La invención de Morel / Adolfo Bioy Casares

L’any passat per aquestes dates, en el retir de la platja, vaig decidir rellegir un llibre del qual pràcticament no n’havia entès res (va ser Pedro Páramo), i com que em va agradar l’experiència he decidit repetir aquest any amb un altre llibre que em va deixar més aviat fred el primer cop. De Juan Rulfo fa un any a Adolfo Bioy Casares ara.

És una novel·la curteta, 155 pàgines amb lletra de cos generós, i és potser per això que val la pena que ens hi dediquem bé, que ens hi summergim per treure’n tot el suc. Hi ha llibres que poden llegir-se a batzegades, però aquest no n’és un.

Escribo esto para dejar testimonio del adverso milagro. Si en pocos días no muero ahogado, o luchando por mi libertad, espero escribir la Defensa ante Sobrevivientes y un Elogio de Malthus. Atacaré, en esas páginas, a los agotadores de las selvas y de los desiertos; demostraré que el mundo, con el perfeccionamiento de las policías, de los documentos, del periodismo, de la radiotelefonía, de las aduanas, hace irreparable cualquier error de la justicia, es un infierno unánime para los perseguidos. Hasta ahora no he podido escribir sino esta  hoja que ayer no preveía. ¡Cómo hay de ocupaciones en la isla solitaria! ¡Qué insuperable es la dureza de la madera! ¡Cuánto más grande es el espacio que el pájaro movedizo.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Hem de llegir i tenir fresc tot el que hem llegit per poder fer encaixar les peces que ens van apareixent, no pas en forma de trencaclosques sinó d’un enigma en mig del que és real i el que no, sense que acabem de saber mai realment què ens podem i què no ens podem creure. No puc dir gaire més sense caure en el més vil dels espòilers. És l’únic llibre que he llegit (rellegit en aquest cas) d’Adolfo Bioy Casares, havia llegit alguns dels llibres que va coescriure amb Borges i no m’havien semblat gran cosa. Entenguem-nos, amb aquests dos autors són bons llibres, però eren més un joc o una broma privada entre ells que cap altra cosa. És definitivament un autor del que convé llegir més.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:La_invención_de_Morel.JPG

I a petició popular un petit afegit, ple, però completa i absolutament ple d’espòilers, no seguiu si no voleu tenir la novel·la completament destripada.

Jo no sabia per on anava. El protagonista estava mort? Ho estaven els altres? Aquella illa era una mena de purgatori o una avantsala del més enllà? O potser eren al·lucinacions? Seves? D’altres? O somnis? I amb la mateixa pregunta: qui sommia i qui és el sommiat?

Tot això situa la novel·la en un àmbit irreal, una illa secreta, un no-lloc, ple de gent amb la que no pot interactuar, i una maquinària que no entén ni pot aturar. La solució a l’engima, aquesta gravació i projecció permanent em sembla genial i molt visionària, perquè al cap i a la fi els nostres perfils d’instagram o facebook no fan sinó això, un reflex d’un moment amb tota la deformació i mentida que es vulgui. Les vides digitals de tots plegats no són més que projeccions, el protagonista està atrapat en un hashtag condemnat a veure els mateixos perfils un cop i un altre. Sense voler-ho va anticipar el nostre present d’una manera molt esfereïdora.

(Visited 14 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *