Els camins de la Rut / Lluís-Anton Baulenas

Tinc molt bon record de Lluís-Anton Baulenas de quan vaig llegir fa la tira d’anys La felicitat, o sigui que entro amb ganes en aquest llibre.

La protagonista, la Rut, se’ns presenta com una dona amb grua. També està embarassada i acaba de deixar plantat el xicot, la seva segona relació estable, de manera bastant automàtica en saber que tindria una filla (sap que serà una filla). A la grua hi va arribar gràcies al Fede, la seva anterior parella estable, amb ell en va aprendre i es va treure el carnet i es va comprar la grua amb la que treballa. La grua ha arribat a formar part de la seva persona.

Quan li va semblar que era prou segur, la Rut va aturar-se en una estació de servei per fer la trucada. Va aparcar la grua i es va dirigir cap a una cabina telefònica. Estava clavad enmig d’aquella benzinera com una estaca, tota sola, als quatre vents, sota el sol. Encara no havia acabat de marcar el número, que ja estava suant. No sabia ben bé per què trucava a en Miquel. L’empenyia a fer-ho una resta estranya de lleialtat cap a ell: li semblava que, com a mínim, després de tretze mesos de convivència, es podien dir adéu. Això sí, des de ben lluny.

https://www.flickr.com/photos/opie1/
Tow truck © Michael Miller, Creative Commons.

Una dona en un món d’homes, la Catalunya dels primers 80. Quan arriba prop de Montblanc, i de seguida torna a marxar, com amb una alergia a l’estabilitat, entre tant moviment els flashbacks ens permeten veure bé qui és i com ha arribat aquí. Menció especial la mare del seu segon xicot estable, el Miquel, i el seu bon caràcter quan li truca.

https://www.flickr.com/photos/dullhunk/
Parental Advisory: Explicit Semantics! via @micheldumontier © Dunk 🐝, Creative Commons.

—Si goses acostar-te a casa meva faré que els meus fills et rebentin a cops fins a fer-te sortir els budells pel melic i el cul. Després et llençaran a un abocador d’escombraries, on possiblement les rates, de tu, no en deixaran ni els tendrums. O no —va continuar—, potser ni tan sols les rates voldrien rosegar el teu cos fastigós.

Repassarem les seves relacions, sobretot amb el Fede, el Peter i el fill d’ell, el Miquel amb qui passa els tretze mesos que es diuen al principi i l’ha deixat embarassada i té la mare «simpàtica».

—T’he dit que t’estimo? —va aconseguir dir en Miquel.

—No.

—Doncs t’ho dic.

—Doncs ets idiota. No ho pots deixar anar a la babalà. Si dius «t’estimo», després, tard o d’hora, has de dir «ja no t’estimo».

Tot això ho veurem tant des del seu punt de vista com des del punt de vista de la filla, la Rutona. Però al principi del llibre de moment només la tenim a ella, i els seus records dels seus homes, comparses d’ella, mai a l’inrevés.

https://www.flickr.com/photos/akudrin/
Golden mood © Andrew Kudrin, Creative Commons.

—Tu vols això…

I tal com estava, dreta, es va treure la brusa pel cap i les faldilles pels peus. Després va descordar-se els sostenidors i es va abaixar les calces. Tot un recital d’intimitat, de colors, de textures, que deixava que en Miquel anés absorbint, a contrallum, mig enlluernat per aquell sol abassegador. Se sentia jove i volia que en Miquel la veiés jove, encara que se n’hagués anat al llit amb el seu pare, cosa que la convertia en una vella.

Va deixar que la mirés per davant. I per darrere. En silenci, a ple sol. Va estirar els braços amunt. Tenia esgarrapades de feia cinc minuts. Els pits li van pujar, el ventre i les cuixes eren ben blanques i els pèls púbics, mig rogencs, ballaven a l’entrecuix i atreien la mirada del noi com si el volguessin hipnotitzar.

En Miquel se’n va omplir tant els ulls que no va donar l’abast.

Sí, anar tota sola pel món era molt pesat, havies d’estar sempre a l’aguait. I els pares ja no et venien a buscar si et ficaves en un embolic, ja no et rescataven i et tornaven a casa.

I, a més, els homes se’t volien follar.

Tots.

Però valia la pena. Per instants com aquell, borratxos tots dos de sol i de claror.

Una escena eròtica que acaba sent una gran descripció del que és ser jove i ser en el món. Aquesta repassada d’homes inclou el seu primer amor, en Gunther i aquell moment en que tot estava canviant a finals dels setanta i semblava que tot era possible fins que ràpidament tothom es va domesticar. I els que van venir després del Fede i el Miquel, i el Peter, i el Ramon, i el Jeep i una Rut que sempre es comporta igual, sincera però molt egoista, no vol viure la decadència de l’amor, l’anar tirant de moltes parelles.

https://www.flickr.com/photos/kelsey97/
GOOD BYE and THANK YOU © fernando butcher, Creative Commons.

No s’havia de dir ja no t’estimo. Encara que ja no estimis. La Rut ho havia après als nou anys. No volia que ningú es rebentés el cap per ella.

Gairebé tothom al llibre té relacions obsessives o desequilibrades… vaja que la decisió d’ella de no aguantar no és gaire criticable veient el que ella veu en pares, familia, coneguts, tot això conforma una visió del món que transmet a la Rutona, la seva filla, fins i tot abans que neixi.

Ells es passen la vida sense entendre gaire res però sense parar de moure’s, de bellugar-se. Ho he vist en en Gunther, el meu primer amor. I en en Fede, el meu segon amor, que és el que em va ajudar a aconseguir la grua. Els homes viuen com si anessin amb bicicleta, si s’aturen, cauen. I cal acompanyar-los perquè no caiguin. I si cauen, curar-los amb Mercromina l’esgarrapada del genoll.

Les relacions funcionen una mica com a punts de referència a la vida de la Rut, i sobretot les ruptures i tot el que comporten, la ruptura d’un món, d’uns amics i d’un petit microcosmos que totes les parelles creen al seu voltant.

Valia la pena? Pregunta incorrecta. No ho decidim nosaltres, es deia. No li agrada a ningú, el final de l’amor, el final d’una relació. Som idiotes, però no tant. Ningú no vol patir per patir. La vida esdevé una muntanya russa que et desfà els nervis. Vius a base de resurreccions. I cada vegada, amb una relació nova, amb un nou amor, no tens més remei que jugar la partida, guanyadora al principi, perdedora al final. Com pots jugar-te res sabent que perdràs? Es tracta d’acceptar la coexistència de termes contraris: t’enamores estant absolutament segur que algú és l’amor de la teva vida, però alhora sabent que possiblement no acabarà bé. És estadístic.

Sembla que troba una certa estabilitat per ella i la Rutona prop de Figueres, en una casa amb espai per aparcar la grua al davant al costat d’uns veïns amb un Dauphine pràcticament per desballestar que ella decideix arreglar abans que la casa on han de viure i tot.

https://www.flickr.com/photos/andreboeni/
Renault Dauphine (1960) © Andrew Bone, Creative Commons.

Quant trigaria a fer-se seva aquella casa?, va pensar. Però de seguida va veure que no podia respondre. Va seure en un esglaó de l’escala: no sabia què li passava. Era una mena de transhumant, de migrant contínua. Emigrava dels llocs i dels homes. No tenia gaires pertinences personals. Hauria pogut viure en una tenda de campanya. O dins la cabina de la grua. De fet, això darrer ja ho havia fet alguna vegada. El seu món era a fora. A dins hi havia, segons el moment, algun home. I la seva filla, que estimava a la seva manera.

Al llibre encara han de passar força coses, bàsicament la Rutona que vindria a ser una Rut però curiosament molt més centrada que la seva mare, amb una vida amb uns paral·lelismes que fan una mica de por i que ajuden a tancar algunes trames obertes des de pràcticament el principi del llibre. Llibre molt recomanable que ens va portant a través de la Rut com en un viatge iniciàtic, que de fet és com la Rut veia la vida tot i el seu posat d’estar de tornada de tot.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *