Apòcrifs / Manuel de Pedrolo

Aquí parlaré d’una tetralogia, una de les obres rares de Manuel de Pedrolo sobre la que quasi no hi ha informació (l’altre seria els Anònims), i com que no hi ha informació l’única manera de treure’n l’entrellat serà llegir els llibres. No em doneu les gràcies, no cal.

Per acabar-ho de fer fàcil els llibres estan descatalogats, i fins i tot costen de trobar a biblioteques, els quatre llibres que formen aquesta tetralogia són els següents: Apòcrif u: Oriol; Apòcrif dos: Tina; Apòcrif tres: Verònica i Apòcrif quatre: Tilly. Potser no estaria malament aprofitar l’Any Pedrolo (ja finiquitat) per reeditar aquestes dues rareses, i també la sèrie Temps Obert, ja posats, és una suggerència. Es van publicar a partir de 1982 a un per any, el primer està datat a primer trimestre de 1978. Eren obres que des de la seva redacció es podrien publicar-se sense problemes i sense censura, en un autor tan castigat per la censura com Pedrolo és un tema a tenir en compte.

 

APÒCRIF U: ORIOL.

Tenim els records de Tilly i aquests mateixos records escrits per Oriol. Uns records d’abans de la guerra d’una infantesa solitària amb una presència ominosa de l’esglèsia i un descobriment del sexe desconcertant.

Oriol és el centre de la narració, casat per interés amb Tilly (que li treu més de de vint anys), i amb records encara del seu amor de joventut (una joventut molt propera encara), Tina, i també apareix Verònica. Tenim els quatre personatges que donen títol a cadascún dels apòcrifs ja en aquest primer, i les relacions entre ells.

I ara sí que es desconcertava una mica, la dona adúltera, i se la mirava mig partida entre la incredulitat que jo comparteixo i el desig de creure-la, d’acceptar aquella situació tan romàntica que la confortava tot i que no hi tingués res a veure, personalment: era una dona ara maridada que, als catorze anys, quan encara anava a les monges i tot just feia tercer curs de batxillerat, va lliurar-se a un noi que  en tenia setze i hi va dormir prou de temps, dos anys gairebé, i amb prou il·lusió, per no oblidar mai aquella adolescència turmentada i deliciosa que durava encara i la convertia, probablement, en una esposa difícil i, d’acte o de pensament, infidel.

https://www.flickr.com/photos/image-catalog/
Drawing by Egon Schiele © Image Catalog, Public Domain.

No és un llibre fàcil. Pedrolo no ho posa fàcil aquí. A mida que anem llegint, almenys al principi, queda clar que el sexe és un dels punts importants a la història, no és l’únic motor, potser no és el principal, però gairebé.

—Què faries, si ara fos ella? —em pregunta un vespre la Tilly.

—No ho és.

—I si ho fos?

—Et repeteixo que no ho és.

—Però imagina-t’ho; suposem que ho sigui.

—No res.

Creu que l’enyoro, que mai no he superat ben bé del tot aquella adolescència enderiada, que encara ara, als trenta anys, sóc presoner d’aquella vagina que vaig obrir un dia, a les darreries de l’estiu, i que m’enterra; que tota la meva obra és un cant ad majorem gloria dels nostres jocs, de les nostres blasfèmies, del nostre desllorigament dels sentits.

https://www.flickr.com/photos/badjonni/
looking for japanese porn © John Goodridge, Creative Commons.

Si comprés la teoria que Pedrolo és autor d’Els quaderns d’en Marc podria semblar que aquells quaderns són com un assaig de moure’s en la narrativa eròtica, però el projecte de muntar una història gran amb tints eròtics era aquesta. Potser batejar aquest llibre com El quadern d’Oriol hauria estat massa poc subtil. Repeteixo que tot això seria si comprés l’autoria de Pedrolo d’aquell altre llibre, una cosa que no tinc del tot clara.

Mai no me n’havia anar al llit amb una dona tan madura i, si vaig decidir-m’hi, fou per pura perversitat. Una perversitat prou elaborada, afegeixo, per fer-me arribar fins a l’extrem de declarar-li-ho amb greu mancança a les normes imposades perla delicadesa. No hi feia res que exteriorment, vestida, aparentés una quarantena d’anys ben conservats, a tot estirar; al llit, sospitava, trobaria una femella amb les mamelles caigudes, les cuixes i el ventre massa tous, i potser excessivament oberta i tot. Que és una dona excepcional ho demostra la seva resposta a les meves impertinències.

—I què hi vols fer?

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Smoking woman sits on the porch © simpleinsomnia, Creative Commons.

Potser no tenia tantes ganes de dormir-hi, doncs. Potser volia, ben a l’inrevés, ofendre-la prou per estalviar-me una prova que em podia fer quedar malament i, en aquest cas, la perversitat  de la meva conducta és simplement quelcom que m’imagino ara. Com tantes altres coses, perquè, segons ella, sempre visc en el possible de la imaginació, en la provisionalitat de les meves construccions mentals. Fos com fos, va ser ben real la meva sorpresa. Ella va somriure:

—Has arribat a temps, encara. Els cossos són una mica com les cases —va dir-me—; n’hi ha que es van enrunant a poc a poc i d’altres que cauen de sobte, gairebé sense haver donat senyals precursors. Es veu que jo sóc d’aquestes; que ho és el meu cos. I t’asseguro que me n’alegro per tu.

L’estil és rebuscat, espès, a la història li costa anar avançant.

https://www.flickr.com/photos/666_is_money/
Suicide Truck & Guardrail © Raquel Baranow, Creative Commons.

—No em diguis que no saps que és morta…

Hi ha un silenci mentre dintre meu es congela alguna cosa. La brutalitat involuntària de la revelació fa que cervell enllà, i cap al cor, avanci una onada gèlida, fina com la punta d’un bisturí, que m’atura el pols i aleshores l’engega amb tanta duresa que me’l sento a la gargamella a les mandíbules, fent-se unitat amb el batec de les temples… És cert, com pretén la Tilly, que encara la duc arrapada a la meva vida i que des d’aquells dies d’adolescent tot ha girat una mica entorn d’ella, com si cap dels fets posteriors no fos comparable a l’exaltació d’un descobriment que compartíem com mai no he compartit res amb altra persona?

La vida de l’Oriol no es desempallega del seu passat, un passat carregat de la sensualitat del descobriment del sexe. Un descobriment que de seguida carrega contra les convencions catòliques que eren norma a l’època.

—No hi creia, l’Oriol, en el pecat.

—És clar. Bé havia de justificar el que fèieu.

—Justificar? Només haurien estat paraules, en aquest cas, i cap paraula no m’hauria tret un neguit íntim, una sensació de cosa mal feta, si l’hagués tinguda. No la tenia.

—Ni els primers cops?

—No; mai no em vaig sentir culpable. Jo era feliç, Laura… Saps què vol dir ser feliç, feliç de debó? Ell de vegades em preguntava: «T’ho sembla, que estàs pecant, Tina?» No volia que li contestés a la lleugera, sinó que hi relexionés de veres, que m’auscultés… I jo passava revista a totes les coses que m’havien ensenyat, a totes les amenaces amb què es reforçaven les prohibicions, i ho veia tot tan trist al costat d’aquella alegria meva, em sentia tan viva i tan plena d’amor, que l’abraçava més fort, el feia endinsar-se encara en mi, i li deia: «No, Oriol, no es pot pecar, així!» I després, quan ens separàvem, la felicitat durava, pura… com ja no ho havia de ser mai més. Com podia ser pecat, com podia ser reprobable un acte fet amb amor, només amb amor, i que em deixava amarada de tendresa?

https://www.flickr.com/photos/hernanpc/
Redención / Redemption © Hernán Piñera, Creative Commons.

Més coses sobre el matrimoni Oriol-Tilly, perquè clar, un home jove amb una dona més gran i amb diners és per sospitar. La Tilly venia d’una família de dretes dedicada als dos fills mascles i mentrestant ella sense poder fer res, començant a fer nosa i decidida a fer la seva vida, fins que l’objectiu de casar-se i formar una família començava a ser difícil, per anys (que n’anava) fent i perquè no podia tenir fills. Per això l’entesa amb l’Oriol és tan bona, tots dos en treuen alguna cosa d’aquest acord, i a més a més s’entenen bé. De fet els records del despertar sexual de Tilly formen part del llibre que l’Oriol escriu i que també anem llegint.

I vostè creu que l’estabilitat d’un matrimoni s’assegura així? (Gerard). Tal com l’entenen vostès, no. Ella i jo en tenim un altre concepte, molt menys convencional (Oriol). Com? (Ramon). Una relació que ens enriqueixi com a persones i com a parella. O sigui que hi abocarem la nostra llibertat. Només així pot durar (Oriol). Galdosa llibertat! (Gerard). Llibertinatge (Ramon). Llibertinatge, és clar. Sempre ho és quan algú l’entén d’una altra manera (Oriol). És difícil conversar amb vosté (Gerard). Cal una mica de :::: (Oriol) :::: Ramon (Gerard). Gràcies per la visita (Oriol).

El despertar sexual-sensual de l’Oriol va ser al poble (no s’especifica, a mi m’agrada imaginar que és la Tàrrega on va crèixer Pedrolo) amb la Tina, ell amb divuit anys i ella amb setze. Ara Oriol està prop dels trenta, o sigui que han passat una dotzena d’anys. Els pares s’hi van oposar i van enviar la Tina a un col·legi intern de monges. Però en l'»ara» Oriol rep trucades d’algú que diu que és la Tina i que li recorda aquelles promeses abrandades d’amor, però la Tina va morir calcinada en un accident de cotxe (calcinada, la van identificar per l’anell, no crec que això sigui un detall menor). Qui truca doncs?

I Verònica, que quan es queda orfe deixa el seu pis de la Trinitat Vella i se’n va a viure amb el matrimoni Oriol-Tilly.

Dos detalls que queden molt clars en aquest llibre i imagino que es mantindrà en els següents. Aquí el sexe no és fred i mecànic, ha d’anar acompanyat de sentiments, no cal passar-se no cal que siguin promeses d’amor eternes, però sí una certa estima per l’altra persona i sobretot respecte. En aquest llibre la seducció, i l’atractiu sexual de la gent és una qüestió d’actitud més que no pas física. De manera absolutament desacomplexada i allunyada de la moral catòlica i la seva visió antinatural de la sexualitat. Una postura que fins i tot ara és agosarada, el llibre va ser escrit el 1978.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Loving couple leaning on barn wall © simpleinsomnia, Creative Commons.

Perquè no els podia pas parlar, a ells, d’un amor que ho justifica tot; no m’haurien entès. Sempre havien cregut que l’amor era el matrimoni, la llar, un ordre de convivència aprovat pels veïns, pels poders públics, per l’Esglèsia; la resta era pura disbauxa, una dona i ara, concretament, en aquella mocosa de setze anys que, obedient a una naturalesa lasciva, em revelà les delícies ignominioses de la fruita prohibida.

Un llibre a més a més esquitxat de referències polítiques, sobre la política clandestina i les aspiracions nacionals de Catalunya i les reivindicacions de lluita obrera. I només és el primer de quatre…

I aquest llibre acaba amb l’aparició de qui creiem un fantasma però és ben real, l’Oriol es troba pel carrer a la Tina.

APÒCRIF DOS: TINA.

Aquí apareix una Cristina que no és la Tina tot i que ella creu que en part sí, i es troba amb l’Oriol i vol reprendre la «seva» història. Força confús però aconsegueix funcionar. Però abans d’entrar més en matèria un petit comentari sobre l’edició del llibre, el cos de lletra és una putada! És un llibre de més de tres-centes pàgines, una extensió força normal si no fos per això:

No, o sigui, no! Si en el diàmetre d’una moneda d’un putu cèntim d’euro (0.01€) hi caben cinc línies això no és ni bo, ni sa, ni sobretot còmode!

La Cristina va conèixer la Tina i van parlar de les trobades amb l’Oriol a l’era del poble, trobades que ella a més a més havia espiat, i per aquí aquesta fixació. Sí, és força rebuscat, i a més a més hi apareix una mena de possessió que no sé gaire com interpretar, afortudament tampoc Oriol ho té gens clar.

—Sé distingir, Oriol. Tu vols dir que entre aquestes converses i l’amor que ja et tenia m’he anat obsessionant i que ara ja no distingeixo bé entre la realitat i la imaginació. Però ho faig, t’ho asseguro. Sé que aquella que estimaves al clos de la vostra era no era jo, però ara és com si ho fos perquè m’ho he incorporat tot, de la seva vida. Hi ha la meva vida diària, rutinària, Oriol —prossegueix—, i la visc sola. Però quan hi intervens tu, hi som totes dues: ella que em dóna el passat i jo que vull donar-li el present, el futur.

La vida que porta l’Oriol amb la Tilly és un dels temes de la tetralogia.

Però no s’entreté en aquestes informacions, preocupada com està pels gaudis que la Tilly es permet als seus anys. Abans de fer un centenar de passes ja he descobert, amb un esbalaïment injustificat, la seva convicció que a les dones, passades la menopausa, no els diuen res els jocs de llit. Típica noia del període franquista, ningú no l’ha instruïda en matèria sexual i ha anat arreplegant, doncs, tot de falses dades obtingudes amb companyes que tampoc no veien les coses gaire clares. Ni un mot a col·legi, ni un mot a casa. Els poders temporals i espirituals que han regit i regeixen els nostres destins consideren el sexe cosa nefanda, una mena d’error de Déu. De segur que, si els haguessin consultat al moment de la creació, els nostres carques haurien trobat algun altre procediment més pudibund per a la reproducció de l’espècie…

Oriol va donant forma de novel·la als seus records.

Potser no has oblidat que, després de córrer precipitadament cap a l’aixopluc que feia d’estable, vam repensar-nos i ens despullàrem per sortir a rebre-la. A part que no era encara temps de batuda, no era de preveure que ningú de casa teva vingués a estorbar-nos mentre l’aiguat no amainés. Ens sentíem doncs segurs i deixàrem el nostre refugi per plantar-nos prop del que restava del paller de la collita anterior. L’aigua, tèbia, queia al nostre damunt, ens inundava la cara i s’esmunyia cames enllà i per entre les cuixes. A tu et rajava del sexe, gairebé com si orinessis, i tots dos rèiem i ens tocàvem. Mai no havíem gaudit com ara de la llibertat dels nostres cossos nus, sense aquelles peces de roba que no ens atrevíem a treure’ns, a l’estiu per por d’una sorpresa, a l’hivern per culpa del fred.

https://www.flickr.com/photos/loimere/
Barn © Derek Hatfield. Creative Commons.

També tenim els records de joventut de la Tilly, aquests molt marcats per tot el trasbals que va representar la guerra i part de la fugida per carreteres i camins ja en plena desbandada. Hi ha una escena en un paller que per alguna d’aquelles coses jo creia que ho havia llegit a Rodoreda, però no. Tot un grup passa la nit en un paller, i hi ha gent que aprofita per follar, i la Tilly els veu perquè estan justament al seu costat.

L’home encara era sobre la dona, o s’hi havia tornat a posar; el fet és que copulaven altre cop, sempre silenciosos, fent-ho durar, i ella l’abraçava amb les cuixes. Mai no havia vist, ni veuria després, una fornicació com aquella, tan llarga, tan inacabable, i que prosseguiria cap a la matinada, quan ja començava a llostrejar i ell muntava per segona vegada la dona que jo tenia al costat, la qual ara va veure que els mirava i em somrigué…

És una manera d’afirmar-se quan les possibilitats vitals s’escurcen, i jo per un creuament de cables creia que era una escena de Quanta, quanta guerra… suposo que deuria llegir els llibres relativament a prop.

Aquest llibre és força dens, amb més personatges i sobretot Oriol que sembla pontificar a cada moment, una actitud que cansa una mica. No ajuda a la fluidesa els minicapítols que són sobre sindicats i lluita obrera-catalanista o alguns dels bans que es van aprovar en acabar la guerra civil per deixar clar qui havia guanyat. Al respecte d’això una anecdota de la Tina, després d’escriure una redacció escolar en català:

Després em va caldré repetir l’exercici i escriure cinc-centes vegades, a tall de penitència, «La lengua de España es el español». Desafiadorament, si bé prou submisa per complir, vaig posar les enyes catalanes. Ningú no protestà. Potser tenien prou feina a comptar que la mesura hi era.

Poc després arribem a una escapada picnic prop de Sant Miquel del Fai amb Oriol i Tilly i Mònica i Cristina. Estem a poc més de mig llibre i ja han quedat paleses força obsessions de l’autor: la llibertat personal, l’anhel de llibertat nacional, els records de la guerra i de la posguerra, la lluita clandestina i una concepció de l’amor i el sexe completament lliure i sense prejudicis, molt allunyada de la religió, també hi ha palès un cert odi a la religió, un despreci i un voler seguir el seu propi camí sense normes o intèrprets. No és tant un apartar-se de la idea de divinitat sinó sobretot separar-se de les religions organitzades que no són més que empreses de dominació mental i material. Un escenari pràcticament bucòlic amb una escena molt pedroliana.
https://www.flickr.com/photos/26464152@N05/
stripping away the unnecessary © Rainbow World. Creative Commons.
—Què fas,Tilly? —interrompo la conversa, i ella, des de sota la roba, que se li ha enganxat a l’orella, ens informa:
—Tinc ganes de banyar-me.
—No ets tu sola. La Cristina també ho ha dit.
Amb un salt, m’aixeco a ajudar-la, i després la sostinc mentre es descorda els pantalons i els fa lliscar cames avall i fins als peus, que alça successivament per alliberar-se’n.
—Deu ésser freda —diu la Mònica.
—Amb aquest sol? Serà al moment d’entrar-hi…
La retinc quan es disposa a fer una passa i, somrient-li, li descordo els sostenidors i els hi enretiro abans d’estirar-li, sense que s’hi oposi ni amb el gest ni amb les paraules, les calces blanques i tan cenyides que li han deixat dues ratlles vermelloses als malucs.
Totes dues la contemplen, la Cristina encara agenollada sobre la pedra, i observen seguidament amb interès, com redreça la cara per oferir-me els llavis i com jo la beso. Tots tres mirem com s’endinsa en el toll amb una petita exclamació en sentir la ferida de l’aigua, que no és gaire profunda; el líquid tot just la cobreix fins a la cintura que es gira i diu:
—Es pot resistir ben bé…
La fredor li ha endurit els mugrons que ara es drecen, quasi morats en la fermesa dels pits bruns i ben aviat sotstrets a les nostres mirades, car el cos es va submergint sobre les cames que es vinclen i es desplaça cap a darrera la cortina de la caiguda que ens l’oculta abans no surti per l’altra banda, d’on crida:
—No us animeu?
https://www.flickr.com/photos/63112805@N04/
spinny dipping hippy girls © Mardi Grass. Creative Commons.
Una escena que té a més a més una mica de competició entre les dones, no ben bé o no només una competició per l’Oriol, una lluita entre elles de la que surt guanyadora la Tilly que simplement sap el que vol i el que té i amb aquesta aparent senzillesa guanya.
—En canvi —diu la Cristina— a mi m’ha xocat com una mena d’exhibicionisme, com una complaença a mostrar-nos, a nosaltres dues, a la Mònica i a mi, no a l’Oriol que tants cops et deu haver vist nua, que tenies un cos esplèndid. Perquè el tens, Tilly.
—Gràcies —li somriu ella—. T’ha fet la impressió que volia competir, oi?
—Sí, una mica. Al capdavall —i no vacil·la a dir-ho— no ignores que a l’Oriol el vull per a mi.
Espero, mut, bo i que la Mònica em fiti com invitant-me a intervenir abans que la situació no es faci incontrolable. Però ella no coneix com jo la Tilly, que no es deixa impressionar.
—L’Oriol no és de ningú, Cristina. Ni meu, encara que hi estigui casada. No el posseeixo —recalca—, de manera que no el puc disputar a cap altra dona.
https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Two figures (1963) – Philip Pearlstein (1924) © Pedro Ribeiro Simões. Creative Commons.
Una escena que es contempla amb l’aparició novel·lada de diferents capellans que increpen la nuesa i discuteixen filosòficament des de diferents punts de vista, pràcticament tot. No apareixen «realment» allà, per això els pot fer tenir qualsevol reacció o canviar-los per un altre més convenient o amb una altra actitud.
—Sou massa pessimista —li retrec—. Per ser com sou un pastor d’ànimes.
—De cossos! D’ànimes gairebé no en queden des que s’ha generalitzat el descobriment del clítoris i les dones es masturben per suplementar les racions conjugals, o per correspondre a les sol·licitacions d’un voyeur. Aquesta mania de tocar-se la figa, en la qual alguns veuen l’adveniment d’una altra època daurada, quan simplement forma part de les contradiccions internes del capitalisme.
—La veritat —recapacito— és que no hi ha per on agafar-vos. Massa anys de confessionari, probablement.
https://www.flickr.com/photos/marikabunny/
XT108390 © Marika Bunny. Creative Commons.
Qualsevol moment es bo per explorar com veu l’autor les relacions humanes, de vegades això es fa encaixar bé en l’acció de la novel·la.
—No ens tornarem a veure, Percy, però vull que sàpigues que fa sis anys que no dormo amb cap home i que, abans, només n’hi va haver un…
—Al qual vas deixar fer tot el que va voler,oi?
—Amb el qual —li he rectificat— vaig fer tot el que vam voler tots dos. Això és el que hauries de retenir: que de vici, d’indignitat, de perversió, únicament n’hi ha quan l’un no vol i l’altre l’obliga, per la força, amb promeses, amb enganys… com sigui.
Potser aquest és un defecte que en aquest segon volum és fa molt palès. Pedrolo vol explicar un munt de coses, sobre l’amor, el sexe i la religió i l’organització de la societat i com totes aquestes coses estan interrelacionades. I això, aquestes petites «parrafades»van en detriment de la narrativa de la història. No deixa de ser xocant perquè si en alguna cosa Pedrolo excel·lia era justament en ser un narrador increïblement eficaç. Fent un símil futbolístic sembla com si en alguns moments Pedrolo «s’atipés de pilota» més que no pas anés cap a «encarar la porteria». Això no és així en tot aquest llibre, però sí que passa en força moments com per ser destacable.
El retrat històric que ens arriba sobretot via Tilly també és molt destacable, un període que Pedrolo coneixia molt bé.
Cap a començaments del quaranta tot rutllava satisfactòriament. Els llops de Hitler devoraven anyells pels camps d’Europa; els botxins de la nova Espanya Imperial percaçaven polítics a l’exili; el fossar de la Pedrera, a Montjuïc, era ple fins dalt, però encara n’hi cabien, de cadàvers, i n’hi van anar portant; a Castellsau, un de tants racons de món, les depuracions ja estaven pràcticament enllestides, sense que els jerarques oblidessin, tanmateix, el nom dels escàpols, per si tornaven o, resurrectes, se’ls descobria en algun altre lloc amb una identitat falsa; l’Auxilio Social, instal·lat als antics locals del POUM, feia caritats a adherents i submisos recuperats per l’ordre eternal i tot de belles damisel·les amb faldilles llargues i les cames ben mitjades servien sopes als desposseïts; botiguers i propietaris es perdonaven mútuament passats foscos de lliga o d’esquerres moderades bo i palpant-se, a la butxava, el carnet tranquil·litzador o, si no el tenien encara, com era corrent, consultant sovint el tiquet/rebut de la cotització mensual que els servia de justificant; els convents es repoblaven amb monges i frares vells que, quan eren doctes, recomençaven les antigues ensenyances, més rigoroses, amb un «como decíamos ayer» pronunciat des del costat de la inquisició; i el senyor Gerard Cardona es repenjava en el seu cunyat per infiltrar-se on més li convenia.
http://www.bcn.cat/bcnpostguerra/exposiciovirtual/es/5.3-organizaciones-de-la-dictadura.html
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

I jo he vist, Oriol, que no hi ha ningú que sigui gran si no és contrariat, si en algun lloc de la seva vida no sorgeix un dolor perdurable, un turment que tempra l’ànima i la manté contínuament desperta, viva fins i tot més enllà del moment en què la sofrença decisiva és pal·liada pels anys, per d’altres experiències, per d’altres satisfaccions, per d’altres amors. Sí, Oriol, per d’altres amors. Veig les teves dones futures, tremolo per elles i les envejo.[…] La teva necessitat de fer una obra es confon amb la necessitat que tens de mi, d’aquesta comunitat que som, i perquè ho entenc, ho accepto i vull que sempre sigui igual, renuncio a tu. Només procedint d’aquesta manera «insensata»  puc estar segura que tu no em renunciaràs mai, que seré encara un motor de la teva creació.

APÒCRIF TRES: VERÒNICA.

Recuperem a Verònica que va fer una aparició a finals del primer llibre i que va entrar a la parella Oriol-Tilly. Tot i que ella és més accessòria i el primer centenar de pàgines està molt més dedicat a la parella Oriol-Tilly. El personatge de Tilly és la gran troballa d’aquests llibres, també ho és el personatge d’Oriol, però arriba un punt que carrega.

És sempre considerat, amable, bo i a més a més seductor i intel·ligent i sempre té la paraula justa a la boca… Carrega una mica de massa perfecte. Els llibres no són de lectura fàcil i en aquest tercer volum es nota potser massa. Pedrolo volia dir moltes coses i potser s’estava agradant i potser va perdre de vista coses com una certa agilitat narrativa. La lectura és interessant però terriblement densa, i en alguns punts dóna massa voltes a argumentacions que potser no en necessiten tanta, per això dic allò que potser Pedrolo «s’estava agradant».

A més a més de les particularitats del matrimoni Oriol-Tilly ens endinsarem en les particularitats de Verònica i la seva relació (dominació? secta? opus?) amb un capellà que li exigeix que es mantingui verge perquè sinó «no serviria». Això permet que els personatges divagin al llarg de pàgines sobre el valor de la virginitat en les societats occidentals. Res a objectar, tret que es podria dir el mateix en molt menys espai. A més a més a Pedrolo el tema de carregar contra l’església en general li agradava d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/ultracuerpo/
Look at the camera © Fidelio García, Creative Commons.

—Hi penso ara, gràcies a tu. I penso que no ets pas únicament un cos, com dius o dónes a entendre, sinó una actitud, una posició… no tan sols física —aclareixo—. Hi ha la teva nuesa d’amant, sovint magníficament impúdica, com cal que les amants siguin, i aquesta d’ara, no pas indiferent, puix que uns ulls d’home et contemplen amb goig i tu coneixes aquest home molt íntimament, però distinta perquè, mentre t’exposes, i t’hi plaus, el cervell estableix d’altres relacions, el lliura a un joc intel·lectual, especula. Una especulació que no es desenvoluparia en els termes actuals sense aquesta mitja nuesa que la dirigeix i l’esperona… Sí, és veritat, Tilly, i ara me n’adono, hi ha una correspondència entre la teva nuesa incompleta i allò que en tu genera i les meves idees. Contra el que tu creus, però, totes dues coses em són alhora familiars i misterioses.

Una inesperada herència provoca que Oriol hagi de retornat al poble, ara amb Tilly, entrarà en un món de records on la presència fantasmal de l’adorada Tina és molt present, potser massa i tot.

Ploro, i també a ella li ragen les llàgrimes mentre de la seva feblesa extàtica s’eleva el cant de paraules que cremen, del meu nom que bat la tarda i rabeja els temps de pausa en pausa com una febrada exquisida en els vessants d’una carn mútua, ella sempre blanca com qui expira i amb el cor, contra el meu, que dispara ritmes cap al ventre, cap al turment de la vulva, i clivella l’ànima perquè ens penetrem en els intersticis d’aquest ser comú que no oblidarem ni quan, l’un en braços de l’altre i estroncats els sanglots, la tarda torna a asserenar-se sense que s’aquieti l’amor.

—Mai no hi havia hagut un home que plorés al meu damunt, endinsat en mi… —sento que xiuxiueja—. Ja sé que has pensat en ella, en la Tina, però no pas per oblidar-me. És com si em volguessis des de la teva adolescència, Oriol, i jo mateixa m’he sentit adolescent, m’hi sento en aquesta dolcesa, en aquesta frisança que em fa gaudir i em fa sofrir encara ara, quan dintre meu tot és tan tendre, tan fràgil, i tot et vol com una amant jove que l’estimat penetra per primera vegada… Et voldria dir tantes coses i no sé com!

https://www.flickr.com/photos/ladriver1/
1 weezie tears © weezie pie, Creative Commons.

Les descripcions sexuals són una de les coses que a Pedrolo se li donaven bé, fins i tot quan potser es passava de poètic.

No ho sabré fins al cap de molta estona, en un llit que sembla sacsejat per ventades sense control, puix que en el seu cos hi ha reserves immenses de luxúria que van aflorant de pous fins ara no explorats i, desbridades, perquè no es preocupa pas de controlar-les, se succeeixen entre pauses breus; la seva voluptuositat, que li infla els pits sota les mans o la boca i li eixampla la generositat de les anques, és com una font d’aigües termals que m’envolupen i entre les quals, a la fi, brolla una altra deu que la calma…

https://www.flickr.com/photos/shyanne69/
Orgasm © Shyanne Williams, Creative Commons.

El tema de Verònica i el capellà acaba malament, amb el capellà degollat per ella i ella després suicidada a base de somnífers. Per això i a tall d’homenatge decideixen l’Oriol i la Tilly posar el nom de la noia a aquest llibre i no el que estava inicialment previst, que era el de Tilly. Això ho explica una mica, perquè Verònica no deixava de ser un personatge secundari (i bastant carregós) i el pes de la narració el portava la vida de la Tilly, pràcticament des de la fi de la guerra, la ruptura amb la família i el anar-se’n a viure a Barcelona i la tornada a la mort del pare.

Una família de la Tilly molt representativa de la burgesia que va acollir el franquisme amb els braços oberts, i que a canvi de poder fer negocis tranquils i tenir els obrers controlats no posaven cap pega a entregar el país, o el que encara en quedava, al bàndol guanyador.

I amb això finalment arribo al darrer volum de la sèrie.

APÒCRIF QUATRE: TILLY.

Per fi anem, espero ara que ja sense distraccions, al gran personatge d’aquesta sèrie, la Tilly. I aquí també fa aparició un personatge fins ara només mencionat, l’Ignasi, un «monstre» adolescent que porta milers de pàgines escrites, que busca en l’Oriol el consell de l’escriptor consagrat però que es troba amb la Tilly també.

Ara sec al seu davant, a la butaca, amb la meva bata d’alumna dels Maristes, de la qual he deixat descordat el primer botó de dalt. Sí, sí, no m’estalviaré de confessar-ho: a la seva mirada he volgut oferir, malgrat la meva pretesa despreocupació, la naixença d’aquest camí entre els pits, la promesa d’un cos nu… Bé, el pecat és més aviat de negligència: el botó es descorda, i ho respectes. Tant se val. Inevitablement, el crido amb aquest cos de de l’entrada, quan en dir-li que l’Oriol no hi era ha estat a punt de lliurar-me la camiseta allí mateix, al llindar de la porta, i m’ha calgut mormolar «entra», precedint-lo ja cap a aquesta habitació on ara em fita, on els seus llavis tenen una lleugera tremolor quan contesto amb una pregunta:

—M’has escollit, doncs?

La veu ho pot expressar tot i convertir en resposta, en assentiment, la interrogació que fa. I hom por quedar-se silenciós, emmudit, per l’inesperat: que la dona, prop teu, inclinada cap a tu, faci entendre amb tanta naturalitat que ja no et caldrà turmentar-te més cercant com insinuar-li o amb quins mots i en quina circumstància declarar-li allò que ja sap: que vols fer-li l’amor.

https://www.flickr.com/photos/jjmerlin/
Stop undressing me with your eyes! Use your Teeth!! © Jean-Jacques Merlin, Creative Commons.

La Tilly se n’anirà d’escapada amb l’Ignasi, l’Oriol ho sap però són una parella on es tol·leren aquestes coses, no només l’Oriol se’n pot aprofitar, també ella. I que l’ús d'»aprofitar» no porti a error, ningú s’aprofita de ningú, és una relació equitativa. Una mena de road-movie que per ell ho té tot de viatge iniciàtic, és una mica més misteriós que n’espera la Tilly, tot i que des del principi li deixa clar que no serà un viatge d’arribar i moldre.

—Au, ara a dormir… No vols donar la bona nit a la teva puta? —perquè d’això m’ha tractat en veure’s decebut i, cal creure, humiliat en el seu orgull de mascle.

A tall de resposta que no m’esperava, atès el posat absent, cellut i tot, amb que m’ha permès de despullar-lo, la cara s’abalança cap a la meva espatlla, amb un gest convencionalment reservat a la femella en destret, i hi reposa mentre les mans, que també ha avançat, se m’arrapen al capdamunt dels braços. I, meravella de les meravelles, sento unes llàgrimes que em mullen la pell.

L’home que plora per una dona, al seu davant, s’endinsa en el seu ànim amb pregoneses que tantes vegades no té el sexe, i la dona per la qual l’home plora sense amagar-ho pot ser que senti una agradable dolcesa  a la vulva i una temptació, una necessitat de besades. I aquestes besades, que volen conhortar, són confortables, d’una calidesa que la passió crema molt de pressa i que la tendresa conserva llargament. Galtes i bescoll, les parpelles que es tanquen sobre uns ulls molls i els llavis d’una ductilitat que enamora, d’una carnositat flexible i receptiva que commou…

https://www.flickr.com/photos/uomoelettrico/
Boys don’t cry © Corrado Alisonno, Creative Commons.

L’Ignasi s’inventa una història rere l’altre sobre perquè l’atrau la Tilly, que li treu més de vint anys. Costa saber què pretén o quin Ignasi és el de debó, i sembla que és això el que vol la Tilly, per això costarà tant. No serà un viatge ple de sexe i una història típica de dona madura i jove que perd la innocència, això seria el fàcil i el previsible, però en aquests llibres les coses no són ni fàcils ni previsibles, i aquest viatge tampoc. És un viatge també dins d’ells dos, sobretot dins la Tilly que en aquest volum coneixem com es mereix i podem entendre l’evolució que l’ha duta al punt on és ara.

Però cal distingir, remarco, entre l’Oriol i jo. En el meu cas hi ha la guerra, aquestes grans vacances de la moral tradicional, sense la qual segur que la família m’hauria domesticat ni que m’hi resistís, com feia. ¿No s’hi resisteixen tots els adolescents que després, homes, seran gent de «profit», «puntals» de la societat, i, elles, «honestes» mares de família i «guardianes» rigoroses de l’ordre que les discrimina?
La guerra va donar-me l’ocasió d’infringir un codi, de conquistar la més bàsica i la més perseguida de les llibertats. En el moment oportú, afavorida pel col·lapse de les estructures burgeses, podia ser dona. I ho vaig ser amb gust, com ho és sempre qualsevol noia normal en l’esperit de la qual no s’han pogut instal·lar encara d’una manera decisiva els mecanismes restrictius que provoquen temors, neguits, problemes de consciència. Des d’aleshores, i ajudada per un relaxament familiar ben comprensible en la nostra posició incòmoda, ja no podrien tornar a junyir-me a la sínia. Sabia què era una sínia i que hom només pot escapar-se’n per la transgressió.

https://www.flickr.com/photos/joegoauk72/
Ox – Driven Coconut Oil mill © joegoauk Last Namegoa, Creative Commons.

Una transgressió i un ser dona i lliure amb totes les conseqüències que no té cabuda ni al poble ni en els costums i la moral de després de la guerra. Però va trobar-se amb l’Oriol i el que va començar com una relació més de seguida va ser una compenetració d’ànimes que anava molt més enllà, una mica com un model del que podrien ser les relacions si ens treiem de sobre les convencions socials.

I no crec que fos indiferent la diferència d’anys, d’experiències. Potser era precisament necessària. La realitat de la Tilly fecundava la imaginació de l’Oriol perquè ell, disposat com ja hi estava, pogués penetrar més en la dona que, en obrir-se-li totalment, amb una passió sense reserves, suïcida, li comunicava la dimensió radical de la feminitat. L’Oriol tocà el tou d’un món carnal en el qual la receptivitat es confonia amb l’acció i fou endut per una fal·lera creixent que l’endinsava cap al centre de la fundació de l’univers humà, de la metamorfosi que, abraçant-ho tot, es realitza en termes eròtics. Prou ha procurat el novel·lista explicitar-ho en aquest llibre, entre els més romàntics que s’hagin escrit mai, però la meva impressió és que no se n’ha sortit, que no podia sortir-se’n. Aquell món que vivien tots dos resta secret per una diversitat de raons, però sobretot per una de fonamental: els enlluernava. El text, doncs, conceptualitza només les pampallugues. On eren de debó, els ulls (llegiu les paraules) no hi arriben.

https://www.flickr.com/photos/johnlembo/
Sunset couple © John_DL, Creative Commons.

I unes poques pàgines després, Manuel de Pedrolo decideix acabar la novel·la bastant de mala manera. Ho fa per la via definitiva, però ho resol de pressa i corrents i deixant moltes històries a mitges o amb la sensació que tot plegat podia donar força més. Ni idea de perquè ho fa així. Hi ha vàries possibilitats, les més fàcils són que comencés a pensar que no podria acabar mai la història, o que se’n cansés, qualsevol cosa que el decidís a aturar-se. Potser algun tema que no sabem? Podria ser fins i tot que veiés que necessitava un parell de llibres més per la sèrie i que li fes mandra posar-s’hi i preferís deixar-ho per centrar-se en altres coses. El darrer llibre està datat el 1983, i ell va morir el 1990 d’un càncer, no es descartable que preferís dedicar-se a altres llibres.

Per la manera com escrivia Pedrolo costa de creure que tingués un pla estricte i rigorós de tot el que feia, sembla que escrivia molt a raig, directament a la màquina, amb un instint de novel·lista absolutament magistral. Però aquest final… Han estat 4 volums d’unes 300 pàgines, 1200 en total, que amb un cos de lletra que no fes sangrar les retines s’allargaria ben bé fins a les 2000. Dues mil pàgines sensacionals es mereixen una conclusió a l’alçada que arrodoneixi el conjunt, i lamentablement això no és el que tenim. Fa mal, però és el que hi ha.

Tot i el regust deixat per aquest final el conjunt dels Apòcrifs és sensacional. Té alguns «peròs», això sí. Per començar aquest del final, també una certa dispersió que va en augment, sobretot en el tema polític, potser planificava desenvolupar més aquesta faceta en algun altre volum, i la densitat. Són llibres densos, aquí Pedrolo no ens ho vol posar fàcil, ens exigeix i si el llibre a estones ens estaborneix doncs és el nostre problema. Això a mi em sembla bé, o en tot cas millor que malacabar una sèrie. És una pena que aquests llibres no fossin rescatats durant l’Any Pedrolo, a més a més són complicats de trobar i en no gaire temps seran directament introbables, i trobo que tenen qualitat de sobres per ser més coneguts i per ser reconeguts dins de la vastíssima obra de Pedrolo com una de les peces fonamentals a un nivell similar al que té la tetralogia de La terra prohibida.

Vaig començar a llegir els Apòcrifs a primers d’aquest any, ara se’m fa estrany acabar, però tot té un final, fins i tot aquesta ressenya que ja passa de les 6500 paraules, quina barbaritat! Felicitats si heu arribat fins aquí.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *