estrènyer el puny esquerre i els llavis.

Després, el pare de Gerda havia avançat cap al fèretre i havia començat a recitar el kaddish. Algú l’havia seguit, yitgadal v’yit-kadash sh’mei rabba’, una seqüència de paraules que s’unien en un murmuri. Però l’esquena que s’agitava davant d’aquell centenar de persones, aquell gronxar-se litúrgic cap al taüt paral·lel a les vies, recordava els moviments d’un fanàtic. El senyor Pohorylle s’havia aturat de cop, havia avançat mirant de mantenir l’equilibri però s’havia desplomat. Havia acabat el kaddish estirat sobre la bandera roja de seda suau que embolicava les despulles de la seva filla.

https://www.flickr.com/photos/vince_ander/
Gare d’Austerlitz 2 © Vincent Anderlucci, Creative Commons.

Des de la perspectiva de Willy tenim un retrat una mica més distant, el punt de vista d’un amant platònic que ha assumit que ho és i que ella no se’l mirarà pas de cap altra manera. Des del punt de vista de la seva companya Ruth tenim la seva part més humana, i també més enlluernadora tot i que amb menys efecte. La seva personalitat era abassegadora. I després tenim el retrat fes des de Georg, un dels seus novios que va estar a les Brigades i després als maquisards i va participar en tota la Segona Guerra Mundial per acabar als anys 60 treballant a la FAO a Roma, els seus records de Gerda, de la seva relació o de trobar-se a Capa encara a la guerra espanyola, aparentment sencer però a punt per ensorrar-se a cada moment pel record de la seva estimada morta…

Gerda, en canvi, en sabia, ella sabia parlar al pastor alemany en polonès, i el gos la seguia content i s’aturava quan ella l’hi ordenava. Gerda sabia dirigir-se a gairebé tots els brigadistes internacionals en la seva llengua. Amb poques frases conqueria batallons i generals, encantava comissaris polítics i censors. Gerda, tan estimada pels corresponsals de la premsa estrangera i pels poetes i els escriptors. Rafael Alberti i la seva esposa l’acollien sempre càlidament quan passava per Madrid, a la casa de l’Alianza.

El llibre és dens, els moviments endavant i endarrere són continus el que pot donar una mica la sensació de desconcert, però el llibre és molt interessant i no es pot evitar pensar què hauria fet Gerda Taro de no morir tant jove i de no estar en un món tan masclista, perquè la fama se la va endur Robert Capa, que no era només Endre (André al llibre), eren ells dos, però ella mantenia que ella era el millor de Robert Capa. Acabo la ressenya amb una foto d’ella que trobo entranyable, no la va fer ella, i potser no li va fer gaire gràcia però potser és l’única en que ella no estava possant.

© Robert Capa.

El llibre és molt interessant, retrata un període històric complex i uns personatges ja pràcticament mítics, volem saber-ne més. I està terriblement ben documentat, potser això acaba jugant a la seva contra i provoca aquesta densitat en alguns moments de la narració. O també aquest centrar-se en fets quan els sentiments d’Andre, Gerda, Georg, Willy i tot allò pel que estaven passant podria ser més interessant que els fets pelats, però això és una apreciació molt subjectiva. Un llibre recomanable, sobretot si us interessen aquests personatges o voleu començar a saber-ne coses. I per cert, les paraules en altres idiomes haurien d’estar traduïdes, en notes al peu o com, fos SEMPRE.

A la part final s’explica la història del que es coneix com la maleta mexicana, molt però que molt recomanable i que demostra que de tant en tant els personatges secundaris poden tenir un paper principal.

Agostino / Alberto Moravia

Fa la tira em vaig llegir un llibre d’Alberto Moravia, i em va agradar molt, sobretot cap al final, allò que començava com una història com n’hi ha tantes prenia un rumb inesperat i conduït de forma magistral tenia el punt culminant en un final que em va deixar sense alè. Les meves referències doncs per posar-me amb aquest llibre són bones. Aquest és un llibre curt, que no arriba a les 150 pàgines, però no us deixeu enganyar per la seva mida.

Veiem les vacances d’Agostino, a la platja, en una població costera amb la seva mare, encara jove i cobejada per tota la concurrència masculina del lloc. No hi ha pare, només ells dos que són de la classe benestant de la societat. Ell és conscient de l’efecte que fa sa mare i se sent especial i envejat quan són per la platja o quan volten pel mar en un patí, però arriba un home jove i les coses es compliquen.

https://www.flickr.com/photos/luca_volpi/
Probably the owner © Luca Volpi, Creative Commons.

Durant els primers dies de l’estiu, cada matí, l’Agostino i la seva mare sortien al mar en un patí. Les primeres vegades la mare havia fet que els acompanyés un mariner, però l’Agostino havia demostrat d’una manera tan clara que la presència de l’home el molestava que des de llavors l’havien deixat fer-se càrrec dels rems ell tot sol. L’Agostino remava amb un plaer profund per aquell mar quiet i diàfan de primera hora del matí, i la mare, asseguda al seu davant, li parlava amb lentitud, alegre i serena com el mar i el cel, talment com si ell fos un home en lloc d’un noi de tretze anys. La seva mare era una dona alta i bonica, encara a la flor de la joventut; i l’Agostino se sentia tot orgullós cada vegada que pujava amb ella a la barca per a una d’aquelles passejades matinals. Li semblava que tots els banyistes de la platja els observaven, admirant-la a ella i envejant-lo a ell, i, convençut que tenia els ulls de tothom al damunt, li feia la impressió que parlava amb una veu més forta que de costum, que gesticulava d’una manera especial, que l’embolcallava un aire teatral i exemplar, com si, en comptes de trobar-se en una platja, ell i la mare fossin dalt d’un escenari, mentre centenars d’espectadors els miraven amb atenció.

Una adoració per la mare amb punt d’ambigüitat eròtica, ell té 13 anys i la mare és relativament jove. Moravia transita per aquesta relliscosa pendent en alguns moments (fa por pensar que hauria fet Nabókov amb aquest argument).

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
spiaggia dei conigli lampedusa carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

[…] La mare, que mai no semblava cansar-se de prendre el sol, demanava un altre cop a l’Agostino que es posés a remar i que no es girés: aleshores es treia els sostenidors i s’abaixava el banyador fins al ventre per exposar tot el cos a la llum del sol.

Descobreix que sa mare no és la deesa immaterial que s’imaginava. A més a més el contacte amb un grup de nanos que viuen allà el farà madurar de cop. Són el seu contrari, pobres, malparlats, violents i que fumen però saben molt més de la vida que no pas ell, tot sembla combinar-se perquè aquest estiu Agostino deixi enrere la innocència.

https://www.flickr.com/photos/francisco_osorio/
Morro de Sao Paulo 51 © Francisco Osorio, Creative Commons.

No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois.

Un salt a l’edat adulta que potser queda en intent, com si besllumés amb prou feines una escletxa d’aquest món i sense arribar a entendre’l no se n’acabés de fiar. També li falta mala llet i li sobra ingenuïtat, molta. Llibre molt recomanable i profundament estival d’un autor que val la pena recuperar.

https://www.flickr.com/photos/franganillo/
Sferracavallo © Jorge Franganillo, Creative Commons.