Serotonina / Michel Houellebecq

Tinc la sensació que si fa no fa Houellebecq escriu sempre el mateix llibre. L’he ressenyat altres vegades, aquesta és la més antiga, i aquesta més cap aquí del seu Submissió.

I començo a llegir i efectivament, és el de sempre. Tot i que anuncia que amb el tema dels antidepressius  la vida sexual del protagonista serà bastant limitada, però el senyor té molta imaginació i molta memòria, o sigui què tindrem el de sempre.

Dir a aquestes alçades que els llibres de Houellebecq són misógins i un punt racistes no és cap novetat, però és cert. Si algú s’agafa un llibre d’aquest senyor sap a què s’exposa, i si no ho sap ho descobrirà de seguida.

¿Era yo tan infeliz en el fondo? Si por casualidad uno de los seres humanos con los que estaba en contacto (la recepcionista del Hotel Mercure, los camareros del Café O’Jules, la empleada del Carrefour City) me hubiera preguntado por mi estado de ánimo, más bien habría tendido a calificarlo de «triste», pero se trataba de una tristeza apacible, estabilizada, que por otra parte no era probable que aumentase o disminuyera, una tristeza, en suma, que podría haber inducido a considerarla definitiva. Sin embargo, no caí en esa trampa; sabía que la vida podía todavía depararme numerosas sorpresas, atroces o jubilosas, según viniera.

El mateix tipus de protagonista, enfrontant-se al mateix tipus de buit vital, fent el mateix: fugir. Fugir en uns personatges que tenen una fixació al món, o als éssers que els envolten, més aviat feble, com en tots els seus llibres. Fugir i el sexe com una cosa que no dóna sentit però almenys fa que tot plegat sigui de millor passar. Idees com anar a un monestir a retirar-se, una cosa que comenta amb un terapeuta i que li dóna una resposta poc convencional.

Le confié mi idea del monasterio.

—Sí, no es ninguna tontería —aprobó—, tengo pacientes que van, pero en mi opinión usted lo ha pensado un poco tarde. Si no, están también las putas de Tailandia, el significado de la Navidad en Asia es un rollo que olvidas completamente y el 31 puedes pasar el trance suavemente, para eso están las chicas, debería poder encontrar un billete, está menos saturado que los monasterios […]. El problema también para usted es el Captorix, cuando lo haya tomado quizá no se le empine, no puedo garantizárselo, ni siquiera con dos bonitas putillas de dieciséis años […].

Nothing’s wrong.. © Richard, Creative Commons.

Com a punt diferent el llibre fa un retrat de la situació del camp francès, però, amb les seves diferències, vindria a ser tot el camp europeu en una crisis colossal per la competència de preus molt més baixos. Als agricultors, simplement, no els surten els números.

Yo intento montar algo, me mato a trabajar, me levanto todos los días a las cinco de la mañana, me paso las noches haciendo cuentas, y el resultado, en definitiva, es que empobrezco a la familia…

on en a marre © Pelle De Brabander, Creative Commons.

Però un llibre de Houellebecq no seria seu sense l’ingredient estrella. A veure, poc o molt ja és un autor que sempre està escrivint el mateix llibre, com ja he dit, però amb els anys va millorant.

Volviendo a mi tema, por más que Marcel Proust y Thomas Mann poseyeran toda la cultura del mundo, por más que estuvieran a la cabeza (en el impresionante comienzo del siglo XX, que sintetizaba por sí solo ocho siglos e incluso un poco más de cultura europea) de todo el saber y toda la inteligencia del mundo, por mucho que representaran, cada uno por su lado, la cima de la civilización francesa y alemana, es decir, de las civilizaciones más brillantes, más profundas y refinadas de su época, no habían estado menos a la merced, y dispuestos a prosternarse, ante cualquier joven coño húmedo o ante cualquier polla valientemente erguida, según sus preferencias personales: Thomas Mann en este sentido no se acaba de decidir, y Proust, en el fondo, tampoco es muy claro.

Youth! © Georgios Liakopoulos, Creative Commons.

En definitiva, un llibre que agradarà als fans de Houellebecq i que desagradarà als detractors, exactament pels mateixos motius. No hi ha engany.

El gueto interior / Santiago H. Amigorena

Primera novel·la del cineasta Santiago H. Amigorena, un autor argentí que escriu en francès, on hi està afincat i on fa les seves pel·lícules.

Tenim una història situada a l’any 1940, quan Vicente (ja ningú lu diu Wincenty) veu amb preocupació des de Buenos Aires el que està passant a la seva Polònia natal. Ell en va marxar després de lluitar a la Gran Guerra i que els seus compatriotes el recompensessin insultant-lo dient-li «jueu». Allà ha deixat a la seva mare i dos germans, i les noticies sobre el guetto de Varsòvia no el deixen indiferent.

«Per què fins ara he estat nen, adult, polonès, soldat, oficial, estudiant, casat, pare, argentí, venedor de mobles, però mai jueu? Perquè no he estat mai jueu com ho soc avui —avui que no soc més que això». Com tots els jueus, en Vicente havia pensat que ell era moltes coses fins que els nazis li van demostrar que el que el definia era una sola cosa: ser jueu.

Avenida Corrientes au niveau de la calle Florida
Photo : 1940. Quartier de San Nicolas. Buenos Aires © www.petitherge.com, Creative Commons.

Els nazis però no van inventar l’antisemitisme, ja hi era d’abans, una tradició malauradament molt antiga.

En els mil cinc-cents anys que havien passat des que el cristianisme s’havia convertit en una religió d’Estat i en el transcurs dels quals una progressió d’allò més coherent havia elaborat un discurs que havia començat dient als jueus: «No teniu dret a viure entre nosaltres si continueu sent jueus», després havia escurçat la frase: «No teniu dret a viure entre nosaltres», i al final ja els deia directament: «No teniu dret a viure».

Les escadusseres noticies que arriben són cada cop més terribles, de fet fins i tot resulten poc creïbles. Cada cop pateix més per la seva família polonesa de la que no en té notícies, i cada cop és sent més jueu. D’una manera estranya perquè això del judaisme no li havia importat mai gaire.

Es tanca en si mateix, en un mutisme i una apatia perquè res té sentit. Com seguir vivint i estimant mentre la maquinària de la mort dels camps d’extermini està en marxa? Sense que la comunitat internacional se’n preocupi gaire, a més a més.

Aixecament del Gueto de Varsòvia – Fotografia presa per Jürgen Stroop en un reportatge per a Heinrich Himmler al maig de 1943.

Les notícies que arribaven en diaris sempre amb retard de mesos, i les cartes de la seva mare, cada cop més espaiades i descrivint una situació de fam i angoixa al gueto de Varsòvia, tot plegat fan que el Vicente també es tanqui en si mateix, com si volgués expiar la culpa de no ser on eren els seus, de no haver-los tret.

Després d’aquella última carta, en Vicente va deixar de creure. Va deixar de creure en tot. En la dona, en els fills, en ell mateix. Va deixar de creure que la vida era més important que la mort.

La història dels que es van lliurar de la matança però no pas del seu espectacle i el seu patiment. Res en comparació amb morir, però una marca que quedaria per sempre.

Havia estat un home com tants altres homes, i de sobte, sense que passés res allà on era, sense que canviés res en la seva vida de cada dia, tot havia canviat. S’havia convertit en un fugitiu, en un traïdor. En un covard. S’havia convertit en aquell que no era on hauria d’haver estat, en aquell que havia fugit, en aquell que vivia mentre els seus morien. I a partir d’aquell moment, es va estimar més viure com un fantasma, silenciós i solitari.

La mare del protagonista va morir a Treblinka, un camp que mai va ser de treball, aquest era directament d’extermini, la màxima expressió de la indústria de la mort…

Res més, llibre ràpid de llegir, dur i un autor interessant del que estaria bé llegir més coses.

Àlbum d’un pessimista / Alphonse Rabbe

Estrena tant d’autor (no he llegit res d’Alphonse Rabbe) , com d’editorial perquè tampoc he llegit res del catàleg (per ara format per dos llibres) d’Edicions Avantsala.

Una maner ràpida i bèstia de definir aquest llibre seria dir-ne que fa una raonadíssima apologia del suicidi. Però això seria quedar-nos amb un titular. Sí, fa apologia del suicidi, l’autor es va acabar suicidant. En el llibre hi ha una serena reflexió, sobre el tema, i el tema no és tant el suicidi com la mort que és inevitable i reivindicació del suicidi com un acte de llibertat, de dignitat. Com una decisió que es pot defensar de manera serena, admetent que el suicidi també pot ser una solució desesperada.

La mort és un bon pastor, car no perd mai ningú del seu ramat.

© Cesc Llaverias

Alphonse Rabbe tenia sífilis, i aquesta malaltia el va anar desfigurant a mida que l’anava matant, el va fer aïllar-se cada cop més.

Cal que escrigui les meves Ultime Lettere. Si tot home, havent sentit i pensat molt, morint abans de la degradació de les seves facultats per l’edat, deixés així el seu Testament filosòfic, és a dir, una professió de fe sincera i agosarada, escrita sobre la fusta del taüt, hi hauria més veritats reconegudes i sostretes a l’imperi de l’estupidesa i de la menyspreable opinió del vulgar.

Encara he d’executar aquest propòsit per d’altres motius: hi ha pel món alguns homes interessants que he tingut per amics; vull que sàpiguen com he acabat. Desitjo fins i tot que els indiferents, és a dir, la massa del públic per a qui seré l’objecte d’una conversa de deu minuts (suposició potser exagerada), sàpiga, per poc cas que jo faci de l’opinió del gran nombre, que no he sigut covard. I que la mesura de les meves preocupacions era atapeïda quan nous mals han vingut a fer-la vessar. Que no he fet sinó utilitzar amb tranquil·litat i dignitat el privilegi, que tothom obté de la natura, de disposar de si mateix.

Això és tot el que m’interessa encara d’aquest cantó de la tomba: més enllà hi ha totes les meves esperances, si és que hi ha lloc.

Un llibre fúnebre i depriment? Doncs en realitat no, de debó: no. El llibre no és una festa de llum i color, tampoc, es situa en un terreny estrany, poc explorat. Aquesta defensa i racionalitat del fer de morir-se, de voler i decidir morir-se, en realitat és un cant a la vida. La vida és fantàstica, i ho és perquè s’acaba, l’únic que és etern és el buit, el no-res. Ell no demana que ningú es suicidi, reclama la llibertat de fer-ho ell, disposar de la pròpia vida. Una vida que ell sentia que cada cop tenia menys de vida pels estralls de la malaltia.

Opium Party © Tyler Bell, Creative Commons.

Quan em miro m’estremeixo. De veritat soc jo? Quina mà ha solcat en la meva cara aquestes traces esgarrifoses?

En què s’ha tornat aquest front on respirava el candor de la meva ànima quan encara era pura? Aquests ulls que esglaien, aquests ulls mutilats, expressaven antany o els desitjos d’un cor que només tenia esperances, sense pena, o les voluptuoses meditacions serioses d’un esperit lliure encara de vergonyoses cadenes.

El somriure de la benevolència els animava sempre que es posaven sobre algun dels meus iguals. Ara les meves mirades aventurades, i tristament esquerpes, diuen a tots: he viscut, he sofert, us he conegut i vull morir.

Amb aquestes ganes de morir trobo que fa una defensa de la vida, de la vida que valgui la pena ser viscuda, la vida en plenitud. Aquesta plenitud, aquesta dignitat, això és subjectiu i quan ell va considerar que això ja estava va prendre la via ràpida, la sífilis també l’hauria acabat matant (en aquell moment era incurable). Aquest llibre recull pràcticament tot el que va escriure Alphonse Rabbe més enllà de múltiples articles periodístics dedicats sobretot a la història i l’art.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Album_d%27un_pessimiste_(1836),_Alphonse_Rabbe.png

Aquest àlbum esdevé, en les seves pròpies paraules, un testament filosòfic d’una figura potser modesta, però que va tractar com ningú un tema controvertit. Llibre molt interessant, i esperançador sobre el catàleg d’aquesta editorial.

Carrer de les Botigues Fosques / Patrick Modiano

He tingut aquest llibre massa temps a la lleixa de pendents. Els llibres anteriors de Patrick Modiano m’han agradat, i quan l’agafo recordo el perquè i identifico les coses que m’agraden del seu estil.

És aparentment senzill, res de recargolaments o de barroquismes, un estil senzill i fins i tot net però sense passar-se, sense ser asèptic (que aleshores no tindria gaire interès). Trobar aquest equilibri no és senzill, l’autor sembla sortir-se’n amb una naturalitat total.

Va encetar una tonada que era, em penso: Sur les quais du vieux Paris, però el soroll de les veus i de les rialles feia la música amb prou feines audible, i ni tan sols jo, que era a tocar, no n’arribava a copsar totes les notes. El pianista continuava, impertorbable, amb el bust ben dret, el cap inclinat. Em feia patir: pensava que en algun moment de la seva vida l’havien escoltat quan tocava el piano. Després s’havia hagut d’acostumar a aquest zum-zum perpetu que li apagava la música. Què diria, quan jo pronunciés el nom de Gay Orlow? Aquell nom el trauria un moment de la indiferència amb què anava tocant la seva peça? O ja no li diria res, com aquelles notes de piano ofegades sota la remor de les converses?

Paris, 1950 © Nathan Hughes Hamilton, Creative Commons.

Anirem seguint el protagonista a la recerca de la seva identitat, literalment. A través de coneguts, noms esparsos, fotografies on potser surt o potser no… I tot preguntant i detectant (o creient detectar) coses que desperten alguna cosa al seu interior, una cosa que diu que sí que potser allò, que aquella identitat i aquella vida pot ser la seva, tot i que després resulti que no. Uns records dels que no sabem si refiar-nos o no.

La Denise i jo agafàvem el camí oposat al seu i seguíem el bulevard de Courcelles. El París per on caminàvem tots dos en aquell temps era tan estival i tan irreal com el vestit fosforescent d’aquell Scouffi. Flotàvem en una nit que aromaven les troanes quan passàvem per davant de les reixes del Parc Monceau. Molt pocs cotxes. Semàfors vermells i semàfors verds s’encenien dolçament per no res i els seus senyals de colors alternats eren tan suaus i regulars com el balanceig d’unes palmeres.

Paris © Simon Jowett, Domini públic.

Sembla que es va confirmant una identitat, amb esboços de la gent que el va conèixer i uns records que en qualsevol moment poden fallar.

Era l’aniversari de la Denise. Una nit d’hivern que la neu que queia sobre París es transformava en fang. La gent s’entaforava a les boques del metro i caminava apressant-se. Els aparadors del Faubourg Saint-Honoré brillaven. S’acostava Nadal.

Vaig entrar en una joieria, i encara veig la cara d’aquell home. Portava barba i duia unes ulleres amb els vidres tenyits. Vaig comprar un anell per a la Denise. Quan vaig sortir de la botiga, encara queia neu. Em va fer por que la Denise no vingués a la cita i vaig pensar per primera vegada que ens podíem perdre en aquesta ciutat, entre totes aquelles ombres que caminaven amb pas accelerat.

Eugene Galien-Laloue – Place de Clichy, Paris © Irina, Domini públic.

Passen les pàgines i acompanyem a Guy (un nom que s’ha posat com se’n podria haver posar un altre) en aquesta recerca d’ell mateix. Amb un estil net la narració sembla que passi sense sentir, com si fos fàcil. I anirem descobrint i redescobrint el perquè del protagonista.

Dels tres llibres llegits de Patrick Modiano (Records dorments; L’herba de les nits, i aquest) , aquest és el que més m’agrada, potser és el millor o potser el gust per aquest autor es va adquirint a mida que s’hi va entrant. Us el recomano.

Els anys / Annie Ernaux

Després de molt escoltar que Annie Ernaux és una escriptora que cal llegir al final m’hi he decidit. Això vol dir que he buscat un llibre, l’he demanat i l’he posat en una lleixa de pendents que va camí de convertir-se en motiu de divorci, però això és un altre tema.

I les primeres pàgines em porten una sensació: sembla que sí que aquesta autora val la pena. Ens trobem amb una mena d’autobiografia, el que vindria a ser la seva vida construïda a partir de records fragmentaris i no sempre connectats entre sí. I la segona guerra mundial terriblement present en el record, mes en el col·lectiu que en el seu, al cap i a la fi va nèixer el 1940.

l’arribada dels alemanys —cadascú situava exactament on, en quina ciutat—, els anglesos sempre correctes, els americans sense manies, els col·laboracionistes, el veí ficat en la Resistència, la noia X rapada a l’Alliberament

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

Uns records que a mi em porten al llibre El dolor de Marguerite Duras, que també parla i sobretot desmitifica el final de la guerra a França.

Després de la guerra, a la taula interminable dels dinars de festa, enmig de les rialles i les exclamacions, aviat ens arribarà el torn, aprofitem el que ens queda de vida!, la memòria dels altres ens situava en el món.

Són uns anys difícils, a casa nostra en una postguerra que no s’acabava mai i a la resta del món en una postguerra més nova però amb les mateixes limitacions.

A totes les famílies hi havia nens morts. Per culpa d’afeccions sobtades i sense remei, diarrea, convulsions, diftèria. El rastre del seu breu pas per la terra era una tomba en forma de llitet amb els barrots de ferro i la inscripció «un àngel al cel», fotos que s’ensenyaven eixugant-se una llàgrima furtiva, converses a mitja veu, gairebé serenes, que espantaven els nens vius, que se sentien en pròrroga. No s’haurien salvat fins als dotze o quinze anys, després d’haver travessat la tos ferina, la rubèola i la varicel·la, les galteres i les otitis, la bronquitis de tos a l’hivern, escapat a la tuberculosi i la meningitis, i aleshores dirien que «s’havien enfortit».

I l’educació, que a la liberal i moderna França encara aleshores era segregada, l’autora òbviament retrata el que era l’educació femenina.

S’interpel·laven cridant-se ei tu comtediguis!, escoltaven i repetien xiuxiuejant, la mà a la boca, històries poc amables, reien per sota el nas de la història de Maria Goretti, que havia preferit morir abans que fer amb un noi allò que totes es delien per fer, s’espantaven de la seva viciositat, insospitada pels adults. Somiaven tenir pits i pèls, una compresa amb sang a les calces.

https://www.flickr.com/photos/rallion/
bumpers © Slow Brook, Creative Commons.

Un món amb un pes encara molt gran de la religió i de la moral que se’n desprenia, una moral que es disfressava com a ciència però que no ho era.

En aquestes condicions, els anys de masturbació abans de tenir el permís per fer l’amor dins del matrimoni eren interminables. Calia viure amb el desig d’aquest plaer que crèiem reservat als adults i que reclamava satisfacció a qualsevol preu malgrat totes les temptatives de distracció, les pregàries, covant un secret que ens arrenglerava al costat dels perversos, els histèrics i les putes.

Al Larousse hi havia escrit:

onanisme: conjunt de mitjans adoptats per provocar artificialment el plaer sexual. L’onanisme provoca sovint accidents molt greus; per aquest motiu, cal vigilar els infants quan s’apropin a la pubertat. Els bromurs, les hidroteràpies, la gimnàstica, l’exercici, la cura d’altitud, les medicacions marcials i arsèniques, etc., es poden utilitzar de forma alternativa i complementària.

Al llit o als lavabos, ens masturbàvem davant la mirada de la societat sencera.

Es va configurant la persona i l’escriptora, i com sempre el primer que ve és la comprensió del món.

Sens dubte, la informació que rep sobre els esdeveniments del món es transforma en sensacions, sentiments i imatges sense cap rastre de les ideologies que inicialment els han provocat. Així, el que veu és:

Europa dividida en dos per un mur d’acer. A l’oest, sol i colors. A l’est, l’ombra, el fred, la neu i els tancs soviètics que un dia travessaran la frontera francesa, s’instal·laran a París, com a Budapest. L’obsessionen els noms d’Imre Nagy i de Kadar i en repeteix les síl·labes per intermitència

Algèria com una terra encesa de sol i de sang, plena d’emboscades al voltant de les quals voletegen homenets amb gel·labes vaporoses, imatge extreta del llibre d’història de tercer, que explicava la conquesta d’Algèria el 1830 il·lustrada per un quadre, La Prise de la smala d’Abd el-Kader […]

No hi ha res de tot això en el diari íntim que ha començat a escriure, on descriu el seu tedi, la seva espera de l’amor amb un vocabulari novel·lesc i grandiloqüent.

No deixen de ser curioses les observacions sobre el conservadurisme de la societat, potser hem idealitzat massa a França o potser el contrast en segons quines époques era molt acusat, però el text següent pràcticament s’hauria pogut escriure pensant en casa nostra.

La vergonya no deixava de perseguir les noies. La seva forma de vestir-se i maquillar-se, sempre acotada amb els massa: curt, llarg, escotat, estret, vistós, etc. L’altura dels talons, les amistats, les sortides i entrades a casa, el fons de les calces cada mes, tot al seu voltant era objecte de la vigilància generalitzada de la societat. A les que es veien obligades a deixar el nucli familiar, la societat els oferia la Maison de la Jeune Fille, la ciutat universitària separada de la dels nois, per protegir-les dels homes i el seu vici. Ni la intel·ligència, ni els estudis, ni la bellesa, res no comptava tant com la reputació sexual d’una noia, és a dir, el seu valor en el mercat del matrimoni, del qual les mares, seguint l’exemple de les seves, s’erigien com a guardianes: «si te’n vas al llit abans d’estar casada, no et voldrà ningú», i se sobreentenia: «excepte un altre saldo del costat masculí, un tarat o un malalt, o, encara pitjor, un divorciat». La mare soltera no valia res, no podia esperar res, només l’abnegació d’un home que acceptés recollir-la amb el producte de la seva falta.

Fins al casament, les històries d’amor es desenvolupamven sota la mirada i el judici dels altres.

https://www.flickr.com/photos/iisg/
08-23-1960_17440 Alice en Ellen Kessler © IISG, Creative Commons.

Els somnis es van succeint amb els anys.

Dos objectius futurs coexisteixen: 1) convertir-se en una noia prima i rossa, 2) ser lliure, autònoma i útil al món. S’imagina convertint-se en una Mylène Demongeot i una Simone de Beauvoir.

Però arriba la vida, amb els seus propis plans que no solen tenir res a veure amb els seus. És força general això que la vida et fa anar per on vol, o per on cal, sense preguntar.

Ja no somia desperta com abans, ni s’imagina a la platja el proper estiu o com a escriptora publicant el seu primer llibre. El futur s’anuncia en termes materials precisos, l’obtenció d’un millor lloc de treball, promocions i adquisicions, l’entrada de l’infant a l’escola, això no són somnis, són previsions. Sovint li venen al cap imatges de quan estava sola, es veu pels carrers de la ciutat per on ha caminat, a les diferents habitacions que ha ocupat —a Rouen en una residència per a noies, a Finchley de cangur, a Roma de vacances en una pensió al carrer Servio Tullio. Li sembla que són els seus «jos» que continuen existint allà. El passat i el futur, en definitiva, s’han invertit, és el passat, no el futur, que és ara objecte de desig: trobar-se de nou a l’habitació de Roma, a l’estiu del 1963.

I alguns apunts del maig del 68, viscut des de provincies, això sí.

Nosaltres, que no havíem lluitat mai per les condicions de treball, que no volíem en el fons les coses que compràvem, ens reconeixíem en aquells estudiants no gaire més joves que nosaltres que llançaven llambordes a la policia antiavalots. Llançaven al poder, en lloc nostre, els anys de censura i repressió, el placatge violent de les manifestacions contra la guerra a Algèria, els atacs racistes, la prohibició de La Religieuse i els Citroën DS negres sense matrícula de la policia. Ens venjaven de tota la contenció de la nostra adolescència, del silenci respectuós a les aules, de la vergonya de rebre els nois d’amagat a les habitacions de la residència. És en un mateix, en els desitjos limitats, en les renúncies de la submissió, on residia la nostra adhesió a les nits enceses de París. Ens sabia greu no haver conegut tot això abans, però sentíem que teníem la sort que ens passés a l’inici de les nostres carreres.

De cop, el 1936 de les històries familiars es feia realitat.

I les conseqüències que tot allò va tenir.

Ara tot el que fins aleshores es considerava normal, era objecte de revisió. La família, l’educació, la presó, el treball, les vacances, la bogeria, la publicitat, tota la realitat se sotmetia a examen, també la paraula d’aquell que criticava, que havia de sondejar el rerefons dels seus orígens, des d’on parles tu? La societat havia deixat de funcionar ingènuament. Comprar un cotxe, qualificar uns deures, parir, tot generava sentit.

Res del planeta no ens havia de resultar aliè, els oceans, el crim de Bruay-en-Artois, formàvem part activa en totes les lluites, el Xile d’Allende i Cuba, el Vietnam, Txecoslovàquia. Avaluàvem els sistemes, buscàvem models. Fèiem una lectura política generalitzada del món. La paraula principal era «alliberació».

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
2d8b558696bef2c2c654277d341d626b © Ur Cameras, domini públic.

L’evolució de la societat francesa (i de fet quasi tota l’europea) des del final de la segona guerra mundial, al llarg de la guerra freda, i quan aquesta va començar a anar-se acabant, encarant els anys 70 i els 80 amb tots els canvis que això va comportar.

La publicitat mostrava com calia viure i comportar-se, moblar-se la casa, era la instructora cultural de la societat. I els nens reclamaven aigua Évian aromatitzada, «és mes fortificant», galetes Cadbury, Kiri, un tocadiscos portàtil per escoltar la cançó dels Aristogats i La Bonne du curé, un cotxe teledirigit i una nina Barbie. Els pares tenien l’esperança que, amb tot el que els arribaven a donar, més endavant no fumarien porros. I nosatres, que no érem crèduls, que examinàvem seriosament els perills de la pubilicitat amb els alumnes i proposàvem com a tema de debat «la posessió de coses condueix a la felicitat?», compràvem a la FNAC una cadena d’alta fidelitat, un radiocasset Grundig, una càmera supervuit Bell i Howell, amb la impressió d’utilitzar la modernitat amb fins intel·ligents. Per a nosaltres i a través de nosaltres, el consum es purificava.

Els ideals de maig es convertien en objecte i diversió.

https://www.flickr.com/photos/84369496@N00/
1970’s Butter Up Tanning Lotion © twitchery, Creative Commons.

I a poc a poc, les successives mudances acostant-se a París. En un país tan absurdament centralista com ara França la diferència entre viure a París o viure a fora és abismal. No són pocs els francesos (i molts europeus també) que consideren que França és: París, i la resta.

Viure a la regió parisenca era:

veure’s catapultat a un territori sense geografia, enterbolit per l’entramat de camins que només recorríem amb cotxe

no poder alliberar-nos de l’espectacle de la mercaderia conqueridora, agrupada en terrenys erms o estesa al llarg de les carreteres en un cordó heteròclit de magatzems que anunciaven, en els seus cartells, la desmesura, Tot Saló, Mundial Moqueta, Cuir Center, i de cop conferien una estranya realitat a les publicitats de les ràdios comercials, Saint-Maclou, és clar!

Era impossible trobar un ordre harmònic en el que vèiem.

Amb això aproximadament em planto a la meitat del llibre i potser que pari de posar fragments, o potser no, va un més que fa referència sobretot al que vindria a ser el llibre mateix que estic llegint. Un llibre i una dificultat que solventa de diferents maneres, en molts punts agafa com a punt de partida una foto, aquelles fotos familiars d’unes vacances o de quan era una nena petita o… el que fos, ens descriu la fotografia i com que aquesta foto correspon a un moment i a una data dons a partir d’aquí va fent.

Perquè en la soledat retrobada descobreix pensaments i sensacions que la vida en parella obnubila, ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria senti el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història, una «novel·la total» que s’acabaria amb la despossessió dels éssers i les coses, familiars, marit, fills que se’n van de casa, mobles venuts. Té por de perdre’s en la multiplicitat dels objectes de la realitat que vol copsar. I com podria organitzar aquesta memòria acumulada d’esdeveniments, de successos, de milers de dies que la condueixen fins avui?

Crec que us feu una idea sobrada del que us podeu trobar en el llibre, una idea mínima, pràcticament tot el llibre té aquest magnífic nivell. Podrem estar d’acord o no en les seves observacions, però hi ha lucidesa, molta, i capacitat de fer-nos arribar el seu missatge, també molta. No és un llibre que es pugui llegir de pressa, és dens, i té una música a la que costa agafar el truc, i de vegades sembla que podría córrer més, o recrear-se més en certes coses.

La vida privada de Annie Ernaux

No és un llibre de safareig, és un retrat d’un món en canvi continu. Em recorda, a molta distància i amb les obvies diferències a El món d’ahir d’Stefan Zweig, un llibre magnífic on amb prou feines descobrirem coses de la vida de l’autor, com aquí, una paradoxal tranctant-se d’una biografia o una mena de memòries, però no per això menys seductor.

Bé, el que he llegit em confirma els rumors de que aquesta autora val la pena, o sigui que aniré mirant que més en trobo.

Madame Bovary de extrarradio / Sophie Divry

Els llibres de la francesa Sophie Divry sempre m’han agradat, tant Signatura 400 (no té mèrit perquè sóc del gremi) com Cuando el diablo salió del baño. Per això agafo amb ganes aquesta mena de revisió del mite de Madame Bovary, poc s’ho pensava Flaubert que acabaria creant una de les històries més revisitades de la literatura. O potser sí, la dona casada infeliçment que busca en l’adulteri allò que li falta en la vida, sigui sexe o amor o sentir-se desitjada o sortir del tedi… No és l’argument més original que se m’acut, però potser sí un dels més interessants i que poden donar més joc i que no passen de moda.

Pero entonces te fuiste a estudiar a la ciudad. Allí comiste bocadillos de diez francos, te familiarizaste con nombres de salas y auditorios, fumaste cigarrillos, te desvelaste en víspera de exámenes, esperaste autobuses y metros, aprendiste a pedir una caña y a participar en la conversación cuando estabas sentada a una mesa con una docena de amigos, leíste libros escritos con letra menuda, dibujaste gráficos, percibiste la carestía de la vida, por primera vez caíste enferma sin que tu madre estuviera a la cabecera de tu cama, el viernes por la tarde volviste a casa de tus padres con la colada, sus gestos te parecieron más lentos, sus caras envejecidas, querías largarte de allí, participaste en la asamblea donde se convocó una huelga, fuiste a una fiesta extraña, diste compresas, te sentiste pobre, como nadie te miraba comiste pasta directamente de la cacerola y un buen día te dieron el título.

https://www.flickr.com/photos/jmenj/
Lyon © Jeanne Menjoulet, Creative Commons.

Com que intuim l’argument el que va passant no ens sorpren. De totes maneres narrar-ho i fer-ho creïble i fer-ho bé. Tot això és important, hem de pujar ben amunt, perquè ja sabem que la patacada arribarà.

Todo és de lo más natural. François, al igual que tú, toma el café con azúcar y prefiere los biscotes al pan. Os despedís en la entrada del edificio con un «hasta mañana»; vuestra vida de pareja empieza así. Unos días más tarde estás sentada en su cama. Te acaricia los pechos, te dice que eres bonita, que te ama desde el primer día (o algo por el estilo). ¿Para qué seguir jugando al pudor si ya estás segura de gustarle? Lo ayudas a desvestirte. Te besa, lo tacas. No da miedo acostarse con François, es como continuar vuestra conversación pero de otro modo, es dulce y sin complicaciones; lo hacéus una y otra vez durante gran parte del día; al fin; la onda cálida encuentra dónde propagarse en ti; al fin ese momento en que podemos estrechar contra nosotros otro cuerpo que nos desea.

https://www.flickr.com/photos/434pics/
She is my drug © Bryan Brenneman, Creative Commons.

I es casen, i es muden a l’extrarradi (d’una ciutat petita, no pas de París), en una casa que queda bé perquè ell arribi a la feina,i arriben els fills… tot plegat sóna familiar. Perquè el llibre de Flaubert no deixa de ser coses que van passar fa molt temps, però això ens pot passar a nosaltres ara mateix. Aquest terror sord que comença a venir quan tot surt exactament com se suposa que ha de sortir.

Esperabas algo. Proponías a François una escapada de fin de semana, ibas al cine o fregabas frenéticamente el cuarto de baño. Habrías querido que cada semana nuevas palabras marcasen el calendario, fecha de espectáculo, peluquería, compra de un mueble nuevo, cualquier actividad, te esmerabas mucho en prever todo eso, y si, pese a todos tus esfuerzos, resultaba que veías una semana hueca en el calendario, un abatimiento sordo te envolvía desde el domingo. Ante esa semana en que nada estaba escrito casi habrías llorado.

El tedi es va tancant al seu voltant, a sobre seu i sentim la seva sensació d’ofec. Un ofec creat per la rutina, per la comoditat, per decisions que ella ha pres però tot i això ofec.

https://www.flickr.com/photos/londonmatt/
Dead End Street © Matt Brown, Creative Commons.

Pero de momento; la incorporación al nuevo curso finalizada, Xavier apuntado a judo; tú atrapada cada minuto del día por las exigencias del hogar, viviendo en un desahogo blanco, llamando por teléfono a tus padres dos veces a la semana, visitándolos el domingo, habiendo encontrado a una niñera para la peque, haciendo el amor una vez por semana, la posición del perrito cada quince días, una felación semanal, un cunnilingus semestral; de momento, entonces, todo está en orden. Has llegado adonde querías llegar cuando charlabais fumando en los pufs; estar casada, tener hijos, «sin dejar de trabajar porque hay que ser independiente», ¿por qué, entonces, no sentías verdadera satisfacción?

Amb tot això ens podem fer una idea d’en quin punt es troba la protagonista quan passa el que ha de passar perquè el títol tingui tot el seu sentit. La infidelitat, el no ser descoberta però sí abandonada per l’amant, la desesperació i una família que no reacciona i que la segueixen estimant amb devoció. Ni tan sols s’hi pot enfadar, no té vàlvula per fer sortir tot el que té a dins, tot el que ha reviscut amb el seu afer i que ara està tan sense destí.

https://www.flickr.com/photos/tohoscope/
Adultery Inc © Toho Scope, Creative Commons.

El llibre de Flaubert el vaig llegir fa anys en un club de lectura on ningú va mostrar la més mínima empatia cap a la pobre Emma Bovary. En aquest llibre és molt difícil que passi això. Potser és una història que ens resulta més propera, potser l’entenem més, no ho sé. Però anem llegint el llibre, veiem la seva vida, la seva relliscada (millor no dono detalls) i com ha seguit tot plegat i sí tenim empatia per ella. No podem no sentir-la, al marge de si les seves decisions ens agraden o no, les entenem. Al cap i a la fi, fa el que fa com a supervivència, perquè fer més tolerable la vida, amb petites aventures si cal, no deixa de ser un tema de supervivència.

El llibre es llegeix bé, poques pàgines però denses, hi ha més del que sembla. L’edició de Malpaso és molt bona, una marca de la casa però que no està de més valorar. I definitivament Sophie Divry és algú que cal seguir en el panorama de les lletres franceses. I a mi a sobre m’ha donat ganes de rellegir Madame Bovary, no es pot demanar més.

A imatge seva / Jérôme Ferrari

Ara fa més o menys un any em vaig llegir un llibre sobre una fotògrafa, el llibre era La noia amb la Leica, la fotògrafa era Gerda Taro. I això no té res a veure amb aquest llibre, però em fa gràcia la coincidència i una coberta amb una noia amb una càmera. Sí, sóc rarot i potser m’ho hauria de fer mirar.

La novel·la de Jérôme Ferrari comença amb una mort, que és el mateix que dir que tindrem tota la història narrada en flashback. Una història que pren com a punt de partida fotografies fetes per la protagonista finada, la seva passió.

Els esforços considerables, i de vegades inútils, que ell va fer per identificar desconeguts i determinar-ne el grau de parentiu només van suscitar en Antonia un interès educat. Allò no era l’enigma que la captivava. Tant li feia si pertanyia o no a la família aquella gent que havia deixat l’empremta en paper setinat. L’enigma consistia en l’existència de l’empremta mateixa: la llum que reflectien uns cossos ara envellits o convertits en pols feia molt de temps que havia estat captada i conservada per mitjà d’un procés l’aspecte miraculós del qual no es podia reduir a simples explicacions tècniques.

I per cert, que no us enganyi el nom de l’autor i alguns topònims, no estem davant d’un llibre italià sinò francés, i l’illa de la que es parla és Corsica (Còrsega, administrativament a França, almenys de moment, perquè no són pocs els corsos que s’hi oposen, com alguns protagonistes de FLNC, alguns d’ells molt propers a la protagonista).

Tot havia passat com estava previst. Eren la parella de nois que coneixien i admiraven des de la infantesa, ells les havien vistes créixer sabent que ja els pertanyien, que només era qüestió de temps. Ara eren les seves dones i tothom els deia així, ningú feia servir el terme «nòvia», d’altra banda amb raó, perquè de fet s’havien convertit en joves esposes de setze o disset anys, envellides abans d’hora, atrapades en els lligams d’una unió tan rígida, emmidonada i monòtona com el més poc imaginatiu dels matrimonis.

 www.christiancrush.com
Couples © Wyatt Fisher, Creative Commons.

La lluita contra els invasors turistes, la reivindicació i lluita contra els francesos, la lluita armada i les seves conseqüències, i tot això captat per la lent de la seva càmera i el seu intent de ser fotoperiodista, en un moment que potser no era el millor.

Van tornar al diari. Al cap d’una hora, el company d’Antonia havia redactat un article amb quatre mil caràcters que no afegien cap tipus d’informació a la que donava el títol: «Un home assassinat a Ajaccio». Aquell periodista, amb una llarga carrera en la premsa regional que li havia permès desenvolupar un talent certament innat, ara cultivava l’art de parlar per no dir res amb un virtuosisme que fregava la genialitat. Combinava magistralment llocs comuns, clixés, expressions fixades i consideracions edificants, de tal manera que produïa, sense fer mal a ningú o sobre qualsevol tema, textos rigorosament buits.

Tenim el padrí d’Antonia, ara és capellà i oficia el funeral tot recordant, tenim els records a través de fotos d’Antonia. Però  també altres moments en que les fotos van jugar un paper important, sobretot en conflictes, la primera guerra mundial, la segona, la conquesta italiana de Libia. Des que s’inventen les càmeres n’hi ha una en els conflictes. N’anem repassant fins que sembla que ens conduiran a la conclussió lògica, Antonia en un d’aquests conflictes-

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
Landing at Gallipoli © Archives New Zealand, Creative Commons.

A finals de l’any 1914 Rista M. porta el registre dels horrors desenfrenats.

Acumula fotos de suplicis, les classifica, les anota. El 1916 seran exposades al Louvre i al Victoria Museum abans de ser enviades als Estats Units. La bestialitat de l’enemic ara ja està documentada i tothom pot gaudir de l’espectacle tot concedint-se el luxe de la indignació.

La lluita del nacionalisme cors contrastada amb les lluites nacionalistes en altres guerres i molt especialment amb la de l’antiga Iugoslàvia. En aquest conflicte és ella qui en parla, qui hi va, qui hi fa fotos, moltes d’aquelles fotos ni tan sols les revelarà.

https://www.flickr.com/photos/liquene/
Corsica ©Alessandro Valli, Creative Commons.

No és només l’horror, és tot el que hi veu i el que hi sent, com les vores de la humanitat. No hi ha un relat de la guerra, amb prou feines algunes dates apuntades fins que pren la decisió d’anar a la guerra, no és fins després que no descobrirà que el difícil no és anar a la guerra sinó marxar-ne.

Quan van detenir Pascal B. per tercera vegada, el març del 1989, Antonia no va córrer a buscar consol a l’espatlla del seu oncle. De seguida va saber que no podria suportar ni l’espera ni les mirades plaents de compassió. També va saber que estava atrapada en un cicle sense fi que no alliberaria mai, com si girés en òrbita al voltant d’un planeta increïblement enorme. La vida que tindria seria una repetició del que ja havia viscut. Pascal B. aniria a la presó i després sortiria de la presó, i l’hi tornarien a ficar, un cop i un altre, i ella seria allà esperant, cada vegada més vella i desilusionada, fins que fos massa tard. A la làpida de la seva tomba no hi gravarien el seu nom, sinó, amb més austeritat, «La dona de Pascal B.», i seria just, perquè el centre de gravetat de la seva existència sempre hauria estat fora d’ella mateixa. Evidentment li estaria prohibit queixar-se de l’egoisme del seu amant. Com podia qualificar d’egoista algú que ha acceptat sacrificar la vida i la llibertat per una causa política?

A veure. És un llibre que abarca molts temes. Les lluites del nacionalisme cors, i d’altres nacionalismes, la plasmació de moments històrics en imatges i la protagonista, que viu en primera fila el tema cors però se’n va a la mínima que pot a altres conflictes. Potser aquest és un dels detalls que van en contra del llibre, voler abarcar massa coses, sense aprofundir-hi massa.

https://www.flickr.com/photos/peterdenton/
Balkans War 1991: Vukovar destroyed © Peter Denton, Creative Commons.

I a favor? Que amb el fil de la biografia de la protagonista tot plegat passa força bé. Podria haver aprofundit en el que retrata, però es centra més en com queda el que fa la fotografia, el fotògraf, el que retrata, el testimoni. I veiem tants conflictes diferents a través de les fotos que no podem sostreure’ns a la impressió que tots els conflictes són el mateix conflicte. A mi m’hauria agradat una mica més d’aprofundiment en el tema cors, però això ja és una mania personal. El llibre, potser per aquesta manca d’aprofundiment, passa molt bé i fa de bon llegir, tot i la patacada de començar el llibre amb un cadàver, que és un mica fumut.

© Cesc Llaverias.

Voy a hablar de Sarah / Pauline Delabroy-Allard

He llegit que aquest és un dels llibres que ha passat sense fer gaire soroll i que seria una llàstima perdre-se’l i com que sóc de fàcil convéncer doncs em poso. Curiosament en parlen com el llibre que quasi va guanyar el Goncourt, el dia que complir 30 anys Pauline Delabroy-Allard va enviar el manuscrit i va triomfar.

Sabeu que de vegades parlo d’un llibre tot dient que es mereix una lectura tranquila i reposada? Doncs aquest no és el cas, aquest llibre et fa correr i et fa passar les pàgines amb pressa, sense temps per perdre.

No logro, en esta noche de calor húmedo, despegar los ojos de su cuerpo desnudo ni de su cabeza como de cera. De su perfil de muerta.

https://www.flickr.com/photos/65986072@N00/
Georges Callot (1857-1903) – Sommeil (1895) (colorized) © ketrin1407, Creative Commons.

Les dues protagonistes s’enamoren l’una de l’altra de manera total i sorprenent (mai havien estat amb una altra dona), un arrabatament que ho escombra tot al seu pas.

En los días posteriores solo pienso en lo que ha sucedido, en cuanto cierro los ojos las imágenes van y vienen por debajo de los párpados. Nunca pensé que algún día llegaría a tocar el cuerpo de una mujer ni que me gustaría tantísimo como para no dejar de pensar en ello, noche y día. Sarah no se me va de la cabeza. Me ronda, desnuda y sublime, hinchándome las venas y humedeciéndome el sexo. Es una revelación, una luz, una epifanía.

https://www.flickr.com/photos/65986072@N00/
Fernand Le Quesne (1856-1932) – Les Deux Perles (1889) (colorized) © ketrin1407, Creative Commons.

Un llibre amb una història d’amor total, si voleu posar-hi a més a més l’etiqueta lèsbic doncs endavant, però crec que l’amor i les relacions son les mateixes independentment de si les viuen un home i una dona, o dos homes, o dues dones o el que sigui mentre parlem de persones adultes que fan el que volen fer. Però no està tan clar si un amor tan bèstia deixa marge per la llibertat, ho omple tot amb una absoluta dependència de l’altra persona.

