Xinxes / Clive Sinclair

Nou llibre de l’editorial Avantsala, el que fa tres del seu catàleg, de moment el seu criteri em sembla fora de tot dubte, a veure què tal aquest llibre de Clive Sinclair.

Aquest és un autor que en les seves pròpies paraules sempre va escriure sobre: «Sexe, mort i jueus.» Tot plegat promet bastant, també el pròleg d’Albert Sánchez Piñol és força engrescador, així que em poso amb bona disposició amb aquest recull de relats.

When they both meet. © Pierre Janineh, Creative Commons.

No s’hi pot anar amb cap idea preconcebuda, el contes són estranys, bons però estranys. El primer conte, que dóna títol al llibre, sembla una comedieta universitària amb història típica entre professor i alumna i de cop i volta fa un salt i ens trobem amb… bé, no sé exactament amb què ens trobem, una cosa que ens deixa pensant «però, jo estava llegint això? no ho he vist venir?».

El conte Gènesi és molt bo, la premisa és molt esbojarrada però tot i això funciona. Una història amb àngels i dimonis a la ciutat de Los Angeles? Per què no?

Per la vostra informació: l’única diferència entre els àngels i els dimonis és el que fan; els àngels són els aduladors del Totpoderós, mentre que els dimonis són el Seu servei secret. El Cel és Utopia. És perfecte perquè tot això només és teòric; ja sabeu el que diuen els vostres escriptors, les teories estarien bé només que no hi hagués polítics que les portessin a terme. Però l’infern és material, d’això en podeu estar ben segurs; un lloc d’exili, l’exquisida conclusió de tots els vostres moviments de massa.

Foto: SCANPIX

Aquest mateix conte explica coses sobre allò que qualsevol escriptor o aspirant a escriptor acaba afrontant un moment o altre: les notes de rebuig.

Creieu-vos-ho o no, la paret de l’estudi de l’Artie és coberta de notes de rebuig. Les estanteries són plenes de volums dels seus aclamats contemporanis; al cantó inferior dret hi ha tan sols un petit espai reservat per a les revistes que han publicat les seves històries. Una inspecció més minusiosa de la paret revela com gradualment s’han anat formant diversos estrats; els impresos de rebuig formen la base, a sobre s’hi troben aquells que l’han refusat personalment —com un d’Esquire que diu «Estimat Sr. Wiseman, Una història especial, però no acaba de ser-ho prou»— i, finalment, a la part superior, en un espai molt petit, hi ha aquells que han tingut una bona acceptació.

En el conte L’increïble cas dels assassinats de Stack o’Wheats el que tenim està a mig camí del periodisme, o del conte que simula ser periodisme, però sense perdre la mala llet i l’humor negre que comencem a identificar com a marca de la casa de Clive Sinclair.

Això que segueix és del conte En algun lloc sobre l’arc de Sant Martí:

Disneyland és un altre país. L’entrada està controlada per nois i noies rossos asseguts al llarg d’una filera de cabines com si fossin agents d’immigració en una frontera entre estats. La Cissy, el nadó i l’artista d’arcs de Sant Martí la van creuar i van entrar al Regne de la Màgia. Caminaven pel carrer principal. Aquí es trobava l’inconscient col·lectiu d’Amèrica. Animals mecànics que rugien, salvatges mecànics que portaven llances, pirates mecànics que es disparaven; tot semblava real, però ningú feria ningú, ningú prenia mal. No hi havia present a Disneyland, tot era un diàleg entre el passat i el futur; el present era un espai buit a través del qual una bala passava entre la pistola i l’objectiu. Com que el passat havia estat conquerit i convertit en una cosa inofensiva; el futur podia ser profetitzat amb confiança: uns grans temps per a la mecànica, l’Autopia.

Disneyland © Barry Mulling, Creative Commons.

Observacions lúcides, contes ben trenats, interessants i sempre la sorpresa final, un gir que ens deixa descol·locats i com sense saber si hem de riure o meravellar-nos o enfadar-nos…

Possiblement el conte més reeixit sigui Amèrica; m’ha agradat molt el conte Svoboda perquè comença com una novel·la negra hard-boiled i de seguida és una història on es combinen jueus i comunistes que m’ha recordat molt a un dels meus autors preferits Serguei Dovlàtov; també el conte final Asquenàzia, és una mostra dels temes marca de la casa de Clive Sinclair.

Clive Sinclair, imatge treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Un recull de contes sorprenent, difícil de classificar i per això mateix incòmode. Un autor que no es casa amb ningú i que no té interès en caure bé, cínic, sincer i independent. Una actitud que potser va contribuir a que en vida no fos un autor gaire reconegut, i no diguem ja traduït. Aquest llibre arregla aquesta injustícia, i a mi almenys m’ha creat la necessitat de llegir més coses d’ell, a poder ser novel·les que en té algunes. Quan llegeixo un llibre que em deixa amb ganes de més és que el llibre és tot un encert.

Dublinesos / James Joyce

Ja vaig explicar una mica el perquè d’aquesta marató de Joyce en el primer paràgraf de Retrat de l’artista adolescent, o sigui que si seguiu el link sabreu el què i veureu una mica perquè faig les coses que faig.

Vaig llegir Dublinesos fa molt, molt de temps, i em va deixar bastant fred però hi havia alguna cosa, sentia que era un llibre al que calia tornar, i aquí estic.

Posar-ne fragments em costa i per un cop no ho faré (excepte pel conte final). No hi ha fragments enlluernadors però tot el llibre ho és, i torno a estar en un d’aquests casos que he de decidir entre copiar molt o no copiar res. Prefereixo optar per l’opció que em dóna menys feina.

No sé com vaig llegir el llibre el primer cop, però ho deuria fer fatal. Aquesta segona lectura, amb més calma, reposada, i llegint no més de dos contes seguits i parar… així sí. Sense pressa, deixant que els contes calin i preparant el terreny pel final de festa que es marca Joyce amb Els morts,

© Illustration by William Bock from The Dead by James Joyce, published by Paravion Press.

Un conte amb extensió de nouvelle i que compta amb una molt meritòria adaptació en pel·lícula. El punt de partida és un element aparentment sense més, un sopar, un tradicional sopar d’unes dames irlandeses que sempre conviden si fa no fa a la mateixa gent, un acte entre de societat i de família. Com sempre amb Joyce, agafa el que sembla banal i li dóna una volta, ho carrega d’un sentit sense haver-se’l d’inventar perquè ja hi és, però cal veure’l, sentir-lo i transmetre’l perquè el lector també el senti, potser sense tenir ben clar què està sentint. Ha quedat enrevessat, però vindria a ser això. Un conte final, i crepuscular, en tot el sentit de la paraula.

Una nova generació puja enmig nostre, una generació motivada per noves idees  i nous principis. És seriosa i entusiasta d’aquestes noves idees i el seu entusiasme, fins i tot quan va mal dirigit, és, em penso, sincer per regla general. Però vivim una època escèptica i, per citar una frase, d’un pensament turmentat; i de vegades tinc por que aquesta nova generació, instruïda o superinstruïda com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, d’humor afable, que corresponien a una altra època. Escoltant aquesta nit els noms de tots aquests grans cantants del passat em semblava, ho haig de confessar, que vivíem una època menys espaiosa. D’aquells temps podria dir-se, sense exageració, que eren temps espaiosos; i si bé se n’han anat per no tornar, esperem, si més no, que en reunions com aquesta encara en podrem parlar amb orgull i amb afecte, encara serà viu als nostres cors el record d’aquells grans morts i desapareguts de qui el món no voldrà a gratcient deixar morir la fama.

Snowy graveyard © Mike_fleming, Creative Commons.

La segona part del conte ens ofereix un canvi de tema, una evolució. Segueix el mateix to, però amb un element diferenciador, i l’aparició d’un desig que intuïm que serà frustrat, tot i que res ho fa preveure.

Es va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos de la faldilla farien ressaltar els clars. Música llunyana, posaria per títol al quadre, si fos pintor.

Imatge de la pel·lícula The Dead.

I el final del conte, un tancament perfecte al conte i al llibre. Un llibre recomanable per llegir-lo amb calma, conte a conte, a mi m’ha funcionat fer-ho així.

Bé, ara ja no hi ha excuses, ara cal anar pel Sant Cristo Gros…

Retrat de l’artista adolescent / James Joyce

Fa quasi vint anys (collons sí que sóc vell!) que corre per casa (bé, ha corregut per 4 cases fins ara) una edició xula de l’Ulisses de Joyce, l’edició de Lumen conmemorativa dels 40 anys, en traducció de José María Valverde i tapa dura. I m’he proposat llegir el condemnat llibre d’una santa vegada, tot i que me’n puc penedir. Tenia clar que per posar-m’hi estaria bé portar llegida l’Odissea i els altres dos llibres anteriors de James Joyce, i per tant començo amb aquest llibre a mig camí entre la novel·la i les memòries, a veure.

El llibre pràcticament comença amb l’alter ego de James, Stephen, a l’escola de Clongowes, i els recels irlandesos entre protestants i catòlics, a més a més d’entre irlandesos i anglesos.

Potser això feia que es mostrés severa envers Parnell. I no volia que Stephen jugués amb Eileen, perquè Eileen era protestant i ella, de jove, havia conegut nois que solien jugar amb protestants i els protestants solien mofar-se de les lletanies de la Santíssima Verge. «Torre de vori —solien dir—. Casa d’or».  ¿Com podia, una dona, ser una torre de vori o una casa d’or? Qui tenia raó, doncs?

La ciutat de Dublin és escenari del moment que Stephen Dedalus no està entre llibres i esglèsies.

The step – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Els diumenges, Stephen, amb el pare i l’avi-oncle, feien una passejada higiènica. L’ancià era un àgil caminador malgrat els seus ulls de poll, i sovint cobrien ben bé els seus disset o divuit quilòmetres. El menut poblet de Stillorgan era el punt on se separaven els camins. Els vianants, o bé tiraven a l’esquerra cap a les muntanyes de Dublín, o bé seguien la carretera de Goatstown i d’allí cap a Dundrum, i tornaven a casa per Sandyford. Tot caminant i afanyant-se camí enllà o fent parada en alguna taverna greixosa de vora la ruta, la gent gran parlaven constantment dels temes que més els interessaven, de la política irlandesa, de Munster i de les llegendes de llur família, conversa que Stephen escoltava àvidament.

Però a mida que el jove Stephen creix també hi ha el tema de les dones i el sexe, tot això en la molt catòlica irlanda, una molt mala barreja si algú, com el protagonista (i sospito que l’autor) es creia totes aquelles coses de pecats i infern i demés.

Pauline © Fabio, Creative Commons.

Stephen havia pecat mortalment, no pas una, sinó diversesvegades, i ell saba que, si només pel primer pecat ja estava en perill de damnació eterna, amb cada pecat successiu multiplicava la seva culpa i el seu càstig. Els seus dies, les seves obres i els seus pensaments no li podien servir d’expiació, car les fontanes de la gràcia santificant havien deixat de refrescar la seva ànima. […] ¿De què servia resar, si ell sabia que tenia lànima assedegada de la seva mateixa destrucció?

I més o menys així entrem en dos capítols que m’han fet venir ganes de desistir. Una puta turra sobre el pecat i l’infern i aquestes collonades catòliques de gent que se les creu. Pàgines i pàgines de culpa i infern i capellans i un pobre Stephen amb por d’anar a l’infern al qual segun que alguns lectors (jo per exemple) l’enviaríem de manera ràpida i justa. Prop de 100 pàgines d’aquesta puta turra, en fi, suposo que deu ser indestriable de Joyce, i això no és un argument a favor seu.

Després la cosa millora una mica, això sí les seves idees sobre Irlanda són les que són.

—Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n’adoptaren una altra —digué Stephen—. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T’imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deutes que ells van contraure? Per què?

—Per la nostra llibertat —digué Davin.

—Des dels temps de Tone als de Parnell —digué Stephen— no hi ha hagut cap home honorable i sincer que us hagi dedicat la seva vida i la seva joventut, sense que l’hàgiu venut a l’enemic, o l’hàgiu abandonat a l’hora de la necessitat, o l’hàgiu denigrat i deixat per un altre. I ara m’invites a fer-me dels teus. Primer us engegaré a tots al diable.

[…]

—Saps que és Irlanda? —preguntà Stephen, amb freda violència—. Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells.

Ireland Grunge Flag © Nicolas Raymond, Creative Commons.

I ja cap a la part final del llibre una declaració d’intencions de què pensa fer, o vol fer, o com vol enfocar la seva vida. Al cap i a la fi una novel·la de tema «adolescent» o de creixement ha d’acabar amb alguna mena de resolució de cara al futur, que tot plegat tingui un sentit.

—Mira, Cranly —va dir—. M’has preguntat què faria i què deixaria de fer. I jo et diré què faré i què no faré. No vull servir en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria com la meva Església; i intentaré d’expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d’art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i, per defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d’usar: el silenci, l’exili i l’astúcia.

Què m’ha semblat el llibre? Té cinc capítols, i per mi el tercer i el quart són per enviar l’autor a la forca, sobretot el tercer. A part d’això em faig una idea bastant completa del personatge, una idea molt introspectiva ja que Joyce no s’esplaia excessivament el descripcions i és tot una acció «cap endins». Això sí, la llosa de la religió en aquest cas clarament va fer molt més mal que bé. Seguirem amb la propera etapa, Dublinesos, de camí cap al Tourmalet de Joyce, l’Ulisses.

Viaje al fondo de la habitación / Tibor Fischer

Som-hi amb aquest autor que he sentit qualificar de gamberro en aquest article i he pensat que pot estar bé fer-hi una ullada.

Llibre estrany, una protagonista rica que ho ha aconseguit quasi sense voler i que viu en un Londres una mica fantasmal, massa car pels turistes però ple de ricatxos de mig món. Recull la correspondència de l’edifici on viu i veu arribar les cartes de cobrament de morosos a nom de veïns que fa anys que ja no viuen allà. Quan vol viatjar paga el que calgui i no es mou de Londres, busca gent i van a restaurants locals, sintonitza la seva parabòlica per veure la televisió del lloc en qüestió. Una mica estrambòtic tot plegat, almenys aquest és el principi de la novel·la, i després arribem a la part ambientada a Barcelona.

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
81cf4a0a549c93d35fb1cfda83b4088a © Ur Cameras, domini públic.

Era abans, com una mena de flashback i la protagonista, Oceane, acaba treballant en un local que sembla estar inspirat en un de ben real.

Policía. Troglodita. Maestra. Colegiala. Doncella francesa. Enfermera. Novia azorada. Bailarina de la danza del vientre. Soldado. Geisha. Sargenta de nave espacial. El vestuario formaba parte esencial del espectáculo, ya que una vez eliminbas los trajes y la pobre coreografía quedaba lo que Jorge llamaba «el polvo». Yo hice de doncella francesa y de enfermera, pues ésos eran los trajes que me cabían. Mis compañeras estaban contentas con la temática, salvo Marina, que intentaba introducir a mujeres históricas y legendarias supuestamente célebres de las que las demás nunca habíamos oido hablar: filósofas que murieron lapidadas, reinas cuya influencia en el cultivo de la patata no fue reconocida, estrategas violadas, químicas fanáticas…

—No —decía Jorge—. El público sabe que lo quiere.

https://www.flickr.com/photos/robinelaine/
Bagdad Porno-Show © Robin Taylor, Creative Commons.

Una vida en que sembla una estrella, reclosa en un local on tenen tot el necessari (inclosa una piscina al terrat, i drogues i les conseqüències esperables). Tot i això sempre té els moments per deixar anar reflexions sobre temes, temes una mica aleatoris però ho compensa perquè ho fa francament divertit.

A los hombres con furgoneta es mejor darles calabazas desde el principio; o bien manifiestan un interés fuera de lo común por las herramientas eléctricas, o son asesinos en serie. En qualquier caso, no les hables de acompañarte al ballet.

No penséis que soy una esnob. Os aconsejo encarecidamente que rechacéis a cualquier chófer vestido de librea que llame a vuestra puerta en mitad de la noche anunciando que un famoso os aguarda fuera en su limusina gigante. Sólo conseguiréis que os atiborren de heroína y que exijan de vuestro trasero la ejecución de tareas que van más allá del deber. Hay que evitar las limusinas gigantes, porque una persona capaz de alquilar una sala de fiestas, a diferencia de quien las frecuenta buscando compañía, no se interesará por vosotras, y es muy probable que no desee acompañaros al ballet.

Els personatges que coneix a Barcelona son una colecció absolutament esbojarrada d’exemplars humans, potser massa i tot però no estic del tot segur. Si és una cosa dolenta, les persones sempre poden empitjorar.

Lo inquietante de Sergio era su incapacidad para distinguir entre una pregunta como «¿Tomamos una cerveza?» y «¿Secuestramos a alguien y lo atamosny amordazamos hasta que se asfixie lentamente mientras tomamos una cerveza?». Cuando discutimos la posibilidad de deshacernos de Rutger, el macarrónico italiano de Janos patinó, y Sergio malinterpretando nuestras intenciones, sugirió por gestos tan campante que lo metiéramos de cabeza en la piscina hasta que se ahogara. Janos se echó a reír, pero todos nos horrorizamos al comprender que su amigo no bromeaba. No nos atrevimos a mirarle a la cara. Esto sucedió al poco de que Hamish pereciera en la piscina.

https://www.flickr.com/photos/alyssablack/
rooftops. © alyssa BLACK., Creative Commons.

I quan «acaba» amb l’experiència barcelonina anem a una part que només pel títol ja ens situa en un marc temporal concret  «Yugoslavia». On ens explica com Audley va cap allà en plena guerra per allistar-se i aconsegueix estar en un grup d’estrangers a qui tenen entretinguts vigilant un punt amb cap valor estratègic bàsicament perquè no facin nosa.

En aquest punt la novel·la comença a naufragar i tot i que té fragments bons i divertits començo a intuir que l’autor no sap com acabar-la, sembla que no li importi i aquesta sensació s’encomana sempre al lector.

No obstante, la concupiscencia acaba por confirmarse como la única actividad que merece la pena. Los amigos quizá te abandonen, pueden robarte el dinero, las casas se desmoronan, pero el goce perdura mientras se tiene memoria. El mete-saca es el único pasatiempo de calidad. Un espacio de tiempo que puede catalogarse como bien empleado. Uno lamenta lo que viene antes y después, pero puedo afirmar con absoluta franqueza que el acto en sí, incluso cuando no hace justicia a los prolegómenos, suele ser satisfactorio. Es una lástima que no se pueda practicar a todas horas, por muy atlético que uno sea; ahí es cuando empiezan los desengaños y las peleas. Gozar nunca causa problemas, sino las emociones y la logística.

https://www.flickr.com/photos/desdetasmania/
Fucking © Ramón Peco, Creative Commons.

Novel·la entretinguda i que es llegeix bé, però amb aquesta mena de desinflada final, de no saber cap a on va o potser en cap moment s’ha sabut. És prou interessant i potser m’agafaré alguna altra cosa d’aquest autor, però no em deixa massa amb bones sensacions, m’esperava una cosa més rodona.

Tardor / Ali Smith

No m’he llegit mai res d’Ali Smith però em refio bastant del criteri de la gent de Raig Verd. Descobreixo al pròleg que Ali Smith és tota una celebritat de les lletres britàniques, i que aquesta és la primera novel·la d’una sèrie de quatre que duran per títol les diferents estacions. I també descobreixo que es parla de la seva obra com a post-Brexit, sigui això el que sigui a part d’una etiqueta terriblement reduccionista.

Però sí, l’ambient de divisió del Brexit és present al llibre, i també un drama que és més propi de platges mediterrànies, amb imatges de les que es va parlar molt en el seu moment però que a força de repetides han deixat de fer efecte.

© REUTERS.

A la sorra, però, hi ha un cos portat per la marea. Hi va a mirar-se’l. És el seu?
No. És una persona morta.
Una mica més enllà d’aquesta persona morta, n’hi ha una altra. Més enllà una altra, i una altra.
Es mira al llarg de la riba la línia fosca de morts deixats per la marea.
Alguns cossos són de criatures molt petites. S’ajup a la vora d’un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins la jaqueta tancada amb cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat al pit inflat de l’home.
Més amunt de la platja hi ha més gent. Són humans, com els de la riba, però aquests són vius. Estan protegits per para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba.

Anem repassant l’estranya amistat entre Elisabeth (amb S) i Daniel Gluck al llarg dels anys, que comença quan ella és una nena i ell un veí un pèl estrany i ja força gran que a vegades li fa de cangur. Es fan amics i això fa sospitar a la mare de la nena tot de coses estranyes, no hi ha res d’això, però Daniel tracta a Elisabeth com una persona, sense segones intencions estranyes.

https://www.flickr.com/photos/david_e_smith/
Pembroke College, Oxford © Dave_S., Creative Commons.

Vull anar a un college, va dir l’Elisabeth, per rebre una educació i obtenir qualificacions per aconseguir una bona feina i guanyar molts diners.
Sí, però per estudiar què?, va dir en Daniel.
Encara no ho sé, va dir l’Elisabeth.
Humanitats? Dret? Turisme? Zoologia? Política? Història? Art? Matemàtiques? Filosofia? Música? Llengües? Clàssiques? Enginyeria? Arquitectura? Economia? Medicina? Psicologia?, va dir en Daniel.
Tot el que ha dit, va dir l’Elisabeth.
Per això has d’anar al collage, va dir en Daniel.
S’equivoca de paraula, senyor Gluck, va dir l’Elisabeth. La paraula que diu és per quan retalles imatges de cossos o formes de colors i les enganxes en un paper.

Elisabeth ho recorda, amb altres persones o directament amb ell mentre viu per una Anglaterra que, tot i ser molt real, sembla sortida de Black Mirror. Les escenes a correus intentant que li acceptin la documentació i les fotos pel nou passaport semblen sortides d’aquella sèrie, o de Kafka.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Cella Birtwell and some of her heroes (1963) – Pauline Boty (1938 – 1966) © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Tot això mentre repassem la vida i obra de Pauline Boty, també de Christine Keller i l’escàndol Ward (o cas Profumo).

https://www.flickr.com/photos/paille-fr/
profumo ©Paille, Creative Commons.

Tot plegat una barreja estranya feta a base dels records de les converses d’Elisabeth amb Daniel i les investigacions de la pròpia Elisabeth mentre en Daniel (centenari) jau en una residència.

(La seva mare: Quants anys té, senyor Gluck?
Daniel: Gens a prop de l’edat a què pretenc arribar, senyora Demand.)
Avui sembla un senador romà, el noble cap adormit, els ulls tancats i quiets com una estàtua, les celles, purs instants de rosada.
És un privilegi veure dormir algú, es diu l’Elisabeth a ella mateixa. És un privilegi mirar algú que és aquí i no és aquí. Participar de l’absència d’algú és un honor, i demana calma. Demana respecte.
No. És espantós.
És francament espantós.
És espantós estar literalment a l’altra banda dels seus ulls.
Senyor Gluck, diu.
Ho diu fluixet, confidencialment, a l’orella esquerra.
Dues coses. No sé ben bé què hem de fer respecte als diners que s’han de pagar. M’agradaria saber què voldria que fes. I l’altra cosa. Volen saber si han de continuar el tractament. Vol que el continuin?
Vol anar-se’n?
Vol quedar-se?

https://www.flickr.com/photos/mah_japan/
my mother’s bed © Masahiko OHKUBO, Creative Commons.

Un apunt divertit però cruel és que a la residència volen saber qui pagarà tot allò perquè la pòlissa de Daniel Gluck ja ha cobert tot el que podia cobrir. Fa falta que algú pagui perquè el mantinguin allà o algú decideixi suspendre el tractament a veure si es mor, o se l’emporti o que els doni permís per deixar-lo literalment al carrer, amb 101 anys. Penseu en això el proper cop que algú us parli de privatitzar la sanitat.

El llibre m’ha agradat, molt. Té tot el que fa que una història funcioni, humor, bons personatges i química entre ells. Alguns detalls i una certa atmòsfera m’han recordat el millor dels bons llibres britànics. Tot i això, crec que m’en faré una idea més completa quan vagi llegint la resta de llibres de la sèrie, tinc la sensació que d’aquesta manera tot tindrà més sentit i la conclusió serà més ferma. No tinc ni idea de si pensa seguir amb els mateixos personatges (m’encantaria) o no, però sí tinc clar que em penso llegir el següent llibre.

https://variety.com/2019/tv/news/phoebe-waller-bridges-fleabag-japan-deal-wowow-all3media-1203422081/
© CREDIT: ALL3MEDIA

Nota absurda: no sé perquè, però m’imagino a l’Elisabeth com Phoebe Waller-Bridge, autora i protagonista de la sèrie Fleabag.

 

Falso nueve / Philip Kerr

El desaparegut Philip Kerr tenia una sèrie negra fantàstica ambientada a l’Alemanya nazi protagonitzada per Bernie Gunther (seguiu aquest enllaç al blog antic i aneu al final), però sense deixar del tot el gènere negre la seva sèrie futbolística era molt destacada. He llegit Mercado de invierno i La mano de Dios, toca ara posar-se amb el darrer de la saga.

Scott Manson està sense equip després de la seva sortida del (fictici però molt semblant al Chelsea) London City. El perquè és un tema que no puc explicar sense fer espòiler de La mano de Dios, de fet el personatge tampoc pot dir res per un contracte de confidencialitat.

Així que parla amb gent del fúbol que el tantegen, tant pels Hibs, com el Niça, però sembla que l’oferta amb més cara i ulls ve de superlliga xinesa i el Shangai Nou Dracs, de nou un equip fictici que juga amb els colors del Barça. Però el que sembla una oferta molt lucrativa de seguida es revela com tota una altra cosa.

El llibre comença molt bé, amb molt bon ritme i ens permet retrobar el personatge en el punt on el vam deixar al segon llibre, però no ho patireu si és el primer llibre que llegiu de la sèrie.

Un jugador traspassat de manera una mica estranya entre PSG i Barça ha desaparegut, i com que Scott Manson se’n surt de resoldre coses d’aquestes li encarreguen que el trobi perquè es posi a les ordres de l’entrenador del Barça, Luis Enrique.

És un jugador francés, originari de Guadalupe que havia anat a passar uns dies a Antigua però no en va tornar, la seva casa a Paris està a la venda i és allà on Scott Manson acompanyat de l'»home per tot» del PSG, comença a indagar.

https://www.flickr.com/photos/james_sensor/
Paris – Bleu Blanc Rouge © james sensor, Creative Commons.

Quien está cansado de Londres está cansado de la vida, però quien está cansado de París debe de haberse cansado de la civilización. La existencia continuada de París —una gran afrenta para los muchos estadounidenses que no son capaces de entender la noble indiferencia que la ciudad demuestra por las preocupaciones ordinarias del ser humano— es, posiblemente, la labor más magnífica que el ser humano ha llevado a cabo en la vida. La extraordinaria proclamación de una belleza que nunca se desvanece es real, sobre todo, por la noche, que es cuando la dama tiene mejor aspecto.

París, Antigua, Guadalupe i a tot arreu l’Scott Manson que no té problemes amb enllitar-se amb les dones més espectaculars que es troba. Les semblances amb James Bond potser són excessives, però tampoc ens entretindrem en això.

Com en els bons llibres negres, el misteri és només l’excusa per fer-nos us retrat, de la societat o del tema que sigui. En aquests llibres el retrat es del món del fútbol, en paraules del propi Manson en un llibre que va escriure (i que no es va vendre tan bé com si hagués contractat a Kerr de negre).

El fútbol se ha convertido en el nuevo esperanto, una moderna lengua franca en el más estricto sentido de la palabra. En un idioma puente, un idioma comercial que facilita el intercambio cultural por todo el mundo. […] Este deporte es igualitario porque tiene algo que le gusta a todo el mundo. Es el último bastión del tribalismo en un mundo civilizado. Por tant, es un refugio del pensamiento políticamente correcto. […] Tanto los hombres como las mujeres se sienten a salvo en el mundo del fútbol. Es un enclave que se aleja de los valores santurrones de la BBC, del Guardian, del Partido Laborista, de los cincuenta y siete vejestorios, y de todas las preocupaciones del mundo. […] Cuando vas al fútbol no tienes que preocuparte por los esfuerzos económicos de tu país, por la gripe aviar, por el sida, por la igualdad de género, por la guerra de Irak, por Afganistán, por el conflicto de Irlanda del Norte, por el hambre en África, por el terrorismo islámico, por el islam, por el 11-S, por los palestinos… De hecho, no tienes que preocuparte por casi nada aparte de por el partido en sí. […] Cuando vas al fútbol, formas parte de una familia. Una familia que no te pregunta ni quién eres, ni qué eres, porque lo que cuenta es el color que vistes. Lo que importa es la bufanda que llevas, no lo que digas, lo que pienses o lo que hagas. Cuando vas al fútbol, ¡mandas a la mierda todo lo demás!

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

Recordem que el tema és un jugador que hauria de passar del PSG al Barça, i no podia faltar l’opinió del Barça d’Scott Manson.

—Lo más probable es que se aprenda en todos los equipos; pero, desde luego, en el Barcelona vas a aprender mucho. Yo diría que te va a encantar. Los barceloneses son muy suyos, pero no tanto como los parisinos. Desde luego, sienten mayor pasión por el fútbol. Una obsesión. Aunque yo diría que la sienten por todo. En especial, por la política. Allí harás muchos amigos si dices que estás de acuerdo con el referéndum de independencia de Cataluña, pero es todo lo que deberías decir al respecto. Te lo preguntarán, pero no le digas a nadie si votarías a favor o en contra de la independencia. Es mejor que mantengas la pólvora seca a ese respecto.

No explicaré què passa al final, Philip Kerr aconsegueix el mateix que en els altres llibres de la saga: arrodonir el final i deixar coses per aquí i per allà per poder recuperar el personatge quan vulgui. Malauradament amb la seva mort això no sembla que pugi passar, a menys que contractin a algú per escriure més novel·les d’Scott Manson. No sé si ha tingut un éxit suficient com perquè una aventura d’aquestes pugui ser rentable, és un llibre que jo sí llegiria.

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

I una curiositat, l’opinió d’Scott Manson sobre el català:

Sé algo de catalán —que es una mezcla interesante y casi hermética de francés, castellano, italiano y una tremenda actitud obstinada—, pero es castellano me parece más sencillo. Y se lo parece a todos aquellos que no hablan catalán. Los catalanes están muy orgullosos de su idioma, y no es para menos, dado que bajo la dictadura del general Franco tuvieron que luchar muchísimo para mantener viva su cultura. O, al menos, eso es lo que ellos dicen.

Una bona novel·la negra ambientada, i diria que molt correctament, en el món del fútbol, si no us agrada ni que sigui una mica potser no sigui el vostre llibre.

Los muertos / James Joyce

Un llibre molt petit i que el vaig agafar justament per això, era petit i em cabia a la butxaca dels pantalons. Una manera d’entrar a James Joyce, fa la tira d’anys em vaig llegir Dublinesos, un recull de contes que es tanca justament amb aquest. He de rellegir el recull amb calma, i també el Retrat de l’artista adolescent de Joyce abans de posar-me amb l’Ulisses, que cada cop em fa més mandra.

Poc a dir sobre aquest petit llibre, una bona iniciativa que potser valdria la pena repetir (llibres a 100 pessetes, 0.6€) però amb la quantitat de llibreries d’ocasió potser tampoc cal. Una bona manera per fer un tast d’un autor, ja opinaré extensament quan en llegeixi o rellegeixi més.

Un polvo en condiciones / Irvine Welsh

Un dels meus autors preferits i de qui em llegeixo tot el que surt. Si veig que el llibre és d’Irvine Welsh me’l llegeixo, i aquest blog n’és una mostra (tot i que falten molts llibres perquè me’ls vaig llegir abans d’aquest blog, potser seria hora de rellegir-los). En fi, l’autor és Irvine Welsh i tenim de protagonista a Terry «Juice» Lawson, ja cal que ens cordem!

I evidentment el bo (és un dir) de Terry no decep, després de mil i una feines i de ser una mena d’estrella en pelis de porno amateur (dirigides per Sick Boy, un altre dels personatges clàssics de Welsh) ara el tenim fent de taxista. Sabeu tots els tòpics despectius i ofensius sobre els taxistes? En el seu cas no és que siguin veritat, és que es queden molt curts.

«Lo peor que uno puede hacer es enamorarse. Te engañas creyendo que te vas a follar a la misma tía el resto de tu vida. Pero no somos así colega. En cuanto pasan unos meses, se te empiezan a ir los ojos y el rabo vuelve a pedir marcha. ¡Fijo!»

https://www.flickr.com/photos/tnarik/
Edinburgh taxi © Tnarik Innael, Creative Commons.

Taxista pels carrers d’Edimburg, un d’aquells que sempre fa voltes absolutament innecessàries i en culpa a l’ajuntament i als tramvies i als carrers d’un sol sentit.

Me gusta vivir en Oxford Street porque tengo todo lo que necesito aquí mismo, en el South Side. Es una calle tranquila, cerca del centro y de los coños de oficina, cerca de la universidad y de los chochitos estudiantiles, y además es el lugar perfecto para ligarse a las tías del barrio. No es muy elegante: un salón agradable con un buen sofà en L, un dormitorio con cama de matrimonio extragrande y una cocina llena de batidos de proteína… Vivo a base de esa mierda. No tengo muchos muebles en el apartamento; me gusta decir que es de diseño minimalista. Hay una estantería con algunos libros que me ha dejado Rab Birrell y que no he leído ni una puta vez, pero que conservo para impresionar a las nenas de la universidad. Moby Dick, Crimen y castigo, ese tipo de basura. He intentado leer al Dostoievski ese, pero cada cabrón que sale en el libro tiene al menos cinco nombres distintos, así que paso de todo y me largo del barrio. Ya te digo.

https://www.flickr.com/photos/aaranged/
Edinburgh © Aaron Bradley, Creative Commons.

Terry farà alguns viatges per un turista americà, controlarà una sauna per encàrrec del mafiós propietari i intentarà tirar-se absolutament qualsevol dona que se li posi per davant. Mentrestant un huracà s’acosta a Escòcia i potser per falta de costum l’han batejat com Tocapelotas. L’huracà actua com un pivot en la narració, quasi tot es pot situar com «abans de», «després de», «durant» o «a causa de».

I tenim un altra parella de personatges, Jonty i Jinty, ell fa feines de pintor de tant en tant i ella li diu que treballa netejant oficines però en realitat treballa a la sauna que Terry ha de controlar mentre l’amo és prenent el sol a Espanya (bé, i també fuig de la poli) perquè no es refia gaire del seu segon al càrrec.

Les novel·les de Welsh solen ser excessives, com el menjar massa picant, i en aquest cas quasi tot el picant el porta el personatge protagonista Terry, que també apareixia als llibres Porno i Cola (i una altra ressenya) alguns del que jo denomino el cicle d’Edumburg d’Irvine Welsh.

Una novel·la protagonitzada per Terry promet molt i compleix, Terry és… bé, m’agradaria pensar que és únic perquè sino quin panorama… El tio ni tan sols afluixa quan puja al seu taxi una dona que li demana que la porti a un pont amb la intenció de suicidar-se.

https://www.flickr.com/photos/158652122@N02/
The Forth Bridge © Mike McBey, Creative Commons.

Una tía que le va mal en una relación lo que necesita es que le metan un buen cipote y ya verás como se acaban los problemas. ¡Es milagroso! Espero que Sal no sea una tarada en busca de un salvador. Aunque decir eso no tiene mucho sentido: está claro que está tarada, ¡anoche se iba a tirar de un puente, coño!
Aparece con mi camiseta de Sunshine on Leith y me empiezan a saltar todas las alarmas. Como siempre digo, para quitarle las bragas a una tía no me tiembla el pulso, los nervios me entran cuando quiero que se quite mi puta camiseta a la mañana siguiente. Fijo.

https://www.flickr.com/photos/fokeev/
Untitled © Dmitriy Fokeev, Creative Commons.

Terry aconsegueix treure-li les ganes de suicidar-se i que no li semblin tan importants les males crítiques que rep la seva obra de teatre. Per cert, menció especial honorífica al concepte: prueba del arrepentimiento por la cámara ausente; no pot ser més Terry Juice Lawson.

A mí me gustan los casquetes en la parte trasera del taxi, pero a nadie le amarga un dulce. Algo que he aprendido con los años es que si el destino te ha dado el rabo como un caballo, cuidado, no como el rabo de un caballo, sino como el caballo entero, más te vale usarlo. Si además te ha dado una lengua como la bufanda del Doctor Who, tienes que desplegarla. Así que ahí estamos, en la cama de una habitación elegante. Yo estoy abajo, chupando como si no hubiera mañana, y poniéndome cerdete con el vibrador. Al principio Sal está un poco tensa y alerta, pero es que algunas chavalas necesitan una ayudita para liberarse sexualmente. Todo es negociable. Yo siempre lo digo: «que te den» significa «no», «no» significa «quizá», «quizá» significa «sí» y «sí» significa «anal». ¡Fijísimo!
Pronto estamos sudando como cerdos y ella se vuelve loca: se sube encima de mí y por poco me arranca los pelos del pecho. ¡La leche! Pues sí, al final menuda sesión nos metemos. Pasa «la prueba del arrepentimiento por la cámara ausente», como yo la llamo. Eso pasa cuando echas un polvo muy de peli porno y luego piensas: «Joder, daría cualquier cosa por haberlo grabado».

https://www.flickr.com/photos/yellowgirlygirl/
Hair flip lingerie © Yellow Girl, Creative Commons.

Bé crec que ens podem fer una idea de Terry, passem una mica als altres personatges que a aquestes alçades ja estan prou perfilats.

Tenim la parella Jonty i Jinty. Ell és un nano força curtet i sembla que l’única cosa que té realment clara és que estima a Jinty. Jinty treballa de puta, i quan no treballa tampoc té problema en fotre un clau si li ve de gust (i li ve de gust quasi sempre) sense pensar gaire en Jonty. Tenim el turista americà Ronnie, famòs a Estats Units però a qui Terry mai ha vist, traumatitzat pel Katrina i que s’acolloneix amb el Tocapelotas i que vol anar a comprar una ampolla de whisky que val 100.000$ (sí, un 1 i cinc 0, no hi ha decimals) i que farà servir a Terry de xofer o noi per a tot (per un preu), i la suicida Sal a qui Terry treu les ganes de saltar si no és al llit.

https://www.flickr.com/photos/57511216@N04/
Hibernian v Kilmarnock (2) © Daniel, Creative Commons.

La compra de l’ampolla extracara es complica, la relació Jonty-Jinty pren un gir que posa una mica els pèls de punta, i hi ha els fills de Terry, el seu pare moribund, una final de copa HeartsHibs… i Terry i el seu cor. Follar a tort i a dret i el consum de farlopa fa que el cor de Terry li doni un avís que l’obliga a anar al metge, però per seguir viu ha d’evitar l’estrés, i això inclou el sexe. Terry Lawson sense sexe, tot un gir en aquesta novel·la perquè ell no pensa pràcticament en res més, i el pràcticament és una exageració, pensa en altres coses quan li prohibeixen el sexe que és la seva dedicació vital des de sempre.

Es como cuando empecé a salir por el Tivoli Bingo House para entrarle a las maduritas. De las colegialas se aprende lo justo; hay que ir a por sus madres. Cuando era adolescente y empecé a zumbarme a las chavalas, solían preguntarme: «¿Quién te ha enseñado a hacer eso?», y yo siempre pensaba: probablemente tu madre. O eso o lo había visto en el Classic, el cine X de Nicolson Street. ¡Fijo!

https://www.flickr.com/photos/silentia-restless/
DSC072814 © RestlessMuse, Creative Commons.

Ja he explicat segurament massa, un llibre que us agradarà si us agrada Irvine Welsh i que no està gens malament si penseu en començar a llegir alguna cosa d’aquest autor. Un llibre que us farà passar una bona estona i us farà riure, però us han d’agradar una mica els extrems, això sí.

Las pesadillas del marabú / Irvine Welsh

Aquest llibre d’Irvine Welsh és com a mínim una raresa editorial. Tota la seva obra en castellà ha estat publicada per Anagrama, des del sensacional Trainspotting fins a l’actualitat, perquè aquest llibre va aparèixer el 1997 a l’editorial Debate? Anagrama no l’ha reeditat pas, i Debate el té descatalogat. Imagino que després de l’èxit de la pel·lícula l’editorial pensaria que podria fer negoci ràpid i segur amb el llibre i potser no se’n van sortir. Cal destacar que la traducció és del «seu traductor» Federico Corriente, que es mereix un reconeixement per la difícil tasca de traduïr a Welsh (diria que ha traduït tots els seus llibres a Anagrama).

Irvine Welsh és un dels meus autors preferits, d’aquells dels que ho tinc tot i em pillo tot el que surt, una obsessió com una altra.

https://www.flickr.com/photos/dkeats/
Marabou Stork, Leptoptilos crumeniferus, at the aptly named Marabou Pan, Savuti, Chobe National Park, Botswana © Derek Keats, Creative Commons.

L’argument del llibre sembla ser un somni comatós del protagonista. En aquest somni ell i dos amics van per Àfrica intentant caçar un marabú, el líder d’una colònia d’aquests ocells. No sabem què li ha passat per estar en coma, i les intervencions del món real cada cop l’afecten més, com si anés emergint del seu estat, una cosa que no vol perquè aquesta caça del marabú és una cosa que necessita resoldre. També va repassant qui és i d’on ve.

Yo me críe en lo que, más que una familia, era un desastre genético. Mientras que la gente siempre parece tener la impresión de pertenecer a un hogar normal, a mí, desde muy temprana edad, casi desde que tengo memoria, mi familia me avergonzaba y me abochornaba.

https://www.flickr.com/photos/mary_hutchison/
Architecture mixture © Mary Hutchison, Creative Commons.
Supongo que esta certeza procedía de estar apiñados tan cerca de otros hogares en la fea conejera en la que vivíamos. Era un bloque de pisos de los años sesenta construido con elementos prefabricados, de cinco plantas, con largos rellanos a los que la gente se refería en broma como «calles entre las nubes» pero enlas que no había tiendas ni pubs ni iglesias ni oficinas de correos; nada en realidad, salvo otras conejeras. Estando tan cerca de esas otras familias, a la gente se le hacía imposible, por mucho que lo intentara, ocultar su vida de la de los demás. En las escaleras, en los balcones, en las áreas comundes de tendido, a través de los cristales plomados y las puertas de alambre, me percaté de que rulaba por ahí una cualidad general de la que al parecer nosotros carecíamos. Supongo que era eso que a gente llama normalidad.
Todos los aburridos artículos periodísticos que había sobre El Barrio donde vivíamos tenían tendencia a insistir en lo desprovisto que estaba. Puede que lo estuviera, pero para mí aquel lugar siempre se definió menos por la miseria que por el aburrimiento, aunque la relación entre ambos resulta bastante evidente. No obstante, prefería el estéril tedio que había fuera de mi casa al caos que había dentro.
Mi viejo era un caso perdido; completamente pasado. La vieja, en todo caso, era peor.
https://www.flickr.com/photos/provoost/
Flat © Sjors Provoost, Creative Commons.

Elements típics de les novel·les d’Irvine Welsh, nanos blancs i pobres que viuen a la perifèria de les ciutats escoceses. Gent força maltractada per la vida, sense gaires oportunitats i que en molts casos com el del protagonista acaben fundant famílies completament disfuncionals.

La infància del protagonista, Roy, inclou una estada de tota la família a Sud-àfrica, per intentar remuntar. La Sud-àfrica de l’apartheid, on tenen a un familiar que té aquesta bonica teoria, que de fet era la majoritaria en aquells moments, Valerie és la serventa negra que tenen a casa.

—Ya ves, Roy. No estoy diciendo que Valerie sea así, es una buena persona en muchos aspectos. Pero hay que mantenerla en su sitio. No te dejes engañar por toda esa alegría. Es una resentida. Todos lo son. Esa gente es distinta de ti y de mí, Roy. Están un peldaño más arriba que los babuinos de la sabana. Nosotros tuvimos que apoderarnos de esta tierra y enseñarles a desarrollarla. Nosotros levantamos este hermoso país, y ahora dicen que quieren que se lo devolvamos. —Se le ensancharon los ojos—. ¿Me entiendes?
—Sí —asentí, nada convencido. Miré fijamente hacia los pelos negros que le salían de las narices y me pregunté cuándo podríamos ir a ver a los babuinos de la sabana.
—Míralo de este modo —continuó Gordon, inspirado y con aire de suficiencia—, es como si una persona desagradable, estúpida, perezosa y maloliente tuviese un viejo cobertizo que está cayéndose a trozos y no lo utilizara, y entonces apareces tú y dices yo puedo hacer algo con ese cobertizo. Así que asumes la responsabilidad de convertir el cobertizo en algo mejor. Lo haces, poniendo el corazón y el alma en su reconstrucción, y con el paso de los años, con el sudor y la fatiga, se convierte en un palacio imponente y hermoso. Entonces aquella persona perezosa y estúpida con la piel de color sucio y que desprende malos olores se presenta y dice: «¡Ese es mi cobertizo! ¡Quiero que me lo devuelvas!» ¿Qué le dirías?

https://www.flickr.com/photos/dsf/
the apartheid era. this makes me shiver. © Darren Foreman, Creative Commons.

A més a més en Gordon aprofita qualsevol moment per fotre-li mà al Roy, cada cop més agosaradament. L’aventura sud-africana no dura gaire, amb la família que té no estranya. I tornen a la freda, humida i fosca Escòcia, el contrast amb el que deixen enrere i on sobretot els nanos s’ho passen bé (sí, el tema dels abusos a Roy li sembla més desconcertant que res més i ho fa servir per aconseguir regals de l’oncle Gordon).

De nou a casa les en Roy és cada cop més violent, i és qüestió de temps que acabi als casuals dels Hibs, no pel futbol només per la violència, és el que li agrada, el fútbol és una excusa com una altra per trobar-se amb gent amb ganes de gresca i enfrontar-se a gent d’altres llocs que vol exactament el mateix. Casuals, feina, la família cada cop pitjor… I els records i els somnis del coma, un coma del que sembla que se’l pugui despertar tot i la seva resistència a fer-ho.

https://www.flickr.com/photos/joncandy/
DSC03935 © Jon Candy, Creative Commons.

Aquest llibre és pur Welsh en més d’un sentit, no són només els elements que han acabat sent característics de Welsh, és que el llibre amaga molt més que la història que estem llegint. L’argument és només una petita part, Welsh retrata tot un món i ho fa sense compassió, només així arriba al fons de l’ànima del protagonista, a l’origen de tot plegat, al perquè de les coses.

El llibre és dur i té un parell d’escenes molt dures, una amb un gos i una amb una dona. Aviso.

M’he llegit tot Welsh, al setembre nou llibre seu.

Homenatge a Catalunya / George Orwell

https://www.flickr.com/photos/levanrami/
George Orwell © Levan Ramishvili, Creative Commons.

Vaig llegir-me fa la tira d’anys (molts, millor no comptar-los) Rebelión en la granja, una novel·la que té una adaptació en forma d’animació i per tant si són dibuixos animats són per nens (això explica que la posessin cada nadal en horari infantil). La pel·lícula (i la novel·la) els nens també l’entenen, però el subtext s’escapa, i s’escapa que és una crítica ferotge a allò en que es va convertir la Revolució d’Octubre. Acabar amb el tirà va estar bé, però si només acabem posant a un altre en el seu lloc malament. I una crítica encara més ferotge a l’estalinisme la podem trobar a 1984, on va pronosticar moltes coses que no s’allunyen gaire de coses que coneixem bé, com la vigilància, el gran germà o la postveritat. I ara arribo a un llibre de George Orwell que en teoria té més de reportatge que no pas de fabulació. Per il·lustrar l’entrada faré servir alguna de les fotos que vaig fer servir per il·lustrar Incerta glòria, n’hi havia de molt xules, potser aquesta és la que més.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

A nivell d’anècdota el meu exemplar de llibre està guixat a matar, és el que hi ha, però de fet sent una edició del 1985 comprada de segona mà (o tercera o ves a saber) és una petita relíquia.

Aquest és un tros de llibre, espessot i amb un ball de noms de partits que déu n’hi do. Abarca poc temps del conflicte perquè l’autor va haver de sortir d’Espanya com va poder quan es va il·legalitzar el POUM i a tots els que trobaven els fotien a la garjola, s’hi podien quedar mesos, sense judici, o ser afusellats sense més ni més. Tant era que Orwell no estés afiliat al POUM, va lluitar al front en una divisió del POUM i això era prou. L’autor va anar a parar al POUM per afinitat amb l’ILP britànic al que estava afiliat. Les milicies que van aconseguir para el cop de l’aixecament militar i que potser haurien pogut fer més amb suport i armes, però també volien fer la revolució, i això no interessava ni al govern ni als comunistes, ni als soviètics que eren els únics a subministrar armament a la república.

I la següent frase l’he sentit citar tantes vegades que m’ha fet gràcia trobar-la i posar-la:

No sento cap amor especial per l’”obrer” idealitzat, tal com apareix en la mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m’haig de preguntar mai a favor de qui vaig.

https://laverdadofende.blog/2014/05/21/los-comites-de-defensa-de-la-cnt-en-barcelona-la-situacion-revolucionaria-de-julio-de-1936-y-la-agrupacion-de-los-amigos-de-durruti/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

George Orwell arriba a Barcelona i de seguida cap al front, poc i mal equipat. En arribar a la trinxera a un dels seus companys li explota el fusell a la cara quan l’intenta disparar, la primera víctima que veu i no per foc enemic, tot un presagi del que vindria.

Amb molt poca acció bèl·lica va passar mesos al front, de fet l’enemic era la darrera de les seves preocupacions, la primera era aconseguir llenya o alguna cosa semblant per no congelar-se. Mesos al front, al final va ser ferit i traslladat a la rereguarda, cal tenir molta sort per sobreviure a un tret al coll, però se’n va sortir.

Una nit vaig dormir a l’hospital de Montsó, on havia anar a fer-me revisar pel tribunal mèdic. Al llit del costat hi havia un guàrdia d’assalt, ferit damunt l’ull esquerre. Va ser molt amable i em convidà a fumar. Jo vaig dir “A Barcelona hauríem d’estar disparant l’un contra l’altre”, i ens vam posar a riure tots dos. Era curiós com canviava l’esperit general quan s’estava poc o molt a prop de la línia de foc. Totes o gairebé totes les inquines de partit s’evaporaven. De tot el temps que vaig pasar al front no recordo que ni un sol membre del P.S.U.C. se’m mostrés hostil pel fet que jo fos del P.O.U.M. Aquesta mena de coses només passaven a Barcelona o en altres punts més allunyats encara de la guerra.

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=271871
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Els fets de maig de Barcelona el 1937 estan narrats en detall, des del seu punt de vista parcial però que almenys no era el de la premsa partidista fins a l’absurd (l’estrangera també). I a partir d’aleshores comença a veure el que passarà, l’il·legalització del POUM com a contrapartida que demana el govern de l’URSS per seguir subministrant armament. El POUM volia fer la revolució (i durant uns mesos el 1936 se’n va sortir), els comunistes del PSUC volien assegurar-se que no hi hauria cap revolució. Al marge d’interessos geopolítics molt complicats en aquells temps una revolució obrera de caire anarquista deixaria en molt mal lloc tot el que havia assolit l’URSS amb el mateix discurs en teoria però amb una aplicació pràctica que començava a assemblar-se a allò que havien eliminat (apreciació aquesta completament meva).

Al capdavall de la Rambla, prop del moll, en vaig topar amb un estrany espectacle: un rengle de milicians, encara esparracats i coberts de fang del front, estenallats, exhaustos, en les cadires situades allà per als enllustradors de sabates. Vaig comprendre qui eren —fins i tot en vaig reconèixer un. Eren milicians del P.O.U.M. que havien arribat del front a la vigília per a descubrir que el P.O.U.M. havia estat suprimit, i havien hagut de pasar la nit al carrer perquè llurs domicilis havien estat escorcollats. Tots els milicians del P.O.U.M. que tornaven a Barcelona en aquella época havien de triar entre amagar-se o anar a la presó, una rebuda no gens agradable després de tres o quatre mesos a la línia de foc.

© Robert Capa.

La il·legalització del POUM va posar en una complicada situació a George Orwell. Per una banda la Barcelona on va tornar no tenia res d’aquella revolució obrera que l’havia enlluernat, tornava a ser una ciutat on podies viure bé amb diners com si la guerra fos un afer llunyà. Per altre banda hi havia els seus amics que havien anat a la presó i allà se’ls hi va perdre la pista. Fins i tot detenien a l’alt comandament que havia mantingut les posicions a la primera línia de foc, una decisió absolutament suicida. George Orwell pren la decisió de marxar d’Espanya.

La mort de l’Smillie no és una cosa fàcil de perdonar. Era un minyó coratjós i ben dotat, que havia llançat per la borda els seus estudis a la Universitat de Glasgow per venir a lluitar contra el feixisme, i que, com ho vaig poder veure personalment, complí el seu deure en el front amb valentía i voluntat; i tot el que van saber fer per ell fou tancar-lo a la presó i deixar-lo morir com un animal abandonat. Ja sé que enmig d’una guerra enorme i sagnant és inútil de fer escarafalls per la mort d’un individu. Una sola bomba d’aviació en un carrer ple de gent causa més sofriments que una campanya de persecució política. Però el més irritant d’una mort com aquesta és la seva inutilitat absoluta. Morir en batalla… sí, ja és el que esperes; però que et tanquin a la presó, i ni tan sols per cap delicte imaginari, sinó per simple odi cec i obtús, i que t’hi deixin morir, tot sol, és molt diferent. No puc entendre de cap manera que aquesta mena de coses —i el cas de l’Smillie no fou pas excepcional— fessin més propera la victòria.

http://black-flame-anarchism.blogspot.com/2012/01/michael-schmidt-talk-at-dira-montreal.html
Tramvia col·lectivitzat a Barcelona, foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

El llibre està molt bé i narra parts poc conegudes com els fets de Barcelona i la lluita fratricida que va acabar amb el POUM de manera absurda i temerària. I també parla molt de tot el que es llegia dels fets a la premsa estrangera, mentides i invents en la seva gran majòria, amb una intenció de propaganda molt i molt clara i que feia que pràcticament ningú pogués saber amb certesa què passava, només allò que havien viscut directament i així tenim un relat de la guerra completament fragmentat, o amb parts contradictòries i tot.

No és un llibre lleuger, i el propi autor recomana saltar-se els capítols dedicats només a la lluita entre partits a menys que s’hi tingui molt interés. Un llibre molt i molt interessant.