Final / Karl Ove Knausgård

Els he ressenyat tots, per tant no podia faltar a aquesta cita amb el noruec i el seu darrer volum del monumental treball que és La meva lluita. I a més el senyor acaba llençant la casa per la finestra amb un volum de més de 1100 pàgines, després de 5 llibres que rondaven les 500 jo entenc que necessités moltes pàgines per acabar d’explicar el que fos que vol explicar. Sí, me n’en foto una mica, m’he llegit tots els seus llibres i trobo que fa falta desdramatitzar la lectura d’un llibre que podria ser considerat una arma blanca. Però potser que entri en matèria, aquí teniu les ressenyes dels altres llibres, i si les preferiu una a una teniu La muerte del padre, Un hombre enamorado, els dos primers en castellà i a partir que s’hi va posar L’Altra ja en català L’illa de l’infantesa, Ballar en la foscor, Dies de pluja i aquest Final.

El mateix em passava amb el telèfon: cada vegada que sonava se’m glaçava la sang. Era així des d’un dia que algú va trucar tard al vespre i va demanar de parlar amb el violador Karl Ove Knausgård.

L’autor viu a Malmö amb la seva dona i els tres fills i la seva primera novel·la d’aquesta sèrie està a punt de sortir. Ha hagut de contactar amb tothom que hi apareix per si hi tenien algun inconvenient i si aquest era el cas deixar a la persona en qüestió irreconeixible (nom canviat i res d’altres dades que permetessin identificar-lo).

https://www.flickr.com/photos/kalleboo/
Malmö © Karl Baron, Creative Commons.

Per a un escriptor, el més vergonyós és que l’enxampin plagiant un altre escriptor. El següent més vergonyós, assemblar-se a un altre escriptor. No ser original no és vergonyós en el mateix sentit, però sí que és degradant: que una novel·la no sigui original és el pitjor que li poden dir en una ressenya.

El problemes vindran per part del seu tiet, el germà de son pare, que vol dur la novel·la directament als tribunals per difamació.

[…] el meu problema com a escriptor era precisament la meva ordinarietat. A mi m’agradava el futbol, tant jugar-hi com mirar un partit, m’agradaven les pel·lícules nord-americanes d’entreteniment, de tant en tant encara llegia còmics, mirava la previsió del temps i els telenotícies només per veure les belleses que els presentaven, podia fins i tot desenvolupar petits enamoraments platònics amb elles; en gran part, encara m’agradava la mateixa música que escoltava quan tenia dotze anys, i quan m’agradava un llibre o una pintura no sabia mai perquè i per explicar-ho recorria a les paraules i les idees que arreplegava del meu voltant i que no tenien res d’original. No tenia res d’especial a dir sobre res perquè jo no era una persona especial i no tenia cap tret singular.

https://www.flickr.com/photos/littledebbie11/
Watchmen ‘American Dream’ © Debs (ò‿ó)♪, Creative Commons.

Potser les coses no són com les va escriure? Potser. El nostre cervell juga amb nosaltres i moltes vegades fabrica records, o modifica els ja existents. És un fenòmen que està estudiat des de la psicologia, no és una cosa que m’inventi. Però de totes maneres el que li ha quedat del que va passar és el que té i és el que importa. I va viure com va viure la mort del seu pare, per més que la memòria primer i l’escriptura després dibuixin un escenari que no és 100% real. Una cosa que ja podem assumir quan algú vol recollir la seva vida amb una quantitat de detalls que no és possible que la memòria hagi retingut.

No podia refiar-me de mi mateix i de la meva memòria perquè estava contaminada per l’escriptura. Ho sabia de feia temps. Escriure sobre un record el transforma. De sobte no sabia què pertanyia al record i què pertanyia a l’escritura. No sabia què era cert. Si volia esbrinar-ho depenia de suports externs, és a dir, del que recordaven els altres.

Com en els altres llibres la dispersió és marca de la casa i tot i que en general escriu de la seva vida i les seves memòries en qualsevol moment pot sortir amb coses una mica més tangencials. O almenys tangencials en apariència, no deixen de ser les seves idees i el que el fa ser la persona que és.

La tasca dels terroristes en realitat era la de penetrar en el nostre subconscient —l’objectiu de tot escriptor— només que els terroristes van anar un pas més enllà. Eren els escriptors del nostre temps. Don DeLillo ho va escriure molts anys abans de l’onze de setembre del 2001. Les imatges que van crear van circular per tot el món i van colonitzar el nostre subconscient.[…] L’important eren les imatges. Com més bones eren, com més icòniques aconseguien fer-les, més existosa era l’acció.

https://www.flickr.com/photos/911pics/
9/11 WTC Photo © 9/11 Photos, Creative Commons.

S’enfronta a la possibilitat d’haver d’anar a judici i a més a més el seu matrimoni comença a donar algunes senyals d’esgotament. Nota que si ha d’anar a judici s’haurà de traslladar una bona temporada a Noruega deixant a la seva dona tota la feina de la llar i els nanos, i potser el seu matrimoni no aguantarà aquest sotrac.

I més o menys aleshores l’autor es torna boig. Comença la part titulada El nom i la xifra. Suposa que si li hem aguantat els cinc totxos precedents li aguantarem el que sigui, i ho pensa demostrar. S’embranca en una dissertació-raonament sobre la literatura sueca, la religió i la biblia amb una atenció exasperant per les paraules exactes i concretes. A veure, té raó perquè tot i la pallissa he seguit, però he tingut pensaments de deixar el llibre en aquest punt.

Quins collons Karl Ove, quins collons!

https://www.flickr.com/photos/152076245@N05/
Hitler © Linsert tresniL, Creative Commons.

La cosa millora una mica quan passa a parlar d’Adolf Hitler, la seva vida i el seu llibre, no oblidem que també el va titular La meva lluita. Aquí la cosa millora i aquesta part no és tant exasperant de llegir. De totes maneres la part El nom i la xifra és molt, però molt espessota, si sou dels que l’autor ja us semblava espès a estones abans no sé si podreu, podeu saltar fins la següent. Tot i això el retrat que fa de Hitler, el seu deliri en forma de llibre, i la seva realitat és interessant, però vaja que us podeu saltar tota aquesta part sense remordiments.

Les persones decents es van distanciar de tot això, però no eren gaires, i val la pena parar-se un moment a reflexionar-hi perquè ¿qui volem ser el dia que la nostra decència es posi a prova? Ens atrevirem a posicionar-nos contra l’opinió de tothom, la dels nostres amics, veïns i col·legues, i instistirem que són indecents mentre que nosaltres som els decents? La força del nosaltres és molt poderosa, els seus lligams són gairebé impossibles de desfer, i tot el que podem fer en realitat és esperar que el nostre nosaltres sigui un bon nosaltres. Perquè si en ve un de dolent, no vindrà en la forma d’un d'»ells», una cosa aliena a nosaltres que podrem expulsar, sinó que vindrà en forma de «nosaltres». Vindrà com el que és correcte.

Acabada aquesta part El nom i la xifra torna a l'»ara» i a la promoció i els problemes de la seva novel·la, i les entrevistes sobre el llibre i les denúncies. Vaja que jo recomano saltar-se el parèntesi si se us atravessa, sense manies. També torna a un detall dels dos primers volums: els flashbacks. Uns flachbacks en els que sembla que la redacció d’aquells dos llibres va ser obrir-se en canal, sobretot quan la Linda s’ho va llegir, què fas en rebre una confessió com aquesta en que tu també reps? Per què aquells dos llibres impressionaven tant per això, sense aquest acarnissament no serien tan impactants, de fet els volums del tercer al cinquè afluixen una mica en això perquè Karl Ove era conscient de com eren rebuts els seus llibres i ell mateix reconeix que es va frenar una mica. Aquesta és una mica la idea d’ell i de tota aquesta La meva lluita, és un fragment complex però aclaridor.

Però el pacte entre l’escriptor i el lector, el pacte ficcional, consisteix a no treure aquesta conclusió i, si es treu, que es faci d’amagat. No s’ha de dir mai. El segell «novel·la» és la garantia d’això. Només així el que no pot ser dit, però és veritat, pot ser dit igualment. Aquest és el pacte, l’escriptor és lliure de dir el que ell o ella vol dir perquè l’escriptor sap que el que ell o ella digui mai serà, o hauria de ser, relacionat amb la seva vida privada. És un pacte necessari que aquests llibres, que van aixecar tanta polseguera i van provocar tanta ira, van trencar. Els vaig escriure perquè el compromís amb la novel·la no m’era suficient, jo volia fer un pas més enllà i comprometre’m amb la realitat, ja que l’impuls transgressor que va fer que jo pogués escriure per primera vegada una novel·la, descrivint la veritat a través de l’imaginari de la novel·la, s’havia exhaurit, estava buit, era un gest, no significava res, la meva sensació era que podia escriure sobre qualsevol cosa. I poder escriure sobre qualsevol cosa és la mort d’un escriptor. Un escriptor només pot escriure sobre una cosa concreta i el que delimita aquesta cosa concreta és precisament el compromís.

www.manoftaste.de
Keyboard / Tastatur I © Christian Schnettelker, Creative Commons.

I una mica més.

Per poder escriure cal ser lliure i per ser lliure cal no tenir escrúpols. És una eqüació irresoluble. […] Si un vol endinsar-se en la realitat tal com és per a la persona en particular —i no hi ha cap altra realitat— si un vol de veritat endinsar-s’hi, no pot tenir escrúpols. I això fa mal. Fa mal no tenir escrúpols. Aquesta novel·la ha fet mal a molta gent del meu entorn, m’ha fet mal a mi, i d’aquí uns anys, quan siguin prou grans per llegir-la, farà mal als meus fills. Si l’hagués escrita de manera que hagués fet més mal, seria encara més certa.

https://www.flickr.com/photos/45909111@N00/
Mein Kampf, by Hitler (t4) © Gwydion M. Williams, Creative Commons.

Aquesta part final del llibre m’ha recordat els dos primers volums. Amb la vida de l’autor saltant pels aires, la dona ingressada, els fills demanant atenció i mitja família mirant-se’l amb recel pel que havia escrit i uns compromisos promocionals no gaire eludibles i la redacció del darrer volum que estem llegint. Tot alhora, tot al mateix temps. En canal.

A veure aquest llibre té una part central insofrible, una primera apart abans que està força bé, i una darrera que va millorant fins a igualar els millors moments de la sèrie. Una sèrie que es pot dividir clarament en tres fases: els dos primers llibres, els llibres tres a cinc, i a part aquest darrer. Tots són necessaris per entendre la història, però el nivell dels dos primers és sensacional, i en algunes pàgines d’aquest s’hi torna.

No sé si aquests llibres seran una moda que passarà o d’aquí anys encara en parlarem. No hi ha manera de saber-ho, cal confiar que el temps posi les coses a lloc (de vegades funciona, però tampoc sempre). De totes maneres Karl Ove posa el llistó de l’autoficció a un nivell que hauria de fer desistir a qualsevol de seguir per allà, amb el que guanyaríem tots. I potser en algun moment ens haurem de plantejar els altres llibres de Knausgård, però després d’això seria difícil d’entrar en tota una altra cosa. És a dir, té unes novel·les i després té aquesta altra cosa que ens deixa sense alé. En fi, ara ja està, només em queda comprar-me els dos primers volums en català i tornar-los a llegir, però no ho faré just ara, m’he de desintoxicar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *