Mujer desnuda, mujer negra / Calixthe Beyala

Llibre eròtic d’una col·lecció mítica de l’erotisme de la que no n’havia ressenyat ni un sol llibre. Vaig arribar a aquest llibre mirant coses de literatura africana, l’autora tot i que establerta a França és nascuda a Camerun.

El llibre comença amb la protagonista, Irène, una noia que quan roba pràcticament té orgasmes, robant una bossa. Després de la cursa per fugir obre la bossa i a dins hi ha un nadó mort.
I a partir d’aquí la història entra en que Irène se’n va a viure amb una parella que la integren en els seus jocs eròtics, més o menys, perquè la noia té un caràcter que és un encant (irònicament). Us heu oblidat del nadó? Sembla que l’autor també? Qui és Irène i on viu i com es guanya la vida i perquè es queda amb aquest matrimoni? A ningú li importa.
Les escenes sexuals no estan malament, sense ser res de l’altre món, i el llibre la veritat és que avorreix una mica (no sé si del tot, porto 100 pàgines), però em sembla que el millor del llibre és el títol, i m’estic pensant encara si poso o no l’etiqueta EVITAR.
Finalment sí, etiqueta EVITAR i a prendre vent! A veure quan parlem de llibres de gènere puc tolerar que la història, la trama, sigui una mica fluixa, sempre que el llibre ho compensi per una altra banda. Un llibre de ciència-ficció pot ser previsible però si té molta ciència-ficció doncs passa, i en aquest llibre no passa. Les escenes eròtiques són fluixes, molt fluixes i van de baixada a mida que avança el llibre, baixa el voltatge mentre la història es perd cada cop més. En fi, el millor és el títol i ja està.

Todo se desmorona / Chinua Achebe

Possiblement el clàssic més clàssic de la poc coneguda (aquí, en països de parla anglesa la cosa canvia) literatura nigeriana, obra de Chinua Achebe.

Se’ns descriu la vida del fictici poblat de Umuofia, i la vida del protagonista Okonkwo (els noms de la majoria de personatges s’ens faran així d’estranys). La reparació de greuges, els regateigs pels matrimonis, els judicis tribals, oracles… A poc a poc els esdeveniments faran que Okonkwo i la seva família entri en contacte amb una gent que ho capgiraran tot, els blancs…
L’arribada dels blancs en un lloc tan remot té molt de recel, arriben els missioners que demanen construir una esglèsia, i els hi donen un lloc maleït però s’hi instal·len i no els passa res, però l’esglèsia (anglicana en aquest cas) és només una part, també arriba un govern amb els seus policies que sobretot castiguen la insubordinació o els atacs als blancs. Atacs que de vegades no són per animadversió, senzillament la seva manera d’arreglar les coses és diferent. Tota la seva estructura social es basa en uns déus i en unes relacions amb el més enllà que a ells els serveixen i els guien en les seves decisions, com els esperits ancestrals o egwugwu (màscares que es posen pels rituals simbolitzant els avantpassats, més o menys). Si no es poden seguir refiant de tot allò en que sempre han cregut és quan tot el que coneixen s’esfondra davant d’uns blancs traidors i que els sotmeten sense contemplacions. El final del llibre és interessant.
No faré espòiler però diré que m’ha sorprés en la forma, sense patetisme (que podria), sense carregar el pes en la tragedia i la injusticia (que també), quasi sense fer soroll, sense escarafalls, quasi com sense donar a ningú la culpa, retratant una inevitabilitat que deuria ser el que sentirien els contemporanis d’Okonkwo. El llibre es divideix en tres parts, cadascuna més curta que l’anterior, les dues primeres ofereixen un retrat de la vida a la Nigèria profunda, molt interessant.

Niger Coast Protecterate (c) John Flannery, Creative Commons

 

Americanah / Chimamanda Ngozi Adichie

L’etiqueta BLACK AMERICA potser està una mica agafada pels pèls, ho reconec, l’autora és nigeriana però el tema racial és molt present en el llibre tant en les parts ambientades a Lagos com a les dels Estats Units així que jo crec que encaixa i a més és el meu blog.

Ifemelu, després de 13 anys a Estats Units (tot i que ella diu que són 15 perquè quan va veure que a més anys allà més respecte sempre se n’ha sumat) decideix tornar a Nigèria. I tothom li pregunta per què? Després d’arribar a Estats Units i establir-s’hi, per què tornar?
Mentre va a una perruqueria a fer-se trenes (el pentinat afro és una senya d’identitat, una cosa intrínseca a ella) rememora el seu passat a Nigèria, amb el seu xicot d’aleshores Obinze, i els seus anys en una Nigèria amb contínues vagues, el seu enamorament, i la relació amb la seva tieta Ujú, mantinguda d’un general i que serà cabdal perquè Ifemelu pugui anar a Estats Units. Ujú es va quedar embarassada del general i va decidir tenir el fill als Estats Units (no hi ha com tenir diners i poder) així el nano (Dike) tindria la nacionalitat estat-unidenca i a ella costaria més deportar-la en cas de no trobar feina.

Quan va anar a Estats Units, Obinze es va quedar a Nigèria i des d’aleshores tot i que no era aquesta la idea, han dut vides separades. Obinze s’ha casat i té una família i uns negocis, forma part de la societat benestant de Lagos.
I establir-se a Estats Units no és gens fàcil per Ifemelu, la tieta Ujú va de cul amb un nen i tres feines i amb prou feines arriba a final de mes, tot és caríssim i enlloc la contracten, comença a maquillar el seu CV, suprimeix els anys estudiats a la universitat a Nigèria, s’inventa experiència de cambrera… no la truquen i els diners s’acaben. Finalment, gràcies a Ginika, una companya seva que va marxar abans a Estats Units, aconsegueix una feina de cangur quan ja està pràcticament al límit de la depressió.
Un detall curiós, als estudiants africans negres els resulta més fàcil relacionar-se amb altres estudiants estrangers que amb els propis nord-americans, inclosos els negres. A més a més a Àfrica diuen negre sense cap mena de mania, però Estats Units és el pais dels eufemismes, afroamericans, americoafricans, etc. Això sumat al desconeixement (i paternalisme) que molts blancs americans tenen respecte Àfrica i els africans, per ells Àfrica és un immens lloc indistingible ple de gent que necessita ajuda, viuen amb menys d’un dólar al dia, i la SIDA està a uns nivells demencialment alts.
Treballant per la família blanca acomodada coneix Curt, germà de la dona de la casa, amb qui comença una relació, un estat-unidenc, i blanc! Viu en un núvol, de cop tot resulta fàcil, aconseguir una feina (tot i no ser ciutadana) és sols qüestió d’unes trucades, això sí per l’entrevista s’allisa el cabell. Aconseguir una feina, una bona feina, amb trenes o pentinat afro és molt difícil, no és just però és així, i porta el temps suficient allà com per saber-ho.

Un imatge no tan antiga

I Obinze? He explicat al principi la seva vida actual a Lagos, però tot va tenir el seu procés. Ifemelu se’n va anar als Estats Units i en no massa temps va tallar amb ell, en sec, no contestava mails, ni el telèfon, ni les cartes, res. Ell també volia anar als Estats Units, però gràcies al terrorisme l’ambaixada americana denega pràcticament totes les peticions de visats que reben. Finalment li surt l’oportunitat d’arribar a Anglaterra i allà trampejar com pugui, el que inclou treballar amb la identitat d’un altre (que a canvi del favor li cobra una part del sou) en el que es pugui, netejar lavabos, trajinar electrodomèstics, el que sigui. A més a més està a punt de casar-se amb una noia (angolenyo-portuguesa, amb passaport de la UE que és el que interessa) per poder arreglar els papers. El tema li porten dos angolenys que li cobren 2.000 lliures per la gestió. Però la noia, Cleotilde, li comença a caure bé a Obinze, i queden per veure’s més cops abans de la boda (que ha de ser a Newcastle, a Londres tants matrimonis d’aquest estil comencen a aixecar sospites) i ja sense els angolenys. Però el moment abans de casar-se el detenen, el seu visat està caducat i és empresonat i deportat. Amb les darreres engrunes de dignitat li diu al sorprés advocat que està disposat a ser «despatxat» a Nigèria.

I tornem a Ifemelu. Enganya a Curt i aquest la deixa, de manera total, i comença una relació amb Blaine, un professor universitari, aquest sí negre. Al final de la relació amb Curt i al principi de Blaine anirem llegint entrades del seu blog, sobre negritud, i pentinats afro, i una anàlisi del tema racial d’una negra no-estatunidenca (o NNE al seu blog). Resumir tots els temes que tracta tant als extractes del blog com al llibre és una tasca que em supera, em quedo amb un parell de quasi citacions: A Estats Units no hi ha racistes, però sí hi ha racisme; i l’altre: ella es va sentir negra i la van fer sentir negra als Estats Units, mai s’havia sentit negra a Nigèria. És un tema complex sobre el que els americans volen sentir que han progressat molt les relacions interracials ja no són ilegals i un candidat negra es postula per la Casa Blanca. Sentir que hi ha racisme i que el tema de la raça importa i molt i no per bé no és res que tinguin interés en conèixer, els molesta i els treu de la seva zona de comfort.
Després d’anys als Estats Units, la victòria d’Obama i ja amb un passaport blau que la permet bellugar-se sense problemes torna a Nigèria (però amb el passaport blau pot tornar als Estats Units sempre que vulgui). Es retroba amb una ciutat que li sembla més canviada perquè s’ha adaptat més a Amèrica que a aquesta Nigèria democràtica on sembla que tothom es pugui fer ric. Treballa en una revista fins que se’n cansa i torna a obrir un blog, i a poc a poc va retratant Nigèria amb una altra visió, i es va retrobant amb el seu passat, també amb Obinze.
Un llibre molt interessant, potser excessivament llarg, que en el tema de la raça i sobretot la raça a Anglaterra m’ha recordat a Zadie Smith i els seus llibres com NW o Dents blanques, i m’ha fet venir ganes de rellegir un altre llibre nigerià la Historia de Lemona de Ken Saro-Wiwa.