L’instant precís / Albert Gassull

Un llibre que comença amb l’estil i les premisses clàssiques de la novel·la negra. Ho té tot, una dona misteriosa, diners, i tot de coses a mitges, negocis que no se sap ben bé que som, un prota amb un trauma i que s’ha arrossegat com els perdedors però ara torna a remuntar. El trauma té a veure amb el seu passat com a fotoreporter, sobretot en zones de guerra, se’ns aniran explicant detalls d’això.

Una part que no m’agrada, la dona colombiana parla en castellà i la resta de persones quan parlen amb ella també. Entenc que això es fa per donar versemblança però és un detall que no m’agrada, bàsicament perquè dóna per fet que tots els que saben català saben castellà, i no és el cas, i en general no s’acostuma a fer això si no es «subtitula», no sé si en gaires literatures s’admetrien parrafades en un altre idioma integrades dins del text. No dic que estigui malament, dic que a mi no m’agrada.

https://www.flickr.com/photos/bdwaydiva1/
The Jazz Singer © BdwayDiva1, Creative Commons.

I una cosa de la que en el llibre també n’hi ha molta: jazz, molt jazz.

No t’ho pots creure. T’adones que els músics també se la miren sorpresos, es dirigeixen mirades entre ells, somrient i assentint amb el cap. El trompetista es posa al seu costat, mirant-la, portant el ritme i ballant molt animat. Li fa un senyal perquè no s’aturi i la Mariana acaba el tema i es posa a improvisar. Quan s’acosta al final del corus tots els músics criden one more, one more. Ella se’ls mira somrient i segueix un corus més, al final del qual tot el local aplaudeix entusiasmat. Tu també. Et somriu i et fa l’ullet mentre s’aparta per cedir l’espai central al trompetista, que està començant el seu solo. Se’t fa un nus a la gola, te la mires mentre se’t barregen les imatges d’ella salvant-li la vida a aquella dona, de la seva cara fent l’amor, de la forma com riu quan està contenta… i has de respirar fondo per aguantar-te les llàgrimes que fa una estona que amenacen de sortir. Què t’està passant? Tots els músics fan uns solos fantàstics, potser esperonats per la qualitat del que acaben de sentir i, per acabar, la Mariana torna a cantar el tema. L’ovació és la més gran que hi ha hagut en tota la nit. Els tres músics de vent se li acosten i la feliciten, el pianista, el baixista i el bateria també l’elogien, somrient des dels seus llocs.

Tenim per una banda els tèrbols negocis de la colombiana, un passat seu que pràcticament no se’ns explica i després l’Àlex. El seu passat del que se’ns van explicant petits detalls, la seva vida o el seu intent de vida aquí, les fotos, nous projectes, dones i nits i més nits en un bar posant-se fi a alcohol i coca, com si volgués oblidar alguna cosa i no se’n sortís.

—La decisió de tornar va significar el trencament amb tot allò que estimava. I quan parlo d’estimar, parlo de la seva vida com a fotògraf. L’Àlex es va passar més de deu anys fent de testimoni de veritables barbaritats, fotografiant la desgràcia dels altres, l’horror de la guerra, la fam, les epidèmies, la mort, un patiment impossible de pair… Això canvia qualsevl. Ningú és el mateix després de les coses que vam arribar a viure. Però ell estimava viure-les, per sobre de tot. L’he vist en acció i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/hdptcar/
Rebel in northern Central African Republic 02 © hdptcar, Creative Commons.

Les diferents trames van confluint, potser massa lentament, cap a un punt final amb un parell de punts un pèl forçats pel meu gust, que no explico per no fer espòiler. El llibre m’ha agradat i l’he anat llegint amb velocitat creixent. Com el bon jazz el secret està en entrar en el ritme, en la música de la novel·la, però un cop està fet ja ho teniu. Un personatges molt ben dibuixats, un bon retrat del món actual en els seus racons més foscos, des del narcotràfic als sense sostre de Barcelona. Un llibre molt recomanable.

Vivir abajo / Gustavo Faverón Patriau

Llibre que començo després de llegir un article que en parlava bé, a diferència d’altres casos similars aquí el llibre té una extensió considerable, no passarà en un moment, això segur. Amb el temps que he trigat en agafar-lo he llegit més articles (en diagonal per evitar espòilers) i tots coincideixen en deixar el llibre molt bé.

El començo i no pot ser millor. Tinc la impressió d’estar llegint el millor Bolaño, el de Los detectives salvajes i a estones el de 2666. Una mica tema, una mica estil però joder, amb aquestes referències i les primeres 100 pàgines… o això serà una obra mestra o ara anirà baixat i baixant cap a la decepció final, què m’oferirà aquest llibre de Gustavo Faverón Patriau?

I una mica com a Los detectives… el llibre té una primera part breu i després salta a una altra una mica més llarga. D’un suposat i desaparescut cineasta americà (George) embolicat en coses tèrboles a Lima passem a Maine i Mrs. Richards. i de nou George però abans de desaparèixer i abans de Lima, i abans de quasi tot amb son pare que treballa per la CIA a l’Amèrica llatina, i Chuck Atanasio i… la història es desborda i començo a témer si l’autor serà capaç o de contenir-la o de resoldre tots els fronts que se li obren.

https://www.flickr.com/photos/pavdw/
Sunrise © Paul VanDerWerf, Creative Commons.

Lo curioso de esa semana sin Clay es que en ella, es decir, durante su ausencia, comenzaron las dos historias que llenaron mis días de espanto y también de misterio, en el sentido religioso, digamos, más que en el sentido literario, o quizás al revés, al menos por un tiempo, y también de esperanza, por un tiempo más corto, y también de desesperación, por un tiempo mucho más largo, dos historias que parecieron terminar hace mucho, a principios de los años ochenta, casi a la vez, pero que ahora veo que no habían terminado: la historia de los Atanasio y la historia de las novelas anónimas. Las dos tienen que ver con esa otra, la que te ha hecho venir a verme, la historia de George. Por eso es que me detengo a contártelas, para que todo te quede claro, aunque la verdad es que yo misma he perdido la precisión de mis recuerdos. Ten en cuenta que, en 1971, yo era una chica de veinticuatro años, pero ahora soy una mujer de sesentaiséis.

Resumir es fa difícil, no sembla que hi hagi una història, més aviat aproximacions des de diferents angles a un nucli que potser no se’ns acabi d’explicar mai. El misteri es veure si aquest «aire bolañià» es confirma o no, perquè si és que sí la història i l’argument no m’importarà el més mínim, m’ho hauré passar de conya amb el viatge. En aquesta part a més de la bogeria de les novel·les anònimes començarem a veure el George cineasta de que es parla al principi del llibre, i a entendre una mica més d’on ve.

Les històries que s’expliquen, siguin d’on siguin, no estalvien detalls i cruesa i crueltat, a més d’elements que comencem a veure que són recorrents, com aquesta de la segona guerra mundial:

https://www.flickr.com/photos/juliusjaa/
Boys on a heavenly road, North of Vyborg, 2 July 1944. © Julius Jääskeläinen, Domini públic.

Después el niño cuenta que hasta hace unas semanas estaban obligados a acostarse con los Chetniks que pasaran por ahí, y que había unas viejas que los tenían amarrados a unas tarimas en esa casa de allá o en esa de allá o en esa casita detrás de la iglesia, y que, cuando las tropas de Tito o de la Brigada Pino Budicin o del Ejército Rojo se detenían en el pueblo, las viejas fingían que eran sus abuelas y contaban que todos los hombres se habían ido a la guerra o habían sido asesinados, pero que, cuando llegaban los alemanes o los Chetniks, las viejas recibían comida y agua o petróleo para sus lámparas o leña para sus cocinas y dejaban a los niños en las tarimas y se metían a la iglesia a rezar mientras los soldados hacían con ellos lo que les diera la gana. Hasta que los niños decidieron que la próxima vez iban a matarlos a todos.

—A los Chetniks y a las viejas —dijo el niño, hurgándose una fosa nasal.

Seguirem, és un dir perquè la novel·la no és precisament recta, a més a més de tenir una relació amb el temps complexa, a George que va buscant i investigant i trobant coses sobre son pare. Aquest viatge el porta a diferents països de sudamèrica, tots ells amb passats dictatorials, el primer és Paraguay.

De noche, Asunción parece, más que una cárcel, un cementerio, pero de madrugada, piensa George, parece un manicomio. Un manicomio que, sin embargo, alguien ha declarado inhabitable y hecho desalojar, porque locos no se ven, apenas borrachos y basureros con escobas y recogedores y de cuando en cuando un policía que dormita al pie de un árbol entre el aleteo o el claqueteo de los murciélagos. Frente a la puerta del zoológico circulan gatos y hay como una fibra de óxido en la vereda, como si la vereda fuera de metal y la humedad de Asunción la anduviera desbaratando a dentelladas.

https://www.flickr.com/photos/36376451@N05/
1294 – Asuncion, Paraguay © andrew campbell, Domini públic.

Tancaments, confinaments i aleshores abusos i/o tortura, són una constant en aquesta història, i anem veient el perquè.

Una noche venía y miraba las celdas y escogía a una mujer y pedía que se la tuvieran lista para la noche siguiente. Y a la noche siguiente llegaba con dos ramos de flores, siempre flores amarillas, y las colocaba en dos floreros que disponía uno a cada lado de la camilla. Después nos pedía que nos fuéramos. Más tarde, cuando él se iba, teníamos que ocuparnos de los restos. Daba pesadillas el solo imaginar lo que tendría que haber hecho para convertir a una mujer en esa cosa que nos dejaba para limpiar. Porque, más que recoger los restos, lo que teníamos que hacer era limpiar no solamente la camilla sino el patio, todo el patio, como si el cuerpo ya no fuera un cuerpo sino una especie de mugre o de residuo, como un despojo de otra cosa.

Una presó subterrània, una de tantes perquè a Paraguay no poden llençar els dissidents directament al mar com feia la dictadura argentina. Una presó feta per ordre d’Stroessner però l’arquitecte era el pare de George.

El subterrani, allò que passa per sota, una presó que no es veu, com tampoc es veuen els soterranis, soterranis on el pare de George va abusar d’un nano, on Laura Trujillo va estar retinguda nou mesos a Lima, una mena d’aproximació a l’infern però un infern al que hi podem arribar només de baixar uns graons o aixecar una trapa. I la relació George-Raymunda Walsh, una relació que el farà recórrer països, Paraguay-Argentina-Xile.

Y George camina hasta la cama en la que ya está sentado el otro George, y se sienta junto a sí mismo, y en su sueño mira lo que el otro George mira en su vigilia soñada: el cuerpo de Raymunda Walsh, cuyos hermanos han sido asesinados por la dictadura, un cuerpo, piensa George, que es una rebeldía y una sublevación contra todas las formas del mal y del sufrimiento, un cuerpo que es la prueba tangible de que existen el reposo y la belleza del amor en el mundo a pesar de todo el dolor y toda la crueldad. […]

https://www.flickr.com/photos/stf-o/
Lamdda… © stephane, Creative Commons.

La nostalgia y el desaliento se disipan y le da un beso a George en la mejilla mientras la sábana se le escapa de las manos y George ve su cuerpo y confirma que el cuerpo de Raymunda Walsh es una victoria de la hermosura sobre todos los infiernos del mundo y del submundo de todos los infiernos y Raymunda le dice llévame al sótano.

La presó paraguaya on s’està George no deixa de ser una cruel ironia.

Otra cosa curiosa en la que no podía dejar de pensar era que yo estaba en una cárcel en Paraguay mientras mi padre estaba en una cárcel en Warren, Maine, y cuando pensaba en eso, todo parecía simétrico y armonioso, hasta que recordaba que la cárcel donde estaba yo la había construido él, mientras que la cárcel donde estaba él no la había contruido yo, sino alguien más. ¿Pero quién más?, pensaba, y me quedaba dormido tratando de imaginar el rostro de esa tercera persona. Pero la mayor parte del tiempo solo pensaba que la cárcel era una tumba o que era un infierno y que yo solo podía ser un cadáver o un fantasma. Esa es la verdad: Jaime Saenz, Raymunda: estoy muerto, siempre lo supe.

https://www.flickr.com/photos/sagesolar/
The spiralling decent © sagesolar, Creative Commons.

A la presó hi ha coses curioses, com les pel·lis que George imagina i projecta tel·lepàticament als altres presoners. Cada presoner amb la seva història, com el que cuinava per Stroessner i planejava com fer-ho per matar-lo i anava provant diferents plats per trobar un plat ideal per l’assassinat del dictador. Unes provatures que criden l’atenció.

Stroessner no solo no me mandó a llamar, sino que un viernes envió a un edecán (con trazas de sicario) a decir que por favor ese cocinero sospechoso acabara con sus mestizajes contranatura, sus androginias subversivas, sus connubios y proxenetismos culinarios, que depusiera su hermafroditismo gastronómico para hacer el favor de hornear cinco pizzas decentes (en lugar de tanto vanguardismo).

Aquest viatge implicarà coses com triar un cotxe, un moment francament divertit amb les característiques del cotxe que necessiten i els consells del venedor que vol vendre com sigui..

Quiero un auto ligero, en el que se pueda escapar de inmediato, dice George. En ese caso, el Opel, dice el hombre. Pero quiero un auto que se pueda estrellar contra otros autos y resista el golpe, dice George. Le conviene el LeMans, sin duda, dice el hombre. Pero quiero un auto en el que pueda espiar una casa sin ser notado, sin llamar la atención, dice George, sin que un carabinero me pregunte qué estoy haciendo ahí, qué estoy planeando. El Opel es el carro para usted, dice el hombre. Pero quiero un auto donde pueda secuestrar a una mujer, atarla de pies y manos debajo de un asiento, y echar a su hijo debajo de otro asiento, y que desde afuera todo parezca normal, que nadie vea nada. Siendo así, el LeMans, dice el hombre, amicalmente. Pero quiero cruzar una frontera sin que nadie me note, con la mujer y su hijo amordazados, un auto irrelevante, que se parezca a todos. Sin duda, ese es el Opel, dice el hombre. Pero además necesito espacio para arrojar en la maletera el cadáver del marido de la mujer, o quizá su cuerpo agonizante, y, en esa hipótesis, no quiero escucharlo patalear y resollar desde adentro, quiero sentir que no está, que ya murió, aunque todavía no haya muerto, no se si me entiende. El LeMans fue prácticamente diseñado para eso, dice el hombre. Ok, entonces, dice George. Me llevo el LeMans. ¿Puedo probarlo antes? Faltaba más, dice el hombre.

https://www.flickr.com/photos/autohistorian/
1973 Pontiac LeMans 2-Door Colonnade Hardtop © Alden Jewell, Creative Commons.

Xile, el país de Bolaño, un país segons el Murciélago on hi havia nazis molt abans que a Alemanya i on Pinochet era el més normal i no pas l’excepció. On la història que portem més de 500 pàgines llegint començarà a tancar-se, o a intuir un tancament.

El llibre és sensacional, ara ja sens dubte, i cada poc va deixant anar fragments sensacionals, és difícil triar-ne i una selecció més justa acabaria incloent pràcticament tot el llibre.

Que el escritor  es un ser marginal, un rebelde, un inconforme, un ave de rapiña, un anticristo, un revoltoso, un guerrillero, un antihéroe, un genio maligno que quiere revertir el universo confrontándolo con otro, dicen, en un café de la Rue de Toulon. O que es un monje cenobita, un santón de herbolario, un mártir misantrópico parado en un pie en lo alto de la única columna indemne de un templo incendiado por los hunos, que resiste la embestida de la barbarie armado con un papiro y una pluma de alcaraván, dicen, en un safari en Madagascar. O que es un iluso, un romántico, un asilado en su cosmos interior, un inhibido, un introvertido, un introspectivo con ojos de endoscopio que ha roto amarras con la humanidad, dicen, paseando un poodle bajo la puerta de Alcalá. ¿Cuál de esas cosas era yo? No era ninguna. Yo no escribí para cambiar el mundo, tampoco escribí para que el mundo no cambiara, tampoco escribí para no enterarme de si el mundo cambiaba o no. Simplemente escribí.

flickr.com/photos/link2lando/
My model for the typewriting photo shoot by my friend Andrea! © Orlando López, Creative Commons.

Potser per posar una pega el final s’arrossega una mica, hi ha molt per tancar i es noten les ganes de fer-ho bé, a consciència, i en una novel·la de més de 600 pàgines tampoc ens podem posar exigents amb la brevetat. I quan el que llegeixo m’agrada tant pràcticament preferiria que no acabés.

No se puede escribir sin matar, la poesía no existe sin la muerte. Los mejores poetas son las peores personas, los mejores poetas son responsables de muchas muertes, operarios de la muerte, son los heraldos negros que nos manda la muerte, solo que, si tú eres el poeta, tú eres el heraldo. Tienes que asumir que es así, acabas odiándote. Cuando eres joven y empiezas a escribir, crees que eres una especie de arquitecto que construye puentes para que la gente los cruce, para que la gente vaya  del lugar desolado donde vive a un lugar lleno de vida donde se abolirá la desolación. Con el tiempo te das cuenta de que no es así. Los puentes que construyes son, inevitablemente, demasiado frágiles. Se rompen apenas alguien trata de cruzarlos. Los ves caer y sabes que el poema que escribiste era una trampa mortal. Después lo haces de nuevo, solo que ahora eres consciente. Ese es tu oficio.

https://www.flickr.com/photos/151869625@N04/
Mostar © rola balthus, Domini públic.

Llibre sensacional que va de cap a la llista de millors llibres de l’any i perquè no sóc de fer llistes per dècada que també hi entraria. Molt recomanable, molt bon llibre, però molt!

Cometierra / Dolores Reyes

Aquí hi ha hagut dos factors, primer llegir molt que aquest llibre era molt bo i després veure a l’autora parlar-ne al BCNegra (per cert, la parada de llibres va esgotar aquest Cometierra), a veure què tal.

La protagonista té un do. Té una fixació per menjar terra i aquesta terra si ha estat en contacte amb algú li permet veure on és aquest algú, sigui en aquest món en un l’altre. Un do o una maledicció, perquè no pot lliurar-se del que veu, de tot el mal que ha de contemplar, i de tota la gent que li demana ajuda per trobar gent desapareguda, sobretot dones.

https://www.flickr.com/photos/160831427@N06/
Soil Survey09.tif © USDA NRCS Montana, Domini públic.

Ezequiel pidió una cerveza que yo no había tomado nunca. Una negra de una marca rara. La trajeron de toque, helada. Todo lo que me gustaba de estar ahí, de sacarme la tristeza de la tierra en el cuerpo con papas fritas y birra.

—Sabés que tenemos que volver, ¿no? —dijo Ezequiel cuando iba por la mitad del vaso.

Yo le dije que sí con la cabeza. Eso lo sabía muy bien. María estaba viva y yo no sabía cómo hacer para averiguar en dónde. No necesitaba volver a tragar tierra para que me llegara el terror en sus ojos abiertos. Su tierra todavía estaba en mi cuerpo.

Es dedica a resoldre aquests misteris, a assenyalar culpables i jugar als límits entre dos mons fins que al final ha de fugir.

Bon llibre, potser donava per una mica més, per entrar més a fons en la negra ànima dels crims. La part en que es van succeint casos potser és un pèl rutinària. A part d’això és llibre enganxa i dóna una mica de mal rotllo i tot, i quan això passa és que el que s’escriu ens arriba.

És que abans no érem així / Empar Moliner

Tinc lamentablement poc llegida a Empar Moliner, per cap motiu en particular, en aquest bloc només he ressenyat dos llibres d’ella, el primer i el segon. Darrerament sóc més seguidor dels seus articles. M’agrada com escriu i la seva mirada sobre el món on ens ha tocat viure, així que aprofito nou llibre per veure si m’hi reenganxo, pensant que no sé si quedarà gaire de l’autora dels dos primers llibres o de T’estimo si he begut, les meves úniques aproximacions.

De seguida se m’esvaeixen les pors i em trobo amb l’Empar Moliner sarcàstica de sempre, capaç d’allargar una anècdota sense importància convertint-la en una bola de neu que ho arrassa tot al primer conte Una obra mestra. Després, aconsegueix crear angoixa i mal rotllo en el segon Ester (sense hac). Torna a l’humor (qui sap si autobiogràfic) amb El pregó o amb el divertit i angoixant conte de Ja et porto, deixa, d’on surt això:

La becaria Ridau ha observat, a la redacció de la productora televisiva on totes dues treballen, el comportament de la periodista Farràs i de les seves col·legues, a l’hora de dinar, davant de l’ordinador. Les que són mares es detecten entre elles, com els drogoaddictes, i tendeixen a agrupar-se. Poden passar-se una hora sencera parlant només dels fills. D’educació, de caques, de malalties, d’estimulació, de notes, de mestres, dels llibres que els han comprat. S’ensenyen fotos per torns. Qualsevol tema de conversa que se’ls proposi saben desviar-lo cap al dels fills. No parlen de res més, excepte quan estan treballant (amb una professionalitat i brillantor tan naturals que l’admiren).

https://www.flickr.com/photos/kattestrophe/
Untitled © kattestrophe, Creative Commons.

Torna a l’angoixa i al mal rotllo creixent amb Núria (diuen els metges que t’haig de parlar), sembla que estem en la típica història de parella, crisi dels quaranta (d’ell) la parella que es trenca els retrets… Tot això hi és, però hi ha molt més, com en aquest retret, sobre la llibreta del marit amb les alumnes a qui fa classe a l’institut.

Després potser fas classe sense deixar d’observar la Vera Rabell, la que ens diu «Mandonguilles», i, quan fan els exercicis, li poses la creueta vermella a la llibreta. A final de curs totes han de tenir creueta, que vol dir que t’ho has fet amb totes, sense deixar-te’n ni una, per molt que et costi. Veus com en sé, de coses? Ho fas cada any. Veus com et puc ensorrar? Les alumnes lletges, les que et costen, les combines amb les que t’agraden més, i amb aquestes repeteixes (dues creuetes, tres creuetes). La Magalí Valls, que la trobaves molt lletja (i n’és, amb això et dono la raó, té el mateix bigoti que el pare), la vas combinar amb la Paula García, la més guapa de la classe (creueta blava, creueta vermella). Fins a aquest dia, el dia dels Mandonguilles, no has tingut en compte la Vera, que ara et sembla la més desitjable, amb la seva veueta aflautada i repel·lent, oi?

I més coses, els retrets van més per una altra banda, per tot el que passa quan el marit s’aprima i es dedica a l’esport.

Tu et preparaves per a un triatló. Jo feia pastissos i més pastissos. No era maldat. O potser una mica, sí, va, t’ho dic ara que ja és igual. Volia que caiguessis en la temptació, volia que tornessis a ser meu, perquè ja no n’eres. Però no hi queies.[…]

Quan érem dos grassonets i teníem una nena grassoneta, la vida era passable. Teníem un escut, una crosta, aquella cúpula transparent que s’activa al damunt del poblat de La guerra de les galàxies per impedir els atacs. Burles cap als que «es cuiden» i als que fan esport. Als que corren: de què fuges? La vida és massa curta per fer règim, etcètera. Si el metge em prohibeix el dolç, hauré de canviar de metge, etcètera. Per culpa teva tot es va fer miques.

https://www.flickr.com/photos/bike/
Alison Starnes Tibco © Richard Masoner / Cyclelicious, Creative Commons.

Patia per si qualsevol de les teves amigues ciclistes et tirarien la canya. Que t’haguessis aprimat era com una traïció a nosaltres com a parella i a la nostra filleta (filleta? fillota? fillassa?). De cop eres un altre. Eres algú que ho havia aconseguit. Ara eres «normal», ja havies sortit del nostre petit univers. Podies anar al llit amb una que no fes el gosset, que se’t posés a sobre, a sota, de costat, amb les cames cap amunt, cap avall, com una atleta (com una triatleta).

Un retrat àcid i divertit de com som, o de com podem arribar a ser, això arriba al seu punt màxim en el darrer conte Manual de les bones pràctiques sexuals (recomanades) que no puc evitar llegir amb el mateix neguit que quan llegeixes distopies i veus que pràcticament ja hi som i que només ens faria falta un saltet de res per arribar-hi.

Per això procura acceptar, només, les proposicions de dones compromeses, que procura distingir per certs indicis. Ulleres gruixudes, tall de cabells irregular, dues carreres, bicicleta, aixelles sense depilar o tot alhora. Però, després, resulta que aquestes són les que li porten roba interior vermella, engonals brasilers i expressen ganes de prostituir-se.

https://www.flickr.com/photos/wildnightparties/
Sexy Underwear © Wild Night, Domini públic..

—Les mamades no estan prohibides! —li crida la regidora. I es duu la mà a les temples, perquè, segons com, tot li dona voltes.

—Fel·lacions —la corregeix ell—. Prohibides, prohibides no.

—Doncs va! T’ho estic oferint! No en tens ganes? Vols que signi el consentiment explícit? Treu el paper, en deus tenir, al calaix, amb els condons.

—No estan prohibides ja saps quan…! —crida ell. I es duu la mà a la boca, penedit. No vol cridar. Ella posa els ulls en blanc, com si hagués tingut un cop de calor. Al Manual de les bones pràctiques sexuals hi diu, clarament, que la fel·lació només serà possible si els dos membres de la parella en tenen ganes (i ho expliciten amb un sí per escrit, lliure de coaccions) i si hi ha principi de reciprocitat, és a dir: si abans s’ha produït un cunnilingus. Pel que fa al temps de cada pràctica, s’hauran de tenir en compte les diferències temporals orgàsmiques entre ambdós consentidors (que no haurien de culpabilitzar cap dona; ans al contrari).

—Deixa el manual! T’estic dient que consento. Treu el paper! Prefereixes que et faci una cubana?

Ell fa que no amb el cap, vehement. No. Una cubana, no! Per això, ara, no accepta mai les proposicions de les dones de pits grossos. No vol pensar en aquestes pràctiques.

Riguem de tot això mentre poguem, però de debó, un saltet una mica massa fort i ens podem passar de frenada i trobar-nos aquí en un tres i no res.

Un bon llibre que es llegeix bé i ràpid i que ens ofereix desde diferents angles un retrat del món on vivim, tot això passat pel prisma particular de l’autora, un prisma d’humor negre que de vegades passa directament al negre sense quasi humor deixant-nos amb un somriure glaçat als llavis.

Guillem / Núria Cadenes

Un llibre que darrerament està sonant força i m’ha entrat el dubte de si el soroll tenia o no raó de ser. Podria resoldre aquestes coses llençant una moneda a l’aire i no aniria tan desbordat de lectures, però no seria jo, i en general mai em puc penedir de llegir un bon llibre, caldrà veure si aquest ho és.

Aquest és un llibre més periodístic, potser fins i tot de true crime, per fer servir una etiqueta que sembla que està fent fortuna, sobre l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador el 1993. També és el primer llibre que llegeixo de Núria Cadenes, som-hi doncs!

¡Arribaspaña!

El crit ha rebotat sobre les pedres del carreró, aspre com una fuetada. Se sent una altra veu que li respon, en un acte reflex, que viva Franco. El Picha tiba el braç enlaire i continuen corrent.

En tombar la cantonada, frenen. El Ventosa torna la navalla al de la cueta. Cantussegen el Cara al sol.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg

Així comença el llibre, deixant les coses clares amb alguns elements que ens trobarem. Un assassinat perpetrat per uns neonazis i tota una actuació des de la policia a la judicatura que qualificar de complicitat i encobriment és el més suau que se’n pot dir. Benvinguts al País Valencià, l’any és el 1993 tot i que més d’un mantenia el rellotge vint anys enrere.

Matinada al barri del Carme de València, carrer dels Cavallers. Encara hi ha locals oberts. Gent que passeja, que torna a casa o que cerca un bar per a la darrera, va, la darrera i mo n’anem.

Només que, de cop, una trentena d’individus omplen l’escena, i la capgiren. Avancen a grans gambades, en formació, a l’assalt. Porten cascs, elàstics amb la bandera espanyola, sivelles amb esvàstiques. Texans estrets, caçadores bomber, botes negres. Branden cadenes, bats de beisbol, porres, trenquen els vidres, colpegen tothom qui troben.

La gent fuig.

N’hi ha que planten cara.

Una escena terrible, que acaba malament, i això no és realment dramàtic, és això:

El pitjor, però, és saber que saben que no els passarà res.

I tornar-ho a constatar.

Perquè això és el pitjor del llibre. Una policia interessadament incompetent, però si es tracta d’independentistes terriblement estricte, i una justicia que té molt clar qui són els seus i qui no. I la mort de Guillem i tot un procés de culpabilitzar a la víctima i repetir que duia un puny americà (mai va aparèixer) i que per això una baralla entre bandes d’antiracistes i nazis (però sense component ideològic, i van començar els nazis) va derivar en un apunyalament que… bé, en fi, una condemna ridícula i aquest saben que no els passarà res.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg

El llibre ens porta al cas i a tot el que l’envolta, les reaccions i els entorns on es movien els oponents i la campanya a la premsa i el procés judicial. És indignant, no és cap sorpresa perquè ja sabem la merda d’estat que tenim, però indigna igualment.

El llibre no segueix una estructura diguem-ne clàssica. No tenim una novel·lització o una narració dels fets de manera ordenada cronològicament. Aquí hi ha una altra feina, un acostament com fragmentari als fets, i més que als fets a tot el que els envolta. L’assassinat apareix descrit un cop, un parell potser i ja, però el que es dibuixa és tota la resta, com fent un retrat en negatiu: tot allò que no mencionem és el nucli de la història.

Per això potser no és un llibre «fàcil», no tenim una redacció explicant els fets poc més que sumariament, hi entrem a fons però sempre pels laterals, intuïnt que aquesta és la història interessant. I el que se’ns retrata des dels laterals és una història que anem veient com acabarà. El llibre fa enfadar, i les coses que ens fan enfadar són aquelles que més necessitem saber, per estar preparats, per no anar sempre amb el lliri a la mà. Potser no és gaire, però ja és alguna cosa, potser tenim les de perdre però que no ens imposin també el relat.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg

A imatge seva / Jérôme Ferrari

Ara fa més o menys un any em vaig llegir un llibre sobre una fotògrafa, el llibre era La noia amb la Leica, la fotògrafa era Gerda Taro. I això no té res a veure amb aquest llibre, però em fa gràcia la coincidència i una coberta amb una noia amb una càmera. Sí, sóc rarot i potser m’ho hauria de fer mirar.

La novel·la de Jérôme Ferrari comença amb una mort, que és el mateix que dir que tindrem tota la història narrada en flashback. Una història que pren com a punt de partida fotografies fetes per la protagonista finada, la seva passió.

Els esforços considerables, i de vegades inútils, que ell va fer per identificar desconeguts i determinar-ne el grau de parentiu només van suscitar en Antonia un interès educat. Allò no era l’enigma que la captivava. Tant li feia si pertanyia o no a la família aquella gent que havia deixat l’empremta en paper setinat. L’enigma consistia en l’existència de l’empremta mateixa: la llum que reflectien uns cossos ara envellits o convertits en pols feia molt de temps que havia estat captada i conservada per mitjà d’un procés l’aspecte miraculós del qual no es podia reduir a simples explicacions tècniques.

I per cert, que no us enganyi el nom de l’autor i alguns topònims, no estem davant d’un llibre italià sinò francés, i l’illa de la que es parla és Corsica (Còrsega, administrativament a França, almenys de moment, perquè no són pocs els corsos que s’hi oposen, com alguns protagonistes de FLNC, alguns d’ells molt propers a la protagonista).

Tot havia passat com estava previst. Eren la parella de nois que coneixien i admiraven des de la infantesa, ells les havien vistes créixer sabent que ja els pertanyien, que només era qüestió de temps. Ara eren les seves dones i tothom els deia així, ningú feia servir el terme «nòvia», d’altra banda amb raó, perquè de fet s’havien convertit en joves esposes de setze o disset anys, envellides abans d’hora, atrapades en els lligams d’una unió tan rígida, emmidonada i monòtona com el més poc imaginatiu dels matrimonis.

 www.christiancrush.com
Couples © Wyatt Fisher, Creative Commons.

La lluita contra els invasors turistes, la reivindicació i lluita contra els francesos, la lluita armada i les seves conseqüències, i tot això captat per la lent de la seva càmera i el seu intent de ser fotoperiodista, en un moment que potser no era el millor.

Van tornar al diari. Al cap d’una hora, el company d’Antonia havia redactat un article amb quatre mil caràcters que no afegien cap tipus d’informació a la que donava el títol: «Un home assassinat a Ajaccio». Aquell periodista, amb una llarga carrera en la premsa regional que li havia permès desenvolupar un talent certament innat, ara cultivava l’art de parlar per no dir res amb un virtuosisme que fregava la genialitat. Combinava magistralment llocs comuns, clixés, expressions fixades i consideracions edificants, de tal manera que produïa, sense fer mal a ningú o sobre qualsevol tema, textos rigorosament buits.

Tenim el padrí d’Antonia, ara és capellà i oficia el funeral tot recordant, tenim els records a través de fotos d’Antonia. Però  també altres moments en que les fotos van jugar un paper important, sobretot en conflictes, la primera guerra mundial, la segona, la conquesta italiana de Libia. Des que s’inventen les càmeres n’hi ha una en els conflictes. N’anem repassant fins que sembla que ens conduiran a la conclussió lògica, Antonia en un d’aquests conflictes-

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
Landing at Gallipoli © Archives New Zealand, Creative Commons.

A finals de l’any 1914 Rista M. porta el registre dels horrors desenfrenats.

Acumula fotos de suplicis, les classifica, les anota. El 1916 seran exposades al Louvre i al Victoria Museum abans de ser enviades als Estats Units. La bestialitat de l’enemic ara ja està documentada i tothom pot gaudir de l’espectacle tot concedint-se el luxe de la indignació.

La lluita del nacionalisme cors contrastada amb les lluites nacionalistes en altres guerres i molt especialment amb la de l’antiga Iugoslàvia. En aquest conflicte és ella qui en parla, qui hi va, qui hi fa fotos, moltes d’aquelles fotos ni tan sols les revelarà.

https://www.flickr.com/photos/liquene/
Corsica ©Alessandro Valli, Creative Commons.

No és només l’horror, és tot el que hi veu i el que hi sent, com les vores de la humanitat. No hi ha un relat de la guerra, amb prou feines algunes dates apuntades fins que pren la decisió d’anar a la guerra, no és fins després que no descobrirà que el difícil no és anar a la guerra sinó marxar-ne.

Quan van detenir Pascal B. per tercera vegada, el març del 1989, Antonia no va córrer a buscar consol a l’espatlla del seu oncle. De seguida va saber que no podria suportar ni l’espera ni les mirades plaents de compassió. També va saber que estava atrapada en un cicle sense fi que no alliberaria mai, com si girés en òrbita al voltant d’un planeta increïblement enorme. La vida que tindria seria una repetició del que ja havia viscut. Pascal B. aniria a la presó i després sortiria de la presó, i l’hi tornarien a ficar, un cop i un altre, i ella seria allà esperant, cada vegada més vella i desilusionada, fins que fos massa tard. A la làpida de la seva tomba no hi gravarien el seu nom, sinó, amb més austeritat, «La dona de Pascal B.», i seria just, perquè el centre de gravetat de la seva existència sempre hauria estat fora d’ella mateixa. Evidentment li estaria prohibit queixar-se de l’egoisme del seu amant. Com podia qualificar d’egoista algú que ha acceptat sacrificar la vida i la llibertat per una causa política?

A veure. És un llibre que abarca molts temes. Les lluites del nacionalisme cors, i d’altres nacionalismes, la plasmació de moments històrics en imatges i la protagonista, que viu en primera fila el tema cors però se’n va a la mínima que pot a altres conflictes. Potser aquest és un dels detalls que van en contra del llibre, voler abarcar massa coses, sense aprofundir-hi massa.

https://www.flickr.com/photos/peterdenton/
Balkans War 1991: Vukovar destroyed © Peter Denton, Creative Commons.

I a favor? Que amb el fil de la biografia de la protagonista tot plegat passa força bé. Podria haver aprofundit en el que retrata, però es centra més en com queda el que fa la fotografia, el fotògraf, el que retrata, el testimoni. I veiem tants conflictes diferents a través de les fotos que no podem sostreure’ns a la impressió que tots els conflictes són el mateix conflicte. A mi m’hauria agradat una mica més d’aprofundiment en el tema cors, però això ja és una mania personal. El llibre, potser per aquesta manca d’aprofundiment, passa molt bé i fa de bon llegir, tot i la patacada de començar el llibre amb un cadàver, que és un mica fumut.

© Cesc Llaverias.

Josep Pla vist de prop / Josep Martinell

Després del llibre Josep Pla: sis amics i una amant, em va entrar la curiositat per Josep Martinell, un dels amics que s’hi menciona i que a més a més havia escrit un parell de llibres sobre Josep Pla, força difícils de trobar fins i tot en biblioteques, però aquí el tinc, a veure.

El títol no enganya i el que ens ofereix és una mena de biografia de Josep Pla, que era algú poc donat a les confidències i gran part de la seva infantesa i joventut la ventilava dient que no la recordava. Almenys tenim l’esperança que amb un amic, amb el pas del temps i les converses doncs acabés sincerant-se una mica més, qua abaixés la guàrdia en no veure’s interrogat. Els anys de joventut de Pla els tenim a El quadern gris, aquí és una mica més com els recorda ja en la distància. I també la relació amb els altres grans temes planians, el paisatge, el mar, la cuina…

Algunes reflexions interessants, per exemple sobre l’eina de Pla, el llenguatge.

Els que no tenen res a dir, tenen la dèria de perfeccionar la llengua. En una cosa o altra s’han d’entrentenir. Deixant ben entès, que acabaran per escriure un català tan alambinat que només servirà per a llegir-lo entre ells.

El català ha de ser una llengua viva, i creiem que s’ha d’escriure com si conversessis amb el veí. Fer-te entendre per la més gran quantitat possible. Els refinaments de la puresa idiomàtica són coses de minories literàries. Més que un llenguatge vital, una llengua per a literats.

O sobre el seu conservadurisme:

És possible que algú en quedi sorprès per ignorar una treta molt particular de Josep Pla que tothom qui el coneix i el llegeix amb atenció ha pogut perfectament constatar: és un conservador del que valgui la pena, però també és partidari d’incorporar tot el que pugui fer marxar el país. Quant a tot el que es refereix a posar-nos al dia en relació amb Europa, sempre es troba disposat a defensar-ho.

O la seva posició diguem-ne vital en relació a Catalunya i el català, en paraules del propi Pla:

«Una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.»

És un llibre curt i de bon llegir, potser no és un estudi o una biografia feta de manera més acadèmica, té algunes limitacions i algunes llicències. La millor manera d’acostar-se a Pla és amb els seus llibres (El carrer estret o El quadern gris són les millors opcions), però si necessiteu fer-vos una «composició de lloc» prèvia aquest llibre us servirà.

Los impunes / Richard Price

Començo aquest llibre sense tenir ni idea de que em trobaré, passa de tant en tant per un tema que ara tampoc bé al cas explicar aquí, a veure què em sembla aquest llibre de Richard Price.

Costa una mica d’entrar al llibre, i de seguida entenem el títol. Delinquents que han quedat impunes, pels motius més variats han aconseguit escapar de la justícia i ja només són l’obsessió particular d’un policia. Tenim un grup de policies, cadascun amb el seu impune particular a qui desitgen veure entre reixes.

Aquest impunes comencen a aparèixer morts. I tenim un joc de gat i rata entre policies i rancúnies del passat que no entendrem gaire fins pràcticament el final.

Un llibre molt justet, amb un remontada cap a la part final, però en general molt fluix.

Mal bon pare / Sergi Pons Codina

Els llibres de Sergi Pons Codina m’han agradat. Un estil canalla, perdedor, brut, gamberro i en català, no es pot demanar pas més. Això era el que trobàvem a Mars del Carib o a Dies de ratafia. Aquí, però, el protagonista és molt diferent.

Tenim un protagonista que entra a la quarentena amb les tres filles més o menys criades (la petita té 5 anys, la gran 10) i que sommia amb un món de migdiades, vermuts,  i totes les coses adultes que ha anat deixant estar per la criança. Quan ell comença a veure una mena de retir daurat la seva dona li deixa anar la notícia que està embarassada, i que el pensa tenir.

https://www.flickr.com/photos/thms/
iPad Pregnancy © Thomas van de Weerd, Creative Commons.

Tenir quatre fills implica dosis suicides d’optimisme, una cosa que no li sobra pas al protagonista.

Quasi n’havia fet quaranta. Una edat des d’on em creia amb el dret de projectar un futur més reposat. Allunyat de tot el que significava tornar a canviar bolquers, preparar farinetes, arrossegar cotxets…

Tornar a ser pare no entrava en els meus plans. Era part del passat. Un passat viscut amb totes les alegries, però del qual necessitava distanciar-me.

Ara tocava una altra cosa. Amb la Zoe a punt de fer-ne cinc, començava a acariciar la idea d’una paternitat diferent, més relaxada. Una paternitat en què, després d’anys de son trencat —»Papa, tinc set», «un malson», «pipi», «Puc dormir amb vosaltres?»—, dormir d’una tirada a la nit tornaria a ser normal, en què passejar pel carrer hauria deixat de ser una gimcana de corregudes, carreteres amenaçadores i crits, en què per sortir de casa ja no necessitaria la paciència de Mahatma Gandhi i l’estratègia d’un campió d’escacs —»les sabates», «Abriga’t», «Deixa això», «Farem tard»…

https://www.flickr.com/photos/13476480@N07/
1972 Woman carrying goods, walking, with her children in November 1972. © manhhai, Creative Commons.

Això provoca un cisma i una crisi matrimonial en tota regla, i el protagonista comença a endarrerir l’hora de tornada a casa, si no es troba amb la dona no poden discutir. Ha de decidir què fer en aquesta estona.

Com que ja no volia tornar a casa després de la feina, em vaig veure obligat a buscar una ocupació per a aquelles hores del vespre. Dubtava entre apuntar-me a classes de pilates o anar a mirar com arribaven els trens a l’estació de Sant Andreu Arenal. Finalment em vaig decidir per apuntar-me a classes de birrates i anar mirant com m’arribaven les cerveses, una rere l’altra, al bar.

El bar com a refugi, de nou. Perquè en la meva joventut havia destacat en l’art d’encadenar hores al taulell dels antres més èpics de Sant Andreu. Una afició de la qual les meves paternitats m’havien allunyat una mica, però de la qual guardava un record ben viu (de tant en tant encara sortia a entrenar amb algun company, però no deixaven de ser costellades poc ambicioses, poca cosa, comparat amb l’apassionament de la meva joventut).

Per cert, aquí hi ha una errata, l’estació de Sant Andreu Arenal és subterrània, no pots veure passar trens a menys que entris, l’estació descoberta que es presta més a fer el trainspotting seria l’altra, la de Sant Andreu Comtal. És el que té ser del barri.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Estació de Sant Andreu Comtal © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

El bar és el mític Mars del Carib del seu primer llibre, un antre fosc, lleig i amb una parròquia de desferres. El que es coneix com un bar de tota la vida, vaja. Una mica més sobre el bar:

Obria quan li semblava. Normalment de nit i de matinada, tot i que sovint et trobaves el bar tancat un, dos o sis dies seguits sense motiu aparent, ni avís previ. Tampoc havia intentat condicionar mai l’espai perquè no sembles el cau de misèria que aparentava, ni dominava el tema de la neteja (bàsicament el Mars del Carib no es netejava mai: el Negre tenia la teoria que era la mateixa clientela qui s’emportava la merda del bar amb cada visita).

En un viatge a Olot d’ell amb les filles recorda alguna experiència amb el sonat de son pare, com quan el va portar a caçar i ell va fallar expressament tots els trets. El que li agradava era dur-li la contrària a son pare.

https://www.flickr.com/photos/dizid/
Hunting © Marc de Ruijter, Creative Commons.

Suposo que el més normal hauria estat fer el que s’esperava de mi: seguir el guió traçat i matar l’animal. Segurament hauria aconseguit l’aprovació general, alguna paraula d’elogi (no gaires: «Que som homes, homes, collons!») i, qui sap, potser m’haurien deixat formar part d’algun dels seus rituals de celebració («Que begui, que s’ho ha ben guanyat!»), per acabar la jornada en una casa de putes tronada, on perdria la virginitat amb una senyora de nom exòtic, tuf de tabac i quilometratge il·limitat: «Té, aquest és el fill d’en Vila. Fes-ne un home!».

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

És un llibre eminentment costumista, i per tant fa un retrat de la societat i de com, com a societat, afrontem diferents temes, per exemple la paternitat i la hiperprotecció dels fills, o els whatsapps de pares, no en poso res però és èpic.

On es podia observar amb més claredat el nivell de renúncies al qual s’estava arribant era amb el tema dels nens. La canalla i la seva atenció s’havien convertit en l’exemple més palmari d’aquest corrent conservacionista.

Esclar, els fills eren una font inesgotable de pors i angoixes. Però el patiment havia agafat formes mai vistes, reduint els infants a una espècie de subhumans de porcellana amb tendències suïcides de les quals se’ls havia de protegir.

https://www.flickr.com/photos/tjt195/
The World Is Mine…. All Mine!!! © Taro Taylor, Creative Commons.

La meva estimada cunyada, sense anar més lluny, actuava amb el seu fill (el príncep Nico) com si fos de cristall o de paper de fumar. Ara que el nen començava a caminar, la Lourdes s’havia convertit en un guardaespatlles diligentíssim, digne d’un cap d’Estat: en Nico fent passets pel menjador de casa els avis, la seva mare ajupida al darrere, en tensió, com un porter a punt de parar un penal. En Nico tirant-se pel tobogan, la seva mare convertida en la dona aranya. En Nico posant-se coses a la boca, la seva mare impedint-ho amb uns reflexos felins…

També apareix home fet a si mateix donant-ho tot, només li falta l’escuradents a la boca i demanar un cigaló de Soberano picant a la barra del bar amb una moneda de dos euros.

El senyor Rafael era un d’aquells homes fets a si mateixos. Acostumat a fer i desfer al seu gust. D’aquells individus que han escalat a còpia d’esforç i voluntat, que ho han fiat tot a la seva capacitat de treball, com si no hi hagués més variants que poguessin determinar l’èxit professional: «Soc el primer d’arribar i l’últim de marxar.» Un defensor convençut de la relació causa-efecte entre la capacitat de sacrifici i l’ascens social: «Vaig començar a baix de tot, un currela. Tres consells: pencar, pencar i pencar.» Un empresari de texans i camises de quadres, de tracte directe i maneres poc refinades: «Drets, convenis, conciliació laboral… mariconades!» D’aquelles persones que subvencionaven amb gust les festes o l’equip de futbol del seu poble, però que mai haurien donat un duro a una organització solidària. «Ja mantinc prou ganduls amb els meus impostos! A picar pedra els fotia a tots!» El clàssic empresari que veia en la prevenció de riscos laborals una obligació absurda, innecessària, «posats a perdre el temps, almenys ho podria pagar l’Estat, no? Quins collons!».

https://www.flickr.com/photos/guidc/
Antiga Fábrica de Tecidos © Guilherme Dutra Correia, Creative Commons.

Tornar a passar pel Mars del Carib li permet retrobar, anys més tard, si fa no fa la mateixa tropa que hi va deixar.

La gent no canvia. És una impressió fonamentada amb el pas dels anys. Poden canviar certes circumstàncies personals, les condicions d’una vida, però qui ha crescut fill de puta (per posar un exemple enriquidor) transitarà sempre més per la vida com un fill de puta, amb aquella mirada, aquell tarannà, aquella expressió i aquells rampells de filldeputisme de sempre. Sí, el fill de puta se’l pot arribar a socialitzar, fins i tot s’han arribat a donar casos de fills de puta que no ho semblen, que han estat domesticats i el filldeputisme dels quals ha quedat camuflat sota capes de circumstàncies atenuants que el porten cap a una normalitat social, però no ens enganyem: el filldeputisme roman, potser endormiscat, tot esperant el moment per expressar la veritable naturalesa del fill de puta existent, el seu temperament natural.

https://www.flickr.com/photos/thenovys/
It’s over… © AndYaDontStop, Creative Commons.

I amb la novel·la l’embaràs va avançant, i la discussió pel nom, i els pares d’ell que estan contents de que per fi els doni un net. El pare d’ell és un carlista de soca-rel, fatxa com ell sol, misogin, racista, homòfob i alcohòlic, a més a més d’estar bastant grillat. Tot un cromo del que el protagonista intenta per tots els medis separar-se’n.

Aquest tercer llibre ja permet fer un anàlisi de l’autor. Millora a cada llibre, però també perd una mica el salvatgisme del principi, els seus personatges han crescut, els hem vist de borratxeres interminables a Mars del Carib; suportant com podien la crisi ocupant pisos i fent de periodistes (més o menys) i  fent ratafia a Dies de ratafia; i ara ja en una primera maduresa més assentat però amb la muntanya russa de la paternitat quadruplicada, tot un dragon khan! L’autor no s’ha encasellat, no fa el mateix llibre però sí té uns elements característics, reconeixibles, i un estil ràpid i viu amb força humor (entre negre i absurd, depenent). Un llibre que es llegeix molt bé, amb el que riureu i un autor que val la pena anar seguint.

Eugeni Oneguin / Aleksandr Puixkin

Cal llegir els clàssics, sempre, i si a més a més estan editats amb aquest respecte cap a l’original i cap al lector encara més. Puixkin és el pare de la literatura russa que tots tenim al cap quan parlem de literatura russa, per tant no és un nom que es pugui deixar escapar.

No en faré un resum, ni en posaré extractes, no m’atreveixo. Sí admetre que en saber que era una novel·la en vers i traduïda també en vers… em va canviar la cara i vaig estar a punt de desistir, però no ho vaig fer, i va ser un encert.

Si teniu alguna idea sobre «novel·la en vers» oblideu-la, és llegeix sorprenentment bé i narrativament és molt fluïda. Ara podria parlar de clàssics que han assolit la qualitat d’il·legibles pels lectors d’avui en dia, però no, aquest no és ni molt menys el cas. I a més a més passen coses, a poc que busqueu podeu trobar resums de l’argument.

flickr.com/photos/plushev/
Pushkin © Alexander Plushev, Creative Commons.

Un llibre per assaborir un clàssic, per llegir amb calma i per rellegir de tant en tant, perquè és relativament curt i no la típica novel·la russa de més de 1000 pàgines. Jo l’he llegit i l’he deixat ben a mà, tinc la impressió que serà un llibre que a poc que pugui hi aniré tornant. A més a més és un treball de traducció i edició que farà que aquesta sigui l’edició en català d’Eugeni Oneguin més o menys definitiva. Esteu avisats.