A imatge seva / Jérôme Ferrari

Ara fa més o menys un any em vaig llegir un llibre sobre una fotògrafa, el llibre era La noia amb la Leica, la fotògrafa era Gerda Taro. I això no té res a veure amb aquest llibre, però em fa gràcia la coincidència i una coberta amb una noia amb una càmera. Sí, sóc rarot i potser m’ho hauria de fer mirar.

La novel·la de Jérôme Ferrari comença amb una mort, que és el mateix que dir que tindrem tota la història narrada en flashback. Una història que pren com a punt de partida fotografies fetes per la protagonista finada, la seva passió.

Els esforços considerables, i de vegades inútils, que ell va fer per identificar desconeguts i determinar-ne el grau de parentiu només van suscitar en Antonia un interès educat. Allò no era l’enigma que la captivava. Tant li feia si pertanyia o no a la família aquella gent que havia deixat l’empremta en paper setinat. L’enigma consistia en l’existència de l’empremta mateixa: la llum que reflectien uns cossos ara envellits o convertits en pols feia molt de temps que havia estat captada i conservada per mitjà d’un procés l’aspecte miraculós del qual no es podia reduir a simples explicacions tècniques.

I per cert, que no us enganyi el nom de l’autor i alguns topònims, no estem davant d’un llibre italià sinò francés, i l’illa de la que es parla és Corsica (Còrsega, administrativament a França, almenys de moment, perquè no són pocs els corsos que s’hi oposen, com alguns protagonistes de FLNC, alguns d’ells molt propers a la protagonista).

Tot havia passat com estava previst. Eren la parella de nois que coneixien i admiraven des de la infantesa, ells les havien vistes créixer sabent que ja els pertanyien, que només era qüestió de temps. Ara eren les seves dones i tothom els deia així, ningú feia servir el terme «nòvia», d’altra banda amb raó, perquè de fet s’havien convertit en joves esposes de setze o disset anys, envellides abans d’hora, atrapades en els lligams d’una unió tan rígida, emmidonada i monòtona com el més poc imaginatiu dels matrimonis.

 www.christiancrush.com
Couples © Wyatt Fisher, Creative Commons.

La lluita contra els invasors turistes, la reivindicació i lluita contra els francesos, la lluita armada i les seves conseqüències, i tot això captat per la lent de la seva càmera i el seu intent de ser fotoperiodista, en un moment que potser no era el millor.

Van tornar al diari. Al cap d’una hora, el company d’Antonia havia redactat un article amb quatre mil caràcters que no afegien cap tipus d’informació a la que donava el títol: «Un home assassinat a Ajaccio». Aquell periodista, amb una llarga carrera en la premsa regional que li havia permès desenvolupar un talent certament innat, ara cultivava l’art de parlar per no dir res amb un virtuosisme que fregava la genialitat. Combinava magistralment llocs comuns, clixés, expressions fixades i consideracions edificants, de tal manera que produïa, sense fer mal a ningú o sobre qualsevol tema, textos rigorosament buits.

Tenim el padrí d’Antonia, ara és capellà i oficia el funeral tot recordant, tenim els records a través de fotos d’Antonia. Però  també altres moments en que les fotos van jugar un paper important, sobretot en conflictes, la primera guerra mundial, la segona, la conquesta italiana de Libia. Des que s’inventen les càmeres n’hi ha una en els conflictes. N’anem repassant fins que sembla que ens conduiran a la conclussió lògica, Antonia en un d’aquests conflictes-

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
Landing at Gallipoli © Archives New Zealand, Creative Commons.

A finals de l’any 1914 Rista M. porta el registre dels horrors desenfrenats.

Acumula fotos de suplicis, les classifica, les anota. El 1916 seran exposades al Louvre i al Victoria Museum abans de ser enviades als Estats Units. La bestialitat de l’enemic ara ja està documentada i tothom pot gaudir de l’espectacle tot concedint-se el luxe de la indignació.

La lluita del nacionalisme cors contrastada amb les lluites nacionalistes en altres guerres i molt especialment amb la de l’antiga Iugoslàvia. En aquest conflicte és ella qui en parla, qui hi va, qui hi fa fotos, moltes d’aquelles fotos ni tan sols les revelarà.

https://www.flickr.com/photos/liquene/
Corsica ©Alessandro Valli, Creative Commons.

No és només l’horror, és tot el que hi veu i el que hi sent, com les vores de la humanitat. No hi ha un relat de la guerra, amb prou feines algunes dates apuntades fins que pren la decisió d’anar a la guerra, no és fins després que no descobrirà que el difícil no és anar a la guerra sinó marxar-ne.

Quan van detenir Pascal B. per tercera vegada, el març del 1989, Antonia no va córrer a buscar consol a l’espatlla del seu oncle. De seguida va saber que no podria suportar ni l’espera ni les mirades plaents de compassió. També va saber que estava atrapada en un cicle sense fi que no alliberaria mai, com si girés en òrbita al voltant d’un planeta increïblement enorme. La vida que tindria seria una repetició del que ja havia viscut. Pascal B. aniria a la presó i després sortiria de la presó, i l’hi tornarien a ficar, un cop i un altre, i ella seria allà esperant, cada vegada més vella i desilusionada, fins que fos massa tard. A la làpida de la seva tomba no hi gravarien el seu nom, sinó, amb més austeritat, «La dona de Pascal B.», i seria just, perquè el centre de gravetat de la seva existència sempre hauria estat fora d’ella mateixa. Evidentment li estaria prohibit queixar-se de l’egoisme del seu amant. Com podia qualificar d’egoista algú que ha acceptat sacrificar la vida i la llibertat per una causa política?

A veure. És un llibre que abarca molts temes. Les lluites del nacionalisme cors, i d’altres nacionalismes, la plasmació de moments històrics en imatges i la protagonista, que viu en primera fila el tema cors però se’n va a la mínima que pot a altres conflictes. Potser aquest és un dels detalls que van en contra del llibre, voler abarcar massa coses, sense aprofundir-hi massa.

https://www.flickr.com/photos/peterdenton/
Balkans War 1991: Vukovar destroyed © Peter Denton, Creative Commons.

I a favor? Que amb el fil de la biografia de la protagonista tot plegat passa força bé. Podria haver aprofundit en el que retrata, però es centra més en com queda el que fa la fotografia, el fotògraf, el que retrata, el testimoni. I veiem tants conflictes diferents a través de les fotos que no podem sostreure’ns a la impressió que tots els conflictes són el mateix conflicte. A mi m’hauria agradat una mica més d’aprofundiment en el tema cors, però això ja és una mania personal. El llibre, potser per aquesta manca d’aprofundiment, passa molt bé i fa de bon llegir, tot i la patacada de començar el llibre amb un cadàver, que és un mica fumut.

© Cesc Llaverias.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *