Sis nits d’agost / Jordi Lara

Sembla que va camí de ser un dels llibres de l’any passat i al final m’ha picat la curiositat per aquest llibre de Jordi Lara sobre Lluís Maria Xirinacs.

Aquest llibre se centra sobretot en la mort de Xirinacs, en com va triar un lloc a la muntanya i s’hi va quedar amb la idea de morir. No, va anar a un lloc a morir, més com una cosa conscient i volguda que com una fatalitat inevitable. Un suicidi força estrany si voleu, però se’n va sortir. Però per parlar d’aquest final és imprescindible repassar altres moments de la seva vida i dels seus raonaments. De manera breu i ràpida, aquest és un llibre curt, una aproximació, si voleu una biografia més canònica n’hi ha una que es cita al text d’unes 800 pàgines, aquesta.

Una vegada, per fer-li la guitza, algú li va dir a en Xiri que potser Jesús no havia existit mai. ¿I saps què li va respondre, ell? «Millor, així li vam estalviar tant de sofriment a un home. I el missatge és el mateix.»

El seu compromís i les seves idees no encaixaven ni amb les de l’esglèsia ni amb la gent. Suposo que xocar amb la jerarquia ja ho trobava normal, però que el seu missatge no arribés a la gent, o arribés però ningú el seguís, deuria ser força més dur.

https://www.flickr.com/photos/136304108@N06/
Freeway at sunset © Marcel Sala, Creative Commons.

Els quatre anys com a vicari rural de Balsareny el van desenganyar: el poble que volia despertar no volia ser despertat, li semblava una massa apàtica que no anhelava la llibertat sinó el confort.[…] «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quen siguem forts», va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis

Va aconseguir tota una fita: ser un personatge incòmode pràcticament per a tothom, durant i franquisme i també després. Una posició que amb els anys no sembla tant desencaminada com potser es volia creure en aquells moments. Si es va mantenir fidel a alguna cosa va ser a sí mateix i als seus ideals, al marge de les circumstàncies.

El dictador va morir poc després, mentre Xirinacs ja era tancat a Montserrat amb els anomenats «captaires de la pau» —»Pare, tu faràs justícia i tu saps què i a qui cal perdonar», va escriure pensant en Franco—, però aquella nova acció va tenir un final amarg: per una banda, el rei Joan Carles no va decretar l’amnistia que reclamaven; per l’altra, les desavinences de Xirinacs amb els monjos, que no els volien acollir dins les parets de l’abadia, i els primers moviments dels partits polítics al marge de l’Assemblea de Catalunya van anar situant Xirinacs en un lloc incòmode i massa irreductible per als qui, denunciava ell, ja es fregaven les mans pensant en el pastís autonomista d’un nou escenari polític.

https://www.flickr.com/photos/jazonz/
Montserrat © Jarek Zok, Creative Commons.

I l’escenari final: la muntanya, on va ser trobat per un boletaire de la zona. Gran part del llibre és això, preguntar a la gent dels voltants, per si el van veure els darrers dies, o com el van trobar, o… i és una cosa que costa. Primer perquè la gent de muntanya té un tarannà una mica més tancat, costa d’arribar-hi. I també perquè a tota aquella gent els agrada força la tranquil·litat en què viuen, i no volen que allò es converteixi en una mena d’atracció.

—Noi, no ho sé pas, però ja et dic jo que si se sap morir ara el troben el mateix dia. Els de les motos, els excursionistes, aquests que surten a córrer. Fa deu anys encara no hi havia aquesta afició de córrer pels comellars com una daina. Ara la muntanya torna a estar plena, però de gent que hi ve a jugar.

Vaig pensar en l’home de ciutat que puja a la muntanya que ha colgat d’encarnacions simbòliques i es troba una natura despietada i voluble per desballestar-li la paradeta mística. De manera que Xirinacs havia vingut a morir-se en un antic camps de patates, en un indret més deshabitat que verge, encara amb l’eco centenari dels crits de la mainada que s’hi atipava enfilada als arbres fruiters. I se li havien avançat per morir-hi un maquis i un guàrdia civil.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pla_de_can_Pegot,_a_Ogassa._Monument_a_en_Xirinacs_-_panoramio.jpg
Pla de can Pegot, a Ogassa. Monument a en Xirinacs.

Un llibre breu i que es llegeix bé, i que potser passa massa de puntetes per tot el pensament de Xirinacs, tan la vessant política, com la humanista o social o teològica. Abarcar tot el pensament de Xirinacs és una tasca que espanta. I a com va anar encaminant tot això al llarg de la seva vida, quan els seus anys de polític ja quedaven cada cop més enrere.

I després aquest acte de sobirania últim. Decidir morir-se, sense més, i fer-ho sol i sense que ningú el destorbés. Li va sortir bé a mitges perquè quan el van trobar doncs van haver de destorbar el seu descans i portar-lo a fer-li una autòpsia i totes aquestes coses que fem amb els morts. No li deuria fer gràcia però suposo que ja imaginava que passaria i que no s’hi podria fer més, almenys ja no hi seria.

Un autor al que us podeu acostar amb els seus llibres, per anar-hi directes, aquí en teniu uns quants.

(Visited 5 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *