La mort del comanador. Llibre 2 / Haruki Murakami

El primer llibre em va agradar força a l’espera de que resolgués les moltes incògnites en aquest segon i darrer volum. Per tant caldrà veure si Murakami passa l’examen, la disposició és bona, això sí.

Tornen a aparèixer Menshiki, la noia Marie amb la seva tieta Shoko, el pintor, el comanador, el so de la campana i el retrat de l’home del Subaru. L’acció segueix però jo m’estic retrobant amb uns personatges, insisteixo en que no entenc per què publicar això en dos llibres, més enllà d’un tema comercial que no em sembla suficient. Per aquest tema mateix l’autor ens torna a explicar unes coses que ja havia explicat al llibre anterior. O es publica tot com un sol llibre i aquestes «repassades» són innecessàries, o es publiquen dos llibres i si algú va al segon sense haver fet els deures que s’espabili, però aquest cobrir totes les possibilitats… en fi, que no.

Diumenge va fer un dia esplèndid. No bufava gens d’aire, i el sol de tardor feia lluir el fullatge acolorit de la muntanya. Uns ocells petits amb una taca blanca al pit saltaven de branca en branca, espicossant amb traça els fruits vermells dels arbres. Vaig seure a la terrassa i vaig contemplar el paisatge sense avorrir-me’n. La natura oferia la seva bellesa tant als rics com als pobres, sense fer cap distinció. Igual que el temps… No, el temps potser no. De fet, els rics podien comprar més temps afegint-hi uns quants diners.

A les deu en punt, el Toyota Prius de color blau clar va pujar la costa que duia fins a casa. La Shoko Akikawa anava amb un jersei de coll alt prim, de color beix, i uns pantalons de cotó estrets, de color verd fluix. Al coll hi portava un collaret d’or no gaire brillant. Com el primer dia, duia un pentinat gairebé perfecte. Quan els cabells se li movien una mica, deixaven entreveure un coll molt bonic. En lloc de la bossa de mà del primer dia, en portava una d’ant penjada a l’espatlla. Als peus hi duia unes nàutiques de color marró. Anava informal, però cuidant tots els detalls. I, certament, tenia uns pits molt bonics. Segons la informació secreta que m’havia passat la seva neboda, eren uns pits «sense farciment». Aquells pits em van cridar l’atenció (en un sentit purament estètic).

https://www.flickr.com/photos/tsuda/
night in Shirakawago © tsuda, Creative Commons.

Menshiki està molt interessat en Marie, la model que està pintant el protagonista, ell li ha demanat que ho faci per acostar-s’hi ja que és molt probable que sigui filla seva. És una noia molt callada, a qui només li sembla interessar la pintura, l’art. Menshiki a més a més i com a passatemps està fent investigar la vida d’Amada, de qui és la casa on s’està el protagonista, intentant esbrinar que va provocar la seva tornada d’Europa i què vol dir el misteriòs quadre que dóna títol als dos llibres.

El sobrenatural. En el primer llibre ja hi havia elements sobrenaturals, el comanador del quadre que s’apareix al protagonista, la campana que apareix al forat al bosc… Aquí això passa encara més, si aquest tipus de coses us donen alergia penseu-vos-ho. Bàsicament Marie desapareix i el protagonista haurà d’anar a un món estrany i ocult per intentar que torni, una mena d’inframón. En tot això hi tenen un paper cabdal el quadre, el forat del bosc i d’una manera que s’ha d’anar aclarint Menshiki, un personatge de qui com més sabem més coses sembla que n’ignorem.

https://www.flickr.com/photos/juanelo242a/
Subaru Forester S 2003 © RL GNZLZ, Creative Commons.

I també la presència inquietant i intermitent de l’home del Subaru Forester blanc, a qui intenta pintar tot i sentir que no ho ha de fer. També em comença a resultar inquietant una premonició meva, i és que les pàgines que queden van minvant i minvant i no sé si Murakami explicarà totes les coses que ha d’explicar o les deixarà mig insinuades i ja.

https://www.flickr.com/photos/111470844@N05/
Bell © Himanshu Ahire, Creative Commons.

Cadascun de nosaltres viu amb algun secret que no pot revelar.

Efectivament la meva premonició és correcta i hi ha coses que acabarem no sabent, no pas totes però sí algunes d’importants, no faig la llista per no fer espòiler. És una mica una sensació que ja amb va quedar amb After Dark, hauré d’assumir que és una mena de «marca» de l’autor.

De totes maneres és un molt bon llibre, potser l’extensió no hi juga a favor, però Murakami s’agrada i li agrada recrear-se, si en sou fans el llibre us agradarà i si no el coneixeu penseu que són dos volums, potser és una manera de començar una mica dura, però això ja va a gustos.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *