La força de la gent / Jordi Borràs

Vivim uns temps interessants, potser ara no ho podem veure amb suficient perspectiva, però ho són. Al marge de la valoració que se’n vulgui o pugui fer, que això ja és una mica cosa de cadascú. Més o menys és el que vaig dir quan parlava del llibre Dies que duraran anys i té sentit que ho tregui ara amb aquest nou llibre de fotografies de Jordi Borràs, a partir de la sentència del procés i amb textos de Núria Cadenes, Roc Casagran, Julià de Jòdar, Joan-Lluís Lluís, Carme Martí, Laura Pinyol, Carles Rebassa i Estel Solé.

Tothom s’esperava una sentència extremadament dura, i també hi ha molta gent que considera que un sol dia a la preso pels presos i les preses polítiques ja és excessiu. Per tant la sentència va caure com un gerro d’aigua freda, gran part dels catalans van engegar a fer punyetes el «famós seny ancestral» (com deia La Trinca) i hi va haver protestes, i el tema de no deixar ni un paper a terra doncs també va quedar superat.

Urquinaona, l’aeroport, batalles campals, carrers tallats… i res de revolució de somriures, ara el que hi ha és un cabreig monumental. També hi ha manifestacions multitudinàries, però les cares són de tensió.

El llibre comença amb les detencions a uns terroristes que només existien en la imaginació de policies i medis. Un nou nivell: si detenir a dirigents i líders polítics no serveix (i ningú defensa que hagi servit de res) es va a per la gent de baix. Demostren que poden deternir a qualsevol i aplicar la llei antiterrorista i fer el que els roti a veure si així acolloneixen al personal. És una idea de merda, i que no funciona, i que radicalitza postures, una d’aquelles coses que ens fa voler dir el que aquell tall de l’APM: «et felicito fill».

Un fragment del text de Núria Cadenes:

Qui va decidir d’enviar porres i escopetes contra els catalans, d’aplicar contra el dret de manifestació la vella tàctica d’assalta i provoca i encén i digues després que la violència és seva, de la noia que van arrossegar, del noi asegut a terra, devia pensar que els robocops s’ho ventilarien en un tres i no res. Però es van trobar, al davant, un escut invicte de versos.

I aquest altre de  Carme Martí:

L’emoció de tenir barricades a la ciutat amb el jovent resistint es barreja amb l’estupefacció per les accions i les detencions. La detenció d’un periodista i les agressions a tants d’altres són un retrat lamentablement magnífic de la qualitat democràtica del país.

https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-detingut-via-laietana-maltractaments/
Imatge treta d’aquest article de Vilaweb.

El trasbals emocional creix amb la repressió. A la terrible i habitual banalització del nazisme, s’hi suma la banalització del terrorisme, que tenim ben present amb les sentències dels nois d’Altsasu. Entre tantes escenes cruelment inversemblants, amb la mama parlem de la del noi de la dessuadora taronja, abatut i detingut mentre seia en una manifestació pacífica. Encara no sabem com es diu, no ens importa: és el seu net, és el meu fill.

© Jordi Borràs.

El gruix central de les fotografies són del que ja es coneix com «la batalla d’Urquinaona». No es comenta gaire, però aquella «batalla» va tenir uns vencedors, una pista: no van ser els policies. Tampoc ha acabat servint de gaire, almenys al curt termini, això és així, de moment com a mínim. És tot allò que deia a l’inici de la manca de perspectiva.

L’altra part protagonista del llibre és el tall de l’AP-7 a La Jonquera. Un moment que va tenir la virtut d’internacionalitzar el problema sense ni tan sols sortir de Catalunya.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Jordi_Borràs_Abelló.jpg
Jordi Borràs

El propi Jordi Borràs comenta una diferència fonamental entre aquest llibre i el previ Dies que duraran anys, en aquest llibre hi apareix la gent, el poble, els manifestants, en tot el llibre apareixen un total de 3 polítics. En aquesta fase del procés els polítics han quedat enrere de la gent. Al pas que anem aquest no serà el darrer llibre de Jordi Borràs sobre el tema, a veure si el següent pot ser, perquè la situació ho permet, de celebració.

El que surt al llibre és real, el què significa o el que representa queda per cadascú, però tot allò va passar. I un apunt, al llibre es repeteix vàries vegades que durant les protestes quatre persones van perdre un ull. No. No van perdre un ull com qui perd una moneda d’un euro entre els coixins del sofà. A quatre persones la policia els hi va rebentar un ull és més ajustat a la veritat.

(Visited 5 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *