Estoico y frugal / Pedro Juan Gutiérrez

Darrer llibre d’un dels meus autors preferits, el cubà Pedro Juan Gutiérrez. Aquí links a les meves ressenyes d’ell tant al blog actual com a l’antic.

Aquí l’autor recrea, com un novel·la de 170 pàgines d’un sol paràgraf, l’any 1998 quan va estar uns mesos vivint a Madrid. S’havia publicat amb cert éxit la seva Trilogía… i al seu país potser no seria ben rebut perquè també s’han llegit el llibre i no ha agradat gaire. Madrid i altres parts d’Espanya i Europa, a mig camí entre gira promocional i viatge de plaer.

Es imposible escapar, como dije antes. Es fácil trasladarse físicamente a otro lugar. Pero uno no puede escapar. Ahí está siempre la memoria, jugando sucio con nosotros. Uno implora un poco de mala memoria. Y lo más que logra es que todo se esconda en el subconsciente, y entonces empiezas a tener pesadillas agobiantes y despiertas gritando como un loco en medio de la noche.

Hi ha continus flashbacks des de Madrid als primers 90 a Cuba, quan l’URSS va desaparèixer i a Cuba va començar a faltar absolutament de tot començant pel menjar. Va apareixer la prostitució de manera massiva i la crisi dels balseros, tot un cóctel demolidor en un país del que tothom en volia marxar. Ell no creia en política, el capitalisme és dolent i el socialisme és pitjor però no va fer un llibre denúncia, simplement explicava el que hi havia, el que veia, el que vivia i com ho vivia. Tot i així, en totes les xerrades, entrevistes i conferències, es limiten a la lectura política del llibre. Al marge de la literatura l’autor té una sensació permanent de ser en algun límit, una manera de viure al dia que ja forma part d’ell mateix.

Me pareció que era lo que había hecho toda mi vida: caminar sin rumbo. En la noche. Caminar y caminar. Caminé hasta que amaneció, sin pensar. Me había convertido en un experto en el arte de no pensar, no torturarme con demasiadas ideas. Quizás es una ley básica de la supervivencia. Yo tenía la impresión de que no controlaba nada en mi vida. Vivía con una pistola cargada en la sien, aunque no era consciente de esa situación. Pero me causaba desasosiego y miedo. Impetuoso como un estúpido. Tenía que aprender a dejar fluir las cosas. Y flotar río abajo. Pero no. Yo tenía el vicio de controlar todo. O mejor dicho: intentar controlar. Al final uno no controla nada.

https://www.flickr.com/photos/zedzap/
Our Man in Havana series © Nick Kenrick, Creative Commons.

Si heu llegit altres coses de Pedro Juan doncs això és una mica el que trobareu en aquest llibre, i tampoc és una mala elecció per iniciar-vos-hi. Ens trobem un Pedro Juan que sense deixar de ser ell mateix és més madur, més reposat. Com si fora de la seva Cuba natal també establís una distància amb tot el que el rodeja. Anirá d’un lloc a un altre, beurà, fumarà, farà l’animal i es ficarà al llit, sí, però amb un ritme o unes sensacions diferents de com ho feia als seus primers llibres. Ara ja ha publicat i això ha transformat tant el seu entorn que també l’ha acabat afectant a ell. I així tenim la quadratura del cercle: un autor que evoluciona (i molt) sense deixar de ser ell mateix. Cal tenir en compte que el llibre narra el nadal del 1998, però està escrit amb la distància i l’ofici que l’autor té a dia d’avui. Potser el secret simplement és aquest. Això sí, l’estil d’escriptura continuada és poc amable de cara al lector, és una opció, estètica o literària, com una altra però trobo que no aporta res i que resta comoditat de lectura.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *