Serem Atlàntida / Joan Benesiu

La història de com acabo llegint molts llibres: una bona experiència anterior. Vaig passar-ho molt bé amb l’anterior llibre de Joan Benesiu, Gegants de gel, i això m’anima a intentar-ho de nou amb aquest Serem Atlàntida.

Aquest llibre té un principi lent, una mica desconcertant com si l’autor no sabés exactament cap a on vol tirar. Ens parla d’un home Mirko Bevilacqua que el protagonista-narrador es troba a l’aeroport i aquest li parla de la seva relació amb Clara, una noia que treballa cuidant el gos d’una senyora croata. Tot això és una excusa per summergir-nos en una de les zones més conflictives de la Segona Guerra Mundial, el Trieste on coincidien, es sol·lapaven i lluitaven i teixien aliances i enemistats els feixistes italians, els nazis alemanys, els partisans comunistes, els patriotes «iugoslaus» (les cometes són perquè Iugoslàvia encara no existia)… Un considerable sidral de la gran història procliu a les coses de la petita història, delacions, gent amagada, exili, aprofitats… En una zona que ja va canviar de mans al final de la Primera Guerra Mundial i l’enfonsament de l’Imperi Austrohongarès.

https://www.flickr.com/photos/harshilshah/
Italy – Trieste – Canal Grande © Harshil Shah, Creative Commons.

Així anirem descobrint la història d’aquesta senyora croata Vlatka, i també de Clara i Mirko, la seva particular relació i la fixació pels llocs límits (o el que seria fer turisme per exemple a Txernòbil o Alep). La història de la petita Vlatka conté una delació, va dir al seu pare que la seva mare es veia amb un altre home, ella era petita per saber-ho però era un partisà a qui ajudava, i amb això el pare va denunciar a la mare que va acabar cremada a l’únic camp d’extermini nazi en territori italià. Tot i això, al seu llit de mort Vlatka canvia la història i el pare descobreix la traició de la dona amb el partisà sense la seva intervenció.

Clara vol intervenir per recordar-li a Vlatka que ella mateixa ha contat la història amb un detall diferent que altera de manera substancial els fets, però Mirko la mira i aquella mirada li fa pensar que tal vegada no paga la pena furgar en la nafra. Després de morir Vlatka, però, Mirko i Clara arriben a conclusions diferents. Per a Clara, la proximitat de la mort aporta una dosi de veritat insubornable i aquesta història ha de substituir l’explicada anteriorment, n’està completament segura. Per a Mirko, Vlatka vol ser vençuda més a prop de la costa i no al bell mig de l’oceà de la culpa. Clara no s’ho empassa, això, i discuteix amb Mirko sobre la validesa de les coses dites al peu de l’abisme. Mirko pensa que la necessitat de perdonar-se un mateix és molt més forta que la necessitat de veritat. Com si fórem a dintre del laberint iugoslau, en la primera història el partisà s’anomena Goran Grgić; en la segona, Gordan Drpić.
La discussió posa Mirko i Clara a les portes del matrimoni. S’objecten com una parella ja bregada en la dialèctica conjugal.

Passejarem pels carrers de París, on Mirko espera trobar a Clara però sense trucar-la, simplement perquè l’ha de trobar. El protagonista tampoc pot trucar a Mirko, s’han de trobar i per això passeja pels llocs on ha passejat amb ell, com les partides d’escacs als jardins de Luxemburg,

https://www.flickr.com/photos/csauvageot/
Chess Play © Carlos Sauvageot, Creative Commons.

I farem un viatge amb el protagonista i Mirko i Clara per la línia del meridià de París i el lloc al centre de França on aquest meridià es creua amb el paral·lel. Unes vacances estranyes, tant com les vacances extremes a Txernòbil o Alep o altres confins de la terra com l’illa Ascensión.

https://www.flickr.com/photos/dalbera/
Le petit canon du Palais Royal © Jean-Pierre Dalbéra, Creative Commons.

Límits, meridians, paral·lels, mapes…Quin és el significat d’aquestes línies que no existeixen més que com abstraccions però tan potents que ens ajuden a configurar el món?

Al llibre li costa arrencar. Al principi llegia i esbufegava i em plantejava abandonar la lectura i posar-hi l’etiqueta EVITAR, però vaig aguantar. Lentament allò millorava i cap a la pàgina 100 la història em tenia enganxat. O millor les històries perquè anem d’una banda a l’altra, amb participants en diferents guerres, diferents bàndols, fugitius en diferents països, diferents éxodes… Per comparar-lo amb algú potser em sortiria Vila-Matas, però sense tanta dispersió. El llibre recorda una mica a l’anterior per estructura i per alguns «tics» de l’autor com els llocs límit i la multiplicitat d’històries en una trama, amb certa preferència pels grans conflictes del segle XX. Un llibre molt, però molt recomanable.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *