Historia de dos ciudades / Charles Dickens

Charles Dickens és un dels grans, i als grans cal llegir-los, ni que sigui de tard en tard. La història té dos escenaris, Londres i París, se suposa que el París pre-revolució francesa, un lloc d’una tirania classista quasi feudal insuportable, però tampoc es pot dir que Londres surti gaire ben parat en aquest retrat, no hi ha una noblesa tan estesa però sí privilegis, classes i unes lleis que no garanteixen la llibertat sinò que la coarten no anem a tenir un disgust.
Però a França arriba la revolució, i això des d’Anglaterra, amb el seu ordre i la seva monarquía no es veu gens bé. Son moltes les vegades que es parla de la república de la «libertad, igualdad, fraternidad o muerte».  En fi, la Revolució Francesa va ser un salt endavant impressionant, però no va ser una cosa que es fes de manera ordenada o sense vessament de sang en molts casos innocent, no, si una de les primeres mesures va ser l’execució de la família reial quins miraments podien tenir per la resta? I en aquesta resta els protagonistes, a cavall entre Londres i París, treballant per un banc i veient i vivint les diferències a una i altra riba del canal de la Mànega, i sobretot vivint la justícia revolucionària (que té més semblança amb les purgues d’Stalin que amb cap altra cosa).

Hi ha una imatge que m’ha fascinat. Una gran mola en marxa i els revolucionaris que van a esmolar els seus ganivets i altres utensilis, completament molls de sang, amb el que la mola a més a més els esquitxa de sang, una revolta vermella de sang, amb més que persones animals, turba assedegada precisament de sang. Crec que aquesta imatge deixa clar que pensava Dickens de la revolució francesa.

Perquè aquest llibre tracta de la revolució, de l’ascens al poder de la gent, dels totalitarismes (tot i que fer servir el terme no és del tot exacte), els personatges desfilen com poden per aquest panorama, pràcticamente es pot dir que tots són secundaris.

The Leftovers / Tom Perrotta

Havia escoltat coses d’aquest llibre, bàsicament que hi havia una sèrie de cert éxit que s’hi basava, això i el fet que el llibre fos editat per Periscopi (sí, cada cop més les editorials són un factor decisiu a l’hora de triar un llibre) va fer que m’hi decidís.
El llibre comença poc després del Rapte, o no ben bé un rapte, simplement la gent, determinada gent, desapareix. No és que se’n vagin a buscar tabac i no tornin, despareixen, esvaïts, volatilitzats, hi són i al moment següent ja no.
Això provoca en els que queden diferents reaccions. Els religiosos creuen que es tracte del Rapte i es queixen que no se’ls hagin endut a ells que s’ho mereixen més, i els que queden doncs es queden com els que han perdut un ésser estimat de manera brusca però sense acabar d’estar segurs de que l’han perdut. La mort és una certesa, això no és res de res.
I també sorgeixen agrupacions, sectes, el que no és estrany tenint en compte la situació, sectes que donen molt mal rotllo i que marquen com una llum de neó que les coses han canviat i que déu ens està observant i… bé, la merda apocalíptica de sectes stàndard. I és complicat intentar reprendre la vida quan et falta algú de qui no saps què coi ha passat i a més hi ha tot de llunàtics treient pit del desastre aquest. La principal secta són el Residu Culpable, i una de les coses que fan és perseguir la gent, recordant aquesta mena de vigilància divina, i donant bastant per sac.
I una altre secta és la fundada per Sant Wayne, que compleix amb tots els requisits de les sectes, inclós el seu harem particular de joves orientals (una fixació de l’home) una de les quals donarà a llum a l’escollit que salvarà el món.
La història la porta la família formada per Kevin, a qui la dona Laurie deixa per anar amb el Residu Culpable, el fill en Tom que s’uneix al culte de Sant Wayne i acaba amb la jove oriental embarassada del salvador, la filla la Jill que està perduda com la majoria d’adolescents, però en aquest cas a més a més amics, pares i mares d’amics, un munt de gent ha desaparescut.
Com a crítica a les sectes el llibre és demolidor, en un món conmocionat per la desaparició de milions de persones la gent s’aferraria a qualsevol bajanada que semblés donar algun sentit per estrambòtic que fos a tot plegat.
I a més és un llibre sobre persones, i sobre l’amor i sobre com de necessaris per quasi tot són «els altres» així en general i sobre com ens sobreposem a la pèrdua, o com ho intentem si més no.
Tinc ganes de veure la sèrie, tot i que el llibre no crec que doni per més de dues temporades (i de capítols llargs).

Els nostres / Serguei Dovlàtov

Primer llibre que em llegeixo de Sergei Dovlàtov, autor de qui LaBreu ha publicat alguns llibres però que fins ara no m’havia decidit, en part perquè per una mania molt meva i molt tonta evito força els llibres de contes (és una fase, ja se’m passarà).

En aquest llibre Dovlàtov retrata la seva família, amb un capítol per cada parent, capítols curtets, d’un estil que em costa molt definir, no sobra res, tampoc hi afegiria res va narrant de manera mesurada però de cop a mi se’m dibuixa una rialla, hi ha mena de sentit de l’humor fatalista, una ironia vital que ho impregna tot i que aconsegueix que coses com les purgues estalinistes o els processos (per dir-ne d’alguna manera) i les delacions, coses així de tristes i així de dures es puguin lleguir amb un somriure. Sens dubte té mèrit.

Aquesta mala baba i fina ironia va fer que els seus llibres no es poguessin públicar al seu país (la URSS, ell concretament va nèixer a Ufa) fins la caiguda del comunisme (i tècnicament la fi de l’URSS), país d’on als anys setanta el van «convidar a marxar» i va anar a viure a Brooklyn, com demostra la imatge al principi d’aquest post.

Tiets que creien que Stalin era un bon home, avi que un dia van rebre un amic del fill que era a Bèlgica i va ser condemnats per espia, un altre que confonent la revolució amb un progrom antijueu va agafar el fusell i es va enfilar a la teulada i va aconseguir endarrerir la revolució al seu barri… Històries de gent normal que es troba o bé en situacions que no són normals o en un entorn que no ho és (la URSS no era un entorn normal, una altra cosa és que s’hi acabessin acostumant), i amb un resultat que sempre oscila entre la malenconia, la mala llet i la hilaritat. Entenc que pot semblar una barreja estranya, però és el que és.
Un exemple? Aquí va:

De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.

Un autor fins ara desconegut de qui no puc menys que recomanar els seus llibres, aquest o aquest o aquest altre. La seva vida és força novel·lesca, i val la pena clicar a l’enllaç a la viqui amb que començo aquest post, espero que els de LaBreu segueixin editant els seus llibres.

Parejas / John Updike

John Updike, portada de TIME

Escric això i encara no sé si acabaré el llibre, la veritat superar les primeres cinquanta pàgines m’ha costat deu i ajuda, després però la cosa comença a fluir una mica millor, tot i que en algun moment torna a baixar, i això requereix paciència i un cert esfoç. No és la millor carta de presentació per un llibre, i encara menys si és el primer que em llegeixo de John  Updike. Però superat aquest primer moment el llibre guanya i estic content d’haver aguantat. Les escenes amb molt gent són pesades (sobretot al principi després no tant), però al marge d’això la vida del petit poble de Tarbox és un malson suburbà per a blancs on l’avorriment és mortal i l’única distracció sol ser fer-li el salt a la parella.
Som als anys 60, a Kennedy el maten passat mig llibre (això no es pot dir que sigui espòiler), la píndola anticonceptiva començava el seu regnat i feia que el sexe fos una activitat molt més despreocupada (ara no estic segur però diria que fins els 70-80 la SIDA no era una amenaça, almenys no ho era per heterosexuals no drogoaddictes).
Quasi ningú s’escapa d’aquests enganys i dobles jocs, fins i tot dues parelles acaben en un intercanvi més o menys consentit, i el rey en tot això és en Piet, que es beneficia a prácticament totes les dones de la petita comunitat, amb esperit esportiu.
La sensació de que tot és possible, de que no hi ha conseqüència i que tot i així els hi falta alguna cosa, perquè no són feliços, ningú. En aquesta idíl·lica Amèrica l’assassinat de Kennedy va ser tot un despertar i un descobrir que el món era un lloc molt més maligne i perillós, fins i tot a les zones residencials apartades. I no deixa de ser curiós como aquestes comunitats en algunes coses funcionaven com societats secretes amb les seves pròpies normes.
I sobre la llibertat sexual només dues línies de diàleg:
-¿Tomas la píldora?
-Por supuesto. Bienvenido al paraíso.

John Updike a The Simpsons

Una amante complaciente / Xavier Àgueda

Ressenya doble aquí i al meu blog, en català i en castellà.

Per motius tan obvis com interessats no deixaré de defensar l’autoedició, i poder ressenyar coses autoeditades m’encanta, com és aquest cas.

En el llibre l’autor Xavier Àgueda deixa de banda els còmics que l’han fet famós per parlar-nos de… còmics! Els còmics, com va començar a dibuixar-los i les peripècies que ha viscut gràcies a ells. Salons de diferents tipus, portades «reials», presentacions en clubs de sado (100% verídic), contractes no-remunerats com a col·laborador en premsa, etc.
Els beneficis materials que l’autor treu d’aquesta afició seva són pràcticament nuls, i aleshores sorgeix la pregunta: per què ho fa?
Ell diu que això dels còmics per ell és com «una amante complaciente» que no li exigeix res ni el coarta ni li critica, simplement s’hi entrega perquè sí i llestos, amb aquesta alegria, és la seva explicació, és tan bona com la de qualsevol, i molt més elaborada que la meva quan em pregunten per què escric (perquè m’ho passo teta!).
El seu còmic El Listo, poques línies, minimalisme i mala llet, l’ha portat a tot d’anècdotes que són les que apareixen al llibre, a qualsevol que algun cop hagi sommiat amb la fama de l’autor de còmic aquest llibre li pot anar bé, com un bany de realitat, com una puta teràpia de xoc de realitat.
Em quedo amb dues anècdotes (més ja seria spoiler). Un saló on pràcticament tots els assistents eren autors, i clar tothom esperava que algú comprés un fanzine perquè la roda comences a girar i girar. El meu pas per la FLIA de fa un any i escaig va ser una mica això també.
I quan un amic li comenta que no entén com sent professor té tants problemes per parlar en públic: «no té res a veure, els meus alumnes mai no m’escolten».
A la venda el 12 de desembre!

Open / Andre Agassi

És possible que aquest llibre estranyi a més d’un, a mi també una mica, així que us explicaré el perquè. Andre Agassi és un esportista que em cau bé, perquè al marge del seu nivell era humà, tenia alts i baixos, partits guanyats a puntdonor, i d’altres perduts miserablement, no era algú que va arribar al més alt i allà es va quedar fins cedir el lloc al següent, anava assolint el número 1, perdent-lo, tornant-hi. A més a més un dia veies que des de les grades l’animava la seva dona Brooke Shields i després l’Steffi Graf amb qui també es va acabar casant (i que se sàpiga segueixen junts i amb 2 fills).
És un gran esportista, carismàtic, humà i odia el tennis sobre totes les coses… amb aquesta presentació i amb bones crítiques de gent que respecto m’hi vaig llençar. A més a més el món de l’esport d’elit és terriblement interessant, és un altre món i viure-hi fa que per força els protagonistes tinguin unes connexions amb la realitat peculiars.
A les primeres pàgines Agassi diu que té 36 anys però es lleva com si en tingués 86, tants anys de dur el cos al límit li passen factura, no pot més, lesions, vertebres fora de lloc, hernies discals, i injeccions de cortisona pel dolor. Està jugant l’US Open, i ha anunciat que plega quan acabi. Això hauria de posar en quarentena el mantra que esport=salut, amb moderació sí, però que esportistes d’elit hagin de retirar-se per no patir lesions irreversibles és un fet poc explicat, suposo que no ven.
Andre Agassi era el fill petit, el pare havia intentat fer de tots els seus fills unes estrelles de la raqueta, no va funcionar excepte amb Agassi. La casa estava en ple de desert de Nevada, molt als afores de Las Vegas, i tenia una pista de tennis a la part darrera, i una màquina de boles enviant projectils contra un Andre Agassi de set anys que es tirava hores i hores lluitant contra aquella cosa. A ell el tennis no li agradava, però son pare tampoc li va preguntar, hores i hores i milions de pilotes tornades.
Per fer-nos una idea del pare d’Agassi, era capaç de donar speed al seu fill de cara a un partit important (ell, avisat per son germà va perdre volent i li va fotre la culpa a la pastilla i no li van tornar a donar). I quan la pista de casa i dels clubs de tennis de Las Vegas es queden petites se’n va a una escola de tennis, només per tres mesos (no poden pagar més), però el veuen jugar i decideixen finançar la seva estada allà. Preadolescent, a milers de quilometres de casa, practicant un esport que odia (i ho explica a tothom que el vol escoltar sense que se’l creguin), allà va començar a fer el gamberro, i a jugar amb arracades i texans esperant que l’expulssessin de l’escola, ell volia tornar a casa seva. No hi ha manera es converteix en professional, guanya milers de dólars però viu amb sons pares que encara li donen la setmanada.

Eren els anys 80

I l’entrenador, el preparador físic, les dones, i les seves perruques, perquè Agassi jugava amb perruca fins

que el va convéncer per tallar-se els cabells Brooke Shields amb qui va connectar de seguida (la mare de Brooke era com el pare d’Andre), i aleshores la premsa també li va donar un cert respir, estava més centrat, era més fort, era més bo, i va arribar a ser número 1 de l’ATP, i no sentia res.

El tennis és un esport molt solitari, possiblement el més solitari el teu rival està a molts metres, intentes destrossar-lo però a distància, asépticament. Psicològicament és dur, a la pista està ell sol, i els partits són llargs, i poden acabar un partit completament destrossats després de llençar/tornar míssils a 200 km/h durant 4 hores o més.

La carrera de Brooke Shields estava tornant a remuntar després d’una temporada de capa caiguda després de ser nena prodigi de Hollywood,  i Andre viatjava contínuament, amb el que la seva convivència era escassa, i es van casar i tot però es veia que allò no podia sortir bé, i llegint el llibre sembla que Andre també ho veia, a més a més va prendre metanfetamines, i es va separar i estava en tan mala forma que havia d’anar a competir en tornejos de joves promeses, el graó més baix de tots.

Amb el seu preparador Gil

 Agassi és algú d’extrems, a dalt o a baix, però sempre que estava a baix de tot era quan allò no li importava, quan li importava quan volia destrossar el que tenia davant aleshores era un tennista temible, un dels més temibles però tot i ser una màquina era terriblement humà, pel que es diu al llibre el pol oposat de Pete Sampras. Per cert en aquest llibre he llegit una descripció d’un partit Agassi-Becker més semblant a un relat bèl·lic que a un esport, ja us avanço que va guanyar Agassi, però va quedar tan fet pols que al partit següent que era la final Sampras el va destrossar.

No, no eren amics, mai ho van ser

20 anys de carrera professional donen per molt, després de trencar amb Brooke Shields intenta un acostament a una dona que admirava Steffi Graf, la cosa no acaba d’arrencar perquè Steffi està compromesa i el divorci d’Agassi encara no és públic, però al final com una mena de destí acaben junts. Per Agassi és important estar amb algú a quii no li ha d’explicar què és una final, o perquè les seves rutines abans d’un partit són sagrades o… Graf és segons molta gent la millor tennista de tots els temps, sap perfectament en quin tipus de món viu Andre. I amb aquesta estabilitat, Andre afronta els darrers anys de la seva carrera, que s’allarga molt més del normal, fins als 36 anys jugant al màxim nivell, contra nanos que no havien nascut quan ell va començar a ser professional, en el seu darrer gran slam cau eliminat per un nano que tot just començava, Rafa Nadal.

En uns dobles d’exhibició

Més enllà de lo molt que pot molar (o no) Agassi, el llibre m’ha deixat amb moltes preguntes, de les que no són fàcils. L’esport de competició és una forma de vida? O demana tanta dedicació que quan s’acaba els esportistes no saben ni què fer? Hi ha molts casos d’esportistes arruinats poc després de deixar la competició, s’han entregat en cos i ànima a una cosa que no els permet arribar als 40, i quan allò s’acaba què? Només un nivell d’entrenament inhumà pot acabar creant un esportista professional? Agassi odia el tennis, amb 7 anys es passava hores a la pista de casa seva tornant les pilotes que la màquina li disparava, hores, abans de caminar ja li van posar una raqueta a les mans. Finalment retirat de les pistes, Agassi és feliç, i del que més orgullós està és d’una escola que va fundar a Las Vegas, per nanos en risc d’exclusió, una iniciativa privada (que aquí seria irrealitzable) per intentar millorar les estadístiques educatives de Nevada (de les pitjors d’USA) i per tornar alguna cosa a la societat, però el tennis li ha robat la vida, els periodistes l’han maltractat bastant, però el favor del públic sí l’ha tingut. Moltes preguntes, aplicables a la majoria d’esports professionals, i que donen que pensar, més enllà del tennis, més enllà de les xarxes.

Dos coses més. Cap al final del llibre Steffi (tot i que per Andre és Stefanie ) ha d’anar a jugar un partit d’exhibició benèfic a Toquio i necessita entrenar una mica. Ella i Andre agafen el cotxe i van a una pista municipal pública, lloguen una pista i es posen a pilotejar, acaben reunint una petita multitud en aquest partit improvisat, i Graf comprova que podrà jugar sense problemes de les lesions que la van apartar de les pistes.

El llibre està escrit per un guanyador del Premi Pulitzer, JR Moehringer, que no va voler aparèixer com a autor (no perquè en renegués sinó perquè considerava que el llibre era d’Agassi i només d’ell) però a qui Agassi reconeix tota la feina de transcriure i ordenar i donar forma al llibre, és d’agrair.

Al final un llibre lleuger ha acabat donant una de les ressenyes més llargues, quines coses!

Amb els nanos de la seva escola

Ella ve quan vol / Matthew Tree

No és el primer llibre que llegeixo de Matthew Tree però com si ho fos, un llibres de memòries, un de viatge per Catalunya, articles… però aquest és el primer llibre 100% ficció d’ell que em llegeixo, i m’ha agradat. A veure no és el millor llibre que m’he llegit, però els altres intents amb aquest autor que és algú que em cau bé no havien acabat de ser gaire reeixits. Aquí sí, un llibre de contes equilibrat, amb un primer conte que m’ha semblat molt i molt bo i la resta de molt bon nivell. Això sí, contes no gaire llargs i un llibre un pèl curt, però això és una mania meva!
En definitiva si us voleu endinsar en les obres més purament narratives de Matthew Tree aquest llibre és un bon començament, almenys a mi m’han entrat ganes de seguir amb ell, ja ho he dit altres vegades però necessitaré vàries vides per tot el que vull llegir.

Little boy blue / Edward Bunker


No sé què té Bunker però m’encanta. En aquest llibre viure la infància d’Alex Hammond, que com el propi Bunker recorre tota una corrua de cases d’acollida, escoles militars, reformatoris… entre un i altre centre d’on es fuga i d’on sempre l’acaben expulsant viu amb son pare, però son pare és incapaç de fer que Alex no es fiqui en embolics, per acabar-ho de rematar Alex forma part del 2% de la gent més llesta, no aguanta les injusticies ni l’autoritat, parlant col·loquialment diríem que té molt mal pronto.
Si Bunker narra això amb una gran vivesa és perquè no fa més que narrar el que va ser la seva vida, poca broma amb ell que va estar en la llista dels més buscats per l’FBI, les seves novel·les negres són autèntiques, i aquesta novel·la, podria passar gairebé per les seves memòries, igual que a No hay bestia tan feroz les coses que li passaven a Max Dembo eren les que li havien passat a ell, incloses tanganes amb l’agent de la condicional (Edward Bunker va estar molt de temps enviant-li postals al seu agent mentre recorria els Estats Units atracant bancs).

L’entorn d’escoles militars, cases d’acollida, correccionals, manicomis (dels que encara feien servir els electroshocks) van gravar-li un codi étic: mai xivar-se, i marica era el pitjor insult i s’havia de contestar a cops de puny, sinó era barra lliure per la sodomització contínua, sí parlem de nanos de 12-16 anys.
La seva intel·ligència, segons la viqui s’estima que Bunker tenia un CI de 152, no ajuda. Bunker/Hammond sabia llegir en un lloc on la majoria no, i era capaç de pensar, i amb els llibres descobria que hi havia un altre món fora dels murs on sempre l’acabaven tancant.
En un robatori nocturn Alex dispara a l’amo de la tenda que està robant, quan avisen a son pare aquest mor en un accident de cotxe mentre el va a buscar. No té enlloc on anar, les presons seran totes les seves cases, un nen no pot llogar una habitació, no té res a guanyar ni a perdre, només fugar-se, un cop i un altre i un altre…
Sembla que al final té un cop de sort, una tieta que se’n vol fer càrrec, però Alex ha fet el que li ha donat la gana des dels 4 anys, no està per aguantar res, ni cap tipus de disciplina ni res de res, paradoxalment les institucions i els correccionals l’han incapacitat per dur una vida que no sigui de delinqüència i ser un fugitiu…
Molt, molt bo!
 

Un hombre enamorado / Karl Ove Knausgård

Seguim amb Mi lucha d’en Knausgård amb el segon volum, després del primer on repassava els anys d’infància i la mort del seu pare ara anem al punt on el matrimoni de Karl Ove comença a no anar bé, en part perquè tres crios insuportables no són el millor per quan una parella comença a tenir esquerdes.
I com en el primer llibre l’autor s’embranca en contínus flashbacks i salts en el temps i quan troba un tema sobre el que esplaiar-se ho fa, sense contemplacions, ho fa bé, molt bé, però tenim al davant un llibre de més de 600 pàgines, pot ser dur.
El llibre m’ha agradat, però no sé si recomanaria aquest llibre, és una biografia novelada però d’algu amb poc interés, perquè l’interessant de Knausgård no és la seva vida sinó la seva obra.
Aquest llibre recull el moment en que comença amb aquest mastodòntic projecte, troba notes seves de quan tenia divuit anys, i veient que no aconsegueix tirar endavant cap nou llibre comença a treballar-les, a tirar del fil (a la manera de Proust i la seva magdalena, i sí, m’he llegit els 7 llibres d’A la recerca del temps perdut, sé de què parlo, en ordre són aquest, aquest, aquest, aquest, aquest, aquest i aquest). És un procés dur, que l’enfronta al més profund de si mateix, també al més incómode, però l’embarga la sensació que això és el que ha de fer, és el llibre que ha d’escriure, i això passa absolutament per sobre de tot.
En algun moment ho diu, és un escriptor, si la família no el deixa escriure deixarà la família, no és una cosa que s’escrigui si s’espera quedar bé.
Em llegiré el següent quan es publiqui, i potser seria interessant recuperar els seus altres llibres, miraré a veure si es poden trobar no en noruec.

Atando cabos / Annie Proulx

Considerada una de les principals novel·listes nord-americanes va saltar a la fama quan l’adaptació d’un conte seu es va convertir en l’oscaritzada pel·lícula Brokeback Mountain. Curiosamente abans d’això aquesta novel·la d’Annie Proulx també va ser adaptada al cinema.
Tot comença amb la vida de Quoyle, una vida gris i sense cap interés, que es casa amb Petal amb qui dues filles, l’amor amb Petal va durar un mes, al final Petal mor després de vendre les filles, Quoyle les recupera alhora que arran de la mort de sons pares coneix a una tieta de qui pràcticament no tenia noticia, ella li proposa agafar les nenes i tornar tots a la terra d’on venen Terranova, d’on la família va sortir fugint de la pobresa i d’unes condicions de vida extremes fa una bona pila d’anys. Un cop allà Quoyle gràcies a haver treballat en un diari de mala mort aconsegueix feina en un altre diari de mala mort, l’únic de la zona on viu, i li carreguen les «shipping news», les noticies dels vaixells atracats al port, els que arriben i els que marxen, poc més que un llistat. Però la vida allà no és tan senzilla, ni tan bucòlica, les condicions de vida segueixen marcades per una climatologia extrema, i tant Quoyle, com la seva tieta, com les dues filles… tots tenen ferides per tancar i aquest lloc és tan bo (o tan dolent) com qualsevol altre.
 El llibre m’ha agradat i m’han entrat ganes d’anar a Terranova, el que vol dir que no crec que trigui en llegir-me algun altre llibre ambientat a Terranova, podeu proposar-ne als comentaris (ni Islàndia ni Grenlàndia, bé de Grenlàndia no n’he llegit mai cap, Terranova). Però el llibre és lent, i de vegades defuig els clímax, com si li sabés greu recrear-se en les coses, això ha fet que una mica pesat sí se m’hagi fet ja cap a la part final. Recomanable amb algunes reserves, i per cert unes condicions de vida dures també fan una gent dura, ho dic perquè hi ha coses que poden ferir la sensibilitat dels lectors, ESPÒILER sota la foto, una imatge de la pel·lícula aquesta sí recomanable sense reserves.

Unes condicions de vida que feien que la gent que es moria amb tretze anys ja tingués fills, que feien que les coses s’arreglessin sempre a hòsties i on els abusos sexuals dins de les famílies eren molt freqüents. No patiu, en això tampoc s’hi recreen excessivament (excepte quan parlen de la secció del diari de Terranova on entra a treballar Quoyle, El pájaro charlatán, dedicada únicament a aquest tema).