L’últim estiu a Roma / Gianfranco Calligarich

Aquest llibre s’ha convertit en un clàssic de la literatura italiana recent, l’obra de Gianfranco Calligarich s’ha resistit passar de llarg des que es va publicar per primer cop l’any 1973. La peripècia editorial del llibre s’explica en una nota prèvia que aclareix això, que aquest és un llibre de culte que ha anat esgotant edicions de manera més o menys continuada, no està malament.

El llibre és entre altres coses un cant d’amor a la ciutat de Roma, una ciutat on pot passar qualsevol cosa i on fins i tot quan no passa res val la pena observar aquest no res.

Roma era la nostra ciutat, ens tolerava i ens afalagava, i jo també vaig acabar per descobrir que, a pesar de les feinetes esporàdiques, les setmanes de gana, les habitacions d’hotel humides i tenebroses, els mobles esgrogueïts i cruixidors, com matats i eixarreïts per una obscura malaltia del fetge, era l’únic lloc on podia viure. I, tot i això, si penso en aquells anys només aconsegueixo enfocar poquíssimes cares, poquíssims fets, perquè Roma posseeix una embriaguesa particular que crema els records. Més que una ciutat és una part de tu secreta, una bèstia amagada. Amb ella, res de mitges tintes, o un gran amor o te n’has d’anar perquè el que la dolça fera exigeix és això, ser estimada.

roma © ho visto nina volare, Creative Commons.

Qualsevol cosa pot passar a Roma, com per exemple una història d’amor, o alguna que s’hi assembla, no és el plantejament més original, però l’entorn i els personatges sí que ho són.

Els rellotges de les cantonades dels carrers marcaven les tres de la matinada, quan vam pujar al cotxe. La ciutat s’estava eixugant al vent nocturn però encara hi havia bassals grans com llacs que el petit automòbil anglès resseguia brunzent. La noia conduïa en silenci, orgullosa del seu perfil, i ja estava pensant que sortiria de la seva vida com de la d’un conductor d’autobús qualsevol, amb un cop de porta i una mirada pel retrovisor, quan va sacsejar els cabells i va dir:

—I com et deies, llavors?

Aquella primera nit ella li explica que s’ha barallat amb sa germana, entre d’altres coses. Tenen un grup d’amics comuns, i els fan servir per saber coses l’un de l’altre, gairebé com enviant-se missatges.

—Tot bé, amb la germana?

—És clar. No paren de barallar-se i fer les paus.

—És de les que són imprevisibles.

—És guapa, amor meu, i les persones guapes sempre són imprevisibles. Saben que facin el que facin les perdonaran. —Va collir una altra faldilla de terra.— Ai, sí! —va sospirar—. És millor fins i tot que ser ric, perquè la bellesa, amor meu, no fa mai pudor d’esforç i de conquesta, sinó que ve directament de Déu, i amb això n’hi ha prou per convertir-la en l’única verdadera aristocràcia humana, no creus?

Ja tenim els elements i el personatges presentats i disposats. I un principi d’estiu a la ciutat i als voltants, amb dies que començaven en alguna platja.

CARMEN FIANO © shots of carmen fiano, Domini públic.

Però la majoria de les vegades podíem estar sols i llavors sopàvem a la terrassa d’alguna trattoria, abans de posar-nos a vagar per la ciutat, que estava fresca, animada i formiguejant d’aventures i de cites davant dels bars i al voltant de les fonts. Normalment passejàvem buscant esglésies barroques, perquè l’Arianna tenia en ment una tesi de llicenciatura que demostrés que Borromini era superior a Bernini i d’una manera o altre sempre acabàvem davant de la façana de l’oratori de San Filippo, pàl·lida en la nit dels fars, exsangüe i elegant com una senyora que es nodrís exclusivament de te. Tot i que jo no entenia què tenia a veure el Barroc amb els problemes hidràulics de la salvació de Venècia, la seguia en aquell vagabundejar seu, besant-la a les criptes de les esglèsies, els seus llavis frescos com els seus pits, per acabar després a casa meva, on dormíem junts fins a la matinada, quan ella se n’anava perquè, en despertar-se, l’Eva la trobés al seu llit, i per preparar-se per a l’expedició al mar de l’endemà.

Oratorio dei Filippini, Piazza della Chiesa Nuova, Rome.

Aquesta història, no sembla anar enlloc, i a mi almenys m’ha costat sentir empatia per l’Arianna, però també el protagonista té les seves coses, sobretot una enorme afició a la beguda. Cap dels dos està excessivament bé, potser per això aquesta mena d’ara sí-ara no. La relació com un joc que ràpidament se’ls en va de les mans fins que un jugador més expert se n’aprofita. El to crepuscular, de final, va augmentant a mida que van passant les pàgines del llibre. Tenim algun mort, passades per l’hospital, cases de gent de calés a la costa… L’únic que es sembla preocupar pel tema de guanyar-se la vida és el protagonista, i tampoc sempre, ella no, ella està al marge de totes aquestes coses. Però veiem que les coses no van bé, i no acabaran bé.

—Sí —vaig dir, mentre em començaven a caure al damunt fragments de l’any abans. En un moment em va envestir una allau d’emocions oblidades, de records de la meva vida amb ella, l’últim estiu de la meva vida. No vaig dir res més, i ella també va callar, però devia pensar en les mateixes coses, perquè quan casualment les nostres mans es van tocar es van quedar aferrades l’una a l’altra. Era molt petita, la seva mà dins la meva, i molt freda. Al nostre voltant la gent havia perdut les cares i passava amb una taca clara damunt les espatlles.— Escolta —vaig dir—, anem al meu hotel i tallem-nos les venes.

—Si de debò hem d’anar en un hotel potser podem fer coses més divertides —va dir ella—, ja no vius en aquella casa?

«and you were looking so good. you were barefoot» © nenuache., Creative Commons.

I ens encaminem a un final que poc o molt ens comencem a ensumar, el veiem a venir. I no dir res per no rebentar el llibre. Ràpid, maco, amb punts de gran bellesa contrapuntats amb una tristesa delicada. Un llibre que m’ha agradat i m’ha fet venir ganes de assaltar una mica seriosament les obres d’un altre italià, Alberto Moravia (el seu Agostino em va enlluernar), serà qüestió de posar-s’hi!

El club de los gourmets / Jun’ichirō Tanizaki

Un llibre que és una mena de petit clàssic japonés, i com d’altres llibres japonesos és molt breu (sí, l’excepció en això seria Murakami), som-hi amb Jun’ichirō Tanizaki.

I uns protagonistes que són com diu el títol uns gourmets, o d’altres paraules potser menys amables. Que comencen a arribar a aquell punt en que ja res no els sorprén ni els fa salivar (literalment) com abans. Tenen la sensació que ja ho han provat tot. Fins que un d’ells, el comte, descobreix una casa on hi ha una mena de club per xinesos i d’on surt una olor de menjar absolutament deliciosa, i no pot fer més que seguir aquesta olor.

© bryan…, Creative Commons.

El conde se relamió en varias ocasiones, tragó la saliva acumulada en su boca. La imperiosa necesidad de comer que nacía en las profundidades de su estómago alcanzó un extremo insoportable. Pensaba que conocía todos y cada uno de los restaurantes chinos de Tokio, pero enfrente tenía uno que se le había escapado. ¿Cuánto tiempo llevaba abierto? Algo como un karma debía haberle arrastrado hasta allí seducido por las notas del violín. De ser así, debía probar la comida. Al menos una vez. Además, tenía el pàlpito de que era su oportunidad de probar algo desconocido… Pensaba en ello y su estómago, satisfecho a rebosar hasta hacía tan solo unos minutos, lanzó la señal de estar vacío con una punzada de hambre tal, que la piel que cubría su tripa se tensó al extremo. Sorprendido, se dio cuenta de que temblaba. Temblaba como un guerrero al mando de sus hombres antes de comenzar la batalla.

Permiso para vivir (Antimemorias) / Alfredo Bryce Echenique

D’Alfredo Bryce Echenique ja ho he llegit gairebé tot, fa la tira, quan encara no tenia aquest blog (per això aquest és tot just el tercer llibre que apareix aquí després d’aquests dos). No sabia si seguir amb els llibres que em faltaven o tirar cap a les memòries, li vaig preguntar al meu colega Director Wilkins i com a coneixedor de l’obra em va dir que podia tirar directament cap aquí, i aquí estic.

No és un llibre de memòries ordenat cronològicament. L’autor va apuntant coses i moments però tal com li venen, podem anar de converses amb els seus amics d’infància a Lima a quan va arribar a Montpellier enmig d’una nevada (la primera nevada en dècades). Aquí hi ha alguns fragments de mostra.

He llegado siempre tarde a todas las edades de la vida y, hasta hoy, cuando me preguntan por mi edad, tiendo a decir que me encuentro entre los veinticinco años y la muerte. La gente cree ver una gran inmadurez en esta actitud, pero yo en cambio la relaciono con una sistemàtica rebeldía que me impide aceptar que la realidad no tenga un poco más de ficción, siquiera, y que, en momentos de melancolía o decaimiento, convierte mis días en un verdadero «oficio de sobreviviente», que simple y llanamente me impide comprender que un hombre posea una farmacia, por ejemplo. El reverso de esta podrida medalla lo conforman mis momentos de euforia, durante los cuales quemo brutalmente mis energías, trabajo como un loco, y sorprendo al farmacéutico que ayer atendió a un ser totalmente desasosegado, con un exceso de cordialidad y un sentimiento tal de admiración, que lo hacen pensar que hay un loco feliz entre su clientela gris.

Paris © shando., Creative Commons.

«Toda una vida de soledad en excelente compañía.» Son palabras que he puesto en boca de Martín Romaña. Lo hice sin querer queriendo. Pensando tal vez que era un buen hallazgo y una buena conclusión, una buena definición de su vida entera. The elephant, the huge old beast, is hard to mate, escribe D.H. Lawrence en un poema maravilloso, y ahora se me ocurre pensar que Martín Romaña era un elefante. Logró cansar a muchas mujeres, pero nunca se cansó de amarlas con pasión, con esa misma pasión con que había cultivado la amistad, pues quien no establece diferencias entre el amor y la amistad (y éste es su caso) no tiene por qué no hacer por un hombre lo que sí haría por una mujer y viceversa.

Existe el amor, la amistad, el trabajo (la literatura, en mi caso), y después no existe nada.

zürich 16 © matthias haemmerly, Creative Commons.

Ahora me hace mucha gracia contar historias y que la gente me diga que me las he inventado. Luego, cuando las escribo, me dicen que son autobiográficas. Definitivamente, la gente no se pone de acuerdo conmigo, con una excepción: los escritores. Ellos saben o intuyen, al menos, que en el arte la verdad está en el estilo, que, desgraciadamente, la mentira está en decadencia, que otra cosa es engañar, y que, como decía Oscar Wilde en su delicioso ensayo, el siglo XIX es, en gran parte, un invento de Balzac.

Peruggia ©Jim Hedd,www.historicmysteries.com , Creative Commons.

Siempre recordaré con nostalgia infinita aquellos cinco años en que fui escritor y punto. Empezaron durante el verano europeo del 65 en la pequeña ciudad de Peruggia, al cabo de mis primeros nueve meses en París, intensos, felices, plagados de breves desplazamientos a Londres, Bruselas, Amsterdam y varias ciudades alemanas. Me pregunto ahora si huía de algo cada vez que abandonaba París y creo que debo inclinarme ante una respuesta afirmativa: huía de mí mismo, de un enorme y bastante justificado temor a no ser el escritor que durante años había soñado ser.[…] ¿No había un lugar en el mundo donde uno pudiera retirarse unos meses sin aturdimiento alguno? Alguien me habló entonces de Peruggia y la palabra me sonó a serenidad y a conócete a ti mismo de una vez por todas, pedazo de imbécil.

Alfredo Bryce Echenique © Casa de América, Creative Commons.

I amb això més o menys encara no estem ni a la pàgina 200 d’un llibre que en té 500, i que està ple de paràgrafs que valdria la pena destacar i acabaria copiant aquí mig llibre, i tampoc és això. Sí heu llegit a Bryce ja coneixeu el seu estil i aquestes memòries-confessions pràcticament podrien passar per una novel·la, de material n’hi ha de sobres. A mi, de fet, m’està servint per veure els referents reals d’alguns dels seus personatges, és un autor amb una càrrega autobiogràfica important, això ajuda. He tingut la sensació de trobar-me amb un vell amic i que ens hem assegut una bona estona i amb calma m’ha posat al dia de tot. És aquesta sensació estranya de que coneixes a un escriptor, tot i que clarament no és així (encara que tingui un llibre signat per ell).

La part final del llibre està dedicada als seus records de Cuba. Un terreny pantanós, aquest. Hi va anar força cops, convidat, i va tenir algunes trobades amb Castro. Aquesta part final no és un atac furiós i anticastrista; tampoc és un elogi desmesurat de la revolució cubana. Bryce explica el que viu i veu i com ho viu i com ho veu, hi ha alguns elogis, força crítiques, i molt humor. Ell no va veure camps de presoners, però sí era conscient que la privacitat era inexistent, o que era un règim que portava molt malament les crítiques o… Cada cop hi anava més per la gent i a pesar de la política, una mica com els seus viatges de vacances a Espanya a mitjans seixanta i primers setanta, un lloc on anava tenint cada cop més amics tot i que des de París li critiquessin que anés a passar l’estiu a l’España de Franco.

Si ja heu gaudit amb les seves novel·les no dubteu amb aquest llibre, i si no jo us les recomano, especialment el díptic format per La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. M’hauré de posar amb una relectura seria de la seva obra i amb el segon volum d’aquestes memòries, a veure si Anagrama es decideix a publicar-lo en format de butxaca, i amb el tercer volum, a veure quan el publiquen per aquí.

Dublinesos / James Joyce

Ja vaig explicar una mica el perquè d’aquesta marató de Joyce en el primer paràgraf de Retrat de l’artista adolescent, o sigui que si seguiu el link sabreu el què i veureu una mica perquè faig les coses que faig.

Vaig llegir Dublinesos fa molt, molt de temps, i em va deixar bastant fred però hi havia alguna cosa, sentia que era un llibre al que calia tornar, i aquí estic.

Posar-ne fragments em costa i per un cop no ho faré (excepte pel conte final). No hi ha fragments enlluernadors però tot el llibre ho és, i torno a estar en un d’aquests casos que he de decidir entre copiar molt o no copiar res. Prefereixo optar per l’opció que em dóna menys feina.

No sé com vaig llegir el llibre el primer cop, però ho deuria fer fatal. Aquesta segona lectura, amb més calma, reposada, i llegint no més de dos contes seguits i parar… així sí. Sense pressa, deixant que els contes calin i preparant el terreny pel final de festa que es marca Joyce amb Els morts,

© Illustration by William Bock from The Dead by James Joyce, published by Paravion Press.

Un conte amb extensió de nouvelle i que compta amb una molt meritòria adaptació en pel·lícula. El punt de partida és un element aparentment sense més, un sopar, un tradicional sopar d’unes dames irlandeses que sempre conviden si fa no fa a la mateixa gent, un acte entre de societat i de família. Com sempre amb Joyce, agafa el que sembla banal i li dóna una volta, ho carrega d’un sentit sense haver-se’l d’inventar perquè ja hi és, però cal veure’l, sentir-lo i transmetre’l perquè el lector també el senti, potser sense tenir ben clar què està sentint. Ha quedat enrevessat, però vindria a ser això. Un conte final, i crepuscular, en tot el sentit de la paraula.

Una nova generació puja enmig nostre, una generació motivada per noves idees  i nous principis. És seriosa i entusiasta d’aquestes noves idees i el seu entusiasme, fins i tot quan va mal dirigit, és, em penso, sincer per regla general. Però vivim una època escèptica i, per citar una frase, d’un pensament turmentat; i de vegades tinc por que aquesta nova generació, instruïda o superinstruïda com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, d’humor afable, que corresponien a una altra època. Escoltant aquesta nit els noms de tots aquests grans cantants del passat em semblava, ho haig de confessar, que vivíem una època menys espaiosa. D’aquells temps podria dir-se, sense exageració, que eren temps espaiosos; i si bé se n’han anat per no tornar, esperem, si més no, que en reunions com aquesta encara en podrem parlar amb orgull i amb afecte, encara serà viu als nostres cors el record d’aquells grans morts i desapareguts de qui el món no voldrà a gratcient deixar morir la fama.

Snowy graveyard © Mike_fleming, Creative Commons.

La segona part del conte ens ofereix un canvi de tema, una evolució. Segueix el mateix to, però amb un element diferenciador, i l’aparició d’un desig que intuïm que serà frustrat, tot i que res ho fa preveure.

Es va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos de la faldilla farien ressaltar els clars. Música llunyana, posaria per títol al quadre, si fos pintor.

Imatge de la pel·lícula The Dead.

I el final del conte, un tancament perfecte al conte i al llibre. Un llibre recomanable per llegir-lo amb calma, conte a conte, a mi m’ha funcionat fer-ho així.

Bé, ara ja no hi ha excuses, ara cal anar pel Sant Cristo Gros…

Crónicas quinquis / Javier Valenzuela

Més enllà del mite, de la construcció romàntica gràcies al periodisme sensacionalista i a tot un gènere de pel·lícules (algunes són grans pel·lícules), però en realitat sabem molt poc de fenòmen quinqui. Més enllà d’algunes dades molt crues, eren molt joves, molt violents i la gran majòria van acabar enganxats a l’heroïna que els va acabar matant.

Aquest llibre són articles escrits aquells anys 80s, però sense ni el sensacionalisme, ni el morbo, ni intentant salvar uns personatges que no tenen gaire salvació més enllà de reconèixer que no ho van tenir fàcil, però van triar el que van triar, molta gent que no ho va tenir fàcil no va fer el mateix. En aquest enllaç també podeu trobar més info gràcies a una expo que en va fer el CCCB més centrada en la vessant cinematogràfica.

No és un retrat que els vulgui afavorir, però de vegades costa no simpatitzar una mica amb algunes situacions en gran part responsables que acabessin com han acabat.

«Creo que he aceptado el talego sin darme cuenta de que estoy aquí dentro desde que era un chiquillo, que me estoy comiendo toda mi juventud aquí dentro, que parece como si hubiera nacido aquí.»

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Era una delinqüència molt boja, sense planificar i normalment fruït de la desesperació provocada pel síndrome d’abstinència, i no pas després d’una planificació. Això fa que els agafin quasi sempre i que a més a més obtinguin uns botins absolutament lamentables.

Un asalto a punta de navaja con un botín de treinta y cinco pesetas; un trapero desposeído de su carrito; un robo de cinco litros de gasolina, y la sustracción de dieciséis ruedas de automóvil son cuatro de los hechos delictivos perpetrados el martes en Madrid, según la información facilitada por la Jefatura Superior de Policía. Aunque en muchas ocasiones la falta de profesionalidad de los jóvenes heroinómanos la tinte en rojo, la crónica negra madrileña, en sus tres cuartas partes, está hecha por este tipo de delitos, frutos de la miseria, de la necesidad de conseguir cuatro perras con que comer o comprar caballo.

Aquest és el tema, és gent que anaven cap al crim empeses per la misèria, però l’addicció ho feia tot molt més desesperat.

Los delincuentes madrileños de los ochenta o son profesionales, de esos que saben cuándo han perdido y que evitan a toda costa el derramamiento de sangre. Los responsables de la actual psicosis de inseguridad ciudadana son aficionados de menos de veinticinco años, que se pinchan una heroína del cinco por ciento de pureza.

Pel meu gust el llibre es desinfla una mica cap a la part final, i es centra de manera quasi exclusiva en els quinquis i l’ambient marginal de Madrid, quan aquest fenòmen va ser urbà i va arribar pràcticament a tot arreu i Barcelona també va tenir la seva part. També podeu acostar-vos a aquest tema des de la novel·la Las leyes de la frontera, de Javier Cercas, i sempre us queda el cinema, a mig camí entre l’experimentació i la telerrealitat més tronada.

Todos deberíamos ser feministas / Chimamanda Ngozi Adichie

Aquesta és una autora que m’agrada, em va agradar molt el seu Americanah i m’he decidit a agafar aquest petit llibre, més o menys la transcripció-edició d’una xerrada de l’autora. Podem pensar que una autora que viu entre Estats Units i Nigèria no ens pot explicar coses sobre feminisme perquè les seves experiències seran massa allunyades. Fins que explica el cas d’una violació en grup en una universitat, i després de les condemnes no faltava qui deia que: «què feia una noia amb quatre nois en una habitació?». O sigui que no, el que ells pot explicar sobre el tema, que existeix i que és un problema i que l’hem d’arreglar entre tots, homes i dones. Un llibre breu que es llegeix en un moment d’un tema que no perd vigència.

All i salobre / Josep Maria de Sagarra

De Josep Maria de Sagarra n’he llegit Vida privada i La rambla de les floristes (en una edició de 1935 que potser val alguna cosa i tot); i potser Vida privada es mereixeria una relectura perquè em va agradar força.

Aquesta novel·la va ser publicada el 1929, i el català que s’hi fa servir sumat al fet de ser un català de pescadors fa la lectura a estones una mica complicada. Per sort la història no és complicada.

Una manera bèstia de descriure el llibre seria dir que és com si Josep Pla es passés amb les descripcions i els adjectius i a dins de tot això i posés una història. Una història entre Quimet, que estudia per ser capellà i es quedà penjat de la Marí, una bellesa del poble amb una família que és per fugir i en Pere, que pretén a la Marí però tampoc està per casar-s’hi, de fet amb lo altre ja va servit. No, no és una novel·la gaire feminista, tot i que la noia és tot un caràcter. Aquest és en Quimet.

—Tens dinou anys, ets pobre, no serveixes per a res, els teus germans t’odien, ningú no t’estima, ningú no sap què vols. Si et veuen plorar es riuran de tu, t’engegaran una pedra com si fossis un gat ronyós. El teu pare és un miserable, un mal home, t’ha fet seguir els estudis de capellà per vanitat seva, t’ha fet estudiar per força; a casa teva sembla que trepitgis grotes, tot punxa. La teva mare t’amoixa, i cada moixaina et fa mal al cor. Quan arribes al poble, véns amb ganes de reposar un xic, però tan bon punt hi has posat els peus, que encara t’esqueixa més el malviure. Els companys de seminari, les sotanes i les ulleres dels teus mestres, els llibres, les oracions, tot et fa pudor de falsedat i de covardia… I tu t’ajups i aguantes, perquè al fons del fons ets tan gasiu i tan brètol com el teu pare i els teus germans, tens la mateixa covardia llepissosa de la teva mare. Per això els xicots del poble et miren com un gos. Perquè ets igual que ells, però tu tens les mans fines i et canses quan agafes els rems, i no ets bo per anar en mar, i només saps quatre butllofes i quatre llatinades que t’han ensenyat a Girona, però que no et passen de la llengua. I, quan sents que els altres minyons com tu fan petar les dents i reneguen, tu fas veure que el seu parlar et crema la sang, però al fons del fons t’és igual, i tant se te’n dóna que diguin el que vulguin de tots els sants.

Les descripcions del paisatge són un dels punts forts del llibre, l’entorn és pràcticament un personatge més.

La badia era com una gran petxina de color de rosa. Es veien els termes de muntanya, claríssims, rentats per l’aire més fi del món. L’aigua llisa tenia un tremolor imperceptible com la pell d’una noia despullada.

Calypso © Taymaz Valley, Creative Commons.

L’altre pretendent de la Marí, és un home de món i com que no està pas estudiant per capellà por fer-ho a cara descoberta.

En Pere Ballesta ha estat i és un aventurer mesquí de casa de meuques, de botigueta i de billar i dòmino. Anticlerical, fumador d’escanyapits, amb un gran sentimentalisme per l’arròs, pel brotet de menta i per totes les coses del seu poble relacionades amb el peix i la teca i la pell d’alguna cuixa que no hagi servit. En fi, en Pere Ballesta és un gat dels frares, que de tant en tant tira al dret i algun cop l’encerta i se la menja de viu en viu.

Tres personatges, un d’ells abusa de la noia, què farà l’altre? I la noia? Una trama típica d’òpera si voleu. I un detall important, la vida dels pescadors aquí no està idealitzada, gens ni mica, és una vida molt dura, molt esclava i de molta i molta misèria. Per això sortir del poble és pràcticament un somni inassolible per la majoria.

Tenim una primera part al poble, una segona on seguirem a Quimet al seminari de Girona, i una tercera on confluirà tota la història a Figueres. Quan dic que en alguns moments la novel·la pot ser difícil de llegir vull dir coses com això:

—No en futis pas cas, si no sum estat gota palicaire a l’arrabassada del vinyoble, que el mestier de la cupada fa fúgere l’amur com el llapí de la pistola. Mes ara el repòs mus faci de conhort, Marí, i balleu a Perpinyà demà mateix atraparíem tres o dues hores de bonur, i t’hi emmeni si et plau amb cor de no doldre, que és bo de menjar una bona grillada d’entrecote, acabant aquest mestier de merda, i un pixet de pansa avinyonenca, que mai et rata el profit de la vianda i et sulaja el bleix de demosela sucrada. Pas de mal visatge, Marí, ni danger gota, tot iràs llis i polit com fluta de pastre.

El Port de la Selva © Angelos Konstantinidis, Creative Commons.

Un llibre bo, en part eclipsat dins l’obra de l’autor pel seu celebrat Vida privada però que sens dubte té un interés. I potser si  Josep Pla hagués escrit novel·les hauria sortit una cosa semblant. Són paisatges i personatges empordanesos molt planians (Pla i Sagarra eren amics), això sí, l’autor ho retrata tot d’una manera crua i terrible, depriment si es vol, potser l’autor n’abusa una mica i acabem ignorant-ho, en tot cas de ben segur que això escandalitzava de mala manera els lectors de la burgesia que volien coses més «passadores» i no pas coses que remoguessin caus de misèria.

Una troballa de llibre molt recomanable.

El soldat plantat / Emili Teixidor

Que consti que poso Emili Teixidor perquè aquest és el nom oficial, tot i que en el llibre que jo tinc el que apareix és un Teixidó(de fet és la mateixa edició que en la foto que apareix aquí, però amb nom mal posat a la coberta, que no a la portada), sembla que en edicions més modernes això es va canviar. És aquesta foto que teniu aquí al costat, el llibre va ser part del botí de la darrera edició de la Fira del llibre d’ocasió, un lloc del que me n’hauria de mantenir allunyat pel bé del meu matrimoni.

Tenim un poble i una guerra inconcreta, amb elements de la Guerra Civil i amb elements de la Segona Guerra Mundial (és un llibre de 1967, la inconcreció té una raó de ser).

Formaven un exèrcit secret, l’exèrcit de les ombres, i els caps portaven noms extraordinaris, fantàstics, o a vegades, noms de guerra, ferms, plens de rancúnia com una caixa carregada d’explosius. Tothom s’havia canviat el nom. Com si la guerra ho hagués trasbalsat tot, i el país no fos el mateix, ni la gent la mateixa, ho havien rebatejat tot: com si volguessin deixar els vells vestits de la derrota que havia permès l’ocupació d’aquella terra sempre independent, valenta, i els noms nous fossin un himne a la llibertat perduda, una nova pàtria que començava en les paraules.

El protagonista l’Andreu, veu trasbalsada la seva vida en un poble ocupat quan uns nanos escapen d’un tren de la mort i li demanen ajuda per arribar amb els rebels abans que els soldats que els estan buscant no els agafin.

Tenim un exèrcit d’ocupació que no importa gaire quin sigui i unes forces rebels que viuen a la muntanya, com uns maquis o partisans. I els nanos, un grup de nanos que mentre esperen amagats a ser rescatats pels rebels s’expliquen les seves històries, històries de persecució, gueto, camps de treball, fugida i en algun moment la caiguda en mans dels soldats. Un retall de la història d’Europa (tot i la inconcreció volguda) des del punt de vista d’uns nens. Un llibre molt recomanable, sí, és un llibre juvenil, però això no ha de fer enrere a ningú, no sé si és necessari remarcar-ho, em temo que sí.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Zdzisław_de_Ville.jpg

La invención de Morel / Adolfo Bioy Casares

L’any passat per aquestes dates, en el retir de la platja, vaig decidir rellegir un llibre del qual pràcticament no n’havia entès res (va ser Pedro Páramo), i com que em va agradar l’experiència he decidit repetir aquest any amb un altre llibre que em va deixar més aviat fred el primer cop. De Juan Rulfo fa un any a Adolfo Bioy Casares ara.

És una novel·la curteta, 155 pàgines amb lletra de cos generós, i és potser per això que val la pena que ens hi dediquem bé, que ens hi summergim per treure’n tot el suc. Hi ha llibres que poden llegir-se a batzegades, però aquest no n’és un.

Escribo esto para dejar testimonio del adverso milagro. Si en pocos días no muero ahogado, o luchando por mi libertad, espero escribir la Defensa ante Sobrevivientes y un Elogio de Malthus. Atacaré, en esas páginas, a los agotadores de las selvas y de los desiertos; demostraré que el mundo, con el perfeccionamiento de las policías, de los documentos, del periodismo, de la radiotelefonía, de las aduanas, hace irreparable cualquier error de la justicia, es un infierno unánime para los perseguidos. Hasta ahora no he podido escribir sino esta  hoja que ayer no preveía. ¡Cómo hay de ocupaciones en la isla solitaria! ¡Qué insuperable es la dureza de la madera! ¡Cuánto más grande es el espacio que el pájaro movedizo.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Hem de llegir i tenir fresc tot el que hem llegit per poder fer encaixar les peces que ens van apareixent, no pas en forma de trencaclosques sinó d’un enigma en mig del que és real i el que no, sense que acabem de saber mai realment què ens podem i què no ens podem creure. No puc dir gaire més sense caure en el més vil dels espòilers. És l’únic llibre que he llegit (rellegit en aquest cas) d’Adolfo Bioy Casares, havia llegit alguns dels llibres que va coescriure amb Borges i no m’havien semblat gran cosa. Entenguem-nos, amb aquests dos autors són bons llibres, però eren més un joc o una broma privada entre ells que cap altra cosa. És definitivament un autor del que convé llegir més.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:La_invención_de_Morel.JPG

I a petició popular un petit afegit, ple, però completa i absolutament ple d’espòilers, no seguiu si no voleu tenir la novel·la completament destripada.

Jo no sabia per on anava. El protagonista estava mort? Ho estaven els altres? Aquella illa era una mena de purgatori o una avantsala del més enllà? O potser eren al·lucinacions? Seves? D’altres? O somnis? I amb la mateixa pregunta: qui sommia i qui és el sommiat?

Tot això situa la novel·la en un àmbit irreal, una illa secreta, un no-lloc, ple de gent amb la que no pot interactuar, i una maquinària que no entén ni pot aturar. La solució a l’engima, aquesta gravació i projecció permanent em sembla genial i molt visionària, perquè al cap i a la fi els nostres perfils d’instagram o facebook no fan sinó això, un reflex d’un moment amb tota la deformació i mentida que es vulgui. Les vides digitals de tots plegats no són més que projeccions, el protagonista està atrapat en un hashtag condemnat a veure els mateixos perfils un cop i un altre. Sense voler-ho va anticipar el nostre present d’una manera molt esfereïdora.

Retrat de l’artista adolescent / James Joyce

Fa quasi vint anys (collons sí que sóc vell!) que corre per casa (bé, ha corregut per 4 cases fins ara) una edició xula de l’Ulisses de Joyce, l’edició de Lumen conmemorativa dels 40 anys, en traducció de José María Valverde i tapa dura. I m’he proposat llegir el condemnat llibre d’una santa vegada, tot i que me’n puc penedir. Tenia clar que per posar-m’hi estaria bé portar llegida l’Odissea i els altres dos llibres anteriors de James Joyce, i per tant començo amb aquest llibre a mig camí entre la novel·la i les memòries, a veure.

El llibre pràcticament comença amb l’alter ego de James, Stephen, a l’escola de Clongowes, i els recels irlandesos entre protestants i catòlics, a més a més d’entre irlandesos i anglesos.

Potser això feia que es mostrés severa envers Parnell. I no volia que Stephen jugués amb Eileen, perquè Eileen era protestant i ella, de jove, havia conegut nois que solien jugar amb protestants i els protestants solien mofar-se de les lletanies de la Santíssima Verge. «Torre de vori —solien dir—. Casa d’or».  ¿Com podia, una dona, ser una torre de vori o una casa d’or? Qui tenia raó, doncs?

La ciutat de Dublin és escenari del moment que Stephen Dedalus no està entre llibres i esglèsies.

The step – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Els diumenges, Stephen, amb el pare i l’avi-oncle, feien una passejada higiènica. L’ancià era un àgil caminador malgrat els seus ulls de poll, i sovint cobrien ben bé els seus disset o divuit quilòmetres. El menut poblet de Stillorgan era el punt on se separaven els camins. Els vianants, o bé tiraven a l’esquerra cap a les muntanyes de Dublín, o bé seguien la carretera de Goatstown i d’allí cap a Dundrum, i tornaven a casa per Sandyford. Tot caminant i afanyant-se camí enllà o fent parada en alguna taverna greixosa de vora la ruta, la gent gran parlaven constantment dels temes que més els interessaven, de la política irlandesa, de Munster i de les llegendes de llur família, conversa que Stephen escoltava àvidament.

Però a mida que el jove Stephen creix també hi ha el tema de les dones i el sexe, tot això en la molt catòlica irlanda, una molt mala barreja si algú, com el protagonista (i sospito que l’autor) es creia totes aquelles coses de pecats i infern i demés.

Pauline © Fabio, Creative Commons.

Stephen havia pecat mortalment, no pas una, sinó diversesvegades, i ell saba que, si només pel primer pecat ja estava en perill de damnació eterna, amb cada pecat successiu multiplicava la seva culpa i el seu càstig. Els seus dies, les seves obres i els seus pensaments no li podien servir d’expiació, car les fontanes de la gràcia santificant havien deixat de refrescar la seva ànima. […] ¿De què servia resar, si ell sabia que tenia lànima assedegada de la seva mateixa destrucció?

I més o menys així entrem en dos capítols que m’han fet venir ganes de desistir. Una puta turra sobre el pecat i l’infern i aquestes collonades catòliques de gent que se les creu. Pàgines i pàgines de culpa i infern i capellans i un pobre Stephen amb por d’anar a l’infern al qual segun que alguns lectors (jo per exemple) l’enviaríem de manera ràpida i justa. Prop de 100 pàgines d’aquesta puta turra, en fi, suposo que deu ser indestriable de Joyce, i això no és un argument a favor seu.

Després la cosa millora una mica, això sí les seves idees sobre Irlanda són les que són.

—Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n’adoptaren una altra —digué Stephen—. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T’imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deutes que ells van contraure? Per què?

—Per la nostra llibertat —digué Davin.

—Des dels temps de Tone als de Parnell —digué Stephen— no hi ha hagut cap home honorable i sincer que us hagi dedicat la seva vida i la seva joventut, sense que l’hàgiu venut a l’enemic, o l’hàgiu abandonat a l’hora de la necessitat, o l’hàgiu denigrat i deixat per un altre. I ara m’invites a fer-me dels teus. Primer us engegaré a tots al diable.

[…]

—Saps que és Irlanda? —preguntà Stephen, amb freda violència—. Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells.

Ireland Grunge Flag © Nicolas Raymond, Creative Commons.

I ja cap a la part final del llibre una declaració d’intencions de què pensa fer, o vol fer, o com vol enfocar la seva vida. Al cap i a la fi una novel·la de tema «adolescent» o de creixement ha d’acabar amb alguna mena de resolució de cara al futur, que tot plegat tingui un sentit.

—Mira, Cranly —va dir—. M’has preguntat què faria i què deixaria de fer. I jo et diré què faré i què no faré. No vull servir en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria com la meva Església; i intentaré d’expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d’art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i, per defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d’usar: el silenci, l’exili i l’astúcia.

Què m’ha semblat el llibre? Té cinc capítols, i per mi el tercer i el quart són per enviar l’autor a la forca, sobretot el tercer. A part d’això em faig una idea bastant completa del personatge, una idea molt introspectiva ja que Joyce no s’esplaia excessivament el descripcions i és tot una acció «cap endins». Això sí, la llosa de la religió en aquest cas clarament va fer molt més mal que bé. Seguirem amb la propera etapa, Dublinesos, de camí cap al Tourmalet de Joyce, l’Ulisses.