Ariel i els cossos / Sebastià Portell

Aquest mateix autor ja va sorprendre amb el seu darrer llibre El dia que va morir David Bowie, ara ens presenta un llibre diferent, molt més reflexiu que l’anterior que no deixava de ser esbojarrat i desenfadat. També ha participat en un parell de llibres col·lectius que també he ressenyat, però anem amb Ariel i els cossos.

Aquí tenim un amor a primera vista que no és com els altres, que és total fins a perdre la perspectiva de les coses, de totes, fins i tot dels noms dels personatges que no es diuen Eugeni o Ariel, o potser en realitat sí que se’n diuen?

—Però jo vull dir-te per un nom que només et sàpiga jo, i el nom que tens escrit a la bústia pot llegir-lo tothom. Fins i tot jo, que no et conec de res i que et conec de tot i que no sé res dels teus pares.

Vaig callar.

—No t’espantis, ara, que no vull conèixer els teus pares.

Vaig riure. Ell no va riure i m’hauria agradat que riguéssim plegats.

—El que vull dir és que no vull que ens diguem paraules gastades. I que penso que Eugeni és el nom que em demana el teu cos.

https://www.flickr.com/photos/127612900@N02/
Androgyny14 © RAZ Zarate, Creative Commons.

El llibre s’estructura en forma de sessions, sessions de psicòleg o de psiquiatra després de les quals arriba una petita «nota a peu d’ànima» i un intent d’Eugeni per descriure Ariel. El protagonista rememora la seva història d’amor, una història que ha de lluitar contra la incredulitat general. Com si Ariel fos fruit de la ment del protagonista o un àngel (cosa que explicaria la seva reticència al sexe). La seva sexualitat no està del tot clara i el protagonista mai l’ha vist nu. És un home perquè el protagonista el veu com un home.

I quan la primera part del llibre comença a estar esgotada anem a la segona. Canvi de protagonistes i escenari. Aquí tenim un escriptor, David, amb la seva ex Sara que acaba de marxar a una residència d’escriptors a Islàndia, l’editor Elies i Ariel que entra a la vida de David com a dona. Bé això no és exacte, ell la veu com una dona i ella no fa res per corregir-lo. En aquest cas sí que hi ha sexe i si us pregunteu com pot ser que David no s’adoni que potser no és amb una dona feu servir la imaginació o aquesta imatge tan subtil.

https://www.flickr.com/photos/pocarles/
Hippies – Use Backdoor 🙂 © Pierre-Olivier Carles, Creative Commons.

El tema no és tant què és Ariel, o quin és el seu gènere, Ariel és com la veu la persona estimada i les definicions de gènere aquí no tenen cabuda perquè no defineixen sinó que limiten. No es poden posar límits a Ariel.

Aquí la història s’explica a través dels mails que es creuen David i Sara. Veiem com van d’un primer afartament post-ruptura a una cosa més personal o com més de tornar enrera. Mentre David ha posat a Ariel a casa seva (una mica com qui posa un moble sí) i intenta escriure la gran novel·la que li demana Elies i per la que ja li ha avançat diners (jo estic segur que aquest detall és ciència-ficció, editors avançant diners per una novel·la encara no escrita…).

[…] li he respost amb una mentida i a tu te la puc dir. No tinc absolutament res escrit, Sara. Ni una escaleta, ni una idea, ni un fil per estirar.

De sobte penso que la cosa funciona. Em planto davant l’ordinador, Ariel em mira. Ariel és el gat silenciós que ha de tenir tot escriptor i que mai havia arribat a tenir, i ja t’aviso que sempre negaré haver fet aquesta afirmació, però és ben certa. El cas és que m’ajuda. M’assec, miro la pantalla, ella em mira a mi, pico tres o quatre paraules, quatre conceptes amb guionet. Però resulta que el que havia d’arribar amb la potència de cent cavalls en el millor dels casos se’m presenta com una tropa de poltres amb les potes massa dèbils per aguantar el propi pes. Cauen i ensopego amb ells. No puc, no en sé, no funciona. Fluixegem. I ho tornem a intentar. És insuportable.

https://www.flickr.com/photos/eiriknewth/
O inspiration where art thou © Eirik Newth, Creative Commons.

Aquesta novel·la no li surt, però li van sortint esborranys d’una crueltat i cruesa infantils realment inquietants. I les cartes que Ariel escriu però no envia a David. Igual que la primera part aquesta s’estructura amb aquests elements que ens ofereixen una imatge de conjunt fragmentada.

Si algú busca en aquest llibre alguna cosa com ara una continuació una prórroga o una mica més del que va llegir a El dia que va morir David Bowie que no s’acosti a aquest llibre. No té res a veure més enllà del nom de l’autor. Aquest és un llibre molt més treballat, molt més ambiciós i molt millor. El dia que va morir David Bowie no és un mal llibre però era sobretot una gran promesa, la promesa d’un llibre com aquest, ni més ni menys. Molts autors se la juguen realment en el segon o tercer llibre, i Sebastià Portell se’n surt amb nota.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *