L’amic / Paul Léautaud

M’estreno amb aquest autor, un amic va comentar-ne no sé qué i vaig anar ràpidament a buscar-ne alguna cosa. Sóc així, un temerari. A més un autor francés i un llibre ambientat a París era molt aprofitable per un viatge d’avió just a París, hi ha coincidències que cal aprofitar, i així entro en l’obra de Paul Léautaud.

Aquest és un llibre de memòries de la seva infantesa, de les seves vivències sempre rodejat de dones de la vida, com la seva mare, i les seves mancances afectives al respecte. També és un retrat del París canalla del tombant de segle XIX-XX. I com ell, de nen, veia aquell enorme i enlluernador decorat.

Un dimarts de carnaval, les màscares de poc no em fan morir de por. Aleshores tenia cinc anys. La meva vella minyona Marie s’havia pensat que m’agradaria que em portés a veure-les. Em va haver de tornar cap a casa de pressa i corrents, a coll. Vaig tenir febre tta la nit, i durant uns quants dies em vaig negar a sortir, de por de tornar a veure més màscares. Malauradament, des d’aquell temps m’he espatllat una mica: ara, em passejo tan tranquil pels carrers, malgrat l’aspecte grotesc de la gent armada i les males cares de molta gent.

https://www.flickr.com/photos/joegoauk69/
Viva Carnival ©joegoauk69, Creative Commons.

Ah!, aquell nen, aquell nen, on és ara, doncs?, i com m’entendreix quan el miro! Dies llunyans, si els pogués tornar a viure, si pogués tornar a ser l’estimat vailet d’aquell temps! No tenia cap ambició, cap preocupació literària. Ignorava la neessitat d’escriure i l’avorriment de passar res en net; tenia una mena de tristor que m’era suficient per ser feliç i al cap inclinat només hi tenia coses dolces i lleugeres.

https://www.flickr.com/photos/psc49/
le pont de PARIS © sabin paul croce, Creative Commons.

Després van tornar amb cotxe per l’avinguda dels Camps Elisis i el carrer Rivoli, fins a un restaurant del Palais-Royal, Véfour, ho vaig anar a comprovar no fa gaire, i hi vam sopar. Tota la vida em veuréa aquella taula de restaurant, al costat d’una finestra, no gaire lluny dels altres clients que ens miraven, amb la mare davant meu, i el jardí sota els nostres ulls, a baix, a la meva dreta. Devia fer cara de fill de barjaula de sortida amb la mare (després, de vegades, l’he vist fer a altres nens!).

Molt gran el concepte «cara de fill de barjaula». Mai parla malament d’aquestes dones, n’entén la situació i les tracta amb respecte i per això elles també hi tenen més consideració. També és cert que com que n’ha tractat des de petit no s’hi sent gens estrany, per a ell eren les amigues de la mare, dones maques i simpàtiques amb ell.

En tot el llibre es veu la lluita entre viure o escriure. Escriure, la literatura, els llibres, les grans obres… tot això és el contrari del que representen la nit, els balls i les dones, la vida en tot el seu esplendor.

Amb això ja en tenia prou i em calmava. En el fons, estava massa content de no tornar amb els meus grans llibres. Què hauria fet a casa?, literatura? Estava molt millor amb elles, ocupat amb les imatges encisadores que em tornaven a venir, de tan lluny. A aquelles criatures, a més, les tenia tan a prop del cor, a causa de tants records, i jo m’hi assemblava tant, en el fons del fons! ¿Que no són les que ja estan cansades abans de posar-se a fer res, no?, ¿les que cultiven el desig sense sentir-ne gaire, i que de l’amor no en fan sinó els gestos, de la mateixa manera que jo, de la literatura, la majoria de vegades, no en faig sinó els moviments cerebrals?

https://www.flickr.com/photos/aerosolhalos/
PB061427 © Nico Paix, Creative Commons.

Han sentit mai res d’aquests ambients vibrants? Els llibres, les llargues tardes d’estudi en una habitació tancada, potser no coneixen res més. Que es diverteixin. Jo ja n’estic tip, perquè no hi vaig trobar res que em fes feliç, feliç com volia. Com em vaig avorrir, durant uns deu anys, llegint totes aquelles obres mestres, fent veure que m’ho passava bé i buscant-m’hi inútilment. No serà fàcil que m’hi tornin a trobar. D’altra banda, no en vaig treure cap benefici, ni cap idea.

És la contradicció de la seva vida, la literatura i aquest món nocturn que no vol deixar, i que és d’on ve la seva mare, un punt de contacte feble per tots els anys que van estar allunyats i pràcticament aïllats l’un de l’altre.

https://www.flickr.com/photos/rverc/
At the Moulin Rouge The Dance PMA(19) ©Regan Vercruysse, Creative Commons.

De vegades també m’aïllo i deico que les meves amigues facin el seu fet. M’abandono al meu plaer: records d’infantesa, delectació de l’ambient, frueixo del reflex dels miralls, de la combinació dels colors, del moviment mai igual de la gent, i del frenesí barrejat amb languidesa de tota l’atmosfera. Ah!, com m’agraden aquestes nits, la meva pal·lidesa sota la resplendor de l’electricitat! Immòbil al lloc de sempre, a la galeria de la sala d’espectacle, penso més que mai en aquell nen d’un dia i en la seva preciosa mare, mentre deixo que els desvagats m’empenyin i sense veure, del que passa a l’escenari, sinó un vague joc mòbil i lluminós. Quin gust, aleshores, que no està a l’abast de tothom! I quina llàstima que estigui casada, vés a saber on, en comptes de ser aquí amb mi, la meva estimada mare! Ara jo tindria una amiga més i potser la més generosa.

Finalment es retroben, quasi com dos desconeguts, tenen records en comú, pocs, ja que les seves vides han anat per camins diferents.

Grandor de l’home de lletres! Ja pots ser un fill, ja pots retrobar la teva mare després de vint anys de separació que si tens un llibre entre mans, no hi ha res que, li passi al davant. No hi ha cap cosa que sentis, que et diguin o que vegis que no pensis en posar-la al llibre, per més sagrada que sigui.

https://www.flickr.com/photos/ergsart/
hassam_rainy_day_paris_1893 © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons.

Fins i tot ella li proposa que aprofiti els seus records i en faci un llibre, el llibre que estem llegint i que l’autor ens confessa que està escrivint.

Una novel·la sobre la meva vida! I jo que sempre havia pensat que la vida no era una novel·la, sinó a tot estirar una pallassada! Sensdubte érem mare i fill. Ens coneixíem més aviat poc, és cert; l’un per l’altre érem més aviat dos forasters. Però, tanmateix, tots dos havíem tingut la mateixa idea, jo una mica abans i ella una mica després, simplement. Era tan commovedor que em feia sentir filial.

El retrobament que sembla de conte de fades poc a poc es va enrarint en una relació epistolar cada cop més equívoca. Dóna la impressió que a l’autor no li acaba d’importar o no de manera dramàtica, té el seu llibre. Tot i que, com molts autors, no n’acaba d’estar del tot content.

De totes maneres, algun dia potser refaré aquest llibre, en una cinquantena de pàgines; veig de sobres tot el que caldria treure’n. I tot i així… Aquest llibre no m’agrada, això queda clar, o almenys, si un dia m’agrada, els tres següents no. Però no deixa de ser cert que he sentit les coses que hi explico. Aquí la meva natura entra en conflicte amb el meu gust, així de senzill. És molt divertit.

Un autor interessant i un gran ressenyador, una cosa que tenim en comú, almenys la intenció hi és.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *