Halley 2042 / Anna Carreras i Aubets

Ja havia llegit altres llibres d’Anna Carreras (com aquest) d’un altre gènere, però no havia tastat la novel·la negra (també en té aquest altre també a Llibres del delicte) d’aquesta autora, som-hi!

El principi del llibre és dels que marquen el to de la novel·la, això és bo. A mi, a més a més, m’ha recordat un altre inici de novel·la, suposo que és inconscient però m’ha fet gràcia la coincidència. Aquest llibre comença així:

No he anat al llit amb ningú des de fa un any i mig. Fa mesos que la meva vida gravita entre un permanent estat clorofòrmic i unes immenses ganes de canviar de xip.

I així comença el llibre Women, de Bukowski, en la seva versió en castellà d’Anagrama:

Tenía cincuenta años y no me había acostado con una mujer desde hacía cuatro. No tenía amigas. Las miraba cuando me cruzaba con ellas en la calle o dondequiera que las viese, pero las miraba sin ningún anhelo y con una sensación de inutilidad. Me masturbaba regularmente, pero la idea de tener una relación con una mujer —incluso en términos no sexuales— estaba más allá de mi imaginación.

Naked mannequin showing tits © viZZZual.com, Creative Commons.

Però deixem estar les coincidències i anem al llibre i a la protagonista que ja se’ns ha presentat. Després de llegir-lo no acabo de tenir clar si m’agrada o no, i això no és del tot bo. La protagonista narradora viu amb el seu germà, que descriu així:

El meu germà té una feina, sí, amb un cap, uns horaris i poc temps lliure, un caràcter de gos rabiós i un oci que no tinc clar. Tot això no significa que jo no treballi. Jo escric a dos diaris, a dues revistes, faig traduccions de tant en tant i escric contes al blog. En alguns casos em paguen per fer-ho, però no em sotmeto al sistema. Soc prou capaç de gestionar el meu temps. Treballo fins i tot quan no treballo. Escric mentre miro la vida al carrer. I, si fa o no fa, el meu germà i jo portem els mateixos calés a casa.

El germà té un costat fumut, molt fumut, hi gratarem una mica. Hi ha una sèrie de raonaments sobre la parella i sobre la intel·ligència artificial que fan que un dels elements sorprenents del final del llibre no ho sigui gaire.

La seducció hauria de ser un art, pura intuició, com la música. La suma d’aquest canvi climàtic que somatitzem i la ferocitat de les noves tecnologies està a punt de provocar un segon big bang. Enllà del tòpic sobre una estació de l’any que desorganitza les hormones i accelera el corrent sanguini, penso sovint en la metàstasi que pateix actualment la seducció barata i acrítica. Que cardi tothom amb tothom no deixa de ser un símptoma d’inestabilitat global.

orgy meets introspection © Amber Rae, Creative Commons.

La relació amb el germà és difícil, el que s’afegeix als misteris de la veïna, a un nano que veu sempre en una terrassa de cafè escrivint, tota una sèrie de misteris que conflueixen en una part final del llibre que té moltes llacunes. Massa coses no ben aclarides en un final que no està a l’alçada, perquè la novel·la està bé, és interessant i es llegeix bé, però el final…

Tot i les meves reserves amb el final el llibre té punts molt bons com quan juga amb l’autoficció (o a mi m’ho sembla) amb un paràgraf per enmarcar.

Hi ha un menyspreu cap als escriptors, però encara més cap a la dona escriptora. Twitter visibilitza la realitat quotidiana o els micromasclismes als quals ens enfrontem les dones que escrivim sota l’etiqueta #ThingsOnlyWomenWritersHear. He sentit de tot. Frases de merda de periodistes de merda com ara: «Escriuràs sobre maternitat a partit d’ara?»; «Em va agradar el teu article, el vas escriure quan el plançó feia la migdiada?». O el fastigós: «Ets guapa, triomfaràs com a escriptora». Totes aquestes anècdotes en aparença trivials formen part d’una estructura opressiva molt més gran. Sé que els homes llegeixen menys llibres escrits per dones, mentre que les lectores no fan distinció entre el gènere de l’autor de la coberta.

Paulo Coelho’readers © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Una altra cosa que no em fa el pes, hi ha com un joc de descobrir qui és un misteriós personatge de facebook, que només posa frases profundes i demés en castellà. Però això del castellà en un llibre català reconec que és una mania molt meva, des d’aquí recordo que hi ha gent que parla el català però no el castellà, com a apunt.

El llibre està ben escrit i és interessant, però no està ben rematat, així que us agradarà o no en funció de com sou d’exigents amb això.

(Visited 31 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *