Carrer de les Botigues Fosques / Patrick Modiano

He tingut aquest llibre massa temps a la lleixa de pendents. Els llibres anteriors de Patrick Modiano m’han agradat, i quan l’agafo recordo el perquè i identifico les coses que m’agraden del seu estil.

És aparentment senzill, res de recargolaments o de barroquismes, un estil senzill i fins i tot net però sense passar-se, sense ser asèptic (que aleshores no tindria gaire interès). Trobar aquest equilibri no és senzill, l’autor sembla sortir-se’n amb una naturalitat total.

Va encetar una tonada que era, em penso: Sur les quais du vieux Paris, però el soroll de les veus i de les rialles feia la música amb prou feines audible, i ni tan sols jo, que era a tocar, no n’arribava a copsar totes les notes. El pianista continuava, impertorbable, amb el bust ben dret, el cap inclinat. Em feia patir: pensava que en algun moment de la seva vida l’havien escoltat quan tocava el piano. Després s’havia hagut d’acostumar a aquest zum-zum perpetu que li apagava la música. Què diria, quan jo pronunciés el nom de Gay Orlow? Aquell nom el trauria un moment de la indiferència amb què anava tocant la seva peça? O ja no li diria res, com aquelles notes de piano ofegades sota la remor de les converses?

Paris, 1950 © Nathan Hughes Hamilton, Creative Commons.

Anirem seguint el protagonista a la recerca de la seva identitat, literalment. A través de coneguts, noms esparsos, fotografies on potser surt o potser no… I tot preguntant i detectant (o creient detectar) coses que desperten alguna cosa al seu interior, una cosa que diu que sí que potser allò, que aquella identitat i aquella vida pot ser la seva, tot i que després resulti que no. Uns records dels que no sabem si refiar-nos o no.

La Denise i jo agafàvem el camí oposat al seu i seguíem el bulevard de Courcelles. El París per on caminàvem tots dos en aquell temps era tan estival i tan irreal com el vestit fosforescent d’aquell Scouffi. Flotàvem en una nit que aromaven les troanes quan passàvem per davant de les reixes del Parc Monceau. Molt pocs cotxes. Semàfors vermells i semàfors verds s’encenien dolçament per no res i els seus senyals de colors alternats eren tan suaus i regulars com el balanceig d’unes palmeres.

Paris © Simon Jowett, Domini públic.

Sembla que es va confirmant una identitat, amb esboços de la gent que el va conèixer i uns records que en qualsevol moment poden fallar.

Era l’aniversari de la Denise. Una nit d’hivern que la neu que queia sobre París es transformava en fang. La gent s’entaforava a les boques del metro i caminava apressant-se. Els aparadors del Faubourg Saint-Honoré brillaven. S’acostava Nadal.

Vaig entrar en una joieria, i encara veig la cara d’aquell home. Portava barba i duia unes ulleres amb els vidres tenyits. Vaig comprar un anell per a la Denise. Quan vaig sortir de la botiga, encara queia neu. Em va fer por que la Denise no vingués a la cita i vaig pensar per primera vegada que ens podíem perdre en aquesta ciutat, entre totes aquelles ombres que caminaven amb pas accelerat.

Eugene Galien-Laloue – Place de Clichy, Paris © Irina, Domini públic.

Passen les pàgines i acompanyem a Guy (un nom que s’ha posat com se’n podria haver posar un altre) en aquesta recerca d’ell mateix. Amb un estil net la narració sembla que passi sense sentir, com si fos fàcil. I anirem descobrint i redescobrint el perquè del protagonista.

Dels tres llibres llegits de Patrick Modiano (Records dorments; L’herba de les nits, i aquest) , aquest és el que més m’agrada, potser és el millor o potser el gust per aquest autor es va adquirint a mida que s’hi va entrant. Us el recomano.

(Visited 6 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *