El director: secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo / David Jiménez

La meva opinió de la premsa és dolenta. En algun moment deuria ser respectable, un contrapoder real, l’exercici al dret a la informació. Tot això ha quedat enrere i ara son pamflets partidistes que diuen el que vol que digui qui paga. I quan dic «qui paga» no parlo dels que es compren els diaris, aquests no interessen i cada cop se’ls pot tractar amb menys respecte, i després s’estranyen de perdre lectors, en fi.

Però com funciona aquesta maquinària, vist des de dins, això sí pot ser interessant. Sobretot quan s’activen els mecanismes per inflar una noticia o silenciar una altra, telèfons que s’aixequen i es pengen, sobreentesos, tot això, tot això és interessant. Vull afegir que les meves simpaties per la capçalera El Mundo són inexistents, o directament negatives. El millor que es pot dir és que el panorama en altres medis és igual de lamentable i que tot i així els jefazos màxims de la cosa no entenguin perquè cada vegada els llegeix menys gent…

https://www.flickr.com/photos/amit-agarwal/
Newspaper Front Pages © Amit Agarwal, Creative Commons.

Despedí a Sostres en mi primera semana como director y se marchó a ABC.

Mira, despedir aquell impresentable que no penso ni tan sols linkar està molt i molt bé. Era un més dels que s’havia acostat a un diari que virava cap a la dreta del PP d’una manera descarada. I un dels grans temes del llibre és aquest, el poder i la relació perversa que s’establia, o es volia establir, amb la premsa.

La idea era que el país estaba en un momento crítico y la irrupción del populismo amenazaba no solo la recuperación económica, sino la integridad nacional y los principios constitucionales. Moncloa esperaba que nuestro periódico tomara la postuta «patriótica» de apoyar a su candidato. «No son tiempos para la neutralidad», me dijo el ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, en una frase que luego repetirían varios de sus colegas.

No era exclusiu del PP, també el PSOE es queixava, o Podemos quan investigaven el seu finançament, i tothom donava per fet que eren el diari de Cs a qui no criticaven perquè no manaven enlloc, no per res més. Tots els partits s’omplien la boca sobre una premsa lliure, però només volien una premsa que els rigués les gràcies i no que fes la seva veritable feina que és fiscalitzar el poder.

Hacía 18 años que no ejercía el periodismo en mi país, pero habían bastado unos días para entender que algo fundamental había cambiado en mi ausencia. El poder había dejado de temer a la prensa y ahora era la prensa la que temía al poder. El periodismo nacional se había llenado de fieras amaestradas que, como dice uno de los personajes de «La conspiración de la fortuna» de Héctor Aguilar Camín, «lamían la mano que les daba de comer y mordían lo que ella les mandaba».

https://www.flickr.com/photos/truffshuff/
CRW_7583 ©TruffShuff, Creative Commons.

Convé deixar clar que el poder no és només polític, és també i sobretot econòmic, però costava veure les diferències. Les empreses de l’IBEX tenien controlat al poder, no era casualitat que ex-presidents de gobern gaudissin de jubilacions daurades en consells d’administració, era la manera de mostrar als polítics si «es portaven bé» serien recompensats.

Leyendo la prensa en la última década era fácil llegar a la conclusión de que vivíamos en un país donde banqueros, tiburones inmobiliarios y políticos se habían burlado del sistema en beneficio propio, mientras dejaban una enorme factura al resto. Y, sin embargo, ese siempre había sido un relato incompleto en el que los periodistas habíamos dejado fuera a personajes clave en la trama. Las razones de nuestro descuido eran obvias: se sentaban, literalmente, sobre nuestras cabezas.

La premsa s’havia venut, sense excuses perquè ho havien fet en els bons temps quan venien molt. Ara seguien venent-se com una manera de garantir amb prou feines la subsistència. La dependència del poder econòmic, i Los Acuerdos amb l’IBEX i els seus intocables son de les coses més vergonyoses per la premsa de qualsevol país. L’autor recorda quan com a corresponsal va cobrir l’esfondrament d’un edifici-fàbrica de roba a Bangladesh, un dels que hi fabricava era El Corte Inglés, informació que va ser suprimida perquè és un dels intocables (quan el Prestige es va enfonsar Rajoy era de cacera, una cacera organitzada pel cap d’El Corte Inglés que va avisar que al medi que se li acudís donar aquesta dada se li acabava la publicitat d’ells, ningú ho va dir). I la casa reial, de la que fa aquesta valoració.

https://www.flickr.com/photos/exfordy/
Palacio Real © Brian Snelson, Creative Commons.

No, Zarzuela no era el lugar más feliz del mundo para ella. La Reina vivía el cuento clásico de la plebeya que entr por amor en un mundo que no es el suyo. Solo alguien que como Felipe VI había sido formado y entrenado para el puesto desde niño podía encajar en aquel universo de hermetismosy protocolos, tradiciones centenarias y formalidades impuestas, máscaras palaciegas y amables hipocresías. Doña Letizia se había equivocado con sus mensajes —y quizá yo al publicarlos—, pero tampoco lo tenía fácil. La aristocracia la despreciaba porque no pertenecía a su mundo y el pueblo porque, perteneciendo al suyo, lo había abandonado para entrar en la aristocracia. No importaba lo que hiciera, un país con los complejos y envidias del nuestro jamás le perdonaría haber llegado a reina. Y, menos que nadie, una prensa que había encontrado en ella la manera de redimir sus silencios pasados sobre la monarquía.

Intenta mantenir un diari independent mentre li neguen els medis que li han promés, i el temps per aixecar un projecte i a més a més cauen EREs que provoquen una vaga i que el diari per primer cop no surti.  A més a més amb l’afegit que d’altres vegades es veu de fer fora els de baix mentre els grans directius mantenien sous, plans de pensions, cotxes oficials amb xofers i s’embutxacaben suficients diners per comprar un Jaguar nou com qui es pren un cafè.

https://www.flickr.com/photos/44576730@N06/
Kathy Shower PMOY 1985 © Frank Deanrdo, Creative Commons.

Tot això porta a un final cantat que és la seva destitució per posar un altre director, destituir-lo quan torna a molestar al poder i al final posar algú que entre informar i no molestar tria sempre no molestar. I ja després denúncia al diari per l’acomiadament.

La veritat és que aquest llibre és un retrat de la premsa que deixa l’ànim per terra. El fet que m’ho esperés no ho fa pas menys doloròs. Aquesta és la premsa que volen que consumim i no fer-ho és pràcticament una necessitat de resistència.

Estoico y frugal / Pedro Juan Gutiérrez

Darrer llibre d’un dels meus autors preferits, el cubà Pedro Juan Gutiérrez. Aquí links a les meves ressenyes d’ell tant al blog actual com a l’antic.

Aquí l’autor recrea, com un novel·la de 170 pàgines d’un sol paràgraf, l’any 1998 quan va estar uns mesos vivint a Madrid. S’havia publicat amb cert éxit la seva Trilogía… i al seu país potser no seria ben rebut perquè també s’han llegit el llibre i no ha agradat gaire. Madrid i altres parts d’Espanya i Europa, a mig camí entre gira promocional i viatge de plaer.

Es imposible escapar, como dije antes. Es fácil trasladarse físicamente a otro lugar. Pero uno no puede escapar. Ahí está siempre la memoria, jugando sucio con nosotros. Uno implora un poco de mala memoria. Y lo más que logra es que todo se esconda en el subconsciente, y entonces empiezas a tener pesadillas agobiantes y despiertas gritando como un loco en medio de la noche.

Hi ha continus flashbacks des de Madrid als primers 90 a Cuba, quan l’URSS va desaparèixer i a Cuba va començar a faltar absolutament de tot començant pel menjar. Va apareixer la prostitució de manera massiva i la crisi dels balseros, tot un cóctel demolidor en un país del que tothom en volia marxar. Ell no creia en política, el capitalisme és dolent i el socialisme és pitjor però no va fer un llibre denúncia, simplement explicava el que hi havia, el que veia, el que vivia i com ho vivia. Tot i així, en totes les xerrades, entrevistes i conferències, es limiten a la lectura política del llibre. Al marge de la literatura l’autor té una sensació permanent de ser en algun límit, una manera de viure al dia que ja forma part d’ell mateix.

Me pareció que era lo que había hecho toda mi vida: caminar sin rumbo. En la noche. Caminar y caminar. Caminé hasta que amaneció, sin pensar. Me había convertido en un experto en el arte de no pensar, no torturarme con demasiadas ideas. Quizás es una ley básica de la supervivencia. Yo tenía la impresión de que no controlaba nada en mi vida. Vivía con una pistola cargada en la sien, aunque no era consciente de esa situación. Pero me causaba desasosiego y miedo. Impetuoso como un estúpido. Tenía que aprender a dejar fluir las cosas. Y flotar río abajo. Pero no. Yo tenía el vicio de controlar todo. O mejor dicho: intentar controlar. Al final uno no controla nada.

https://www.flickr.com/photos/zedzap/
Our Man in Havana series © Nick Kenrick, Creative Commons.

Si heu llegit altres coses de Pedro Juan doncs això és una mica el que trobareu en aquest llibre, i tampoc és una mala elecció per iniciar-vos-hi. Ens trobem un Pedro Juan que sense deixar de ser ell mateix és més madur, més reposat. Com si fora de la seva Cuba natal també establís una distància amb tot el que el rodeja. Anirá d’un lloc a un altre, beurà, fumarà, farà l’animal i es ficarà al llit, sí, però amb un ritme o unes sensacions diferents de com ho feia als seus primers llibres. Ara ja ha publicat i això ha transformat tant el seu entorn que també l’ha acabat afectant a ell. I així tenim la quadratura del cercle: un autor que evoluciona (i molt) sense deixar de ser ell mateix. Cal tenir en compte que el llibre narra el nadal del 1998, però està escrit amb la distància i l’ofici que l’autor té a dia d’avui. Potser el secret simplement és aquest. Això sí, l’estil d’escriptura continuada és poc amable de cara al lector, és una opció, estètica o literària, com una altra però trobo que no aporta res i que resta comoditat de lectura.

Nota al marge: Roda de premsa de David Lagercrantz el dia 7 de setembre

David Lagercrantz és una de les estrelles presents a la Setmana del llibre en català, a més a més presenta el darrer dels seus llibres que continuen la saga Millennium creada pel desaparegut Stieg Larsson. Una saga amb xifres milionàries i una expectació a l’alçada. Aquestes són algunes de les coses que va dir a la roda de premsa:

El llibre sobre Zlatan Ibrahimović va esdevenir un èxit de vendes a Suècia, amb xifres de rècord, un llibre que va comprar molta gent que normalment no compra llibres. Gent que com Zlatan havien crescut en guetos o en barris poc afavorits. Amb això va pensar que potser era millor escriptor treballant amb històries d’altres. Al cap i a la fi el seu gran èxit va ser escriure una vida que no va haver d’inventar.
Li va arribar la proposta d’escriure el quart llibre de Millennium, de continuar la saga. Era una primícia i com a periodista estava entusiasmat, i just després va tenir molta por. La passió per la història i la por per fer un llibre que no complís les expectatives van ser el motor que van fer possible els tres llibres amb el gran final al darrer. Ara ha d’aturar-se i centrar-se en altres coses perquè si segueix amb Millennium caurà en la rutina.
Aquest tercer llibre (sisè de la saga) presenta la gran batalla final entre les dues germanes Lisbeth i Camilla, nèmesis una de l’altra. També es toca molt el tema de les fake news que poden acabar provocant violència i que molta gent, gent poderosa com per exemple Trump, fa servir pels seus interessos. La guerra sempre comença amb les paraules.
Stieg Larsson no va deixar notes o idees escrites sobre el quart llibre de la saga. És un mite que s’ha creat que no es correspon amb la realitat. David Lagercrantz va llegir a fons i vàries vegades els tres primers llibres i a partir d’aquí va intentar veure per on podrien anar els personatges si seguia les seves històries.
En aquest llibre hi ha una mena d’homenatge a Tom Wolfe i La foguera de les vanitats ja que intenta fer un retrat de la societat des del punt més baix fins al més alt. Es tractaria de la història que vincula el pidolaire que apareix molt amb el ministre suec de defensa. A més a més es retrata una realitat, la de la gent sense sostre, completament nova a Suècia. No hi havia vagabunds i gente sense llar abans, i d’uns anys ençà Estocolm n’està ple..
Lisbeth és un personatge completament revolucionari en la literatura. És una dona poc convencional tant la manera de pensar com sobretot d’actuar. No és pas un personatge subordinat al protagonista masculí, actua pel seu compte i en molts casos potser com ho faria un home.
Està treballant en el seu nou llibre, ja fora de la saga Millennium. Hi haurà dos protagonistes que seran personatges completament contraposats. Considera que ara, després del llibre sobre Zlatan i els tres de Millennium és millor escriptor que abans i se’n podrà sortir.
Es va haver de documentar sobre els hackers i per això va parlar amb un, en David Jacoby, per intentar que almenys aquesta part de les novel·les dos creïble. Va descobrir que hi ha tres tipus de hackers: blackhackers (dolents), greyhackers (aquí entraria la Lisbeth) i whitehackers que treballen per empreses protegint-les dels hackers com ells.
Va escriure el llibre en un ordinador sense connexió a internet, era una exigència de l’editorial per evitar el pirateig. De fet hi va haver algun intent, l’editorial rebia correus electrònics com si fossin de les editorials que tenien els drets en altres idiomes demanant que els enviessin el material per anar avançant feina. Eren correus que semblaven 100% reals i autèntics però que eren un intent de filtrar material.
Stieg Larsson és una inspiració per a d’altres escriptors pel seu llegat. Un llegat que no és únicament literari, és un llegat de consciència social, i d’importància del periodisme com a contrapoder.
Va afrontar les possibles crítiques que rebria el seu llibre amb una frase que li va dir Zlatan: «si t’escridassen és que ets important».
Els llibres poden salvar el món.

Podeu llegir les ressenyes als seus llibres de la saga Millennium: El que no et mata et fa més fort; L’home que perseguia la seva ombra; i La noia que va viure dues vegades.

La noia que va viure dues vegades / David Lagercrantz

Aquest llibre s’anuncia com el final de la saga, ja veurem en que queda això perquè mentre els llibres segueixin rendint dubto que decideixin deixar d’explotar-los. Sí, sembla que serà el darrer llibre signat per David Lagercrantz que s’havia compromés a fer 3 llibres, aquest punt sembla segur.

A mi els tres llibres d’Stieg Larsson em van agradar molt, el quart llibre (el primer de Lagercrantz) em va agradar menys però em va fer el pes, igual com el cinquè tot i que aquell ja una mica menys. Espero reconciliar-me amb la saga amb aquests sisè. El personatge de la Lisbeth Salander és refotudament bo i això ja predisposa amb ganes cap aquest llibre, tot i el seu canvi de look. A mi em costa deixar d’imaginar-la com a les pel·lis, què voleu que us digui.

https://www.flickr.com/photos/93075200@N08/
IMG_5218_P © Azur Cosplay Photography, Creative Commons.

La Lisbeth Salander era en una habitació d’hotel a la plaça del Manège de Moscou, asseguda davant de l’ordinador, observant com en Mikael sortia per la porta principal de Fiskargatan. No desprenia la seva energia habitual, sinó que semblava perdut, i la Lisbeth va sentir una fiblada que no va acabar de comprendre o, encara menys, no es va prendre el temps ni la molèstia d’analitzar. Es va limitar a alçar els ulls de l’ordinador i va mirar cap a la cúpula de vidre que s’elevava a l’altra banda de la finestra i que refulgia en una claror irisada.

Perquè tot i que ha deixat els piercings i ara vesteix més com una executiva la Lisbeth segueix sent ella. Viu per sota del radar perquè els seus enemics cada cop són més variats i poderosos, però el perill més gran és la seva germana Camilla.

https://www.flickr.com/photos/pedrosz/
Stockholm © Pedro Szekely, Creative Commons.

I a part tenim una altra història paral·lea que obre el llibre i és la que investiga en Mikael, amb alguna ajuda de la Lisbeth. És la mort d’un indigent, sembla un cas típic d’indocumentat alcoholitzat fins a la mort, un cas que comença a no ser estrany a la rica Suècia. Aquest home només tenia un paper amb el telèfon del Blomkvist, la forense que s’encarrega del cos el truca i comencen a investigar qui era aquest home i què tenia amb el ministre de defensa suec. Un ministre que per cert està rebent una allau d’atacs amb fakenews des de Rússia, justament des d’on opera Camilla.

https://www.flickr.com/photos/petralinks/
Red Square (5) ©Petra Links, Creative Commons.

Tant la Lisbeth com la Camilla es preparen per un enfrontament que es preveu definitiu. Mentrestant anem descobrint la identitat de l’indigent mort i anem descobrint coses de la Camilla-nena i com era la seva relació amb en Zala, el tirànic pare i una altra troballa de personatge.

https://www.flickr.com/photos/question_everything/
Lisbeth Salander lived on the top floor © Let Ideas Compete, Creative Commons.

No puc dir res més per no reventar la novel·la. Hi ha acció, un final trepidant i una història paral·lela que no aconsegueix captar la nostra atenció tant com el que fa la Lisbeth que, com en els altres llibres, s’erigeix en l’autèntica protagonista. Un llibre ideal pels fans de la saga, no tant per començar a entrar-hi tot i que entendreu tot l’argument perfectament, això sí ho tenen els llibres de la «segona trilogia» Millennium, es poden llegir independentment millor que la primera.

Feliz final / Isaac Rosa

He llegit molt bones coses d’aquest llibre així que m’hi poso, tot i no haver llegit mai res d’Isaac Rosa. Em sorprén que comenci amb l’Epíleg però de seguida veig que la idea del llibre és anar explicant la història en ordre invers, des de la ruptura de la parella cap a endarrera; això també explica la trabucació del títol quan el més normal és parlar de «Final feliz» sigui com a història ensucrada típica o com a final de serveis de massatges més aviat poc clars…

Això és del moment de la ruptura i com ella recorda els darrers dies, un temps descrit per ell com temps de descompte, els minuts escombraries on tot està decidit i res canvia però igualment cal jugar.

Hablábamos durante horas, recordábamos momentos compartidos, nos remontábamos a nuestros inicios. Nos reíamos a oscuras con el viejo repertorio de anécdotas que llevamos años contándonos y deformando. Una separación es también, es sobre todo, la pérdida de un relato común, y en el momento de la ruptura aprieta la necesidad de contar, recontar por última vez.

https://www.flickr.com/photos/pennuja/
The Couple © Jim Pennucci, Creative Commons.

I això a continuació és una discussió-conversa en una celebració amb força alcohol i tots divorciats tret de la parella protagonista. Els punts de vista en primera persona i el posar els diàlegs integrats no sempre ajuda a la comprensió, això també.

Querías ser feliz tú. Te lo perdono porque estás borracho. Para los hijos es mejor un buen divorcio que un mal matrimonio. Ahí volviste tú a la carga, ahora más irritada: esa es una mierda de frase consoladora que nos decimos para quitarnos culpas, nos convencemos de que lo hacemos por ellos, cuando la felicidad que buscas en primer lugar es la tuya, no estamos dupuestos a aguantar y conformarnos con menos a cambio de librar a los hijos de una experiencia traumática.

https://www.flickr.com/photos/gusilu/
(70/365) :: Getting ready for the concert © chispita_666, Creative Commons.

Les relacions que es fan i es trenquen son un dels grans temes de la literatura i una de les coses que millor retraten la societat a cada moment. Potser és un retrat que no ens acaba d’agradar.

Cuando nos lo preguntábamos sobre nuestros padres, discutíamos el huevo o la gallina: ¿se volvieron tan distintos, incompatibles, por haberse separado pronto y seguir cada uno su camino, o fue esa diferencia ya de origen la que los volvió extraños y acabó en separación? Nosotros mismos, ¿estuvimos alguna vez tan próximos, o es una idealización post mortem, añoranza típica tras una separación?

I clar, les separacions i divorcis no acaben de sortir gaire bé, l’explicació fàcil és que era una cosa de rics i que si es fa amb sou de pelacanyes doncs ja no surt bé.

Pero algo salió mal, mierda, aquí estamos, míranos, no nos parecemos a los protagonistas divorciados de todas aquellas ficciones apologistas, no somos el padre atractivo que tiene una casa con una habitación para cada hijo y trae a sus conquistas de fin de semana para vivir divertidas situaciones de enredo y en verano recorre Europa con sus hijos en caravana. Por eso para muchos la única posibilidad de mantenerse a flote es volver a emparejarse, compartir gastos con una nueva pareja, y aguantan y no se lanzan hasta que tienen otra liana a la que agarrarse.

https://www.flickr.com/photos/nathanmac87/
Direct Marketing © nathanmac87, Creative Commons.

Que la història vagi cap enrere ens permet veure l’evolució a la inversa, com tot plegat ha saltat pels aires. El llibre és dur, molt dur. La part en que un matrimoni mor pràcticament d’inanició és dura, es pot dir que és el que havia de passar (és l’excusa típica del primer que enganya, que és inevitable). Aprofiten un incendi al poble on han comprat una casa i el que tots els veïns els diuen que si la muntanya i el bosc no es cuiden els incendis son inevitables, per justificar-se: havia de passar.

Com pot ser que un llibre sense espòiler ens enganxi tant i en algun moment ens molesti tant? Perquè és molt difícil no haver sentit el que els protagonistes, almenys una cosa en algun moment (més coses que una potser indiquen problemes greus), i això fa que ens hi poguem identificar, que ens trobem retratats en el llibre i en una història que sabem com acaba des del principi. Per això aquest recular fa tanta por, perquè aquesta ruptura en concret va convertint-se en una relació en la que ens hi podem trobar i podem pensar si no estarem fent el mateix camí.

El amor se destruye, se falsea, al recontarlo. El amor es inenarrable, siempre se narra cuando ya ha pasado, y entonces está sometido a la relectura, reajuste, cuando no revancha. El amor es inenarrable porque el tiempo del sentimiento y el tiempo del relato nunca coinciden, y lo que ahora contemos siempre será una reelaboración racional de un sentir que se evaporaba a medida que ardía. Cualquier intento por contar el amor está condenado al fracaso. El amor es ridículo, es incomprensible, es desproporcionado, es falso, es equivocado. Ni siquiera los cuadernos, las cartas, los mensajes de entonces, nos sirven para recuperar una intensidad que ya no entendemos. Solo podemos contar la ceniza, o ni siquiera eso: el tizne que dejó la ceniza antes de ser aventada.

https://www.flickr.com/photos/barbourians/
Making a fire in the outside fireplace © Ian Barbour, Creative Commons.

Abans he dit que la història es narra a la inversa i no és del tot cert. Comencem al final i anem reculant, això sí, però així com nosaltres sabem el final també el saben els dos narradors, ella i ell, i per tant aquest recordar té fragments plens de retrets i crítiques i «pulles» que s’envien. En un recorregut que va des dels primers i sagnants retrets a la ruptura fins a una recapitulació que a poc a poc es va centrant en les coses bones, que evidentment al principi (final del llibre) eren totes o gairebé totes.

Per què la seva relació s’ha trencat? No faré espòiler, haureu de llegir el llibre, la resposta potser us sorprengui i segurament us incomodi, benvinguts als llibres de debò, els que et deixen pensant molt després d’acabar-los.

Serem Atlàntida / Joan Benesiu

La història de com acabo llegint molts llibres: una bona experiència anterior. Vaig passar-ho molt bé amb l’anterior llibre de Joan Benesiu, Gegants de gel, i això m’anima a intentar-ho de nou amb aquest Serem Atlàntida.

Aquest llibre té un principi lent, una mica desconcertant com si l’autor no sabés exactament cap a on vol tirar. Ens parla d’un home Mirko Bevilacqua que el protagonista-narrador es troba a l’aeroport i aquest li parla de la seva relació amb Clara, una noia que treballa cuidant el gos d’una senyora croata. Tot això és una excusa per summergir-nos en una de les zones més conflictives de la Segona Guerra Mundial, el Trieste on coincidien, es sol·lapaven i lluitaven i teixien aliances i enemistats els feixistes italians, els nazis alemanys, els partisans comunistes, els patriotes «iugoslaus» (les cometes són perquè Iugoslàvia encara no existia)… Un considerable sidral de la gran història procliu a les coses de la petita història, delacions, gent amagada, exili, aprofitats… En una zona que ja va canviar de mans al final de la Primera Guerra Mundial i l’enfonsament de l’Imperi Austrohongarès.

https://www.flickr.com/photos/harshilshah/
Italy – Trieste – Canal Grande © Harshil Shah, Creative Commons.

Així anirem descobrint la història d’aquesta senyora croata Vlatka, i també de Clara i Mirko, la seva particular relació i la fixació pels llocs límits (o el que seria fer turisme per exemple a Txernòbil o Alep). La història de la petita Vlatka conté una delació, va dir al seu pare que la seva mare es veia amb un altre home, ella era petita per saber-ho però era un partisà a qui ajudava, i amb això el pare va denunciar a la mare que va acabar cremada a l’únic camp d’extermini nazi en territori italià. Tot i això, al seu llit de mort Vlatka canvia la història i el pare descobreix la traició de la dona amb el partisà sense la seva intervenció.

Clara vol intervenir per recordar-li a Vlatka que ella mateixa ha contat la història amb un detall diferent que altera de manera substancial els fets, però Mirko la mira i aquella mirada li fa pensar que tal vegada no paga la pena furgar en la nafra. Després de morir Vlatka, però, Mirko i Clara arriben a conclusions diferents. Per a Clara, la proximitat de la mort aporta una dosi de veritat insubornable i aquesta història ha de substituir l’explicada anteriorment, n’està completament segura. Per a Mirko, Vlatka vol ser vençuda més a prop de la costa i no al bell mig de l’oceà de la culpa. Clara no s’ho empassa, això, i discuteix amb Mirko sobre la validesa de les coses dites al peu de l’abisme. Mirko pensa que la necessitat de perdonar-se un mateix és molt més forta que la necessitat de veritat. Com si fórem a dintre del laberint iugoslau, en la primera història el partisà s’anomena Goran Grgić; en la segona, Gordan Drpić.
La discussió posa Mirko i Clara a les portes del matrimoni. S’objecten com una parella ja bregada en la dialèctica conjugal.

Passejarem pels carrers de París, on Mirko espera trobar a Clara però sense trucar-la, simplement perquè l’ha de trobar. El protagonista tampoc pot trucar a Mirko, s’han de trobar i per això passeja pels llocs on ha passejat amb ell, com les partides d’escacs als jardins de Luxemburg,

https://www.flickr.com/photos/csauvageot/
Chess Play © Carlos Sauvageot, Creative Commons.

I farem un viatge amb el protagonista i Mirko i Clara per la línia del meridià de París i el lloc al centre de França on aquest meridià es creua amb el paral·lel. Unes vacances estranyes, tant com les vacances extremes a Txernòbil o Alep o altres confins de la terra com l’illa Ascensión.

https://www.flickr.com/photos/dalbera/
Le petit canon du Palais Royal © Jean-Pierre Dalbéra, Creative Commons.

Límits, meridians, paral·lels, mapes…Quin és el significat d’aquestes línies que no existeixen més que com abstraccions però tan potents que ens ajuden a configurar el món?

Al llibre li costa arrencar. Al principi llegia i esbufegava i em plantejava abandonar la lectura i posar-hi l’etiqueta EVITAR, però vaig aguantar. Lentament allò millorava i cap a la pàgina 100 la història em tenia enganxat. O millor les històries perquè anem d’una banda a l’altra, amb participants en diferents guerres, diferents bàndols, fugitius en diferents països, diferents éxodes… Per comparar-lo amb algú potser em sortiria Vila-Matas, però sense tanta dispersió. El llibre recorda una mica a l’anterior per estructura i per alguns «tics» de l’autor com els llocs límit i la multiplicitat d’històries en una trama, amb certa preferència pels grans conflictes del segle XX. Un llibre molt, però molt recomanable.

Retrato del futbolista adolescente / Valentín Roma

Anem primer amb les connexions, les primeres que em suggereix el llibre són Kiko Amat i Miqui Otero, per aquesta barreja de proletariat i anys setanta-vuitanta, emigració del poble, institut públic, i un cert tipus de sentit de l’humor.

Si sou dels que no us agrada el futbol tampoc heu de patir, tot i el títol, aquest esport és un ingredient més, ni tan sols el principal, en una novel·la sobre l’adolescència, una etapa on passen moltes coses i on encara ens estem configurant com a persones, amb la col·laboració (o tot el contrari) del nostre entorn més immediat.

Mi madre y yo compartimos una misma convicción: ambos pensamos que la naturaleza me obligó a vivir dentro de un cuerpo equivocado. Ella cree que debería ser su hija y no su primogénito; yo me ratifico en que soy el doble perfecto de Mad Max.
Apoyo este diagnóstico sobre pruebas no del todo irrefutables. Tengo sus mismos andares, su mismo corte de pelo y una idéntica forma de abatirme ante los problemas ajenos. Si imagino cómo sería mi esposa en el futuro veo a Jessie Rockatansky un atardecer de verano, los párpados entreabiertos bajo una visera de rizos, el peto color crema con un tirante colgando. Difiero, sin embargo, sobre cuál es la importancia y el sentido del deber profesional; contrariamente al patrullero imperturbable, no comulgo de manera tan firme con los credos policiales y apocalípticos.

https://www.flickr.com/photos/shebalso/
Silverton Mad Max 2 Ford-1= ©John, Creative Commons.

Finalment acaba entrant en un equip, a Madrid, i ha de deixar casa seva i anar a viure en una residència per futbolistes, però segueix sent un nano d’institut.

Todas las noches llamo por teléfono a casa. Papá ejercita una camaradería frágil e impostada, basta con aludir a los últimos sucesos políticos para desactivarla, «¿sigues el congreso del Partido Comunista Chino?, ¿te has enterado de que van a jubilar a más de la mitad de su Comité Central?». Antes de que pueda transmitir cualquier diagnóstico él le entrega el receptor a mi madre, quien de forma invariable pregunta: «¿Desayunas por las mañanas? ¿Qué has cenado esta noche? ¡Seguro que sólo comes porquerías!».

Si, la foto és de la Masia del Barça, no de les residències dels equips de Madrid, en sóc conscient.

https://www.flickr.com/photos/barcelona_cat/
Can Planes (la masia del Barça) © Ajuntament Barcelona, Creative Commons.

I una frase que m’ha agradat i que potser és la més representativa de tot això, de què vol dir anar-se’n de casa per jugar al futbol. Alguns arribaran molt amunt, guanyaran xifres inimaginables, seran herois, ídols, però de mentres son nens que estan lluny de casa seva i dels seus.

Todos los muchachos que vivimos en la residencia de futbolistas tenemos los ojos rojos durante el desayuno.

La seva vida té tres pilars, el fútbol, la lectura i les noies, i estan interconnectats, quan en una banda les coses van bé de seguida es torcen en una altra per compensar. De totes maneres el futbolista lector és un personatge prou peculiar.

Mi padre se avergüenza de su escasa estima por la lectura; sin embargo, antes de despedirse me regaló El conde de Montecristo y Papillon, dos textos que él considera «incunables». No entiendo por qué exije que acate la disciplina deportiva y a la vez comparte conmigo estos manuales para la perfecta insurgencia. Al terminar de leerlos lo llamé, enseguida me di cuenta de que él no pasó de las primeras páginas.

https://www.flickr.com/photos/renaud-camus/
Le Jour ni l’Heure 5260 : Marseille, château d’If, 1527-1529, dimanche 1er juillet 2018, 17:05:51 © Renaud Camus, Creative Commons.

Es va confirmant una personalitat dual molt similar a la del propi autor que va ser futbolista uns anys. Finalment arriba un triomf important a fútbol que el president de l’equip premia (al capitá i als dos que han marcat els gols i les seves famílies) amb una estada a despeses pegades en un lloc del sud d’Espanya.

https://www.flickr.com/photos/pjs42/
Marbella beach © Peter & Michelle S, Creative Commons.

El buffet del desayuno se convirtió en una fuente de discusiones matinales. Mi padre cargaba su plato a rebosar, y cuando alguien intentaba poner freno a aquella lujuria gastronómica él señalaba el letrero que había en la puerta: SÍRVASE A VOLUNTAD.

Papá nos obligaba a levantarnos todos los días a las siete de la mañana, según su experiencia el baño de las ocho y media favorecía la curculación del riego sanguíneo. Viéndonos caminar por la arena con los bañadores pasados de moda, mi abuela de luto y mi madre con el pareo más florido de toda la playa, parecíamos una de aquellas familias de futbolistas de Europa del Este que por entonces llegaban a España. Los diarios deportivos les dedicaban reportajes riéndose de ellos, nada más edificante que ver en la rusticidad ajena un retrato de la propia opulencia imaginada

El protagonista arriba al primer equip, i aquí es manté la dicotomia de tot el llibre. Ell i els altres nanos dels equips infantils són nens, però al camp són adults, amb les parts bones i dolentes d’això. I al final? Doncs sense revelar-lo per no rebentar el llibre és una cosa que una mica ens començàvem a veure venir. Un llibre curiós i interessant i que ofereix un retrat del futbol infantil i formatiu (sí el llibre parla de moltes altres coses, però aquí el tema de l’esport té més pes a la trama) lluny de clichés o tòpics.

https://www.flickr.com/photos/the_klebs/
KLEB2297 © Bil Kleb, Creative Commons.

Un autor de qui no havia llegit absolutament res, un més a la llista d’autors per seguir, crec que hauré de deixar de dir això, ja no sona creïble després de tantes repeticions… Per cert he investigat una mica i el llibre sembla que és completament autobiogràfic, per aprofundir en el tema podeu llegir aquesta entrevista a l’autor.

Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà

Ja vaig parlar d’aquesta autora com tot un descobriment (per mi almenys) amb la seva obra Els dics, i per això tenia moltes ganes de posar-me amb aquest nou llibre.

Només començar veig que no ha fet una continuació del primer llibre, ni molt menys. Se n’ha oblidat bastant, sobretot estilísticament i ara ens presenta una narració on la natura i la muntanya són personatges principals i els homes sembla que tan sols hi passen. Un estil que m’ha recordat el Bernardo Atxaga de Dos germans, i una mica també l’univers més rural de Francesc Serés a De fems i de marbres. Sí, les meves connexions a vegades són una mica marcianes, però a mi em semblen evidents.

Sota Matavaques hi ha can Grill, que cau a trossos. Ara diuen que els amos, que fa anys que no hi viuen, la volen restaurar i la llogaran. Ves a saber. És trist que s’abandonin les cases, aquí dalt. En Rei viu per sobre nostre. I sobre d’en Rei ja hi ha el poble. Tots estrets i els uns enganxats als altres, els homes i les dones que viuen als pobles. Els uns sobre els altres, tots vinga a discutir i a barallar-se per aquesta pedra de terra i aquella altra, per aquesta burriqueria o aquella altra. Jo no ho entenc, com la gent pot viure tota amuntegada.

A priori sembla una barreja estranya, una part narrada per uns núvols, una altra per un cabirol, alguns salts en el temps, les plaques tectòniques…

https://www.flickr.com/photos/41812768@N07/
Bárðarbunga Volcano, September 4 2014 © peterhartree, Creative Commons.

Els continents es recargolaran sobre els seus fonaments. Les parets de roca carrisquejaran en els xocs, el cel es taparà de cop, els rius de lava correran incendiant-ho tot, el mar s’apartarà i trontollarà sencer mentre esclaten els volcans i l’aire s’omple de fum i de cendra. Les muntanyes que havíem sigut, les cases i els caus i les llodrigueres i les feixes i les carenes que havíem sigut, deixarem de ser. I les nostres restes, la nostra desfeta, les nostres penyes esdevindran valls, planes, tones de matèria rocosa que s’enfonsa al mar, noves muntanyes.

Els mites de la muntanya i la vida de tota la gent que hi vivia i hi viu, tant a pagès com a poble, una vida que ja es va acabant perquè la gent prefereix anar al poble o a la ciutat a guanyar-se la vida d’una altra manera. Però tot i això, tenim la sensació a mida que anem llegint que tot va encaixant, que tot està molt i molt pensat. Que aquella història que semblava que se’ns explicava gairebé sense voler té un sentit.

Al conte de la Reina de les Neus, la Reina de les Neus tenia un mirall. Un mirall on, quan t’hi emmirallaves, només hi veies coses tristes i dolentes. Una vegada uns follets transportaven el mirall cap al palau d’hivern i els va relliscar, els va caure i es va trencar en mil bocins. I aquests mil bocins es van escampar per tot arreu. Es van ficar als ulls d’alguna gent, i des d’aleshores ençà tot el que aquella gent veia era trist i lleig. I es van ficar dins del cor d’alguna gent, i aquests només sentien rancor i pena. I a mi, un trosset de mirall se’m va ficar dintre d’un ull, i jo veig algunes tristors, veig allà on han fet mal a les persones, i noto els que s’han mort i s’han quedat encallats. I si m’hi veig amb cor, i si tinc l’energia o si són massa a prop dels que estimo, els explico que se n’han d’anar.

https://www.flickr.com/photos/ace_0f_magic/
I’m Watching © Alejandro Hernandez., Creative Commons.

Vius i morts, persones i animals i coses, i potser coses de les que no haurien d’existir? I per sota de tots aquests elements, com un mar de fons una història que inclou morts per llamp, per tret, cabirols, dones d’aigua i soldats republicans desesperats fugint cap a França deixant rere seu un estol de restes d’armes i alguns cadàvers.

—Saps què en penso, jo, dels homes hermètics i misteriosos que no diuen res, que no expliquen res? —pregunta—. Penso que són buits com una closca, i no tenen res a explicar.

Aixeco el cap, i em mira amb uns ulls que somriuen combatius, capaços de tantes coses millors que ser aquí. Uns ulls de guineu avorrida, avorrida dels nois d’aquest poble, i dels cotxes dels nois d’aquest poble, i de les vistes i les perspectives d’aquest poble. I jo, que no tinc res per regalar-li i que no vull que em miri d’aquella manera, amb la boca una mica oberta com una porta, dic:

—Vaig matar un home.

https://www.flickr.com/photos/jcasarini/
Dr. Frankenstein’s dream II © Joaquin Casarini, Creative Commons.

I al final tenim una història coherent i completa? Sí. Fàcil de seguir tot i la multitud de narradors i punts de vista? Sí. Tenim una història, tenim una cartografia i un retrat d’un lloc, d’un escenari que és com un personatge més. Un llibre sorprenent i molt interessant que es llegeix en una sentada.

Chavs. La demonización de la clase obrera / Owen Jones

Aquest llibre no us deixarà indeferents, el més probable és que us cabregi força. M’ha recordat moltíssim al Manifiesto Redneck perquè va si fa no fa del mateix, però situat a la Gran Bretanya.

Els chavs, la darrera baula de la societat, quasi sense estudis, de llars poc estructurades i normalment sense feina, aquesta és la caricatura que se’n fa, cal afegir els embarassos adolescents, les famílies monoparentals, els pisos de protecció oficial i les ajudes d’un estat del benestar cada cop més minses com a principal font d’ingressos i aspiració vital. El que seria el personatge Vicky Pollard de la molt recomanable serie Little Britain.

https://www.flickr.com/photos/malias/
chavette 2 © Gideon, Creative Commons.

El objetivo de este libro es exponer la demonización de la clase trabajadora, pero no pretende demonizar a la clase media. Todos somos prisioneros de nuestra clase, pero eso no significa que tengamos que ser prisioneros de nuestros prejuicios de clase. Asimismo, no trata de idolatrar o glorificar a la clase trabajadora. Lo que propone es mostrar algunas realidades de la mayoría de la clase trabajadora que se han ocultado en favor de la caricatura chav.

Ante todo este libro no está simplemente pidiendo un cambio de mentalidad en la gente. El prejuicio de clase es parte integrante de una sociedad profundamente dividida por la clase. En última instancia no es el prejuicio lo que debemos afrontar, sino la fuente de la que nace.

https://www.flickr.com/photos/ruthlessjack/
chav-tastic © Simon Tarling, Creative Commons.

Queden clares les coses ara? Doncs som-hi.

Como hemos visto, demonizar a los menos pudientes hace más fácil justificar un nivel creciente y sin precedentes de desigualdad social. Después de todo, admitir que unas personas son más pobres que otras debido a la injusticia social inherente a nuestra sociedad requeriría la actuación del Gobierno. Defender que la gente es un gran parte responsable de sus circunstancias favorece la conclusión contraria. «Estamos desarrollando una cultura en la que es aceptable y totalmente normal hablar de la clase obrera blanca en un lenguaje muy deshumanizado […].

Tot això passa al Regne Unit, un país amb un passat d’allò més classista i que sembla que es resisteix a deixar de ser-ho. Un antic i vast imperi amb les seves colònies, amb ciutadans de primera i de segona, gent que importava i gent que no.

En una lluviosa tarde de noviembre, mientras los troncos crepitaban en la chimenea, el pope conservador hizo una asombrosa confesión.

«Lo que debéis comprender sobre el Partido Conservador», dijo como si fuera un comentario trivial y a vuelapluma, «es que es una coalición de intereses privilegiados. Su principal propósito es defender ese privilegio. Y el modo en que gana elecciones es dando solo lo justo al número justo de personas».

https://www.flickr.com/photos/christopherdombres/
GHOST © CHRISTOPHER DOMBRES, Domini públic.

Aquests són els conservadors, els tories, però això s’aplica a qualsevol partit de la dreta, volen conservar els privilegis, però com que hi ha una democràcia necessiten que els no-privilegiats els votin, o almenys que els no-privilegiats sentin tal rebuig pel que hauria de ser el seu partit (en aquest cas en general el partit laborista) que es quedin a casa el dia de les eleccions.

No ha habido mayor asalto a la clase obrera británica que el doble ataque de Thatcher a la industria y a los sindicatos. No era solo que la sistemática destrucción de las industrias manufactureras del país devastó comunidades enteras, aunque sin duda lo hizo, dejándolas asoladas por el paro, la pobreza y los atroces problemas sociales que los acompañan y de los que luego se les culparía. Se estava atacando la propia identidad de la clase trabajadora.

Una inflació descontrolada que «s’intentava» combatre amb una lliura cara, tot amb un propósit molt clar:

[…] el Gobierno «nunca creyó ni por un momento que esa era la forma correcta de bajar la inflación. Pero vieron que sería una muy buena manera de subir el paro, y el paro era una forma extremadamente deseable de restar fuerza a las clases trabajadoras.»

https://www.flickr.com/photos/outpost51/
Abandoned Factory © Lee Russell, Creative Commons.

I els canvis en el futbol, amb una Premier League, uns sous dels jugadors abolutament prohibitius i també uns preus per veure el futbol en viu o per televisió fora de l’abast de la majoria.

Es el peor insulto. Un deporte que durante tanto tiempo estuvo en el centro de la identidad de la clase trabajadora se ha transformado en un bien de consumo de la clase media controlado por millonarios arribistas. Caricaturizar a todos los aficionados de clase trabajadora como ultras agresivos absesionados por la violencia ciega ha proporcionado una excusa para excluirlos.

El fútbol fue identificado como una pieza potencialmente lucrativa de la cultura de la clase trabajadora, así que fue confiscado y reenvasado.

https://www.flickr.com/photos/wonker/
Arsenal vs Liverpool © wonker, Creative Commons.

I els sous precaris i les feines «precàries» o mal vistes, tot un tema dins d’això.

Parte del problema está en que hemos desarrollado una aversión por lostrabajos socialmente útiles pero mal pagados. Esto es una consecuencia de la nueva religión de la meritocracia, en la que el rango en la jerarquia social viene supuestamente determinado por el mérito. El problema está en cómo definir «mérito». […] El personal de limpieza de los hospitales cobra por lo general el sueldo mínimo. No osbstant, la NEF calcula que —tomando en cuenta que mantienen los estándares de limpieza y contribuyen a mejores resultados sanitarios— generaban más de 10£ en valor social por cada libra que se les pagaba.

Los trabajadores del reciclaje son otro ejemplo. […], por cada libra gastada en sus sueldos, se generaban otras 12. Pero cuando el grupo de reflexión aplicó el mismo modelo a banqueros de la City —teniendo en cuenta los efectos prejudiciales de las actividades financieras de la City— estimaron que, por cada libra que se les pagaba, se destruían 7£ de valor social. La proporción era aún mayor en el caso de los ejecutivos publicitarios: 11£ libras destruidas por cada libra ingresada en su cuenta corriente. En la Gran Bretaña actual, se puede acabar teniendo un trabajo mal pagado y poco reconocido aunque la contribución que uno haga a la sociedad sea enorme.

https://www.flickr.com/photos/84773840@N00/
Limpiabotas © Jagoba Barron, Creative Commons.

I una cosa que cal que tothom tingui clara és aquesta:

Si nos deshiciéramos de todos los limpiadores, basureros, conductores de autobús, cajeros de supermercados y secretarias, por ejemplo, la sociedad se detendría en seco. En cambio, si al despertar una mañana descubriéramos que hubiesen desaparecido todos los muy bien pagados ejecutivos publicitarios, consultores empresariales y directores de capital riesgo, la sociedad seguiría funcionando como antes; en muchos casos, probablemente un poco mejor.

I jo en aquesta llista afegiria als polítics, Bèlgica va passar-se 535 dies sense formar govern i no va passar res, de fet algunes de les mesures d’austeritat de la UE contra la crisi financera no van poder ser adoptades justament per aquest motiu, i Bèlgica va sortir abans de la crisi. Un cas en que els polítics son clarament part del problema, no de la solució.

Dues coses per acabar. Crec que la gent és responsable de les seves decisions i que aquestes decisions tenen una gran influència en el futur de la gent. Però la gent no és responsable del punt de partida on es troben, i hi ha punts de partida que deixen molt poques decisions com a possibles o les fan molt més difícils. La destrucció de la classe treballadora i de la consciència de classe és un fet global i deliberat. Hi ha una lluita de classes, i l’estan guanyant els de dalt.

https://www.flickr.com/photos/gareth1953/
Epsom Downs – Apr 2013 – Button and Bow Just Wanting To Say Hello © Gareth Williams, Creative Commons.

Aquest llibre tindria interés aquí. Tenim la nostra pròpia reserva de chonis, ninis, tronistas… I dic el mateix, si algú decideix que passa de tot això es pot criticar, si algú té una situació que no deixa gaires opcions apart de passar de tot doncs es pot criticar, però una mica menys. I el que cal és exigir als polítics que gestionin això i ho millorin, i deixar clar que si ells no ho fan doncs el posen uns altres, són els gestors del país, no els amos del país. I en un moment en que les grandíssimes empreses són una mena de patronal internacional (o multinacional) potser caldria revisar l’antiga idea d’una unió de treballadors per sobre de fronteres. Sí sembla una cosa del passat, com la lluita de classes, i per això l’estem perdent.

Festín de serpientes / Harry Crews

A mida que el llegeixo Harry Crews es va confirmant com un dels meus autors de capçalera, juntament amb Larry Brown són els més destacats dels autors de Dirty Works, i això és dir molt perquè déu n’hi do quines bèsties pardes que son tots ells. És literatura d’un realisme extrem (a més a més de brut), van un bon tros més enllà del que ho van fer altres pares del gènere com ara Bukowski. No se m’acut res millor que posar el text de la contraportada, això i el que ja m’havia llegit de Crews (i aquest al blog antic) em van fer comprar el llibre i llegir-lo pràcticament d’una sentada.

Granjeros ebrios. Majorettes viciosas y toxicómanas. Negros silenciosos con instintos homicidas. Un exjugador de fútbol americano que podría haber llegado a lo más alto. Un parque de caravanas. Un sheriff con una pata de palo, souvenir de su paso por Vietnam, que utiliza la cárcel de picadero. Un ayudante del sheriff que no da abasto. Una navaja. Peleas ilegales de perros. El entrenador Tump y sus muchachos. Una chica pegada al televisor. Mucho moonshine, mucha cerveza y alguna que otra botella robada de whisky del bueno. Un predicador de serpientes. James Brown en la gramola. Canciones de Merle Haggard. Un abogado que solo puede follar pensando en Treblinka. Bebés llorones. Una estudiante de filosofía que lee novelas de ciencia ficción (y que forzosamente ha de ser idiota). Un montón de melenudos. Viajantes de comercio. Gente procedente de todo el país (el año pasado se presentaron dos de Canadá y cinco de Texas). El certamen de Miss Crótalo. Y un montón de serpientes. Serpientes por todas partes. Consoladores con forma de serpiente, preservativos con forma de serpiente, ropa interior con estampado de serpiente, cazadores de serpientes y serpientes a la sartén con salsa picante de Louisiana…

¡BIENVENIDOS AL RODEO ANUAL DE SERPIENTES DE CASCABEL DE MYSTIC, GEORGIA!

Després d’això no diré res més. Una lectura recomanadíssima!

https://www.flickr.com/photos/vintage_illustration/
Rattlesnake Rodeo in Opp, Alabama. Original image from Carol M. Highsmith’s America, Library of Congress collection. Digitally enhanced by rawpixel.

Estic temptat de dir que aquest és el millor llibre de Harry Crews, però me n’estaré. Fer rànquings dels llibres no té gaire sentit, tots els llibres que he llegit fins ara de Crews tenen un nivell excel·lent, però potser aquest llibre seria el més representatiu. Tot el que és el seu estil, els seus persontges, els seus escenaris i la seva ràbia i la seva violència i derrota està aquí. Aquest és el llibre paradigmàtic de Harry Crews, possiblement la manera més sincera d’entrar en els seus llibres.