Así que tengo que irme. Deprisa. No quedarme en esta ciudad. Me paso dos días, puede que tres, caminando por París, mucho, casi sin detenerme. De día y de noche. Cruzo el río una y otra vez. A menudo corro. Detrás de los autobuses, de las palomas y de ella. Camino por mi ciudad. ¿Tanto la recorrimos juntas para que cada esquina me traiga recuerdos suyos? Tengo que coger un tren, un avión. Un barco. Marcharme. Deprisa. Tengo miedo de que me encuentren. De que se sepa lo que he hecho. Tengo miedo de que me dé caza. Con la muerte pisándome los talones. La muerte es ella. Sarah, la muerte. Tengo miedo de que me atrape otra vez en sus redes. No quiero volver a ver sus ojos. Esos ojos suyos tan hermosos. Sus ojos caídos.

Les passions tan absolutes no són ni molt menys innocues, i tampoc en aquest cas però prefereixo no fer espòiler, són menys de 200 pàgines que us recomano molt, i ja em direu què us semblen.

L’amic / Paul Léautaud

M’estreno amb aquest autor, un amic va comentar-ne no sé qué i vaig anar ràpidament a buscar-ne alguna cosa. Sóc així, un temerari. A més un autor francés i un llibre ambientat a París era molt aprofitable per un viatge d’avió just a París, hi ha coincidències que cal aprofitar, i així entro en l’obra de Paul Léautaud.

Aquest és un llibre de memòries de la seva infantesa, de les seves vivències sempre rodejat de dones de la vida, com la seva mare, i les seves mancances afectives al respecte. També és un retrat del París canalla del tombant de segle XIX-XX. I com ell, de nen, veia aquell enorme i enlluernador decorat.

Un dimarts de carnaval, les màscares de poc no em fan morir de por. Aleshores tenia cinc anys. La meva vella minyona Marie s’havia pensat que m’agradaria que em portés a veure-les. Em va haver de tornar cap a casa de pressa i corrents, a coll. Vaig tenir febre tta la nit, i durant uns quants dies em vaig negar a sortir, de por de tornar a veure més màscares. Malauradament, des d’aquell temps m’he espatllat una mica: ara, em passejo tan tranquil pels carrers, malgrat l’aspecte grotesc de la gent armada i les males cares de molta gent.

https://www.flickr.com/photos/joegoauk69/
Viva Carnival ©joegoauk69, Creative Commons.

Ah!, aquell nen, aquell nen, on és ara, doncs?, i com m’entendreix quan el miro! Dies llunyans, si els pogués tornar a viure, si pogués tornar a ser l’estimat vailet d’aquell temps! No tenia cap ambició, cap preocupació literària. Ignorava la neessitat d’escriure i l’avorriment de passar res en net; tenia una mena de tristor que m’era suficient per ser feliç i al cap inclinat només hi tenia coses dolces i lleugeres.

https://www.flickr.com/photos/psc49/
le pont de PARIS © sabin paul croce, Creative Commons.

Després van tornar amb cotxe per l’avinguda dels Camps Elisis i el carrer Rivoli, fins a un restaurant del Palais-Royal, Véfour, ho vaig anar a comprovar no fa gaire, i hi vam sopar. Tota la vida em veuréa aquella taula de restaurant, al costat d’una finestra, no gaire lluny dels altres clients que ens miraven, amb la mare davant meu, i el jardí sota els nostres ulls, a baix, a la meva dreta. Devia fer cara de fill de barjaula de sortida amb la mare (després, de vegades, l’he vist fer a altres nens!).

Molt gran el concepte «cara de fill de barjaula». Mai parla malament d’aquestes dones, n’entén la situació i les tracta amb respecte i per això elles també hi tenen més consideració. També és cert que com que n’ha tractat des de petit no s’hi sent gens estrany, per a ell eren les amigues de la mare, dones maques i simpàtiques amb ell.

En tot el llibre es veu la lluita entre viure o escriure. Escriure, la literatura, els llibres, les grans obres… tot això és el contrari del que representen la nit, els balls i les dones, la vida en tot el seu esplendor.

Amb això ja en tenia prou i em calmava. En el fons, estava massa content de no tornar amb els meus grans llibres. Què hauria fet a casa?, literatura? Estava molt millor amb elles, ocupat amb les imatges encisadores que em tornaven a venir, de tan lluny. A aquelles criatures, a més, les tenia tan a prop del cor, a causa de tants records, i jo m’hi assemblava tant, en el fons del fons! ¿Que no són les que ja estan cansades abans de posar-se a fer res, no?, ¿les que cultiven el desig sense sentir-ne gaire, i que de l’amor no en fan sinó els gestos, de la mateixa manera que jo, de la literatura, la majoria de vegades, no en faig sinó els moviments cerebrals?

https://www.flickr.com/photos/aerosolhalos/
PB061427 © Nico Paix, Creative Commons.

Han sentit mai res d’aquests ambients vibrants? Els llibres, les llargues tardes d’estudi en una habitació tancada, potser no coneixen res més. Que es diverteixin. Jo ja n’estic tip, perquè no hi vaig trobar res que em fes feliç, feliç com volia. Com em vaig avorrir, durant uns deu anys, llegint totes aquelles obres mestres, fent veure que m’ho passava bé i buscant-m’hi inútilment. No serà fàcil que m’hi tornin a trobar. D’altra banda, no en vaig treure cap benefici, ni cap idea.

És la contradicció de la seva vida, la literatura i aquest món nocturn que no vol deixar, i que és d’on ve la seva mare, un punt de contacte feble per tots els anys que van estar allunyats i pràcticament aïllats l’un de l’altre.

https://www.flickr.com/photos/rverc/
At the Moulin Rouge The Dance PMA(19) ©Regan Vercruysse, Creative Commons.

De vegades també m’aïllo i deico que les meves amigues facin el seu fet. M’abandono al meu plaer: records d’infantesa, delectació de l’ambient, frueixo del reflex dels miralls, de la combinació dels colors, del moviment mai igual de la gent, i del frenesí barrejat amb languidesa de tota l’atmosfera. Ah!, com m’agraden aquestes nits, la meva pal·lidesa sota la resplendor de l’electricitat! Immòbil al lloc de sempre, a la galeria de la sala d’espectacle, penso més que mai en aquell nen d’un dia i en la seva preciosa mare, mentre deixo que els desvagats m’empenyin i sense veure, del que passa a l’escenari, sinó un vague joc mòbil i lluminós. Quin gust, aleshores, que no està a l’abast de tothom! I quina llàstima que estigui casada, vés a saber on, en comptes de ser aquí amb mi, la meva estimada mare! Ara jo tindria una amiga més i potser la més generosa.

Finalment es retroben, quasi com dos desconeguts, tenen records en comú, pocs, ja que les seves vides han anat per camins diferents.

Grandor de l’home de lletres! Ja pots ser un fill, ja pots retrobar la teva mare després de vint anys de separació que si tens un llibre entre mans, no hi ha res que, li passi al davant. No hi ha cap cosa que sentis, que et diguin o que vegis que no pensis en posar-la al llibre, per més sagrada que sigui.

https://www.flickr.com/photos/ergsart/
hassam_rainy_day_paris_1893 © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons.

Fins i tot ella li proposa que aprofiti els seus records i en faci un llibre, el llibre que estem llegint i que l’autor ens confessa que està escrivint.

Una novel·la sobre la meva vida! I jo que sempre havia pensat que la vida no era una novel·la, sinó a tot estirar una pallassada! Sensdubte érem mare i fill. Ens coneixíem més aviat poc, és cert; l’un per l’altre érem més aviat dos forasters. Però, tanmateix, tots dos havíem tingut la mateixa idea, jo una mica abans i ella una mica després, simplement. Era tan commovedor que em feia sentir filial.

El retrobament que sembla de conte de fades poc a poc es va enrarint en una relació epistolar cada cop més equívoca. Dóna la impressió que a l’autor no li acaba d’importar o no de manera dramàtica, té el seu llibre. Tot i que, com molts autors, no n’acaba d’estar del tot content.

De totes maneres, algun dia potser refaré aquest llibre, en una cinquantena de pàgines; veig de sobres tot el que caldria treure’n. I tot i així… Aquest llibre no m’agrada, això queda clar, o almenys, si un dia m’agrada, els tres següents no. Però no deixa de ser cert que he sentit les coses que hi explico. Aquí la meva natura entra en conflicte amb el meu gust, així de senzill. És molt divertit.

Un autor interessant i un gran ressenyador, una cosa que tenim en comú, almenys la intenció hi és.

La batalla d’Occident / Éric Vuillard

Un autor d’allò més interessant que sol agafar un fet històric important i reduir-lo a la quotidianitat més individual, i també de vegades més ridícula (com els tancs alemanys amb pana a la carretera camí d’ocupar Àustria de L’ordre del dia). Aquí el tema és la Primera Guerra Mundial, o com se’n va dir aleshores la Gran Guerra. Comparada amb el que va venir després pot no semblar tan terrible, la Segona Guerra Mundial va tenir unes xifres absolutament demencials, però la Primera va ser la comtesa bèl·lica més gran de que es tenia noticia, va ser un rècord de matança.

Va tenir molt de sorpresa, de cosa que no podia passar, en part perquè a molta gent ja li anava bé que les coses no canviessin.

https://www.flickr.com/photos/katinalynn/
villefranche-sur-mer © Katina Rogers, Creative Commons.

Tot anava bé. Costava distingir els primers ministres, els reis, els presidents. L’autoritat tenia més o menys el mateix aspecte barbut, els homes portaven tots al coll una bonica gorgera de gall dindi. Un turisme elegant reunia tothom cada estiu a la costa francesa, es jugava al whist, es compartien les amants. A banda d’això, els únics estrangers que hom podia trobar lluny de casa eren mariners, criats o lladres. Era un món d’una anterioritat orgullosa, però que es finançava amb la lepra de les parets. Es regnava sobre el pam de felicitat gràcies als diners de la copra i del cautxú, gràcies a la suor de tot un poble de treballs.

La maquinària de guerra es posa en marxa, greixada amb joves, el que seria la definició de carn de canó.

De seguida s’adonaran que se’ls ha arrossegat cap a la cita espantosa, que se’ls ha privat de tot el que coneixen i que se’ls demana que sacrifiquin, de bon grat o per la força, aquell bé de Déu de frescor que se’ls enveja. Prou que se n’adonen, que els han fet venir perquè perdin aquella felicitat ordinària i aquella alegria que els era pròpia. Veuen allunyar-se d’ells tot allò que desitjaven viure.

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: DW Griffith Filming in WWI Trenches by David W. Griffith ca. 1917-1919 (NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

I allò no va trigar en ser un conflicte d’abast mundial, tot i que amb trinxeres a Europa, però aquí va participar tothom, entre altres coses perquè hi ha participar el Regne Unit i en aquells moments l’Imperi Britànic ocupava el 25% del planeta.

I així s’envien milers d’invitacions al ball. Perquè ara tots els països que es reparteixen el món, aquests països petitets que es van llançar sobre la Xina, l’Índia, Àfrica, i que les van esquarterar, les van tallar, van aixecar-hi a dintre altres fronteres i van rebatejar-ho tot amb altres noms, tots aquests països petitets i turbulents, que van sorprendre els pobles d’ultramar en el seu son vell i els van sacsejar perquè els caiguessin totes les monedes de les butxaques, ara volen ballar una giga formidable, una branda, una romàntica. Es conviden, s’empenyen, s’envien papers ardents en sobres de colors.

https://www.flickr.com/photos/squeakymarmot/
NASM 39 © Mike, Creative Commons.

A més a més del cost humà d’una guerra aquesta va ser una de les primeres guerres de la industrialització, el cost econòmic de tot allò no s’escapava pas a ningú. Era colossal.

Caldrà disparar bitllets, bitllets de banc, ben llisos al principi, tots recoberts de tinta i de dibuixos encantadors. I en caldran cada cop més. Els bitllets són notetes dolces que els caps d’estat i els banquers envien per centenars de milers als pobles per amor. Però a vegades aquestes proves d’amor es panseixen misteriosament; es devaluen i els preus s’enfilen més de pressa que l’heura per les ruïnes. Aviat el cartutx més petit surt tan car que es pregunten si paga la pena matar un enemic. Es pensa bé abans de disparar, es tria el blanc, això ja no va bé. Però Alemanya vol lliurar la seva batalla lliurement, i imprimirà bitllets com aquells llibres dolents que tothom llegeix però que no recorda ningú.

https://cs.wikipedia.org/wiki/Tlustá_Berta
Big Bertha © Domini públic.

Es va conèixer aquesta guerra com la guerra de les trinxeres, la lluita a trinxeres era terrible però el veritable terror era sortir a la terra de ningú en direcció cap a l’enemic. Aquestes accions van provocar autèntiques massacres.

Una veu crida: «Endavant!»; i no saben per què però travessen el parapet, salten els sacs de terra, es llancen i acaben sota el foc. Tothom corre cap a on pot, no hi ha enemic. Ningú no sap el que fa. Alguns homes cauen. Un altre, tot sol, avança esquivant les restes de ferro i els forats. De sobte una mina explota i acabem sepultats, amb la cara plena de terra. Quant de temps ens quedem així, estirats al fang? No ho sap ningú. Lentament ens alliberem, el tiroteig ha parat. Tornem a marxar, amb les cames mortes. Al cap d’uns quants minuts torna el tiroteig, però aquest cop estem sols, sense arma i a les fosques. Llavors el temps ja no és el nostre. Una mà glaçada ens toca. L’ànima s’està en una columna de por. Res no és més real que això. Xipollegem en un forat on s’escola l’aigua de pluja. En un no-res irritat. Qui som? Què fem aquí, entre els cadàvers, en aquesta estranya insensibilitat del món? Res. No fem res.

https://www.flickr.com/photos/state_library_south_australia/
World War I trenches © State Library of South Australia, Creative Commons.

Què tal el llibre? Bé, molt bé. És 100% Vuillard, no hi ha una història sinó moltes històries, petites històries de les persones que no sempre surten als llibres d’història tot i que l’acaben protagonitzant. No és un gran llibre sobre la primera guerra mundial, aquest títol se’l disputen molts i molt bons llibres, i potser aquest «ser fidel al seu estil» fa que el llibre pequi de certa dispersió cap a la part final sobretot. No és greu, ja sabem com va acabar la guerra, en el cas que no ho sabeu potser aquest no és el vostre llibre. Vuillard sempre ens demana un cert coneixement del tema per així poder atacar-lo més «lateralment», més de biaix. De totes maneres els seus llibres fan un retrat molt interessant de moments històrics cabdals, val molt la pena.