Diari d’un pistoler de la FAI / Miquel Mir

Vaig agafar aquest llibre amb curiositat per un període molt concret de la història. Els retrats que he llegit d’aquests pistolers en general no són gaire afavoridors i m’agradaria saber si tot el que s’explica és veritat o és un intent de crear un relat a posteriori. Un dels retrats que em van fer interessar el va fer Manuel de Pedrolo al primer llibre de La terra prohibida, Les portes del passat, però és una constant en llibres que tracten de la Guerra Civil a Barcelona, l’intent de cop d’estat per sumar-se a la insurrecció del 18 de juliol i la revolució posterior. També en parla Joan Sales a Incerta glòria, i també Orwell a Homenatge a Catalunya, i ningú en parla bé d’aquesta gent. Posats a citar testimonis citaré a la meva àvia, que era una nena quan la guerra i que tenia veïns de la FAI:

«Van treure els rics de les seves cases, però no van posar en aquelles cases els que vivien sota un pont, s’hi van posar ells».

Per il·lustrar el tema una foto recurrent, però que m’agrada molt.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

I ara al tema. El llibre comença repassant la història del protagonista que és la història de la lluita obrera des dels anys de la primera guerra mundial fins a la guerra civil. Una de les coses que sobta de l’esclat de la guerra és com va aparèixer de cop tantíssima gent armada.

La lluita obrera, els sindicats, les vagues… tot això són coses que van existir i que existien tot i les prohibicions, i quan les prohibicions no servien directament les bales. Els patrons no tenien manies en contractar pistolers per eliminar obrers molestos, els sindicats no van trigar gaire en tenir els mateixos escrúpols, fer-se amb armes i respondre els trets amb més trets. Dictadures, la vaga de la canadenca, la setmana tràgica encara en el record, la guerra al Marroc, i una tímida república que de seguida va començar a tenir militars en contra i rumors de revolta. Amb els precedents i l’ambient que els sindicats s’armessin tant com van poder és perfectament comprensible. I amb això no justifico el que va passar després.

A les nits següents, en Maurici i ell van patrullar per una Barcelona en què no hi havia ni govern ni policia, presa per la por, angoixada i adormida. Grups d’incontrolats actuaven, segons ells, en nom de la Revolució i assaltaven i saquejaven joieries, botigues i magatzems, requisant tot allò que els donava la gana, amb total impunitat. El govern republicà s’havia desintegrat i les forces de l’ordre havien perdut la disciplina. La cadena de comandament s’havia trencat en aquells primers dies. Amb freqüència, ni els grups de la FAI sabien si les seves accions eren revolucionàries o s’havien sumat als actes de pillatge. […] Van començar les primeres confiscacions, deixant de banda l’ideal llibertari: tothom anava a la seva.

https://fotoshistoricas.net/anarquistas-barcelona-del-comienzo-la-guerra-civil-espanola/
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Intent de cop d’estat que fracassa i militars revoltats que segons a on guanyen i segons a on no. A Catalunya no van guanyar, i a més a més vençuda la revolta va esclatar la revolució, però sobretot el caos, molt caos. I una violència sense massa sentit.

Més tard, en Josep, amb el cap ben fred i serenament, comentava a en Tomàs que,si havien de canviar el país fent això, estaven llestos. A partir d’aquí, tots dos van començar a pensar que havien de guanyar-se el futur. En el fons, veien que els aprofitats, els oportunistes, els lladres, els alliberats durant les primeres hores de la revolta estaven actuant amb total impunitat i feien el que els donava la gana per tota la ciutat, emparats sota el paraigua de l’anarquia, i entre tots estaven convertint la Revolució en un acte de saqueig desproporcionat i en pura destrucció. Mentrestant, els que per a en Josep eren els herois, com en Cairó, havien mort a les barricades contra els militars i el feixisme.

https://www.flickr.com/photos/trompe/
Convento de Las Salesas, Barcelona (julio- 1936) © M U F.

Quan es repassa la història de la guerra hi ha una cosa que sempre destaca en el bàndol republicà i és el caos més absolut, milicians, sindicalistes, FAI, exèrcit regular i un govern que no podia fer-se càrrec de tot amb tants fronts oberts, prou feina tenien intentar guanyar la guerra, o almenys no perdre-la.

«Las bibliotecas son almacenes de pensamiento burgués, montones de basura, legajos de mentiras. Esto, nada más que esto, es lo que quema. Esto y nada más. Hay que seguir quemando hasta el último documento de propiedad o privilegio».

Bàsicament s’hauria hagut de garantir la situació a la rereguarda però per fer-ho s’hauria hagut de desmobilitzar l’exèrcit que era al front. No ho van fer però tampoc van guanyar la guerra, aquí la intervenció i no-intervenció internacional va fer bastant a favor dels revoltats.

La guerra va estar plena d’incidents curiosos i interessants.

En començar la guerra moltes dones van voler donar exemple de la seva valentia allistant-se com a milicianes i marxant cap al front. Aquesta minoria de llibertàries, que van deixar la feina pensant que podien defensar la llibertat amb el seu fusell igual que els homes, va ser inicialment el símbol de la lluita antifeixista tot i alguns comentaris que els llençaven en marxar al front: «Cachondas, viciosas, nos lo pasaremos en grande en el frente» o «La guerra no es para las mujeres, lo vuestro es fregar, freír y follar». Al grup de llibertàries hi va haver de tot: les que van ajudar, i molt, els seus companys fent feines d’intendència, mentre que altres, moltes prostitutes, es van llançar a la bona vida amb el seu negoci, contagiant la sífilis i altres malalties als milicians i provocant més baixes per malalties venèries que per bala. La imatge de la miliciana es va anar desacreditant fins a ser obligades a retirar-se de la lluita armada per assumir altres funcions com a infermeres, cuineres o administradores.

https://www.publico.es/culturas/doce-mujeres-franco-fascismo-consiguieron-callar.html
«Mujeres en pie de guerra», foto treta d’aquí, no es menciona autor.

El llibre té vàries parts. La primera i principal un repàs minuciós de la guerra tal com la va viure el nostre protagonista, el que va fer, el qui el com el quan l’on… totes aquestes coses. La depriment marxa de la guerra, de derrota en derrota i anar reculant.

En aquella època, Barcelona era la nova seu del govern de la República, presidit per Negrín, que molts catalans no podien ni veure des que havia dit allò de: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La ciutat s’havia convertit en un lloc que feia fàstic i llàstima, trista i desagradable, plena de funcionaris, militars, policies i guàrdies d’assalt que, acompanyats per les seves famílies, s’apropiaven lliurement les cases per ubicar-hi la seva pròpia residència.[…] La gent caçava coloms, pardals, els gats dels carrers, parcs i jardins de Barcelona per després menjar-se’ls. […] D’aquesta manera la gana i l’estraperlo creixien a mesura que avançava la guerra. […] La sensació de derrota anava minvant la mentalitat de la gent que, tot i no voler perdre la guerra, començava a pensar que no importava qui guanyés mentre tot acabés tan aviat com fos possible i tornessin a tenir un plat a taula.

Després tenim el seu diari tal qual, en castellà (i amb la gramàtica corregida), moltíssima gent només sabia escriure en castellà (i encara d’aquella manera). Està bé, no és una meravella de literatura, és una mica notarial, amb poca disgressió, és un bon complement al que hem llegit abans a la primera part, però ara en primera persona sense gaire context.

http://estelnegre.balearweb.net/post/41522
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

A los patrulleros nos repartían las órdenes a seguir por grupos, con instrucciones y direcciones para hacer registros y detenciones en casas de sospechosos. Entre los meses de agosto y noviembre de aquel 1936, con nuestra patrulla realizamos detenciones violentas y matamos a personas por su poca simpatía por la Revolución.

Antes de salir con el camión, los capitostes nos daban las direcciones de personas que pertenecían a organizaciones consideradas sospechosas, con órdenes de actuar en sus casas. Cuando salíamos, sabíamos a dónde teníamos que hacer el registro o detener, excepto en las salidas por la noche, en que teníamos órdenes de matar durante los primeros meses.

I després un apèndix documental, amb comunicats variats que mostren l’abisme que es va anar obrint entre els comunistes PSUC, els independentistes d’Estat Català i els llibertaris de CNT-FAI. Un dels motius de la pèrdua de la guerra va ser aquesta divisió interna (terriblement cruenta) entre els bàndols dins del bàndol republicà. De vegades es posaven d’acord per intentar primer guanyar la guerra i després arreglar-se, però això sempre durava poc.

Un bon llibre sobre una part de la guerra coneguda però potser no prou ben explicada. Terrible y cruel, com totes les guerres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *