Padre e hijo / Larry Brown

Larry Brown és un dels autors de capçalera de la gent de Dirty Works i que ja vaig llegir en el primer llibre de l’editorial (i que hi dóna nom) Trabajo Sucio.

El protagonista, Glen, surt de la presó on s’ha passat tres anys i torna al poble. De seguida es fa evident que el temps a la garjola no l’ha suavitzat ni l’ha fet recapacitar o voler una vida sense problemes. Tot el món ha seguit fent la seva però ell sembla que només ha fet que alimentar la seva rancúnia i la seva mala bava. No pinta pas bé, a més a més tampoc es pot dir que torni a un lloc precisament idíl·lic.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Montana State Prison c. 1940s in Deer Lodge © simpleinsomnia, Creative Commons.

El lugar parecía estar más o menos como siempre, la vieja casa sin pintar plantada en medio de la maleza y con la chapa del tejado oxidada, llena de manchas grises y marrones. El Chevy del 48 seguía abandonado a un extremo del solar con sus cuatro ruedas deshinchadas, y su padre continuaba allí, en la silla, tal y como lo había dejado la última vez que lo vio, como si el tiempo se hubiese replegado y nada se hubiese movido en los tres años que había pasado entre rejas.

https://www.flickr.com/photos/darronb/
Dead Cow Shed ND8 grad tonemapped © Darron Birgenheier, Creative Commons.

A poc a poc anirem descobrint coses del seu passat, perquè va anar a la presó, i quina vida havia dut. I també anirem descobrint detalls de la seva relació amb el pare, detalls que potser expliquen aquesta distància que els separa, aquesta hostilitat.

En cierta época él también trabajó allí, se levantaba temprano para ir con su madre a la parcela donde tenían aparcado el camión, recogian las hortalizas aún húmedas de rocío, las cargaban y se dirigían a la plaza a primera hora de la mañana para instalarse, colgar las básculas, disponer las bolsas de papel y pasarse allí todo el día para obtener el dinero que su padre se bebería el fin de semana.

I les dones. Una de les primeres coses que fa en sortir és anar a veure Jewel, amb qui va tenir un fill però per ell com si no, no té cap ganes de fer de pare. Jewel és una de les persones que ha deixat a mitges en la seva estada a la presó. Tot i que ella l’ha esperat, més o menys.

Ni siquiera sabía por qué se casó en su día con Melba. Le reprochaba que bebía demasiado y que siempre andaba correteando por ahí, pero eso era lo que hacía antes de que se casasen, así que tenía que haber sabido que no iba a cambiar de hábitos solo por ella. En cualquier caso, no tenía la menor idea de qué esperaban las mujeres. Suponía que verle trabajar como un perro cuarenta horas a la semana para quedarse en casa el sábado por la noche, ir a misa el domingo y darles todo tu dinero. ¿Y ni siquiera salir a tomar una cerveza? A tomar por culo. Se alegraba de que se hubiese ido y esperaba no volver a verla en la via. Además, las pocas veces que la había pegado lo había estado pidiendo a gritos. “¿De dónde vienes? ¿Con quién has estado? ¿Qué es eso que llevas encima?”. Se hartó de escuchar toda esa mierda. Si Jewel quería seguir tendría que aceptarle tal y como era. Y si no le gustaba no era la única mujer de los alrededores.
Erline Price había crecido. Vaya que sí. Se preguntó hasta qué punto. Quizá pudiese verificarlo.
https://www.flickr.com/photos/suzanneandsimon/
IMG_4450 © Simon Davison, Creative Commons.

Per acabar-ho de rematar el pretendent actual de Jewel és Bobby, el sheriff i segons Glen el responsable que acabés a la presó.

Una de les característiques de Glen és que no acaba de ser conscient de ser dolent. Més o menys. No hi ha una gran retòrica, fa el que ha de fer perquè li sembla l’única opció possible, com si tot estigués fatalment predestinat. En realitat no és així, però és la manera que ha trobat Glen de suportar-se. Hi ha una realitat paral·lela, molt propera a la realitat de debó, on Glen fa el que fa perquè no té alternativa, ell mentalment ja hi és. Vist des de fora tot semblar una fugida endavant, un anar xutant la pilota cap amunt. I cada cop sabem més coses i Glen fa més coses i la cosa es posa més i més malament a cada pàgina. Sense dramatisme, com si l’autor ens hagués de narrar l’única història possible (potser m’estic passant de críptic).

Quines coses fa Glen? Assalt, assassinat múltiple, matar un primat, una violació d’una adolescent… No ha de ser fàcil ser ell, i la seva actitud no ajuda, tampoc sembla que sigui gaire salvable, potser en algún moment ho va arribar a ser però d’això fa molt, està en un estat mental que representa molt bé aquest fragment:

Él sabía de errores. Había tenido que pagar por los suyos y también por los de su padre. Bobby también había cometido uno y su madre iba a pagarlo. Iba a pagar por este y por el suyo, por los dos a la vez. Se preguntó cuándo aprendería la gente a no tocarle las pelotas. Siempre había alguien con ganas de tocarle las pelotas y ya estaba más que harto. Estaba hasta las mismísimas pelotas. No podías dejar que la gente te avasallara. Porque acabarían por pensar que podían hacerlo cuando se les antojase y no dejarían de hacerlo a menos que tomases cartas en el asunto. Y él ya había tenido bastante de la mierda de esta señora. Su madre se había pasado la vida contándole cosas de ella. Estaba defendiendo a su madre. Ya era hora de que alguien lo hiciera.

https://www.flickr.com/photos/soundlessfall/
Self © Aimee Heart, Creative Commons.

Totes les peces del llibre es van movent fatalment, tots els personatges estan múltiplement connectats, i el llibre es va acostant a un clímax final que només pot acabar d’una manera.

El fil invisible / Gemma Lienas

Una autora amb una vuitantena de títols i jo no me n’he llegit cap, així que potser aquest títol és una bona manera de començar. Gemma Lienas s’ha dedicat molt especialment a la literatura juvenil, un camp molt difícil, aquest llibre però forma part de la seva obra destinada al públic adult i ha rebut el premi BBVA Sant Joan. Som-hi!

La protagonista és la Júlia Coma (nom artístic Júlia Le Goff), 31 anys, casada amb un home amb deu anys més que comença a tenir pressa per tenir descendència, però ella no. Té la seva vida, la seva independència econòmica i la seva feina de guionista de documentals (tot i que no sé si cobrar avançaments és una cosa habitual en aquell món, em temo que no), i les seves amigues i una família d’origen bretó de la que està completament deslligada, fins que la conviden pel centenari de la seva besàvia Yvonne.

https://www.flickr.com/photos/olybrius/
Île-de-Batz © Anicius Olybrius, Creative Commons.

Aleshores, em vaig adonar que ignorava moltes coses de la meva família francesa. Evidentment, sabia que l’àvia Odile havia nascut, pocs anys abans que comencés la Segona Guerra Mundial, a l’illa de Batz, una illa molt petita de la costa bretona, davant del port de Roscoff. Que el seu pare, en Vincent, era metge rural i la seva mare, la Yvonne, era molt hàbil fent créixer herbes remeieres i preparant pocions que es venien a la farmàcia. Que el 1956, amb vint anys, l’àvia Odile havia fet un viatge a Barcelona i havia conegut el que després havia de ser el meu avi, que li portava setze anys i amb qui no va trigar gens a casar-se. “Tenia pressa per anar-me’n de casa”, m’havia explicat una vegada, “en aquella època, les dones gaudíem de molt poca llibertat. Me’n vaig enamorar, tant de l’avi com de la ciutat, i ja no vaig voler tornar a l’illa”. Sabia que l’àvia Odile tenia dos germans i una germana i que, molts anys ençà, havia tallar la relació amb la família.

https://www.flickr.com/photos/achillifamily/
Ile de Batz, Bretagne © Achilli Family | Journeys, Creative Commons.

Així doncs la Júlia se’n cap a Batz a reflexionar sobre la seva relació amb el Carles i la seva exigència de tenir un fill, a conèixer la seva família (especialment el seu oncle que per videoconferència semblava especialment atractiu) i a treballar en el seu guió. Un guió sobre el descobriment de l’ADN i com una dona que hi va treballar, Rosalind Franklin, va ser silenciada i boicotejada pels seus col·legues, una dona que a més a més va passar una temporada fa molt temps a la mateixa illa de Batz. Una illa i una família que amaguen més del que es veu a simple vista, sobretot la matriarca quasi centenària Yvonne.

https://www.flickr.com/photos/dennism2/
Illustration of DNA © DennisM2, Public domain, Creative Commons.

Així que un cop allà va combinant les investigacions sobre la seva pròpia família per esbrinar què va passar perquè l’àvia Odile trenqués tota relació amb la seva família, i la reconstrucció de les investigacions de Rosalind Franklin, una dona en un món d’homes no gaire respectuosos amb ella (o amb les dones en general).

No puc explicar gaire res més de l’argument per no esgerrar-lo, així que aniré directe a la valoració del llibre.

Es llegeix bé, no costa gens d’entrar-hi i la història té un ritme i un interés creixents. Tot i ser un llibre de dimensions respectables passa prou de pressa, i els personatges “viuen” i no pots evitar sentir cada cop més interés per què els passa.

A la llista dels “peròs” que sempre n’hi ha: hi ha dos o tres moments en que es trenca la narració per oferir flashbacks d’altres personatges o directament els elements que ens falten per completar la història. És un recurs vàlid, però a mi m’hauria agradat integrar aquests “descobriments” en la trama principal. Suposo que és un tema de gustos però m’hauria semblat millor resoldre-ho així, o més elegant. Però per gustos colors..

Una  molt bona entrada al món literari de Gemma Lienas.

Anys llum / James Salter

Els llibres de James Salter són una delicia, i els vaig espaiant en el temps, ara feia força que no agafava un llibre narratiu seu (L’art de la ficció en canvi és força més recent), gairebé 4 anys, i en l’altre blog encara!

Costa una mica d’entrar, l’estil de Salter això ho té, has de sintonitzar-te correctament i deixar-te portar. No és un escriptor que faci passar coses una darrere l’altra per mantenir la tensió, però les coses que passin segurament només les explicarà una vegada, cal estar atent.

No hi ha vida completa. Només hi ha fragments. Hem nascut per no tenir res, perquè tot se’ns esmunyi entre els dits. I, tanmateix, aquesta pèrdua, aquest devessall de trobades, afanys, somnis… Cal ser irreflexiu, com una tortuga. Cal ser decidit, cec. Perquè qualsevol cosa que fem, o fins i tot que no fem, ens priva de fer el contrari. Els actes enderroquen les seves alternatives, vet aquí la paradoxa. La vida, doncs, consisteix en eleccions, cada una de les quals definitiva i poc transcendent, com tirar pedres al mar. Hem tingut fills, va pensar; mai podrem no tenir-ne. Hem estat moderats, mai sabrem el que és malbaratar la nostra vida…

https://www.flickr.com/photos/thomasletholsen/
Choose your track © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada és trobar connexions, autors que em recorden altres autors, i en aquest llibre Salter em recorda molt a Wallace Stegner, de qui he parlat en una altra entrada i potser seria hora de rellegir-lo.

https://www.flickr.com/photos/draganbrankovic/
NYC zoomburst © d26b73, Creative Commons.

El protagonista, Viri, té la vida perfectament compartimentada, la casa als afores on viu amb la seva dona Nedra, i les seves dues filles, treballa a Nova York i s’entén amb la seva secretària Kaya. Per posar l’equilibri a la història la seva dona també té un amant, en Jivan.

Un dels protagonistes és el temps, i res ho simbolitza tan bé com els canvis, aquí en tenim dos exemples. En el primer el pare de Nedra mor.

Va recórrer aquells carres amb cotxe per última vegada. Altoona desprenia un blau matinal, era una ciutat d’arbres. Les cafeteries barates estaven plenes, el trànsit circulava. Menjar pobre, persones corrents. Totes aquelles vides modestes eren com adob: havien creat els arbres, les pedres angulars, la solitud i la calma infinites de la ciutat. Va pensar en la neu que havia caigut en aquells mateixos carrers, durant llargs hiverns, en produccions teatrals de gira feia anys, en algunes famílies acabalades amb cases que semblaven d’una altra terra, en les seves filles, en les seves botigues. Va pensar en el pare, en els homes amb qui havia jugat a cartes, en els amics, en les dones dels amics.

Ja estava, s’havia acabat. De sobte tot allò li va semblar un mal auguri. Se sentia desprotegida. El camí cap a la pròpia mort havia quedat lliure.
https://www.flickr.com/photos/roadgeek/
Altoona Station © Adam Moss, Creative Commons.

I aquí, la filla gran, la Franca, ha deixat de ser una nena, almenys a ulls del pare, el Viri.

Va arribar en Viri i es va asseure, Era sofisticat; en aquella sala, a aquella hora, semblava que tingués l’edat que tothom anhela tenir, l’edat de la realització, de l’acceptació, l’edat a la qual no s’arriba mai. Davant seu va veure la seva dona i una parella jove. Era evident que la Franca ja era una dona; ho va saber de sobte. Per algun motiu no havia assistit al moment en què havia passat, però era un fet patent. El rostre veritable havia emergit de la cara jove i empàtica que havia tingut i en només una hora s’havia tornat més apassionada i mortal. Era una d’aquelles cares que a ell li inspiraven admiració. En Viri va sentir que la Franca deia “Sí, sí” reaccionant amb fruïció a laveu d’en Mark. Els anys d’infantesa de la seva filla se lidissipaven davant dels ulls. Es despullaria, viuria a Mèxic, trobaria la vida.

https://www.flickr.com/photos/painfulshots/
Demasiados recuerdos que recordar… © Sergio Cabezas, Creative Commons.

Com si la vida en plenitud fos una etapa més a la que s’arriba o de la que se surt, i la parella protagonista, tot i la seva joventut semblen cada cop més conscients que tenen més a prop la sortida que no pas l’entrada. I en aquest punt és quan es divorcien, per decisió d’ella que necessita fer la seva vida i el deixa a ell sumit en la incomprensió i la solitud.

Els dos van vivint, i refan una mica no tan la seva vida com un nou estil de vida. Ella de seguida i ell trigant una mica més, com ella va a Europa, concretament a Roma, on coneix algú.

Va estar a punt de dir-li: “Si li ve de gust, l’hi acompanyo”, però es va reprimir. L’hi va dir en la segona visita.

https://www.flickr.com/photos/robertocomposto/
Roma © Roberto Composto, Creative Commons.
Van passejar cap a la tomba un dia temperat d’hivern. La terra que trepitjaven era seca. Al lluny, a prop d’un arbre, en Viri hi va distingir dues làpides. Després se’n van anar a dinar.
Com Montaigne, de qui estava llegint una biografia, havia conegut una italiana durant un viatge i se n’havi enamorat. Només faltaven els banys de Lucca. Aleshores Montaigne tenoa quaranta-vuit anys. Un rierol donat per mort havia reviscolat.
https://www.flickr.com/photos/brunifia/
Lungotevere , sponda Trilussa © Fiammetta Bruni, Creative Commons.

Tota la novel·la, com un enorme mecanisme movent-se amb una suavitat aèria però contundent, un temps avançant lent i armoniòs i sobretot indiferent. Una d’aquelles novel·les que et deixen pensant, que és molt més que allò que hi passa i narrada de manera magistral.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

Mandíbula / Mónica Ojeda

Nefando em va agradar prou com per intentar-ho amb l’altre llibre de Mónica Ojeda, aquest Mandíbula. Entre el títol i el record que tinc de l’altre llibre em fa una mica de respecte, por no, respecte.

L’estil de l’autora és un pèl rebuscat, una mica barroc si es vol. Un punt de recargolament que per sort no és excessiu perquè sinò seria il·legible. Però un cop s’entra en l’estil les pàgines volen. Com en la seva anterior novel·la les coses més fumudes poden aparèixer en girar la pàgina, sense avisar, i per això la sensació que planen coses molt dolentes per allà sobre no ens abandona. Algunes pinzellades ens posen sobre avís, una mica com la publicitat subliminal, ho llegim i ens sembla que ho oblidem però no, hi ha una persona lligada en una cadira, segrestada a punta de pistola, la història se’n va apartant però cada poca estona hi hem de tornar.

Clara empezó a trabajar en el Colegio Bilingüe Delta, High School-for-Girls, un mes antes del inicio de clases. Le dieron un cubículo en la sala de profesores, la llave para el cajón de su escritorio, una clave para iniciar sesión en una Mac, la contraseña del wifi, una tarjeta para retirar libros de la biblioteca, cuadernos y bolígrafos con el nombre de la institución —además de una taza con el logo del colegio— y un control de acceso al parqueadero privado.

https://www.flickr.com/photos/beryl_snw/
null © Beryl Chan, Creative Commons.

L’ambient en una escola privada de l’Opus per noies de casa bona, una disciplina molt relativa perquè les noies comencen a saber com van les coses i s’adonen que els professors són empleats seus. Quan aquesta idea penetra costarà de fer marxar.

Arrastraron las sillas. Miss Ángela, alias Baldomera, les pidió que las levantaran, pero ellas arrastraron las sillas sobre su voz áurea de Angelus Novus; voz de ángel-dormido-de-la-historia dictando el pasado , aunque inevitablemente empujado por el presente —como las sillas— hacia una promesa de futuro de veintitrés faldas, cinco sonrisas con brackets, tres relojes Tory Burch, veintiún iPhones, trece iPads y un rosario.

https://www.flickr.com/photos/joenuxoll/
130112-Detroit-JN58 © Joe Nuxoll, Creative Commons.

De totes maneres això no és el principal, les trobades a la casa abandonada i les protagonistes explicant històries de por cada cop més inquietants. Històries que van fent del grup de noies una banda cada cop més tancada, més creepy. Aquestes històries vinculades amb un estrany culte i històries similars que corren per internet, un terror que no fa por perquè la realitat és el que sí en fa, una realitat cada cop més inquietant.

Fue entonces cuando Clara se enteró de que Marta Álvarez, su predecesora, había sufrido un preinfarto en medio de una broma perpetrada por un grupo que Ángela definió como “especialmente complicado”. Las chicas se habían puesto de acuerdo para hacer su propia versión del asesinato de la familia Clutter en A sangre fría de Truman Capote —lectura obligatoria de aquel trimestre—, el mismo día en que se les iba a tomar una lección sobre el libro. Cuando esa tarde Marta Álvarez, de sesenta años, entró al aula, encontró a todas las alumnas con sus cuerpos lánguidos en las bancas y con almohadas ensangrentadas bajo sus cabezas. Dos estudiantes permanecieron de pie en el centro del salón, una de ellas con un revólver, y fue en ese momento cuando sucedió.
“La pobre no pudo ni siquiera gritar y se desplomó en el umbral de la puerta”, le contó Ángela. “No le pasó nada, pero todos sabemos que se jubiló por eso”.

https://www.flickr.com/photos/baileysjunk/
Libby died. © Bailey Weaver, Creative Commons.

Hi ha pocs anglicismes però repetits molt reiteradament, suposo que deu ser com parlen les noies de casa bona d’escola bilingüe d’un país com Equador, país que no s’anomena i que podria ser un altre, a mi em recorda el Perú de Bryce i les seves escoles també bilingües també de classe alta. Aquí s’afegeix la particularitat que és una escola només per noies.

“Hay niñas a las que les gusta desafiarlo todo”, le dijo Ángela. “Cosas de la pubertad, no tienes que hacerles mucho caso”.
[…]En su experiencia los chicos solían ser grotescos y físicamente violentos, pero las chicas, a pesar de su apariencia delicada y simple, ejercían una agresividad distinta, aunque igual de cruel que la de los varones. Eran más inteligentes —como solían serlo quienes tenían que diseñar tácticas para sobrevivir en condiciones hostiles— y sabían disfrazar su hambre de violencia con ingenuidad fingida.

https://www.flickr.com/photos/brianboulos/
Untitled © Brian Boulos, Creative Commons.

Además, a pesar de la ausencia de chicos, el coqueteo no desaparecía, y quizás era eso lo que en verdad perturbaba a Clara. Tenía la impresión de que —en algunos grupos más que en otros— las chicas flirteaban entre ellas de maneras muy sutiles, pero sexuales. Se tocaban los senos y las nalgas cuando creían que nadie las veía. Se lanzaban besos volados. Se guiñaban los ojos.

https://www.flickr.com/photos/157116111@N05/
Party Cove © Julie Pereyda, Creative Commons.

Tot i no ser una novel·la de gènere el lesbianisme hi apareix de manera adolescent, atraient i inquietant i prohibit a parts gairebé iguals. L’ambient opressiu no s’acaba en tota la novel·la, els capítols en formats diferents, records, sessions de psicoanalista, i les ficcions que creen les noies soles a la casa abandonada… tot plegat dóna com a resultat una novel·la de terror de les bones, de les que sembla que no han de fer por perquè aparentment no hi ha res terrorífic… fins que es mira amb atenció.

El llibre m’ha agradat molt, però la meva recomanació d’aquesta autora seria Nefando que em va deixar amb més mal cos i tot.

Guignol’s band / Louis-Ferdinand Céline

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Louis-Ferdinand_C%C3%A9line_document_photo.jpg
© Wikimedia Commos, Domini públic.

Llegir un llibre de Louis-Ferdinand Céline no és fàcil, tampoc agradable, o no d’entrada. El cop de puny de les primeres pàgines ens deixa sense alé i és tota una declaració d’intencions que l’autor no estarà per hòsties. A les alçades de la seva vida quan va escriure aquest llibre ja no tenia esperances ni de fer-se el simpàtic ni de caure bé i amb prou feines de ser tolerat. Bàsicament Céline és l’exemple paradigmàtic quan es parla de si es pot ser mala persona i bon artista alhora, ell era un autèntic fill de puta però un gran escriptor, deixem-ho clar des d’ara. I les seves obres Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són imprescindibles (he posat enllaços als llibres en català, com en el cas d’aquest els vaig llegir en castellà, aquest i aquest altre), així en general, veurem si aquest immens llibre mereix la mateixa qualificació.

Si hubieras sido hijo de un rico propietario de plantación en Cuba, La Habana, por ejemplo, todo habría sido una balsa de aceite, pero fuiste a nacer en casa de unos gurruminos, en un rincón todo él asqueroso, conque a sufrir de la casta y la injusticia te tritura, la enfermedad de la tiña babosa, que hace farolear a los pobres diablos tras sus patinazos, sus jindamas, sus taras pustulosas de infernales, tan bajos y tenaces que, al oírlos, ¡dan ganas de vomitar! Mes tras mes, es su carácter, el pringado gratis expía en el potro “Pro deo” su infame cuna, bien amarrado con su cartilla militar, su boletín de voto, su cara de capullo. ¡Tan pronto es la guerra! ¡Como la paz! ¡La guerra otra vez! ¡El triunfo! ¡El gran desastre! ¡Nada cambia en el fondo! la pringa todas las veces. Es el payaso del Universo…

https://www.flickr.com/photos/peadarcrosbie/
The War of the Nations_WW1_097 © O Suave Gigante, Creative Commons. Domini públic.

Amb la reclutació massiva de quan la guerra, el protagonista es veu a Londres, ell està declarat inútil com a ferit de guerra, i els macarrons li van deixant a ell les noies perquè les controli, i acaba sent un dels grans macarres de la ciutat. Més o menys, no és un autor amb personatges que facin res gran, en general.

De vez en cuando se veía pringado, la pasma lo trincaba para guardar la apariencias, como el sarasa de Matthew, pero para decir que era normal, que la Ley era igual para todo el mundo: que todos los barandas debían someterse a ella y que hasta Cascade recibía lo suyo. El sacrificio, ¡y se acabó!… ¡No lo desriñonaban! Raras veces le empuraban a sus socias, en el Yard lo consideraban legal, lo reconocían leal, que se comportaba del mejor modo en sus negocios, sus mujeres volvían a casa a horas decorosas, nunca abusaban de la paciencia, nunca se exhibían en los clubes, nunca indecentes de palabra. El guripa inglés  era ante todo vago, contra viento y marea… con guerra o sin ella… No había que complicarle la vida… si no, mala hostia con avaricia.

Aquest llibre passa millor en tragos llargs, res de deu minuts ara i un quart després, mitja hora llarga i en amunt és la manera d’entrar en aquesta bogeria de text. Amb un protagonista que intenta sobreviure entre el lumpen londinenc i evitar així que el consulat el repatriï i l’enviï al front (tot i estar declarat inútil la possibilitat hi és, i que hi ha punts on la coherència de text és millorable). Tot i que el front no li sembla del tot mala opció quan aquest mateix lumpen el comença a buscar per ajustar algunes cosetes, també hi ha algun homicidi pel mig i tota una immersió en un món delirant des dels ulls d’un personatge també delirant. Si voleu un resum més precís us haureu d’enfrontar a aquest monstre de llibre.

I a mi llegir aquest llibre m’està costant el que no està escrit. És un desvari constant i embogit, el to és més animal que als seus altres dos llibres però el que explica no és ni la meitat d’interessant i això fa que la cosa trontolli i no acabi de sortir-se’n. Vaig passant les pàgines amb la desagradable sensació que m’estic llegint una castanya de llibre quan el que tocaria és llençar-lo a la xemeneia, si en tingués. No eliminaré tota aquesta ressenya, però molt possiblement el llibre porti una etiqueta EVITAR. El vagareig al·lucinat per Londres a la recerca de coses per fabricar una mena de màscares amb un pirat ha estat esgotadorament avorrit. Sí, demencial, però avorrit per la falta de sentit. I després arribo a una part on intenta una mena de ritual hindúxorra (si ell no s’ho pren seriosament jo menys) que com sigui igual d’entretingut faran que deserti del llibre a menys de 200 pàgines del seu final. A menys que el que queda sigui enlluernador el meu veredicte és que Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són dos llibres genials i tremendament recomanables, però aquest és una castanya que no hi ha per on agafar-la, temps perdut.

Acabar el llibre ja comença a ser una qüestió estúpida que només servirà per justificar a posteriori tot el temps invertit en aquest espant. No té gaire sentit, no espero que ho entengueu, és una mica el que em va passar amb aquest llibre, que no podia creure lo avorrit que era, en algun lloc hi havia d’haver alguna cosa bona. Aquest llibre, cap al final de les 400 remunta una mica, no gaire, sembla que torna a haver-hi alguna cosa semblant a un argument. La remuntada, cap a la pàgina 500 sembla confirmar-se, aquest llibre necessitaria una esporgada que el deixés en una extensió de com a màxim la meitat de l’actual per salvar-se. Millora cap al final, almenys es pot llegir bé. La tendència de l’autor a convertir qualsevol cosa en un deliri hi ha moments en que no funciona, i ja està.

Si sou estudiosos de Céline us haureu d’empassar aquest llibre, si no és el cas us el podeu estalviar sense el més mínim remordiment.

Història de La Vanguardia / Gaziel

L’apèndix de llibre de cartes entre Gaziel i Pla em va deixar amb ganes de llegir la Història de La Vanguardia del primer, un volum recuperat per L’Altra amb pròleg del periodista (i polític, però va durar poc) Antonio Baños.

La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, però va començar com tots per servir a un partit, als interessos monàrquics d’España des de Catalunya i com a enemic mortal de qualsevol expressió de catalanisme, de manera fins i tot furiosa.

La història va jugar amb el diari i ha aconseguit mantenir-se fins als nostres dies, segueix sent un diari conservador tot i que els canvis a la societat han fet que cada cop sembli més descol·locat amb la realitat (no és l’únic diari on això passa però sí on és més notori). Pràcticament tot el que és i ha estat La Vanguardia es deu a Ramon Godó Lallana (el primer comte de Godó), que dominava el diari amb mà de ferro i amb qui Gaziel va haver de negociar força per intentar que el diari fos mínimament sensat.

https://www.flickr.com/photos/circasassy/
A soldier’s story of the siege of Vicksburg. From the diary of Osborn H. Oldroyd.. (1885)© CircaSassy, Creative Commons.

Era partidari fanàtic de resoldre tots els conflictes, polítics o socials, amb execucions sumaríssimes. Els obrers eren per a ell només una allau d’anarquistes, bons per encarar-los la guardia civil. Mai no volgué tractar-hi ni fer-los la més petita concessió a gratcient. Els polítics, els odiava tots també, en massa, perquè transigien i parlamentaven. El poder públic, segons ell, era una claudicació abominable des del moment que, per covardia o mala fe, no es determinava a aplicar el règim infal·lible de la garrotada seca.

Les descripcions de l’amo són cruels però sembla que verídiques, aquesta resulta fins i tot tendre. Descriu una visita a casa de l’amo.

Un criadet mal pagat, amb aires de sagristà magre, em deia en veu baixa, mentre s’escorria endins altre cop, com una ombra: “Vea Vd. mismo: debe de andar por ahí”. Volia dir l’amo de la casa. I, en efecte: sense companyia de cap mena —un llibre que li enlairés l’esperit, una música que li espongés el cor, una pintura que li amorosís els ulls; sense un gos, un ocell o una flor, eternament tancat amb la seva immensa dissort i la seva immensa fortuna—, jo el trobava gairebé sempre a la sala de billar, una antiga alcova fosca on només cabia la taula. Damunt d’ella hi havia encès, ni que fos migdia, un enorme llum de llautó daurat. I allí el pobre milionari anava fent solitàriament caramboles i més caramboles, donant tombs i més tombs pels caires del billar, tot ranquejant en la penombra. Com que no em sentia arribar, sovint jo havia d’esperar-me una estoma perquè s’adonés de la meva presència. Feia una llàstima profunda. Era un autèntic personatge de Dostoievski, trasplantat al bon solet i al barri més burguès d’aquella Barcelona on s’estaven podrint les restes de la tradicional monarquia espanyola.

https://www.flickr.com/photos/elcromaticom/
‘La Vanguardia’ (España) Primera portada del diario barcelonés. © Un divertimento de @cromaticom | avatar: M. Eichel, Creative Commons.

Mai tants milions van anar a algú tan miserable, o potser era un acudit del destí posar milions per una banda per compensar les discapacitats físiques (coix, gairebé sord, terriblement miop i amb un defecte a la parla) i el mal caràcter. Com que la correcció política no s’estilava quan Gaziel va escriure el seu llibre el qualificatiu per referir-se a Ramon Godó era: esguerro; d’esguerrat.

He dit que La Vanguardia era més que un diari, les dèries del comte el convertiren en el diari de la burguesia catalana que estava a bones amb Madrid i amb el poder, no va tenir problemes a publicar-se després de la guerra, el que ja és prou significatiu. L’autor del llibre La gran teranyina deia que per esbrinar qui tallava el bacallà a Catalunya era suficient anar repassant les noticies de societat de La vanguardia, pels casaments, i les esqueles, per les defuncions. Gran part de la realitat de Catalunya era la que apareixia a La Vanguardia i tal com hi apareixia, això és així. El secret de la supervivència i èxit del diari va ser una combinació de factors, i també els dos manaments que eren observats sempre i en qualsevol circumstància.

Acatament automàtic a les institucions triomfants
i
Defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

https://www.flickr.com/photos/raulito39/
La Vanguardia ©Raúl González, Creative Commons.

La part on explica la precarietat del treball i que fins i tot el director s’havia de pluriemplear per arribar a final de mes ha estat força reveladora, si això era així en el diari més rentable de Catalunya el panorama dels altres deuria ser esborronador.

Llibre molt recomanable, de fàcil i ràpida lectura i ple d’informació sense resultar una lectura densa o pesada, divulgació de la bona.

Persecució / Richard Unekis

Els llibres de La cua de palla són en general molt bons, però tenen una cosa que no m’agrada gens: un cos de lletra assassí. Jo entenc que el paper era car i tot això, però potser en les edicions dels seus llibre més recents es podria fer servir un cos més llegible.

Aquest llibre forma part d’un lot de llibres de La cua de palla que vaig heredar, que per tant ja porten dues mudances i els hi caurà una tercera, no me’n desfaré fins que no me’ls llegeixi.

Per cert quan parlo de cos de lletra assassí vull dir això, la moneda és de 10 cèntims d’€, o de 0.1€ si preferiu fer servir decimals.

L’autor Richard Unekis (ni entrada a la wiki té, només a IMDb i als catàlegs de biblioteques només apareix aquest llibre) no és un dels grans de la novel·la negra americana, no és un Hammett o un Chandler ni un Jim Thompson (el millor dels tres per mi).

Una trama enginyosa desemboca en un joc del gat i la rata entre dos atracadors que han preparat molt bé el seu cop i el cos de policia que els intenta capturar. Un llibre absolutament trepidant i que fa que no es pugui deixar de llegir un cop es comença, molt i molt recomanable.

El hielo en el fin del mundo / Mark Richard

Si un llibre està editat per la gent de Dirty Works per mi és garantia suficient. Si a més a més és un autor que ja he tastat i em va agradar com Mark Richard només pot sortir bé.

Els escenaris són els aiguamolls de Louisiana, un lloc amb gossos salvatges, serps, óssos rentadors… Aiguamolls i rius que poden ser tranquils o patir crescudes repentines en forma de riades i endur-s’ho tot per davant. I la gent dels contes és gent que s’ha avesat a això perquè no hi ha més remei, les escapatòries són la bogeria o anar a emborratxar-se al bar més proper, no hi ha gaire més. Potser la millor manera de fer-me entendre és amb fragments, aquest del conte que obre el llibre Abandonados:

El tío Basuras es nuestro pariente más cercano con coche y nuestra madre le saca una ventaja de más de medio día a nuestro padre cuando llega el tío Basuras. El tío Basuras llega por el camino a toda velocidad y pasa por encima de todas las mosquiteras, separándolas de sus marcos. Hay un pollo espachurrado en la rejilla del coche del tío Basuras. Ni siquiera apaga el motor cuando el tío Basuras sale del coche y se pone al volante nuestro padre, que retrocede por encima de las mosquiteras y se lanza en busca de nuestra madre-
El tío Basuras se da cuenta de que se ha dejado su botella debajo del asiento del coche. Se va a la cocina y arrasa con todas las estanterías que nuestra madre no había tocado. Luego está en el armario de las toallas del pasillo, amontonando todo lo que saca. Está en la habitación de nuestros padres, abriendo armaritos. Està en el cobertizo, donde abre y olisquea un frasco de gasolina para el cortacésped. Viene el tío Basuras y pregunta: ¿Por dónde se va al pueblo para ir a echar un trago? Le señalo el camino por la carretera. El tío Basuras se marcha diciendo: Y ojito no vayáis a quemar la casa.

https://www.flickr.com/photos/jetheriot/
DSC06931 © J E Theriot, Creative Commons.

Aquest és de Genius:

Genius piensa que su tripa gorda encaja en la zona lumbar de Carol del mismo modo que la cálida corriente del Golfo fluye pegada a la curva espinal de la costa de Carolina. Genius piensa que Carol es el semitrópico caliente y él es el filamento espermatozoidal de corriente achicharrada que busca refugio tierra adentro. Genius finje que el aire en sus pulmones son los vientos alisios del sureste que empujan la corriente del Golfo hacia la playa, meciendo olas transparentes que dejan ver los pies hasta con el agua al cuello. A Genius le gusta cruzar nadando estilo perrito por donde rompen las olas y llegar a donde juegan los delfines nariz de botella. Curiosos y ebrios de peces, los delfines aletean felices contra la gran tripa del Genius, antes de saltar dibujando un arco hacia la corriente del Golfo.
Genius se despierta gordo y feliz, hasta que aparta la sábana de una patada y observa que no es Carol la semitrópica. En lugar de Carol la semitrópica tiene a Barbara la recepcionista. Un litoral de marea fangosa, es todo lo que se le ocurre a Genius cuando mira a Barbara la de recepción. Genius sale al balcón de su habitación, en el motel donde Barbara trabaja, y coloca su gran tripa en la barandilla delbalcón. La verdadera corriente del Golfo parece una franja de cinta gris, más allá de donde rompen las olas, y a Genius le invade la desilusión. Me he vuelto a engañar en sueños, se dice Genius. Qué desilusión, pensar que no soy la corriente del Golfo. Genius sujeta su gran tripa con las dos manos y la estruja como si quisiera que algo saliera disparado por su ombligo. Una tripa gorda consume energía hasta cuando vas como un madero a la deriva como hoy, piensa. Genius vuelve a la habitación del motel a reflexionar sobre el litoral de marea fangosa.

https://www.flickr.com/photos/87744089@N08/
DSC_6812 ©capt_tain Tom, Creative Commons.

I m’aturo en el conte La teoría del hombre, perquè per mi ho té tot en aquest estil de literatura (juntament amb Alegría al estilo de la huerta o Aquí estamos, genial), és el conjunt de coses: amics, colpejats per la vida, deutes, feinetes, dones, traició i un sentiment de que no importa gaire res i que tothom ha de mirar per ell mateix i para de comptar. Aquests dos fragments són de La teoría del hombre:

Lo que nos alteró a todos este verano fue cuando Nuestro Próximo Jefe, el Tarumba, compró la Fonda Sportsman para reformarla y me contrataron para la chapuza del exterior. Charles dijo que conocía al tipo de terceras, por no sé qué conexión rara, y me recomendó pedir el pago por adelantado. Cobré en efectivo y, con el trabajo de exterior y algo de calderilla, para mediados de junio estaba tostado cual botella de cerveza y borracho hasta en sueños. Cuando volvía de trabajar, Charles estaba al teléfono pidiéndole a alguien que no le mataran por unos miserables quince mil dólares, por amor de Dios, y Hazel estaba desnuda en el suelo de su habitación delante del ventilador cuadrado que les compré. Me sacaba una cerveza al porche y contemplaba a los vecinos abriendo sillas desplegables de aluminio junto a los raíles, a la espera del seis-catorce, a la espera de que el tren abriera un surco en el calor y repartiera algo de brisa.

https://www.flickr.com/photos/walterpro/
DSC_4751_pp © Walter, Creative Commons.

[…]Para Hazel la discreción consistía en esperar hasta que Charles estuviera dormido y así el tableteo del Aullido de Medianoche tapaba nuestro ruido; entonces ella se colaba en mi habitación y lo hacíamos nosotros mientras la casa vibraba y las vitrinas gorjeaban y los muebles bailaban y al rugido de la locomotora le seguía el castañeteo de los vagones de carbón al superar un desnivel en los raíles junto a nuestra casa. Desde la cama podías contar los vagones por el triqui traca, casi todos los trenes tenían unos doscientos, así que yo llevaba la cuenta más o menos y me apresuraba en terminar con Hazel antes de que nos quedáramos sin tren, antes de la súbita ráfaga silenciosa del último vagón y furgón de cola, y entonces Hazel se desviaba al váter y yo me apoyaba en la pared de cartón a oler mi aliento a cerveza y a pensar en oraciones para rezar, pero me dormía antes de poder rezarlas.

https://www.flickr.com/photos/robdammers/
Empel-Rees PKP Cargo 189 205 met Poznanshuttle © Rob Dammers, Creative Commons.

Un recull de contes contundent, i també desconcertant, i perfectament emparentat amb aquest estil sureny que caracteritza els llibres de Dirty, una perfecta introducció per aquest autor, si sou més de novel·les aneu a Casa de oración nº2.

En braços del pare / Àlvar Masllorens

Darrer llibre d’Àlvar Masllorens, autor de qui ja vaig ressenyar El so inaudible de les estrelles, anem a aquest llibre acabat de sortir del forn.

El narrador ens situa a grans trets, com en un quadre primer es fan els traços principals i després es van bastint tot sobre aquestes línies mestres. Sabem que hi ha una ruptura, i després omplim el perquè i el com. En coses com les relacions humanes és més útil buscar el com, el perquè moltes vegades es fa més escàpol i realment no fa gaire falta.

Deixa’m.
I això volia dir ara mateix i per sempre.

https://www.flickr.com/photos/bartbooms/
Breaking up is hard to do. © Bart Booms, Creative Commons.

La seva dona és la Joana, però es separarà i apareixerà una altra dona, la Maureen. Tot i que al principi no sabrem la cronologia exacta, va aparèixer quan el matrimoni encara funcionava o just després? No sembla que ella provoqués la ruptura, sembla que va succeir sense una raó clara i contundent, més per desgast.

Trobar-te llegint el mateix llibre que una altra persona és relativament habitual. Si és de poesia, les probabilitats minven exponencialment i si, al damunt, és d’un autor més aviat minoritari, aleshores la possibilitat és gairebé remota. Una casualitat quasi austeriana va fer que la mestra d’anglès, la Maureen, posés al capdamnunt de tots els seus papers el mateix llibre que jo tenia també sota la taula: Into footnotes all their lust (Tot el desig a peu de plana), de Sam Abrams, en edició bilingüe. L’havia comprat la tarda abans a la Laie i, el llibre, encara no l’havia començat a llegir. Amb la Maureen vam mirar-nos, primer sense dir res, i després vam posar-nos a riure, conscients d’aquesta dosi de probabilitat infinitessimal. Li veia només els cabells, vermells, il·luminats pel sol des del darrere, i un somriure ample, franc. Fins aleshores la relació amb ella era cordial però no havia hagut cap mena d’acostament. Jo no sospitava que pogués interessar-li la poesia i, menys encara, no tenia ni idea que en fos una gran lectora i que n’escrivís assíduament. Vaig anar-ho sabent després, a poc a poc, com totes les coses que l’atenyen, de les quals te’n van donant tastets perquè de cop no puguis absorbir una dosi massa gran, no fos que et fes mal.

https://www.flickr.com/photos/maikelnai/
Clarita Lisboa 4 © n4i, Creative Commons.

La Maureen treballa com a professora d’anglès a la mateixa escola on el protagonista fa classes de dibuix i d’història de l’art, una ocupació que li proporciona un sou per dedicar-se a la seva passió de debó, la pintura, un món on es comença a fer un nom (per total incomprensió de la seva dona, la Joana).

L’enyor. L’enyorament que t’esqueixa per dins, a conseqüència d’una pèrdua imposada, que no has triat, que et ve donada per la decisió de l’altra, que ja no vol acompanyar-te, bressolar el teu ésser mentre us compartiu. Com s’estronquen aquelles carícies amb què et prodigaves, aquells besos que els teus llavis han madurat curosament per a la trobada amb els altres llavis, la set insubornable de la teva pell que frisa per ser a recer de l’altra pell, en la trobada improbable dels sexes que ja no tindrà lloc, en el nuar-se de dits d’unes mans que, jugant, van a l’encontre d’altres mans, assedegades de tu, d’aquell frec a frec on els capcirons esdevenen els més ardits peons que es lliuren fins a deixar la vida de banda, si cal, extenuats pel fragor de la batalla. Quan l’alè entretallat mussita prometences eternes amb el convenciment més ferm d’una absoluta veritat, certes, credibilitat.

Hi ha la nissaga familiar del protagonista i la família amb els seus germans i els seus fills, que sospiten la ruptura quan ni els pares la tenen gaire clara encara. Tot això esbossat, sense detalls massa concrets ni genealogies farragoses, la dosi justa per no anar perduts.

El llibre té dues parts, la primera, força llarga titulada Joana i la segona ja molt més curta Maureen. I tot i que el protagonista pivota al voltant d’aquestes dues dones no les pot retenir. No se’ns explica el perquè, és així i ja està el protagonista en pateix les conseqüències com si fos un espectador i no un dels participants, em venen ganes de dir-li que faci alguna cosa.

https://www.flickr.com/photos/kareneliot/
DSC06089 © Karen Eliot, Creative Commons.

Anem a les coses negatives del llibre: una part del final, el que podria ser el clímax de la segona part m’ha semblat forçat, no és completament inversemblant però sí forçat. I després el que ja he comentat del caràcter del protagonista que sembla no tenir ganes de decidir  res, o no poder, i això fa que ens quedem com a espectadors d’uns fets que sembla que no vagin del tot amb ell. Això ja passava una mica en el seu altre llibre i recordo que també em va estranyar, però aquesta és una apreciació completament subjectiva. Hi ha personatges que per la manera de fer em costa de sentir-hi empatia, aquest és un.

És un molt bon llibre que es pot llegir pràcticament d’una sentada, i crec que s’ha de fer així. Una sentada, us hi submergiu, i ja. Però quan acabeu no guardeu el llibre a la prestatgeria, deixeu-lo a mà, aneu-lo rellegint a estones, assaborint-lo.

La revuelta del pueblo cucaracha / Óscar Zeta Acosta

Després d’Autobiografía de un búfalo pardo volia més coses d’Óscar Zeta Acosta, i així vaig arribar a aquest llibre.

Marcadament autobiogràfic el protagonista/autor comença a interessar-se pels moviments de lluita pels drets civils dels chicanos, un moviment que la policia del moment equiparava en perillositat social als panteres negres.  Després de les lluites pels drets de les persones negres els chicanos eren l’altra gran minoria marginada al país. Una minoría de la que l’autor en forma part. I un poble al que com un dels seus es permet anomenar “pueblo cucaracha”, que no és un nom bonic precisament.

Cuando vine por primera vez a Los Ángeles en enero del 68 no tenía intención de dedicarme a la abogacía ni de enfrentarme a nadie. Solo estaba ansioso por dar con “LA HISTORIA” y escribir “EL LIBRO”, con el fin de partir a las tierras de paz y tranquilidad donde la gente de dedica a jugar al voleibol, aspirar humo y perseguir rubias estupendas.

Por primera vez en trece años ya no estaba gordo. Habían desaparecido la grasa y la tripa, la papada y las piernotas. De hecho, estaba prieto y fuerte, duro tras un invierno de esquís, fuerte por haber levantado traviesas ferroviarias de cuarenta y cinco quilos cubiertas de alquitrán. Ese invierno habíatrabajado en las montañas de Mofo, Georgia, dándome una auténtica paliza como traquero, un tipo que se dedica a martillear barrotes de treinta centímetros con una almádena de siete kilos. Ya hacía unos meses que andaba limpio de drogas y alcohol. Ni whisky, ni vino, ni cerveza. Nada de ácido, hierba ni hachís. Mi cuerpo se había convertido en una roca y, más importante aún, tenía la mente clara. Podía ver de nuevo. Podía dar con mi historia, engordar otra vez y vivir como un rey. Se trata de un círculo disparatado, pero aquí estoy.
https://www.flickr.com/photos/paulwasneski/
Chicano Park © paul.wasneski, Creative Commons.

La sobrietat pràcticament només apareix mencionada en aquest fragment, l’autor té afició a totes les drogues, principalment les pastilles, i els porros i l’àcid i l’alcohol, no fa fàstics a res. El llibre se centra en la lluita: acampades de protesta, manifestacions i judicis per intentar treure de la marginalitat a tota la comunitat chicana dels Estats Units, especialment nombrosa a la part est de Los Angeles que va acabar esdevenint l’epicentre del “poder pardo”. En el seu paper d’advocat podia fer molt per lluitar conta les injustícies que patien quan anaven als tribunals.

L’autor a més a més es presenta a les eleccions a sheriff de Los Angeles (amb la idea de eliminar la policia). No només discutia durant els judicis (guanyant-se estades a la presó per desacatament), pretenia assolir el poder, sense gaires esperances però la possibilitat de fer-ho d’acord amb les regles hi era, volia entrar en el sistema per destruir-lo des de dins,  la “perillositat” d’aquest grup era evident:

Roybal se encuentra a varios asientos de distancia. Me saluda con la mano en medio del alboroto. El pateo, el estrepitoso, vociferante y ensordecedor estruendo de la multitud rinde su exceso de exaltación no a mí sino a la idea de un hombre cucaracha tocándole los huevos al hombre blanco y saliendo impune.

https://www.flickr.com/photos/alonzo/
power_1123134053 © Alonzo, Creative Commons.

La seva lluita recull adhesions, algunes d’aquestes adhesions tenien més a veure amb el postureig que amb un compromís sincer, estem parlant d’uns moments on la policia de vegades carregava contra manifestants amb foc real. La possibilitat d’anar a una manifestació i acabar ferit de bala o mort hi era, així com la possibilitat de ser jutjat en un procediment especialment penós.

—¡Chinga tu madre, cabrón!… Estoy aquí para deciros que estáis jodidos. ¡No tenéis ni idea de lo que estáis gritando! ¡No tenéis ni pinche idea de lo que estáis pidiendo! ¿Os dais cuenta de que cuando llegue el momento…?, y llegará, creedme… cuando estallen las llamas, cuando los cerdos vengan a por todos nosotros, ¿qué vais a hacer? ¿Os esconderéis detrás de vuestra piel? ¿Detrás de los colores de vuestra facultad? ¿Les diréis a los oficiales que os arresten, que estáis con los rebeldes? ¿Os uniréis a los chicanos y a los negros? ¿O volveréis a casa corriendo con vuestros papás en Beverly Hills, en Westwood o en Canoga Park? ¿Estaréis con nosotros cuando la cosa se ponga fea?
—Oye, tío, ¿Por qué no cortas ya? —me dice el de la barba pelirroja.
La cosa se está poniendo fea.
—¿Os dais cuenta de que tendréis que cargar contra vuestra mamaíta? ¿Os dais cuenta de que vais a tener que degollar a vuestro tío? ¿Seguro que estaréis dispuestos a hacerlo? ¿Pensáis que podéis sacrificar a los vuestros? Lo dudo. Lo dudo mucho.
—¡Va, que te jodan, imbécil!

https://www.flickr.com/photos/45958601@N02/
Neighborhood Pride Mural © joey zanotti, Creative Commons.

Però el retrat que feia Zeta de la lluita era real, hi va haver ferits, i morts, i condemnes a presó en judicis molt dubtosos. A dia d’avui m’agrada pensar que la cosa ha canviat, tot i així tan els afroamericans com els mexicoamericans tenen majors taxes de pobresa, d’abandonament escolar i de delinqüència. Hi havia motius per la lluita. Podem discutir si el métode va ser el millor, però no hi havia gaire més alternatives.