Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà

Ja vaig parlar d’aquesta autora com tot un descobriment (per mi almenys) amb la seva obra Els dics, i per això tenia moltes ganes de posar-me amb aquest nou llibre.

Només començar veig que no ha fet una continuació del primer llibre, ni molt menys. Se n’ha oblidat bastant, sobretot estilísticament i ara ens presenta una narració on la natura i la muntanya són personatges principals i els homes sembla que tan sols hi passen. Un estil que m’ha recordat el Bernardo Atxaga de Dos germans, i una mica també l’univers més rural de Francesc Serés a De fems i de marbres. Sí, les meves connexions a vegades són una mica marcianes, però a mi em semblen evidents.

Sota Matavaques hi ha can Grill, que cau a trossos. Ara diuen que els amos, que fa anys que no hi viuen, la volen restaurar i la llogaran. Ves a saber. És trist que s’abandonin les cases, aquí dalt. En Rei viu per sobre nostre. I sobre d’en Rei ja hi ha el poble. Tots estrets i els uns enganxats als altres, els homes i les dones que viuen als pobles. Els uns sobre els altres, tots vinga a discutir i a barallar-se per aquesta pedra de terra i aquella altra, per aquesta burriqueria o aquella altra. Jo no ho entenc, com la gent pot viure tota amuntegada.

A priori sembla una barreja estranya, una part narrada per uns núvols, una altra per un cabirol, alguns salts en el temps, les plaques tectòniques…

https://www.flickr.com/photos/41812768@N07/
Bárðarbunga Volcano, September 4 2014 © peterhartree, Creative Commons.

Els continents es recargolaran sobre els seus fonaments. Les parets de roca carrisquejaran en els xocs, el cel es taparà de cop, els rius de lava correran incendiant-ho tot, el mar s’apartarà i trontollarà sencer mentre esclaten els volcans i l’aire s’omple de fum i de cendra. Les muntanyes que havíem sigut, les cases i els caus i les llodrigueres i les feixes i les carenes que havíem sigut, deixarem de ser. I les nostres restes, la nostra desfeta, les nostres penyes esdevindran valls, planes, tones de matèria rocosa que s’enfonsa al mar, noves muntanyes.

Els mites de la muntanya i la vida de tota la gent que hi vivia i hi viu, tant a pagès com a poble, una vida que ja es va acabant perquè la gent prefereix anar al poble o a la ciutat a guanyar-se la vida d’una altra manera. Però tot i això, tenim la sensació a mida que anem llegint que tot va encaixant, que tot està molt i molt pensat. Que aquella història que semblava que se’ns explicava gairebé sense voler té un sentit.

Al conte de la Reina de les Neus, la Reina de les Neus tenia un mirall. Un mirall on, quan t’hi emmirallaves, només hi veies coses tristes i dolentes. Una vegada uns follets transportaven el mirall cap al palau d’hivern i els va relliscar, els va caure i es va trencar en mil bocins. I aquests mil bocins es van escampar per tot arreu. Es van ficar als ulls d’alguna gent, i des d’aleshores ençà tot el que aquella gent veia era trist i lleig. I es van ficar dins del cor d’alguna gent, i aquests només sentien rancor i pena. I a mi, un trosset de mirall se’m va ficar dintre d’un ull, i jo veig algunes tristors, veig allà on han fet mal a les persones, i noto els que s’han mort i s’han quedat encallats. I si m’hi veig amb cor, i si tinc l’energia o si són massa a prop dels que estimo, els explico que se n’han d’anar.

https://www.flickr.com/photos/ace_0f_magic/
I’m Watching © Alejandro Hernandez., Creative Commons.

Vius i morts, persones i animals i coses, i potser coses de les que no haurien d’existir? I per sota de tots aquests elements, com un mar de fons una història que inclou morts per llamp, per tret, cabirols, dones d’aigua i soldats republicans desesperats fugint cap a França deixant rere seu un estol de restes d’armes i alguns cadàvers.

—Saps què en penso, jo, dels homes hermètics i misteriosos que no diuen res, que no expliquen res? —pregunta—. Penso que són buits com una closca, i no tenen res a explicar.

Aixeco el cap, i em mira amb uns ulls que somriuen combatius, capaços de tantes coses millors que ser aquí. Uns ulls de guineu avorrida, avorrida dels nois d’aquest poble, i dels cotxes dels nois d’aquest poble, i de les vistes i les perspectives d’aquest poble. I jo, que no tinc res per regalar-li i que no vull que em miri d’aquella manera, amb la boca una mica oberta com una porta, dic:

—Vaig matar un home.

https://www.flickr.com/photos/jcasarini/
Dr. Frankenstein’s dream II © Joaquin Casarini, Creative Commons.

I al final tenim una història coherent i completa? Sí. Fàcil de seguir tot i la multitud de narradors i punts de vista? Sí. Tenim una història, tenim una cartografia i un retrat d’un lloc, d’un escenari que és com un personatge més. Un llibre sorprenent i molt interessant que es llegeix en una sentada.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *