El tejado de vidrio / Andrés Trapiello

Segueixo amb aquesta cosa anomenada Salón de pasos perdidos, a uns 2-3 llibres per any encara en tindré per temps d’aquesta obra d’Andrés Trapiello de la que ja he llegit els dos primers volums.

Veient que el senyor ha ocupat càrrecs a UPyD no descarto que un dia em resulti tan insofrible que no pugui amb ell i hagi de desistir. De moment encara no hi he arribat, no sé si això que ell fa té gaire sentit o no, però la veritat és que escriu bé.

No puc deixar de colar aquí una cosa que no és meva. Alberto Olmos va fer un article comentant el llibre de Trapiello sobre el mercat madrileny d’El Rastro i acaba parlant d’aquests diaris, aquí l’article, la cita és aquesta:

“Al Rastro va la gente, aunque no lo sepa, a buscar su pasado”, escribe Trapiello, que seguro que no ve Mega. Mucho pasado tienes que tener para ir a buscarlo dos mil veces. También es verdad que del presente nuestro autor ha sacado diez mil (sus diarios), como si fuera el mariscal de campo Erwin Rommel, y le pasaran cosas.

La referència al canal Mega ve a tomb del programa ¿Quién da más? I un cop feta una mica de sang passem al llibre. Com sempre el cap d’any i les restes de Nadal són el que omplen les primeres pàgines, sense data que ja ens coneixem i ja sabem per on comença.

Mi padre, cada 24 de diciembre, recuerda el 24 de diciembre de 1937, las trincheras de Teruel, los veinte grados bajo cero, los piojos, y que les dieron un poco de turrón, unas pasas secas y algo de coñac para combatir el frío, que ellos pisaban con alpargatas de esparto sobre la nieve. Mi padre recuerda cada año las mismas cosas, y yo, cada Noche Vieja, a mis hijos les cuento cosas de mi colegio, mi internado, los inviernos leoninos, las pasas secas y aquellas tres figuras de mazapán de Toledo sobre el plato del postre, que era de plástico verde, rayado y blanquecino de haber sido lavado miles de veces con agua y lejía. Yo les cuento esas cosas y cómo el frío anidaba en los sabañones de las orejas y las manos, y cómo muchos chicos, esos días, se perdían por los rincones oscuros del colegio y lloraban desconsoladamente porque se acordaban de su casa. Todo eso es muy deprimente, pero mis hijos me piden que cuente esas cosas, porque se hacen un hueco en mis recuerdos, como entre hojas secas, y se adormecen en ellos.

No ha cambiado nada, no hemos evolucionado nada. La guerra es la misma. Un internado, una trinchera.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
New Year’s Eve ©Sascha Kohlmann. Creative Commons.

Un clàssic recurrent d’aquest autor i d’aquests llibres és sobre els diaris en si mateixos i el fet d’escriure’n.

Llevan diarios dos clases de personas. Estamos en Navidad y en año nuevo, y tiene uno derecho a hacer esta clase de reflexiones, atizar su conciencia para buscar sus cuatro brasas de inteligencia, si las tiene. Dos clases de personas: aquellas a las que no les pasa nada digno de figurar en diario ninguno, lo que podría ser el caso de uno, y aquellas otras que tienen la absoluta seguridad de que las cosas les suceden sobre todo en las páginas de la Historia, que ellas van transcribiendo o trasegando a las de su diario, en un acto que podríamos situar entre la seguridad del mariscal de campo y la soberbia del notario del reino; fue en caso de Azaña, de Churchill, de Napoleón… Quién sabe. Los de Churchill dentro de un siglo los leerán, quizá, los historiadores. Si acaso.

Y los novelistas de ahora ¿por qué no escribiran diarios?

En general los novelistas del día consideran la poesía cosa de personas sin su sexualidad bien resuelta, y los diarios, cosa de poetas, de modo que no es difícil deducir lo que pensarán de los que escriben diarios.

https://www.flickr.com/photos/alesmo/
Diary 51det © Ales Motyl. Creative Commons.

Més observacions sobre el fet d’escriure, poèticament i amb nocturnitat.

Hay una hora en la alta madrugada en la que todos los escritores que permanecen despiertos, trabajando bajo la luz de su lampara, son geniales. Y así ha de ser.

Y otra hora, interminable, eterna, en la que todos los genios fracasan para siempre, sin remisión, pero sin perder un ápice de la grandeza de su genialidad. Y está bien que así sea.

Otra después vuelven a ser como el resto de los hombres: un proyecto de fracaso, y sale el sol y las sirenas de las fábricas parten en dos el día con su larga, ronca, nebulosa e inapelable sentencia.

M’ha fet gràcia la seva experiència a Nova York, hi va anar a finals dels 80, la ciutat ha canviat moltíssim, segur que sí, però segueix tenint alguna cosa que la fa especial.

Según íbamos asomando por la boca del metro, subiendo las escaleras, una ciudad iluminada parecía venírsenos encima. Respiramos ese aire frío de la noche, las calles estaban nevadas, pero las rodadas de los coches habían formado un lodo sucio en los relejes de la calzada, que contrastaba con la blancura de las aceras y las fundas de nieve intacta de los coches aparcados. Fue entonces cuando J. nos invitó a que volvíeramos la vista, y allí, a nuestras espaldas, magnífico, imponente, como una coctelera rutilante, estaba Empire State iluminado. Creo que durante unos segundos se hizo un gran silencio a nuestro alrededor, como si hubiera enmudecido toda la ciudad, y no nosotros.

©Cesc Llaverias.
© Cesc Llaverias.

I més NY:

La escala de la ciudad es, por otra parte, tan abusiva que parece que no quedara en ella lugar para las confidencias. No es como el París de Balzac, la Roma de Stendhal o el Londres de Dickens. No es el San Petersburgo de Tolstoi. Supongo que es como en las películas: En NY están separados más que en parte alguna el ámbito de lo privado y lo público. Lo privado sucede siempre en los interiores, en apartamentos cerrados, en restaurantes, en casas particulares, en museos. Lo demás es tránsito.

Un llibre així necessariament no té una trama o una historia, poquíssimes vides farien una bona novel·la, almenys sense fer trampes, tenir una vida de novel·la i capacitat per narrar-la és encara més extraordinari. Aquest no és el cas, però el llibre es llegeix de gust, i de tant en tant ofereix moments memorables. Em passa una mica com amb els llibres de Josep Pla però amb ell copiaria pràcticament el llibre sencer de lo bé que escrivia.

https://www.flickr.com/photos/mendolusshank/
little italy © mendolus shank. Creative Commons.

Hemos dado muchos paseos por Little Italy y por Chinatown, y hemos visto el puente de Brooklyn, desde abajo, y la estatua de la libertad a lo lejos… NY nos pareció una pequeña ciudad de provincias, irreal, del novecientos. El cine ha terminado haciendo de esa ciudad algo frágil, como el humo, como los sueños, como unos decorados que se caerán unos sobre otros, tal y como se pliega una caja de cartón vacía o la maleta de un mago.

https://www.flickr.com/photos/mrsbluff/
Well that’s that… For now anyway. © How I See Life. Creative Commons.

Es la primera vez que le rechazan a uno un manuscrito. Hasta ahora no había habido ocasión: me los editaba yo mismo. Empezaba a desconfiar de mi suerte.[…]

Qué hacer con un no. Un sí te abre siempre un claro, un sí es un cauce. Un no, es un árido y extenso desierto o un laberinto sin salida. Por esa razón me ha parecido bien abrir otro cuaderno. Es una puerta al menos, quién sabe si la que nos conducirá a un desierto o nos sacará de un laberinto.

És normal que en uns diaris d’un escriptor els temes centrals siguin els diaris o en general el fet d’escriure. Que li rebutgin un manuscrit l’humanitza una mica, i això està bé. Perquè de vegades aquests diaris estan ben escrits però en ells l’autor no se’ns acosta, és una sensació estranya en uns textos que haurien de ser necessàriament propers. És com si l’escriptor s’imposés sobre la persona.

Es todo muy confuso. Decimos: escribo para que me quieran, pero no soportamos más de una docena de amigos. Por otra parte, no conozco a nadie valioso que tenga más de esa docena o dos docenas de amigos a lo largo de los años. De modo que no escribimos para que nos quieran, sino para que esos doce o catorce amigos nos quieran más y el resto nos deje tranquilos.

https://www.flickr.com/photos/luismarina/
A cafe-bar in Leon. Spain © Luis Marina. Creative Commons.

La degradación moral es tan grande en esta tierra, que tres decada cuatro de los españoles de por aquí, cuando piensan en prosperidad, piensan en un bar. No un gran bar, sino un bar de esos con el suelo lleno de huesos de aceituna, colillas, peladuras de gambas y conchas de mejillones, un televisor muy grande y una gorda friendo tapas de morcilla en la cocina.

Contemplant els seus fills passant les hores i descobrint jocs, de vegades regits per factors que escapen a la seva comprensió. Ho tanca amb les següents paraules:

Ambas escenas las veo desde mi cuarto, detrás de unas rejas. Y siento que es en realidad cualquiera de mis hijos el que sentado en este mismo lugar, en mi mismo sillón, ve jugar a mis hijos, con la honda, con el mastín, mientras quizá yo no sea para ellos más que un tierno y borradizo recuerdo una o dos veces al año.

Y he trobat aquesta frase, gairebé idèntica a una que vaig trobar a Dovlàtov, és possible que sigui una cita clàssica, hauré d’investigar:

La acción es incompatible con la literatura. O se vive o se escribe. La vida es incompatible con la literatura, que tiene, sin embargo, que meterla entre sus páginas.

https://www.flickr.com/photos/ruifernandes/
Girl Writing © Rui Fernandes. Creative Commons.

Els diaris de Trapiello… potser quan en porti cinc m’atreviré a fer una primera valoració de conjunt, però començo a intuir una certa sinceritat en ells, hi ha el que hi ha. I sí, és un personatge que moltes vegades carrega i que possiblement es passa de culte i que no acabo d’entendre com es guanya la vida més enllà dels articles, per tenir casa a Madrid, casa a Lleó i omplir-les de llibres es guanya la vida molt i molt bé. D’acord que aquest detall és simplement fer safareig, però són uns diaris i pràcticament no hi ha ni una menció als diners. A mi m’encantaria no pensar-hi gaire gens.

Fungus: el rei dels Pirineus / Albert Sánchez Piñol

Darrerament Albert Sánchez Piñol havia tirat cap al tema històric i l’idioma castellà, a veure si aquesta tornada a l’idioma i a un entorn més estranyot (que són els que se li donen bé) és o no reeixida.

La història més o menys convenç, d’acord que uns bolets gegants mig mostres no és gaire convencional però sí ho és per aquest autor. Si recordem tant La pell freda com Pandora al Congo està clar que els éssers que no existeixen tenen certa predilecció per part de l’autor.

Una contrada pirinenca plena de contrabandistes que em costa molt no relacionar amb Andorra però sobretot amb la Val d’Aran i la seva capital que al llibre és simplement la Vella (per això la confusió amb Andorra). Allà fa cap en Ric-Ric, un anarquista que fuig d’una Barcelona on estan fent neteja d’indesitjables de cara a l’exposició de 1888.

https://www.flickr.com/photos/54515753@N00/
_MG_7799 © Raimon Guarro i Nogués. Creative Commons.

Arriba allà, i coneix el despreciable Cassian, alguns dels contrabandistes que allà en diuen muscats, i a la Mailís… i quan comença l’hivern “desperta” accidentalment un dels bolets i ja res serà igual. Perquè ara aquest idealista amb excessiva tirada al vincaud disposarà d’un exèrcit que l’obeirà en tot, a més a més els fungus (dir-ne bolets és molt inexacte) són absolutament letals. Això sí els intents d’adoctrinar els fungus són molt divertits.

—Compañero: deixa’m que t’expliqui un principi de l’Ideal: “a cadascú segons les seves necessitats”. No dubtis, compañero Borni, que jo t’ajudaré a aconseguir llum solar, ombra humida, o totes les merdes que necessiti un bolet gegant. Però jo no soc un bolet, tinc necessitats diferents. Exercint de transportista la teva dignitat proletària s’eleva solidàriament.

Aleshores hi va muntar, va plantar el cul al cap del bolet i, molt seriós, va afegir les següents paraules:

—Has d’entendre, compañero Borni, que no totes les igualtats són iguals.

Primer un però cada cop són més i més, els més diferenciats són el primer, el Borni i el Petitó.

https://www.flickr.com/photos/alan-light/
Fungus © Alan Light. Creative Commons.

En Ric-Ric es converteix en el rei a qui els fungus obeeixen de manera fidel, i a més a més són terriblement poderosos, d’alguna manera ell sommia que amb ells serà capaç d’imposar l’Ideal anarquista-igualitari, al cap i a la fi té el poder d’ún exèrcit. A més a més ell no tolera gaire bé el poder per això els fungus van liquidant els guàrdies civils que s’hi acosten, després serà l’exèrcit espanyols, el francés… Mentrestant en Ric-Ric està cada cop més aïllat, més boig, més borratxo, més encapritxat amb la Mailís… i amb més poder del que mai hagués pogut arribar a sommiar… això no pot acabar bé.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
PB101013 © Albert, Creative Commons.

En aquest llibre Albert Sánchez Piñol torna a ser aquell autor imaginatiu i inquietant de La pell freda. Sembla haver tornat al fantàstic, amb algunes pinzellades històriques. El llibre es llegeix bé, el ritme és potser una mica lent en alguns trams i algunes parts potser s’han allargat més del compte. Hi ha alguns detalls de l’argument que no acaben de funcionar però és impossible dir quins sense revelar massa així que ho poso tot entre dos avisos d’espòiler i llegiu o no sota la vostra responsabilitat.

 

Si ens explica que aquelles valls estan plenes de contrabandistes el més lògic seria que a la següent primavera els muscats s’estranyessin de la desaparició de Cassian i l’abandó i saqueig del seu ostal i que anessin a buscar en Ric-Ric que a més a més és al lloc que Cassian li va donar per viure. No acaba de semblar creïble que Ric-Ric sigui aquell rei dins la muntanya foradada sense que ningú més se n’assabenti fins que ja sigui massa tard.

Tot i això és un bon llibre, potser no tan bo com podria ser, crec que l’autor és capaç de més i millor, això si no es dedica a viure de les vendes de Victus i ja està. És una mica estranya aquesta crítica, és un bon llibre però me n’esperava un de més bo.

La llista-aposta del Senyor Dolent pel Sant Jordi 2019

Com que las llistes agraden aquí va una. Amb les llibres llegits des de primers d’any, aquells que jo crec que funcionaran molt bé i potser es col·laran en aquestes infames i poc fiables llistes de més venuts del dia 24 d’abril (o el mateix 23 al matí perquè que més dóna). També pot ser una recomanació perquè no sortiu i us agafeu el primer llibre que us trobeu així a lo boig i sense pensar en les conseqüències (triar un mal llibre pot ser catastròfic).

De tot el que he llegit de moment destacaria aquests, com sempre enllacen a la ressenya corresponent:

Sobre la terra impura / Melcior Comes.

L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell.

Temps de rates / Marc Moreno.

L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies.

L’origen de les cols violeta / Marta Batallé.

El país dels cecs / Víctor García Tur.

Sí, tots en català i d’autors catalans, Sant Jordi és una festa molt catalana doncs exercim de lectors catalans!

https://www.flickr.com/photos/ergsap/
carpaccio_st_george_killing_dragon_1507 © Art Gallery ErgsArt – by ErgS, Creative Commons.

Volt / Alan Heathcock

Amb aquest llibre enllesteixo tots els llibres de Dirty Works que ja tenen un temps, els més nous també me’ls aniré llegint, però més endavant.

És un tros de llibre i a mida que el vaig llegint em surten connexions amb altres autors, no només altres autors “dirty” (que això encara seria normal), també altres tan llunyans (però tan actuals) com el William Faulkner de Llum d’agost (o fins i tot la pel·lícula París, Texas) o Les palmeres salvatges (amb la seva inundació). Tot i tractar-se de contes hi ha com un cert sentit d’unitat, són contes independents però anem llegint i veiem que el conjunt és més que la suma de les parts.

És un entorn rural, dur i cruel i on el sentimentalisme és un luxe que la majoria no es poden permetre, tampoc sembla que ho vulguin, que ja s’han acostumat a que les coses siguin com són, una mena de fatalisme zen si voleu.

https://www.flickr.com/photos/70251312@N00/
July 15, 1909 — Flooded street, after cloudburst in Jackson, Michigan — real photo postcard. © Wystan, Creative Commons.

Una prosa seca, elemental, que dóna la informació que ha de donar, sense més voltes de compte. Al primer conte es ventila la mort del fill del protagonista en un accident amb una economia de medis que fa feredat, dubtem si ha passat o no per com hi passa de ràpid, com si fos qualsevol cosa. Tots els contes són molt bons, a mi se m’ha fet una mica costerut el de La hija però ho perdono amb les petites obres mestres que són Los renacidos i Voltio. Sobretot Voltio que dóna títol al llibre, el pobre de Krafton, una apagada que els deixa a les fosques, i una sheriff que ja coneixem vagant per un paisatge que té moltíssim de Faulkner. Un llibre dirty, sense cap mena de dubte.

La noia amb la Leica / Helena Janeczek

La guerra civil espanyola va ser un desastre, i també un moment ple de gent d’allò més interessant. Va ser l’avant-sala de la segona guerra mundial, i una novetat és que en aquesta guerra hi havia fotos. Les càmeres s’havien fet prou petites com per carregar-les en zones de conflicte i retratar allò que passava i que així els diaris tinguessin alguna cosa per oferir més enllà de text i xifres. Un dels fotògrafs més famosos de l’època era Robert Capa, però resulta que no existia, eren dues persones Gerta PohorylleEndre Ernő Friedmann. Al principi venien fotos de l’un o l’altre indistintament sota el nom d’un suposat periodista americà anomenat Robert Capa, finalment ell va seguir fent el pseudònim i ella va ser coneguda com a Gerda Taro. Una mica eclipsada al costat de Capa (que era un fotògraf molt bo) i també pel fet d’haver resultat morta el 1937 i per tant tenir un carrera molt més curta; també segurament ajudava a aquest poc reconeixement el fet de ser dona. Aquest llibre és sobre ella.

Una de les fotos més conegudes de la parella Taro-Capa. Domini públic.

Primer amb algunes fotos icòniques de Barcelona el 1936 i després de seguida anirem a Paris, on arriben jueus i gent en general que fuig del feixisme que sembla no tenir fre. Allà Gerda Taro començarà a fer fotografies amb una Leica, i coneixerà Robert Capa i tindran la idea de crear aquest personatge per vendre fotos. Però tot això més endavant, de moment Gerda es dedica a enlluernar amb la seva bellesa i inteligència.

Es referia a Gerda com un pobre melamed es refereix a l’Únic i Suprem, tot i que ell l’anomenava, i tant, ironitzava Willy pensant en el mestre de Galítsia que l’havia preparat per a la bar mitsvà. Això no excusava les seves consolacions de la nit abans, però fins a cert punt s’havia de reconèixer: Capa no era l’únic que queia en tota mena d’embriagueses quan Gerda entrava en joc. Desintoxicar-se d’una font tant fresca era gairebé impossible.

https://www.flickr.com/photos/132420193@N06/
Copy Leica , DRP Wetzlar. © Luis Cozeto, Creative Commons.

Anirem seguint a Gerda a través de diferents personatges i això permet que anem endavant i endarrere en la seva vida.

Gare d’Austerlitz a una hora estranya per la bohèmia dels refugiats i per la intel·lectualitat parisenca, més habituada a fer vida de nit. Però hi eren tots a l’hora, aquell matí. I quan els companys ferroviaris havien baixat el fèretre cobert amb una bandera de la República espanyola, només havia quedat estrènyer el puny esquerre i els llavis.

Després, el pare de Gerda havia avançat cap al fèretre i havia començat a recitar el kaddish. Algú l’havia seguit, yitgadal v’yit-kadash sh’mei rabba’, una seqüència de paraules que s’unien en un murmuri. Però l’esquena que s’agitava davant d’aquell centenar de persones, aquell gronxar-se litúrgic cap al taüt paral·lel a les vies, recordava els moviments d’un fanàtic. El senyor Pohorylle s’havia aturat de cop, havia avançat mirant de mantenir l’equilibri però s’havia desplomat. Havia acabat el kaddish estirat sobre la bandera roja de seda suau que embolicava les despulles de la seva filla.

https://www.flickr.com/photos/vince_ander/
Gare d’Austerlitz 2 © Vincent Anderlucci, Creative Commons.

Des de la perspectiva de Willy tenim un retrat una mica més distant, el punt de vista d’un amant platònic que ha assumit que ho és i que ella no se’l mirarà pas de cap altra manera. Des del punt de vista de la seva companya Ruth tenim la seva part més humana, i també més enlluernadora tot i que amb menys efecte. La seva personalitat era abassegadora. I després tenim el retrat fes des de Georg, un dels seus novios que va estar a les Brigades i després als maquisards i va participar en tota la Segona Guerra Mundial per acabar als anys 60 treballant a la FAO a Roma, els seus records de Gerda, de la seva relació o de trobar-se a Capa encara a la guerra espanyola, aparentment sencer però a punt per ensorrar-se a cada moment pel record de la seva estimada morta…

Gerda, en canvi, en sabia, ella sabia parlar al pastor alemany en polonès, i el gos la seguia content i s’aturava quan ella l’hi ordenava. Gerda sabia dirigir-se a gairebé tots els brigadistes internacionals en la seva llengua. Amb poques frases conqueria batallons i generals, encantava comissaris polítics i censors. Gerda, tan estimada pels corresponsals de la premsa estrangera i pels poetes i els escriptors. Rafael Alberti i la seva esposa l’acollien sempre càlidament quan passava per Madrid, a la casa de l’Alianza.

El llibre és dens, els moviments endavant i endarrere són continus el que pot donar una mica la sensació de desconcert, però el llibre és molt interessant i no es pot evitar pensar què hauria fet Gerda Taro de no morir tant jove i de no estar en un món tan masclista, perquè la fama se la va endur Robert Capa, que no era només Endre (André al llibre), eren ells dos, però ella mantenia que ella era el millor de Robert Capa. Acabo la ressenya amb una foto d’ella que trobo entranyable, no la va fer ella, i potser no li va fer gaire gràcia però potser és l’única en que ella no estava possant.

© Robert Capa.

El llibre és molt interessant, retrata un període històric complex i uns personatges ja pràcticament mítics, volem saber-ne més. I està terriblement ben documentat, potser això acaba jugant a la seva contra i provoca aquesta densitat en alguns moments de la narració. O també aquest centrar-se en fets quan els sentiments d’Andre, Gerda, Georg, Willy i tot allò pel que estaven passant podria ser més interessant que els fets pelats, però això és una apreciació molt subjectiva. Un llibre recomanable, sobretot si us interessen aquests personatges o voleu començar a saber-ne coses. I per cert, les paraules en altres idiomes haurien d’estar traduïdes, en notes al peu o com, fos SEMPRE.

A la part final s’explica la història del que es coneix com la maleta mexicana, molt però que molt recomanable i que demostra que de tant en tant els personatges secundaris poden tenir un paper principal.

Les nostres riqueses: una llibreria a Alger / Kaouther Adimi

Som-hi amb aquest llibre de Kaouther Adimi, els llibres sobre llibreries solen ser bons perquè parlen de malalts com nosaltres, i això sempre és bo, som igual de rarots i malalts però no estem sols.

Tenim la llibreria Les Vrais Richesses (pel llibre de Jean Giono) a Alger (no confondre amb Alguer) com a eix, tant en el moment del seu tancament no en els seus primers anys quan era poc més que un somni i una manera de dur cultura a una colònia força allunyada de la França continental. A més a més els primers anys van coincidir amb la guerra civil espanyola, que es van mirar de lluny, i l’ocupació alemanya i la segona guerra mundial que ja els van agafar més de ple. Tota aquesta història, diguem-ne antiga, la tenim en forma dels diaris de l’amo de la llibreria.

https://www.flickr.com/photos/henry_marion/
Alger – L’entrée de la Casbah # 194 © Henry_Marion, Creative Commons.

Em sap greu no saber més de literatura francesa perquè això fa que em perdi de vegades entre tots els noms que apareixen, autors francesos o algerians de la primera meitat del segle XX. També apareixen d’altres que sí conec com Albert Camus o un autor del que m’encanten els textos per adults i que potser seria hora de rellegir com cal: Antoine de Saint-Exúpery.

3 d’agost de 1944

El rumor que corre des de fa un parell de dies ja no és cap rumor… En Saint-Exupéry realment va desaparèixer en ple vol. Un dels records més bonics que en tinc: ens havien convidat a dinar a casa d’un amic comú. Quan hi vaig arribar, ja hi eren tots menys l’Antoine. El vam esperar molta estona i, neguitós, al final vaig anar a mirar per la finestra. Estava assegut a la vorera, sota un cel enlluernador, envoltat d’un estol de criatures que semblava que cridaven amb alegria. Els feia avions amb un paper de plata procedent de les xocolatines de l’exèrcit. Sempre en portava i les regalava als nens que trobava pel carrer. Els petits avions pujaven fent voltes pel cel i les criatures, amb la cara bruta de xocolata, corrien mirant de seguir-los i saltant per atrapar-los… Adeu, Antoine!

https://www.flickr.com/photos/94474582@N00/
100,000 paper planes at ArtPrize © dsrins_syb, Creative Commons.

El 2017 la llibreria s’ha de tancar per fer-ne un botiga de bunyols i arriba un nano, en Ryad, amb la missió de buidar, llençar, desmuntar i pintar. No podrà pintar perquè els botiguers es conxorxen per no vendre-li pintura, però igualment la tasca de desballestar la llibreria sí que la farà. Una llibreria que també funcionava com a biblioteca i que també era una petita editorial. El llibreter va arribar a obrir una altra editorial a Paris portada amb més cor que cap i que ha de tancar. Diferents aventures entorn als llibres i els autors, i la història que segueix el seu curs i entren en el sagnant conflicte de la independència l’Algèria.

Anem repassant aquesta història i el desballestament de la llibreria entre autors cèlebres de les lletres franceses.

Un periodista que prepara un reportatge sobre en Caus —un altre— m’ha preguntat si havia incitat algú a escriure. A més d’un, i tant. Li he donat la meva recepta.

Compra una taula, la més corrent que trobis, amb un calaix amb pany.

Tanca el calaix i llença la clau.

Cada dia, escriu el que vulguis, emplena tres pàgines.

Fes-les entrar al calaix per l’escletxa. Evidentment sense rellegir res. Al cap de l’any, tindràs unes 900 pàgines manuscrites. Ja pots començar.

https://www.flickr.com/photos/yves_jalabert/
Alger 24, rue Michelet 1956. Photo J.L. Eichaker © Yves Jalabert, Creative Commons.

Trobo que el llibre podria aprofundir una mica més, o entrar més en la vida i les motivacions de Charlot que són pràcticament telegràfiques. És un llibre curt però que podria donar bastant més de sí. I una altra particularitat, l’estil és tan poètic per explicar el cel i els carrer d’Alger com tallant per explicar les atrocitats de la guerra tant a Algèria com a París mateix, sense transició, deixa sense alè.

Teoria King Kong / Virginie Despentes

He llegit alguns llibres d’aquesta autora (aquests, versió antiga del blog), Virginie Despentes, diria que gran part dels que estan publicats en català i castellà, em faltava justament aquest i els del cicle Vernon Subutex que els tinc a la lleixa de pendents.

Ja m’havien quedat clares algunes característiques de l’autora, que es poden resumir en que no està per hòsties i que gasta una mala llet considerable. No és un problema, de fet en un llibre és fins i tot millor, un llibre que no tingui problemes per ofendre i de fet des del principi ja veiem que no és el cas.

Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me. No em canviaria per ningú, perquè ser la Virginie Despentes em sembla que és més interessant que cap altra ocupació.

Volia fer una ressenya mini, però hi ha molt bones coses per posar més que simplement recomanar-vos que us agafeu el llibre, o sigui que res de mini. Sempre m’acabo embolicant…

L’autora ens parla de les agressions sexuals (va ser violada) de la prostitució (va exercir 2 anys), i del porno, i de com aquestes coses són una conseqüència de la situació social de les dones i no al revés. La seva narrativa i el seu estil tenen dues premisses: la primera és que sap de què parla i la segona és que les seves conclusions no tenen perquè agradar ni casar amb els dogmes acceptats sobre aquests temes.

Es diu sovint que el porno augmenta el nombre de violacions. Hipòcrita i absurd. Com si l’agressió sexual fos un invent recent, i quecalgués introduir-la dins dels caps dels homes a través de les pel·lícules.

https://www.flickr.com/photos/36979785@N06/
Day #215 + Day #214 © Terry Presley, Creative Commons.

La violació és un tema complex i no se m’acut manera d’acotar o millorar el que diu ella mateixa.

Perquè, des del moment en què diem violació a una violació, tot l’aparell de vigilància de les dones s’activa: ¿vols que se sàpiga, el que t’ha passat? ¿Vols que tothom et vegi com una dona a qui li ha passat això? I, de tota manera, ¿com és que en vas sortir viva, si no ets una puta com una casa? Una dona que volgués ser realment digna hauria preferit deixar-se matar. La meva supervivència, en ella mateixa, és una prova que parla contra mi.

Ens havíem arriscat, n’havíem pagat el preu, i més que tenir vergonya d’estar vives podíem decidir aixecar-nos i recuperar-nos-en al més aviat possible. Paglia ens permetia imaginar-nos que érem guerreres, no responsables personalment del que ens havíem buscat, sinó víctimes ordinàries del que cal esperar patir si ets dona i vols aventurar-te a l’exterior. Era la primera que treia la violació del malson absolut, d’allò no dit, del que no ha de passar mai. En feia una circumstància política, una cosa que havíem d’aprendre a encaixar. Paglia ho canviava tot: ja no es tractava de negar, ni de sucumbir, es tractava de conviure-hi i tirar endavant.

https://www.flickr.com/photos/oxidizer05/
Rape © Valeri Pizhanski, Creative Commons.

Després de la violació, l’única actitud tolerada és la violència contra una mateixa. Engreixar-se vint quilos, per exemple. Sortir del mercat sexual perquè ens han espatllat, negar el nostre desig. A França, no es maten les dones a qui els ha passat això, però s’espera que tinguin la decència d’assenyalar-se com a mercaderia feta malbé, intoxicada. Putes o lletges, que surtin de manera espontània del viver de les casables.

Perquè la violació fabrica les millors putes. Un cop obertes a la força, a vegades mantenen, a flor de pell, un pansiment que agrada als homes, alguna cosa desesperada i seductora. La violació sovint és iniciàtica, talla de viu en viu per convertir la dona en un regal que no es torna a tancar mai més del tot. Estic segura que hi ha com una olor, alguna cosa, que els mascles ensumen, i que els excita moltíssim.

I d’aquí passem a la prostitució, un altre tema on té molt a dir. I tampoc m’atreveixo a acotar o afegir, no voldria fer mansplainnig en un llibre com aquest precisament.

https://www.flickr.com/photos/66944824@N05/
Belleville 2018 © Ithmus, Creative Commons.

Intercanviar un servei sexual per diners, fins i tot en bones condicions, fins i tot amb ple consentiment, és un atac a la dignitat de la dona. I la prova és que, si tinguessin la possibilitat de triar, les prostitutes no ho farien. Quanta retòrica… Com si la noia que depila a Yves Rocher escampés la cera o rebentés punts negres per pura vocació estètica. La majoria de la gent que treballa evitaria fer-ho si pogués, només faltaria! […] Es fa difícil no pensar que el que no diuen les dones respectables quan es preocupen per la sort de les putes és que en el fons tenen por que els facin la competència. […] Si la prostituta exerceix el seu comerç en condicions decents, les mateixes que l’esteticista o la psiquiatra, si la seva activitat s’allibera de totes les pressions legals que coneix avui dia, la posició de la dona casada es torna, de sobte, molt menys atractiva.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
At Work Ⅳ © Sascha Kohlmann, Creative Commons.

Detestava treballar. Estava deprimida pel temps que em robava, pel poc que guanyava i per la facilitat amb què m’ho gastava. Em mirava les dones més grans que jo que portaven tota la vida treballant així, per guanyar un sou només una mica més alt i que, amb cinquanta anys, rebien esbroncades del cap de secció perquè sortien massa sovint a pixar. Un mes darrere l’altre, captva amb tot detall què volia dir ser una treballadora honesta. I no veia cap escapatòria possible. Calia estar contenta de tenir una feina, ja aleshores. No he estat mai raonable, em costava molt estar contenta.

Fa un retrat de la prostitució allunyat de tòpics i d’una història de bons i dolents. Critica aquesta narrativa imposada per l’esquerra i fa un retrat fins i tot amable dels clients. En aquests temps que corren això dit així i dit per una dona i per una extreballadora té el seu valor. Sobretot perquè quan es plantegen lleis (sobretot si són prohibicionistes) no s’acostuma a preguntar a les interessades per la seva opinió, és fa tot des de dalt, des d’un paternalisme protector.

Si els records que en tinc són correctes, i em sembla que ho són, no era l’agressivitat el que se’m feia difícil d’aguantar, ni el menyspreu, ni res del que els agradava, sinó més aviat les solituds, les tristeses, les pells blanques, la timidesa desgraciada, el que ensenyaven com a defecte, sense maquillatges, el que mostraven de les seves febleses. La vellesa, les ganes de carn fresca contra els cossos vells. Les panxotes, les polles petites, els culs flàccids o les dents massa grogues. Era la fragilitat el que complicava les coses. […] Era una qüestió de caritat, encara que estigués cobrant. Es veia tan clarament que era important per al client fer veure que no em feien fàstic els seus gustos ni em sorprenien les seves tares físiques, que era millor fer-ho, de fet.

https://www.flickr.com/photos/hagengraf/
Geld – Money ©Christine und Hagen Graf, Creative Commons.

El que molesta la moral en el sexe tarifat no és que la dona no hi trobi plaer, sinó que s’allunyi de la llar i guanyi diners. La puta és “l’asfaltosa”, la que s’apropia de la ciutat. Treballa fora de casa i fora de la maternitat, fora de la cèl·lula familiar. Els homes no necessiten mentir-li, ni a ella li cal enganyar-los, i per tant corre el risc de convertir-se en la seva còmplice. Les dones i els homes, tradicionalment, no estan acostumats a entendre’s, escoltar-se i practicar la veritat entre els. Visiblement, aquesta possibilitat fa por.

[…] el que compta és difondre una sola idea: cap dona no ha de treure benefici dels seus serveis sexuals fora del matrimoni. En cap cas no és prou adulta per decidir fer comerç amb els seus encants. Segur que prefereix fer una feina honesta. Que es considera honesta per les instàncies morals. I no degradant. Ja que el sexe, per a les dones, fora de l’amor, sempre és degradant.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Corruption © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

La sexualitat masculina en ella mateixa no constitueix una violència sobre les dones si elles hi consenten i estan ben remunerades. És el control exercit sobre nosaltres el que és violent, aquesta facultat de decidir en lloc nostre el que és digne i el que no ho és.

Virginie Despentes va fer una pel·lícula, guió i direcció i es va haver d’enfrontar a la censura a la suposadament liberal França, i a més a més va haver d’aguantar tot de crítiques paternalistes que li deien que no podia fer el que va fer, en molts casos sense ni tan sols veure la pel·lícula o llegir el llibre. Es veu que hi ha moltes campanyes per prohibir la pornografia, el que em sembla simplement aberrant i no entendre res i tractar al públic com nens petits permanents.

No és la pornografia el que commou les elits, és la seva democratització.[…] Le Nouvel Observateur reclama el dret a dir no al lliure accés a allò que ha de continuar sent domini dels privilegiats. La pornografia és el sexe posat en escena, cerimonial. Però, per una cabriola conceptual que encara ens és opaca, el que és bo per a alguns, i que aquí s’anomena llibertinatge, comportaria un perill per a les masses del qual cal protegir-les a tota costa.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Destruction © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

Un llibre escrit sense por al què diran, feminisme en format punk, una bufetada de realitat que pot molestar a molta gent però també obrir molts ulls, 150 pàgines que es llegeixen en un moment i que potser ajuda a entendre coses que cal que entenguem per poder canviar i millorar.

Un polvo en condiciones / Irvine Welsh

Un dels meus autors preferits i de qui em llegeixo tot el que surt. Si veig que el llibre és d’Irvine Welsh me’l llegeixo, i aquest blog n’és una mostra (tot i que falten molts llibres perquè me’ls vaig llegir abans d’aquest blog, potser seria hora de rellegir-los). En fi, l’autor és Irvine Welsh i tenim de protagonista a Terry “Juice” Lawson, ja cal que ens cordem!

I evidentment el bo (és un dir) de Terry no decep, després de mil i una feines i de ser una mena d’estrella en pelis de porno amateur (dirigides per Sick Boy, un altre dels personatges clàssics de Welsh) ara el tenim fent de taxista. Sabeu tots els tòpics despectius i ofensius sobre els taxistes? En el seu cas no és que siguin veritat, és que es queden molt curts.

“Lo peor que uno puede hacer es enamorarse. Te engañas creyendo que te vas a follar a la misma tía el resto de tu vida. Pero no somos así colega. En cuanto pasan unos meses, se te empiezan a ir los ojos y el rabo vuelve a pedir marcha. ¡Fijo!”

https://www.flickr.com/photos/tnarik/
Edinburgh taxi © Tnarik Innael, Creative Commons.

Taxista pels carrers d’Edimburg, un d’aquells que sempre fa voltes absolutament innecessàries i en culpa a l’ajuntament i als tramvies i als carrers d’un sol sentit.

Me gusta vivir en Oxford Street porque tengo todo lo que necesito aquí mismo, en el South Side. Es una calle tranquila, cerca del centro y de los coños de oficina, cerca de la universidad y de los chochitos estudiantiles, y además es el lugar perfecto para ligarse a las tías del barrio. No es muy elegante: un salón agradable con un buen sofà en L, un dormitorio con cama de matrimonio extragrande y una cocina llena de batidos de proteína… Vivo a base de esa mierda. No tengo muchos muebles en el apartamento; me gusta decir que es de diseño minimalista. Hay una estantería con algunos libros que me ha dejado Rab Birrell y que no he leído ni una puta vez, pero que conservo para impresionar a las nenas de la universidad. Moby Dick, Crimen y castigo, ese tipo de basura. He intentado leer al Dostoievski ese, pero cada cabrón que sale en el libro tiene al menos cinco nombres distintos, así que paso de todo y me largo del barrio. Ya te digo.

https://www.flickr.com/photos/aaranged/
Edinburgh © Aaron Bradley, Creative Commons.

Terry farà alguns viatges per un turista americà, controlarà una sauna per encàrrec del mafiós propietari i intentarà tirar-se absolutament qualsevol dona que se li posi per davant. Mentrestant un huracà s’acosta a Escòcia i potser per falta de costum l’han batejat com Tocapelotas. L’huracà actua com un pivot en la narració, quasi tot es pot situar com “abans de”, “després de”, “durant” o “a causa de”.

I tenim un altra parella de personatges, Jonty i Jinty, ell fa feines de pintor de tant en tant i ella li diu que treballa netejant oficines però en realitat treballa a la sauna que Terry ha de controlar mentre l’amo és prenent el sol a Espanya (bé, i també fuig de la poli) perquè no es refia gaire del seu segon al càrrec.

Les novel·les de Welsh solen ser excessives, com el menjar massa picant, i en aquest cas quasi tot el picant el porta el personatge protagonista Terry, que també apareixia als llibres Porno i Cola (i una altra ressenya) alguns del que jo denomino el cicle d’Edumburg d’Irvine Welsh.

Una novel·la protagonitzada per Terry promet molt i compleix, Terry és… bé, m’agradaria pensar que és únic perquè sino quin panorama… El tio ni tan sols afluixa quan puja al seu taxi una dona que li demana que la porti a un pont amb la intenció de suicidar-se.

https://www.flickr.com/photos/158652122@N02/
The Forth Bridge © Mike McBey, Creative Commons.

Una tía que le va mal en una relación lo que necesita es que le metan un buen cipote y ya verás como se acaban los problemas. ¡Es milagroso! Espero que Sal no sea una tarada en busca de un salvador. Aunque decir eso no tiene mucho sentido: está claro que está tarada, ¡anoche se iba a tirar de un puente, coño!
Aparece con mi camiseta de Sunshine on Leith y me empiezan a saltar todas las alarmas. Como siempre digo, para quitarle las bragas a una tía no me tiembla el pulso, los nervios me entran cuando quiero que se quite mi puta camiseta a la mañana siguiente. Fijo.

https://www.flickr.com/photos/fokeev/
Untitled © Dmitriy Fokeev, Creative Commons.

Terry aconsegueix treure-li les ganes de suicidar-se i que no li semblin tan importants les males crítiques que rep la seva obra de teatre. Per cert, menció especial honorífica al concepte: prueba del arrepentimiento por la cámara ausente; no pot ser més Terry Juice Lawson.

A mí me gustan los casquetes en la parte trasera del taxi, pero a nadie le amarga un dulce. Algo que he aprendido con los años es que si el destino te ha dado el rabo como un caballo, cuidado, no como el rabo de un caballo, sino como el caballo entero, más te vale usarlo. Si además te ha dado una lengua como la bufanda del Doctor Who, tienes que desplegarla. Así que ahí estamos, en la cama de una habitación elegante. Yo estoy abajo, chupando como si no hubiera mañana, y poniéndome cerdete con el vibrador. Al principio Sal está un poco tensa y alerta, pero es que algunas chavalas necesitan una ayudita para liberarse sexualmente. Todo es negociable. Yo siempre lo digo: “que te den” significa “no”, “no” significa “quizá”, “quizá” significa “sí” y “sí” significa “anal”. ¡Fijísimo!
Pronto estamos sudando como cerdos y ella se vuelve loca: se sube encima de mí y por poco me arranca los pelos del pecho. ¡La leche! Pues sí, al final menuda sesión nos metemos. Pasa “la prueba del arrepentimiento por la cámara ausente”, como yo la llamo. Eso pasa cuando echas un polvo muy de peli porno y luego piensas: “Joder, daría cualquier cosa por haberlo grabado”.

https://www.flickr.com/photos/yellowgirlygirl/
Hair flip lingerie © Yellow Girl, Creative Commons.

Bé crec que ens podem fer una idea de Terry, passem una mica als altres personatges que a aquestes alçades ja estan prou perfilats.

Tenim la parella Jonty i Jinty. Ell és un nano força curtet i sembla que l’única cosa que té realment clara és que estima a Jinty. Jinty treballa de puta, i quan no treballa tampoc té problema en fotre un clau si li ve de gust (i li ve de gust quasi sempre) sense pensar gaire en Jonty. Tenim el turista americà Ronnie, famòs a Estats Units però a qui Terry mai ha vist, traumatitzat pel Katrina i que s’acolloneix amb el Tocapelotas i que vol anar a comprar una ampolla de whisky que val 100.000$ (sí, un 1 i cinc 0, no hi ha decimals) i que farà servir a Terry de xofer o noi per a tot (per un preu), i la suicida Sal a qui Terry treu les ganes de saltar si no és al llit.

https://www.flickr.com/photos/57511216@N04/
Hibernian v Kilmarnock (2) © Daniel, Creative Commons.

La compra de l’ampolla extracara es complica, la relació Jonty-Jinty pren un gir que posa una mica els pèls de punta, i hi ha els fills de Terry, el seu pare moribund, una final de copa HeartsHibs… i Terry i el seu cor. Follar a tort i a dret i el consum de farlopa fa que el cor de Terry li doni un avís que l’obliga a anar al metge, però per seguir viu ha d’evitar l’estrés, i això inclou el sexe. Terry Lawson sense sexe, tot un gir en aquesta novel·la perquè ell no pensa pràcticament en res més, i el pràcticament és una exageració, pensa en altres coses quan li prohibeixen el sexe que és la seva dedicació vital des de sempre.

Es como cuando empecé a salir por el Tivoli Bingo House para entrarle a las maduritas. De las colegialas se aprende lo justo; hay que ir a por sus madres. Cuando era adolescente y empecé a zumbarme a las chavalas, solían preguntarme: “¿Quién te ha enseñado a hacer eso?”, y yo siempre pensaba: probablemente tu madre. O eso o lo había visto en el Classic, el cine X de Nicolson Street. ¡Fijo!

https://www.flickr.com/photos/silentia-restless/
DSC072814 © RestlessMuse, Creative Commons.

Ja he explicat segurament massa, un llibre que us agradarà si us agrada Irvine Welsh i que no està gens malament si penseu en començar a llegir alguna cosa d’aquest autor. Un llibre que us farà passar una bona estona i us farà riure, però us han d’agradar una mica els extrems, això sí.

Trenes hacia Tokio / Alberto Olmos

Llegeixo alguns articles d’algú i miro si té llibre i hi vaig, un costum que em porta a llegir per damunt de les meves possibilitats, si tal cosa és possible. Després d’alguns articles d’Alberto Olmos he agafat aquest llibre, serà un descobriment o una cosa que m’hauria pogut estalviar?

El llibre està prou bé. Tenim un protagonista espanyol trasplantat a Japó i per tant la visió que té del país és com la que tindríem nosaltres, no tinc del tot clar si això és bo o dolent però és així. Es guanya la vida (malament) fent classes d’anglès a nens de 4 anys en una escola, té una xicota japonesa Kokoro, amb qui trenca i s’ha d’enfrontar tot sol al país, i amb totes les seves característiques, com per exemple una oferta desmesurada de porno.

https://www.flickr.com/photos/sizumaru/
日本便利商店真便利 It’s really convenient for adults in convenience store © Yellow, Creative Commons.

La joven a cuatro patas tiene dos pollas en la boca. A su lado, otra joven tiene sólo una polla en la boca. A su lado, otra joven se acerca golosamente un consolador a la boca. A su lado, una joven chupa aplicadamente la polla de un perro. A su lado, dos jóvenes hociquean recíprocamente sus coños. A su lado, una mujer madura mira al cielo mientras chorrea esperma de su boca. A su lado, una profesora se masturba sobre un pupitre.[…] Cuento las películas que caben en una sola balda y las baldas que conforman una estantería. A ojo, cada estantería aloja quinientas películas pornográficas. Quinientas por cada lado. Luego voy contando las estanterías que hay en cada sección (las secciones: violación, mujer madura, hermana mayor, oral, amateur, sado, tortura, colegialas, CWNM, TV, interracial, dibujos animados, etcétera) y obtengo como resultado un total de 20 estanterías. Multiplico: veinte mil películas; a una hora por película: veinte mil horas; entre las veinticuatro horas del día: ochocientos treinta y tres días sin hacer otra cosa que ver pornografía: imposible; entre ocho horas al día ) jornada pornolaboral): dos mil días de contrato, 6,8 años visionando perversiones. Interesante perspectiva.

https://www.flickr.com/photos/layant/
tokyo metropolitan central library © Pedro Layant, Creative Commons.

Un dels llocs on el protagonista va és la biblioteca, i com que sóc bibliotecari aquesta part m’ha fet gràcia, poso només el principi:

Balada de las bibliotecarias dominatrices.

1.

Las bibliotecarias son las trabajadoras del mundo que más pinta tienen de estar haciendo lo que hacen como podrían estar haciendo cualquier otra cosa. Yo siempre me quedo mirando a las bibliotecarias y pensando qué otra cosa podrían estar haciendo. Manosear libros es algo para lo que evidentemente no ha nacido nadie. La de bibliotecaria no es una vocación, sino una renuncia.

Por otro lado, perversiono a menudo con a idea de ser violado por una banda de bibliotecarias, sobre una mesa de biblioteca y con todas las novelas de William Faulkner encima, abiertas por la página 33.

Els seus intents de relacionar-se/enrrotllar-se/follar i ja, no funcionen gaire tot i que són entretinguts i el divertit és veure el protagonista estimbar-se un cop i un altre contra aquest mur nipó d’indiferència.

Y aquí seguimos, bebiendo. Ai tenía un novio con el que rompió hace unos días. Eso, claro, me da esperanzas. Me dice que es un rockero que toca la guitarra en un grupo y que le sigue escribiendo mails y que esperará un mes (un mes exacto) antes de contestarle, para que sufra. Nota: una persona que tiene los días contados, ESPERA un mes para contestar al tipo al que en el fondo ama. Eso sí es ser una mujer, pienso, eso es feminidad. Lo demás es una mierda.

https://www.flickr.com/photos/kurtbudiarto/
Eri in black and white. © kaybee07, Creative Commons.

La novel·la es llegeix bé però no hi ha un gran argument o trama, simplement és el seu dia a dia a través d’una separació i immers en un món tan diferent del nostre. I el final és una mica així, la novel·la simplement acaba, no és un llibre rodó tot i que s’hi acosta i es llegeix amb interés. Provaré més coses d’aquest autor, sí.

El país dels cecs / Víctor García Tur

Els llibres de Víctor García Tur m’agraden i a més a més m’agrada que no és un autor ancorat en un estil i uns temes, o sigui que a més a més no sé què em trobaré, les sorpreses a priori m’agraden.

I el llibre sorprén, els contes sorprenent perquè de seguida veus que no saps per on et por sortir l’autor. Tant pot parlar d’un Borges català com d’una tribú aïllada en plena segona guerra mundial com… No li fa por res i això s’agraeix, de totes maneres en resultat en general és bo tot i que hi ha contes millor resolts que d’altres.

https://www.flickr.com/photos/cadampol/
Borges y María Kodama © Carlos Adampol Galindo, Creative Commons.

El que dóna títol al llibre justament no és el que més m’ha agradat, tot i la gràcia d’un Borges català m’ha semblat un pèl forçat en alguns punts.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Tesemay Tribe, Omo Valley © Rod Waddington, Creative Commons.

De fet són pocs contes, i molt desiguals en intenció i extensió, això sí tant el que obre el llibre com el que el tanca són gairebé “nouvelles” aquest artefacte a mig camí del conte llarg i la novel·la curta. I el darrer conte L’iceberg de la teoria m’ha semblat absolutament magistral, sense fissures, un conte on es barreja crítica i història literària i viatges en el temps i realitats alternatives… ho té tot i ho té bé, tot i un començament que fa pensar en un altre tipus de conte.

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’edat de la saviesa, i també de la bogeria. No et deslliures fàcilment de l’època que et toca viure, si no és que aconsegueixes una màquina del temps, o si no és que ets un vegetal autista que mata les hores bajejant en l’aïllament d’un coma.

Moby Dick escrita per Dickens? Partint d’un original de Melville? Una opinió de Dickens sobre l’original que coincideix força amb aquest article.

La balena blanca de Melville és el típic compendi d’ensopegades d’auteur dilettante, és a dir; a) personatges que apareixen i desapareixen, b) greus contradiccions argumentals, c) caps per lligar o mal nuats, d) referències veterotestamentàries abusives, e) desordre cronològic, f) un narrador flotant (diguem-ne) que no es taca les mans en l’acció sinó que s’esfuma quan a l’autor li rota, g) un farrigo-farrago d’idees fotudes a pressió, h) i un desvessall de mots pescats de l’argot mariner (galimaties digne del capítol u de la segona part del Gulliver, encara que sense el benefici de la ironia swiftiana). En definitiva, un caos sense contenció, sense tisorada, amb interminables parèntesis sobre biologia marina i disquisicions teòriques entre la moral i l’antropologia que, ficades amb calçador, sufoquen el lector més sofert.

https://www.flickr.com/photos/literarypanda/
Big White Whale © Christine Cowen, Creative Commons.

Un nou llibre de Víctor García Tur que de nou és una sorpresa agradable, cada cop escriu millor tot i que no es pot saber per on sortirà, un llibre que és una aposta segura si us agraden els contes que s’atreveixen a ser diferents.