Escapisme / Marc Moreno

Vaig agafar Temps de rates de casualitat i vaig flipar moltíssim amb Marc Moreno, de fet el vaig posar a llista dels millors del 2019, li tenia ganes al nou llibre, aquest Escapisme.

Un inici trepidant, un relat del món on vivim i una caiguda des d’un quart pis. A mida que passin les pàgines anirem perdent l’empatia que ens despertin els diferents personatges perquè sincerament no s’ho mereixen. No només són perdedors, que amb això ja hi comptem, a més a més són egoistes i en general males persones que només es preocupen d’ells mateixos.

https://www.flickr.com/photos/theeerin/
Chaperoned © TheeErin, Creative Commons.

Si busqueu un llibre que idealitzi els pobres treballadors com a pobres però honestos i nobles i solidaris entre ells i… bé, no és això el que trobareu en aquest llibre, aquest és el protagonista.

Mai no ha mostrat aspiracions ni voluntat de tenir res ni de trobar una feina que odiï per comprar merdes que no necessita. Es conforma amb viure tranquil, sense preocupacions ni problemes al cap. No li cal una feina, no necessita calés per perdre el temps amb els col·legues. No consumeix drogues, que és la principal despesa de la majoria de nanos del barri. Beu alguna cervesa de tant en tant, però tampoc és un gran aficionat a l’alcohol. No fuma. No surt de festa. No va de putes. La mare sempre té un plat a taula. I el llit fet. Per a què vol la pasta?

https://www.flickr.com/photos/jopoe/
IMG_0413 © Joanna Poe, Creative Commons.

La seva mare, fent feines de neteja en negre, es cau des d’un balcó i a ell l’avisen de l’hospital. Va a urgències però no acaba de saber si sa mare està viva o morta i no s’atreveix a obrir la porta del seu box, enlloc d’això gira cua i torna a casa. Allà no hi ha res per dinar, apareix son germà (amb qui no convé discutir) a endur-se la tele per vendre-la i després el pare, que els va deixar fa una quinzena llarga d’anys, molt amoïnat buscant la pòlissa dels «morts» de la mare. A tot això, ni el protagonista ni nosaltres sabem si està viva o no, veient la vida que porta i la família que té no està gaire clar quina seria la millor opció.

Sap que si la mare ha mort aquesta és la vida que l’espera, si no espavila. I ell ja no està per espavilar-se, oi? Ja té vint-i-cinc anys, i pensa que és massa gran per reconduir una existència que va nèixer morta des del primer dia. Des que el pare va marxar sense dir adéu i no n’han tornat a saber res més. Des que el germà es va convertir en un desconegut i en el pitjor perill. I la mare. Ai, la mare, que és l’única que no l’ha deixat mai però que tampoc no és que hagi estat un suport especialment present quan més la va necessitar. Quan era un marrec.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Rambla de Guipúscoa © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

Al principi costa sentir simpatia per l’Aitor (o Bifar), no sembla tenir ni sang. Però a mida que avança el llibre i es va convertint en l’ase dels cops una mica de simpatia sí que sorgeix, no és que sigui bo, però és que de tots els personatges ell encara té un passi. Els personatges són altres penjats del barri, de diferent perillositat en funció de com estiguin de col·locats, i el germà (mala peça), i el pare retornat quinze anys després (encara pitjor), i també la seva ex-novia i la seva filla, a qui veu un cop al mes o així. També hi ha un conegut de Temps de rates, el Charly, un camell que encara té un passi de tota la tropa.

I l’entorn, la Verneda, un barri de Barcelona complex i difícil, on tirar endavant és prou complicat. Un ecosistema on també trobem una de les coses que comencen a no faltar ni a Barcelona ni a Catalunya, i potser és un tema ja planetari, un bar de xinesos.

El local és ple de gent amb mitjanes a la mà, la majoria drets i enraonant amb un volum de veu massa elevat, però això no sembla molestar ningú. El so de la televisió també està a tot drap, malgrat que no hi ha ni una sola persona que la miri. Les converses i les rialles omplen una atmosfera carregada de suor, alcohol i decibels.

Els problemes se li acumulen a l’Aitor, cada cop més gent li vol fer una cara nova per diferents motius i ell està preocupat perquè igual s’ha de buscar la vida i ni té ganes de treballar ni gaires habilitats per fer-ho. És l’estiu del 2017 quan l’atemptat de les Rambles van impactar-nos. Però això a l’Aitor li dóna una idea, una idea tan absurda que fins i tot podria funcionar, però clar, compta amb els elements humans de compta i ja no dic res més per no fer espòiler.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Landing in Barcelona just hous before the terrorist attack.Barcelona from 2000 feet above | 170817-1404-jikatu © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

El llibre és llegeix bé i ràpid, com la bona novel·la negra, i com també és típic fa un retrat de la societat en un moment concret. No sortim gaire ben parats, però és força realista, les coses com siguin. Novel·la negra de la bona, ambientada al costat de casa i ara mateix, no es pot demanar més.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *