Tristany / Anna Monreal

A veure com em surt això, sempre és complicat entomar un llibre després d’haver hagut de deixar-ne un. Un llibre premiat per un altre llibre premiat… no sé si vull treure conclusions d’aquest fet.

Però començo amb aquest llibre i no puc parar i això és senyal que l’he encertat de ple. El protagonista és en Tristany i assistirem al seu naixement quan ja ningú l’esperava, i a la seva vida. Una vida marcada per les seves relacions amb les dones i perquè és un home que no entén gaire de fidelitat i aquestes coses. Com descobreixen la Cris Vega o la Ivet, dones amb les que va complint etapes. L’etapa Ivet és un quart sense ascensor al carrer Arc del Teatre amb una plaga de paneroles.

La darrera matinada que van viure plegats en aquell pis, poques hores després que anessin suposadament a dormir —però no van dormir ni un minut, perquè en Tristany acabava d’anunciar a la Ivet que l’endemà ella hauria de deixar el pis perquè ell l’havia deixat d’estimar—, ella es va aixecar del llit i hi va tornar de seguida, vestida amb una samarreta i uns pantalons de pijama d’en Tristany. I tot i que ell acabava de confessar-li que havia conegut una altra dona, tot i que els darrers set anys quedaven dinamitats i reduïts a ferralla, ella es va acostar a en Tristany, el va sacsejar i, quan ell la va mirar, li va dir amb els ulls encara congestionats de llàgrimes: Hi ha una panerola al vàter. Que la pots anar a treure?

https://www.flickr.com/photos/52922957@N04/
cockroach couple © savageblackout. Creative Commons.

També conèixerem a l’Úrsula, que ha desplaçat a la Ivet en quedar-se embarassada de Tristany i ell fa el que se suposa que ha de fet, sobretot perquè ella diu que pensa tenir la criatura. Una part graciosa és un capítol de la infància d’ella quan apareix son germà.

[…] l’Úrsula va passar de ser una nena tendra de tres anys, consentida i protegida, a ser un monstre gegantí potencialment perillós. Un cop a casa, sempre que l’Úrsula intentaria fer allò que li havien promès mentre l’Israel era a la panxa —ajudar a banyar-lo, ajudar a vestir-lo, ajudar a fer-lo caminar—, seria apartada d’una plantofada. En el sentit figurat, però també en el sentit més dolorós de tots. La mare de l’Úrsula es va passar les primeres setmanes de puerperi arrapada a la criatura, udolant, plorant, bramant i bufant com una gata, impregnada d’estrògens que la van fer embogir. Si hagués estat un gos d’atura l’haurien sacrificat d’un tret al cap.

https://www.flickr.com/photos/89241789@N00/
Winter Fun © Kyle Simourd. Creative Commons.

L’àvia de l’Úrsula era un pou de saviesa i comprensió:

en mi época todas teníamos leche, en el pueblo paríamos como marranas y por la tarde a la labranza, con doce hijos me gustaría a mí verte.

En la part final de l’embaràs de l’Úrsula el quart sense ascensor és substituït pel pis dels pares d’ella, a més a més això coincideix amb una Úrsula amb unes ganes de cardar desbordants.

Un cop instal·lats a la casa dels sogres d’en Tristany, a la plaça Eivissa, la libido de l’Úrsula va seguir fora de control, i això va comportar algun problema a en Tristany a l’hora de donar resposta als arravataments veneris de la seva dona. Perquè trobar prou intimitat per copular sis o set vegades al dia en un pis de vuitanta metres quadrats on hi vivien cinc persones era absolutament impossible. Ho feien tancats a l’habitació de l’Úrsula mentre sentien, entre esbufec i esbufec, els crits histriònics dels presentadors de l’Aquí hay tomate. Alguna vegada, fins i tot, la Fernanda va treure el cap per la finestra de la galeria que donava a la cambra mentre en Tristany era dins de la seva dona. Ho feien al migdia, dues i tres vegades, mentre la Fernanda rentava els plats i el sogre feia capcinades al sofà. Quan estaven sols, que no era gaire sovint, ho feien a sobre de la taula braser de la saleta, de cara als magnífics retrats de l’horta murciana que tant agradaven a la iaia Rufina. O a la cuina, al rebedor, a l’ascensor. Qualsevol lloc era bo per a l’Úrsula per treure’s les calces i saltar-li a sobre. Un dia, ella, la Fernanda i la Paqui van sortir a comprar un bressol. El van portar uns operaris al cap de quinze dies. Mentre l’instal·laven, ell s’acoblava amb l’Úrsula ficat al lavabo desitjant sortir-ne, anar a la cambra i dir als operaris: Quiets. No munteu el bressol, munteu la meva dona, feu-me el favor.

https://www.flickr.com/photos/alphaone/
Geschenk fig.1 © Torsten Mangner. Creative Commons.

I m’agrada el retrat que fa de la maternitat, perquè trobo que és una visió que fa falta.

També va arribar el dia en què l’Úrsula va acabar la baixa maternal i va haver de tornar a treballar. I al cap d’una setmana va tornar plorant perquè deia que no podia estar tantes hores separada de la Valerie. Que des que era mare tenia altres interessos, era una dona millor, una persona millor, més plena, més vital, menys egoista. Que veia els altres com des d’un núvol daurat, ho veia tot clar, veia només allò essencial. Ser mare li havia obert les portes de la veritat, la raó i de tota una sèrie de valors superiors. Caminava un metre per sobre de terra, on un raig de sol l’havia il·luminat amb una llum i una saviesa que només experimentaven les mares, un tresor de coneixements que va passar a ser el seu tema de conversa preferit, amb el qual obsequiava tothom amb qui es trobava. No podia gaudir de la maternitat asseguda en una taula a Albaceteña de Seguros y Pensiones, S.A. actualitzant la cartera de clients, portant l’arxiu i passant trucades al delegat regional.

https://www.flickr.com/photos/davidwithacamera/
Motherhood © Kilworth Simmonds. Creative Commons.

En definitiva coneixerem en Tristany a través de les seves relacions i dels seus encerts i desencerts en el tema sentimental. No hi ha més trama que aquesta, la tria, les relacions i el pas del temps que tot ho va complicant. I un detall, el que és realment interessant són les dones del llibre, arriba un punt que Tristany sembla una excusa necessària per parlar de les dones de la seva vida: la Cris Vega de l’institut i universitat, la Ivet a la maduresa, l’Úrsula també a la maduresa. Elles canvien, ell les canvia i sobretot les destrossa el buit que els deixa perquè sempre és ell el que les deixa. Ell no canvia, amb els any no es fa més savi però almenys sí te perspectiva per veure on s’ha equivocat i per començar a examinar les conseqüències de les seves accions.

Un llibre molt recomanable que passa en un sospir, en un estil directe i desenfadat amb punts de molt bon humor. Un llibre que em feia molta falta després d’un llibre que m’havia fet desertar abans de la pàgina 100.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *