Els bons dies / Rafael Vallbona

Primer llibre que llegeixo de Rafael Vallbona, l’argument sembla senzill però que ben portat pot sortir prou bé,a veure.

 

Ricard torna a París, hi va anar en el moment de la transició quan començaven a intuir que res del que es sommiava i s’anhelava en aquells moments es faria realitat. Una transició en fals, i tutelada perquè tot seguís més o menys com abans després de l’explosió que va seguir a la mort del dictador.

La revolta d’uns anys abans havia perdut el sentit cultural i polític i el prestigi social. L’època dels concerts, de les festes populars i de l’alegria al carrer, aviat va ser considerada com un temps de disbauxa vehement i comprensible quan se surt d’un esvoranc tan profund com el que havíem viscut durant quatre dècades. S’explicava com una trapelleria tolerable per la immaduresa dels seus autors. El que importava en aquell moment era oblidar el passat fosc i la procaç reacció, i centrar-se en el futur esplendorós que, segons asseguraven, ens esperava a tots. I en pocs anys tot allò que vam viure, i en què vam creure, va ser esborrat. Un campionat del món de futbol que va omplir Barcelona d’estrangers com mai no s’havia vist, mentre el cel s’enfosquia premonitòriament per un paorós incendi forestal que consumia el massís del Garraf, i l’anunci que la ciutat optaria a uns jocs olímpics, van ser l’eficaç metzina contra les preguntes punyents. El millor argument contra el revisionisme històric contra el qual, aquells joves que volíem un país just, modern i lliure de restes del franquisme, ens vam estavellar.

Medios de Comunicación y Transición. Viñeta de Francisco Martín Morales. © Veroxs, Creative Commons.

Som a l’octubre del 2017 i notem que alguna cosa hi ha en relació amb el moment polític català que porta a Ricard a intentar aquest retorn, aquest tornar a París, la ciutat de la llibertat als anys seixanta i setanta, però ara el món ha canviat molt i París no n’és cap excepció.

Se’m va fer estrany ser a París tants anys després. No reconeixia gairebé res, però, a la vegada, semblava com si hi hagués estat feia quatre dies. L’ambient resclosit i rescalfat del RER i el metro em connectaven amb el passat. És lògic, aquests indrets canvien poc. Però el carrer, la gent, les botigues, no tenien res a veure amb el que recordava de trenta-sis anys enrere. Vells bistrots convertits en McDonald’s, franquícies de roba on hi havia hagut épiceries antiquíssimes, gent mirant el mòbil mentre caminaven, riuades de turistes brandant pals de selfie. Definitivament totes les ciutats, a poc a poc, es tornen idèntiques. Deuen estar contents els sàtrapes del neoliberalisme, veient com han acabat amb la identitat dels pobles.

El llibre té quatre parts centrades en els diferents protagonistes Ricard, Jane, Martí i de nou Ricard. Va marxar de Barcelona amb el Martí i després de molt voltar van arribar a París, i allà entre converses polítiques d’esquerra en boires de tabac negre hi havia la misteriosa Jane.

Quan tenia divuit anys em vaig inventar un personatge, per inseguretat, suposo. Soc així, encara ara: Jane Gaul, anglesa i estudiant d’història a la Sorbona. El nom i l’origen els vaig escollir per la Jane Birkin. I amb la nova personalitat, contenta com qui estrena un vestit, vaig sortir al carrer. El pare havia marxat de casa quan era petita, i la mare no va tenir temps per a mi perquè es passava el dia en reunions i viatges de feina. És clar que no vaig esperar la majoria d’edat per fer la meva; titubejant més o menys, havia entrat i sortit de casa ben bé des dels quinze anys, només faltaria. Però, en fer els divuit, la mare va decretar amb solemnitat la meva incorporació a l’edat adulta; o sigui: es va desentendre del tot de mi. Tret d’enviar-me diners. Això és l’únic que va fer bé, i mai no vaig dubtar a acceptar-los.

Jane Birkin © Anita Fellini, Creative Commons.

Amb la Jane se’ns comença a dibuixar l’escenari, amb Ricard, i en Patrick Molino (exitós escriptor amb un tràgic final) i en Martí. Un quadrat encara amb molts punts poc clars.

El metro és el món dels qui no els pertany res. I jo, des que vaig decidir deixar plantat en Ricard i no agafar el tren de tornada a casa, mai no he tingut res de res.

Al metro hi ha escalfor, solidaritat, vida i art. I els primers temps els usuaris respectaven els que hi vivien, i aquests es respectaven entre ells. Tothom era lliure, tothom hi feia la seva. Era un veïnat on ningú no et preguntava qui eres ni on anaves.

Paris – Gambetta metro station © Fred Romero, Creative Commons.

Pel meu gust el llibre es tanca sense resoldre del tot aquest anhel de tornar a trobar els amics de joventut, i no queda massa clara la relació amb el que està passant a Catalunya en aquells moments de la tardor del 2017, més enllà de que en els dos moments semblava que les possibilitats d’un futur millor saltaven pels aires. Potser és aquest el paral·lelisme.

El llibre es llegeix ràpid i bé, potser el Premi Roc Boronat és un d’aquells que convé mirar amb bons ulls.

(Visited 14 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *