Records del futur / Siri Hustvedt

Vaig llegir farà un any per primer cop a Siri Hustvedt i va estar prou bé com per animar-me amb aquest llibre.

El llibre és en part autobiogràfic i la protagonista surt de la Minnesota rural, la gran plana, per plantar-se amb 23 anys a Nova York, ha acabat la carrera i abans de seguir estudiant vol dedicar un any a escriure. Un any completament trasplantada en un lloc com Nova York, efectivament és guspirejant. El principi del llibre sembla ser un record o una remembrança de les primeres passes de la pròpia Siri a la gran ciutat. Una novel·la amable i senzilla. I no és ben bé així, ni molt menys.

«Driveby view of a Horned Lark»by bgwashburn is licensed under CC BY 2.0

Fa anys, vaig deixar els camps plans i oberts de la Minnesota rural i me’n vaig anar  a l’illa de Manhattan a trobar-hi l’heroi de la meva primera novel·la. Quan hi vaig arribar, l’agost de 1978, l’heroi en qüestió no era tant un personatge com una possibilitat rítmica, una criatura embrionària de la imaginació que sentia com una sèrie de compassos mètrics que s’acceleraven i s’alentien al ritme dels meus peus quan mirava d’orientar-me pels carrers de la ciutat. Em penso que tenia l’esperança de trobar-me en ell, de demostrar que tots dos ens mereixíem qualsevol història que ens vingués a trobar. A Nova York, no hi buscava ni la felicitat ni una vida còmoda. Hi buscava aventures, i sabia que per poder tornar a casa l’aventurer a de patir, ha de superar proves incomptables, ja sigui en terra ferma o a la mar, i que sempre pot ser que els déus decideixin extingir-ne la flama. Llavors encara no sabia el que sé ara: que, mentre escrivia, també estava sent escrita. El llibre havia començat molt abans de marxar de la gran plana. El meu cervell havia redactat múltiples esborranys d’aquella narració de misteri, cosa que no vol dir que sabés com acabava. El meu heroi informe i jo ens dirigíem a un lloc que no passava de ser una ficció guspirejant: el futur.

«IMG_0318»by stadtcowboy1 is licensed under CC CC0 1.0

El canvi és brutal però s’afronta amb l’energia que s’afronten les aventures quan s’és jove. La protagonista dialoga amb la seva «jo» més jove, en certa manera tenim els dos plans temporals no tan en paral·lel sinó tocant-se. Una noia jove, en una gran ciutat i completament sola, només amb els llibres que llegeix i els que vol escriure, fent grans caminades per la ciutat, vivint en un pis petit i tètric amb una veïna que la fa pensar en assassinats i suicidis.

Poc a poc, quan porta exactament 22 dies a la ciutat, coneix a una persona, la Whitney que serà la seva gran amiga, també coneix a un noi en M.S. (els jocs de paraules amb els noms no s’acaben) però la relació no acaba de funcionar.

Sí que m’adonava que els llibres formaven part de la nostra història. Sense els llibres no n’hi hauria hagut cap, d’història. No he vessat mai les llàgrimes d’eros per cap noi estúpid i inculte. És més, si la nostra aventura se’n va anar en orris va ser en part perquè érem fills d’autors diferents, i, com el meu estimat cavaller il·lús i la pobra esgarriada de l’Emma Bovary, cadascun s’havia emborratxat amb la seva idea, i d’aquí venia la batalla dels llibres.

https://www.flickr.com/photos/27966213@N08/
The Strand Bookstore, New York © CTG/SF. Creative Commons.

El llibre a poc a poc desplega una complexitat enorme i es pot llegir a molts nivells. No és un llibre que simplement ordena uns fets i els escriu bé i tenim l’arribada de la noia rural a la gran ciutat. O en tot cas no és només això. El llibre és sobre els records, la memòria, i com certes coses ens poden fer anar endavant i endarrera en el temps. Tenim els records de la noia de 23 anys que arriba a Nova York, tenim els seus records de quan era una nena i la figura de la seva mare aleshores, i la seva mare ara amb 94 anys i ella amb 62 observant la mare, i observant-se a si mateixa observant-se en una espiral… És una explicació força lamentable, per això m’agrada més allò de que el temps es plega i es toca i es creua. He començat el llibre pensant que hi trobaria una cosa i he trobat molt més.

https://www.flickr.com/photos/monerda/
Möbius © Monerda Skute. Creative Commons.

Cada llibre és una retirada del present immediat cap a la reflexió. Cada llbre participa d’un desig pervers d’ensaronar el temps, d’escapar a la seva força inevitable. Bla, bla, bla, taral·larí, taral·larà. Què busco? On vaig? Busco debades elmoment en què el futur que ara és passat em va cridar amb el seu rostre ample i buit i jo em vaig arronsar o vaig ensopegar o vaig sortir corrents en direcció contrària? Donen una certa prova de la meva existència, per tènue que sigui, els meus records alegres o dolorosos? Pot ser que les revolucions de la memòria, els cercles que van de l’any vuit a l’any vint i l’any cinquanta-u, ens facin creure que hi ha més temps? Em serveixen per enganyar-me i fer-me creure que la mortalitat es pot postergar tantes vegades com es vulgui?

Tenim la seva reflexió sobre el temps i la memòria i el record, i també la demostració palpable de com tot això es plega en la seva mare, i en ella que a més a més en semblar-s’hi crea tot un efecte almenys de cara als lectors.

Perd la tibantor, l’existència, quan els minuts i els dies es fonen els uns als altres? «És», «era» i «serà» entren en col·lisió i cauen en un munt de temps indiferenciat? Les hores llegides perden l’ordre? M’assec al llit amb ella i li acarono la mà, una mà que s’assembla a la meva. He d’anar amb compte, perquè té artritis. «Quants anys tinc? En tinc setanta?» La corregeixo: «Noranta-quatre». La mare riu. «Quina vergonya. Saps, quan t’ho he preguntat realment em pensava que en tenia setanta. I ja fa vint-i-quatre anys! I en aquell moment m’ho creia». I jo que penso: l’aritmètica no li falla.
https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

Una frase que li va dir son pare sense mala intenció però que ha recordat massa cops a la vida: «Seràs una bona infermera», però ella volia ser metge, i el tema de què pot i que no pot fer pel fet de ser dona també és una de les obsessions de l’autora. Sobretot de jove era evident que molts homes no la veien ni l’escoltaven, no passaven de que era una noia maca, alta i rossa i aquí es quedaven, que a més a més tingués coses interessants a dir no se’ls acudia. El fet de ser dona és un dels eixos del llibre, per aquesta invisibilització i també per les agressions (no faré espòiler però una part del llibre es llegeix amb un nus a la gola).

I la veïna acaba descobrint-se com una aliada i com una entrada a un món molt més divers del que es podria pensar, un món amb uns fantasmes molt literals. Tot això mentre la seva novel·la va avançant a batzegades i la seva feina de negre literària per una estrella que està fent les seves memòries també la porten a un món completament desconegut on, igual que amb la Whitney, o amb la veïna Lucy, ella és Minnesota, el seu àlies.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Siri_Hustvedt#/media/File:Siri_Hustvedt_1.jpg
© CC BY-SA 2.0 de

Tots patim i tots ens morim, però tu, la persona que llegeixes ara mateix aquest llibre, encara no ets mort. Potser jo sí que ho estic, però tu no. Tu inspires i expires mentre llegeixes, i si t’atures i et poses la mà al pit et notaràs el batec del cor, i a l’habitació on ets hi ha d’haver claror, ja sigui de la finestra, d’un llum o emesa per una pantalla que il·lumina la pàgina i una part del teu cos mentre llegeixes.

Costa definir què és aquest llibre, potser serà més fàcil dir què no és. No és una història típica de la noia rural que arriba a la gran ciutat, una història que pot ser molt interessant però que també és el més típic. No és només una reflexió sobre el temps i la memòria i els records al llarg de més de 400 pàgines. És això i més, un llibre dens, potser menys «narratiu» del que ens podria agradar però en cap cas un llibre espès. Una perfecta manera d’entrar a conèixer aquesta autora que a més a més acaba de guanyar el Premi Princesa d’Astúries. Val molt la pena.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *