Mataré a vuestros muertos / Daniel Ausente

 

El format no anima, no sé fins a quin punt és bona idea imitar els bolsilibros Bruguera com a format per un llibre, però dóna una imatge de cosa pulp i underground que en aquest cas encaixa a la perfecció.

Tenim una història en un Raval que es resisteix a que deixin de dir-ne Xino, allà passen uns personatges que serien uns secundaris de luxe en qualsevol novel·la de Méndez.
Personatges una mica extrems, lumpen pur, la confluència dels carrers Voltes, Enriqueta Martí i Plom (d’aquests existeix Plom, però a la Zona Franca, no pas al Xino), té nassos que un dels carrers sigui Enriqueta Martí, la vampira del Raval, perquè sota aquests carrers s’oculta un mal tan antic com el mon mateix. Indis sioux, la visita de Buffalo Bill, la Sisena Flota i els carrers del Xino, que eren el pitjor del pitjor, i que tot i els anys passats i la transformació viscuda pel barri encara no han deixat de ser del tot aquest: lo pitjor. Gent que crida que ha estat al talego perquè els donin un cigarret, nanos de reformatori, gitanos que trafiquen, gent que en definitiva trampeja com pot, i que fa que les 130 pàgines (amb lletra apretada) del llibre passin en un moment.
A l’autor el coneixia de El Butano Popular, em sembla, i el llibre está publicat per una d’aquestes mini (micro?) editorials, Prosa Inmortal, que estat sortint com bolets darrerament per alegria dels que ens agraden els llibres una miqueta més extrems del que el bon gust recomanaría.

El almuerzo desnudo / William Burroughs

Intueixo que aquest llibre em costarà, així que potser començar amb una mica d’humor. Està considerada la gran obra de Burroughs, només de pensar que la va escriure sota la influència de totes les substàncies que descriu a Yonqui em poso a tremolar.
I la introducció quasi té més a veure amb Yonqui que amb aquest mateix llibre, bàsicament resumeix que s’ha passat anys enganxat, aquesta introducció fa més per allunyar a qui sigui de les drogues que mil campanyes benintencionades de les que sempre es fan (amb éxit nul). I fa una revelació: diu que és estúpid i inútil perseguir els grans de la droga, el problema són els ionquis, se’ls ha de curar perquè si desapareix la demanda tota la resta s’enfonsa, intentar una altra cosa només serveix perquè res no canvii i qui sigui es pugui lucrar amb el tema del narcotràfic.

Anem amb el llibre. Aquest llibre necessita llegir-se d’una manera concreta. Si no heu llegit els dos Tròpics, de Henry Miller (Tròpic de Càncer, Tròpic de Capricorn) ja us hi podeu posar. Els dos llibres tenen un principi on s’expliquen coses per després passar a les paranoies de l’autor, de manera més o menys inconnexa, oblidant-se de la trama, l’argument, els personatges, escriptura automàtica. Interessant? Sí. S’entèn? No gaire. S’ha d’entendre? No, s’ha de gaudir, si l’autor passa de posar-hi un ordre i un sentit nosaltres podem llegir sense intentar-ho, gaudir amb les frases, els fragments, les imatges i tot això. Imagino que Burroughs va llegir els Tròpics, són de 1934 i 1939 (tot i que no es van publicar legalment als EUA fins el 1961), mentre que El almuerzo desnudo és de 1959. Burroughs va escriure El almuerzo desnudo posat fins a les tranques, no en tinc el més mínim dubte, i de manera conscient o inconscient el llibre aprofita la beta oberta per Miller i s’hi recrea, o potser fins i tot en fa un homenatge, això ja ho deixo al que cadascú prefereixi.

L’entranyable Bill

Molta gent m’havia dit que no havia pogut amb aquest llibre, per això l’he agafat amb precaució. L’argument? No. Hi ha molta droga, molts ionquis, molt sexe, moltes coses que mèdicament no són possibles però tenen el seu punt bizarro. Hi ha molt de tot, i molt de lo pitjor. Els personatges no coneixen el punt mig, són extrems, de drogadictes de sortits de pervertits o de tot junt i tot alhora. No és un llibre convencional, de cap manera. I potser no és un llibre essencial, i estic segur que molta gent ha escollit aquest llibre per acostar-se a l’obra de Burroughs i potser n’ha acabat fugint.
A mi m’ha anat bé llegir el llibre centrant-me en cada capítol, intentant gaudir del que passava i de l’argument de cada capítol com peces separades, com un recull de contes que després tenen un fil conductor però que funcionen autònomament.
Se’n va fer una pel·lícula, Cronenberg ja és un director peculiar i posat amb un text així d’estranya va quedar una cosa molt molt estranya que potser ja tocaria tornar a veure. De fet l’hauré de tornar a veure perquè estic acabant el llibre i no recordo que hi hagués gaire relació entre una i altra més enllà de la raresa extrema.

Un llibre recomanable sí, però cal anar amb compte i tenir una mica clar a què es va. El llibre va rematat amb un petit «assaig» sobre les drogues de l’autor que n’és tot un expert, és interessant i s’aprenen coses, però cal tenir en compte que està escrit als anys 50, l’heroïna i la cocaïna eren minoritàries, perquè ens fem una idea de com han canviat les coses.

El imperio de Yegorov / Manuel Moyano

Hi ha premis que m’inspiren confiança, i el premio Herralde n’és un, suficient com per fiar-me d’un llibre que n’ha quedat finalista.
Una expedició a Papua Nova Guinea, una de les expedicionàries es posa malalta, es cura amb un remei tradicional dels indígenes, una gent molt i molt primitiva fins al punt que s’arriba a dubtar que siguin humans.
I anem movent-nos, en el temps i també canviant de narrador sovint.
Aquest remei tradicional dels indígenes que fan servir per combatre un paràsit té un curiós efecte secundari, i és que la persona no envelleix. Una cosa així de seguida s’explota com un remei mig secret per gent molt i molt rica que són inoculats i posteriorment depenen d’una planta de la zona per mantenir el paràsit latent, però no envelleixen. Clar, en unes quantes dècades comença a estranyar que les persones més riques del món i grans estrelles del cinema estiguin amb una imatge tan juvenil tot i acumular prop de 100 anys (i pujant). És una història que l’empresa que s’ha fet amb l’explotació del tema no vol que s’airegi.
Una trama quasi de ciència-ficció, que donaria molt en una novel·la més de gènere, com per exemple que fer quan un d’aquests inmortals vol tenir descendencia? Només els rics tindran descendencia? Si la gent no es mor la superpoblació com a problema ja és aquí (més que ara mateix s’entén). Cada família ha de «desactivar» algú per portar una nova vida? O es prescindeix de la reproducció per innecessària? Moltes preguntes que donarien per un novel·la més llarga que aquesta.
Però passen dues coses, que hi ha qui intenta airejar la història, i que un rus vol la seva part del pastís. Un dels efectes de la inoculació és que la producció de la medecina per mantenir el paràsit en estat latent és una patent de la mateixa empresa. L’empresa inocula a algú a canvi d’una morterada inmoral de diners i com si fossin camells tenen enganxats a aquests riquíssims de per vida (perquè si deixen de prendre la medecina moren de manera mlt horrible). I clar, un rus inoculat decideix que ell vol part d’això.
El llibre acaba amb un índex onomàstic amb una nota que diu que es recomana llegir-lo sencer. S’ha de llegir perquè s’expliquen coses imprescindibles sobre la part final del llibre, però potser amb un títol menys desencoratjador no caldria ni la nota ni arriscar-se a que la gent que no s’ho llegeix no acabin d’entendre gaire com acaba tot.

Yonqui / William S. Burroughs

 Aquest Nadal al meu arbre va aparèixer aquest tros de llibre, que reuneix sinó el millor de William Burroughs els llibres més reconeguts. No sé si comptar-ho com un o com tres però ja que els llibres es van publicar originalment per separat ho faré així. I primer rellegiré (uns 15 anys després de la primera lectura) Yonqui!
Burroughs venia d’una família acomodada, no li calia treballar per viure, i no acaba de tenir massa clar perquè va començar a drogar-se. No va ser una decisió gaire conscient, va començar per curiositat, li agradava i va seguir i molt temps després era una addicte. Potser són les drogues d’aquella época o potser ell mateix però considera que cal ben bé un any de consum diari per esdevenir un addicte, en absolut és una cosa automàtica. Als 30 i 40 era fàcil trobar morfina, benzedrina o opi, l’heroïna encara havia d’arribar, però el poder addictiu de la morfina punxada en vena era relativament baix.

Tot i amb això el tema de la droga començava a créixer, i fins i tot a ser un problema. Des de Méxic, on està fugint de la justicia, escolta noticies increibles de nens addictes. Cosa que li sembla directament mentida, no té cap sentit, els nens no tenen diners i els pares els enganxen els porten a la poli i canten tot el que saben, CAP camell ven a nanos, per aquesta raó no per cap altre.
El llibre és en gran part autobiogràfic, però no al 100%, es centre només en l’addicció, la seva dona apareix o desapareix de la narració només en relació al consum de drogues.
El llibre m’ha agradat i ha estat quasi com llegir-lo de nou, més de 15 anys des de la primera lectura, efectivament.

La quarta paret / Sorj Chalandon

Después de llegir crítiques que recomanaven aquest llibre al final no me n’he pogut estar i he volgut provar.
I aquesta és una història d’Europa, com desde França es veien arribar i marxar dictadures com la dels coronels a Grècia, amb els desplaçats corresponents, i sobretot l’Orient Mitjà. I com l’esbojarrada idea de representar Antígona a Beirut amb actors de tot l’espectre étnic-religiós de la zona per establir, ni que sigui en el microcosmos d’una obra de teatre, un moment de pau. I a més a més Antígona, una obra amb tot un significat al darrera i de la que se’n poden treure paral·lelismes.
I com l’amistat entre dos militants, germans es diuen, portarà a un tranquil aspirant a un lloc de professor d’història a jugar-se la vida intentant dur a terme el somni de l’obra de teatre del seu amic, que lluita sense esperança contra un càncer en el llit d’un hospital.
Però Beirut, el 1982, no és precisament el lloc més segur de la terra. A més a més de diferents faccions en guerra entre elles, els franctiradors en punts estratègics, controls de carretera i per acabar-ho d’arreglar bombardejos israelians, tot un panorama que no convida a res. Queda ferit en un bombardeig, salva la vista de miracle però s’ha de passar quasi un mes allà abans no pot tornar a París, on té dona i una filla.
Quan finalment torna, sembla que amb la idea de fer la obra oblidada, té un transtorn d’estrès posttraumàtic com una casa, bàsicament està com una regadora. No cal que em digueu que és una malaltia i tot això, ho sé, però no tots els que tornen d’una guerra on han presenciat atrocitats tornen així.
I arriba la part final del llibre, la que no m’agrada, quan ho deixa tot i se’n torna a Beirut, a intentar fer la obra, o complir diferents promeses o… no pot amb la pau, però tornar-se’n a la guerra és una decisió idiota, no pas heroïca, fins i tot frívola. Quan em vaig llegir Un adèu a les armes em va envair la mateixa sensació, és fantàstic que el prota deserti, i una sort que el passaport americà li ho permeti, la majoria no tenen aquesta sort i si deserten els afusellen. Molta de la gent de Beirut el que volen és fugir, ells almenys tenen l’excusa que allò és casa seva, però un cop has salvat la vida i has pogut fugir de la guerra tornar-hi és una decisió d’allò més imbècil, i l’acaben matant i quasi que me n’alegro, el que passa quan es prenen decisions idiotes. Potser l’autor l’hi volia donar una aura d’heroisme, però jo no l’hi he vist.
Tot i això el llibre m’ha agradat i és recomanable, i els paral·lelismes amb Antígona estan molt ben portats, del retrat geopolític de la zona ens quedem com el prota, sense entendre massa què coi passa o qui té raó, això no ho sabem, però que es maten amb autèntica devoció això sí queda clar.

Punyetera flor / Blanca Llum Vidal

Com que previsiblement aquest no serà el darrer llibre de poesia que em llegeixo doncs quasi que creo una etiqueta específica. No sé si té molt sentit, potser en un any llegiré dos o tres llibres de poesía, però bé, tampoc està de més.
I com es comenta o ressenya un llibre de poesia? Francament no en tinc ni idea. Així que intentaré descriure l’estil i posaré un parell de poemes que m’hagin agradat.
L’estil de Blanca Llum Vidal és directe, els seus versos són habitualment curts, de vegades molt curts, fins i tot de manera excepcional inversemblantment curts, com si tingués pressa per dir-nos coses i la longuitud de les paraules fos només un detall sense importància. Això em sembla bé, saltar-se límits, sorprendre. És una mica punk i tot.

El llenguatge està molt cuidat, no defuig si cal paraules gruixudes o més d’argot, però tampoc les busca. El que sí busca són les aliteracions, jugant amb el so, enfotent-se d’aquesta mena de «regla» que diu que cal evitar-les. La poesia també és música, si vol repetir un so, una paraula o fins i tot un sentit, és ben lliure de fer-ho. I ara alguns dels meus poemes preferits d’aquest llibre, és una tria personal, arbitraria i injusta, però espero que serveixi per fer-se’n una idea.

HI HAVIA UN REIALME

Ens hem de veure
a poc a poc
quan els estels
toquin la mar,
quan el mar
bullent amb astre
vagi tip
de cel caient
i quan de ple
el retorni
un poc
a poc a poc
i al fons de l’aire.
Ens hem de veure
sols així
per sols només
amar-nos nus
de nuesa tanta
amb pergamí
a punt de mal
de mal de lletra.
Ens hem de veure
només molt
si ve la sang
ullant el temps
que fou el trot
de ser com l’indi.
Ens hem de veure
només si
a res li puny
l’ull vora l’ull
de l’ala nostra,
negra font clara,
germana nit,
nafra desclosa,
mort que mor
sempre.

Perro flaco / Leo Coyote

Segon llibre que m’agafo de Leo Coyote, l’anterior em va deixar molt bones sensacions i em va animar a tornar-hi.
Això sí, aquest llibre té una estructura d’anar enrera en el temps que pot fer que la lectura sigui complicada. De totes maneres confio en l’ofici de l’autor per sortir-se’n, com que escric això quan estic començant amb el llibre segur del tot de que se’n surti no n’estic. Així ens trobem un capítol titula «Dos días antes» seguit d’un «Dos años antes» i així… La història costa una mica d’anar seguint però ajuda molt el dibuix dels personatges, és llegir-los parlar o pensar i sabem al moment qui és. I la història és senzilla però amb moltes complicacions, com aquelles pel·lícules on va apareixent gent i gent fins que de cop i volta la roda comença a girar.
La història enganxa, perquè de tot, un assassinat, negocis més que dubtosos, dones fatals, delinqüència d’alta volada, tràfic d’armes, proxenetes, gent despitada, atracaments i fins i tot un combat de boxa. No falta de res!
El punt feble, que tot apuntava a un moment apoteòsic poc abans del final i no, la trama avança sense cops d’efecte. Però apart d’això tot molt ben resolt i llibre d’allò més entretingut, potser em va semblar més rodó Otro día en el paraiso, però això ja va a gustos.

La guerra interminable / Joe Haldeman

Un llibre de ciència-ficció bo, com manen els cànons, però si no us agrada la ciència-ficció no us hi acosteu, ja us aviso.
Anem a l’argument, hi ha una guerra amb una espècie extraterrestre. La terra fa temps que està sota comandament de l’ONU, els viatges estel·lars són relativament fàcils, però hi ha hagut un atac, i això demana tornar-s’hi contra un enemic que no saben ni quina cara té. Per anar a estomacar-se amb els aliens han de ficar-se en naus i buscar portals que permeten «saltar» a grans distàncies (una mica el que ara entenem per hiperespai), però sabeu el que passa quan s’assoleix una velocitat propera a la de la llum? Exacte, el temps! Els valents soldats passen cinc anys subjectius de servei, però a la terra n’han passat més de 20, com més viatges més temps passa. El protagonista demana que li assignin la seva companya a la nova companyia on el destinen i li diuen que no, que ja està tothom assignat, i ell els respon que els que l’han d’acompanyar ni tan sols han nascut encara.
Són soldats que quan tornen (cas poc probable que sobrevisquin) tindran el sou acumulat de tots aquests anys, però a la terra hi ha un problema d’atur. Un problema d’avorriment, no fa falta tanta gent treballant per garantir la supervivència, molta gent tira de subsidis per anar fent i viuen en una mena de felicitat que no se sap fins a quin punt respon al condicionament mental. Igual que als soldats els han condicionat per amb una ordre concreta matar sense contemplacions, a la gent la poden condicionar per ser feliç, per no protestar, per no delinquir… Un món molt diferent del que van deixar en marxar, un món on a més hi ha ordres secretes de que no se’ls doni feina, per això facilitar que tornin a l’exèrcit que és l’única feina que saben fer. I així, la guerra aquesta que dura segles pot continuar.
Els viatges espacials estan explicats amb força detall, i moltes coses se m’escapen. Però hi ha coses de la disciplina militar curioses, tots els soldats tenen un company de llit, assignat i que sol variar, com que hi ha tant dones com homes es veu que això està ben vist, no són parelles, són companys ocasionals, sense gelosia ni res, com anar al gimnàs, i només parelles heteros (això segles després farà un gir curiós).
I el protagonista Mandella, aconsegueix sobreviure i quan es llicència ràpidament torna a l’exèrcit, al cap i a la fi el món ja no és com el recorda i potser si sobreviu quan es torni a reintegrar a la vida ho fa en un món més humà, no necessariament la terra perquè ja hi ha molts planetes colonitzats, amb les seves peculiaritats cadascun.
El llibre va ser escrit en part com a crítica a la guerra de Vietnam, la impossibilitat de readaptar-se a la vida civil de molts veterans és pràcticament calcada a la que van tenir en el món real. I el pas cap a una societat cada cop més domesticada fa por, perquè pot ser real i sens dubte és més pràctic i les coses pràctiques solen ser les que s’acaben imposant.
No és tant l’estupidesa de la guerra, és en que es converteixen els soldats, i com després es poden reinserir o no en una vida completament diferent de la seva i de la que recordaven. Els hi han robat el present, i també el passat, i gran part del futur, i tot això per què? Per defensar generacions de rererererebesnéts? O fins i tot per defensar quina humanitat? Imaginem un home del renaixement trasplantat als nostres dies, doncs igual d’estrany es troba el protagonista cada cop que torna a la terra.
Llibre de ciència-ficció de la bona, amb molta càrrega de profunditat al darrera.

También esto pasará / Milena Busquets

Havia sentit a parlar molt d’aquest llibre. Crec que s’han venut els drets a entre 20-30 idiomes, arribant a xifres record a la fira de Frankfurt, sobretot per un autor novell, cosa que el seu editor, Jorge Herralde (Anagrama), no havia vist mai. El llibre és de Milena Busquets, filla d’Esther Tusquets, morta no fa gaire, com ha dit en algun lloc: se li va morir la mare i en va escriure un llibre. També s’ha cansat de dir que ella no és la Blanca, la protagonista del llibre, tot i que hi té moltes coses en comú. Crec que això és el que ha de dir, perquè necessita distància amb la protagonista, però vaja que jo diria que hi ha com un 80-90% d’ella en Blanca, i la mare absent que sobrevola tota la novel·la és clarament Esther Tusquets. També deia que no havia anat de «pobre niña rica», que això era molt cutre, i se n’ha sortit, i se l’ha de felicitar per això.
La novel·la comença amb un funeral, el de la mare, i l’escapada de la protagonista a Cadaqués, on està enterrada la mare i on tants estius hi ha passat. Se’n va cap allà, amb els fills i els exs amb les famílies, a estiuejar com si no hi hagués un demà, i a reflexionar sobre pràcticament tot, a la llum de la mort de la mare, perquè quan es mor la gent que ens coneix, que ens trobem en la seva mirada, és quan ens anem morint nosaltres.
El llibre està ple de frases lapidaries, normalment tancant paràgrafs, i són sensacionals. I el llibre doncs parla de poques coses, però descobrint que aquestes poques coses ens diuen tot el que ens cal saber. M’ha quedat una frase críptica, però no sé explicar-ho millor (animeu-vos que són 172 pàgines de res). També s’ha dit que en la novel·la hi ha molt sexe, l’autora diu que no, i aquí coincideixo amb ella al 100%, de fet n’hi ha tirant a poc (explicat de manera directa i fresca, això sí), que aquest poc es consideri molt és una dada preocupant, però afegeix morbo al llibre i això sempre ajuda a vendre més.
El llibre està bé, es llegeix ràpid, i sota l’aparença d’un llibre lleuger s’hi amaga molt més, altament recomanable (potser no tant com l’expectació que se n’ha creat, però això ja seria un altre tema).

I per acabar m’agradaria posar un petit fragment del llibre, no fa espòiler, i el suscrix al 100%, tot i que potser això no em farà guanyar amics:

A veces me pregunto qué ocurrirá cuando esta nueva generación de niños cuyas madres consideran la maternidad una religión -mujeres que dan de mamar a sus hijos hasta que tienen cinco años y entonces alternan el pecho con los espaguetis, mujeres cuyo único interés y preocupación y razón de ser son los niños, que educan a sus hijos como si fuesen a reinar sobre un imperio, que inundan las redes sociales de fotos de sus retoños, no sólo de cumpleaños o viajes sino de sus hijos en el wáter o sentados en un orinal (no hay amor más impúdico que el amor maternal contemporáneo)- crezcan y se conviertan en seres humanos tan deficientes, contradictorios e infelices como nosotros, tal vez más incluso, no creo que nadie pueda salir indemne de que le fotografien cagando.

Mentre el món explota / Roderic Mestres

Aquest llibre m’ha agradat, molt. La contraportada em va fer gràcia, i la seva mida de butxaca real em va decidir a començar-lo i acabar-lo el mateix dia. Per fi comencen a sortir llibres en català amb protagonistes que siguin uns perdedors-bebedors-bonspernores, així en general. M’agrada Bukowski, m’agrada Welsh i de moment l’únic en tenir personatges d’aquest estil (apart d’un servidor, modestia apart) era Sergi Pons Codina, o sigui que benvingut!
Sobre el llibre tenim un personatge que ja he descrit, tant desconnectat del món que ni s’entera (ni quasi nosaltres) de perquè el món se’n va a fer punyetes, sembla tot plegat que els xinesos ens envaeixen i es desencadena el pànic i petits nuclis de resistència a un enemic que encara no ha arribat aquí ni molt menys. A ell l’interessa sortir a beure, que li creixi la planta de menta i si pot lligar doncs encara millor. Té certa lògica que els millors a sobreviure siguin aquells a qui la civilització i la societat importen un carall, tot i que sense societat a la que estar en contra la seva postura és una mica estranya però què collons! El món se’n va a fer punyetes, en un cas així cridar que tot ens importa una merda és la cosa amb més sentit que es pugui imaginar.
El llibre se m’ha fet curt, i és l’únic llibre d’aquest autor que hi ha a biblioteques, hauré d’esperar al següent. I un petit espòiler que no me’n puc estar: l’escena amb MNAC és senzillament genial, però funciona gràcies a tot el que hi ha abans, això sí. Un nou autor a seguir i una nova petita editorial que convé no perdre de vista.