L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies

Sergi Pàmies és un dels meus autors preferits però no l’he ressenyat gaire per aquí, una ressenya relativament recent i una altra encara amb el blog antic. Darrerament Pàmies ha fet un gir en la seva narrativa afegint-hi elements en part autobiogràfics que ha aconseguit per mi dues coses: la primera és allunyar-lo de la línia seguida per Quim Monzó i la segona és que ara sigui molt més interessant un llibre de Pàmies que un de Monzó. Un altre dia si de cas ja discutirem qui dels dos és millor, ara mateix el més interessant i al que cal estar més atent és

Sergi Pàmies.

Sergi Pàmies, Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies, imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I només començar a llegir aquest punt és confirma. Sergi Pàmies té una vida que val la pena explicar-se, nascut a París fill dels exiliats Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo va viure en una casa on es respirava cultura, compromís i comunisme. I igual que en el seu anterior llibre Cançons d’amor i de pluja tenim aquí un Pàmies que no té problemes en que la seva vida es filtri als seus contes. No són del tot contes autobiogràfics, ni l’autoficció tant de moda (una moda que ja comença a cansar), simplement agafa la seva experiència com a base per escriure i ja no vol mantenir una distància amb el que explica. Hi ha emoció, tristesa, mala llet, reflexió i una veu cada cop més esmolada i un estil cada cop més pur que fa que ens quedem en segons quins punts amb la boca oberta.

D’ Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats:

Les parelles que se separen no haurien d’esperar la decadència de l’avorriment ni la temptació de l’engany. En el moment de plenitud, quan l’amor es propulsa gràcies a les afinitats i l’entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts.[…] Com els millors esportistes, que saben adonar-se de la imminència del declivi, els amants d’haurien de protegir l’un a l’altre amb lleialtat i coratge.

De l’avorriment se’n parla poc, però vull aprofitar el marc d’aquest congrès de separats per dir que deu ser el primer factor d’enverinament de les relacions. Sóc tan avorrit que, gràcies a la feina d’escriptor, m’he hagut d’empescar tota una filosofia sobre la grandesa de l’home gris i normal confrontat amb el tòpic literari de l’aventurer insaciable i amb l’apologia del moviment, la novetat i la fantasia. És un recurs pensat perquè no se’m noti gaire la facilitat per ser, fins i tot quan no m’ho proposo, d’una insipidesa tragicòmica.

https://www.flickr.com/photos/jmettraux/
I’m boring © jmettraux, Creative Commons.

De Nadala maternofilial, o un repàs als darrers anys de Teresa Pàmies:

Amb gravetat d’oncòleg, es va manifestar esparverat pel relat de la mare. «No és normal que una persona parli només de la guerra civil, de l’exili i de Praga» va diagnosticar com si fossin els símptomes d’una nova forma de demència fantasiosa. Si no haguéssim estat tan espantats, el meu germà i jo hauríem compartit un somriure de melancòlica comprensió.

https://www.flickr.com/photos/romanboed/
Prague: Charles Bridge in the Mist (Explored) © Roman Boed, Creative Commons.

Un dels contes de que més s’ha parlat, un punt de partida que pot semblar extravagant però que es condueix molt i molt bé, No sóc ningú per donar-te consells:

I. En el període més convuls de la meva adolescència vaig fantasiejar amb la possibilitat de ser fill de Jorge Semprún. No era una hipòtesi inversemblant. La meva mare i Semprún havien compartit militància a l’exili i, tot i la distància forçada per les circumstàncies, mantenien un respecte que s’encarnava en llibres d’ell a les prestatgeries de casa i en aparicions intermitents a les converses de sobretaula. Que durant un congrés fratricida a Txecoslovàquia el meu pare hagués intervingut de manera activa en l’expulsió de Semprún del Partit Comunista afegia morbositat a la història.

[…] aleshores ja sabia que les admiracions que un construeix a la infància i a l’adolescència no es veuen mai confirmades per la realitat (amb l’excepció de Johan Cruyff, naturalment; acostumem a dir que és millor no conèixer els nostres mites perquè sempre ens deceben però és una presumpció que no té en compte fins a quin punt nosaltres els deven decebre a ells).

A les sobretaules, la vellesa dels pares, compartida amb la mateixa tenacitat i afecte de sempre, no elimina els moments de discrepància, però, tot i que la política sempre hi és present, s’imposen problemes més terrenals relacionats amb la salut i un estil de vida que inclou caigudes i fisioteràpies, dietes baixes en sal i, sobretot, funerals de camarades i amics.

https://www.flickr.com/photos/ndrwfgg/
wall remnant 2 © Andy / Andrew Fogg, Creative Commons.

El revers de la Nadala maternofilial és, lògicament, la Nadala paternofilial. Sergi Pàmies sempre ha parlat del seu pare com un pare en gran part absent, així que els records d’ell en segons quins anys són escadussers, aquest és un d’aquells records que el pas del temps ha madurat, em quedo només amb una observació que m’ha semblat brillant (i els pares ja em diran si és o no encertada):

I aleshores, demostrant que la paternitat és un noranta per cent d’improvisació i un deu per cent de pànic, el pare es va agenollar, com si estigués a punt de revelar-me una veritat definitiva.

https://www.flickr.com/photos/krasava/
Father and son handshake © Alex Krasavtsev, Creative Commons.

En un recull de contes tant bons costa destacar-ne algun, tot i així i sense desmerèixer la resta, a mi m’ha enamorat la frase final del conte final «Bonus track»:

I, inevitablement —i avui tampoc no serà una excepció—, tornaves a la lluminosa finestra de l’apartament de Nova York, quan miraves com l’Anna somreia i com et corresponia amb una expressió que —ara te n’adones— volia dir que encara tenia l’esperança que la fessis feliç i que, un dia rere l’altre —i durant molts anys—, et donaria l’oportunitat que fossis tu —i no cap altre— qui ho aconseguís.

https://www.flickr.com/photos/erickllawrence/
Maria © ericklawrence, Creative Commons.

El llibre és curt i es llegeix en un moment, però que això no us enganyi, és el típic llibre que no us deixarà, que no l’oblidareu tant bon punt gireu el darrer full, aquest llibre ha arribat per quedar-se. A mi de moment em sembla el millor llibre de Sergi Pàmies, i me’ls he llegit tots. El problema és que ara em sembla que em tocarà llegir també els llibres de Teresa Pàmies, bé potser problema no seria la paraula correcta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *