Aigua de mar / Josep Pla

Segon volum de la monumental Obra Completa del genial (i grafòman) empordanés. Tot i que va ser un home que va viatjar moltíssim també va mostrar-se sempre connectat als seus orígens, i una gran part dels seus orígens passen pel mar. Aquest volum recull diferents narracions i escrits de tema mariner, i n’ofereix a més a més la versió definitiva, que no deixa de ser un valor afegit si sou mirats amb aquestes coses. Contraban sigui possiblement la peça més reeditada del volum, em sembla que és lectura obligatòria a l’institut.

… feinejant al capvespre … © Lluís Vicens, Creative Commons.

Josep Pla va sentir predilecció pels llocs de costa com a refugi, com va fer poc després de la Guerra Civil a Llofriu, llocs de mar, de gent senzilla i pobre que tenien una connexió amb el medi que potser arribava a envejar. I aprofitava per fer un retrat d’un món que ja s’acabava, en els seus escrits es combinen els pescadors més senzills, els vaixells que naufragaven, els que es dedicaven al contraban durant la Gran Guerra, els coralers, els bussos i les històries que s’explicaven en les tavernes dels pobles de mar. Josep Pla en tota la seva plenitud sobre un tema que l’apassionava, no sé què més es pot demanar.

La darrera part del volum narra un viatge en un petit vaixell, un viatge de plaer ressegint la costa des de més amunt de Portbou fins a Peníscola i tornada. Una navegació d’aquelles en que la costa no es perd mai de vista, amb això fa un retrat d’una part del país vista des del mar. Una part que encara no havia estat devorada per l’orgia turística que cap als 50 i 60 arrassaria qualsevol costa de manera salvatge.

La batuda de les roques / David Garcia Prats

Aquest llibre no el trobareu a les llibreries, heu d’anar a Amazon que és el camí que cada cop més autors emprenen cansats de com funciona el món editorial. Al pas que anem segurament jo acabaré fent el mateix, però això no va de parlar de mi.

En aquest llibre «viurem» tot un any a muntanya, entre el 1955 i el 1956. Una vida que ja era dura de per sí, i que encara va empitjorar quan les preses i l’electrificació de la zona va obligar a la gent a traslladar-se per deixar el poble de sempre summergir-se. Va ser una arribada brusca de progrés, i també de diners, i de noves formes de vida, el rumor de marxar a ciutat per fer diners que no depenguessin de les collites i els ramats. Tot això en un entorn que es resisteixen a marxar, amb llegendes i misteris que perviuen encara fins avui.

Sobre una roca plana, al mig de la bassa, la va veure. Nua, estirada i amb una cama flexionada i el peu sota el genoll de l’altra. Va aturar-se, no volia espantar-la ni que pensés que li volia fer cap mal. Va prendre consciència de la corona entre els dits, com la que li subjectava enrere la cabellera. Va esperar, paralitzat, incapaç de moure ni un múscul. Va pensar a recular i tornar per on havia vingut, però amb l’aigua fins als genolls i hipnotitzat amb el que veia, no podia fer res més que restar quiet.

free © Chiara Stevani, Creative Commons.

Tenim els personatges principals que giren al voltant d’una família, però sobretot els dos bessos (idèntics però completament antagònics) el Lluís i el Marcel. Al voltant d’ells orbita la família que ha de canviar de casa per la pujada de les aigües del pantà, i un estil de vida que no dóna per gaire més enllà de la terra. Però es poden guanyar diners amb el contraban, i cap aquí tirarà Marcel, un mala peça que sembla estar en guerra permanent amb absolutament tot i tothom.

Tenim més personatges, la Josefa, germana gran dels bessons i que no hi és tota, la Delfina, la publilla i vídua des que el tractor va passar damunt les cames del seu marit després d’una discussió amb el Marcel, la Pilara amb els pares emigrats a França (o això ens diuen), la Jana que podríem prendre per una encantària

Serà el triangle Lluís-Jana-Marcel el que farà que la situació es desbordi com les aigües del pantà. I una història soterrada que anirà deixant anar coses aquí i allà fins que al final ens enterarem de tot. Sobretot de com el Vell Orestes (el patriarca) va aprofitar la guerra per comprar a preu de saldo una gravera que seria essencial per la construcció del pantà, i aquí els pares de la Pilara just després de la guerra van jugar un essencial i tràgic paper, una mica l’inici de tot plegat.

L’arribada de la carretera, com una serp ondulant, representava el final d’una època que sempre s’havia mantingut inalterada des de molt temps enrere. Fins aleshores sempre s’havia viscut del bestiar i del que donava la terra. Els pares, els avis, els besavis, que també va conèixer, tots, havien dedicat la seua vida a la terra i a les ovelles, i havien mort esllomats pel treball dur del camp. Amb la carretera es va passar a viure dels diners i, per trobar-los, la gent s’havia de moure, així va ser com la vall es va omplir de soroll, ciment i treballadors.

Runes del monestir de Santa Maria de Lavaix al pantà d’Escales a l’Alta Ribagorça, Catalunya. © Efrainlarrea, Creative Commons.

L’electrificació i pantanització del Pirineu va tenir sobretot dues etapes, una als anys vint i una altra als quaranta-cinquanta, construccions en llocs difícil i extrems, i petits pobles que veien multiplicar la seva població, com una flamarada perquè la majoria de treballadors van marxar quan van acabar les obres. Aquest teló de fons, aquesta història del Pirineu entrant de cop al segle XX també la trobareu molt ben explicada al llibre Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona.

En el llibre hi ha vàries constants. Una és el temps que s’acaba per marxar del poble, amb el pantà ja fet és qüestió de temps, de poc temps, que s’ompli i Aulet quedi sota les aigües. El destí de tot plegat sembla dependre d’aquest moment que obligarà al trasllat, com si fos la fi de tot plegat. I el tema del Marcel, que ha heredat el terrible caràcter del patriarca i a més a més de fer la seva guerra vol acabar el que el pare va començar…

Vilanova de Sau. Old church of Sant Romà de Sau, submerged under the waters of Sau reservoir. 11th Century and later additions © Josep Bracons, Creative Commons.

Suposo que ara us fareu la pregunta: val la pena entrar a Amazon i donar-li diners al monstre per aconseguir el llibre? Depén. Crec que amb el resum que he fet us podeu fer una idea de si l’argument un agradarà o no. Resolt això el llibre de David Garcia Prats està ben escrit i ben editat, i la lectura que al principi m’ha costat un pèl de seguida arrenca i la història ens transporta, i a mi m’ha costat deixar anar el llibre a partir d’aquest moment. És un llibre que us recomano si us interessa mínimament el tema muntanyenc-històric-rural, però hi ha molt més, o molt menys, històries humanes que sempre són petites però que mouen muntanyes, o en aquest cas mars d’aigua dolça. Atreviu-vos-hi!

All i salobre / Josep Maria de Sagarra

De Josep Maria de Sagarra n’he llegit Vida privada i La rambla de les floristes (en una edició de 1935 que potser val alguna cosa i tot); i potser Vida privada es mereixeria una relectura perquè em va agradar força.

Aquesta novel·la va ser publicada el 1929, i el català que s’hi fa servir sumat al fet de ser un català de pescadors fa la lectura a estones una mica complicada. Per sort la història no és complicada.

Una manera bèstia de descriure el llibre seria dir que és com si Josep Pla es passés amb les descripcions i els adjectius i a dins de tot això i posés una història. Una història entre Quimet, que estudia per ser capellà i es quedà penjat de la Marí, una bellesa del poble amb una família que és per fugir i en Pere, que pretén a la Marí però tampoc està per casar-s’hi, de fet amb lo altre ja va servit. No, no és una novel·la gaire feminista, tot i que la noia és tot un caràcter. Aquest és en Quimet.

—Tens dinou anys, ets pobre, no serveixes per a res, els teus germans t’odien, ningú no t’estima, ningú no sap què vols. Si et veuen plorar es riuran de tu, t’engegaran una pedra com si fossis un gat ronyós. El teu pare és un miserable, un mal home, t’ha fet seguir els estudis de capellà per vanitat seva, t’ha fet estudiar per força; a casa teva sembla que trepitgis grotes, tot punxa. La teva mare t’amoixa, i cada moixaina et fa mal al cor. Quan arribes al poble, véns amb ganes de reposar un xic, però tan bon punt hi has posat els peus, que encara t’esqueixa més el malviure. Els companys de seminari, les sotanes i les ulleres dels teus mestres, els llibres, les oracions, tot et fa pudor de falsedat i de covardia… I tu t’ajups i aguantes, perquè al fons del fons ets tan gasiu i tan brètol com el teu pare i els teus germans, tens la mateixa covardia llepissosa de la teva mare. Per això els xicots del poble et miren com un gos. Perquè ets igual que ells, però tu tens les mans fines i et canses quan agafes els rems, i no ets bo per anar en mar, i només saps quatre butllofes i quatre llatinades que t’han ensenyat a Girona, però que no et passen de la llengua. I, quan sents que els altres minyons com tu fan petar les dents i reneguen, tu fas veure que el seu parlar et crema la sang, però al fons del fons t’és igual, i tant se te’n dóna que diguin el que vulguin de tots els sants.

Les descripcions del paisatge són un dels punts forts del llibre, l’entorn és pràcticament un personatge més.

La badia era com una gran petxina de color de rosa. Es veien els termes de muntanya, claríssims, rentats per l’aire més fi del món. L’aigua llisa tenia un tremolor imperceptible com la pell d’una noia despullada.

Calypso © Taymaz Valley, Creative Commons.

L’altre pretendent de la Marí, és un home de món i com que no està pas estudiant per capellà por fer-ho a cara descoberta.

En Pere Ballesta ha estat i és un aventurer mesquí de casa de meuques, de botigueta i de billar i dòmino. Anticlerical, fumador d’escanyapits, amb un gran sentimentalisme per l’arròs, pel brotet de menta i per totes les coses del seu poble relacionades amb el peix i la teca i la pell d’alguna cuixa que no hagi servit. En fi, en Pere Ballesta és un gat dels frares, que de tant en tant tira al dret i algun cop l’encerta i se la menja de viu en viu.

Tres personatges, un d’ells abusa de la noia, què farà l’altre? I la noia? Una trama típica d’òpera si voleu. I un detall important, la vida dels pescadors aquí no està idealitzada, gens ni mica, és una vida molt dura, molt esclava i de molta i molta misèria. Per això sortir del poble és pràcticament un somni inassolible per la majoria.

Tenim una primera part al poble, una segona on seguirem a Quimet al seminari de Girona, i una tercera on confluirà tota la història a Figueres. Quan dic que en alguns moments la novel·la pot ser difícil de llegir vull dir coses com això:

—No en futis pas cas, si no sum estat gota palicaire a l’arrabassada del vinyoble, que el mestier de la cupada fa fúgere l’amur com el llapí de la pistola. Mes ara el repòs mus faci de conhort, Marí, i balleu a Perpinyà demà mateix atraparíem tres o dues hores de bonur, i t’hi emmeni si et plau amb cor de no doldre, que és bo de menjar una bona grillada d’entrecote, acabant aquest mestier de merda, i un pixet de pansa avinyonenca, que mai et rata el profit de la vianda i et sulaja el bleix de demosela sucrada. Pas de mal visatge, Marí, ni danger gota, tot iràs llis i polit com fluta de pastre.

El Port de la Selva © Angelos Konstantinidis, Creative Commons.

Un llibre bo, en part eclipsat dins l’obra de l’autor pel seu celebrat Vida privada però que sens dubte té un interés. I potser si  Josep Pla hagués escrit novel·les hauria sortit una cosa semblant. Són paisatges i personatges empordanesos molt planians (Pla i Sagarra eren amics), això sí, l’autor ho retrata tot d’una manera crua i terrible, depriment si es vol, potser l’autor n’abusa una mica i acabem ignorant-ho, en tot cas de ben segur que això escandalitzava de mala manera els lectors de la burgesia que volien coses més «passadores» i no pas coses que remoguessin caus de misèria.

Una troballa de llibre molt recomanable.

El soldat plantat / Emili Teixidor

Que consti que poso Emili Teixidor perquè aquest és el nom oficial, tot i que en el llibre que jo tinc el que apareix és un Teixidó(de fet és la mateixa edició que en la foto que apareix aquí, però amb nom mal posat a la coberta, que no a la portada), sembla que en edicions més modernes això es va canviar. És aquesta foto que teniu aquí al costat, el llibre va ser part del botí de la darrera edició de la Fira del llibre d’ocasió, un lloc del que me n’hauria de mantenir allunyat pel bé del meu matrimoni.

Tenim un poble i una guerra inconcreta, amb elements de la Guerra Civil i amb elements de la Segona Guerra Mundial (és un llibre de 1967, la inconcreció té una raó de ser).

Formaven un exèrcit secret, l’exèrcit de les ombres, i els caps portaven noms extraordinaris, fantàstics, o a vegades, noms de guerra, ferms, plens de rancúnia com una caixa carregada d’explosius. Tothom s’havia canviat el nom. Com si la guerra ho hagués trasbalsat tot, i el país no fos el mateix, ni la gent la mateixa, ho havien rebatejat tot: com si volguessin deixar els vells vestits de la derrota que havia permès l’ocupació d’aquella terra sempre independent, valenta, i els noms nous fossin un himne a la llibertat perduda, una nova pàtria que començava en les paraules.

El protagonista l’Andreu, veu trasbalsada la seva vida en un poble ocupat quan uns nanos escapen d’un tren de la mort i li demanen ajuda per arribar amb els rebels abans que els soldats que els estan buscant no els agafin.

Tenim un exèrcit d’ocupació que no importa gaire quin sigui i unes forces rebels que viuen a la muntanya, com uns maquis o partisans. I els nanos, un grup de nanos que mentre esperen amagats a ser rescatats pels rebels s’expliquen les seves històries, històries de persecució, gueto, camps de treball, fugida i en algun moment la caiguda en mans dels soldats. Un retall de la història d’Europa (tot i la inconcreció volguda) des del punt de vista d’uns nens. Un llibre molt recomanable, sí, és un llibre juvenil, però això no ha de fer enrere a ningú, no sé si és necessari remarcar-ho, em temo que sí.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Zdzisław_de_Ville.jpg

La musa fingida / Max Besora

L’anterior llibre de Max Besora ja m’havia semblat una gamberrada d’allò més divertida, així que agafo aquest llibre amb una bona disposició, amb ganes de passar-ho bé.

Comencem amb uns textos que prescindeixen completament de puntuació, són complicats de seguir però ja ens posen en el to gamberro que crec és l’adient per llegir aquesta novel·la. Perquè això és el que llegirem, pur pulp gamberro i desmadrat on res és excessiu. Té una certa tendència a la dispersió, i una credibilitat molt baixa, tot i així és enormement divertit.

Daring Crime Cases. Vol. 2, no. 6 (August–September 1943) / Daring Crime Cases, vol. 2, no 6 (août-septembre 1943) © BiblioArchives / LibraryArchives, Creative Commons.

El propi autor apareix en un parell de moments del llibre en un es troba amb un crític/escriptor/jurat de premis/tertulià molt famós a nivell comarcal que li diu el que opina del llibre que estem llegint.

ei però si aquí no parles pas de cap musa només parles de violència extrema sense cap mena de sentit parles sobre coses realment fastigoses històries de pervertits violadors masclisme i assassins estàs

malalt del cap o què em diu ell a més no saps ni escriure sembles analfabet per què no escrius una literatura que agradi a tothom sobre la postguerra o una família de classe mitjana-alta que és lo que es porta encara guanyaries fama i algun premi

95a Weird Tales Nov-1935 May-2009 Girasol Collectibles Pulp Magazine Reprint Cover by Margaret Brundage Includes The Hand of Wrath by E. Hoffmann Price © Will Hart, Creative Commons.

També li dóna consells per fer carrera, una mena de decàleg del que no és aquest llibre:

[…] el que hauria de fer per ser un escriptor d’èxit i guanyar premis és

1 ferllibres domesticats que agradin a tothom

2 sortir a la tv ràdio o qualsevol altre mitjà cada dia i somriure molt

3 tenir molts contactes en el món literari

4 fer-se autopropaganda a les xarxes socials cada dia

5 tenir un cognom il·lustre d’algun avantpassat adinerat i viure del cuento

6 ser un llepaculs professional i quedar bé amb tothom

7 tots els anteriors punts a la vegada

Aquest fragment és el més seriós de tot el llibre. De vegades la sàtira permet llençar càrregues de profunditat. Però anem una mica més al llibre, què hi trobareu? Excés, en tots els sentits, tant que la trama en sí perd tota rellevància en el cúmul de despropòsits que llegirem. És un llibre per riure, per destensar, per passar-sho bé i per fer una botifarra a tots els que aposten per una cultura seriosa (avorrida) en un pedestal al que només es pot reverenciar, doncs no, cultura també és això!

A sobre m’han entrat ganes de llegir els primers llibres de Max Besora, això és molt bona senyal.

Halley 2042 / Anna Carreras i Aubets

Ja havia llegit altres llibres d’Anna Carreras (com aquest) d’un altre gènere, però no havia tastat la novel·la negra (també en té aquest altre també a Llibres del delicte) d’aquesta autora, som-hi!

El principi del llibre és dels que marquen el to de la novel·la, això és bo. A mi, a més a més, m’ha recordat un altre inici de novel·la, suposo que és inconscient però m’ha fet gràcia la coincidència. Aquest llibre comença així:

No he anat al llit amb ningú des de fa un any i mig. Fa mesos que la meva vida gravita entre un permanent estat clorofòrmic i unes immenses ganes de canviar de xip.

I així comença el llibre Women, de Bukowski, en la seva versió en castellà d’Anagrama:

Tenía cincuenta años y no me había acostado con una mujer desde hacía cuatro. No tenía amigas. Las miraba cuando me cruzaba con ellas en la calle o dondequiera que las viese, pero las miraba sin ningún anhelo y con una sensación de inutilidad. Me masturbaba regularmente, pero la idea de tener una relación con una mujer —incluso en términos no sexuales— estaba más allá de mi imaginación.

Naked mannequin showing tits © viZZZual.com, Creative Commons.

Però deixem estar les coincidències i anem al llibre i a la protagonista que ja se’ns ha presentat. Després de llegir-lo no acabo de tenir clar si m’agrada o no, i això no és del tot bo. La protagonista narradora viu amb el seu germà, que descriu així:

El meu germà té una feina, sí, amb un cap, uns horaris i poc temps lliure, un caràcter de gos rabiós i un oci que no tinc clar. Tot això no significa que jo no treballi. Jo escric a dos diaris, a dues revistes, faig traduccions de tant en tant i escric contes al blog. En alguns casos em paguen per fer-ho, però no em sotmeto al sistema. Soc prou capaç de gestionar el meu temps. Treballo fins i tot quan no treballo. Escric mentre miro la vida al carrer. I, si fa o no fa, el meu germà i jo portem els mateixos calés a casa.

El germà té un costat fumut, molt fumut, hi gratarem una mica. Hi ha una sèrie de raonaments sobre la parella i sobre la intel·ligència artificial que fan que un dels elements sorprenents del final del llibre no ho sigui gaire.

La seducció hauria de ser un art, pura intuició, com la música. La suma d’aquest canvi climàtic que somatitzem i la ferocitat de les noves tecnologies està a punt de provocar un segon big bang. Enllà del tòpic sobre una estació de l’any que desorganitza les hormones i accelera el corrent sanguini, penso sovint en la metàstasi que pateix actualment la seducció barata i acrítica. Que cardi tothom amb tothom no deixa de ser un símptoma d’inestabilitat global.

orgy meets introspection © Amber Rae, Creative Commons.

La relació amb el germà és difícil, el que s’afegeix als misteris de la veïna, a un nano que veu sempre en una terrassa de cafè escrivint, tota una sèrie de misteris que conflueixen en una part final del llibre que té moltes llacunes. Massa coses no ben aclarides en un final que no està a l’alçada, perquè la novel·la està bé, és interessant i es llegeix bé, però el final…

Tot i les meves reserves amb el final el llibre té punts molt bons com quan juga amb l’autoficció (o a mi m’ho sembla) amb un paràgraf per enmarcar.

Hi ha un menyspreu cap als escriptors, però encara més cap a la dona escriptora. Twitter visibilitza la realitat quotidiana o els micromasclismes als quals ens enfrontem les dones que escrivim sota l’etiqueta #ThingsOnlyWomenWritersHear. He sentit de tot. Frases de merda de periodistes de merda com ara: «Escriuràs sobre maternitat a partit d’ara?»; «Em va agradar el teu article, el vas escriure quan el plançó feia la migdiada?». O el fastigós: «Ets guapa, triomfaràs com a escriptora». Totes aquestes anècdotes en aparença trivials formen part d’una estructura opressiva molt més gran. Sé que els homes llegeixen menys llibres escrits per dones, mentre que les lectores no fan distinció entre el gènere de l’autor de la coberta.

Paulo Coelho’readers © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Una altra cosa que no em fa el pes, hi ha com un joc de descobrir qui és un misteriós personatge de facebook, que només posa frases profundes i demés en castellà. Però això del castellà en un llibre català reconec que és una mania molt meva, des d’aquí recordo que hi ha gent que parla el català però no el castellà, com a apunt.

El llibre està ben escrit i és interessant, però no està ben rematat, així que us agradarà o no en funció de com sou d’exigents amb això.

Pes mort / Llort

Primer llibre que llegeixo de Llort, un autor força prolífic però que fins ara no havia caigut i a la passada edició del BCNegra vaig aprofitar per demanar-li una dedicatòria i ara ja toca passar al llibre.

 

El llibre m’ha sorprés, més que res perquè no m’esperava que em sortís per aquí, amb una història que fins i tot costaria de classificar com a negra, això sí, hi ha un mort.

La Cris es va acostar amb un cert recel cap a la taula cinc. Li feia vergonya haver de despertar-lo. Va estar a punt de girar cua i negar-se a fer-ho. Se’l va mirar. Tenia els palmells de les mans damunt la taula i el cap inclinat endavant, amb la barbeta recolzada al pit. Si dormia, li havia agafat la son molt de cop. Quan va arribar al seu costat alguna cosa la va inquietar. No es movia gens. Gens. No respirava. No esbufegava com seria normal en un obès que dorm profundament. Li va tocar una espatlla. Res. El va sacsejar. Res. Llavors li va posar una mà al front i li va aixecar la cara. Tenia els ulls mig oberts, però buits de mirada. Li va posar dos dits al costat del coll, a la vena jugular, mentre li aguantava el cap amb l’altra mà. Res. Només la tebior de la pell aconseguia mantenir el miratge que aquell cos fos viu. Va pressionar més, carn endins, per si el greix amortia el batec. Res.

—Hòstia puta! És mort!

Nighthawk: Girl sitting alone in the Sea Grill, a bar and restaurant, waiting for a pickup. Washington D.C., April 1943. Photo by Esther Bubley. © Britt Fuller, Domini públic.

I a partir d’aquí la història gira al voltant de què coi fer amb el mort. Perquè ha estat una mort accidental però no és de les coses que ajuden a tirar endavant el negoci d’un restaurant. I tindrem al matrimoni de propietaris, la seva neboda xef i el cambrer, trastejant intentant treure’s el mort de sobre, mai millor dit. I amb aquesta excusa de què fer amb el mort anem veient els personatges i les seves circumstàncies, que és la gràcia del llibre, narrat de pressa, amb un estil viu i amb punts de tensió que mantenen l’interès de la narració. Perquè no es només un mort i les sorpreses es van succeint, una mica amb un ritme de comèdia negra, si es vol. Trobo que aquesta etiqueta li escau molt al llibre comèdia negra, i es llegeix bé i ràpid, no es pot demanar més.

Els bons dies / Rafael Vallbona

Primer llibre que llegeixo de Rafael Vallbona, l’argument sembla senzill però que ben portat pot sortir prou bé,a veure.

 

Ricard torna a París, hi va anar en el moment de la transició quan començaven a intuir que res del que es sommiava i s’anhelava en aquells moments es faria realitat. Una transició en fals, i tutelada perquè tot seguís més o menys com abans després de l’explosió que va seguir a la mort del dictador.

La revolta d’uns anys abans havia perdut el sentit cultural i polític i el prestigi social. L’època dels concerts, de les festes populars i de l’alegria al carrer, aviat va ser considerada com un temps de disbauxa vehement i comprensible quan se surt d’un esvoranc tan profund com el que havíem viscut durant quatre dècades. S’explicava com una trapelleria tolerable per la immaduresa dels seus autors. El que importava en aquell moment era oblidar el passat fosc i la procaç reacció, i centrar-se en el futur esplendorós que, segons asseguraven, ens esperava a tots. I en pocs anys tot allò que vam viure, i en què vam creure, va ser esborrat. Un campionat del món de futbol que va omplir Barcelona d’estrangers com mai no s’havia vist, mentre el cel s’enfosquia premonitòriament per un paorós incendi forestal que consumia el massís del Garraf, i l’anunci que la ciutat optaria a uns jocs olímpics, van ser l’eficaç metzina contra les preguntes punyents. El millor argument contra el revisionisme històric contra el qual, aquells joves que volíem un país just, modern i lliure de restes del franquisme, ens vam estavellar.

Medios de Comunicación y Transición. Viñeta de Francisco Martín Morales. © Veroxs, Creative Commons.

Som a l’octubre del 2017 i notem que alguna cosa hi ha en relació amb el moment polític català que porta a Ricard a intentar aquest retorn, aquest tornar a París, la ciutat de la llibertat als anys seixanta i setanta, però ara el món ha canviat molt i París no n’és cap excepció.

Se’m va fer estrany ser a París tants anys després. No reconeixia gairebé res, però, a la vegada, semblava com si hi hagués estat feia quatre dies. L’ambient resclosit i rescalfat del RER i el metro em connectaven amb el passat. És lògic, aquests indrets canvien poc. Però el carrer, la gent, les botigues, no tenien res a veure amb el que recordava de trenta-sis anys enrere. Vells bistrots convertits en McDonald’s, franquícies de roba on hi havia hagut épiceries antiquíssimes, gent mirant el mòbil mentre caminaven, riuades de turistes brandant pals de selfie. Definitivament totes les ciutats, a poc a poc, es tornen idèntiques. Deuen estar contents els sàtrapes del neoliberalisme, veient com han acabat amb la identitat dels pobles.

El llibre té quatre parts centrades en els diferents protagonistes Ricard, Jane, Martí i de nou Ricard. Va marxar de Barcelona amb el Martí i després de molt voltar van arribar a París, i allà entre converses polítiques d’esquerra en boires de tabac negre hi havia la misteriosa Jane.

Quan tenia divuit anys em vaig inventar un personatge, per inseguretat, suposo. Soc així, encara ara: Jane Gaul, anglesa i estudiant d’història a la Sorbona. El nom i l’origen els vaig escollir per la Jane Birkin. I amb la nova personalitat, contenta com qui estrena un vestit, vaig sortir al carrer. El pare havia marxat de casa quan era petita, i la mare no va tenir temps per a mi perquè es passava el dia en reunions i viatges de feina. És clar que no vaig esperar la majoria d’edat per fer la meva; titubejant més o menys, havia entrat i sortit de casa ben bé des dels quinze anys, només faltaria. Però, en fer els divuit, la mare va decretar amb solemnitat la meva incorporació a l’edat adulta; o sigui: es va desentendre del tot de mi. Tret d’enviar-me diners. Això és l’únic que va fer bé, i mai no vaig dubtar a acceptar-los.

Jane Birkin © Anita Fellini, Creative Commons.

Amb la Jane se’ns comença a dibuixar l’escenari, amb Ricard, i en Patrick Molino (exitós escriptor amb un tràgic final) i en Martí. Un quadrat encara amb molts punts poc clars.

El metro és el món dels qui no els pertany res. I jo, des que vaig decidir deixar plantat en Ricard i no agafar el tren de tornada a casa, mai no he tingut res de res.

Al metro hi ha escalfor, solidaritat, vida i art. I els primers temps els usuaris respectaven els que hi vivien, i aquests es respectaven entre ells. Tothom era lliure, tothom hi feia la seva. Era un veïnat on ningú no et preguntava qui eres ni on anaves.

Paris – Gambetta metro station © Fred Romero, Creative Commons.

Pel meu gust el llibre es tanca sense resoldre del tot aquest anhel de tornar a trobar els amics de joventut, i no queda massa clara la relació amb el que està passant a Catalunya en aquells moments de la tardor del 2017, més enllà de que en els dos moments semblava que les possibilitats d’un futur millor saltaven pels aires. Potser és aquest el paral·lelisme.

El llibre es llegeix ràpid i bé, potser el Premi Roc Boronat és un d’aquells que convé mirar amb bons ulls.

La vida dels cossos / Guillem Frontera

Ni idea de res abans de començar amb aquest llibre, a cegues, en pla temerari, a veure què m’ofereix aquest llibre de Guillem Frontera que té una obra prou extensa tot i ser per mi un desconegut (què hi farem!).

La protagonista i personatge al voltant del qual pivota tot l’argument és Paula Moncada, i en un segon pla els seus amics des de l’infantesa: Salvador i Bernat. Parlem una mica més de Paula, aquí us en podeu fer una idea:

S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball al col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Moncada estudiava Medicina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió —ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot, enmig de fragàncies orientals. També deixava la porta oberta a l’experimentació amb drogues de tota casta, que l’enlairessin però que no creessin hàbit… Quina beneitura! Com ho aconseguiria? Es contestava que les troballes i les solucions apareixerien de manera natural en ser requeriques pel seu esperit. Un futur esclatant de poesia, així ho resumia— i s’esforçava a ignorar la ingenuïtat del seu pla.

Sunset © Dylan J C, Creative Commons.

Aquest Carlos serà el seu marit, un matrimoni que no serà feliç però sí econòmica i socialment profitós, tot un ascens. Ella es casa i deixa Mallorca per instal·lar-se a Madrid, on treballa el marit amb contactes al govern i amb consellers espirituals de l’opus, molt en la moda d’aquells anys de la gent de pasta (i suposo que encara ara), som a finals de la dictadura, als primers setanta. Salvador inicia una carrera diplomàtica que el farà voltar i Bernat serà una mica més bala perduda.

Aquest era l’origen de molts dels problemes d’en Bernat Rave —l’altre era el contraban—, la concupiscència, una concupiscència intrèpida, desencadenant de tota casta d’altercats amb marits ultratjats, amos i madones de bordells… Ara feia un any que en Salvador, el dia mateix que va arribar a Mallorca, havia preguntat com podia localitzar en Bernat Rave. Justament el trobaria al calabós de la Policia Local de Termenor, on havia anar a parar després d’una nit que havia acabat amb l’incendi del bordell on havia armat gresca amb en Lluc Pasqual […]. Darrera cada acció violenta, hi havia un afany de justícia directa al qual ell no havia donat mai aquest nom. Si un pied noir o un foraster, o un mallorquí, amargava la vida a una puteta que li havia entrat per l’ull dret, ell havia de defensar la puteta que li havia entrat per l’ull dret, era així. Després, la puteta aparegué morta en un esbarzer de torrent. El pied noir no l’ha tornat a veure ningú a Mallorca.

El llibre no fa un retrat de la ruralia mallorquina enriquida de cop pel turisme, tot i que la Paula encaixa en aquest perfil. El tema en tot cas es toca de puntetes. I els tres amics, des de l’infantesa, tres amics que són com la baula final d’una cadena, després d’ells ja no poc quedar res més, un món que s’acaba i unes persones que poca gent recordarà.

carmen fiano roma © shots of carmen fiano, Domini públic.

Com que no sabia què esperar-ne i no n’esperava res el llibre m’ha agradat prou. Es llegeix bé, passa ràpid i potser una extensió una mica més gran l’hauria ajudat a aprofundir en els personatges (personalment trobo que Salvador queda un poc desdibuixat), tot i que vivim en moments de llibres curts i anar contra aquesta tendència pot ser molt arriscat. Prou bon llibre.

L’esperit del temps / Martí Domínguez

Novel·la guanyadora del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2019 entregat aquest 2020. El trio de finalistes el formaven aquest llibre i els de Sis nits d’agost i el de Canto jo i la muntanya balla, aquest darrer hauria sigut la meva aposta, potser no em guanyaré la vida com a vident però en aquell moment era l’únic que havia llegit i em va semblar extraordinari. Tampoc havia llegit res de Martí Domínguez, així que som-hi!

El protagonista es troba havent de confessar per què era un nazi, estem a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i ha estat capturat pels soviètics que volen desnazificar i reeducar els presoners.

Em vaig afiliar al partit nazi tan aviat com fou possible. I això fou pocs dies després de l’Anschluss, de l’annexió d’Àustria per Alemanya, consumada el 12 de març de 1938. Tenia trenta-cinc anys. Per tant, no era ni molt menys un barbamec arrauxat i irreflexiu, sinó una persona ja molt centrada, pare de família amb dos fills, i un científic més o menys respectat. Quan dic més o menys, potser la veritat és més aprop del menys que del més: en realitat ningú no es prenia gaire seriosament les meves investigacions. Però amb trenta-cinc anys ja saps que vols a la vida. I si no ho saps, no ho sabràs mai.

La novel·la està situada (almenys de bon principi) a Viena, una ciutat en ple furor nazi on les teories de la puresa racial del protagonista comencen a interessar als ideòlegs del partit. I una Viena que veia com el nazisme i aquestes mateixes idees de puresa racial arrassava una comunitat jueva rica i culta com poques.

https://www.flickr.com/photos/129231073@N06/
Auschwitz I concentration camp © Fred Romero, Creative Commons.

La deportació de Przibram amb camp de concentració de Theresienstadt em va doldre, però no va afectar el meu treball. Haig de dir que no he estat mai un antisemita declarat, però tampoc he sentit simpatia, ni tan sols llàstima, pel poble jueu. Em molesten totes les religions, i la jueva no n’és una excepció. No puc pair els sacerdots i encara menys, si us soc sincer, els rabins, amb les seues barbes extravagants i els seus nassots espantosos. Tots ells són propagadors de dogmes odiosos, de credos anticientífics, de magarrufes místiques, i per poc que els deixes, enemics perillosos de la ciència i del conreu empíric. En qualsevol cas, vaig pensar que era una gran pèrdua balafiar un cervell tan privilegiat com el de Przibram. Havia estat un gran benefactor de la societat, i la providència li ho recompensava d’aquella manera, enviant-los, a ell i a la seua esposa, al camp de concentració.

Aquest «anar treient jueus» va deixar moltes vacants en el món de la ciència que gent amb orígens purs com el protagonista no van trigar a ocupar. Una mena d’ascens col·lectiu, cosa que no va fer més que augmentar la simpatia per partit nazi.

I si em pregunteu si vaig ser un oportunista haig de contestar que és clar que sí. Ja ho he dit. Ja ho he mostrat amb totes les conseqüències. Em va anar de meravella aquell nou ambient, aquella purga de professors que denigraven les meues idees, que veien en la biologia darwinista un perill per a la societat. Jo pensava que el perill eren precisament ells, i no em va importar que, de colp i volta, desaparegueren sense deixar rastre.

Les idees són una cosa, però si fer-se’n seguidor aconsegueix avantatges perquè segons aquestes idees ets un dels «bons» encara millor. En la mateixa situació molta gent hauria fet com ell, molta gent va fer com ell, i no serveix que digueu «jo no» perquè ara sabem com va acabar la guerra, però en aquell moment això no era pas tan clar (tot i que l’atac a la URSS va significar el principi del final).

Chicago Tribune alegría por la invasión nazi a la URSS. © Domini públic.

El llibre no vol reescriure la història, no vol disculpar el protagonista que sap que el seu «triatge de nens germanitzables» serveix per decidir quins aniran a adopció i quins als camps de concentració. La realitat dels camps era més intuïda que res més per qualsevol que no hi hagués anat.

Ara, molts de nosaltres, gràcies a les fotografies que hem vist, hem tingut l’oportunitat de descobrir aquelles matances ingents de jueus als camps de concentració. Però, en general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi, almenys d’una manera tan massiva i cruel, amb aquella magnitud esgarrifadora. Les SS ho varen mantenir ocult tant com varen poder. Al principi de la guerra, molts de nosaltres pensavem que s’emportaven els jueus a camps de concentració a l’espera de ser reubicats a l’Àfrica o a Madagascar, però no ens imaginàvem que s’estava duent a terme aquell extermini sistemàtic.

Sembla difícil de creure, però després un recorda la pel·lícula La llista de Schindler on els que no es creuen res de cambres de gas i forns crematoris són els propis jueus presoners en els camps. En aquest cas, però, suposo que deuria primar l’esperança de la salvació més que no la lògica.

La novel·la passa per Viena, per Konigsberg i després ja passa a Polònia, a Possen i finalment el protagonista arriba al front oriental, a Bielorússia, a fer de metge castrense. Poc després es produeix el desembarcament aliat a Normandia i l’atac soviètic és imminent.

Battered Brandenburg Gate in 1945 © stoixeia, Creative Commons.

Captura, camp de presoners soviètics i reincorporació a la vida civil i acadèmica com si aquells anys no hagués fet res d’estrany. Molta gent va fer això, un cas sonat va ser el de Günter Grass, per exemple.

I ara torno al que deia en començar l’entrada, aquesta novel·la és la guanyadora del Premi Òmnium. És una bona novel·la, com Sis nits d’agost és un bon llibre de no-ficció i com Canto jo i la muntanya balla és un molt bon llibre. Sense desmerèixer aquest L’esperit del temps segueixo creient que el d’Irene Solà era un llibre que presentava una aposta més valenta i innovadora. De totes maneres aquest és un molt bon llibre amb una repassada a una part de la història de la mai ens acabem de cansar.