Els bons dies / Rafael Vallbona

Primer llibre que llegeixo de Rafael Vallbona, l’argument sembla senzill però que ben portat pot sortir prou bé,a veure.

Ricard torna a París, hi va anar en el moment de la transició quan començaven a intuir que res del que es sommiava i s’anhelava en aquells moments es faria realitat. Una transició en fals, i tutelada perquè tot seguís més o menys com abans després de l’explosió que va seguir a la mort del dictador.

La revolta d’uns anys abans havia perdut el sentit cultural i polític i el prestigi social. L’època dels concerts, de les festes populars i de l’alegria al carrer, aviat va ser considerada com un temps de disbauxa vehement i comprensible quan se surt d’un esvoranc tan profund com el que havíem viscut durant quatre dècades. S’explicava com una trapelleria tolerable per la immaduresa dels seus autors. El que importava en aquell moment era oblidar el passat fosc i la procaç reacció, i centrar-se en el futur esplendorós que, segons asseguraven, ens esperava a tots. I en pocs anys tot allò que vam viure, i en què vam creure, va ser esborrat. Un campionat del món de futbol que va omplir Barcelona d’estrangers com mai no s’havia vist, mentre el cel s’enfosquia premonitòriament per un paorós incendi forestal que consumia el massís del Garraf, i l’anunci que la ciutat optaria a uns jocs olímpics, van ser l’eficaç metzina contra les preguntes punyents. El millor argument contra el revisionisme històric contra el qual, aquells joves que volíem un país just, modern i lliure de restes del franquisme, ens vam estavellar.

Medios de Comunicación y Transición. Viñeta de Francisco Martín Morales. © Veroxs, Creative Commons.

Som a l’octubre del 2017 i notem que alguna cosa hi ha en relació amb el moment polític català que porta a Ricard a intentar aquest retorn, aquest tornar a París, la ciutat de la llibertat als anys seixanta i setanta, però ara el món ha canviat molt i París no n’és cap excepció.

Se’m va fer estrany ser a París tants anys després. No reconeixia gairebé res, però, a la vegada, semblava com si hi hagués estat feia quatre dies. L’ambient resclosit i rescalfat del RER i el metro em connectaven amb el passat. És lògic, aquests indrets canvien poc. Però el carrer, la gent, les botigues, no tenien res a veure amb el que recordava de trenta-sis anys enrere. Vells bistrots convertits en McDonald’s, franquícies de roba on hi havia hagut épiceries antiquíssimes, gent mirant el mòbil mentre caminaven, riuades de turistes brandant pals de selfie. Definitivament totes les ciutats, a poc a poc, es tornen idèntiques. Deuen estar contents els sàtrapes del neoliberalisme, veient com han acabat amb la identitat dels pobles.

El llibre té quatre parts centrades en els diferents protagonistes Ricard, Jane, Martí i de nou Ricard. Va marxar de Barcelona amb el Martí i després de molt voltar van arribar a París, i allà entre converses polítiques d’esquerra en boires de tabac negre hi havia la misteriosa Jane.

Quan tenia divuit anys em vaig inventar un personatge, per inseguretat, suposo. Soc així, encara ara: Jane Gaul, anglesa i estudiant d’història a la Sorbona. El nom i l’origen els vaig escollir per la Jane Birkin. I amb la nova personalitat, contenta com qui estrena un vestit, vaig sortir al carrer. El pare havia marxat de casa quan era petita, i la mare no va tenir temps per a mi perquè es passava el dia en reunions i viatges de feina. És clar que no vaig esperar la majoria d’edat per fer la meva; titubejant més o menys, havia entrat i sortit de casa ben bé des dels quinze anys, només faltaria. Però, en fer els divuit, la mare va decretar amb solemnitat la meva incorporació a l’edat adulta; o sigui: es va desentendre del tot de mi. Tret d’enviar-me diners. Això és l’únic que va fer bé, i mai no vaig dubtar a acceptar-los.

Jane Birkin © Anita Fellini, Creative Commons.

Amb la Jane se’ns comença a dibuixar l’escenari, amb Ricard, i en Patrick Molino (exitós escriptor amb un tràgic final) i en Martí. Un quadrat encara amb molts punts poc clars.

El metro és el món dels qui no els pertany res. I jo, des que vaig decidir deixar plantat en Ricard i no agafar el tren de tornada a casa, mai no he tingut res de res.

Al metro hi ha escalfor, solidaritat, vida i art. I els primers temps els usuaris respectaven els que hi vivien, i aquests es respectaven entre ells. Tothom era lliure, tothom hi feia la seva. Era un veïnat on ningú no et preguntava qui eres ni on anaves.

Paris – Gambetta metro station © Fred Romero, Creative Commons.

Pel meu gust el llibre es tanca sense resoldre del tot aquest anhel de tornar a trobar els amics de joventut, i no queda massa clara la relació amb el que està passant a Catalunya en aquells moments de la tardor del 2017, més enllà de que en els dos moments semblava que les possibilitats d’un futur millor saltaven pels aires. Potser és aquest el paral·lelisme.

El llibre es llegeix ràpid i bé, potser el Premi Roc Boronat és un d’aquells que convé mirar amb bons ulls.

La vida dels cossos / Guillem Frontera

Ni idea de res abans de començar amb aquest llibre, a cegues, en pla temerari, a veure què m’ofereix aquest llibre de Guillem Frontera que té una obra prou extensa tot i ser per mi un desconegut (què hi farem!).

La protagonista i personatge al voltant del qual pivota tot l’argument és Paula Moncada, i en un segon pla els seus amics des de l’infantesa: Salvador i Bernat. Parlem una mica més de Paula, aquí us en podeu fer una idea:

S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball al col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Moncada estudiava Medicina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió —ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot, enmig de fragàncies orientals. També deixava la porta oberta a l’experimentació amb drogues de tota casta, que l’enlairessin però que no creessin hàbit… Quina beneitura! Com ho aconseguiria? Es contestava que les troballes i les solucions apareixerien de manera natural en ser requeriques pel seu esperit. Un futur esclatant de poesia, així ho resumia— i s’esforçava a ignorar la ingenuïtat del seu pla.

Sunset © Dylan J C, Creative Commons.

Aquest Carlos serà el seu marit, un matrimoni que no serà feliç però sí econòmica i socialment profitós, tot un ascens. Ella es casa i deixa Mallorca per instal·lar-se a Madrid, on treballa el marit amb contactes al govern i amb consellers espirituals de l’opus, molt en la moda d’aquells anys de la gent de pasta (i suposo que encara ara), som a finals de la dictadura, als primers setanta. Salvador inicia una carrera diplomàtica que el farà voltar i Bernat serà una mica més bala perduda.

Aquest era l’origen de molts dels problemes d’en Bernat Rave —l’altre era el contraban—, la concupiscència, una concupiscència intrèpida, desencadenant de tota casta d’altercats amb marits ultratjats, amos i madones de bordells… Ara feia un any que en Salvador, el dia mateix que va arribar a Mallorca, havia preguntat com podia localitzar en Bernat Rave. Justament el trobaria al calabós de la Policia Local de Termenor, on havia anar a parar després d’una nit que havia acabat amb l’incendi del bordell on havia armat gresca amb en Lluc Pasqual […]. Darrera cada acció violenta, hi havia un afany de justícia directa al qual ell no havia donat mai aquest nom. Si un pied noir o un foraster, o un mallorquí, amargava la vida a una puteta que li havia entrat per l’ull dret, ell havia de defensar la puteta que li havia entrat per l’ull dret, era així. Després, la puteta aparegué morta en un esbarzer de torrent. El pied noir no l’ha tornat a veure ningú a Mallorca.

El llibre no fa un retrat de la ruralia mallorquina enriquida de cop pel turisme, tot i que la Paula encaixa en aquest perfil. El tema en tot cas es toca de puntetes. I els tres amics, des de l’infantesa, tres amics que són com la baula final d’una cadena, després d’ells ja no poc quedar res més, un món que s’acaba i unes persones que poca gent recordarà.

carmen fiano roma © shots of carmen fiano, Domini públic.

Com que no sabia què esperar-ne i no n’esperava res el llibre m’ha agradat prou. Es llegeix bé, passa ràpid i potser una extensió una mica més gran l’hauria ajudat a aprofundir en els personatges (personalment trobo que Salvador queda un poc desdibuixat), tot i que vivim en moments de llibres curts i anar contra aquesta tendència pot ser molt arriscat. Prou bon llibre.

L’esperit del temps / Martí Domínguez

Novel·la guanyadora del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2019 entregat aquest 2020. El trio de finalistes el formaven aquest llibre i els de Sis nits d’agost i el de Canto jo i la muntanya balla, aquest darrer hauria sigut la meva aposta, potser no em guanyaré la vida com a vident però en aquell moment era l’únic que havia llegit i em va semblar extraordinari. Tampoc havia llegit res de Martí Domínguez, així que som-hi!

El protagonista es troba havent de confessar per què era un nazi, estem a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i ha estat capturat pels soviètics que volen desnazificar i reeducar els presoners.

Em vaig afiliar al partit nazi tan aviat com fou possible. I això fou pocs dies després de l’Anschluss, de l’annexió d’Àustria per Alemanya, consumada el 12 de març de 1938. Tenia trenta-cinc anys. Per tant, no era ni molt menys un barbamec arrauxat i irreflexiu, sinó una persona ja molt centrada, pare de família amb dos fills, i un científic més o menys respectat. Quan dic més o menys, potser la veritat és més aprop del menys que del més: en realitat ningú no es prenia gaire seriosament les meves investigacions. Però amb trenta-cinc anys ja saps que vols a la vida. I si no ho saps, no ho sabràs mai.

La novel·la està situada (almenys de bon principi) a Viena, una ciutat en ple furor nazi on les teories de la puresa racial del protagonista comencen a interessar als ideòlegs del partit. I una Viena que veia com el nazisme i aquestes mateixes idees de puresa racial arrassava una comunitat jueva rica i culta com poques.

https://www.flickr.com/photos/129231073@N06/
Auschwitz I concentration camp © Fred Romero, Creative Commons.

La deportació de Przibram amb camp de concentració de Theresienstadt em va doldre, però no va afectar el meu treball. Haig de dir que no he estat mai un antisemita declarat, però tampoc he sentit simpatia, ni tan sols llàstima, pel poble jueu. Em molesten totes les religions, i la jueva no n’és una excepció. No puc pair els sacerdots i encara menys, si us soc sincer, els rabins, amb les seues barbes extravagants i els seus nassots espantosos. Tots ells són propagadors de dogmes odiosos, de credos anticientífics, de magarrufes místiques, i per poc que els deixes, enemics perillosos de la ciència i del conreu empíric. En qualsevol cas, vaig pensar que era una gran pèrdua balafiar un cervell tan privilegiat com el de Przibram. Havia estat un gran benefactor de la societat, i la providència li ho recompensava d’aquella manera, enviant-los, a ell i a la seua esposa, al camp de concentració.

Aquest «anar treient jueus» va deixar moltes vacants en el món de la ciència que gent amb orígens purs com el protagonista no van trigar a ocupar. Una mena d’ascens col·lectiu, cosa que no va fer més que augmentar la simpatia per partit nazi.

I si em pregunteu si vaig ser un oportunista haig de contestar que és clar que sí. Ja ho he dit. Ja ho he mostrat amb totes les conseqüències. Em va anar de meravella aquell nou ambient, aquella purga de professors que denigraven les meues idees, que veien en la biologia darwinista un perill per a la societat. Jo pensava que el perill eren precisament ells, i no em va importar que, de colp i volta, desaparegueren sense deixar rastre.

Les idees són una cosa, però si fer-se’n seguidor aconsegueix avantatges perquè segons aquestes idees ets un dels «bons» encara millor. En la mateixa situació molta gent hauria fet com ell, molta gent va fer com ell, i no serveix que digueu «jo no» perquè ara sabem com va acabar la guerra, però en aquell moment això no era pas tan clar (tot i que l’atac a la URSS va significar el principi del final).

Chicago Tribune alegría por la invasión nazi a la URSS. © Domini públic.

El llibre no vol reescriure la història, no vol disculpar el protagonista que sap que el seu «triatge de nens germanitzables» serveix per decidir quins aniran a adopció i quins als camps de concentració. La realitat dels camps era més intuïda que res més per qualsevol que no hi hagués anat.

Ara, molts de nosaltres, gràcies a les fotografies que hem vist, hem tingut l’oportunitat de descobrir aquelles matances ingents de jueus als camps de concentració. Però, en general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi, almenys d’una manera tan massiva i cruel, amb aquella magnitud esgarrifadora. Les SS ho varen mantenir ocult tant com varen poder. Al principi de la guerra, molts de nosaltres pensavem que s’emportaven els jueus a camps de concentració a l’espera de ser reubicats a l’Àfrica o a Madagascar, però no ens imaginàvem que s’estava duent a terme aquell extermini sistemàtic.

Sembla difícil de creure, però després un recorda la pel·lícula La llista de Schindler on els que no es creuen res de cambres de gas i forns crematoris són els propis jueus presoners en els camps. En aquest cas, però, suposo que deuria primar l’esperança de la salvació més que no la lògica.

La novel·la passa per Viena, per Konigsberg i després ja passa a Polònia, a Possen i finalment el protagonista arriba al front oriental, a Bielorússia, a fer de metge castrense. Poc després es produeix el desembarcament aliat a Normandia i l’atac soviètic és imminent.

Battered Brandenburg Gate in 1945 © stoixeia, Creative Commons.

Captura, camp de presoners soviètics i reincorporació a la vida civil i acadèmica com si aquells anys no hagués fet res d’estrany. Molta gent va fer això, un cas sonat va ser el de Günter Grass, per exemple.

I ara torno al que deia en començar l’entrada, aquesta novel·la és la guanyadora del Premi Òmnium. És una bona novel·la, com Sis nits d’agost és un bon llibre de no-ficció i com Canto jo i la muntanya balla és un molt bon llibre. Sense desmerèixer aquest L’esperit del temps segueixo creient que el d’Irene Solà era un llibre que presentava una aposta més valenta i innovadora. De totes maneres aquest és un molt bon llibre amb una repassada a una part de la història de la mai ens acabem de cansar.

L’instant precís / Albert Gassull

Un llibre que comença amb l’estil i les premisses clàssiques de la novel·la negra. Ho té tot, una dona misteriosa, diners, i tot de coses a mitges, negocis que no se sap ben bé que som, un prota amb un trauma i que s’ha arrossegat com els perdedors però ara torna a remuntar. El trauma té a veure amb el seu passat com a fotoreporter, sobretot en zones de guerra, se’ns aniran explicant detalls d’això.

Una part que no m’agrada, la dona colombiana parla en castellà i la resta de persones quan parlen amb ella també. Entenc que això es fa per donar versemblança però és un detall que no m’agrada, bàsicament perquè dóna per fet que tots els que saben català saben castellà, i no és el cas, i en general no s’acostuma a fer això si no es «subtitula», no sé si en gaires literatures s’admetrien parrafades en un altre idioma integrades dins del text. No dic que estigui malament, dic que a mi no m’agrada.

https://www.flickr.com/photos/bdwaydiva1/
The Jazz Singer © BdwayDiva1, Creative Commons.

I una cosa de la que en el llibre també n’hi ha molta: jazz, molt jazz.

No t’ho pots creure. T’adones que els músics també se la miren sorpresos, es dirigeixen mirades entre ells, somrient i assentint amb el cap. El trompetista es posa al seu costat, mirant-la, portant el ritme i ballant molt animat. Li fa un senyal perquè no s’aturi i la Mariana acaba el tema i es posa a improvisar. Quan s’acosta al final del corus tots els músics criden one more, one more. Ella se’ls mira somrient i segueix un corus més, al final del qual tot el local aplaudeix entusiasmat. Tu també. Et somriu i et fa l’ullet mentre s’aparta per cedir l’espai central al trompetista, que està començant el seu solo. Se’t fa un nus a la gola, te la mires mentre se’t barregen les imatges d’ella salvant-li la vida a aquella dona, de la seva cara fent l’amor, de la forma com riu quan està contenta… i has de respirar fondo per aguantar-te les llàgrimes que fa una estona que amenacen de sortir. Què t’està passant? Tots els músics fan uns solos fantàstics, potser esperonats per la qualitat del que acaben de sentir i, per acabar, la Mariana torna a cantar el tema. L’ovació és la més gran que hi ha hagut en tota la nit. Els tres músics de vent se li acosten i la feliciten, el pianista, el baixista i el bateria també l’elogien, somrient des dels seus llocs.

Tenim per una banda els tèrbols negocis de la colombiana, un passat seu que pràcticament no se’ns explica i després l’Àlex. El seu passat del que se’ns van explicant petits detalls, la seva vida o el seu intent de vida aquí, les fotos, nous projectes, dones i nits i més nits en un bar posant-se fi a alcohol i coca, com si volgués oblidar alguna cosa i no se’n sortís.

—La decisió de tornar va significar el trencament amb tot allò que estimava. I quan parlo d’estimar, parlo de la seva vida com a fotògraf. L’Àlex es va passar més de deu anys fent de testimoni de veritables barbaritats, fotografiant la desgràcia dels altres, l’horror de la guerra, la fam, les epidèmies, la mort, un patiment impossible de pair… Això canvia qualsevl. Ningú és el mateix després de les coses que vam arribar a viure. Però ell estimava viure-les, per sobre de tot. L’he vist en acció i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/hdptcar/
Rebel in northern Central African Republic 02 © hdptcar, Creative Commons.

Les diferents trames van confluint, potser massa lentament, cap a un punt final amb un parell de punts un pèl forçats pel meu gust, que no explico per no fer espòiler. El llibre m’ha agradat i l’he anat llegint amb velocitat creixent. Com el bon jazz el secret està en entrar en el ritme, en la música de la novel·la, però un cop està fet ja ho teniu. Un personatges molt ben dibuixats, un bon retrat del món actual en els seus racons més foscos, des del narcotràfic als sense sostre de Barcelona. Un llibre molt recomanable.

És que abans no érem així / Empar Moliner

Tinc lamentablement poc llegida a Empar Moliner, per cap motiu en particular, en aquest bloc només he ressenyat dos llibres d’ella, el primer i el segon. Darrerament sóc més seguidor dels seus articles. M’agrada com escriu i la seva mirada sobre el món on ens ha tocat viure, així que aprofito nou llibre per veure si m’hi reenganxo, pensant que no sé si quedarà gaire de l’autora dels dos primers llibres o de T’estimo si he begut, les meves úniques aproximacions.

De seguida se m’esvaeixen les pors i em trobo amb l’Empar Moliner sarcàstica de sempre, capaç d’allargar una anècdota sense importància convertint-la en una bola de neu que ho arrassa tot al primer conte Una obra mestra. Després, aconsegueix crear angoixa i mal rotllo en el segon Ester (sense hac). Torna a l’humor (qui sap si autobiogràfic) amb El pregó o amb el divertit i angoixant conte de Ja et porto, deixa, d’on surt això:

La becaria Ridau ha observat, a la redacció de la productora televisiva on totes dues treballen, el comportament de la periodista Farràs i de les seves col·legues, a l’hora de dinar, davant de l’ordinador. Les que són mares es detecten entre elles, com els drogoaddictes, i tendeixen a agrupar-se. Poden passar-se una hora sencera parlant només dels fills. D’educació, de caques, de malalties, d’estimulació, de notes, de mestres, dels llibres que els han comprat. S’ensenyen fotos per torns. Qualsevol tema de conversa que se’ls proposi saben desviar-lo cap al dels fills. No parlen de res més, excepte quan estan treballant (amb una professionalitat i brillantor tan naturals que l’admiren).

https://www.flickr.com/photos/kattestrophe/
Untitled © kattestrophe, Creative Commons.

Torna a l’angoixa i al mal rotllo creixent amb Núria (diuen els metges que t’haig de parlar), sembla que estem en la típica història de parella, crisi dels quaranta (d’ell) la parella que es trenca els retrets… Tot això hi és, però hi ha molt més, com en aquest retret, sobre la llibreta del marit amb les alumnes a qui fa classe a l’institut.

Després potser fas classe sense deixar d’observar la Vera Rabell, la que ens diu «Mandonguilles», i, quan fan els exercicis, li poses la creueta vermella a la llibreta. A final de curs totes han de tenir creueta, que vol dir que t’ho has fet amb totes, sense deixar-te’n ni una, per molt que et costi. Veus com en sé, de coses? Ho fas cada any. Veus com et puc ensorrar? Les alumnes lletges, les que et costen, les combines amb les que t’agraden més, i amb aquestes repeteixes (dues creuetes, tres creuetes). La Magalí Valls, que la trobaves molt lletja (i n’és, amb això et dono la raó, té el mateix bigoti que el pare), la vas combinar amb la Paula García, la més guapa de la classe (creueta blava, creueta vermella). Fins a aquest dia, el dia dels Mandonguilles, no has tingut en compte la Vera, que ara et sembla la més desitjable, amb la seva veueta aflautada i repel·lent, oi?

I més coses, els retrets van més per una altra banda, per tot el que passa quan el marit s’aprima i es dedica a l’esport.

Tu et preparaves per a un triatló. Jo feia pastissos i més pastissos. No era maldat. O potser una mica, sí, va, t’ho dic ara que ja és igual. Volia que caiguessis en la temptació, volia que tornessis a ser meu, perquè ja no n’eres. Però no hi queies.[…]

Quan érem dos grassonets i teníem una nena grassoneta, la vida era passable. Teníem un escut, una crosta, aquella cúpula transparent que s’activa al damunt del poblat de La guerra de les galàxies per impedir els atacs. Burles cap als que «es cuiden» i als que fan esport. Als que corren: de què fuges? La vida és massa curta per fer règim, etcètera. Si el metge em prohibeix el dolç, hauré de canviar de metge, etcètera. Per culpa teva tot es va fer miques.

https://www.flickr.com/photos/bike/
Alison Starnes Tibco © Richard Masoner / Cyclelicious, Creative Commons.

Patia per si qualsevol de les teves amigues ciclistes et tirarien la canya. Que t’haguessis aprimat era com una traïció a nosaltres com a parella i a la nostra filleta (filleta? fillota? fillassa?). De cop eres un altre. Eres algú que ho havia aconseguit. Ara eres «normal», ja havies sortit del nostre petit univers. Podies anar al llit amb una que no fes el gosset, que se’t posés a sobre, a sota, de costat, amb les cames cap amunt, cap avall, com una atleta (com una triatleta).

Un retrat àcid i divertit de com som, o de com podem arribar a ser, això arriba al seu punt màxim en el darrer conte Manual de les bones pràctiques sexuals (recomanades) que no puc evitar llegir amb el mateix neguit que quan llegeixes distopies i veus que pràcticament ja hi som i que només ens faria falta un saltet de res per arribar-hi.

Per això procura acceptar, només, les proposicions de dones compromeses, que procura distingir per certs indicis. Ulleres gruixudes, tall de cabells irregular, dues carreres, bicicleta, aixelles sense depilar o tot alhora. Però, després, resulta que aquestes són les que li porten roba interior vermella, engonals brasilers i expressen ganes de prostituir-se.

https://www.flickr.com/photos/wildnightparties/
Sexy Underwear © Wild Night, Domini públic..

—Les mamades no estan prohibides! —li crida la regidora. I es duu la mà a les temples, perquè, segons com, tot li dona voltes.

—Fel·lacions —la corregeix ell—. Prohibides, prohibides no.

—Doncs va! T’ho estic oferint! No en tens ganes? Vols que signi el consentiment explícit? Treu el paper, en deus tenir, al calaix, amb els condons.

—No estan prohibides ja saps quan…! —crida ell. I es duu la mà a la boca, penedit. No vol cridar. Ella posa els ulls en blanc, com si hagués tingut un cop de calor. Al Manual de les bones pràctiques sexuals hi diu, clarament, que la fel·lació només serà possible si els dos membres de la parella en tenen ganes (i ho expliciten amb un sí per escrit, lliure de coaccions) i si hi ha principi de reciprocitat, és a dir: si abans s’ha produït un cunnilingus. Pel que fa al temps de cada pràctica, s’hauran de tenir en compte les diferències temporals orgàsmiques entre ambdós consentidors (que no haurien de culpabilitzar cap dona; ans al contrari).

—Deixa el manual! T’estic dient que consento. Treu el paper! Prefereixes que et faci una cubana?

Ell fa que no amb el cap, vehement. No. Una cubana, no! Per això, ara, no accepta mai les proposicions de les dones de pits grossos. No vol pensar en aquestes pràctiques.

Riguem de tot això mentre poguem, però de debó, un saltet una mica massa fort i ens podem passar de frenada i trobar-nos aquí en un tres i no res.

Un bon llibre que es llegeix bé i ràpid i que ens ofereix desde diferents angles un retrat del món on vivim, tot això passat pel prisma particular de l’autora, un prisma d’humor negre que de vegades passa directament al negre sense quasi humor deixant-nos amb un somriure glaçat als llavis.

Josep Pla vist de prop / Josep Martinell

Després del llibre Josep Pla: sis amics i una amant, em va entrar la curiositat per Josep Martinell, un dels amics que s’hi menciona i que a més a més havia escrit un parell de llibres sobre Josep Pla, força difícils de trobar fins i tot en biblioteques, però aquí el tinc, a veure.

El títol no enganya i el que ens ofereix és una mena de biografia de Josep Pla, que era algú poc donat a les confidències i gran part de la seva infantesa i joventut la ventilava dient que no la recordava. Almenys tenim l’esperança que amb un amic, amb el pas del temps i les converses doncs acabés sincerant-se una mica més, qua abaixés la guàrdia en no veure’s interrogat. Els anys de joventut de Pla els tenim a El quadern gris, aquí és una mica més com els recorda ja en la distància. I també la relació amb els altres grans temes planians, el paisatge, el mar, la cuina…

Algunes reflexions interessants, per exemple sobre l’eina de Pla, el llenguatge.

Els que no tenen res a dir, tenen la dèria de perfeccionar la llengua. En una cosa o altra s’han d’entrentenir. Deixant ben entès, que acabaran per escriure un català tan alambinat que només servirà per a llegir-lo entre ells.

El català ha de ser una llengua viva, i creiem que s’ha d’escriure com si conversessis amb el veí. Fer-te entendre per la més gran quantitat possible. Els refinaments de la puresa idiomàtica són coses de minories literàries. Més que un llenguatge vital, una llengua per a literats.

O sobre el seu conservadurisme:

És possible que algú en quedi sorprès per ignorar una treta molt particular de Josep Pla que tothom qui el coneix i el llegeix amb atenció ha pogut perfectament constatar: és un conservador del que valgui la pena, però també és partidari d’incorporar tot el que pugui fer marxar el país. Quant a tot el que es refereix a posar-nos al dia en relació amb Europa, sempre es troba disposat a defensar-ho.

O la seva posició diguem-ne vital en relació a Catalunya i el català, en paraules del propi Pla:

«Una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.»

És un llibre curt i de bon llegir, potser no és un estudi o una biografia feta de manera més acadèmica, té algunes limitacions i algunes llicències. La millor manera d’acostar-se a Pla és amb els seus llibres (El carrer estret o El quadern gris són les millors opcions), però si necessiteu fer-vos una «composició de lloc» prèvia aquest llibre us servirà.

Mal bon pare / Sergi Pons Codina

Els llibres de Sergi Pons Codina m’han agradat. Un estil canalla, perdedor, brut, gamberro i en català, no es pot demanar pas més. Això era el que trobàvem a Mars del Carib o a Dies de ratafia. Aquí, però, el protagonista és molt diferent.

Tenim un protagonista que entra a la quarentena amb les tres filles més o menys criades (la petita té 5 anys, la gran 10) i que sommia amb un món de migdiades, vermuts,  i totes les coses adultes que ha anat deixant estar per la criança. Quan ell comença a veure una mena de retir daurat la seva dona li deixa anar la notícia que està embarassada, i que el pensa tenir.

https://www.flickr.com/photos/thms/
iPad Pregnancy © Thomas van de Weerd, Creative Commons.

Tenir quatre fills implica dosis suicides d’optimisme, una cosa que no li sobra pas al protagonista.

Quasi n’havia fet quaranta. Una edat des d’on em creia amb el dret de projectar un futur més reposat. Allunyat de tot el que significava tornar a canviar bolquers, preparar farinetes, arrossegar cotxets…

Tornar a ser pare no entrava en els meus plans. Era part del passat. Un passat viscut amb totes les alegries, però del qual necessitava distanciar-me.

Ara tocava una altra cosa. Amb la Zoe a punt de fer-ne cinc, començava a acariciar la idea d’una paternitat diferent, més relaxada. Una paternitat en què, després d’anys de son trencat —»Papa, tinc set», «un malson», «pipi», «Puc dormir amb vosaltres?»—, dormir d’una tirada a la nit tornaria a ser normal, en què passejar pel carrer hauria deixat de ser una gimcana de corregudes, carreteres amenaçadores i crits, en què per sortir de casa ja no necessitaria la paciència de Mahatma Gandhi i l’estratègia d’un campió d’escacs —»les sabates», «Abriga’t», «Deixa això», «Farem tard»…

https://www.flickr.com/photos/13476480@N07/
1972 Woman carrying goods, walking, with her children in November 1972. © manhhai, Creative Commons.

Això provoca un cisma i una crisi matrimonial en tota regla, i el protagonista comença a endarrerir l’hora de tornada a casa, si no es troba amb la dona no poden discutir. Ha de decidir què fer en aquesta estona.

Com que ja no volia tornar a casa després de la feina, em vaig veure obligat a buscar una ocupació per a aquelles hores del vespre. Dubtava entre apuntar-me a classes de pilates o anar a mirar com arribaven els trens a l’estació de Sant Andreu Arenal. Finalment em vaig decidir per apuntar-me a classes de birrates i anar mirant com m’arribaven les cerveses, una rere l’altra, al bar.

El bar com a refugi, de nou. Perquè en la meva joventut havia destacat en l’art d’encadenar hores al taulell dels antres més èpics de Sant Andreu. Una afició de la qual les meves paternitats m’havien allunyat una mica, però de la qual guardava un record ben viu (de tant en tant encara sortia a entrenar amb algun company, però no deixaven de ser costellades poc ambicioses, poca cosa, comparat amb l’apassionament de la meva joventut).

Per cert, aquí hi ha una errata, l’estació de Sant Andreu Arenal és subterrània, no pots veure passar trens a menys que entris, l’estació descoberta que es presta més a fer el trainspotting seria l’altra, la de Sant Andreu Comtal. És el que té ser del barri.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Estació de Sant Andreu Comtal © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

El bar és el mític Mars del Carib del seu primer llibre, un antre fosc, lleig i amb una parròquia de desferres. El que es coneix com un bar de tota la vida, vaja. Una mica més sobre el bar:

Obria quan li semblava. Normalment de nit i de matinada, tot i que sovint et trobaves el bar tancat un, dos o sis dies seguits sense motiu aparent, ni avís previ. Tampoc havia intentat condicionar mai l’espai perquè no sembles el cau de misèria que aparentava, ni dominava el tema de la neteja (bàsicament el Mars del Carib no es netejava mai: el Negre tenia la teoria que era la mateixa clientela qui s’emportava la merda del bar amb cada visita).

En un viatge a Olot d’ell amb les filles recorda alguna experiència amb el sonat de son pare, com quan el va portar a caçar i ell va fallar expressament tots els trets. El que li agradava era dur-li la contrària a son pare.

https://www.flickr.com/photos/dizid/
Hunting © Marc de Ruijter, Creative Commons.

Suposo que el més normal hauria estat fer el que s’esperava de mi: seguir el guió traçat i matar l’animal. Segurament hauria aconseguit l’aprovació general, alguna paraula d’elogi (no gaires: «Que som homes, homes, collons!») i, qui sap, potser m’haurien deixat formar part d’algun dels seus rituals de celebració («Que begui, que s’ho ha ben guanyat!»), per acabar la jornada en una casa de putes tronada, on perdria la virginitat amb una senyora de nom exòtic, tuf de tabac i quilometratge il·limitat: «Té, aquest és el fill d’en Vila. Fes-ne un home!».

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

És un llibre eminentment costumista, i per tant fa un retrat de la societat i de com, com a societat, afrontem diferents temes, per exemple la paternitat i la hiperprotecció dels fills, o els whatsapps de pares, no en poso res però és èpic.

On es podia observar amb més claredat el nivell de renúncies al qual s’estava arribant era amb el tema dels nens. La canalla i la seva atenció s’havien convertit en l’exemple més palmari d’aquest corrent conservacionista.

Esclar, els fills eren una font inesgotable de pors i angoixes. Però el patiment havia agafat formes mai vistes, reduint els infants a una espècie de subhumans de porcellana amb tendències suïcides de les quals se’ls havia de protegir.

https://www.flickr.com/photos/tjt195/
The World Is Mine…. All Mine!!! © Taro Taylor, Creative Commons.

La meva estimada cunyada, sense anar més lluny, actuava amb el seu fill (el príncep Nico) com si fos de cristall o de paper de fumar. Ara que el nen començava a caminar, la Lourdes s’havia convertit en un guardaespatlles diligentíssim, digne d’un cap d’Estat: en Nico fent passets pel menjador de casa els avis, la seva mare ajupida al darrere, en tensió, com un porter a punt de parar un penal. En Nico tirant-se pel tobogan, la seva mare convertida en la dona aranya. En Nico posant-se coses a la boca, la seva mare impedint-ho amb uns reflexos felins…

També apareix home fet a si mateix donant-ho tot, només li falta l’escuradents a la boca i demanar un cigaló de Soberano picant a la barra del bar amb una moneda de dos euros.

El senyor Rafael era un d’aquells homes fets a si mateixos. Acostumat a fer i desfer al seu gust. D’aquells individus que han escalat a còpia d’esforç i voluntat, que ho han fiat tot a la seva capacitat de treball, com si no hi hagués més variants que poguessin determinar l’èxit professional: «Soc el primer d’arribar i l’últim de marxar.» Un defensor convençut de la relació causa-efecte entre la capacitat de sacrifici i l’ascens social: «Vaig començar a baix de tot, un currela. Tres consells: pencar, pencar i pencar.» Un empresari de texans i camises de quadres, de tracte directe i maneres poc refinades: «Drets, convenis, conciliació laboral… mariconades!» D’aquelles persones que subvencionaven amb gust les festes o l’equip de futbol del seu poble, però que mai haurien donat un duro a una organització solidària. «Ja mantinc prou ganduls amb els meus impostos! A picar pedra els fotia a tots!» El clàssic empresari que veia en la prevenció de riscos laborals una obligació absurda, innecessària, «posats a perdre el temps, almenys ho podria pagar l’Estat, no? Quins collons!».

https://www.flickr.com/photos/guidc/
Antiga Fábrica de Tecidos © Guilherme Dutra Correia, Creative Commons.

Tornar a passar pel Mars del Carib li permet retrobar, anys més tard, si fa no fa la mateixa tropa que hi va deixar.

La gent no canvia. És una impressió fonamentada amb el pas dels anys. Poden canviar certes circumstàncies personals, les condicions d’una vida, però qui ha crescut fill de puta (per posar un exemple enriquidor) transitarà sempre més per la vida com un fill de puta, amb aquella mirada, aquell tarannà, aquella expressió i aquells rampells de filldeputisme de sempre. Sí, el fill de puta se’l pot arribar a socialitzar, fins i tot s’han arribat a donar casos de fills de puta que no ho semblen, que han estat domesticats i el filldeputisme dels quals ha quedat camuflat sota capes de circumstàncies atenuants que el porten cap a una normalitat social, però no ens enganyem: el filldeputisme roman, potser endormiscat, tot esperant el moment per expressar la veritable naturalesa del fill de puta existent, el seu temperament natural.

https://www.flickr.com/photos/thenovys/
It’s over… © AndYaDontStop, Creative Commons.

I amb la novel·la l’embaràs va avançant, i la discussió pel nom, i els pares d’ell que estan contents de que per fi els doni un net. El pare d’ell és un carlista de soca-rel, fatxa com ell sol, misogin, racista, homòfob i alcohòlic, a més a més d’estar bastant grillat. Tot un cromo del que el protagonista intenta per tots els medis separar-se’n.

Aquest tercer llibre ja permet fer un anàlisi de l’autor. Millora a cada llibre, però també perd una mica el salvatgisme del principi, els seus personatges han crescut, els hem vist de borratxeres interminables a Mars del Carib; suportant com podien la crisi ocupant pisos i fent de periodistes (més o menys) i  fent ratafia a Dies de ratafia; i ara ja en una primera maduresa més assentat però amb la muntanya russa de la paternitat quadruplicada, tot un dragon khan! L’autor no s’ha encasellat, no fa el mateix llibre però sí té uns elements característics, reconeixibles, i un estil ràpid i viu amb força humor (entre negre i absurd, depenent). Un llibre que es llegeix molt bé, amb el que riureu i un autor que val la pena anar seguint.

Escapisme / Marc Moreno

Vaig agafar Temps de rates de casualitat i vaig flipar moltíssim amb Marc Moreno, de fet el vaig posar a llista dels millors del 2019, li tenia ganes al nou llibre, aquest Escapisme.

Un inici trepidant, un relat del món on vivim i una caiguda des d’un quart pis. A mida que passin les pàgines anirem perdent l’empatia que ens despertin els diferents personatges perquè sincerament no s’ho mereixen. No només són perdedors, que amb això ja hi comptem, a més a més són egoistes i en general males persones que només es preocupen d’ells mateixos.

https://www.flickr.com/photos/theeerin/
Chaperoned © TheeErin, Creative Commons.

Si busqueu un llibre que idealitzi els pobres treballadors com a pobres però honestos i nobles i solidaris entre ells i… bé, no és això el que trobareu en aquest llibre, aquest és el protagonista.

Mai no ha mostrat aspiracions ni voluntat de tenir res ni de trobar una feina que odiï per comprar merdes que no necessita. Es conforma amb viure tranquil, sense preocupacions ni problemes al cap. No li cal una feina, no necessita calés per perdre el temps amb els col·legues. No consumeix drogues, que és la principal despesa de la majoria de nanos del barri. Beu alguna cervesa de tant en tant, però tampoc és un gran aficionat a l’alcohol. No fuma. No surt de festa. No va de putes. La mare sempre té un plat a taula. I el llit fet. Per a què vol la pasta?

https://www.flickr.com/photos/jopoe/
IMG_0413 © Joanna Poe, Creative Commons.

La seva mare, fent feines de neteja en negre, es cau des d’un balcó i a ell l’avisen de l’hospital. Va a urgències però no acaba de saber si sa mare està viva o morta i no s’atreveix a obrir la porta del seu box, enlloc d’això gira cua i torna a casa. Allà no hi ha res per dinar, apareix son germà (amb qui no convé discutir) a endur-se la tele per vendre-la i després el pare, que els va deixar fa una quinzena llarga d’anys, molt amoïnat buscant la pòlissa dels «morts» de la mare. A tot això, ni el protagonista ni nosaltres sabem si està viva o no, veient la vida que porta i la família que té no està gaire clar quina seria la millor opció.

Sap que si la mare ha mort aquesta és la vida que l’espera, si no espavila. I ell ja no està per espavilar-se, oi? Ja té vint-i-cinc anys, i pensa que és massa gran per reconduir una existència que va nèixer morta des del primer dia. Des que el pare va marxar sense dir adéu i no n’han tornat a saber res més. Des que el germà es va convertir en un desconegut i en el pitjor perill. I la mare. Ai, la mare, que és l’única que no l’ha deixat mai però que tampoc no és que hagi estat un suport especialment present quan més la va necessitar. Quan era un marrec.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Rambla de Guipúscoa © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

Al principi costa sentir simpatia per l’Aitor (o Bifar), no sembla tenir ni sang. Però a mida que avança el llibre i es va convertint en l’ase dels cops una mica de simpatia sí que sorgeix, no és que sigui bo, però és que de tots els personatges ell encara té un passi. Els personatges són altres penjats del barri, de diferent perillositat en funció de com estiguin de col·locats, i el germà (mala peça), i el pare retornat quinze anys després (encara pitjor), i també la seva ex-novia i la seva filla, a qui veu un cop al mes o així. També hi ha un conegut de Temps de rates, el Charly, un camell que encara té un passi de tota la tropa.

I l’entorn, la Verneda, un barri de Barcelona complex i difícil, on tirar endavant és prou complicat. Un ecosistema on també trobem una de les coses que comencen a no faltar ni a Barcelona ni a Catalunya, i potser és un tema ja planetari, un bar de xinesos.

El local és ple de gent amb mitjanes a la mà, la majoria drets i enraonant amb un volum de veu massa elevat, però això no sembla molestar ningú. El so de la televisió també està a tot drap, malgrat que no hi ha ni una sola persona que la miri. Les converses i les rialles omplen una atmosfera carregada de suor, alcohol i decibels.

Els problemes se li acumulen a l’Aitor, cada cop més gent li vol fer una cara nova per diferents motius i ell està preocupat perquè igual s’ha de buscar la vida i ni té ganes de treballar ni gaires habilitats per fer-ho. És l’estiu del 2017 quan l’atemptat de les Rambles van impactar-nos. Però això a l’Aitor li dóna una idea, una idea tan absurda que fins i tot podria funcionar, però clar, compta amb els elements humans de compta i ja no dic res més per no fer espòiler.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Landing in Barcelona just hous before the terrorist attack.Barcelona from 2000 feet above | 170817-1404-jikatu © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

El llibre és llegeix bé i ràpid, com la bona novel·la negra, i com també és típic fa un retrat de la societat en un moment concret. No sortim gaire ben parats, però és força realista, les coses com siguin. Novel·la negra de la bona, ambientada al costat de casa i ara mateix, no es pot demanar més.

Els cossos elèctrics / Carles Torres

Novel·la guanyadora del Premi Just Manuel Casero en la seva edició de 2019, un dels premis amb tradició de la literatura en català. El guanyador d’aquesta edició és un autor per mi desconegut, Carles Torres, anem-hi doncs!

El llibre té tres parts, una per cadascun dels protagonistes, Jordi, Nataliya i Josep, en aquest ordre. Veurem el lligam entre Jordi i Josep sobretot i quin és el paper de Nataliya en tot això. Jordi ocupa gran part del llibre, sobretot la part el principi, és el personatge més desenvolupat dels tres, potser per aquest «tenir més espai» és el que de vegades s’esplaia amb observacions divertides.

Si el que observ no està conxorxat amb els de casa, i entre tots ho maquinen perquè jo tiri endavant i salvi la pell […] Sempre estic buscant proves d’aquest complot per a la salvació. La primera és no deixar mai d’observar molt la gent. Observar la gent de la plaça, observar la gent que passeja pels carrers, observar la gent de les terrasses, observar les pastisseres. La segona, és estudiar-me les mans i les ungles: a tothom que està tocat del bolet, tard o d’hora, li fan pintar amb ceres o aquarel·les. Un dia li estenen tot el material sobre una taula i li planten un paper en blanc davant dels morros, i li amollen: «Pinta». El dia que em desperti amb petits trossets de ceres de colors sota les ungles, fotré el camp, i no em veureu més. Sempre em mir sota les ungles, i els dits i la roba, per veure si hi tenc taques de pintura de colors.

https://www.flickr.com/photos/richardsummers/
Formentera © Banalities, Creative Commons.

Jordi i Josep es coneixen des de petits i porten a Nataliya a passejar per l’illa, una mica a la babalà circulant per un paradís de platges. I el llibre per mi falla a la part final, realment m’ha sorprés però ho he vist forçat i no aconsegueixo entrar a la part final de la història.

El llibre és llegeix bé, molt bé, si sou dels que un mal final us espatlla un llibre és possible que aquest no sigui per vosaltres, o potser sí, que aquest blog no preté sentar càtedra de res, però a mi el final d’aquest llibre no em funciona.

El tango de Dien Bien Phu / David Castillo

David Castillo és un autor que tinc present, que sé que ha ambientat novel·les al Carmel, però tot i això no el tinc llegit. Aquest llibre és una bona manera de resoldre això.

El resum de la contraportada em recorda força a la peripècia vital d’un dels personatges de Soldados de Salamina, la història de tots aquells que van perdre la guerra civil espanyola, van ajudar a guanyar la segona guerra mundial i van seguir amb el que calgués. Es van passar pràcticament la vida de guerra en guerra, amb un fusell a les mans, del 1939 al 1954, ni més ni menys, 15 anys.

Efectivament el llibre comença amb la retirada i l’arribada a França els primers (i freds) mesos de 1939, i els camps de refugiats que de seguida van semblar més de presoners-concentració (sense forns ni cambres de gas, però també amb una gran mortandat). França no volia tots aquells refugiats i només posava alguna facilitat als que se’n tornaven a Espanya.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Soldats_de_Salamina
Imatge treta d’aquí sense dades ni de lloc ni autoria,, probablement camp de concentració Argelers.

El llibre es desdobla i anem llegint això i la investigació que sobre aquest tema fa el protagonista des de l’ara, un ara sobre el que també cauen reflexions.

El procés democràtic va funcionar perquè les organitzacions van pactar i es van integrar en un projecte comú. També van recuperar la vella picaresca, la repartició del pastís, des del centre i des de les perifèries, des dels organismes troncals als reponsables de qualsevol poble amb pressupost. El 1993, els escàndols van començar a esclatar. Era un nou període després dels equilibris de la transició. De manera progressiva, Felipe González va caure per la guerra bruta contra ETA, Aznar va pujar per l’atemptat d’ETA i el PP va caure per especular sobre un atemptat d’ETA a l’estació d’Atocha de Madrid. Una petita organització, paradoxalment militaritzada com el model contra el qual lluitava, movia l’Estat, els responsables del qual només pensaven en la torreta i a acumular una fortuna als paradisos fiscals. Ningú afrontava els problemes, com si pel fet de no assumir-los s’acabessin arreglant tot sols. La inèrcia general del qui dia passa any empeny. Era una dinàmica de la inactivitat que desembocaria, però, primer en els efectes devastadors de la crisi del 2007 i després en la rebel·lió catalana. Estàvem tan acostumats a eludir els problemes, que un dia els problemes ens van devorar, davant l’estupor dels més càndids.

Els paral·lelismes amb Soldados de Salamina són evidents, aquella també és una novel·la d’algú que està investigant per escriure una novel·la. En aquest cas però, la informació bèl·lica és molt exhaustiva, la tasca d’investigació aquí ha estat de les bones.

Surrender of Red Soldiers, Somosierra, Madrid – Google Art Project.jpg. Domini públic.

És un llibre sobre la guerra, sobre la seva part final, però també i molt destacablement un llibre sobre la derrota, una derraota que es dóna en tots els seus plans, també el mental.

Els cenacles dels conspiradors s’havien convertit en clubs privats de polemistes d’esdeveniments pretèrits. Uns altres s’havien perpetuat en el manierisme rígid d’una tribu que s’havia anat extingint. Els més rancis interpretaven la decadència com un parèntesi mentre l’au fènix es preparava per despertar de nou. Qui necessita una causa perduda podent abraçar el consum i la comoditat? Qui necessita lluitar quan l’enemic només vol seduir-lo i abraçar-lo perquè li compri les seves joguines? Qui, si no un tarat, voldria renunciar als béns i la promoció que li facilita la democràcia? Qui buscarà una cançó que només cantaven quatre desgraciats abandonats en una claveguera i que ja no recorda ningú.

Aquesta «cançó que només cantaven quatre desgraciats» és el fil conductor, bàsicament l’excusa per anar explicant tota aquesta història. La història dels derrotats abandonats i tancats en camps francesos. Allà hi havia poques maneres de sortir, es podia confiar en les promeses de perdó i tornar a l’Espanya de Franco, promeses completament falses. O també es podia sortir dels camps allistant-se amb els francesos, molts ni contemplaven l’opció però per molts altres era una manera de sortir dels camps i lluitar contra els nazis, una mica d’aquella manera, com els de la Nou, la Nueve.

—[…] Si el general Leclerc ens portava en primera línia no era per fer-nos un honor o pel fet de ser republicans sinó perquè fóssim el primer escut per a les bales alemanyes.

—El general Leclerc era noble i lluitava en primera línia també.

—Sí, no ho contradic, però les xifres parlen. Mira el que va passar amb els de la Nou, van morir gairebé tots. Érem els idiotes de la primera línia. Vam anar a correcuita cap a Saragossa, ens van fotre davant de Franco a Madrid al pont dels francesos, a l’escorxador de la Zona Universitària i a l’Hospital Clínic… Després, a la guerra mundial, un altre cop a primera línia, tant a Tobruk i El-Alamein com a París, on esperàvem una resistència dels alemanys al seu estil, lluita casa per casa. Els nostres homes van arribar fins al cau de Hitler, al Niu de l’Àliga[…]

https://www.flickr.com/photos/gianni/
P1100599. Kehlsteinhaus (Eagle’s Nest) © Gianni D’Anna, Creative Commons.

La derrota, sense èpica però amb moments de poètica bellesa.

Un dels milicians va retrocedir on era la seva filla, que li va preguntar què passava. L’home, seriós, no va dubtar que la nena l’entendria: «Ens n’hem d’anar, no et preocupis». Quan la nena va insistir, l’home es va treure la gorra militar, l’hi va col·locar per tapar-li la cara gelada i va acabar: «Perquè hem perdut. Ja hem perdut».

Els camps francesos van ser una de les indignitats més grans que s’han fet. Han passat molts anys i un voldria creure que això no es podria repetir però els camps de refugiats a Grècia demostren que no, que això pot tornar a passar en qualsevol moment i segurament la reacció seria, lamentablement, la mateixa.

«L’ordre dins del camp està deixat de la mà del diable. Fora, el dispositiu militar el formen set destacaments de gendarmes. Rere els filferros hi ha dues companyies de fusellers senegalesos, dotats de metralladores. I al voltant del camp, patrulles d’espahís a cavall per capturar evadits. Com a reforç, i acantonats a Perpinyà, disposen de trenta escamots complets d’infanteria i cavalleria. Quan tots vam estar agrupats, els sanitaris van idear tot mena d’estratègies per resoldre la molèstia incessant dels polls: remeis casolans amb vinagre o orina, a part de bullir la roba sense descans.[…]»

I una mica més sobre els camps, i sobre el caràcter dels carcellers.

Cap a les deu del matí, el camp es transformava en un mercat d’esclaus, a l’estil de les fires de bestiar, on els patrons de la zona seleccionaven els més forts. No s’esperaven, però, la rebel·lió de molts dels anarquistes, que haurien mort abans de sentir-se vexats. Tres anys de guerra contra la tirania no servirien per convertir-los en mà d’obra gratuïta.[…] La contaminació de l’aigua insalubre va provocar les primeres epidèmies. La disenteria, els còlics continuats i la febre tifoide van provocar la mort d’infinitat de milicians i civils després de seguir una dieta de pa i aigua bruta durant setmanes.

Les vexacions eren el resultat d’una crueltat sense mesura. La covardia dels francesos era proporcional a la seva manca de valor contra els alemanys. Violents amb els febles, submisos amb els forts.

Un dels problemes que pot tenir la novel·la és una certa dispersió en els punts de vista dels diferents protagonistes que hi van apareixent. Records de l’avi, dels amics de l’avi, dels amics dels amics, companys d’armes, companys sindicalistes, companys al camp o a l’exili…

https://www.welt.de/geschichte/zweiter-weltkrieg/gallery130638298/Die-Befreiung-von-Paris-1944.html
Paris-Liberation-1944-alliiertTruppen-Paris-Liberation-1944-Allied-Troops

Almenys, amb el temps i donant alguna volta, alliberarien París i derrotarien a Hitler, convençuts que després no hi hauria excuses per no anar per Franco, fins i tot en això, després de fer-los servir, els francesos i la comunitat internacional se’n va desentendre. De derrota en derrota i fins i tot quan guanyen no serveix de res.

https://www.nuvol.com/llibres/david-castillo-si-perdo-la-poesia-perdo-el-sentit-42203
David-Castillo-©-Ferran-Sendra-3

A la part final del llibre repassem la peripècia de Menero, presumiblement l’autor de la lletra de la cançó. A més a més dels elements comuns a la resta i que ja hem anat veient ell va acabar a Vietnam quan encara es deia Indoxina i era una colònia francesa. Allà lluita a favor dels francesos contra els comunistes. Vietnam ja era un embolic en acabar la segona guerra mundial i ja era una carnisseria. Generals incompetents, un De Gaulle encara més incompetent i uns intents estúpids d’intentar mantenir un imperi. Estúpid perquè els francesos feien servir tancs i els vietminhs feien servir bicicletes per portar els morters d’un punt a un altre, i disposaven de gent, molta gent i molt motivada. En la batalla que dóna títol al llibre es va decidir tot. Quan els francesos van marxar els americans van fer exactament els mateixos errors, però això seria tema per un altre llibre.

Aquest és un llibre sobre el final de la guerra, la derrota i el primer exili (per dir-ne d’alguna manera) a França, la història poc explicada i terrible dels camps de concentració francesos. És una història que es pot trobar també en llibres com Els vençuts, de Xavier Benguerel, per exemple, i la història dels soldats de la Nou la podeu trobar al còmic Los surcos del azar. En alguns moments el llibre potser pateix de certa dispersió però tot el que s’explica és interessant i està molt ben documentat, un molt bon llibre per entendre el desgavell del final de la guerra civil i el que va venir després.