Diari d’un pistoler de la FAI / Miquel Mir

Vaig agafar aquest llibre amb curiositat per un període molt concret de la història. Els retrats que he llegit d’aquests pistolers en general no són gaire afavoridors i m’agradaria saber si tot el que s’explica és veritat o és un intent de crear un relat a posteriori. Un dels retrats que em van fer interessar el va fer Manuel de Pedrolo al primer llibre de La terra prohibida, Les portes del passat, però és una constant en llibres que tracten de la Guerra Civil a Barcelona, l’intent de cop d’estat per sumar-se a la insurrecció del 18 de juliol i la revolució posterior. També en parla Joan Sales a Incerta glòria, i també Orwell a Homenatge a Catalunya, i ningú en parla bé d’aquesta gent. Posats a citar testimonis citaré a la meva àvia, que era una nena quan la guerra i que tenia veïns de la FAI:

«Van treure els rics de les seves cases, però no van posar en aquelles cases els que vivien sota un pont, s’hi van posar ells».

Per il·lustrar el tema una foto recurrent, però que m’agrada molt.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

I ara al tema. El llibre comença repassant la història del protagonista que és la història de la lluita obrera des dels anys de la primera guerra mundial fins a la guerra civil. Una de les coses que sobta de l’esclat de la guerra és com va aparèixer de cop tantíssima gent armada.

La lluita obrera, els sindicats, les vagues… tot això són coses que van existir i que existien tot i les prohibicions, i quan les prohibicions no servien directament les bales. Els patrons no tenien manies en contractar pistolers per eliminar obrers molestos, els sindicats no van trigar gaire en tenir els mateixos escrúpols, fer-se amb armes i respondre els trets amb més trets. Dictadures, la vaga de la canadenca, la setmana tràgica encara en el record, la guerra al Marroc, i una tímida república que de seguida va començar a tenir militars en contra i rumors de revolta. Amb els precedents i l’ambient que els sindicats s’armessin tant com van poder és perfectament comprensible. I amb això no justifico el que va passar després.

A les nits següents, en Maurici i ell van patrullar per una Barcelona en què no hi havia ni govern ni policia, presa per la por, angoixada i adormida. Grups d’incontrolats actuaven, segons ells, en nom de la Revolució i assaltaven i saquejaven joieries, botigues i magatzems, requisant tot allò que els donava la gana, amb total impunitat. El govern republicà s’havia desintegrat i les forces de l’ordre havien perdut la disciplina. La cadena de comandament s’havia trencat en aquells primers dies. Amb freqüència, ni els grups de la FAI sabien si les seves accions eren revolucionàries o s’havien sumat als actes de pillatge. […] Van començar les primeres confiscacions, deixant de banda l’ideal llibertari: tothom anava a la seva.

https://fotoshistoricas.net/anarquistas-barcelona-del-comienzo-la-guerra-civil-espanola/
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Intent de cop d’estat que fracassa i militars revoltats que segons a on guanyen i segons a on no. A Catalunya no van guanyar, i a més a més vençuda la revolta va esclatar la revolució, però sobretot el caos, molt caos. I una violència sense massa sentit.

Més tard, en Josep, amb el cap ben fred i serenament, comentava a en Tomàs que,si havien de canviar el país fent això, estaven llestos. A partir d’aquí, tots dos van començar a pensar que havien de guanyar-se el futur. En el fons, veien que els aprofitats, els oportunistes, els lladres, els alliberats durant les primeres hores de la revolta estaven actuant amb total impunitat i feien el que els donava la gana per tota la ciutat, emparats sota el paraigua de l’anarquia, i entre tots estaven convertint la Revolució en un acte de saqueig desproporcionat i en pura destrucció. Mentrestant, els que per a en Josep eren els herois, com en Cairó, havien mort a les barricades contra els militars i el feixisme.

https://www.flickr.com/photos/trompe/
Convento de Las Salesas, Barcelona (julio- 1936) © M U F.

Quan es repassa la història de la guerra hi ha una cosa que sempre destaca en el bàndol republicà i és el caos més absolut, milicians, sindicalistes, FAI, exèrcit regular i un govern que no podia fer-se càrrec de tot amb tants fronts oberts, prou feina tenien intentar guanyar la guerra, o almenys no perdre-la.

«Las bibliotecas son almacenes de pensamiento burgués, montones de basura, legajos de mentiras. Esto, nada más que esto, es lo que quema. Esto y nada más. Hay que seguir quemando hasta el último documento de propiedad o privilegio».

Bàsicament s’hauria hagut de garantir la situació a la rereguarda però per fer-ho s’hauria hagut de desmobilitzar l’exèrcit que era al front. No ho van fer però tampoc van guanyar la guerra, aquí la intervenció i no-intervenció internacional va fer bastant a favor dels revoltats.

La guerra va estar plena d’incidents curiosos i interessants.

En començar la guerra moltes dones van voler donar exemple de la seva valentia allistant-se com a milicianes i marxant cap al front. Aquesta minoria de llibertàries, que van deixar la feina pensant que podien defensar la llibertat amb el seu fusell igual que els homes, va ser inicialment el símbol de la lluita antifeixista tot i alguns comentaris que els llençaven en marxar al front: «Cachondas, viciosas, nos lo pasaremos en grande en el frente» o «La guerra no es para las mujeres, lo vuestro es fregar, freír y follar». Al grup de llibertàries hi va haver de tot: les que van ajudar, i molt, els seus companys fent feines d’intendència, mentre que altres, moltes prostitutes, es van llançar a la bona vida amb el seu negoci, contagiant la sífilis i altres malalties als milicians i provocant més baixes per malalties venèries que per bala. La imatge de la miliciana es va anar desacreditant fins a ser obligades a retirar-se de la lluita armada per assumir altres funcions com a infermeres, cuineres o administradores.

https://www.publico.es/culturas/doce-mujeres-franco-fascismo-consiguieron-callar.html
«Mujeres en pie de guerra», foto treta d’aquí, no es menciona autor.

El llibre té vàries parts. La primera i principal un repàs minuciós de la guerra tal com la va viure el nostre protagonista, el que va fer, el qui el com el quan l’on… totes aquestes coses. La depriment marxa de la guerra, de derrota en derrota i anar reculant.

En aquella època, Barcelona era la nova seu del govern de la República, presidit per Negrín, que molts catalans no podien ni veure des que havia dit allò de: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La ciutat s’havia convertit en un lloc que feia fàstic i llàstima, trista i desagradable, plena de funcionaris, militars, policies i guàrdies d’assalt que, acompanyats per les seves famílies, s’apropiaven lliurement les cases per ubicar-hi la seva pròpia residència.[…] La gent caçava coloms, pardals, els gats dels carrers, parcs i jardins de Barcelona per després menjar-se’ls. […] D’aquesta manera la gana i l’estraperlo creixien a mesura que avançava la guerra. […] La sensació de derrota anava minvant la mentalitat de la gent que, tot i no voler perdre la guerra, començava a pensar que no importava qui guanyés mentre tot acabés tan aviat com fos possible i tornessin a tenir un plat a taula.

Després tenim el seu diari tal qual, en castellà (i amb la gramàtica corregida), moltíssima gent només sabia escriure en castellà (i encara d’aquella manera). Està bé, no és una meravella de literatura, és una mica notarial, amb poca disgressió, és un bon complement al que hem llegit abans a la primera part, però ara en primera persona sense gaire context.

http://estelnegre.balearweb.net/post/41522
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

A los patrulleros nos repartían las órdenes a seguir por grupos, con instrucciones y direcciones para hacer registros y detenciones en casas de sospechosos. Entre los meses de agosto y noviembre de aquel 1936, con nuestra patrulla realizamos detenciones violentas y matamos a personas por su poca simpatía por la Revolución.

Antes de salir con el camión, los capitostes nos daban las direcciones de personas que pertenecían a organizaciones consideradas sospechosas, con órdenes de actuar en sus casas. Cuando salíamos, sabíamos a dónde teníamos que hacer el registro o detener, excepto en las salidas por la noche, en que teníamos órdenes de matar durante los primeros meses.

I després un apèndix documental, amb comunicats variats que mostren l’abisme que es va anar obrint entre els comunistes PSUC, els independentistes d’Estat Català i els llibertaris de CNT-FAI. Un dels motius de la pèrdua de la guerra va ser aquesta divisió interna (terriblement cruenta) entre els bàndols dins del bàndol republicà. De vegades es posaven d’acord per intentar primer guanyar la guerra i després arreglar-se, però això sempre durava poc.

Un bon llibre sobre una part de la guerra coneguda però potser no prou ben explicada. Terrible y cruel, com totes les guerres.

La por del porter davant del penal / Peter Handke

Més llibres de Handke, aquest amb un títol futbolístic que és una troballa. Tot i que crec que futbolísticament qui té por d’un penal és el que el xuta, el porter no té res a perdre, el davanter ha de marcar, si marca és el normal i si el porter l’atura serà un heroi.

Però anem al llibre. La veritat és que entrar-hi costa molt. L’estil és àrid, telegràfic a estones, i amb una objectivitat que fins i tot fa mal. El protagonista sembla tenir cada cop menys sentiments, tampoc va sobrat d’empatia. Es mou en un món de persones soles, perdudes i que si poden fins i tot es rebutjen, es repel·leixen. D’aquesta manera la seva isolació passa desapercebuda. Però és un llibre que costa, en tenir poques pàgines podia passar per un llibre lleuger, però no, de fet l’altre llibre que en vaig llegir ja anava per aquí, brevetat com a sinònim de concisió, no de lleugeresa.

El funcionari explicà que, així que veia un objecte, com és ara una màquina de rentar, de seguida en demanava el preu i que, quan després tornava a veure l’objecte, per exemple una màquina de rentar de la mateixa sèrie, el reconeixia no pas per les seves característiques externes, és a dir, una màquina de rentar, no pels seus botons de programes de rentat, sinó només pel que aquell objecte, digue, la màquina de rentar, costava a primera vista, és a dir, pel seu preu. Es fixava amb precisió en el preu i d’aquesta manera reconeixia directament qualsevol objecte. I si l’objecte no valia res?, demanà Bloch. Ell no en volia saber res, d’objectes sense valor comercial, contestà el funcionari, almenys en la pràctica professional.

https://www.flickr.com/photos/nishwater/
bad pricing © Mark Jenkins, Creative Commons.

A nivell purament argumental hi ha un acomiadament, una relació, un assassinat i una fugida… però tot amb la mateixa fredor, amb aquesta falta de perquè i de sentiment. En aquest cas entenc que el que compta sobretot és el com, una cosa que demana llegir en versió original però el meu alemany no dóna per això ni de lluny.

Tot el que veia era literalment xocant. Les imatges no se’t presentaven naturalment, sinó com si haguessin estat fetes expressament per a tu. Quan les miraves, et saltaven literalment als ulls. «Com tocs d’atenció», pensà Bloch. Com ordres! Quan aclucava els ulls i tornava a mirar al cap d’una estona, tot apareixia literalment modificat. Els sectors que hom veia semblaven llampeguejar i tremolar de les vores.

https://www.flickr.com/photos/beger/
Sparkling Water Drops © Steve Beger, Creative Commons.

Quan llegeixo un autor per primer cop el primer llibre em dóna una idea però és amb el segon que la confirmo. Però en aquest cas això no és així, és un autor interessant, difícil, però no acabo de tenir clar si és o no és un autor per mi.

Llibres de dones el 2019

En la llista dels millors llibres del 2019 la presència de dones serà ridículament baixa. La raó? El meu criteri per si un llibre em deixa o no amb la boca oberta és completament indiferent a la configuració genital del seu autor o autora. Si no us agrada el meu criteri internet és enorme i ja trigueu en explorar-la buscant un lloc més paritari, apa!

Però la veritat és que llegeixo força llibres de dones, entre un 20 i un 25%, i si teniu curiositat aquí us els llisto, també algun llibre amb autora s’ha endut l’etiqueta d’EVITAR, la vida és dura.

https://www.flickr.com/photos/johntwohig/
Ladies © John Twohig, Creative Commons.

A aquestes alçades d’any ja puc aventurar que no caurà cap més llibre escrit per una dona en els 13 dies que queden, per tant  aquesta és la meva llista. Els llibres que he llegit aquest 2019 escrits per dones, cadascun enllaça amb l’entrada corresponent.

Desguace americano / Bonnie Jo Campbell
Les millors vacances de la meva vida / Neus Canyelles
L’origen de les cols violeta / Marta Batallé
Teoria King Kong / Virginie Despentes
Les nostres riqueses / Kaouther Adimi
La noia amb la Leica / Helena Janeczek
El dolor / Marguerite Duras
Records del futur / Siri Hustvedt
Los combatientes / Cristina Morales
Aloma / Mercè Rodoreda
El carrer de les Camèlies / Mercè Rodoreda
Tristany / Anna Monreal
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Les lleialtats / Delphine de Vigan
Soy una pornógrafa / Saskia Vogel
Com s’esbrava la mala llet / Antònia Carré-Pons
Mona / Pola Oloixarac
Química / Weike Wang
Mi nombre era Eileen / Ottessa Moshfegh

Aquest són tots els llibres, potser hauré de fer aquest tipus de recopilació any rere any, perquè intueixo que posar una etiqueta DONA em portaria més problemes. Si a més a més de la llista voleu algun tipus de rànking doncs som-hi!

Mercè Rodoreda juga en una altra lliga, els seus llibres surten de l’escala, o sigui que no els tindré en compte (sí, tinc manies rares, què voleu?), els 5 millors llibres escrits per dones llegits aquest 2019 (deixant a part Rodoreda) són:

Records del futur / Siri Hustvedt
Tristany / Anna Monreal
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Les lleialtats / Delphine de Vigan
Com s’esbrava la mala llet / Antònia Carré-Pons

Com sempre: no us deixeu cegar per una selecció, hi ha molts llibres bons en aquesta llista de llibres escrits per dones, però posats a posar-ne alguns aquests per mi són excel·lents (juntament amb la Rodoreda, però això no és cap novetat).

I sí, en uns dies més l’entrada dels millors de l’any.

Falso nueve / Philip Kerr

El desaparegut Philip Kerr tenia una sèrie negra fantàstica ambientada a l’Alemanya nazi protagonitzada per Bernie Gunther (seguiu aquest enllaç al blog antic i aneu al final), però sense deixar del tot el gènere negre la seva sèrie futbolística era molt destacada. He llegit Mercado de invierno i La mano de Dios, toca ara posar-se amb el darrer de la saga.

Scott Manson està sense equip després de la seva sortida del (fictici però molt semblant al Chelsea) London City. El perquè és un tema que no puc explicar sense fer espòiler de La mano de Dios, de fet el personatge tampoc pot dir res per un contracte de confidencialitat.

Així que parla amb gent del fúbol que el tantegen, tant pels Hibs, com el Niça, però sembla que l’oferta amb més cara i ulls ve de superlliga xinesa i el Shangai Nou Dracs, de nou un equip fictici que juga amb els colors del Barça. Però el que sembla una oferta molt lucrativa de seguida es revela com tota una altra cosa.

El llibre comença molt bé, amb molt bon ritme i ens permet retrobar el personatge en el punt on el vam deixar al segon llibre, però no ho patireu si és el primer llibre que llegiu de la sèrie.

Un jugador traspassat de manera una mica estranya entre PSG i Barça ha desaparegut, i com que Scott Manson se’n surt de resoldre coses d’aquestes li encarreguen que el trobi perquè es posi a les ordres de l’entrenador del Barça, Luis Enrique.

És un jugador francés, originari de Guadalupe que havia anat a passar uns dies a Antigua però no en va tornar, la seva casa a Paris està a la venda i és allà on Scott Manson acompanyat de l'»home per tot» del PSG, comença a indagar.

https://www.flickr.com/photos/james_sensor/
Paris – Bleu Blanc Rouge © james sensor, Creative Commons.

Quien está cansado de Londres está cansado de la vida, però quien está cansado de París debe de haberse cansado de la civilización. La existencia continuada de París —una gran afrenta para los muchos estadounidenses que no son capaces de entender la noble indiferencia que la ciudad demuestra por las preocupaciones ordinarias del ser humano— es, posiblemente, la labor más magnífica que el ser humano ha llevado a cabo en la vida. La extraordinaria proclamación de una belleza que nunca se desvanece es real, sobre todo, por la noche, que es cuando la dama tiene mejor aspecto.

París, Antigua, Guadalupe i a tot arreu l’Scott Manson que no té problemes amb enllitar-se amb les dones més espectaculars que es troba. Les semblances amb James Bond potser són excessives, però tampoc ens entretindrem en això.

Com en els bons llibres negres, el misteri és només l’excusa per fer-nos us retrat, de la societat o del tema que sigui. En aquests llibres el retrat es del món del fútbol, en paraules del propi Manson en un llibre que va escriure (i que no es va vendre tan bé com si hagués contractat a Kerr de negre).

El fútbol se ha convertido en el nuevo esperanto, una moderna lengua franca en el más estricto sentido de la palabra. En un idioma puente, un idioma comercial que facilita el intercambio cultural por todo el mundo. […] Este deporte es igualitario porque tiene algo que le gusta a todo el mundo. Es el último bastión del tribalismo en un mundo civilizado. Por tant, es un refugio del pensamiento políticamente correcto. […] Tanto los hombres como las mujeres se sienten a salvo en el mundo del fútbol. Es un enclave que se aleja de los valores santurrones de la BBC, del Guardian, del Partido Laborista, de los cincuenta y siete vejestorios, y de todas las preocupaciones del mundo. […] Cuando vas al fútbol no tienes que preocuparte por los esfuerzos económicos de tu país, por la gripe aviar, por el sida, por la igualdad de género, por la guerra de Irak, por Afganistán, por el conflicto de Irlanda del Norte, por el hambre en África, por el terrorismo islámico, por el islam, por el 11-S, por los palestinos… De hecho, no tienes que preocuparte por casi nada aparte de por el partido en sí. […] Cuando vas al fútbol, formas parte de una familia. Una familia que no te pregunta ni quién eres, ni qué eres, porque lo que cuenta es el color que vistes. Lo que importa es la bufanda que llevas, no lo que digas, lo que pienses o lo que hagas. Cuando vas al fútbol, ¡mandas a la mierda todo lo demás!

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

Recordem que el tema és un jugador que hauria de passar del PSG al Barça, i no podia faltar l’opinió del Barça d’Scott Manson.

—Lo más probable es que se aprenda en todos los equipos; pero, desde luego, en el Barcelona vas a aprender mucho. Yo diría que te va a encantar. Los barceloneses son muy suyos, pero no tanto como los parisinos. Desde luego, sienten mayor pasión por el fútbol. Una obsesión. Aunque yo diría que la sienten por todo. En especial, por la política. Allí harás muchos amigos si dices que estás de acuerdo con el referéndum de independencia de Cataluña, pero es todo lo que deberías decir al respecto. Te lo preguntarán, pero no le digas a nadie si votarías a favor o en contra de la independencia. Es mejor que mantengas la pólvora seca a ese respecto.

No explicaré què passa al final, Philip Kerr aconsegueix el mateix que en els altres llibres de la saga: arrodonir el final i deixar coses per aquí i per allà per poder recuperar el personatge quan vulgui. Malauradament amb la seva mort això no sembla que pugi passar, a menys que contractin a algú per escriure més novel·les d’Scott Manson. No sé si ha tingut un éxit suficient com perquè una aventura d’aquestes pugui ser rentable, és un llibre que jo sí llegiria.

https://www.flickr.com/photos/hugoperezmarsol/
Barça 6 – PSG 1; Miércoles 8 de marzo de 2017 © Hugo Pérez Marsol, Creative Commons.

I una curiositat, l’opinió d’Scott Manson sobre el català:

Sé algo de catalán —que es una mezcla interesante y casi hermética de francés, castellano, italiano y una tremenda actitud obstinada—, pero es castellano me parece más sencillo. Y se lo parece a todos aquellos que no hablan catalán. Los catalanes están muy orgullosos de su idioma, y no es para menos, dado que bajo la dictadura del general Franco tuvieron que luchar muchísimo para mantener viva su cultura. O, al menos, eso es lo que ellos dicen.

Una bona novel·la negra ambientada, i diria que molt correctament, en el món del fútbol, si no us agrada ni que sigui una mica potser no sigui el vostre llibre.

Mi nombre era Eileen / Ottessa Moshfegh

Llibre que llegeixo perquè no sé on he llegit que en parlaven bé, he de deixar de fer això però l’accés als llibres que dóna una biblioteca és matador. Primer llibre que llegeixo d’Ottessa Moshfegh, veurem si n’hi haurà més.

Recorda molt a llibres que he devorat de Dirty Works sobretot. La protagonista té 24 anys i força problemes d’acceptació del seu cos i de relacionar-se amb els altres. Un pare ex-poli alcohòlic, mare morta, germana absent liberal i consentida, i una feina al reformatori que hi ha als afores del poble. Un reformatori amb treballadors que hi vegeten o que treballen a la seguretat d’allà perquè també són exconvictes i ja coneixen les dinàmiques d’aquests llocs. Ella tot el que fa es fantasiejar amb el xelador Randy, fantasies força vagues perquè no té gaire idea de res de res, estem a 1964 i la possibilitat de descobrir tot el que es vulgui sobre el sexe obrint internet no existia. Té 24 anys però algunes de les seves fantasies són en realitat força «adolescents», i es repeteixen el tema de la mort i el de marxar d’allà del poble de X-ville i plantar-se a un lloc com Nova York.

Todo lo que podía ofrecer era mi competencia como persona que recibe las bofetadas, una pared en blanco, alguien lo bastante desesperado para hacer cualquier cosa —excepto asesinar, pongamos— con tal de conseguir gustarle a alguien, por no hablar de que alguien me amara. Hasta que unos días más tarde apareció Rebecca, lo único que podía pedir en mis oraciones era una especie de chiripa o milagro mediante el cual Randy se viera obligado a necesitarme y desearme, como si por un azar yo le salvara la vida en un incencio o un accidente de moto, o entrara en su habitación con un pañuelo y un hombro en el que llorar en el momento en que se enteraba de que su madre había muerto. Esas eran mis fantasías románticas.

https://www.flickr.com/photos/mikecogh/
Prison Bars ©Michael Coghlan, Creative Commons.

De cop i volta al reformatori arriba Rebecca, una educadora professional que té idees noves de què cal fer amb aquests nanos, idees que xoquen amb el que es fa allà on són de la vella escola (recordem, 1964), i per Eileen la seva arribada és una petita revolució. Rebecca és tot el que ella aspira a ser, guapa, intependent i respectada i què fa el que vol sense haver de donar comptes.

Y es que los chicos eran encantadores a su manera. ¿Los echaría de menos cuando me marchara? Claro que no, y no los eché de menos, aunque me preguntaba, aquel día, mientras observaba sus nucas en la capilla, si recordaría alguna de aquellas caras, si lamentaría que alguno de ellos muriera. ¿Los habría ayudado de haber podido? ¿Me habría sacrificado por alguno de ellos? La respuesta es un avergonzado pero honesto no. Yo era egoísta, solo me intereseban mis propios deseos y necesidades. Recuerdo que me fijé en Randy entre la oscuridad del auditorio. Me pregunté si llevaba sus partes pudendas aplastadas dentro del pantalón.

Comença una relació amb ella, pràcticament de vassalatge, d’admiració rendida i sorpresa que una noia tan impressionant no només s’adoni que existeix sinó que vulgui passar estones amb ella i xerrar i socialitzar fora de l’entorn laboral. Les coses es precipiten i arriben al que sabem que són les seves darreres hores a X-ville, però encara no sabem com ni perquè, quin serà el disparador que la farà agafar i marxar d’una vida que és tan presó com el lloc on treballa. S’acosta Nadal i Rebecca convida a Eileen a passar la revetlla amb ella a casa seva.

https://www.flickr.com/photos/davidgsteadman/
Snowy Town © davidgsteadman, Creative Commons.

No puc explicar més per no reventar l’argument, la part final és molt sorprenent. No el fet que acabi marxant, que se’ns explica des del principi, la narradora parla des d'»ara» i recorda aquells dies, els evoca i ja sabem que efectivament allà va passar alguna cosa que la va decidir, que la va fer passar de voler marxar a efectivament fer-ho.

El llibre està bé, ara no és un llibre especialment optimista i té un ritme dens i lent, no és una lectura que cau en un parell d’assegudes.

Una amistat corrompuda / Xavier Rigall Torrent

Un d’aquests casos que em demanen si em puc llegir el llibre, jo aviso que puc ser un cabró i em diuen que d’acord. Doncs m’hi poso sense manies.

Però em costa ser un cabró, més que res perquè el llibre passa bé, força bé. El principal defecte que té és que l’argument es veu venir, i el personatge dolent és molt dolent, i a aquest també se’l veu venir d’una hora lluny. Pràcticament des de la primera aparició he estat desitjant que a en Minguet li passés per sobre un tren de mercaderies carregat de bigues d’acer, dos cops.

Tenim el protagonista, en Pujals, el seu únic amic des dels temps de l’EGB, en Minguet i la dona d’aquest, la Xantal. Altres personatges són el cap de l’oficina bancaria on treballa en Pujals, el Pilota d’aquella mateixa oficina, una feminista amb qui l’intenten emparellar i la mare del Pujals, que es troba cada dos per tres a la mare de la Xantal al Mercadona i li explica coses de la seva filla, coses que ella no li ha dit però que una mare les sap.

El protagonista porta quinze anys d’auxiliar administratiu a la mateixa caixa on va començar a treballar just acabar la carrera, és un solter solitari que viu amb sa mare i que no ascendeix perquè no té ni padrins ni mesquinesa suficient, no el preocupa. En Minguet va passar d’advocat sindicalista a tenir el seu bufet i ficar-se en política, i ara per una d’aquelles caramboles és alcalde de Girona tot i que el seu partit només té dos regidors. En un dels dinars on en Minguet tortura en Pujals amb els restaurants amb més estrelles de la zona, Pujals veu una llibreta vermella a la cartera de Minguet.

A partir d’aquí la història té un argument doble, què hi ha en aquesta llibreta (sí, això!) i com avança d’alguna manera el tema Xantal-Pujals perquè els dos tenen certa atracció l’un per l’altre i ja els dos tenen clar que en Minguet és un capullo.

M’ha fet gràcia especialment l’escapada a Lloret, de la parella Pujals-Xantal. De Lloret en vaig parlar en aquesta entrada del meu altre blog , però m’estic escapant del llibre.

—En tot cas, jo vull dir Lloret de Mar. He estat a tots els pobles de la Costa Brava, però mai a Lloret; en Valerià mai no vol anar a Lloret. Ho troba massa cutre. Per a ell, el millor és Cadaqués, es troba a la seva salsa en aquell ambient d’artistes decadents, escriptors maleïts, presentadores de televisió plastificades i tertulians onanistes. També li agraden, a distància, Platja d’Aro i S’Agaró. Però Lloret està proscrit. Tu coneixes Lloret?

https://www.flickr.com/photos/ok-apartment/
LLORET DE MAR © OK Apartment, Creative Commons.

I sí, les previsions de per on anirà l’argument es va complint.

—Avui m’he posat la roba interior grisa, t’agrada el gris?

—M’està començant a agradar.

—Doncs no entenc per què em descordes el sostenidor.

—Soc un home de contradiccions.

https://www.flickr.com/photos/jbaty/
Bras © Jack Baty, Creative Commons.

La història es veu venir, però no importa gaire. Està ben explicada, m’ho he passat bé. El factor sorpresa no ho és tot en un llibre, exlicar una història i fer-ho bé i que sigui distreta i interessant és tot un mèrit, i aquest llibre el compleix.

Al final no m’ha calgut ser un cabró, que per cert és un dels insults més utilitzat al llibre.

Química / Weike Wang

Aquest llibre té un premi que no sé si respecto però almenys no és un dels que desprecio sense manies, el PEN/Hemingway. Amb aquestes referències començo el llibre de la desconeguda Weike Wang, una autora americana però d’origen i naixement xinesa, chinese-american author, que en diuen.

Aquesta dualitat de cultures també conforma de manera important el seu caràcter.

 

Una nova por que tinc és perdre la xinesa que hi ha en mi. Em cau a trossos, com la pell morta.

I a sota d’aquesta pell viu l’americana que hi ha en mi.

De petita somio en xinès, però fa temps que no em passa. Els passos de la lògica, per tant, ergo, és a dir, ara els faig en anglès. Per més estrany que sembli, però, encara compto en xinès, així que faig tots els possibles per comptar tot el que veig.

Tres plàtans.

Set bicicletes.

Dotze nadons enganxats a dotze adults.

D’aquesta manera la pell no em cau tant.

Té uns pares que compleixen el tòpic de voler que els fills estudiïn molt i es treguin doctorats i una bona feina amb un bon sou. Un trajecte el línia recta que no admet dubtes ni dilacions, però això no és ben bé el que li passa a la protagonista. Un doctorat que no acaba mai, una feina d’investigació al laboratori que no porta enlloc, i de mentres la seva parella sí que va en línia recta i ja ha acabat el doctorat i busca feina en alguna universitat, la idea és que ella l’acompanyi. Les referències a les feines de doctorands són constants a la primera part del llibre.

Hi ha un professor al meu departament a qui ja no deixen dirigir tesis. Sota la seva tutela, massa doctorands han comès suïcidi. La seva exigència de feina és excepcionalment alta. Té una tècnica que consisteix a demanar als estudiants si van enfeinats, mentre espera que ells, amb cautela, li responguin que sí. Llavors els fa descriure al detall la feina que fan per veure si realment els ocupa catorze hores al dia.

Els estudiants comencen a fer llista.

I també a suar.

Les pauses per anar al lavabo no compten. Menjar no compta. Si no poden justificar les catorze hores de feina, el professor dictamina que l’estudiant no va prou enfeinat i li posa més feina.

Mentre el futur d’ell sembla clar, ella ha deixat la feina a la universitat (i la universitat) i està en teràpia, no està bé i no sap què vol fer amb la seva vida, ni què pot fer, i com que ha deixat d’estudiar per la seva família és com si no existís. Ha fracassat i això no es tolera. La gent del seu voltant té vides, fan coses, evolucionen es casen i tenen fills i ella només pot fer classes de repàs de ciències i arrossegar-se de tornada a casa.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Depression © adohnes, Creative Commons.

Les estones a casa les passa veient la tele mentre a fora neva amb força, els concursos televisius de cuina li serveixen per tornar a un tema recorrent: els tòpics en les relacion paterno-filials xineses, especialment xocants als Estats Units.

Acabada la conversa me’n torno a mirar la tele. Des de fa un temps m’he aficionat als concursos de cuina. M’agrada mirar-los perquè són d’encefalograma pla. M’adono que l’aspirant d’origen xinès sempre és el que diu: vull que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Els vull demostrar que sé cuinar i que m’ho prenc seriosament. Sovint l’aspirant d’origen xinès és el guanyador.

Quan perd, és l’únic que diu: espero que això no suposi el meu fracàs a la vida.

https://www.flickr.com/photos/littlebiglens/
The evolution of tv in design and how we view it. © Steve Baker, Creative Commons.

Altres persones del seu voltant sí van endavant, a més a més del seu xicot, la seva «millor amiga» que està casada i té una filla i viu a Nova York i tot sembla que sigui un triomf. Ella de seguida es troba sola amb el gos perquè el xicot se’n va a treballar i es donen un descans, i a la millor amiga li passa una mica el mateix. Després del part s’ha abocat tant amb la nena i ha deixat tant de banda el marit que aquest s’ha embolicat amb la secretària. Ella l’engega de casa, ella té raó, ha fet amb la seva vida tot el que toca però es troba si fa no fa com la protagonista. Derrotada.

El principi d’incertesa de Heisenberg diu que intentar determinar la posició precisa d’una partícula només farà augmentar-ne la velocitat. Passa el mateix amb el marit: intentar demanar-li on ha passat la nit només farà que s’intenti desempallegar d’ella, que intenti esquivar i evitar la pregunta. Només farà que torni a desaparèixer.

Per tant, la millor amiga ha optat per deixar de preguntar.

https://www.flickr.com/photos/timsnell/
heisenberg © Tim Snell, Creative Commons.

El llibre al principi no m’atrapava. Era un estil massa sec, massa pla. A poc a poc he anat entrant en la complexitat de la protagonista i veient que no es podia narrar d’una altra manera. I això també fa bo el tòpic sobre el xinesos i que costa saber què pensen. Més enllà del tema xinès és un llibre típic de crisi dels trenta però que passa bé tot i que no dóna un missatge excessivament optimista. Bé, les crisis no són optimistes, però ens podem consolar en que poc més o menys a tots ens pot tocar.

Mona / Pola Oloixarac

Vaig anar a parar a aquest llibre per aquest article, vaig pensar que almenys era un llibre curtet i que en el pitjor dels casos m’amargaria 3 o 4 trajectes en tren mentre descobria si Pola Oloixarac val o no la pena. L’article tampoc és que sigui un gran elogi del llibre però com aspirant a escriptor el món dels festivals literaris m’intriga i només recordo un llibre que en parlés, el divertidíssim L’impostor sentimental de Xavier Moret. Som-hi amb aquest doncs!

Una protagonista escriptora peruana afincada als Estats Units és convidada a un festival literari a Suècia que culmina amb l’entrega d’un premi prestigiós dotat amb uns 200.000€ (tot i que potser seria més normal fer servir corones). I aquest és el principi i l’escenari suposadament culte on la protagonista es dedica a passar entre borratxa i posada de pastilles mentre rememora els claus que ha fet amb alguna de la gent que es troba.

A mi em sembla que el llibre podria donar força més per la part còmica perquè algunes de les coses que diuen els personatges tenen tela. Normalment es passen, i molt, de pedants, però de tant en tant deixen caure alguna idea interessant.

No es que en nuestra época ya no haya personalidades literarias… si no que vienen a lugares como estos creyéndose escritores y se van como personajes. ¡Los festivales son las verdaderas novelas!

El llibre és curtet així que no carrega massa, però es queda a mig camí d’on podria arribar amb una mica més d’humor, m’imagino en aquest congrés a una versió femenina de Bryce Echenique i ja salivo amb el que podria llegir. La part final es fa carregosa, amb la sensació que no sap com acabar el llibre aprofita per col·locar una informació bàsica i acaba de manera abrupta. Al final un llibre molt, molt justet.

Tony Takitani / Haruki Murakami; Ignasi Font

En aquest blog he parlat altres vegades de Haruki Murakami (i en el bloc antic) i aquest llibre té força semblances amb La noia de l’aniversari, un llibre curt, un conte fantàsticament il·lustrat, en aquest cas per Ignasi Font.

A mi en general m’agraden més les novel·les, i per això no sé si sóc prou just en aquesta valoració: m’agrada Murakami en els registres llargs. Però és més una opinió que un judici de valor.

Al lío, personatge típic «murakamià», amb una certa tirada cap a la soledat fins que tot salta pels aires.

Però un bon dia, sense cap mena d’avís previ, en Tony Takitani es va enamorar. Va ser un fet increïblement sobtat. Ella era una noia que treballava a hores en una editorial i que va passar per la seva oficina a recollir un original. Tenia vint-i-dos anys. Mentre va ser a l’oficina, en cap moment no va deixar de somriure serenament. Tenia una cara bufona, però objectivament no es podia dir que fos cap gran bellesa. Amb tot, tenia alguna cosa colpidora. Quan la va veure per primer cop, en Tony Takitani va notar que el pit se li estrenyia i que li costava respirar. Ni tan sols ell sabia què era allò que l’havia colpit amb tanta força. I encara que ho hagués sabut, no hauria pas pogut explcar-ho amb paraules.

I si explico més doncs ja explico massa, és un conte al que cal entrar i deixar que us porti i gaudir del viatge i de les excel·lents il·lustracions. I cal pensar-hi una mica, completar aquelles coses que no es diuen del tot al text. Coses que en una novel·la podria desenvolupar i explicar però que aquí amb la brevetat imposada no tindria sentit.

Un llibre-objecte preciós i ideal per regalar.

Vigilància permanent / Edward Snowden

Ens miren, ho tinc assumit, però no hauria de ser així si estem en suposades democràcies. Entenem que altres règims ho facin però si ho fan les democràcies què ens queda? D’això va aquest llibre d’Edward Snowden, algú de sobres conegut.

Comença dient que efectivament ens controlen i ens vigilen, i que la legalitat d’això no és una cosa que preocupi especialment els responsables. Com hem arribat a aquest punt de vulnerabilitat en les nostres dades? Internet.

El que em sorprén quan penso en la meva infància, sobretot en aquells primers nou anys sense Internet, és que no puc explicar tot el que va passar llavors, perquè només em puc refiar de la meva memòria. Les dades no existeixen. Quan era petit «l’experiència inoblidable» encara no era una descripció tecnològica literal i amenaçadora, sinó una definició metafòrica apassionada: les meves primeres paraules, els meus primers passos, la primera dent que em va caure, la primera vegada que vaig anar amb bicicleta.

La meva generació va ser l’última als Estats Units, i potser a la història mundial, per a la qual és veritat això, l’última generació no digitalitzada, la infància de la qual no està pujada en un núvol sinó que està plasmada en formats analògics com diaris escrits a mà, fotos Polaroid i cintes VHS, estris tangibles i imperfectes que es degraden amb els anys i es poden perdre irremeiablement. Jo feia els deures en paper i amb llapis i goma, no amb tauletes connectades que registressin el que teclejava. La meva creixença no es va seguir amb tecnologies de casa intel·ligent, sinó que es va gravar amb un ganivet a la fusta del marc de la porta de la casa on vaig viure.

https://www.flickr.com/photos/tim0_2000/
maths © backonthebus, Creative Commons.

Cal pensar en això, el que ha representat internet i com ha canviat les nostres vides i en que ara tots tenim una petjada digital, volguem o no. I els primers temps d’internet, tant llunyans.

Tot el que li faltava a la Xarxa 1.0 d’usabilitat i disseny, ho compensava amb escreix amb el foment de l’experimentació i l’originalitat de l’expressió, i amb l’èmfasi en la prioritat creativa de l’individu.[…] Professors d’informàtica i enginyers de sistemes, professors de literatura pluriempleats i economistes polítics de sofà estaven encantats de compartir des del seu soterrani les seves recerques i conviccions, sense cap compensació econòmica, només per guanyar adeptes a la seva causa.

Evidentment el salt al hacking era el més lògic, a més a més que era l’únic que li agradava.

Em trobava al final del tòtem tècnic, era un programador inepte treballant amb eines que no entenia i que funcionaven segons principis que estaven fora del meu abast.

Si preguntessis a alguns dels grans hackers d’avui dia per què, per exemple, hackegen una pàgina importantde notícies per no fer res més significatiu que substituir el titular amb un GIF psicodèlic que proclama les habilitats del baró von Hackerface, que és retirat menys de mitja hora després, la resposta seria la versió que donaria un alpinista quan li pregunten per què puja a l’Everest: «Perquè hi és».

https://www.flickr.com/photos/leodirac/
Prius hacking © Leo Dirac, Creative Commons.

La seva vida, com la de tanta gent va fer un tomb l’11-S, i amb la reacció americana posterior, terror, psicosi i carretades de diners en programes poc clars i de legalitat més que dubtosa, i a més a més una guerra.

Ara penseu això: més d’un milió de persones han mort per la reacció dels Estats Units.

Les dues dècades després de l’11-S han estat una lletania de destrucció americana per mitjà de l’autodestrucció americana, amb la promulgació de polítiques secretes, lleis secretes, tribunals secrets i guerres secretes, l’impacte traumàtic de les quals, la seva mera existència, el govern dels Estats Units ha classificat, negat, n’ha renegat i ha distorsionat repetidament. Després de passar aproximadament la meitat d’aquell període com a empleat de la Comunitat d’Intel·ligència americana i aproximadament la meitat a l’exili, sé millor que la majoria que les agències s’equivoquen molt sovint. També sé que la recollida i l’anàlisi d’informació pot servir per a la producció de desinformació i propaganda, que tan aviat s’utilitza contra els aliats dels americans com contra els seus enemics, i de vegades contra els seus propis ciutadans. I, tot i saber-ho, encara em costa acceptar la magnitud i la velocitat del canvi, d’una Amèrica que volia definir-se per un respecte de la dissidència calculat i portat a la pràctica a un estat de la seguretat la policia militaritzada del qual exigeix obediència, desenfunda les armes i emet l’ordre de submissió total que ara se sent a totes les ciutats: «Pareu de resistir-vos».

I encara més:

El 12 de setembre va ser el primer dia d’una nova era, que Amèrica va afrontar amb una decisió unificada, reforçada per un revifat sentit del patriotisme i la bona voluntat i la simpatia del món. Vist en perspectiva, el meu país hauria hagut d’aprofitar millor aquella oportunitat. Podria haver tractat el terrorisme no com el fenòmen teològic que suposadament seria sinó com el crim que era. Podria haver utilitzat aquell moment únic de solidaritat per reforçar els valors democràtics i cultivar la resiliència de la ciutadania connectada mundialment.

En lloc d’això, va declarar la guerra.

https://www.flickr.com/photos/kieranhynes/
George W Bush – Uncle Sham © K’s Photo’s, Creative Commons.

I una cosa molt americana, posar empresa privada a tot arreu, que no es pot dir que sigui corrupció estrictament perquè hi ha lleis i contractes, però… Fixeu-vos en això, l’autor vol sortir del sector públic i anar a una d’aquelles empreses privades que treballen pel sector públic i que contracten a gent que ha passat els filtres corresponents (investigacions molt cares) de seguretat a càrrec del govern.

Al CASL em pagaven aproximadament trenta mil dòlars l’any, però aquella feina no tenia res a veure amb la tecnologia, o sigui que no em va fer cap por demanar-ne cinquanta mil a COMSO. Quan ho vaig dir a l’home que seia a la taula, em va contestar: «Què li semblarien seixanta mil?».

En aquella època no tenia gens d’experiència i no entenia per què intentava pagar-me de més. Sabia, sí, que no eren diners del COMSO, però fins més endavant no vaig entendre que alguns dels contractes que gestionaven COMSO i BAE i d’altres eren de la mena que s’anomena «cost-plus». Allò volia dir que els contractistes intermediaris facturaven a les agències pel sou que cobrava l’empleat, més una compensació del tres al cinc per cent d’aquesta quantitat cada any. Apujar els sous anava a favor de tothom, de tothom menys dels contribuents, evidentment.

Una autorització del màxim nivell i accès als ordinadors de la CIA i l’NSA, després de buscar àliens doncs va seguir tirant del fil.

Per si us ho pregunteu: Sí, l’home va trepitjar la Lluna. El canvi climàtic és real. Els chemtrails (o solcs estel·lars químics) no existeixen.

Als nous llocs interns de la CIA vaig llegir informes top secret referents a negociacions comercials i cops d’estat que encara s’estaven produint. Aquests informes de successos de l’agència sovint eren semblants a les informacions que acabaven sortint a les notícies, CNN o Fox, dies després.

https://www.flickr.com/photos/csisponi/
CIA_floor_seal © CSIS PONI, Creative Commons.

També hi ha els casos, molts casos, en que els resultats de la feina de les agències ha estat diferent de l’esperat. Segurament s’han evitat coses més greus, però algunes de les errades serien per replantejar-se seriosament si estan fent alguna cosa malament.

A la Comunitat d’Intel·ligència, «l’efecte Frankenstein» se cita sovint, tot i que el terme militar més corrent és «el tret per la culata»: situacions en què les decisions polítiques que havien d’afavorir els interessos americans acaben malmetent-los irreparablement. Exemples prominents de l'»efecte Frankenstein» citats per avaluadors civils, governamentals i militars a posteriori, i fins i tot per l’IC, han inclòs la subvenció i l’ensinistrament dels mujahidins per lluitar contra els soviètics, que va acabar amb la radicalització d’Ossama bin Laden i la subvenció d’Al-Qaeda, com també la des-Baatificació dels militars iraquians de l’era Saddam Hussein, que va acabar amb l’eclosió d’Estat Islàmic. Però sens dubte, el principal exemple de l’efecte Frankenstein al llarg de la meva breu carrera es pot trobar en l’impuls clandestí del govern dels Estats Units per reestructurar les comunicacions mundials. A Ginebra, al mateix paisatge on l’ésser de Maria Shelley campava lliurement, els Estats Units estaven enfeinats creant una xarxa que algun dia tindria vida pròpia i una missió, i crearia el caos en la vida dels seus creadors, la meva inclosa.

https://www.flickr.com/photos/sidorenko/
Osama Bin Laden illustration © Alexey Sidorenko, Creative Commons.

Aquí ens comencem a endinsar en matèria, el següent paràgraf és or:

Em recordava el que potser era la regla fonamental del progrés tecnològic: si una cosa es pot fer, segurament es farà i possiblement ja s’ha fet. No era possible que els Estats Units tinguessin tanta informació sobre el que feien els xinesos sense haver fet les mateixes coses, i mentre llegia aquell material de la Xina tenia la sensació persistent que em mirava a un mirall i que hi veia el reflex dels Estats Units. El que la Xina feia públicament als seus ciutadans, els Estats Units ho podien estar fent en secret.

La Xina no té problemes amb fer segons què, però una suposada democràcia hauria de respectar força més allò que pot o no pot fer. Tot d’informes i directrius molt secretes fins i tot per a ell que hi va accedir mig per error, però que no deixaven gaire llocs a dubtes. Una versió de la llei era la que s’havia fet pública, l’altra era la real.

Mentre que la versió Desclassificada només feia referència al fet que s’havia ordenat a l’NSA intensificar la recollida d’intel·ligència després de l’11-S, la versió Classificada descrivia el caràcter i l’escala d’aquesta intensificació. El resum històric de l’NSA s’havia alterat fonamentalment canviant recollida de comunicacions selectiva per «recollida a l’engròs» que és l’eufemisme de l’agència per a la vigilància massiva. I mentre la versió Desclassificada ofuscava aquest canvi, defensant una expansió de la vigilància a còpia de posar la por al cos als ciutadans amb l’espectre del terror, la versió Classificada feia explícit aquest canvi, justificant-lo com el corol·lari legítim de la capacitat tecnològica expandida.

I que és recull? Bàsicament tot, però sobretot les metadades, el com i quan i des d’on i per a qui semblen ser més importants a efectes pràctics que no pas el què, normalment no és tan revelador com ens agrada pensar.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
… analog computer! © James Vaughan, Creative Commons.

També hi ha una altra cosa: el contingut s’acostuma a definir quelcom que produïu conscientment. Sabeu el que dieu durant una trucada, o què escriviu en un correu electrònic. Però es pot dir que no teniu control sobre les metadades que produïu, perquè es generen automàticament. Tal com són recollides, guardades i analitzades per una màquina, també estan fetes per una màquina sense la vostra participació ni el vostre consentiment. Els vostres aparells s’estan comunicant constantment en nom vostre, tant si voleu com si no.

Una manera de controlar la gent eren els cens, antigament una feina feixuga i lenta, molt molt lenta.

La tecnologia digital no tan sols ha fet que el recompte es faci en temps real, sinó que l’està fent obsolet. La vigilància massiva és ara un cens interminable, més perillós que cap qüestionari enviat per correu electrònic. Tots els nostres aparells, des dels mòbils fins als ordinadors, són bàsicament censadors en miniatura que portem a la motxilla i a la butxaca, censadors que ho recorden tot i no obliden res. […] Un cop la ubiqüitat de la recollida es va combinar amb la permanència de l’emmagatzematge, l’únic que havia de fer el govern era seleccionar una persona o un grup de persones com a cap de turc i buscar —com jo havia buscat entre els arxius de l’agència— fins a trobar proves d’un delicte convenient.

El panorama és cada cop pitjor, o millor, depenent de quin sigui el vostre bàndol, a mi em preocupa força la veritat i l’argument de que si no faig res dolent no hauria de témer res… bé el condicional aquí fa molta por. Estem en una època que l’arbitrarietat a la justícia és d’un nivell tan elevat que no només fa falta aquesta capacitat d’aconseguir informació privada per trobar o fabricar proves (i això s’ha fet).

I a més a més cedim una quantitat d’informació encantats a aparells o assistents o apps, la domòtica no és res més que robotitzar la intendència d’una llar.

Encara passaria mitja dècada fins a la revolució domòtica, abans que «assistents virtuals» com Amazon Echo i Google Home fossin rebuts amb els braços oberts als nostres dormitoris i col·locat alegrement a les tauletes de nit perquè enregistressin i transmetessin tota l’activitat a què tenien accés, gravessin tots els costums i preferències (per no parlar de fetitxes i manies) que aleshores es desenvoluparien en algoritmes publicitaris per convertir-los en diners. Les dades que generem només vivint —deixant-nos vigilar mentre vivim— enriquirien l’empresa privada i empobririen la nostra existència privada en la mateixa mesura. Si la vigilància del govern tenia l’efecte de convertir el cuitadà americà en un subjecte, a mercè d’un poder estatal, la vigilància corporativa convertia el consumidor americà en un producte, amb corporacions venudes a altres corporacions, correters de dades i anunciadors.

https://www.flickr.com/photos/tuija/
Google Home © Tuija Aalto, Creative Commons.

Aquest és un tema interessant perquè els governs i empreses estan comptant amb una col·laboració desinteressada per part de tots nosaltres absolutament enorme. Cal revalorar la privacitat.

En última instància, dir que tant se te’n dona la privacitat perquè no tens res a amagar no és diferent de dir que tant se te’n dona la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir. O que tant se te’n dona la llibertat de premsa perquè no t’agrada llegir. O que tant se te’n dona la llibertat religiosa perquè no creus en Déu. O que tant se te’n dona la llibertat de reunió pacífica perquè ets un agorafòbic gandul i antisocial. Només perquè una llibertat concreta no signifiqui res per a tu no vol dir que no ho signifiqui demà, per a tu, o per al teu veí, o per als manifestants dissidents que jo seguia amb el mòbil i que protestaven per tot el planeta, esperant obtenir només una petita fracció de les llibertats que el meu país estava desmantellant amb tanta diligència.

Tot això fa que cada cop li resultin més llaminers i indignants els arxius amb que treballa i que se’ls comenci a mirar més.

Abans de continuar, vull posar èmfasi en això: la meva recerca activa d’abusos de l’NSA no va començar copiant documents, sinó llegint-los. La meva intenció inicial només era confirmar les sospites que havia tingut per primera vegada a Tòquio el 2009. Tres anys després estava decidit a descobrir si el sistema americà de vigilància massiva exisitia i, si existia, com funcionava.

El sistema funcionava amb tot tipus de desvergonyides giragonses judicials o directament abusos.

La revisió judicial d’aquesta infraestructura es reduïa, en paraules de l’ACLU, a un tribunal secret que defensava programes secrets reinterpretant en secret la llei federal.

Quan grups de la societat civil com l’ACLU van intentar enfrontar-se a les activitats de l’NSA en tribunals federals ordinaris i oberts, va passar una cosa curiosa. El govern no es va defensar argumentant que les activitats de vigilància fossin legals o constitucionals. En lloc d’això va declarar que l’ACLU i els seus clients no tenien dret a anar als tribunals, perquè no podien provar que els seus clients haguessin estat vigilats. A més, l’ACLU no podia utilitzar la litigació per trobar proves de vigilància, perquè l’existència (o la no existència) d’aquesta prova era un «secret d’estat», i les filtracions a periodistes no comptaven.

El sistema protegint-se a sí mateix i convertint-se en una cosa que identifiquem més amb països com per exemple la Xina, no el paradís de les llibertats. Però ni tan sols cal dissimular, com en una xerrada d’Ira «Gus» Hunt l’oficial en cap de Tecnologia de la CIA.

Per als venedors, era com un sac de diners amb boca. I havia d’aparèixer com a ponent convidat en una trobada de tecnologia civil a Nova York[…] la CIA havia decidit finalment sobre el seu contracte amb el núvol […] i havia signat un contracte de deu anys i de sis-cents milions de dòlars amb Amazon per al desenvolupament i la gestió del núvol.[…] els rumors que corrien eren que el procés s’havia manipulat en favor d’aquesta empresa.

Vaig tenir l’oportunitat de ser testimoni d’un oficial tècnic del més alt nivell de la CIA, amb el vestit arrugat, exposant des de l’escenari, i davant d’un públic de gent sense autorització de seguretat —i a través d’Internet, el món sense autorització de seguretat—, les ambicions i les capacitats de l’agència.[…] jo no m’ho podia creure.

«A la CIA —va dir—, bàsicament volem recollir-ho tot i quedar-nos-ho per sempre». Per si no havia quedat prou clar, va continuar: «Es pot dir que està al nostre abast informatitzar tota la informació generada pels humans».[…]

En Gus va explicar als periodistes que l’agència podia rastrejar els seus mòbils intel·ligents, encara que estiguessin apagats, que l’agència podia supervisar totes i cada una de les seves comunicacions. Recordeu-ho: eren periodistes nacionals. Periodistes americans. I la manera com en Gus va dir que «podia fer» sonava com a «havia de fer», «feia» i «faria». […] Estava esmaperdut, qualsevol amb un càrrec menys important que en Gus que hagués fet aquella presentació estaria vestint l’uniforme de la presó a la nit.

Hi ha una part una mica més tècnica on explica com ho va fer per recopilar la informació i treure-la del tunnel, una paraula: targetes micro SD. Per cert, la serietat en els treballadors de la NSA és relativa.

[…]els analistes utilitzaven els programes de l’agència per vigilar els seus amants presents i passats juntament amb els objectes d’un afecte més passatger, llegint els correus electrònics, escoltant les seves trucades de telèfon i assetjant-los en línia. […] Els analistes tenien clar que el govern no els jutjaria mai públicament per allò, perquè és una mica difícil condemnar algú per abusar del teu sistema secret de vigilància massiva si et negués a reconèixer l’existència del sistema.

https://www.flickr.com/photos/zazie_/
stalker © tanya petrova, Creative Commons.

Finalment va fer la revelació massiva de secrets amb periodistes ja a Hong Kong, oficialment fugit i després explica el seu intent d’arribar a Quito amb una escala a Moscú. Durant el vol cap a Moscú el govern americà va invalidar el seu passaport.

Vam aterrar a Xeremétievo, l’aeroport de Moscou, el 23 de juny, per fer-hi una escala que havia de ser de vint hores. S’ha allargat fins a sis anys. L’exili és una escala interminable.

I alguna de les reflexions finals, sobre el nostre dret a les dades.

Comencem a generar aquestes dades abans de néixer, quan les tecnologies ens detecten a l’úter, i les nostres dades continuaran proliferant fins i tot quan ens morim.[…] Som les primeres persones de la història del planeta per a les quals això és cert, les primeres persones amb la càrrega de la immortalitat de les dades, el fet que els nostres registres recollits tinguin una existència eterna. Per això tenim un deure especial. Ens hem d’assegurar que aquests registres del nostre passat no es poden girar en contra nostre, o contra els nostres fills.

Tot i així, si no actuem per reclamar les nostres dades ara, els nostres fills no ho podran fer.

Un llibre molt interessant, incòmode i preocupant que no ha tingut un excessiu ressó més enllà del llançament. Potser perquè molts pensem que què més dóna que ens vigilin. I mentre la idea general sigui aquesta podran fer i desfer amb total llibertat, només espero que quan despertem de tot això no sigui massa tard. Potser tornar al paper, les màquines d’escriure antigues, les llibretes… no sembla massa pràctic però és molt més segur que qualsevol cosa informàtica, potser no acaba de compensar, ben mirat.