Pedro Páramo / Juan Rulfo

Relectura. Vaig llegir aquest llibre fa anys, força anys, i no vaig entendre pràcticament res. I com que no és un llibre gaire llarg vaig pensar que valdria la pena tornar-ho a intentar. Al cap i a la fi la bibliografia de Juan Rulfo és prou escassa com per no despreciar cap dels seus llibres, o almenys no fer-ho a la lleugera. Em va agradar El llano en llamas i vaig suposar que si els contes m’havien agradat m’ho passaria teta amb la novel·la. No va ser ben bé el cas, tornem-hi que no ha estat res!

© @ChristianBerist.

A veure, potser què parli del llibre. Aquest cop l’he entès més, o almenys he entès algunes coses. És un llibre irreal i Comala (existeix un municipi amb aquest nom, però està clar que no és el mateix) sembla una avant-sala de l’infern, o potser un purgatori o simplement el lloc on anem en morir, molt semblant al nostre però amb subtils i terribles diferències. No busqueu un llibre clàssic i normal, no és això.

Aquest cop me l’he llegit en un dia, pràcticament d’una sentada, crec que és el que cal fer, per no perdre el dèbil fil que ho enganxa tot (si és que existeix que de vegades no ho sembla). Un Mèxic rural, apartat, enganxat a la mort i al desert i a les revolucions i als cacics. Però també un lloc que no és d’aquest món, un món tan semblant al nostre que fa por.

El meu consell és que agafeu el llibre i l’intenteu llegir d’una tacada i al cap d’un temps hi torneu, jo crec que encara hi tornaré una altra vegada més. Sembla mentida que 150 pàgines donin per tant i exigeixin tant. Per fer un emparentament una mica estrany jo ho vincularia amb La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, una altra novel·la en un entorn irreal però increïblement evocador.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *