Els anys / Annie Ernaux

Després de molt escoltar que Annie Ernaux és una escriptora que cal llegir al final m’hi he decidit. Això vol dir que he buscat un llibre, l’he demanat i l’he posat en una lleixa de pendents que va camí de convertir-se en motiu de divorci, però això és un altre tema.

I les primeres pàgines em porten una sensació: sembla que sí que aquesta autora val la pena. Ens trobem amb una mena d’autobiografia, el que vindria a ser la seva vida construïda a partir de records fragmentaris i no sempre connectats entre sí. I la segona guerra mundial terriblement present en el record, mes en el col·lectiu que en el seu, al cap i a la fi va nèixer el 1940.

l’arribada dels alemanys —cadascú situava exactament on, en quina ciutat—, els anglesos sempre correctes, els americans sense manies, els col·laboracionistes, el veí ficat en la Resistència, la noia X rapada a l’Alliberament

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

Uns records que a mi em porten al llibre El dolor de Marguerite Duras, que també parla i sobretot desmitifica el final de la guerra a França.

Després de la guerra, a la taula interminable dels dinars de festa, enmig de les rialles i les exclamacions, aviat ens arribarà el torn, aprofitem el que ens queda de vida!, la memòria dels altres ens situava en el món.

Són uns anys difícils, a casa nostra en una postguerra que no s’acabava mai i a la resta del món en una postguerra més nova però amb les mateixes limitacions.

A totes les famílies hi havia nens morts. Per culpa d’afeccions sobtades i sense remei, diarrea, convulsions, diftèria. El rastre del seu breu pas per la terra era una tomba en forma de llitet amb els barrots de ferro i la inscripció «un àngel al cel», fotos que s’ensenyaven eixugant-se una llàgrima furtiva, converses a mitja veu, gairebé serenes, que espantaven els nens vius, que se sentien en pròrroga. No s’haurien salvat fins als dotze o quinze anys, després d’haver travessat la tos ferina, la rubèola i la varicel·la, les galteres i les otitis, la bronquitis de tos a l’hivern, escapat a la tuberculosi i la meningitis, i aleshores dirien que «s’havien enfortit».

I l’educació, que a la liberal i moderna França encara aleshores era segregada, l’autora òbviament retrata el que era l’educació femenina.

S’interpel·laven cridant-se ei tu comtediguis!, escoltaven i repetien xiuxiuejant, la mà a la boca, històries poc amables, reien per sota el nas de la història de Maria Goretti, que havia preferit morir abans que fer amb un noi allò que totes es delien per fer, s’espantaven de la seva viciositat, insospitada pels adults. Somiaven tenir pits i pèls, una compresa amb sang a les calces.

https://www.flickr.com/photos/rallion/
bumpers © Slow Brook, Creative Commons.

Un món amb un pes encara molt gran de la religió i de la moral que se’n desprenia, una moral que es disfressava com a ciència però que no ho era.

En aquestes condicions, els anys de masturbació abans de tenir el permís per fer l’amor dins del matrimoni eren interminables. Calia viure amb el desig d’aquest plaer que crèiem reservat als adults i que reclamava satisfacció a qualsevol preu malgrat totes les temptatives de distracció, les pregàries, covant un secret que ens arrenglerava al costat dels perversos, els histèrics i les putes.

Al Larousse hi havia escrit:

onanisme: conjunt de mitjans adoptats per provocar artificialment el plaer sexual. L’onanisme provoca sovint accidents molt greus; per aquest motiu, cal vigilar els infants quan s’apropin a la pubertat. Els bromurs, les hidroteràpies, la gimnàstica, l’exercici, la cura d’altitud, les medicacions marcials i arsèniques, etc., es poden utilitzar de forma alternativa i complementària.

Al llit o als lavabos, ens masturbàvem davant la mirada de la societat sencera.

Es va configurant la persona i l’escriptora, i com sempre el primer que ve és la comprensió del món.

Sens dubte, la informació que rep sobre els esdeveniments del món es transforma en sensacions, sentiments i imatges sense cap rastre de les ideologies que inicialment els han provocat. Així, el que veu és:

Europa dividida en dos per un mur d’acer. A l’oest, sol i colors. A l’est, l’ombra, el fred, la neu i els tancs soviètics que un dia travessaran la frontera francesa, s’instal·laran a París, com a Budapest. L’obsessionen els noms d’Imre Nagy i de Kadar i en repeteix les síl·labes per intermitència

Algèria com una terra encesa de sol i de sang, plena d’emboscades al voltant de les quals voletegen homenets amb gel·labes vaporoses, imatge extreta del llibre d’història de tercer, que explicava la conquesta d’Algèria el 1830 il·lustrada per un quadre, La Prise de la smala d’Abd el-Kader […]

No hi ha res de tot això en el diari íntim que ha començat a escriure, on descriu el seu tedi, la seva espera de l’amor amb un vocabulari novel·lesc i grandiloqüent.

