Els seus noms per sempre / Simon Stranger

Primer tast de l’autor noruec Simon Stranger. Conec pocs autors noruecs, més enllà de Karl Ove Knausgård, i Knut Hamsun, però la literatura nòrdica sempre m’ha resultat interessant (sóc molt fan d’Sjón, aquí i aquí), així que agafo el llibre amb moltes ganes.

Aquest llibre igual que l’anterior també parla del tema de la deportació de jueus, o la xoà o l’holocaust o la paraula que preferiu, espero no quedar gaire saturat. No era conscient que des de Noruega s’haguessin practicat deportacions, suposo que deu ser una part de la història que no els agrada recordar.

Segons la tradició jueva, tothom mor dues vegades. La primera és quan el cor deixa de bategar i les sinapsis del cervell s’aturen, com quan en una ciutat se’n va la llum per una avaria elèctrica.

La segona vegada és quan el nom del difunt és mencionat, llegit o pensat per última vegada, al cap de cinquanta, cent o quatre-cents anys. No és fins llavors, que aquella persona se n’ha anat, ha desaparegut del tot de la vida en aquest món. Aquesta segona mort és el motiu pel qual l’artista alemany Gunter Demnig va començar a crear les llambordes cobertes amb una placa de llautó, on gravava el nom dels jueus assassinats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, i les col·locava a la vorera de davant la casa on aquelles persones van viure. En diu Stolpersteine, «llambordes per fer ensopegar». Fent això es proposa ajornar la segona mort, documentant els noms de les víctimes, a fi que al llarg de les pròximes dècades els vianants mirin a terra, els llegeixin i així els mantinguin vius, alhora que contribueix a mantenir viu el record d’un dels pitjors capítols de la història d’Europa —talment com cicatrius visibles en el rostre de la ciutat. Fins ara s’han posat seixanta-set mil Stolpersteine a tot Europa.

Una d’elles és teva.

Bryggene i Kanalen sett fra Merakerbrua (1942) © Municipal Archives of Trondheim, Creative Commons.

I amb això anem a Trondheim el 1942 quan un dels protagonistes rep una trucada de la Gestapo citant-lo en un hotel per un interrogatori. I a partir d’allà la història es divideix.

Tenim una família que va a viure a la casa on s’havia estat la banda de Rinnan (un centre ilegal de detenció i tortures), el mateix Rinnan (tot un personatge, mireu l’enllaç), i la família de l’home de l’interrogatori amb la Gestapo, com ell va a un camp de treball-concentració a Falstad i els seus fills que escapen cap a Suècia gràcies a una gent que es jugava la vida per fer-ho i i ho feia a canvi de res. En les situacions fumudes de vegades també surt el millor de la gent.

La sala d’actes estava totalment en silenci. Queien llàgrimes. Vaig mirar la Rikke, que em va tornar el somriure amb els ulls humits. Si no hagués estat per Carl Fredriksens Transport, ella no hauria nascut.

La Gerd va baixar de seguida de l’escenari, encara viva, però a tan sols dos-cents metres del port on hauria d’haver embarcat en el Donau. Finalment, havia fugit a Suècia gràcies a les quatre persones de Carl Fredriksens Transport que aquella tardor van treballar nit i dia. Més llistes, més conductors i més transports de persones en silenci dins de camions ataconats de gent.

View_into_Sweden_Carl_Fredriksens_transport. By Leifern – Own work, CC BY-SA 3.0,

I també tenim part de la història en l’actualitat, recordant i investigant sobre allò.

El tema de Carl Fredriksens Transport té molta semblança amb el ferrocarril subterrani que feien servir els esclaus negres americans per fugir fins a estats abolicionistes. Gent que es juga la vida per portar perseguits a l’altra banda de la frontera, per un petit preu i si no el podien pagar de franc. El càstig per això era la mort, o sigui que podem descartar la motivació purament econòmica.

I tenim a Rinnan, amb una infància complicada, i una condició complicada (medir un metre seixanta-u a la Noruega de l’època era ser excessivament baixet) i que no té cap problema en posar-se al servei dels ocupants, el valoren, li paguen bé i la gent que fins fa poc se’n reia ara el respecten, el temen… com no caure-hi? No cal ser especialment dolent, o pervers, només cal tenir suficient odi i ressentiment i que algú et doni la manera de canalitzar-ho. El mal és així de simple i de primari.

Tot un tros de llibre, i una part de la història per mi completament desconeguda

El gueto interior / Santiago H. Amigorena

Primera novel·la del cineasta Santiago H. Amigorena, un autor argentí que escriu en francès, on hi està afincat i on fa les seves pel·lícules.

Tenim una història situada a l’any 1940, quan Vicente (ja ningú lu diu Wincenty) veu amb preocupació des de Buenos Aires el que està passant a la seva Polònia natal. Ell en va marxar després de lluitar a la Gran Guerra i que els seus compatriotes el recompensessin insultant-lo dient-li «jueu». Allà ha deixat a la seva mare i dos germans, i les noticies sobre el guetto de Varsòvia no el deixen indiferent.

«Per què fins ara he estat nen, adult, polonès, soldat, oficial, estudiant, casat, pare, argentí, venedor de mobles, però mai jueu? Perquè no he estat mai jueu com ho soc avui —avui que no soc més que això». Com tots els jueus, en Vicente havia pensat que ell era moltes coses fins que els nazis li van demostrar que el que el definia era una sola cosa: ser jueu.

Avenida Corrientes au niveau de la calle Florida
Photo : 1940. Quartier de San Nicolas. Buenos Aires © www.petitherge.com, Creative Commons.

Els nazis però no van inventar l’antisemitisme, ja hi era d’abans, una tradició malauradament molt antiga.

En els mil cinc-cents anys que havien passat des que el cristianisme s’havia convertit en una religió d’Estat i en el transcurs dels quals una progressió d’allò més coherent havia elaborat un discurs que havia començat dient als jueus: «No teniu dret a viure entre nosaltres si continueu sent jueus», després havia escurçat la frase: «No teniu dret a viure entre nosaltres», i al final ja els deia directament: «No teniu dret a viure».

Les escadusseres noticies que arriben són cada cop més terribles, de fet fins i tot resulten poc creïbles. Cada cop pateix més per la seva família polonesa de la que no en té notícies, i cada cop és sent més jueu. D’una manera estranya perquè això del judaisme no li havia importat mai gaire.

Es tanca en si mateix, en un mutisme i una apatia perquè res té sentit. Com seguir vivint i estimant mentre la maquinària de la mort dels camps d’extermini està en marxa? Sense que la comunitat internacional se’n preocupi gaire, a més a més.

Aixecament del Gueto de Varsòvia – Fotografia presa per Jürgen Stroop en un reportatge per a Heinrich Himmler al maig de 1943.

Les notícies que arribaven en diaris sempre amb retard de mesos, i les cartes de la seva mare, cada cop més espaiades i descrivint una situació de fam i angoixa al gueto de Varsòvia, tot plegat fan que el Vicente també es tanqui en si mateix, com si volgués expiar la culpa de no ser on eren els seus, de no haver-los tret.

Després d’aquella última carta, en Vicente va deixar de creure. Va deixar de creure en tot. En la dona, en els fills, en ell mateix. Va deixar de creure que la vida era més important que la mort.

La història dels que es van lliurar de la matança però no pas del seu espectacle i el seu patiment. Res en comparació amb morir, però una marca que quedaria per sempre.

Havia estat un home com tants altres homes, i de sobte, sense que passés res allà on era, sense que canviés res en la seva vida de cada dia, tot havia canviat. S’havia convertit en un fugitiu, en un traïdor. En un covard. S’havia convertit en aquell que no era on hauria d’haver estat, en aquell que havia fugit, en aquell que vivia mentre els seus morien. I a partir d’aquell moment, es va estimar més viure com un fantasma, silenciós i solitari.

La mare del protagonista va morir a Treblinka, un camp que mai va ser de treball, aquest era directament d’extermini, la màxima expressió de la indústria de la mort…

Res més, llibre ràpid de llegir, dur i un autor interessant del que estaria bé llegir més coses.

Sang a la neu / Jo Nesbø

Jo Nesbø és un dels autors de novel·la negra més prolífics i exitosos del moment, i també és nòrdic que sembla ser un factor afegit (o una moda), d’ell només m’havia llegit El pit-roig, i em va agradar, aquest llibre que tenim aquí, per això no és de la sèrie de Harry Hole, tenim un llibre negre com els de Nesbø però fora de la sèrie que l’ha fet famós.

Tenim un protagonista, treballa per un gànster eliminant gent. No pot fugir en cotxe, no pot traficar amb drogues, no pot atracar, i tampoc pot treballar amb prostitutes perquè se n’enamora, per tant l’assassinat és l’única opció que li queda en l’àmbit del crim.

La neu ballava com si fos cotó sota la llum del fanal. Sense rumb, no sabia si anar cap amunt o cap avall, i es deixava dur per aquell vent endimoniat que glaçava l’ambient, procedent de les tenebres que regnaven al fiord d’Oslo. El vent i la neu s’arremolinaven i feien voltes en l’obscuritat dels magatzems del moll, que aquella nit ja havien tancat. Fins que el vent se n’afartava i es desempallegava de la parella de ball contra el mur. Allà, la neu seca escombrada pel vent s’acumulava a sota de les sabates de l’home a qui jo acabava d’etzibar uns trets al pit i al coll.

Kulturkirken Jakob © Tore Sætre, Creative Commons.

Del que ell en fa en diu despatxar, no és una feina qualsevol, ell tampoc no és qualsevol i en aquesta breu novel·la el veurem canviar ràpidament de bàndol i de dona, com els clàssics del gènere negre. Un llibre breu i ràpid i molt en la línia de Nesbø, una manera molt recomanable de fer-ne un tast si no n’esteu gaire segurs, perquè els seus llibres normalment tripliquen aquest en extensió.

La musa fingida / Max Besora

L’anterior llibre de Max Besora ja m’havia semblat una gamberrada d’allò més divertida, així que agafo aquest llibre amb una bona disposició, amb ganes de passar-ho bé.

Comencem amb uns textos que prescindeixen completament de puntuació, són complicats de seguir però ja ens posen en el to gamberro que crec és l’adient per llegir aquesta novel·la. Perquè això és el que llegirem, pur pulp gamberro i desmadrat on res és excessiu. Té una certa tendència a la dispersió, i una credibilitat molt baixa, tot i així és enormement divertit.

Daring Crime Cases. Vol. 2, no. 6 (August–September 1943) / Daring Crime Cases, vol. 2, no 6 (août-septembre 1943) © BiblioArchives / LibraryArchives, Creative Commons.

El propi autor apareix en un parell de moments del llibre en un es troba amb un crític/escriptor/jurat de premis/tertulià molt famós a nivell comarcal que li diu el que opina del llibre que estem llegint.

ei però si aquí no parles pas de cap musa només parles de violència extrema sense cap mena de sentit parles sobre coses realment fastigoses històries de pervertits violadors masclisme i assassins estàs

malalt del cap o què em diu ell a més no saps ni escriure sembles analfabet per què no escrius una literatura que agradi a tothom sobre la postguerra o una família de classe mitjana-alta que és lo que es porta encara guanyaries fama i algun premi

95a Weird Tales Nov-1935 May-2009 Girasol Collectibles Pulp Magazine Reprint Cover by Margaret Brundage Includes The Hand of Wrath by E. Hoffmann Price © Will Hart, Creative Commons.

També li dóna consells per fer carrera, una mena de decàleg del que no és aquest llibre:

[…] el que hauria de fer per ser un escriptor d’èxit i guanyar premis és

1 ferllibres domesticats que agradin a tothom

2 sortir a la tv ràdio o qualsevol altre mitjà cada dia i somriure molt

3 tenir molts contactes en el món literari

4 fer-se autopropaganda a les xarxes socials cada dia

5 tenir un cognom il·lustre d’algun avantpassat adinerat i viure del cuento

6 ser un llepaculs professional i quedar bé amb tothom

7 tots els anteriors punts a la vegada

Aquest fragment és el més seriós de tot el llibre. De vegades la sàtira permet llençar càrregues de profunditat. Però anem una mica més al llibre, què hi trobareu? Excés, en tots els sentits, tant que la trama en sí perd tota rellevància en el cúmul de despropòsits que llegirem. És un llibre per riure, per destensar, per passar-sho bé i per fer una botifarra a tots els que aposten per una cultura seriosa (avorrida) en un pedestal al que només es pot reverenciar, doncs no, cultura també és això!

A sobre m’han entrat ganes de llegir els primers llibres de Max Besora, això és molt bona senyal.

Tota la veritat / Ferran Casas; Gerard Pruna; Marc Martínez Amat; Neus Tomàs; Odei A.-Etxearte; Roger Mateos

Un llibre coral que potser, i només potser, ajuda a que poguem treure l’aigua clara del que ha estat passant els darrers anys i sobretot la tardor del 2017. A veure tinc la meva opinió, he llegit moltes opinions, però m’agradaria tenir alguna certesa, no sé si amb aquest llibre en tindré alguna o només acabaré amb més preguntes, veurem.

El llibre deixa clar de bon principi que no és un llibre de bons i dolents, si es busca això en qualsevol dels dos bàndols no es trobarà. El llibre estava preparat abans però es va publicar després de la sentència del judici, suposo que per no acusar d’intentar influir. No és tampoc un llibre de propaganda.

Al principi del llibre s’expliquen les tensions entre CDC (el que en quedava) i ERC en el govern Puigdemont que va portar al referèndum. Les tensions, els recels… eren enormes, i els dos líders(Puigdemont i Junqueras) en cap moment es van caure mínimament bé, i hi havia gent als dos partits que volien fer marxa enrere però ningú volia assumir el pes de ser el que no s’atrevia, el cost electoral era bestial. Una lliçó: els polítics faran coses que no volen fer si intueixen que el preu electoral per no fer-ho serà excessiu. I de vegades va bé aquesta tensió «creativa» entre els líders per evitar que cap dels dos se’n vagi massa cap seu terreny (una mena de Lennon-McCartney en versió política?).

I una frase de Puigdemont quan encara hi havia gent que li proposava terceres vies:

Els autonomistes heu tingut quaranta anys per intentar-ho. Els independentistes només fa unes quantes setmanes que ho intentem. Deixeu-nos fer.

Terceres vies que no eren possibles amb un PP i una Soraya que ho veia tot com un partit de futbol i deia:

Estoy en condiciones de ganar diez a cero.

© Jordi Borràs

La història ja sabem com va anar. Amb més o menys implicació tots ho hem viscut, però potser estar bé prendre una mica de distància i ordenar les coses. I és el que aquest llibre aconsegueix, ordenar i explicar què va passar realment aquells dies, i quines decisions són les que amb la perspectiva que dóna el temps ho van fer descarrilar tot.

En aquesta ressenya hi haurà poques cites del llibre, és dens i no pararia fins a gairebé copiar-lo, però sí hi ha un parell de coses destacables, com la col·laboració de Julian Assange en l’operatiu que va permetre el referèndum.

El vessant informàtic és clau, i l’operatiu compta amb un aliat de renom: el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. El seu entorn i ell mateix, des de l’asil que llavors li donava l’ambaixada de l’Equador a Londres, s’impliquen a fons en l’1-O. Els tuits des del seu compte personal sobre el Procés i en un perfecte català són constants durant els dies anteriors al referèndum. Considera que el que està passant a Catalunya és un esdeveniment de primer ordre. «Igual que als anys noranta havies de viure a Berlín si t’interessava la política, ara has de viure a Barcelona», diu als seus col·laboradors.

La part del Referèndum és la més triomfalista del llibre, a partir d’allà tot va de baixada, tots sabem més o menys com va anar tot plegat, en aquest llibre en sabrem més. I una revelació, dolorosa però evident, que es podria fer servir per resumir el llibre, o el procés fins i tot:

Hi havia pla fins al dia 1 i s’ha complert, però al Govern ningú no sap que passarà a partir de l’endemà. Ni tampoc els dies següents.

Imatge treta d’aquí © David Ramos / Getty.

Reunions, filtracions, més reunions, noves filtracions, els polítics, els partits al darrere posicionant-se, la maquinària judicial en marxa, les diferents mediacions, la tria entre exili o presó… M’hi estaria fins demà, per saber-ho tot haureu de llegir el llibre.

Es llegeix molt bé, tot i tenir moments densos no s’hi perd. I efectivament no és un llibre de propaganda, ni de part, aquí hi ha el que hi ha, el que va passar aquells dies, i els judicis doncs que els faci cadascú, reben tots, els d’una banda i els de l’altra, però sobretot els de la banda d’aquí, i amb justícia.

Halley 2042 / Anna Carreras i Aubets

Ja havia llegit altres llibres d’Anna Carreras (com aquest) d’un altre gènere, però no havia tastat la novel·la negra (també en té aquest altre també a Llibres del delicte) d’aquesta autora, som-hi!

El principi del llibre és dels que marquen el to de la novel·la, això és bo. A mi, a més a més, m’ha recordat un altre inici de novel·la, suposo que és inconscient però m’ha fet gràcia la coincidència. Aquest llibre comença així:

No he anat al llit amb ningú des de fa un any i mig. Fa mesos que la meva vida gravita entre un permanent estat clorofòrmic i unes immenses ganes de canviar de xip.

I així comença el llibre Women, de Bukowski, en la seva versió en castellà d’Anagrama:

Tenía cincuenta años y no me había acostado con una mujer desde hacía cuatro. No tenía amigas. Las miraba cuando me cruzaba con ellas en la calle o dondequiera que las viese, pero las miraba sin ningún anhelo y con una sensación de inutilidad. Me masturbaba regularmente, pero la idea de tener una relación con una mujer —incluso en términos no sexuales— estaba más allá de mi imaginación.

Naked mannequin showing tits © viZZZual.com, Creative Commons.

Però deixem estar les coincidències i anem al llibre i a la protagonista que ja se’ns ha presentat. Després de llegir-lo no acabo de tenir clar si m’agrada o no, i això no és del tot bo. La protagonista narradora viu amb el seu germà, que descriu així:

El meu germà té una feina, sí, amb un cap, uns horaris i poc temps lliure, un caràcter de gos rabiós i un oci que no tinc clar. Tot això no significa que jo no treballi. Jo escric a dos diaris, a dues revistes, faig traduccions de tant en tant i escric contes al blog. En alguns casos em paguen per fer-ho, però no em sotmeto al sistema. Soc prou capaç de gestionar el meu temps. Treballo fins i tot quan no treballo. Escric mentre miro la vida al carrer. I, si fa o no fa, el meu germà i jo portem els mateixos calés a casa.

El germà té un costat fumut, molt fumut, hi gratarem una mica. Hi ha una sèrie de raonaments sobre la parella i sobre la intel·ligència artificial que fan que un dels elements sorprenents del final del llibre no ho sigui gaire.

La seducció hauria de ser un art, pura intuició, com la música. La suma d’aquest canvi climàtic que somatitzem i la ferocitat de les noves tecnologies està a punt de provocar un segon big bang. Enllà del tòpic sobre una estació de l’any que desorganitza les hormones i accelera el corrent sanguini, penso sovint en la metàstasi que pateix actualment la seducció barata i acrítica. Que cardi tothom amb tothom no deixa de ser un símptoma d’inestabilitat global.

orgy meets introspection © Amber Rae, Creative Commons.

La relació amb el germà és difícil, el que s’afegeix als misteris de la veïna, a un nano que veu sempre en una terrassa de cafè escrivint, tota una sèrie de misteris que conflueixen en una part final del llibre que té moltes llacunes. Massa coses no ben aclarides en un final que no està a l’alçada, perquè la novel·la està bé, és interessant i es llegeix bé, però el final…

Tot i les meves reserves amb el final el llibre té punts molt bons com quan juga amb l’autoficció (o a mi m’ho sembla) amb un paràgraf per enmarcar.

Hi ha un menyspreu cap als escriptors, però encara més cap a la dona escriptora. Twitter visibilitza la realitat quotidiana o els micromasclismes als quals ens enfrontem les dones que escrivim sota l’etiqueta #ThingsOnlyWomenWritersHear. He sentit de tot. Frases de merda de periodistes de merda com ara: «Escriuràs sobre maternitat a partit d’ara?»; «Em va agradar el teu article, el vas escriure quan el plançó feia la migdiada?». O el fastigós: «Ets guapa, triomfaràs com a escriptora». Totes aquestes anècdotes en aparença trivials formen part d’una estructura opressiva molt més gran. Sé que els homes llegeixen menys llibres escrits per dones, mentre que les lectores no fan distinció entre el gènere de l’autor de la coberta.

Paulo Coelho’readers © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Una altra cosa que no em fa el pes, hi ha com un joc de descobrir qui és un misteriós personatge de facebook, que només posa frases profundes i demés en castellà. Però això del castellà en un llibre català reconec que és una mania molt meva, des d’aquí recordo que hi ha gent que parla el català però no el castellà, com a apunt.

El llibre està ben escrit i és interessant, però no està ben rematat, així que us agradarà o no en funció de com sou d’exigents amb això.

Dones que no perdonen / Camilla Läckberg

Una de les autores més exitoses de la novel·la negra nòrdica de la que encara no havia llegit res. Segurament aquesta és la frase que faig servir més en aquest blog, en fi, som-hi amb Camilla Läckberg!

Tenim a tres dones, totes elles en diferent situació de maltractament, la Ingrid, la Victoria i la Birgitta. La Birgitta és un cas clàssic, el marit l’atonyina, les marques les fa en llocs que no es veuen i ella s’ha convençut de que si no es veu no existeix. La Victoria va sortir de Rússia després que assassinessin el seu novio milionari, i com que podien anar per ella va tenir la pensada d’entrar en aquestes coses on senyors occidentals busquen dones russes. Així va acabar amb en Malte, que l’ha comprat i li dispensa el tracte que es dóna a les coses que s’han comprat, una merda de tractament. I després l’Ingrid, una dona amb una carrera prometedora que ha abandonat per cuidar de la filla mentre el marit va ascendint socialment i li fa el salt i no la tracta de manera especialment amable.

On a cold winter’s day © Blondinrikard Fröberg, Creative Commons.

—Tommy, has de…

El seu marit va fer un bot i la va fulminar amb la mirada.

—Jo no he de fer una puta merda. No tens ni idea de què és el millor per al diari, tu, per a nosaltres.

—Però…

—Tanca la boca, collons. No estic d’humor per a tot aixo. No tens ni idea de què estàs parlant.

Això és de l’Ingrid, que es podria que és de les tres la que té millor situació. Aquí teniu un tast de la Birgitta:

Va arribar el primer cop. Un puny tancat, al mateix lloc on havia impactat la setmana anterior. La Birgitta es va desplomar a terra. En Jacob la va fulminar amb la mirada, encara estesa sobre el parquet. Immòbil, quieta.

—Si no fossis tan lletja sospitaria que tens un amant. Però qui collons voldria cardar amb tu? —va dir.

Els ulls de la Birgitta es van clavar en la mà dreta del seu marit. Els dits li tremolaven. Era com si encara no hagués decidit si en vindrien més. Però la Birgitta sí que ho sabia, el coneixia massa bé per no dubtar que n’hi hauria més. Ja al matí ho havia sabut. En Jacob havia estat massa callat, taciturn. I era justament quan el seu home no l’escridassava que calia estar a l’aguait.

O la Victoria:

L’habitació del soterrani estava a les fosques.

La veu li sortia rogallosa quan intentava parlar, el coll li tibava i el dolor era intens. Més o menys com quan de petita havia tingut amigdalitis. Fins i tot li feia mal plorar. El vespre anterior estava convençuda que es moriria, amb els dits d’en Malte estrenyent-li el coll.

Abans de perdre el coneixement, s’havia preguntat quantes dones al llarg de la història havien arribat al final de les seves vides amb aquella mateixa visió: la de l’home amb qui s’havien casat, amb la cara retorçada de ràbia sobre seu, mentre les matava lentament amb les seves mans.

Però no són dones que es resignin, són víctimes però no pas victimitzades i han decidit tornar-s’hi, una mica a l’estil  Estranys en un tren, amb un creuament d'»objectius».

Stockholm skyline at night © Giuseppe Milo, Creative Commons.

El llibre té això de bo, que ens dóna allò que volem visceralment, però possiblement es passa de breu i d’optimista. És molt difícil acordar coses d’aquestes per internet sense deixar algun tipus de rastre, a més a més d’unes execucions que són una mica maldestres. Això per una banda té sentit perquè ningú espera que dones normals es comporin com assassines professionals. Trobo que el llibre és un bon tast de l’autora, però podria haver-ho estirat una mica més i explicar millor com les tres protagonistes arriben al seu particular «acord».

Mi padre, el pornógrafo / Chris Offutt

Vaig arribar a aquest llibre després de llegir aquesta entrevista al seu autor Chris Offutt (les recomanacions de Kiko Amat no fallen), vaig veure que el llibre podia estar bé per força motius. El primer és que és un tipus de literatura molt grit lit, molt del que sol publicar Dirty Works, per exemple, també té molt de drama paterno-filial, zona rural americana mig salvatge i una gent que hi viu també mig salvatge. Tot i que el pare de l’autor era un escriptor, escriptor de pulp porno concretament, amb la frase que hi ha a la contraportada costa no tenir ganes per posar-se a llegir de manera immediata, frase curta i contundent i que ja indica per on anirà la cosa al llarg del llibre.

Cuando Andrew Offutt murió, su hijo Chris heredó un escritorio, un rifle y ochocientos kilos de porno.

Yeah! Això ja és del propi llibre, un primer tast del pare de l’autor:

En 1990 llamé a mi padre para darle la noticia de que Vintage Contemporaries iba a publicar Kentucky seco, mi primer libro. Mientras papá digería la información se produjo un largo silencio.

—Lo siento —dijo.

—¿A qué te refieres? —dije yo.

—No sabía que te había dado una infancia tan terrible como para que acabaras siendo escritor.

Kentucky © Doug Kerr, Creative Commons.

Amb això ens fem una idea potser més exacta del que tenim al davant. El llibre no és una novel·la, són unes memòries, però que això no us faci enrere. A poc a poc ens anirem endinsant en el pare, un d’aquests pares terribles que són tan presents en la bona literatura americana, cal ser dur per aconseguir sobreviure-hi, potser això els hi dóna als autors un «no sé què» especial.

Una semana después del funeral, llevé a mamá a un invernadero hecho de paneles de plástico. Mamá escogió una planta de flores blancas; después sonrió, sacudió la cabeza y en su lugar eligió una de flores rojas.

—Tu padre era daltónico —dijo—. Yo compraba solo flores blancas para que él pudiese verlas.

Se llevó las rojas a casa. Después de cincuenta años, mamá plantaba en su propio jardín unas flores que le gustaban.

ReD © [[[Matías]]], Creative Commons.
No puc evitar recordar-me de John Fante i el seu fill Dan i la difícil relació que tenien (que podeu trobar en aquest llibre). La figura paterna i la pulsió d’escriure, i com aquesta pulsió anula a la persona en moltes altres facetes de la vida, com ser un pare raonable, per exemple. Tan John Fante com Andrew Offutt eren pares autoritaris, durs, i probablement genials, però no és fàcil conviure amb genis.

Lo que en general tenía entendido era que mi padre había escrito porno de manera ocasional para así complementar sus ingresos, un patrón que habían seguido muchos escritores. Al empezar a registrar su despacho, me di cuenta de que no era el caso. Mi padre se pasó media vida haciéndose pasar por escritor de ciencia ficción cuando en realidad ejercía de pornógrafo profesional. Los primeros once libros de papá eran porno. Lo extenso de su producción me sorprendió, pues el testamento secreto insinuaba solo una fracción de lo que descubrí. Cuando murió, también murió nuestro otro padre, su alter ego, John Cleve. A lo largo de su vida como escritor, papá había defendido a ultranza que él no usaba múltiples pseudónimos. Su personaje, John Cleve, tenía dieciséis pseudónimos. John Cleve tenía armario propio, material de papelería y firma. Y, lo más importante, a mi padre le gustava ser John Cleve. John Cleve escribía libros de sexo, era un swinger setentero y no tenía hijos.

Com que els llibres del seu pare no són pas per nens no el té gaire com a referència a l’hora d’escriure. Tot i que no cregui en els mentors, en els anys d’universitat va tenir la sort de poder estudiar amb James Salter (n’he parlat dels seus llibres aquí i aquí), de ser seleccionat de fet, hi havia tanta gent que volia treballar amb ell que estava obligat a seleccionar-los.

Muchos escritores jóvenes creen en el mito del mentor, pero yo nunca busqué un modelo a seguir. Había conocido a un único escritor en mi vida —a papá— e, ingenuo, presupuse que todos eran como él: controladores, pretenciosos, crueles y prepotentes. Mi actitud en Iowa fue beligerante. Los escritores consagrados eran el enemigo, y mi trabajo consistía en derrocar su dominio sobre la fortaleza de la literatura. Pese a mi resistencia, Salter me enseñó a mejorar mi trabajo. Había asistido a la universidad en West Point y se comportaba como si sus alumnos fuesen reclutas y él fuese un oficial, de esos que se arremangaban y alternaban con los mandos jóvenes. Hicimos caminatas juntos y nos salíamos de las pistas a través de los bosques locales, que yo conocía tan bien. Tenía una energía inagotable, tanto física como mental. Comentó que verme en el bosque era como verme escribir relatos.

Sign for Writers’ Museum © NH53, Creative Commons.

El lloc on s’instal·larà la família Offutt serà un entorn determinant, tot i que llegint el que n’explica costa trobar motius per viure allà, més enllà d’haver-hi nascut.

La nuestra era la primera familia que se instalaba en Haldeman en más de treinta años. Muchos de nuestros vecinos carecían de fontanería convencional. Cultivaban huertos de subsistencia, criaban cerdos y gallinas, y cazaban para comer. Algunas familias cultivaban por dinero una pequeña plantación de tabaco y recogían ginseng en el bosque para venderlo. Muchas recibían ayudas sociales. Nadie iba a la universidad, y muy pocos terminaban el instituto. No era inusual que los hombres fuesen por ahí armados.

Escriure sempre va ser el somni de son pare, i quan va considerar que era el moment ho va deixar tot i s’hi va dedicar en cos i ànima.

Mi madre recuerda que papá estaba sentado en el salón leyendo una novela pornográfica comprada por correo. Papá la arrojó contra la pared opuesta.

—¡Yo escribo mejor! —dijo él.

Ella le sugirió que lo hiciera. En 1969 había publicado cinco y firmado un contrato para dos más.

Un caràcter com aquell, tancat a casa tot el día, concentrat en escriure, no era fàcil de conviure-hi, i clar quan ets un nano i és la teva família no tens més opcions.

Mi cuñado comentó una vez que era sorprendente que papá hubiese vivido tanto sin que nadie le hubiese partido la cara. Yo no lo había considerado hasta entonces, pero tenía razón. El motivo era el cuidado que papá ponía en estructurar su vida: se resistía a participar en situaciones que no pudiese controlar. Nadie le pegó jamás porque evitaba el conflicto con cualquiera capaz de defenderse.

Amb això no es fa estrany saber que a la mínima que van poder tots els fills van marxar de la casa familiar. Com a escriptor de pulp de diferents tipus el seu pare va aconseguir un cert ressó en un món aleshores encara força marginal que organitzava convencions a les que hi anava amb els fills (un cop allà deixava dona i fills completament al seu aire, el seu alter ego no tenia fills i es veu que en aquells llocs es lligava força). La impressió d’aquestes convencions en els fills que només coneixien l’entorn rural va ser fort, sobretot en Chris, el gran.

Pero había visto otro mundo, exótico y extraño, y a veces lo echaba de menos. Me dejé crecer el pelo para parecerme más a los fans. Si me parecía a ellos, tal vez mi padre mostraría más interés por mí.

Buf, déu n’hi do! El pare volia que els seus fills, que tota la seva família l’adoressin, com uns groupies. El mite de l’artista torturat està potser massa suat, però és innegable que el pare de Chris tenia una personalitat complicada.

PORN! © Greg Burkett, Creative Commons.

El sentido de la crueldad y del juicio de papá procedía de una anticuada forma de catolicismo. Se había construido una cruz de porno y se había mantenido firmemente clavado a ella, padeciendo sus propias obsesiones. Había trocado el cielo y el infierno por la reencarnación, pero el abismo de su oprobio era católico romano puro. El sexo era inmundo. La expiación era necesaria. La huida de escribir porno era un alivio de la culpa que le causaba escribir porno, una especie de cinta de Moebius que, interminable, se autoperpetuaba.

Això sí, en el tema del porno el pare no només era bo en qualitat, també en quantitat, força normal perquè aquest tipus de literatura es paga a preu fet i només és rentable si es mantenen uns ritmes d’escriptura absolutament demencials.

El éxito comercial de las novelas pornográficas estadounidenses tocó techo durante los años setenta, coincidiendo con el periodo más prolífico y más activo de mi padre. Solo en 1972 publicó dieciocho novelas. Papá escribió porno de piratas, porno de fantasmas, porno de ciencia ficción, porno de vampiros, porno histórico, porno de viajes en el tiempo, porno de espías, porno de intriga, porno de zombis y porno de la Atlántida. Una novela del Oeste inédita abre con sexo en un granero, con la participación de un pistolero llamado Sosegado Smith, sin lugar a dudas el mejor nombre de un personaje creado por papá. A finales de aquella década, papá afirmaba que había incrementado la calidad de la pornografía estadounidense sin ayuda de nadie. Según sus papeles personales, creía que en el futuro los estudiosos se referirían a él como el «rey de la pornografía escrita del siglo XX».

Es va equivocar, i sería recordat (en tot cas) com a pare de Chris Offutt, el que representaria tota una ofensa per ell. A través d’aquesta arqueologia pel porno que produia son pare Chris potser l’arriba a conèixer una mica millor. Com diu al principi creia que lo del porno era ocasional, no gairebé tot el que escribía, amb autèntica obsessió, i un estil on quedava encasellat, quan intentava escriure «normal» li quedava una cosa amb massa sexe per la literatura convencional i amb massa poc pels «llibres d’esquerrans» com en diuen de tota aquesta literatura que va morir en gran part amb l’adveniment del VHS.

Un llibre que realment m’ha donat ganes de llegir altres llibres Chris Offutt, i l’experiència em diu que un llibre que fa venir ganes de llegir sempre és un bon llibre. En una editorial Malas Tierras, per cert, que mereix que doneu una ullada al seu catàleg, encara breu però prometedor.

Pes mort / Llort

Primer llibre que llegeixo de Llort, un autor força prolífic però que fins ara no havia caigut i a la passada edició del BCNegra vaig aprofitar per demanar-li una dedicatòria i ara ja toca passar al llibre.

 

El llibre m’ha sorprés, més que res perquè no m’esperava que em sortís per aquí, amb una història que fins i tot costaria de classificar com a negra, això sí, hi ha un mort.

La Cris es va acostar amb un cert recel cap a la taula cinc. Li feia vergonya haver de despertar-lo. Va estar a punt de girar cua i negar-se a fer-ho. Se’l va mirar. Tenia els palmells de les mans damunt la taula i el cap inclinat endavant, amb la barbeta recolzada al pit. Si dormia, li havia agafat la son molt de cop. Quan va arribar al seu costat alguna cosa la va inquietar. No es movia gens. Gens. No respirava. No esbufegava com seria normal en un obès que dorm profundament. Li va tocar una espatlla. Res. El va sacsejar. Res. Llavors li va posar una mà al front i li va aixecar la cara. Tenia els ulls mig oberts, però buits de mirada. Li va posar dos dits al costat del coll, a la vena jugular, mentre li aguantava el cap amb l’altra mà. Res. Només la tebior de la pell aconseguia mantenir el miratge que aquell cos fos viu. Va pressionar més, carn endins, per si el greix amortia el batec. Res.

—Hòstia puta! És mort!

Nighthawk: Girl sitting alone in the Sea Grill, a bar and restaurant, waiting for a pickup. Washington D.C., April 1943. Photo by Esther Bubley. © Britt Fuller, Domini públic.

I a partir d’aquí la història gira al voltant de què coi fer amb el mort. Perquè ha estat una mort accidental però no és de les coses que ajuden a tirar endavant el negoci d’un restaurant. I tindrem al matrimoni de propietaris, la seva neboda xef i el cambrer, trastejant intentant treure’s el mort de sobre, mai millor dit. I amb aquesta excusa de què fer amb el mort anem veient els personatges i les seves circumstàncies, que és la gràcia del llibre, narrat de pressa, amb un estil viu i amb punts de tensió que mantenen l’interès de la narració. Perquè no es només un mort i les sorpreses es van succeint, una mica amb un ritme de comèdia negra, si es vol. Trobo que aquesta etiqueta li escau molt al llibre comèdia negra, i es llegeix bé i ràpid, no es pot demanar més.

Las campanas no doblan por nadie / Charles Bukowski

Charles Bukowski és un dels meus autors de capçalera, suposo que no estranya a ningú. I m’he llegit tots o gairebé tots els seus llibres, per això que aparegui un llibre amb material inèdit és una bona noticia. Pot ser una noticia que cal acollir amb recel, possiblement el seu material més brillant ja va ser editat i ara es tracta de recopilar coses inèdites de segona fila per fer calaix. No seria gens estrany però és Bukowski i no m’hi puc resistir, amb una cella aixecada preventivament m’hi poso (espero poder-la baixar que mantenir aquesta cara cansa).

https://www.flickr.com/photos/bunnicula/
«What matters most is how well you walk through the fire» – Charles Bukowski © bunnicula. Creative Commons.

Si voleu un material de Bukowski de primera categoria sense cap mena de dubtes en aquesta entrada trobareu tot el que necessiteu. Ara veurem si aquest llibre compleix les expectatives, som-hi!

Desperté en un dormitorio desconocido en una cama desconocida con una mujer desconocida en una ciudad desconocida. Estaba pegado a su espalda y tenía el pene metido en su coño al estilo perro. Hacía calor y tenía el pene duro. Lo moví un poco y ella gimió. Parecía dormida. Tenía el pelo largo y moreno, bastante largo; de hecho, tenía un buen mechón sobre mi boca: lo aparté para respirar mejor y seguí dándole. Tenía resaca. Saqué la polla, me puse boca arriba e intenté reconstruir.

my momma’s bed is the most comfiest antique king sized with 4 matresses, i fell asleep in it after taking these. © Kayla Kandzorra, Creative Commons.

Ens trobem amb Bukowski en plenes facultats, contes escrits pel millor Bukowski, el que fa servir la seva vida i els seus records com a combustible de les seves històries. Això vol dir que alguns contes tinguin personatges o situacions que us sonin molt d’altres, és normal, és el seu univers i el seu estil. Podem considerar-los proves, o intents, o simulacres o esborranys del que després va acabar apareixent en les seves novel·les més endavant, novel·les que de fet fan un recorregut per tota la seva vida. Una mena de biografia novel·lada amb una part verídica en percentatge variable.

Lucille no era mala tía, por lo menos en comparación con la mayoría de las que habían vivido conmigo. Al igual que las otras bebía, mentía, engañaba, robaba y exageraba, pero a medida que pasan los años un hombre deja de buscar el percal entero, se conforma con un pedazo de trapo. Y luego se lo pasará al siguiente mientras se rasca la oreja.

Pero, por lo general, mientras las cosas funcionen aunque solo sea un poquito, un hombre con dos dedos de frente tiende a aceptar el momento porque si no lo haces lo único que consigues es una bolsa contigo dentro y cuando la sacudes solo oyes un ruido. Tío, hay que echarle huevos de vez en cuando para averiguar dónde alumbra el sol.

Com en molts llibres de Bukowski els grans temes són les dones i l’alcohol, entre d’altres. Les relacions no van ser mai fàcils per ell, la seva vida no va ser fàcil.

—Mira, Lilly, lo que necesitar es una clase distinta de tipo…

—¡Ah, los hombres siempre decís eso! ¡No os ADAPTÁIS nunca! ¡Nunca os sentáis y decís, bueno, mira, igual debería probar tal o cual o probar cualquier cosa! ¡Siempre decís: «Bueno, si no te gusta como soy, pues me LARGO, me LARGO»! ¡Cada vez que hablamos de esto, te largas! ¡Y llevamos juntos cuatro años! ¡Al principio teníamos unas peleas violentas y luego nos reconcilíabamos y el reencuentro era maravilloso! Ahora simplemente vuelves. ¡Antes me acusabas de cosas, antes te quejabas! ¡Ahora simplemente vuelves, te quitas los zapatos y lees el periódico! ¡No tienes ni rastro de energía![…] ¡Ya ni siquiera tienes celos de lo que hago con otros hombres!

—Me dijiste que aborrecías mis celos, que amar de verdad supone confiar en la otra persona.

Charles Bukowski © Carl Mikoy, Creative Commons.

El recull manté un to molt bo. Alguns contes són una mica més irregulars que els altres, sobretot els de la part final. Quan Bukowski inventa més que recrea fluixeja una mica. De totes maneres aquest és un llibre excel·lent si esteu pensant en fer un tast de l’autor, Bukowski 100% i una antologia més que recomanable. Això sí, sembla que no tot el material és inèdit, potser a Anagrama han oblidat el llibre Escritos de un viejo indecente, però una grandíssima part de relats són d’allà. Si sou fans de Bukowski molts dels contes o històries us sonaran, però mai és tard per revisitar el mestre.