Entre togues i reixes: Escrits de judici i presó / Joaquim Forn

Després de l’anterior llibre aquest podríem dir que «tocava». Joaquim Forn explicava el seu ingrés a presó fins al trasllat a Lledoners, i aquest llibre comença amb un altre trasllat, el que hauran de fer tots els presos polítics del procés a Soto del Real per poder ser traslladats cada dia a l’Audiència Nacional per seguir el judici. Per cert no seria més barat i fàcil i pràctic traslladar els jutges i fer el judici aquí?

El llibre comença amb un pròleg de Mònica Terribas i de seguida entrem en l’univers penitenciari de Joaquim Forn, i en la preparació del judici. Un judici en que el seu advocat Xavier Melero, vol fer una defensa tècnica, vist amb perspectiva podria haver fet una defensa no-tècnica, una sardana o un tres de vuit amb folre (3d8f), la sentència no hauria canviat gens ni mica, però m’estic avançant.

Al principi de tot també es parla de la vaga de fam que van fer els presos polítics per cridar l’atenció sobre el bloqueig que el Tribunal Constitucional estava fent als seus recursos. No es pot anar a la justícia europea fins esgotar aquesta via, i el TC que normalment accepta entre un 1 i un 5% del que se’ls hi presenta en el seu cas ho acceptava tot, i ho deixava en un calaix, impossibilitant recórrer a altres instàncies.  La vaga va tenir un cert efecte i la van abandonar poc abans de nadal, un nadal entre reixes on van celebrar una mena de tió (però sense apallissar el tronc, una idea que les autoritats de la presó no van considerar adient), un dels reclusos va dir això:

«Feliz Navidad y libertad para todos, especialmente para los políticos. Nosotros hemos hecho algo malo, pero ellos son inocentes.»

I després, entrar a una altra presó, amb les seves característiques pròpies de funcionament o de fred (el fred en aquella presó és legendari).

A Soto del Real —Soto del Relax, com en diuen alguns reclusos— et pots lliurar de fer les feines comunitàries. Tot i que tothom té assignat algun servei intern —jo formo part de l’equip de neteja del menjador—, aquí s’ha institucionalitzat la pràctica de pagar-li a un altre reclús perquè et faci la feina, cosa que no passa ni a Estremera ni a Lledoners.[…] a Soto del Real aquesta pràctica està tan institucionalitzada que, al mateix moment que se t’assigna una tasca, ja se’t comunica la persona que et pot substituir, sempre que tu hi estiguis d’acord. De fet, s’interpreta com un ajut que fas a les persones que no tenen cap mena d’ingrés i a les quals el centre penitenciari, per la raó que sigui, no pot destinar a cap feina remunerada.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg
https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg

Hi ha qui parla dels presos del procés com a polítics presos, no presos polítics, bé, a continuació dos exemples clars de polítics presos.

Els primers interns que se’ns van acostar a saludar-nos, molt educadament, van ser Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. Se’ns van presentar tot dient-nos el seu nom, encara que no calia: ja els coneixem, és obvi. Seguidament molts reclusos van venir a donar-se a conèixer i n’hi havia de contents de retrobar-se amb en Sànchez i en Cuixart, que van estar-se en el mòdul 10 de Soto del Real gairebé dos mesos.

La distància entre el que creuen que serà el judici, o el que hauria de ser un judici, i el que és en realitat… fa feredat.

Sempre hem entès el judici com una oportunitat per explicar-nos al món, per denunciar la vulneració dels drets fonamentals, per denunciar unes acusacions sense cap fonament, per argumentar que no hem comès cap crim. La nostra presó i l’exili, les imputacions de centenars d’alcaldes, de càrrecs públics i privats, no són més que l’expressió d’una voluntat de venjança d’aquells que no van acceptar que l’1 d’octubre la gent anés a votar i expressés el seu desig de llibertat. Avui tothom ens podrà escoltar després de molts mesos sense fer-ho. És una oportunitat per deixar-se sentir.

També hi ha bons moments a la presó. El judici és esgotador, i depriment, i cada cop els queda més clar que a més a més és inútil. Però acostumats a la situació de reclusió, cal buscar les coses bones.

He deixat per al final d’aquest recull de bons moments les tardes que no tenim judici. Bàsicament, són les tardes del cap de setmana. Així que obren les cel·les, nosaltres acostumem a ocupar els bancs que hi ha al pati i on hi toca un sol vivificador. Les cel·les són com neveres, tot i l’arribada del bon temps. La temperatura és molt més baixa que a l’exterior. El sol només hi toca a primera hora del matí.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
the light of our souls will lead the way © torbakhopper, Creative Commons.

L’estona que som al banc recuperem la temperatura corporal i passem una bona estona xerrant entre nosaltres. Parlem de tot i de no res, de qualsevol cosa: dels llibres que llegim, de les cartes que rebem, de les notícies que sentim… Riem força. És una estona distesa, bonica, agradable. Tots asseguts al banc, som ben bé la viva imatge dels jubilats que miren com avancen les obres del metro.

Aquest és un llibre molt més polític que l’anterior, de manera obligada perquè l’estan jutjant i encara que des de l’espanyolisme es vulgui despolititzar el judici… és difícil no entrar en valoracions davant de segons què.

Em treu de polleguera sentir parlar els guàrdies civils i els policies de la «cara de odio» que feia la gent l’1 d’octubre, tot comparant la situació viscuda els mesos de setembre i octubre a Catalunya amb la situació de violència que es va viure al País Basc durant els anys d’ETA. Sentir parlar de clima insurreccional, això sí que em rebel·la, tot i que miro de fer esforços per entendre’ls, per comprendre el seu punt de vista. Però no puc. Quan sento que s’empra la mentida impunement i sense cap vergonya, m’afecto molt. […] La veritat no els importa. L’única cosa que sembla que cosideren important és verificar les acusacions que figuren en els seus informes mitjançant el testimoni d’un seguit de persones, que no són ni més ni menys que els mateixos redactors dels informes. És kafkià, tot plegat.

Algunes obsessions de la fiscalia sobre el referèndum també són gairebé kafkianes, perquè es topen amb la realitat però com si res. Totes aquestes coses van deixant clar que els pronòstics més negres s’acabaran complint. És normal que cada part en un judici intenti portar la seva versió, però hi ha una part que juga a casa i amb l’àrbitre, i el que no interessa doncs entra per una orella i surt per l’altre.

Un altre testimoni que també m’ha agradat és el d’un home de Sant Esteve Sesrovires. Mentre el fiscal el burxa per saber si formava part d’algun grup organitzat, ell respon que va decidir anar a votar per convicció pròpia, que era una decisió personal. Que ningú no el va obligar a res, ni li va demanar res. Que va actuar així perquè volia votar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Referèndum_1-O,_Barcelona_-_Guinardó.jpg

M’adono que aquestes respostes desconcerten la Fiscalia. Ells encara tenen la idea que des del Govern, l’ANC i Òmnium Cultural es va forçar la voluntat de la gent, i que els més de dos milions de persones que van decidir votar són un simple ramat de xais obedients.

Constato que des que han començat les declaracions dels testimonis de les defenses, el judici ha deixat d’existir als mitjans de comunicació espanyols. Quan declaraven policies i guàrdies civils, cada dia en feien una crònica amb les frases més punyents, sovint extretes de context. Ara, però, que declaren les persones que van patir les agressions policials, és com si hi hagués hagut una apagada informativa, com si el judici hagués deixat de tenir interès.

Això dels medis no és més que la constatació d’una realitat, el partit del judici es jugava en camp contrari, i si només hagués sigut això encara. Els medis tenen una obligació, tots, i es critica molt (i de vegades amb raó) a TV3 però la resta de medis, tots els medis estatals privats i públics seria per fer-s’ho mirar, bé, si hi hagués alguna cosa semblant a l’ètica professional, que no és el cas.

Sembla gairebé impossible, però el judici s’acaba. Tinc ganes que tanquin la paradeta judicial i d’estar-me a la presó —qui m’ho hauria d’haver dit— sense trasllats ni sessions inacabables que sovint han estat un malson.

El judici no ha servit absolutament per res, ningú ha mogut les seves conviccions ni un mil·límetre, era un tràmit que calia fer. I algunes conviccions eren tan delirants que sembla que no es podrien sostenir, però sí, moltes coses que semblaven impossibles per sentit comú dons resulta que sí eren possibles.

Per a la Fiscalia, i tal com ja he sentit en altres ocasions per boca d’alguns tertulians espanyols, el 23-F i l’1-O són actes de la mateixa naturalesa! Posar urnes perquè la gent voti i entrar amb la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats per instaurar un nou govern són la mateixa cosa.

I la seva nota pràcticament final:

Ara començo una nova etapa. L’encaro amb més fortalesa, amb més serenitat i noves perspectives. No perdo la il·lusió, tan necessària, per seguir endavant. Em fixo nous reptes i nous objectius. No deixaré mai de lluitar pels meus ideals i sé que algun dia sortiré i que aquest sacrifici que he fet juntament amb els meus companys no haurà estat en va.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Independència_10_Votarem_Clavells.jpg

Com ja he comentat, aquest és un llibre molt més polític. És un altre punt de vista del judici, un punt des de dins, amb temes d’intendència i logística. Dos anys de presó i una actitud dels presos que contrastava amb la primera declaració davant del jutge quan volien evitar l’entrada a presó, ja en el moment del judici tenen una actitud de «se’ns en fot» que almenys va reconfortar una mica a la gent. És allò de: «si jo no tinc por, tu no tens poder». Un llibre interessant si us interessa el tema, i trobo que força ben escrit, és llegeix ràpid i bé, és un llibre lleuger de llegir i això és un mèrit.

(Visited 2 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *