Química / Weike Wang

Aquest llibre té un premi que no sé si respecto però almenys no és un dels que desprecio sense manies, el PEN/Hemingway. Amb aquestes referències començo el llibre de la desconeguda Weike Wang, una autora americana però d’origen i naixement xinesa, chinese-american author, que en diuen.

Aquesta dualitat de cultures també conforma de manera important el seu caràcter.

 

Una nova por que tinc és perdre la xinesa que hi ha en mi. Em cau a trossos, com la pell morta.

I a sota d’aquesta pell viu l’americana que hi ha en mi.

De petita somio en xinès, però fa temps que no em passa. Els passos de la lògica, per tant, ergo, és a dir, ara els faig en anglès. Per més estrany que sembli, però, encara compto en xinès, així que faig tots els possibles per comptar tot el que veig.

Tres plàtans.

Set bicicletes.

Dotze nadons enganxats a dotze adults.

D’aquesta manera la pell no em cau tant.

Té uns pares que compleixen el tòpic de voler que els fills estudiïn molt i es treguin doctorats i una bona feina amb un bon sou. Un trajecte el línia recta que no admet dubtes ni dilacions, però això no és ben bé el que li passa a la protagonista. Un doctorat que no acaba mai, una feina d’investigació al laboratori que no porta enlloc, i de mentres la seva parella sí que va en línia recta i ja ha acabat el doctorat i busca feina en alguna universitat, la idea és que ella l’acompanyi. Les referències a les feines de doctorands són constants a la primera part del llibre.

Hi ha un professor al meu departament a qui ja no deixen dirigir tesis. Sota la seva tutela, massa doctorands han comès suïcidi. La seva exigència de feina és excepcionalment alta. Té una tècnica que consisteix a demanar als estudiants si van enfeinats, mentre espera que ells, amb cautela, li responguin que sí. Llavors els fa descriure al detall la feina que fan per veure si realment els ocupa catorze hores al dia.

Els estudiants comencen a fer llista.

I també a suar.

Les pauses per anar al lavabo no compten. Menjar no compta. Si no poden justificar les catorze hores de feina, el professor dictamina que l’estudiant no va prou enfeinat i li posa més feina.

Mentre el futur d’ell sembla clar, ella ha deixat la feina a la universitat (i la universitat) i està en teràpia, no està bé i no sap què vol fer amb la seva vida, ni què pot fer, i com que ha deixat d’estudiar per la seva família és com si no existís. Ha fracassat i això no es tolera. La gent del seu voltant té vides, fan coses, evolucionen es casen i tenen fills i ella només pot fer classes de repàs de ciències i arrossegar-se de tornada a casa.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Depression © adohnes, Creative Commons.

Les estones a casa les passa veient la tele mentre a fora neva amb força, els concursos televisius de cuina li serveixen per tornar a un tema recorrent: els tòpics en les relacion paterno-filials xineses, especialment xocants als Estats Units.

Acabada la conversa me’n torno a mirar la tele. Des de fa un temps m’he aficionat als concursos de cuina. M’agrada mirar-los perquè són d’encefalograma pla. M’adono que l’aspirant d’origen xinès sempre és el que diu: vull que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Els vull demostrar que sé cuinar i que m’ho prenc seriosament. Sovint l’aspirant d’origen xinès és el guanyador.

Quan perd, és l’únic que diu: espero que això no suposi el meu fracàs a la vida.

https://www.flickr.com/photos/littlebiglens/
The evolution of tv in design and how we view it. © Steve Baker, Creative Commons.

Altres persones del seu voltant sí van endavant, a més a més del seu xicot, la seva «millor amiga» que està casada i té una filla i viu a Nova York i tot sembla que sigui un triomf. Ella de seguida es troba sola amb el gos perquè el xicot se’n va a treballar i es donen un descans, i a la millor amiga li passa una mica el mateix. Després del part s’ha abocat tant amb la nena i ha deixat tant de banda el marit que aquest s’ha embolicat amb la secretària. Ella l’engega de casa, ella té raó, ha fet amb la seva vida tot el que toca però es troba si fa no fa com la protagonista. Derrotada.

El principi d’incertesa de Heisenberg diu que intentar determinar la posició precisa d’una partícula només farà augmentar-ne la velocitat. Passa el mateix amb el marit: intentar demanar-li on ha passat la nit només farà que s’intenti desempallegar d’ella, que intenti esquivar i evitar la pregunta. Només farà que torni a desaparèixer.

Per tant, la millor amiga ha optat per deixar de preguntar.

https://www.flickr.com/photos/timsnell/
heisenberg © Tim Snell, Creative Commons.

El llibre al principi no m’atrapava. Era un estil massa sec, massa pla. A poc a poc he anat entrant en la complexitat de la protagonista i veient que no es podia narrar d’una altra manera. I això també fa bo el tòpic sobre el xinesos i que costa saber què pensen. Més enllà del tema xinès és un llibre típic de crisi dels trenta però que passa bé tot i que no dóna un missatge excessivament optimista. Bé, les crisis no són optimistes, però ens podem consolar en que poc més o menys a tots ens pot tocar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *