Química / Weike Wang

Aquest llibre té un premi que no sé si respecto però almenys no és un dels que desprecio sense manies, el PEN/Hemingway. Amb aquestes referències començo el llibre de la desconeguda Weike Wang, una autora americana però d’origen i naixement xinesa, chinese-american author, que en diuen.

Aquesta dualitat de cultures també conforma de manera important el seu caràcter.

 

Una nova por que tinc és perdre la xinesa que hi ha en mi. Em cau a trossos, com la pell morta.

I a sota d’aquesta pell viu l’americana que hi ha en mi.

De petita somio en xinès, però fa temps que no em passa. Els passos de la lògica, per tant, ergo, és a dir, ara els faig en anglès. Per més estrany que sembli, però, encara compto en xinès, així que faig tots els possibles per comptar tot el que veig.

Tres plàtans.

Set bicicletes.

Dotze nadons enganxats a dotze adults.

D’aquesta manera la pell no em cau tant.

Té uns pares que compleixen el tòpic de voler que els fills estudiïn molt i es treguin doctorats i una bona feina amb un bon sou. Un trajecte el línia recta que no admet dubtes ni dilacions, però això no és ben bé el que li passa a la protagonista. Un doctorat que no acaba mai, una feina d’investigació al laboratori que no porta enlloc, i de mentres la seva parella sí que va en línia recta i ja ha acabat el doctorat i busca feina en alguna universitat, la idea és que ella l’acompanyi. Les referències a les feines de doctorands són constants a la primera part del llibre.

Hi ha un professor al meu departament a qui ja no deixen dirigir tesis. Sota la seva tutela, massa doctorands han comès suïcidi. La seva exigència de feina és excepcionalment alta. Té una tècnica que consisteix a demanar als estudiants si van enfeinats, mentre espera que ells, amb cautela, li responguin que sí. Llavors els fa descriure al detall la feina que fan per veure si realment els ocupa catorze hores al dia.

Els estudiants comencen a fer llista.

I també a suar.

Les pauses per anar al lavabo no compten. Menjar no compta. Si no poden justificar les catorze hores de feina, el professor dictamina que l’estudiant no va prou enfeinat i li posa més feina.

Mentre el futur d’ell sembla clar, ella ha deixat la feina a la universitat (i la universitat) i està en teràpia, no està bé i no sap què vol fer amb la seva vida, ni què pot fer, i com que ha deixat d’estudiar per la seva família és com si no existís. Ha fracassat i això no es tolera. La gent del seu voltant té vides, fan coses, evolucionen es casen i tenen fills i ella només pot fer classes de repàs de ciències i arrossegar-se de tornada a casa.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Depression © adohnes, Creative Commons.

Les estones a casa les passa veient la tele mentre a fora neva amb força, els concursos televisius de cuina li serveixen per tornar a un tema recorrent: els tòpics en les relacion paterno-filials xineses, especialment xocants als Estats Units.

Acabada la conversa me’n torno a mirar la tele. Des de fa un temps m’he aficionat als concursos de cuina. M’agrada mirar-los perquè són d’encefalograma pla. M’adono que l’aspirant d’origen xinès sempre és el que diu: vull que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Els vull demostrar que sé cuinar i que m’ho prenc seriosament. Sovint l’aspirant d’origen xinès és el guanyador.

Quan perd, és l’únic que diu: espero que això no suposi el meu fracàs a la vida.

https://www.flickr.com/photos/littlebiglens/
The evolution of tv in design and how we view it. © Steve Baker, Creative Commons.

Altres persones del seu voltant sí van endavant, a més a més del seu xicot, la seva «millor amiga» que està casada i té una filla i viu a Nova York i tot sembla que sigui un triomf. Ella de seguida es troba sola amb el gos perquè el xicot se’n va a treballar i es donen un descans, i a la millor amiga li passa una mica el mateix. Després del part s’ha abocat tant amb la nena i ha deixat tant de banda el marit que aquest s’ha embolicat amb la secretària. Ella l’engega de casa, ella té raó, ha fet amb la seva vida tot el que toca però es troba si fa no fa com la protagonista. Derrotada.

El principi d’incertesa de Heisenberg diu que intentar determinar la posició precisa d’una partícula només farà augmentar-ne la velocitat. Passa el mateix amb el marit: intentar demanar-li on ha passat la nit només farà que s’intenti desempallegar d’ella, que intenti esquivar i evitar la pregunta. Només farà que torni a desaparèixer.

Per tant, la millor amiga ha optat per deixar de preguntar.

https://www.flickr.com/photos/timsnell/
heisenberg © Tim Snell, Creative Commons.

El llibre al principi no m’atrapava. Era un estil massa sec, massa pla. A poc a poc he anat entrant en la complexitat de la protagonista i veient que no es podia narrar d’una altra manera. I això també fa bo el tòpic sobre el xinesos i que costa saber què pensen. Més enllà del tema xinès és un llibre típic de crisi dels trenta però que passa bé tot i que no dóna un missatge excessivament optimista. Bé, les crisis no són optimistes, però ens podem consolar en que poc més o menys a tots ens pot tocar.

Mona / Pola Oloixarac

Vaig anar a parar a aquest llibre per aquest article, vaig pensar que almenys era un llibre curtet i que en el pitjor dels casos m’amargaria 3 o 4 trajectes en tren mentre descobria si Pola Oloixarac val o no la pena. L’article tampoc és que sigui un gran elogi del llibre però com aspirant a escriptor el món dels festivals literaris m’intriga i només recordo un llibre que en parlés, el divertidíssim L’impostor sentimental de Xavier Moret. Som-hi amb aquest doncs!

Una protagonista escriptora peruana afincada als Estats Units és convidada a un festival literari a Suècia que culmina amb l’entrega d’un premi prestigiós dotat amb uns 200.000€ (tot i que potser seria més normal fer servir corones). I aquest és el principi i l’escenari suposadament culte on la protagonista es dedica a passar entre borratxa i posada de pastilles mentre rememora els claus que ha fet amb alguna de la gent que es troba.

A mi em sembla que el llibre podria donar força més per la part còmica perquè algunes de les coses que diuen els personatges tenen tela. Normalment es passen, i molt, de pedants, però de tant en tant deixen caure alguna idea interessant.

No es que en nuestra época ya no haya personalidades literarias… si no que vienen a lugares como estos creyéndose escritores y se van como personajes. ¡Los festivales son las verdaderas novelas!

El llibre és curtet així que no carrega massa, però es queda a mig camí d’on podria arribar amb una mica més d’humor, m’imagino en aquest congrés a una versió femenina de Bryce Echenique i ja salivo amb el que podria llegir. La part final es fa carregosa, amb la sensació que no sap com acabar el llibre aprofita per col·locar una informació bàsica i acaba de manera abrupta. Al final un llibre molt, molt justet.

Tony Takitani / Haruki Murakami; Ignasi Font

En aquest blog he parlat altres vegades de Haruki Murakami (i en el bloc antic) i aquest llibre té força semblances amb La noia de l’aniversari, un llibre curt, un conte fantàsticament il·lustrat, en aquest cas per Ignasi Font.

A mi en general m’agraden més les novel·les, i per això no sé si sóc prou just en aquesta valoració: m’agrada Murakami en els registres llargs. Però és més una opinió que un judici de valor.

Al lío, personatge típic «murakamià», amb una certa tirada cap a la soledat fins que tot salta pels aires.

Però un bon dia, sense cap mena d’avís previ, en Tony Takitani es va enamorar. Va ser un fet increïblement sobtat. Ella era una noia que treballava a hores en una editorial i que va passar per la seva oficina a recollir un original. Tenia vint-i-dos anys. Mentre va ser a l’oficina, en cap moment no va deixar de somriure serenament. Tenia una cara bufona, però objectivament no es podia dir que fos cap gran bellesa. Amb tot, tenia alguna cosa colpidora. Quan la va veure per primer cop, en Tony Takitani va notar que el pit se li estrenyia i que li costava respirar. Ni tan sols ell sabia què era allò que l’havia colpit amb tanta força. I encara que ho hagués sabut, no hauria pas pogut explcar-ho amb paraules.

I si explico més doncs ja explico massa, és un conte al que cal entrar i deixar que us porti i gaudir del viatge i de les excel·lents il·lustracions. I cal pensar-hi una mica, completar aquelles coses que no es diuen del tot al text. Coses que en una novel·la podria desenvolupar i explicar però que aquí amb la brevetat imposada no tindria sentit.

Un llibre-objecte preciós i ideal per regalar.

Vigilància permanent / Edward Snowden

Ens miren, ho tinc assumit, però no hauria de ser així si estem en suposades democràcies. Entenem que altres règims ho facin però si ho fan les democràcies què ens queda? D’això va aquest llibre d’Edward Snowden, algú de sobres conegut.

Comença dient que efectivament ens controlen i ens vigilen, i que la legalitat d’això no és una cosa que preocupi especialment els responsables. Com hem arribat a aquest punt de vulnerabilitat en les nostres dades? Internet.

El que em sorprén quan penso en la meva infància, sobretot en aquells primers nou anys sense Internet, és que no puc explicar tot el que va passar llavors, perquè només em puc refiar de la meva memòria. Les dades no existeixen. Quan era petit «l’experiència inoblidable» encara no era una descripció tecnològica literal i amenaçadora, sinó una definició metafòrica apassionada: les meves primeres paraules, els meus primers passos, la primera dent que em va caure, la primera vegada que vaig anar amb bicicleta.

La meva generació va ser l’última als Estats Units, i potser a la història mundial, per a la qual és veritat això, l’última generació no digitalitzada, la infància de la qual no està pujada en un núvol sinó que està plasmada en formats analògics com diaris escrits a mà, fotos Polaroid i cintes VHS, estris tangibles i imperfectes que es degraden amb els anys i es poden perdre irremeiablement. Jo feia els deures en paper i amb llapis i goma, no amb tauletes connectades que registressin el que teclejava. La meva creixença no es va seguir amb tecnologies de casa intel·ligent, sinó que es va gravar amb un ganivet a la fusta del marc de la porta de la casa on vaig viure.

https://www.flickr.com/photos/tim0_2000/
maths © backonthebus, Creative Commons.

Cal pensar en això, el que ha representat internet i com ha canviat les nostres vides i en que ara tots tenim una petjada digital, volguem o no. I els primers temps d’internet, tant llunyans.

Tot el que li faltava a la Xarxa 1.0 d’usabilitat i disseny, ho compensava amb escreix amb el foment de l’experimentació i l’originalitat de l’expressió, i amb l’èmfasi en la prioritat creativa de l’individu.[…] Professors d’informàtica i enginyers de sistemes, professors de literatura pluriempleats i economistes polítics de sofà estaven encantats de compartir des del seu soterrani les seves recerques i conviccions, sense cap compensació econòmica, només per guanyar adeptes a la seva causa.

Evidentment el salt al hacking era el més lògic, a més a més que era l’únic que li agradava.

Em trobava al final del tòtem tècnic, era un programador inepte treballant amb eines que no entenia i que funcionaven segons principis que estaven fora del meu abast.

Si preguntessis a alguns dels grans hackers d’avui dia per què, per exemple, hackegen una pàgina importantde notícies per no fer res més significatiu que substituir el titular amb un GIF psicodèlic que proclama les habilitats del baró von Hackerface, que és retirat menys de mitja hora després, la resposta seria la versió que donaria un alpinista quan li pregunten per què puja a l’Everest: «Perquè hi és».

https://www.flickr.com/photos/leodirac/
Prius hacking © Leo Dirac, Creative Commons.

La seva vida, com la de tanta gent va fer un tomb l’11-S, i amb la reacció americana posterior, terror, psicosi i carretades de diners en programes poc clars i de legalitat més que dubtosa, i a més a més una guerra.

Ara penseu això: més d’un milió de persones han mort per la reacció dels Estats Units.

Les dues dècades després de l’11-S han estat una lletania de destrucció americana per mitjà de l’autodestrucció americana, amb la promulgació de polítiques secretes, lleis secretes, tribunals secrets i guerres secretes, l’impacte traumàtic de les quals, la seva mera existència, el govern dels Estats Units ha classificat, negat, n’ha renegat i ha distorsionat repetidament. Després de passar aproximadament la meitat d’aquell període com a empleat de la Comunitat d’Intel·ligència americana i aproximadament la meitat a l’exili, sé millor que la majoria que les agències s’equivoquen molt sovint. També sé que la recollida i l’anàlisi d’informació pot servir per a la producció de desinformació i propaganda, que tan aviat s’utilitza contra els aliats dels americans com contra els seus enemics, i de vegades contra els seus propis ciutadans. I, tot i saber-ho, encara em costa acceptar la magnitud i la velocitat del canvi, d’una Amèrica que volia definir-se per un respecte de la dissidència calculat i portat a la pràctica a un estat de la seguretat la policia militaritzada del qual exigeix obediència, desenfunda les armes i emet l’ordre de submissió total que ara se sent a totes les ciutats: «Pareu de resistir-vos».

I encara més:

El 12 de setembre va ser el primer dia d’una nova era, que Amèrica va afrontar amb una decisió unificada, reforçada per un revifat sentit del patriotisme i la bona voluntat i la simpatia del món. Vist en perspectiva, el meu país hauria hagut d’aprofitar millor aquella oportunitat. Podria haver tractat el terrorisme no com el fenòmen teològic que suposadament seria sinó com el crim que era. Podria haver utilitzat aquell moment únic de solidaritat per reforçar els valors democràtics i cultivar la resiliència de la ciutadania connectada mundialment.

En lloc d’això, va declarar la guerra.

https://www.flickr.com/photos/kieranhynes/
George W Bush – Uncle Sham © K’s Photo’s, Creative Commons.

I una cosa molt americana, posar empresa privada a tot arreu, que no es pot dir que sigui corrupció estrictament perquè hi ha lleis i contractes, però… Fixeu-vos en això, l’autor vol sortir del sector públic i anar a una d’aquelles empreses privades que treballen pel sector públic i que contracten a gent que ha passat els filtres corresponents (investigacions molt cares) de seguretat a càrrec del govern.

Al CASL em pagaven aproximadament trenta mil dòlars l’any, però aquella feina no tenia res a veure amb la tecnologia, o sigui que no em va fer cap por demanar-ne cinquanta mil a COMSO. Quan ho vaig dir a l’home que seia a la taula, em va contestar: «Què li semblarien seixanta mil?».

En aquella època no tenia gens d’experiència i no entenia per què intentava pagar-me de més. Sabia, sí, que no eren diners del COMSO, però fins més endavant no vaig entendre que alguns dels contractes que gestionaven COMSO i BAE i d’altres eren de la mena que s’anomena «cost-plus». Allò volia dir que els contractistes intermediaris facturaven a les agències pel sou que cobrava l’empleat, més una compensació del tres al cinc per cent d’aquesta quantitat cada any. Apujar els sous anava a favor de tothom, de tothom menys dels contribuents, evidentment.

Una autorització del màxim nivell i accès als ordinadors de la CIA i l’NSA, després de buscar àliens doncs va seguir tirant del fil.

Per si us ho pregunteu: Sí, l’home va trepitjar la Lluna. El canvi climàtic és real. Els chemtrails (o solcs estel·lars químics) no existeixen.

Als nous llocs interns de la CIA vaig llegir informes top secret referents a negociacions comercials i cops d’estat que encara s’estaven produint. Aquests informes de successos de l’agència sovint eren semblants a les informacions que acabaven sortint a les notícies, CNN o Fox, dies després.

https://www.flickr.com/photos/csisponi/
CIA_floor_seal © CSIS PONI, Creative Commons.

També hi ha els casos, molts casos, en que els resultats de la feina de les agències ha estat diferent de l’esperat. Segurament s’han evitat coses més greus, però algunes de les errades serien per replantejar-se seriosament si estan fent alguna cosa malament.

A la Comunitat d’Intel·ligència, «l’efecte Frankenstein» se cita sovint, tot i que el terme militar més corrent és «el tret per la culata»: situacions en què les decisions polítiques que havien d’afavorir els interessos americans acaben malmetent-los irreparablement. Exemples prominents de l'»efecte Frankenstein» citats per avaluadors civils, governamentals i militars a posteriori, i fins i tot per l’IC, han inclòs la subvenció i l’ensinistrament dels mujahidins per lluitar contra els soviètics, que va acabar amb la radicalització d’Ossama bin Laden i la subvenció d’Al-Qaeda, com també la des-Baatificació dels militars iraquians de l’era Saddam Hussein, que va acabar amb l’eclosió d’Estat Islàmic. Però sens dubte, el principal exemple de l’efecte Frankenstein al llarg de la meva breu carrera es pot trobar en l’impuls clandestí del govern dels Estats Units per reestructurar les comunicacions mundials. A Ginebra, al mateix paisatge on l’ésser de Maria Shelley campava lliurement, els Estats Units estaven enfeinats creant una xarxa que algun dia tindria vida pròpia i una missió, i crearia el caos en la vida dels seus creadors, la meva inclosa.

https://www.flickr.com/photos/sidorenko/
Osama Bin Laden illustration © Alexey Sidorenko, Creative Commons.

Aquí ens comencem a endinsar en matèria, el següent paràgraf és or:

Em recordava el que potser era la regla fonamental del progrés tecnològic: si una cosa es pot fer, segurament es farà i possiblement ja s’ha fet. No era possible que els Estats Units tinguessin tanta informació sobre el que feien els xinesos sense haver fet les mateixes coses, i mentre llegia aquell material de la Xina tenia la sensació persistent que em mirava a un mirall i que hi veia el reflex dels Estats Units. El que la Xina feia públicament als seus ciutadans, els Estats Units ho podien estar fent en secret.

La Xina no té problemes amb fer segons què, però una suposada democràcia hauria de respectar força més allò que pot o no pot fer. Tot d’informes i directrius molt secretes fins i tot per a ell que hi va accedir mig per error, però que no deixaven gaire llocs a dubtes. Una versió de la llei era la que s’havia fet pública, l’altra era la real.

Mentre que la versió Desclassificada només feia referència al fet que s’havia ordenat a l’NSA intensificar la recollida d’intel·ligència després de l’11-S, la versió Classificada descrivia el caràcter i l’escala d’aquesta intensificació. El resum històric de l’NSA s’havia alterat fonamentalment canviant recollida de comunicacions selectiva per «recollida a l’engròs» que és l’eufemisme de l’agència per a la vigilància massiva. I mentre la versió Desclassificada ofuscava aquest canvi, defensant una expansió de la vigilància a còpia de posar la por al cos als ciutadans amb l’espectre del terror, la versió Classificada feia explícit aquest canvi, justificant-lo com el corol·lari legítim de la capacitat tecnològica expandida.

I que és recull? Bàsicament tot, però sobretot les metadades, el com i quan i des d’on i per a qui semblen ser més importants a efectes pràctics que no pas el què, normalment no és tan revelador com ens agrada pensar.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
… analog computer! © James Vaughan, Creative Commons.

També hi ha una altra cosa: el contingut s’acostuma a definir quelcom que produïu conscientment. Sabeu el que dieu durant una trucada, o què escriviu en un correu electrònic. Però es pot dir que no teniu control sobre les metadades que produïu, perquè es generen automàticament. Tal com són recollides, guardades i analitzades per una màquina, també estan fetes per una màquina sense la vostra participació ni el vostre consentiment. Els vostres aparells s’estan comunicant constantment en nom vostre, tant si voleu com si no.

Una manera de controlar la gent eren els cens, antigament una feina feixuga i lenta, molt molt lenta.

La tecnologia digital no tan sols ha fet que el recompte es faci en temps real, sinó que l’està fent obsolet. La vigilància massiva és ara un cens interminable, més perillós que cap qüestionari enviat per correu electrònic. Tots els nostres aparells, des dels mòbils fins als ordinadors, són bàsicament censadors en miniatura que portem a la motxilla i a la butxaca, censadors que ho recorden tot i no obliden res. […] Un cop la ubiqüitat de la recollida es va combinar amb la permanència de l’emmagatzematge, l’únic que havia de fer el govern era seleccionar una persona o un grup de persones com a cap de turc i buscar —com jo havia buscat entre els arxius de l’agència— fins a trobar proves d’un delicte convenient.

El panorama és cada cop pitjor, o millor, depenent de quin sigui el vostre bàndol, a mi em preocupa força la veritat i l’argument de que si no faig res dolent no hauria de témer res… bé el condicional aquí fa molta por. Estem en una època que l’arbitrarietat a la justícia és d’un nivell tan elevat que no només fa falta aquesta capacitat d’aconseguir informació privada per trobar o fabricar proves (i això s’ha fet).

I a més a més cedim una quantitat d’informació encantats a aparells o assistents o apps, la domòtica no és res més que robotitzar la intendència d’una llar.

Encara passaria mitja dècada fins a la revolució domòtica, abans que «assistents virtuals» com Amazon Echo i Google Home fossin rebuts amb els braços oberts als nostres dormitoris i col·locat alegrement a les tauletes de nit perquè enregistressin i transmetessin tota l’activitat a què tenien accés, gravessin tots els costums i preferències (per no parlar de fetitxes i manies) que aleshores es desenvoluparien en algoritmes publicitaris per convertir-los en diners. Les dades que generem només vivint —deixant-nos vigilar mentre vivim— enriquirien l’empresa privada i empobririen la nostra existència privada en la mateixa mesura. Si la vigilància del govern tenia l’efecte de convertir el cuitadà americà en un subjecte, a mercè d’un poder estatal, la vigilància corporativa convertia el consumidor americà en un producte, amb corporacions venudes a altres corporacions, correters de dades i anunciadors.

https://www.flickr.com/photos/tuija/
Google Home © Tuija Aalto, Creative Commons.

Aquest és un tema interessant perquè els governs i empreses estan comptant amb una col·laboració desinteressada per part de tots nosaltres absolutament enorme. Cal revalorar la privacitat.

En última instància, dir que tant se te’n dona la privacitat perquè no tens res a amagar no és diferent de dir que tant se te’n dona la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir. O que tant se te’n dona la llibertat de premsa perquè no t’agrada llegir. O que tant se te’n dona la llibertat religiosa perquè no creus en Déu. O que tant se te’n dona la llibertat de reunió pacífica perquè ets un agorafòbic gandul i antisocial. Només perquè una llibertat concreta no signifiqui res per a tu no vol dir que no ho signifiqui demà, per a tu, o per al teu veí, o per als manifestants dissidents que jo seguia amb el mòbil i que protestaven per tot el planeta, esperant obtenir només una petita fracció de les llibertats que el meu país estava desmantellant amb tanta diligència.

Tot això fa que cada cop li resultin més llaminers i indignants els arxius amb que treballa i que se’ls comenci a mirar més.

Abans de continuar, vull posar èmfasi en això: la meva recerca activa d’abusos de l’NSA no va començar copiant documents, sinó llegint-los. La meva intenció inicial només era confirmar les sospites que havia tingut per primera vegada a Tòquio el 2009. Tres anys després estava decidit a descobrir si el sistema americà de vigilància massiva exisitia i, si existia, com funcionava.

El sistema funcionava amb tot tipus de desvergonyides giragonses judicials o directament abusos.

La revisió judicial d’aquesta infraestructura es reduïa, en paraules de l’ACLU, a un tribunal secret que defensava programes secrets reinterpretant en secret la llei federal.

Quan grups de la societat civil com l’ACLU van intentar enfrontar-se a les activitats de l’NSA en tribunals federals ordinaris i oberts, va passar una cosa curiosa. El govern no es va defensar argumentant que les activitats de vigilància fossin legals o constitucionals. En lloc d’això va declarar que l’ACLU i els seus clients no tenien dret a anar als tribunals, perquè no podien provar que els seus clients haguessin estat vigilats. A més, l’ACLU no podia utilitzar la litigació per trobar proves de vigilància, perquè l’existència (o la no existència) d’aquesta prova era un «secret d’estat», i les filtracions a periodistes no comptaven.

El sistema protegint-se a sí mateix i convertint-se en una cosa que identifiquem més amb països com per exemple la Xina, no el paradís de les llibertats. Però ni tan sols cal dissimular, com en una xerrada d’Ira «Gus» Hunt l’oficial en cap de Tecnologia de la CIA.

Per als venedors, era com un sac de diners amb boca. I havia d’aparèixer com a ponent convidat en una trobada de tecnologia civil a Nova York[…] la CIA havia decidit finalment sobre el seu contracte amb el núvol […] i havia signat un contracte de deu anys i de sis-cents milions de dòlars amb Amazon per al desenvolupament i la gestió del núvol.[…] els rumors que corrien eren que el procés s’havia manipulat en favor d’aquesta empresa.

Vaig tenir l’oportunitat de ser testimoni d’un oficial tècnic del més alt nivell de la CIA, amb el vestit arrugat, exposant des de l’escenari, i davant d’un públic de gent sense autorització de seguretat —i a través d’Internet, el món sense autorització de seguretat—, les ambicions i les capacitats de l’agència.[…] jo no m’ho podia creure.

«A la CIA —va dir—, bàsicament volem recollir-ho tot i quedar-nos-ho per sempre». Per si no havia quedat prou clar, va continuar: «Es pot dir que està al nostre abast informatitzar tota la informació generada pels humans».[…]

En Gus va explicar als periodistes que l’agència podia rastrejar els seus mòbils intel·ligents, encara que estiguessin apagats, que l’agència podia supervisar totes i cada una de les seves comunicacions. Recordeu-ho: eren periodistes nacionals. Periodistes americans. I la manera com en Gus va dir que «podia fer» sonava com a «havia de fer», «feia» i «faria». […] Estava esmaperdut, qualsevol amb un càrrec menys important que en Gus que hagués fet aquella presentació estaria vestint l’uniforme de la presó a la nit.

Hi ha una part una mica més tècnica on explica com ho va fer per recopilar la informació i treure-la del tunnel, una paraula: targetes micro SD. Per cert, la serietat en els treballadors de la NSA és relativa.

[…]els analistes utilitzaven els programes de l’agència per vigilar els seus amants presents i passats juntament amb els objectes d’un afecte més passatger, llegint els correus electrònics, escoltant les seves trucades de telèfon i assetjant-los en línia. […] Els analistes tenien clar que el govern no els jutjaria mai públicament per allò, perquè és una mica difícil condemnar algú per abusar del teu sistema secret de vigilància massiva si et negués a reconèixer l’existència del sistema.

https://www.flickr.com/photos/zazie_/
stalker © tanya petrova, Creative Commons.

Finalment va fer la revelació massiva de secrets amb periodistes ja a Hong Kong, oficialment fugit i després explica el seu intent d’arribar a Quito amb una escala a Moscú. Durant el vol cap a Moscú el govern americà va invalidar el seu passaport.

Vam aterrar a Xeremétievo, l’aeroport de Moscou, el 23 de juny, per fer-hi una escala que havia de ser de vint hores. S’ha allargat fins a sis anys. L’exili és una escala interminable.

I alguna de les reflexions finals, sobre el nostre dret a les dades.

Comencem a generar aquestes dades abans de néixer, quan les tecnologies ens detecten a l’úter, i les nostres dades continuaran proliferant fins i tot quan ens morim.[…] Som les primeres persones de la història del planeta per a les quals això és cert, les primeres persones amb la càrrega de la immortalitat de les dades, el fet que els nostres registres recollits tinguin una existència eterna. Per això tenim un deure especial. Ens hem d’assegurar que aquests registres del nostre passat no es poden girar en contra nostre, o contra els nostres fills.

Tot i així, si no actuem per reclamar les nostres dades ara, els nostres fills no ho podran fer.

Un llibre molt interessant, incòmode i preocupant que no ha tingut un excessiu ressó més enllà del llançament. Potser perquè molts pensem que què més dóna que ens vigilin. I mentre la idea general sigui aquesta podran fer i desfer amb total llibertat, només espero que quan despertem de tot això no sigui massa tard. Potser tornar al paper, les màquines d’escriure antigues, les llibretes… no sembla massa pràctic però és molt més segur que qualsevol cosa informàtica, potser no acaba de compensar, ben mirat.

L’any que vaig assassinar rita barberà / Sebastià Bennasar

Un d’aquells llibres amb un títol que crida l’atenció i un autor que és tot un desconegut, potser que m’hi posi amb Sebastià Bennasar.

El llibre és divertit i interessant des de les primeres pàgines, enganxa de seguida. Dones de missa amb sobredosi de cocaïna, i un sicari que rep un encàrrec curiós, li encarreguen matar un editor, i un escriptor, i un escriptor acadèmic i un editor de gran grandíssim grup editorial.  Podeu jugar a endevinar els noms que s’amaguen al darrere dels noms inventats, però moure’s per aquí permet fer observacions sobre el món de la cultura.

—Idó, sí que anam arreglats, si els editors teniu aquesta visió pessimista del negoci. Així sí que mos costarà vendre llibres.

—No és una visió pessimista del negoci, és una visió realista. Si en poesia vens 300 exemplars ets un puta heroi, i en narrativa, amb 500 exemplars venuts en català, pots estar molt més que satisfet.

—Però així no hi ha manera que cap escriptor pugui ser professional, perquè, mira, un editor encara, si ho fa més o manco tot ell i des de casa, pot tenir un sou, però els autors no guanyen ni per a pipes.

—Sí, aquesta és la diferència, ells poden fer un o dos llibres a l’any i jo en puc fer una quinzena llarga. A mi em surten els números. Si de cada llibre en venc 450 de mitjana tinc un sou digne, però cap dels quinze autors no podran pagar ni un mes de lloguer amb els seus beneficis. És un desastre, tot plegat.

https://www.flickr.com/photos/teresa_grau_ros/
Diada de Sant Jordi 2016 © Teresa Grau Ros, Creative Commons.

Evidentment un autor mort implica un repunt de vendes important i els editors petits comencen a necessitar-ho per sortir de la punyetera crisi, i si a més a més es carreguen el editor de gran-grandíssim grup editorial s’armarà un sidral en el que encara podran pescar una mica.

I encara que molts escriptors siguin uns morts de gana, assassinar-los posarà en alerta la policia i els periodistes que ensumen una història (a més a més tenim un periodista que de fet un escriptor fent aquest feina per tenir un sou ja que amb les vendes dels seus llibres no hi arriba).

El llibre passa per València, Palma, Andorra (gran fer aparèixer Albert Vilaró com a secundari) i Barcelona, i fins i tot el Carmel que és un barri que conec força.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona El Carmel © joan ggk, Creative Commons.

Al carrer de Sigüenza, a la cantonada amb el carrer de la Murtra, al barri del Carmel, hi havia un edifici perfecte per les meves intencions. Sabia que no hi havia ningú a la planta superior perquè tres mesos abans havia fet una feina per a una associació de veïns de la tercera edat del barri: carregar-me l’agent de banca que havia estafat els propietaris i els fills amb bons preferents i que s’havia acabat quedant els dos pisos. Les dues famílies havien hagut de marxar del barri després de perdre-ho tot i un senyor havia preferit penjar-se a casa abans de veure’s abocat a la indigència.

La novel·la és llegeix ràpid i bé, amb punyalades de tant en tant però resulta una lectura agradable i entretinguda, no és pas poc.

Guía triste de París / Alfredo Bryce Echenique

Sóc molt fan d’Alfredo Bryce Echenique, tinc el primer volum de les seves memòries que no em decideixo a començar, he passat grans estones amb ell i al final he agafat aquest llibre que almenys és curtet i fa molt poc que he estat a París, ja sé que és un llibre literari però em fa gràcia aquesta coincidència.

Aquest és un llibre de contes, un gènere que Bryce Echenique domina igual de bé que la novel·la. Contes ambientats a París, un París que ell coneix molt bé, barri llatí, beques, universitats i molts llatinoamericans que corrien per allà, a estudiar o a buscar-se la vida i una mica a l’aventura en una societat molt diferent de la seva original i amb més possibilitats.

https://www.flickr.com/photos/streetwrk/
alors on danse © streetwrk.com, Creative Commons.

Això és de Verita y la Ciudad luz:

Sin embargo, L’Escale distaba mucho de ser un local distinguido o mínimamente elegante, siquiera, y ahí uno se instalaba como podía en mesitas apretujadas y se sentaba en incomodísimos y muy bajos taburetitos, sin saber nunca muy bien qué hacer con las piernas. Pero aquel simpático y muy popular antrillo era algo así como la meca musical de los latinoamericanos en la época en que llegué a París y lo seguiría siendo muchísimos años después. En él habían cantado o tocado la guitarra, el arpa, la quena, el charango y qué sé yo cuántos instrumentos más del folclor latinoamericano, con la única finalidad de ganarse un con qué vivir, jóvenes promesas de las letras y de las artes, como el venezolano Soto, cuya obra plástica adquiriría con el tiempo renombre universal. Y a él acudía cada noche, a escuchar su música y beberse tintorros y sangrías de nostalgia, o simple y llanamente a divertirse con un grupo de amigotes o con una chicoca, toda la fauna proveniente de cuanto rincón pueda encontrar uno entre el Grande y la Patagonia.

https://www.flickr.com/photos/christof_tim/
Paris Seine © Christof Timmermann, Creative Commons.

Els personatges són variats, agregats diplomàtics, i estudiants sobretot, i també aspirants a escriptor, com el de Retrato de escritor con gato negro quan discuteix amb la seva dona justament això, un gat que ell no vol tenir:

—[…]En  Lima hay casas en las que hasta un león puede correr feliz por el jardín en incluso bañarse en la piscina, sin que los niños que juegan a su alrededor corran el menor peligro… ¿Me entiendes, Betty?

—Mira, Rodrigo, si en vez de ponerte a soñar tus novelas, las escribieras…

—Juan Rulfo sólo escribió dos libritos, y es un genio, un inmortal…

—Mira, idiota, vuélveme a mencionar los dos libritos de Rulfo y yo mañana mismo, a primera hora, te traigo dos gatos en vez de uno.

https://www.flickr.com/photos/dougliz/
Just Browsing © Peter McConnochie, Creative Commons.

O un conte dedicat a un col·lectiu, les porteres de París amb qui va haver de batallar (com a La vida exagerada de Martín Romaña), Las porteras nuestras de cada día, quan parla de la portera bona però que va arribar ja massa tard:

Bueno, fue un ejemplo típico de algo que siempre suele hacerle París a los que están a punto de irse para siempre. Consiste en que, no bien empezamos a hacer el equipaje del adiós definitivo, París nos muestra, con alevosía y gran maldad, los tesoros y encantos, ante los cuales ya sólo nos queda decir, con nostálgicas lágrimas en los ojos, Demasiado tarde, trop tard, troppo tardi… Y es que, en efecto, ya todo es demasiado y ya todo es demasié.

https://www.flickr.com/photos/30209983@N02/
Numériser 1 © zenithe, Creative Commons.

Estil 100% Bryce Echenique, humor, tendresa i una musicalitat i unes aliteracions que donen caràcter als contes. Bryce Echenique brilla a les novel·les, però els seus contes convé no deixar-los escapar, hi ha petits tresors.

Com s’esbrava la mala llet / Antònia Carré-Pons

Un llibre d’aquests que començo sense tenir ni idea de què em trobaré, ni pel títol ni per l’autora. Com a mínim és curt i en cas de decepció seria una decepció breu, podria suportar-ho. El text de la contraportada és força explícit i directe, i sincer també, i començo a intuir que serà un d’aquells llibres que em refermaran en allò que sempre dic «no us fieu dels llibres petits».

Són vuit contes, d’extensió variable però que passen molt bé, massa i tot segons com ens ho mirem.

Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies ni avis ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot esgira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.

https://www.flickr.com/photos/eltpics/
Elderly people © eltpics, Creative Commons.

I sí, trobem això, romanços de balls de casals (que van més al gra que altres coses de gent més jove perquè s’imposa la realitat que no hi ha temps per perdre), geriàtrics que a estones semblen més guarderies… Vellesa, amb v de vell, tal qual, i amb una mica d’humor negre que més que fer-ho més passador ho fa tot encara més punyent.

Els contes tenen un nivell molt alt, i jo li poso un magna cum laude al que dóna títol al llibre, un conte absolutament rodó com han de ser els bon contes: breu, directe, sorprenent i que et deixa amb una ganyota a la cara que no ets gaire capaç ni d’identificar.

És un d’aquells llibres del que no us heu de refiar, potser no és el més agradable de llegir però si tenim en compte l’envelliment progressiu i imparable de la població, segurament és molt necessari.

Soy una pornógrafa / Saskia Vogel

Vaig llegir alguna cosa sobre aquest llibre no recordo a on, no conec a l’autora Saskia Vogel però una mica sí els llibres de l’editorial Alpha Decay, m’agraden, me’n puc refiar.

La història comença quan la protagonista perd al seu pare en un accident d’escalada d’uns penyasegats a la costa. Els serveis d’emergència passen d’una operació de «rescat de víctima» a «recuperació de cadàver», sense cap resultat.

Així que tenim a una protagonista amb una mancança de figura paterna. Una incipient carrera d’actriu d’anuncis i pelis de sèrie B que es desmorona perquè va fent anys. Unes relacions estranyes, i records d’una relació amb una companya de classe fa alguns estius, i una veïna que és una dominatrix. Mentre de tant en tant treballa en un centre d’art com a model d’escultura, posar nua li agrada i la tensiona a parts iguals més que alliberar-la.

En el placer no éramos más que cuerpos y el cuerpo es todo lo que tenemos: aunque esta perspectiva no se libraba de los conflictos. Por eso, una mujer con la que estuve saliendo tras instalarme en mi piso me dijo que era una pornógrafa. Ella quería intimidad emocional antes de hacer el amor y yo le dije que quería saber cómo encajarían nuestros cuerpos antes de sentirme cómoda para abrirme a ella.

Le dije que era una cuestión de confianza y comunicación, pero le sentó como una patada. Pensé en la palabra pornógrafa. En cierto modo sí que iba conmigo, pero solo porque no sabía qué otra palabra darme. Para mí, el sexo era sagrado. Sabía que tenía el poder de transformar. Entre mis brazos, mis amantes ponían los ojos en blanco. Eran bocas abriéndose que me ofrecían sus lenguas, sus sueños y confesiones. Acudían a mí en busca de consuelo, me buscaban y cada acto era conjurar un hechizo. Solo un beso más, una carícia más, deseaba yo, y ese cuerpo resultará ser el de ella.

https://www.flickr.com/photos/metrola/
Mulholland Drive and homes in Hollywood Hills © Metro – Los Angeles, Creative Commons.

Tot això en un ambient de cert luxe a Los Angeles, els seus pares es van conèixer treballant al port de Rotterdam i al final es van traslladar a Califòrnia. La mare de la protagonista parla alemany, neerlandès, anglès i alguna cosa d’Itàlia d’un amor d’estiu de fa la tira d’anys. La veïna dominatrix de la protagonista es diu Orly, i viu amb una mena de client-soci-amic-esclau a qui anomena Piggy. Echo entra en aquesta relació i treballa amb Orly, en coses com trepitjar insistentment i amb tacons l’esquena d’un home tirat a terra, ensinistrar un home com si fos un cadell de gos… Un bon còctel.

Observaba a los hombres que llamaban a su puerta y dejaban su cuerpo a nuestro cuidado. Pedían ser atendidos y aquí encontraban placer. Mientras gozaban, ya no necesitaban ser hombres, solo cuerpos inmóviles o en movimiento. Cuerpos de recuerdo y anhelos. Confiaban en ella para que los llevase a bordo por corrientes desconocidas y que luego los devolviese a tierra, transformados.

Les podríamos haber hecho cualquier cosa: «Pero no lo hacemos», decía Orly. El sentido de la responsabilidad era abrumador. Cuánta ternura sentía yo hacia ellos. Me conmovía mucho la manera en que su piel cambiaba de color cuando forcejeaban contra las cuerdas, la oscuridad de su garganta. Cuerpos que podía romper y gente a la que podía destrozar, pero que confiaban en que no lo hiciera. Su confianza hizo que me volviera atenta y, en nuestras sesiones más brutales, su confianza hacía que me importasen. Me preguntaba qué sentían los hombres cuando decían que les gustaba verme comer. Era parecido al amor.

I en aquest cas el còctel té millor plantejament que resultats, no espereu una gran trama o que passin moltes coses, passaran coses i plenes de reflexió i voltes i intensitat, potser per acabar no bellugant-nos gaire d’on estàvem. Al cap i a la fi els vint-i-pocs de la protagonista no deixen de ser l’adolescència, una edat molt d’això: moure’s molt sense saber cap a on. Al cap i a la fi no deixa de ser un llibre d’un dol, personal i intransferible i com això porta al principi d’una altra cosa, i la relació d’ella amb la seva mare i amb la veïna.

https://www.flickr.com/photos/stankus/
Malibu Magic © Mr. Nixter, Creative Commons.

Tot i que el llibre en alguns moment podia semblar que no sabia on anava sí que ho sabia, manté el nivell del principi i el ritme i aconsegueix un final sorprenentment rodó. Una destacable primera novel·la.

Carta breve para un largo adiós / Peter Handke

Del premi Nobel me’n refio una mica i per això no és estrany que m’apropi a algun guardonat. Com és el cas de Peter Handke, aquesta mena de guanyador «a pachas» del premi d’aquest any perquè per vergonya van preferir fer com que s’oblidaven del tema l’any anterior i aquest han compensat amb dos premiats.

He triat aquest llibre per aquest article, no sempre coincideixo amb aquest autor però en general sí, o almenys no em recomana llibres dolents, una altra cosa són els gustos que no sempre són coincidents, ja seria inquietant.

La primera part és La carta breve, una mena d’esbojarrada ruta pels Estats Units, una mena de fugida o persecució (una ambigüitat amb la que juga) respecte a Judith. Una excusa per parlar d’ell mateix, amb un interés per les coses que l’envolten més aviat relatiu.

Esbojarrada però reflexiva, cap endins i amb un estil que va quedant. És peculiar, costa de definir però el notes. Potser és una obvietat, però ho vull remarcar, és un escriptor amb personalitat, no és limita a descriure. Al cap i a la fi és co-responsable del guió de la recomanable El cel sobre Berlín, de la que poso una imatge infringint segurament totes les lleis de copyright.

https://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/wingsofdesire/wingsofdesire.htm
© Wim Wenders.

Sólo prestava atención a las deformidades y las manías; lo demás no lo veía y después de la primera ojeada, y cuando tenía que hablar de ello me veía obligado a fantasear; sin embargo, como tampoco mi fantasía sabía nada, atribuía a todos señas especiales de identidad, como en una requisitoria. Esas señar de identidad sustituían paisajes enteros, contextos y destinos. Sólo con Judith —con la que por primera vez empecé a vivir algo— adquirí la capacidad de ver el mundo de una forma que no consistiera sólo en una primera ojeada aviesa. Dejé de coleccionar señas de identidad y comencé a tener paciencia.

https://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/features/philip-marlowe-is-back-on-the-mean-streets-of-la-private-eye-by-icon-of-american-literature-raymond-9187271.html
Imatge treta d’aquí.

A la segona part El largo adiós (res a veure amb el llibre de Chandler o la pel·lícula) se’ns explica més d’aquest afartament mutu entre el protagonista i Judith i aquesta fugida persecució amenaçant o el que sigui perquè a estones ni ells semblen tenir-ho gaire clar.

No nos separábamos porque ninguno de los dos quería abandonar. Pero no nos importaba tanto tener razón y demostrárselo al otro; lo más importante era, y eso era lo que buscábamos, hacer que el otro perdiera la razón por sí mismo después de esa demostración. Cuando se reprochaba algo a alguno se observaban después todos sus movimientos a fin de que él mismo se delatase. Lo peor era que no nos acusábamos ya el uno al otro, sino que, sin palabras, buscábamos situaciones en que el otro se sintiera culpable. No nos insultábamos ya: sólo queríamos humillar al otro.

Y una part final amb John Ford que m’ha fet força el pes, sorprenent i no sé si als 70 un podia arribar a casa d’una llegenda com ell i simplement passar a saludar i xerrar. Però què més dóna!

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:John_Ford_1946.jpg

—Contadme ahora vuestra historia —dijo John Ford.

Y Judith contó cómo habíamos venido a América, cómo me había perseguido, cómo me había desvalijado y había querido matarme y cómo, por fin, estábamos dispuestos a separarnos pacíficamente.

Un primer tast d’un escriptor prolífic i polèmic, fonamentalment per donar públicament suport a un fill de puta del nivell d’Slobodan Milošević, una mica a l’estil de Céline de qui hem d'»oblidar» coses perquè va escriure la meravella de Viatge al fons de la nit. Seguiré amb aquest autor.

Final / Karl Ove Knausgård

Els he ressenyat tots, per tant no podia faltar a aquesta cita amb el noruec i el seu darrer volum del monumental treball que és La meva lluita. I a més el senyor acaba llençant la casa per la finestra amb un volum de més de 1100 pàgines, després de 5 llibres que rondaven les 500 jo entenc que necessités moltes pàgines per acabar d’explicar el que fos que vol explicar. Sí, me n’en foto una mica, m’he llegit tots els seus llibres i trobo que fa falta desdramatitzar la lectura d’un llibre que podria ser considerat una arma blanca. Però potser que entri en matèria, aquí teniu les ressenyes dels altres llibres, i si les preferiu una a una teniu La muerte del padre, Un hombre enamorado, els dos primers en castellà i a partir que s’hi va posar L’Altra ja en català L’illa de l’infantesa, Ballar en la foscor, Dies de pluja i aquest Final.

El mateix em passava amb el telèfon: cada vegada que sonava se’m glaçava la sang. Era així des d’un dia que algú va trucar tard al vespre i va demanar de parlar amb el violador Karl Ove Knausgård.

L’autor viu a Malmö amb la seva dona i els tres fills i la seva primera novel·la d’aquesta sèrie està a punt de sortir. Ha hagut de contactar amb tothom que hi apareix per si hi tenien algun inconvenient i si aquest era el cas deixar a la persona en qüestió irreconeixible (nom canviat i res d’altres dades que permetessin identificar-lo).

https://www.flickr.com/photos/kalleboo/
Malmö © Karl Baron, Creative Commons.

Per a un escriptor, el més vergonyós és que l’enxampin plagiant un altre escriptor. El següent més vergonyós, assemblar-se a un altre escriptor. No ser original no és vergonyós en el mateix sentit, però sí que és degradant: que una novel·la no sigui original és el pitjor que li poden dir en una ressenya.

El problemes vindran per part del seu tiet, el germà de son pare, que vol dur la novel·la directament als tribunals per difamació.

[…] el meu problema com a escriptor era precisament la meva ordinarietat. A mi m’agradava el futbol, tant jugar-hi com mirar un partit, m’agradaven les pel·lícules nord-americanes d’entreteniment, de tant en tant encara llegia còmics, mirava la previsió del temps i els telenotícies només per veure les belleses que els presentaven, podia fins i tot desenvolupar petits enamoraments platònics amb elles; en gran part, encara m’agradava la mateixa música que escoltava quan tenia dotze anys, i quan m’agradava un llibre o una pintura no sabia mai perquè i per explicar-ho recorria a les paraules i les idees que arreplegava del meu voltant i que no tenien res d’original. No tenia res d’especial a dir sobre res perquè jo no era una persona especial i no tenia cap tret singular.

https://www.flickr.com/photos/littledebbie11/
Watchmen ‘American Dream’ © Debs (ò‿ó)♪, Creative Commons.

Potser les coses no són com les va escriure? Potser. El nostre cervell juga amb nosaltres i moltes vegades fabrica records, o modifica els ja existents. És un fenòmen que està estudiat des de la psicologia, no és una cosa que m’inventi. Però de totes maneres el que li ha quedat del que va passar és el que té i és el que importa. I va viure com va viure la mort del seu pare, per més que la memòria primer i l’escriptura després dibuixin un escenari que no és 100% real. Una cosa que ja podem assumir quan algú vol recollir la seva vida amb una quantitat de detalls que no és possible que la memòria hagi retingut.

No podia refiar-me de mi mateix i de la meva memòria perquè estava contaminada per l’escriptura. Ho sabia de feia temps. Escriure sobre un record el transforma. De sobte no sabia què pertanyia al record i què pertanyia a l’escritura. No sabia què era cert. Si volia esbrinar-ho depenia de suports externs, és a dir, del que recordaven els altres.

Com en els altres llibres la dispersió és marca de la casa i tot i que en general escriu de la seva vida i les seves memòries en qualsevol moment pot sortir amb coses una mica més tangencials. O almenys tangencials en apariència, no deixen de ser les seves idees i el que el fa ser la persona que és.

La tasca dels terroristes en realitat era la de penetrar en el nostre subconscient —l’objectiu de tot escriptor— només que els terroristes van anar un pas més enllà. Eren els escriptors del nostre temps. Don DeLillo ho va escriure molts anys abans de l’onze de setembre del 2001. Les imatges que van crear van circular per tot el món i van colonitzar el nostre subconscient.[…] L’important eren les imatges. Com més bones eren, com més icòniques aconseguien fer-les, més existosa era l’acció.

https://www.flickr.com/photos/911pics/
9/11 WTC Photo © 9/11 Photos, Creative Commons.

S’enfronta a la possibilitat d’haver d’anar a judici i a més a més el seu matrimoni comença a donar algunes senyals d’esgotament. Nota que si ha d’anar a judici s’haurà de traslladar una bona temporada a Noruega deixant a la seva dona tota la feina de la llar i els nanos, i potser el seu matrimoni no aguantarà aquest sotrac.

I més o menys aleshores l’autor es torna boig. Comença la part titulada El nom i la xifra. Suposa que si li hem aguantat els cinc totxos precedents li aguantarem el que sigui, i ho pensa demostrar. S’embranca en una dissertació-raonament sobre la literatura sueca, la religió i la biblia amb una atenció exasperant per les paraules exactes i concretes. A veure, té raó perquè tot i la pallissa he seguit, però he tingut pensaments de deixar el llibre en aquest punt.

Quins collons Karl Ove, quins collons!

https://www.flickr.com/photos/152076245@N05/
Hitler © Linsert tresniL, Creative Commons.

La cosa millora una mica quan passa a parlar d’Adolf Hitler, la seva vida i el seu llibre, no oblidem que també el va titular La meva lluita. Aquí la cosa millora i aquesta part no és tant exasperant de llegir. De totes maneres la part El nom i la xifra és molt, però molt espessota, si sou dels que l’autor ja us semblava espès a estones abans no sé si podreu, podeu saltar fins la següent. Tot i això el retrat que fa de Hitler, el seu deliri en forma de llibre, i la seva realitat és interessant, però vaja que us podeu saltar tota aquesta part sense remordiments.

Les persones decents es van distanciar de tot això, però no eren gaires, i val la pena parar-se un moment a reflexionar-hi perquè ¿qui volem ser el dia que la nostra decència es posi a prova? Ens atrevirem a posicionar-nos contra l’opinió de tothom, la dels nostres amics, veïns i col·legues, i instistirem que són indecents mentre que nosaltres som els decents? La força del nosaltres és molt poderosa, els seus lligams són gairebé impossibles de desfer, i tot el que podem fer en realitat és esperar que el nostre nosaltres sigui un bon nosaltres. Perquè si en ve un de dolent, no vindrà en la forma d’un d'»ells», una cosa aliena a nosaltres que podrem expulsar, sinó que vindrà en forma de «nosaltres». Vindrà com el que és correcte.

Acabada aquesta part El nom i la xifra torna a l'»ara» i a la promoció i els problemes de la seva novel·la, i les entrevistes sobre el llibre i les denúncies. Vaja que jo recomano saltar-se el parèntesi si se us atravessa, sense manies. També torna a un detall dels dos primers volums: els flashbacks. Uns flachbacks en els que sembla que la redacció d’aquells dos llibres va ser obrir-se en canal, sobretot quan la Linda s’ho va llegir, què fas en rebre una confessió com aquesta en que tu també reps? Per què aquells dos llibres impressionaven tant per això, sense aquest acarnissament no serien tan impactants, de fet els volums del tercer al cinquè afluixen una mica en això perquè Karl Ove era conscient de com eren rebuts els seus llibres i ell mateix reconeix que es va frenar una mica. Aquesta és una mica la idea d’ell i de tota aquesta La meva lluita, és un fragment complex però aclaridor.

Però el pacte entre l’escriptor i el lector, el pacte ficcional, consisteix a no treure aquesta conclusió i, si es treu, que es faci d’amagat. No s’ha de dir mai. El segell «novel·la» és la garantia d’això. Només així el que no pot ser dit, però és veritat, pot ser dit igualment. Aquest és el pacte, l’escriptor és lliure de dir el que ell o ella vol dir perquè l’escriptor sap que el que ell o ella digui mai serà, o hauria de ser, relacionat amb la seva vida privada. És un pacte necessari que aquests llibres, que van aixecar tanta polseguera i van provocar tanta ira, van trencar. Els vaig escriure perquè el compromís amb la novel·la no m’era suficient, jo volia fer un pas més enllà i comprometre’m amb la realitat, ja que l’impuls transgressor que va fer que jo pogués escriure per primera vegada una novel·la, descrivint la veritat a través de l’imaginari de la novel·la, s’havia exhaurit, estava buit, era un gest, no significava res, la meva sensació era que podia escriure sobre qualsevol cosa. I poder escriure sobre qualsevol cosa és la mort d’un escriptor. Un escriptor només pot escriure sobre una cosa concreta i el que delimita aquesta cosa concreta és precisament el compromís.

www.manoftaste.de
Keyboard / Tastatur I © Christian Schnettelker, Creative Commons.

I una mica més.

Per poder escriure cal ser lliure i per ser lliure cal no tenir escrúpols. És una eqüació irresoluble. […] Si un vol endinsar-se en la realitat tal com és per a la persona en particular —i no hi ha cap altra realitat— si un vol de veritat endinsar-s’hi, no pot tenir escrúpols. I això fa mal. Fa mal no tenir escrúpols. Aquesta novel·la ha fet mal a molta gent del meu entorn, m’ha fet mal a mi, i d’aquí uns anys, quan siguin prou grans per llegir-la, farà mal als meus fills. Si l’hagués escrita de manera que hagués fet més mal, seria encara més certa.

https://www.flickr.com/photos/45909111@N00/
Mein Kampf, by Hitler (t4) © Gwydion M. Williams, Creative Commons.

Aquesta part final del llibre m’ha recordat els dos primers volums. Amb la vida de l’autor saltant pels aires, la dona ingressada, els fills demanant atenció i mitja família mirant-se’l amb recel pel que havia escrit i uns compromisos promocionals no gaire eludibles i la redacció del darrer volum que estem llegint. Tot alhora, tot al mateix temps. En canal.

A veure aquest llibre té una part central insofrible, una primera apart abans que està força bé, i una darrera que va millorant fins a igualar els millors moments de la sèrie. Una sèrie que es pot dividir clarament en tres fases: els dos primers llibres, els llibres tres a cinc, i a part aquest darrer. Tots són necessaris per entendre la història, però el nivell dels dos primers és sensacional, i en algunes pàgines d’aquest s’hi torna.

No sé si aquests llibres seran una moda que passarà o d’aquí anys encara en parlarem. No hi ha manera de saber-ho, cal confiar que el temps posi les coses a lloc (de vegades funciona, però tampoc sempre). De totes maneres Karl Ove posa el llistó de l’autoficció a un nivell que hauria de fer desistir a qualsevol de seguir per allà, amb el que guanyaríem tots. I potser en algun moment ens haurem de plantejar els altres llibres de Knausgård, però després d’això seria difícil d’entrar en tota una altra cosa. És a dir, té unes novel·les i després té aquesta altra cosa que ens deixa sense alé. En fi, ara ja està, només em queda comprar-me els dos primers volums en català i tornar-los a llegir, però no ho faré just ara, m’he de desintoxicar.