Sis nits d’agost / Jordi Lara

Sembla que va camí de ser un dels llibres de l’any passat i al final m’ha picat la curiositat per aquest llibre de Jordi Lara sobre Lluís Maria Xirinacs.

Aquest llibre se centra sobretot en la mort de Xirinacs, en com va triar un lloc a la muntanya i s’hi va quedar amb la idea de morir. No, va anar a un lloc a morir, més com una cosa conscient i volguda que com una fatalitat inevitable. Un suicidi força estrany si voleu, però se’n va sortir. Però per parlar d’aquest final és imprescindible repassar altres moments de la seva vida i dels seus raonaments. De manera breu i ràpida, aquest és un llibre curt, una aproximació, si voleu una biografia més canònica n’hi ha una que es cita al text d’unes 800 pàgines, aquesta.

Una vegada, per fer-li la guitza, algú li va dir a en Xiri que potser Jesús no havia existit mai. ¿I saps què li va respondre, ell? «Millor, així li vam estalviar tant de sofriment a un home. I el missatge és el mateix.»

El seu compromís i les seves idees no encaixaven ni amb les de l’esglèsia ni amb la gent. Suposo que xocar amb la jerarquia ja ho trobava normal, però que el seu missatge no arribés a la gent, o arribés però ningú el seguís, deuria ser força més dur.

https://www.flickr.com/photos/136304108@N06/
Freeway at sunset © Marcel Sala, Creative Commons.

Els quatre anys com a vicari rural de Balsareny el van desenganyar: el poble que volia despertar no volia ser despertat, li semblava una massa apàtica que no anhelava la llibertat sinó el confort.[…] «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quen siguem forts», va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis

Va aconseguir tota una fita: ser un personatge incòmode pràcticament per a tothom, durant i franquisme i també després. Una posició que amb els anys no sembla tant desencaminada com potser es volia creure en aquells moments. Si es va mantenir fidel a alguna cosa va ser a sí mateix i als seus ideals, al marge de les circumstàncies.

El dictador va morir poc després, mentre Xirinacs ja era tancat a Montserrat amb els anomenats «captaires de la pau» —»Pare, tu faràs justícia i tu saps què i a qui cal perdonar», va escriure pensant en Franco—, però aquella nova acció va tenir un final amarg: per una banda, el rei Joan Carles no va decretar l’amnistia que reclamaven; per l’altra, les desavinences de Xirinacs amb els monjos, que no els volien acollir dins les parets de l’abadia, i els primers moviments dels partits polítics al marge de l’Assemblea de Catalunya van anar situant Xirinacs en un lloc incòmode i massa irreductible per als qui, denunciava ell, ja es fregaven les mans pensant en el pastís autonomista d’un nou escenari polític.

https://www.flickr.com/photos/jazonz/
Montserrat © Jarek Zok, Creative Commons.

I l’escenari final: la muntanya, on va ser trobat per un boletaire de la zona. Gran part del llibre és això, preguntar a la gent dels voltants, per si el van veure els darrers dies, o com el van trobar, o… i és una cosa que costa. Primer perquè la gent de muntanya té un tarannà una mica més tancat, costa d’arribar-hi. I també perquè a tota aquella gent els agrada força la tranquil·litat en què viuen, i no volen que allò es converteixi en una mena d’atracció.

—Noi, no ho sé pas, però ja et dic jo que si se sap morir ara el troben el mateix dia. Els de les motos, els excursionistes, aquests que surten a córrer. Fa deu anys encara no hi havia aquesta afició de córrer pels comellars com una daina. Ara la muntanya torna a estar plena, però de gent que hi ve a jugar.

Vaig pensar en l’home de ciutat que puja a la muntanya que ha colgat d’encarnacions simbòliques i es troba una natura despietada i voluble per desballestar-li la paradeta mística. De manera que Xirinacs havia vingut a morir-se en un antic camps de patates, en un indret més deshabitat que verge, encara amb l’eco centenari dels crits de la mainada que s’hi atipava enfilada als arbres fruiters. I se li havien avançat per morir-hi un maquis i un guàrdia civil.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pla_de_can_Pegot,_a_Ogassa._Monument_a_en_Xirinacs_-_panoramio.jpg
Pla de can Pegot, a Ogassa. Monument a en Xirinacs.

Un llibre breu i que es llegeix bé, i que potser passa massa de puntetes per tot el pensament de Xirinacs, tan la vessant política, com la humanista o social o teològica. Abarcar tot el pensament de Xirinacs és una tasca que espanta. I a com va anar encaminant tot això al llarg de la seva vida, quan els seus anys de polític ja quedaven cada cop més enrere.

I després aquest acte de sobirania últim. Decidir morir-se, sense més, i fer-ho sol i sense que ningú el destorbés. Li va sortir bé a mitges perquè quan el van trobar doncs van haver de destorbar el seu descans i portar-lo a fer-li una autòpsia i totes aquestes coses que fem amb els morts. No li deuria fer gràcia però suposo que ja imaginava que passaria i que no s’hi podria fer més, almenys ja no hi seria.

Un autor al que us podeu acostar amb els seus llibres, per anar-hi directes, aquí en teniu uns quants.

Viaje al fondo de la habitación / Tibor Fischer

Som-hi amb aquest autor que he sentit qualificar de gamberro en aquest article i he pensat que pot estar bé fer-hi una ullada.

Llibre estrany, una protagonista rica que ho ha aconseguit quasi sense voler i que viu en un Londres una mica fantasmal, massa car pels turistes però ple de ricatxos de mig món. Recull la correspondència de l’edifici on viu i veu arribar les cartes de cobrament de morosos a nom de veïns que fa anys que ja no viuen allà. Quan vol viatjar paga el que calgui i no es mou de Londres, busca gent i van a restaurants locals, sintonitza la seva parabòlica per veure la televisió del lloc en qüestió. Una mica estrambòtic tot plegat, almenys aquest és el principi de la novel·la, i després arribem a la part ambientada a Barcelona.

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
81cf4a0a549c93d35fb1cfda83b4088a © Ur Cameras, domini públic.

Era abans, com una mena de flashback i la protagonista, Oceane, acaba treballant en un local que sembla estar inspirat en un de ben real.

Policía. Troglodita. Maestra. Colegiala. Doncella francesa. Enfermera. Novia azorada. Bailarina de la danza del vientre. Soldado. Geisha. Sargenta de nave espacial. El vestuario formaba parte esencial del espectáculo, ya que una vez eliminbas los trajes y la pobre coreografía quedaba lo que Jorge llamaba «el polvo». Yo hice de doncella francesa y de enfermera, pues ésos eran los trajes que me cabían. Mis compañeras estaban contentas con la temática, salvo Marina, que intentaba introducir a mujeres históricas y legendarias supuestamente célebres de las que las demás nunca habíamos oido hablar: filósofas que murieron lapidadas, reinas cuya influencia en el cultivo de la patata no fue reconocida, estrategas violadas, químicas fanáticas…

—No —decía Jorge—. El público sabe que lo quiere.

https://www.flickr.com/photos/robinelaine/
Bagdad Porno-Show © Robin Taylor, Creative Commons.

Una vida en que sembla una estrella, reclosa en un local on tenen tot el necessari (inclosa una piscina al terrat, i drogues i les conseqüències esperables). Tot i això sempre té els moments per deixar anar reflexions sobre temes, temes una mica aleatoris però ho compensa perquè ho fa francament divertit.

A los hombres con furgoneta es mejor darles calabazas desde el principio; o bien manifiestan un interés fuera de lo común por las herramientas eléctricas, o son asesinos en serie. En qualquier caso, no les hables de acompañarte al ballet.

No penséis que soy una esnob. Os aconsejo encarecidamente que rechacéis a cualquier chófer vestido de librea que llame a vuestra puerta en mitad de la noche anunciando que un famoso os aguarda fuera en su limusina gigante. Sólo conseguiréis que os atiborren de heroína y que exijan de vuestro trasero la ejecución de tareas que van más allá del deber. Hay que evitar las limusinas gigantes, porque una persona capaz de alquilar una sala de fiestas, a diferencia de quien las frecuenta buscando compañía, no se interesará por vosotras, y es muy probable que no desee acompañaros al ballet.

Els personatges que coneix a Barcelona son una colecció absolutament esbojarrada d’exemplars humans, potser massa i tot però no estic del tot segur. Si és una cosa dolenta, les persones sempre poden empitjorar.

Lo inquietante de Sergio era su incapacidad para distinguir entre una pregunta como «¿Tomamos una cerveza?» y «¿Secuestramos a alguien y lo atamosny amordazamos hasta que se asfixie lentamente mientras tomamos una cerveza?». Cuando discutimos la posibilidad de deshacernos de Rutger, el macarrónico italiano de Janos patinó, y Sergio malinterpretando nuestras intenciones, sugirió por gestos tan campante que lo metiéramos de cabeza en la piscina hasta que se ahogara. Janos se echó a reír, pero todos nos horrorizamos al comprender que su amigo no bromeaba. No nos atrevimos a mirarle a la cara. Esto sucedió al poco de que Hamish pereciera en la piscina.

https://www.flickr.com/photos/alyssablack/
rooftops. © alyssa BLACK., Creative Commons.

I quan «acaba» amb l’experiència barcelonina anem a una part que només pel títol ja ens situa en un marc temporal concret  «Yugoslavia». On ens explica com Audley va cap allà en plena guerra per allistar-se i aconsegueix estar en un grup d’estrangers a qui tenen entretinguts vigilant un punt amb cap valor estratègic bàsicament perquè no facin nosa.

En aquest punt la novel·la comença a naufragar i tot i que té fragments bons i divertits començo a intuir que l’autor no sap com acabar-la, sembla que no li importi i aquesta sensació s’encomana sempre al lector.

No obstante, la concupiscencia acaba por confirmarse como la única actividad que merece la pena. Los amigos quizá te abandonen, pueden robarte el dinero, las casas se desmoronan, pero el goce perdura mientras se tiene memoria. El mete-saca es el único pasatiempo de calidad. Un espacio de tiempo que puede catalogarse como bien empleado. Uno lamenta lo que viene antes y después, pero puedo afirmar con absoluta franqueza que el acto en sí, incluso cuando no hace justicia a los prolegómenos, suele ser satisfactorio. Es una lástima que no se pueda practicar a todas horas, por muy atlético que uno sea; ahí es cuando empiezan los desengaños y las peleas. Gozar nunca causa problemas, sino las emociones y la logística.

https://www.flickr.com/photos/desdetasmania/
Fucking © Ramón Peco, Creative Commons.

Novel·la entretinguda i que es llegeix bé, però amb aquesta mena de desinflada final, de no saber cap a on va o potser en cap moment s’ha sabut. És prou interessant i potser m’agafaré alguna altra cosa d’aquest autor, però no em deixa massa amb bones sensacions, m’esperava una cosa més rodona.

Els anys / Annie Ernaux

Després de molt escoltar que Annie Ernaux és una escriptora que cal llegir al final m’hi he decidit. Això vol dir que he buscat un llibre, l’he demanat i l’he posat en una lleixa de pendents que va camí de convertir-se en motiu de divorci, però això és un altre tema.

I les primeres pàgines em porten una sensació: sembla que sí que aquesta autora val la pena. Ens trobem amb una mena d’autobiografia, el que vindria a ser la seva vida construïda a partir de records fragmentaris i no sempre connectats entre sí. I la segona guerra mundial terriblement present en el record, mes en el col·lectiu que en el seu, al cap i a la fi va nèixer el 1940.

l’arribada dels alemanys —cadascú situava exactament on, en quina ciutat—, els anglesos sempre correctes, els americans sense manies, els col·laboracionistes, el veí ficat en la Resistència, la noia X rapada a l’Alliberament

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

Uns records que a mi em porten al llibre El dolor de Marguerite Duras, que també parla i sobretot desmitifica el final de la guerra a França.

Després de la guerra, a la taula interminable dels dinars de festa, enmig de les rialles i les exclamacions, aviat ens arribarà el torn, aprofitem el que ens queda de vida!, la memòria dels altres ens situava en el món.

Són uns anys difícils, a casa nostra en una postguerra que no s’acabava mai i a la resta del món en una postguerra més nova però amb les mateixes limitacions.

A totes les famílies hi havia nens morts. Per culpa d’afeccions sobtades i sense remei, diarrea, convulsions, diftèria. El rastre del seu breu pas per la terra era una tomba en forma de llitet amb els barrots de ferro i la inscripció «un àngel al cel», fotos que s’ensenyaven eixugant-se una llàgrima furtiva, converses a mitja veu, gairebé serenes, que espantaven els nens vius, que se sentien en pròrroga. No s’haurien salvat fins als dotze o quinze anys, després d’haver travessat la tos ferina, la rubèola i la varicel·la, les galteres i les otitis, la bronquitis de tos a l’hivern, escapat a la tuberculosi i la meningitis, i aleshores dirien que «s’havien enfortit».

I l’educació, que a la liberal i moderna França encara aleshores era segregada, l’autora òbviament retrata el que era l’educació femenina.

S’interpel·laven cridant-se ei tu comtediguis!, escoltaven i repetien xiuxiuejant, la mà a la boca, històries poc amables, reien per sota el nas de la història de Maria Goretti, que havia preferit morir abans que fer amb un noi allò que totes es delien per fer, s’espantaven de la seva viciositat, insospitada pels adults. Somiaven tenir pits i pèls, una compresa amb sang a les calces.

https://www.flickr.com/photos/rallion/
bumpers © Slow Brook, Creative Commons.

Un món amb un pes encara molt gran de la religió i de la moral que se’n desprenia, una moral que es disfressava com a ciència però que no ho era.

En aquestes condicions, els anys de masturbació abans de tenir el permís per fer l’amor dins del matrimoni eren interminables. Calia viure amb el desig d’aquest plaer que crèiem reservat als adults i que reclamava satisfacció a qualsevol preu malgrat totes les temptatives de distracció, les pregàries, covant un secret que ens arrenglerava al costat dels perversos, els histèrics i les putes.

Al Larousse hi havia escrit:

onanisme: conjunt de mitjans adoptats per provocar artificialment el plaer sexual. L’onanisme provoca sovint accidents molt greus; per aquest motiu, cal vigilar els infants quan s’apropin a la pubertat. Els bromurs, les hidroteràpies, la gimnàstica, l’exercici, la cura d’altitud, les medicacions marcials i arsèniques, etc., es poden utilitzar de forma alternativa i complementària.

Al llit o als lavabos, ens masturbàvem davant la mirada de la societat sencera.

Es va configurant la persona i l’escriptora, i com sempre el primer que ve és la comprensió del món.

Sens dubte, la informació que rep sobre els esdeveniments del món es transforma en sensacions, sentiments i imatges sense cap rastre de les ideologies que inicialment els han provocat. Així, el que veu és:

Europa dividida en dos per un mur d’acer. A l’oest, sol i colors. A l’est, l’ombra, el fred, la neu i els tancs soviètics que un dia travessaran la frontera francesa, s’instal·laran a París, com a Budapest. L’obsessionen els noms d’Imre Nagy i de Kadar i en repeteix les síl·labes per intermitència

Algèria com una terra encesa de sol i de sang, plena d’emboscades al voltant de les quals voletegen homenets amb gel·labes vaporoses, imatge extreta del llibre d’història de tercer, que explicava la conquesta d’Algèria el 1830 il·lustrada per un quadre, La Prise de la smala d’Abd el-Kader […]

No hi ha res de tot això en el diari íntim que ha començat a escriure, on descriu el seu tedi, la seva espera de l’amor amb un vocabulari novel·lesc i grandiloqüent.

No deixen de ser curioses les observacions sobre el conservadurisme de la societat, potser hem idealitzat massa a França o potser el contrast en segons quines époques era molt acusat, però el text següent pràcticament s’hauria pogut escriure pensant en casa nostra.

La vergonya no deixava de perseguir les noies. La seva forma de vestir-se i maquillar-se, sempre acotada amb els massa: curt, llarg, escotat, estret, vistós, etc. L’altura dels talons, les amistats, les sortides i entrades a casa, el fons de les calces cada mes, tot al seu voltant era objecte de la vigilància generalitzada de la societat. A les que es veien obligades a deixar el nucli familiar, la societat els oferia la Maison de la Jeune Fille, la ciutat universitària separada de la dels nois, per protegir-les dels homes i el seu vici. Ni la intel·ligència, ni els estudis, ni la bellesa, res no comptava tant com la reputació sexual d’una noia, és a dir, el seu valor en el mercat del matrimoni, del qual les mares, seguint l’exemple de les seves, s’erigien com a guardianes: «si te’n vas al llit abans d’estar casada, no et voldrà ningú», i se sobreentenia: «excepte un altre saldo del costat masculí, un tarat o un malalt, o, encara pitjor, un divorciat». La mare soltera no valia res, no podia esperar res, només l’abnegació d’un home que acceptés recollir-la amb el producte de la seva falta.

Fins al casament, les històries d’amor es desenvolupamven sota la mirada i el judici dels altres.

https://www.flickr.com/photos/iisg/
08-23-1960_17440 Alice en Ellen Kessler © IISG, Creative Commons.

Els somnis es van succeint amb els anys.

Dos objectius futurs coexisteixen: 1) convertir-se en una noia prima i rossa, 2) ser lliure, autònoma i útil al món. S’imagina convertint-se en una Mylène Demongeot i una Simone de Beauvoir.

Però arriba la vida, amb els seus propis plans que no solen tenir res a veure amb els seus. És força general això que la vida et fa anar per on vol, o per on cal, sense preguntar.

Ja no somia desperta com abans, ni s’imagina a la platja el proper estiu o com a escriptora publicant el seu primer llibre. El futur s’anuncia en termes materials precisos, l’obtenció d’un millor lloc de treball, promocions i adquisicions, l’entrada de l’infant a l’escola, això no són somnis, són previsions. Sovint li venen al cap imatges de quan estava sola, es veu pels carrers de la ciutat per on ha caminat, a les diferents habitacions que ha ocupat —a Rouen en una residència per a noies, a Finchley de cangur, a Roma de vacances en una pensió al carrer Servio Tullio. Li sembla que són els seus «jos» que continuen existint allà. El passat i el futur, en definitiva, s’han invertit, és el passat, no el futur, que és ara objecte de desig: trobar-se de nou a l’habitació de Roma, a l’estiu del 1963.

I alguns apunts del maig del 68, viscut des de provincies, això sí.

Nosaltres, que no havíem lluitat mai per les condicions de treball, que no volíem en el fons les coses que compràvem, ens reconeixíem en aquells estudiants no gaire més joves que nosaltres que llançaven llambordes a la policia antiavalots. Llançaven al poder, en lloc nostre, els anys de censura i repressió, el placatge violent de les manifestacions contra la guerra a Algèria, els atacs racistes, la prohibició de La Religieuse i els Citroën DS negres sense matrícula de la policia. Ens venjaven de tota la contenció de la nostra adolescència, del silenci respectuós a les aules, de la vergonya de rebre els nois d’amagat a les habitacions de la residència. És en un mateix, en els desitjos limitats, en les renúncies de la submissió, on residia la nostra adhesió a les nits enceses de París. Ens sabia greu no haver conegut tot això abans, però sentíem que teníem la sort que ens passés a l’inici de les nostres carreres.

De cop, el 1936 de les històries familiars es feia realitat.

I les conseqüències que tot allò va tenir.

Ara tot el que fins aleshores es considerava normal, era objecte de revisió. La família, l’educació, la presó, el treball, les vacances, la bogeria, la publicitat, tota la realitat se sotmetia a examen, també la paraula d’aquell que criticava, que havia de sondejar el rerefons dels seus orígens, des d’on parles tu? La societat havia deixat de funcionar ingènuament. Comprar un cotxe, qualificar uns deures, parir, tot generava sentit.

Res del planeta no ens havia de resultar aliè, els oceans, el crim de Bruay-en-Artois, formàvem part activa en totes les lluites, el Xile d’Allende i Cuba, el Vietnam, Txecoslovàquia. Avaluàvem els sistemes, buscàvem models. Fèiem una lectura política generalitzada del món. La paraula principal era «alliberació».

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
2d8b558696bef2c2c654277d341d626b © Ur Cameras, domini públic.

L’evolució de la societat francesa (i de fet quasi tota l’europea) des del final de la segona guerra mundial, al llarg de la guerra freda, i quan aquesta va començar a anar-se acabant, encarant els anys 70 i els 80 amb tots els canvis que això va comportar.

La publicitat mostrava com calia viure i comportar-se, moblar-se la casa, era la instructora cultural de la societat. I els nens reclamaven aigua Évian aromatitzada, «és mes fortificant», galetes Cadbury, Kiri, un tocadiscos portàtil per escoltar la cançó dels Aristogats i La Bonne du curé, un cotxe teledirigit i una nina Barbie. Els pares tenien l’esperança que, amb tot el que els arribaven a donar, més endavant no fumarien porros. I nosatres, que no érem crèduls, que examinàvem seriosament els perills de la pubilicitat amb els alumnes i proposàvem com a tema de debat «la posessió de coses condueix a la felicitat?», compràvem a la FNAC una cadena d’alta fidelitat, un radiocasset Grundig, una càmera supervuit Bell i Howell, amb la impressió d’utilitzar la modernitat amb fins intel·ligents. Per a nosaltres i a través de nosaltres, el consum es purificava.

Els ideals de maig es convertien en objecte i diversió.

https://www.flickr.com/photos/84369496@N00/
1970’s Butter Up Tanning Lotion © twitchery, Creative Commons.

I a poc a poc, les successives mudances acostant-se a París. En un país tan absurdament centralista com ara França la diferència entre viure a París o viure a fora és abismal. No són pocs els francesos (i molts europeus també) que consideren que França és: París, i la resta.

Viure a la regió parisenca era:

veure’s catapultat a un territori sense geografia, enterbolit per l’entramat de camins que només recorríem amb cotxe

no poder alliberar-nos de l’espectacle de la mercaderia conqueridora, agrupada en terrenys erms o estesa al llarg de les carreteres en un cordó heteròclit de magatzems que anunciaven, en els seus cartells, la desmesura, Tot Saló, Mundial Moqueta, Cuir Center, i de cop conferien una estranya realitat a les publicitats de les ràdios comercials, Saint-Maclou, és clar!

Era impossible trobar un ordre harmònic en el que vèiem.

Amb això aproximadament em planto a la meitat del llibre i potser que pari de posar fragments, o potser no, va un més que fa referència sobretot al que vindria a ser el llibre mateix que estic llegint. Un llibre i una dificultat que solventa de diferents maneres, en molts punts agafa com a punt de partida una foto, aquelles fotos familiars d’unes vacances o de quan era una nena petita o… el que fos, ens descriu la fotografia i com que aquesta foto correspon a un moment i a una data dons a partir d’aquí va fent.

Perquè en la soledat retrobada descobreix pensaments i sensacions que la vida en parella obnubila, ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria senti el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història, una «novel·la total» que s’acabaria amb la despossessió dels éssers i les coses, familiars, marit, fills que se’n van de casa, mobles venuts. Té por de perdre’s en la multiplicitat dels objectes de la realitat que vol copsar. I com podria organitzar aquesta memòria acumulada d’esdeveniments, de successos, de milers de dies que la condueixen fins avui?

Crec que us feu una idea sobrada del que us podeu trobar en el llibre, una idea mínima, pràcticament tot el llibre té aquest magnífic nivell. Podrem estar d’acord o no en les seves observacions, però hi ha lucidesa, molta, i capacitat de fer-nos arribar el seu missatge, també molta. No és un llibre que es pugui llegir de pressa, és dens, i té una música a la que costa agafar el truc, i de vegades sembla que podría córrer més, o recrear-se més en certes coses.

La vida privada de Annie Ernaux

No és un llibre de safareig, és un retrat d’un món en canvi continu. Em recorda, a molta distància i amb les obvies diferències a El món d’ahir d’Stefan Zweig, un llibre magnífic on amb prou feines descobrirem coses de la vida de l’autor, com aquí, una paradoxal tranctant-se d’una biografia o una mena de memòries, però no per això menys seductor.

Bé, el que he llegit em confirma els rumors de que aquesta autora val la pena, o sigui que aniré mirant que més en trobo.

Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: «Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.» Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como «una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.» Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: «Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.»

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su «deseo de quemar el mundo», y también «un príncipe dulcísimo», según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: «El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.» Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

Proyectos de pasado / Ana Blandiana

Llegeixo un article, parlen d’un llibre i el deixen bé i normalment miro al catàleg de biblioteques si hi és (normalment sí) i me’l demano, i vaig renovant el préstec fins que trobo el moment de posar-m’hi, de vegades trigo massa i tot, en fi. Sota el pseudònim d’Ana Blandiana s’hi amaga Otilia Valeria Coman, una escriptora romanesa de la que ni he sentit a parlar ni he llegit mai res. Una constant, i això em passa per llegir articles de gent que parla de llibres i per anar cada dia a una biblioteca, que vulguis que no també ajuda força.

Tenim contes, i més aviat llargs, narrats amb un estil interessant i que en alguns punts em recorda a Dovlàtov per tot allò d’absurd que pot tenir el règim comunista on vivia.

Aquest fragment de l’inici de Reportaje potser serveix per fer-se una idea del que dic, el que seria una mena de sorpresa amb naturalitat.

Me encontraba en una gran ciudad, tal vez en el mismo París, y estaba mirando por la ventana. No sé por qué he dicho «tal vez en el mismo París», ya que no recuerdo los detalles que me hicieron suponer que se trataba de París y no de otra metrópoli. De todas formas, era una ciudad muy grande, porque desde donde yo estaba, mirando en derredor hasta muy lejos, hasta donde la tierra se difumina, se vuelve gris y casi imperceptiblemente da paso al cielo, no se veían más que tejados. Tejados y chimeneas. Debía de hallarme en algún lugar elevado, en un piso muy alto, puesto que la ciudad mostraba a mis pies una superficie extensa de tejados y chimeneas. Estaba mirando casualmente por la ventana, fascinada por aquel Tibet inmenso de tejados con aleros, hojalata, chimeneas, veletas y tejas que se desplegaban bajo mi mirada, cuando repentinamente me di cuenta de que por una chimenea salía lenta, pero continuamente, agua.

https://www.flickr.com/photos/sunfox/
Toîts de Paris © Sunny Ripert, Creative Commons.

O el conte Proyectos de pasado sobre la deportació al mig del no-res, una cosa molt de règims comunistes, comença amb una boda i llegim això:

La historia comenzó con una boda. Más exactamente, con el viaje de varios invitados —uno de los primeros domingos de octubre de 195…— a la fiesta que se celebraba en el pueblo de la novia, a unas decenas de kilómetros de nuestra ciudad. Lo que es acabar, acabó once años más tarde, con el regreso a casa de los invitados o, mejor dicho, de aquellos invitados que sobrevivieron, y el tiempo inscrito en este absurdo paréntesis representa no solamente la duración del acontecimiento, sino también su propio significado.

A mi se m’ha glaçat alguna cosa en llegir això.

El llibre en general no m’ha semblat a l’alçada de les expectatives, però no em refio gaire perquè la situació de confinament actual tampoc és la millor. He agafat el llibre una mica a contrapeu i això és únicament responsabilitat meva. Això sí trobo molt, però molt, destacables el conte que dóna títol al recull, també el darrer La iglesia fantasma i el de La gimnasia nocturna. Una narradora interessant, això sí, i sorprenent també, però no m’ha acabat de fer el pes, què hi farem!

La força de la gent / Jordi Borràs

Vivim uns temps interessants, potser ara no ho podem veure amb suficient perspectiva, però ho són. Al marge de la valoració que se’n vulgui o pugui fer, que això ja és una mica cosa de cadascú. Més o menys és el que vaig dir quan parlava del llibre Dies que duraran anys i té sentit que ho tregui ara amb aquest nou llibre de fotografies de Jordi Borràs, a partir de la sentència del procés i amb textos de Núria Cadenes, Roc Casagran, Julià de Jòdar, Joan-Lluís Lluís, Carme Martí, Laura Pinyol, Carles Rebassa i Estel Solé.

Tothom s’esperava una sentència extremadament dura, i també hi ha molta gent que considera que un sol dia a la preso pels presos i les preses polítiques ja és excessiu. Per tant la sentència va caure com un gerro d’aigua freda, gran part dels catalans van engegar a fer punyetes el «famós seny ancestral» (com deia La Trinca) i hi va haver protestes, i el tema de no deixar ni un paper a terra doncs també va quedar superat.

Urquinaona, l’aeroport, batalles campals, carrers tallats… i res de revolució de somriures, ara el que hi ha és un cabreig monumental. També hi ha manifestacions multitudinàries, però les cares són de tensió.

El llibre comença amb les detencions a uns terroristes que només existien en la imaginació de policies i medis. Un nou nivell: si detenir a dirigents i líders polítics no serveix (i ningú defensa que hagi servit de res) es va a per la gent de baix. Demostren que poden deternir a qualsevol i aplicar la llei antiterrorista i fer el que els roti a veure si així acolloneixen al personal. És una idea de merda, i que no funciona, i que radicalitza postures, una d’aquelles coses que ens fa voler dir el que aquell tall de l’APM: «et felicito fill».

Un fragment del text de Núria Cadenes:

Qui va decidir d’enviar porres i escopetes contra els catalans, d’aplicar contra el dret de manifestació la vella tàctica d’assalta i provoca i encén i digues després que la violència és seva, de la noia que van arrossegar, del noi asegut a terra, devia pensar que els robocops s’ho ventilarien en un tres i no res. Però es van trobar, al davant, un escut invicte de versos.

I aquest altre de  Carme Martí:

L’emoció de tenir barricades a la ciutat amb el jovent resistint es barreja amb l’estupefacció per les accions i les detencions. La detenció d’un periodista i les agressions a tants d’altres són un retrat lamentablement magnífic de la qualitat democràtica del país.

https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-detingut-via-laietana-maltractaments/
Imatge treta d’aquest article de Vilaweb.

El trasbals emocional creix amb la repressió. A la terrible i habitual banalització del nazisme, s’hi suma la banalització del terrorisme, que tenim ben present amb les sentències dels nois d’Altsasu. Entre tantes escenes cruelment inversemblants, amb la mama parlem de la del noi de la dessuadora taronja, abatut i detingut mentre seia en una manifestació pacífica. Encara no sabem com es diu, no ens importa: és el seu net, és el meu fill.

© Jordi Borràs.

El gruix central de les fotografies són del que ja es coneix com «la batalla d’Urquinaona». No es comenta gaire, però aquella «batalla» va tenir uns vencedors, una pista: no van ser els policies. Tampoc ha acabat servint de gaire, almenys al curt termini, això és així, de moment com a mínim. És tot allò que deia a l’inici de la manca de perspectiva.

L’altra part protagonista del llibre és el tall de l’AP-7 a La Jonquera. Un moment que va tenir la virtut d’internacionalitzar el problema sense ni tan sols sortir de Catalunya.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Jordi_Borràs_Abelló.jpg
Jordi Borràs

El propi Jordi Borràs comenta una diferència fonamental entre aquest llibre i el previ Dies que duraran anys, en aquest llibre hi apareix la gent, el poble, els manifestants, en tot el llibre apareixen un total de 3 polítics. En aquesta fase del procés els polítics han quedat enrere de la gent. Al pas que anem aquest no serà el darrer llibre de Jordi Borràs sobre el tema, a veure si el següent pot ser, perquè la situació ho permet, de celebració.

El que surt al llibre és real, el què significa o el que representa queda per cadascú, però tot allò va passar. I un apunt, al llibre es repeteix vàries vegades que durant les protestes quatre persones van perdre un ull. No. No van perdre un ull com qui perd una moneda d’un euro entre els coixins del sofà. A quatre persones la policia els hi va rebentar un ull és més ajustat a la veritat.

Autobiografía de Marilyn Monroe / Rafael Reig

Llibre recentment reeditat que jo recupero en l’edició primigenia perquè sóc així de raro, primer llibre que llegeixo de  Rafael Reig.

Aquí tenim la veu de Marilyn Monroe, en primera persona, parlant al seu psicòleg o psiquiatra (sé que no és el mateix, no acaba de quedar clar i a més a més com que pot receptar coses potser és psiquiatra). Parla per exemple del seu primer marit.

Jim tenia unas necesidades muy limitadas, si sabe usted lo que quiero decir. Para mí el sexo siempre ha sido algo natural, agradable, hermoso. Y además, gratuito. Lo más gradable sobre la tierra y gratis, de manera que yo soy partidaria de practicarlo con frecuencia. Todos estamos tan solos, todos nos necesitamos tanto unos a otros, que me parece que debemos follar de modo casi constante, en primer lugar, por la satisfacción que produce, y aunque no proporcione placer, como casi siempre me sucede a mí, debemos acostarnos por una razón mucho más importante: para hacernos compañía.

https://www.flickr.com/photos/f7oor/
Marilyn Monroe photographed by Bert Stern, 1962 © Floor, Creative Commons.

Potser excessivament frívol? Potser, cal tenir en compte que parla ella, Marilyn, no pas Norma Jean a qui no ha pogut «matar» i de qui no aconsegueix desempallegar-se’n.

A veces creo que nunca me he librado de Norma Jean. A ella es a la única que no he conseguido asesinar. Esta niña triste, violada, amargada, arrinconada, que creció a demasiada velocidad, no està nunca del todo fuera de mi corazón. Es curioso: rodeada de éxito por todas partes, todavía puedo ver sus ojos asustados mirando a través de los míos. Esta escondida en alguna parte, oigo su voz. Es ella, Norma Jean, y repite siempre las mismas palabras: «Nunca me han querido: no he vivido». Siempre lo mismo.

https://www.flickr.com/photos/mtaphotos/
Marilyn Monroe Lexington Subway Image © Metropolitan Transportation Authority of the State of New York, Creative Commons.

Acostar-se al mite convertit en persona més que no pas a la persona convertida en mite. Potser ni ella mateixa tenia clar on començava una o altra. En aquestes sessions va repassant la seva vida, el seu inici com a artista i com en fer-ho va assassinar a la mestressa de casa que hauria pogut ser amb el seu primer marit, o la dona estrella del segon, o la senyora Di Maggio, la senyora Miller

Es curioso: formo parte de los sueños de la gente, pero soy yo la que no puede dormir. Es muy curioso.

Lo primero que había que hacer era correr la voz de que una era actriz. Entonces la llamaban a una starlet. ¿Sabe lo que es eso? Ben Hecht tenía una definición: decía que en Hollywood era starlet toda mujer menor de treinta años que no estaba empleada en un burdel. Con eso ya se va haciendo una idea. Eran los grandes tiempos del cine. Cientos de chicas querían ser actrices, tal vez miles de chicas, puede incluso que millones de chicas, sólo en los Estados Unidos. Y de ellas, varios miles se decidían cada año a intentarlo. Abandonaban hogares, colegios y conventos, maridos, amantes y familias enteras, guisos puestos al fuego y niños recién dormidos, hacían almoneda de las buenas enseñanzas recibidas, empaquetaban sus escasas posesiones y ponían proa hacia Hollywood para convertirse en starlets, que era lo que había que ser antes de llegar a star.[…]

Con respecto a lo otro, puede usted creerme, casi todas venían ya más inauguradas que el Golden Gate, se lo aseguro.

Amb aquestes sessions anem repassant el que sería la seva vida. No sé fins a quin punt podem esperar una certa veracitat. A veure, és una novel·la, i al marge de la investigació que hi pugui haver sobre el tema tot plegat no deixa de ser imaginació i literatura. Una literatura que és necessària per anar dels punts fixos i certs, com fites que marquen el camí, la literatura és el camí entre aquestes fites.

https://www.flickr.com/photos/orionpozo/
marilyn monroe reading Ulysses by Eve Arnold © orionpozo, Creative Commons.

Una part que m’ha agradat és la que fa referència al seu matrimoni amb Arthur Miller i el rodatge de Misfits. Segons el llibre potser el matrimoni amb Arthur va ser el millor, o el més semblant a un matrimoni diguem-ne normal.

Arthur me observaba mucho. Se fijaba en todo lo que yo hacía, en mi manera de moverme, en mi forma de caminar, creo que por las noches se quedaba despierto y me miraba dormir. A veces me ponía nerviosa, pero él decía siempre que el amor sólo consiste en poner atención en alguien. Así de fácil, así de sencillo: para querer sólo hace falta poner más atención, sentir curiosidad, eso decía, ¿usted qué piensa?

Però en aquell moment Marilyn ja estava bastant en caiguda lliure, treballava quasi permanentment drogada o borratxa o totes dues coses. No era l’única, Montgomery Clift també anava ja per lliure, vaig parlar del llibre en aquesta entrada, és una de les meves pel·lícules preferides, us en poso el trailer:

Un llibre curt i un repàs força encertat, entenent que estem parlant de ficció, del que seria la vida de Marilyn Monroe, si voleu més hi ha un llibre immens de Joyce Carol Oates sobre el tema, el llibre de Rafael Reig no arriba a les dues-centes pàgines, el de Oates frega les mil, estem parlant de tot un tros de llibre.

A veces estoy contenta, pero tengo ganas de llorar / Jens Christian Grøndahl

Crec que aquest era un d’aquells llibres que s’havien escapat el 2019, i a vegades llegir això és com una mena de repte i comença un procés on busco el llibre de Jens Christian Grøndahl i ara estem aquí. Sóc dèbil.

El llibre no és dèbil, tot i la seva brevetat, hi ha tota una història al darrera, amb força voltes que primer no ens acabem d’esperar. Costa una mica situar-nos i un cop ho fem doncs ja va més bé, perquè agafar el to i el ritme de la història costa. És una carta, una llarga carta i suposa que hi ha coses que l’altra part, la part receptora, ja sap, però nosaltres no i ens haurem de posar al día. Això ho veiem des del primer paràgraf.

Ahora tu marido también está muerto, Anna. Tu marido, nuestro marido. Me habría gustado que yaciera junto a ti, pero tienes vecinos, un abogado y una señora que enterraron hace un par de años. El abogado llevaba tiempo allí cuando llegaste tú. Encontré una tumba libre para Georg en la calle siguiente; desde tu tumba se ve la parte trasera de su lápida.

https://www.flickr.com/photos/carlosfpardo/
Cimetiere Montmartre © Carlos Felipe Pardo, Creative Commons.

Una història de dos matrimanis, d’un creuament, un accident i una reformulació dels termes que quedaven. Pot semblar estrany però no deixa de tenir una certa lògica. Parlar de lògica en segons quins temes pot semblar fred però crec que està injustament menyspreat i és molt important que perquè les coses passin aquestes siguin pràctiques. Per això anem llegint sense acabar de veure on comença la confessió i comença en retret, potser tampoc la narradora ho té clar.

Su ex se llama Masja; pero ¿de qué te valen todos estos nombres? La vida continuó sin ti, los años han pasado como un tren expreso con las ventanas llenas de caras nuevas. Ni siquiera estoy segura de que fueras a reconocer a tus chicos. Acababan de empezar la escuela. ¿Te habías llegado a imaginar cómo iba a ser su vida de adultos?

https://www.flickr.com/photos/jamesgayaldophotography/
Night Ride © James Gayaldo, Creative Commons.

Hi ha un repàs de la seva vida ara, vídua d’una família que sempre ha sentit prestada, i els records de la seva mare i el seu propi pare. Una història d’un oficial alemany en un poble i la noia que servia al bar, i la guerra que acaba amb la derrota i desbandada dels nazis i el que passava a totes aquelles que havien estat a bones amb l’enemic. A mi és la part que m’ha agradat més.

https://www.flickr.com/photos/56380734@N05/
The «HIPO Game» of freedom © Comrade King, Creative Commons.

El llibre es llegeix en un moment, però potser no convé llegir-lo de pressa i corrent, o potser sí però agafant-nos un moment després per deixar que reposi tot el que hem llegit. És un llibre rodó, i les lectures de llibres rodons necessiten un cert repòs.

Ho tornarem a fer / Jordi Cuixart

Seguim amb el que podríem dir literatura «processista», almenys el que llegiré seran coses escrites pels protagonistes, com en aquest cas un dels Jordis, en Cuixart, en presó per aconseguir que una manifestació espontània davant la conselleria d’economia fos pacífica.

Per si encara no us sona aquesta és una foto de tot allò, aquí potser comença a fer una cara de que tot allò potser se li està escapant de les mans, la foto és de Jordi Borràs i apareix en el llibre Dies que duraran anys, és aquesta:

Estic bastant convençut que en aquell moment no creia que tot allò acabés amb ell a la presó.

Penso que mai no s’està preparat per entrar a la presó. De fet, encara avui em sorprenc que la meva prioritat no sigui sortir-ne. Però no ho és. I us asseguro que no és pas ni per una voluntat de martiri, ni perquè a la presó s’hi estigui bé.

Estic d’acord amb l’afirmació de la Nadia de les Pussy Riot: «La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa». Una declaració admirable, i més sabent que es refereix a una presó russa.

https://www.flickr.com/photos/hinkelstone/
pussy riot © quapan, Creative Commons.

Fa més de 600 dies que estic empresonat, sota l’acusació de rebel·lió contra l’Estat espanyol. Vaig entrar a la presó el 16 d’octubre del 2017, juntament amb l’aleshores president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez. Escric aquestes línies poc després que s’hagi acabat el nostre judici al Tribunal Suprem.

El llibre es llegeix bé i ràpid, és una declaració d’intencions, un discurs polític si es vol. Així com altres llibres com el de Quim Forn es centren més en el dia a dia penitenciari aquest no. Jordi Cuixart és un pres polític i com a tal explica perquè és a la presó. I també quina és la situació que s’ha creat perquè a algú li arribés a semblar en algun moment que això era una idea bona, o almenys pràctica.

La repressió és un parany. A la pràctica, és molt fàcil que l’Estat pugui utilitzar-la per escapçar qualsevol moviment. Però la repressió també pot convertir-se en el principal altaveu de l’oprimit. És amb la por, que l’Estat pot ofegar la desobediència civil. Per això és tant important treballar per no deixar-se vèncer per la por, per això cal estar sempre preparats per sobreposar-se a les amenaces amb què ens pretenen condicionar. Quan les lleis només es poden defensar i mantenir a través de la força és que potser tenen els dies comptats. Només cal perdre la por, o, en qualsevol cas, tenir sempre més esperança que por.

Una declaració de principis i un «on som ara mateix» per algú que, potser sense voler-ho, s’ha convertit en un dels líders del procés. Per desgràcia a la presó de temps per pensar n’ha de sobrar i tot.

Com deia Manuel de Pedrolo, «cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res». Som fills de moltes derrotes, és cert, però no fer res no és cap alternativa. Hem après que la història es construeix pas a pas, a cada racó del país, i és així com el que avui sembla una derrota pot ser la base i el fonament de la victòria.

De les moltes reflexions em quedo amb aquesta:

L’1-O vam tastar el poder, vam veure què passa quan milers i milers de catalans s’organitzen a partir de la consciència i la convicció de no voler ser súbdits i de no voler renunciar als seus drets bàsics. I vam viure en pròpia pell la impotència de la força bruta de l’Estat davant d’una muralla humana de dignitat.

© Jordi Borràs

Tots els llibres, tota la literatura processista, fan una foto fixa d’un moment i només el temps i la perspectiva ens permetran entendre-ho tot, o potser ni això. Almenys s’agraeix que algú dels que s’ha jugat la llibertat pel tema expliqui les coses tal com les veu. Reconeixent que a la primera declaració davant el jutge va dir el que creia que volia sentir, de seguida va veure que no valia la pena, que no servia, i aleshores es perd la por i ja no tenen res.

A destacar del llibre el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, fundada per Gene Sharp i dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció noviolenta. Noms que poden ser útils per aprofundir en aquest tema.

Madame Bovary de extrarradio / Sophie Divry

Els llibres de la francesa Sophie Divry sempre m’han agradat, tant Signatura 400 (no té mèrit perquè sóc del gremi) com Cuando el diablo salió del baño. Per això agafo amb ganes aquesta mena de revisió del mite de Madame Bovary, poc s’ho pensava Flaubert que acabaria creant una de les històries més revisitades de la literatura. O potser sí, la dona casada infeliçment que busca en l’adulteri allò que li falta en la vida, sigui sexe o amor o sentir-se desitjada o sortir del tedi… No és l’argument més original que se m’acut, però potser sí un dels més interessants i que poden donar més joc i que no passen de moda.

Pero entonces te fuiste a estudiar a la ciudad. Allí comiste bocadillos de diez francos, te familiarizaste con nombres de salas y auditorios, fumaste cigarrillos, te desvelaste en víspera de exámenes, esperaste autobuses y metros, aprendiste a pedir una caña y a participar en la conversación cuando estabas sentada a una mesa con una docena de amigos, leíste libros escritos con letra menuda, dibujaste gráficos, percibiste la carestía de la vida, por primera vez caíste enferma sin que tu madre estuviera a la cabecera de tu cama, el viernes por la tarde volviste a casa de tus padres con la colada, sus gestos te parecieron más lentos, sus caras envejecidas, querías largarte de allí, participaste en la asamblea donde se convocó una huelga, fuiste a una fiesta extraña, diste compresas, te sentiste pobre, como nadie te miraba comiste pasta directamente de la cacerola y un buen día te dieron el título.

https://www.flickr.com/photos/jmenj/
Lyon © Jeanne Menjoulet, Creative Commons.

Com que intuim l’argument el que va passant no ens sorpren. De totes maneres narrar-ho i fer-ho creïble i fer-ho bé. Tot això és important, hem de pujar ben amunt, perquè ja sabem que la patacada arribarà.

Todo és de lo más natural. François, al igual que tú, toma el café con azúcar y prefiere los biscotes al pan. Os despedís en la entrada del edificio con un «hasta mañana»; vuestra vida de pareja empieza así. Unos días más tarde estás sentada en su cama. Te acaricia los pechos, te dice que eres bonita, que te ama desde el primer día (o algo por el estilo). ¿Para qué seguir jugando al pudor si ya estás segura de gustarle? Lo ayudas a desvestirte. Te besa, lo tacas. No da miedo acostarse con François, es como continuar vuestra conversación pero de otro modo, es dulce y sin complicaciones; lo hacéus una y otra vez durante gran parte del día; al fin; la onda cálida encuentra dónde propagarse en ti; al fin ese momento en que podemos estrechar contra nosotros otro cuerpo que nos desea.

https://www.flickr.com/photos/434pics/
She is my drug © Bryan Brenneman, Creative Commons.

I es casen, i es muden a l’extrarradi (d’una ciutat petita, no pas de París), en una casa que queda bé perquè ell arribi a la feina,i arriben els fills… tot plegat sóna familiar. Perquè el llibre de Flaubert no deixa de ser coses que van passar fa molt temps, però això ens pot passar a nosaltres ara mateix. Aquest terror sord que comença a venir quan tot surt exactament com se suposa que ha de sortir.

Esperabas algo. Proponías a François una escapada de fin de semana, ibas al cine o fregabas frenéticamente el cuarto de baño. Habrías querido que cada semana nuevas palabras marcasen el calendario, fecha de espectáculo, peluquería, compra de un mueble nuevo, cualquier actividad, te esmerabas mucho en prever todo eso, y si, pese a todos tus esfuerzos, resultaba que veías una semana hueca en el calendario, un abatimiento sordo te envolvía desde el domingo. Ante esa semana en que nada estaba escrito casi habrías llorado.

El tedi es va tancant al seu voltant, a sobre seu i sentim la seva sensació d’ofec. Un ofec creat per la rutina, per la comoditat, per decisions que ella ha pres però tot i això ofec.

https://www.flickr.com/photos/londonmatt/
Dead End Street © Matt Brown, Creative Commons.

Pero de momento; la incorporación al nuevo curso finalizada, Xavier apuntado a judo; tú atrapada cada minuto del día por las exigencias del hogar, viviendo en un desahogo blanco, llamando por teléfono a tus padres dos veces a la semana, visitándolos el domingo, habiendo encontrado a una niñera para la peque, haciendo el amor una vez por semana, la posición del perrito cada quince días, una felación semanal, un cunnilingus semestral; de momento, entonces, todo está en orden. Has llegado adonde querías llegar cuando charlabais fumando en los pufs; estar casada, tener hijos, «sin dejar de trabajar porque hay que ser independiente», ¿por qué, entonces, no sentías verdadera satisfacción?

Amb tot això ens podem fer una idea d’en quin punt es troba la protagonista quan passa el que ha de passar perquè el títol tingui tot el seu sentit. La infidelitat, el no ser descoberta però sí abandonada per l’amant, la desesperació i una família que no reacciona i que la segueixen estimant amb devoció. Ni tan sols s’hi pot enfadar, no té vàlvula per fer sortir tot el que té a dins, tot el que ha reviscut amb el seu afer i que ara està tan sense destí.

https://www.flickr.com/photos/tohoscope/
Adultery Inc © Toho Scope, Creative Commons.

El llibre de Flaubert el vaig llegir fa anys en un club de lectura on ningú va mostrar la més mínima empatia cap a la pobre Emma Bovary. En aquest llibre és molt difícil que passi això. Potser és una història que ens resulta més propera, potser l’entenem més, no ho sé. Però anem llegint el llibre, veiem la seva vida, la seva relliscada (millor no dono detalls) i com ha seguit tot plegat i sí tenim empatia per ella. No podem no sentir-la, al marge de si les seves decisions ens agraden o no, les entenem. Al cap i a la fi, fa el que fa com a supervivència, perquè fer més tolerable la vida, amb petites aventures si cal, no deixa de ser un tema de supervivència.

El llibre es llegeix bé, poques pàgines però denses, hi ha més del que sembla. L’edició de Malpaso és molt bona, una marca de la casa però que no està de més valorar. I definitivament Sophie Divry és algú que cal seguir en el panorama de les lletres franceses. I a mi a sobre m’ha donat ganes de rellegir Madame Bovary, no es pot demanar més.