L’instant precís / Albert Gassull

Un llibre que comença amb l’estil i les premisses clàssiques de la novel·la negra. Ho té tot, una dona misteriosa, diners, i tot de coses a mitges, negocis que no se sap ben bé que som, un prota amb un trauma i que s’ha arrossegat com els perdedors però ara torna a remuntar. El trauma té a veure amb el seu passat com a fotoreporter, sobretot en zones de guerra, se’ns aniran explicant detalls d’això.

Una part que no m’agrada, la dona colombiana parla en castellà i la resta de persones quan parlen amb ella també. Entenc que això es fa per donar versemblança però és un detall que no m’agrada, bàsicament perquè dóna per fet que tots els que saben català saben castellà, i no és el cas, i en general no s’acostuma a fer això si no es «subtitula», no sé si en gaires literatures s’admetrien parrafades en un altre idioma integrades dins del text. No dic que estigui malament, dic que a mi no m’agrada.

https://www.flickr.com/photos/bdwaydiva1/
The Jazz Singer © BdwayDiva1, Creative Commons.

I una cosa de la que en el llibre també n’hi ha molta: jazz, molt jazz.

No t’ho pots creure. T’adones que els músics també se la miren sorpresos, es dirigeixen mirades entre ells, somrient i assentint amb el cap. El trompetista es posa al seu costat, mirant-la, portant el ritme i ballant molt animat. Li fa un senyal perquè no s’aturi i la Mariana acaba el tema i es posa a improvisar. Quan s’acosta al final del corus tots els músics criden one more, one more. Ella se’ls mira somrient i segueix un corus més, al final del qual tot el local aplaudeix entusiasmat. Tu també. Et somriu i et fa l’ullet mentre s’aparta per cedir l’espai central al trompetista, que està començant el seu solo. Se’t fa un nus a la gola, te la mires mentre se’t barregen les imatges d’ella salvant-li la vida a aquella dona, de la seva cara fent l’amor, de la forma com riu quan està contenta… i has de respirar fondo per aguantar-te les llàgrimes que fa una estona que amenacen de sortir. Què t’està passant? Tots els músics fan uns solos fantàstics, potser esperonats per la qualitat del que acaben de sentir i, per acabar, la Mariana torna a cantar el tema. L’ovació és la més gran que hi ha hagut en tota la nit. Els tres músics de vent se li acosten i la feliciten, el pianista, el baixista i el bateria també l’elogien, somrient des dels seus llocs.

Tenim per una banda els tèrbols negocis de la colombiana, un passat seu que pràcticament no se’ns explica i després l’Àlex. El seu passat del que se’ns van explicant petits detalls, la seva vida o el seu intent de vida aquí, les fotos, nous projectes, dones i nits i més nits en un bar posant-se fi a alcohol i coca, com si volgués oblidar alguna cosa i no se’n sortís.

—La decisió de tornar va significar el trencament amb tot allò que estimava. I quan parlo d’estimar, parlo de la seva vida com a fotògraf. L’Àlex es va passar més de deu anys fent de testimoni de veritables barbaritats, fotografiant la desgràcia dels altres, l’horror de la guerra, la fam, les epidèmies, la mort, un patiment impossible de pair… Això canvia qualsevl. Ningú és el mateix després de les coses que vam arribar a viure. Però ell estimava viure-les, per sobre de tot. L’he vist en acció i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/hdptcar/
Rebel in northern Central African Republic 02 © hdptcar, Creative Commons.

Les diferents trames van confluint, potser massa lentament, cap a un punt final amb un parell de punts un pèl forçats pel meu gust, que no explico per no fer espòiler. El llibre m’ha agradat i l’he anat llegint amb velocitat creixent. Com el bon jazz el secret està en entrar en el ritme, en la música de la novel·la, però un cop està fet ja ho teniu. Un personatges molt ben dibuixats, un bon retrat del món actual en els seus racons més foscos, des del narcotràfic als sense sostre de Barcelona. Un llibre molt recomanable.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *