El gueto interior / Santiago H. Amigorena

Primera novel·la del cineasta Santiago H. Amigorena, un autor argentí que escriu en francès, on hi està afincat i on fa les seves pel·lícules.

Tenim una història situada a l’any 1940, quan Vicente (ja ningú lu diu Wincenty) veu amb preocupació des de Buenos Aires el que està passant a la seva Polònia natal. Ell en va marxar després de lluitar a la Gran Guerra i que els seus compatriotes el recompensessin insultant-lo dient-li «jueu». Allà ha deixat a la seva mare i dos germans, i les noticies sobre el guetto de Varsòvia no el deixen indiferent.

«Per què fins ara he estat nen, adult, polonès, soldat, oficial, estudiant, casat, pare, argentí, venedor de mobles, però mai jueu? Perquè no he estat mai jueu com ho soc avui —avui que no soc més que això». Com tots els jueus, en Vicente havia pensat que ell era moltes coses fins que els nazis li van demostrar que el que el definia era una sola cosa: ser jueu.

Avenida Corrientes au niveau de la calle Florida
Photo : 1940. Quartier de San Nicolas. Buenos Aires © www.petitherge.com, Creative Commons.

Els nazis però no van inventar l’antisemitisme, ja hi era d’abans, una tradició malauradament molt antiga.

En els mil cinc-cents anys que havien passat des que el cristianisme s’havia convertit en una religió d’Estat i en el transcurs dels quals una progressió d’allò més coherent havia elaborat un discurs que havia començat dient als jueus: «No teniu dret a viure entre nosaltres si continueu sent jueus», després havia escurçat la frase: «No teniu dret a viure entre nosaltres», i al final ja els deia directament: «No teniu dret a viure».

Les escadusseres noticies que arriben són cada cop més terribles, de fet fins i tot resulten poc creïbles. Cada cop pateix més per la seva família polonesa de la que no en té notícies, i cada cop és sent més jueu. D’una manera estranya perquè això del judaisme no li havia importat mai gaire.

Es tanca en si mateix, en un mutisme i una apatia perquè res té sentit. Com seguir vivint i estimant mentre la maquinària de la mort dels camps d’extermini està en marxa? Sense que la comunitat internacional se’n preocupi gaire, a més a més.

Aixecament del Gueto de Varsòvia – Fotografia presa per Jürgen Stroop en un reportatge per a Heinrich Himmler al maig de 1943.

Les notícies que arribaven en diaris sempre amb retard de mesos, i les cartes de la seva mare, cada cop més espaiades i descrivint una situació de fam i angoixa al gueto de Varsòvia, tot plegat fan que el Vicente també es tanqui en si mateix, com si volgués expiar la culpa de no ser on eren els seus, de no haver-los tret.

Després d’aquella última carta, en Vicente va deixar de creure. Va deixar de creure en tot. En la dona, en els fills, en ell mateix. Va deixar de creure que la vida era més important que la mort.

La història dels que es van lliurar de la matança però no pas del seu espectacle i el seu patiment. Res en comparació amb morir, però una marca que quedaria per sempre.

Havia estat un home com tants altres homes, i de sobte, sense que passés res allà on era, sense que canviés res en la seva vida de cada dia, tot havia canviat. S’havia convertit en un fugitiu, en un traïdor. En un covard. S’havia convertit en aquell que no era on hauria d’haver estat, en aquell que havia fugit, en aquell que vivia mentre els seus morien. I a partir d’aquell moment, es va estimar més viure com un fantasma, silenciós i solitari.

La mare del protagonista va morir a Treblinka, un camp que mai va ser de treball, aquest era directament d’extermini, la màxima expressió de la indústria de la mort…

Res més, llibre ràpid de llegir, dur i un autor interessant del que estaria bé llegir més coses.

(Visited 13 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *