Puja a casa / Jordi Nopca

El primer llibre que vaig llegir de Jordi Nopca no em va acabar de fer el pes, però prometia. A més a més aquest Puja a casa va guanyar el premi Documenta, un dels premis que més respecto i que encara mai m’ha decebut, ho havia de tornar a intentar.
Ha valgut la pena, el llibre és un gran reflex del món en que vivim, parelles que es fan i es desfan, feines que apareixen i desapareixen i que fins i tot les més «cutres» són preuats tresors que cal conservar a qualsevol preu, l’ombra de la crisi s’allarga sense que se li endevini el final.
Aquest és el nostre panorama, i de moment encara no està prou explotat en la literatura, i fer-ho és un encert. L’entorn és de 10 i els personatges són tant creibles que tots n’hem conegut així, o som com nosaltres… el resultat només pot ser excel·lent.
Un llibre de contes rodó, un altre que va de cap als millors d’aquest 2015, just després del de Gegants de gel, no sé si és casualitat, si tinc molta sort o si m’estic estovant.

Gegants de gel / Joan Benesiu

Un llibre sorprenent, que demostra que la literatura catalana (o en català) no deixa de donar noves sorpreses, noves veus. Un executiu parisenc, un anglès buscant la pista del seu germà suicidat, un mexicà fugint dels criminals que van acabar amb son germà, un xilè… Tots aquest personatges es troben a Ushuaia, i allà, a les nits al bar Katowice, expliquen les seves històries, o allò que els ha dut (potser seria més exacte que els ha deixat) allà. A gairebé l’extrem del món, a la frontera, amb aquella sensació de creuament, de final.
Els llibres d’aquest estil per mi solen tenir un problema, que s’interromp una història que m’interessa per explicar-me una altra que potser no m’interessa tant. En aquest cas això no passa, totes les històries m’han encantat i interessat.
És un llibre collonut, perquè quan sembla que ja està d’explicar-nos històries ens explica la història dels pares de Dominika, la propietària del bar Katowice, i això vol dir Polònia, i segona guerra mundial i Europa dessagnant-se, aquesta part m’ha recordat La parte de Archimboldi del 2666 de Bolaño, una apreciació molt personal per això. Quedeu-vos amb això: és un llibre collonut!

Te quiero porque me das de comer / David Llorente

Un d’aquells llibres que comences i no pots més que a les poques pàgines estar dient COLLONS. Un llibre bo, directe, cruel i fins i tot divertit (i per enésima vegada comento que de vegades em ric de coses molt bèsties).
L’estil del llibre és rebuscat, salta d’un tema a un altre, d’un personatge a un altre, inserta resums de les noticies per situar-nos… Una cosa que no canvia és el barri madrileny de Carabanchel, al costats de Jauja el barri dels gitanos i el supermercat de la droga (crec que el nom és fictici, però ens podem fer una idea amb el desaparegut Can Tunis o la Cañada Real). Un barri amb els seus veïns que intenten dur la millor vida possible i amb els ionquis per allà, tot un panorama.
En aquest panorama trobem als personatges com Marcelo Saravia a qui una aventura extramatrimonial farà que la seva vida doni moltes voltes que li haurien semblat absurdes al principi del llibre. O Max Luminaria, l’ase dels cops a l’institut (en una época en que la paraula bullying ni se sabia què era). O els mestres d’uns institut que són uns autèntics supervivents, els que no es suiciden, dirigits per uns psicòpata, o…
N’hi ha molts més, els principals són Marcelo i Max, i les seves històries fan por, i el llibre és addictiu.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay / Michael Chabon

Llibre molt, molt bo. Per posar-hi una pega l’extensió potser no ajuda, són més de 700 pàgines i això pot tirar enrere, però valen la pena. Som als anys 30, a Nova York, en Sammy sommia en entrar en el món del còmic que aleshores està començant i amb força als Estats Units, fa poc ha aparegut Supeman, i les tires de premsa als diaris, i les revistes de còmic i la cultura pulp están en una expansió impressionant. I un bon dia la mare de Sammy apareix amb el seu cosí, Joseph, que ha vingut desde Praga. Ens expliquen la vida de Joe (ja sempre serà Joe) a Praga, els seus estudis d’escapisme, i els nazis que fan que la família intenti fer que Joe escapi el primer.
Tenim nazis, jueus, segona guerra mundial, i còmics. Sammy i Joe crearan l’Escapista un enmascarat que lluita contra la tirania i allibera a la gent dels dictadors, i a cada moment li for d’hòsties a Hitler. D’alguna manera Joe (el dibuixant) està intentant guanyar la guerra que encara no ha començat, dibuixa per la seva família, que pateix la tirania del guetto de Praga i de les lleis antisemites del reich. Però Sammy i Joe també són joves que com a joves són explotats per una indústria terriblement cruel on les paraules «drets d’autor» són gairebé una broma.
Com les bones novel·les tenim el retrat de la societat americana dels anys 30 fins als 50, moment en que els còmics van estar al límit de l’extinció gràcies a polítics benpensants preocupats per l’evasió que proporcionaven als joves (com dirien a The Simpsons «¡piensen en los niños!¿es que nadie nunca piensa en los niños?»).
El llibre és un no parar, enganxa, i està molt ben documentat, tant tota la part d’escapisme (i Houdini, com no) com el Nova York d’aquells anys i la societat americana en general, de la que la indústria del còmic n’era un fidel reflex. El llibre és per si sol molt recomanable, si us agraden els còmics (com és el meu cas) encara més. I Chabon ha escrit més llibres, els hauré d’anar buscant, un autor més per llegir, ja no em ve d’aquí.

Principi d’incertesa / Martí Sales

Petit i molt sorprenent llibre. M’ha agradat, molt. I se’m fa difícil explicar exactament perquè. Com ha de ser. Les bufetades que fan mal són les que no veus venir, i a mí m’ha passat amb aquest llibre. No és un llibre típic, no és una història que només serveixi per passar l’estona (que no és res ni fàcil ni despreciable, ni molt menys).
És un llibre que dóna ganes de tornar, que abans d’acabar ja volia rellegir, i que em confirma que les noves sensacions en el món de les lletres vindran de la mà d’editorials petites, com Males Herbes que té un catàleg francament impressionant. Buscaré més llibres (si n’hi ha) de Martí Sales, n’aniré informant.
Llibre increiblement recomanable, de cap als millors d’aquest 2015 sens dubte.

Els ambaixadors / Albert Villaró

Un llibre d’Albert Villaró on deixa la seva sèrie amb el policia andorrà Boix per posar-nos en una ucronia una mica complicada. Som al 1949, Catalunya és independent, i a Espanya el general Sanjurjo goberna una dictadura militar, inmune al temps i al final de la Segona Guerra Mundial que han guanyat els aliats. Tots aquests detalls els anem descobrint a mida que va passant l’acció, per això costa una mica situar-nos al principi.
I el protagonista viu retirat com a capellà rural en un petit poble d’Andorra, fins que el tornen a reclamar pel servei. Sospiten que els espanyols poden aconseguir la bomba, una bomba que tirarien sobre Catalunya perquè consideren que España va ser mutilada en perdre la guerra de Ponent que va representar la independència.
Així que mossén Farràs va cap a Madrid, l’ajudaran uns irlandesos, una irlandesa, i agents infiltrats allà com en Josep Pla, tot això en ple congrés eucarístic que converteix Madrid en una ciutat que és un bullidor de capellans i monges i qui sap què més.
La trama enganxa i els capítols curts fan que l’acció no decaigui, tot i que en algun moment costa de saber què coi passa o que faran els protagonistes, costa de seguir, hi ha molts personatges, en van apareixent contínuament, tot això en un entorn que no acabem de dominar del tot ja que és una reinvenció d’un passat alternatiu. El llibre està bé, però prefereixo els d’en Boix.

La saga de Eirík el rojo

Cal llegir els clàssics, fins i tot els llunyans com és aquest cas, escrita originalment en islandés antic aquí ens arriba una versió amb dibuixos de Fernando Vicente.
I el llibre és interessant, i la història bona, però costa. L’estil no és precisament actual, hi ha molta genealogia i també acció, no eren històries per ser llegides eren més en l’estil de l’Odissea o l’Ilíada, llargs poemes épics que la gent se sabia de memòria i que expliquen històries dels vikings, que van arribar i es van a establir a Amèrica segles abans del «descobriment» (Groenlàndia és a Amèrica, hi van estar 4 segles i després es van esfumar, els inuit en canvi hi eren quan ells van arribar, quan ja no hi van ser més, i ara encara hi són).
Tenim guerres, conquestes, aventures, descobriments, matrimonis, etc. Recomanable, però cal tenir en compte que no és com un resum de Juego de tronos.

Trajecte final / Manuel de Pedrolo

No em cansaré de repetir que cal llegir a Pedrolo, és injust que un autor tan enorme estigui ara mateix tan oblidat (més enllà de les reimpressions eternes del Mecanoscrit del segon origen). Aquest llibre és una mostra de la seva vessant contista. Contes breus, amb el regust dels clàssics del hardboiled americà, però aquests contes entrarien dins la ciència-ficció. Una combinació d’estils i temes molt de Pedrolo.
Hi ha tots els temes que són obligats en la SF, aliens, futur, viatges en el temps, androides, burlar la mort, i una cosa tant estranya com gent que a partir d’una certa edat comença a rejovenir…
Un dia, algú amb una mica d’influència descobrirà a Pedrolo, en començarà a parlar, es posarà de moda i tot déu fliparà i amb raó… jo aviso!

Una mezcla de flaquezas / Robertson Davies

Tercer volum de la Trilogía de Salterton. Si el segon acabava amb la boda de Solly Bridgetower i Pearl Vambrace (sí els noms canadencs se les porten, pot deure’s al costum de fer servir el cognom de soltera de la mare com a nom de pila dels fills, almenys en les novel·les de Davies és així el que dóna noms diguem-ne curiosos). La novel·la aquí comença amb la mort de la mare de Solly, la senyora Bridgetower, una mare tirànica i una sogra insuportable, que deixa una herencia.
Pel que fa al seu fill la seva herència consisteix en no deixar-li herència, pot fer servir la casa (que hereda amb un servei que no es pot pagar) i han de destinar els diners heredats a becar l’educació d’una jove a Europa, fins que Solly i Pearl tinguin un fill mascle. Un encant de dona.
La jove seleccionada primer és una pintora, però l’han de descartar en descobrir-se que no és verge, soltera, amb vint anys i no-verge només pot ser una golfa (el Canadà dels anys 50 era molt conservador) i acabant agafant a una cantant, Monica McGall, que canta en una cor religiós de l’església del tretzè apòstol. I l’envien a Londres, a ella que no havia sortit mai de la seva casa, la seva església i la fàbrica de pega de son pare on fa de secretària.
I ara veure’m con Monica aprén a ser una cantant, i com entra en el món de la música, i en el món en general, en part gràcies a Giles… cada cop quedarà menys de la senzilla noia de Canadà. Que a més a més ha de viure al fred Londres, res a veure amb el seu Ontàrio natal, aquí la gent està amuntageda respirant un aure fètid i la calefacció va amb comptadors amb monedes perquè la gent no abusi.
Un colofó més que digne a la trilogia menys celebrada de Davies, però això és una altra història.

Levadura de malicia / Robertson Davies

Robertson Davies és una aposta segura, sempre, fins i tot en la seva trilogia menys celebrada, després de les dues obres mestres que eren les trilogies de Deptford i Cornish ara toca la de Salterton de la que ja fa temps vaig llegir el primer volum.
Tot comença de manera innocent, un dia com un altre, un diari de la petita localitat de Salterton publica un anunci de boda, una boda que s’ha de celebrar un 31 de desembre i entre dues persones que no estan promeses, ni tenen intenció de casar-se i que a més a més formen part de dues famílies enfrontades. Això fa que ambdues famílies vegin com una ofensa terrible que se les vulgui emparentar amb «els altres».
Sota l’aparença d’una comedia lleugera en una petita ciutat universitària canadenca (Canadà té detalls exòtics, són més anglesos que els propis anglesos) Davies fa gala de la seva fina ironia i el seu sentit de l’humor per portar una història que potser només té el defecte de ser una mica previsible. Però quin riure! Vaig de cap al tercer de la sèrie!