Les noies / Emma Cline

Anys 60 i Charles Manson són dos arguments igual de bons (o dolents) que qualsevol altres per posar-s’hi amb aquest llibre. I per això és necessari que sabeu qui era i què va fer en Manson i la seva familia, o sigui que si no en teniu ni idea aquest link o en anglès aquest altre us poden ajudar a fer-vos una idea.

Aquest no és un llibre sobre Manson, el líder, aquí rebatejat con Russell, és sobre les seves seguidores, les noies, la família, perquè aquell pirat tenia un harem de noies encantades de compartir-lo i de seguir-lo on fos o de creure les idees més esbojarrades. Qui eren les noies? Perquè el seguien? Què els donava?

Les “noies Manson” (excepte la de la dreta).Foto treta d’aquí © Bettmann/Getty Images

La història d’un assassí mesiànic que es creu un déu l’hem llegit altres cops. Però que el porta a seduïr a noies, algunes de casa bona perquè el segueixin. En una comuna on la bruticia és la reina, i el desordre, i la gana, i una mena de llardós amor lliure, i motards (que mantenen a la policia lluny). Però alerta, la protagonista, l’Evie no serà seduïda per en Russell sinó per la Suzanne, o per el que irradia la Suzanne, vol ser com ella sentir-se com ella, i així comença la seva escapada d’una vida cuadriculada cap a la comuna.

https://www.flickr.com/photos/tetsumo/
ninfas © Tetsumo, Creative Commons.

El llibre no m’ha acabat de convéncer. No dóna respostes. Russell és un pirat que vol ser cantant però no aconsegueix que ningú li vulgui produir un disc i això el fa desitjar la venjança contra els que conspiren contra ell, molt típic de paranoics i megalòmans. Però no se’ns explica que té per aconseguir els seguidors. Sobreviuen amb penes i treballs i bruticia, per aguantar aquestes coses i ser feliç fa falta un carisma considerable, un carisma que no veiem mai. Veiem uns efectes semblants als de les sectes però sense veure el perquè de tot això. La descripció de l’avorriment adolescent i la rebel·lia són arguments una mica febles per una vida en comuna que va desenbocar en assassinats. És la part fosca del somni hippie, però sense acabar d’explicar aquest viratge d’uns ideals de pau i amor a això.

Carmen de Mairena: un intento de biografía / Carlota Juncosa

La biografia d’un personatge com Carmen de Mairena no ha de ser qualsevol cosa, si a més a més el llibre té gran part de còmic ja no m’hi puc resistir.

I el primer és un avís. Aquest llibre no és una biografia, sí és un intent, això sí, però no passa d’aquí. Perquè per fer una biografia és necessari que la persona biografiada aporti dades i aquest no és el cas.

L’autora del llibre Carlota Juncosa es troba amb una persona que està molt malament, en molts punts fregant la senilitat, en el seu món i amb uns llaços cada cop més febles amb la realitat. Carmen de Mairena, en el moment que Carlota hi entra en contacte està molt malament, pràcticament arruïnada, rodejada només de paràsits i oblidada de les televisions que li van donar fama i també diners, pocs i ja fa temps però diners al cap i a la fi, excepte el (clica el link sota la teva responsabilitat) programa de Toni Rovira, que donaria per més d’un llibre. El llibre són aquestes trobades, força marcianes, i les poques dades que va treient sobre la seva vida.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:CARMEN_DE_MAIRENA_-_FO_-_50.jpg
CARMEN DE MAIRENA – FO – 50.jpg © Jesuscrista18, Wikimedia Commons.

Una lectura entretinguda, però depriment, perquè la situació de Carmen de Mairena en aquells moments era molt depriment, i interessant, i que per ser com el 75% en format còmic es llegeix de manera molt ràpida i fluïda.

© carlota Juncosa.

Casa de oración nº2 / Mark Richard

Em costa parlar d’aquest llibre. Lo seu seria explicar algunes generalitats, posar un enllaç a la wiki de l’autor i amanir-ho amb fotos i extractes del llibre.

Com sempre començo a escriure això mentre encara estic llegint el llibre, i triar un extracte se m’està fent tant coll amunt que és molt possible que no n’acabi posant cap, perquè potser hauria de posar tot el llibre.

L’estil de Mark Richard té alguna cosa d’hipnòtic. No pots deixar de llegir, i de sentir coses pels personatges, de vegades llàstima, de vegades fàstic, o incomprensió, però no pots deixar de llegir. Perquè a més a més la història és bastant terrorífica, malucs deformats i cap a l’hospital de lisiats (els noms políticament correctes encara no es portaven). Com el protagonista ell va creixer al sud, i ho va fer sent el nen especial, en una comunitat pobra, amb tensions racials i fervor religiós com a únic patrimoni, i les desgràcies, i un estoicisme gairebé zen per enfrontar-s’hi. Com dir-ho? Han perdut, i l’única solució per tirar endavant és fer-ho, pensar-hi, lamentar-se, enfonsar-se… són opcions que no són pels personatges de Richard, perquè l’única manera de seguir lluitant i tenir alguna possibilitat de sortir-se’n, simplement sortir-se’n, guanyar queda fora fins i tot de les idees, és no aturar-se. L’acció és el camí, i els personatges ho saben.

https://www.flickr.com/photos/fdrlibrary/
62-135 © FDR Presidential Library & Museum, Creative Commons.

El protagonista entra i surt de l’hospital de lisiats, i quan hi torna i la infermera li diu que un dels seus amics ha mort, ho despatxa amb una economia de mitjans absoluta. Aquell nano és mort. A veure qui més hi ha, ni un lament, ni un plor, l’emoció va per dins i tot això. Així són els personatges. A veure si amb aquest exemple s’entén.

Vas al despacho y te dan la bandera, sales fuera y la izas y la miras durante mucho rato. Vuelves a entrar en el hospital, pero no te apetece volver a la sala de los niños, así que das una vuelta. Recorres el pasillo largo hasta la sala Graham, donde están los bebés. Caminas por allí mirando en las cunas y ves los errores de Dios. Hay cosas que seguramente o deberías estar viendo. Te quedas mirando. Un bebé te intenta tocar y al final del brazo tiene como una tenaza de cangrejo. En la cuna de al lado hay algo que parece salido del fondo de un acuario, pero es humano y su ojo te sigue mientras pasas cojeando. Es un sitio de llantos a voz en grito. Es un sitio de gritos desconsolados. Es un sitio en el que sabes que muchos de los sonidos que vienen de las cunas son sonidos que reclaman una madre. De repente, echas de menos a tu hermanita. Tal vez te has echado a llorar y viene una enfermera que te acompaña de vuelta a la sala de los niños, kilómetros y kilómetros de baldosines rojos cuadrados.

https://www.flickr.com/photos/warrenski/
Titanium rods © warrenski, Creative Commons.

Llibre autobiogràfic on seguirem a l’autor a la universitat, treballant en vaixells de pesca d’adolescent, en una revista de tema militar… mil feines, un bala perduda a qui li encantava llegir i escriure. Amb operacions i claus a les cames i el pronòstic que als trenta anys aniria en cadira de rodes, entrant a l’hospital cada poc perquè li arreglin els malucs el que es pugui.

La última vez que pasaste una temporada en el hospital te visitaba una enfermera voluntaria y tú te preguntabas por qué seguía viniendo si no estabas dándole motivos, una chica que seguramente sería de tu edad, y no te daba la impresión de que ella lo supiera tampoco, pero con el tiempo te apetecen sus visitas, y el último día antes de que te den el alta, te trajo un Nuevo Testamento pequeño, cabía en una mano, y eso que no creías que fuera ese tipo de chica, y no parece que ella lo creyera tampoco, porque te dice, al darte el libro, que sintió el impulso de dártelo, y había escrito unas palabras por detrás de la portada que todavía conservas, y esto es parte de lo que decía: “Un amigo me dijo que había dos cosas en la vida que perduran y son el alma del hombre y la palabra de Dios para que crezcas en Él y alcances la plenitud”. La noche en el puente de mando del barco de pescar gambas sabes que navegas hacia una oscuridad que permanecerá oscura durante mucho tiempo.

https://www.flickr.com/photos/jemimus/
The Holy Bible – 1611 King James Version ©Robert, Creative Commons.

Aquesta tirada cap al misticisme cristià és el que menys m’ha agradat, però cal reconèixer que encaixa amb l’entorn on creix el protagonista, i amb la seva vida. La revista de tema naval li dóna estabilitat i la possibilitat d’enviar-se cartes a si mateix i contestar-se i escriure i escriure amb mil i un pseudònims.

https://www.flickr.com/photos/mattaze/
bright red hair_mirror © Matt Aze, Creative Commons.

En la redacción, tu mesa está en una sala con un grupito de chicas de ventas, algunas de ellas con problemas por sustancias y novios. Un par de ellas volverán despeinadas y sudorosas de largos descansos para el almuerzo y fanfarronearán sobre cómo han conseguido una nueva cuenta en el asiento trasero de un coche en el aparcamiento de un concesionario de segunda mano o en un rincón apartado de unos almacenes de camas y colchones. Las chicas son muy divertidas y te gustan mucho.

https://www.flickr.com/photos/gazzafilms/
New Years Eve, The Girls © mr.stokey, Creative Commons.

De la revista va a alguns contes i col·laboracions amb Esquire i entrevistes a gent com Carter o Tom Waits. La seva vocació va decantant-se cap als guions de cinema i televisió que almenys es paguen força bé. I entremig, però sense fer-ne una gran cosa, es casa i té tres fills, i comença a invertir els diners del seu èxit en construir una nova esglèsia.

https://www.flickr.com/photos/41294655@N00/
Our Lady of Perpetual Help © Bradley Weber, Creative Commons.

Un descobriment d’autor, com és normal amb els de Dirty Works.

La carpeta és blava / Adrià Pujol

Ja m’havia llegit un llibre d’aquest autor i hem va agradar, però ara no és el cas.

Sóc un lector fàcil, però no tolero que m’avorreixin, i les més de 100 pàgines que he llegit han sigut això. Una dissertació o assaig mig disfressat de diàleg sobre “collonar”. No tinc res contra els assaigs, excepte si me’ls colen com si fossin una novel·la. He acabat sospitant que el llibre és una gran collonada (en el sentit que dóna l’autor al terme) dirigida contra el lector. A més a més en aquest simulacre de diàleg els dos participants s’estan posant fins a peix fregit, patates al caliu, torrades amb allioli i vi negre, el que augmenta l’eloqüència de l’orador i la paciència de l’escoltador… però jo estic sobri mecagonlaputa!

O sigui que passo al llibre següent.

La maleta / Sergei Dovlàtov

Un nou llibre (nou per mi) d’un autor sensacional, no li agrairem mai prou a LaBreu la tasca de publicar els seus llibres.

L’antiga URSS va començar a deixar marxar aquells que ho demanessin, era un procés ple de burocràcia però possible. Només els estava permés endur-se tres maletes. Amb quasi quaranta anys Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una maleta, i ni tan sols de les grans, tot plegat una mica depriment. Anys després ja als Estats Units reapareix la maleta, l’obre i n’examina el contingut, cadascuna d’aquelles coses que hi ha dins explica una història de la seva vida, aquest és el motor d’aquest llibre que es llegeix com un llibre de memòries i de contes del genial autor.

http://nnm2.com/blogs/spiridonn/sergey-donatovich-dovlatov-mechik-sobranien-sochineniy/
Foto treta d’aquí, crec que no es menciona l’autor.

Un reduït inventari d’allò tangible que s’ha endut de la seva vida a la URSS, d’on va marxar el 1979 amb 38 anys. Coses, al cap i a la fi, coses d’un lloc on no hi havia gaires coses i on no era fàcil aconseguir-ne, on no es llençava res i on les coses, precisament perquè eren poques i costaven de trobar, tenien una història.

La majoria de gent considera irresolubles els problemes que tenen una solució que no els convé gaire. I no paren de fer preguntes, tot i que no volen sentir respostes sinceres.

EH 5738P Ernest Hemingway, Paris, circa 1924. Photograph in the Ernest Hemingway Photograph Collection, John Fitzgerald Kennedy Library, Boston. Public domain.

No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l’home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n’adonés fins que es va fer ric…

https://www.flickr.com/photos/kellyshort6/
War and fear. Public domain. Kelly Short, Creative Commons.

Un cop vaig veure un documental sobre París. Els esdeveniments tenien lloc a la França ocupada. Els refugiats corrien pels carrers en massa. Em vaig convèncer que tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons…

 

La meva dona diu:

-És una bogeria viure amb un home que no surt de casa només perquè li fa mandra…

La meva dona sempre exagera. Tot i que, en realitat, intento evitar les preocupacions innecessàries. Menjo tant com vull. Em tallo els cabells quan perdo l’aparença humana. I me’ls rapo del tot. Per no haver-me’ls de tallar en tres mesos.

Simplement, no m’agrada sortir de casa. Vull que em deixin tranquil…

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
ZAZ © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Hi ha tres coses que pot fer una dona per a un escriptor rus. El pot alimentar. Por creure sincerament en la seva genialitat. I, finalment, pot deixar-lo tranquil. La tercera opció, per cert, no exclou la segona ni la primera.

I res més, o només una cosa: demanar a LaBreu que segueixin i editin tot Dovlàtov.

Furtivos / Tom Franklin

Com la majoria d’autors de la “marca” Dirty el llibre presenta personatges a qui la vida tracta a hòsties, un gerent d’una fàbrica de grava que empentat pels deutes de joc comença a vendre producció pel seu compte, matrimonis abocats al fracàs que comencen amb un embaràs també fracassat… feines dures, vides dures sense perspectives de millora, només d’anar tirant, de vegades literalment perquè allà no ets ningú si no mates animals, millor si és furtivament. He sentit el mateix que quan vaig llegir Knockemstiff, uns personatges pels que no sé si sentir compassió o directament por, i m’alegro de ser-ne ben lluny.

Res millor que unes mostres, aquestes del conte Shubuta:

   Esto es lo que pienso: morir en el hospital, ni por el forro. Si hay que largarse hay que hacerlo violentamente, con un poco de honor, rescatando a un bebé de la vía del tren y que el tren te lleve por delante. Cubriendo con tu cuerpo una granada de mano en pleno combate y salvando a once compañeros. Algo así. La pistola en la cabeza es siempre una opción, pero se necesita añadir un toque creativo.

Como Willie Howe. Un negro cultivador de sandías que vivía por aquí, en Shubuta, Mississippi. Alineó treinta sandías maduras a lo largo de su cerca, les pegó unas gafas de leer con cinta adhesiva y les descerrajó un tiro a cada una por la lente izquierda. Luego se metió en su casa, se arrastró bajo la cama y se pegó un tiro en el ojo derecho, sin quitarse las gafas.

[…]

-Esa novia suya, ¿alguna vez le ha hecho chuletas?

-Oh, amigo.

-Hijo, ¡qué lamentable! Nunca hay que comer carne de manos de una mujer. Se la meten en las bragas y ahí la curan antes de cocinarla, y si te la comes te poseen para siempre. Así es como me cazó a mí mi señora. Harás cualquier cosa que te pidan una vez te caiga el maleficio encima. No hay escapatoria.

https://www.flickr.com/photos/sanfranannie/
Excellent pork chop @ NOPA © Ann Larie Valentine, Creative Commons.

O aquest fragment de Triatlón:

Así que Bruce y yo arrancamos dejando una larga y fina franja negra de caucho en la carretera; probablemente la única prueba que deja Bruce a su paso. Pero de mí hay pruebas por todas partes: en el recibo de la tarjeta de crédito, en la tarjeta de fichar de la planta química, en la mujer que sangra en mi casa, en la lápida de mármol blanco de un niño.

[…]

Bruce regresará.

Me estará esperando en las escaleras de mi casa una mañana temprano cuando vuelva del trabajo. Hará algún chiste sobre meter la tarjeta en la ranura de la máquina de fichar. Me contará que vendió la Triumph en Tempe, Arizona, y vivió con una mujer navajo durante demasiados meses, luego le robó su Trans Am y se largó a California a casa de su amiga Laura, una actriz. Que consiguió un papelito en una película de gánsters con Robert De Niro y alguien le reconoció y el FBI dio con él y pasó una temporada entre rejas. Que cuando le soltaron a los dos años se montó en un autobús rumbo al este y cruzó el país. Vio pasar los estados, cerros y desiertos, pozos petrolíferos, ríos famosos y señales de acontecimientos históricos. En las afueras de El Paso dejaron atrás a un grupo de mexicanos que observaban inmóviles cómo se incendiaba su casa desde el jardín. Cruzó Louisiana en otro autobús en la oscura madrugada con una petaca de plástico en el bolsillo, mirando en la ventana el reflejo de la punta encendida de su cigarrillo, leyendo los nombres de los lugares por los que pasaban y tratando de recordar si conocía a alguien de allí.

 

https://www.flickr.com/photos/allenthepostman/
Trans Am © allen watkin, Creative Commons.

Un dels millors contes és La balada de Duane Juárez:

Ned utiliza dinamita para pescar. Ascienden a la superfície dando vueltas, idiotizados y aturdidos. Te inclinas por encima de la barandilla de su carísima embarcación y los agarras. Te bebes su cerveza y te fumas su maría. Te pasas toda la noche por ahí y mientes a tu mujer. A veces Ned trae chicas y sabemos por experiencia que el reflejo de la luna en el agua, las Corona heladas que almacena en el vivero y la adecuada canción de Jimmy Buffett en el reproductor de CDs hacen que las chicas se pongan a chorrear como esponjas. Y ya puedes colarte dentro de esas suaves ricuras húmedas que Ned encuentra por ahí y quedarte a dormir toda la noche. Son inteligentes, la chicas de Ned. Leen novelas. Agentes inmobiliarias, asistentes legales o universitarias.

¿Y dónde las encuentra?

Es rico. Son ellas las que lo encuentran a él.

https://www.flickr.com/photos/freewine/
Riley’s Station Canoe Launch © Thomas & Dianne Jones, Creative Commons.

I el conte final que dóna títol al recull, un conte llarg d’una seixantena de pàgines simplement magistral i que m’ha recordat, d’una manera molt estranya però així són les relacions que faig entre llibres, a Huckleberry Finn, de Mark Twain, possiblement si l’escrigués ara el personatge seria molt semblant a algun dels germans Gates que protagonitzen el conte. I també em costa no pensar en aquest conte com en una mena de “versió” o recreació de l’argument del llibre de Donald Ray Pollock El banquet celestial. Les relacions entre llibres poden ser molt estranyes, però aquestes dues són força evidents.

https://www.flickr.com/photos/remac1981/
kudzu © Richard McVay, Creative Commons.

Potser la millor descripció és dir que és un llibre de Dirty Works, és suficient pels entesos.

Crucifeminació / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un autor tan bast com polièdric. És un narrador excepcional, i també autor d’obres més estranyotes o experimentals, més difícils de comprendre, i aquest és el cas.

Una dona prenyada apareix crucificada. Això atrau a cada cop més curiosos i “responsables” que en van donant diferents interpretacions. Els responsables que acaben amb la paella pel mànec són els capellans, confosos per aquesta mena de segona vinguda, perquè tots els metges confirmen que la dona embarassada és verge. Aquest és un cas que convé no airejar.

Aquest és el punt de partida. Una prosa enrevessada, jugant amb elements com l’enquadrament de línies al paper, un llibre difícil, potser una mica espès però ple del Pedrolo més decidit a tocar tots els temes. Un autor que de vegades no volia posar les coses fàcils als seus lectors. Això és la part principal del llibre, les altres parts, força més curtes ens ofereixen informació des d’altres punts de vista sobre el succés.

Un llibre que és una crítica gens dissimulada a les religions, que potser costa una mica d’entrar-hi. És el que té ser un autor polièdric, té obres més “fàcils” i d’altres com aquesta més “difícils”, ideal per tots aquells que consideren que Pedrolo és només autor del llibre i que tots els altres són com aquells, novel·la juvenil, i no.

Els romanents / Víctor García Tur

Aquest és un autor que m’agrada i de qui ja he ressenyat coses. Aquí ens presenta un llibre breu i “guixat” on s’alterna el diari d’un adolescent, l’f, llegit per la seva mare que també fa de narradora, i un recull amb diferents heretgies al llarg de la història. Presentant l’adolesència com una heretgia de la “normalitat”? Segurament.

El fill ha decidit fer-se vegà, afaitar-se el cap, vestir només de blanc i anar descalç… el que vindria a ser una adolescència anem a posar que no excessivament estrambòtica (no, la meva no va ser així però si començo per aquest camí no acabaré mai), com a adolescent toca una mica això, buscar la manera d’encaixar al món i normalment és un procés que es fa per oposició al que coneixem. Aquí hem d’afegir uns pares ex-punks, molt liberals i molt moderns i molt poc interferidors amb la vida del nano, i potser això no és tan bo com pot semblar.

Nosaltres ens vam mudar a aquesta urbanització quan f tenia disset mesos. Des de llavors, aquest ha estat el nostre lloc. Vam venir a viure aquí per trobar-nos a prop de la Ciutat i lluny de la Ciutat. A la distància justa. Em va costar convèncer P, a qui la idea de cases aparellades i de la tragèdia de la classe mitjana repetint-se per tot arreu l’horroritzava. Ell és 100% urbà. En concret, el seu lloc al món és la Ciutat. Allà vam viure en un barri cèntric però (en aquella època) resguardat del turisme, agitat per magribins que gaudeixen del carrer a tothora i dominicans cridaners. Jo no sóc racista, però vaig insinuar a P el que representaria l’escola quan f creixés envoltat de nanos amb gorres de beisbol i pantalons cagats, nanos que fan signes incomprensibles amb els dits. P tampoc és racista, però resulta que odia el hip-hop i els ritmes llatins (aquestes són les seves úniques reticències musicals). Així vam començar a construir un futur que incloïa el sacrifici d’una escola privada amb ínfules esquerranes, i el retir en una urbanització que, en realitat, estava a quatre passes de la Ciutat (si fins i tot hi arriba el tramvia). Disposaríem del millor dels dos móns.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
A detached and emotionless place to live in isolation © Daniel Oines, Creative Commons.

Com afronta la mare els canvis del fill i que aquest cop parli menys? Doncs tafanejant el seu dietari i posant-se del seu costat sempre que sorgeix el tema amb la seva parella, el P.

La maternitat és molt DIY. Exigeix tempteig, experiment i improvisació. Assaig i error. Ningú no ens ensenya a ser mares. El poc que se’ns transmet sobre el tema, solem heretar-ho d’algú que tampoc sap del cert què cony està fotent: les nostres amables mares. Al capdavall totes som autodidactes. Cada dia ens renovem, estudiem materials nous per posar-nos al dia i no quedar obsoletes. Vull considerar que la lectura del dietari d’f equival a ampliar estudis. Un posgrau. I vull considerar que la meva intromissió s’ajusta a la normalitat. El que faig és el que, en la meva posició, faria qualsevol mare.

https://www.flickr.com/photos/vbenedetti/
hanging out © Vitorio Benedetti, Creative Commons.

I aquest plantejament no és el correcte, ni pel que respecta a l’intromissió a l’intimitat del fill ni als límits. La comprensió de la mare és excessica i si no poses cap límit pots acabar amb el teu fill com a líder d’una secta de nanos que es cusen un ull i que viuen al soterrani amagats de tothom, excepte de la mare, que cuina i els renta la roba sense ni tan sols veure que la cosa se li ha escapat de control ja fa temps.

Víctor García Tur aconsegueix una novel·la sòbria, continguda i contundent, que es presta a relectures, a més a més és un autor absolutament imprevisible, de moment porta un recull de contes, una novel·la amb tocs fantàstics i aquesta novel·la breu, i a premi per llibre a més a més (Documenta, M.Vayreda i Just M. Casero). En les notes finals del llibre parla d’un futur llibre amb tocs de ciència-ficció que ja tinc ganes de llegir.

Cremen cels / Míriam Cano; Martí Sales; Antònia Vicens

Això d’un llibre i tres autors és una cosa que els de Labreu han fet alguna altra vegada.

Tenim tres escriptors en un mas, i cadascún amb la seva història que intenten tirar endavant.

La primera història, La comuna de París de Míriam Cano, és sobre els brigadistes a la guerra civil quan la cosa ja pintava francament malament, al front del Ebre i abans d’un intent d’avançar cap al Sud que ja ens podem imaginar que acabarà en carnisseria. És un tema molt explotat, i també el recurs d’explicar la història del que explica la història (en podríem dir síndrome Soldados de Salamina?), però tot i així la història m’ha interessat i trobo que  podia donar força més de sí.

A Madrid hi va veure morir molts companys. Quan s’aturava el foc, enterraven els cadàvers pel bosc, en fosses improvisades. Buidaven petates i butxaques i, encabat, es fumaven el tabac dels morts sense dir-se res, amb els ulls clavats a terra i la ferum de pólvora amarant-ho tot. Li va costar molt habituar-se al saqueig pòstum, però al cap d’uns dies ja inspeccionava els morts amb naturalitat, esperant, fins i tot, trobar-hi xocolata, tabac i alguna cosa que li fes les hores de trinxera més suportables.

Però ara, que feia un any i mig que havia arribat, estava abatut, com molts altres milicians. Els feixistes tenien més armament, més homes i els avions italians i alemanys que els feien gran part de la feina. Les idees escalfaven, però no n’hi havia prou: la revolució s’havia convertit en una guerra de debò, dura, improvisada i llarga i poca cosa en quedava, d’aquella alegria que omplia els trens i les andanes de camí a Albacete, el gener del trenta-set. “¡Bienvenidos, Brigadas Internacionales!”, els cridava la gent en passar.

També hi ha una explicació de com van ser els darrers temps a la rereguarda.

Barcelona era, aquell novembre, una ciutat perduda, sense esma ni mtjans per resistir, esgotada després de vora tres anys de guerra i plenament conscient de què li esperava. L’Henri podia veure-ho al gest de les persones, quan passejava pel carrer. En com abaixaven el cap i apressaven el pas. En els cafès buits i en les llargues files d’espera davant les botigues de què la gent sortia amb els cistells gairebé buits. No quedava ni rastre de la revolució que va esclatar aquella primavera del trenta-sis. Les noies de vestits virolats i banderes republicanes s’havien convertit en vídues o òrfenes, o pitjor encara: en penèlopes que no sabien si encara calia esperar algú. El dol pel que havia de venir ja començava a tenyir la ciutat de gris.

https://www.flickr.com/photos/mybcnexpert/
Bombing of the Castell de Montjuïc 1938 © myBCN, Creative Commons.

La segona història, Pelophylax Shqipericus de Martí Sales, ja no m’ha agradat tant, tot i que no puc evitar sentir simpatia amb algú que persegueix una granota per tal de “descobrir-la” i posar-li nom i acaba entrant en un altre país, una cosa molt del personatge.

No hi havia ni lluna ni estels i la fosca reverberava, jo topava pertot i, més que seguir-la empaitava la meva quimera de trobar-la i donar-li nom. Sense voluntat, obcecat, em vaig convertir en un perseguidor embogit i la meva cursa, un deliri de branques i fang, de serps i salamandres entrevistes, d’ocells nocturs en vol rasant sobre el meu pobre cap. Vaig perforar tots els matisos del negre, vaig perdre’m entre luminescències  minúscules i fosfens, la fosca era densa com un coàgul i jo hi patinava esgarrinxat, amb un sol objectiu: la granota desconeguda. És molt difícil perseguir un animal tan petit en un aiguamoll ignot. Tothora has de lluitar contra la sensació d’estar equivocant-te, d’haver-te confós, d’anar al darrere d’alguna altra, d’estar fent el gamarús per acabar topant-te amb una espècie conegudíssima i ja estudiada.

https://www.flickr.com/photos/120420083@N05/
Durres, Albania © SarahTz, Creative Commons.

I anar a petar a l’Albània comunista d’Enver Hoxha, venint de la Iugoslàvia de Tito… M’hauria agradar saber més coses d’en Zoran, de nou una història que donava per més.

I arribem al darrer conte, Rates d’Antònia Vicens. És el que menys m’ha agradat i segurament és el millor dels tres, no estic segur de que això sigui un detall bo sobre els meus gustos. El conte és complex, irreal, hem d’intuir què passa i la informàcia ens arriba en comptagotes a través de passatges de gran bellesa poètica mentre assistim a una recreació de la vida de la protagonista, molt ràpida, com la que diuen que es té en el moment de morir, que és el que sembla que estigui passant.

En general el llibre m’ha agradat, els relats són bons i m’han permés descobrir dues autores que desconeixia, i m’ha deixat amb ganes de més i d’estar atent a aquests experimets de LaBreu, aquesta subcol·lecció Cicuta de Bernis.

La decadència del Nero Golden / Salman Rushdie

Vaig llegir-me Els versos satànics fa la tira d’anys, i era la tira d’anys després del rebombori causat pel llibre (coi sí que sóc vell) i no em va agradar gaire, tampoc entenia gaire el rebombori que havia causat el llibre, potser l’hauria de tornar a agafar. Només amb aquest vagatge, un llibre llegit fa molt i que no em va fer el pes m’enfronto a la darrera novel·la de Salman Rushdie.

Som a Nova York, una exclusiva zona on s’instal·len els Golden a la mansió més exclusiva de la zona i amb un hermetisme absolut sobre d’on venen.

La família Golden la formen el patriarca Nero (sí, com l’emperador) el primogènit Petya i el segon fill Apu (d’Apul·leius), i a més a més en D, fill bastard de Nero. El secretisme no fa més que esperonar la tafaneria dels veïns, i a poc a poc ens anem enterant de coses.

https://www.flickr.com/photos/111661024@N07/
Mumbai Independence Day © Vidur Malhotra, Creative Commons.

En aquests temps nostres de covardia, neguem la grandesa del que és Universal i afirmem i glorifiquem les nostres Intoleràncies particulars, i per això no podem estar d’acord amb gaires coses. En aquests temps nostres degenerats, els homes que no persegueixen altra cosa que la vanaglòria i el benefici personal -homes buits i altisonants per a qui res està prohibit mentre serveixi per avançar en la seva causa insignificant- afirmaran que són uns grans líders i benefactors, que actuen pel bé comú, i a tots els que s’oposen a ells els titllaran de mentiders, envejosos, genteta, estúpids, estirats i, en una inversió precisa de la veritat, de deshonestos i corruptes. Estem tan dividits, som tan hostils entre nosaltres, estem tan dominats per l’arrogància i el menyspreu, tan atrapats en un cinisme que ens fa catalogar d’idealisme la nostra pompositat, estem tan desencantats amb els nostres governants, tan disposats a burlar-nos de les institucions del nostre estat, que la mateixa paraula bondat ha quedat buida de significat i necessita, potser, que la deixem de banda una temporada, com totes les altres paraules enverinades: espiritualitat, per exemple, solució definitiva, per exemple, i (almenys quan s’aplica als gratacels i a les patates fregides) llibertat.

Han deixat enrere l’Índia, i els seus noms i amb passaports nous han vingut fins a Amèrica. Allà han deixat la mare de família morta en un atac terrorista a un hotel. No acaba de quedar clar si això és motiu suficient però quan es tenen tants diners el món és un immens tauler de joc i es poden instal·lar literalment on vulguin.

https://www.flickr.com/photos/peterzen/
New York from Kingsley Condo 1st Ave Looking South © Peter Zoon, Creative Commons.

Una bombolla és una cosa gràgil i sovint al vespre els professors parlaven amb preocupació del perill que esclatés. Estaven preocupats per la correcció política, per la col·lega de feina que havia sortit a la tele amb una alumna de vint anys insultant-la a crits a menys de mig pam de la cara per unes desavinences sobre la premsa universitària, per la col·lega que havia sortit en un altre canal de notícies insultada per haver-se negat a prohibir les disfresses de Pocahontas a Halloween, pel col·lega obligat a prendre’s com a mínim un any sabàtic de seminari perquè no havia protegit prou “l’espai de seguretat” d’una estudiant davant la intrusió d’idees que aquella estudiant considerava massa “perilloses” per a la seva ment encara en formació, pel col·lega que havia desafiat la petició d’un alumne de retirar l’estàtua del president Jefferson d’un campus universitari malgrat el fet reprensible que Jefferson havia tingut esclaus, per la col·lega vilipendiada per uns alumnes amb famílies de tradició evangèlica per demanar-los que llegissin una novel·la gràfica d’una dibuixant de còmic lesbiana, pel col·lega obligat a cancel·lar una producció de Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè definir les dones com a persones amb vagina discriminava les persones que s’identificaven com a dones i no tenien vagina, pels col·legues que s’havien resistit als intents dels alumnes de fer baixar de la tarima els musulmans apòstates perquè els seus punts de vista eren ofensius per als musulmans no apòstates. Els preocupava que la joventut s’estigués convertint en defensora de la censura, de prohibir coses, de restringir, com hem arribat aquí, em van preguntar, a l’estretor de mires de la joventut americana, aquests joves ens comencen a fer por.

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
The Grandmasters of Washington Square © Phil Roeder, Creative Commons.

Repassem una mica els fills, en Petya té un trastorn de l’espectre autista i agorafòbia, per sort els Gardens estan tancats i per això s’hi troba bé, molt bé no està.; l’Apu té un complex de segon fill que no pot amb ell, i a més a més ell està bé, no entén perquè el seu pare no el pot considerar millor que al seu pobre germà; i després tenim en D, fill bastard, a males amb els seus germanastres, mare desconeguda o morta i una família política que l’accepta ben justet i per imposició de Nero i res més. A més a més coneixerem a una escultora somalí (Ubah), a una ex-gimnasta russa (la Vasilisa), i la xicota del D, que comença a intuir alguna cosa que el propi D desconeix de si mateix, o potser ho coneix però ho reprimeix. De totes maneres a mi d’aquesta noia, la Riya, m’arriba al cor aquest fragment:

-Quan he acabat un libre -va dir-, partim peres i ell segueix el seu camí. El deixo en un banc de Columbus Park. Potser els xinesos que juguen a cartes o al go no el voldran, ni el xinès nostàlgic que s’inclina amb gest afligit davant l’estàtua de Sun Yat-sen, però hi ha les parelles que surten de l’ajuntament amb els papers del matrimoni i els ulls brillants i que passegen una estona entre els ciclistes i els nens, i somriuen conscients que el seu amor ja té llicència, i jo m’imagino que potser els hi agrada descobrir el llibre, com un regal de la ciutat que assenyala el seu gran dia, o que potser al llibre li agrada descobrir-los a ells. Al principi, em limitava a desprendre-me’n. Me’n comprava un de nou i em desprenia del vell. Sempre me’n quedo només set. Però llavors em vaig trobar que altres persones deixaven llibres allà on havia deixat el meu i vaig pensar: són per mi. O sigui que ara proveeixo la meva biblioteca amb els regals fortuïts de desconeguts i no sé mai què llegiré a continuació, sinó que espero que apareguin els llibres orfes i em cridin: tu, lector, ets per mi. Ja no trio el que llegeixo. Em dedico a passejar per les històries abandonades de la ciutat.

https://www.flickr.com/photos/kaffeeringe/
Heinrich Böll – Irisches Tagebuch © Steffen Voß, Creative Commons.

La Vasilisa és un personatge important, ara es dedica a ser senyoreta de companyia, de les molt molt cares, i veu en el vidu Nero Golden l’oportunitat que sempre ha buscat. A més a més intueix que podrà fer amb el vell bàsicament el que vulgui, és guapa, molt guapa, i llesta, molt llesta, i no té escrúpols, ni un. Tot i que al marge d’aquesta crueltat proposa un pacte d’allò més raonable s’ofereix ella a canvi d’uns diners i un estatus, tothom surt guanyant, menys l’amor romàntic i “veritable”.

La Vasilisa Golden havia experimentat un canvi. En certs moments, la llum li tocava la cara de tal manera que em recordava la Diane Keaton d'”El padrí”, la cara, el cervell i el cos congelats per la necessitat diària de no creure’s el que tenia davant dels nassos. Però la Kay Adams s’havia casat amb el Michael Corleone pensant-se que era un bon home. La Vasilisa s’havia casat, per dir-ho així, amb el personatge de Marlon Brando, o sigui que no es feia falses il·lusions sobre la implacabilitat, l’amoralitat i els secrets foscos -els inevitables consiglieri dels homes de poder-, i, tan bon punt la llum li tocava la cara d’una altra manera, quedava ben clar que no era Diane Keaton. Ella era una còmplice. Sospitava que el Nero havia comès un crim terrible i havia decidit deixar de banda aquella sospita per salvaguardar la vida que havia triat, la vida que considerava digna de la seva bellesa. I, potser, perquè ara tenia por. Encara creia en el poder que exercia sobre ell, però també creia en el poder del seu marit, i sabia que si intentava plantar-li cara les conseqüències poduen ser… nefastes. No havia entrat en aquella casa pwe haver d’assumir conseqüències nefastes, de manera que va haver de modificar l’estratpegia. La Vasilisa no havia anat mai amb el lliri a la mà, però després dels assassinats de Union Square s’havia endurit. Ara tenia més clar qui era l’home amb qui compartia llit i sabia que, si volia sobreviure, potser hauria de guardar certs silencis.

Russian Escort service in Jaipur © Roshni Singh, Creative Commons.

Hi ha coses que no sabem i se’ns van rebelant. Sabem que alguna cosa molt fumuda ha d’acabar passant, i ens falta saber què ha motivat aquesta mudança de pais i d’identitat, tot i que poques coses més americanes hi ha que això. Com aquelles històries on els immigrants arribaven a Ellis Island i els hi canviaven en nom, o se’l canviaven ells, per començar de zero; tot i que els Golden viuen sobre una muntanya d’or.

Amb un entramat d’empreses pantalla el pare Golden va fer un “pelotazo” econòmic brutal amb la telefonia mòbil a l’Índia, un “pelotazo” també bastant ilegal. Ara a Amèrica es dedicarà només a gaudir de la vida. I per a la Vasilisa és tot el que ella necessita per trepar socialment i econòmicament, tot i que descobrirà que Nero no és la víctima perfecte que ella ha intuït. Pràcticament dicta les condicions de la seva relació, i l’estipendi, i s’hi casa convençuda de que ella és la forta, i sí, però Nero té cops amagats.

https://www.flickr.com/photos/franckmichel/
Make your own drama / Faites votre cinéma [Explored] © Franck Michel, Creative Commons.
I a tot això, encara no he dit res del narrador, el René. El René viu al complex  de pisos dels Gardens, fill de dos professors univesitaris d’origen belga ell vol fer una pel·lícula ambientada als Gardens i amb el Nero Golden i tota la seva nissaga com a protagonistes. Però s’hi implica de manera estranya i molt molt personal, i a partir d’aquí he de començar a ometre coses per no destripar tot l’argument del llibre. Parlem una mica del René cap a la meitat del llibre.

Quan vaig començar a caminar per la vida, amb la inspiració de la vida dels meus pares per bandera, la meva intención havia sigut ver tots els possibles per ser admirable -admeto aquí en públic aquesta paraula que fins ara només havia usat en privat-. ¿Quina altra cosa valia la pena ser? Després de rebutjar els Renés avorrits, vulgars, monosol·làbics i simples, m’havia orientat cap a un jo polifacètic i excepcional, i havia pujat a bord de la meva Argo imaginària a la recerca d’aquell velló d’or, sense tenir ni idea d’on era la meva Còlquida particular (excepte que probablement la trobaria pels voltants d’alguna sala de cine) ni de com navegar cap a aquella direcció (excepte que una càmera de cine podia ser la cosa més semblant a tenir un timó a les mans). Llavors em vaig trobar estimat per una gran dona i a punt de començar la vida de cineasta que sempre havia desitjat. I, un cop arribat a aquest punt de felicitat, vaig fer tots els possibles que destruir el que havia construït.

Tots els personatges aniran tenint el seu moment de protagonisme, quasi com fitxes de dòmino. En un entorn tan petit com una família tot té conseqüències per tots, tot està connectat. Curiosament el personatge més enigmàtic de tots és el propi Nero. Amb prou feines deixa entreveure qui és o què pensa, ell es defineix per allò que fa. I què fa? Gobernar la família, intentant que la vellesa i la seva petita cort no s’enfonsin, com si enlloc de la casa Golden estiguéssim parlant de la casa Usher (com molt encertadament comenta Apu).

I aquí uns apunts sobre l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, un Jòquer on no costa veure-hi l’actual president Donald J. Trump.

Els orígens del Jòquer eren controvertits, ell mateix semblava delectar-se en les versions contradictòries que lluitaven per imposar-se, però tothom, els seus seguidors apassionats i els seus adversaris més acarnissats, estava d’acord en un fet: era una persona profundament i declaradament pertorbada. El que era esborronador, el que feia que aquell any d’eleccions fos diferent de qualsevol altre, era que la gent li donava suport precisament perquè era un pertorbat, no pas malgrat que ho fos. El que hauria desqualificat qualsevol altre candidat el convertia en un heroi dels seus seguidors.[…] En aquella bombolla el coneixement era ignorància, a dalt era a baix, i la persona adequada per tenir les claus nuclears a les mans era l’ésser de riallada perpètua, boca empastifada de pintallavis, cabells verds i pell blanca que va preguntar quatre vegades a un equip d’informadors militars què tenia de tan dolent fer servir armes nuclears.

https://www.flickr.com/photos/gabofr/
Joker’s revenge © Gabriel Flores Romero, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat. La veritat és que llegir a Rushdie em feia una mica de respecte. Suposo que la demencial fama que va aconseguir sent víctima del fanatisme islàmic em feia pensar que tots els seus llibres buscaven la confrontació, i m’ha sorprés agradablement trobar-me amb una novel·la. Té el millor d’una novel·la lleugera, atrapa amb una història, i no té el pitjor, no és superficial ni tòpica, o almenys no ho és massa. I com totes les bones històries tot conflueix en un, per mi, molt bon final.

Si hagués de buscar un autor a qui m’ha recordat em sortiria Paul Auster. I una mica, amb aquesta mirada sobre Nova York des dels ulls dels nouvinguts Golden m’he recordat de Ciutat Oberta de Teju Cole, la part del final on s’explica per fi la història índia de Nero Golden m’ha recordat a Tigre blanc. És allò de llibres que criden a altres llibres.