No deixen de ser curioses les observacions sobre el conservadurisme de la societat, potser hem idealitzat massa a França o potser el contrast en segons quines époques era molt acusat, però el text següent pràcticament s’hauria pogut escriure pensant en casa nostra.

La vergonya no deixava de perseguir les noies. La seva forma de vestir-se i maquillar-se, sempre acotada amb els massa: curt, llarg, escotat, estret, vistós, etc. L’altura dels talons, les amistats, les sortides i entrades a casa, el fons de les calces cada mes, tot al seu voltant era objecte de la vigilància generalitzada de la societat. A les que es veien obligades a deixar el nucli familiar, la societat els oferia la Maison de la Jeune Fille, la ciutat universitària separada de la dels nois, per protegir-les dels homes i el seu vici. Ni la intel·ligència, ni els estudis, ni la bellesa, res no comptava tant com la reputació sexual d’una noia, és a dir, el seu valor en el mercat del matrimoni, del qual les mares, seguint l’exemple de les seves, s’erigien com a guardianes: «si te’n vas al llit abans d’estar casada, no et voldrà ningú», i se sobreentenia: «excepte un altre saldo del costat masculí, un tarat o un malalt, o, encara pitjor, un divorciat». La mare soltera no valia res, no podia esperar res, només l’abnegació d’un home que acceptés recollir-la amb el producte de la seva falta.

Fins al casament, les històries d’amor es desenvolupamven sota la mirada i el judici dels altres.

https://www.flickr.com/photos/iisg/
08-23-1960_17440 Alice en Ellen Kessler © IISG, Creative Commons.

Els somnis es van succeint amb els anys.

Dos objectius futurs coexisteixen: 1) convertir-se en una noia prima i rossa, 2) ser lliure, autònoma i útil al món. S’imagina convertint-se en una Mylène Demongeot i una Simone de Beauvoir.

Però arriba la vida, amb els seus propis plans que no solen tenir res a veure amb els seus. És força general això que la vida et fa anar per on vol, o per on cal, sense preguntar.

Ja no somia desperta com abans, ni s’imagina a la platja el proper estiu o com a escriptora publicant el seu primer llibre. El futur s’anuncia en termes materials precisos, l’obtenció d’un millor lloc de treball, promocions i adquisicions, l’entrada de l’infant a l’escola, això no són somnis, són previsions. Sovint li venen al cap imatges de quan estava sola, es veu pels carrers de la ciutat per on ha caminat, a les diferents habitacions que ha ocupat —a Rouen en una residència per a noies, a Finchley de cangur, a Roma de vacances en una pensió al carrer Servio Tullio. Li sembla que són els seus «jos» que continuen existint allà. El passat i el futur, en definitiva, s’han invertit, és el passat, no el futur, que és ara objecte de desig: trobar-se de nou a l’habitació de Roma, a l’estiu del 1963.

I alguns apunts del maig del 68, viscut des de provincies, això sí.

Nosaltres, que no havíem lluitat mai per les condicions de treball, que no volíem en el fons les coses que compràvem, ens reconeixíem en aquells estudiants no gaire més joves que nosaltres que llançaven llambordes a la policia antiavalots. Llançaven al poder, en lloc nostre, els anys de censura i repressió, el placatge violent de les manifestacions contra la guerra a Algèria, els atacs racistes, la prohibició de La Religieuse i els Citroën DS negres sense matrícula de la policia. Ens venjaven de tota la contenció de la nostra adolescència, del silenci respectuós a les aules, de la vergonya de rebre els nois d’amagat a les habitacions de la residència. És en un mateix, en els desitjos limitats, en les renúncies de la submissió, on residia la nostra adhesió a les nits enceses de París. Ens sabia greu no haver conegut tot això abans, però sentíem que teníem la sort que ens passés a l’inici de les nostres carreres.

De cop, el 1936 de les històries familiars es feia realitat.

I les conseqüències que tot allò va tenir.

Ara tot el que fins aleshores es considerava normal, era objecte de revisió. La família, l’educació, la presó, el treball, les vacances, la bogeria, la publicitat, tota la realitat se sotmetia a examen, també la paraula d’aquell que criticava, que havia de sondejar el rerefons dels seus orígens, des d’on parles tu? La societat havia deixat de funcionar ingènuament. Comprar un cotxe, qualificar uns deures, parir, tot generava sentit.

Res del planeta no ens havia de resultar aliè, els oceans, el crim de Bruay-en-Artois, formàvem part activa en totes les lluites, el Xile d’Allende i Cuba, el Vietnam, Txecoslovàquia. Avaluàvem els sistemes, buscàvem models. Fèiem una lectura política generalitzada del món. La paraula principal era «alliberació».

https://www.flickr.com/photos/136879256@N02/
2d8b558696bef2c2c654277d341d626b © Ur Cameras, domini públic.

L’evolució de la societat francesa (i de fet quasi tota l’europea) des del final de la segona guerra mundial, al llarg de la guerra freda, i quan aquesta va començar a anar-se acabant, encarant els anys 70 i els 80 amb tots els canvis que això va comportar.

La publicitat mostrava com calia viure i comportar-se, moblar-se la casa, era la instructora cultural de la societat. I els nens reclamaven aigua Évian aromatitzada, «és mes fortificant», galetes Cadbury, Kiri, un tocadiscos portàtil per escoltar la cançó dels Aristogats i La Bonne du curé, un cotxe teledirigit i una nina Barbie. Els pares tenien l’esperança que, amb tot el que els arribaven a donar, més endavant no fumarien porros. I nosatres, que no érem crèduls, que examinàvem seriosament els perills de la pubilicitat amb els alumnes i proposàvem com a tema de debat «la posessió de coses condueix a la felicitat?», compràvem a la FNAC una cadena d’alta fidelitat, un radiocasset Grundig, una càmera supervuit Bell i Howell, amb la impressió d’utilitzar la modernitat amb fins intel·ligents. Per a nosaltres i a través de nosaltres, el consum es purificava.

Els ideals de maig es convertien en objecte i diversió.

https://www.flickr.com/photos/84369496@N00/
1970’s Butter Up Tanning Lotion © twitchery, Creative Commons.

I a poc a poc, les successives mudances acostant-se a París. En un país tan absurdament centralista com ara França la diferència entre viure a París o viure a fora és abismal. No són pocs els francesos (i molts europeus també) que consideren que França és: París, i la resta.

Viure a la regió parisenca era:

veure’s catapultat a un territori sense geografia, enterbolit per l’entramat de camins que només recorríem amb cotxe

no poder alliberar-nos de l’espectacle de la mercaderia conqueridora, agrupada en terrenys erms o estesa al llarg de les carreteres en un cordó heteròclit de magatzems que anunciaven, en els seus cartells, la desmesura, Tot Saló, Mundial Moqueta, Cuir Center, i de cop conferien una estranya realitat a les publicitats de les ràdios comercials, Saint-Maclou, és clar!

Era impossible trobar un ordre harmònic en el que vèiem.

Amb això aproximadament em planto a la meitat del llibre i potser que pari de posar fragments, o potser no, va un més que fa referència sobretot al que vindria a ser el llibre mateix que estic llegint. Un llibre i una dificultat que solventa de diferents maneres, en molts punts agafa com a punt de partida una foto, aquelles fotos familiars d’unes vacances o de quan era una nena petita o… el que fos, ens descriu la fotografia i com que aquesta foto correspon a un moment i a una data dons a partir d’aquí va fent.

Perquè en la soledat retrobada descobreix pensaments i sensacions que la vida en parella obnubila, ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria senti el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història, una «novel·la total» que s’acabaria amb la despossessió dels éssers i les coses, familiars, marit, fills que se’n van de casa, mobles venuts. Té por de perdre’s en la multiplicitat dels objectes de la realitat que vol copsar. I com podria organitzar aquesta memòria acumulada d’esdeveniments, de successos, de milers de dies que la condueixen fins avui?

Crec que us feu una idea sobrada del que us podeu trobar en el llibre, una idea mínima, pràcticament tot el llibre té aquest magnífic nivell. Podrem estar d’acord o no en les seves observacions, però hi ha lucidesa, molta, i capacitat de fer-nos arribar el seu missatge, també molta. No és un llibre que es pugui llegir de pressa, és dens, i té una música a la que costa agafar el truc, i de vegades sembla que podría córrer més, o recrear-se més en certes coses.

La vida privada de Annie Ernaux

No és un llibre de safareig, és un retrat d’un món en canvi continu. Em recorda, a molta distància i amb les obvies diferències a El món d’ahir d’Stefan Zweig, un llibre magnífic on amb prou feines descobrirem coses de la vida de l’autor, com aquí, una paradoxal tranctant-se d’una biografia o una mena de memòries, però no per això menys seductor.

Bé, el que he llegit em confirma els rumors de que aquesta autora val la pena, o sigui que aniré mirant que més en trobo.

(Visited 2 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *