Temps de rates / Marc Moreno

Aquesta novel·la negra és com han de ser les novel·les negres: directa, trepidant, a hòsties i malparlada. No hi ha una altra opció per fer una bona novel·la negra, és el que hi ha.

Som a la Verneda, un barri de Barcelona retratat aquí de manera prou fidel. Joves ninis que es passen el dia al parc sense fer res i fumant porros. Desocupats de llarga llargíssima durada. Bars de xinesos amb preus molt baixos que tenen per clients sobretot als aturats de llarga durada. Mossos d’esquadra corruptes. Camells, i gitanos camells amb molt poques ganes de tenir competència. No és una novel·la políticament correcta i en general tothom surt malparat.

https://www.flickr.com/photos/santiagomartin/
Puente del Trabajo © Santiago Martín, Creative Commons.

Tot això comença amb un paio que ha de fotre el camp perquè el volen pelar. Té gairebé vuit quilos de cocaïna a casa i només troba una sortida possible. Si deixa la droga al seu pis, ja l’ha vist prou. Si se l’endú, corre el risc que l’enxampin amb el merder a sobre. Així que pensa en el noi de dinou anys que viu a la porta del costat. Creua el replà, pitja el timbre i, quan el veí obre, li encoloma una motxilla negra amb els vuit quilos de droga.

—Guarda això sota el llit fins que ho pugui tornar a buscar. I no l’hi diguis a ningú!

Així comença i ja serà un no parar. Evidentment el nano (Eloi) mira el que hi ha a la motxilla i convida a farlopa als seus amics (el Charly i el Mentens) i a una noia del barri que té dues característiques: està molt bona, i es folla a qualsevol que la convidi a coca, així és la Jèssica.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Only me © Pietro Zuco, Creative Commons.

Dues setmanes després d’aquella nit, l’Eloi té el prepuci incandescent, vermell fosc, quasi granat. La seva polla té la forma dels llavis de la Jèssica i el cul pel qual bavegem tots a la Verneda té tatuats els dits i el palmell de l’Eloi a les dues natges. Resulta que les històries que sentíem de la noia de quatre grapes bufant cocaïna mentre li donen pel cul eren veritat. Li encanta esnifar mentre se la carden pel darrere.

Que un nano mort de gana de cop i volta fardi de farlopa de la bona crida l’atenció, i que a més a més això coincideixi amb la desaparició del seu veí camell fa que molta gent sumi dos i dos. Perquè en aquell barri tampoc hi ha gaires més coses a fer que estar pendent de coses així.

L’Eloi s’acomiada del Mentens, massa alterat per continuar parlant amb ell, i marxa sol cap a a casa. Passa pel costat d’un banc on un grup de nois que han deixat d’anar a l’institut massa aviat comparteixen alguns porros amb la mateixa desesperança amb què l’Eloi, el Mentens i jo ho fem normalment. Una mica més enllà, al Bar Juan una colla d’aturats de llarga durada miren una partida de cartes. Quatre vells juguen a la taula del costat a dòmino. El 23 aparca el seu M3 blau metal·litzat a la porta, en doble fila, i baixa amb un somriure d’orella a orella. Al bar tots el saluden amb afecte.

https://www.flickr.com/photos/muammer/
Bar © muammerokumus, Creative Commons.

Tothom vol la droga, i tothom sospita que la té ell, amb la qual cosa l’Eloi es converteix en l’ase dels cops. Rep pallisses successives dels que treballen pels gitanos, dels que van més per lliure i també de la policia. Atonyinar l’Eloi buscant la coca és l’esport del barri.

Sense aconseguir calmar-se, però assumint que no pot fer gairebé res per reconduir una situació que se li ha escapat de les mans, l’Eloi decideix tornar al parc sense pensar-hi gaire. I s’encomana a la manca de cervell que regna en aquests carrers, entre tots els joves que els poblem, com una mena de resum definitiu d’un escenari que transmet un immobilisme crònic de generació en generació.

La sensació del carreró sense sortida.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona © joan ggk, Creative Commons.

La novel·la comença de manera trepidant i no afluixa. I l’Eloi va repassant les opcions que té per seguir respirant que són cada cop més i més minses i si explico més coses revento el final del llibre i seria una pena. Un llibre que us llegireu pràcticament d’una sentada i una novel·la negra que considero que feia falta. Bé per en Marc Moreno!

M’esplaiaré en aquest punt. Tenim molta novel·la negra i de molta qualitat, no em posaré ara a repassar noms, no va d’això. Em problema amb alguna d’aquesta novel·la és que ha quedat lleugerament desubicada. Els bons llibres segueixen sent bons, però la novel·la negra té uns elements de crònica social que estan molt incardinats en un lloc i un moment. Per això fa falta que aparegui novel·la negra actual, situada als barris d’ara, problemes d’ara, situacions d’ara. El llibre és molt bo però que els escenaris de fons seguin perfectament identificables (i a distància d’un trajecte en metro!) és un valor afegit que m’agrada reivindicar.

1 opinión en “Temps de rates / Marc Moreno”

  1. No puc estar més d’acord amb el seu comentari, senyor Dolent. I jo sí afegiré algun nom a la llista de novel·la negra catalana: Jordi de Manuel, Lluís Bosch i Sebastià Jovani. I segur que seguiré llegint Marc Moreno

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *