Els diaris de Bolló / Josep Pedrals. El furgatori; El romanço d’Anna Tirant; Els límits del Quim Porta.

S’estava parlant força del darrer llibre d’aquesta trilogia i com que sóc un lector ordenat doncs he anat començant pel primer.

Anem pel primer!

El furgatori.

No sóc un gran fan dels llibres que no se sap per on sortiran, però en aquest cas aconsegueix mantenir un fil conductor coherent, interessant i amb certa conya. Un conya amb força mala llet i que ens retrata aquest misteriós indret de Bolló.

El gentilici de Bolló és bollenc o bollenca, però als pobles del rodal els anomenen bollers i bolleres, fet que fa sospitar que l’enveja els carrega; enlloc tenen una vida sexual tan satisfactòria com aquí.

Si l’origen del terme lesbiana prové de l’illa de Lesbos, qui no podria donar carta de validesa a l’origen del seu sinònim «bollera» en el poble de Bolló?

https://www.flickr.com/photos/edwinylee/
Lucy-Jade © Edwin Lee, Creative Commons.

Que hi hagi un fil conductor no vol dir que la història vagi recta, fa força giragonses.

Les meves trobades amb Ni Hen PiaoLiang sempre arriben a un moment de conversa íntima, ja sigui perquè la situació en què solem acabar s’hi presta, ja sigui per la profunda amistat que ha nascut per via d’altres converses. És un goig poder parlar amb una dona intel·ligent quan està nua i extasiada al teu costat.

https://www.flickr.com/photos/magandadtg/
dtg-04jul14-54 © DropTopGal Mang25, Creative Commons.

Una altra frase lapidària per acabar la ressenya d’aquest El furgatori.

De tant en tant no sé si estic fent l’actor tràgic o estic fent la prostituta.

Passem al segon llibre.

El romanço d’Anna Tirant.

Aquí tenim una part de poesia explicant una història i una part de diàlegs i conversa entre Pedrals i Quim Porta explicant el que estan explicant, representa que la poesia és de Quim però Pedrals la pul·leix. A mi la poesia narrativa no em convenç, no aquesta en concret en general, així que no opino gaire. Les converses entre ells sobre el que estan fent i tot això sí que són opinables. Estan bé però. El però és la absoluta i total i excessiva pedanteria dels dos personatges. No és tant que em costi imaginar una conversa així real, em costa imaginar una conversa així i que els participants no acabin a hòsties que és l’única manera raonable de contestar segons què. Suposo que és una llicència poètica.

Era una mena de Mefistòfeles que em volia temptar. Però, temptar vers l’enfuriment i la ràbia? Què en trauríem de la meva ira?

No li aconseguia trobar cap sentit productiu a aquell bullit. La nostra obra comuna no podia créixer amb discrepància i discòrdia! Potser ja s’havia afartat de mi! Potser no sabia com engegar-me i m’estava intentant convèncer perquè fugís per propi peu! Buf!

I ell, vinga a envitricollar-la!

https://www.flickr.com/photos/wiertz/
Escape © Sebastien Wiertz. Creative Commons.

S’estava passant, però jo ja no sabia com sortir d’aquella bretolada. M’havia deixat fora de joc. Estava inflant tant la pilota que vaig suposar (esperar i desitjar) que, tard o d’hora, li rebentaria (rebentés) a la cara.

És estúpid confiar en la fortuna quan hi ha algú que hi està jugant.

És ridícul intentar enraonar amb algú que l’únic que pretén és ensarronar-te i prendre’t en la seva teranyina.

Jo era una simple peça del gran discurs de Quim Porta.

https://www.salabeckett.cat/membre/josep/
Imatge de l’autor treta d’aquí, no s’indica autor.

Els límits del Quim Porta.

Qui em manarà fotre’m en aquestes coses? El tercer volum és un totxo de 615 pàgines que promet acabar amb la meva paciència gràcies a un personatge que ja em carregava en els altres llibres però aquí sense cap mena de mesura.

En algun moment imprecís, entre cerveses i estupefaents,vam convenir que jo vivia d’abstraccions.

Ella també, per descomptat.

Però ella, aquell dia, proclamava que, les abstraccions, les volia manifestament palpables i plàstiques: cercle et carré.

Aleshores, provant de corporificar conceptes, se’ns escalivaven uns pebrots ontològics la mar de poètics.

Això es devia al fet que estàvem descarregant un software platònic en una sensualitat brasejada a les mil sinestèsies, que quan pastàvem la fabulació, ho fèiem amb lírica doctoral, i, quan refinàvem l’al·legoria, era amb miraments purgatius.

En acabat, rostàvem el piu-piu de la nostra estupidesa amb l’atoniment aviari pertinent.

I quin anar i venir  entre els sentits i l’intel·lecte!

Quin eretisme lactífer!

Quina escaramussa de vibracions electromagnètiques traduint-se en impulsos nerviosos!

Quina desorbitada marranada encocrina!

Oi oi oi oi!!

El meu pensament després d’aquesta pàgina ha estat: a cagar! Seguiré perquè m’he proposat seguir però no tinc gaire clar si acabaré les 615 putes pàgines d’aquesta cosa.

https://www.flickr.com/photos/necktwo/
wtf! © Hernán Man. Creative Commons.

Un moment que m’ha fet somriure.

Ja teníem a taula una altra cervesa i un altre plat d’olivetes.

Fèiem els frescos per donar una aparença de cuirassa vigorosa al nostre esmerlit valor.

—Què, Carmina? Què t’ha semblat l’argument?

—Et noto romànticament desitjós de perversitat barata. Estàs rocambolesc, i amb ganes!

—Oh, i espera: ho amaniré amb una barreja d’erotisme rosat i intriga detectivesca. Serà literatura comercial de primera! De pane lucrando!

—Vaja! Faràs un llibre només perquè es vengui!

—Per fer calés, xurri!

—I, si no es ven?

 

Se’m va glaçar la sang.

I no va ser pas per la confortadora pregunta de la Carmina, sinó en adonar-me que un dels barbuts havia agafat una cadira, s’asseia a la nostra taula, em mirava de fit afit i corroborava:

—I, si no es ven?

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
Sales. © pao. Creative Commons.

En aquest moment he cregut que el llibre remuntava. Això sí, la coma a la pregunta no té perdó de déu i una conversa així el més normal és que acabi a hòsties, però ja ho he dit això.

Cal entrar en aquest llibre lliure de prejudicis i oblidar les ganes que em venen d’hostiar el protagonista. Amb aquest llibre sóc un lector bipolar, passo de «això no hi ha qui ho aguanti» a «això està molt bé». Així que sembla que sí, que el llibre té alguna cosa. Hi ha tota una trama sobre la desaparició de Quim Porta i la interpretació dels seus textos anteriors, una trama i un procés que porta el nom de la Quimera. Els jocs de paraules són nombrossíssim i en general molt enginyosos.

—Em sento víctima de l’avarícia d’en Quim. Cada vegada que provo de saber què ens deixà, em fa la impressió que ho va amagar pel temor que li trobessim l’olla de l’or. I cada cop que penso que la meva vida gira al voltant seu, noto que m’ha reduït a una misèria sòrdida, com si volgués desviar les sospites sobre la seva immensa i ideal fortuna fent-me semblar un pobre desgraciat. Sóc el que viu en les engrunes de la seva mesquinesa.

https://www.flickr.com/photos/garlandcannon/
Pirate’s Treasure © garlandcannon. Creative Commons.

L’argument aquí és el de menys, una dissertació brillant sobre els altres dos llibres i sobre quasi qualsevol cosa que se’ls acudeixi als protagonistes, que ja són 4 i han aparegut uns dolents que intenten vendre a la Carmina llibres introbables o mítics de la literatura catalana.

L’Astructura, que no semblava pas que s’acabés de despertar, estava en l’èxtasi de la troballa. La il·luminació cridava «Eureka!» a través dels seus ulls amb el mateix tremp que ho féu la llengua d’Arquímedes quan va descobrir el principi de l’estàtica de fluids. I com el savi de Siracusa, que va sortir esperitat de la banyera sense ni vestir-se —descobert per la descoberta—, en Ventura havia sortit del llit en pèl.

Contemplar-lo nuet no era una molèstia per a cap de nosaltres, avesats a una naturalitat despullada, i no li ho vam ni advertir. Però no deixava de ser curiosa la barreja del to magistral i doctrinal (àulic i doctoral) i la bellugor rebotint del seu membre campal i fresc.

La imatge mental almenys és còmica.

Jo, desplaçat d’aquelles retòriques, em mirava la Carmina, enfavat.

M’havia perdut en l’eloqüència mistificadora dels meus compares, em sentia rebutjat de l’elevació de la conversa i estava analitzant amb quins mots definiria la mirada supervisora amb que la Figurata dominava el debat.

Semblava, realment, que tingués un poder per sotmetre el pensament dels dos exegetes i que, en el fons, la conversa no fos res més que el fluir del seu pensament transposat en les llengües de l’Astructura i el Galimaties.

https://www.flickr.com/photos/halinebr/
eighty three © ►►haley. Creative Commons.

Tot el llibre és així, amanit de poemes, però 615 pàgines d’aquest estil… sis-centes quinze…

[Ja saps, Ull de la Providència, que totes les seqüències de la història, segons la meva flaca estetitzant, han de captivar amb una certa impostació, amb cerimoniositat.

No cal que la voluntat d’encís arribi a atemptar contra la fluïdesa amb enfarfec, ni que entrebanqui l’agilitat.

Per lluir s’ha de patir, però tampoc no cal ser ineficaç.

Aquest Ull de la Providència és el lector, perquè l’autor necessita parlar al lector de dues maneres, amb el llibre en sí i amb aquestes acotacions al llibre en sí. L’estil és el mateix i tot i que de vegades en aquestes acotacions es critica una mica a si mateix és un postureig. No sé, ja m’estic llegint el llibre, ja estic atent com perquè m’hagis de recalcar les coses!

https://www.flickr.com/photos/misslovemachine/
I’ll help you stand © hello, beautiful. Creative Commons.

—La literatura, en essència, serveix per proporcionar una mena de models o assajos de les maneres com hom pot comportar-se en unes determinades situacions.

La Carmina, des de la seva cabòria reproductiva d’àngels i verges —una mena de freudianitat iconològica—, va atzufar:

—Les produccions artístiques, patuleia, eren, en els ambients ancestrals, formes d’exhibició sexual per demostrar les aptituds d’atracció. —Va tirar el cul enrere per seure més dreta, perquè s’havia anat esmunyint cap a l’horitzontalitat una mica amb cada conte, i s’erigí de bell nou amb els contorns generosos d’una deesa de la fertilitat.— Ara ja sabem quina cua llueixen dos dels paons presents!

Estic criticant força el llibre, però m’agradaria fer una observació: me l’estic llegint, sencer. És a dir les ganes ocasionals de llençar el llibre al foc (a poder ser amb l’autor) no són suficients com per fer-me desistir de la lectura.

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
you can’t escape. © pao. Creative Commons.

Cap a la part final entra en una mena de joc d’atrapats en un espai on la poca versemblança del llibre s’esvaeix. No és cap problema tampoc, sorprén una mica, però ja estem més enllà de les 400 pàgines i suposo que total ara ja què més dóna…

—M’agrada molt el potencial que obre l’equiparació, perquè la Ginebra artúrica és l’exemple perfecte de l’adúltera, una esplendorosa Helena de Troia al reialme del rei Artur, l’estàndard d’un amor cavalleresc que va més enllà de les lleis del matrimoni i més ençà de la luxúria i el desig. Ginebra és la dona amada pel rei Artur, l’heroi oficial i legítim, i és la dona que, com una necessitat imperiosa, s’entrega a Lancelot, l’altre gran heroi de la partida, perquè s’hi veu abocada per les circumstàncies. I l’amor és cosa del cos i de la circumstància. La gràcia està en què el pobre Quim Porta no sap en cap moment quina legitimitat li toca amb la seva Ginebra, i voldria definir la relació per saber si és Artur o Lancelot.

https://www.flickr.com/photos/alicepopkorn/
Camelot © Alice Popkorn. Creative Commons.

Doncs bé, llibre llest.

Anem a pams, la trilogia està bé, és necessària per entendre/gaudir d’aquest tercer llibre? No. Ajuda però no és ni molt menys imprescindible. Els dos primers llibres són més de poesia i aquest darrer és prosa en més de la meitat, aproximadament.

Recomano el llibre? A mitges, no recomano evitar-lo, i això és força, perquè cap a la part final he hagut de fer un esforç per llegir un llibre que en general i tot i reconèixer els mèrits ni m’estava agradant ni m’estava fent gaudir. Està molt ben escrit, l’autor fa autèntiques filigranes de molt mèrit amb el llenguatge. Si us agraden aquests malabars és el vostre llibre, si per sobre de tot voleu una història allunyeu-vos-en.

2 opiniones en “Els diaris de Bolló / Josep Pedrals. El furgatori; El romanço d’Anna Tirant; Els límits del Quim Porta.”

  1. Benvolgut Senyor Dolent,
    Vós teniu la sort de ser jove; això us ho dic perquè la lectura de la vostra ressenya m’ha fet recordar que jo, en una època ja passada, també tenia l’esma de llegir trilogies com aquesta. Potser no puc dir ben bé qu em’agradessin, però les llegia; em creia en l’obligació de fer-ho, sense que sàpiga explicar el perquè d’aquesta autoimposició. Avui en dia no soc capaç de llegir els onanismes mentals d’escriptors intel·lectualoides i admiro els que sí que en sou capaços. Dels esmentats onanismes ja en tinc prou amb els meus; dels altres, dels físics, no crec que aquest llibre me n’inspiri cap.

    1. Cada cop menys jove, justament per això em plantejo quin sentit tenen aquestes autoimposicions. Aquest cas almenys m’ha deixat amb poques ganes de repetir, perquè a sobre de ser una demostració d’onanisme estendre’s més de 600 pàgines frega el delicte.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *