Viaje al fondo de la habitación / Tibor Fischer

Som-hi amb aquest autor que he sentit qualificar de gamberro en aquest article i he pensat que pot estar bé fer-hi una ullada.

Llibre estrany, una protagonista rica que ho ha aconseguit quasi sense voler i que viu en un Londres una mica fantasmal, massa car pels turistes però ple de ricatxos de mig món. Recull la correspondència de l’edifici on viu i veu arribar les cartes de cobrament de morosos a nom de veïns que fa anys que ja no viuen allà. Quan vol viatjar paga el que calgui i no es mou de Londres, busca gent i van a restaurants locals, sintonitza la seva parabòlica per veure la televisió del lloc en qüestió. Una mica estrambòtic tot plegat, almenys aquest és el principi de la novel·la, i després arribem a la part ambientada a Barcelona.

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
81cf4a0a549c93d35fb1cfda83b4088a © Ur Cameras, domini públic.

Era abans, com una mena de flashback i la protagonista, Oceane, acaba treballant en un local que sembla estar inspirat en un de ben real.

Policía. Troglodita. Maestra. Colegiala. Doncella francesa. Enfermera. Novia azorada. Bailarina de la danza del vientre. Soldado. Geisha. Sargenta de nave espacial. El vestuario formaba parte esencial del espectáculo, ya que una vez eliminbas los trajes y la pobre coreografía quedaba lo que Jorge llamaba «el polvo». Yo hice de doncella francesa y de enfermera, pues ésos eran los trajes que me cabían. Mis compañeras estaban contentas con la temática, salvo Marina, que intentaba introducir a mujeres históricas y legendarias supuestamente célebres de las que las demás nunca habíamos oido hablar: filósofas que murieron lapidadas, reinas cuya influencia en el cultivo de la patata no fue reconocida, estrategas violadas, químicas fanáticas…

—No —decía Jorge—. El público sabe que lo quiere.

https://www.flickr.com/photos/robinelaine/
Bagdad Porno-Show © Robin Taylor, Creative Commons.

Una vida en que sembla una estrella, reclosa en un local on tenen tot el necessari (inclosa una piscina al terrat, i drogues i les conseqüències esperables). Tot i això sempre té els moments per deixar anar reflexions sobre temes, temes una mica aleatoris però ho compensa perquè ho fa francament divertit.

A los hombres con furgoneta es mejor darles calabazas desde el principio; o bien manifiestan un interés fuera de lo común por las herramientas eléctricas, o son asesinos en serie. En qualquier caso, no les hables de acompañarte al ballet.

No penséis que soy una esnob. Os aconsejo encarecidamente que rechacéis a cualquier chófer vestido de librea que llame a vuestra puerta en mitad de la noche anunciando que un famoso os aguarda fuera en su limusina gigante. Sólo conseguiréis que os atiborren de heroína y que exijan de vuestro trasero la ejecución de tareas que van más allá del deber. Hay que evitar las limusinas gigantes, porque una persona capaz de alquilar una sala de fiestas, a diferencia de quien las frecuenta buscando compañía, no se interesará por vosotras, y es muy probable que no desee acompañaros al ballet.

Els personatges que coneix a Barcelona son una colecció absolutament esbojarrada d’exemplars humans, potser massa i tot però no estic del tot segur. Si és una cosa dolenta, les persones sempre poden empitjorar.

Lo inquietante de Sergio era su incapacidad para distinguir entre una pregunta como «¿Tomamos una cerveza?» y «¿Secuestramos a alguien y lo atamosny amordazamos hasta que se asfixie lentamente mientras tomamos una cerveza?». Cuando discutimos la posibilidad de deshacernos de Rutger, el macarrónico italiano de Janos patinó, y Sergio malinterpretando nuestras intenciones, sugirió por gestos tan campante que lo metiéramos de cabeza en la piscina hasta que se ahogara. Janos se echó a reír, pero todos nos horrorizamos al comprender que su amigo no bromeaba. No nos atrevimos a mirarle a la cara. Esto sucedió al poco de que Hamish pereciera en la piscina.

https://www.flickr.com/photos/alyssablack/
rooftops. © alyssa BLACK., Creative Commons.

I quan «acaba» amb l’experiència barcelonina anem a una part que només pel títol ja ens situa en un marc temporal concret  «Yugoslavia». On ens explica com Audley va cap allà en plena guerra per allistar-se i aconsegueix estar en un grup d’estrangers a qui tenen entretinguts vigilant un punt amb cap valor estratègic bàsicament perquè no facin nosa.

En aquest punt la novel·la comença a naufragar i tot i que té fragments bons i divertits començo a intuir que l’autor no sap com acabar-la, sembla que no li importi i aquesta sensació s’encomana sempre al lector.

No obstante, la concupiscencia acaba por confirmarse como la única actividad que merece la pena. Los amigos quizá te abandonen, pueden robarte el dinero, las casas se desmoronan, pero el goce perdura mientras se tiene memoria. El mete-saca es el único pasatiempo de calidad. Un espacio de tiempo que puede catalogarse como bien empleado. Uno lamenta lo que viene antes y después, pero puedo afirmar con absoluta franqueza que el acto en sí, incluso cuando no hace justicia a los prolegómenos, suele ser satisfactorio. Es una lástima que no se pueda practicar a todas horas, por muy atlético que uno sea; ahí es cuando empiezan los desengaños y las peleas. Gozar nunca causa problemas, sino las emociones y la logística.

https://www.flickr.com/photos/desdetasmania/
Fucking © Ramón Peco, Creative Commons.

Novel·la entretinguda i que es llegeix bé, però amb aquesta mena de desinflada final, de no saber cap a on va o potser en cap moment s’ha sabut. És prou interessant i potser m’agafaré alguna altra cosa d’aquest autor, però no em deixa massa amb bones sensacions, m’esperava una cosa més rodona.

Tardor / Ali Smith

No m’he llegit mai res d’Ali Smith però em refio bastant del criteri de la gent de Raig Verd. Descobreixo al pròleg que Ali Smith és tota una celebritat de les lletres britàniques, i que aquesta és la primera novel·la d’una sèrie de quatre que duran per títol les diferents estacions. I també descobreixo que es parla de la seva obra com a post-Brexit, sigui això el que sigui a part d’una etiqueta terriblement reduccionista.

Però sí, l’ambient de divisió del Brexit és present al llibre, i també un drama que és més propi de platges mediterrànies, amb imatges de les que es va parlar molt en el seu moment però que a força de repetides han deixat de fer efecte.

© REUTERS.

A la sorra, però, hi ha un cos portat per la marea. Hi va a mirar-se’l. És el seu?
No. És una persona morta.
Una mica més enllà d’aquesta persona morta, n’hi ha una altra. Més enllà una altra, i una altra.
Es mira al llarg de la riba la línia fosca de morts deixats per la marea.
Alguns cossos són de criatures molt petites. S’ajup a la vora d’un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins la jaqueta tancada amb cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat al pit inflat de l’home.
Més amunt de la platja hi ha més gent. Són humans, com els de la riba, però aquests són vius. Estan protegits per para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba.

Anem repassant l’estranya amistat entre Elisabeth (amb S) i Daniel Gluck al llarg dels anys, que comença quan ella és una nena i ell un veí un pèl estrany i ja força gran que a vegades li fa de cangur. Es fan amics i això fa sospitar a la mare de la nena tot de coses estranyes, no hi ha res d’això, però Daniel tracta a Elisabeth com una persona, sense segones intencions estranyes.

https://www.flickr.com/photos/david_e_smith/
Pembroke College, Oxford © Dave_S., Creative Commons.

Vull anar a un college, va dir l’Elisabeth, per rebre una educació i obtenir qualificacions per aconseguir una bona feina i guanyar molts diners.
Sí, però per estudiar què?, va dir en Daniel.
Encara no ho sé, va dir l’Elisabeth.
Humanitats? Dret? Turisme? Zoologia? Política? Història? Art? Matemàtiques? Filosofia? Música? Llengües? Clàssiques? Enginyeria? Arquitectura? Economia? Medicina? Psicologia?, va dir en Daniel.
Tot el que ha dit, va dir l’Elisabeth.
Per això has d’anar al collage, va dir en Daniel.
S’equivoca de paraula, senyor Gluck, va dir l’Elisabeth. La paraula que diu és per quan retalles imatges de cossos o formes de colors i les enganxes en un paper.

Elisabeth ho recorda, amb altres persones o directament amb ell mentre viu per una Anglaterra que, tot i ser molt real, sembla sortida de Black Mirror. Les escenes a correus intentant que li acceptin la documentació i les fotos pel nou passaport semblen sortides d’aquella sèrie, o de Kafka.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Cella Birtwell and some of her heroes (1963) – Pauline Boty (1938 – 1966) © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Tot això mentre repassem la vida i obra de Pauline Boty, també de Christine Keller i l’escàndol Ward (o cas Profumo).

https://www.flickr.com/photos/paille-fr/
profumo ©Paille, Creative Commons.

Tot plegat una barreja estranya feta a base dels records de les converses d’Elisabeth amb Daniel i les investigacions de la pròpia Elisabeth mentre en Daniel (centenari) jau en una residència.

(La seva mare: Quants anys té, senyor Gluck?
Daniel: Gens a prop de l’edat a què pretenc arribar, senyora Demand.)
Avui sembla un senador romà, el noble cap adormit, els ulls tancats i quiets com una estàtua, les celles, purs instants de rosada.
És un privilegi veure dormir algú, es diu l’Elisabeth a ella mateixa. És un privilegi mirar algú que és aquí i no és aquí. Participar de l’absència d’algú és un honor, i demana calma. Demana respecte.
No. És espantós.
És francament espantós.
És espantós estar literalment a l’altra banda dels seus ulls.
Senyor Gluck, diu.
Ho diu fluixet, confidencialment, a l’orella esquerra.
Dues coses. No sé ben bé què hem de fer respecte als diners que s’han de pagar. M’agradaria saber què voldria que fes. I l’altra cosa. Volen saber si han de continuar el tractament. Vol que el continuin?
Vol anar-se’n?
Vol quedar-se?

https://www.flickr.com/photos/mah_japan/
my mother’s bed © Masahiko OHKUBO, Creative Commons.

Un apunt divertit però cruel és que a la residència volen saber qui pagarà tot allò perquè la pòlissa de Daniel Gluck ja ha cobert tot el que podia cobrir. Fa falta que algú pagui perquè el mantinguin allà o algú decideixi suspendre el tractament a veure si es mor, o se l’emporti o que els doni permís per deixar-lo literalment al carrer, amb 101 anys. Penseu en això el proper cop que algú us parli de privatitzar la sanitat.

El llibre m’ha agradat, molt. Té tot el que fa que una història funcioni, humor, bons personatges i química entre ells. Alguns detalls i una certa atmòsfera m’han recordat el millor dels bons llibres britànics. Tot i això, crec que m’en faré una idea més completa quan vagi llegint la resta de llibres de la sèrie, tinc la sensació que d’aquesta manera tot tindrà més sentit i la conclusió serà més ferma. No tinc ni idea de si pensa seguir amb els mateixos personatges (m’encantaria) o no, però sí tinc clar que em penso llegir el següent llibre.

https://variety.com/2019/tv/news/phoebe-waller-bridges-fleabag-japan-deal-wowow-all3media-1203422081/
© CREDIT: ALL3MEDIA

Nota absurda: no sé perquè, però m’imagino a l’Elisabeth com Phoebe Waller-Bridge, autora i protagonista de la sèrie Fleabag.

 

Falso nueve / Philip Kerr

El desaparegut Philip Kerr tenia una sèrie negra fantàstica ambientada a l’Alemanya nazi protagonitzada per Bernie Gunther (seguiu aquest enllaç al blog antic i aneu al final), però sense deixar del tot el gènere negre la seva sèrie futbolística era molt destacada. He llegit Mercado de invierno i La mano de Dios, toca ara posar-se amb el darrer de la saga.

Scott Manson està sense equip després de la seva sortida del (fictici però molt semblant al Chelsea) London City. El perquè és un tema que no puc explicar sense fer espòiler de La mano de Dios, de fet el personatge tampoc pot dir res per un contracte de confidencialitat.

Així que parla amb gent del fúbol que el tantegen, tant pels Hibs, com el Niça, però sembla que l’oferta amb més cara i ulls ve de superlliga xinesa i el Shangai Nou Dracs, de nou un equip fictici que juga amb els colors del Barça. Però el que sembla una oferta molt lucrativa de seguida es revela com tota una altra cosa.

El llibre comença molt bé, amb molt bon ritme i ens permet retrobar el personatge en el punt on el vam deixar al segon llibre, però no ho patireu si és el primer llibre que llegiu de la sèrie.

Un jugador traspassat de manera una mica estranya entre PSG i Barça ha desaparegut, i com que Scott Manson se’n surt de resoldre coses d’aquestes li encarreguen que el trobi perquè es posi a les ordres de l’entrenador del Barça, Luis Enrique.

És un jugador francés, originari de Guadalupe que havia anat a passar uns dies a Antigua però no en va tornar, la seva casa a Paris està a la venda i és allà on Scott Manson acompanyat de l'»home per tot» del PSG, comença a indagar.

https://www.flickr.com/photos/james_sensor/
Paris – Bleu Blanc Rouge © james sensor, Creative Commons.

Quien está cansado de Londres está cansado de la vida, però quien está cansado de París debe de haberse cansado de la civilización. La existencia continuada de París —una gran afrenta para los muchos estadounidenses que no son capaces de entender la noble indiferencia que la ciudad demuestra por las preocupaciones ordinarias del ser humano— es, posiblemente, la labor más magnífica que el ser humano ha llevado a cabo en la vida. La extraordinaria proclamación de una belleza que nunca se desvanece es real, sobre todo, por la noche, que es cuando la dama tiene mejor aspecto.

París, Antigua, Guadalupe i a tot arreu l’Scott Manson que no té problemes amb enllitar-se amb les dones més espectaculars que es troba. Les semblances amb James Bond potser són excessives, però tampoc ens entretindrem en això.

Com en els bons llibres negres, el misteri és només l’excusa per fer-nos us retrat, de la societat o del tema que sigui. En aquests llibres el retrat es del món del fútbol, en paraules del propi Manson en un llibre que va escriure (i que no es va vendre tan bé com si hagués contractat a Kerr de negre).

El fútbol se ha convertido en el nuevo esperanto, una moderna lengua franca en el más estricto sentido de la palabra. En un idioma puente, un idioma comercial que facilita el intercambio cultural por todo el mundo. […] Este deporte es igualitario porque tiene algo que le gusta a todo el mundo. Es el último bastión del tribalismo en un mundo civilizado. Por tant, es un refugio del pensamiento políticamente correcto. […] Tanto los hombres como las mujeres se sienten a salvo en el mundo del fútbol. Es un enclave que se aleja de los valores santurrones de la BBC, del Guardian, del Partido Laborista, de los cincuenta y siete vejestorios, y de todas las preocupaciones del mundo. […] Cuando vas al fútbol no tienes que preocuparte por los esfuerzos económicos de tu país, por la gripe aviar, por el sida, por la igualdad de género, por la guerra de Irak, por Afganistán, por el conflicto de Irlanda del Norte, por el hambre en África, por el terrorismo islámico, por el islam, por el 11-S, por los palestinos… De hecho, no tienes que preocuparte por casi nada aparte de por el partido en sí. […] Cuando vas al fútbol, formas parte de una familia. Una familia que no te pregunta ni quién eres, ni qué eres, porque lo que cuenta es el color que vistes. Lo que importa es la bufanda que llevas, no lo que digas, lo que pienses o lo que hagas. Cuando vas al fútbol, ¡mandas a la mierda todo lo demás!

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

Recordem que el tema és un jugador que hauria de passar del PSG al Barça, i no podia faltar l’opinió del Barça d’Scott Manson.

—Lo más probable es que se aprenda en todos los equipos; pero, desde luego, en el Barcelona vas a aprender mucho. Yo diría que te va a encantar. Los barceloneses son muy suyos, pero no tanto como los parisinos. Desde luego, sienten mayor pasión por el fútbol. Una obsesión. Aunque yo diría que la sienten por todo. En especial, por la política. Allí harás muchos amigos si dices que estás de acuerdo con el referéndum de independencia de Cataluña, pero es todo lo que deberías decir al respecto. Te lo preguntarán, pero no le digas a nadie si votarías a favor o en contra de la independencia. Es mejor que mantengas la pólvora seca a ese respecto.

No explicaré què passa al final, Philip Kerr aconsegueix el mateix que en els altres llibres de la saga: arrodonir el final i deixar coses per aquí i per allà per poder recuperar el personatge quan vulgui. Malauradament amb la seva mort això no sembla que pugi passar, a menys que contractin a algú per escriure més novel·les d’Scott Manson. No sé si ha tingut un éxit suficient com perquè una aventura d’aquestes pugui ser rentable, és un llibre que jo sí llegiria.

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

I una curiositat, l’opinió d’Scott Manson sobre el català:

Sé algo de catalán —que es una mezcla interesante y casi hermética de francés, castellano, italiano y una tremenda actitud obstinada—, pero es castellano me parece más sencillo. Y se lo parece a todos aquellos que no hablan catalán. Los catalanes están muy orgullosos de su idioma, y no es para menos, dado que bajo la dictadura del general Franco tuvieron que luchar muchísimo para mantener viva su cultura. O, al menos, eso es lo que ellos dicen.

Una bona novel·la negra ambientada, i diria que molt correctament, en el món del fútbol, si no us agrada ni que sigui una mica potser no sigui el vostre llibre.

Los muertos / James Joyce

Un llibre molt petit i que el vaig agafar justament per això, era petit i em cabia a la butxaca dels pantalons. Una manera d’entrar a James Joyce, fa la tira d’anys em vaig llegir Dublinesos, un recull de contes que es tanca justament amb aquest. He de rellegir el recull amb calma, i també el Retrat de l’artista adolescent de Joyce abans de posar-me amb l’Ulisses, que cada cop em fa més mandra.

Poc a dir sobre aquest petit llibre, una bona iniciativa que potser valdria la pena repetir (llibres a 100 pessetes, 0.6€) però amb la quantitat de llibreries d’ocasió potser tampoc cal. Una bona manera per fer un tast d’un autor, ja opinaré extensament quan en llegeixi o rellegeixi més.

Un polvo en condiciones / Irvine Welsh

Un dels meus autors preferits i de qui em llegeixo tot el que surt. Si veig que el llibre és d’Irvine Welsh me’l llegeixo, i aquest blog n’és una mostra (tot i que falten molts llibres perquè me’ls vaig llegir abans d’aquest blog, potser seria hora de rellegir-los). En fi, l’autor és Irvine Welsh i tenim de protagonista a Terry «Juice» Lawson, ja cal que ens cordem!

I evidentment el bo (és un dir) de Terry no decep, després de mil i una feines i de ser una mena d’estrella en pelis de porno amateur (dirigides per Sick Boy, un altre dels personatges clàssics de Welsh) ara el tenim fent de taxista. Sabeu tots els tòpics despectius i ofensius sobre els taxistes? En el seu cas no és que siguin veritat, és que es queden molt curts.

«Lo peor que uno puede hacer es enamorarse. Te engañas creyendo que te vas a follar a la misma tía el resto de tu vida. Pero no somos así colega. En cuanto pasan unos meses, se te empiezan a ir los ojos y el rabo vuelve a pedir marcha. ¡Fijo!»

https://www.flickr.com/photos/tnarik/
Edinburgh taxi © Tnarik Innael, Creative Commons.

Taxista pels carrers d’Edimburg, un d’aquells que sempre fa voltes absolutament innecessàries i en culpa a l’ajuntament i als tramvies i als carrers d’un sol sentit.

Me gusta vivir en Oxford Street porque tengo todo lo que necesito aquí mismo, en el South Side. Es una calle tranquila, cerca del centro y de los coños de oficina, cerca de la universidad y de los chochitos estudiantiles, y además es el lugar perfecto para ligarse a las tías del barrio. No es muy elegante: un salón agradable con un buen sofà en L, un dormitorio con cama de matrimonio extragrande y una cocina llena de batidos de proteína… Vivo a base de esa mierda. No tengo muchos muebles en el apartamento; me gusta decir que es de diseño minimalista. Hay una estantería con algunos libros que me ha dejado Rab Birrell y que no he leído ni una puta vez, pero que conservo para impresionar a las nenas de la universidad. Moby Dick, Crimen y castigo, ese tipo de basura. He intentado leer al Dostoievski ese, pero cada cabrón que sale en el libro tiene al menos cinco nombres distintos, así que paso de todo y me largo del barrio. Ya te digo.

https://www.flickr.com/photos/aaranged/
Edinburgh © Aaron Bradley, Creative Commons.

Terry farà alguns viatges per un turista americà, controlarà una sauna per encàrrec del mafiós propietari i intentarà tirar-se absolutament qualsevol dona que se li posi per davant. Mentrestant un huracà s’acosta a Escòcia i potser per falta de costum l’han batejat com Tocapelotas. L’huracà actua com un pivot en la narració, quasi tot es pot situar com «abans de», «després de», «durant» o «a causa de».

I tenim un altra parella de personatges, Jonty i Jinty, ell fa feines de pintor de tant en tant i ella li diu que treballa netejant oficines però en realitat treballa a la sauna que Terry ha de controlar mentre l’amo és prenent el sol a Espanya (bé, i també fuig de la poli) perquè no es refia gaire del seu segon al càrrec.

Les novel·les de Welsh solen ser excessives, com el menjar massa picant, i en aquest cas quasi tot el picant el porta el personatge protagonista Terry, que també apareixia als llibres Porno i Cola (i una altra ressenya) alguns del que jo denomino el cicle d’Edumburg d’Irvine Welsh.

Una novel·la protagonitzada per Terry promet molt i compleix, Terry és… bé, m’agradaria pensar que és únic perquè sino quin panorama… El tio ni tan sols afluixa quan puja al seu taxi una dona que li demana que la porti a un pont amb la intenció de suicidar-se.

https://www.flickr.com/photos/158652122@N02/
The Forth Bridge © Mike McBey, Creative Commons.

Una tía que le va mal en una relación lo que necesita es que le metan un buen cipote y ya verás como se acaban los problemas. ¡Es milagroso! Espero que Sal no sea una tarada en busca de un salvador. Aunque decir eso no tiene mucho sentido: está claro que está tarada, ¡anoche se iba a tirar de un puente, coño!
Aparece con mi camiseta de Sunshine on Leith y me empiezan a saltar todas las alarmas. Como siempre digo, para quitarle las bragas a una tía no me tiembla el pulso, los nervios me entran cuando quiero que se quite mi puta camiseta a la mañana siguiente. Fijo.

https://www.flickr.com/photos/fokeev/
Untitled © Dmitriy Fokeev, Creative Commons.

Terry aconsegueix treure-li les ganes de suicidar-se i que no li semblin tan importants les males crítiques que rep la seva obra de teatre. Per cert, menció especial honorífica al concepte: prueba del arrepentimiento por la cámara ausente; no pot ser més Terry Juice Lawson.

A mí me gustan los casquetes en la parte trasera del taxi, pero a nadie le amarga un dulce. Algo que he aprendido con los años es que si el destino te ha dado el rabo como un caballo, cuidado, no como el rabo de un caballo, sino como el caballo entero, más te vale usarlo. Si además te ha dado una lengua como la bufanda del Doctor Who, tienes que desplegarla. Así que ahí estamos, en la cama de una habitación elegante. Yo estoy abajo, chupando como si no hubiera mañana, y poniéndome cerdete con el vibrador. Al principio Sal está un poco tensa y alerta, pero es que algunas chavalas necesitan una ayudita para liberarse sexualmente. Todo es negociable. Yo siempre lo digo: «que te den» significa «no», «no» significa «quizá», «quizá» significa «sí» y «sí» significa «anal». ¡Fijísimo!
Pronto estamos sudando como cerdos y ella se vuelve loca: se sube encima de mí y por poco me arranca los pelos del pecho. ¡La leche! Pues sí, al final menuda sesión nos metemos. Pasa «la prueba del arrepentimiento por la cámara ausente», como yo la llamo. Eso pasa cuando echas un polvo muy de peli porno y luego piensas: «Joder, daría cualquier cosa por haberlo grabado».

https://www.flickr.com/photos/yellowgirlygirl/
Hair flip lingerie © Yellow Girl, Creative Commons.

Bé crec que ens podem fer una idea de Terry, passem una mica als altres personatges que a aquestes alçades ja estan prou perfilats.

Tenim la parella Jonty i Jinty. Ell és un nano força curtet i sembla que l’única cosa que té realment clara és que estima a Jinty. Jinty treballa de puta, i quan no treballa tampoc té problema en fotre un clau si li ve de gust (i li ve de gust quasi sempre) sense pensar gaire en Jonty. Tenim el turista americà Ronnie, famòs a Estats Units però a qui Terry mai ha vist, traumatitzat pel Katrina i que s’acolloneix amb el Tocapelotas i que vol anar a comprar una ampolla de whisky que val 100.000$ (sí, un 1 i cinc 0, no hi ha decimals) i que farà servir a Terry de xofer o noi per a tot (per un preu), i la suicida Sal a qui Terry treu les ganes de saltar si no és al llit.

https://www.flickr.com/photos/57511216@N04/
Hibernian v Kilmarnock (2) © Daniel, Creative Commons.

La compra de l’ampolla extracara es complica, la relació Jonty-Jinty pren un gir que posa una mica els pèls de punta, i hi ha els fills de Terry, el seu pare moribund, una final de copa HeartsHibs… i Terry i el seu cor. Follar a tort i a dret i el consum de farlopa fa que el cor de Terry li doni un avís que l’obliga a anar al metge, però per seguir viu ha d’evitar l’estrés, i això inclou el sexe. Terry Lawson sense sexe, tot un gir en aquesta novel·la perquè ell no pensa pràcticament en res més, i el pràcticament és una exageració, pensa en altres coses quan li prohibeixen el sexe que és la seva dedicació vital des de sempre.

Es como cuando empecé a salir por el Tivoli Bingo House para entrarle a las maduritas. De las colegialas se aprende lo justo; hay que ir a por sus madres. Cuando era adolescente y empecé a zumbarme a las chavalas, solían preguntarme: «¿Quién te ha enseñado a hacer eso?», y yo siempre pensaba: probablemente tu madre. O eso o lo había visto en el Classic, el cine X de Nicolson Street. ¡Fijo!

https://www.flickr.com/photos/silentia-restless/
DSC072814 © RestlessMuse, Creative Commons.

Ja he explicat segurament massa, un llibre que us agradarà si us agrada Irvine Welsh i que no està gens malament si penseu en començar a llegir alguna cosa d’aquest autor. Un llibre que us farà passar una bona estona i us farà riure, però us han d’agradar una mica els extrems, això sí.

Las pesadillas del marabú / Irvine Welsh

Aquest llibre d’Irvine Welsh és com a mínim una raresa editorial. Tota la seva obra en castellà ha estat publicada per Anagrama, des del sensacional Trainspotting fins a l’actualitat, perquè aquest llibre va aparèixer el 1997 a l’editorial Debate? Anagrama no l’ha reeditat pas, i Debate el té descatalogat. Imagino que després de l’èxit de la pel·lícula l’editorial pensaria que podria fer negoci ràpid i segur amb el llibre i potser no se’n van sortir. Cal destacar que la traducció és del «seu traductor» Federico Corriente, que es mereix un reconeixement per la difícil tasca de traduïr a Welsh (diria que ha traduït tots els seus llibres a Anagrama).

Irvine Welsh és un dels meus autors preferits, d’aquells dels que ho tinc tot i em pillo tot el que surt, una obsessió com una altra.

https://www.flickr.com/photos/dkeats/
Marabou Stork, Leptoptilos crumeniferus, at the aptly named Marabou Pan, Savuti, Chobe National Park, Botswana © Derek Keats, Creative Commons.

L’argument del llibre sembla ser un somni comatós del protagonista. En aquest somni ell i dos amics van per Àfrica intentant caçar un marabú, el líder d’una colònia d’aquests ocells. No sabem què li ha passat per estar en coma, i les intervencions del món real cada cop l’afecten més, com si anés emergint del seu estat, una cosa que no vol perquè aquesta caça del marabú és una cosa que necessita resoldre. També va repassant qui és i d’on ve.

Yo me críe en lo que, más que una familia, era un desastre genético. Mientras que la gente siempre parece tener la impresión de pertenecer a un hogar normal, a mí, desde muy temprana edad, casi desde que tengo memoria, mi familia me avergonzaba y me abochornaba.

https://www.flickr.com/photos/mary_hutchison/
Architecture mixture © Mary Hutchison, Creative Commons.
Supongo que esta certeza procedía de estar apiñados tan cerca de otros hogares en la fea conejera en la que vivíamos. Era un bloque de pisos de los años sesenta construido con elementos prefabricados, de cinco plantas, con largos rellanos a los que la gente se refería en broma como «calles entre las nubes» pero enlas que no había tiendas ni pubs ni iglesias ni oficinas de correos; nada en realidad, salvo otras conejeras. Estando tan cerca de esas otras familias, a la gente se le hacía imposible, por mucho que lo intentara, ocultar su vida de la de los demás. En las escaleras, en los balcones, en las áreas comundes de tendido, a través de los cristales plomados y las puertas de alambre, me percaté de que rulaba por ahí una cualidad general de la que al parecer nosotros carecíamos. Supongo que era eso que a gente llama normalidad.
Todos los aburridos artículos periodísticos que había sobre El Barrio donde vivíamos tenían tendencia a insistir en lo desprovisto que estaba. Puede que lo estuviera, pero para mí aquel lugar siempre se definió menos por la miseria que por el aburrimiento, aunque la relación entre ambos resulta bastante evidente. No obstante, prefería el estéril tedio que había fuera de mi casa al caos que había dentro.
Mi viejo era un caso perdido; completamente pasado. La vieja, en todo caso, era peor.
https://www.flickr.com/photos/provoost/
Flat © Sjors Provoost, Creative Commons.

Elements típics de les novel·les d’Irvine Welsh, nanos blancs i pobres que viuen a la perifèria de les ciutats escoceses. Gent força maltractada per la vida, sense gaires oportunitats i que en molts casos com el del protagonista acaben fundant famílies completament disfuncionals.

La infància del protagonista, Roy, inclou una estada de tota la família a Sud-àfrica, per intentar remuntar. La Sud-àfrica de l’apartheid, on tenen a un familiar que té aquesta bonica teoria, que de fet era la majoritaria en aquells moments, Valerie és la serventa negra que tenen a casa.

—Ya ves, Roy. No estoy diciendo que Valerie sea así, es una buena persona en muchos aspectos. Pero hay que mantenerla en su sitio. No te dejes engañar por toda esa alegría. Es una resentida. Todos lo son. Esa gente es distinta de ti y de mí, Roy. Están un peldaño más arriba que los babuinos de la sabana. Nosotros tuvimos que apoderarnos de esta tierra y enseñarles a desarrollarla. Nosotros levantamos este hermoso país, y ahora dicen que quieren que se lo devolvamos. —Se le ensancharon los ojos—. ¿Me entiendes?
—Sí —asentí, nada convencido. Miré fijamente hacia los pelos negros que le salían de las narices y me pregunté cuándo podríamos ir a ver a los babuinos de la sabana.
—Míralo de este modo —continuó Gordon, inspirado y con aire de suficiencia—, es como si una persona desagradable, estúpida, perezosa y maloliente tuviese un viejo cobertizo que está cayéndose a trozos y no lo utilizara, y entonces apareces tú y dices yo puedo hacer algo con ese cobertizo. Así que asumes la responsabilidad de convertir el cobertizo en algo mejor. Lo haces, poniendo el corazón y el alma en su reconstrucción, y con el paso de los años, con el sudor y la fatiga, se convierte en un palacio imponente y hermoso. Entonces aquella persona perezosa y estúpida con la piel de color sucio y que desprende malos olores se presenta y dice: «¡Ese es mi cobertizo! ¡Quiero que me lo devuelvas!» ¿Qué le dirías?

https://www.flickr.com/photos/dsf/
the apartheid era. this makes me shiver. © Darren Foreman, Creative Commons.

A més a més en Gordon aprofita qualsevol moment per fotre-li mà al Roy, cada cop més agosaradament. L’aventura sud-africana no dura gaire, amb la família que té no estranya. I tornen a la freda, humida i fosca Escòcia, el contrast amb el que deixen enrere i on sobretot els nanos s’ho passen bé (sí, el tema dels abusos a Roy li sembla més desconcertant que res més i ho fa servir per aconseguir regals de l’oncle Gordon).

De nou a casa les en Roy és cada cop més violent, i és qüestió de temps que acabi als casuals dels Hibs, no pel futbol només per la violència, és el que li agrada, el fútbol és una excusa com una altra per trobar-se amb gent amb ganes de gresca i enfrontar-se a gent d’altres llocs que vol exactament el mateix. Casuals, feina, la família cada cop pitjor… I els records i els somnis del coma, un coma del que sembla que se’l pugui despertar tot i la seva resistència a fer-ho.

https://www.flickr.com/photos/joncandy/
DSC03935 © Jon Candy, Creative Commons.

Aquest llibre és pur Welsh en més d’un sentit, no són només els elements que han acabat sent característics de Welsh, és que el llibre amaga molt més que la història que estem llegint. L’argument és només una petita part, Welsh retrata tot un món i ho fa sense compassió, només així arriba al fons de l’ànima del protagonista, a l’origen de tot plegat, al perquè de les coses.

El llibre és dur i té un parell d’escenes molt dures, una amb un gos i una amb una dona. Aviso.

M’he llegit tot Welsh, al setembre nou llibre seu.

Homenatge a Catalunya / George Orwell

https://www.flickr.com/photos/levanrami/
George Orwell © Levan Ramishvili, Creative Commons.

Vaig llegir-me fa la tira d’anys (molts, millor no comptar-los) Rebelión en la granja, una novel·la que té una adaptació en forma d’animació i per tant si són dibuixos animats són per nens (això explica que la posessin cada nadal en horari infantil). La pel·lícula (i la novel·la) els nens també l’entenen, però el subtext s’escapa, i s’escapa que és una crítica ferotge a allò en que es va convertir la Revolució d’Octubre. Acabar amb el tirà va estar bé, però si només acabem posant a un altre en el seu lloc malament. I una crítica encara més ferotge a l’estalinisme la podem trobar a 1984, on va pronosticar moltes coses que no s’allunyen gaire de coses que coneixem bé, com la vigilància, el gran germà o la postveritat. I ara arribo a un llibre de George Orwell que en teoria té més de reportatge que no pas de fabulació. Per il·lustrar l’entrada faré servir alguna de les fotos que vaig fer servir per il·lustrar Incerta glòria, n’hi havia de molt xules, potser aquesta és la que més.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

A nivell d’anècdota el meu exemplar de llibre està guixat a matar, és el que hi ha, però de fet sent una edició del 1985 comprada de segona mà (o tercera o ves a saber) és una petita relíquia.

Aquest és un tros de llibre, espessot i amb un ball de noms de partits que déu n’hi do. Abarca poc temps del conflicte perquè l’autor va haver de sortir d’Espanya com va poder quan es va il·legalitzar el POUM i a tots els que trobaven els fotien a la garjola, s’hi podien quedar mesos, sense judici, o ser afusellats sense més ni més. Tant era que Orwell no estés afiliat al POUM, va lluitar al front en una divisió del POUM i això era prou. L’autor va anar a parar al POUM per afinitat amb l’ILP britànic al que estava afiliat. Les milicies que van aconseguir para el cop de l’aixecament militar i que potser haurien pogut fer més amb suport i armes, però també volien fer la revolució, i això no interessava ni al govern ni als comunistes, ni als soviètics que eren els únics a subministrar armament a la república.

I la següent frase l’he sentit citar tantes vegades que m’ha fet gràcia trobar-la i posar-la:

No sento cap amor especial per l’”obrer” idealitzat, tal com apareix en la mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m’haig de preguntar mai a favor de qui vaig.

https://laverdadofende.blog/2014/05/21/los-comites-de-defensa-de-la-cnt-en-barcelona-la-situacion-revolucionaria-de-julio-de-1936-y-la-agrupacion-de-los-amigos-de-durruti/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

George Orwell arriba a Barcelona i de seguida cap al front, poc i mal equipat. En arribar a la trinxera a un dels seus companys li explota el fusell a la cara quan l’intenta disparar, la primera víctima que veu i no per foc enemic, tot un presagi del que vindria.

Amb molt poca acció bèl·lica va passar mesos al front, de fet l’enemic era la darrera de les seves preocupacions, la primera era aconseguir llenya o alguna cosa semblant per no congelar-se. Mesos al front, al final va ser ferit i traslladat a la rereguarda, cal tenir molta sort per sobreviure a un tret al coll, però se’n va sortir.

Una nit vaig dormir a l’hospital de Montsó, on havia anar a fer-me revisar pel tribunal mèdic. Al llit del costat hi havia un guàrdia d’assalt, ferit damunt l’ull esquerre. Va ser molt amable i em convidà a fumar. Jo vaig dir “A Barcelona hauríem d’estar disparant l’un contra l’altre”, i ens vam posar a riure tots dos. Era curiós com canviava l’esperit general quan s’estava poc o molt a prop de la línia de foc. Totes o gairebé totes les inquines de partit s’evaporaven. De tot el temps que vaig pasar al front no recordo que ni un sol membre del P.S.U.C. se’m mostrés hostil pel fet que jo fos del P.O.U.M. Aquesta mena de coses només passaven a Barcelona o en altres punts més allunyats encara de la guerra.

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=271871
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Els fets de maig de Barcelona el 1937 estan narrats en detall, des del seu punt de vista parcial però que almenys no era el de la premsa partidista fins a l’absurd (l’estrangera també). I a partir d’aleshores comença a veure el que passarà, l’il·legalització del POUM com a contrapartida que demana el govern de l’URSS per seguir subministrant armament. El POUM volia fer la revolució (i durant uns mesos el 1936 se’n va sortir), els comunistes del PSUC volien assegurar-se que no hi hauria cap revolució. Al marge d’interessos geopolítics molt complicats en aquells temps una revolució obrera de caire anarquista deixaria en molt mal lloc tot el que havia assolit l’URSS amb el mateix discurs en teoria però amb una aplicació pràctica que començava a assemblar-se a allò que havien eliminat (apreciació aquesta completament meva).

Al capdavall de la Rambla, prop del moll, en vaig topar amb un estrany espectacle: un rengle de milicians, encara esparracats i coberts de fang del front, estenallats, exhaustos, en les cadires situades allà per als enllustradors de sabates. Vaig comprendre qui eren —fins i tot en vaig reconèixer un. Eren milicians del P.O.U.M. que havien arribat del front a la vigília per a descubrir que el P.O.U.M. havia estat suprimit, i havien hagut de pasar la nit al carrer perquè llurs domicilis havien estat escorcollats. Tots els milicians del P.O.U.M. que tornaven a Barcelona en aquella época havien de triar entre amagar-se o anar a la presó, una rebuda no gens agradable després de tres o quatre mesos a la línia de foc.

© Robert Capa.

La il·legalització del POUM va posar en una complicada situació a George Orwell. Per una banda la Barcelona on va tornar no tenia res d’aquella revolució obrera que l’havia enlluernat, tornava a ser una ciutat on podies viure bé amb diners com si la guerra fos un afer llunyà. Per altre banda hi havia els seus amics que havien anat a la presó i allà se’ls hi va perdre la pista. Fins i tot detenien a l’alt comandament que havia mantingut les posicions a la primera línia de foc, una decisió absolutament suicida. George Orwell pren la decisió de marxar d’Espanya.

La mort de l’Smillie no és una cosa fàcil de perdonar. Era un minyó coratjós i ben dotat, que havia llançat per la borda els seus estudis a la Universitat de Glasgow per venir a lluitar contra el feixisme, i que, com ho vaig poder veure personalment, complí el seu deure en el front amb valentía i voluntat; i tot el que van saber fer per ell fou tancar-lo a la presó i deixar-lo morir com un animal abandonat. Ja sé que enmig d’una guerra enorme i sagnant és inútil de fer escarafalls per la mort d’un individu. Una sola bomba d’aviació en un carrer ple de gent causa més sofriments que una campanya de persecució política. Però el més irritant d’una mort com aquesta és la seva inutilitat absoluta. Morir en batalla… sí, ja és el que esperes; però que et tanquin a la presó, i ni tan sols per cap delicte imaginari, sinó per simple odi cec i obtús, i que t’hi deixin morir, tot sol, és molt diferent. No puc entendre de cap manera que aquesta mena de coses —i el cas de l’Smillie no fou pas excepcional— fessin més propera la victòria.

http://black-flame-anarchism.blogspot.com/2012/01/michael-schmidt-talk-at-dira-montreal.html
Tramvia col·lectivitzat a Barcelona, foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

El llibre està molt bé i narra parts poc conegudes com els fets de Barcelona i la lluita fratricida que va acabar amb el POUM de manera absurda i temerària. I també parla molt de tot el que es llegia dels fets a la premsa estrangera, mentides i invents en la seva gran majòria, amb una intenció de propaganda molt i molt clara i que feia que pràcticament ningú pogués saber amb certesa què passava, només allò que havien viscut directament i així tenim un relat de la guerra completament fragmentat, o amb parts contradictòries i tot.

No és un llibre lleuger, i el propi autor recomana saltar-se els capítols dedicats només a la lluita entre partits a menys que s’hi tingui molt interés. Un llibre molt i molt interessant.

La decadència del Nero Golden / Salman Rushdie

Vaig llegir-me Els versos satànics fa la tira d’anys, i era la tira d’anys després del rebombori causat pel llibre (coi sí que sóc vell) i no em va agradar gaire, tampoc entenia gaire el rebombori que havia causat el llibre, potser l’hauria de tornar a agafar. Només amb aquest vagatge, un llibre llegit fa molt i que no em va fer el pes m’enfronto a la darrera novel·la de Salman Rushdie.

Som a Nova York, una exclusiva zona on s’instal·len els Golden a la mansió més exclusiva de la zona i amb un hermetisme absolut sobre d’on venen.

La família Golden la formen el patriarca Nero (sí, com l’emperador) el primogènit Petya i el segon fill Apu (d’Apul·leius), i a més a més en D, fill bastard de Nero. El secretisme no fa més que esperonar la tafaneria dels veïns, i a poc a poc ens anem enterant de coses.

https://www.flickr.com/photos/111661024@N07/
Mumbai Independence Day © Vidur Malhotra, Creative Commons.

En aquests temps nostres de covardia, neguem la grandesa del que és Universal i afirmem i glorifiquem les nostres Intoleràncies particulars, i per això no podem estar d’acord amb gaires coses. En aquests temps nostres degenerats, els homes que no persegueixen altra cosa que la vanaglòria i el benefici personal -homes buits i altisonants per a qui res està prohibit mentre serveixi per avançar en la seva causa insignificant- afirmaran que són uns grans líders i benefactors, que actuen pel bé comú, i a tots els que s’oposen a ells els titllaran de mentiders, envejosos, genteta, estúpids, estirats i, en una inversió precisa de la veritat, de deshonestos i corruptes. Estem tan dividits, som tan hostils entre nosaltres, estem tan dominats per l’arrogància i el menyspreu, tan atrapats en un cinisme que ens fa catalogar d’idealisme la nostra pompositat, estem tan desencantats amb els nostres governants, tan disposats a burlar-nos de les institucions del nostre estat, que la mateixa paraula bondat ha quedat buida de significat i necessita, potser, que la deixem de banda una temporada, com totes les altres paraules enverinades: espiritualitat, per exemple, solució definitiva, per exemple, i (almenys quan s’aplica als gratacels i a les patates fregides) llibertat.

Han deixat enrere l’Índia, i els seus noms i amb passaports nous han vingut fins a Amèrica. Allà han deixat la mare de família morta en un atac terrorista a un hotel. No acaba de quedar clar si això és motiu suficient però quan es tenen tants diners el món és un immens tauler de joc i es poden instal·lar literalment on vulguin.

https://www.flickr.com/photos/peterzen/
New York from Kingsley Condo 1st Ave Looking South © Peter Zoon, Creative Commons.

Una bombolla és una cosa gràgil i sovint al vespre els professors parlaven amb preocupació del perill que esclatés. Estaven preocupats per la correcció política, per la col·lega de feina que havia sortit a la tele amb una alumna de vint anys insultant-la a crits a menys de mig pam de la cara per unes desavinences sobre la premsa universitària, per la col·lega que havia sortit en un altre canal de notícies insultada per haver-se negat a prohibir les disfresses de Pocahontas a Halloween, pel col·lega obligat a prendre’s com a mínim un any sabàtic de seminari perquè no havia protegit prou «l’espai de seguretat» d’una estudiant davant la intrusió d’idees que aquella estudiant considerava massa «perilloses» per a la seva ment encara en formació, pel col·lega que havia desafiat la petició d’un alumne de retirar l’estàtua del president Jefferson d’un campus universitari malgrat el fet reprensible que Jefferson havia tingut esclaus, per la col·lega vilipendiada per uns alumnes amb famílies de tradició evangèlica per demanar-los que llegissin una novel·la gràfica d’una dibuixant de còmic lesbiana, pel col·lega obligat a cancel·lar una producció de Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè definir les dones com a persones amb vagina discriminava les persones que s’identificaven com a dones i no tenien vagina, pels col·legues que s’havien resistit als intents dels alumnes de fer baixar de la tarima els musulmans apòstates perquè els seus punts de vista eren ofensius per als musulmans no apòstates. Els preocupava que la joventut s’estigués convertint en defensora de la censura, de prohibir coses, de restringir, com hem arribat aquí, em van preguntar, a l’estretor de mires de la joventut americana, aquests joves ens comencen a fer por.

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
The Grandmasters of Washington Square © Phil Roeder, Creative Commons.

Repassem una mica els fills, en Petya té un trastorn de l’espectre autista i agorafòbia, per sort els Gardens estan tancats i per això s’hi troba bé, molt bé no està.; l’Apu té un complex de segon fill que no pot amb ell, i a més a més ell està bé, no entén perquè el seu pare no el pot considerar millor que al seu pobre germà; i després tenim en D, fill bastard, a males amb els seus germanastres, mare desconeguda o morta i una família política que l’accepta ben justet i per imposició de Nero i res més. A més a més coneixerem a una escultora somalí (Ubah), a una ex-gimnasta russa (la Vasilisa), i la xicota del D, que comença a intuir alguna cosa que el propi D desconeix de si mateix, o potser ho coneix però ho reprimeix. De totes maneres a mi d’aquesta noia, la Riya, m’arriba al cor aquest fragment:

-Quan he acabat un libre -va dir-, partim peres i ell segueix el seu camí. El deixo en un banc de Columbus Park. Potser els xinesos que juguen a cartes o al go no el voldran, ni el xinès nostàlgic que s’inclina amb gest afligit davant l’estàtua de Sun Yat-sen, però hi ha les parelles que surten de l’ajuntament amb els papers del matrimoni i els ulls brillants i que passegen una estona entre els ciclistes i els nens, i somriuen conscients que el seu amor ja té llicència, i jo m’imagino que potser els hi agrada descobrir el llibre, com un regal de la ciutat que assenyala el seu gran dia, o que potser al llibre li agrada descobrir-los a ells. Al principi, em limitava a desprendre-me’n. Me’n comprava un de nou i em desprenia del vell. Sempre me’n quedo només set. Però llavors em vaig trobar que altres persones deixaven llibres allà on havia deixat el meu i vaig pensar: són per mi. O sigui que ara proveeixo la meva biblioteca amb els regals fortuïts de desconeguts i no sé mai què llegiré a continuació, sinó que espero que apareguin els llibres orfes i em cridin: tu, lector, ets per mi. Ja no trio el que llegeixo. Em dedico a passejar per les històries abandonades de la ciutat.

https://www.flickr.com/photos/kaffeeringe/
Heinrich Böll – Irisches Tagebuch © Steffen Voß, Creative Commons.

La Vasilisa és un personatge important, ara es dedica a ser senyoreta de companyia, de les molt molt cares, i veu en el vidu Nero Golden l’oportunitat que sempre ha buscat. A més a més intueix que podrà fer amb el vell bàsicament el que vulgui, és guapa, molt guapa, i llesta, molt llesta, i no té escrúpols, ni un. Tot i que al marge d’aquesta crueltat proposa un pacte d’allò més raonable s’ofereix ella a canvi d’uns diners i un estatus, tothom surt guanyant, menys l’amor romàntic i «veritable».

La Vasilisa Golden havia experimentat un canvi. En certs moments, la llum li tocava la cara de tal manera que em recordava la Diane Keaton d'»El padrí», la cara, el cervell i el cos congelats per la necessitat diària de no creure’s el que tenia davant dels nassos. Però la Kay Adams s’havia casat amb el Michael Corleone pensant-se que era un bon home. La Vasilisa s’havia casat, per dir-ho així, amb el personatge de Marlon Brando, o sigui que no es feia falses il·lusions sobre la implacabilitat, l’amoralitat i els secrets foscos -els inevitables consiglieri dels homes de poder-, i, tan bon punt la llum li tocava la cara d’una altra manera, quedava ben clar que no era Diane Keaton. Ella era una còmplice. Sospitava que el Nero havia comès un crim terrible i havia decidit deixar de banda aquella sospita per salvaguardar la vida que havia triat, la vida que considerava digna de la seva bellesa. I, potser, perquè ara tenia por. Encara creia en el poder que exercia sobre ell, però també creia en el poder del seu marit, i sabia que si intentava plantar-li cara les conseqüències poduen ser… nefastes. No havia entrat en aquella casa pwe haver d’assumir conseqüències nefastes, de manera que va haver de modificar l’estratpegia. La Vasilisa no havia anat mai amb el lliri a la mà, però després dels assassinats de Union Square s’havia endurit. Ara tenia més clar qui era l’home amb qui compartia llit i sabia que, si volia sobreviure, potser hauria de guardar certs silencis.

Russian Escort service in Jaipur © Roshni Singh, Creative Commons.

Hi ha coses que no sabem i se’ns van rebelant. Sabem que alguna cosa molt fumuda ha d’acabar passant, i ens falta saber què ha motivat aquesta mudança de pais i d’identitat, tot i que poques coses més americanes hi ha que això. Com aquelles històries on els immigrants arribaven a Ellis Island i els hi canviaven en nom, o se’l canviaven ells, per començar de zero; tot i que els Golden viuen sobre una muntanya d’or.

Amb un entramat d’empreses pantalla el pare Golden va fer un «pelotazo» econòmic brutal amb la telefonia mòbil a l’Índia, un «pelotazo» també bastant ilegal. Ara a Amèrica es dedicarà només a gaudir de la vida. I per a la Vasilisa és tot el que ella necessita per trepar socialment i econòmicament, tot i que descobrirà que Nero no és la víctima perfecte que ella ha intuït. Pràcticament dicta les condicions de la seva relació, i l’estipendi, i s’hi casa convençuda de que ella és la forta, i sí, però Nero té cops amagats.

https://www.flickr.com/photos/franckmichel/
Make your own drama / Faites votre cinéma [Explored] © Franck Michel, Creative Commons.
I a tot això, encara no he dit res del narrador, el René. El René viu al complex  de pisos dels Gardens, fill de dos professors univesitaris d’origen belga ell vol fer una pel·lícula ambientada als Gardens i amb el Nero Golden i tota la seva nissaga com a protagonistes. Però s’hi implica de manera estranya i molt molt personal, i a partir d’aquí he de començar a ometre coses per no destripar tot l’argument del llibre. Parlem una mica del René cap a la meitat del llibre.

Quan vaig començar a caminar per la vida, amb la inspiració de la vida dels meus pares per bandera, la meva intención havia sigut ver tots els possibles per ser admirable -admeto aquí en públic aquesta paraula que fins ara només havia usat en privat-. ¿Quina altra cosa valia la pena ser? Després de rebutjar els Renés avorrits, vulgars, monosol·làbics i simples, m’havia orientat cap a un jo polifacètic i excepcional, i havia pujat a bord de la meva Argo imaginària a la recerca d’aquell velló d’or, sense tenir ni idea d’on era la meva Còlquida particular (excepte que probablement la trobaria pels voltants d’alguna sala de cine) ni de com navegar cap a aquella direcció (excepte que una càmera de cine podia ser la cosa més semblant a tenir un timó a les mans). Llavors em vaig trobar estimat per una gran dona i a punt de començar la vida de cineasta que sempre havia desitjat. I, un cop arribat a aquest punt de felicitat, vaig fer tots els possibles que destruir el que havia construït.

Tots els personatges aniran tenint el seu moment de protagonisme, quasi com fitxes de dòmino. En un entorn tan petit com una família tot té conseqüències per tots, tot està connectat. Curiosament el personatge més enigmàtic de tots és el propi Nero. Amb prou feines deixa entreveure qui és o què pensa, ell es defineix per allò que fa. I què fa? Gobernar la família, intentant que la vellesa i la seva petita cort no s’enfonsin, com si enlloc de la casa Golden estiguéssim parlant de la casa Usher (com molt encertadament comenta Apu).

I aquí uns apunts sobre l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, un Jòquer on no costa veure-hi l’actual president Donald J. Trump.

Els orígens del Jòquer eren controvertits, ell mateix semblava delectar-se en les versions contradictòries que lluitaven per imposar-se, però tothom, els seus seguidors apassionats i els seus adversaris més acarnissats, estava d’acord en un fet: era una persona profundament i declaradament pertorbada. El que era esborronador, el que feia que aquell any d’eleccions fos diferent de qualsevol altre, era que la gent li donava suport precisament perquè era un pertorbat, no pas malgrat que ho fos. El que hauria desqualificat qualsevol altre candidat el convertia en un heroi dels seus seguidors.[…] En aquella bombolla el coneixement era ignorància, a dalt era a baix, i la persona adequada per tenir les claus nuclears a les mans era l’ésser de riallada perpètua, boca empastifada de pintallavis, cabells verds i pell blanca que va preguntar quatre vegades a un equip d’informadors militars què tenia de tan dolent fer servir armes nuclears.

https://www.flickr.com/photos/gabofr/
Joker’s revenge © Gabriel Flores Romero, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat. La veritat és que llegir a Rushdie em feia una mica de respecte. Suposo que la demencial fama que va aconseguir sent víctima del fanatisme islàmic em feia pensar que tots els seus llibres buscaven la confrontació, i m’ha sorprés agradablement trobar-me amb una novel·la. Té el millor d’una novel·la lleugera, atrapa amb una història, i no té el pitjor, no és superficial ni tòpica, o almenys no ho és massa. I com totes les bones històries tot conflueix en un, per mi, molt bon final.

Si hagués de buscar un autor a qui m’ha recordat em sortiria Paul Auster. I una mica, amb aquesta mirada sobre Nova York des dels ulls dels nouvinguts Golden m’he recordat de Ciutat Oberta de Teju Cole, la part del final on s’explica per fi la història índia de Nero Golden m’ha recordat a Tigre blanc. És allò de llibres que criden a altres llibres.

Estridente y dulce / Adam Thirlwell

Els llibres són una mica com el menjar i de vegades cal valorar-los en relació al llibre precedent o posterior. Un plat que m’encanta és el bou a la Guinness, però menjar-me’l després d’un vermut, una amanida, un arròs amb conill i un tortell amb cava doncs igual no és la millor idea. El bou a la Guinness és un plat collonut, sobretot posat entre l’aperitiu i les postres. Tot això ve perquè igual el llibre anterior em va afectar a l’hora de jutjar aquest llibre, això que quedi clar, però m’està agradant, i això potser no seria així amb un altre llibre que el precedís. És el que té la vida del lector.

La situació d’arrencada del llibre és bona, el protagonista es desperta en una habitació d’hotel al costat d’una noia inconscient que no és la seva dona. Tot i ser situacions que no tenen res a veure a mi aquest principi m’ha recordat a Burlando a la parca, de Josh Bazell.

https://www.flickr.com/photos/fnogues/
Bath porn. © fnogues, Creative Commons.

A seis mil quinientos kilómetros había drones sobrevolando ruidosamente en formación puertos de montaña y desfiladeros, mientras que aquí abajo, en la silenciosa tierra, una chica que no era mi esposa yacía a mi lado. Se llamaba Romy, y era una de mis amigas favoritas. Era rubia, y cuando la veías en un bar, su pelo formaba una espléndida mata lánguida a un lado de su cuello. Ahora yo tenía el íntimo conocimiento de que no era rubia natural. Casi no tenía pelo entre las piernas, pero el poco que había, apenas un penacho, era definitivamente oscuro.

A partir d’aquí anirem seguint els pensaments i les accions del protagonista, primer de tot després d’esmorzar deixar a Romy en un hospital, i després tornar a casa, a la seva vida més o menys perfecta de desocupat despreocupat (és el que té venir d’una família de calés), els seus amics, la seva dona, els seus pares, les seves festes, les seves (moltes) paranoies…

https://www.flickr.com/photos/tkkate/
Sexy asian drunk cleavage from Vivian © Movie Stars and Rockets, Creative Commons.

Había crecido esforzándome por hacerles justicia a las mujeres que me rodeaban y, por ejemplo, procuraba ver la misma cantidad de películas dirigidas por hombres y por mujeres, a pesar de lo difícil que resultaba eso. Ahora bien, si tu esposa quiere que la golpees en los pechos y que le pellizques los pezones con fuerza mientras ella hace un ruido o moue que muy posiblemente indica dolor, ¿está mal? No lo creo, y por lo tanto no sentía remordimiento alguno, salvo el remordimiento por esta misma falta de remordimientos, pues era consciente de cómo podía verse esto desde otros escenarios y también de que, en esta situación, yo era un hombre más bien anticuado.

Les seves festes, la seva manera de fer diners amb el seu amic Hiro i un hedonisme constant d’un personatge que sembla no tenir sang a les venes, no viu, transita. Però transitar sense les preocupacions habituals, amb un cert nivell de benestar i una autotolerància més aviat alta… doncs és tota una altra cosa.

El llibre va de més a menys, i en molts moments ens podem perdre en els raonaments circulars del protagonista, uns raonaments que sempre li donen la raó. Tot i aquesta davallada el llibre té moments d’una lucidesa brillant:

Luego me ponía a reír histéricamente. Así de surrealista era la escena, como salida de una película cómica para niños de esas que emiten las tardes amarillentas, cuando la única gente que está viendo la televisión se siente desolada, loca y sola.

https://www.flickr.com/photos/t_trace/
Watching TV with Cats © Taiyo FUJII, Creative Commons.

Si primer he parlat de Bazell cap a la part final el llibre m’ha recordat més a Ben Brooks i els seus llibres. No sé exactament el què, potser el gamberrisme o aquest hedonisme nihilista (tot i que en aquest llibre és un pèl acomodat). No és una semblança massa lògica, però m’apareix. Una cosa que dóna llegir tant són aquestes connexions entre llibres i autors, una altra cosa és que jo no les sàpiga explicar millor.

Aquest llibre m’ha fet pensar que fot anys que tinc per casa rodant un altre llibre d’Adam Thirlwell, Politics, en anglès, potser seria hora de posar-m’hi (o de buscar l’edició en català o castellà si estic gandul).

La tumba del tejedor / Seumas O’Kelly

Sabeu aquells cementiris irlandesos perduts i una mica decadents, vells i perduts? És una imatge que tots tenim al cap. Doncs toca enterrar una persona en un d’aquests cementiris, una de les dues persones que encara tenen dret a ser-hi enterrades, però no hi ha manera de saber quina és la seva tomba. La majoria de làpides són poc (o gens) legibles i no hi ha cap registre de cap mena. Per això per fer l’enterrament necessiten a dos ancians que els ajudaran a trobar el lloc, però com que estan molt tips d’estar retirats i que ningú els necessiti per res faran estirar tot el que puguin aquesta missió d’ajuda. Amb els enterradors, el taüt i la vídua.

A més a més de sentir-se necessaris hi ha un altre tema, no recorden on hauria d’anar el taüt. L’enterrament del seu pare va ser fa cinquanta anys, i s’equivoquen un cop i un altre fent obrir fosses que no són. Finalment la vídua va a buscar a una de les persones més velles que encara queden per veure si la pot ajudar, després d’un discurs delirant li diu que la tomba està sota un om, amb aquesta informació problema resolt, o no?

Prefereixo no revelar més, és un llibret de 75 pàgines que es llegeix en un moment, i d’allò més agradable, una llàstima que el meu domini de l’anglès no em doni per agafar la versió original, segur que la parla dels vells del llibre és de les memorables, una cosa que a la traducció es perd una mica.