La batalla d’Occident / Éric Vuillard

Un autor d’allò més interessant que sol agafar un fet històric important i reduir-lo a la quotidianitat més individual, i també de vegades més ridícula (com els tancs alemanys amb pana a la carretera camí d’ocupar Àustria de L’ordre del dia). Aquí el tema és la Primera Guerra Mundial, o com se’n va dir aleshores la Gran Guerra. Comparada amb el que va venir després pot no semblar tan terrible, la Segona Guerra Mundial va tenir unes xifres absolutament demencials, però la Primera va ser la comtesa bèl·lica més gran de que es tenia noticia, va ser un rècord de matança.

Va tenir molt de sorpresa, de cosa que no podia passar, en part perquè a molta gent ja li anava bé que les coses no canviessin.

https://www.flickr.com/photos/katinalynn/
villefranche-sur-mer © Katina Rogers, Creative Commons.

Tot anava bé. Costava distingir els primers ministres, els reis, els presidents. L’autoritat tenia més o menys el mateix aspecte barbut, els homes portaven tots al coll una bonica gorgera de gall dindi. Un turisme elegant reunia tothom cada estiu a la costa francesa, es jugava al whist, es compartien les amants. A banda d’això, els únics estrangers que hom podia trobar lluny de casa eren mariners, criats o lladres. Era un món d’una anterioritat orgullosa, però que es finançava amb la lepra de les parets. Es regnava sobre el pam de felicitat gràcies als diners de la copra i del cautxú, gràcies a la suor de tot un poble de treballs.

La maquinària de guerra es posa en marxa, greixada amb joves, el que seria la definició de carn de canó.

De seguida s’adonaran que se’ls ha arrossegat cap a la cita espantosa, que se’ls ha privat de tot el que coneixen i que se’ls demana que sacrifiquin, de bon grat o per la força, aquell bé de Déu de frescor que se’ls enveja. Prou que se n’adonen, que els han fet venir perquè perdin aquella felicitat ordinària i aquella alegria que els era pròpia. Veuen allunyar-se d’ells tot allò que desitjaven viure.

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: DW Griffith Filming in WWI Trenches by David W. Griffith ca. 1917-1919 (NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

I allò no va trigar en ser un conflicte d’abast mundial, tot i que amb trinxeres a Europa, però aquí va participar tothom, entre altres coses perquè hi ha participar el Regne Unit i en aquells moments l’Imperi Britànic ocupava el 25% del planeta.

I així s’envien milers d’invitacions al ball. Perquè ara tots els països que es reparteixen el món, aquests països petitets que es van llançar sobre la Xina, l’Índia, Àfrica, i que les van esquarterar, les van tallar, van aixecar-hi a dintre altres fronteres i van rebatejar-ho tot amb altres noms, tots aquests països petitets i turbulents, que van sorprendre els pobles d’ultramar en el seu son vell i els van sacsejar perquè els caiguessin totes les monedes de les butxaques, ara volen ballar una giga formidable, una branda, una romàntica. Es conviden, s’empenyen, s’envien papers ardents en sobres de colors.

https://www.flickr.com/photos/squeakymarmot/
NASM 39 © Mike, Creative Commons.

A més a més del cost humà d’una guerra aquesta va ser una de les primeres guerres de la industrialització, el cost econòmic de tot allò no s’escapava pas a ningú. Era colossal.

Caldrà disparar bitllets, bitllets de banc, ben llisos al principi, tots recoberts de tinta i de dibuixos encantadors. I en caldran cada cop més. Els bitllets són notetes dolces que els caps d’estat i els banquers envien per centenars de milers als pobles per amor. Però a vegades aquestes proves d’amor es panseixen misteriosament; es devaluen i els preus s’enfilen més de pressa que l’heura per les ruïnes. Aviat el cartutx més petit surt tan car que es pregunten si paga la pena matar un enemic. Es pensa bé abans de disparar, es tria el blanc, això ja no va bé. Però Alemanya vol lliurar la seva batalla lliurement, i imprimirà bitllets com aquells llibres dolents que tothom llegeix però que no recorda ningú.

https://cs.wikipedia.org/wiki/Tlustá_Berta
Big Bertha © Domini públic.

Es va conèixer aquesta guerra com la guerra de les trinxeres, la lluita a trinxeres era terrible però el veritable terror era sortir a la terra de ningú en direcció cap a l’enemic. Aquestes accions van provocar autèntiques massacres.

Una veu crida: «Endavant!»; i no saben per què però travessen el parapet, salten els sacs de terra, es llancen i acaben sota el foc. Tothom corre cap a on pot, no hi ha enemic. Ningú no sap el que fa. Alguns homes cauen. Un altre, tot sol, avança esquivant les restes de ferro i els forats. De sobte una mina explota i acabem sepultats, amb la cara plena de terra. Quant de temps ens quedem així, estirats al fang? No ho sap ningú. Lentament ens alliberem, el tiroteig ha parat. Tornem a marxar, amb les cames mortes. Al cap d’uns quants minuts torna el tiroteig, però aquest cop estem sols, sense arma i a les fosques. Llavors el temps ja no és el nostre. Una mà glaçada ens toca. L’ànima s’està en una columna de por. Res no és més real que això. Xipollegem en un forat on s’escola l’aigua de pluja. En un no-res irritat. Qui som? Què fem aquí, entre els cadàvers, en aquesta estranya insensibilitat del món? Res. No fem res.

https://www.flickr.com/photos/state_library_south_australia/
World War I trenches © State Library of South Australia, Creative Commons.

Què tal el llibre? Bé, molt bé. És 100% Vuillard, no hi ha una història sinó moltes històries, petites històries de les persones que no sempre surten als llibres d’història tot i que l’acaben protagonitzant. No és un gran llibre sobre la primera guerra mundial, aquest títol se’l disputen molts i molt bons llibres, i potser aquest «ser fidel al seu estil» fa que el llibre pequi de certa dispersió cap a la part final sobretot. No és greu, ja sabem com va acabar la guerra, en el cas que no ho sabeu potser aquest no és el vostre llibre. Vuillard sempre ens demana un cert coneixement del tema per així poder atacar-lo més «lateralment», més de biaix. De totes maneres els seus llibres fan un retrat molt interessant de moments històrics cabdals, val molt la pena.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *